—Penses venir a la festa? —li pregunta en Travis a en Garret. Aquest està estirat al sofà amb un llibre entre les mans.
A primera vista sembla un fatxenda faldiller, totes les noies li van al darrere —puntualitzo, les que no van rere meu—, sempre porta caçadores de cuir i texans negres que li ressalten els ulls clars. Costa de creure que en realitat és amable, llest, intel·ligent i molt bona persona. No beu, no fuma, no es fica en problemes..., és un tio de puta mare.
—Per què hi hauria d’anar? És una festa més de les centenars que vindran rere aquesta —es queixa en Garret.
Agafo una samarreta de sobre un coixí i l’hi tiro al cap amb força.
—És la primera festa del curs! No em diguis que no vindràs! Fins i tot l’Ashley hi anirà, amb tu o sense. Tens dues opcions: quedar-te aquí estudiant mentre la teva estimada i futura esposa balla amb un altre noi que no té ni puta idea d’agafar una pilota o pots venir i gaudir de la teva preciosa xicota una nit.
Em plego de braços i faig una altra mossegada a la poma.
—A quina hora és aquesta fotuda festa dels collons?
—Comença a les deu —li diu en Travis—. Jo me’n vaig a l’apartament de les noies. Us passo a buscar abans d’anar a la festa o hi aneu pel vostre compte?
—Ara la Bridget vindrà i després de quatre sessions segurament soparem alguna merda i a dos quarts d’onze o així ens hi passarem.
Tots dos em miren amb cara de fàstic. En Garret s’aixeca de cop del sofà.
—Crec que passo d’escoltar una pel·lícula pornogràfica. Travis, vinc amb tu.
Agafen la jaqueta i es dirigeixen a la porta. Quan l’obren, la Bridget és a l’altre costat del llindar.
—Intenteu no fer gaire merder, eh? No vull trobar res líquid sobre la vitroceràmica —li diu en Travis abans de passar pel seu costat i desaparèixer.
La Bridget entra amb cara de confusió. Una rialla em surt de la gola. Porta una faldilla ajustada de color beix fins als genolls amb una brusa blanca. La faldilla li ressalta el cul i hi clavo la mirada quan es gira per deixar la bossa de mà. No té gaire volum ni tantes corbes com altres noies, però té bon cos i que sigui tan correcte em posa el doble.
Es treu els talons i camina cap a mi. Quan està davant meu, l’agafo de la cintura i l’obligo a seure sobre la meva falda. Els seus braços m’envolten el coll. Mantinc les mans al seu cul.
—Es pot saber què ha dit en Travis?
—Res, bajanades de les seves, per què no... —Inclino el cap i li faig petonets al coll— deixem de parlar d’en Travis? —Li agafo les galtes i l’obligo a ajuntar els seus llavis amb els meus.
Quan les nostres llengües entren en contacte, noto una sensació d’alleujament. Les meves cèl·lules s’activen i sento un formigueig a la part inferior dels pantalons. Ella m’agafa els cabells. No tardo a agafar-la a coll i portar-la a l’habitació. En menys de cinc minuts tots dos estem despullats i donant-nos plaer. El plaer que per uns moments em fa oblidar la ràbia i la impotència que sento, el dolor causat. Però aquest plaer només dura uns minuts.
La Bridget està boníssima i al llit es converteix en una fera; és tot el contrari a la vida real, però no és el mateix. No em provoca aquella escalfor a l’estómac ni les ganes de donar-ho tot amb ella. Quan tenim relacions és genial. Tots dos en gaudim i el sexe és fabulós. Però no és aquella mena de sexe que em fa volar als mil i un cels. No sento aquelles ganes de connectar cada cèl·lula del meu cos amb ella, d’acariciar-la detingudament mentre memoritzo cada part del seu cos, de fer-ho suaument i lentament perquè no vull que s’acabi mai. No sento que les nostres ànimes estiguin sincronitzades en la mateixa connexió. És sexe, no amor.
