Aquesta és la història d’una conspiració, fracassada, i la d’un enamorament, reeixit. Al principi hi havia un sastre, però no pas a Panamà, sinó a París. Josep Camps Coma, de 56 anys, s’hi havia instal·lat després d’abandonar el seu Vic natal el 1937, en plena Guerra Civil. Havia obert una sastreria al 55 de l’avinguda dels Champs Élysées i una dècada després ja formava part, segons Le Monde, dels cinc millors sastres de la ciutat, junt amb Max Evzeline, Gaston Waltener, André Bardot i Socrate.
Camps era un home baixet i meticulós a qui els companys de professió li reconeixien la tècnica i el tarannà innovador. Hi havia cops de colze per aprendre l’ofici amb ell i treballar per la seva llarga clientela de renom.2 El sastre admirava el general Charles de Gaulle i detestava Francisco Franco. Un vespre va fabular que potser podria derrocar el dictador i, de la mateixa manera que imaginava patrons, va esbossar un pla. Calia, però, trobar algú que l’ajudés a executar-lo.
A finals de gener de 1959 feia sobretaula amb un amic. Ferran Canyameres, en els primers temps de l’exili a França l’havia ajudat a tirar endavant i ara el sastre, de tard en tard, li tallava un vestit. L’escriptor feia gairebé una dècada que havia tornat a Barcelona, fart de l’exili i dels exiliats. De tant en tant, però, viatjava a París a veure el seu fill i a tastar una mica de llibertat i de llibreries.
Canyameres no en volia saber res de conspiracions, d’insurreccions i de revoltes que no fossin el dia a dia de la seva editorial Albor. Per fer d’enllaç entre Rosa Santacana i el seu marit, Joan Comorera, i passar-li alguns diners a la presó Model, el règim l’havia detingut, empresonat i jutjat, per aquest ordre. Ell no estava disposat a arriscar-se de nou, però potser podria trobar un nom amb ganes de participar de l’antifranquisme i que a la vegada no fos gaire conegut.
Sí, sabia d’algú a qui intuïa disposat. El terrassenc va deixar escolar el nom d’un jove que fins no feia gaire havia estat veí seu a Barcelona. Sense altra opció, Camps de seguida s’hi va aferrar. Estaria disposat a lliurar-li un memoràndum en què s’exposava el seu pensament i una possible línia d’acció? L’escriptor, amb un rampell, hi va accedir. Ho volgués o no, l’afany d’acabar amb el règim se li imposava. Van quedar entesos i dies després va tornar a casa del sastre a recollir el dossier. Només faria això. Res més, va reiterar. Camps ja tenia el que volia.
Quan Canyameres va arribar a l’hotel, però, va fullejar l’escrit. Allò era una veritable bestiesa. Estava escamnat. La lectura el va alterar. Va pensar les conseqüències, amb el seu antecedent, si en creuar la frontera l’enxampaven amb allò al damunt i va esquinçar-lo. No volia més problemes. El sastre, però, potser coneixent el seu amic, va tirar pel dret. Va ensobrar una còpia del seu pla i va enviar-lo al carrer Rosselló, 473 al nom que li havia donat l’escriptor.
«Rebreu noves meves per l’amic F. Canyameres, m’ha explicat el vostre viatge a París. La vostra decepció jo la comprenc, si m’haguéssiu visitat hauríeu apercebut la vibració d’un sentiment i copsat la voluntat indubtable de no defallir. El fruit ara ja està madur i encara esperen que els caigui a la boca. Cap temperament realitzador s’ha revelat i el que és pitjor, ningú ha sabut definir un ideal ni començar una acció. La força és dispersa i encara entretinguda al lirisme, a les sarcàstiques controvèrsies o a les redaccions picabaralles [sic]. Fa mal al cor de presenciar tal espectacle».3
Quan el 9 de febrer de 1959, Josep Fornas Martínez va llegir aquella carta va quedar perplex. Va continuar amb el memoràndum adjunt: «Cal anar a un estat de fet i per això presentar al món un govern demòcrata i antifranquista a n’aquest efecte preparo des de ara un coup de theatre com es diu correntment en francès, d’un fet inesperat però esclatant que fa parlar a tota la premsa. En 54 hores tot el món estarà enterat que un grup d’Espanyols estan disposats a prendre la successió del govern Franquista, tot el món i comprès l’Espanya».
