CAPÍTOL PRIMER

El senyor de Charlus en l’alta societat. — Un metge. — Faceta característica de la senyora de Vaugoubert. — La senyora d’Arpajon, el brollador d’Hubert Robert i l’alegria del gran duc Vladimir. — La senyora d’Amoncourt, la senyora de Citri, la senyora de Saint-Euverte, etc. — Conversa curiosa entre Swann i el príncep de Guermantes. — Albertine al telèfon. — Visites esperant la meva segona i darrera estada a Balbec. — Arribada a Balbec. — Gelosia davant d’Albertine. — Les intermitències del cor.

 

Com que no tenia pressa per arribar a aquella vetllada dels Guermantes, a la qual tampoc no estava segur d’haver estat convidat, em vaig quedar a fora fent temps; però la llum d’estiu no semblava tenir més pressa que jo per moure’s. Tot i que ja eren les nou passades, era la llum el que conferia a l’obelisc de Luxor, a la plaça de la Concorde, un aspecte de torró rosat. Després en va modificar el to i el va transformar en una matèria metàl·lica, de manera que l’obelisc no només va esdevenir més preciós, sinó que va semblar estilitzat i gairebé flexible. Feia la impressió que s’hauria pogut doblegar, que potser ja havien deformat lleugerament aquesta joia. La lluna apareixia al cel com un grill de taronja pelat delicadament, tot i que un bri mossegat. Però, més tard, es mostraria forjada amb l’or més resistent. Arraulida tota sola darrere seu, una pobra estrelleta servia d’única companya a la lluna solitària, mentre aquesta, protegint la seva amiga, però més agosarada i posant-se-li al davant, brandiria com una arma irresistible, com un símbol oriental, la seva ampla i meravellosa mitja lluna d’or.

Davant del palauet de la princesa de Guermantes, em vaig trobar el duc de Châtellerault; ja no recordava que feia mitja hora encara em perseguia el temor —que aviat tornaria a assaltar-me— d’assistir-hi sense que m’hagués convidat ningú. De vegades ens neguitegem per alguna cosa i no és fins passada l’hora del perill, oblidat gràcies a la distracció, que recordem el nostre neguit. Vaig saludar el jove duc i vaig entrar al palauet. Però primer he d’assenyalar una circumstància mínima que permetrà, tanmateix, comprendre un fet que no trigarà a succeir.

Hi havia algú que aquell vespre, com els anteriors, pensava molt en el duc de Châtellerault, sense sospitar, d’altra banda, qui era: es tractava de l’uixer (que en aquella època s’anomenava «el bordador») de la senyora de Guermantes. El senyor de Châtellerault, lluny de ser un dels íntims de la princesa, malgrat ser el seu cosí, posava els peus al seu saló per primer cop. Els seus pares, enemistats amb ella des de feia deu anys, s’havien reconciliat quinze dies enrere, i absents de París per motius de força major aquell vespre, havien encarregat al seu fill que els representés. Però, feia uns quants dies, l’uixer de la princesa havia conegut als Champs Élysées un jove que li havia semblat encantador sense arribar a establir-ne la identitat. I no perquè el jove no s’hagués mostrat igual d’amable que generós. Totes les atencions que l’uixer pensava que s’havien de dispensar a un senyor tan jove, era ell, al contrari, qui les havia rebudes. Però el senyor Châtellerault era tan poruc com imprudent; estava totalment decidit a no revelar la seva identitat quan ignorava amb qui tractava; la seva por hauria estat més gran —mal que infundada— si ho hagués sabut. S’havia limitat a fer-se passar per un anglès, i davant de totes les preguntes apassionades de l’uixer, delerós de retrobar-se amb algú a qui devia tants compliments i tanta magnanimitat, el duc s’havia limitat a respondre, al llarg de l’avinguda Gabriel: «I do not speak french».

Encara que, malgrat tot —a causa de l’origen matern del seu cosí—, el duc de Guermantes aparentés trobar un toc de Courvoisier en el saló de la princesa de Guermantes-Bavière, es valorava generalment l’esperit d’iniciativa i la superioritat intel·lectual d’aquesta dama per una innovació que no es podia trobar enlloc més en aquell cercle. Després del sopar, i fos quina fos la importància de la vetllada que vindria a continuació, les butaques, a casa de la princesa de Guermantes, estaven disposades de manera que es formaven grupets que, si era menester, es donaven l’esquena. La princesa mostrava aleshores el seu sentit social anant a seure, com per preferència, en un d’ells. D’altra banda, no dubtava a escollir i atreure el membre d’un altre grup. Si, per exemple, demanava al senyor Detaille, que naturalment acceptava, que es fixés en fins a quin punt la senyora de Villemur, que mostrava l’esquena asseguda en un altre grup, tenia un coll bonic, la princesa no dubtava a alçar la veu: «Senyora Villemur, el senyor Detaille, com a gran pintor que és, està admirant-li el coll». La senyora Villemur captava una invitació directa a unir-se a la conversa; amb la destresa que proporciona l’hàbit de muntar a cavall, feia pivotar lentament la cadira tres quarts de cercle i, sense molestar gens ni mica els seus veïns, quedava gairebé de cara a la princesa. «No coneix el senyor Detaille?», preguntava l’amfitriona, no satisfeta amb l’hàbil i púdica conversa de la seva convidada. «No el conec personalment, però sí les seves obres», responia la senyora Villemur amb un aire respectuós, insinuant, i amb un sentit de l’oportunitat que molts envejaven, al mateix temps que adreçava al cèlebre pintor, a qui la interpel·lació no havia bastat per presentar-l’hi de manera formal, una salutació imperceptible. «Vingui, senyor Detaille», deia la princesa, «li presentaré la senyora Villemur». Ella mostrava la mateixa agilitat per fer lloc a l’autor de Rêve que uns instants abans per girar-se cap a ell. I la princesa s’afanyava a buscar-li una cadira; en realitat només havia interpel·lat la senyora Villemur per tenir un pretext per deixar el primer grup amb el qual havia passat els deu minuts reglamentaris, i concedir al segon els mateixos minuts de presència. En tres quarts d’hora, tots els grups havien rebut la seva visita, i cada vegada semblava haver estat guiada per l’improvís i les predileccions, però sobretot tenia per objectiu posar en relleu amb quina naturalitat «sap rebre una gran dama». Però ara començaven a arribar els convidats a la vetllada i l’amfitriona estava asseguda no gaire lluny de l’entrada —dreta i orgullosa, en la seva majestat gairebé reial, amb els ulls llampeguejant per la pròpia incandescència— entre dues alteses sense bellesa i l’ambaixadora d’Espanya.

Jo feia cua darrere d’uns quants convidats que havien arribat abans que jo. Tenia al davant la princesa i la seva bellesa, sens dubte, no constitueix l’únic record d’aquella festa. Però el rostre de l’amfitriona era tan perfecte, estava encunyat com una medalla tan preciosa, que ha conservat per a mi una virtut commemorativa. La princesa tenia el costum de dir als seus convidats, quan se’ls trobava uns quants dies abans d’una de les seves vetllades: «Compto amb vostè, oi?», com si sentís un gran desig de parlar amb ells. Però com que, al contrari, no tenia res a dir-los, quan arribaven davant seu, ella es limitava, sense posar-se dreta, a interrompre un instant la seva vana conversa amb les dues alteses i l’ambaixadora, i a donar-li les gràcies tot dient: «És molt amable per part seva haver vingut», no perquè pensés que el convidat havia fet prova d’amabilitat venint, sinó per posar en relleu la pròpia; després de llançar-lo de seguit al riu, afegia: «Trobarà el senyor de Guermantes a l’entrada dels jardins», com per dir que l’anés a buscar i la deixés tranquil·la. A alguns ni tan sols no els deia res, es limitava a mostrar els seus admirables ulls d’ònix, com si en realitat estiguessin en una exposició de pedres precioses.

La primera persona a passar abans que jo era el duc de Châtellerault.

Ocupat responent a tots els somriures, totes les salutacions amb la mà que li arribaven del saló, no havia vist l’uixer. Però aquest l’havia reconegut des del primer instant. La identitat que tant havia desitjat conèixer, la descobriria d’un moment a l’altre. En preguntar al seu «anglès» del dia abans quin nom havia d’anunciar, l’uixer no només estava emocionat: se sentia indiscret, poc delicat. Tenia la sensació que es disposava a revelar a tot el món (que, tanmateix, no sospitaria res) un secret que se sentia culpable de descobrir d’aquella manera i d’esbombar públicament. Mentre esperava la resposta del convidat: «El duc de Châtellerault», va sentir una fiblada d’orgull i es va quedar mut uns instants. El duc el va mirar, el va reconèixer, ja es veia perdut, tot i que el servent, que s’havia asserenat i tenia prou coneixements d’heràldica per completar ell mateix una apel·lació massa modesta, va vociferar amb energia professional vellutada d’una tendresa íntima: «Sa Altesa monsenyor el duc de Châtellerault». Però ara em tocava a mi el torn de ser anunciat. Absorbit en la contemplació de l’amfitriona, que encara no m’havia vist, no havia pensat en les funcions terribles per a mi —encara que de forma diferent que per al senyor de Châtellerault— de l’uixer vestit de negre com un botxí, envoltat d’una tropa de lacais amb unes lliurees d’allò més vistoses i mossos corpulents disposats a apoderar-se d’un intrús i conduir-lo a la porta. L’uixer em va preguntar el nom, l’hi vaig dir maquinalment, com el condemnat a mort que es deixa lligar al tronc. Tot seguit va alçar majestuosament el cap i, abans que hagués pogut pregar-li que m’anunciés a mitja veu per protegir el meu amor propi si en realitat no estava convidat, i el de la princesa de Guermantes si ho estava, va cridar unes síl·labes inquietants amb una força capaç de fer trontollar la volta del palauet.

L’il·lustre Huxley (aquell que té un nebot que ocupa actualment un lloc preponderant en el món de la literatura anglesa) va explicar que una de les seves pacients no s’atrevia a anar als salons perquè sovint, a la mateixa butaca que li indicaven amb un gest cortès, hi veia assegut un vell senyor. Estava segura que, ja fos el gest invitador o la presència del vell senyor, era una al·lucinació ja que no li haurien assignat una butaca ja ocupada. I quan Huxley, per guarir-la, la va obligar a tornar als salons, va dubtar penosament un instant preguntant-se si el senyal amable que li feien era la cosa real, o si, per obeir una visió inexistent, s’asseuria en públic als genolls d’un vell senyor de carn i ossos. La seva breu incertesa va ser cruel. Potser menys que la meva. A partir del moment en què vaig sentir tronar el meu nom, com el soroll previ a un possible cataclisme, vaig haver d’avançar, per defensar en qualsevol cas la meva bona fe i com si no em turmentés cap dubte, cap a la princesa amb un posat decidit.

Em va veure quan em tenia a pocs passos i, cosa que ja no em va permetre seguir dubtant d’haver estat víctima d’una maquinació, en comptes de quedar-se asseguda com per a la resta de convidats, es va posar dreta i va venir a rebre’m. Un segon després, vaig poder deixar anar el sospir d’alleujament de la pacient de Huxley quan, havent pres la decisió d’anar a seure a la butaca, la va trobar lliure i va comprendre que era el vell senyor el que en realitat era una al·lucinació. La princesa m’acabava d’allargar la mà somrient. Es va quedar uns instants dreta, amb aquella gràcia particular de l’estança de Malherbe que acaba així:

Et pour leur faire bonneur les Anges se lever. (I els àngels alçar-se per honorar-los).

Es va disculpar perquè la duquessa no havia arribat encara, com si jo m’hagués d’avorrir sense ella. Per saludar-me, va executar al meu voltant, agafant-me de la mà, un gir ple de gràcia i em vaig sentir arrossegat pel seu remolí. Jo gairebé ja m’esperava que em lliurés, com una animadora de cotilló, un bastó amb puny de marfil, o un rellotge de polsera. En realitat no em va donar res de tot això i com si, en comptes de ballar el boston, estigués escoltant un sacrosant quartet de Beethoven i tingués por de pertorbar-ne els sublims acords, va aturar la conversa, o més aviat no la va començar i, encara radiant per haver-me vist entrar, em va indicar simplement el lloc on es trobava el príncep.

Me’n vaig allunyar i no vaig gosar acostar-m’hi més, en adonar-me que no tenia absolutament res a dir-me i que, en la seva immensa bona voluntat, aquesta dona meravellosa, alta i bella, noble com tantes altres senyores que van pujar tan orgullosament els esgraons del patíbul, tan sols hauria pogut, a manca d’atrevir-se a oferir-me aigua de melissa, repetir-me el que ja m’havia dit dues vegades: «Trobarà el príncep al jardí». Ara bé, anar a cercar el príncep feia renéixer amb una altra forma els meus dubtes.

En tot cas, em calia trobar algú que em presentés. Se sentia, dominant totes les converses, la inesgotable xerrameca del senyor de Charlus, que parlava amb Sa Excel·lència el duc de Sidonia, a qui acabava de conèixer. De professió a professió, les persones es reconeixen, i de vici a vici també. El senyor de Charlus i el senyor de Sidonia havien ensumat immediatament el de l’altre, i el d’ambdós era, quan estaven en societat, el de ser monologuistes, fins al punt de no poder suportar cap interrupció. Conscients de seguida que el mal no tenia remei, com diu un cèlebre sonet, havien pres la decisió, no de callar, sinó de parlar cadascun sense preocupar-se del que deia l’altre. Això havia generat aquell soroll confús, produït a les comèdies de Molière per diverses persones que diuen alhora coses diferents. El baró, amb la seva veu vibrant, per part seva estava segur d’imposar-se, de cobrir la veu escarransida del senyor de Sidonia, sense aconseguir intimidar-lo perquè, quan el senyor de Charlus recuperava l’alè un instant, l’interval era emplenat de seguida pel murmuri del gran d’Espanya, que havia continuat impertorbablement el seu discurs. Hauria demanat gustosament al senyor de Charlus que em presentés al príncep de Guermantes, però temia (amb massa raó) que s’enfadés amb mi. M’havia comportat amb ell de la manera més ingrata fent cas omís per segona vegada de les seves proposicions i no donant-li senyals de vida des del vespre en què m’havia acompanyat tan afectuosament a casa meva. I, tanmateix, no podia per res del món agafar com a excusa anticipada l’escena que havia vist poc abans, aquella mateixa tarda, entre Jupien i ell. No ho sospitava gens ni mica. És cert que no feia gaire que, quan els meus pares em recriminaven que era mandrós i no m’havia resolt a escriure quatre línies al senyor de Charlus, els havia retret violentament que em volien fer acceptar proposicions deshonestes. Però només la còlera, el desig de trobar la frase que els podia resultar més desagradable, m’havien dictat aquella resposta mentidera. En realitat, no havia imaginat res de sensual, ni tan sols de sentimental, rere les proposicions del baró. Vaig dir això als meus pares com un estirabot. Però de vegades el futur habita en nosaltres sense que ho sapiguem, i les nostres paraules, que creuen enganyar, dibuixen una realitat propera.

És evident que el senyor de Charlus m’hauria perdonat la meva manca de gratitud. Però el que l’empipava realment és que la meva presència, aquell vespre a casa de la princesa de Guermantes, com des de feia un temps a casa de la seva cosina, semblava desafiar la seva solemne declaració: «Només es pot penetrar en aquests salons gràcies a mi». Falta greu, delicte segurament inexpiable, jo no havia seguit la via jeràrquica. El senyor de Charlus sabia prou bé que els rajos que brandava contra aquells que no es plegaven a les seves ordres, o contra aquells a qui havia agafat mania, començaven a passar, segons moltes persones, i per molt que hi posés tota la seva fúria, per rajos de cartró pedra, i ja no tenien la força per fer fora a ningú d’enlloc. Però potser es pensava que el seu poder disminuït, encara gran, romania intacte als ulls de novicis com jo. Per això em va semblar que no era la persona adequada per demanar-li un favor en una festa on només la meva sola presència semblava un desmentiment irònic a les seves pretensions.

Aleshores em va parar un home força vulgar, el professor E... S’havia quedat astorat de trobar-me a casa dels Guermantes. Jo no ho estava gaire menys de trobar-me’l perquè mai ningú havia vist, i mai més ningú ha tornat a veure, a casa de la princesa, un personatge d’aquesta mena. Acabava de curar el príncep, a qui ja havien administrat els sagraments, d’una pneumònia infecciosa, i la gratitud ben particular que sentia per ell la senyora de Guermantes era el motiu pel qual havien passat per alt els costums de la casa i l’havien convidat. Com que no coneixia absolutament ningú en aquells salons i no podia fer tombs eternament com un ministre de la mort, quan em va reconèixer va adonar-se, per primer cop en la vida, que tenia una infinitat de coses per explicar-me, i això li va permetre adoptar un semblant, i aquest és un dels motius per què se’m va apropar. N’hi havia un altre. Donava molta importància a no errar mai de diagnòstic. Ara bé, la seva correspondència era tan abundant que no sempre recordava bé, quan només havia vist un cop un malalt, si la malaltia havia seguit efectivament el curs que li havia pronosticat. Potser no s’ha oblidat que quan la meva àvia va patir l’atac la vaig conduir a la seva consulta, el vespre en què li lliuraven tantes condecoracions. Havia passat tant de temps, que ja no recordava l’esquela que li havíem enviat a l’època. «La seva àvia va morir, oi?», em va dir amb una veu en la qual una quasicertesa calmava una lleugera aprensió. «Ah! Efectivament! De fet, al primer cop d’ull el meu pronòstic ja va ser pessimista, ho recordo perfectament».

Així va ser com el professor E... va assabentar-se o va tornar a assabentar-se de la mort de la meva àvia, i he de dir a tall de lloança, que faig extensible a tot el cos mèdic, que ho va fer sense manifestar, sense experimentar potser, cap satisfacció. Els errors dels metges són innombrables. Normalment pequen d’optimisme quant al règim i de pessimisme quant al desenllaç. «Vi?, bé, en quantitats moderades no li pot fer cap mal, al capdavall és un tonificant... El plaer físic? En el fons és una funció. L’hi permeto sense abusar-ne, ja m’entén. L’excés sempre és un defecte». Quina temptació de cop per al malalt renunciar a aquests dos ressuscitadors, l’aigua i la castedat! Per contra, si es pateix del cor o es té una mica d’albúmina, etc., els dies estan comptats. De bona gana, les alteracions greus, però funcionals, s’atribueixen a un càncer imaginari. Resulta inútil continuar amb unes visites que no poden detenir un mal ineluctable. Si el malalt, abandonat a ell mateix, s’imposa aleshores un règim implacable, i tot seguit es guareix o almenys sobreviu, el metge, en veure que el saluda el seu pacient a l’avinguda de l’Opéra quan el creia des de feia temps al Père-Lachaise, veurà en aquest cop de barret un gest d’insolència burleta. Un innocent passeig davant dels seus nassos no encendria més la còlera del president de l’Audiència Penal que, dos anys abans, havia pronunciat contra el badoc, que sembla no témer res, una condemna a mort. Els metges (no tots, evidentment, i no estem ometent, mentalment, excepcions admirables) en general se senten més descontents, més irritats per la invalidació del seu veredicte que contents si no s’ha complert. Això és el que explica que el professor E..., a banda de la satisfacció intel·lectual que va sentir segurament veient que no s’havia equivocat, només sabés parlar-me tristament de la desgràcia que ens havia colpit. No semblava interessat a abreujar la conversa, que li permetia mantenir les aparences i un motiu per quedar-se. Em va parlar de la xafogor que feia aquells dies, però, encara que fos llegit i hagués pogut expressar-se en un bon francès, em va dir: «¿Vostè no pateix, amb aquesta hipertèrmia?». I és que la medicina ha fet alguns petits progressos en els seus coneixements des de Molière, però cap en el seu vocabulari. El meu interlocutor va afegir: «El que cal és evitar les sudoracions que provoca aquest temps, sobretot als salons caldejats. Hi pot posar remei, quan torni a casa i tingui ganes de beure, mitjançant la calor» (que significa, evidentment, begudes calentes).

Per la manera com havia mort la meva àvia, el tema m’interessava i recentment havia llegit en el llibre d’un gran savi que la transpiració era perjudicial per als ronyons, ja que feia passar per la pell el que havia de sortir per un altre lloc. Jo lamentava el temps de canícula en què havia mort l’àvia i no estava gaire lluny d’incriminar-lo. No en vaig parlar al doctor E..., però ell mateix em va dir: «L’avantatge d’aquest temps tan xafogós, en què la transpiració és tan abundant, és que el ronyó en resulta alleugerit». La medicina no és una ciència exacta.

Enganxat a mi, el professor E... només volia quedar-se al meu costat. Però jo acabava de veure, fent a la princesa de Guermantes grans reverències de dreta a esquerra, després d’haver retrocedit un pas, el marquès de Vaugoubert. El senyor de Norpois me l’havia presentat feia poc i esperava que s’avindria a introduir-me a l’amfitrió. Les proporcions d’aquesta obra no em permeten explicar aquí a conseqüència de quins incidents de joventut el senyor de Vaugoubert era un dels pocs homes de l’alta societat (potser l’únic) que mantenia el que a Sodoma s’anomenen «confidències» amb el senyor de Charlus. Però si el nostre ministre davant del rei Teodosi tenia alguns dels mateixos defectes que el baró, aquests tan sols ho eren en l’estat d’un pàl·lid reflex. Era només amb una forma infinitament rebaixada, sentimental i simple que presentava aquestes alternances de simpatia i odi a través de les quals el desig de seduir i després la por —igualment imaginària— de ser, si no menyspreat, almenys descobert, feia passar el baró. Ara totalment ridícules per una castedat, per un «platonisme» (als quals, com a gran ambiciós que era, havia sacrificat tot plaer des de l’època de les oposicions), sobretot per la seva nul·litat intel·lectual, el senyor de Vaugoubert presentava aquests alts i baixos, malgrat tot. Però mentre que el senyor de Charlus clamava les lloances immoderades amb un autèntic esclat d’eloqüència, i les amenitzava amb les burles més fines, més mordaces, i que marcaven un home per sempre més, el senyor de Vaugoubert, al contrari, expressava la simpatia amb la banalitat d’un home de tercer rang, un mundà, un funcionari, i els greuges (normalment inventats de dalt a baix, com en el cas del baró) amb una maldat sense treva, però mancada d’intel·ligència i que encara xocava més perquè solia entrar en contradicció amb les afirmacions que el ministre havia fet sis mesos abans i que potser repetiria al cap de poc: una regularitat en el canvi que conferia una poesia gairebé astronòmica a les diverses fases de la vida del senyor de Vaugoubert, encara que, sense això, ell seria l’últim que hauria fet pensar en un astre.

La salutació que em va dedicar no s’assemblava gens a la que m’hauria fet el senyor de Charlus. El senyor de Vaugoubert imprimia a la salutació, a més de les mil floritures que creia pròpies de l’alta societat i la diplomàcia, un aire cavalleresc, vivaç, rialler, per semblar, d’una banda, encantat amb l’existència —quan en realitat rumiava interiorment les desil·lusions d’una carrera sense perspectives i amenaçada per una jubilació propera—, i, de l’altra, jove, viril i encisador, quan, en realitat, veia i ni tan sols gosava mirar-se-les al mirall les arrugues marcades al voltant d’un rostre que li hauria agradat conservar desbordant de seducció. De fet, no desitjava conquestes efectives, i només de pensar-hi li agafava la por pel què diran, l’escàndol, els xantatges. Havent passat d’una disbauxa gairebé infantil a la continència absoluta des del dia en què va apuntar al Quai d’Orsay i va voler fer una gran carrera, semblava una fera engabiada, llançant a tort i a dret mirades que expressaven la por, l’apetència i la niciesa. La seva era tan gran, que no pensava que els perdularis de la seva adolescència ja no eren uns nens i, quan un venedor de diaris li cridava als nassos: «La Presse!», més que de desig, s’estremia de por, convençut que l’havien reconegut i descobert.

Però, a manca de plaers sacrificats a la ingratitud del Quai d’Orsay, el senyor de Vaugoubert —i per això li hauria agradat continuar seduint— patia rampells sentimentals. Només Déu sap amb quantes cartes mortificava el ministeri, quins tripijocs personals desplegava, quantes bestretes es prenia del crèdit de la senyora de Vaugoubert (que, a causa de la seva corpulència, del seu alt llinatge, del seu aspecte masculí i, sobretot, a causa de la mediocritat del marit, la gent creia dotada de capacitats eminents i que exercia les autèntiques funcions de ministre), per fer entrar en el personal de la legació, sense cap fonament vàlid, un jove desproveït de qualsevol mèrit. És cert que uns mesos, uns anys després, per poc que l’insignificant agregat semblés haver donat, sense cap ombra de segones intencions, mostres de fredor envers el seu superior, aquest, sentint-se menyspreat o traït, esmerçava el mateix afany per castigar-lo que abans per afavorir-lo. Removia cel i terra perquè el traslladessin i el director d’Assumptes Polítics rebia diàriament una carta: «¿Què espera per deslliurar-me d’aquest dròpol? Passi’l per l’adreçador pel seu bé. El que li cal és ballar-la magra». El càrrec d’agregat al gabinet del rei Teodosi era poc agradable per això. Però en la resta de coses, gràcies al seu bon sentit d’home de món, el senyor de Vaugoubert era un dels millors agents del govern francès a l’estranger. Quan un home pretesament superior, jacobí, culte en tots els terrenys, el va substituir més tard, la guerra no va trigar a esclatar entre França i el país on regnava el rei.

