Va néixer a ple sol, un migdia d’agost, amb una calor que esberlava les pedres. Xopa, esmaperduda, la dona que jeia al llit estava parint un ogre i ni se n’adonava. La protegien uns sants evangelis diminuts cosits a l’interior d’una bossa de roba que algú li havia penjat al coll. El sol entrava per la finestra i amb prou feines l’esmorteïen les cortinetes blanques fetes de punt. Fora, recremava els portals de les cases i feia refulgir i pampalluguejar les teules vermelles de la teulada. Dintre, ho estovava tot, tant les rajoles ocres del terra com els fluïds de la partera. Quan la llevadora va arribar, es va espantar davant aquella panxa monumental. Va veure que anaven de cap a la desgràcia. Moririen tots dos. Però no, l’ogre, tot i ser tan gros, es va obrir pas cap a l’exterior. Va esqueixar els teixits de sa mare d’una manera tan horrorosa que la pobra va fer un únic xiscle i va perdre els sentits. L’ogre va sortir lliscant com un vedell, amb els cabells empastats al cap, molls i gelatinosos. El primer que li va veure la llevadora van ser les pestanyes, llargues i clares, cargolades com una neula de Nadal. I els ulls, grossos i rodons.
No hi havia cap pare ni ningú al món esperant l’arribada de l’ogre, tret de la seva àvia Miquela. A la taula del menjador, la dona, asseguda, matava el temps comprovant uns balanços. Duia un mocadoret brodat amb les seves inicials, MG, ficat a la màniga del vestit. De tant en tant se’l treia i s’eixugava la suor. De sobte, no se sap com ni per què, els porticons es van obrir de cop i la claror va entrar com una llengua de foc. La dona, enfadada per l’acudit de la seva jove de posar-se a parir a la masieta dels masovers, que era un forn, es va aixecar, els va tancar violentament d’un cop de mà i va tornar a seure. Va pensar: «Merda, m’he descomptat».
El dia del bateig, el capellà es va quedar esbalaït quan va veure el nadó. Era la criatura més llarga i grossa que mai havia batejat. Va fer la seva feina, es va persignar i se’n va anar amb discreció. No va tornar mai més per por de comprovar que havia fet cristià un monstre.
L’ogre va rebre els noms de Miquel, com el seu difunt pare, i Deogràcies, com era habitual en els mascles de la família: Miquel-Deogràcies Gambús.
Que tingués nom i llinatge no impedia que fos un ogre.
La seva mare no va assistir al bateig perquè estava llanguint al llit, presa per una infecció que, de mica en mica, se li escampava pel cos. Les dones que la vigilaven volien impedir que s’adormís, perquè era creença popular que si s’adormia, es moriria.
Es va morir igualment al cap d’una setmana.
L’àvia de l’ogre va llogar una dida anomenada Imma. Era una dona tan petita i l’ogre un nen tan gros que quan li donava el pit, la imatge era grotesca. Va mamar fins als tres anys, i a aquella edat gairebé ja arribava dret al pit de la dida. Ell mateix agafava un tamboret, l’hi acostava, s’hi enfilava, li treia la mamella i la hi agafava amb les mans, que ja eren més grans que les de la mateixa Imma. Després de ficar-se el mugró a la boca, a part de xuclar, premia el pit d’una manera que semblava ben bé que la munyís com a una vaca.
Un dia, a set anys, l’ogre estava fent volar un estel que li havien portat de Barcelona. Corria per l’era de la casa pairal i va topar de cap amb el pal de la llum. Mig estabornit, es va trobar amb un bony de bona mida al front, dur i rodó com una piloteta i la cara tota ensangonada perquè s’havia clavat una estella al front. Quan l’ogre va tornar a casa, no tenia esma ni de plorar. L’àvia va cridar el masover i li va ordenar: «Anton, fueteja el nen al cul, tres vegades, sense por, perquè aprengui a anar pel món amb els ulls ben oberts».
Així ho va fer. Tres xurriacades de les bones, seques, coents, de les que deixen marca i es queden gravades a foc a l’ànima.
L’ogre no va deixar anar ni un gemec. L’Imma li va rentar la sang i li va posar un cataplasma de farina de llinosa al bony.
Aquell dia, el petit Miquel-Deogràcies va descobrir que no s’estimava l’àvia. I encara menys, la seva família.
