Vaig desembarcar al moll de la Barceloneta una tarda assolellada del mes d’agost, «assolellada» és dir poc, «xafogosa» seria més precís, fins i tot per a un viatger avesat a les altes temperatures de Guantánamo. Enllestits els tràmits de la duana, vaig anotar a en Martín l’adreça del senyor Claudio per tal que tingués cura del transport dels tres baguls de l’equipatge. Jo vaig pujar a un cabriolé Hansom dels estacionats al Pla de Palau. El trajecte entre la duana i el carrer Portaferrissa em va descobrir l’avinguda de Colón, custodiada per una doble filera de palmeres molt acollidores per a un foraster acabat d’arribar de Cuba. No hi havia ni una ànima, ben just ens vàrem creuar amb un parell de tramvies buits. Des del primer moment, el monument a Colón em va cridar l’atenció. Em va semblar majestuós; l’almirall de bronze lluïa massa i tot, sota aquell sol encegador. Havia posat peu a terra feia poc més de mitja hora, estava un pèl desorientat, però em va semblar que el descobridor d’Amèrica assenyalava una ruta en sentit contrari de la seguida pel Larache. En girar a la dreta per agafar les Rambles, varen aparèixer els primers valents, desafiadors a un sol intractable. Jo vestia de blanc immaculat, de les sabates de xarol al coll emmidonat, coronat amb barret canotier; assegut en el cotxe de punt jugava mecànicament amb el bastó d’empunyadura de nacre. Vaig correspondre a la curiositat dels escassos transeünts amb un lleuger moviment de cap i un somriure fugaç. Tot ho veia més senyorial que no pas Santiago i, per descomptat, que Guantánamo; això sí, molt més apagat. M’hi faltaven colors, en aquelles façanes exquisides, ben acabades, amb finestres de vidrieres treballades a l’estil de les de Santiago, anomenat aquí «modernista», segons descobriria al cap d’un temps. El carruatge superava sense esforç la lleu pujada del trajecte mentre m’adonava que Barcelona era tal com l’havia imaginada a través de les descripcions del marquès. I no havia vist res excepcional, encara, o no ho havia sabut veure. Patia en aquells instants del mal del viatger. En descobrir una ciutat, ho volem observar i absorbir tot en una primera mirada ansiosa, obtenint l’efecte contrari; en voler fer un exercici de percepció instantània i integral no veiem res, se’ns escapen els detalls més obvis fins a una segona o tercera temptativa. Arribats a la cantonada del carrer Portaferrissa, el conductor em va anunciar el final del trajecte; aleshores, vaig captar el poder del senyor Claudio, en tot el seu esplendor.
Un noi de la meva edat va treure el nas per la porta petita del portal; en resposta a les meves primeres paraules, va posar cara de no entendre res. A la segona provatura d’explicar-li la meva presència a l’entrada del palau, em va respondre fent un senyal inequívoc amb la mà oberta: Quedi’s aquí, esperi; tot seguit, va desaparèixer a correcuita cap a l’interior de les dependències de la planta baixa. Va reaparèixer acompanyat d’un home vestit inconfusiblement de majordom, amb lliurea, barret alt i el posat professional d’administrador de la propietat per delegació de l’amo. Disculpi, senyor, aquest noi és un ajudant del cuiner, guardava la porta en aquestes hores d’escàs moviment, és acabat d’arribar del poble, per això encara no entén ni parla bé el castellà. Les explicacions m’haurien semblat sobreres si no hagués estat pel final de la llarga frase exculpatòria. No entén ni parla castellà?, vaig saltar. No, senyor, afegí el senescal del palau, sense donar-hi cap importància ni allargar-se en més detalls. En comptes de posar-me al corrent de l’existència d’un altre idioma a la ciutat —prou diferent del meu castellà cubanitzat com per no poder-me fer entendre fàcilment, tal com ja havia notat—, va anar al gra, deixant traspuar un pèl de mal humor degut, probablement, al fet que li havia estroncat la migdiada. Vostè dirà. Quan li vaig dir qui era i què volia, va posar-hi cara de pena. Estem al cas de la seva arribada, senyor Cisneros, però, malauradament, el senyor marquès és fora de Barcelona, és a la seva casa d’estiu, no tornarà ben bé fins a la Mercè. Després d’una pausa excessiva pel meu gust, va continuar: Però no es preocupi, tinc instruccions molt precises per al seu allotjament. Segueixi’m. Per unes dècimes de segon, assimilables a una eternitat, havia temut un desmai en figurar-me perdut, abandonat, en una ciutat desconeguda i habitada per gent