Tot just d’entrar a la plaça del Mercadal, ja vaig notar que l’ambient estava excitat, o més ben dit, més excitat que mai. El diumenge havia estat parlant amb en Martí i el meu home m’havia dit que les coses anaven cada dia pitjor i els francesos, ara sí, mostraven clarament les seves intencions. Ell tampoc tenia informació totalment fiable, però l’ambient que s’anava covant, a mesura passaven els dies, era de molt mala maror, per molt que el governador i tota aquella patuleia volguessin continuar ignorant els fets.
A primera hora, havia deixat en Magí amb la Carme, la veïna. Quan el dissabte l’havia anat a recollir a l’hospici, m’havien dit que a partir del dilluns no podrien acollir gent de fora per manca de provisions. Jo no hi portava el meu fill perquè li donessin menjar; de fet, la teca sempre se la portava però d’altres no, i no vaig voler insistir. Uns dies amb el meu fill ens anirien bé a tots dos, però de moment aquell matí me’l guardarien a la porta del costat. La Carme hi va estar d’acord de seguida, encara que jo no tenia clar si era per l’amistat veïnal, que semblava que teníem, o pels dos petricons d’oli que li havia portat en una ampolla de vidre. En qualsevol cas, d’aquella manera ja podia anar tranquil·la a fer un tomb. La incertesa m’estava matant i esperava escatir alguna cosa que em tragués de dubtes. Gràcies a Déu, en els darrers dies a casa no passàvem tanta necessitat. En Martí havia vingut el dissabte amb una soldada d’una feina enrederida i les provisions que ens havia fet portar la Rosa ens permetien anar tirant. Més endavant, ja ho veuríem.
Girona anava plena de notícies alarmants i pels voltants de la plaça del Mercadal i dins de la mateixa vaig poder observar un munt de gent enraonant en diferents grups de manera agitada. Ja feia dies que semblava que es coïa aquella mena de revolució, però allò tampoc no feia canviar gens ni mica l’actitud passiva dels responsables de la ciutat. Mentre caminava vaig sentir unes veus familiars que sortien d’una de les colles formades allà i m’hi vaig acostar. De seguida vaig distingir la Florentina Serrats i l’Anna Detrell, les mateixes que estaven amb la Rosa i amb mi el dia de la desfilada, i que segons deien estaven molt ben informades. En treure el cap pel mig de la rotllana, vaig observar que la que estava parlant en aquell moment era la Florentina, i la gent se l’escoltava amb atenció. Tothom sabia que no era pas una bocamolla.
—He sentit dir que a Madrid la gent cansada del mal govern i, davant de l’ocupació dels gavatxos, van assaltar el palau d’aquell Godoy, que és el culpable de tot aquest enrenou!
El to dels rumors pujava, però encara que semblava que hi havia moltes preguntes per fer; ningú no s’atrevia a fer-les. Jo, potser massa ignorant, em vaig decidir a intervenir malgrat que amb aquelles dones no tenia cap lligam d’amistat, simplement de coneixença.
—Perdona la meva ignorància, Florentina, però aquest tal Godoy, qui dimoni és?
—Ai, Marta, qui és? Doncs mira, fins ara el primer ministre, el que tallava el bacallà, l’anomenat Príncipe de la Paz —va dir-me amb aire de superioritat.
—Però aleshores, i el rei... i la reina? —vaig insistir.
—Caram, noia, ja veig que no estàs pas al cas dels fets... —va contestar l’Anna—. Mira, la intenció de Napoleó ha estat sempre la de posar el seu germà Josep com a rei d’Espanya i fotre fora el rei actual, Carles IV. Carles IV i el seu fill Ferran, que n’hauria de ser el successor, no es poden ni veure, i aquest fet ha estat aprofitat pels francesos, ajudants pel tal Godoy, per aconseguir el poder. Merders de reis, com sempre... —unes riallades van interrompre el parlament de l’Anna—, però el cas és que ni els uns ni els altres comptaven amb el poble, amb gent com nosaltres. O potser us penseu que allà a Los Madriles la gent no passa la mateixa fam que aquí?
—I tant... —va continuar la Florentina—, la mateixa o més. Al final la gent d’allà ja estava fins al voraviu de tot plegat i va agafar el tal Godoy, aquest famós Príncipe de la Paz, i el van tancar a la garjola. I, segons tinc entès, no li van tallar el coll perquè no el van enxampar a temps!
La Florentina va fer el gest evident d’un ganivet segant la gargamella i la colla va esclatar a riure. La cosa s’anava animant i cada cop hi havia més gent fent rotllana. Em vaig adonar que no entenia res de res i vaig preferir continuar en silenci per no fer més evident la meva ignorància. Prou que aquelles dues ja em miraven per sobre l’espatlla. Altres, però, sí que feien preguntes, com una dona gran del meu costat:
—Em podríeu explicar com un tipus com aquest del qual la majoria de nosaltres no n’havíem sentit a parlar, pot arribar a tenir tant de poder? Renoi, pel que dieu el rei sembla ell i no els altres.
