Joc brut fou publicada el 1965, quan encara faltaven deu anys per a la fi del franquisme. El franquisme (1939-1975) suposà l’anul·lació de les llibertats democràtiques, la prohibició i persecució dels partits polítics, el tancament de la premsa no addicta al règim de Franco i l’eliminació de les entitats d’esquerres. Es va suprimir l’Estatut d’autonomia i les institucions que en derivaven, i es van perseguir sistemàticament la llengua i la cultura catalanes en totes les seves manifestacions públiques i, en els primers temps, fins i tot les privades. Qualsevol signe de resistència fou suprimit amb energia, les presons es van omplir i milers de catalans es van haver d’exiliar.
Cap a la dècada dels seixanta, l’economia va entrar en una etapa de modernització agrícola i d’increment de la indústria, i va rebre l’impacte del turisme de masses. Catalunya va ser també una de les fites del moviment migratori, que va donar a Barcelona i a les localitats de l’entorn un creixement accelerat.
També es va desenvolupar una oposició antifranquista molt forta. Les manifestacions més visibles en el moviment obrer van ser el sindicat Comissions Obreres i el PSUC, el Partit Socialista Unificat de Catalunya, de tendència comunista.
La novel·la Joc brut està dividida en quatre capítols: «El projecte», «Els fets», «La recerca» i «Les explicacions».
En els tres primers, l’acció avança al mateix temps que la consciència del protagonista sobre el que li està passant. I, així, assistim al procés pel qual una persona normal acaba transgredint totes les normes morals i se situa al marge de la societat. L’acció es desenvolupa linealment, sense salts temporals endavant ni enrere. El quart i darrer capítol és el pròpiament policíac, i en aquest sí que es fa un pas enrere en el temps, per tal de donar explicació a alguns del moments més insòlits d’aquesta història.
El títol Joc brut és al·lusiu a l’argument i pot donar al lector la clau del relat, perquè convida a pensar que en aquesta història hi ha algú que no «juga net», o sigui, que fa veure que és d’una manera i en realitat és d’una altra.
Ja al primer capítol, el protagonista intueix que en aquesta relació hi ha alguna cosa que no va a l’hora i que el va desesperant:
Era com un imant. Un imant que cedia un moment i que després es redreçava amb els llavis vermells, cridant:
No pot ser, Xavier, no pot ser! Que potser em vols fer tornar boja?
Perquè m’havia tornat a dir que m’estimava, que tota ella era una brasa encesa...
—No està bé, Juna —vaig queixar-me un cop—. Això és brut.
L’acció se situa a Barcelona, on un jove de família pobra, en Xavier, s’enamora a primera vista d’una noia de gran bellesa, la Juna. Durant un temps surten junts, i ell cada vegada desitja més la noia, que actua de manera ambigua, perquè per una banda el provoca però per una altra, quan el té ben encès, l’atura. Això fa que en Xavier gairebé embogeixi de desig.
En realitat, la Juna el que vol és enganyar-lo perquè assassini el seu marit, un home ja gran a qui no estima, per poder-se’n anar a viure amb el seu amant, un advocat jove.
En Xavier comet l’assassinat, pensant que després podrà, per fi, veure acomplert el seu somni de fer l’amor amb la Juna. I aquí comença la seva desesperació, perquè la Juna, que en realitat es diu Caterina Freixe, no es presentarà mai a la cita que havien convingut.
En Xavier inicia una investigació que el duu a deixar la feina i a cercar la Juna de manera obsessiva. Necessita saber per quin motiu ha comès un assassinat. Els primers dies controla els seus impulsos i actua amb certa prudència, però de mica en mica perd el seny, perquè s’adona de la gran mentida en què ha viscut. Finalment, aconsegueix trobar la noia i sent molta ràbia en entendre l’engany. Abans que li pugui fer mal a la noia, el deté la policia, que l’estava seguint.
L’acció se situa a Barcelona, en els seus transports urbans, parcs, places, cinemes i carrers. Hi apareixen la Diagonal, la plaça de Gala Placídia, el barri de santa Coloma o la torre a Badalona, entre altres ambients.