que no m’entenia. Uns minuts més tard, en entrar a la cambra que m’estava reservada al segon pis, a l’ala més allunyada del carrer cantoner i de la Rambla, vaig recuperar l’esma. L’habitació donava al pati interior, bellament il·luminat per una gegantina claraboia de colors càlids. L’estança era folgada, de decoració barroca, com tot l’immoble; el llit era de capçal alt amb tres matalassos de llana, la taula-escriptori era de roure treballat, hi havia una calaixera grandiosa acabada en marbre, un armari profund i perfumat, un reclinatori encoixinat de vellut per resar davant un santcrist de petites pedres brillants incrustades. En definitiva, una visió reconfortant després d’haver-me vist vagant pels carrers a la recerca d’una pensió. Mentre pujàvem l’escala noble, totalment recoberta de marbre, vaig intentar fer un recompte provisional de les riqueses exhibides; l’endemà, quan em mostraren l’edifici pam a pam, vaig haver d’admetre l’error del meu primer càlcul.
L’endemà era diumenge. Vaig ser convidat a assistir a missa a la capella del palau. Els marquesos no hi eren, però el sacerdot va complir puntualment amb la seva obligació de celebrar el misteri de la fe per als presents; les vuit persones del servei, un servidor i en Martín. A aquelles alçades d’agost, els altres protegits de la família estaven també fora de la ciutat. Per la incompareixença, doncs, de cap altre candidat amb més mèrits, em va recaure l’honor de presidir la cerimònia, ocupant el primer lloc de la primera fila dels bancs de la dreta. Després de l’ofici, vaig esmorzar amb el capellà dels marquesos al menjador de convidats de la planta noble, una saleta pintada de verd, amb una sanefa delicada de pa d’or delimitant el sostre de les quatre parets, cadascuna d’elles embellida amb un quadre ben centrat, dos bodegons i dos paisatges de boscos imaginaris poblats de simpàtics cérvols a punt de ser abatuts per uns festívols caçadors pintats a l’altre extrem de la tela. Mossèn Ramon devia ser quatre o cinc anys més gran que jo, més baixet, més rialler, més ample d’espatlles, de poc cabell i tallat molt curt, afable, sense secrets, tret dels de la confessió, extremadament encuriosit; de fet, un xafarder professional. Primer em va interrogar sobre la meva persona, família, procedència i els meus plans a Barcelona; satisfeta la curiositat inicial, es va esplaiar sobre la sort compartida de poder gaudir de la protecció dels marquesos, cristians exemplars a qui Déu, incomprensiblement —es va plànyer—, no havia concedit descendència. Fa quatre anys —va seguir dient—, vaig entrar al servei de la família, així doncs, soc el modest successor de mossèn Verdaguer. En veure que el meu rostre revelava la meva ignorància davant el nom de Verdaguer, em va fer el pertinent aclariment: Sí, home, el gloriós autor de «L’Atlàntida»; va viure, com vostè i com jo, a les dependències de la segona planta. S’imagina, Cisneros, haver pogut coincidir amb ell?!, exclamà cofoi. La veritat, en aquell meu primer esmorzar barceloní se’m feia difícil copsar les raons de l’entusiasme del mossèn per un capellà poeta. La nòmina dels il·lustres estadants al palau em va ser recitada sense pausa tot seguit. Que ara recordi, va citar sant Joan Bosco i el rei Alfonso XII. Al referir-se a la relació dels residents del moment, el seu apassionament va minvar. En total érem sis: nosaltres dos; un filipí fill d’un dels grans proveïdors de la Companyia de Tabacs de Filipines, estudiant de Belles Arts; i tres nois més, hereus de diferents socis dels López-Güell, veïns de Sitges i Vilanova, però instal·lats a Cuba, per exigències comercials; en contrapartida, el marquès es feia càrrec de la manutenció dels seus fills. El cunyat del senyor marquès, l’Eusebi Güell, també tenia algunes dependències destinades als seus protegits, va fer-me saber el mossèn, sorprès que aquell nom em fos familiar, i tot matisant que no estava gaire al cas de la nòmina de privilegiats d’ençà que varen deixar precipitadament el palau Fonollar —que era just al costat del palau del senyor Claudio— per motius que desconeixia oficialment. Tanmateix, si em cregués els rumors —va afegir—, devia ser per una reclamació dels anteriors propietaris. Han estrenat el seu propi palau al carrer Nou de la Rambla, dissenyat per Gaudí, el seu arquitecte de confiança, em va concretar, sense entretenir-se en més detalls sobre el nou personatge esmentat.
