A penes si el vaig veure quan vaig obrir l’espiera. S’havia col·locat de trascantó, al costat de la barana, i només li veia un tros. Com si estigués a punt d’anar-se’n, com si esperés que ningú no l’obrís. El que sí vaig veure va ser un ull enmig de la fosca i em va fer l’efecte d’un ull de gos trist. Potser per l’ull el vaig obrir, després d’haver posat la cadena. Un ull de bona persona, vet-ho aquí. Tenia la porta ajustada i me’l vaig mirar: mai no havia vist ningú que semblés tan perdut.
Des que havia posat l’anunci al diari m’estava molt neguitosa. No dormia a la nit, ni que em prengués dues tasses de til·la. Potser vostès em comprendran. Fa temps que he perdut el compte dels meus anys, sembla com si Déu no se’m volgués emportar. Tots els meus han mort, tret dels nebots. Les amigues de joventut també han marxat a l’altre barri. El meu germà, en Joan, va morir l’any passat... És clar que hi ha la Natàlia, i el seu germà, i la dona d’aquest, i el fill de tots dos..., però només es recorden de mi de pasqües a rams, què hi farem, és llei de vida. I ells no tenen res a veure amb aquesta història, amb la història del senyor de l’ull de gos trist.
El senyor de l’ull de gos trist, o dels ulls de gos trist —perquè després els hi vaig veure tots dos— i cara de mussol em va explicar fets de l’ànima que jo ignorava. Abans no podria pas dir que jo fos infeliç, més aviat acceptava les desgràcies com una conseqüència d’haver vingut al món. Ara veig que la ignorància és una manera de ser feliç, no creuen?
És clar que he vist tragèdies, i tant, que n’he vistes! Sense moure’m de Barcelona, com aquell qui diu... El suïcidi de la Kati, la malaltia de la meva cunyada, la mort del pobret Pere, les banyes que em feia dur el meu home, el brètol de l’Esteve...
I la traïció de l’únic home que em va fer cas, en Gonçal. Qui sap on para... Deu fer malves, com tothom. De tota manera, són desgràcies que no sobten... Al capdavall, ens diuen que la terra és una vall de llàgrimes i que hi hem vingut a patir —per bé que la gent del meu voltant no s’ho ha cregut gaire, això.
En canvi, el senyor Horaci Duc em va explicar el mal que hi ha darrere de les desgràcies, un mal que no copsem perquè és interior. I ara ho sé, i saber-ho és pitjor, no sé si m’entenen. És com si hagués arribat massa tard al coneixement de l’existència del dimoni, del diable terrenal, i me’n faig un garbuix... Perquè ja no tinc forces per a entendre-ho, perquè ja no em queda gaire vida per a enfrontar-m’hi, baldament de vegades em faci la sensació com si Déu m’hagués convidat a viure, a ser eterna. És com si, de cop i volta, hagués perdut alguna cosa que abans em defensava del sofriment. El que em va explicar el senyor Duc, uns matins de juny que encara no anunciaven l’estiu, em va convèncer d’allò que havia ignorat fins aleshores, és a dir, que hi ha danys que no es poden reparar, com si deixessis la roba a mig esbaldir, i que no es poden reparar perquè existeix la maldat, la maldat que no veus amb un cop d’ull.
Com els deia, jo havia posat un anunci al diari. La casa em donava poques rendes. Als magatzems de sota, on abans hi havia el jardí del llimoner i l’estany amb els amorets, el sostre es va enfonsar una nit de ruixat. Va ploure poc però amb tanta força que l’aigua es va escolar per les claraboies i es van fer malbé les màquines del taller. Els arrendataris em van denunciar, la culpa era meva per no haver repintat les juntures de les claraboies amb quitrà. Això és el que van dir i, és clar, vaig haver de pagar tots els desperfectes. Em van escurar. Per tant, vaig prendre una decisió. Em vaig dir, si no vols morir com la Paquita —la meva germana gran, a qui havien trobat ja cadàver i envoltada de periòdics dins d’unes golfes, ja no recordo els anys que fa—, hauràs de llogar una de les dues cambres del davant, les que donen al carrer. La llogaràs a un senyor; de dones, no en vull, que sempre tafanegen a la cuina. Un senyor com cal, i això m’ajudarà a mantenir-me. He de confessar que hi havia una altra raó: no vull morir sola. Si llogava la cambra, tindria companyia, sentiria fressa al passadís, una remor, una presència coneguda. La soledat mai no m’ha fet por, al capdavall, sempre m’ha estat amiga. Però no vull que em descobreixin els bombers després d’haver esbotzat la porta a cops de destral.
