Conservo un dels passaports del pare en un prestatge de sobre l’escriptori. Es va morir el 2 de febrer del 2004. El van incinerar i després el vam enterrar en el petit cementiri de l’església rural de Minnesota a la qual anava de petit. És a poca distància a peu de la petita granja dels avis, que ara s’alça buida, amb la pintura blanca tota plena de cicatrius grises. L’immens auró, la pèrgola de la parra, els lilàs i les mates de peònia, les pereres i les pomeres encara es veuen vigorosos. Ara ja no se’n cuida ningú, però els arbustos i els arbres floreixen i tornen a donar fruits cada any.
Nosaltres anem a visitar la tomba. Hi plantem flors.
Què visitem?
Cap cultura humana no es desfà dels seus morts sense celebrar una cerimònia. Deixar els morts sense acomplir un ritus és una infàmia. Es veu que fins i tot els neandertals ja enterraven els morts.
Per bé que durant molt de temps es va creure que el dol pels morts era un tret exclusivament humà, la recerca apunta que altres primats, els elefants i alguns ocells també es posen tristos pels seus congèneres, i que les pràctiques culturals transmeses d’una generació a l’altra no són exclusivament nostres.
La diversitat dels costums humans que acompanyen la mort és impressionant.
Els vikings dipositaven el cadàver en un drakar, li calaven foc i l’empenyien mar endins.
Els zulús cremen les pertinences del difunt perquè els fa por la presència del seu esperit en aquells objectes.
Pierre Clastres, l’antropòleg francès que va escriure un relat sobre els dos anys que va passar amb un poble aïllat del Paraguai, Chronique des indiens Guayaki, informava que els membres de la comunitat fugien d’estudi i eren poc comunicatius quan els preguntaven pels seus rituals funeraris. Una persona deia una cosa i l’altra en deia una altra. Allò no tenia sentit. Poc abans que Clastres se n’anés d’aquella tribu, una dona gran (a qui no havien dit que el foraster no n’havia de saber res) el va informar que els guayakis es menjaven els seus morts. El consum de cadàvers tenia la finalitat de trencar el vincle entre l’esperit i el cos, i així alliberar l’esperit o impedir-li que pogués fer cap mal als vius.
Els éssers humans ploren, temen i veneren els difunts.
El 1975, en un poble al nord de Tailàndia vaig espantar uns nens, que es van pensar que jo era un esperit. No havien vist mai una persona tan alta, blanca i rossa. Van fugir corrent i cridant «pii, pii», que significa fantasma en tailandès.
En moltes cultures, la gent delimita l’espai destinat als morts: cementiris, làpides, tòtems, tombes excavades directament a la paret de roca d’un cingle, tombes suspeses en el vessant d’una muntanya, i taüts instal·lats sobre pals llargs, a uns quants metres per sobre del terra.
Lewis Mumford va escriure: «La ciutat dels morts precedeix la ciutat dels vius». Afirmava que els vius volen viure a prop del lloc on són enterrats els seus difunts, pels quals se senten atrets per uns sentiments contraposats de veneració i por, i així és com va néixer la ciutat: necròpolis abans de metròpolis.
Però també hi ha la preservació literal dels morts: embalsamar, momificar, diferents maneres d’aferrar-se a la despulla. Al Museo Chileno de Arte Precolombino de Santiago, un dels conservadors em va explicar que una tribu de l’actual Xile, desapareguda feia molt de temps, eren caçadors recol·lectors, però celebraven uns rituals complexos i embalsamaven els cadàvers. Això els va sorprendre molt, als antropòlegs, perquè no s’esperaven trobar aquest grau de sofisticació en uns caçadors recol·lectors. Aquella gent esmerçava molta més atenció a la vida després de la mort que no al període anterior a la vida.
El poble aborigen del nord d’Austràlia conserva els ossos dels morts i els pinta.
A l’Àfrica hi ha un poble que vesteix els ossos dels difunts quan passen el dol. Als anglesos de l’època victoriana els agradaven les joies fetes amb cabells d’una persona estimada difunta.
En part perquè l’espai funerari és limitat i les tombes s’han de renovar cada seixanta anys, cada vegada hi ha més sud-coreans que converteixen les cendres de les persones estimades en collarets de denes de colors que poden tenir a casa, col·locats a la vista.
La meva àvia de vegades sentia voltar l’avi per casa després de mort. Una vegada va veure com agafava el barret del penjador que hi havia al costat de darrere de la porta de la cuina. No és un fet estrany, que la gent tingui al·lucinacions amb els morts quan passen el dol, però és un fenomen poc estudiat, potser perquè els científics es resisteixen a la idea dels fantasmes. En general, aquests espectres donen consol als qui passen el dol. Són reencarnacions nítides d’un ésser estimat, com somiar despert en un desig fervent.
Vaig llegir que una dona havia vist el seu gat mort voltant tranquil i content per les estances que abans compartien.
Pocs de nosaltres no tenim la sensació que la mort, el més corrent dels fets corrents de l’existència humana, també és indescriptiblement estranya. Quan una persona ja no és entre nosaltres, intentem conservar el que era en el que és: amb signes i records. Al meu voltant es moren persones, però quan la persona m’importa, la pèrdua és dins meu, no a fora. «Són els morts, no els vius, els que ens sol·liciten durant més temps», diu Antígona a la seva germana Ismene a l’obra de Sòfocles. «Morim per sempre». L’heroïna tràgica es nega a deixar marxar el seu germà sense ocupar-se del seu cos, sense oferir-li els ritus funeraris que es mereix. Desafia el decret que ho ha prohibit, tot i que sap que això li suposarà la mort.
És veritat que morim constantment. També és veritat que no podem tractar els cadàvers dels nostres difunts com si no fossin diferents de les deixalles que traiem al carrer rutinàriament. Hem de simbolitzar la pèrdua i l’interès per les despulles d’una manera o altra. La manera com ho fem depèn de la nostra cultura, però les pràctiques culturals evolucionen i canvien.
A mi m’incineraran i després m’enterraran al cementiri de GreenWood de Brooklyn, a sobre o a sota del meu marit, segons quin dels dos es mori primer. Quan vam trobar el lloc concret en aquella necròpolis immensa, em vaig sentir feliç. Va ser un sentiment molt estrany. No em vull morir. Sempre pateixo per si em moro abans d’haver escrit el que encara espero poder escriure, i tanmateix, estic contenta amb aquell espai, m’alegra quan me l’imagino exuberant a la primavera i l’estiu, tenyit d’un to rogenc a la tardor i desolat o blanc a l’hivern, malgrat que jo, morta i mancada de consciència, ja no gaudiré del canvi de les estacions.
M’encanta la cançó de Tom Waits amb aquella tornada tan insistent: «We’re all gonna be just dirt in the ground» [«Tots serem tan sols pols dins la terra»]. La canto sola. Ballo. Ric. No sé ben bé per què.
M’alegro que l’indret on estan enterrades les cendres del pare estigui assenyalat amb el seu nom.
Quan escric això, la mare té noranta-tres anys. Ha demanat a les seves quatre filles que enterrem la meitat de les seves cendres al costat del pare, i que portem l’altra meitat a la seva Noruega natal. Vol que les escampem per damunt de les tombes dels seus pares a la població de Mandal, on va néixer i on va passar la infantesa. Dalt de la muntanyeta que s’alça per damunt d’aquelles tombes hi ha la casa que l’avi va projectar i on la meva mare va viure de petita. Des d’allà es pot mirar directament al mar.
2017