Al senyor de Vaugoubert, com al senyor de Charlus, no li agradava gens ser el primer a saludar. Ambdós preferien «respondre», sempre temorosos de les xafarderies que la persona a qui estenien la mà hagués pogut sentir sobre ells des del darrer cop que s’havien vist. Amb mi, el senyor de Vaugoubert no es va haver de plantejar la qüestió: vaig anar a saludar-lo jo primer, encara que només fos per la diferència d’edat. Em va respondre amb una expressió d’enlluernament i alegria, bellugant els ulls sense parar, com si, a banda i banda, hagués brotat alfals i tingués prohibit pasturar-lo. Vaig pensar que era més prudent sol·licitar-li que em presentés a la senyora de Vaugoubert, abans que al príncep, de qui ja li’n parlaria després. La idea de posar-me en relació amb la seva esposa va semblar omplir-lo de satisfacció tant per ell com per ella, i em va conduir a pas ferm cap a la marquesa. Un cop davant seu i designant-me amb la mà i els ulls, amb totes les mostres de consideració possibles, es va quedar tanmateix mut i es va retirar al cap d’uns segons, com incomodat, deixant-me sol amb la seva esposa. Ella m’havia estès de seguida la mà, però ignorant a qui destinava aquell senyal d’amabilitat, perquè vaig adonar-me que el senyor de Vaugoubert havia oblidat com em deia, o potser no m’havia ni reconegut i, com que, per cortesia, no havia volgut confessar-m’ho, havia convertit la presentació en una simple pantomima. De manera que estava com al principi; ¿com em podria presentar a l’amo de la casa una senyora que no sabia ni el meu nom? A més, em sentia obligat a parlar uns minuts amb la senyora de Vaugoubert. I això em contrariava des de dos punts de vista. No em volia eternitzar en aquella vetllada perquè havia quedat amb Albertine (li havia regalat una llotja per a Fedra), que vindria a veure’m poc abans de mitjanit. Certament no n’estava enamorat; si la feia venir era per un desig purament sensual, encara que estiguéssim en l’època tòrrida de l’any en què la sensualitat alliberada visita de més bon grat els òrgans del gust, buscant sobretot la frescor. Més que del petó d’una noia, està assedegada de taronjada, de bany, o bé de contemplar aquesta lluna pelada i sucosa que trauria la set al cel. La veritat, però, és que jo comptava amb desfer-me, al costat d’Albertine —que em recordava, a més, la frescor de l’onatge—, de la nostàlgia que aviat em deixarien tants rostres encisadors (perquè a la vetllada de la princesa hi havia tant dames com damisel·les). D’altra banda, el de la imposant senyora de Vaugoubert, borbònic i esquerp, no tenia res d’atractiu.

Al ministeri es deia, sense cap ombra de malícia, que en aquell matrimoni era el marit qui portava les faldilles i la dona els pantalons. I era més cert del que es pensaven. La senyora de Vaugoubert era un home. Si sempre havia estat així o si s’havia convertit en el que jo veia, tant era, ja que, tant en un cas com en l’altre, estem davant d’un dels miracles més sorprenents de la naturalesa i que, sobretot en el segon, mostren el regne humà similar al de les flors. En la primera hipòtesi —que la futura senyora de Vaugoubert sempre havia estat tan visiblement homenassa— la naturalesa, mitjançant un ardit diabòlic i benèfic, confereix a la noia l’aspecte enganyós d’un home. I l’adolescent que no se sent atret per les dones i vol curar-se troba entusiasmat aquest subterfugi de descobrir una promesa que li recorda un mosso del mercat. En el cas contrari, si la dona no té d’entrada els trets masculins, els va adoptant de mica en mica per complaure el seu marit, encara que inconscientment, per aquesta mena de mimetisme que fa que certes flors adoptin l’aparença dels insectes que volen atreure. La recança de no ser estimada, de no ser un home, la virilitza. Fins i tot, a banda del cas que ens ocupa, ¿qui no ha vist quantes parelles d’allò més normals acaben per assemblar-­se, de vegades fins i tot per intercanviar-se les qualitats? Un antic canceller alemany, el príncep de Bülow, es va casar amb una italiana. A la llarga, al Pincio, es va poder observar fins a quin punt l’espòs germànic havia assumit el refinament italià, i la princesa italiana la rudesa alemanya. Per sortir fins a un punt excèntric de les lleis que estem traçant, tothom coneix un eminent diplomàtic francès l’origen del qual només era evocat pel seu nom, un dels més il·lustres d’Orient. Amb la maduresa, amb la vellesa, es va despertar dins seu l’oriental que ningú havia sospitat mai i, en veure’l, es trobava a faltar el fes que el completaria.

Per tornar als costums força ignorats de l’ambaixador de qui acabem d’evocar la silueta ancestralment espesseïda, la senyora de Vaugoubert encarnava el tipus adquirit o predestinat la imatge immortal del qual és la princesa Palatina, sempre vestida per muntar a cavall i que, havent pres del marit alguna cosa més que la virilitat, absorbint els defectes dels homes a qui no els agraden les dones, denuncia en les seves cartes de xafardera les relacions que mantenen entre ells tots els grans senyors de la cort de Lluís XIV. Un dels motius que accentuen l’aspecte masculí de dones com la senyora de Vaugoubert és l’abandó en què les ha deixat el marit, la vergonya que en senten, que van marcint de mica en mica tot el que és propi de la dona. Acaben per adoptar les qualitats i els defectes que el marit no té. A mesura que ell es mostra més frívol, més efeminat, més indiscret, elles es transmuten en l’efígie sense encant de les virtuts que l’espòs hauria de practicar.

Restes d’oprobi, enuig, indignació, enfosquien el rostre regular de la senyora de Vaugoubert. Per desgràcia, notava que m’observava amb interès i curiositat, com un d’aquells joves que agradaven al senyor de Vaugoubert i que tant hauria desitjat ser, ara que el seu marit ja senil preferia el jovent. Em contemplava amb l’atenció de la gent de províncies que, en el catàleg de novetats d’una botiga, copien el vestit cenyit que tan bé escau a la bufona noia dibuixada (en realitat, la mateixa en totes les pàgines, però multiplicada il·lusòriament en criatures diferents gràcies a les diferents postures i la diversitat dels vestits). L’atracció vegetal que empenyia la senyora de Vaugoubert cap a mi era tan forta, que va arribar a aferrar-me el braç perquè la conduís a beure un got de taronjada. Però me’n vaig alliberar al·legant que estava a punt de marxar i encara no havia estat presentat a l’amfitrió.

La distància que em separava de l’entrada dels jardins on ell conversava amb algunes persones no era gaire gran. Però em feia més por que si, per franquejar-la, m’hagués calgut exposar-me a un foc obert.

Moltes dones que al meu parer m’haurien pogut presentar eren al jardí, on, mentre fingien una admiració exaltada, no sabien gaire què fer. Les festes d’aquesta mena normalment són anticipades. No tenen gens de realitat fins a l’endemà, quan ocupen l’atenció de les persones que no hi han estat convidades. Si un autèntic escriptor, desproveït del neci amor propi de tants literats, llegeix l’article d’un crític que sempre li ha testimoniat l’admiració més gran, i veu que cita noms d’autors mediocres però no el seu, no té temps d’aturar-se en el que per a ell podria ser un tema d’astorament: els seus llibres el reclamen. Però una dona de l’alta societat no té res a fer, i quan veu a Le Figaro: «Ahir el príncep i la princesa de Guermantes van oferir una gran vetllada, etc.», exclama: «Com? Vaig estar parlant fa tres dies amb la Marie-Gilbert i no me’n va dir res!» i es trenca les banyes pensant com pot haver ofès els Guermantes. Cal dir que, pel que fa a les festes de la princesa, la sorpresa era de vegades tan gran entre els convidats com entre els no convidats. Perquè esclataven en els moments menys esperats, i convocaven persones que la senyora de Guermantes havia oblidat durant anys. I gairebé tots els aristòcrates són tan insignificants, que cadascun dels seus semblants només té en compte, per jutjar-los, la mesura de la seva amabilitat, si el conviden els aprecia; si no, els detesta. Pel que fa a aquest darrer grup, si, en efecte, la princesa, encara que fossin amics seus, no els convidava, sovint era per por de disgustar «Palamède», que els havia excomunicat. Per aquesta raó podia estar segur que la princesa no havia parlat de mi al senyor de Charlus, perquè altrament no m’hi hauria trobat, allà. Ara s’havia recolzat davant del jardí, al costat de l’ambaixador d’Alemanya, a la rampa de la gran escala que conduïa al palauet, de manera que els convidats, tret de tres o quatre admiradores que formaven un núvol al voltant del baró i gairebé l’ocultaven, es veien obligats a anar a saludar-lo. Ell responia anomenant la gent pel seu nom. I es podia sentir successivament: «Bona nit, senyor d’Hazay; bona nit, senyora de la Tour del Pin-Verclause; bona nit, senyora de la Tour del Pin-Gouvernet; bona nit, Philibert; bona nit, benvolguda ambaixadora, etc.». Això produïa un xerroteig continu que interrompien alguns comentaris benèvols o preguntes (de les quals no escoltava la resposta), i que el senyor de Charlus adreçava en un to ensucrat, artificial, per expressar indiferència, i benèvol: «Vagi amb compte que la petita no agafi fred, els jardins sempre són un pèl humits. Bona nit, senyora de Brantes. Bona nit, senyora de Mecklembourg. Ha vingut la seva filla? ¿S’ha posat el seu preciós vestit rosa? Bona nit, senyor Saint-Géran». És evident que exhibia una actitud orgullosa. El senyor de Charlus sabia que era un Guermantes i que ocupava un lloc preeminent en aquella festa. Però no només era una qüestió d’orgull, i aquesta mateixa paraula, «festa», evocava, per a un home amb sensibilitat estètica, el sentit luxós, rar, que pot tenir si la festa s’ofereix, no a casa de persones de l’alta societat, sinó en un quadre de Carpaccio o el Veronès. I fins i tot és més probable que el príncep alemany que era el senyor de Charlus s’imaginés més aviat la festa que se celebra al Tannhäuser, i que es veiés ell mateix com el Margrave que, a l’entrada de Warburg, dedica unes paraules condescendents a cadascun dels convidats, mentre la seva desfilada pel castell o el parc és saludada amb la llarga frase, cent cops represa, de la famosa «Marxa».

Però m’havia de decidir. Reconeixia perfectament sota els arbres senyores amb qui estava més o menys relacionat, però semblaven transformades perquè eren a casa de la princesa i no a la de la seva cosina, i perquè les veia assegudes no davant d’un plat de Saxònia, sinó sota les branques d’un castanyer. L’elegància de l’entorn no hi tenia res a veure. Encara que hagués estat infinitament menor que a la casa d’«Oriane», m’hauria sentit igualment torbat. N’hi ha prou que l’electricitat s’apagui al nostre saló i l’haguem de reemplaçar per llànties d’oli perquè ho vegem tot canviat. Em va treure de la meva incertesa la senyora de Souvré. «Bona nit», em va dir mentre se m’atansava. «¿Fa gaire que no ha vist la duquessa de Guermantes?». Excel·lia a imprimir a aquesta mena de frases una entonació que provava que no les deia per pura ximpleria, no com la gent que, no sabent de què parlar, t’aborden mil cops citant una relació comuna, sovint molt vaga. Al contrari, va dibuixar un subtil fil conductor amb la mirada, que significava: «No es pensi que no l’he reconegut. Vostè és el jove que he vist a casa de la duquessa de Guermantes. El recordo perfectament». Per desgràcia, la protecció que estenia damunt meu aquesta frase d’aparença ximple i intenció delicada era extremament fràgil i es va esvair tan bon punt la vaig voler utilitzar. La senyora de Souvré tenia l’art, quan es tractava de donar suport a una sol·licitud davant d’algú poderós, de fer semblar als ulls del sol·licitant que el recomanava i, alhora, als de l’alt personatge, que no el recomanava, de manera que aquest gest de doble sentit li oferia un crèdit de gratitud envers aquest darrer, sense crear-li cap deute envers l’altre. Animat per la bona disposició d’aquesta dama a demanar-li que em presentés al senyor de Guermantes, ella va aprofitar un moment en què l’amfitrió mirava cap a una altra banda, em va agafar maternalment per les espatlles i, somrient en direcció a la cara girada del príncep, que no la podia veure, em va empènyer cap a ell amb un moviment pretesament protector i voluntàriament ineficaç que em va deixar abatut, gairebé al punt de partida. Així és la mesquinesa de la gent de l’alta societat.

La d’una senyora que em va venir a saludar cridant-me pel meu nom encara va ser més gran. Jo intentava recordar-me del seu mentre li parlava; sabia que havia sopat amb ella, recordava les coses que m’havia dit. Però la meva atenció, projectada cap a la regió interior on residien els records d’ella, no aconseguia descobrir-ne el nom. Tanmateix era allà. El meu pensament havia iniciat una mena de joc amb ell per delimitar-ne els contorns, la lletra inicial, i finalment il·luminar-lo tot sencer. No hi havia res a fer, sentia més o menys la seva massa, el seu pes, però pel que feia a les seves formes, confrontant-les amb el tenebrós captiu arraulit en la nit interior, em deia: «No és això». La veritat és que la meva ment hauria pogut crear els noms més enrevessats. Per desgràcia, no es tractava de crear sinó de reproduir. Qualsevol acció de la ment és fàcil si no està sotmesa al real. Ara estava obligat a sotmetre-m’hi. A la fi el nom em va venir tot sencer de cop: «Senyora d’Arpajon». M’equivoco en dir que em va venir perquè no em va aparèixer, crec, per una propulsió pròpia del nom. Tampoc crec que els lleugers i múltiples records que es relacionaven amb aquesta senyora, i als quals no deixava de demanar que m’ajudessin (amb exhortacions de l’estil: «Vejam, és aquesta senyora que és amiga de la senyora de Souvré, que sent per Victor Hugo una admiració tan ingènua, una barreja d’espant i horror»), no crec que tots aquests records, voleiant entre jo i el seu nom, hagin servit gens ni mica a l’hora de fer-lo reflotar. En aquest gran joc de fet i amagar que es produeix en la memòria quan volem trobar un nom, no hi ha una sèrie d’aproximacions graduals. No veiem res fins que, tot d’una, apareix el nom exacte, ben diferent del que crèiem endevinar. No és ell qui ha vingut a nosaltres. No, més aviat crec que, a mesura que vivim, passem el temps allunyant-nos de la zona en què un nom és distint, i és mitjançant un exercici de la meva voluntat i de la meva atenció, que augmentava l’acuitat de la meva mirada interior, que, de sobte, havia perforat la mitja foscor i ho havia vist clar. En tot cas, si hi ha transicions entre l’oblit i el record, aleshores aquestes transicions són inconscients. Perquè els noms intermedis pels quals transitem abans de trobar el nom veritable són falsos, i no ens hi atansen gens ni mica. Parlant amb propietat no són noms, sinó simplement consonants que no es troben en el nom recuperat. D’altra banda, aquest treball de la ment que va del no-res a la realitat és tan misteriós, que és possible que, comptat i debatut, aquestes consonants falses siguin perxes prèvies, matusserament disposades per ajudar-nos a aferrar-nos al nom exacte. «Tot això», dirà el lector, «no ens ensenya res sobre la manca de complaença d’aquesta senyora; però ja que s’hi ha allargat tanta estona, deixi’m, senyor autor, fer-li perdre un minut més per dir-li que és enutjós que, jove com era vostè (o com ho era el seu protagonista en el cas que no sigui vostè), ja tingués tan poca memòria i fos incapaç de recordar el nom d’una senyora que coneixia força bé». Efectivament és enutjós, senyor lector. I més trist del que es pensa, quan notem l’anunci del temps en què els noms i les paraules desapareixeran de la zona clara del pensament, i en què caldrà, per sempre més, renunciar a nombrar-nos a nosaltres mateixos a les persones que hem conegut millor. És lamentable, en efecte, que calgui fer aquesta labor des de la joventut per retrobar els noms que tan bé coneixem. Però si aquesta malaltia només es produís pels noms que amb prou feines hem conegut, oblidats de manera natural, i que tampoc no volem esforçar-nos gaire a recordar, aleshores aquesta malaltia no estaria exempta d’avantatges. «I quins són, si us plau?». Bé doncs, senyor, la veritat és que només la dolència fa adonar-se i comprendre, i permet desmuntar els mecanismes que altrament no coneixeríem. Un home que cada vespre cau com una massa sobre el llit i no torna a viure fins al moment de despertar-se i llevar-se, aquest home, ¿es plantejarà fer mai, si no grans descobertes, almenys petites observacions sobre el son? Amb prou feines sap que dorm. Una mica d’insomni no és inútil per apreciar el son, projectar alguna llum en aquesta nit. Una memòria infal·lible no és cap motor potent per estudiar els fenòmens de la memòria. «Entesos, ¿però la senyora d’Arpajon el presentarà finalment al príncep?». No, però calli d’una vegada i deixi’m reprendre el relat.

La senyora d’Arpajon va ser encara més miserable que la senyora de Souvré, però la seva misèria tenia més excuses. Era conscient que sempre havia tingut poc poder en aquests cercles de l’alta societat. A més, aquest poder s’havia vist afeblit per la relació que havia mantingut amb el duc de Guermantes; el fet que l’abandonés li va donar l’estocada definitiva. El mal humor que li va provocar la meva petició de presentar-me al príncep va causar el seu silenci, amb el qual pretenia fer-me creure, ingènuament, que no m’havia sentit. Ni es va adonar que l’enuig li feia frunzir les celles. Potser, al contrari, se’n va adonar i no es va preocupar per la contradicció, i la va utilitzar com una lliçó que em podia donar sense gaire grolleria, em refereixo a una lliçó que no per això va ser menys eloqüent.

D’altra banda, la senyora d’Arpajon estava profundament molesta; moltes mirades s’havien girat cap a un balcó Renaixement a la cantonada del qual, en comptes de les estàtues monumentals amb què tan sovint s’adornaven en aquella època, s’abocava, no menys escultural, la magnífica duquessa de Surgis-le-Duc, que acabava de succeir la senyora d’Arpajon en el cor de Basin de Guermantes. Sota el lleuger tul blanc que la protegia de la frescor nocturna es podia apreciar, àgil, el seu cos enlairat de Victòria. No vaig tenir altre remei, doncs, que recórrer al senyor de Charlus, que havia anat a una sala de la planta baixa que donava al jardí. Vaig tenir tot el temps (ja que fingia estar absorbit per una partida de whist simulada que li permetia fer veure que no veia la gent) per admirar la voluntària i artística senzillesa del seu frac que, per quatre detalls comptats que només un sastre hauria copsat, semblava una Harmonia en blanc i negre de Whistler; negre, blanc i més aviat vermell, perquè el senyor de Charlus portava, penjant d’un llarg cordill a la gorgera del vestit, la creu d’esmalt blanc, negre i vermell de cavaller de l’orde religiós de Malta. En aquell instant, la partida del baró va quedar interrompuda per la senyora de Gallardon, que acompanyava el seu nebot, el vescomte de Courvoisier, un jove ben plantat i d’expressió impertinent: «Cosí meu, permeti’m que li presenti el meu nebot Adalbert. Adalbert, aquest és el famós oncle Palamède, de qui has sentit a parlar tant». «Bona nit, senyora de Gallardon», va respondre el senyor de Charlus. I va afegir sense ni tan sols mirar el jove: «Bona nit, senyor», amb un posat tan groller i una veu tan violentament descortesa que tothom es va quedar de pedra. Potser el senyor de Charlus, sabent que la senyora de Gallardon tenia sospites sobre els costums del seu nebot i que en una ocasió no havia pogut resistir-se al plaer de fer-hi al·lusió, volia tallar en sec tot el que la marquesa hauria pogut inventar si l’acollia amablement, al mateix temps que feia una clamorosa professió d’indiferència davant dels joves; potser no li havia semblat que el tal Adalbert hagués respost a les paraules de la seva tia amb un aire prou respectuós; potser, delerós de creuar més tard la seva espasa amb un cosí tan agradable, volia obtenir els avantatges d’una agressió prèvia, com els sobirans que, abans d’emprendre una acció diplomàtica, la sustenten en una acció militar.

No era tan difícil com em pensava que el senyor de Charlus accedís a la meva petició de presentar-me. D’una banda, al llarg dels darrers vint anys, aquest Don Quixot havia lluitat contra tants molins de vent (sovint parents que ell pretenia que s’havien portat malament amb ell), havia prohibit tantes vegades que convidessin tal o tal altra persona «impossible de rebre» a casa d’uns o altres Guermantes, que aquests començaven a patir pel fet d’haver d’enemistar-se amb tota la gent que apreciaven, de privar-se fins a la mort de la freqüentació de certs nouvinguts que els despertaven la curiositat, i tot plegat per cedir a les sonades però inexplicables rancúnies d’un cunyat o cosí que hauria volgut que, per complaure’l, abandonessin dona, germà i fills. Més intel·ligent que la resta dels Guermantes, el senyor de Charlus s’adonava que només tenien en compte les seves exclusives un cop de cada dos i, anticipant el futur, tement que un dia fos d’ell de qui es privessin, havia començat a afluixar la corda i a abaixar, com es diu, el llistó. A més, si bé era capaç de fer insuportable la vida durant mesos, anys, a una persona que detestava —no tolerant que se li adrecés cap invitació encara que hagués hagut de batre’s com un mosso contra una reina, ja que la qualitat de l’obstacle ja no comptava als seus ulls—, en canvi, tenia atacs de còlera massa freqüents perquè no resultessin força fragmentaris. «Que imbècil, quin brivall! Caldrà posar-lo a ratlla, escombrar-lo fins a les clavegueres on, per desgràcia, no resultarà inofensiu per a la salubritat de la ciutat», cridava fins i tot sol a casa seva, després de llegir una carta que li semblava irreverent, o recordant uns comentaris que algú li havia relatat. Però un nou rampell de còlera contra un segon imbècil dissipava l’anterior i, per poc que el primer es mostrés deferent, la crisi que havia ocasionat quedava oblidada, perquè no havia durat prou per crear un fons d’odi sobre el qual construir. Per aquest motiu —i malgrat que ell estava disgustat amb mi— potser jo hauria pogut aconseguir el meu propòsit quan li vaig demanar que em presentés al príncep, si no m’hagués passat pel cap la desencertada idea d’afegir per escrúpol i perquè no es pensés que havia tingut la indelicadesa d’haver entrat per xamba i comptat amb ell per quedar-me a la festa: «Miri, de fet, els conec perfectament, la princesa s’ha mostrat molt amable amb mi». «Bé doncs, si tant els coneix, per què em necessita perquè el presenti?», em va respondre amb una llengua esmolada, i, després de donar-me l’esquena, va reprendre la partida fingida amb el nunci, l’ambaixador d’Alemanya i un personatge que no coneixia.

Aleshores, des del fons dels jardins on temps enrere el duc d’Aiguillon criava animals exòtics, va arribar fins a mi, a través de les portes grans obertes de bat a bat, el soroll d’una inhalació que flairava totes les elegàncies i no se’n volia perdre ni mica. El soroll es va anar apropant, i jo em vaig dirigir amb els ulls clucs en la seva direcció, encara que el senyor de Bréauté m’hagués xiuxiuejat a cau d’orella les paraules «bona nit» no com el so metàl·lic i esquerdat d’un ganivet que es passa per l’afilador, i encara menys com el gruny del porc senglar devastador de terres cultivades, sinó com la veu d’un possible salvador. Menys poderós que la senyora de Souvré, però menys profundament mancat de caràcter servicial, amb més bones relacions amb el príncep que no pas la senyora d’Arpajon, fent-se potser il·lusions sobre la meva situació en el cercle dels Guermantes, o potser coneixent-lo millor que jo, em va costar una mica, amb tot, captar la seva atenció els primers segons, perquè amb les papil·les del nas tremoloses, els narius dilatats, s’anava girant cap a tots els costats, ajustant-se curiós el monocle com si s’hagués trobat davant de cinc-centes obres d’art. Però després d’escoltar la meva petició, la va acollir amb satisfacció i em va conduir davant del príncep, a qui em va presentar amb un aire gormand, cerimoniós i vulgar, com si li hagués allargat, tot recomanant-los, una safata de pastissets. L’acollida del duc de Guermantes era, quan volia, amable, impregnada de camaraderia; en canvi la del príncep em semblava compassada, solemne, altiva. Amb prou feines em va somriure, em va dir greument: «Senyor». Sovint havia sentit el duc riure’s de l’altivesa del seu cosí. Però només amb les primeres paraules que em va adreçar i que, per la fredor i la serietat contrastaven d’allò més amb el llenguatge de Basin, vaig comprendre de seguida que en realitat l’home profundament desdenyós era el duc, que et parlava «de tu a tu» d’entrada, i que, dels dos cosins, qui era realment «senzill» era el príncep. Vaig copsar en la seva reserva un sentiment més gran, potser no diria d’igualtat, que hauria estat inconcebible per a ell, però sí de la consideració que es pot concedir a un inferior, com passa en tots els entorns fortament jerarquitzats, als tribunals, per exemple, en una facultat, on un fiscal general o un degà, conscients del seu alt càrrec, amaguen potser més senzillesa de debò i, quan se’ls coneix millor, més bondat, més senzillesa autèntica, més cordialitat en la seva aparent altivesa tradicional, que d’altres més moderns que fingeixen una camaraderia desenfadada. «¿Que pensa seguir la carrera del seu pare?», em va preguntar amb un aire distant, però amb interès. Vaig respondre vagament la seva pregunta, comprenent que me l’havia fet per pura cortesia, i em vaig allunyar per deixar-lo rebre els convidats que anaven desfilant.