Merda, no puc deixar de pensar en ella, en la discussió d’ahir, en el que li vaig dir i el que em va dir. No entenc els seus sentiments, no entenc la seva reacció. Ho va aconseguir tot, és famosa, no podia continuar la seva vida a Brown? S’ha convertit en una persona totalment diferent, ja no és aquella noia que coneixia. Em fa pena, sincerament, m’entristeix veure en qui s’ha convertit. Em va trencar el cor com ningú no ho havia fet abans.
—Dein, estàs bé? —La Bridget m’agafa la cara amb les mans i em fa tornar a la realitat—. Sembles distret.
Parpellejo de pressa i observo el present. Estic sobre seu, quiet, sense dir res. Ella em mira preocupada. Assenteixo amb el cap i baixo del seu cos. M’assec al llit i em poso els bòxers negres. M’aixeco i vaig cap al lavabo completament conscient que no havíem acabat. Obro l’aixeta i em mullo la cara amb aigua per calmar-me mentre miro el meu reflex al mirall.
Els meus braços estan gairebé plens de tatuatges, d’espines que creixen fins al pectoral esquerre. Amb flames al braç dret i onades d’aigua que hi impacten. Dos elements contraris; va ser idea d’en Rox. No recordo quan em vaig tornar addicte a la tinta, però sí quan em vaig fer el primer tatuatge i quin va ser: una gota d’aigua a la pelvis, petita i molt significativa.
M’eixugo la cara i torno a l’habitació. La Bridget està d’esquena mirant el mòbil. Els seus cabells negres i curts li cauen just per sobre les espatlles. Porta una dessuadora negra, li queda una mica gran i ampla. Quan em sent, es gira de seguida; els meus ulls estan fixos en la dessuadora, en el seu cos. Serro la mandíbula amb força.
—Segur que et trobes bé? —em pregunta preocupada fent unes passes cap a mi—. Cameron, ha sigut fantàstic, com sempre, però he tingut la sensació que no hi eres. Com si estiguessis pensant en alguna altra cosa. A més, fa dies que estàs molt estrany.
—Què fas amb aquesta dessuadora? Per què té l’has posat? Pots treure’t la dessuadora, sisplau? Per què l’has agafat?
—Ho dius de debò, Cameron? Jo preocupada per tu i només em parles d’aquesta dessuadora? Tenia fred i no sé on és la meva samarreta; sento haver-te agafat aquesta merda de dessuadora, aquí la tens. —Se la treu i me la tira, l’agafo amb les mans mentre ella es tapa amb els llençols, cabrejada—. No sé què et passa, però no ets el mateix de fa tres mesos. Va passar alguna cosa al viatge?
—No, no va passar res, sento haver-t’ho dit així, però no l’havies d’haver agafat.
—Saps que pots explicar-m’ho tot, si et passa alguna cosa, si no estàs bé... Dein, digue’m què et passa per poder-te ajudar.
—No em passa res, Bridget, ja t’ho he dit. Porto uns dies estressat i punt, d’acord? Deixa-ho estar. No ets la meva xicota, no et preocupis per mi. Vaig a dutxar-me, pots anar a comprar la beguda?
—Sí, és clar, ara hi vaig.
S’aixeca, no gaire convençuda, i surt de l’habitació.
Quan per fi em quedo sol, obro l’últim calaix de la calaixera i hi guardo la dessuadora. Agafo la caixeta que hi ha al costat. No soc capaç d’obrir-la. Ho tanco tot i entro a la dutxa.
No tinc ocasió de passar per casa i canviar-me de roba, vaig directe al bar quan surto de l’acadèmia. Avui no hi ha gaire gent, tothom està a la festa que ningú es pot perdre. La Carly ja me n’havia parlat i m’ha intentat convèncer que hi vagi, però no tinc ganes d’estar envoltada d’universitaris borratxos. Abans m’era impossible sortir enlloc de nit, però al final ho vaig superar amb temps i paciència. Ara no tinc cap impediment per anar-hi, però em fa molta cosa.
