La Pobla de Ferran (Tarragona) era, l’any 1928, un petit nucli de població format amb prou feines per nou cases situades en un únic carrer d’uns cinquanta metres de llargada. Enclavat a la cresta d’un turonet, entre els barrancs de la Glorieta i de Forès, des de la finestra d’aquestes cases es podien albirar, a un costat, camps de secà extensos, dedicats a la collita del blat i de la civada principalment i, a l’altre costat, un bosc frondós, un bon lloc per anar a caçar.
La Pobla de Ferran era només a un quilòmetre de Passanant, el poble veí. En aquella època hi vivien trenta-vuit persones. Una comunitat petita, amb molts vincles familiars entre els seus membres. Podria dir-se que vivien amb austeritat, però feliços.
Entre els veïns hi havia Josep Marimón i Carles, de vint-i-sis anys, nascut en aquell mateix poble i conegut per tothom com el Josep de ca l’Hostaler. Era una persona estimada per tots els vilatans i pertanyia a una família que ningú no hauria dubtat a descriure com a una família exemplar.
L’historiador local Jordi Creus Verni ho destaca: «Tothom els tenia en molta estima. Eren coneguts com els de ca l’Hostaler perquè la família va treballar a l’hostal balneari de Rocallaura, un antic establiment d’aigües medicinals situat a uns vint quilòmetres del poble, molt conegut a la comarca pel tractament dels càlculs renals. L’avi hi feia de recepcionista. Tothom coneixia els Marimón. Van decidir instal·lar-se a la Pobla de Ferran, tenien terres, treballaven amb la gent del poble braç a braç... Una família exemplar. Tenien dues filles casades que vivien a Passanant, un altre fill també casat a Passanant... Perfectament integrats i estimats per tota la comunitat».
En aquest marc de convivència gairebé idíl·lic, Josep Marimón va començar a rondar Marina Roca, de vint anys. Però després d’un flirteig inicial prometedor, la relació no es va arribar a consolidar perquè un bon dia el sol va sortir malament per a Marimón. El noi va tenir la mala sort de contraure una malaltia incurable en aquella època, una tuberculosi a les vèrtebres: el mal de Pott.
El mal de Pott, o tuberculosi vertebral, és una variant de tuberculosi extrapulmonar que afecta la columna vertebral. Es tracta, doncs, d’un tipus d’artritis tuberculosa que malmet les articulacions intervertebrals. En aquella època n’hi deien una «tuberculosi mal curada», perquè la produeix una disseminació a través de la sang d’un focus tuberculós situat en alguna altra part del cos, generalment, els pulmons.
El quadre clínic és terrible: mal d’esquena, febre, sudoració nocturna, pèrdua de pes, astènia, aparició de masses a la columna que poden derivar en paraplegia, etc. Quan es desenvolupa, provoca que la columna dorsal s’arquegi i augmenti ostensiblement de volum.
A Josep Marimón, en efecte, li costava respirar, se li engarrotaven els ossos i li va aparèixer una gepa incipient. Estava greument malalt. El deteriorament va ser progressiu, però això no va impedir que al començament de la malaltia el cridessin a files per anar a fer el servei militar. Naturalment, al cap de pocs mesos, el van fer tornar a casa.
En els informes mèdics de les revisions, s’hi certificava que no estava capacitat per a la milícia i li van donar l’alta perquè tornés al seu poble. Només va estar quatre mesos al Regiment d’Infanteria número 73. Es va deslliurar del servei militar i d’anar al front, a la guerra del Marroc, on van destinar íntegrament la seva lleva.
Malauradament, Josep Marimón ja no es va poder recuperar mai de la malaltia, que de seguida va empitjorar. Es va sotmetre a dues intervencions quirúrgiques, que van resultar estèrils. El dolor es va fer crònic. En pocs mesos, aquell jove ben plantat s’havia convertit en un malalt terminal.
Josep Marimón tenia els dies comptats. L’única cosa que podia fer era intentar viure aquella agonia amb el menor dolor possible. No estava capacitat per treballar. Cada matí baixava un matalàs fins a la porta de casa seva i deixava passar les hores, ajagut, prenent el sol, sense res millor a fer.
