L’esquelet de ferralla descansa per sempre sobre un llit d’arena blanca. El Junker 88 va precipitar-se a la mar, molt a prop de l’Illa de l’Aire, ja fa molts anys. Des de llavors, ningú no ha destorbat el seu son. Només les carícies dels peixos que entren i surten de la carcassa corcada. O la companyia silenciosa dels alguerons i les esponges que cobreixen les restes de l’aparell majestuós que va ser un dia. Ara, dos homes vestits de negre rompen la serenor d’una estampa aturada en el temps. Ressegueixen amb una càmera i una llanterna la silueta rovellada. Es mouen a poc a poc, tallant la quietud del fons de la mar amb el moviment sincopat de les cames. La cabina com una galeria sense vidres; el fuselatge, buit, sense rastre dels comandaments, de la brúixola, del rellotge, de la mira de bombardeig; les ales, trapezoidals, transformades en una roca més del fons marí; els dos motors amb forma d’estrella, capolats. Saben que no són els primers a destorbar el son de l’aparell. Sí que són els únics que, de moment, podran mostrar al món la troballa. Les restes metàl·liques d’un temps llunyà i dolorós enterrat davall l’aigua. Potser.
Segons els testimonis, una matinada de febrer del 1943, el bimotor al servei de la Luftwaffe, amb base a Comiso, Sicília, venia de bombardejar la costa nord d’Àfrica i es dirigia a Mallorca. Va errar el rumb i prest els quatre tripulants de l’avió van adonar-se que sobrevolaven Menorca, pràcticament sense combustible. En veure la llum del far de l’Illa de l’Aire, el pilot va intentar aterrar, però la foscor, intensa encara en aquella hora de l’alba, els impedia veure la pista de l’aeròdrom de Sant Lluís. Els homes miraven l’espessa capa negra que ho cobria tot per trobar l’escletxa per salvar la vida. Eren les sis, potser de la darrera matinada que veurien. Fins que la tènue llum d’una barca de bou que venia de pescar davant la costa de Biniancolla els va fer reaccionar. Era la seva salvació, si aconseguien amarar a prop seu i ser rescatats per aquells desconeguts. La van il·luminar amb el focus de l’aparell. Havien de fer notar la seva presència. Els pescadors no van saber interpretar el senyal que els arribava del cel i van continuar amb el rumb fix. Segurament no els enfocaven a ells. Al cap d’uns instants, en passar davant el Pas de l’Aire, un dels homes va dir que l’avió havia caigut a la mar, molt a prop d’on eren. Però potser només l’havien perdut de vista. El patró, prudent, va reduir la marxa.
Era la matinada d’un dia encalmat. La lluna encara il·luminava la foscor. La barca de bou, lentament, tornava a port amb la coberta plena de peix. Uns crits procedents de proa es van mesclar amb el monòton martelleig del motor. Eren crits desesperats. Aquell cop sí, van aturar-se en sec. Els pescadors van clavar els ulls a la mar negra fins que, a proa, van aparèixer dues balses amb quatre cares i algun braç alçat que s’agitava: efectivament, un avió els havia fet senyals de llum just abans de caure a l’aigua. El pescador que havia donat el crit d’alerta es va mirar els altres amb el cap alt i sense dir res. No havien estat imaginacions seves. Els homes que ara s’acostaren a la barca eren tan reals com la seva impaciència per salvar la vida.
Des de la barca, el patró indicava als tripulants de l’avió que acostessin les balses a popa, on l’ascens seria més fàcil. Al principi, els homes no li feien cas. Era evident que tenien por que aquells pescadors desconeguts els deixessin enmig de la mar a mercè de la seva sort. Però els crits de dolor de l’artiller, amb una ferida de bala a la cama, van fer reaccionar els companys. Al final, l’acostaren a popa on, ajudats pels mariners, van aconseguir fer-lo pujar a l’embarcació. Un cop a coberta, el primer que van fer els alemanys va ser lliurar les armes. Tremolaven de fred, però van refusar el menjar calent que els van oferir. Només van acceptar taronges, que rosegaven amb la mirada baixa. Van parlar poc. Bombes. Algèria. El pilot, el més jove i el més silenciós de tots, els va fer callar amb una mirada. L’artiller es queixava de mal. La tènue claror del dia naixent deixava entreveure la ferida que li obria la carn. L’uniforme degotava aigua de mar gèlida tenyida de sang i formava rierols rosats a la coberta de la barca. El ferit estava blanc com un paper de fumar. Exhaust. Encara sort que la mar era com un plat i que prest serien a terra.
En arribar al port de Maó, l’artiller va ser traslladat, febrós i mig inconscient, a l’Hospital Militar de l’Illa del Rei. La resta de soldats, a la Base Naval. El comandant ja els esperava. Feia pocs minuts que havia desembarcat del vaixell Rei Jaume II, provinent del port de Palma, des del qual havia seguit tota la maniobra de l’avió alemany i el posterior rescat dels tripulants, que en aquells moments, calats de cap a peus, i malgrat les atencions que rebien, només pensaven en el moment de retornar a l’aeròdrom de Comiso. El comandant, en veure’ls aferrats a les flassades velles que els havien donat els pescadors, va donar ordre que els anessin a comprar roba a la sastreria Obrador de Maó. Aquell mateix capvespre, els van embarcar cap a Palma. A Menorca només hi deixaren l’artiller ferit.