Havent esmorzat em va mostrar el palau, sense estalviar-se cap elogi a les característiques de l’edificació o a les riqueses exhibides. Segons ell, aficionat confés a l’arquitectura, l’edifici encarregat pels antics propietaris —els marquesos de Moja— era una combinació perfecta del Neoclassicisme amb el Barroc, el resultat del qual em va semblar un pèl estrident; tanmateix, pel mossèn era gairebé diví. En tot cas, no era cosa de discutir sobre els gustos dels nostres generosos amfitrions. La conclusió substancial era la següent: Ambdós vivíem en aquella sumptuosa residència, a la segona planta i, essent sincers, un pèl allunyats de la vida de luxe dominant a la planta noble o al saló principal, sovint habilitat com a sala de ball. El saló principal era la dependència central de la mansió, tenia una cúpula descomunal, decorada fins al darrer mil·límetre amb paisatges florits, idíl·lics, poblats de personatges històrics i membres de la nissaga dels Moja, miralls immensos, aranyes precioses colgades de centenars de prismes de cristalls —algunes encara amb candeleres per mantenir el regust de la tradició—, peces singulars de ceràmica importades de França o Anglaterra, una estora de més de cent metres de superfície feta a mida a Estambul, enormes finestrals oberts a la Rambla. No he visitat el palau des de fa molts anys, casi estic content de no haver-ho fet, la CNT el va desfigurar de dalt a baix en la seva ocupació durant la guerra. Era una petita meravella, de magnificència sense parangó a Guantánamo.
Els meus companys de palau, quan varen retornar de les vacances, m’ho varen deixar dit des del primer minut: Barcelona és el Paral·lel. No pas per mossèn Ramon, tant se val. Per l’Arnaldo, l’estudiant filipí, i pels tres nois catalans —en Carles, en Joan i en Bonaventura—, a la ciutat no hi havia cap altre indret d’atracció comparable, per a gent com nosaltres. Els tres estudiaven lleis i comerç per tal d’ocupar un dia els llocs del seus pares; sense pressa, atès el grau d’intensitat de la seva dedicació als estudis, com vaig poder comprovar en iniciar-se el curs. No vàrem congeniar massa, no pas perquè no m’agradés el Paral·lel. La meva primera tarda de diumenge a Barcelona la vaig esmerçar a recórrer l’avinguda. A primer cop d’ull no em va semblar res de l’altre món. Una gentada de totes classes i condicions: obrers, mariners, putes, senyorets, matrimonis de menestrals, viatgers... voltant carrer amunt, carrer avall, mirant de no ser atropellats per cap tramvia ni trepitjar cap cagarada de cavall, per acabar entrant en uns barracons de fusta il·luminats amb llums de gas, bé fossin cafès, espectacles de pantomima o variétés. Amb el temps vaig acabar estimant l’avinguda, tot i no haver viscut l’etapa daurada d’aquest petit univers de l’espectacle, en algun moment pretensiosament conegut com el «Montmartre barceloní». Quan hi vaig posar els peus per primer cop, no feia ni un any de la seva inauguració. La fortuna em va fer entrar al Café del Español. El seu propietari, el senyor Pepet, em va calar només d’entrar-hi, un cubanito perdut, es devia dir. Després de servir-me el cafè, no va tardar ni un segon en atribuir-me un error no comès: S’ha equivocat de dia, jove, la trobada dels cubanitos és els dimarts a la nit. Quan el vaig informar que la meva arribada a la ciutat havia estat tan sols vint-i-quatre hores abans i que, per tant, desconeixia l’existència d’aquell grup de compatriotes, es va asseure a la taula per afusellar-me amb les preguntes de rigor; que com em deia, d’on venia, per què havia vingut i si havia vist res d’igual allà d’on venia, acabant el seu repertori amb la brometa al nouvingut: I per què en diem, senyor meu, Paral·lel d’aquesta avinguda excepcional, si el seu nom oficial és Marqués del Duero?. S’ho va preguntar a si mateix, és clar, responent-se sense deixar tocar a terra l’endevinalla: Doncs perquè hi passa un paral·lel de veritat, el 41, per ser més exactes, fixi’s quina precisió, quin enginy, el d’en Cerdà. Au, prengui un altre cafè, paga la casa, els cubanitos sempre són benvinguts al meu establiment. M’ho va fer a saber a crits, a mi i a tota la clientela present, mentre retornava calmosament cap a la barra. El local del senyor Pepet era al rovell de l’ou de l’avinguda, entre la Barberia de l’Obrer i el Teatro Circo Español. El foc el va destruir pocs mesos més tard, però no va ser una desgràcia, més aviat una sort; de les cendres del barracó, el propietari en va aixecar El Café Español, una construcció més consistent, més espaiosa i pomposa, eliminant de pas de la denominació comercial la contracció gramatical.