Com que en aquell moment la situació econòmica no era precisament esplèndida, algú va pensar que podien aprofitar la presència d’aquell jove esguerrat perquè, com a mínim, estigués per la canalla. Així, si ell la vigilava, les mares i els avis podrien ocupar-se d’altres tasques més útils per a la comunitat relacionades amb qualsevol de les feines del camp. A tothom li va semblar bé i li van encarregar que cuidés els onze nens i nenes del poble des que sortien de l’escola fins a última hora de la tarda; els havia de vigilar unes horetes mentre jugaven.
Però deixar la canalla a càrrec d’un home esguerrat i amb una gepa que començava a fer-se evident va ser una molt mala decisió. Ho destaca el biògraf de Marimón, Jordi Creus. «La canalla és cruel. Sense cap motiu, potser sense maldat, en aquesta edat tan tendra, els nens són cruels. A Marimón li costava caminar perquè tenia els ossos i les extremitats engarrotades, tenia una gepa cada vegada més prominent. Era una diana fàcil per a tota mena de comentaris ofensius. I el van ensorrar amb les seves brometes».
Marimón era Quasimodo. El van ensorrar els infants, però també les persones adultes. Tothom li va girar l’esquena. Marina Roca no va voler saber res més d’ell, no li esperava cap futur al seu costat. Li deien dropo i gandul. El dolor provocat per la malaltia, alhora, empitjorava. Josep Marimón, desesperat, va buscar refugi en els consells d’algú vinculat a l’ocultisme.
Josep Canela en coneix bé el cas. És net de qui, al capdavall, acabaria sent una de les víctimes de l’assassinat en massa més important de la història d’Espanya. Canela relata que, desesperat, Marimón va indagar totes les alternatives possibles, tan lògiques com il·lògiques, per curar la seva malaltia. «Va acabar buscant un mag o una vident, una bruixa, una espiritista, una curandera o alguna cosa per l’estil —explica— i va ser ella (o ell, no n’ha transcendit mai la identitat) qui li va dir que l’origen de tots els seus problemes era que una persona del poble li havia fet un mal d’ull».
El malalt va demanar més concreció, però la persona que el va assessorar va mantenir la incògnita sense resoldre. Podia ser «qualsevol personal del poble», li va indicar, cosa que convertia tots els seus veïns i veïnes en sospitosos potencials. Marimón estava desesperat. N’estava tant, de desesperat, que va optar per creure aquell personatge i va decidir que l’única sortida que tenia era tallar el mal de soca-rel.
Josep Marimón va decidir matar tot el poble, sense escrúpols. L’havien convençut que el seu patiment es devia a una maledicció externa i no tenia temps d’esbrinar qui n’era el responsable. Matant tothom, mataria el seu enemic i així acabaria amb la malaltia i amb el dolor que l’estava destrossant. Va prendre aquella decisió per «debilitat mental», segons es va recollir posteriorment al setmanari El Nuevo Mundo, atès que Marimón «es tornava més suggestionable a mesura que la malaltia empitjorava i el debilitava, actuant en un ambient d’incultura i superstició».
No hi ha cap constància, però, que tingués dubtes ni remordiments.
L’historiador Jordi Creus, que ha estudiat a fons el cas, descarta que es tractés d’alienació mental: «Personalment penso que no era boig. Estava despitós, ferit, moralment enfonsat, amargat... L’havien fet patir molt, tant els veïns del poble com un antic desamor. No veia cap altra solució al seu destí».
En qualsevol cas, Marimón sabia que en el temps que li quedava de vida patiria fora mida, que el seu mal no tenia cap cura. Va decidir que lluitaria contra el destí. I l’única manera de fer-ho era eliminant la persona que suposadament li havia causat aquell greuge.
Es va prendre temps per planificar-ho en detall. Fins i tot es va atrevir a insinuar que estava maquinant un pla. Algú se’n va riure, cosa que era habitual, un dia que passejava per Passanant.