La porta del bar s’obre i entren la Carly, en Travis, en Garret i l’Ashley. Els miro sorpresa. Els nois van vestits de manera senzilla: texans, una samarreta i una caçadora a sobre. La Carly porta un top platejat de puntes amb una faldilla de tub negre i uns talons d’agulla gegants. En canvi, l’Ashley ha optat per un vestit vermell ajustat senzill.
—Es pot saber què fas fregant els plats mentre hi ha una festa esperant-nos? —em pregunta en Travis, salta la barra i em passa un braç per les espatlles. L’Ashley s’asseu en un tamboret i la Carly s’inclina cap a mi.
—Estic treballant, no sé si vosaltres sabeu el que significa això. Feina a canvi de diners, diners que necessito per donar-los a la meva família i així pagar la carrera i l’acadèmia. No aniré a una festa de pa sucat amb oli.
—Jody, és la primera festa del curs, no te la pots perdre, serà el màxim dels màxims! —salta la meva millor amiga.
—Va, vine, sisplau, serà la bomba, és una de les fraternitats més famoses i populars —em suplica l’Ashley.
—Amor, crec que dient-li qui fa la festa no ajudes gaire —li diu en Garret a la seva xicota. Aquesta li dona un cop de puny a l’espatlla—. No obstant això, fins i tot jo hi vaig, Jody, i no és que m’agradin gaire aquest tipus de festes, però m’han convençut.
—Tu vens perquè vols assegurar-te que cap altre tio no balli amb mi o aconsegueixi posar una mà sobre meu —li respon l’Ashley.
—No hi haurà gaire gent, és una festa privada on només hi van els alumnes convidats i els seus amics, o sigui, nosaltres. —Ens assenyala a tot el grup. Deixo el plat a la pica i miro l’única clienta, que està acabant de recollir les seves coses. Deixa un bitllet sobre la taula i surt del bar—. Aquí ja no pots fer res més, no hi ha ningú.
—I si ve algú? Qui l’atendrà si apareix i no hi ha ningú a la seva disposició? En Sam no hi és, estic a càrrec del bar.
—Una de les lleis d’en Sam és que si no hi ha ningú per atendre, tanca el bar i se’n va a casa —segueix la Carly.
—No vaig ben vestida, no tinc roba i demà he d’estudiar per a un examen.
—No tenim cap examen! I de roba ja te’n deixo jo, en porto al cotxe —em contesta l’Ash.
—No hi cabem tots, al cotxe.
—El cotxe té cinc places —diu en Garret. L’assassino amb la mirada, en aquests moments l’odio. Poso els ulls en blanc i abaixo el cap—. Hem trucat a en Sam abans i ens ha donat permís, no tens cap altre remei.
—He de venir per força?
Tots assenteixen.
—Tu estigues tranquil·la que no et passarà res, estarem sempre al teu costat i tornarem quan tu vulguis, però has de començar a passar-t’ho bé. No crec que a l’institut estiguessis desitjant fregar plats sola en un bar depriment —em diu en Travis.
—No és un bar depriment! —em queixo. Tots posen els ulls en blanc. La Carly m’agafa de la mà i amb l’ajuda d’en Travis em fan sortir de darrere la barra.
—Vaig a buscar la roba, ara torno! —L’Ashley surt disparada del local i torna amb una bossa plena de roba—. Al lavabo!
Són dos quarts d’onze quan arribem a la fraternitat i a la festa.
Vesteixo uns leotards de cuir que m’impedeixen aixecar una cama o asseure’m amb normalitat. Cada dos per tres el tanga se’m posa en mal lloc i només un top blanc em cobreix la part de dalt deixant-me els braços i mitja panxa al descobert. Em sento molt estreta i claustrofòbica, com una sardina dins una llauna o com un ànec robot petrificat.
De seguida que entrem a la fraternitat, una persona m’empeny i gairebé em tira a terra; si no fos per en Travis, ara tothom estaria caminant per sobre del meu cos. Respiro fondo abans d’actuar i marxar corrent. Començo a creure que venir ha sigut un gran error. Tot està ple de gent i la gent no m’agrada.
