Aquells van ser els anys més feliços, i els més lluminosos. Anys clars, anys moguts, plens de color, riallers, juganers... Hi havia feina, el temple pujava, m’encantava ser nen, i la família... és que per sobre de tot tenia una família que podia ser l’enveja de mig barri. Tenia un pare bondadós i feiner, tenia una mare desperta i preciosa, i per cert, ja s’havien casat del tot, amb papers i anells. Jo estava encantat de viure cada dia amb més solidesa. La nostra nova caseta aguantava bé, el menjar no ens faltava, sempre hi havia verdures, llegums i pa, i els diumenges, arengada o cansalada. Teníem salut i fèiem pinya tots tres. Ja podien venir les setmanes tràgiques que vinguessin, que ens estimàvem i dormíem plans.
Allò no era poca cosa, en uns anys en què el carrer anava ple de nens abandonats, que pidolaven i pispaven. Alguns anaven a l’orfenat, i d’altres a les presons. Sí, en aquella època trobaves canalla a les presons, descalços, despullats, marcant les costelles i passant fred a la secció de deu a setze anys. Cada dia vèiem famílies d’aragonesos, murcians i andalusos, gent honrada i pencaire, que vagarejaven pels carrers a la recerca d’un sostre i un plat calent. Gent que, quan feien sort, acabaven en una barraca com la que havíem tingut nosaltres, treballant de sol a sol, menuts i grans, i empipats amb el món. Alguns ho acabaven odiant tot: la Sagrada Família, la ciutat, el país, la gent... i com no ho havien d’odiar, si vivien en un món detestable?
I com no havia d’agrair jo a la vida tot el que tenia? Quan veia tanta dificultat, em sentia fort i viu i alegre. Recordo sobretot quan deixava de ploure i sense dir-nos res anàvem tots cap als camps, i sobretot al descampat del carrer Nàpols, entre el temple i les Beates, que era el nostre preferit. Allà els nens érem molt productius, i inventàvem més malifetes que a cap altre lloc. Els vells sortien amb tamborets i caixes i seien a gaudir del darrer sol. No hi faltaven els venedors ambulants, oferint xufles, tramussos, cacauets i pa amb tomàquet, i tampoc no hi podien faltar els càntirs, que passaven de mà en mà. Era allà on ens trobàvem, la mainada habitual, per fer de les nostres.
—Nen, llegeix-me aquesta carta, que em falla la vista —ens demanava la velleta de torn, que no sabia de lletra, i nosaltres entràvem en acció.
La petició era prou corrent, i sabíem administrar molt bé els casos; li passàvem la carta al Vicentet, que llegia una versió trista del que deia el paper. Per exemple, si els familiars asseguraven que es trobaven bé i amb bona salut, i que esperaven la visita de l’àvia, el murri llegia el contrari: que tenien unes febres infeccioses, que no hi anés ni borratxa. I sempre, al final, escombrava cap a casa, dient que els cèntims que s’estalviaria del viatge els fes servir per als joves i per a l’educació, que era el futur de tothom, etcètera. La velleta, obligada, ens allargava cinc centimets, i li dèiem que no. Que què s’havia pensat, que els llibres anaven molt cars i que com a mínim ens havia de donar dos rals. La pobra dona s’escandalitzava.
—A vosaltres, us volia trobar! —Una veu alegre ens va interrompre el negoci—. Però, a veure, què li esteu dient a l’àvia?
Era el jove Opisso, anomenat «el dibuixant del poble». Vaig demanar-li d’anar a banda i li vaig explicar, avergonyit, el que realment estàvem fent. Jo m’esperava l’esbroncada de rigor, però no, es va posar a riure com un condemnat i em va picar el clatell.
—Quins malparits! Sou llestos, eh? Ha ha ha... Mira, ara veuràs el que farem... —Em va acompanyar cap a on era l’anciana i es va adreçar directament a ella—: Senyora, que no creu en l’educació, vostè? Que vol que la quitxalla acabi al carrer? Ells l’han ajudat a vostè, i no en tenien cap obligació; ara el mínim, si vostè els vol ajudar, és que no escatimi tant, dona...
La pobra anciana se’l va mirar de dalt a baix, el va veure tan amable i mudat, impecable en les formes, amb aquell barret d’ala ampla, que no es va poder negar a gratar-se el fons de la bossa. Vam aconseguir els dos rals. I, com és natural, ens vam enamorar perdudament de l’Opisso.
—Per cert, com tenim el mestre Gaudí? Ja li ha passat l’emprenyada? —ens va preguntar sense embuts—. Una mica? Ja heu estrenat les escoles? Molt bé, però encara el podeu fer més content. Veniu, veniu, us explico el que heu de fer.
Va trobar una pedra per seure i nosaltres vam fer una rotllana a terra, al seu voltant. Ens va explicar que havia treballat a la Sagrada Família des que tenia dotze anys i fins que es va poder guanyar la vida per compte propi com a dibuixant. Coneixia Antoni Gaudí millor que la seva família, bé, això no era dir gaire res, perquè, en fi, el que en podria dir família, quina pena... en qualsevol cas, havia fet de noi dels encàrrecs i tots els papers de l’auca. Que calia cordar-li les sabates al mestre? L’Opisso. Que calia passar l’escombra al taller? L’Opisso. Que necessitaven un model jove per fer les estàtues d’àngels? L’Opisso. Voleu que us expliqui la tortura a què em va sotmetre? Un altre dia, potser. Ah, i de tant en tant algun dibuix, sí, també, havia d’admetre que allà n’havia après.
—Però el que més gràcia em feia, quan no era gaire més gran que vosaltres, era portar-li bestioles.
—Quines bestioles? —va preguntar el Guillem, un apassionat de les dèries de Gaudí.
—De tot. Li agraden els llangardaixos, els cargols, les sargantanes, els gripaus i les serps. S’hi torna boig. I jo soc un expert a torçar el coll de les bèsties —va fer el gest amb els dits—, perquè, això sí, el mestre les vol mortes. Per posar-les en formol.
—I què en fa? Se les menja? —Altre cop el Guillem, que en deien l’Encantat perquè sempre es penjava de temes curiosos.
—No, home! En fa escultures de pedra! Les vol penjar de l’absis, dels murs, a les façanes, arreu! Vol un temple de rèptils, una catedral del triàsic! O sigui que... —es va tocar l’ala del barret i va fer l’ullet— ja sabeu el que heu de fer per calmar-lo.
—No... —I vam preguntar quasi tots alhora—: Què?
—Doncs una cacera, coi! Sou bons per estafar velletes però no per enamorar el vell mestre? No fotem, espavileu-vos, o no fareu res de bo a la vida! Encara us obligaran a treballar, ximplets!