—Que no sabeu la dita, en castellà? —li va respondre l’Anna—. «Tiran más dos tetas que dos carretas.»
Un nou esclat de riure es va deixa sentir i la Florentina va continuar explicant-se:
—Doncs sí, noies, segons expliquen les males llengües, i també les bones, aquest tal Godoy va arribar on va arribar perquè era el favorit de la reina Maria Lluïsa, la dona de Carles IV.
—Favorit? Què vol dir favorit? —va preguntar innocentment una de les altres del voltant.
—Punyeta, noia, doncs el que se l’emportava al llit i no precisament per dormir... —va dir l’Anna—. Va, Florentina, canta’ns aquella cobla que en parla de tot això.
Encara que semblava fer el ronso, em vaig adonar com a la Florentina ja li agradava que l’altra l’hi hagués demanat. Un cop es va fer silenci, es va veure protagonista, es va escurar la gola i amb una veu bonica, sense apujar el to, va començar a cantar.
Mi puesto como Almirante,
me lo dio Luisa Tonante.
Ajipedobes la doy,
considerad donde estoy.
[...] Tengo con ella un enredo,
soy yo más que Mazarredo.
[...] Y siendo yo el que gobierna...
todo va por la entrepierna!
La gresca ara ja era tan monumental que em vaig haver de tapar les orelles. En realitat no havia entès ni la meitat de les paraules de la cançoneta, i per això no vaig poder estar-me de tornar a preguntar:
—Ja sé que soc una bleda, noies, però la veritat és que moltes de les paraules que ha cantat la Florentina ni les he entès. Aquesta que diu Ajipe... Ajide... Què és això? —vaig dir amb certa acidesa. Em dolia haver de reconèixer que no m’havia assabentat de res.
—Mira, Marta, al tal Godoy també l’anomenen el Choricero, perquè segons sembla hi entén molt de l’assumpte dels chorizos... —Les rialles començaven de nou i la Florentina va aixecar els braços per demanar silenci—. La paraula que vols dir és Ajipedobes, però si l’agafes al revés, mira: se-bo-de-pi-ja... Més clar, l’aigua, oi?
Les riallades es van fer incontrolables, i fins i tot alguns homes que s’havien acostat es van afegir al sarau. Vaig notar com m’enrogia. Jo no en sabia res d’aquell món de reis i reines, i em vaig estranyar, i fins i tot avergonyir, d’allò que acabava d’escoltar. I en aquell moment, abans que es fes el silenci de nou, una veu masculina, aspra i greu, es va alçar per damunt de tots els altres sorolls.
—Hacéis bien en reíros ahora que podéis, porque, creo que pronto nos tocará llorar a todos.
Tothom es va girar cap a aquell que ens havia dispensat aquelles paraules. Enmig d’un munt de cossos expectants vaig poder distingir-lo. Era sens dubte un militar espanyol, com els que havia vist alguna vegada per la ciutat. Al darrere, agafat per una corda, hi duia un cavall enfangat i suat que respirava amb feixuguesa com si hagués fet un gran esforç. Jo no hi entenia, d’unitats militars, però estava segura que aquell soldat brut, recremat pel sol i amb la roba feta un fàstic, era un missatger. Alguns d’aquells que anaven amunt i avall portant ordres i missives. Davant del silenci expectant de tothom va continuar parlant:
—Hace exactamente una semana, concretamente el día 2 de este mes, la gente de Madrid hizo lo que por aquí todavía no hemos hecho: se levantó contra todos estos malnacidos de aquí y de allí. Estos que no paran de llegar y que están arruinando nuestras vidas y la de nuestras familias.
Llavors, a la plaça, tothom s’havia acostat a observar què passava.
—¿Sabéis cuál fue la respuesta de estos «aliados nuestros»? Ni os imagináis el precio que ha pagado la gente de Madrid por defender sus derechos. Miles de vidas de gente inocente, fusilamientos, palizas, encarcelamientos, persecuciones, incendios, destrozos y las peores cosas que os podáis imaginar. Pequeños y mayores, hombres y mujeres, jóvenes y viejos, clérigos, artesanos... Daba igual, todos iban a parar a la pira. Pero lo peor es que mientras estos bastardos pasaban a sangre y fuego a gente normal y trabajadora como vosotros, un rey, el otro y toda su corte de mamarrachos, de lo único que se preocupaban era de huir deprisa y corriendo. Huir dejando a sus leales súbditos abandonados. O sea que, a partir de ahora, no nos queda otra que callar y dejar que empiecen a hablar las armas...
En acabar tothom creuava mirades de sorpresa i temor. Si allò era veritat, fins i tot el més ignorant sabia que...
—¿Estáis hablando de guerra? —va preguntar un dels homes que s’havia acostat en aquell mateix moment.
—Juzgad vosotros mismos...
—¿Y cómo es que sabéis esto?
—Pues porque lo he visto con mis propios ojos... Acabo de llegar de allí.