A Guantánamo no hi havia cap carrer ben bé com aquest, teníem dispersos pel centre antic uns quants clubs reservats a les famílies propietàries de les plantacions, cada ram tenia el seu; de sucre n’hi havia poc a les terres orientals, però els que el cultivaven tenien el seu saló privat, on no hi volien cap estrany, a diferència dels altres, on no paraven massa atenció a si qui hi entrava era ben bé un dels seus. Els locals estaven finament decorats, moblats amb peces d’art nouveau importades de París, disposaven de restaurant, cafè i sala de ball; en aquests temples de refinament i esbarjo, els joves benestants érem instruïts sobre tot el que havíem de saber de la vida ociosa, des de ballar el bolero cubà a les meravelles del sexe, ensinistrats per les millors professionals de cada disciplina, de forma segura i controlada pels pares. Aquesta limitació intolerable a la nostra llibertat de joves sense preocupacions, però, ens esperonava a fugir del centre per perdre’ns per la Loma del Chivo, a la recerca d’emocions més fortes. Allà, hom es podia abandonar al changüí, una autèntica bacanal de menjar i ballar al ritme embogit de la maraca, la mandíbula, el bongo i el guayo, una celebració pròpia dels bohíos on malvivien els treballadors dels camps i de les plantacions. Si no era a la Loma, ens escapàvem a ballar la tumba a la seu de la societat de Santa Catalina de Riccis o a la Pompadour, creades pels negres i mulats de parla francesa. A cap d’aquests llocs posaven inconvenients a la presencia dels senyorets, a canvi d’un bon grapat de pesos. Els pares feien veure que no estaven al cas de les nostres escapades; ells també coneixien aquests racons de la seva joventut.
Arribat a aquest punt, inspiro profundament, donant per acabada la sessió. Amb el barret ja posat, abrigat fins a les orelles, després d’haver-se acomiadat delicadament de la mamá amb un petó al front, en Rafael m’ha fet un senyal discret amb el cap, indicant-me clarament: Acompanyi’m fins al cotxe. Ambdós hem sortit del pis sense pronunciar cap paraula, en direcció a la plaça del Fort, on sol aparcar l’Hispano Suiza. Són les set de la tarda tocades, se’ns ha fet tard parlant dels meus primers dies a Barcelona, és ben fosc, aviat la carretera es gelarà, al menys fins a Berga. M’hauria d’afanyar una mica, la Luisita deu estar amoïnada; malgrat tot, vol parlar amb mi, fora de casa. El proper dia —li dic— porta la Carmina, a la mamá li farà molta il·lusió, ja saps com l’estima. La Carmina va ser la nostra primera neta; quan tenia cinc i sis anys va viure amb nosaltres, car durant la guerra, La Pobla era molt més segura que Barcelona. Assenteix amb el cap mentre baixem les escales del carrer, en passar per on hi havia el «balcó» damunt la plaça, on segurament es devien conèixer en Rafael i la Luisita; ella s’hi passava hores jugant, ell venia cada dia a dinar a casa dels avis, en sortir de l’escola, per no haver d’anar i venir de la finca dels pares, una mica apartada del poble. El «balcó» va desaparèixer fa més de quinze anys, quan es va reformar tota la plaça per fer-hi passar la carretera de Guardiola i connectar-la amb la de Ripoll; fins aquella època, quedava estroncada a l’entrada del poble. No he gosat suggerir-los: Veniu tots plegats; el seu darrer fill, en Joaquín, tot just ha fet un anyet i en Rafael petit en té tres, però és de salut molt fràgil. No fa gaires mesos vaig témer seriosament per la seva vida per culpa d’una otitis molt severa; la infecció es va agreujar al no poder-la tractar adequadament per manca de medicaments. Feliçment, un vell amic de notable influència en el nou règim em va aconseguir sulfamides de la casa Piridazol, un medicament desconegut per part meva fins aquell dia; la infecció va recular, però no estic ben segur de quines