El senyor de Troisville, com la seva família encara es deia a la Gascunya, o senyor de Tréville, com havia acabat per dir-se ell mateix a París, realment havia començat igual que d’Artagnan, és a dir sense ni un ral, però amb el fons d’audàcia, d’esperit i d’enteniment que fa que el petit noble gascó més pobre sovint rebi, en esperances, una herència paterna més important que el gentilhome més ric del Perigord o del Berry no rep en realitat. La seva bravesa insolent, la seva sort encara més insolent en un temps en el qual els cops queien com calamarsa, l’havien hissat al capdamunt d’aquesta difícil escala que rep el nom de favor de la cort, de la qual havia pujat els graons de quatre en quatre.
Era amic del rei, que, com tothom sap, honorava molt la memòria del seu pare, Enric IV. El pare del senyor de Tréville l’havia servit tan fidelment durant les guerres contra la Lliga que, a falta de diners comptants —cosa que al bearnès li va faltar tota la vida, de manera que sempre va pagar els deutes amb l’única cosa que no va haver de manllevar mai, és a dir l’enginy—, que a falta de diners comptants, dèiem, l’havia autoritzat, després de la rendició de París, a tenir com a armes un lleó d’or sobre camp de gules amb la divisa Fidelis et fortis. Era una gran cosa per a l’honor però no gaire res per al benestar. I així, quan l’il·lustre company del gran Enric va morir, l’única herència que va deixar al seu fill van ser l’espasa i la divisa. Gràcies a aquest doble llegat i al nom sense màcula que l’acompanyava, el senyor de Tréville va ser admès a la casa del jove príncep, on va servir tan bé amb l’espasa i va ser tan fidel a la seva divisa que Lluís XIII, una de les bones espases del reialme, solia dir que, si un amic seu es batés, li aconsellaria que agafés com a padrí, primer a ell, i després a en Tréville, o potser al revés i tot.
De manera que Lluís XIII tenia una estimació real per Tréville, una estimació reial, una estimació egoista, és cert, però que no deixava de ser estimació. Perquè, en aquells temps malastrucs, era normal buscar d’envoltar-se d’homes del tremp de Tréville. Molts podien dur a la divisa l’epítet de fort, que ocupava la segona part de la seva llegenda; però pocs gentilhomes podien reclamar l’epítet de fidel de la primera. Tréville era un d’aquests últims; era una rara combinació d’intel·ligència obedient com la d’un mastí, de valentia cega, ull ràpid, mà prompta, a qui l’ull no havia estat donat sinó per veure si el rei estava descontent d’algú, i la mà per castigar aquest algú: un Besme, un Maurevers, un Poltrot de Méré, un Vitry. A Tréville, doncs, fins aleshores només li havia faltat l’ocasió; però la sotjava, i es prometia que l’atraparia al vol pels cabells si mai li passava a l’abast de la mà. Així, Lluís XIII va nomenar Tréville capità dels seus mosqueters, que eren a Lluís XIII, per l’abnegació o més aviat pel fanatisme, el que els ordinaris havien estat per a Enric III i el que la guàrdia escocesa havia estat per a Lluís XI.
En aquest sentit, el cardenal per la seva banda no s’havia quedat enrere. Quan havia vist la formidable elit de la qual Lluís XIII s’havia envoltat, aquest segon, o més aviat aquest primer rei de França també havia volgut tenir la seva guàrdia. I així va tenir uns mosqueters igual que Lluís XIII tenia els seus, i es veien les dues potències rivals triar per al seu servei, a totes les províncies de França i fins i tot a l’estranger, els homes famosos pels grans cops d’espasa. Així, Richelieu i Lluís XIII sovint al vespre, fent la partida d’escacs, es discutien pels mèrits dels seus servidors. Cadascun exalçava el comportament i el valor dels seus, i mentre en veu alta es pronunciaven contra els duels i contra les baralles, per sota els atiaven a arribar a les mans i sentien un autèntic disgust o una desmesurada alegria per la derrota o la victòria dels seus. Almenys això és el que diuen les memòries d’un home que es va trobar en alguna de les derrotes i en moltes de les victòries.
Tréville havia sabut trobar el costat dèbil del seu amo i devia a aquesta habilitat el llarg i constant favor d’un rei que no va deixar la reputació d’haver estat gaire fidel als amics. Exhibia els seus mosqueters davant del cardenal Armand Duplessis amb un aire sorneguer que eriçava el bigoti gris de Sa Eminència. Tréville entenia admirablement bé la guerra d’aquella època en què, quan no es vivia a costa de l’enemic, es vivia a costa dels propis compatriotes: els seus soldats formaven una legió d’esvalotadors, indisciplinats amb tothom que no fos ell.