És, doncs, un espai clarament urbà, proper al lector català, que el situa en una realitat que li és familiar i que dóna més versemblança a l’acció. Per al desenvolupament de l’acció té importància el fet que els protagonistes, a petició de la Juna, canvien sovint el lloc de trobada. Quan avança la història, el lector comprèn que és una estratègia de la Juna per no ser reconeguda per ningú i per allunyar-se del lloc on viu realment. Forma part de les seves estratègies d’encobriment de la personalitat. A en Xavier, aquests canvis d’espai el desconcerten, però també l’exciten, perquè els associa als canvis sovintejats que ella mostra en la seva personalitat, en el vestuari o fins i tot en el color dels llavis, i la novetat el duu a un augment del desig.
El pas del temps a Joc brut està molt pautat, per tal que tinguem clara consciència de la distància que hi ha entre les diverses cites dels amants.
Entre les dues primeres, passa una setmana, després, ja es veuen cada dia, fins que passen dos o tres dies sense trobar-se, per a la desesperació d’en Xavier. La Juna administra la distància entre una cita i altra com li convé, seguint el ritme d’incitació al desig i rebuig posterior. És per això que es veuen durant uns dies seguits, perquè així en Xavier s’il·lusiona, i deixen de fer-ho per voluntat de la noia, que aconsegueix tenir-lo més als seus peus. Quan es citen de nou, primer la Juna el festeja molt, però és amb la finalitat de demanar-li que mati «l’oncle». En Xavier no entén una proposta tan desmesurada i fuig corrents. L’endemà se citen de nou i ella el pressiona altra vegada, amb la promesa de lliurar-se a ell l’endemà. És amb aquest esquer que aconseguirà que en Xavier es comprometi a cometre l’assassinat, perquè quan aquella tarda va a casa seva i estan a punt de fer l’amor, l’aturarà amb l’excusa que la casa és sòrdida i ajornarà el «premi» fins que hagi mort l’home.
Deixen de veure’s, i la Juna li truca al cap sis dies per encarregar-li el crim per aquella mateixa nit.
En total passen uns vint-i-cinc dies, encara no un mes des del dia en què es conegueren.
A partir de l’assassinat, i per expressa voluntat de la noia, passen sis mesos sense cap contacte, una estratègia per tal que la policia no els segueixi ni els relacioni.
Les dues setmanes posteriors al crim, en Xavier està inquiet i llegeix els diaris per veure com expliquen la notícia, però després entra en una suposada normalitat, per a ell és un crim sense càstig, i comença a viure com si no hagués passat res.
Després dels sis mesos, va al cinema per trobar-se amb la Juna, convençut que per fi podrà donar satisfacció al seu desig. La noia no hi acut, i és a partir d’aquí que comença el veritable càstig per a en Xavier, ja que iniciarà una recerca que el durà a la desesperació. La seva actitud té alguna semblança amb la de Raskòlnikov, el protagonista de la novel·la de Dostoievski Crim i càstig. En Xavier dedica tot el temps lliure a investigar on pot trobar la Juna. Un dia va a la torre on va cometre l’assassinat, un altre va a visitar l’administrador de la finca, un tercer a parlar amb el carter... En conclusió, que cada vegada es va tornant més imprudent i, per tant, es posa més en perill de ser descobert. Quan decideix anar a un poble de Tarragona per seguir una possible pista de la Juna, ja han passat vint-i-cinc dies des que s’haurien d’haver trobat al cinema. Finalment troba la noia, i com que la policia li ha estat seguint la pista durant tots aquests dies, el deté.
Veiem, doncs, que l’estructura temporal és simètrica: des que la Juna i en Xavier es coneixen fins que deixen de veure’s perquè ell ja ha acceptat de cometre l’assassinat, passa gairebé un mes. Entremig, hi ha un període de distanciament de sis mesos. I finalment, en la desesperada recerca en Xavier hi inverteix un altre mes. Vuit mesos en total.
Els personatges centrals són dos joves, en Xavier i la Juna, en realitat Caterina Freixa. I aquí comença la diferència fonamental entre els dos, perquè la Juna sempre mantindrà una part de la seva personalitat molt oculta.
D’en Xavier no en sabem gran cosa, només que és fill d’un «perdedor» de la Guerra Civil espanyola (o sigui, que el seu pare lluitava al bàndol republicà) i que té una mare ja gran i una feina avorrida, que li permet, justet, arribar a final de mes. És un jove trist, víctima propícia per a un enamorament a primera vista que l’ompli d’il·lusió. És una persona molt confiada, amb uns valors morals que es van demostrant poc sòlids, perquè es deixa atrapar fins al límit en la teranyina que la noia va teixint al seu voltant.