El dibuixant ens queia bé, i tant que ens queia bé. Li vam demanar que ens acompanyés en la cacera, i ell hi va assentir. L’endemà a la tarda, va dir, i potser vindria amb uns amics seus. Ah, va afegir mentre s’aixecava: sobretot cap llimac. Don Anton detestava els llimacs, li semblaven criatures infernals i contra natura, mancades de consistència i de dignitat. Res de llimacs, entesos? Tots vam fer que sí, el vam acomiadar i ens vam posar tot seguit a organitzar la batuda de rèptils... i batracis, va puntualitzar el Guillem. Sí, pesat, és clar... I mol·luscs, va afegir... El vam fer callar i vam anar per feina.
L’endemà hi érem tots, com un clau. Jo diria que ens havíem aplegat una dotzena de nens i nenes, fins i tot alguns que no eren de la colla, però que no s’havien volgut perdre la festa. D’aquests, el més molest era el Pablito, enemic declarat, però no calia patir, perquè el Guillem l’Encantat, el Vicentet Houdini i jo portàvem la veu cantant. Mentre el Pablito fes bondat i obeís, no havia de patir ningú. També hi havia la petita Lola, el Joanet, fill del Matamala, i les bessones, que eren filles d’un home molt estricte, el capità Secano. Aquest oficial d’enginyers presumia d’haver pujat dues pubilles invencibles, places inexpugnables, i ens va faltar temps per batejar-les com a Ceuta i Melilla.
Al descampat de Sardenya vam saludar l’Opisso, que ens va fer grans festes i ens va presentar tres amics seus: primer el senyor Rusiñol, un artista més aviat gran, elegant i molt simpàtic; després un jove amb un nom que ens va fer riure, perquè ens recordava els ocells pica-soques: Picasso, una mica pinxo i d’ulls disparats, i el tercer estava assegut en un tamboret i havia armat un cavallet; pintava la Sagrada Família, però, cosa absurda, també tots els captaires i trinxeraires que hi havia asseguts per terra. Li deien Mir, i tenia aspecte d’oficinista, calb i amb posat seriós; si te’l miraves bé veies que vivia més dins del seu quadre que fora.
Vam dir educadament hola a tothom, i vam informar que estàvem disposats a iniciar la cacera. L’Opisso va fer cara d’anar per feina.
—Molt bé, tropa. Us haureu de desplegar per tres flancs —va estrènyer els ulls i va apuntar en tres direccions—, i quan tingueu les captures, podeu venir aquí i revisem el botí. Si voleu us puc ajudar a torçar el coll d’algunes bèsties.
—Tant per tant —va dir l’altre jove, Picasso—, ens podeu portar Gaudí i li fem el mateix. Seria un favor a...
—Au va, calla —el dibuixant li va donar un cop de colze—, no facis conya, que els pares d’aquesta canalla treballen a sou de don Anton...
—Segur que paga amb hòsties consagrades —va dir Picasso mentre es feia enrere el serrell.
—Pau, que hi hagi pau —va intervenir Rusiñol, el que semblava tenir més autoritat.
—De què us coneixeu, vosaltres? —va preguntar de sobte la petita Lola—. Que aneu junts al col·legi?
Es van posar a riure, llevat de Mir, capficat en la seva tela.
—Sí, chiquilla —va saltar Picasso—, però no tenim monges, a la nostra escola. Si en tinguéssim, saps què faríem amb elles?
—Ha ha ha —Rusiñol va frenar-lo—, deixa les monges, home. Nosaltres ens dediquem a pintar, i la nostra escola, bonica, es diu Els Quatre Gats.
Allò ens va fer moltíssima gràcia, perquè ens vam imaginar aquells quatre galiassos en una aula, gandulejant tot el dia, sols i abandonats, sense ningú que els fes cap mena de cas, miolant i llepant-se les panxes, mofant-se de tot, fent gargots i perdent el temps. Llevat del Mir aquell, és clar, que era una república independent.
—Bé, patrulles, en marxa! —va ordenar l’Opisso—. Grups de tres o quatre, i a veure què trobeu.
Jo vaig escollir la Lola i el Pablito. Ho vaig fer a posta, per tenir-los més vigilats. Armats amb saquets de corda, els vaig portar cap a un territori prometedor, unes roques amb bardisses, i els vaig insistir que busquessin sargantanes i cargols. I al Pablito li vaig confiar una missió molt especial que, vaig assegurar, el convertiria per sempre més en el preferit de Gaudí.
—Llimacs, Pablito, llimacs. S’emociona amb els llimacs.
—Doncs jo també, perquè jo ja no soc cap nena i... —La Lola volia apuntar-s’hi, però la vaig tallar. A cada edat li tocava una cosa, vaig deixar clar.
Al cap de mitja horeta ja teníem el sac prou ple, i vam tornar a retrobar els nostres quatre gats. Vaig prendre la precaució, quan no em mirava ningú, de separar els llimacs en una bossa diferent, que em vaig amagar dins de la calça curta. L’Opisso va inspeccionar totes les altres, amb els seus amics: anaven traient les bèsties, se les miraven amb fruïció, feien broma, i amb aires molt professionals ens ensenyaven com amnistiar les criatures menys interessants i com matar les que sí que volíem, de manera que al cap de poc ja érem botxins de primera. Aviat l’artista va donar la inspecció per acabada.
—Au, va, que us acompanyo a veure don Anton.
Es va acomiadar amb un cop de barret dels seus col·legues. Picasso va fer un senyal de la creu en to de burla, i Rusiñol una mitja reverència. El que pintava no va ni aixecar el cap.
L’Opisso ens va fer esperar a fora, a la porta del taller, i va pujar a buscar el mestre. Al cap d’una bona estona van sortir tots dos del bracet, amb el Matamala darrere, i el jove dibuixant ens va animar a mostrar els trofeus. Hi havia un bé de Déu de bestioles, amb cua, amb banyes, amb closca, de pell viscosa... Gaudí les va anar admirant, i de tant en tant les aixecava en direcció a l’església i s’imaginava com quedarien encastades a alguna façana. Se’l veia satisfet, tot i que alhora posava molta energia en una discussió amb el Matamala que arrossegava des que havia sortit.
—Que no, Llorenç, que el Calígula no es toca!
—Però, mestre, escolteu —tota la massa corporal li suava amb generositat—: tindrem un problema, i no paga la pena... De moment només hem pujat la figura de guix, encara hi som a temps.
—He dit que l’estàtua no es toca —va alçar un llangardaix per la cua, va tancar un ull i s’ho va mirar contra l’absis del temple—; he dit que no, i no insistiu més.
—Com a mínim... —amb el nas tapat per la malaltia, l’escultor xuclava per la boca tot l’aire que podia—, deixeu-me corregir els dits del peu. No pot tenir sis dits, deixem-ho en cinc, no cal que ens delatem d’aquesta manera...
—Si el Calígula en té sis, l’estàtua en tindrà sis. I prou.