I així és com em vaig trobar a «La Vanguardia» amb una petita nota redactada per mi: «Señora seria alquila habitación céntrica por módico precio. Preferible caballero de mediana edad. Abstenerse sudamericanos y marroquíes». Vaig esperar uns dies, i ningú no trucava. A penes sortia de casa, només per comprar pernil dolç a l’adroguer de la cantonada. Un matí que plovisquejava vaig sentir la campaneta, i no era la manera de trucar de l’Encarna, ni tampoc de la meva neboda Natàlia. Vaig dubtar una estona, fins i tot no sabia si acabaria obrint la porta. Tant de bo no ho hagués fet. Com sempre que tinc por, em va venir mal de ventre. Però vaig mirar per l’espiera i hi vaig veure aquell ull, un ull d’home que fa cara d’anar perdut, i això em va decidir. Em va recordar en Gonçal Rodés. I és que un home que fa cara d’anar perdut pel món ha de ser, a la força, bona persona. Més tard m’adonaria que hi ha bones persones que tenen el dimoni a dins.
Quan vaig obrir, em vaig atabalar, no sabia si tornar a tancar. Per fi, vaig posar la cadena i vaig deixar la porta ajustada per tal d’inspeccionar-lo: duia una gavardina tota descolorida, i les espatlles molles. Quatre cabells grisos li penjaven per damunt de les orelles. La veritat és que era molt lleig, però no com un dimoni, sinó com un fantasma a qui havien entaforat el cos d’un altre. Tenia els ulls grossos i rodons —i això que el seu ull m’havia semblat molt menut quan el vaig veure per l’espiera— i una goteta de pluja li regalimava per la tarota. M’hauria clavat a riure: tenia un nas enorme i corbat, d’aguilot, i ple de granets, i la goteta que no li acabava de caure. El conjunt de la cara em va recordar una carota de carnaval. El coll era prim i la gavardina li anava baldera. Em va demanar per la cambra que llogava i, mentre ho feia, no mirava de front, sinó a totes bandes, com si fos un espia. No sé si va ser en aquell moment quan vaig començar a sospitar que aquell home tenia por d’alguna cosa i que deuria estar ple de secrets. Però això potser ho dic ara, quan ja li conec la història, no ho sé pas. El cor m’anava com les busques d’un rellotge.
Després d’una curta conversa, el vaig fer passar i es va equivocar de direcció. Se me n’anava cap al balcó. Vaig haver de tornar endarrere i guiar-lo cap a la saleta d’estar. Va seure al balancí i es va eixugar la gateta amb un mocador de quadrets que després va plegar amb parsimònia. No duia paraigua i per això anava xop, era un dia d’aquests en què ara plou i ara no plou, un dia de cel gris i atapeït, que només té Barcelona. Em va dir que, de primer, volia veure la cambra que jo llogava. Li vaig ensenyar l’habitació, li vaig obrir el balcó perquè veiés que hi entrava claror, va fer una curta repassada als mobles i només comentà, em convé. Tot seguit, li vaig mostrar la resta de la casa. No en va fer cap comentari. Vam seure al voltant de la taula camilla per fer els tractes. No venia recomanat, ni jo ho esperava. Era un home molt educat que només deia les paraules justes. Però en aquella conversa vaig adonar-me de tres coses que em van fer dubtar d’acceptar-lo.
