Qui t’obliga, flor pansida?
Qui t’obliga a voler seguir sent verda?
Que no ets pas bonica així?
Que no alimentaràs la terra?
Al teu cor hi dus llavors.
Mira el vent; se les endú.
Mira com totes exploten.
MERITXELL NICOLAU,
Màcules
De petits, a l’escola, un dia ens van fer dibuixar el que volíem ser de grans. La majoria de les nenes van fer mestres, metges, veterinàries i ballarines. Tothom calcava descaradament el que feia el del costat.
Els nens bàsicament van dibuixar cotxes, motos i trens. Recordo que jo vaig fer un lladre obrint una caixa forta. No perquè volgués ser cap lladre de gran sinó perquè, simplement, m’excitava la idea de dibuixar un lladre obrint una caixa forta.
La professora em va fer rectificar amb un clatellot i el meu sigil·lós lladre amb passamuntanyes es va convertir en un trist electricista cansat arreglant una rentadora.
Però aquell dibuix va canviar radicalment la manera com els altres nens de la classe em percebrien. Per a ells, aquell dibuix era un reflex pur de la meva ànima. I el símbol, la representació, tenia més força i entitat que jo mateix. Era innegable. Tothom va veure el meu lladre i puc dir que fins i tot n’estava cofoi, perquè no hi havia cap dubte que, efectivament, el tema central de la meva obra era un lladre obrint una caixa forta. Els dibuixos dels altres nens no arribaven ni a la sola de la sabata del meu.
Al sortir de l’escola, però, quatre marrecs em van començar a increpar, a insultar i a tirar pedres i vaig arrencar a córrer i ells a perseguir-me, i els que ja no em seguien tirant pedres havien arrancat ortigues i m’empaitaven duent-les a la mà jurant-me que me les refregarien per la cara i pels ous i estava espaordit i la por em va fer agafar una rama de terra i la vaig clavar a l’ull del nen de les ortigues, que ja m’estava a punt de fer caure, i l’Isra va perdre l’ull i a partir de llavors la meva vida es va convertir encara més en un desert de mirades congelades a terra, saliva empassada i soroll blanc.
Em vaig deixar construir per unes mirades farcides de menyspreu, por i pena, que no tenien ni present ni futur. Només memòria. I això és el que jo era: un memorial de la brutalitat de la vida amb potes. La meva existència desafiava les flors i violes que intentaven tapar totes les buidors arreu on anava. Fins i tot als ulls dels iaios, la meva presència mai va deixar de ser un recordatori de tot allò que havien perdut. Ningú es va plantejar que pogués sorgir mai cap llum de mi. Ni tan sols jo. I el mal de panxa es va convertir en el meu estat natural. El duia amb mi allà on fos i era com portar a sobre un mar enfurismat que engolia tot allò que trobava al seu davant. Em feia tant mal que no sentia ni les puntades ni els insults ni res que vingués de fora. Em sap greu que, si algú em va fer mai una abraçada, no la recordo.
El més lluny que havia anat de la meva habitació, deixant a banda les portes que m’obrien els llibres de la mama, eren els olivers ennegrits a l’altra banda del riu, cansats com jo de tan poca aigua fresca. Però així que vaig poder deixar-ho tot enrere, ho vaig fer.