Vaig albirar Swann, vaig voler anar a parlar amb ell, però en aquell moment vaig veure que el príncep de Guermantes, en comptes de rebre in situ la salutació del marit d’Odette, l’havia arrossegat de seguida, amb la força d’una bomba d’aspiració, cap al fons del jardí, però, segons em van dir algunes persones, per «conduir-lo a la porta».

Estava tan distret entre tanta gent que no em vaig assabentar fins l’endemà, pels diaris, que tota la nit havia tocat una orquestra txeca i que, minut rere minut, s’havien succeït bengales; només vaig recuperar lleugerament la facultat d’atenció quan vaig pensar que podria contemplar el cèlebre sortidor d’aigua d’Hubert Robert.

En una clariana protegida per majestuosos arbres, alguns dels quals eren gairebé tan antics com ell, plantat al marge, se’l veia de lluny, esvelt, immòbil, endurit, deixant bressolar per la brisa la caiguda més lleugera del seu plomall pàl·lid i trèmul. El segle XVIII havia depurat l’elegància de les seves línies, però, en fixar l’estil del sortidor, semblava haver-li restat vida; a aquella distància feia més la impressió de l’art que la sensació de l’aigua. El mateix núvol humit que surava perpètuament al cim conservava el caràcter de l’època com els que s’apleguen al cel sobre del palau de Versalles. Però, de prop, t’adonaves que si bé respectava, com les pedres d’un palau antic, el dibuix traçat prèviament, eren aigües sempre renovades les que, llançant-se amb el desig d’obeir les antigues ordres de l’arquitecte, no les complien exactament sinó com si les violessin, ja que només els seus mil salts esparsos podien fer l’efecte, des de la distància, d’un únic impuls. Aquest, en realitat, es veia interromput tan sovint com la dispersió de la caiguda, mentre que, de lluny, m’havia semblat rígid, dens, d’una continuïtat sense llacunes. De més a prop, es podia veure que aquesta continuïtat, en aparença totalment lineal, estava garantida en tots els punts de l’ascensió del raig, per tot arreu per on hauria hagut de trencar-se, per l’entrada en línia, per la represa lateral d’un raig paral·lel que pujava més amunt que el primer i es veia, a més alçària, però ja fatigosa per a ell, rellevat per un tercer. De prop, gotes sense esma queien sobre la columna d’aigua creuant-se en passar amb les seves germanes ascendents i, de vegades, esquinçades, atrapades en un remolí d’aire agitat per aquest doll sense treva, suraven abans de sotsobrar en l’estany. Contrariaven amb les seves vacil·lacions, amb el seu trajecte en sentit invers, i difuminaven amb el vapor bromós, la rectitud i la tensió d’aquesta tija, alçant per damunt seu un núvol oblong compost de mil gotetes, però en aparença pintat d’un marró daurat i immutable, que ascendia, infrangible, immòbil, esvelt i veloç, per sumar-se als núvols del cel. Per desgràcia, un cop de vent bastava per enviar-la obliquament a terra; de vegades, un simple raig desobedient divergia i, si no es mantenia a una distància respectuosa, hauria mullat fins al moll de l’os la multitud imprudent i contemplativa.

Un d’aquests petits accidents, que no es produïen gaire sovint, només quan s’alçava la brisa, va resultar força desagradable. Havien fet creure a la senyora d’Arpajon que el duc de Guermantes —que, en realitat, encara no havia arribat— estava amb la senyora de Surgis a les galeries de marbre rosa a què s’accedia per la doble columnata, oberta a l’interior, erigida a partir del brocal de l’estany. Doncs bé, a l’instant en què la senyora d’Arpajon s’endinsava per una de les columnates, un fort cop de brisa tèbia va doblegar el raig d’aigua i va ruixar completament la bella dama que, amb l’aigua regalimant-li per l’escot cap a l’interior del vestit, es va quedar tan xopa com si s’hagués submergit en un bany. Aleshores, no gaire lluny seu, va sonar un retruny escandit prou fort per fer-se sentir per tot un exèrcit i, tanmateix, perllongat per períodes, com si s’adrecés, no al conjunt, sinó successivament a cada part de les tropes; era el gran duc Wladimir que reia a cor què vols veient la immersió de la senyora d’Arpajon, una de les coses més divertides —com li agradava comentar després— que havia presenciat en tota la seva vida. Com que certes persones caritatives van assenyalar al moscovita que potser li hauria d’adreçar unes paraules de pesar que complaurien aquesta dama, que, malgrat els seus quaranta anys fets i repicats i que, mentre s’eixugava amb el xal sense sol·licitar l’ajut de ningú, sortia del mal tràngol malgrat l’aigua que mullava maliciosament el brocal de la pica, el gran duc, que tenia bon cor, va pensar que havia d’obeir i, tan bon punt es van apaivagar els darrers redobles militars del riure, es va sentir un nou retruny encara més violent que l’anterior: «Molt bona, la vella! Bravo!», va cridar picant de mans com al teatre. La senyora d’Arpajon no va apreciar que elogiessin la seva destresa a expenses de la seva joventut. I quan algú li deia, ensordit pel brogit de l’aigua que, així i tot, dominava el tro de Monsenyor: «Crec que Sa Altesa Imperial li està dient alguna cosa», ell va respondre: «No! Ha estat a la senyora de Souvré».

Vaig travessar els jardins i vaig pujar les escales, on l’absència del príncep, que havia desaparegut en algun racó amb Swann, engruixia al voltant del senyor de Charlus la gentada dels convidats, igual que quan Lluís XIV no era a Versalles hi havia més gent a les estances del Senyor, el seu germà. Pel camí em va aturar el baró, mentre darrere meu dues dames i un jove s’apropaven per saludar-lo.

«Que agradable veure’l per aquí», em va dir estenent-me la mà. «Bona nit, senyora de La Trémoïlle; bona nit, estimada Herminie». Però segurament el record del que m’havia dit sobre el seu paper de cap al palauet Guermantes li inspirava el desig d’aparentar, davant del que el molestava però que no havia pogut impedir, una satisfacció a la qual la seva impertinència de gran senyor i la seva dispersió d’histèric de seguida van donar forma d’una ironia excessiva: «És molt agradable», va prosseguir, «però sobretot és ben curiós». I va esclafir a riure amb unes riallades que semblaven testimoniar a la vegada la seva alegria i la impotència de la paraula humana per expressar-la, mentre algunes persones, conscients de fins a quin punt era de difícil accés i alhora procliu a les «sortides» insolents, es van atansar amb curiositat i, amb un afany gairebé indecent, venien a correcuita. «Au va, no s’enfadi», em va dir tocant-me lleugerament l’espatlla, «ja sap que l’aprecio molt. Bona nit, Antioche; bona nit, Louis-René. ¿Ha anat a veure el sortidor d’aigua?», em va preguntar en un to més afirmatiu que interrogatiu. «És molt bonic, oi? És meravellós. Podria estar millor, naturalment, si se suprimissin certes coses... Aleshores no hi hauria res de semblant en tot França. Però tal com està, ja es troba entre els millors. En Bréauté li dirà que s’han equivocat posant-hi fanalets per intentar fer oblidar que ha estat ell justament qui ha tingut aquesta idea ridícula. Però, en general, només ha aconseguit enlletgir-lo una mica. És molt més difícil desfigurar una obra mestra que crear-la. De fet, ja ens ho pensàvem vagament, que Bréauté era menys poderós que Hubert Robert».

Vaig seguir la filera de visitants que entraven al palauet. «¿Que fa gaire temps que no ha vist la meva deliciosa cosina Oriane?», em va preguntar la princesa, que havia abandonat feia poc la seva butaca a l’entrada i tornava amb mi als salons. «Ha de venir aquest vespre, l’he vista aquesta tarda», va afegir l’amfitriona. «M’ho ha promès. Em sembla, d’altra banda, que vostè soparà amb nosaltres dues a casa de la princesa d’Itàlia, a l’ambaixada, aquest dijous. Hi haurà tota mena d’alteses, serà molt intimidant». No podien intimidar gens ni mica la princesa de Guermantes, als salons de la qual aquestes abundaven i que deia «els meus petits Cobourg», igual que hauria dit «els meus petits gossets». Per això, la senyora de Guermantes va dir: «Serà molt intimidant», per pura ximpleria, que, en el cas de les persones de l’alta societat, fins i tot supera la vanitat. Respecte a la seva genealogia, en sabia menys que un llicenciat en història. Pel que fa a les seves relacions, intentava demostrar que coneixia els malnoms que els havien posat. Després de preguntar-me si sopava la setmana següent a casa de la marquesa de la Pommelière, que sovint anomenaven «la Pomme», la princesa, havent obtingut de mi una resposta negativa, es va quedar muda durant uns segons. Després, sense cap altra raó que una exposició deliberada d’erudició involuntària, de banalitat i de conformitat a l’esperit general, va afegir: «És una dona força agradable, la Pomme!».

Mentre la princesa conversava amb mi, feien la seva entrada precisament el duc i la duquessa de Guermantes. Però no vaig poder anar de seguida a cercar-los perquè pel camí em va atrapar l’ambaixadora de Turquia, la qual, assenyalant-me l’amfitriona que jo acabava de deixar, va exclamar repenjant-se’m al braç: «Ah! Quina dona més deliciosa que és, la princesa! Quin ésser superior a la resta! Em sembla que si fos un home», va afegir, amb una mica de baixesa i sensualitat orientals, «dedicaria la meva vida a aquesta criatura celestial». Vaig respondre que, efectivament, em semblava encisadora, però que coneixia més la seva cosina, la duquessa. «No tenen res a veure», va afirmar l’ambaixadora. «L’Oriane és una dona de món que té el mateix enginy que en Memé i en Babal, mentre que la Marie-Gilberte és algú».

No m’ha agradat mai gaire que em diguin així, sense dret de rèplica, el que he de pensar de la gent que conec. I no hi havia cap raó perquè l’ambaixadora de Turquia tingués sobre el valor de la duquessa de Guermantes un judici més fiable que el meu. D’altra banda, el que també explicava la meva irritació contra l’ambaixadora era que els defectes d’una simple coneixença, i fins i tot d’un amic, són per a nosaltres autèntics verins contra els quals afortunadament estem «mitridatats». Però, sense aportar el més petit aparell de comparació científica i parlar d’anafilaxi, diguem que, a la base de les nostres relacions amicals o purament mundanes, existeix una hostilitat momentàniament curada, però recurrent, a tongades. Normalment patim poc per aquests verins sempre que la gent sigui «espontània». Quan deia «en Babal», «en Memé», per designar persones que no coneixia, l’ambaixadora suspenia els efectes del «mitridatisme» que, d’ordinari, me la feien suportable. Ara m’irritava, cosa que encara era més injust en tant que no parlava així per fer-me creure que era íntima d’«en Memé», sinó a causa d’una instrucció massa accelerada que li feia esmentar aquests nobles senyors seguint, es pensava, el costum del país. Havia anat a classes uns pocs mesos i no havia continuat els estudis. Però, reflexionant-hi, vaig trobar una altra raó al malestar de romandre amb l’ambaixadora. No feia gaire que, a casa de «l’Oriane», aquesta mateixa personalitat diplomàtica m’havia dit, en un to intencionat i seriós, que la princesa de Guermantes li resultava francament antipàtica. Em va semblar que no pagava la pena donar més voltes a aquell canvi d’actitud: l’havia produït la invitació a la festa d’aquell vespre. L’ambaixadora era perfectament sincera dient-me que la princesa de Guermantes era una criatura sublim. Sempre ho havia pensat. Però com que mai abans havia estat convidada a casa de la princesa, havia cregut oportú donar a aquesta mena de no-invitació la forma d’una abstenció voluntària per principis. Ara que ja havia estat convidada i tot apuntava que ho seria més a partir d’ara, la seva simpatia es podia expressar lliurement. No cal, per explicar les tres quarts parts d’opinions que tenim sobre la gent, anar fins al despit amorós, fins a l’exclusió del poder polític. La valoració sempre és incerta: una invitació rebutjada o rebuda la determina. Dit això, l’ambaixadora de Turquia, tal com deia la duquessa de Guermantes, que va realitzar al meu costat la inspecció dels salons, «quedava bé». Sobretot era força útil. Les autèntiques estrelles de l’alta societat estan cansades de mostrar-se. Per veure-les, els curiosos sovint han d’emigrar a un altre hemisferi, on estan gairebé sempre soles. Però les dones com l’ambaixadora otomana, que s’estrenen als salons del gran món, no deixen de brillar, per dir-ho d’alguna manera, a tot arreu alhora. Resulten útils per a aquesta mena de representacions batejades com a «vetllades», reunions, on s’arrossegarien moribundes abans de perdre-se-les. Són figurants amb les quals sempre es pot comptar, disposades a no faltar mai a cap festa. Per això, els joves badocs, ignorant que són falses estrelles, hi veuen reines de la sofisticació, quan en canvi els caldria una lliçó per explicar-los en virtut de quines raons la senyora Standish, que no coneixen i que pinta coixins allunyada del gran món, és tan gran dama com la duquessa de Doudeauville.

En la vida de cada dia, els ulls de la duquessa de Guermantes eren distrets i un pèl melancòlics; només els feia brillar amb una espurna d’intel·ligència cada vegada que havia de saludar algun amic, i els deia «bon dia» com si fos una ocurrència enginyosa, una mostra de magnetisme, una delícia per a sibarites la degustació de la qual hagués imprès una expressió de subtilesa i goig en el rostre de l’expert. Però en les grans vetllades, com que havia de saludar tanta gent, li semblava que hauria estat massa pesat, després de dir bon dia a tothom, haver d’apagar cada vegada el llum. Així com un gurmet de la literatura que, quan va a l’estrena d’un dels mestres de l’escena teatral, expressa la seva certesa que no passarà una mala vetllada ajustant els llavis, mentre allarga l’abric a la noia del vestidor, per dibuixar un somriure sagaç, encenent la mirada per donar una aprovació sorneguera, així també la duquessa encenia per tota la vetllada. I, mentre lliurava l’abric de nit, d’un magnífic vermell Tiepolo, que va deixar al descobert un autèntic dogal de robins que li encerclaven el coll, després d’haver fet al seu vestit aquella darrera ullada minuciosa i completa de modista que és pròpia de la dona de món, Oriane es va assegurar del pampallugueig dels seus ulls tant com del de les seves altres joies. Algunes «bones llengües», com el senyor de Jouville, van provar de precipitar-se sobre el duc per impedir-li d’entrar en va: «I doncs, ¿que no està al corrent que al pobre Mama se li acosta l’hora extrema? Li acaben de donar l’extremunció». «Ja ho sé, ja ho sé», va respondre el senyor de Guermantes apartant aquell pesat per poder entrar. «El viàtic ha fet el millor efecte», va afegir somrient de plaer en pensar en el ball que no es volia perdre després de la vetllada del príncep. «No volíem que se sabés que ja havíem tornat a París», em va dir la duquessa. No s’imaginava que la princesa havia invalidat prèviament aquesta afirmació explicant-me que havia vist per un instant la seva cosina, que li havia promès que hi aniria. El duc, després de fulminar la seva dona amb la mirada durant cinc minuts, li va dir: «He explicat a l’Oriane tots els dubtes que vostè tenia». Ara que s’adonava que aquests dubtes no tenien cap fonament i que no havia de fer res per dissipar-los, els va declarar absurds i es va burlar de mi una bona estona. «Quina idea més ridícula pensar que no hi estava convidat! Un sempre està convidat! I, a més, hi soc jo. ¿Que es pensa que no l’hauria pogut fer convidar a casa de la meva cosina?». He de dir que, més endavant, va fer sovint coses encara més difícils per a mi; això no obstant, em vaig abstenir de prendre les seves paraules en el sentit que jo m’hauria mostrat massa reservat. Començava a conèixer el valor exacte del llenguatge parlat o mut de l’amabilitat aristocràtica, amabilitat cofoia de vessar un bàlsam en el sentiment d’inferioritat d’aquells amb qui s’exerceix, però no fins al punt de dissipar-la, perquè en aquest cas perdria la raó de ser. «Però si vostè és igual que nosaltres o segurament millor», semblaven dir tots els Guermantes amb les seves accions; i ho deien de la manera més gentil imaginable, per ser estimats, admirats, però no per ser creguts; si es discernia el caràcter fictici d’aquesta amabilitat era el que anomenaven ser ben educat; considerar real l’amabilitat era mala educació. Val a dir que, poc temps després, vaig rebre una lliçó que va acabar d’ensenyar-me, amb l’exactitud més perfecta, l’extensió i els límits de certes formes d’amabilitat aristocràtica. Va ser en una festa de tarda oferta per la duquessa de Montmorency per a la reina d’Anglaterra; es va formar un petit seguici per anar al bufet encapçalat per la sobirana, que avançava de bracet amb el duc de Guermantes. Jo vaig arribar just en aquell moment. Amb la mà lliure, el duc em va començar a fer, almenys a quaranta metres de distància, mil senyals amistosos per cridar-me l’atenció i que semblaven voler indicar que m’hi podia apropar sense por, que no se’m menjarien cru en comptes dels sandvitxos. Però jo, que començava a perfeccionar-me en el llenguatge de les corts, en lloc d’atansar-me ni un sol pas, des dels meus quaranta passos de distància vaig fer una profunda reverència, però sense somriure, tal com hauria fet amb algú que conegués ben poc, i vaig continuar el meu camí en sentit contrari. Ja hauria pogut escriure una obra mestra que els Guermantes no m’haurien fet més honors que per aquella salutació. No només no va passar desapercebut als ulls del duc, malgrat que aquell dia va haver de respondre a més de cinc-centes persones, sinó tampoc als ulls de la duquessa, que, quan es va trobar amb la meva mare, l’hi va explicar i, abstenint-se de dir-li que m’havia equivocat, que m’hauria hagut d’apropar, li va dir que el seu marit s’havia quedat meravellat de la meva salutació, que era impossible d’encabir-hi més coses a dins. No van deixar de trobar a aquesta salutació totes les qualitats, sense mencionar, tanmateix, el que els havia semblat més preciós, la seva discreció, i tampoc no van deixar de fer-me compliments que, vaig comprendre, eren menys una recompensa pel passat que una indicació per al futur, en l’estil de la que ofereix subtilment el director d’una institució escolar als seus alumnes: «No oblideu, estimats nens, que aquests premis no són tant per a vosaltres com per als vostres pares, perquè us tornin a portar l’any vinent». És així que la senyora de Marsantes, quan algú d’un ambient diferent entrava en el seu cercle, lloava davant seu les persones discretes «que trobem quan anem a cercar-les i que oblidem la resta del temps», igual que suggerim de manera indirecta a un servent que put que l’ús del bany és fantàstic per a la salut.

Abans i tot que ella abandonés el vestíbul, mentre jo parlava amb la senyora de Guermantes, vaig sentir una veu d’una classe que en el futur distingiria sense cap possible error. Es tractava, en aquest cas particular, de la veu del senyor de Vaugoubert parlant amb el senyor de Charlus. A un clínic no li cal que el malalt en observació s’aixequi la camisa ni tampoc auscultar-lo, amb la veu en té prou. Quantes vegades em va cridar l’atenció més endavant en un saló l’entonació o el riure de determinat home, encara que es limités a copiar exactament el llenguatge de la seva professió o les maneres de comportar-se del seu entorn, fingint una distinció severa o una grollera familiaritat, però la veu falsa del qual bastava per concloure: «És un Charlus», a la meva oïda entrenada com el diapasó d’un acordió! En aquell moment va passar tot el personal d’una ambaixada i va saludar el senyor de Charlus. Encara que la meva descoberta de la classe de malaltia en qüestió datava d’aquell mateix dia (quan havia entrellucat el senyor de Charlus i Jupien), no m’hauria calgut, per emetre un diag­nòstic, fer preguntes, auscultar. Però el senyor de Vaugoubert, mentre parlava amb el senyor de Charlus, semblava insegur. Tanmateix, hauria d’haver sabut a què atenir-se després dels dubtes de l’adolescència. L’invertit es creu que és l’únic de la seva classe en tot l’univers; només més endavant s’imagina —una altra exageració— que l’única excepció és l’home normal. Però, ambiciós i poruc, el senyor de Vaugoubert feia temps que no s’havia lliurat al que per a ell hauria estat el plaer. La carrera diplomàtica havia tingut sobre la seva vida el mateix efecte que si hagués entrat en un orde. Combinada amb la freqüentació de l’Escola de Cièn­cies Polítiques, l’havia abocat des dels vint anys a la castedat de cristià. Per això, com que els sentits perden força i vivesa, i s’atrofien quan no es fan servir, el senyor de Vaugoubert, de la mateixa manera que l’home civilitzat ja no és capaç de fer exercicis de força ni d’escoltar amb l’oïda fina dels homes de les cavernes, havia perdut la perspicàcia especial que rarament fallava en el senyor de Charlus; i a les taules oficials, ja fos a París o a l’estranger, el ministre plenipotenciari no aconseguia ni tan sols reconèixer aquells que, rere la disfressa de l’uniforme, eren, en el fons, els seus semblants. Alguns dels noms que va pronunciar el senyor de Charlus, indignat si el citaven pels seus gustos, però sempre disposat a donar a conèixer els dels altres, van provocar al senyor de Vaugoubert una sorpresa deliciosa. No és que, al cap de tants anys, ara pensés a aprofitar l’avinentesa. Però aquestes revelacions sobtades, semblants a aquelles que, a les tragèdies de Racine informen Atalia i Abner que Joas pertany a la raça de David, que Esther, «asseguda en la porpra», és filla de «bruts jueus», transformaven l’aspecte de la legació d’X o de certa secció del ministeri d’Exteriors, mostrant retrospectivament aquells palaus envoltats d’un misteri tan gran com el del temple de Jerusalem o la sala del tron de Susa. Davant d’aquella ambaixada integrada per un personal jove que va venir en bloc a encaixar amb el senyor de Charlus, el senyor de Vaugoubert va adoptar l’expressió meravellada d’Elisa quan, a Esther, s’exclama:

Ciel! Quel nombreux essaim d’innocentes beautés

S’offre a mes yeux en foule et sort de tous côtés!

Quelle aimable pudeur sur leur visage est peinte!

Déu meu! Quin nombrós eixam d’innocents beutats

S’ofereix als meus ulls en bandada i per tots costats

Quin amable pudor en el seu rostre està pintat!1

Després, delerós de tenir més «informacions», va llançar al senyor de Charlus una mirada nèciament inquisitiva i concupiscent. «Serà un plaer», va dir el senyor de Charlus, amb el posat docte d’un erudit que s’adreça a un ignorant. A partir de llavors el senyor de Vaugoubert (cosa que va molestar profundament el senyor de Charlus) no va treure els ulls del damunt d’aquells joves secretaris, que l’ambaixador d’X a França, un vell reincident, no havia triat precisament a l’atzar. El senyor de Vaugoubert es mantenia en silenci, jo només veia les seves mirades. Però, acostumat de ben petit a atribuir, fins i tot al que roman mut, el llenguatge dels clàssics, feia dir als ulls del senyor de Vaugoubert els versos amb els quals Esther explica a Elisa que Mardoqueu, per zel de la seva religió, ha procurat situar a prop de la reina només noies que hi pertanyen.

Cependant son amour pour notre nation

A peuplé ce palais de filles de Sion,

Jeunes et tendres fleurs par le sort agitées,

Sous un ciel étranger comme moi transplantées.

Dans un lieu séparé de profanes témoins,

Il (l’excellent ambassadeur) met à les former son étude et ses soins.

Mentre el seu amor per la nostra nació,

Ha poblat aquest palau de filles de Sió,

Joves i tendres flors pel destí agitades,

Sota un cel estranger com jo trasplantades

En un lloc apartat de testimonis profans,

Ell (l’excel·lent ambaixador) hi posa tots els seus estudis i atencions a formar-les.