La primera va ser quan va veure la Kati. La Kati és una gata amb un ull blau i un ull verd. Té una pota blanca, una de rossa i dues de negres. I és que el seu pare era negre amb clapes blanques i la mare tota rossa però molt salvatge. La Kati és una gata esquerpa i molt antipàtica, que només em frega les cames quan vol menjar. Però em fa companyia. Li vaig posar el nom de Kati en record de l’amiga de la Judit, una dona extravagant que es va suïcidar. M’agrada escridassar-la, la gata, fer-la gruar, i de vegades la deixo tot un dia sense menjar només perquè em vagi al darrere i em mioli amb llàstima. Depèn de mi. Ella sap que si no li dono menjar es morirà. I això m’entreté. I aquell home, quan va veure la Kati, s’enravenà com si li hagués vingut un calfred. Que no li agraden els gats?, vaig fer. No és que no m’agradin, és que no els entenc, aquests animals. Quina cosa més rara, vaig pensar. Que jo sàpiga, els animals, no cal entendre’ls. Es tenen i prou. Són traïdors, va afegir.
La segona cosa que em va fer dubtar va ser quan em va dir l’ofici que tenia. Era carnisser. I no ho semblava. Sempre m’he imaginat els carnissers com uns homes grassos i sense problemes, amb els dits rodonets, els braços fent sacsons i el davantal ple d’esquitxades de sang. Però aquell home flac i amb nas d’aguilot més aviat semblava que vingués del paradís dels morts, semblava..., no ho sé, un renegat. Un heretge, un músic, un poeta. Tot menys un carnisser. Em va explicar que feia un mes que havia deixat la feina, una feina que li havia durat quasi quaranta anys, però que l’amo de la carnisseria havia decidit de reconvertir la botiga en un supermercat i que preferia llogar noietes joves i que fessin goig. I que ell ja no hi tenia res a fer, que l’amo l’havia jubilat abans d’hora. Llavors es va posar a parlar pels descosits de la feina, com un exaltat. Em va explicar que la gent, avui, ja no valora què vol dir una carn ben tallada, ben triada, ben polida. Que ara la gent es conforma amb uns paquets de carn embolicada amb plàstic, on sempre t’enganyen, adés amb el preu, adés amb el pes. Que ell se sentia feliç quan la gent li deia, faci-me’ls melosos, o gruixudets, que no vull que els talls em quedin eixarreïts. Que avui la gent demana un bistec i prou, i no saben distingir entre el filet de pobre, o la part de la culata, el crostó o el cap de mort. Que ja no sap demanar conill per estofar, tapaplana per al fricandó o tall que es pela per arrebossar. Que es perden les paraules, que la gent ja no ho demana per terces, sinó per quilos. Vinga, tants grams, tanta carn. L’home semblava molt enrabiat. I jo no hi havia caigut mai, que això de deixar de tallar la carn davant de la gent i vendre-la en paquets embolicats amb plàstics fos un drama.
La tercera revelació va ser més sorprenent: el senyor que semblava venir de l’altre món, carnisser amb vocació, es fonia per les papallones. Però no per les de dia, boniques i de mil colors, sinó per les nocturnes, negres o bé de color castanya, lletges, llefiscoses i peludes. I em va contestar que jo era com tothom, que ignorava la bellesa de les falenes, que n’hi havia que feien vetes i es confonien amb els troncs dels pins, d’altres tenien el color de les espigues i petites clapes rosades i que existia un tipus de papallona nocturna que naixia a l’Àfrica i travessava tot el Mediterrani fins a arribar a Europa. Em va explicar que, aquesta, l’anomenaven «Calavera», i que la femella pon els ous damunt les tiges de les patates. Les ales són de color de terra àrida. Com que fa petits crits per l’aspiració d’aire dins la trompa, els antics creien que era missatgera de desgràcies. Em va dir, a vostè, com tothom, li semblen falenes sense gràcia, però senten una fascinació tan gran per la llum que no dubten a morir cremades. Em va dir tot de noms científics que ara no recordo pas, i que les papallones de nit eren deu o quinze vegades més nombroses que les diürnes. I que la gent no hi pren interès perquè només es fixa en l’aparença, tot pensant-se que són com borinots que cauen estabornits en xocar contra les bombetes les nits d’estiu. Però que les papallones de nit tenien més dibuixos i més combinacions brillants o metàl·liques que les de dia. Em va preguntar si no em semblava un gran què això de sentir-se seduït per la llum, encara que hi trobessis la mort... I jo, ves, no el vaig entendre gaire.
O sigui, que el senyor que em volia llogar l’habitació del davant era un carnisser que no entenia els gats i que es delia per les papallones de nit. Tan lletges com són.
