Tenia quatre anys quan vaig trobar un drac per primer cop. No ho vaig explicar mai a la mare. Em feia l’efecte que no ho entendria.
(M’equivocava, evidentment. Però és que m’equivocava en moltes coses quan es tractava d’ella. I això no era cap excepció. Diria que, potser, ningú coneix bé la seva mare, en el fons. O, com a mínim, fins que ja és massa tard.)
El dia que vaig trobar un drac, per a mi, va ser un dia de pèrdua, en un moment d’inestabilitat. Feia més de dos mesos que la mare havia desaparegut. El pare, a qui el rostre se li havia tornat buit i inexpressiu com una mà dins d’un guant, no em donava cap explicació. La tieta Marla, que havia vingut a estar-se amb nosaltres per cuidar-me mentre la mare no hi era, es mostrava igual d’inabastable. Cap dels dos parlava de la situació ni d’on era la mare. No em deien quan tornaria. Jo era petita i, per tant, no m’informaven de res ni em donaven cap explicació, i qualsevol pregunta per part meva es considerava absurda. Em deien que fos bona nena. Esperaven que ho oblidés tot.
Aleshores, a l’altra banda del carrer, hi vivia una dona gran i menuda. Tenia un hortet, un bonic cobert i unes quantes gallines que s’aixoplugaven en un petit galliner amb un mussol fals col·locat al damunt. De vegades, quan entrava a la seva propietat per saludar, la dona em donava un grapat de pastanagues. D’altres, m’oferia un ou. O una galeta. O un cistell ple de maduixes. M’encantava, aquesta dona. Per a mi, era l’únic ésser amb sensibilitat en un món massa sovint insensible. S’expressava amb un accent fort (polonès, vaig saber molt més endavant) i m’anomenava la seva petita żabko, ja que jo sempre saltava com una granota, i llavors m’encomanava feinetes perquè arreplegués alquequengis, tomàquets primerencs, créixens o pèsols d’olor. En acabat, al cap d’una estona, m’agafava de la mà i m’acompanyava a casa, prevenint-me de la mare (abans de la seva desaparició) o de la tieta (durant aquells llargs mesos de desaparició de la mare). «Has de vigilar, amb aquesta —m’advertia—, o un dia li sortiran ales i marxarà volant».
Tot just s’acabava el juliol quan vaig topar amb el drac, una tarda calorosa i canicular. Un d’aquells dies que les tempestes es congrien cel enllà, acumulant potència i retrunyint durant hores, esperant desfermar tot d’incidents contradictoris (enfosquint el dia, omplint d’udols els silencis i xuclant tota la humitat de l’ambient com una esponja molla gegant). En aquell moment, però, la tempesta encara no havia esclatat, i el món simplement estava a l’aguait. L’ambient era tan xafogós que gairebé semblava tangible. El cuir cabellut em suava i em xopava les trenes, i el vestit de cosset se m’arrapava a la pell, ple de ditades llardoses.
Recordo els lladrucs picats del gos dels veïns.
Recordo la remor llunyana d’un motor revolucionant-se. Probablement era la tieta, reparant un altre cotxe d’algun veí. La tieta era mecànica, i la gent deia que tenia màgia a les mans. Podia agafar qualsevol màquina avariada i tornar-la a la vida.
Recordo l’estrany brunzit elèctric de les cigales cridant-se d’un arbre a l’altre.
Recordo les partícules de pols flotant i el pol·len desplaçant-se en l’aire, resplendint a la llum obliqua.
Recordo un seguit de sorolls al pati del darrere del veí. El rugit d’un home. El crit d’una dona. Un xiscle de pànic. Unes esgarrapades i un cop sec. I a continuació, un «oh» ofegat i esmaperdut.
Cadascun d’aquests records és clar i punyent com vidres trencats. Aleshores no tenia manera de comprendre’ls (em resultava impossible relacionar moments precisos, i aparentment inconnexos, amb detalls concrets). Vaig trigar anys a lligar caps. He guardat aquests records com tota criatura guarda records: una col·lecció aleatòria d’objectes cridaners i nítids, arraconats als prestatges més foscos dels amagatalls més polsosos de la ment. Romanen allà, aquests records, desconcertant-nos a les fosques. Ressonant a les parets. Destorbant l’ordre curós d’allò que ens pensem que és cert. I fent-nos mal quan oblidem com són de perillosos i ens hi aferrem massa fort.
Vaig obrir la porta del darrere i vaig entrar al jardí de la senyora gran, com havia fet centenars de vegades. Les gallines estaven en silenci. Les cigales havien parat de brunzir i els ocells de refilar. No veia la dona enlloc. En canvi, al bell mig del jardí, vaig veure un drac assegut sobre les anques, a mitja distància entre les tomaqueres i el cobert. Tenia una expressió estupefacta a la seva enorme cara. Es mirava les mans. Es mirava els peus. Va girar el coll endarrere per donar una ullada a les seves ales. No vaig cridar. No vaig fugir. Ni tan sols em vaig moure. Simplement em vaig quedar allà plantada, immòbil, esguardant el drac.
Finalment, com que jo havia vingut a veure la dona gran i menuda, i era una nena d’allò més decidida, em vaig aclarir la veu i vaig demanar on era. El drac em va mirar, sorprès. No va dir res. Va fer l’ullet. Es va posar un dit davant la boca sense llavis com dient «xxit». I llavors, sense esperar res més, va cargolar les potes sota el voluminós cos com si fossin molles, va decantar la cara cap amunt, als núvols, va desplegar les ales i, amb un gruny, es va enlairar, fent un salt cap al cel. Vaig observar com pujava més i més amunt, mentre descrivia un arc en direcció oest per esfumar-se sobre les voluminoses capçades dels oms.
Després d’això, no vaig tornar a veure la dona gran i menuda. Ningú no l’esmentava. Era com si no hagués existit mai. Vaig intentar preguntar, però ni tan sols tenia prou informació per fer cap pregunta. Acudia als adults de la meva vida en cerca de seny i seguretat, però no en trobava gens. Només silenci. La dona gran i menuda ja no hi era. I jo havia vist una cosa que no podia comprendre. Mencionar-ho estava fora de lloc.
Al capdavall, li van segellar la casa amb taulons, van créixer herbotes al jardí i l’hortet es va anar embardissant. La gent passava per davant de la casa sense ni tan sols mirar-la.
Tenia quatre anys quan vaig veure per primer cop un drac. Tenia quatre anys quan vaig aprendre a guardar silenci pel que feia als dracs. Potser és així com aprenem a guardar silenci... amb absència de paraules, amb absència de context, amb un forat a l’univers que hauria d’haver ocupat la veritat.