capítol La sort és per compartir-la

—Gisele, en què penses? —va preguntar la Mireia.

Estàvem tots quatre dinant, amb l’Alma sota la taula (sempre espera que caigui algun trosset de pa o alguna cosa bona per enxampar-ho al vol). En aquest moment jo tenia els ulls tancats i els premia ben fort perquè m’havia posat massa picant a l’hamburguesa.

—Penso... que tenim molta sort —va respondre la Gisele.

Amb gran esforç i algunes llàgrimes per la picor, vaig obrir els ulls i vaig veure que la Gisele estava molt seriosa.

—Ja, no tots els pares són tan guais com el vostre... —vaig dir de broma, per fer-la riure—. Fins i tot ploro de tan guai que soc! —vaig afegir mentre m’eixugava les llàgrimes.

Però la Gisele continuava seriosa.

—Per què ho dius, reina? —li va preguntar la Mireia.

—Perquè hi ha nens que no tenen menjar... —va respondre la Gisele, mirant la seva hamburguesa.

—És veritat —va afegir la Claudia—, avui ens ho han explicat a l’escola. Algunes famílies no tenen diners per comprar menjar als seus fills. Ni roba.

—Ni poden anar de campaments —va afegir la Gisele.

Les noies estaven molt tristes, pensant en tots els nens del món als qui els falten coses tan necessàries com el menjar i la roba.

—Teniu raó —vaig dir—, tota la raó del món. No és just.

—És que nosaltres tenim molta sort... —va repetir la Gisele.

—Sabeu què ha de fer la gent que té sort? —els vaig preguntar.

—Què, papi? —van respondre totes dues alhora.

—Compartir-la amb els altres —vaig dir.

—És veritat, Lluís —va dir la Mireia—, la sort és per compartir-la. Haurem de fer alguna cosa per ajudar. Què us sembla, Ratitas?

—Ens sembla molt bé —va respondre la Gisele—. Oi, Claudia?

—Sí. Hem d’ajudar molt, perquè tenim molta sort —va afirmar la Claudia.

—Estàs pensant a donar roba o menjar, Lluís? —em va preguntar la Mireia.

—Doncs... —vaig dir—, això estaria bé, però m’agradaria fer alguna cosa més gran. La Claudia té raó, hem d’ajudar molt... Hauríem de trobar la manera d’aconseguir que molta gent doni diners.

—Seria superguai! —va dir la Claudia.

—Quina bona idea, papi! —va afegir la Gisele, amb un somriure gegant.

La Mireia i jo ens vam mirar, feliços de tenir unes filles amb un cor tan gran.

—Què podem fer? —va preguntar la Mireia—. Alguna idea?

—Mmmmm... Els nois grans de l’escola fan un sorteig per aconseguir diners per al viatge de final de curs —va dir la Gisele.

—Però seria millor fer alguna cosa en què participés molta gent —va dir la Claudia.

—Una barbacoa popular? —va proposar la Mireia—. Al meu poble en fèiem una i tenia molt èxit...

Les Ratitas van posar cara de no fer-los gaire gràcia la idea.

—Un partit de futbol benèfic! —se’m va ocórrer.

—No, de futbol no, papi —va dir la Claudia.

—De bàsquet! —van exclamar les Ratitas a l’uníson.

—És clar! —va dir la Mireia—. El bàsquet se’ns dona genial.

—Organitzarem un partit de bàsquet infantil per recaptar fons! —vaig cridar, i em vaig aixecar de la taula i, sense voler, vaig tirar el plat a terra.

—Bub! —va bordar l’Alma, i es va llançar a llepar les engrunes.

—Muntarem el millor partit de bàsquet de la història! —va xisclar la Gisele, mentre l’Alma se n’anava corrent a beure aigua. Havia tingut una sorpresa amb la salsa picant!