—Ben aviat se us passaran les ganes de burlar-vos de mi —va anunciar.
Però l’amenaça només es va entendre quan ja va ser massa tard.
El dissabte 19 de maig de 1928 va sortir el sol a la Pobla de Ferran com qualsevol altre dia de primavera. La gent se’n va anar a treballar al camp i la canalla va anar a l’escola, com era habitual en aquella època de l’any. Marimón va baixar el matalàs a la porta i hi va jaure una estona, com sempre. Però aquell dia tenia previst fer alguna cosa més.
Havia preparat una bossa amb roba i unes quantes provisions per a un parell de dies. Tenia perfectament traçada la ruta que pensava seguir. Sabia què volia fer i tenia previst el pla de fugida. Ben endins estava convençut que la seva vida, a partir d’aquell dia, canviaria.
Malauradament, no només va canviar la seva vida. A les quatre tocades, pel camí que uneix la Pobla de Ferran amb Passanant, va aparèixer un grup de nens jugant i rient. Eren els germans Josep, Ramona i Carme Rabadà Trilla, d’onze, quatre i tres anys. Venien d’escola. Marimón els estava esperant. Va agafar una destral i la seva escopeta. El poble, en aquell moment, estava pràcticament buit. Els homes i les dones treballaven als camps dels afores. Quan la canalla va arribar a l’entrada de la localitat, Marimón s’hi va acostar i els va proposar d’anar a caçar uns colomins que s’havien quedat atrapats en un paller.
Els nens hi van accedir. Van entrar al paller que hi havia tot just davant de les primeres cases del poble. Marimón va tancar la porta amb molt de compte. Els va matar amb la destral i amb la culata de l’escopeta. Va ser ràpid i discret. Ningú no va sentir res. I de seguida en va amagar els cadàvers a sota de la palla. Només acabava de començar. El pla macabre seguia tal com tenia previst. Però quan va sortir del paller va topar amb una circumstància inesperada: acabava d’arribar al poble un esquilador que venia a endur-se la llana de les ovelles. Aquell contratemps no va fer que Marimón s’immutés.
Devia ser un quart de cinc. Un home del poble acompanyava l’esquilador que arribava disposat a esquilar totes les ovelles. I això van fer, plantats enmig del carrer principal, durant tres quarts d’hora. Mentre treballaven, Marimón era amb ells i els observava. Quan va haver acabat tot el procés i l’esquilador es va haver acomiadat, Marimón va seguir matant.
Tan bon punt els homes van desaparèixer al recolze del camí, va anar revisant portal per portal, buscant saciar la seva set de venjança, fins que va trobar Rosa Eloy, de quaranta-cinc anys a la porta de casa seva. Sense dir ni piu, va alçar la destral i la va ferir de mort.
A l’altre extrem de la població, a l’última casa, l’assassí va trobar Francesca Canela, de seixanta-cinc anys, que estava donant de menjar al bestiar. La Francesca no havia sentit res, però es va alarmar en veure Marimón ensangonat. Va entendre que en passava alguna i l’hi va recriminar cridant.
—Però què fas? Què fas?
I ell va respondre:
—Us mataré a tots. Us he de matar a tots.
I li va disparar. Amb la Francesca va fer servir l’escopeta per primera vegada. En aquella zona era normal fer servir armes per anar a caçar, i per aquest motiu el tret no va cridar l’atenció dels que estaven treballant al camp.
La massacre podia continuar. Marimón va veure que s’apropaven dos nens més, els germans Salvador i Josep Torres Roca, de nou i cinc anys. També acabaven de sortir de l’escola.
Va anar a esperar-los a l’entrada del poble i va fer el mateix que amb les tres primeres víctimes. Els va preguntar si tenien ganes d’anar a caçar colomins i els va dir que el seguissin.
—Vinga, que us deixaré disparar amb l’escopeta al paller.