De la Juna en sabem ben poc, no és fins el darrer capítol que descobrim la seva veritable personalitat i els seus propòsits. No és la noia capriciosa que aparenta ser, sinó una dona casada, molt ambiciosa, que es vol desfer del marit sigui com sigui. Ella és qui planifica l’assassinat i qui manipula en Xavier per tal que el cometi.
En un relat, sigui conte o novel·la, el narrador és aquell qui proporciona la informació als lectors. És, per tant, una convenció que no s’ha de confondre ni identificar amb la persona de l’autor o autora del text.
Habitualment, se solen classificar com a:
—veu diegètica: la que exposa conscientment una narració, des de la mateixa ficció. Seria el cas d’un narrador protagonista o testimoni, que explica les coses en primera persona, des del punt de vista d’un personatge principal o secundari i només sap el que aquest sap.
—veu mimètica: són veus mimètiques aquelles en què un personatge s’expressa, en primera o segona persona. És el cas de diàlegs, monòlegs, diaris, memòries...
—veu heterodiegètica: la que exposa també conscientment una narració, com la diegètica, però aquesta ho fa des de fora de la ficció. És, de fet, el tipus de narrador més utilitzat al llarg de la història de la literatura.
Podem distingir entre el narrador «càmera de cine», que és objectiu i neutre, mira i registra allò extern i visible; el narrador omnipresent, que intervé en el relat amb opinions, judicis i tota mena de digressions, i el narrador omniscient, aquell que sap què fan, què senten i què pensen els seus personatges.
A Joc brut hi trobem un narrador diegètic, que explica els fets en primera persona. Tota la novel·la és explicada des del punt de vista d’en Xavier, i per tant, veiem el relat a través dels seus ulls enamorats. Fixem-nos en la introducció al capítol 2, «Els fets»:
No va telefonar-me fins el divendres, sis dies després. Sis dies immensos, desusats, durant els quals no havia pogut pensar en res més.
En llegir Joc brut, no tenim cap problema per entrar en la lògica dels fets tal com se’ns presenten. Està tan ben travada la teranyina de desig aconseguida amb el joc d’incitació i rebuig posterior que la Juna teixeix per atrapar en Xavier, el lector es fa tan conscient de la desesperació d’aquest, que troba versemblant que accedeixi a cometre un assassinat. En general, el lector està més fixat en l’acció que en comptabilitzar el pas del temps.
No és fins que treballem el text a fons que se’ns fa present la dificultat de creure que, en la realitat, es pogués donar un cas semblant. L’únic motiu real és un desig sexual desesperat i, per a això, hi ha altres solucions força més pacífiques que matar una persona.
La segona part de la història, quan en Xavier descobreix que la Juna ni es presenta a la cita ni dóna senyals de vida, és la més creïble i també la que té més referents literaris. Pensem, per exemple, en El carter sempre truca dues vegades, del nord-americà James M. Cain (1892-1977), o en Crim i càstig, de Dostoievski (1821-1881). En aquestes obres hi ha elements que retrobem a Joc brut, com són el crim, comès en el primer cas per un mòbil sexual i en el segon per sortir del pas d’un robatori. I el càstig, que en un primer moment sembla que no arriba, per tant els protagonistes passen un període de relativa bonança interior, fins que el remordiment i la culpa acaben portant-los a un final desesperat.
També podem retrobar aquests temes en el cinema. De El carter sempre truca dues vegades, se’n va fer una primera versió el 1946, i una altra de més recent, el 1981, dirigida per Bob Rafelson. Match Point, el film dirigit per Woody Allen el 2005, recull alguns dels temes presents a Crim i càstig, com són l’ambició en el primer o el remordiment i la culpa en el darrer.
En definir el registre lingüístic d’un text, solem tenir en compte elements com el tema, el canal, la intencionalitat i el grau de formalitat
a) Tema: un tema més general ens sol donar un grau de formalitat baix; un tema específic o especialitzat, un grau de formalitat més alt.
b) Canal: el canal és escrit.
c) Intencionalitat: un text literari té una intencionalitat subjectiva, sempre: es tracta de mostrar al lector una història, parcialment o totalment inventada, i una manera particular de narrar-la, segons la visió del món de qui l’ha escrita. Suposem que en Manuel de Pedrolo hi havia la intenció d’investigar en el gènere policíac i entretenir i fins i tot emocionar als qui la llegissin.
d) Grau de formalitat: en representar la multiplicitat de la vida humana, tots els seus aspectes, el grau de formalitat al llarg de l’obra varia sovint. És evident que el llenguatge del narrador és clarament més culte que el llenguatge utilitzat en els diàlegs de la Juna i en Xavier, que és una mica més informal, més fresc.