seqüeles pot haver-li deixat. La vida penja d’un fil, d’una casualitat, de l’aparició d’un àngel, malgrat que el suposat miracle no sigui altra cosa si no un producte de l’estraperlo. Els rengles torçats també permeten anotar-hi bones obres, ho diuen les sagrades escriptures. Hem arribat al cotxe i en Rafael encara no m’ha dit el motiu pel qual m’ha fet sortir del pis amb aquest fred, de bona gana giraria cua per anar a abraçar l’estufa. Finalment parla: Ja ho sé, ja n’hem parlat, però li ho prego, no es rendeixi; porti la mamá a Barcelona, la ingressarem a l’hospital de Sant Pau, i si hi ha una mínima esperança, allà la sabran trobar. No s’enfadi, no dubto dels seus coneixements, però faci’m cas. S’apaga a cada minut, papá, me n’adono.
I és clar que s’està morint! Té tota la raó, el gendre. A la meva dona li queden uns pocs dies de vida. En tinc plena consciència, m’ofèn la seva gosadia de pensar que no he recorregut totes les consultes de tots els especialistes de Barcelona, inclosos els de Sant Pau. La resposta sempre és la mateixa: Ho sento, doctor Cisneros, no hi ha res a fer. Procuri atenuar-li els dolors, doctor Cisneros. Ho he assumit des de fa setmanes, morirà d’una insuficiència cardíaca, d’una grip o d’un refredat, el seu organisme ha quedat indefens a causa del desgast ocasionat per l’artritis, no hi ha cura, però viurà els seus darrers dies, hores o minuts a casa. No, no la mouré, no la faré patir gratuïtament amb un trasllat inútil per portar-la a una sala d’hospital, convertint-la en una pacient anònima que espera la mort rodejada d’un patiment estrany. No la puc salvar però li faré companyia fins al darrer alè. Tampoc vull discutir amb ell, ni retreure-li la desconfiança implícita en el seu prec, estima la mamá. Li responc ras i curt:
«Deixa-ho estar, Rafael. Petons a la Luisita i als nens».
Tinc fred, no obstant l’agror que m’ha causat la recriminació formulada obertament pel gendre, assumida en silenci com a encaixada en tota la seva profunditat, m’empeny a arriscar una pulmonia per tal de quedar-me un moment sol, estintolat a la barana del riu. Des del pis sento la remor potent del corrent, sense veure’l. El Llobregat baixa valent, accelerant fins i tot una miqueta abans de girar a la dreta per passar sota el pont Vell. Em miro l’aigua fixament, sense enfocar cap detall en concret, intentant no pensar en res per uns instants, com si aquella imatge tan familiar i sorollosa pogués concedir a l’esperit uns instants de calma, un massatge relaxant a la melancolia. En els darrers cinc anys he envellit físicament i emocionalment, més del compte. A voltes, desvetllat, em regiro en el llit, teoritzo sobre la sospita d’haver estat víctima d’una vida injusta; ho faig seguint una vella tàctica preventiva dels humans, fer la gara-gara a la condescendència per donar escalf a l’ego ferit. L’estufa del consol s’encén a voluntat per caldejar l’hivern de la vida, crema sense llenya, proporcionant uns càlids instants d’autocompassió. És un girar d’ulls francament agraït. Immediatament reacciono, allunyo una mica la lent del meu personalisme per fer una fotografia panoràmica de l’època, aleshores el meu pessimisme es relativitza, forçosament. Aquests darrers anys suportem tots plegats una intensa foscor moral, agreujada per una calamitat material com mai havia pensat que viuria, indiscutiblement; tanmateix, aquesta constatació d’un infortuni general ajuda a alleugerir el desencís particular. Endormiscat, el bucle es reprodueix al cap d’una estoneta, em deixo reconquerir pel sentiment d’injustícia personal, sense oferir-hi resistència. Submergir-se en les aigües càlides de la sensació de ser el boc emissari d’un patiment immerescut endolceix el sofriment; atribuir els nostres mals a una mà invisible, arbitraria, ens allibera