Es deia Horaci Duc. Horaci en record d’un poeta llatí. De petit, el seu pare li ho havia explicat. Un carnisser que es deia Duc. Li vaig preguntar per què em volia llogar l’habitació i em va respondre que l’amo l’havia deixat al carrer amb una bona indemnització i, a més, havia fet estalvis. Era un home que només gastava just el que necessitava, un home de poques aspiracions. I ara pensava comprar-se un piset nou. Mentre el buscava, preferia viure de rellogat. S’havia venut el vell, al carrer Més Baix de Sant Pere, a prop de la carnisseria. Volia deixar el barri i començar de nou. Es veu que va notar que jo somreia i em va fer, ¿no li sembla que puc començar una nova vida en un barri nou de cases altes? I jo, què sabia... Ja no pensava buscar una altra feina, qui voldria un carnisser de cinquanta-sis anys? Li calia un temps per a refer-se, per a reflexionar.
Mentiria si ara digués que em feia por. Era estrany, no ho nego pas. Però no anava mal vestit i era tan educat, tan del meu temps, que no vaig saber negar-m’hi. A més, necessitava diners. Jo començava a passar-les morades. I no volia que els nebots se n’assabentessin, no me’n fiava. L’única que ho sabia era l’Encarna. De tant en tant, em duia cargols amb una salsa picant que després em feia venir cagalera. Però en Jaume, el seu home, els feia tan bé que t’hi llepaves els dits.
El vaig acceptar i no tinc cap raó per justificar-ho. Però si no li hagués dit que sí, de ben segur que hauria oblidat l’anunci i m’hauria tancat amb tots els forrellats. M’hauria tancat a casa per sempre, fins que no m’haguessin trobat, ja morta.
No el coneixia de res, aquell senyor. Era com si m’hagués caigut d’un altre planeta, o com si m’haguessin retornat una mica d’en Gonçal... O potser el vaig acceptar pel seu nom, perquè es deia Horaci Duc? Era un nom original, tan bonic, tan contrari a la idea que et fas d’un carnisser! Tenia nom de poeta, ell m’ho va dir, i, al capdavall, m’he passat la vida voltada de poetes. Poetes que no he entès.
Era un poeta d’aquests que no escriuen. Mai ningú no m’havia explicat amb tant de convenciment com n’eren, de boniques, les papallones nocturnes.
Li vaig posar algunes condicions: res de soroll, que a mi no m’agrada l’enrenou, res de portar ningú a la seva cambra, a la nit. Va somriure, com si em volgués dir, i qui vol que porti? Podia veure la televisió si li venia de gust i sortir al pati a prendre la fresca. El preu li va semblar bé. Ell es quedaria la cambra de bany i jo el vàter petit. Li faria l’esmorzar, si ho volia, però res de dinar i sopar. No sabia, encara, que els esmorzars esdevindrien memorables. Si desitjava canviar els mobles de lloc, o penjar-hi algun quadre, vostè mateix. Li posaria un llum damunt de la taula i em va dir que gràcies. Jo li faria el llit i vindria una noia, un cop a la setmana, per netejar-li l’habitació. De tant en tant, hi faríem dissabte. No es preocupi, em va dir, que jo soc un home endreçat, estic acostumat a fer-me el llit, fa temps que visc sol. En aquell moment, m’hauria agradat saber per què vivia sol, per què no tenia ningú...etc. Al cap d’un temps, m’hauria de penedir de la meva xafarderia.
Van passar dos o tres dies sense que em digués ni ase ni bèstia. I un matí es va presentar amb una maleta vella i una caixa de cartró. Tot el que tinc, va fer. Els mobles del pis, els he venut. En aquell moment, vaig sentir una mica de llàstima per ell, ja és ben trist que un home madur canviï de casa i de vida amb un bagatge tan pobre.
La Mari Cruz havia fet dissabte de l’habitació, encara que era una mica d’estar per casa, aquesta noia no sap netejar a fons, és una mica bruta i jo li he d’estar al damunt, i ell va tornar a somriure i em va dir que no em preocupés, que estava acostumat a fer les feines de la casa. Vaig obrir el balcó de bat a bat i li vaig ensenyar dos geranis que havia tret de la galeria. Havien acabat els dies de pluja, començava l’estiu. Feia un dia clar, sense un núvol, però l’aire encara era fresc i, damunt de les fulles dels geranis, hi havia gotetes de matinada.