Per acabar, el senyor de Vaugoubert va parlar, i no solament amb la mirada. «¿Qui sap si», va dir amb melancolia, «al país on visc actualment no existeix el mateix?». «És probable», va respondre el senyor de Charlus, «començant pel mateix rei Teodosi, encara que no conec res de positiu sobre ell». «Oh, no, i ara!, de cap manera!». «Aleshores no hauria d’estar permès semblar-ho fins a aquest punt. I parla amanerat. Diu “estimada meva”, és del tipus que més detesto. No gosaria mostrar-me al seu costat pel carrer. A més, vostè ja ho deu saber, se’l coneix com el llop blanc». «S’equivoca de mig a mig. És un home encantador. El dia que es va signar l’acord amb França, el rei em va fer dos petons. Mai no m’havia emocionat tant». «Hauria estat l’ocasió per dir-li el que desitjava». «Oh! Déu meu!, quin horror, si ho hagués sospitat! Però no he de témer res en aquest sentit». Paraules que jo vaig sentir perquè no era lluny, i em van fer recitar mentalment:

Le roi jusqu’à ce jour ignore qui je suis,

Et ce secret toujours tient ma langue enchaînée.

El rei fins ara ignora qui soc jo,

I aquest secret manté la meva llengua encadenada.

Aquest diàleg, mig mut, mig parlat, només havia durat uns instants, i tan sols havia fet un petit tomb pels salons amb la duquessa de Guermantes quan una senyora menuda i morena, extremadament bonica, la va aturar:

«M’agradaria veure-la. No fa gaire, D’Annunzio la va veure a vostè des d’una llotja i va escriure a la princesa T... una carta en què explica que no havia vist mai res de tan bonic. Donaria la vida sencera per deu minuts de conversa amb vostè. En tot cas, encara que no pugui o no li vingui de gust, tinc la carta. M’hauria de donar una cita. Hi ha certes coses secretes que no puc dir aquí. Veig que no em reconeix», va afegir adreçant-se a mi; «el vaig conèixer a casa de la princesa de Parma» (on jo no havia posat mai els peus). «L’emperador de Rússia voldria que el seu pare fos destinat a Petersburg. Si pogués venir dimarts, justament Isvolski hi serà, en parlaria amb vostè. Tinc un regal per a vostè, estimada», va afegir mentre es girava cap a la duquessa, «i que no donaria a ningú més tret de vostè. Els manuscrits de tres obres d’Ibsen, que em va enviar a través del seu vell infermer. En guardaré una i li’n donaré les altres dues».

El duc de Guermantes no estava especialment encantat amb aquells oferiments. No gaire segur de si Ibsen o D’Annunzio eren morts o vius, ja veia escriptors, dramaturgs, visitant la seva dona i fent-la aparèixer en les seves obres. La gent de l’alta societat s’imagina fàcilment que els llibres són com una mena de cub amb una de les cares alçada, de manera que l’autor s’afanya a «fer-hi entrar» les persones que coneix. És deslleial, evidentment, i els escriptors són gent de poca volada. La veritat és que no seria avorrit veure’ls «passar» de tant en tant, perquè gràcies a ells, si llegim un llibre o un article, coneixem «l’altra cara de les cartes» i podem «treure les màscares». Així i tot, és més prudent limitar-se als autors morts. Al senyor de Guermantes només li semblava «perfectament convenient» el senyor que feia les necrològiques a Le Gaulois. Aquest, almenys, s’acontentava de citar el nom del senyor de Guermantes al capdavant de les persones «especialment» rellevants als enterraments en què el duc havia signat. Quan el duc preferia que el seu nom no hi figurés, en comptes de signar, enviava una carta de condol a la família del difunt, assegurant-li que els seus sentiments eren ben tristos. Així, si aquesta família feia posar al diari: «Entre les cartes rebudes, esmentem la del duc de Guermantes, etc.», no seria culpa del gasetiller, sinó del fill, germà, pare de la difunta, que el duc qualificava d’arribistes, i amb els quals estava decidit a no mantenir relacions (cosa que, ignorant el sentit exacte de les expressions, anomenava «partir peres»). La qüestió és que els noms d’Ibsen i de D’Annunzio i la seva incerta supervivència van fer frunzir les celles al duc, que no estava encara prou lluny de nosaltres per no haver sentit les diverses amabilitats de la senyora de Timoléon d’Amoncourt. Era una dona encisadora, amb un enginy i una bellesa tan notables que només amb una de les dues qualitats ja hauria aconseguit seduir. Però, nascuda en un ambient diferent del seu actual, al principi va aspirar tan sols a un saló literari i s’havia fet amiga —en cap cas amant, era de costums força purs— de manera successiva i també exclusiva de tots els grans escriptors que li oferien els seus manuscrits, li escrivien llibres, i després d’haver-se introduït en el Faubourg Saint-Germain per atzar, aquests privilegis literaris van resultar ser-li de gran profit. Ara tenia una situació en què no li calia dispensar altres gràcies que les que la seva sola presència repartia. Però, com que temps enrere estava acostumada a les relacions públiques, a les maniobres, a fer favors, hi continuava perseverant encara que no calgués. Sempre tenia un secret d’Estat per revelar, un potentat per presentar, l’aquarel·la d’un mestre per oferir. Darrere de tots aquests esquers inútils hi havia certament una part de mentida, però convertien la seva vida en un vodevil de complicació espurnejant, i era ben cert que era ella qui decidia els nomenaments de prefectes i generals.

Mentre caminava al meu costat, la duquessa de Guermantes deixava la llum atzurada dels seus ulls surar davant seu, però en el buit, per evitar la gent amb qui no volia entrar en relacions i de la qual endevinava de vegades, de lluny, l’escull amenaçador. Avançàvem entre una doble renglera de convidats, els quals, sabent que mai no coneixerien «Oriane», almenys volien, com una curiositat, ensenyar-la a la seva dona: «Úrsula, vine, corre, vine a veure la senyora de Guermantes que parla amb aquest jove». Es notava que no faltava gaire perquè s’enfilessin a les cadires per veure-hi millor, com a la desfilada del 14 de juliol o al Grand Prix. No es tracta que la princesa tingués un saló més aristocràtic que la seva cosina. A casa de la primera hi anava gent que la segona no hauria volgut convidar mai, sobretot a causa del seu marit. No va rebre mai, per exemple, la senyora Alphonse de Rothschild, que, amiga íntima de la senyora de La Trémoille i de la senyora de Sagan, com la mateixa Oriane, freqüentava sovint la casa d’aquesta darrera. Tres quarts del mateix amb el baró de Hirsch, que el príncep de Gal·les havia dut a casa seva, però no a casa de la princesa perquè s’hauria disgustat, i també amb diverses personalitats bonapartistes o fins i tot republicanes que interessaven a la duquessa però que el príncep, reialista acèrrim, no hauria volgut rebre. El seu antisemitisme, que també era per principi, no hauria cedit davant de cap persona brillant, per molt acreditada que estigués, i si rebia Swann, amb qui eren vells amics, i si de fet era l’únic Guermantes que l’anomenava Swann i no Charles, és perquè, sabent que l’àvia de Swann, una protestant casada amb un jueu, havia estat l’amant del duc de Berri, intentava, de tant en tant, creure en la llegenda segons la qual el pare de Swann era fill natural del príncep. Segons aquesta hipòtesi, que en realitat era falsa, Swann, fill d’un catòlic, que al seu torn era fill d’un Borbó, i d’una catòlica, era totalment cristià.

«Com, no coneix aquestes esplendors?», em va dir la duquessa, parlant-me del palauet on érem. Però després d’haver celebrat el «palau» de la seva cosina, es va afanyar a dir que preferia mil vegades «el seu humil cau». «Això és admirable per venir-hi de visita. Però em moriria de pena si m’hagués de quedar a dormir en aquestes habitacions on han succeït tants esdeveniments històrics. Em faria l’efecte d’haver-me quedat reclosa després del tancament, d’haver quedat oblidada, al castell de Blois, de Fontainebleau o fins i tot al Louvre, i de pensar, com a únic recurs contra la tristesa, que soc a l’habitació on van assassinar Monaldeschi. Com a camamil·la és insuficient. Miri, allà hi ha la senyora de Saint-Euverte. Fa una estona hem sopat a casa seva. Com que demà celebra la seva gran festa anual, em pensava que se n’hauria anat a dormir. Però és incapaç de perdre’s una festa. Si s’hagués celebrat al camp, hauria pujat sobre una catifa voladora abans que no anar-hi».

En realitat, la senyora de Saint-Euverte hi havia anat, aquell vespre, no tant pel plaer de no faltar a una festa a casa dels altres com per assegurar-se l’èxit de la seva, reclutar uns darrers adherents i, d’alguna manera, passar revista in extremis a les tropes que l’endemà havien de desfilar enlluernadores a la seva garden-party. Perquè des de feia uns quants anys, els convidats a les festes Saint-Euverte no eren els mateixos que temps enrere. Les notabilitats femenines del cercle dels Guermantes, tan escasses aleshores, havien anat portant de mica en mica —sadollades d’atencions per la mestressa de casa— les seves amigues. Al mateix temps, gràcies a un treball progressiu fet en paral·lel, però en sentit invers, la senyora de Saint-Euverte havia reduït any rere any el nombre de persones desconegudes en els ambients elegants. Primer l’una i després l’altra, les havia deixat de veure. Durant uns anys va funcionar el sistema de «fornades», que permetia convidar, gràcies a festes sobre les quals es guardava silenci, els exclosos perquè es divertissin entre ells, i així s’estalviaven de convidar-los amb gent de bona família. De què es podien queixar? ¿No tenien (panem et circenses) pastissets i un bon programa musical? Així, en simetria d’alguna manera amb les dues duquesses exiliades que, temps enrere, quan el saló Saint-Euverte feia els seus debuts, s’havien vist sostenir, com dues cariàtides, el sostre vacil·lant, els darrers anys només es van poder distingir, barrejades amb la gent elegant, com dues persones heterogènies: la vella senyora de Cambremer i la dona de veu bonica d’un arquitecte a la qual sovint s’havien vist obligats a demanar que cantés. Però com que ja no coneixien ningú a casa de la senyora de Saint-Euverte, enyorant les seves companyes perdudes, convençudes que molestaven, semblaven disposades a morir de fred com dues orenetes que no han emigrat a temps. Per aquest motiu, l’any següent no les van convidar; la senyora de Franquetot va intentar intercedir en favor de la seva cosina, tan melòmana. Però com que no va poder obtenir una resposta més explícita que aquestes paraules: «Oh! Però si sempre es pot entrar a escoltar música si li fa gràcia, això no és cap delicte!», la senyora de Cambremer no va trobar la invitació prou insistent i es va abstenir.

Davant d’aquesta transmutació, operada per la senyora de Saint-Euverte, d’un saló de leprosos a un saló de grans dames (l’última forma, aparentment ultrasofisticada, que havia adoptat), qualsevol s’hauria pogut sorprendre que la persona que l’endemà oferia la festa més brillant de la temporada necessités venir el dia abans a adreçar un crida suprema a les tropes. I és que la preeminència del saló Saint-Euverte només existia per a aquells que consideren que la vida mundana consisteix simplement a llegir les cròniques de festes de tarda i vetllades a Le Galois o Le Figaro, sense haver anat mai a cap. A aquests mundans que només veuen l’alta societat a través dels diaris, l’enumeració d’ambaixadores d’Anglaterra, d’Àustria, etc., de les duquesses d’Uzès, de La Trémoille, etc., etc., bastava perquè s’imaginessin fàcilment el saló Saint-Euverte com el primer de París, quan en realitat era dels darrers. No es tracta que les cròniques fossin fal·laces. La majoria de les persones esmentades hi eren presents. Però cadascuna hi havia anat després de precs, gestos d’amabilitat, favors, i amb la sensació d’honorar infinitament la senyora de Saint-Euverte. Aquests salons, menys buscats que defugits, i on es va, per dir-ho d’alguna manera, per compromís, només fan il·lusió a les lectores de la secció d’«Ecos de societat». Els rellisca una festa realment elegant en què la mestressa de casa, podent reunir totes les duquesses que es moren de ganes de trobar-se «entre els escollits», només en convida dues o tres, i no fa posar el nom dels convidats al diari. Per això aquestes dones, desconeixent o menystenint el poder que ha adquirit avui la publicitat, són elegants als ulls de la reina d’Espanya, però desconegudes per la gent, perquè la primera sap i la segona ignora qui són.

La senyora de Saint-Euverte no era una d’aquestes dones i, com a bona recol·lectora, venia a collir per a l’endemà tots els convidats. El senyor de Charlus no es comptava entre ells, sempre havia refusat anar a casa seva. Però estava enemistat amb tanta gent, que la senyora de Saint-Euverte ho podia atribuir al seu caràcter.

El cert és que, si només hi hagués trobat Oriane, la senyora de Saint-Euverte podria no haver-se molestat, ja que la invitació havia estat de viva veu i, d’altra banda, acceptada amb l’encantadora gràcia enganyosa que els acadèmics exerciten triomfalment, de manera que el candidat surt de casa seva emocionat i convençut que pot comptar amb el seu vot. Però no hi era només ella. Vindria el príncep d’Agrigent? ¿I la senyora de Durfort? Així que, per vigilar la collita, la senyora de Saint-Euverte havia cregut més expedient transportar-se ella mateixa; insinuant amb uns, imperativa amb altres, a tots anunciava amb mitges paraules diversions inimaginables que no es podrien veure una segona vegada, i prometia a tothom que a casa seva trobaria la persona que desitjava, o el personatge que necessitava trobar. I aquesta mena de funció amb què s’investia un cop l’any —com certes magistratures del món antic— de persona que l’endemà oferirà la garden-party més considerable de la temporada, li conferia una autoritat momentània. Les seves llistes estaven fetes i tancades, de manera que, mentre recorria els salons de la princesa amb lentitud per vessar successivament a cada orella: «Demà no s’oblidi de mi», assaboria la glòria efímera d’apartar els ulls i continuar somrient si albirava algun desmanyotat que calia evitar o algun noble de baixa estofa que una camaraderia de col·legi havia fet admetre a casa de «Gilbert», i la presència del qual a la seva garden-party no aportaria res. Preferia no parlar-hi per si de cas poder dir després: «Vaig fer les invitacions verbalment, i malauradament no el vaig veure». Així ella, una simple Saint-Euverte, feia amb els seus ulls escrutadors una «selecció» entre els convidats de la princesa. I, amb aquest comportament, es creia una autèntica duquessa de Guermantes.

Val a dir que aquesta tampoc no tenia tanta llibertat com podríem pensar a l’hora de saludar i somriure. Per un costat, quan s’hi negava era sens dubte voluntàriament: «Quina dona més pesada!», deia, «¿ara m’hauré de passar mitja hora parlant-li de la seva festa?».

Es va veure passar una duquessa bastant morena a qui la seva lletjor i ximpleria, i certes relliscades de conducta, havien exiliat no de la societat, però sí de certes relacions elegants. «Ah!», va xiuxiuejar la senyora de Guermantes amb el cop d’ull infal·lible i desencantat d’expert a qui mostren una joia falsa, «aquí reben això!». Només de veure la senyora mig tarada i amb la cara plena de pigues amb pèls negres, la senyora de Guermantes calibrava el valor més que mediocre d’aquella vetllada. S’havia criat amb aquella senyora, però havia tallat tota relació amb ella; va respondre a la seva salutació amb un simple senyal del cap d’allò més sec. «De debò que no entenc», em va dir ella com per excusar-se, «com la Marie-Gilbert ens pot convidar amb tota aquesta fauna. Es pot dir que n’hi ha de totes les parròquies. Estava molt més cuidat a casa de la Mélanie Pourtalès. Podia convidar el Sant Sínode i el temple de l’Oratòria si li venia de gust, però almenys, aquells dies no ens hi feia anar». Però, en molts casos, era per timidesa o per por que el marit li muntés una escena, ja que no volia que convidés artistes, etc. («Marie-Gilbert» en protegia uns quants, calia estar a l’aguait per no ser abordat per alguna il·lustre cantant alemanya), per cert temor també respecte al nacionalisme que ella, en tant que representant de l’esperit dels Guermantes, igual que el senyor de Charlus, menyspreava des del punt de vista mundà (ara resulta que, per glorificar l’Estat Major, donaven prioritat a generals plebeus abans que a certs ducs), però al qual, tanmateix, conscient que estava del costat «malpensant», feia àmplies concessions, fins al punt de dubtar, en aquell ambient altament antisemita, si havia d’oferir la mà a Swann. En aquest sentit, ràpidament es va tranquil·litzar després d’assabentar-se que el príncep no havia deixat entrar Swann i havia tingut amb ell una «mena d’altercat». No li caldria arriscar-se i conversar públicament amb el «pobre Charles», a qui preferia amoixar en privat.

«I qui deu ser, aquella?», va exclamar la senyora de Guermantes en veure una senyora menuda amb un aspecte una mica estrany, amb un vestit negre tan senzill que semblava una pobra desgraciada, que els adreçava, a ella i al seu marit, una gran salutació. No la va reconèixer i, com que de vegades li agafaven aquells rampells d’insolència, es va redreçar com ofesa, i la va mirar sense respondre. «Qui és aquesta persona, Basin?», va preguntar astorada, mentre el senyor de Guermantes, per reparar la descortesia d’Oriane, saludava la dama i encaixava amb el marit. «Però si és la senyora de Chaussepierre, no s’ha mostrat gens cortès». «No em diu res, Chaussepierre». «El nebot de la vella Chanlivaut». «No conec res de tot això. ¿Qui és la dona, per què em saluda?». «Però si la coneixes perfectament, és la filla de la senyora de Charleval, Henriette Montmorency». «Ah! Si vaig tractar molt la seva mare, era encantadora, molt intel·ligent. ¿Per què s’ha casat amb tota aquesta gent que no conec? ¿Dius que es diu senyora de Chaussepierre?», va dir accentuant aquesta darrera paraula en un to interrogatiu i com si tingués por d’equivocar-se. El duc li va dedicar un esguard dur. «No és tan ridícul com es pensa el fet de dir-se Chaussepierre! El vell Chaussepierre era el germà de la Charleval ja citada, la senyora de Sennecour i de la vescomtessa de Merlerault. Són gent molt bé». «Ah! Ja n’hi ha prou», va exclamar la duquessa, que, com una domadora, no volia tenir mai l’aspecte de deixar-se intimidar per les mirades devoradores de la fera. «Basin, no sap quina alegria em dona. No sé d’on ha tret tots aquests noms, però el felicito de tot cor. No coneixia Chaussepierre, però he llegit Balzac, vostè no és l’únic, sap, i fins i tot he llegit Labiche. M’agrada Chanlivaut, no detesto Charleval, però he de confessar que Merlerault és l’obra mestra. De totes maneres, hem de confessar que Chaussepierre no està malament del tot. Vostè els ha col·leccionat tots, és increïble. Vostè, que vol escriure un llibre», em va dir, «hauria de quedar-se amb Charleval i Merlerault. No trobarà res de millor». «I es ficarà de cap en un procés, i acabarà a la presó; li dona molt mals consells, Oriane». «Espero pel seu bé que tingui a la seva disposició persones més joves si té ganes de demanar mals consells i, sobretot, que els segueixi. Però si l’únic mal que vol fer és un llibre!». Bastant lluny de nosaltres, una jove esplèndida i altiva destacava amb el seu vestit blanc, atapeït de tuls i diamants. La senyora de Guermantes la va contemplar parlant davant d’un grup hipnotitzat per la seva gràcia. «La seva germana és la més bonica allà on vagi; està preciosa, aquesta nit», va dir, mentre agafava una cadira, al príncep de Chimay, que just passava pel costat. El coronel de Froberville (que tenia per oncle un general del mateix nom) va venir a seure amb nosaltres, i també el senyor de Bréauté, mentre el senyor de Vaugoubert, remenant el cul (per un excés de cortesia que conservava inclús jugant a tennis, en què, a base de demanar permís als personatges importants abans d’atrapar la pilota, feia perdre el partit inevitablement al seu equip), tornava al costat del senyor de Charlus (fins aleshores gairebé embolicat amb la immensa faldilla de la comtessa de Molé, a qui professava una admiració per damunt de totes les dones), i per pura casualitat, just en el moment en què diversos membres d’una nova missió diplomàtica a París saludaven el baró. Davant d’un jove secretari amb una expressió particularment viva, el senyor de Vaugoubert va mirar de fit a fit el senyor de Charlus amb un somriure que emanava visiblement una sola pregunta. Potser el senyor de Charlus hauria compromès algú de bon grat, però sentir-se ell mateix compromès amb aquell somriure procedent d’un altre i que només podia significar una cosa el va exasperar. «No sé res de res, li prego que es guardi les seves curiositats per a vostè. Em deixen més que fred. D’altra banda, en aquest cas particular, em temo que és una pífia total per part seva. Crec que precisament aquest jove és tot el contrari». Aquí, el senyor de Charlus, empipat per haver estat posat en evidència per un ximple, no deia la veritat. Si el baró no s’hagués equivocat, el secretari en qüestió hauria estat una excepció en aquella ambaixada. En efecte, era constituïda per personalitats força diferents, algunes de mediocres en extrem, de manera que si es buscava quin havia pogut ser el motiu de la tria que s’havia fet, només es podia descobrir la inversió. Posant al capdavant d’aquesta petita Sodoma diplomàtica un ambaixador atret, al contrari, per les dones, amb una exageració còmica de compare de revista que comandava a toc de xiulet el seu batalló de transvestits, semblava haver obeït la llei dels contrastos. Malgrat tot el que passava davant dels seus nassos, no creia en la inversió. I en va donar la prova immediatament casant la seva germana amb un encarregat de negocis que considerava, del tot equivocadament, un faldiller. Des d’aleshores es va convertir en una presència molesta i aviat el van substituir per una excel·lència que va garantir l’homogeneïtat del conjunt. D’altres ambaixades van intentar rivalitzar amb aquesta, però no van poder disputar-li el premi (com en el concurs general de secundària, que sempre se l’endú el mateix institut) i van haver de transcórrer més de deu anys abans que, després d’introduir-se agregats heterogenis en aquell conjunt tan perfecte, un altre li pogués arrencar la funesta palma i posar-se al capdavant.

Tranquil·litzada perquè no hauria de parlar amb el senyor Swann, la senyora de Guermantes només sentia curiositat per la conversa que aquest havia mantingut amb l’amfitrió. «Vostè sap de què han parlat?», va preguntar el duc el senyor de Bréauté. «He sentit dir», va respondre, «que era a propòsit d’una obra que Bergotte, l’escriptor, havia fet representar a casa seva. Va ser deliciosa, la veritat. Però sembla que l’actor s’havia caracteritzat de Gilbert, que a més sembla que el senyor Bergotte havia volgut retratar». «Caram, m’hauria divertit veure com imitaven Gilbert», va dir la duquessa amb un somriure somniador. «I és sobre aquesta representació de no res», va reprendre el senyor de Bréauté avançant la mandíbula de rosegador, «que en Gilbert ha demanat explicacions a en Swann, que s’ha limitat a respondre, cosa que a tothom li ha semblat molt ocurrent: “I ara!, gens ni mica, no se li assembla gens, vostè és molt més ridícul!”. D’altra banda», va prosseguir el senyor de Bréauté, «es veu que aquesta petita peça era meravellosa. La senyora Molé hi era i es va divertir moltíssim». «Com? La senyora Molé hi va anar?», va preguntar la duquessa astorada. «Ah! Deu ser en Mémé qui ho ha enredat tot. És el que sempre acaba passant en aquests indrets. De cop i volta, un bon dia tothom comença a anar-hi i jo, que me n’he exclòs voluntàriament per una qüestió de principis, em trobo tota sola avorrint-me al meu racó». Després del relat que acabava de fer-li el senyor de Bréauté, la duquessa de Guermantes (si bé no sobre el saló de Swann, almenys sobre la hipòtesi de trobar-se Swann al cap d’un instant) havia adoptat, com es veu, un nou punt de vista. «L’explicació que ens dona», va dir el coronel de Froberville al senyor de Bréauté, «és punt per punt inventada. Tinc els meus motius per saber-ho. El príncep s’ha limitat, purament i simplement, a fer una algarada a Swann i li ha fet saber, com deien els nostres pares, que no és benvingut a casa seva, ateses les opinions que expressa. I, al meu parer, el meu oncle Gilbert ha tingut mil vegades raó, no només fent aquesta algarada, sinó que fa més de sis mesos que hauria d’haver trencat relacions amb un dreyfusista confés».

El pobre senyor de Vaugoubert, transformat ara de jugador de tennis massa dròpol en la pilota mateixa que es llança sense miraments, es va trobar projectat cap a la duquessa de Guermantes, a la qual va presentar els seus respectes. Oriane els va rebre força malament, perquè estava convençuda que tots els diplomàtics —o homes polítics— del seu món eren uns babaus.