L’ogre acompanyava l’àvia a visitar els pobles de la comarca on la família tenia interessos. Ell es quedava a càrrec de l’Imma o del masover, mentre la mestressa Miquela es perdia en alguna de les grans mansions de la localitat. Quan hi arribaven, les criatures s’apartaven al seu pas, les dones donaven gràcies de no haver-se-la trobada a soles en un carreró i els homes la miraven de reüll amb respecte. Tothom al poble en temia la fúria, que li desencaixava el rostre i li feia treure llamps pels ulls. Ella els menyspreava i deia: «A qui mor de por, sepultura de cagallons». En una d’aquestes ocasions, el masover, que tenia l’ogre al seu càrrec, es va aturar un moment al casino. Tots els parroquians parlaven de la Gran Guerra. Les notícies dels fronts europeus eren paoroses. Milers i milers de morts. Un dels obrers de la fàbrica de maons d’aquell poble deia: «És absurd que els joves fills de la classe treballadora ens matem entre nosaltres per perpetuar els privilegis dels mateixos de sempre! La vaga general revolucionària és el camí!». El masover de can Gambús, que llegia el diari, li va fer veure que, a Alemanya, els líders socialistes havien votat a favor de l’emissió d’obligacions perquè l’Estat tingués prou diners per continuar la guerra. «Impossible! Un socialista no ho fa, això, Anton!». I es van posar a discutir. L’ogre va repetir l’escena a la seva àvia punt per punt. La mestressa Miquela va recriminar al masover que hagués provocat aquella discussió i li va prohibir que tornés a trepitjar el casino. Ell l’hi va prometre. Actituds porugues com aquesta no deixaven de sorprendre l’ogre, que, amb nou anys, no solament confirmava dia rere dia que no s’estimava la seva àvia, sinó que s’adonava que cada vegada li tenia menys por.
Als onze anys, l’ogre es va escapar de casa per primer cop. Un impuls irrefrenable l’empenyia a abandonar la família. Va aprofitar la fira de bestiar, l’únic moment de l’any en què el poble s’omplia de forasters. Va ficar-se d’estranquis a la caixa tancada d’un camió d’un marxant de mules que tornava a la capital. A la caixa, la ferum d’excrements i pixum de mula ho omplia tot. Quan van arribar ja era fosc i feia un fred que pelava. L’ogre va saltar del camió i va posar-se a caminar amb pas ferm, carrer Gran enllà, com si conegués on anava.
L’àvia, quan van assabentar-la que l’ogre havia desaparegut va agafar el masover, el cotxe i va sortir a buscar-lo. «Eres o no eres responsable del noi, Anton?», va demanar-li, rabiosa, durant el trajecte. Va recordar-li que el senyoret era l’únic fill del seu únic fill, mort estúpidament anys enrere per un malentès. Era l’hereu de can Gambús. «Val més que no li hagi passat res, Anton».
Van escorcollar tota la vila. Van trobar-lo de matinada, dormint a la caseta del gos del guardaagulles del tren. L’animal, prudent, s’esperava fora.
Aquella nit, l’Anton va rebre cinc fuetades de la mateixa mà de l’àvia. L’ogre, forçat a contemplar-ho, va sentir néixer dintre seu una pulsió assassina nova. Va adonar-se, mirant la seva àvia, que en aquell moment hauria pogut matar-la sense problema. Per tant, d’aquell dia endavant, l’àvia no solament no li va fer gens de por sinó que, segons el dia, li agradava imaginar-se-la morta. Passava pel seu costat en silenci. Quan l’anciana li preguntava si es trobava bé, ell feia veure que no la veia. I tothom es quedava meravellat i atemorit.
A l’estiu, l’àvia Miquela i l’ogre, acompanyats per una petita tropa de criats comandats per l’Imma, es traslladaven a viure a la casa que posseïen dalt la muntanya, al poble de Serra de Murtra.
A l’ogre, ja de petit, li semblava que, enmig del silenci espès del ple sol i el cant de les cigales, tota la gent d’aquell poble era morta.
Els diumenges, el gitano Manel s’instal·lava a la porta de l’església amb la seva paradeta. S’havia establert a Serra de Murtra feia deu anys amb dues dones, la seva i una altra de més jove que afirmava que era una neboda (cosa que ningú no es creia). Vivien en una barraca als afores i eren molt pobres. Vivien de fer subhastes d’articles populars com ara roba, despertadors, paraigües, cassoles, paelles, maquinetes d’afaitar amb fulles Gillette... De vegades, el gitano Manel se n’anava a voltar per la comarca buscant material i trigava a tornar. La gent deixava menjar discretament a la porta de la barraca perquè les dones, que estaven seques com un bacallà, no es morissin de fam. Les gitanes, quan veien l’ogre, sempre li feien moixaines, però l’àvia no volia que el noi s’hi barregés i se l’enduia a empentes cap a casa. Una matinada de finals de setembre, quan l’ogre tenia catorze anys, va omplir una bossa amb pa, formatge, un grapat d’arròs i un altre de cigrons. Es va acostar d’amagat a la barraca. Encara no havia deixat el menjar al peu de la porta que aquesta es va obrir i, a contrallum, va aparèixer el gitano Manel. «Qui ets, tu?», li va preguntar, sorrut. L’ogre va respondre: «En Miquel-Deogràcies Gambús, de can Gambús d’Alcagaire». «Vaja, quin honor, noiet. Ja ho saben, a casa teva, que ets aquí?». «No. He vingut d’amagat a portar una mica de menjar a les dones. No sabia que vostè hi era». El gitano li va donar molt les gràcies i li va dir que, com a recompensa, li ensenyaria un tresor. «Coneixes les ruïnes de l’antiga ermita, muntanya amunt?». «Sí». «T’hi espero demà a migdia i el veuràs».