Es va fer una pausa, i vaig aprofitar per picar-li l’ullet al Pablito i passar-li el seu saquet. Ell el va agafar, va avançar cap al mestre i, amb tota cerimònia, l’hi va obrir sota el nas. L’arquitecte va ensumar, va mirar i es va tirar enrere, va travessar el Pablito amb uns ulls de glaç i va tornar a ficar el nas al saquet. Aleshores va alçar el cap i va esbufegar amb força; se li van marcar les venes del coll i, sense pronunciar ni una paraula, va fer mitja volta. El Pablito no sabia ni quina cara posar, i al cap de poca estona ell i el seu trofeu també es van fer fonedissos. El meu cos i el dels meus amics s’anava sacsejant en silenci, fins que ens vam haver de tombar d’esquena per fer esclatar el riure. La Lola demanava amb insistència què havia passat, i l’hi vaig explicar.
Es va sentir una riota greu, forta i ressonant.
—Ha ha ha, brètols, trapelles! Quins bergants! Ha ha ha! Uns llimacs... al mestre... uns llimacs! No m’ho puc creure...
L’Opisso ens va picar el clatell i ens va convidar a marxar d’allà abans que la fúria divina del geni arquitecte no es concretés en cap acció contundent. I així va acabar el dia. La meva brometa ens podria haver costat molt cara, però no va ser així. Al final, Gaudí va aprofitar els animalons per fer escultures, com no podia ser d’una altra manera; les escoles van continuar, com no podia ser d’una altra manera, i a partir d’aquell dia, com no podia ser d’una altra manera, el Pablito es va convertir oficialment en el Llimac.
I com no podia ser d’una altra manera, els Parabolons, un cop batejats i engendrats, vam haver de comprovar què hi havia de cert de la discussió entre l’arquitecte i l’escultor. Per això vam organitzar una expedició a l’estàtua del soldat romà. Igual que Copèrnic havia de comprovar l’existència del sistema solar, Newton la de la força gravitatòria i Darwin la teoria de l’evolució, nosaltres havíem de comprovar quants dits tenia el Calígula al peu.
Si pare i fill tenien la mateixa deformitat, allò demostrava moltes coses. Perquè llavors eren una estirp d’ogres, és a dir monstres, i havien de ser dolents per força. Allò ens convertia a nosaltres, sense cap dubte, en els defensors de les coses ben fetes i en els bons de la història. Era bàsic saber què hi havia de veritat, i com que ni pare ni fill ens ensenyarien els peus, calia enfilar-se a la façana del Naixement per verificar allà, a l’escena de la matança dels innocents, si el soldat romà tenia sis dits. En depenien la nostra missió i la derrota dels El·lipsons, ni més ni menys.
Ens vam trobar a la façana del Naixement poc abans de l’hora foscant. Teníem els efectius al complet, amb el Vicentet Houdini, el Guillem l’Encantat, les bessones Ceuta i Melilla, la petita Lola i dos fitxatges inesperats: el Lluís Nadal l’Estrelles, un grassonet que sempre mirava els estels, i l’Hilari Maestre el Vodevil, que era el nen més ensopit i trist que s’havia vist mai al barri de la Sagrada Família. Tots plegats, més jo mateix, vam reunir-nos sota l’ombra allargassada de les torres i vam preparar l’ascensió. Era important que fóssim molts perquè necessitàvem molts testimonis, amb un o dos no tindríem prou força.
—Veieu on hi ha el cadenat, allà a la bastida? —L’Encantat va apuntar a un indret precís, ell que ho sabia tot del monument—. Ara al vespre han enretirat l’escaleta d’accés, però si grimpem per aquella banda, els més forts podrem deixar anar unes cordes, i ajudant-nos els uns als altres podrem anar-nos enfilant tots.
—El problema —va dir el Vicentet en veu baixa, buscant les nenes— és que ens podem trobar la Mala Cosa.
—Jo no vull la Mala Cosa —va protestar la Lola.
—Vicentet, vols callar? —vaig intervenir—. No hi ha cap Mala Cosa.
—I tant que sí! —va insistir el trapella—; també n’hi diuen el Dimoni Pedrer. De dia no se’l veu, perquè és de pedra i pot canviar de forma: una gàrgola, una estàtua... però quan es fa de nit...
—Deixa de fer-nos por, burrot —va dir la Ceuta.
—Això, deixa de fer el burro, més que burro —va afegir la Melilla.
—Voleu parar? —vaig encarar-m’hi—. Ens faràs fracassar l’operació, Vicentet.
—Diuen que, a la nit —va fer una pausa dramàtica—, la bèstia s’amaga a la cripta i comença a canviar les pedres de lloc...
—Que prou, t’he dit!
Els dos nous, el Nadal i el Maestre, o sigui l’Estrelles i el Vodevil, feien gestos incòmodes i s’anaven enretirant, com per abandonar l’expedició, fins que vaig donar un cop d’autoritat.
—No vull sentir cap més història! —vaig exclamar sense cridar, però amb veu ferma—. Au va, Encantat, comença a enfilar-te i els altres anirem darrere teu.
—És clar, i que n’és de preciosa aquesta portalada, no trobeu? Veieu l’arc, que està a punt de ser rematat? Realment, t’hi estaries hores...
—No les tenim, les hores. Au, espavila’t.
Però el Vicentet no parava de donar la tabarra a les nenes:
—A les nits, es converteix en un gegant negre i pelut, alt com un roure, que persegueix les xiquetes i que fa un so molt bèstia, de cruixit, perquè trenca els ossos de les pobres víctimes amb els queixals i...
—Tu rebràs, brètol —el vaig amenaçar amb el puny—, i no parlis tan fort que ens descobriran.
—Sembles la meva tieta, sempre patint —va fer-se el fatxenda davant les nenes—. Tothom tranquil, que hi som nosaltres, i pel que diuen, la Mala Cosa es fon del tot amb la primera llum del dia. Com a màxim, haurem de passar una nit de terror.
Vam anar pujant amb les cordes. Quan vaig aixecar la Lola, vaig notar que tremolava sencera, de dalt a baix. Les bessones Secano estaven més calmades, però respiraven amb força, i els dos fitxatges del dia no tenien clar si pujaven o no. Ho van acabar fent, tot i que amb l’Estrelles ens va costar una barbaritat. Mai m’hauria imaginat que un nen de la meva mateixa edat podia acumular tants quilos.
Aviat vam ser tots a la plataforma, i el Guillem va indicar-nos el camí. El dia s’apagava, i la penombra ens obligava a parpellejar. El Vicentet va encetar un altre tema encara pitjor que el dels monstres de pedra:
—El meu pare es va estimbar des d’aquí, justament en aquest punt, i va caure aquí sota. Veieu on hi ha les bigues en dipòsit? Allà.