Espitregats, engatats, esgarrinxats, els mosqueters del rei, o més ben dit els del senyor de Tréville, s’escampaven per les tavernes, els passeigs, els jocs públics, cridant fort i cargolant-se el bigoti, fent dringar les espases, envestint amb voluptat els guàrdies del senyor cardenal quan els trobaven, i desembeinant en ple carrer, amb mil bromes; de vegades els mataven, però en aquest cas estaven segurs de ser plorats i venjats; sovint mataven ells, i aleshores estaven segurs que no es floririen a la presó, perquè el senyor de Tréville era allà per reclamar-los. Per això no es cansaven de lloar el senyor de Tréville en tots els tons i de cantar-ne les excel·lències, aquests homes que l’adoraven i que, per més gent de mal viure que fossin, davant seu tremolaven com col·legials davant del mestre, a qui obeïen a l’instant, disposats a deixar-se matar per rentar qualsevol retret.
El senyor de Tréville havia utilitzat aquest poderós recurs primer per al rei i els amics del rei, i després per a ell i per als seus amics. D’altra banda, a cap de les Memòries de l’època, que en va deixar tantes, no es veu que aquest digne gentilhome hagués estat acusat, ni tan sols pels seus enemics —i en tenia tants entre la gent de ploma com entre la gent d’espasa—, enlloc no es veu, diem, que aquest digne gentilhome hagués estat acusat de fer-se pagar la cooperació dels seus sequaços. Amb un rar geni de la intriga, que el posava a l’altura dels més grans intrigants, s’havia mantingut honrat. Molt més que això, a pesar de les grans estocades que deslloriguen i dels durs exercicis que cansen, s’havia convertit en un dels més galants visitadors d’alcoves, un dels figurins més fins, un dels declamadors més alambinats de la seva època; es parlava dels èxits de Tréville com vint anys abans s’havia parlat dels de Bassompierre, que ja és dir. El capità dels mosqueters, doncs, era un home admirat, temut i estimat, cosa que és el súmmum de les fortunes humanes.
Lluís XIV va absorbir en la seva vasta radiació tots els petits astres de la seva cort; però el seu pare, sol pluribus impar, va deixar la seva esplendor personal a cadascun dels seus favorits, el seu valor individual a cadascun dels seus cortesans. A més de la cerimònia matinal del rei i de la del cardenal, aleshores a París es comptaven més de dues-centes petites cerimònies matinals una mica cobejades. Entre aquestes dues-centes, la de Tréville era una de les més concorregudes.
El pati del seu hotel, situat al carrer del Vieux-Colombier, recordava un campament des de les sis de la matinada a l’estiu i des de les vuit a l’hivern. Entre cinquanta i seixanta mosqueters, que semblava que fessin torns per ser sempre una quantitat important, s’hi passejaven sense descans, armats com si anessin a la guerra i disposats a tot. Al llarg d’una d’aquestes grans escalinates a l’emplaçament de les quals la nostra civilització construiria tota una casa, pujaven i baixaven els sol·licitants de París que perseguien algun favor, els gentilhomes de províncies àvids que els enrolessin, i els lacais de tots colors que venien a dur al senyor de Tréville els missatges dels seus amos. A l’antecambra, en llargs bancs circulars, reposaven els escollits, és a dir els qui havien estat convocats. Hi regnava una bonior contínua del matí al vespre, mentre el senyor de Tréville, al despatx contigu a aquesta antecambra, rebia les visites, escoltava les queixes, donava ordres i, igual que el rei al seu balcó del Louvre, només calia que sortís a la finestra per passar revista a homes i armes.
El dia que d’Artagnan s’hi va presentar, l’assemblea era imponent, sobretot per a un provincià que arribava de la província: és cert que aquest provincià era gascó i que, sobretot en aquella època, els compatriotes de d’Artagnan tenien la reputació de no deixar-se intimidar fàcilment. En efecte, després de franquejar la porta massissa, clavetejada amb llargs claus de cabota quadrangular, s’arribava enmig d’una tropa d’homes d’espasa que omplien el pati i s’interpel·laven, es barallaven i jugaven entre ells. Per obrir-se pas entre tot aquell rebull turbulent, hauria calgut ser un oficial, un gran senyor o una dona bonica.