A Joc brut la tècnica narrativa predominant és la narració, alternada amb diàlegs sovintejats dels protagonistes i amb descripcions, que solen ser breus.
I. La narració: ja hem esmentat que el llenguatge del narrador és clarament literari. Vegem-ho en aquest text del capítol 3, «La recerca»:
Quan pensava en ella encara se m’enlloraven els ulls, però per altra banda em deia que potser era millor que s’hagués mort. Amb la Juna, no s’haurien avingut. No s’assemblaven en res, eren ben bé el contrari l’una de l’altra. I a més, la Juna, ni que hagués tingut unes altres qualitats, era massa bonica per a no fer ombra a la dona que fos. Fins i tot a una mare.
II. Els diàlegs: els diàlegs entre en Xavier i la Juna són col·loquials, plens d’expressivitat, construïts amb frases breus i molts signes de puntuació: interrogants, punts suspensius, admiracions, etc. Així ho podem veure en aquest diàleg, de to eròtic, pertanyent al capítol 1, «El projecte»:
Potser era això. Però en definitiva, sempre fèiem el mateix, o gairebé. Passejàvem. Una vegada vam anar al cine. Un altre dia al Parc de la Ciutadella. És on la vaig besar per primera vegada. Ja fosquejava, dins d’un moment tancarien i ella no ho volia, només érem amics, digué.
—Amics, Juna?... —vaig fer.
—Què, doncs?
—Amb un amic, no s’hi surt cada dia.
Estàvem asseguts a terra, en un tou d’herba, darrere uns arbustos, en un indret no permès.
—Per què no?
—Amb un amic no t’asseus fora del camí, ni el devores amb els ulls.
—Et devoro? —rigué aleshores.
—Et devoro jo. Et devoro des que ens vam veure aquella tarda que estaves asseguda al banc i et treies la sorra de les sabates, Juna...
—És tard, anem.
III. Descripcions: Com que es tracta d’un relat d’acció, hi ha poques descripcions i les que hi ha solen ser breus, objectives i eficients.
L’exemple que segueix és extret del capítol 2, «Els fets». Són els moments previs a l’assassinat, quan en Xavier s’acosta a la torre de la víctima.
La torre era tancada, sense cap llum. Si ell era al despatx, devia haver clos la finestra. Al cap i a la fi, de nit encara fresquejava.
Les altres cases i torres properes també semblaven mortes, no hi havia ningú a les portes, tot reposava en un silenci tofut, expectant. Les mans em tremolaven lleugerament i vaig haver de ficar-me-les a les butxaques.
Passaven uns minuts de les onze quan m’aturava a frec de la paret de pedra que aïllava la torre del carrer.
Joc brut és una història basada en dos tòpics. L’un, que un home enamorat és capaç de perdre el seny per satisfer el seu desig sexual. L’altre, que una dona pot ser capaç d’utilitzar aquest desig en benefici propi. I així, aviat tindrem una visió maniqueista de la història: veurem en Xavier com el bo, l’enamorat, l’innocent, i la Juna com la dolenta, la freda, la perversa.
Però cap a la meitat del relat aquests valors tan simples varien. Cada vegada tindrem menys dubtes sobre l’escassa ètica que mou a la noia, però també anirem observant l’evolució del noi cap a una pèrdua progressiva dels seus valors morals.
Pedrolo aconsegueix fer-nos creïble que aquell qui fins un moment determinat del relat era la víctima, es converteixi en botxí, perquè assassina una persona. Però quan coneixem del tot com han anat els fets, el tornem a veure com una víctima de la seducció femenina. La conclusió pot ser que en Xavier és un pobre noi, sense uns valors clars, que es deixa endur fins al límit pel seu enamorament, i finalment en paga unes conseqüències molt cares. D’altra banda, la Juna és un clar exemple d’amoralitat i de manipulació per als seus propis fins de les persones que l’envolten.
Per tant, aquesta és una història d’entreteniment en què no hi ha cap voluntat d’alliçonar ningú ni de posar els personatges com a exemple de res positiu.