El senyor de Froberville s’havia beneficiat per força de la situació de favor que des de feia poc es reservava als militars en la societat en general. Malauradament, si bé la dona que havia esposat era una parenta molt autèntica dels Guermantes, també era extraordinàriament pobra i, com que ell mateix havia perdut la seva fortuna, no tenien gaire relació i eren d’aquella gent que es deixa de banda tret de les grans ocasions, quan tenien la sort de perdre o casar un familiar. Aleshores, formaven part integral de la comunió de la gran aristocràcia, com els catòlics de nom que només s’apropen a la Santa Taula un cop l’any. La seva situació material hauria estat fins i tot precària si la senyora de Saint-Euverte, fidel a l’afecte que havia sentit pel difunt general de Froberville, no hagués ajudat per tots els mitjans possibles el matrimoni, regalant roba i distracció a les dues nenes. Però el coronel, que passava per ser bona persona, no tenia una ànima agraïda. Sentia enveja de les esplendors d’una benefactora que els celebrava sense treva i sense mesura. La garden-party anual era per a ell, per a la seva dona i les seves dues filles un plaer meravellós que no hauria volgut perdre’s ni per tot l’or del món, però un plaer enverinat per la simple idea que alimentava l’orgull de la senyora de Saint-Euverte. L’anunci d’aquesta garden-party als diaris que, després d’un relat detallat, afegien de manera maquiavèl·lica: «En tornarem a parlar, d’aquesta esplèndida festa», els detalls complementaris sobre els vestits que s’allargaven durant uns quants dies seguits, tot plegat feia tant de mal als Froberville que, malgrat que estaven força privats de plaers i sabien que podien comptar amb el d’aquesta festa de tarda, cada any arribaven a desitjar que el mal temps destarotés el seu èxit, a consultar el baròmetre i a anticipar amb delit les primícies d’una tempesta que aconseguiria arruïnar la festa.

«No penso discutir de política amb vostè, Froberville», va dir el senyor de Guermantes, «però pel que fa a Swann, puc dir amb tota franquesa que el seu comportament amb nosaltres és del tot inqualificable. Introduït temps enrere per nosaltres en els cercles aristocràtics, pel duc de Chartres també, m’han dit que és obertament dreyfusista. No m’ho hauria pogut esperar mai, això, d’un home com ell, un fi gurmet, un esperit positiu, un col·leccionista, un amant dels llibres antics, membre del Jockey, un home que gaudeix de la consideració general, coneixedor de les bones adreces, que ens enviava el millor porto que es pot beure, un diletant, un pare de família. Ah! Com m’ha pres el pèl! I no parlo de mi, que ja se sap que soc un vell xaruc i la meva opinió no compta, una mena de rodamon: encara que només fos per l’Oriane, no ho hauria d’haver fet, hauria hagut de renegar obertament dels jueus i dels partidaris del condemnat».

«Sí, i més després de l’amistat que sempre li ha mostrat la meva dona», va prosseguir el duc, que, evidentment, considerava que condemnar Dreyfus per alta traïció, amb independència de l’opinió que cadascú tingués en el seu fur intern sobre la seva culpabilitat, constituïa una mena d’agraïment per la manera com l’havien rebut al Faubourg Saint-Germain, «s’hauria hagut de dessolidaritzar. Perquè, pregunti-ho a l’Oriane, sentia una autèntica amistat per ell». La duquessa, pensant que un to ingenu i calmat donaria un valor més dramàtic i sincer a les seves paraules, va dir amb una veu d’escolar, com deixant simplement sortir la veritat de la seva boca i imprimint solament als ulls una expressió una mica melancòlica: «És ben cert, no tinc cap motiu per amagar que sentia un afecte sincer per en Charles!». «Ja veu que no soc jo qui l’obliga a dir-ho. I després d’això, duu la ingratitud a l’extrem i es fa dreyfusista!».

«A propòsit dels dreyfusistes», vaig dir jo, «sembla que el príncep Von ho és». «Ah!, fa bé de parlar-me d’ell», va exclamar el senyor de Guermantes, «gairebé havia oblidat que m’havia convidat a sopar a casa seva dilluns. Però que sigui dreyfusista o no tant se me’n dona, perquè és estranger. M’importa un rave. En canvi, un francès és diferent. És cert que Swann és jueu. Però fins avui —disculpi, Frober­ville— havia tingut la feblesa de creure que un jueu pot ser francès, em refereixo a un jueu honorable, un home de món. I Swann ho era en tot el sentit del terme. Doncs bé! Em força a reconèixer que m’he equivocat, ja que es posa a favor de Dreyfus (que, culpable o no, no forma part del seu entorn i no se l’hauria creuat mai), i en contra d’una societat que l’havia adoptat, que l’havia tractat com un dels seus. No cal dir que tots ens presentàvem com a garants de Swann, i jo hauria respost del seu patriotisme com del meu. Ah! Mireu ara com ens ho paga! Confesso que no m’ho hauria esperat mai, això, d’ell. El tenia en més consideració. Era llest (en el seu estil, evidentment). Soc conscient que havia comès la insanitat del seu matrimoni. Miri, ¿sap a qui li va doldre profundament el matrimoni de Swann? A la meva dona. L’Oriane sovint té el que m’agradaria anomenar una aparença d’insensibilitat, però, en el fons, ho sent tot amb una força extraordinària». La senyora de Guermantes, encantada amb aquesta anàlisi del seu caràcter, l’escoltava amb un posat modest sense badar boca, per escrúpol d’assentir a l’elogi, i sobretot per por d’interrompre’l. El senyor de Guermantes hauria pogut parlar una hora sobre aquest tema que ella no s’hauria bellugat gota, talment com si haguessin interpretat per a ella una peça musical. «Doncs bé! Recordo que quan es va assabentar del casament de Swann es va sentir profundament ferida; li va semblar que estava malament en una persona a qui havíem ofert tantes mostres d’amistat. Apreciava molt Swann; estava realment trista. Oi que sí, Oriane?». La senyora de Guermantes va creure que havia de respondre a una interpel·lació tan directa sobre un detall que li permetria, sense que es notés gaire, confirmar les lloances que —constatava— ja s’havien acabat. En un to tímid i senzill, i una expressió encara més estudiada en tant que volia semblar «sentida», va dir amb una dolçor reservada: «És cert, Basin no s’equivoca gens ni mica». «I no obstant això, no era del tot la mateixa cosa. Què vol? L’amor és l’amor, encara que al meu parer hi ha uns límits que no es poden traspassar. Podria excusar un jovencell, un marrec que es deixa seduir per les utopies. Però Swann, un home intel·ligent, d’una delicadesa demostrada, un fi coneixedor dels quadres, un familiar del duc de Chartres, del mateix Gilbert!». El to en què el senyor de Guermantes deia això era, a més, del tot simpàtic, sense ni una ombra de la vulgaritat que sovint gastava. Parlava amb una tristesa lleugerament indignada, però tot en ell respirava aquesta gravetat dolça que configura l’encant untuós i profund de certs personatges de Rembrandt, el burgmestre Six, per exemple. Es notava que el duc ni tan sols es plantejava la qüestió sobre la immoralitat del comportament de Swann en l’Afer de tant com li semblava inqüestionable; experimentava l’aflicció d’un pare que veu com un dels seus fills, per a l’educació del qual ha fet grans sacrificis, arruïna voluntàriament la magnífica situació que li ha construït i deshonora un nom respectat amb disbauxes inadmissibles segons els principis o prejudicis de la família. Val a dir que el senyor de Guermantes no havia manifestat temps enrere una sorpresa tan profunda i dolorosa quan s’havia assabentat que Saint-Loup era dreyfusista. Però, per començar, considerava el seu nebot un jove mal encarrilat i res del que fes podria sorprendre’l, mentre que Swann era el que el senyor de Charlus anomenava «un home ponderat, un home amb una posició de primer ordre». En segon lloc i, sobretot, havia passat bastant de temps durant el qual si, des del punt de vista històric, els esdeveniments havien semblat justificar en part la tesi dreyfusista, l’oposició antidreyfusista havia redoblat la seva virulència, i de purament política s’havia convertit en social. Ara era una qüestió de militarisme, de patriotisme, i les onades de còlera alçades en la societat havien tingut temps d’adquirir la força que no tenen mai a l’inici de la tempesta. «Miri», va reprendre el senyor de Guermantes, «fins i tot des del punt de vista dels seus estimats jueus, atès que està capficat a donar-los suport, Swann ha comès una pífia d’un abast incalculable. Demostra que s’han unit tots secretament i que, d’alguna manera, estan obligats a prestar ajut a algú de la seva raça, encara que no el coneguin. És un perill públic. Nosaltres hem estat massa tolerants, això és evident, i la ficada de pota que comet Swann encara tindrà més ressò en tant que era apreciat, fins i tot rebut, i que era pràcticament l’únic jueu que coneixíem. Em diran: Ab uno disce omnes». (La satisfacció d’haver trobat en el moment just, en la seva memòria, una citació tan oportuna va ser l’únic que va il·luminar amb un orgullós somriure la melancolia del gran senyor traït.)

Tenia moltes ganes de saber què havia passat exactament entre el príncep i Swann, i de veure aquest darrer, si encara era a la festa. «Li diré», em va respondre la duquessa, a qui parlava d’aquest desig, «que no estic gaire interessada a veure’l perquè sembla, segons m’han explicat fa una estona a casa de la senyora de Saint-Euverte, que abans de morir voldria que conegués la seva dona i la seva filla. Déu meu! Em fa una pena infinita que estigui malalt, però, d’entrada, espero que no n’hi hagi per a tant. I després, tampoc no crec que sigui cap raó perquè aleshores seria realment massa fàcil. A un escriptor sense talent només li caldria dir: “Votin per mi a l’Acadèmia perquè la meva dona està a punt de morir i vull donar-li aquesta darrera alegria”. S’acabarien els salons si estiguéssim obligats a conèixer tots els moribunds. El meu cotxer podria dir-me: “La meva filla està molt greu, faci que em rebi la princesa de Parma”. Jo adoro en Charles, i em faria molta pena haver-li de negar res, per això prefereixo evitar que m’ho demani. Espero de tot cor que no s’estigui morint, tal com ell afirma, però francament, si fos així, per a mi no seria el moment de conèixer aquestes dues criatures que m’han privat del meu amic més agradable durant quinze anys, i que em resultarien una càrrega quan ja ni tan sols podria aprofitar per veure’l, perquè estaria mort!».

Però el senyor de Bréauté no havia deixat de rumiar la negativa que li havia infligit el coronel de Froberville. «No dubto de l’exactitud del seu relat, benvolgut amic», va dir, «però el meu prové d’una font fiable. És el príncep de La Tour d’Auvergne qui m’ho ha explicat». «Em sorprèn que un savi com vostè digui encara el príncep de La Tour d’Auvergne», va interrompre el duc de Guermantes. «Vostè ja sap que no ho és gens ni mica. Només en queda un membre, d’aquesta família. L’oncle de l’Oriane, el duc de Bouillon». «El germà de la senyora de Villeparisis?», vaig preguntar recordant que aquesta era una senyoreta de Bouillon. «Exactament. Oriane, la senyora de Lambresac l’està saludant». En efecte, es podia veure per moments formar-se i passar com una estrella fugaç un feble somriure que la duquessa de Lambresac destinava a alguna persona que havia reconegut. Però aquest somriure, en comptes de precisar-se en una afirmació activa, en un llenguatge mut però clar, s’ofegava de seguida en una mena d’èxtasi ideal que no distingia res, mentre el cap s’inclinava en un gest de benedicció beata semblant al que inclina cap a la munió de combregants un prelat una mica reblanit. La senyora de Lambresac no ho estava en absolut. Però jo ja coneixia aquesta mena particular de distinció caduca. A Combray i a París, totes les amigues de la meva àvia tenien el costum de saludar, en una reunió mundana, amb un posat tan seràfic com si haguessin entrevist alguna coneixença a missa, en el moment de l’Assumpció o durant un enterrament, i llançaven blanament un «bon dia» que s’enllestia en una pregària. A més, una frase del senyor de Guermantes havia de completar la meva comparació. «Ja ha vist el duc de Bouillon», em va dir el senyor de Guermantes. «Justament sortia de la meva biblioteca quan vostè hi entrava, un senyor de baixa estatura i molt blanc». Era el que jo havia pres per un petitburgès de Combray, i del qual ara advertia la semblança amb la senyora de Villeparisis. La similitud de les salutacions evanescents de la duquessa de Lambresac amb aquestes dues amigues de la meva àvia havia començat a interessar-me, mostrant-me que en els cercles reduïts i tancats, ja siguin de la petita burgesia o de la gran noblesa, les antigues maneres de fer persisteixen, i ens permeten com a un arqueòleg descobrir com podia ser l’educació, i la part d’ànima que reflecteix, en el temps del vescomte d’Arlincourt i de Loïsa Puget. Ara la perfecta conformitat d’aspecte entre un petitburgès de Combray de la seva edat i el duc de Bouillon em recordava (cosa que ja m’havia sorprès tant quan havia vist l’avi patern de Saint-Loup, el duc de La Rochefoucauld, en un daguerreotip on apareixia amb la mateixa vestimenta, aspecte i actitud que el meu besoncle) que les diferències socials, incloses les individuals, es fonen a distància en la uniformitat d’una època. La veritat és que la semblança de la vestimenta i també la reverberació a través del rostre de l’esperit de l’època ocupen, en una persona, un lloc tant més important que la seva casta, que només n’ocupa un de gran en l’amor propi de l’interessat i en la imaginació dels altres, als quals, per adonar-se que un gran senyor dels temps de Lluís Felip és menys diferent d’un burgès d’aquesta mateixa època que un gran senyor del temps de Lluís XV, no els cal recórrer a les galeries del Louvre.

En aquell moment, un músic bavarès de cabells llargs, a qui la princesa de Guermantes protegia, va saludar Oriane. Aquesta va respondre amb una inclinació del cap, però el duc, furiós de veure la seva dona saludar algú que no coneixia, d’aspecte singular, i que tenia, segons creia saber el senyor de Guermantes, mala reputació, es va girar en direcció a la seva dona amb una expressió interrogadora i terrible, com dient: «Qui redimoni és, aquest ostrogot?». La situació de la pobra senyora de Guermantes ja era prou complicada i, si el músic hagués sentit un mínim de pietat per aquesta esposa màrtir, se n’hauria allunyat ràpidament. Però, ja fos pel desig de no entomar la humiliació que acabaven d’infligir-li en públic, davant dels amics més antics del cercle del duc, la presència dels quals potser havia motivat una mica la seva silenciosa inclinació, i demostrar que era amb ple dret, i no sense conèixer-la, que havia saludat la senyora de Guermantes, ja fos obeint l’obscura i irresistible inspiració de la pífia que l’havia empès —en un moment en què s’hauria d’haver fiat més aviat de la intel·ligència— a aplicar al peu de la lletra el protocol, el músic es va atansar encara més a la senyora de Guermantes i li va deixar anar: «Senyora duquessa, voldria sol·licitar-li l’honor de ser presentat al duc». La senyora de Guermantes volia que se l’empassés la terra. Però, fet i fet, malgrat ser una esposa enganyada, no deixava de ser la duquessa de Guermantes i no podia semblar estar desposseïda del dret a presentar al seu marit la gent que coneixia. «Basin», va dir, «permeti’m que li presenti el senyor de Herweck».

«No li pregunto si demà anirà a casa de la senyora Saint-Euverte», va dir el coronel Froberville a la senyora de Guermantes per dissipar la patètica impressió produïda per la demanda intempestiva del senyor de Herweck. «Hi anirà tot París». Mentrestant, girant-se amb un sol moviment i com en bloc cap al músic indiscret, el duc de Guermantes, fent front, monumental, mut, irritat, semblant a un Júpiter tonant, es va quedar immòbil uns quants segons, amb els ulls flamejants de còlera i sorpresa, amb els cabells crespats com sortint d’un cràter. Tot seguit, mogut com per un impuls, l’únic que li permetia acomplir el gest d’amabilitat que li havien demanat, i després d’haver semblat, amb la seva actitud desafiant, demostrar a l’assistència que no coneixia el músic bavarès, creuant a l’esquena les mans enguantades de blanc, es va inclinar cap endavant i va assestar al músic una reverència tan profunda, impregnada de tanta estupefacció i ràbia, tan brusca, tan violenta, que l’artista, tremolós, va recular inclinant-se per no rebre un formidable cop de cap al ventre. «Però és que precisament demà no seré a París», va respondre la duquessa al coronel de Froberville. «Li diré (cosa que no hauria de confessar) que he arribat a la meva edat sense conèixer els vitralls de Montfort-l’Amaury. Em fa vergonya, però és així. Aleshores, per reparar aquesta culpable ignorància, m’he promès d’anar demà mateix a veure’ls». El senyor de Bréauté va somriure subtilment. Va comprendre en efecte que, si la duquessa havia arribat a la seva edat sense conèixer els vitralls de Montfort-l’Amaury, aquesta visita artística no adoptava de sobte el caràcter urgent d’una intervenció «en calent» i hauria pogut sense problemes, després de diferir-la durant més de vint anys, posposar-la vint-i-quatre hores més. El projecte concebut per la duquessa era simplement la sentència dictada, a la manera dels Guermantes, segons la qual el saló Saint-Euverte no era en definitiva cap casa realment elegant, sinó una on la convidaven per lluir el seu nom en la crònica del Gaulois, una que concediria un segell de suprema elegància a aquelles, o en tot cas a aquella —si no era més que una—, que no s’hi deixaria veure. La delicada diversió del senyor de Bréauté, doblada pel plaer poètic que assaboria la gent de l’alta societat veient la senyora de Guermantes fer coses que la seva situació inferior no els permetia imitar, però que només l’escena els provocava un somriure de camperol lligat a la seva gleva que veu homes més lliures i afortunats passar per damunt del seu cap, aquest plaer delicat no tenia cap relació amb l’alegria dissimulada però immensa que va sentir de cop el senyor de Froberville.

Els esforços que feia el senyor de Froberville perquè no se’l sentís riure l’havien fet posar-se vermell com un tomàquet i, malgrat això, entretallant les seves paraules amb sanglots d’alegria, va exclamar en un to misericordiós: «Oh! Pobra tia Saint-Euverte, es posarà malalta! No! La pobra malaurada no tindrà la seva duquessa, quin cop! N’hi ha prou perquè se’n vaig a l’altre barri!», va afegir cargolant-se de riure. I en la seva embriaguesa, no podia evitar mobilitzar els peus i fregar-se les mans. Somrient amb un ull i una única comissura de la boca al senyor de Froberville, de qui apreciava la intenció amable però no tant el tedi mortal, la senyora de Guermantes es va decidir a acomiadar-se’n. «Escolti, em veig obligada a dir-li adeu», va dir alçant-se amb un posat de resignació melancòlic, i com si per a ella hagués estat una desgràcia. Sota l’encanteri dels seus ulls blaus, la seva veu lleugerament musical feia pensar en el lament poètic d’una fada. «Basin vol que vagi a veure una estona la Maria». En realitat, estava tipa d’escoltar Froberville, que no parava de dir-li com l’envejava per anar a Montfort-l’Amaury, quan ella sabia perfectament que era la primera vegada que ell sentia a parlar d’aquells vitralls, i que, d’altra banda, no s’hauria perdut per res del món la festa de tarda de Saint-Euverte. «Adeu, amb prou feines hem parlat, així van les coses en aquestes vetllades, no ens diem tot el que ens voldríem dir; de fet, passa el mateix per tot arreu en la vida. Esperem que després de la mort les coses estiguin més ben organitzades. Almenys no haurem d’anar sempre escotades. Però, qui ho sap? Potser exhibirem els ossos i els cucs a les grans festes. Per què no? Miri, per exemple la Rampillon mare; ¿li sembla que hi ha gaire diferència entre això i un esquelet amb el vestit escotat? És cert que hi té tot el dret perquè com a mínim deu tenir cent anys. Ja era una vaca sagrada davant de la qual em negava a inclinar-me quan vaig fer el meu debut en societat. Creia que era morta des de feia molt de temps; aquesta seria de fet l’única explicació a l’espectacle que ens ofereix. És impressionant i litúrgic. És ben bé del Camposanto!». La duquessa ja havia deixat Froberville, però ell s’hi va atansar de nou: «M’agradaria dir-li unes darreres paraules». Una mica molesta: «Què vol ara?», li va dir altiva. I ell, tement que al darrer moment perdés l’interès per Montfort-l’Amaury: «No havia gosat parlar-li’n a causa de la senyora Saint-Euverte, per no entristir-la, però ja que no compta d’anar-hi, voldria dir-li que me n’alegro per vostè perquè a casa tenen el xarampió!». «Oh! Verge Santa!», va dir Oriane, que tenia por de les malalties. «A mi no m’afecta, ja l’he passat, aquesta malaltia. No es pot passar dues vegades». «Això ho diuen els metges; conec gent que l’ha passada fins a quatre vegades. En fi, ara ja està advertida». Quant a ell, aquest xarampió inventat, li hauria calgut tenir-lo realment i que l’hagués clavat al llit perquè es resignés a faltar a la festa de Saint-Euverte, esperada des de feia tants mesos. Tindria el plaer de veure-hi tantes elegàncies!, i el plaer més gran encara de constatar-hi algunes pífies, i sobretot el de poder vantar-se durant molt de temps d’haver-se relacionat amb les primeres i, exagerant o inventant-se-les, de deplorar les segones.

Vaig aprofitar que la duquessa canviava de lloc per posar-me dret també i anar cap al fumador a informar-me sobre Swann. «No es cregui ni una paraula del que ha explicat en Babal», em va dir ella. La petita Molé no hauria anat mai a entaforar-se allà. Ens diuen això per atreure’ns-hi. No reben ningú i no els conviden enlloc. Ell mateix ho confessa: “Ens quedem tots dos sols davant la llar de foc”. Com que sempre diu nosaltres, no com el rei, sinó per la seva dona, no insisteixo. Però estic al cas de tot», va afegir la duquessa. Tots dos ens vam creuar dos joves d’una gran i dissemblant bellesa que tenia l’origen en una mateixa dona. Eren els dos fills de la senyora de Surgis, la nova amant del duc de Guermantes. Resplendien amb les perfeccions de la seva mare, però cadascun amb una de diferent. En un havia passat, ondulant en un cos viril, la prestància reial de la senyora de Surgis, i la mateixa pal·lidesa ardent, escarlata i sagrada fluïa en les galtes marmòries de la mare i del fill; però el seu germà havia rebut el front grec, el nas perfecte, el coll d’estàtua, els ulls infinits; així, feta de diferents dons que la deessa havia repartit, la seva doble bellesa oferia el plaer abstracte de pensar que la causa d’aquesta bellesa venia de fora; semblava que els principals atributs de la seva mare s’haguessin encarnat en dos cossos diferents; que un dels joves era l’estatura de la seva mare i el seu cutis, i l’altre el seu esguard, de la mateixa manera que els éssers divins no eren sinó la Força i la Bellesa de Júpiter o de Minerva. Molt respectuosos amb el senyor de Guermantes, de qui deien: «És un gran amic dels nostres pares», el gran va considerar prudent no anar a saludar la duquessa, atès que estava al corrent que ella estava enemistada amb la seva mare, potser sense comprendre’n el motiu, i quan ens va veure va girar lleugerament el cap. El petit, que sempre imitava el seu germà perquè, ximple com ell sol i, a més, miop, no gosava tenir una opinió pròpia, va inclinar el cap en el mateix angle i van enfilar tots dos cap a la sala de jocs, l’un darrere l’altre, com dues figures al·legòriques.