Va ser doncs entre aquest tropell i aquest desori que va haver d’avançar el nostre home, amb el cor palpitant, aguantant la llarga espasa arran de les cames primes, amb la mà a l’ala del barret i el mig somriure del provincià cohibit que vol fer bon paper. Quan havia passat de llarg d’un grup, respirava més lliurement; però s’adonava que es giraven a mirar-lo i, per primera vegada a la vida, d’Artagnan, que fins aleshores havia tingut sempre força bona opinió d’ell mateix, es va trobar ridícul.
Quan va arribar a l’escala, encara va ser pitjor; als primers graons hi havia quatre mosqueters que es divertien amb l’exercici següent, mentre deu o dotze dels seus companys esperaven al replà que els toqués el torn d’entrar al joc.
Un d’ells, situat al graó més alt, amb l’espasa desembeinada a la mà, impedia o almenys intentava impedir que els altres tres pugessin.
Aquests altres tres esgrimien contra ell les seves espases àgils. D’Artagnan d’entrada es va pensar que les armes eren florets d’esgrima, amb el botó a la punta; però de seguida, per alguna esgarrinxada, va reconèixer que, al contrari, les armes estaven ben esmolades i, amb cada esgarrinxada, no tan sols els espectadors, sinó també els actors reien com bojos.
El mosqueter que en aquell moment ocupava el graó més alt mantenia els seus adversaris admirablement bé a distància. Al voltant seu feien rotllana; la condició era que a cada cop el tocat abandonaria el joc i perdria la tanda d’audiència en favor de l’atacant. En cinc minuts tres van ser tocats, un al canell, l’altre a la barbeta, l’altre a l’orella, pel defensor de l’altura, que no va ser ferit cap cop, cosa que, segons les regles establertes, li va fer guanyar tres torns.
Per més difícil, no que fos, sinó que el nostre jove viatger volgués ser de sorprendre, aquest passatemps el va deixar esbalaït. A la seva província, una terra on tanmateix els caps s’escalfen molt de pressa, havia vist una mica més de preliminars als duels, i la gasconada d’aquests quatre jugadors li va semblar més forta que totes les que havia sentit abans, fins i tot a la Gascunya. Es va sentir transportat al famós país dels gegants al qual Gulliver va anar més tard i on va tenir tanta por; i tot així encara no ho havia vist tot: li faltaven el replà i l’antecambra.
Al replà ja no lluitaven, explicaven històries de dones, i a l’antecambra històries de la cort. Al replà, d’Artagnan es va posar vermell; a l’antecambra, es va estremir. La seva imaginació desperta i vagabunda, que a la Gascunya el feia temible als ulls de les joves cambreres i de vegades també de les mestresses joves, no havia somiat mai, ni en els moments de deliri, la meitat de les meravelles amoroses ni la quarta part de les gestes galants, subratllades pels noms més coneguts i pels detalls menys velats. Però si al replà el seu amor pels bons costums va quedar torbat, el seu respecte pel cardenal es va escandalitzar a l’antecambra. Allà, amb gran sorpresa seva, d’Artagnan va sentir criticar en veu alta la política que feia tremolar tot Europa i la vida privada del cardenal, que havia valgut càstigs a tants grans i poderosos senyors que hi havien volgut aprofundir: aquest gran home, reverenciat pel senyor d’Artagnan pare, era la riota dels mosqueters del senyor de Tréville, que es mofaven de les seves cames garrelles i de la seva esquena encorbada; n’hi havia que cantaven cançonetes sobre la senyora d’Aiguillon, la seva amant, i la senyoreta de Combalet, la seva neboda, mentre que d’altres tramaven topades amb els patges i els guàrdies del cardenal duc, dues coses que a d’Artagnan li semblaven monstruoses impossibilitats.
Això no obstant, quan de tant en tant el nom del rei de cop apareixia entre totes aquelles befes cardenalícies, una mena de mordassa tapava un moment totes aquelles boques burletes; tots miraven amb incertesa al voltant i semblava que temessin la indiscreció de la paret del despatx del senyor de Tréville; però de seguida una al·lusió tornava la conversa cap a Sa Eminència i aleshores les riallades esclataven encara més fortes i no s’escatimava llum sobre totes les seves accions.
«Segur que tota aquesta gent anirà a la presó i a la forca», va pensar d’Artagnan amb terror, «i sens dubte jo amb ells, perquè, com que els he escoltat i sentit, me’n consideraran còmplice. Què diria el meu pare, que va insistir tant en el respecte pel cardenal, si sabés que em trobo en companyia de tots aquests pagans?»
Per això, tal com es pot suposar encara que jo no ho digui, d’Artagnan no gosava participar en la conversa; només mirava amb els ulls molt oberts, escoltava parant bé l’orella, i agusava tots cinc sentits per no perdre’s res, i malgrat la confiança que tenia en les recomanacions paternes, pels seus gustos i els seus instints se sentia empès a lloar més que no pas a blasmar les coses inaudites que succeïen al seu voltant.