Disparar un arma era una temptació irresistible per a la canalla. No li va costar gens ni mica que l’acompanyessin al cobert. Quan hi van ser, els va matar a cops de culata i amb la destral. Com si es tractés d’un ritual, Josep Marimón es va disposar una vegada més a amagar les seves víctimes a sota de la palla per intentar executar el seu pla sense que ningú se n’adonés. Però en aquesta ocasió, mentre ocultava els cadàvers destrossats dels nens, el petit Miquel Torres, el tercer dels germans, el va agafar per sorpresa. Va treure el cap per la porta del cobert i en veure què passava va sortir corrent, horroritzat.
Marimón va apuntar el nen amb l’arma a l’esquena i va disparar mortalment.
Per segona vegada un tret va ressonar pels camps de la Pobla sense que aquell soroll cridés l’atenció de cap dels bracers. A qui podia passar-li pel cap que s’estigués produint una tragèdia com aquella a casa seva? Però l’assassí estava a punt de ser descobert.
Mentre Marimón es dirigia al seu domicili per agafar més munició, Antonia Marimón Roca i Marina Roca Rull (la jove que havia rondat) van passar per davant de la porta oberta del paller i van veure els cadàvers que l’assassí no havia tingut temps d’ocultar. Els crits punyents davant de la tragèdia van ser la primera veu d’alarma, que va arribar immediatament als camps de la vora. Els xiscles també van alertar l’assassí que va sortir tot d’una de casa, va agafar per sorpresa les dues dones i va disparar.
En tots dos casos va apuntar a la cara. A l’Antonia, amb poca punteria, només li va provocar una esgarrinxada i ferides a les mans, que instintivament havia alçat per protegir-se. L’altra dona també va posar les mans davant de l’escopeta, com si aquell gest pogués detenir la descàrrega. En realitat, el gest li va salvar la vida, perquè la ràfega de perdigons li va destrossar les mans. Tot i que el rostre li va quedar desfigurat per sempre.
La primera persona que va arribar al poble a veure d’on venien aquells crits de socors va ser una veïna de Passanant. Però Marimón, que ja havia mort vuit nens i una dona gran i havia malferit tres dones més, tenia ben clar contra qui anava la seva venjança. Contra la persona que li havia fet el mal d’ull, fos qui fos, però de la Pobla.
Va veure que la dona se li acostava. La va reconèixer. No era del poble, era de Passanant.
—Ves-te’n, perquè, si no, acabaràs com els altres —va advertir-la—. També n’hi haurà per a tu.
I després d’això, l’assassí en massa més important de la història d’Espanya va agafar l’escopeta i la bossa que s’havia preparat, i es va perdre pels camps de Tarragona. Va desaparèixer com un fantasma.
La tragèdia de la Pobla va agafar una dimensió mundial. Tant la premsa escrita com la radiofònica es van fer ressò de la massacre. Desenes de periodistes van arribar a la comarca per aconseguir informació de primera mà i conèixer en detall el dolor que havien patit aquelles famílies. Van descobrir, per exemple, que hores després que s’haguessin produït els assassinats, hi havia famílies que encara no havien trobat els cadàvers dels seus fills.
«Aquella nit, al poble, es va viure una situació dramàtica», rememora Jordi Creus. Els pares anaven amunt i avall sense sentit, fora de si, preguntant-se què havia passat i on eren els seus fills. Als tres que havia matat primer, els germans Rabadà Trilla, els van trobar de seguida al paller dels afores del poble. Als últims, però, no els van trobar fins al cap d’unes quantes hores.
L’enterrament va ser multitudinari. Es calcula que unes dues mil persones es van amuntegar al cementiri minúscul de Passanant per acomiadar-se de les víctimes de Marimón.
Tota la zona que envoltava aquell petit cementiri de la Pobla, als afores del municipi, es va omplir de gom a gom de veïns de les poblacions més properes. Era ple com un ou. L’impacte va ser impressionat. Alguns periodistes de Barcelona i Tarragona també hi van anar i van fer fotos d’aquella multitud. La massacre va commocionar tot Espanya i va traspassar fronteres.