Aquells dies de febrer, la casualitat va voler que el cònsol alemany es trobés a Menorca, allotjat a l’Hostal de l’Almirall, al port de Maó, antiga residència de Lord Cuthbert Collingwood. El cònsol, en saber la notícia que havia trasbalsat la ciutat i que l’afectava de ben a prop, va córrer a organitzar un acte d’homenatge als mariners que havien salvat els seus compatriotes. Aquell mateix capvespre, els va rebre en una de les sales nobles de l’hostal, una casa d’estil colonial, amb espectaculars vistes al port de Maó.
Els pescadors, endiumenjats, van pujar la imponent escala de fusta, seguint el grum de l’hotel, que els tractava amb una amabilitat cohibidora, fins que una porta es va obrir i van entrar a la sala, de bigues de fusta vistes, on els esperava el cònsol envoltat d’altres autoritats de l’illa. S’hi va acostar amb passes fermes i un ample somriure, mentre els estrenyia la mà de manera efusiva. De seguida, i amb tota la solemnitat possible en un acte improvisat, va començar la recepció.
El cònsol, un home prim i de rostre aguilenc, es va col·locar entre la xemeneia i el piano, es va allisar l’americana amb parsimònia i es va escurar la veu. Les paraules d’agraïment cap als pescadors van ressonar entre aquelles parets de sostres alts, sense deixar passar l’oportunitat de lloar la valentia dels soldats del gloriós exèrcit del Tercer Reich, que defensaven la pàtria i honoraven el seu Führer arriscant-hi la vida; uns soldats que en aquella hora travessaven el canal que separava Menorca de Mallorca i s’acostaven una mica més al seu destí i, de retop, un altre cop a la guerra. Només el ferit, entre llençols blanquíssims, a molt poca distància d’on es feia la recepció, lluitava per no acabar sent un altre heroi mort.
Després d’un discurs breu però abrandat, i entre els aplaudiments dels presents, el cònsol va fer acostar, un a un, els pescadors per lliurar-los un sobre amb cent pessetes, dues-centes per al patró. Ell ja sabia que el seu acte era impagable, però havien de permetre aquell petit reconeixement econòmic i afegir-lo a la gratitud eterna del poble alemany i, per damunt de tot, a la seva pròpia. Els pescadors somreien satisfets amb el sobre a la mà. També els va prometre unes medalles, en record de tot plegat, però la veritat és que, malgrat el compromís que en pocs dies les tindrien a les mans, no van arribar mai. Tampoc cap reconeixement per escrit. Només la memòria dels fets i les restes de l’aparell, que ja començava a acomodar-se en l’arena blanca que l’acolliria per sempre, en donarien fe.
Al cap d’unes setmanes, quan tothom havia oblidat l’accident del Junker 88, moria el soldat ferit en una de les espaioses sales de l’Hospital de l’Illa del Rei, al port de Maó, una construcció lligada, des de feia dos segles, a les batalles sagnants que es lliuraven a Europa de forma gairebé ininterrompuda. Entre els sòlids murs de marès d’aquell edifici de dues plantes, en forma de U i coronat per una torre que n’alleugeria la silueta, centenars d’homes, al llarg del temps, hi trobaren la salvació o la mort. L’artiller alemany del bimotor al servei de la Luftwaffe, amb base a Comiso, Sicília, i que venia de bombardejar la costa nord d’Àfrica, en va sortir tapat amb un llençol blanc i transportat per dos portalliteres, que el posaren dins una barca que l’havia de dur a terra ferma.
A primera hora del dia, el cos sense vida va creuar la porta d’entrada del cementeri de Maó, flanquejada per dues escultures de marès que representaven la Fe i l’Esperança, i que destacaven entre la blancor impol·luta de l’edifici. L’acompanyava un seguici reduït de militars i un capellà, amb sotana negra fins als peus, que diria les paraules de rigor per facilitar el trànsit del difunt al més enllà. L’home reposaria per sempre en una fossa arraconada que no tenia altre detall que una pedra senzilla amb les inicials del seu nom gravades i un any, 1943. Va estar inconscient la major part del temps que va ser a l’illa. La família mai no va reclamar-ne el cos. En tingueren prou de sobreviure a la llarga i dura postguerra. Ningú no havia de destorbar-lo en aquella terra estranya.
Les restes de l’avió Junker 88 que es va enfonsar a Menorca, entre s’Algar i Alcalfar, la matinada del 24 de febrer de 1943, són observades per milers d’ulls encuriosits a través de les pantalles dels ordinadors. Fins i tot el diari local ha penjat a la seva web la gravació feta pels bussos. Tot acaba aflorant a la superfície. I tot s’acaba escampant a velocitat de vertigen. No hi ha temps ni distàncies. El passat és present i el present, malgrat tot, és fet sempre de passat. Encara que no es noti. Encara que passi inadvertit com les ales rovellades del vell avió, convertides en un escull més al fons de la mar. Silenciós, com els alguerons i les esponges que cobreixen les restes d’un temps camaleònic.