de qualsevol responsabilitat en els nostres maldecaps. De tota manera, no m’haig pas de confondre. El meu accelerat declivi físic és en bona part culpa meva. Vaig ser jo qui es va oferir a l’amic Puigvert, sense haver-m’ho demanat ningú, per fer de conillet de proves en una intervenció innovadora de pròstata, de resultat incert; el risc de l’aposta es va confirmar al cent per cent, fins al punt d’estar segur d’encertar-ho si ara mateix pronostico que la pròstata em portarà al cementiri. També seria injust atribuir a en Tunet la responsabilitat de les meves dificultats per moure’m, ell es va limitar a deixar-nos amablement el cotxe per baixar a Barcelona amb la mamá. Jo el vaig estimbar abans d’arribar a Guardiola, a causa del gel de la carretera; les meves cataractes i l’oblit de les ulleres varen ser cooperadores imprescindibles del sinistre de balanç desastrós, d’haver-me clavat el volant en les primeres costelles falses, destrossant-me la novena i la desena; ella va patir un fort cop al cap, quedant mig estabornida, fora del vehicle. D’ençà de l’accident, fa dos anys i mig, em costa pujar damunt la mula per fer la ronda de visites, i ja no parlo de guarnir-la, sort d’en Joaquín, a qui des de ben petit li ha agradat fer-ho; també la raspalla, però no la munta.
Les meves xacres no són només físiques. La mort ronda els metges, és una evidència intrínseca a la professió, un fet inevitable utilitzat habitualment per justificar la distància emocional davant la malaurada defunció d’un pacient, d’altra manera no podríem exercir. Això és així, ara bé, quan no pots fer res per salvar un fill agonitzant entre els teus braços, no hi ha resignació científica prou sòlida per apaivagar la desolació. El meu fill gran, en José María, va al·legar sinusitis per no ser mobilitzat; durant els anys següents no es va cuidar massa, per evitar que una revisió mèdica rutinària autoritzés la seva incorporació a files, i el resultat d’aquest pla va ser una desgràcia, el pus es va apoderar dels sins paranasals. Una tarda, el seu doctor de Barcelona em va trucar per demanar de veure’m amb urgència. Sense antibiòtics ni sulfamides per combatre la inflamació, ell era partidari de treure-li un ull per donar sortida al pus mortal. Un pla desesperat, agosarat; la decisió no era fàcil, però vaig acceptar el suggeriment del meu col·lega, tot plegat per no res. Poques hores després de practicar-li la intervenció, va morir. La seva angoixa de la mort va ser insuportable, gemegava de dolor, plorava reclamant el meu auxili, obria els braços buscant una ajuda impossible, els seus crits foren ensordidors fins que s’apagaren per manca de forces una estona abans de rendir-se, de restar exànime. Vaig plorar en silenci abraçat al seu cos, sense poder pronunciar cap paraula. La seva germana, la Luisita, em va explicar més tard que m’havia sentit blasfemar una sola frase, desafiant, reptant Déu a acabar amb mi d’una vegada, posant fi a una existència tan inútil. No recordo haver deixat escapar aquests mots de ràbia, tampoc ho podria negar amb total seguretat, mai havia patit un trasbals d’aquella crueltat, tot i haver enterrat, no feia massa, un fill i una neta amb pocs mesos de diferència. Els estimava a tots per igual, però cap dels dos havia mort als meus braços, convertits en bressol d’impotència. Ara ha fet cinc anys de la mort del José María, pocs mesos abans ens havien comunicat la desaparició en combat d’en Rafaelín, en el front de Balaguer. Més endavant, un company de la quinta del biberó ens va venir a veure a La Pobla per precisar on havia caigut destrossat per un morter, a pocs metres d’on estava ell, a la mateixa trinxera ineficaç, a tocar del poble. En Rafaelín volia anar a la guerra, creia en la República i en el sacrifici col·lectiu de la resistència