La Carly no em deixa anar la mà en cap moment fins que ens allunyem de la multitud entrant a una sala apartada on només hi ha cinc persones: dues noies que parlen davant la finestra i dos nois xerrant amb la Bridget. No em sorprèn veure-la, al cotxe han dit que ella i en Cameron ja hi serien. Quan ens veuen, un noi morè amb la jaqueta de l’equip de la universitat salta del sofà i saluda en Garret i en Travis amb un gest de la mà i una abraçada.
—Mike, no has fet gaire esport aquest estiu, oi? —li pregunta en Travis clavant-li unes palmellades a la panxa. En Mike s’alça la samarreta blanca que porta a sota i ensenya la seva magnífica tauleta de xocolata.
—On ho veus, que no he fet esport? Aquests bebès s’han de cuidar tot l’any. I aquesta preciositat qui és? —pregunta mentre ve cap a mi i em repassa de dalt a baix.
—Ella és la Jody —comença a dir en Travis presentant-me—, és la nostra millor amiga, s’ha traslladat aquest any. —En Mike s’apropa més a mi i m’agafa la mà. El meu cos es tensa quan em toca. Em mira molt estrany.
—Encantat de coneixe’t —em saluda estrenyent-me la mà. Em quedo una mica sorpresa, em pensava que em faria un petó. Si hagués estat el cas, hauria rebut una hòstia—. Per què no us asseieu mentre en Bill porta la beguda?
—Que us quedi clar que aquesta vegada no penso jugar a les vostres merdes —salta en Garret.
—En Mike és el líder de la fraternitat —em diu la Carly a cau d’orella mentre anem al sofà—, elles són la Santana i la Jo, estan juntes —m’assenyala les noies de la finestra—. Poden ser una mica harpies i hipòcrites quan volen, però en realitat són molt bones persones. S’assemblen una mica a la Candice. I el noi que estava amb la Bridget i en Mike és en Bill, no els facis gaire cas.
Miro al sofà; en Mike s’asseu al costat de la Bridget i en Garret. L’Ashley s’asseu a sobre seu. La Carly, en Travis i jo seiem a l’altre sofà.
—No, Santana, és culpa teva que no et deixin entrar al bar i encara menys tornar a treballar, demana perdó a en Sam i ja està, és molt simple.
—Però almenys podries haver convençut el teu germà que va ser aquell noi qui ho va destrossar tot.
—Tu vas ser qui li va dir de tot i ho vas provocar. Hola, tu ets la Jody, oi? —M’aixeco per saludar la Jo, ella m’allarga la mà i l’hi agafo encantada assentint amb el cap—. Em dic Jo, soc la germana d’en Sam, m’ha dit que cantes de puta mare.
—Ho intento.
—Ella és la Santana, la meva xicota i la teva companya de feina si fa el que li toca.
—Així que tu ets la que m’ha robat la feina? —em pregunta la Santana.
—Santana, ja n’hi ha prou! Et tornarà la feina quan li demanis disculpes.
—No penso demanar-li perdó, no va ser culpa meva!
—No et preocupis, a vegades l’orgull pot amb ella —em diu la Jo posant els ulls en blanc. Somric i assenteixo amb el cap, incòmoda.
—El lavabo on és? —pregunto a la meva amiga.
—Pujant, tot recte i al final del passadís a la porta esquerra. És petit, però és l’únic on no va ningú. Si vols, t’hi acompanyo.
—No cal, gràcies.
Em poso dreta i em dirigeixo a les escales mentre de fons sona Broken people, de Rag’n Bone Man. A dalt no hi ha gairebé ningú. Les habitacions estan tancades i no se sent res. Camino recte pel passadís, però em paro de cop quan sento unes veus rere una porta i especialment una en concret.
—Tinc noves ofertes que et podrien interessar i especialment una que ve exclusivament d’Europa —diu un noi que no conec.