L’endemà, l’ogre va trobar-se amb el gitano al lloc convingut. Van posar-se a caminar. L’home, d’uns seixanta o setanta anys, avançava sense defallir entre els pedregars. L’ogre s’havia d’esforçar per no quedar endarrerit. Una hora més tard, van arribar a una mena de balma oberta a la muntanya. Era un indret molt solitari. La llum de fora, esclatant, contrastava amb la foscor i la fresca de dins. El gitano va treure’s dos caps d’espelma de la butxaca i els va encendre amb uns mistos. Va donar-ne un a l’ogre, va demanar-li que el seguís i s’hi va endinsar. El terra era ple d’excrements de ratpenat. La ferum n’era àcida i seca. De seguida van arribar a una gran roca quadrada i plana amb forma de taula parada amb estovalles. Si l’envoltaves, arribaves a una obertura que donava a una cova petita i circular, d’uns quatre metres de diàmetre, on el sostre desapareixia amunt, en la foscor. «Mira...», va anunciar el gitano. I va alçar l’espelma perquè l’espai s’il·luminés millor. Quan l’ogre es va acostumar a la claror, es va quedar garratibat. El cor li va començar a bategar com si li volgués rebentar el pit. I no pas per por, sinó per pura meravella. Només era un nen, però intuïa que aquell era el millor dels tresors, el més magnífic. Atònit, va estar-se allà, mirant-lo, fins que va consumir l’espelma. Atabalat, a les fosques, no entenia què li passava. El gitano va desaparèixer cap a l’entrada de la caverna i ell li va anar darrere tot decidit i a les palpentes, ensopegant, però feliç. Un cop fora, en Manel va explicar a l’ogre que aquell tresor només el coneixien ells dos. «Ningú més, ni les teves dones?». «No, ningú», va respondre.
Aquella mateixa nit es va calar foc a la barraca dels gitanos. A Espanya havia canviat el Règim. Ara hi havia un dictador que clamava pel retorn de la moralitat. Potser algú del poble s’ho havia pres massa al peu de la lletra i havia decidit tallar de soca-rel les especulacions sobre la situació marital del gitano. Seriós, socarrimat, l’ogre va contemplar les flames sacsejades pel vent. Els gossos fugien embogits. L’ase d’en Manel bramava amb desfici gairebé humà. Van sentir-se xiscles esgarrifosos. No s’hi podia fer res. El mateix aire semblava en flames.
De bon matí, de la barraca només en quedaven munts de fustes fumejant. Amb compte, van treure’n els tres cadàvers humans i el de l’animal, negres i garratibats. Es trencaven a trossos, semblaven carbonets. Van ficar-los tots quatre a paletades en un parell de caixons de fruita i els van enterrar barrejats a la fossa comuna del cementiri municipal. Les olles i les cassoles emmagatzemades que es van salvar de la crema se les van repartir els veïns.
Hi ha qui diu que, durant moltes nits, va continuar sentint-se el bram desesperat de l’ase.
L’ogre va tornar a casa ple de petites cremades: els cabells se li havien socarrat. Les celles li havien desaparegut, i les pestanyes llarguíssimes i cargolades s’havien convertit en una pasta que li impedia obrir els ulls. L’Imma li va rapar el cap, va untar-li els ulls amb bava de cargol i va retallar-li les pestanyes amb tisores de tallar ungles.
L’ogre va declarar que s’havia escapat per veure el foc de prop.
Un cop mort el gitano, el tresor era seu. Així de fàcil. Tot ell es va esgarrifar de plaer. Encara no era prou gran per ser del tot conscient del que significava, però es va prometre que allò sempre seria seu i de ningú més.
El fet de posseir aquell tresor el va fer sentir poderós i acompanyat. Ja no era orfe.
L’ogre ja era l’ogre.