Reconec que no vaig saber què fer. Parlava del seu pare, i barrejava les ganes de presumir i de fer por amb la necessitat de sentir l’escalf del record. Vaig bufar i vaig negar amb el cap, però no el vaig poder interrompre. Només vaig fer un comentari tímid:
—Vols dir, Vicentet?
—Oh, és que es van emportar el seu cos, però la seva ànima... —Es va aturar, per donar importància al que deia—. La seva ànima encara viu aquí. Jo l’he vista, corrent amunt i avall, com li agradava fer a ell, cridant als treballadors ganduls i...
Es va sentir un soroll per sobre nostre i tots vam xisclar, i quan dic tots vull dir tots. Bé, el Vodevil només va fer cara de pansa seca, però la resta sí: des de la més menuda fins al més gran, vam botar a la bastida i vam llançar crits, el Vicentet un de més fort i estrident que ningú. Vaig demanar calma, encara que el cor m’anava a tota màquina, i em vaig inventar el primer que em va passar pel cap:
—Són gats, no us espanteu. Hi ha molts gats aquí. Han de caçar les rates, sabeu?
—Mireu —ens va informar l’Encantat, entre alenades ràpides i feixugues—. Ja hi som... —Va agafar aire—. Som als peus de l’estàtua.
Era cert: concretament, teníem un peu davant dels morros, calçat amb una sandàlia, tot modelat en guix del senyor Llorenç. El Vicentet, encara desencaixat de l’ensurt, es va obrir pas i s’hi va acostar per ser el primer. Com que fosquejava, es va acostar al màxim i va acompanyar la inspecció amb els dits de la mà. Els altres estàvem pendents d’ell.
—Un, dos, tres... —Va respirar i es va posar la mà al pit—. Espereu, que em descompto. Un, dos...
Els altres miràvem a totes bandes amb un ull, vigilant que no se’ns llencés un ogre o un esperit al damunt, però també teníem l’altre ull pendent del recompte del nostre amic, que finalment va cantar un veredicte:
—Sis! Són sis!
Es va produir una exclamació general. Vam anar passant-hi tots i, sí, sí, jo també ho vaig poder verificar: aquell peu tenia sis dits. El dit petit (el petit dels dos petits, vull dir) quedava una mica més aixecat i feia que, la veritat, el peu fos bastant o molt horripilant. L’altre peu quedava molt enretirat, tapat per un dels nadons innocents que jeia mort per terra, i per tant costava molt de confirmar. El Vicentet es va enfilar una mica més, va allargar la mà i va dir que també, que el peu dret tenia els mateixos dits que l’esquerre: sis!
L’expedició havia culminat el seu objectiu, i vam celebrar-ho amb els punys alçats i amb crits ofegats. I va ser just en aquell moment que es va desencadenar el caos. De cop i volta.
Va ser un cos humà, el que va caure? Encara molts anys després, alguns setciències asseguren que sí. Altres juren que era l’espectre del malaurat Vicentó, que ens va regalar una recreació de la seva històrica caiguda. Jo el que recordo és un xoc pesant i sord a la bastida, damunt nostre, i després un parell de cops més rebotint contra els pals de ferro, fins que el pes es va desplomar a terra. La veritat és que, tal com ho recordo, podria haver estat un sac de ciment, o qualsevol cosa amb pes i embalum. Fos el que fos, ens va fer emmudir. Perquè, a més a més, tot seguit, la nit es va esquerdar amb un xiscle agut, de dona o d’infant, jo diria que procedent de més amunt.
Es va produir una resposta en forma de simfonia de brams. L’ària més potent va ser la del Vicentet, i no van estar gens malament les notes dels nouvinguts; en canvi, la Lola gairebé no podia ni cridar, i les bessones prou feina tenien a abraçar-se entre elles. Aleshores el nostre convidat grassonet, el Nadal l’Estrelles, es va posar a protestar com un ase perquè li havia caigut una pasta calenta al cap.
—Què és això! —va cridar intentant espolsar-se del cap una matèria viscosa—. La Mala Cosa! La Mala Cosa s’ha fos! És calenta! Se m’ha tirat a sobre!
—Doncs fa una pudor de pebrots, aquesta Mala Cosa —va dir el Vodevil, que es va adonar que ell també tenia alguna cosa a l’espatlla—. Quin fàstic!
—Pudor de merda —va dir la Ceuta.
—Merda de pudor! —va rematar la Melilla.
—Au va, fora, fora, baixem —vaig dir tot escombrant l’espai amb la mà.
En realitat, l’estampida ja estava en marxa. El Vicentet Houdini i el Guillem l’Encantat ja estaven baixant, la Lola demanava angoixada que algú l’ajudés a saltar, i els altres clavàvem empentes perquè ens havíem quedat embussats, i amb tanta empenta la Ceuta va relliscar i li va quedar mig cos fora de la plataforma, de cintura cap avall. Quan la Melilla va provar d’ajudar-la, també va relliscar, i va quedar penjada de les mans, amb els peus ballant-li al buit. Allò era pitjor que el Rif: estàvem a punt de perdre les dues places inexpugnables, i ningú no sabia ben bé què fer.
—Salveu-me! Que em moro! —va fer l’una.
—Em moriré! Ajuda! —va fer l’altra.
A poc a poc, alguns vam reaccionar. Des de la plataforma, vam estirar la Ceuta cap endins, i amb alguna esgarrinxada la vam poder posar a resguard. El problema gros era la Melilla, com sempre. Per sort, l’Encantat ja era a baix, i va començar a col·laborar, a la seva manera.
—A la dreta! Melilla! A la dreta hi tens un pont volat, ves cap allà!
—Un pont de què? —La pobra nena somiquejava.
—De quin pont parles? —La seva germana no es va poder estar de fer l’eco.
—Es tracta d’una bastida mòbil —va explicar el Guillem amb posat seriós—. Consisteix en un cable que, a partir de dos punts, sosté unes plomes de ferro que al seu torn aguanten uns taulons travessers relligats per tires d’acer que...
—Nena —va cridar el Vicentet—, tu estira el peu dret i posa’l damunt d’uns fustots!
—Quin és el peu dret? —va demanar la pobra donzella penjant.
—Amb què escrius, tu, tonta? —altre cop el Houdini.
—Jo no... no escric mai amb el peu... —va protestar la nena entre sanglots.
En aquell moment li va relliscar una de les mans, i la dissortada Melilla, penjada d’un sol braç, es va desequilibrar. Per sort, aquest moviment brusc la va ajudar a trobar la plataforma volant amb el peu, i allà es va apuntalar. Va tornar a penjar-se de les dues mans, i a poc a poc es va desplaçar cap a lloc segur. En pocs segons, que es van fer eterns, la vam veure asseguda al pont volant, ploriquejant i fregant-se amb els dits un genoll ensangonat. A partir d’allà ja va ser fàcil tornar-la a la bastida i fer-la baixar.