—No, gràcies, em conformo amb el meu encàrrec —respon en Cameron.
M’apropo encuriosida quan sento la veu d’en Cameron, no puc evitar parar l’orella i escoltar, però no se sent gaire res. Enganxo l’orella a la porta i intento mirar per la petita obertura que hi ha. Veig un noi que no reconec que dona una bossa de plàstic petita a en Cameron. Arrufo les celles, no caic en el que és fins que veig com expulsa el fum per la boca i fa una pipada a un cigarret mentre es guarda la bosseta.
—Ets un dels meus compradors més estables, és una pena que siguis tan avorrit.
—Deixa’m en pau si vols que et segueixi comprant, conec altres venedors que em farien més bon preu —li diu en Cameron.
—Deixeu-vos de discutir com nenes consentides i passa’m el porro, idiota —li crida una altra persona a en Cameron.
El cor se’m paralitza i ofego un crit quan m’adono de la realitat. Intento fer un pas enrere per marxar, però el meu cos fa el contrari i la porta s’obre del tot i caic endavant. Quan aixeco la mirada, tinc cinc parells d’ulls que em miren, entre ells els d’en Cameron.
Miro a tot arreu, està ple de fum i fa pudor de marihuana, fa molta pudor. Tots tenen un porro entre els dits. Faig uns ulls com unes taronges quan en Cameron troba els meus. Sense pensar-s’ho, tira el porro per la finestra i es posa dret. Un altre noi fa un pas cap a mi.
—Mireu qui tenim aquí. Qui és aquesta preciositat i qui t’ha deixat pujar, reina?
—Aaah..., estava buscant el lavabo, perdó, ja me’n vaig.
Intento sortir de la porta, però ell m’agafa del braç i em torna a fer entrar. Tanca la porta rere meu. El cor em batega massa ràpid. La vista se’m comença a ennuvolar. Estic entrant en pànic. M’agafa tan fort que he d’empènyer el seu cos amb força perquè em deixi anar. El cos li trontolla enrere i la seva boca fa un somriure violent, comença a riure i de cop em mira amb ràbia.
—Saps el que acabes de fer? Només per entrar en aquesta habitació no t’hauria de deixar sortir sense rebre res a canvi, però entrant i a sobre atrevir-te a fer el que acabes de fer, hauria de... —En Cameron avança cap a ell i l’aparta de mi amb una empenta—. Què fas, tio? Saps quines són les normes, cap tia pot entrar!
—Deixa-la en pau, entesos? Ni se t’acudeixi posar-li la mà a sobre.
—Des de quan ets tu qui es queda amb elles, eh? Juro que quan la pilli...
No acaba la frase, en Cameron l’agafa per la samarreta i el llança contra la paret. Se sent el soroll de la seva esquena xocar contra les rajoles.
—Tu toca-la, atreveix-te a dir-li qualsevol cosa o simplement a mirar-la, i juro que et rebento! —l’amenaça.
El noi assenteix amb el cap i en Cameron el deixa a terra. Llavors es gira cap a mi i m’agafa de la mà, em treu de l’habitació en un tres i no res i em porta al lavabo. Entrem a dins i posa el llisquet. El lavabo és molt petit i necessito una mica d’aire fresc. Cada cop em sento més aclaparada.
—Eh, pots tranquil·litzar-te? —em pregunta en Cameron agafant-me de les espatlles i obligant-me a seure a la tassa del vàter.
—No, no puc, com cony vols que em tranquil·litzi després d’això? No puc, necessito respirar aire.
Intento obrir la porta, però està tancada.
—Jody, sisplau, para, pots calmar-te? Et creus que a mi no m’ha alterat que entressis? Què cony hi feies allà? —em crida.
—Obre la puta porta!
L’empenyo contra la paret traient tota la meva ràbia contra ell. Em mira sorprès amb els ulls com unes taronges, passo pel seu costat i trec el llisquet bruscament i surto corrent per tercera vegada.