L’impacte que va causar fins i tot va influir en els corrents avantguardistes de l’art. Els surrealistes francesos tenien tendència a enaltir els crims, i un jove i trencador Salvador Dalí, fidel a aquells principis, no va deixar passar l’oportunitat de referir-se a la tragèdia de Passanant. Ho va fer en una carta dirigida a Pepín Bello, company de la Residencia de Estudiantes de Madrid. Dalí va escriure:
Sense anar més lluny, deus haver vist l’acte sublim d’en Marimón. Fixa-t’hi només des del punt de vista moral, deixant de banda la seva enorme transcendència poètica: com de neta i excepcional resulta l’actitud d’aquest home al costat del groller i immund sentit maternal de les mares bramant perquè els han matat els seus fillets. [...]
Així pensa molt poca gent; a tots els artistes i literats, als millors, els cau la baba davant l’amor maternal. I no comprenen l’excepcional i extraordinària transcendència dels crims d’en Marimón.
Però... i Marimón? On era?
Els diaris van donar informació puntual sobre la fugida de l’assassí i la persecució intensa. Cal comentar que la coordinació entre les forces de la Guàrdia Civil i els responsables del sometent (l’organització parapolicial de seguretat civil formada per voluntaris) no va ser tan fluida com era d’esperar. La Vanguardia del 23 de maig de 1928 informava del desenvolupament de les investigacions:
Comuniquen de Tarragona que el fiscal de l’Audiència, senyor Gómez del Castillo, i el jutge del districte de Montblanc, senyor Serrano, treballen activament en la instrucció de diligències pel crim monstruós comès a la Pobla de Ferran per Josep Marimón Carles.
El criminal, que va fugir cap a les muntanyes de Lleida, no ha caigut encara en mans dels seus perseguidors, malgrat que el busquen activament deu parelles de la Guàrdia Civil i més de quatre-cents sometents. Es creu que Marimón està amagat en algun recer de la muntanya.
La persecució de Marimón es va allargar deu dies. Durant aquell període de temps, el sometent i la Guàrdia Civil —seguint ordres del fiscal i del jutge— van discrepar sobre si l’assassí era a prop del lloc dels fets (tal com intuïa el sometent) o si se n’havia allunyat (tal com creia la Guàrdia Civil).
Hi havia tensió també entre els rastrejadors i els habitants del poble, molts d’ells vinculats familiarment amb les víctimes, però també amb l’assassí. Una tensió que va augmentar quan un testimoni va dir que havia vist Marimón per la comarca, buscant menjar. Aquella informació no es va poder confirmar.
Els dies van anar passant sense que es tingués cap notícia del fugitiu.
Durant aquell temps d’espera, una de les dones que Marimón havia ferit a cops de destral, Rosa Eloy, va morir a l’hospital de Tarragona després de superar diverses operacions quirúrgiques. El cementiri del poble es va omplir una altra vegada de dolor.
En aquell racó del món la tensió augmentava dia rere dia. Era inaguantable. La set de venjança era a flor de pell. Els familiars de Josep Marimón no gosaven sortir al carrer. No van sortir mentre va durar la cerca de l’assassí. Només el germà petit es va oferir a ajudar i es va posar a disposició de la justícia per col·laborar amb el rastreig. Ho va fer aportant el gos de Josep Marimón, sens dubte una bona iniciativa per poder localitzar-lo. Que és el que va acabar passant.
A primera hora del matí del 28 de maig de 1928, nou dies després de la tragèdia, un grup format pel caporal de sometent de Pira, José Civit, i els sometents Ramón Amorós, Isidro Benet i Jaime Tarrés, acompanyats pel sergent de la Guàrdia Civil Vicente Prandanos i del guàrdia Miguel Pérez es va adonar que hi havia un home adormit, mig amagat, en un camp de civada, a menys de dos quilòmetres de Passanant. Els homes s’hi van acostar i el caporal Civit, encanonant-lo amb la carabina li va cridar:
—Si et mous, ets home mort.
Marimón era a terra estirat, endormiscat. Va entreobrir els ulls i va respondre:
—Què hi ha?