Un cop a baix, quan crèiem que tot s’havia acabat, es van sentir unes riallades esgarrifoses que ens van fer marxar en estampida cap a casa. Encara avui, algunes veus insisteixen que les riotes eren l’escarni del Dimoni Pedrer, content d’haver-nos provocat un ensurt de mort. Jo no sé si eren dimonis o què eren, però en tot cas devien ser els mateixos que havien fet els primers sorolls, que havien llençat avall un sac ple i que havien fet punteria des del nivell de dalt per defecar damunt del grassonet i del Vodevil, precisament per emmerdar dos potencials fitxatges que, mireu com són les coses, a partir d’aquell dia es van canviar de bàndol.
—S’obre el Consell de Disciplina —mossèn Parés va parlar amb tanta solemnitat com va poder— per determinar les responsabilitats de l’expedició a la bastida de la façana del Naixement.
Havien aplegat en una classe tots els alumnes de les escoles de la Sagrada Família. Sense els del torn de vespre, érem prop de cent nens i nenes amuntegats a l’aula de la Puríssima, la que tenia una imatge de la Verge al fons i que era una mica més gran. El capellà presidia el tribunal, en un dels simulacres de judici que li encantava fer i que muntava sovint. Deia que els infants havíem d’aprendre a raonar, rebatre i formar-nos criteri. Com a membres del tribunal l’acompanyaven tres professors de l’escola: el bon Sugrañes, la jove Consol i un capellà molt jove que acabava d’arribar, mossèn Jaume Llonch, tan jove com malcarat.
El Consell de Disciplina el formàvem tots els alumnes, que havíem de proposar al tribunal una resolució. Era clar que, si algú havia de rebre com a culpable de tot, era jo. Va obrir el Sugrañes.
—Li pertoca el torn a l’acusat, senyor com es diu... el fill de qui? El Putatiu? No... vull dir, no, el fill... bé, nen, ja pots començar.
—Gràcies, senyories. Jo només vull dir que ens calia saber una cosa molt important, que era si l’estàtua del Calígula tenia sis dits. I sí, resulta que sí. El Paquito és un monstre com son pare. Als dos peus. Això és el que jo vull dir.
Es va armar un enrenou considerable. Paquito el Sisdits es va aixecar i em va apuntar, amenaçant que em clavaria una pallissa, i llavors una multitud de bates de ratlles es van aixecar a la nostra banda, exhibides per nens i nenes que reclamaven respecte. La mestra es va esverar i va anar a obrir un dels finestrals basculants que tan i tan bé ventilaven l’edifici, i el mossèn va reclamar silenci. El Sugrañes va recolzar el cap a la mà i, sense immutar-se, va passar la paraula a l’acusació, que es va voler lluir.
—No importa, el motiu de l’excursió! —va cridar l’Estrelles, relliscós de suor—. Va ser un gran desastre tot, amb nenes que es podrien haver fet molt de mal —aquí les afectades van protestar, però ell va continuar amb un punt de ràbia—; va ser tot una merda!
El galliner va ser d’antologia: uns que reien tot recordant com havia acabat el grassonet, i que anaven repetint «merda la que et van regalar, merda la que et vas menjar!»; uns que no sabien de què anava el soroll i reclamaven informació; els mestres que condemnaven les paraulotes i que exigien ordre, i la majoria dels alumnes que simplement volien gresca. El Sugrañes va haver d’intervenir:
—A veure, senyor... com n’hi diuen? Sí, el rodanxó. —Més riotes i guirigall—. Calma, calma. Això, Estrella. Es diu Estrella, aquest nen?
—Protesto, i protesto molt! —va fer l’Estrelles—. Això no és seriós! No ens hem de burlar de ningú! Això ens desvia del que ens toca fer aquí, que és veure qui té la culpa dels fets.
Era bo, el Nadal. Tenia cap. En aquell moment em va saber greu haver-lo perdut, perquè amb ell hauríem guanyat molt de pes, en tots els sentits. Però teníem el Houdini, que també usava els seus recursos.
—Perdona, rodanxó... —El Vicentet no en deixava escapar ni una—. La culpa? Vols saber qui en té la culpa? Qui té la culpa de la tova pudent que et van clavar per barret? L’esperit de mon pare?
Mitja aula va esclafir en una riallada clamorosa. Mossèn Llonch, el capellà jove, va aixecar la mà i amb una mirada gèlida va fer callar tothom.
—Senyor defensor —va dir, tot ajustant-se amb delicadesa les ulleres rodones de pasta—, que sigui la darrera vegada que el sento insultar algú, i, sobretot, que el veig usar el record del seu progenitor d’una manera tan declaradament barroera i blasfema. Les persones que fan això acaben als focs de l’infern.
Allò em va tallar l’alè. No era aquell, el llenguatge habitual en una escola que presumia de moderna i oberta. Però, a més, la cara d’aquell religiós em va inquietar. No aconseguia veure exactament què era el que m’angoixava; el cas és que no em sentia tranquil amb la presència d’aquell jove religiós tan rigorós i castigador.
—El que us està dient el mossèn, alumnes —va intervenir la Consol, per posar-hi oli—, és que heu de parlar amb cortesia i respecte, que...
—No, nena, no dic això —va sentenciar l’al·ludit—. Dic que Satanàs us espera.
El pare Bola va haver de resoldre el conflicte. Sent dur d’oïda, potser no ho havia sentit tot a la perfecció; ara bé, s’adonava prou del gir que estava prenent aquell judici popular. Encara havien de comparèixer els testimonis i faltava tota la deliberació final, però va tirar pel dret i va posar punt final a l’experiment. No va esperar la proposta del Consell de Disciplina: va decidir que jo em quedaria sense pati dos dies, per tenir temps d’escriure tres-centes vegades la frase «Hi posaré seny» i recitar els parenostres i avemaries de torn, i a passar pàgina.
Es van aixecar alguns braços, tant d’un bàndol com de l’altre, però no va voler concedir cap més paraula.
La Mare de Déu! De sobte vaig recordar on havia vist la cara del capellà jove de les ulleretes, el Llonch... al carrer, durant la Setmana Tràgica. O era una fantasia meva? Perquè jo el recordava amb un rifle a la mà, corrent cap al tiroteig, a remolc de la Guàrdia Civil. Podia ser? Amb un rifle? Un mossèn?
El temps anava passant i nosaltres creixíem, pel nostre gust massa a poc a poc. La rivalitat dins les escoles no va desaparèixer, tot el contrari: com més grans, més animals. A les aules, els parabolons arrasàvem: érem estudiosos, disciplinats i, sobretot, teníem les famílies que calia per aprofitar la nostra educació. Els el·lipsons treien unes notes de pena, però per contra eren molt més forts al carrer, i això els feia atractius per als amants de les emocions fortes. Així vam arribar a aquella primavera tan alterada en què els grans rondàvem els dotze anys.
