AVECREM TRUCA A LA PORTA

 

 

 

«Volverán las oscuras golondrinas y hallarán Gallina Blanca en las cocinas». La guerra és la guerra i, quan es tracta de vendre, tant serveixen uns versos de Bécquer com la dita popular comuna a diverses llengües gallina vella fa bon brou, que a Espanya es va convertir en aquest eslògan: «Gallina vieja hace buen caldo, Gallina Blanca lo hace mejor». Són anuncis dels misèrrims anys quaranta, temps heroics de la indústria, de l’economia i de tot. L’escassetat no va aturar Lluís Carulla, fundador de Gallina Blanca, qui el 1937, en plena guerra, ja havia engegat Gallina d’Or, una fabriqueta de pastilles de brou concentrat a base de carn —importada de l’Argentina en aquell moment— i hortalisses. En plena guerra, Carulla va tenir l’audàcia de fer propaganda dels Cubitos Gallina Blanca a La Vanguardia, aleshores «diario al servicio de la democracia», amb un anunci que ocupava tota la portada. Cada cubito valia 25 cèntims. Dels brous i sopes concentrades, en parlem específicament al capítol «Sopes de butxaca».

El 1954 Gallina Blanca va llançar Avecrem a so de bombo i platerets, amb Sophia Loren promocionant el nou producte. Molts anys més tard, Mary Santpere va protagonitzar una altra campanya amb una expressió que quadrava amb el seu estil popular: «Noi, quina sopa!». Publicitat intensa i popularitat van ser els ressorts que van usar amb mestratge Gallina Blanca, Avecrem i tota la xarxa d’empreses que Lluís Carulla va agrupar sota el nom d’Agrolimen. Concursos radiofònics com «Un millón con casa y coche» o «Avecrem llama a su puerta» van fer furor i Joaquín Soler Serrano es va convertir, des de Ràdio Barcelona, en el locutor, animador i promotor d’Avecrem. A la televisió van triomfar anuncis com els de Tia Leo, el xup-xup o el genial striptease d’una gallina blanca.

Durant molts anys un enorme neó d’Avecrem parpellejava a la plaça de Catalunya de Barcelona i a d’altres punts cèntrics de moltes ciutats. El nom es va fer tan popular que avui Manresa té un barri conegut com «les cases de l’Avecrem», perquè la gent deia que els seus ocupants haurien de menjar durant molt temps sopes de sobre per pagar les hipoteques.

 

EL GALL DINDI QUE HAVIA ESTAT POLLASTRE

Ramon Flo importava pasta francesa per fer canelons de la marca La Poule (‘la gallina’). El 1911 va fabricar la seva pròpia pasta, que va batejar amb el nom de Los Pollos, però La Poule va considerar que tant el producte com el nom eren un plagi. Va ser llavors, el 1914, quan Flo va registrar El Pavo i va marcar cada placa amb l’inconfusible relleu del gall dindi que és la marca de la casa. Per cert, a principis d’aquest segle, El Pavo es va incorporar al grup Gallina Blanca.

Si parlem de pasta, de galls dindis i de gallines, val la pena esmentar que la competència del Pavo és una altra marca catalana, les Pastas Gallo, que van néixer a Rubí el 1946 impulsades per Josep Espona, primer com a fàbrica de farines i sèmoles i després de pasta de blat dur.