Es va tancar a la cambra i no en va sortir fins al pic del migdia. Em va dir, des de l’altra punta del passadís, passi-ho bé, senyora Miralpeix, aquesta nit vindré molt tard.
Vaig pensar, veus, és com si tinguessis un marit.
Em cremava la curiositat, volia veure els seus objectes, què duia dins la caixa de cartró, quina roba tenia, com s’havia endreçat l’habitació.
Vaig esperar una estona fins que ja no vaig sentir remor de passes a l’escala i vaig entrar. Semblava que no hi havia sojornat ningú durant molt de temps, de tan neta i endreçada com estava la cambra. Damunt de la tauleta de nit, hi havia uns quants llibres de poesia. Vaig pensar, ja ho deia, jo, t’has ficat un poeta a casa. En un prestatget, s’hi havia col·locat amb cura el diccionari del senyor Fabra i la Història de Catalunya del senyor Soldevila, els vaig reconèixer tot seguit, eren els llibres que sovint utilitzava l’Esteve. Havia posat l’escriptori just al davant dels porticons del balcó. Hi tenia una carpeta tancada i, a cada banda, un llapis de punta prima, una maquineta i una goma d’esborrar. No sé si estava bé, això d’obrir la carpeta, i potser ho vaig fer sense pensar-m’ho gaire. A dins hi havia una pila de fulls en blanc, nets i simètrics. Però, al damunt del primer full, hi havia escrit amb llapis i amb una lletreta menuda, de cagada de mosca, la data d’aquell dia: 16 de juny de 1980. Vaig llegir de pressa, però les lletres em ballaven i no tenia les ulleres a mà. Així que vaig agafar el patracol i me’n vaig anar a la galeria, per llegir-ho amb més calma. Tant de bo no ho hagués fet.
Era una redacció imprecisa i saltava d’un tema a l’altre. No recordo ben bé què hi deia, només sé que, a grans trets, hi havia anotat unes coses molt complicades sobre Déu, terribles, herètiques. No volia continuar, tenia por i no en tenia, em delia per saber i per deixar-ho córrer. Volia i dolia. Després, s’adreçava a una dona que es deia Maria, com si fos una carta, li deia tot de coses boniques, poètiques, i em va fer recordar els versos que l’Esteve dedicava a la fulana. Li parlava de la història de Catalunya i venia a dir que els herois no havien fet la pàtria gran, que havia de recordar que en Villarroel volia capitular per tal que els barcelonins no es morissin de fam, i que era ben trist que el cap del general Moragues fos penjat, dins una gàbia de ferro, dalt del Portal de Mar, durant catorze anys, però que, avui, era en Rafael Casanova qui tenia una estàtua, el qual potser havia estat covard aleshores... Vaig plegar de llegir. Tot allò em van semblar bestieses. L’estàtua d’en Casanova és plena de flors... Jo no sé gaire història, però em semblava una blasfèmia, allò que deia dels màrtirs de l’Onze de Setembre. Vaig pensar en un llarg poema que l’Esteve havia escrit en memòria d’en Rafael Casanova. El llegia a casa, als amics de l’Ateneu, i jo només temia que la policia no entrés d’un moment a l’altre. I aquell home a qui havia llogat una cambra escrivia que potser en Casanova era un covard i que la Història sempre menteix..., en què quedàvem? M’havia ficat un boig a casa? Vaig tornar a desar la carpeta damunt de l’escriptori i vaig donar una ullada a l’armari: hi havia dos trajos penjats, tots dos de color gris i llepats pel temps. Dins d’un calaix, hi havia un estoig folrat de color vermell anglès i, a dins, un ganivet enorme de mànec de plata. Al costat, una petita placa: A qui estima l’ofici. 1945-1970.
Era un home ben estrany. L’hauria de treure?