Hi havia un primer front que es complicava, i tenia a veure amb els pares. Gairebé tots els parabolons teníem els pares treballant a la Sagrada Família, fos al taller o a l’obra; les nostres famílies tenien ingressos més estables, i poc o molt apreciàvem el temple i tot el que significava: hi havia devoció, o si més no un cert respecte, cap a les coses de la religió. Els altres eren tot el contrari, i tenien pares esvalotadors, alguns clarament incendiaris, que no participaven en les obres perquè feien vida al marge com a carreters, taverners, venedors ambulants o el que fos. I tot això es notava també al sindicat.
De sindicat només n’hi havia un, que era la CNT, i no competia amb cap altre. Les pugnes que hi havia eren totes internes. La CNT s’havia inventat just després de la Setmana Tràgica, i ja tenia una enorme massa de seguidors. Costava de trobar obrers que no en formessin part. El meu pare n’era membre, i així com defensava la millora de les condicions de treball i dels salaris, detestava el mal ús de les sigles.
—La CNT no hi és per fer política —deia—, ni per promocionar alguns galls que volen jugar a aixecar barricades.
Amb això rebutjava personatges com el Calígula, que segons ell ni eren treballadors ni res, que es dedicaven a embolicar la troca, subvertir qualsevol ordre i, al final, fer mal al món del treball. Ell entenia que cremar esglésies, fer atemptats o tirar pedres només perjudicava la causa de la gent humil, perquè provocava i acabava justificant reaccions furioses del poder. I segur que, moltes vegades, uns i altres anaven de bracet.
—Hi ha infiltrats, ho sé —afirmava amb cops de cap—. Gent a sou de la policia. Només volen guerra i sang.
—I per què cremen esglésies? Diuen que Nostre Senyor els castigarà.
—És clar, fill —va estossegar—, però abans no arribi el càstig hauríem de poder fer-hi alguna cosa. Els obrers no mengem dels incendis.
—Pare —jo a les meves dèries—, tu creus que hi ha un Déu?
—No ho sé, Jaume. —S’aferrava fort al bastó—. Però mentre ens haguem de morir, ens convé un Déu a l’altra banda.
No era un mal motiu, vaig pensar. El meu pare solia triar la via més raonable. Ni era gaire missaire ni era anticlerical: feia el que li semblava més útil, sempre amb la mare i jo en el punt de mira. Només es deixava emportar per les passions en parlar d’algunes coses, i una era la colla aquesta d’esquenadrets, dropos i gamarussos que jugaven a la revolució però que només portaven maldecaps, i que al final eren la parella de ball perfecta per a la policia, els reaccionaris i els trabucaires. El cas és que m’ho transmetia, i jo anava a escola ben alliçonat. Les disputes dels grans se’ns encomanaven als petits. O no, perquè, més que motius per barallar-nos, necessitàvem barallar-nos.
Es va veure molt clar el dia de la competició de titoles. Com a totes les escoles, a la nostra els nens ens havíem de mesurar els atributs, i un dia ens vam citar al descampat de Sardenya, arrecerats rere uns matolls, i vam fer les comprovacions pertinents. Les nenes tenien del tot prohibit venir, encara que sabíem que després els arribarien tota mena de rumors, certs o falsos. El concurs va arrencar amb prou fraternitat, entre rialles i vergonyes, però quan vam verificar que el Sisdits la tenia esquifida, com la majoria dels seus, la cosa es va posar crua. De fet, l’únic d’ells que la tenia formosa era el Meló.
—Us fa falta més fruita —va bromejar el Vicentet—; aquí l’únic que té un bon plàtan és el Meló.
—I vosaltres què? —ens va desafiar el Llimac—. A veure, que ara riurem.
Però no va ser així: des que el Guillem l’Encantat va desenfundar la primera meravella, la diferència va anar creixent i els vam deixar amb un pam de nas. Quan vam arribar a l’esquifit del Joanet Menjamocs, vam veure que a nassos i protuberàncies no el guanyava ningú, cosa del tot inesperada en un nen tan escardalenc. Allò va destrossar la moral dels nois de carrer, dels pinxos presumits, que en sabien molt més que ningú de les dones i de la ciència del cardar i de fer-se palles. La humiliació va ser tan forta, que els el·lipsons van emmudir i nosaltres, en canvi, vam començar a cridar visques a la República —la portuguesa, que s’acabava de proclamar i no et feia anar a la presó.
—Som els millors! —va cridar a plena veu el Vicentet, encara amb el penjoll a la vista.
—Guerra de rius, vinga! —va desafiar el Meló, l’únic d’ells que encara no havia desat l’estri—. Au va, si sou tan homes!
Va enfocar l’arma cap a nosaltres, i la veritat és que va aconseguir una potència de tir notable. Dos de nosaltres hi vam encreuar el raig, però no arribàvem ni de lluny al seu abast artiller. Calia contraatacar amb paraules gruixudes.
—Fracassats, titafredes! —El Vicentet va fer un senyal cap avall amb els dos dits grossos—. Us enfonseu! Glu glu glu, sou el Titanic! —Feia poc que s’havia produït el famós naufragi.
—Menjaciris! —ens deien ells—. Què feu amb els mossens, eh? És per això que teniu la cigala estirada, eh?
—Titanic! Titafredes del Titanic!
El Paquito el Sisdits es va avançar i li va clavar un cop de puny en plena cara al Vicentet. Sense més, directe als morros. El Houdini, què voleu, va sortir volant i va caure de cul, i ja no el vam veure més. Els altres vam aguantar amb honor, arribant a les mans, buscant pedres i bastons per terra, estomacant-nos com si no hi hagués un demà. De seguida va aparèixer el capità Secano, que passava per allà, i en lloc d’obligar-nos a fer les paus, va decidir defensar-nos i va escometre contra el nen gegant.
La trifulga hauria acabat pitjor que el Barranco del Lobo si no hagués comparegut per allà el tristot del Sugrañes, que acabava d’obtenir el títol d’arquitecte després de molts anys d’esforços, però això no li havia donat la felicitat. Aquell dia, en realitat, semblava més apesarat que mai. No va ni tan sols provar de separar les parts. Va parlar en veu baixa i va anar insistint fins que li vam fer cas.
—Hi ha el fill del Torres, per aquí? —Es va aclarir la veu i hi va tornar—: Busco el fill del Torres. És aquí?
—Ah, el Guillem —vaig respondre jo, eixugant-me la sang que em rajava del nas—. Ei, tu, Encantat! Que et busquen aquí!
Va aparèixer el xiquet, la bata de ratlles estripada, i reguerots de sang a les galtes i als genolls. Com que era el més valent de la colla, també era el que rebia més.
—Has de venir amb mi —va dir inexpressiu el segon arquitecte—. El teu pare ha tingut un accident.