En el moment d’arribar a aquesta sala, em va aturar la marquesa de Citri, encara bella però gairebé amb escuma a la boca. Era de bon llinatge i havia buscat i fet un casament brillant esposant el senyor de Citri, la besàvia del qual era Aumale-Lorraine. Però un cop experimentada aquesta satisfacció, el seu caràcter negatiu l’havia empès a sentir per la gent de l’alta societat una animadversió que no excloïa en absolut la vida mundana. En una vetllada no només es mofava de tothom, sinó que hi havia en aquesta mofa tanta violència, que ni el mateix riure no era prou aspre i es convertia en un xiulet gutural: «Ah!», em va dir assenyalant-me la duquessa de Guermantes, que m’acabava de deixar i ja era una mica lluny, «el que m’indigna és que pugui fer aquesta vida». ¿Eren paraules d’una santa moribunda que se sorprèn que els gentils no arribin per ells mateixos a la veritat, o bé d’una anarquista assedegada de sang? En tot cas, aquell apòstrof no tenia cap mena de justificació. D’entrada, «la vida que feia» la senyora de Guermantes diferia ben poc (tret de la indignació) de la de la senyora de Citri. La senyora de Citri estava estupefacta de veure la duquessa capaç d’aquest sacrifici mortal: assistir a una vetllada de Marie-Gilbert. Cal dir en aquest cas particular que la senyora de Citri apreciava molt la princesa, que en efecte era molt bona, i sabia que la complaïa enormement assistint a la vetllada. Per això, per anar a la festa, havia renunciat a rebre una ballarina que ella considerava genial i que l’havia d’iniciar en els misteris de la coreografia russa. Un altre motiu que llevava algun valor a la ràbia concentrada que sentia la senyora de Citri en veure Oriane saludar a tort i a dret és que la senyora de Guermantes, encara que en un estat molt menys avançat, presentava els símptomes de la malaltia que devastava la senyora de Citri. D’altra banda, ja hem vist que en duia els gèrmens des del naixement. En definitiva, més intel·ligent que la senyora de Citri, la senyora de Guermantes hauria tingut més dret a aquell nihilisme (que no era només mundà), però també és cert que algunes qualitats ajuden a suportar els defectes dels altres més que no contribueixen a fer-los patir; i un home de gran talent normalment prestarà menys atenció que un estúpid a l’estupidesa d’algú altre. Hem descrit amb prou deteniment el tipus de sagacitat de la duquessa per convèncer que, si bé no tenia res en comú amb una intel·ligència elevada, si més no tenia enginy, un enginy capaç de manejar (com un traductor) diferents formes de sintaxi. Ara bé, res de tot això no semblava qualificar la senyora de Citri per menysprear qualitats tan similars a les seves. Pensava que tothom era idiota, però en la seva conversa, en les seves cartes, es mostrava més aviat inferior a la gent que tractava amb tant de menyspreu. Sentia, a més, una necessitat de destrucció tan gran que, quan gairebé havia renunciat a la vida mundana, les distraccions que aleshores va buscar van patir, l’una rere l’altra, el seu terrible poder dissolvent. Després d’haver abandonat les vetllades per sessions de música es va posar a dir: «A vostè li agrada escoltar música? Ah! Valga’m Déu, depèn del moment. Però que en pot arribar a ser, d’avorrit! Ah! Beethoven, quina llauna!». Per Wagner, després per Franck, Debussy, no es prenia ni la molèstia de dir «quina llauna!», sinó que es limitava a tapar-se el nas amb dos dits. Aviat, el que va ser avorrit va ser absolutament tot. «Són tan avorrides les coses boniques! Ah! Els quadres, és per tornar-se boja! Quanta raó que té, és tan avorrit escriure cartes!». Finalment va ser la vida mateixa que ens va declarar soporífera, sense que se sabés ben bé quin era el terme de comparació.

No sé si és pel que m’havia dit la duquessa de Guermantes el primer dia que havia sopat a casa seva, però la sala de joc o fumador, amb el paviment il·lustrat, els trípodes, les figures de déus i animals que et miraven, les esfinxs estirades als braços de les cadires, i sobretot la immensa taula de marbre o de mosaic envernissat, coberta de senyals simbòlics més o menys imitant l’art etrusc i egipci, aquesta sala de jocs em va fer l’efecte d’una autèntica cambra màgica. Ara bé, en un seient proper a la taula llampeguejant i augural, el senyor de Charlus, sense tocar cap carta, insensible al que passava al seu voltant, incapaç d’adonar-se que jo acabava d’entrar, semblava precisament un bruixot aplicant tota la potència de la seva voluntat i raonament a fer un horòscop. No només, com a una pítia sobre el seu trípode, els ulls li sortien de les òrbites, sinó que, a més, perquè res no vingués a distreure’l dels treballs que exigien el cessament dels moviments més simples, havia col·locat al seu costat (com un matemàtic que no vol fer res més mentre no hagi resolt un problema) el cigar que feia poc tenia a la boca i que ja no tenia la llibertat d’esperit necessari per fumar. Fixant-se en les dues divinitats ajupides que portava als braços la butaca situada davant seu, qualsevol hauria pensat que el baró intentava resoldre l’enigma de l’esfinx si no hagués estat més aviat el d’un jove Èdip de carn i ossos, assegut precisament en aquella butaca on s’havia instal·lat per jugar. Ara bé, la figura a la qual el senyor de Charlus aplicava amb tanta concentració totes les seves facultats mentals i que no es tractava, per ser sincers, d’aquelles que normalment s’estudien more geometrico, era la que li proposaven les línies del rostre del jove marquès de Surgis; el senyor de Charlus estava tan profundament absorbit davant seu que aquest semblava alguna paraula romboidal, una endevinalla, un problema d’àlgebra del qual intentava desxifrar l’enigma o extreure la fórmula. Davant seu els signes sibil·lins i les figures inscrites en aquesta taula de la Llei semblaven el llibre d’encanteris que permetria al vell bruixot saber en quin sentit s’orientaven els destins del jove. De sobte, es va adonar que jo l’estava observant, va alçar el cap com sortint d’un somni i em va somriure tot enrojolat. En aquell moment, l’altre fill de la senyora de Surgis es va atansar al que estava jugant i li va mirar les cartes. Quan el senyor de Charlus es va assabentar gràcies a mi que eren germans, el seu rostre no va poder dissimular l’admiració que li inspirava una família creadora d’obres mestra tan esplèndides i tan diferents. I el que hauria intensificat encara més l’entusiasme del baró hauria estat descobrir que els dos fills de la senyora de Surgis-le-Duc no eren només de la mateixa mare, sinó també del mateix pare. Els fills de Júpiter són dissemblants, però això es deu al fet que primer es va casar amb Metis, en el destí de la qual estava escrit que donaria a llum infants assenyats, després amb Temis i tot seguit amb Eurínome, i Mnemòsine i Letona, i només al final amb Juno. Però d’un sol pare la senyora de Surgis havia fet néixer dos fills que havien rebut les seves belleses, però diferents entre elles.

Finalment em va complaure comprovar que Swann entrava en aquella sala tan gran, encara que ell no em va veure de seguida. Plaer barrejat amb tristesa, una tristesa que segurament no sentien els altres convidats, però que en el seu cas consistia en l’espècie de fascinació que exerceixen les formes inesperades i singulars d’una mort propera, d’una mort que ja es té, com diu el poble, a la cara. I amb una estupefacció gairebé descortesa, que encabia la curiositat indiscreta, la crueltat, un recolliment a la vegada quiet i preocupat per un mateix (barreja alhora de suave mari magno i de memento quia pulvis, tal com hauria dit Robert), totes les mirades es van clavar en aquell rostre, al qual la malaltia havia xuclat tant les galtes, com una lluna decreixent, que, menys des d’un cert angle, segurament aquell des del qual es contemplava Swann, quedaven escarransides com un decorat inconsistent al qual només una il·lusió òptica pot afegir l’aparença d’espessor. Ja sigui per l’absència de les galtes que ja no hi eren per disminuir-lo, ja sigui perquè l’arterioesclerosi, que també és una intoxicació, l’envermellia com ho hauria fet l’embriaguesa o el deformava com ho hauria fet la morfina, el nas de putxinel·li de Swann, durant molt de temps reabsorbit en un rostre agradable, ara semblava enorme, tumefacte, carmesí, més propi d’un vell hebreu que el d’un curiós Valois. D’altra banda, potser en aquests darrers dies la raça feia reaparèixer en el seu rostre el tipus físic que la caracteritza, al mateix temps que el sentiment d’una solidaritat moral amb els altres jueus, solidaritat que Swann semblava haver oblidat tota la vida i que, empeltades les unes amb les altres, la malaltia mortal, l’afer Dreyfus, la propaganda antisemita, havien despertat. Hi ha certs israelites, tanmateix ben fins i homes de món refistolats, en els quals romanen en reserva i entre bastidors, per tal de fer l’entrada en una hora determinada de la seva vida, com en una obra de teatre, un bocamoll i un profeta. Swann havia arribat a l’edat del profeta. El cert és que amb el seu rostre d’on, per l’acció de la malaltia, segments sencers havien desaparegut com quan un bloc de glaç es fon i en cauen trossos sencers, havia canviat força. Però no podia evitar sorprendre’m de fins a quin punt havia canviat als meus ulls. No podia arribar a comprendre com havia pogut jo embolcallar temps enrere aquest home, excel·lent, cultivat, que estava lluny de sentir-me molest si me’l trobava, en un misteri tan gran que la seva aparició als Champs-Élysées em posava el cor a mil fins al punt que sentia vergonya d’apropar-me a la seva esclavina folrada de seda i, a la porta de l’apartament on vivia aquest ésser, no podia picar al timbre sense que em travessessin una torbació i un espant infinits; tot això havia desaparegut no només del seu habitatge, sinó també de la seva persona, i la idea de parlar amb ell em podia resultar o no agradable, però no m’afectava gens ni mica el sistema nerviós.

I, a més, com havia canviat des d’aquella mateixa tarda en què l’havia vist —en definitiva, unes hores abans— al gabinet del duc de Guermantes! ¿Havia tingut de debò una escena amb el príncep que l’havia deixat trasbalsat? La suposició no era necessària. Els mínims esforços que s’exigeixen a algú que està profundament malalt es transformen ràpidament en un desgast excessiu. Per poc que l’exposi, ja fatigat, a la calda d’una vetllada, la seva expressió es descompon i blaveja com una pera massa madura en menys d’un dia o com llet a punt de tallar-se. A més, la cabellera de Swann s’havia aclarit per zones i, com deia la senyora de Guermantes, necessitava un pelleter, semblava camforada, i mal camforada. Em disposava a travessar el fumador i parlar amb Swann quan malauradament una mà es va abatre sobre la meva espatlla: «Bon vespre, estimat, seré a París quaranta-vuit hores. He passat per casa teva i m’han dit que eres aquí, de manera que és a tu a qui la meva tia ha d’agrair la meva presència a la seva festa». Era Saint-Loup. Li vaig dir fins a quin punt trobava bonica la casa. «Sí, fa bastant monument històric. Personalment tot això em sembla una murga. No ens posem a prop del meu oncle Palamède perquè ens pescarà. Com que la senyora Molé (perquè és ella qui està en primer pla en aquests moments) se n’acaba d’anar, se sent tot desemparat. Sembla que ha estat tot un espectacle, no se n’ha separat ni un centímetre i no l’ha deixat fins que no l’ha dipositat dins del cotxe. No li retrec res, al meu oncle, però em sembla curiós que el meu consell de família, que sempre s’ha mostrat tan sever amb mi, es compongui precisament dels parents que han estat més eixelebrats, començant pel més brivall de tots, el meu oncle Charlus, que és el meu tutor subrogat, que ha tingut tantes dones com Don Joan i que, a la seva edat, no afluixa la corda. En un moment donat fins i tot em van nomenar un consell judicial. Penso que quan tots aquests vells disbauxats es reunien per examinar la qüestió i em convocaven per deixar-me anar el sermó i dir-me que feia patir la meva mare, no devien poder mirar-se als ulls sense riure. Ja veuràs la composició del consell, semblen haver escollit expressament aquells que més faldilles han alçat». Deixant de banda el fet que ja no em semblava justificada la fascinació que el senyor de Charlus provocava en el meu amic, sinó per altres raons que, val a dir, es modificarien més endavant en el meu cap, Robert s’equivocava de ple quan trobava extraordinari que fossin els parents que han fet més el boig, o que encara el fan, els qui donessin lliçons de seny a un jove.

Encara que l’atavisme, les ressemblances familiars, en siguin les úniques causes, resulta inevitable que l’oncle que sermoneja tingui més o menys els mateixos defectes que el nebot a qui li han encarregat renyar. L’oncle no hi posa cap hipocresia, enganyat com està per la capacitat que tenen els homes de creure en cada nova circumstància que es tracta «d’una altra cosa», capacitat que els permet adoptar errors artístics, polítics, etc., sense adonar-se que són els mateixos que van prendre per veritats, deu anys enrere, a propòsit d’una altra escola de pintura que condemnaven, d’un altre afer polític que —creien— mereixia el seu odi i que ara revisen, i s’hi adhereixen sense reconèixer-los rere una nova disfressa. D’altra banda, si bé les faltes de l’oncle són diferents de les del nebot, l’herència no deixa de ser en certa mesura la llei causal, perquè l’efecte no s’assembla sempre a la causa, com la còpia a l’original, i fins i tot si les faltes de l’oncle són pitjors, pot considerar-les perfectament menys greus.

Quan el senyor de Charlus acabava de fer les amonestacions indignades a Robert, que de fet desconeixia els autèntics gustos del seu oncle en aquella època, i encara que hagués estat en aquella altra en què el baró reprovava les seves pròpies inclinacions, hauria pogut ser sincer considerant que, des del punt de vista de l’home de món, Robert era infinitament més culpable que ell. ¿Que no havia estat a punt Robert, quan el seu oncle tenia l’encàrrec de fer-lo entrar en raó, de ser desterrat del seu món? ¿Que no va anar d’un pèl que no l’acceptessin al Jockey? ¿Que no era objecte de derisió per les despeses exorbitants que feia per una dona de la més baixa categoria, per la seva amistat amb gent com autors, actors, jueus, cap dels quals de la bona societat, per les seves opinions que no es diferenciaven de les dels traïdors, pel dolor que causava a la seva família? ¿Com es podia comparar aquesta vida tan escandalosa amb la del senyor de Charlus, que fins ara havia sabut no només conservar, sinó també engrandir la seva situació de Guermantes ocupant en la gran societat un lloc absolutament privilegiat, sol·licitat, adulat per les personalitats més selectes, i que, casat amb una princesa de Borbó, dona eminent, havia sabut fer-la feliç i havia consagrat a la seva memòria el culte més fervent, més precís del que és habitual en l’alta societat, aconseguint ser tan bon marit com bon fill?

«¿Però estàs segur que el senyor de Charlus ha tingut tantes amants?», li vaig preguntar, certament no amb la intenció diabòlica de revelar a Robert el secret que havia descobert, sinó molest tanmateix de sentir afirmar un error amb tanta certesa i suficiència. Es va limitar a alçar les espatlles com a resposta al que creia una ingenuïtat per part meva. «Sigui com sigui, no el culpo gens, em sembla que fa ben fet». I va començar a esbossar una teoria que hauria esgarrifat a Balbec (on no en tenia prou amb escarnir els seductors, la mort li semblava l’únic càstig proporcionat per a aquest delicte). I és que, aleshores, encara estava enamorat i gelós. Em va elogiar i tot les cases de barrets. «Només aquí es troba la sabata de son peu, el que al regiment anomenem el propi gàlib». Ja no sentia per aquesta mena d’indrets el fàstic que l’havia revoltat a Balbec quan jo hi havia fet al·lusió, i, sentint-lo parlar ara, li vaig dir que Bloch m’havia dut a algun, però Robert em va respondre que al que anava Bloch devia ser «d’allò més miserable, el paradís del pobre». «Bé, en realitat depèn: on era?». Vaig dir vaguetats, perquè recordava que era allà, efectivament, que s’oferia per un lluís aquella Rachel que Robert havia estimat tant. «En tot cas, et portaré a d’altres que estan molt millor, on hi ha dones espatarrants». Quan em va sentir expressar el desig que em dugués al més aviat possible a les cases de barrets que coneixia i que segurament devien ser molt superiors a la que m’havia indicat Bloch, va testimoniar una recança sincera de no poder-ho fer perquè se n’anava l’endemà. «Haurem d’esperar el proper permís», va dir. «Ja ho veuràs, fins i tot hi ha senyoretes», va afegir amb un aire misteriós. «Hi ha una senyoreta de... crec que d’Orgeville, ja t’ho diré exactament, que és filla de gent de la flor i nata; la mare procedeix més o menys de la família La Croix-l’Évêque, gent molt fina, fins i tot són mig parents, a menys que estigui mal fixat, amb la meva tia Oriane. A més, només de veure-la es nota que és de bona família». Em va semblar sentir un instant en la veu de Robert l’ombra de l’esperit dels Guermantes, que va passar com un núvol, però a gran altura, i no es va aturar. «Tinc la impressió que pot anar rodat. Els pares sempre estan malalts i no se’n poden ocupar gaire. Renoi, la joveneta intenta distreure’s i compto amb tu perquè m’ajudis!». «Oh! Quan tornes?». «No ho sé; si no t’entestes que siguin només duquesses (ja que el títol de duquessa és l’únic per a l’aristocràcia que designa un rang particularment brillant, com en els ambients populars el de princesa), en un altre estil tens la primera donzella de la senyora Putbus».

En aquell moment va entrar a la sala de jocs la senyora de Surgis a buscar els seus fills. En veure-la, el senyor de Charlus, amb una amabilitat que va sorprendre enormement la marquesa, que s’esperava una rebuda freda per part del baró, que sempre s’havia mostrat com el protector d’Oriane i era l’únic de la família —massa sovint com­plaent amb les exigències del duc a causa de la seva herència i per gelosia envers la duquessa— que mantenia despie­tadament a distància les amants del seu germà. Per això, la senyora de Surgis hauria entès perfectament els motius de l’actitud que temia del baró, però no va sospitar gens ni mica els de l’acollida totalment oposada que ell li va dispensar. El baró li va parlar amb admiració del retrat que Jacquet li havia fet temps enrere. Aquesta admiració va exaltar-se fins a l’entusiasme que, si en part era interessat per impedir que la marquesa s’allunyés d’ell, per «enganxar-la», com Robert deia dels exèrcits enemics els efectius dels quals es vol forçar a romandre ocupats en un lloc determinat, també era sincer. Perquè si bé tothom es complaïa admirant en els fills el port de reina i els ulls de la senyora de Surgis, el baró podia experimentar un plaer invers, però igual d’intens, retrobant tots els encants reunits formant un pom en la seva mare, com en un retrat que no inspira per si mateix desitjos, però alimenta amb l’admiració estètica que inspira els que desperta. Aquests conferien retrospectivament un encant voluptuós al mateix retrat de Jacquet i en aquest moment el baró l’hauria adquirit gustosament per estudiar-hi la genealogia fisiològica dels dos joves Surgis.

«Ja veus que no exagerava gens», em va dir Robert. «Fixa’t en l’obsequiositat del meu oncle amb la senyora de Surgis. I em sorprèn aquesta actitud aquí. Si ho veiés l’Oriane estaria furiosa. Francament, hi ha prou dones per anar justament a llançar-se sobre aquesta», va afegir; com tota la gent que no està enamorada, s’imaginava que escollim la persona que estimem després de mil deliberacions i segons qualitats i conveniències de tota mena. D’altra banda, a més d’equivocar-se sobre el seu oncle, que creia orientat a les dones, Robert, en la seva rancúnia, parlava del senyor de Charlus amb massa lleugeresa. No sempre s’és impunement el nebot d’algú. Sovint és a través de la seva mediació que es transmet un costum hereditari. Així es podria fer tota una galeria de retrats amb el títol de la comèdia alemanya Oncle i nebot, en la qual es veuria l’oncle vetllant gelosament, encara que involuntàriament, perquè el seu nebot acabés per assemblar-se-li. Afegiria i tot que aquesta galeria seria incompleta si no s’hi fessin figurar els oncles que no tenen cap parentesc real perquè són els oncles de la dona del nebot. Els senyors de Charlus, en efecte, estan tan convençuts de ser els únics bons marits, a més de ser els únics de qui no està gelosa una dona, que normalment, per afecte a la seva neboda, també la fan casar-se amb un Charlus, cosa que acaba d’embolicar la troca de les semblances. I a l’afecte per la neboda s’hi suma de vegades també l’afecte pel seu promès. Casaments d’aquesta mena no són gens rars, i sovint són d’aquells que s’anomenen «feliços».

«De què parlàvem? Ah! D’aquella rossa alta, la donzella de la senyora Putbus. També li agraden les dones, però em sembla que això no t’afecta gens; i et diré amb tota franquesa que no he vist mai una dona tan esplèndida». «Me la imagino bastant Giorgione». «Totalment Giorgione! Ah! Si tingués temps per passar a París, quantes coses magnífiques hi podria fer! I després vas a una altra flor. Perquè això de l’amor, saps, és una falòrnia, jo ja n’estic de tornada». Aviat em vaig adonar, sorprès, que també estava de tornada de la literatura, i això que la darrera vegada que ens havíem vist m’havia semblat que només ho estava de la literatura («Gairebé tots els escriptors són uns farsants», m’havia dit), cosa que es podia justificar en referència a alguns amics de Rachel. A aquesta l’havien convençuda que mai no tindria talent si deixava que Robert, «home d’una altra raça», la influís, i estant amb ella es mofaven d’ell, davant seu, als sopars que ell els oferia. Però, en realitat, l’amor de Robert per les Lletres no era gens profund, no emanava de la seva autèntica naturalesa, només era un derivat del seu amor per Rachel i s’havia volatilitzat amb aquest, al mateix temps que el seu rebuig per la gent lliurada al plaer i el seu respecte religiós per la virtut de les dones.

«Quin aspecte més estrany que tenen aquests dos joves! Miri aquesta curiosa passió pel joc, marquesa», va dir el senyor de Charlus, assenyalant a la senyora de Surgis els seus dos fills, com si ignorés absolutament qui eren. «Segurament són orientals, tenen certs trets característics, potser són turcs», va afegir, per confirmar la seva fingida innocència i manifestar al mateix temps una vaga antipatia que, quan després donés lloc a l’amabilitat, demostraria que aquesta només s’adreçava a la qualitat de fills de la senyora de Surgis, i que només havia començat quan el baró s’havia assabentat de qui eren. També és possible que el senyor de Charlus, la insolència del qual era un do de la natura que exercia gustosament, aprofités el minut durant el qual se suposava que ignorava qui eren aquells dos nois per divertir-se a expenses de la senyora de Surgis, i lliurar-se a les seves burles habituals, igual que Scapin aprofita la disfressa del seu amo per administrar-li una pluja de cops de bastó.

«Són els meus fills», va dir la senyora de Surgis, amb un rubor que no hauria tingut si hagués estat més perspicaç sense ser més virtuosa. Aleshores hauria comprès que el deix d’indiferència absoluta o de burla que el senyor de Charlus manifestava davant d’un jove no era sincera, com tampoc l’admiració ben superficial que testimoniava a una dona no expressava el veritable fons de la seva naturalesa. Aquella a qui podia adreçar indefinidament les paraules més afalagadores potser hauria estat gelosa de la mirada que, mentre parla amb ella, llança a un home que tot seguit fingeix no haver vist. Perquè aquesta mirada era una mirada diferent de les que el senyor de Charlus tenia per a les dones; una mirada particular, emergida de les profunditats, i que fins i tot en una vetllada no podia estar-se de projectar ingènuament en els joves, com les mirades d’un modista revelen la seva professió per la manera immediata que tenen de fixar-se en la roba.

«Oh! Que curiós», va respondre no sense insolència el senyor de Charlus, fent veure que el seu pensament recorria un llarg camí fins a dur-lo a una realitat tan diferent de la que fingia haver suposat. «Però si no els conec», va afegir, tement haver anat una mica massa lluny en l’expressió de l’antipatia i d’haver paralitzat així en la marquesa la intenció de presentar-los-hi. «Em permetria que els hi presentés?», va preguntar tímidament la senyora de Surgis. «Ah! Déu meu! N’estaria encantat, però potser no soc un personatge gaire divertit per a uns xicots tan joves», va salmodiar el senyor de Charlus amb el posat vacil·lant i fred d’algú que es deixa arrencar un gest amable. «Arnulphe, Victurnien, veniu de seguida», va dir la senyora de Surgis. Victurnien es va posar dret amb fermesa. Arnulphe, que només veia a través dels ulls del seu germà, el va seguir dòcilment.

«Ja ha arribat el torn als fills», em va dir Robert. «És per morir-se de riure. S’esforça per complaure fins el gos de la casa. I encara és més graciós perquè el meu oncle detesta els gigolós. I mira com se’ls escolta amb atenció. Si hagués estat jo qui hagués volgut presentar-los, m’hauria enviat a pastar fang. Escolta, he d’anar a saludar l’Oriane. Tinc tan poc temps per passar a París que vull intentar veure tothom, perquè si no hauria d’anar a deixar-los la meva targeta». «Es nota que estan molt ben educats i tenen bones maneres», anava dient el senyor de Charlus. «L’hi sembla?», responia la senyora de Surgis, feliç.

Swann, que m’havia vist, va venir a cercar-nos a Saint-Loup i a mi. L’alegria jueva en Swann era menys subtil que les bromes de l’home de món. «Bona nit», ens va dir. «Déu meu! Així, tots tres junts, es pensaran que és una reunió del sindicat. Una mica més i aniran a buscar la caixa forta!». No s’havia adonat que tenia el senyor de Beaucerfeuil darrere seu i que el sentia. El general va arrufar involuntàriament les celles. Vam sentir la veu del senyor de Charlus ben a prop nostre: «Com? ¿Es diu Victurnien com en El gabinet dels antics?», deia el baró per estirar la conversa amb els dos joves. «De Balzac, sí», va respondre el gran dels Surgis, que no havia llegit mai ni una línia d’aquest novel·lista, però a qui el seu professor li havia assenyalat, feia uns dies, la similitud del seu nom amb el d’Esgrignon. La senyora de Surgis se sentia ufanosa de veure brillar el seu fill i el senyor de Charlus extasiar-se davant de tanta saviesa.

«Sembla que Loubet està de part nostra; la meva font és del tot fiable», va dir Swann a Saint-Loup —ara en veu més baixa perquè no el sentís el general—, perquè per a Swann les amistats republicanes de la seva dona resultaven més interessants des que l’afer Dreyfus era el centre de les seves preocupacions. «Li dic això perquè sé que està compromès a fons amb nosaltres».