com a garantia de la revolució social; ni jo ni la seva mare vàrem ser capaços de treure-li-ho del cap; no va voler acceptar una previsió innegable, la sort de la guerra estava decantada, en pocs mesos s’hauria acabat, i mentrestant el podríem haver amagat en alguna masia amiga, com tants altres joves de la seva edat. El vaig veure per darrera vegada quan va sortir de casa emocionat, somrient, abraçant a uns i altres, gairebé eufòric, com si amb la seva il·lusió i la dels seus companys d’armes poguessin canviar la sort del país. Saltant els escalons de quatre en quatre es va plantar en un no res aquí, a la plaça del Fort, on una camioneta —aparcada justament on en Rafael tenia el cotxe fins fa uns minuts— l’esperava carregada de mainada de la comarca disposada, com ell, a morir per una causa perduda. La mamá i jo vàrem acomiadar-lo amb els ulls plorosos, agitant els braços fins a perdre de vista el vehicle. Llavors, la mamá no es va poder estar de compartir la seva premonició. Abraçant-me, en veu fluixeta, va dir-me a cau d’orella: No el veurem mai més, Filiberto, mai més. Encara portàvem el dol per la mort de l’Angelina, la segona filla d’en Rafael i la María Luisa, la nostra tercera neta, traspassada amb només tres anys per culpa d’una meningitis inabastable per als miserables tractaments disponibles en ple conflicte bèl·lic.
Quina culpa hi vaig tenir jo en la mort dels meus fills o en la de la meva neta? Cap ni una. Van ser la guerra i les fatalitats associades, em repeteixo una vegada rere l’altra. Però no podria jurar per Déu la meva innocència, ningú és innocent del tot, cadascun de nosaltres atresora una responsabilitat del que ha passat en el país, per bé que a uns se’ls pugui atribuir una quota monumental i per a d’altres —la immensa majoria— la quota sigui microscòpica, casi íntima. La meva part la tolero malament, el seu batec cruel no minva amb el pas dels mesos, tot el contrari, s’enforteix, el seu soroll em desperta cada cop més sovint. Des d’aleshores, en Rafael m’ha engrescat a recopilar els meus records, quan em veig en el mal pas de sentir-me amenaçat per l’incòmode tic-tac del subconscient, m’encomano a l’elixir deliciós de rememorar el passat més llunyà. Amb un èxit relatiu.
De sobte prenc consciència que no vaig prou abrigat per estar-me aquí fent l’estaquirot, la gelor del riu m’ataca els ossos. La Josefina em crida des de dalt el carrer estant: El sopar és a taula, pare. Malgrat que voldria accelerar el pas, em conformo de pujar les escales d’una en una, vigilant de no relliscar per la humitat. Hi ha sopa d’aigua bullida amb pa sec, unes fulles de farigola i unes gotes d’oli; de segon, una truita allargada generosament amb farina, gràcies a la mitja dotzena d’ous de la Veva de cal Sargantana, oferts en compensació de la visita de la setmana passada per haver netejat una ferida lletja a la cama, arrossegada pel seu marit des de feia mesos. L’euga li va donar una coça amb tanta mala sort que li clavà un clau mal ajustat de la ferradura; li va obrir la cama per sota el genoll. De tant en tant passo per la masia per aplicar-li un cataplasma d’oli de cop, fet de flors de Sant Joan, un antisèptic natural molt bo per ajudar a cicatritzar. Li aniria molt millor una injecció de penicil·lina, però de moment no en trobo enlloc. Els ous s’han d’administrar de dos en dos per a tota la colla, qui sap quan en tornarem a veure de frescos com aquests. Havent sopat, me’n vaig al llit d’hora; demà passo visita a Castellar de n’Hug, sortiré a trenc d’alba i si acabo aviat aniré a veure en Janot, l’home de la Veva. La mamá té els ulls tancats, no em vull arriscar a desvetllar-la, m’acomodo amb moviments sigil·losos al meu costat de llit, el de la dreta, em quedo quiet i reso el rosari tot sol, sense moure els llavis.