Amb això, com que era del tot foraster a la munió de cortesans del senyor de Tréville, i era la primera vegada que el veien allà, van anar a preguntar-li què desitjava. D’Artagnan, com a resposta, va dir el seu nom molt humilment, va fer valdre el seu títol de compatriota i va demanar a l’ajudant de cambra que havia anat a fer-li la pregunta que demanés en nom seu al senyor de Tréville un moment d’audiència, cosa que l’ajudant, en to protector, va prometre que faria en el moment oportú.
D’Artagnan, una mica recuperat de la primera sorpresa, va tenir ara l’ocasió d’estudiar una mica els vestits i les fesomies.
Al centre del grup més animat hi havia un mosqueter alt, d’aspecte altiu i vestit d’una manera tan curiosa que cridava l’atenció general. No duia, en aquell moment, la casaca de l’uniforme, que d’altra banda en aquella època de menys llibertat però de més independència no era absolutament obligatòria, sinó una jupa blau cel, un pèl de res descolorida i gastada, i sobre d’aquesta peça un magnífic baldric amb brodats d’or que resplendia com les escates que semblen cobrir l’aigua a ple sol. Una capa llarga de vellut carmesí li queia amb gràcia de les espatlles i descobria únicament per davant l’esplèndid baldric, del qual penjava una arma gegantina.
Aquest mosqueter tot just acabava de deixar la guàrdia, es queixava d’un refredat i de tant en tant tossia amb afectació. Per això s’havia posat la capa, segons deia als qui l’envoltaven, i mentre parlava des de la seva altura i es cargolava desdenyosament el bigoti, els altres admiraven amb entusiasme el baldric brodat, i d’Artagnan més que cap.
—Què voleu —deia el mosqueter—, és la nova moda; és una bogeria, ja ho sé, però és la moda. A més, bé s’han de gastar en alguna cosa els diners de la legítima.
—Ui, Porthos! —va exclamar un dels presents—, no vulguis fer-nos creure que aquest baldric et ve de la generositat paterna. Te’l deu haver donat la dama velada amb qui et vaig trobar diumenge passat cap a la porta de Saint-Honoré.
—No, pel meu honor i fe de gentilhome, me l’he comprat tot sol i amb els meus diners —va respondre el mosqueter que acabaven de designar amb el nom de Porthos.
—Sí, igual que jo m’he comprat aquesta bossa nova amb el que la meva amant em va posar a la vella —va dir un altre.
—És veritat —va dir Porthos—, i la prova és que m’ha costat dotze pistoles.
L’admiració va augmentar, tot i que el dubte no es va esvanir.
—Oi que sí, Aramis? —va dir Porthos girant-se cap a un altre mosqueter.
Aquest altre mosqueter formava un contrast total amb el que l’interrogava i que acabava d’anomenar-lo Aramis: era un jove de vint-i-dos o vint-i-tres anys escassos, de cara ingènua i ensucrada, d’ulls foscos i dolços i galtes roses i vellutades com un préssec a la tardor; el bigoti fi li dibuixava sobre el llavi superior una línia d’una rectitud perfecta. Semblava que tingués por d’abaixar les mans, no fos cas que les venes se li inflessin, i de tant en tant es pessigava el lòbul de les orelles per mantenir-les d’un vermell tendre i transparent. Solia parlar poc i lentament, saludava molt, i reia sense fer soroll ensenyant les dents, que tenia maques i de les quals semblava que tenia molta cura, igual que de tot ell. Va respondre a la pregunta del seu amic amb un gest afirmatiu del cap.
Aquesta afirmació aparentment va dissipar tots els dubtes relatius al baldric, de manera que van continuar admirant-lo però van deixar de parlar-ne i, per un d’aquests ràpids tombs del pensament, la conversa va passar sense més ni més a un altre tema.
—Què en penseu del que explica l’escuder de Chalais? —va preguntar un altre mosqueter sense dirigir-se directament a ningú sinó adreçant-se a tothom.
—Què explica? —va preguntar Porthos en to petulant.
—Explica que a Brussel·les va trobar Rochefort, sicari del cardenal, disfressat de caputxí. Aquest maleït Rochefort, gràcies a la disfressa, va enganyar el senyor de Laigues com un ximple.
—Com un autèntic ximple —va dir Porthos—, però se sap del cert?
—A mi m’ho ha dit Aramis —va respondre el mosqueter.
—De debò?