«Bé, tampoc n’hi ha per a tant; s’equivoca de mig a mig», va respondre Robert. «És un assumpte mal plantejat i lamento molt haver-m’hi embolicat. No hi tenia res a veure, amb tot plegat. Si tornés a començar, me’n mantindria al marge. Soc un soldat i primer de tot és l’exèrcit. Si et quedes una estona amb el senyor Swann jo aniré a veure la meva tia». Però vaig veure que anava a parlar amb la senyoreta d’Ambresac, i em va entristir pensar que m’havia mentit respecte a les seves possibles esposalles. Em vaig tranquil·litzar quan van assabentar-me que l’hi havia presentat mitja hora abans la senyora de Marsantes, que desitjava aquell casament: els Ambresac eren immensament rics.

«Bé doncs», va dir el senyor de Charlus a la senyora de Surgis, «veig que aquest jove és una persona instruïda, llegida, que coneix Balzac. I això encara em complau més pel fet que l’he conegut en un lloc on cada vegada és menys freqüent, a casa d’un dels meus semblants, a casa d’un dels nostres», va afegir insistint en aquestes paraules. Per molt que els Guermantes fessin veure que consideraven que tots els homes eren iguals, en les grans ocasions en què es trobaven amb persones «nascudes», i sobretot menys ben «nascudes» que desitjaven i podien afalagar, no dubtaven a evocar els vells records de família. «Antigament», va prosseguir el baró, «ser aristòcrata volia dir el millor, per la intel·ligència, pel cor. Però vet aquí el primer dels nostres que, pel que sembla, sap qui és Victurnien d’Esgrignon. Mentida, no és el primer. També hi ha un Polignac i un Montesquiou», va afegir el senyor de Charlus, conscient que aquesta doble assimilació no podia sinó subjugar la marquesa. «Val a dir que els seus fills tenen on pouar, el seu avi matern tenia una cèlebre col·lecció del segle XVIII. Jo li ensenyaré la meva si em fa el plaer de venir un dia a dinar a casa meva», va dir al jove Victurnien. «Li mostraré una curiosa edició d’El gabinet dels antics amb correccions manuscrites de Balzac. Em complauria enormement poder confrontar els dos Victurniens».

No em podia decidir a acomiadar-me de Swann. Havia assolit aquell grau de fatiga en què el cos d’un malalt no és més que una simple retorta on s’observen reaccions químiques. El seu rostre estava marcat per puntets blau de Prússia que tenien l’aspecte de no pertànyer al món dels vius, i desprenien la mena d’olor que, a l’institut, després dels «experiments», fa que sigui tan desagradable quedar-se en una classe de «Ciències». Li vaig preguntar si no havia conversat llargament amb el príncep de Guermantes i si no volia explicar-me com havia anat. «Sí», em va dir, «però vagi primer un moment amb el senyor de Charlus i la senyora de Surgis, jo l’espero aquí».

En efecte, el senyor de Charlus havia proposat a la senyora de Surgis que sortissin d’aquell saló perquè hi feia massa calor i que anessin a seure junts un moment en un altre, però no havia demanat als seus fills que acompanyessin la seva mare, sinó a mi. D’aquesta manera, després d’haver tirat l’esquer, feia veure que no s’interessava pels dos joves. Em feia, a més, una cortesia fàcil, la senyora de Surgis-le-Duc estava força mal vista.

Malauradament, tan bon punt vam seure en un racó sense sortides, va passar per allà la senyora de Saint-Euverte, blanc dels sarcasmes del baró. Ella, potser per dissimular o menysprear obertament els mals sentiments que inspirava al baró, i sobretot per mostrar que era íntima d’una dama que conversava tan familiarment amb ell, va saludar amb un desdeny amistós la cèlebre bellesa, que li va respondre mirant de cua d’ull el senyor de Charlus amb un somriure sorneguer. Però el racó era tan estret que quan la senyora de Saint-Euverte va voler, darrere nostre, continuar reclutant els seus convidats per a l’endemà, es va trobar immobilitzada i no es va poder alliberar fàcilment, moment preciós que el senyor de Charlus, delerós de lluir la seva llengua insolent als ulls de la mare dels dos joves, es va estar prou de no aprofitar. Una pregunta banal que li vaig fer sense malícia li va fornir l’ocasió d’un estirabot triomfal del qual la pobra Saint-Euverte, gairebé atrapada darrere nostre, no podia perdre’s ni una sola paraula. «Es pot creure que aquest jove impertinent», va dir assenyalant-me a la senyora de Surgis, «m’acaba de preguntar, sense la discreció bàsica que cal tenir per amagar aquesta mena de necessitats, que si penso anar demà a casa de la senyora de Saint-Euverte, que ve a ser el mateix, crec jo, que preguntar-me si pateixo d’un còlic. En tot cas, intentaré alleugerir-me en un indret més confortable que a casa d’una persona que, si tinc bona memòria, celebrava el seu centenari quan jo començava a anar als grans salons, és a dir, no a casa seva. I, tanmateix, hi ha algú més interessant d’escoltar que ella? Quants records històrics, vistos i viscuts del temps del Primer Imperi i la Restauració, quantes històries íntimes que segurament no tenien res de “santes” sinó més aviat de “verdes”, si ens atenim a la cuixa encara lleugera del venerable pendó! El que m’impediria interrogar-la sobre aquestes èpoques apassionants és la sensibilitat del meu aparell olfactiu. La proximitat de la dama basta. De sobte penso: “Oh! Déu meu, ha rebentat el meu pou negre”, però simplement és la marquesa que, per fer alguna invitació, acaba d’obrir la boca. I pot comprendre que, si tingués la mala sort d’anar a casa seva, el pou negre es multiplicaria en un formidable tonell de porqueria. I això que porta un nom místic que sempre em fa pensar en jubilació, encara que ja fa temps que ha quedat enrere la seva data de jubilació, en aquest vers estúpid anomenat “deliqüescent”: “Ah! Verda, que verda que estava la meva ànima aquell dia!”... Però em cal un verd més net. M’expliquen que la infatigable bagassa ofereix garden-parties; personalment en diria “invitacions a passejar-se per les clavegueres”. ¿Vostè pensa anar a entaforar-s’hi, en aquella casa?», va preguntar a la senyora de Surgis, que aquest cop es va trobar en un tràngol. Perquè volent fingir que no hi aniria davant del baró, i sabent que donaria dies de la seva vida abans de faltar a la festa de tarda de Saint-Euverte, va optar per agafar la via del mig, és a dir, la incertesa. Aquesta incertesa va adoptar una forma tan estúpidament diletant i tan mesquinament «de modista», que el senyor de Charlus, sense por d’ofendre la senyora de Surgis, a la qual tanmateix volia complaure, va esclafir a riure per demostrar-li que «allò no s’ho empassava».

«Sempre admiro la gent que fa projectes», va dir. «Jo moltes vegades me’n desdic al darrer moment. Tinc un vestit d’estiu encarregat que pot canviar les coses. Actuaré segons la inspiració del moment».

Per part meva, estava indignat per l’abominable discurset que acabava de fer el senyor de Charlus. M’hauria agradat omplir de béns l’organitzadora de garden-parties. Malauradament, en l’alta societat, com en el món polític, les víctimes són tan covardes que no pots enfadar-te gaire amb els botxins. La senyora de Saint-Euverte, que havia aconseguit sortir del racó del qual nosaltres barràvem l’entrada, va fregar involuntàriament el baró en passar, i, per un reflex d’esnobisme que aniquilava en ella tota la còlera, potser fins i tot amb l’esperança d’una entrada en matèria d’una mena que no devia ser la primera vegada que assajava: «Oh! Perdó, senyor de Charlus, espero no haver-li fet mal», va exclamar com si s’agenollés davant del seu amo. Ell només es va dignar a respondre amb un llarg riure irònic i li va concedir tan sols un «bona nit» que, com si no hagués advertit la presència de la marquesa fins que ella l’havia saludat primer, era un insult més. A la fi, amb una baixesa suprema que em va fer patir per ella, la senyora de Saint-Euverte se’m va apropar i, portant-me a banda, em va dir a l’orella: «Però què li he fet jo al senyor de Charlus? Diuen que no li semblo prou sofisticada», va dir rient a cor què vols. Jo em vaig quedar parat. D’una banda, em semblava estúpid que simulés creure o que volgués fer creure que, en efecte, ningú era més sofisticat que ella. D’altra banda, les persones que riuen tant del que diuen elles mateixes, i que no fa gràcia, ens dispensen així, en fer-se càrrec de la hilaritat, de participar-hi.

«D’altres asseguren que està ofès perquè no el convido. Però tampoc no m’encoratja gaire en aquest sentit. Sembla que em faci el buit» (l’expressió em va semblar feble). «Intenti esbrinar-ho i vingui a explicar-m’ho demà. I si té remordiments i el vol acompanyar, porti’l. Davant del pecat, misericòrdia. Em complauria molt a causa de la senyora de Surgis, perquè la molestaria. Li dono carta blanca. Vostè té un olfacte ben fi per a totes aquestes coses i no vull que sembli que pidolo convidats. En tot cas, compto amb vostè sens falta».

Vaig pensar que Swann devia estar cansat d’esperar-me. A més, tampoc no volia tornar gaire tard a causa d’Albertine, i, després d’acomiadar-me de la senyora de Surgis i del senyor de Charlus, vaig anar a cercar el meu malalt a la sala de jocs. Li vaig preguntar si el que havia dit al príncep en la seva conversa al jardí era el que el senyor de Bréauté (que no vaig anomenar) ens havia explicat i que feia referència a una petita peça de Bergotte. Va esclafir a riure: «No es cregui ni una paraula, ni una; tot és inventat i hauria estat una bajanada absoluta. Realment és increïble, aquesta generació espontània de l’error. No li preguntaré qui l’hi ha dit, això, però resultaria certament curiós, en un marc tan delimitat com aquest, anar remuntant de l’un a l’altre per saber com s’ha format la pilota. D’altra banda, ¿què li pot importar a la gent el que el príncep m’hagi dit? La gent és ben curiosa. Jo, personalment, no he estat mai una persona curiosa, menys quan he estat enamorat i quan m’he sentit gelós. I pel que he sabut! Vostè és gelós?». Vaig dir a Swann que no m’havia sentit gelós mai, que no sabia ni què era. «Doncs bé! El felicito. Quan ho ets una mica no és del tot desagradable, i això des de dos punts de vista. D’una banda, perquè permet a la gent que no és curiosa interessar-se per la vida de les altres persones, o almenys d’una altra. I després, perquè permet sentir força bé la dolçor de posseir, de pujar en cotxe amb una dona, de no deixar-la anar-hi sola. Però això només passa en els primers inicis del mal o quan la curació és gairebé completa. En l’interval, és el pitjor dels suplicis. Fora d’això, fins i tot aquestes dues dolçors de què li parlo, li he de dir que les he conegudes poc: la primera, per culpa de la meva naturalesa, que no és capaç de reflexions massa perllongades; la segona, a causa de les circumstàncies, per la falta de la dona, vull dir, de les dones, de qui he estat gelós. Però tant se val. Fins i tot quan les coses ens han deixat d’interessar, no resulta indiferent el fet que ens hi haguem interessat, perquè sempre ha estat per raons que escapaven als altres. El record d’aquests sentiments, sentim que només rau dins nostre; hem d’entrar dins nostre per mirar-lo. No se’n rigui gaire, d’aquest argot idealista, però el que vull dir és que he estimat molt la vida i que he estimat molt les arts. Doncs bé! Ara que estic massa cansat per viure amb els altres, aquests antics sentiments tan propis i personals que he sentit em semblen —i aquesta és la mania de tots els col·leccionistes— molt preciosos. M’obro a mi mateix el cor com una mena de vitrina, contemplo un per un tants amors que els altres no hauran conegut mai. I d’aquesta col·lecció a la qual ara em sento més lligat encara que amb les altres, em dic, una mica com Mazarin amb els seus llibres, però sense ni un bri d’angoixa, que seria una llàstima abandonar tot això. Però tornem a la conversa amb el príncep, només l’explicaré a una persona, i aquesta persona serà vostè». Tenia problemes per sentir-lo bé per la conversa que, a prop nostre, el senyor de Charlus, de nou a la sala de jocs, perllongava indefinidament. «¿I vostè també llegeix? A què es dedica?», va preguntar al comte Arnulphe, que no coneixia ni el nom de Balzac. Però la seva miopia, com que ho veia tot molt petit, li donava l’aspecte de veure-hi de molt lluny, de manera que —rara poesia en un escultural déu grec— en les seves pupil·les s’inscrivien una mena d’estrelles distants i misterioses.

«I si anem a fer un tomb pel jardí, senyor?», vaig dir a Swann, mentre el comte Arnulphe, amb un parlar papissot que semblava indicar que almenys el seu desenvolupament mental no era complet, responia al senyor de Charlus amb una precisió complaent i ingènua: «Oh! Jo! A mi m’agraden sobretot el golf, el tennis, la pilota, les curses a peu, moltíssim el polo». Com Minerva, després de subdividir-se, havia deixat de ser, en una determinada ciutat, la deessa de la saviesa i havia encarnat una part d’ella mateixa en una divinitat purament esportiva, hípica, «Atenea Hípica». I també anava a Saint-Moritz a esquiar, perquè Pallas Tritogenia freqüenta els cims alts i atrapa els cavallers. «Ah!», va respondre el senyor de Charlus amb el somriure condescendent de l’intel·lectual que no es pren ni la molèstia de dissimular que se’n riu, però que, d’altra banda, se sent tan superior als altres i menysprea tant la intel·ligència dels que són menys ximples, que amb prou feines els diferencia dels que ho són més, des del moment que li poden resultar agradables en un altre sentit. Només de parlar amb Arnulphe, el senyor de Charlus sentia que li conferia una superioritat que tothom havia d’envejar i reconèixer. «No», em va dir Swann, «estic massa esgotat per caminar, seguem més aviat en un racó, dret no m’aguanto més». Era cert i, tanmateix, començar a parlar li havia portat una certa vitalitat. I és que en la fatiga més autèntica hi ha, sobretot en les persones nervioses, una part que depèn de l’atenció i que només es conserva per la memòria. Estem abatuts tan bon punt tenim por d’estar-ho, i per refer-se del cansament n’hi ha prou amb oblidar-se’n. Certament, Swann no era ni de lluny d’aquells infatigables esgotats que, en arribar desfets, marcits, sense sostenir-se drets, es tornen a animar en la conversa com una flor en aigua, i que durant hores poden pouar de les seves pròpies paraules forces que malauradament no transmeten als que els escolten, i que semblen de mica en mica més fatigats a mesura que el parlador se sent més despert. Però Swann pertanyia a aquesta forta raça jueva, de l’energia vital i de la resistència a la mort de la qual semblen participar els seus representants. Afectats cadascun per malalties particulars, com ho és, en ella mateixa, la persecució, es debaten indefinidament en les agonies terribles que poden perllongar-se més enllà de qualsevol terme versemblant, quan ja no es veu res més que una barba de profeta en la qual despunta un nas immens que es dilata per aspirar les darreres alenades, abans de l’hora de les pregàries rituals i quan comença la desfilada puntual dels familiars llunyans, que avancen amb moviments mecànics, com en un fris assiri.

Vam anar a seure, però abans d’allunyar-se del grup que el senyor de Charlus formava amb els dos joves Surgis i la seva mare, Swann no va poder evitar clavar al seu escot unes mirades de fi coneixedor, dilatades i concupiscents. Es va encaixar el monocle per veure-hi millor i, mentre em parlava, de tant en tant llançava ullades en direcció a la dama. «Vet aquí, paraula per paraula», em va dir quan vam estar asseguts, «la meva conversa amb el príncep, i si se’n recorda del que li he dit fa un instant, s’adonarà de per què l’he triat com a confident. I també per una altra raó que algun dia descobrirà. “Estimat Swann”, m’ha dit el príncep de Guermantes, “ja m’excusarà si li ha semblat que he estat intentant evitar-lo des de fa un temps”. Jo no me n’havia adonat gens ni mica, perquè estava malalt i defugia les reunions mundanes. “Primer de tot, havia sentit a dir, i ja m’ho imaginava, que en aquest desgraciat afer que divideix el país, vostè tenia opinions totalment oposades a les meves. I no hauria pogut suportar que les professés davant meu. El meu neguit era tan gran que la princesa, quan va sentir, fa dos anys, el seu cunyat, el gran duc d’Hesse, dir que Dreyfus era innocent, no es va limitar a interrompre’l enèrgicament, sinó que no m’ho va explicar per no contrariar-me. Gairebé a la mateixa època, el príncep reial de Suècia va venir a París i, havent sentit a dir probablement que l’emperadriu Eugènia era dreyfusista, l’havia confós amb la princesa (curiosa confusió, hi estarà d’acord, entre una dona del rang de la meva dona i una espanyola, molt menys ben nascuda del que es diu, i casada amb un simple Bonaparte), i li va dir: ‘Princesa, estic doblement content de veure-la perquè sé que compartim les mateixes idees sobre l’afer Dreyfus, cosa que no s’estranya perquè Vostra Altesa és bavaresa’. I la princesa li va donar aquesta resposta: ‘Monsenyor, només soc una princesa francesa, i penso com tots els meus compatriotes’. Ara bé, estimat Swann, fa més o menys un any i mig, una conversa que vaig mantenir amb el general de Beauserfeuil em va fer sospitar que s’havien produït, no un simple error, sinó greus il·legalitats durant el procés”».

Ens va interrompre (Swann no volia que ningú sentís el seu relat) la veu del senyor de Charlus, que (sense preocupar-se gaire de nosaltres, d’altra banda) passava per allà acompanyant la senyora de Surgis i es va aturar per intentar retenir-la encara una estona més, ja fos a causa dels seus fills, o pel desig que tenien els Guermantes de no veure acabar el minut present, cosa que els submergia en una mena d’ansiosa inèrcia. Una mica més tard, Swann em va explicar, en referència a això, una cosa que va manllevar als meus ulls tota la poesia amb què jo havia revestit el nom de Surgis-le-Duc. La marquesa de Surgis-le-Duc gaudia d’una situació mundana força més elevada i d’aliances molt millors que el seu cosí, el comte de Surgis, que, pobre, vivia a les seves terres. Però la paraula que rematava el títol «le Duc» no tenia ni de lluny l’origen que jo li atribuïa i que m’havia fet relacionar, en la meva imaginació, amb Bourg-l’Abbé, Bois-le-Roi, etc. Simplement, un comte de Surgis s’havia casat, durant la Restauració, amb la filla d’un riquíssim industrial, el senyor Leduc, o Le Duc, fill al seu torn d’un fabricant de productes químics, l’home més ric del seu temps, i que era par de França. El rei Carles X havia creat per al nen nascut d’aquest matrimoni el marquesat de Surgis-le-Duc, atès que el marquesat de Surgis ja existia en la família. L’adjunció del nom burgès no havia impedit a aquesta branca d’establir aliances amb les primeres famílies del reialme gràcies a la seva immensa fortuna. I l’actual marquesa de Surgis-le-Duc, d’un llinatge elevat, hauria pogut aconseguir una situació de primer nivell. Un dimoni de perversitat l’havia incitat a abandonar, menystenint una situació fàcil, la casa conjugal i a viure de la manera més escandalosa. Després, l’alta societat que havia menyspreat als vint anys, quan la tenia als seus peus, li havia fallat cruelment als trenta, quan des de feia deu anys ja ningú, tret dels quatre amics fidels, la saludava, i havia encetat la laboriosa tasca de reconquerir, peça per peça, el que posseïa en néixer (un anar i tornar que no és del tot infreqüent).

Pel que fa als grans senyors parents seus, de qui havia renegat durant anys així com ells d’ella, es disculpava de l’alegria que sentiria en reconciliar-s’hi evocant records d’infància que podria evocar amb ells. I mentre deia això, per dissimular el seu esnobisme, potser mentia menys del que es pensava. «Basin, és tota la meva joventut!», deia el dia que es van tornar a veure. I, en efecte, era una mica veritat. Però havia calculat malament escollint-lo com a amant. Perquè totes les amigues de la duquessa de Guermantes es posarien de part seva i aleshores la senyora de Surgis tornaria a baixar per segona vegada el pendent que tant li havia costat pujar. «Doncs bé!», li estava dient el senyor de Charlus, que s’entestava a allargassar la conversa, «posi els meus respectes als peus del bonic retrat. Com està? Què se n’ha fet». «Però si ja sap que ja no el tinc!», va respondre la senyora de Surgis, «el meu marit no n’estava gens content». «Que no n’estava content? Una de les obres mestres dels nostres temps, comparable amb la duquessa de Châteauroux pintada per Nattier i que, a més, no pretenia immortalitzar una deessa menys majestuosa i mortífera! Oh! Quin coll blau més delicat! Vermeer no va pintar mai un quadre amb tant de mestratge, no ho diguem gaire alt perquè en Swann no ens vingui a atacar per venjar el seu pintor preferit, el mestre de Delft». La marquesa va girar-se i va apuntar un somriure al mateix temps que oferia la mà a Swann, que s’havia alçat per saludar-la. Però gairebé sense dissimular, com si una vida ja avançada li n’hagués llevat la voluntat moral, per indiferència a l’opinió dels altres, o potser la capacitat física, per l’exaltació del desig i l’afebliment dels mecanismes que ajuden a amagar-lo, tan aviat com Swann va haver donat la mà a la marquesa, vist el seu escot de ben a prop i des de dalt, va submergir una mirada atenta, seriosa, absorbida, gairebé capficada, en les profunditats del cosset, i els narius, embriagats pel perfum de la dona, li van bategar com una papallona a punt d’anar a posar-se sobre la flor entrevista. Es va arrencar bruscament al vertigen que l’havia atrapat, i la mateixa senyora de Surgis, encara que molesta, va ofegar un profund sospir, fins a aquest punt és contagiós de vegades el desig. «El pintor es va molestar», va dir al senyor de Charlus, «i l’ha recuperat. He sentit a dir que ara és a casa de la Diane de Saint-Euverte». «No ho hauria dit mai», va replicar el baró, «que una obra mestra tingués tan mal gust».