El text, afectat en la redacció pel temps que Camps havia passat a França, resultava encara més desconcertant. «Simultàniament amb aquest cop-sorpresa fer conèixer a les autoritats republicanes a l’exili la creació del govern provisional, presentant-los mil excuses per no haver pogut fer-ho abans. Informar a totes les personalitats de l’exili, a totes les entitats i publicacions a fide relligar-los a l’acció començada, molt important per les relacions polítiques i diplomàtiques que tenen arreu del món i pel bon efecte que farà veure la unió a l’entorn de la nova cosa. Caldrà per això molt de tacte. Crida a la democràcia Internacional que serà difícil de conquerir si tenim els exiliats espanyols darrera nostre».
El jove, de 34 anys, ajudant de l’assessoria del seu pare, casat en feia nou, pare de quatre fills, va continuar llegint. «Preparada d’antuvi s’haurà de portar una actuació molt intensa, en part d’informació i relacions serà la més activa, hi haurà feina per a tothom. Tot això ha de passar sense un tiro, ni un petard, arreu units a una victòria de la intel·ligència i d’activitat ben dirigida. Jo puc dir-vos que em faig càrrec si voleu de la direcció general i en particular de preparar el cop de fet i les finances necessàries».
Podia ser que li hagués arribat a la bústia un pla per endegar una revolta contra el règim? Però qui era aquell que li demanava de trobar-se? «A vosaltres [correspondrà] la cura d’escollir entre els espanyols un grup d’homes representatius de les diferents regions i quistes [sic], capaços de l’empresa en el doble sentit talentós i valentia que puguin traslladar-se a França per a constituir el nou govern provisional. Per això ens hauríem de posar a l’obra tot seguit com ho he fet jo mateix, quan tingueu el grup poc més o menys format ens podríem entrevistar prop de la frontera, a tal efecte jo em desplaçaria».
Era un home aïllat, això semblava clar. «Per tot això la màxima discreció, heu de saber que aquí sóc tot sol, obro independentment de tothom i no pertanyo a cap partit polític, la meva acció està impulsada per l’amor al pròxim i el meu gest és purament Patriòtic. Estic segur de mi mateix, no ho estaria tant si fóssim dos o més. L’activitat del govern provisional seria dirigida vers la conquesta per l’esperit del món demòcrata i de la diplomàcia fins a lograr a ésser reconegudes per les institucions i organismes internacionals. A l’interior d’Espanya mantenir i eixamplar l’estat d’esperit antifranquista, crear i guiar i aconsellar l’espanyol a manifestar pacíficament però espectacular el seu menyspreu per les autoritats, exemple l’heroica vaga de tramvies».
Aquell home, qui fos, semblava haver-hi pensat molt. «Enderrocar el règim franquista i prendre la seva successió a títol de govern provisional i de transició el qual tindrà com a missió cinc punts principals a acomplir: 1. Mantenir amb mà ferma l’ordre públic. Sobretot contenir el poble de caure en violències i desordres; 2. Creació de tribunals especials per a jutjar tots els delictes de dret comú i traïdoria, donar cursa a tots els planys. Aquests tribunals hauran de durar sis mesos, màxim un any; 3. Continuar el mateix modus vivendi. Donar progressivament llibertat d’impremta, associació i de reunió; 4. Preparar unes eleccions a Corts Constituents abans dels dos anys de la presa del poder; 5. Cessar les seves funcions el dia que serà reemplaçat pel govern elegit democràticament».
En efecte, el que havia rebut era l’esbós d’un projecte per derrocar el dictador. «Heus ací reduït al màxim un pla d’acció antifranquista i també ben precisat el seu objectiu, al meu entendre ha de satisfer l’home après de llibertat. Tot això escrit en poc temps és revisionable en la seva redacció, ja deveu saber les múltiples activitats que porto que disculpa la mala descripció del que acabeu de llegir, crec dirigir-me a homes de bona voluntat i comprensius. Em queda dir-vos que estic pendent de les vostres noves i espero que fareu via. Rebeu una abraçada fraternal. Mot de pas: m’ha dit de donarvos una abraçada fraternal».4
Dos dies després de llegir aquells fulls sense comprendre gaire res, va anar a trobar el seu antic veí. El seu nom sortia a la carta. Només saber-lo arribat de París, Fornas va voler treure’n l’entrellat. Canyameres va descabdellar la història del sastre. S’havia equivocat deixant escolar el seu nom en la conversa?
El dia 12, Fornas va exposar l’afer als seus dos més estrets amics en l’àmbit polític, Claudi Martínez Girona i Joan Sansa Caminal, militants, com ell, d’Unió Democràtica de Catalunya. Es va donar la casualitat que l’any anterior, el primer havia assistit als Jocs Florals de París i hi havia conegut Josep Camps, que actuava de secretari del certamen.5
Martínez Girona era fill del director del Banc de Barcelona, tenia vincles familiars amb la família del banquer, empresari i polític Manuel Girona, i estava casat amb Mercè Vila-Abadal.6 Sansa, per la seva banda, havia nascut a la Seu d’Urgell i era advocat en aquesta ciutat, amb vincles a Andorra i relació amb Barcelona. Alt, divertit, intel·ligent, aviat havia esdevingut l’amic de l’ànima de Josep, que li era tres anys menor, i el coneixia del despatx del seu pare.