La versió que va transcendir, l’oficial, va ser que en aquell moment Marimón es va adonar que tenia al davant els seus perseguidors, que es va aixecar i que va fer l’intent de fer servir l’escopeta. Aleshores, Civit, que l’estava apuntant, va disparar. El projectil va anar a parar a la cara de Marimón.
La versió oficiosa assenyala que quan el grup de sometents (sense la presència de la Guàrdia Civil) van descobrir Marimón dormint, es van preguntar què havien de fer. El caporal Civit va ordenar a un d’ells:
—Dispara tu.
Però l’home s’hi va negar.
—El caporal ets tu. És obligació teva. Ets tu qui ha de disparar.
I, sense més ni més, el caporal el va matar.
Sense preguntes, sense avisar. Sense intentar arrestar-lo, van optar per fotre-li un tret.
En qualsevol cas, Josep Marimón va morir a l’acte. En apropar-s’hi, els seus perseguidors van comprovar que el tret li havia entrat per l’ull esquerre i li havia sortit per l’occipital.
Després van disparar diversos trets a l’aire en senyal d’alarma.
El malson s’havia acabat. Sobre aquella cacera, se’n van escriure cobles:
¡Un loco, una fiera
de humanos colmillos,
mata a unas mujeres,
mata a unos chiquillos!
¡La fiera se oculta,
y sobre su traza
van dos mil personas
para darle caza!
¡El acoso es fiero;
y allá, en su retiro,
danle, a quemarropa
y en la frente, un tiro!
¡Con júbilo alegre,
con ojos de lumbre,
chilla, ante el cadáver,
fiera muchedumbre!
¡Después de enterrado,
aún quiere la gente
exhumar los restos
del pobre demente!
¡Y hacia el cementerio
la avalancha avanza
vomitando injurias,
pidiendo «venganza»!
¡El suceso es triste,
pues de mil maneras
demuestra que todos
somos algo fieras!
¡Nos falta dulzura,
nos sobra pasión,
nos falta la escuela
y el buen corazón!
¡Cuánto, cuánto loco!
¡Cuánto Marimón!
Després de la tragèdia, la Pobla de Ferran ja no va poder tornar a ser el poble d’abans. Tampoc Passanant, molt vinculat familiarment a les víctimes o a l’assassí, no va aconseguir cicatritzar les ferides. Diuen que n’hi ha que van morir de pena.
L’historiador Jordi Creus ho detalla: «El que va passar en aquesta població és que es va dividir, es va partir en dos. D’una banda, hi havia els familiars de l’assassí, que no tenien cap culpa que no fos compartir llaços de sang amb ell. I, d’altra banda, hi havia els familiars i els amics de les persones que havien perdut éssers estimats en aquella tragèdia. La crispació va ser brutal. I va durar anys i anys».
Als pobles costa més oblidar.
Tal com encara ara rememora Josep Canela, net d’una de les víctimes: «Sabem que els familiars de Marimón no en tenien cap culpa i segurament no haurien volgut que passés. Però va passar. Van demanar perdó. No sé si algú els va arribar a perdonar. Però oblidar, no es pot oblidar. Mai».
I després d’una pausa breu i dolorosa, donant-se la raó a ell mateix, repeteix: «Perdonar, no ho sé. Oblidar, segur que no».
Encara hi ha mares a la comarca que adverteixen els seus fills que si no es porten bé vindrà Josep Marimón a buscar-los. Marimón l’esguerrat, el malalt que va creure que era víctima d’un mal d’ull i que va decidir endur-se per davant tot un poble per posar fi a l’embruixament. Volia viure a qualsevol preu.
Potser se n’ha sortit. El mite del monstre encara ressona pels camps tarragonins. No hi ha hagut mai cap altre assassí en massa com ell a Espanya. Va voler matar-los a tots perquè no tenia res a perdre.
Sorprenentment, el seu cos descansa al petit cementiri de Passanant, a pocs metres d’on reposen les seves víctimes. No hi consta el nom, però tothom sap quina és la seva tomba. Com pot ser? I algú respon: «L’han posat en aquell racó perquè no és terra sagrada. Ell és a l’infern».