—Com? —El nen es va eixugar la sang dels llavis amb els dits—. El meu pare?
En aquell moment ja hi havia una rotllana al voltant de l’arquitecte, més moguda per la curiositat que altra cosa.
—Ha estat un miracle. Li ha caigut una pedra a sobre i ha sobreviscut, gràcies a Déu. Anem, noi.
Se’l va emportar fent-li pinça amb els dits al clatell, i la famosa guerra de les Titoles es va acabar sense més incidents, amb una victòria moral dels parabolons, si en fem un balanç neutral. Però no va ser un bon dia, perquè la família d’un dels nostres s’esmicolava, una altra, pagant el preu terrible que la Sagrada Família exigia als seus treballadors i seguidors més fidels.
La Sagrada Família era una obra faraònica, i amb tota lògica havia reforçat famílies com la nostra, però n’havia dinamitat moltes altres. La del Guillem l’Encantat en va ser una. Perquè és veritat que, en caure aquella cornisa a sobre del senyor Torres, picapedrer d’ofici, no el va matar de miracle, i vam poder sumar un prodigi més a aquella obra divina, però també és cert, diguem-ho tot, que al cap de set setmanes, quan ningú ja no recordava el pobre artesà ferit i la dona feia dies que vivia de la caritat, la gangrena es va complicar i el pare de l’Encantat va deixar el món. Amb quatre criatures, a la mare no li va quedar altre remei que fer de tot per alimentar-los. El Guillem era el gran, i va deixar l’escola per portar quatre duros a casa. El van acceptar d’aprenent a les obres del temple, on el fill del Torres segur que podria tenir un tracte decent.
—Hem estat de sort, fill; mira els Torres... —em deia ma mare—. No facis cas dels que ens volen mal. Estem prou bé. El meu home és un sol, tu has sortit bé, estem junts sota un bon sostre i tenim plat a taula.
—Però a mi em tracten de bord, em diuen bastard, i a tu...
—Res, Jaume. Tu com Jesús, que no tenia pare a la Terra... —Va fer aquell somriure que movia muntanyes—. À la merde. Conards.
—Sí, mare. —La vaig abraçar—. Escolta, algun dia tindré algun germanet?
—Ja ho veurem. —Em va fer l’ullet—. No dic que sí ni que no. De moment, dona gràcies que no t’hagi passat com als teus amics.
—És clar, mare.
Vaig desfer l’abraçada i vaig repassar noms. La Gavatxa tenia raó: mira el Guillem, sense pare; el Paquito, amb aquell bèstia; la Xinxa, amb la mare aquella... Jo havia fet sort.
—I el mateix don Anton, quina desgràcia! Se li ha mort la Roseta, la neboda. Encara que, tout à fait, quina tranquil·litat...
—Per què ho dius, mare?
La neboda del mestre, que vivia amb ell des de feia molts anys al parc Güell, era una borratxa consumada, que s’empassava l’aigua del Carme sense mesura. Tenia crisis de nervis, de vegades s’arrossegava o es rebotia contra les parets, xisclava i no deixava dormir el seu oncle. Poc abans d’ella havia mort també el vell Gaudí, l’avi, que era molt vellet. A l’arquitecte li havia desaparegut tota la família que li quedava, i n’era ben poca, perquè s’havia quedat orfe de mare quan estudiava, i també havia perdut quatre germans. Una trista pena. Per això el senyor Llorenç, que tampoc no estava fi, se n’havia anat a viure amb ell.
—Ara viu amb Gaudí?
—Sí, el cap dels escultors, fort i ben plantat. S’assembla a Gaudí però en homenàs. Ha fet una colla de fills, aquest. De jove era una escultura grega
—Ja ho sé, mare, el senyor Llorenç. El que té el nas malament.
No suportava que ma mare parlés bé d’un home, i encara menys per l’aspecte físic, i si ho feia, corria a trobar-li algun defecte, llevat de si es tractava del meu pare, naturalment. El Putatiu era una barreja de Déu i Adonis, i no podia tenir rivals. I la Gavatxa no podia tenir un passat.
—Ara mateix l’única família de don Anton —va dir ma mare— és la Sagrada Família...
En aquella època es comentava que el mestre no anava fi. La crema d’esglésies l’havia deixat molt tocat; de sobte, el seu país endreçat de sempre, aquell que podia pair un atemptat aïllat però no pas una subversió general, tot allò s’havia ensorrat. Sense avisar, el món s’havia convertit en un lloc perillós. Gaudí s’havia reclòs a la Sagrada Família, la seva obsessió creixent, i havia renunciat a altres encàrrecs. S’havia tornat irascible, excèntric i insuportable per als coneguts. Els que encara l’entenien, s’anaven morint. Com el seu amic Maragall, el poeta. O aviat el comte de Güell, el darrer mecenes il·lustrat.
S’estava quedant sol. S’havia barallat amb tots els senyors, tret d’un: Nostre Senyor. Però Ell no li pagava les obres, així que el projecte del temple havia entrat en bancarrota. Ja feia temps que les donacions eren escasses, l’església es trobava en crisi permanent; s’estenia la idea que aquella dèria era un caprici impossible, i que el mestre havia embogit. Com per donar-los la raó, l’home va anar adoptant l’estampa d’un marginal: caminava amb una lentitud exasperant, gairebé no menjava, i fins i tot les seves sabates tenien gana; l’orella dreta se li havia tornat sangonosa, portava una gavardina cordada amb imperdibles, no duia mitjons (s’embolicava unes benes de llana als peus), la barba li brutejava i només anava al barber un cop l’any. I llavors, és clar, va caure malalt.
Un dia vaig acompanyar mon pare a casa de Gaudí. Vam fer l’excursió fins al parc Güell, i allà vam entrar en una caseta prou bufona per fora i d’una austeritat monacal per dins. Però s’hi estava calent, i de fet se sentia l’olor de l’estufa de petroli, mig tapada per flaires d’eucaliptus. No hi havia catifes, ni quadres ni mobiliari amb estil. El vam trobar al seu llit de ferro pelat, una mica incorporat, amb un munt de plànols i dibuixos escampats per damunt la vànova. Al frontal del llit, un crucifix. Als murs, esquemes arquitectònics. El meu pare li va allargar la mostra de pedra que havia pujat a ensenyar-li i gràcies a això es va deixondir: se la va mirar per totes bandes i la va llepar. Sí, la va llepar.
—Crec que servirà, senyor Josep. Veig que l’heu buixardat i polit —la va ensumar—; això matisarà bé el joc de llums.
—Jo hi confio, mestre —va dir, acompanyat d’un estossec, i don Anton se’l va mirar.
—Ja us tapeu amb un mocador mullat? El bigoti tot sol no filtra prou, ho sabeu? —el va renyar—. El silici és molt traïdor. Us xiula la respiració?