A la nit, vaig tancar-me al dormitori amb balda, per si de cas. A l’endemà, em vaig llevar d’hora. ¿Se n’hauria adonat, que li havia regirat els papers? La culpa era meva, per tafanera. M’ho havia estat rumiant i havia arribat a la conclusió que cadascú té dret a amagar els propis secrets, i que jo no n’havia de fer res, d’aquelles rareses. Si ell complia, jo no hi tenia res a dir. Li vaig preparar l’esmorzar que m’havia demanat que li fes, llet amb descafeïnat i unes torradetes amb mantega. Les hi vaig untar amb margarina, que és més barata. La veritat és que em sentia feliç: des que la Natàlia se n’havia anat, els esmorzars em semblaven els àpats més tristos, perquè és quan comences el dia i és molt diferent si ho fas amb companyia. És l’hora que comparteixes les pors de la nit i la conversa t’ajuda a esbandir els fantasmes. Vaig afegir-hi un ou passat per aigua i confitura de taronja. No era un xeflis, però déu-n’hi-do. Vaig parar la taula de la galeria amb unes estovalles de fil i el vaig esperar. Al cap de mitja hora va venir i, tot educat, em va dir, bon dia, senyora Miralpeix. El dia no era gaire bo, més aviat era un dia d’aquests humits que t’anuncien xafogor, d’aquests que el temps se’t fica dins del moll dels ossos i sembla com si hi tinguessis serradures. Mentre s’untava les torrades amb més margarina i m’alabava la confitura, el vaig espiar de reüll. Em delia per saber coses d’ell, sobretot després d’haver-ne llegit els papers.
Veuran, tinc poques distraccions. L’Encarna ve de tant en tant a visitar-me, i la Natàlia amb prou feines si es recorda de mi. De vegades voldria morir-me i d’altres no, però els dies s’allarguen i allarguen, i sovint em sembla que acabaré enraonant amb les parets.
Cada dia esmorzàvem a dos quarts de nou en punt. Al començament, les converses es repetien, que si el temps que fa, que si la calor, que si els mals del cos i totes aquestes coses... Però un bon dia, o un mal dia més ben dit, el senyor Duc se’m va destapar. No sé pas com va venir a la conversa, ja devia fer un mes que esmorzàvem plegats, però el cert és que em va dir que se sentia molt content a casa, i que m’agraïa molt els esmorzars que li preparava. Que ell es pensava que s’havia acostumat a la soledat, però que ara s’adonava que no, que això de tenir tantes hores buides al teu davant és un perill, i que des que l’havien tret de la carnisseria per fer-hi un supermercat no feia altra cosa que pensar i barrinar, i que, de cabòries, li’n venien tantes que tenia por d’acabar fent catúfols, i que per això estava content d’haver llogat una cambra abans d’anar al pis nou, perquè de vegades li venia l’angúnia de si es tornaria boig, i que, això d’estar-se a casa era com un parèntesi molt sa... No sé pas com m’havia vingut a la imaginació que el senyor Duc era un home de poques paraules, però des d’aleshores va començar a xerrar i xerrar, i ja no hi havia qui l’aturés. Va afegir que ell sempre havia estat un home molt de casa i que, des de la mort de la dona, no havia fet altra cosa que anar de casa a la feina i de la feina a casa. I que potser ara escriuria, no sabia si un llarg poema, o bé narracions en prosa poètica, que se sentia inspirat, i que d’alguna manera hauria d’omplir els dies que li quedaven, no li sembla, senyora Miralpeix? I jo vaig fer que sí, que devia tenir raó, però que a la vida es poden fer un munt de coses i que potser no calia escriure-les, encara que no se m’acudia ben bé què podia fer un home com ell, ja gran però no vell, que deia que es trobava sol, sense ningú en aquest món i sense cap feina per distreure’s. Potser perquè jo ja m’he acostumat a no tenir ningú, i també a no fer nosa, sempre he vist que he fet nosa als altres i l’única que em suporta és l’Encarna, que ara no ve tan sovint perquè té molta feina al bar del seu home.
A poc a poc, dia darrere dia, aquell senyor que m’havia caigut no sé pas d’on, em va anar afluixant les seves angúnies. Va ser un estiu ple d’esmorzars i de confidències, i el pot de confitura de taronja es va acabar i en vaig haver de comprar un altre. I un dia que vaig entrar a la seva cambra per tafanejar-hi els papers, vaig adonar-me que el primer full seguia igual, que no hi havia afegit res més.