Escriure un llibre per posar nom a la malaltia de l’addicció. «Quin repte», vaig pensar. «I quina responsabilitat». Impossible no sentir-ho així. En singular i en plural. Així ho vam pensar i vam sentir Raül Balam Ruscalleda i jo mateix. Perquè si escriure no és fàcil, bussejar entre records dolorosos ho és menys encara.
«Si ho fem junts, m’hi tiro de cap», em va oferir en Raül un matí d’hivern nerviosament il·lusionat després d’haver rebut la proposta editorial. La seva trucada no em va sorprendre. Ja feia dies que parlàvem sovint amb la intenció de donar forma a un altre projecte, amb la cuina i l’addicció presents, però no d’aquesta envergadura. «Si tu t’hi tires de cap, jo et segueixo», vaig respondre després d’un breu silenci. El món és dels valents. I vam començar l’aventura.
Dissenyar el pla de viatge, l’índex, va ser senzill. De seguida vam tenir clar que en aquell trajecte hi havia tres parades clau (passat, present i futur) i tres persones clau (la mare, la terapeuta i l’amiga). Ens va costar més preparar l’equipatge, els capítols, fins i tot gaudir de l’itinerari traçat, conscients que la travessia que ens proposàvem seria més curativa, reconstituent i cicatritzant que plaent.
En plena època de videotrucades, la tecnologia va ser la nostra aliada. Una vegada a la setmana ens vèiem i parlàvem mantenint la distància, amb el pudor de qui explica una vida que, en realitat, no ho era, i de la que escolta sense jutjar-la. D’una manera maldestra, tímida i desordenada vam anar augmentant confidències i, de mica en mica, estrenyent llaços d’una manera que ens ha resultat fascinant.
En aquest itinerari, les complicitats són imprescindibles. Carme Ruscalleda, Dolors Matas i Meritxell Falgueras aporten al relat múltiples matisos i informacions sobre la malaltia de l’addicció. Inoblidable la visita a l’Instituto Hipócrates per al tractament de les addiccions de la doctora Blanca Brigos, a qui vaig entrevistar al seu despatx en una pausa entre teràpies Ho confesso, tot plegat em va deixar tocada.
I escoltant, prenent notes, llegint, escrivint i reescrivint van anar arribant les trobades cara a cara, les còpies en paper, les últimes impressions, la barreja d’alegria i nostàlgia del final de l’estiu i del camí recorregut. I a les nostres mans, un testimoni que pretén ser mirall i revulsiu d’una malaltia no considerada com a tal. Espero, esperem, haver-ho aconseguit.
CARME GASULL ROIGÉ