—Estic bé, mestre. —Es va reprimir la tos—. I vós, com us trobeu?
—Encara no m’he mort.
Ho va dir amb tota la seriositat del món. Havia hagut de marxar als Pirineus perquè els metges l’hi havien forçat: arran d’unes febres de Malta, se sentia marejat, abatut, anèmic i fart del món, i li van ordenar que respirés aire pur i sec. Gaudí va estar-se un temps a la Cerdanya, va fer el testament i al cap d’uns dies, inexplicablement, va revifar. Va tornar a Barcelona i va entrar en una fase lúgubre i creativa alhora, i es va posar a parir idees amb un frenesí propi del que pensa que el temps se li acaba; d’aquí l’estesa de dibuixos al llit. No em vaig poder resistir a preguntar:
—De què són aquests papers, mestre? —Mon pare em va clavar una mirada severa, però Gaudí estava encantat de parlar amb mi.
—Són la Passió i la Mort. La nova façana del temple, la de ponent.
Em va mostrar alguns dels esborranys. L’arc central de la façana havia de ser una gran paràbola, perfecta. La sostenien uns pilars estrets i llargs que recordaven les formes dels fèmurs. Al damunt, una galeria amb una balustrada també feta d’ossos, tot molt tètric. I enmig de tot, presidint la paràbola, el Crist crucificat. Llavors va apuntar a la paret, on hi havia més dibuixos. Ens va explicar que els havia fet amb paper vegetal, però que quan hi havia aplicat aquarel·la se li havien arrugat tots, així que va haver de demanar al senyor Llorenç que els allisés amb una planxa. També ens va contar un dels invents que tenia al cap:
—Vull coronar les punxes del Naixement amb uns angelets. —Va assenyalar un dels dibuixos—. Serien mòbils, veieu? El vent ajudaria a agitar les ales, i amb un joc de cables prims també podríem maniobrar-los des de terra.
Em va semblar una idea magnífica.
—Quan els veurem, aquests àngels?
—Jo segurament mai, fillet. Tu potser sí que els veuràs.
No seria així. De fet, ell mateix descartaria la idea al cap d’un temps, com tantes altres; Gaudí va arribar a imaginar dotzenes d’idees i les va oblidar també a dotzenes. El que sí que veuríem és el que ens va dir a continuació:
—Les torres del Naixement sorprendran. —Va obrir els ulls i va assentir amb el cap—. Van començar amb base quadrada i ara s’han tornat rodones. I fins que no arribem als angelets encara han de passar moltes coses.
Els quatre campanars estaven estroncats des de feia anys; la crisi de les finances no els deixava créixer gaire. Però estava decidit que no serien uns campanars quadrats normals i corrents com els de qualsevol església. Abans la mort, de febres de Malta o del que fos. Amb agonia o sense, Gaudí sorprendria tothom; encara no sabíem com, però ho faria. I potser no ho remataria amb querubins, sinó amb algun altre invent; el cas és que no deixaria indiferent ningú.
—És una llàstima que no tinguem més donacions... —va observar mon pare—; podríem enfilar-nos molt més.
—No us lamenteu, senyor Josep. —Don Anton va abaixar els ulls—. Serà el que Déu vulgui. I sabeu què? Com més s’allarguin les obres, millor; més temps tindrem per inventar i per crear. Ara se’ns han ofert aquests estudiants, sense cobrar res. El Cel ens regala talent, talent per sorprendre tothom.
Va fer un lleu somriure, amb un punt murri. Es referia a uns joves de l’Escola d’Arquitectura que, davant de les adversitats i dificultats creixents, havien apostat per Gaudí i per la Sagrada Família, sense cap interès més enllà de la fe (la fe en el geni, vull dir, tan espiritual o més que la religiosa). No se’ns escapava que aquell gest havia reviscolat Gaudí més que qualsevol estada a la serra del Cadí: era una autèntica injecció de moral i de vida, així que l’home s’havia tornat a apassionar, i havíem pogut comprovar-ho.
Tot seguit, el mestre va tornar als seus papers, i el meu pare va entendre que havíem de deixar-lo sol.
Fet i fet, podia estar content. Estaven guanyant els meus, que eren els bons. Els que construïen, els que creaven, els que encomanaven entusiasme i devoció. Que les obres eren molt lentes? Sí, però avançaven. Que hi havia gent dolenta? Que els el·lipsons feien la punyeta, armaven brega i ho volien esguerrar tot? Cert, tan cert com que nosaltres els passàvem al davant i érem més llestos que ells. Érem millors perquè guanyàvem, i guanyàvem perquè érem millors. I perquè estàvem ben acompanyats. El meu pare, tornant de la visita a Gaudí, m’ho va recordar.
—A la guerra —es va aturar recolzant-se en el bastó—, allà a Cuba, sentia soldats de divuit o dinou anys que cridaven la mare. Sabien que es morien i gemegaven.
—Per què? — vaig preguntar; m’estranyava que aquells que jo veia com homes fets i drets cridessin la mare.
—Doncs perquè és el més bàsic. Avui —va reiniciar la marxa— el mestre m’ha fet la mateixa impressió. Sol, abandonat, sense família ni consol.
—El mestre Gaudí també crida la mare?
—No, home, no. —Es va posar a estossegar—. Però m’ha semblat que no tenia la força del que és més sòlid, més vital i necessari.
—Pobre don Anton.
—Nosaltres —es va aturar altre cop sobre el bastó— tenim la gran sort de posseir el més important.
—La mare?
—Sí, fill. La família. La mare, el pare, tu, la família. La sagrada, o no tan sagrada. No saps la sort que tenim.
Quin tros d’home. Amb els anys he entès que havia patit molt, i que això el feia agrair molt més el que trobava en nosaltres. Teníem amor, teníem escalf, teníem una casa pobra, però amb sostre i parets segures. Jo podria haver agafat el camí erràtic de tanta canalla, és clar que hauria pogut. Res no està escrit, en aquest món. Però tenia una família sòlida, i per damunt de tot estàvem junts en la joia i en la pena, i érem, què carai, una unió de pedra picada, anant cap a Egipte o cap a on fos. Res a veure amb tenir un pare violent, que feia de centurió romà i que es dedicava a degollar nadons innocents. I que l’única herència que et podia passar eren uns peus repulsius de sis dits.
Per coronar-ho, aviat vam veure més llum. Va néixer el meu germà Ferriol, fràgil i menut, però amb ganes de viure. Ell ja no era cap bastard, era fill legítim de ple dret. I ja ho sé, el meu pare adoptiu no necessitava redreçar ni compensar res; ell m’estimava amb bogeria. Però que ma mare tingués el detall de parir una criatura que era sang de la seva sang, no ho sé, què voleu que us digui, no ens va fer cap nosa. I jo, des que el vaig veure, vaig saber que... En fi, no ens avancem.