Després de sospesar-ho, els tres joves antifranquistes van decidir que calia anar-lo a conèixer. Sense demorar-ho, Fornas i Martínez van arribar a la capital francesa la nit del 22 de febrer.7 Van allotjar-se a l’Hotel Jean Bart, al 9 del carrer homònim. L’estatge, va escriure el primer a la seva esposa Clara Prat, era «més senzill que el Lutèce», en el qual havien estat l’octubre de 1958 en el primer viatge de Fornas a París. «El carrer, més aviat carreró, és una travessia de la rue Vaugirard, una via bastant important que va del bulevard St. Michel al Raspail passant per darrere mateix dels jardins del Luxemburg. El barri, doncs, ens és conegut».
L’endemà a migdia, la parella va presentar-se a cal sastre. «És curiós i a la vegada simpàtic com es lliguen les coincidències: l’amic Camps és de Vic i coneix els de can Vinyals (ell havia estat el sastre més important de Vic abans de la nostra guerra) i em preguntà si, com era d’esperar, les noies Vinyals havien d’esser força boniques. Està instal·lat en un pis estupendo dels Champs Élysées, a tot luxe». Van acomiadar-se havent dinat i al vespre van reprendre les converses.
Durant la trobada, Camps va explicar-los que el 10 de maig de 1956 havia enviat una carta amb un memoràndum, similar al que havia rebut Fornas, al president de la Generalitat de Catalunya a l’exili. «Si tots els catalans que es diuen fidels a la Pàtria tinguessin les vostres nobles i patriòtiques inquietuds, és evident que la nostra situació no fora la que dissortadament estem sofrint», havia contestat Josep Tarradellas el 6 de juny, tot just retornat del seu primer viatge presidencial a Amèrica.
«He llegit i rellegit tot el que em manifesteu i tingueu la seguretat que les vostres opinions i consells no els deixaré de tenir en compte». El president tirava pilotes fora, però no volia quedar malament. El sastre, en canvi, s’ho va prendre com un aval. Havia passat tres anys sense concretar res. És per això que ara demanava la col·laboració de Fornas i Martínez. Després d’una llarga conversa quan va ser mitjanit, el sastre va acompanyar els seus contactes en taxi a l’hotel.
Fornas va dedicar el matí del dia 24 a fer «un pla d’empresa». A migdia va sortir a dinar sol al Boulevard Saint-Michel. «Trobo París més aviat ensopit, tothom va a la feina i quasi no tens temps de mirar les cares de la gent. I això que no fa gens de fred. Una mica d’humitat i un cel grisós que sembla que el toquis amb la mà. Ara ja em sembla, però, que sempre he estat aquí».8 Al vespre, junt amb Martínez, va anar de nou a cal sastre. La conspiració no li va deixar temps per anar al cinema a veure la Brigitte Bardot a La femme et le pantin.9
«Recomanar-vos la màxima discreció assegurant-vos per la meva part que sóc tot sol a saber que m’heu visitat», deia la nota de comiat de Josep Camps. Retornats els amics el dia 26, a partir d’aquell moment va començar un carteig incessant entre Barcelona i París. «Con sumo gusto ponemos en su conocimiento que con esta fecha le remitimos parte de los patrones que nos fueron solicitados por su respetable firma». Firmat MACSA, Manufacturas de Alta Confección SA, la tapadora de Fornas.10
La coneixença ja estava feta. Ja hi havia dos vèrtexs del triangle, però faltava el tercer, el més important, l’element financer de qualsevol operació que planegessin. Però d’on sortirien els diners per promoure la revolta antifranquista? El sastre també tenia resposta per a això. El 21 de març de 1959, Fornas va rebre una postal de Josep Caminals des de Rabat. De seguida va entendre que era el pseudònim de Camps. Els fons per finançar el complot sortirien d’un dels seus clients més rics, el príncep Moulay al-Hassan, l’hereu del rei Muhàmmad V del Marroc.11
La vida del jove gestor estava a punt de canviar per sempre, encara que no pas en el sentit que ell imaginava. Però, qui era Josep Fornas? I com havia arribat a involucrar-se en el complot imaginat per un sastre de París? Per comprendre-ho calia recular fins a mitjans de la dècada dels anys vint...