—Ho sabeu de sobres, Porthos —va dir Aramis—, us ho vaig explicar ahir, no cal que en parlem més.
—No en parlem més, això és el que opineu vós —va continuar Porthos—. No en parlem més! Maleït siga, de seguida ho teniu resolt. I doncs què?, el cardenal fa espiar un gentilhome, fa que un traïdor, un bergant, un canalla li robi la correspondència; amb l’ajuda d’aquest espia i gràcies a aquesta correspondència, fa tallar el cap a Chalais, amb l’estúpida excusa que va voler matar el rei i casar el seu germà amb la reina! Ningú no sabia res d’aquest enigma, vós ens el feu avinent ahir, per a gran satisfacció de tots, i quan la notícia encara ens té ben esbalaïts, avui veniu a dir-nos: No en parlem més!
—Doncs parlem-ne, si és el que voleu —va respondre Aramis amb paciència.
—A aquest Rochefort —va exclamar Porthos—, si jo fos l’escuder del pobre Chalais, li faria passar una mala estona.
—I vós en passaríeu una de pitjor amb el duc Roig —va reblar Aramis.
—Oi, el duc Roig! Bravo, bravo, el duc Roig! —va respondre Porthos picant de mans i assentint amb el cap—. El «duc Roig» és magnífic. Faré córrer el nom, estimat amic, estigueu tranquil. Quina agudesa, aquest Aramis! Quina llàstima que no hàgiu pogut seguir la vostra vocació, estimat amic, hauríeu estat un gran sacerdot!
—Oh, no és sinó una petita dilació —va continuar Aramis—, algun dia ho seré. Ja sabeu, Porthos, que continuo estudiant teologia.
—I farà el que diu —va afegir Porthos—, més tard o més d’hora ho farà.
—Més d’hora —va dir Aramis.
—Només espera una cosa per decidir-se definitivament i posar-se la sotana que té penjada darrere de l’uniforme —va fer un mosqueter.
—Què espera? —va preguntar un altre.
—Espera que la reina hagi donat un hereu a la corona de França.
—Amb això no fem broma, senyors —va dir Porthos—. Gràcies a Déu, la reina encara té edat de donar-lo.
—Diuen que el senyor de Buckingham és a França —va continuar Aramis amb un riure sorneguer que donava a la frase, senzilla en aparença, un sentit força escandalós.
—Aramis, amic meu, aquesta vegada us equivoqueu —el va interrompre Porthos—, i la vostra mania de ser enginyós sempre us fa passar de la ratlla; si el senyor de Tréville us sentís, no apreciaria gens que parléssiu així.
—Voleu donar-me una lliçó, Porthos? —va exclamar Aramis, pels ulls dolços del qual es va veure passar una mena de llampec.
—Estimat amic, sigueu mosqueter o sacerdot. Una cosa o l’altra, però totes dues alhora no —va afegir Porthos—. L’altre dia Athos mateix ja us ho va dir: voleu menjar en dos plats. Au, no ens empipem, si us plau, seria inútil, ja sabeu quin tracte tenim, vós, Athos i jo. Aneu a casa de la senyora d’Aiguillon i li feu la cort; aneu a casa de la senyora de Bois-Tracy, la cosina de la senyora de Chevreuse, i diuen que la dama us concedeix molts favors. Oh, no cal que confesseu la fortuna que teniu, no us demanem pas que reveleu cap secret, coneixem la vostra discreció. Però ja que teniu aquesta virtut, diantre!, feu-la servir quan es tracta de Sa Majestat. Que s’ocupi del rei i del cardenal qui vulgui i com vulgui, però la reina és sagrada i, si algú en parla, que sigui bé.
—Porthos, sou pretensiós com Narcís, us aviso —va respondre Aramis—, sabeu que odio les lliçons de moral, excepte si venen d’Athos. Vós, estimat amic, teniu un baldric massa esplèndid per poder parlar gaire. Seré sacerdot quan em vingui de gust; mentrestant, soc mosqueter, i com a tal dic el que vull, i en aquest moment vull dir que em feu perdre la paciència.
—Aramis!
—Porthos!
—Eh, senyors, senyors! —van exclamar al seu voltant.
—El senyor de Tréville espera el senyor d’Artagnan —va interrompre el lacai que havia obert la porta del despatx.
Sentint l’anunci, durant el qual la porta es va mantenir oberta, tothom va callar i, enmig del silenci general, el jove gascó va travessar una part de l’antecambra del llarg i va entrar al despatx del capità dels mosqueters, felicitant-se de tot cor de poder fugir a temps del desenllaç d’aquella estranya disputa.