«Li està parlant del seu retrat. Jo li’n parlaria tan bé com el senyor de Charlus, d’aquest retrat», em va dir Swann afectant un to arrossegat i murri alhora que seguia amb els ulls la parella que s’allunyava. «I segurament em causaria més plaer que al senyor de Charlus», va afegir. Li vaig preguntar si el que deien del senyor de Charlus era cert, i amb això vaig mentir doblement perquè, si bé no sabia que mai se n’hagués dit res, en canvi, sabia perfectament, des de feia poc, que el que insinuava era cert. Swann va arronsar les espatlles, com si jo hagués proferit una absurditat. «El cert és que és un amic deliciós. Però, ¿he d’afegir que és purament platònic? És més sentimental que d’altres, això és tot; d’altra banda, com que mai no va gaire lluny amb les senyores, això dona una mena de crèdit als rumors forassenyats dels quals vostè vol parlar. En Charlus potser estima massa els seus amics, però pot estar segur que això no ha passat mai fora del seu cap i del seu cor. Per fi podrem tenir dos segons de tranquil·litat. Així doncs, el príncep de Guermantes ha continuat: “Li he de confessar que aquesta idea d’una il·legalitat en el procediment del procés em resultava extremament penosa a causa del culte que vostè sap que professo a l’exèrcit; en vaig tornar a parlar amb el general i, per desgràcia, ja no vaig tenir cap mena de dubte sobre aquest assumpte. Li diré francament que, en tot plegat, la idea que un innocent pogués patir la més infame de les penes no m’havia ni passat mai pel cap. Però turmentat per aquesta idea d’il·legalitat, em vaig posar a estudiar el que no havia volgut llegir, i va ser així com els dubtes, aquest cop no només sobre la il·legalitat sinó també sobre la innocència, em van començar a obsessionar. Em va semblar que no tenia l’obligació de parlar-ne amb la princesa. Déu sap que ara és tan francesa com jo. Malgrat tot, des del dia que ens vam casar, he presumit tant a l’hora d’ensenyar-li en tota la seva bellesa la nostra França, i el que, als meus ulls, és el més esplèndid, el seu exèrcit, que em resultava molt cruel compartir amb ella les meves sospites que només afectaven, és cert, uns quants oficials. Però soc d’una família de militars, no volia creure’m que uns oficials poguessin equivocar-se. Vaig tornar a parlar-ne amb Beauserfeuil i em va confessar que havien ordit maquinacions culpables, que la nota potser no era de Dreyfus, però que la prova esclatant de la seva culpabilitat sí que existia. Era la peça Henry. I pocs dies després, ens assabentàvem que era una falsificació. A partir d’aleshores, d’amagat, em vaig posar a llegir cada dia Le Siècle, L’Aurore; aviat ja no en vaig tenir cap dubte, ja no podia dormir. Vaig confiar els meus patiments morals a l’abat Poiré i, per a sorpresa meva, compartíem la mateixa convicció i li vaig encarregar que digués misses per Dreyfus, per la seva malaurada dona i pels seus fills. Un d’aquells dies, un matí que anava a casa de la princesa, vaig veure que la seva donzella amagava alguna cosa que portava a la mà. Li vaig preguntar què era, es va enrojolar i no m’ho va voler dir. Confiava absolutament en la meva dona, però aquest incident em va deixar trasbalsat (i segurament també a la princesa, perquè la donzella l’hi devia haver explicat), perquè la meva estimada Marie amb prou feines va badar boca durant el dinar. Vaig preguntar a l’abat Poiré si podria dir l’endemà la meva missa per Dreyfus”. Ja hi som!», va exclamar Swann en veu baixa interrompent el seu relat. Vaig alçar el cap i vaig veure el duc de Guermantes que avançava cap a nosaltres. «Disculpin que els molesti, benvolguts amics. Fill meu», va dir adreçant-se a mi, «vinc en nom de l’Oriane. La Marie i en Gilbert li demanen si es vol quedar a sopar amb ells i cinc o sis persones més: la princesa de Hesse, la senyora de Ligne, la senyora de Tarente, la senyora de Chevreuse i la duquessa d’Arenberg. Malauradament nosaltres no ens podem quedar perquè anem a una espècie de ball de disfresses». Jo l’escoltava, però cada vegada que hem de fer alguna cosa en un moment determinat, encarreguem a un cert personatge que duem a dins i que està avesat a aquest tipus de necessitats que vigili l’hora i ens avisi a temps. Aquest servidor intern em va avisar, tal com li havia demanat feia unes hores, que Albertine, en aquell moment ben lluny del meu pensament, vindria a casa meva tan bon punt s’acabés el teatre. Per això vaig refusar la invitació. No era que no m’agradés la casa de la princesa de Guermantes. Però els homes poden gaudir de diferents tipus de plaers. El veritable és aquell pel qual deixen l’altre. Però aquest darrer, si és aparent, o fins i tot si és l’únic que ho és, pot desorientar respecte al primer: tranquil·litza o despista els gelosos, confon el judici de la societat. I, tanmateix, perquè el sacrifiquéssim en favor de l’altre n’hi hauria prou amb una mica de felicitat o una mica de patiment. De vegades, un tercer tipus de plaers més seriosos, però més essencials, encara no existeix per a nosaltres, i la seva virtualitat només es plasma despertant dins nostre recances i desànim. I, tanmateix, serà precisament a aquests plaers als quals ens lliurarem més endavant. Per donar un exemple totalment secundari, un militar en temps de pau sacrificarà la vida mundana a l’amor, però si es declara la guerra (i sense que hagi de fer intervenir ni tan sols la idea d’un deure patriòtic), sacrificarà l’amor a la passió, més forta encara, de lluitar. Per molt que Swann digués que estava content de poder explicar-me la seva història, jo veia perfectament que la nostra conversa, a causa de l’hora tardana i perquè no es trobava gens bé, era un d’aquells esforços pels quals els que saben que s’estan matant amb tanta festa i excessos senten un penediment desesperat, similar al que tenen després d’una despesa disbauxada els pròdigs que, tanmateix, l’endemà no podran evitar continuar llançant els quartos per la finestra. A partir d’un cert grau d’afebliment, causat per l’edat o bé per la malaltia, qualsevol plaer obtingut a expenses del son, fora dels horaris habituals, qualsevol desajust esdevé un veritable problema. El conversador continua parlant per cortesia, per entusiasme, però sap que ja ha passat l’hora en què encara s’hauria pogut adormir i també coneix els retrets que es farà durant l’insomni i el cansament que seguiran. I, per acabar-ho d’adobar, fins i tot el plaer momentani s’ha esgotat, el cos i la ment estan massa desmoblats de les seves forces per acollir agradablement el que sembla una diversió al nostre interlocutor. Estan com un apartament el dia que partim de viatge o ens mudem, en què no són benvingudes les visites, que rebem asseguts sobre les maletes, els ulls clavats a la pèndola. «Per fi sols», em va dir; «ja no sé per on anava. ¿Oi que li havia explicat que el príncep havia demanat a l’abat Poiré si podia dir una missa per Dreyfus? “‘No’, em va respondre l’abat” (li dic “em”, va dir-me Swann, perquè és el príncep qui m’estava parlant, m’entén?), “‘perquè tinc una altra missa que m’han encarregat també aquest matí per ell’. ‘Com?’, li vaig dir, ‘¿hi ha un altre catòlic que està convençut, com jo, de la seva innocència?’. ‘Això sembla’. ‘Però la convicció d’aquest altre partidari deu ser més recent que la meva’. ‘Doncs miri, aquest partidari em feia dir misses quan vostè encara creia en la culpabilitat de Dreyfus’. ‘Ah! M’imagino que no és ningú de la nostra classe’. ‘Al contrari!’. ‘¿De debò que hi ha dreyfusistes entre nosaltres? Estic molt intrigat; m’agradaria esplaiar-me amb ell, amb aquesta rara avis’. ‘Vostè el coneix’. ‘Es diu?’. ‘Princesa de Guermantes’. Així doncs, mentre jo temia ofendre les opinions nacionalistes, la fe francesa de la meva estimada esposa, ella tenia por d’alarmar les meves opinions religioses, els meus sentiments patriòtics. Però, en realitat, pensava com jo, encara que feia més temps. I el que la seva donzella amagava quan jo vaig entrar a l’habitació, el que li anava a comprar cada dia, era L’Aurore. Benvolgut Swann, des d’aquell moment vaig pensar com el complauria quan li expliqués fins a quin punt les meves idees eren sobre aquesta qüestió properes a les seves; perdoni’m que no ho hagi fet abans. Si té en compte el meu silenci davant la princesa, no el sorprendrà aleshores que el fet de pensar com vostè m’hagi mantingut més allunyat de vostè que si hagués pensat d’una altra manera. Perquè aquest tema em resultava extremament penós d’abordar. Com més crec que un error, com més crec que s’han arribat a cometre delictes, més sagna el meu amor per l’exèrcit. M’havia fet la idea que unes opinions com les meves no li inspirarien, ni de lluny, el mateix dolor, però l’altre dia em van dir que vostè reprovava amb contundència les injúries a l’exèrcit i que els dreyfusistes combreguessin amb els que l’insultaven. Això m’ha fet decidir, i he de dir que m’ha resultat dolorós confessar-li el que penso de certs oficials, poc nombrosos per sort, però és un alleujament no haver de mantenir-me lluny de vostè i, sobretot, que comprengui que si he pogut tenir altres sentiments és perquè aleshores no tenia cap dubte sobre el fonament de la sentència emesa. Tan bon punt en vaig tenir un, només podia desitjar una cosa, la reparació de l’error”. Li confesso que aquestes paraules del príncep de Guermantes m’han emocionat profundament. Si el conegués com jo, si sabés el que ha hagut de passar per arribar fins aquí, l’admiraria, i amb raó. D’altra banda, la seva opinió no m’estranya gens, és una persona tan íntegra!». Swann oblidava que a la tarda m’havia dit, al contrari, que les opinions en l’afer Dreyfus estaven determinades per l’atavisme. Com a molt havia fet una excepció amb la intel·ligència, perquè en Saint-Loup aquesta havia arribat a vèncer l’atavisme i convertir-lo en dreyfusista. Però acabava de veure que la victòria havia estat breu, i que Saint-Loup s’havia passat a l’altre bàndol. Ara era, doncs, a la integritat del cor que atorgava el paper atribuït poc abans a la intel·ligència. En realitat, sempre descobrim a posteriori que els nostres adversaris tenien un motiu per ser del partit que són, i que no té res a veure amb el que pot haver-hi de just en aquest partit, i els que pensen com nosaltres ho fan perquè la intel·ligència —si la seva moralitat és massa baixa per ser invocada—, o la seva integritat —si la seva perspicàcia és feble—, els hi ha obligat.

Swann considerava ara que eren indistintament intel·ligents els que eren del seu parer, el seu vell amic el príncep de Guermantes i el meu company Bloch, que fins aleshores havia mantingut apartat i que va convidar a dinar. Swann va despertar l’interès de Bloch quan li va explicar que el príncep de Guermantes era dreyfusista. «Li hauríem de demanar que signés la llista en suport a Picquart; amb un nom com el seu tindria un ressò formidable». Però Swann, barrejant amb l’ardent convicció d’israelita la moderació diplomàtica pròpia del mundà, del qual havia adoptat massa els costums per poder desfer-se’n tan tardanament, va negar-se a autoritzar a Bloch que enviés al príncep, ni tan sols com a iniciativa personal, una circular per signar. «No ho pot fer, tampoc cal demanar l’impossible», repetia Swann. «Vet aquí un home encantador que ha recorregut milers de llegües per arribar fins a nosaltres. Ens pot ser molt útil. Si signés la llista, simplement es comprometria davant dels seus, el castigarien per culpa nostra, potser es penediria de les seves confidències i ja no en faria cap altra». Encara més, Swann va negar-se a posar-hi el seu nom. Li semblava que era massa hebraic per no fer mal efecte. I, a més, si bé estava d’acord amb tot allò relacionat amb la revisió, no volia per res del món barrejar-se en la campanya antimilitarista. Ara duia, cosa que no havia fet mai abans, la condecoració que havia guanyat, com tot jove mobilitzat el 1870, i havia afegit al seu testament un codicil per demanar que, contràriament a les seves disposicions precedents, es rendissin honors al seu grau de cavaller de la Legió d’Honor. Fet que va congregar al voltant de l’església de Combray tot un esquadró d’aquests cavallers, pel futur dels quals havia plorat temps enrere la Françoise davant la perspectiva d’una guerra. Ras i curt, Swann va negar-se a firmar la circular de Bloch, de manera que si molts el tenien per un dreyfusista fervent, el meu company en canvi el veia inconsistent, infectat de nacionalisme, i xovinista.

Swann es va acomiadar sense donar-me la mà per no haver de dir adeu en aquella sala on hi havia massa amics seus, però em va dir: «Hauria de venir a visitar la seva amiga Gilberte. Ha crescut i està molt canviada, no la reconeixeria. Estaria tan contenta!». Jo ja no estimava Gilberte. Per a mi era com una morta que hem plorat molt de temps; després va venir l’oblit i, si ressuscités, ja no podria reinserir-se en una vida que ja no estaria feta per a ella. Ja no tenia ganes de veure-la, ni tampoc ganes de demostrar-li que no intentava veure-la, mentre que, quan l’estimava, em prometia cada dia que l’hi faria palès quan ja no l’estimés.

Per això, com que ara només volia causar la impressió, en relació a Gilberte, que havia desitjat de tot cor tornar-la a veure i m’ho havien impedit circumstàncies suposadament «independents a la meva voluntat» i que només es produeixen, en efecte, si més no amb una certa continuïtat, quan la voluntat no les contraresta, lluny d’acollir amb reserva la invitació de Swann, no el vaig deixar marxar fins que no em va haver promès que explicaria en detall a la seva filla tots els contratemps que m’havien privat i em privarien encara d’anar a veure-la. «De qualsevol manera, ara mateix quan torni li escriuré», vaig afegir. «Però deixi-li ben clar que és una carta d’amenaces, perquè d’aquí a un o dos mesos, estaré del tot lliure, i aleshores ja pot tremolar perquè em plantaré a casa seva tan sovint com fa un temps».

Abans de deixar Swann, li vaig preguntar sobre la seva salut. «No estic tan malament, la veritat», em va respondre. «A més, com li deia, estic bastant cansat i accepto d’entrada i amb resignació el que pugui passar. L’únic que, ho confesso, seria força empipador haver de morir abans que s’acabi l’afer Dreyfus. Tota aquesta gentussa amaga més d’un as a la màniga. No dubto que al final seran vençuts, però, vaja, són molt poderosos, tenen suports per totes bandes. I quan les coses semblen anar bé, tot es desmunta. M’agradaria viure prou per veure Dreyfus rehabilitat i Picquart coronel».

Quan Swann se’n va haver anat, vaig tornar al gran saló on es trobava aquella princesa de Guermantes amb la qual aleshores ignorava que un dia arribaria a estar tan unit. D’entrada, no em vaig assabentar de la passió que havia sentit pel senyor de Charlus. Només vaig veure que el baró, a partir d’una certa època i sense sentir per la princesa de Guermantes cap d’aquelles enemistats que, coneixent-lo, no sorprenien ningú, i mentre continuava mostrant-li el mateix afecte, si no més, semblava disgustat i molest cada vegada que li parlaven d’ella. Ja no donava mai el seu nom en la llista de les persones amb qui desitjava sopar.

És cert que, abans d’això, havia sentit dir a un home de món molt malèvol que la princesa estava totalment transformada, que estava enamorada del senyor de Charlus, però aquella maledicència m’havia semblat absurda i m’havia indignat. M’havia adonat, no sense sorpresa, que quan explicava alguna cosa que em concernia personalment, si hi apareixia el senyor de Charlus, l’atenció de la princesa augmentava un grau, com la d’un malalt que, quan ens sent parlar de nosaltres mateixos, i per tant de forma distreta i despreocupada, reconeix de cop en un nom el de la malaltia que pateix, cosa que li interessa i alhora l’anima. Així, si jo li deia: «Precisament el senyor de Charlus m’estava explicant...», la princesa reprenia en mà les regnes disteses de la seva atenció. I un cop que davant seu havia dit que el senyor de Charlus s’interessava especialment per una determinada persona, vaig contemplar astorat inserir-se en els ulls de la princesa aquest tret diferent i momentani que traça en les pupil·les com el solc d’una fissura i procedeix d’un pensament que les nostres paraules, sense adonar-nos-en, han sacsejat en la persona amb qui parlem, pensament secret que no es traduirà en paraules, sinó que muntarà de les profunditats remogudes per nosaltres a la superfície, enterbolida un instant, de la mirada. Però si les meves paraules havien trasbalsat la princesa, jo encara no sospitava fins a quin punt.

Fora d’això, poc temps després, em va començar a parlar del senyor de Charlus, i gairebé sense rodejos. Si feia al·lusió als rumors que un grapat de persones feien córrer sobre el baró, era només com a invencions absurdes i infames. Però, d’altra banda, deia: «Em sembla que una dona que s’enamorés d’un home de l’immens valor de Palamède hauria de tenir prou amplitud de mires, prou abnegació per acceptar-lo i comprendre’l com un tot, tal com és, per respectar la seva llibertat, les seves fantasies, per procurar tan sols llimar-li les dificultats i consolar-lo de les seves penes». Ara bé, amb aquestes paraules, tanmateix tan vagues, la princesa de Guermantes revelava el que intentava magnificar, igual que de vegades feia el mateix senyor de Charlus. Que no vaig sentir en diverses ocasions aquest darrer dir a persones que fins aleshores no tenien clar si el calumniaven o no: «Jo, que he tingut força alts i baixos en la meva vida, que he conegut tota mena de persones, des de lladres fins a reis, i amb una lleugera preferència —he de confessar— pels lladres, que he perseguit la bellesa en totes les seves formes, etcètera», i amb aquestes paraules, que ell creia hàbils, i desmentint rumors que ningú no sospitava que haguessin circulat (o per fer a la veritat, per gust, per mesura, per preocupació de ser versemblant, una concessió que només ell considerava mínima), dissipava per als uns els darrers dubtes que poguessin tenir sobre ell i inspirava els primers als que encara no en tenien. Perquè el més perillós de tots els recels és de la pròpia falta en l’ànim del culpable. El coneixement permanent que en té li impedeix suposar fins a quin punt tothom la ignora, fins a quin punt una mentida integral seria fàcilment creïble i, en canvi, adonar-se en quin grau de veritat comença per als altres, en paraules que ell creu innocents, la confessió. I, a més, s’hauria equivocat de ple si hagués intentat silenciar-la, perquè no hi ha vici que no trobi en l’alta societat prou suports complaents, i s’ha vist capgirar de dalt a baix la distribució d’un castell perquè una germana pogués dormir amb la seva germana tan bon punt es va saber que no només l’estimava com a germana. Però el que em va revelar de sobte l’amor de la princesa va ser un fet particular sobre el qual no insistiré aquí perquè forma part d’un relat totalment diferent, en què el senyor de Charlus va deixar morir una reina abans de faltar a la cita amb el perruquer que li havia d’arrissar els cabells amb unes pinces per anar a veure un revisor d’òmnibus davant del qual se sentia prodigiosament intimidat. Això no obstant, per enllestir la qüestió de l’amor de la princesa, explicarem quina va ser la fotesa que em va obrir els ulls. Aquell dia estava sol al cotxe amb ella. Quan vam passar per davant de Correus va fer aturar el cotxe. No portava cap lacai. Es va mig treure una carta del maniguet i va iniciar el moviment de baixar per tirar-la a la bústia. La vaig voler aturar, ella va oferir una certa resistència, i de seguida ens vam adonar, l’un i l’altre, que el nostre primer gest havia estat, el seu comprometedor perquè semblava voler protegir un secret, i el meu indiscret oposant-­me a aquesta protecció. Ella es va refer primer. Es va enrojolar i em va donar la carta; jo no gosava ara no agafar-la, però, al moment d’introduir-la a la bústia, vaig veure, sense voler, que anava adreçada al senyor de Charlus.

Tornant enrere i a aquella primera vetllada a casa de la princesa de Guermantes, vaig anar a acomiadar-me, perquè el seu cosí i la seva cosina m’acompanyaven a casa i tenien força pressa. El senyor de Guermantes volia, malgrat tot, acomiadar-se del seu germà. Com que la senyora de Surgis havia tingut prou temps de comentar al duc, en una porta, que el senyor de Charlus havia estat francament amable amb ella i els seus fills, aquesta gran gentilesa del seu germà, i la primera que havia tingut d’aquesta mena, va commoure profundament Basin i li va despertar sentiments de família que no es quedaven adormits gaire temps. Mentre dèiem adeu a la princesa, va voler, sense donar obertament les gràcies al senyor de Charlus, expressar el seu afecte, ja fos perquè li costava contenir-lo, ja fos perquè el baró recordés que el tipus de comportament que havia mantingut aquell vespre no passava desapercebut als ulls d’un germà, de la mateixa manera que, amb l’objectiu de crear en el futur associacions de records saludables, es dona una llepolia a un gos que ha actuat correctament. «Bé, doncs, estimat germà!», va dir el duc aturant el senyor de Charlus i agafant-lo amb tendresa per sota el braç, «¿així és com es passa davant del germà gran sense dir-li ni bon dia? Ja no ens veiem gaire, Mémé, i no saps com ho trobo a faltar. Buscant entre velles cartes justament n’he trobat de la pobra mamà, i totes estan plenes de paraules tendres per a tu». «Gràcies, Basin», va respondre el senyor de Charlus amb una veu alterada, perquè no podia parlar mai de la seva mare sense emocionar-se. «Hauries de decidir-te i deixar-me instal·lar un pavelló per a tu a Guermantes», va prosseguir el duc. «És bonic veure els dos germans tan afectuosos l’un amb l’altre», va dir la princesa a Oriane. «Ah!, no crec que hi hagi gaires germans així. El convidaré amb ell, a vostè», em va prometre. «No hi està en males relacions, oi?... Però, què deuen haver de dir-se?», va afegir en un to inquiet, perquè no podia sentir bé les seves paraules. Sempre havia estat una mica gelosa del plaer que sentia el senyor de Guermantes en conversar amb el seu germà sobre un passat del qual mantenia a certa distància la seva dona. Ella notava que, quan se sentien a gust així, l’un al costat de l’altre, i els anava a buscar perquè no podia contenir la seva impacient curiositat, veure-la arribar no els feia gaire gràcia. Però aquell vespre, a aquesta gelosia habitual, se n’afegia una altra. Perquè si la senyora de Surgis havia explicat al senyor de Guermantes la càlida acollida que li havia dispensat el seu germà perquè li’n donés les gràcies, al mateix temps, algunes amigues devotes de la parella Guermantes s’havien cregut en l’obligació de prevenir la duquessa que havien vist l’amant del seu marit conversant en la intimitat amb el germà d’aquest. I la senyora de Guermantes se sentia turmentada. «Recorda que temps enrere érem feliços a Guermantes», va reprendre el duc adreçant-se al senyor de Charlus. «Si vinguessis alguna vegada a l’estiu, reprendríem la bona vida. Te’n recordes, del vell Courveau: “Per què és inquietant Pascal? Perquè és in, in...”». «Quiet», va pronunciar el senyor de Charlus com si respongués encara al seu professor. «“¿I per què està inquiet Pascal? Perquè és in, in...”. “Quietant”. “Molt bé, aprovarà, segurament amb bona nota, i la senyora duquessa li regalarà un diccionari de xinès”. Perquè, ¿te’n recordes, Basin?, en aquella època, Basin, em tornava boig el món oriental». «I tant que ho recordo, estimat Mémé! I el vell gerro que t’havia portat en Hervey de Saint-Denis, el recordo perfectament. Ens amenaçaves que te n’aniries a viure la resta de la teva vida a la Xina de tan fascinat com estaves per aquest país; aleshores ja t’agradava fer llargues passejades. Ah! Sempre has estat un tipus especial perquè es pot ben dir que no has tingut mai els mateixos gustos que tothom...». Però tan bon punt va haver dit aquestes paraules el duc es va posar com un pebrot, perquè coneixia si no exactament els costums, almenys sí la reputació del seu germà. Com que no li’n parlava mai, se sentia incòmode per haver dit alguna cosa que podia semblar que hi feia referència, i més encara d’haver mostrat la seva incomoditat. Després d’un segon de silenci: «Qui ho sap», va dir per esborrar les seves darreres paraules, «potser estaves enamorat d’una xinesa abans d’estimar tantes blanques i seduir-les, si tenim en compte una certa dama a qui has complagut enormement aquest vespre conversant-hi. Ha quedat encantada amb tu». El duc s’havia promès que no parlaria de la senyora de Surgis, però enmig de la confusió que acabava de generar en les seves idees la seva ficada de pota, s’havia llançat sobre la més propera, que era precisament aquella que no havia d’aparèixer en la conversa, encara que l’hagués motivada. Però el senyor de Charlus s’havia fixat en la cara encesa del seu germà. I, com els culpables que no volen que es noti la seva incomoditat quan es parla davant seu d’un delicte que suposadament no han comès i creuen necessari perllongar una conversa perillosa: «N’estic encantat», va respondre, «però vull tornar sobre la teva frase precedent, que em sembla profundament certa. Deies que no he tingut mai les mateixes idees que tothom, no deies les idees, deies els gustos. Exacte! Per res del món he tingut els mateixos gustos que tothom, exacte! Deies que els meus gustos són especials». «Que no», va protestar el senyor de Guermantes, que en efecte no havia dit aquelles paraules i potser no creia que es poguessin aplicar, en el cas del seu germà, a la realitat que designen. I, d’altra banda, ¿es creia que tenia dret a turmentar-lo per singularitats que, en qualsevol cas, havien quedat prou dubtoses o prou secretes per perjudicar en res la magnífica posició del baró? És més, veient que el prestigi del seu germà es posaria al servei de les seves amants, el duc pensava que això mereixia algunes complaences a canvi; si en aquell moment hagués conegut alguna relació «especial» del seu germà que, amb l’esperança del suport que aquest podria prestar-li, unit al pietós record dels temps passats, el senyor de Guermantes li hauria passat per alt, mirant cap a una altra banda i, en cas de necessitat, donant-li una mà. «Bé, Basin; bona nit, Palamède», va dir la duquessa que, rosegada de ràbia i curiositat, ja no es podia aguantar més; «si heu decidit passar la nit aquí, val més que ens quedem a sopar. Ja fa mitja hora que la Marie i jo ens esperem dretes». El duc va acomiadar-se del seu germà després d’una abraçada significativa i vam baixar, tots tres, la immensa escala del palauet de la princesa.

A banda i banda dels esglaons superiors hi havia unes quantes parelles disseminades esperant que els portessin el cotxe. Dreta, aïllada, flanquejada pel seu marit i per mi, la duquessa es mantenia a l’esquerra de l’escala, ja embolcallada amb el seu abric d’estil Tiepolo, el coll tancat amb el fermall de robins, devorada pels ulls de dones, homes, que intentaven sorprendre el secret de la seva elegància i la seva bellesa. Esperant el cotxe al mateix esglaó de l’escala que la senyora de Guermantes, però a l’extrem oposat, la senyora de Gallardon, que havia perdut des de feia temps l’esperança de rebre un dia la visita de la seva cosina, es girava d’esquenes per fer veure que no l’havia vist i, sobretot, per no oferir la prova que aquesta no la saludava. La senyora de Gallardon estava de bastant mal humor perquè els senyors que l’acompanyaven havien considerat de bon gust parlar-li d’Oriane: «No m’interessa gens veure-la», els havia respost, «ja l’he vist fa un moment, comença a fer-se vella; i sembla que no s’hi acostuma. En Basin mateix ho ha dit. I, caram, ho entenc perfectament perquè, com que no és intel·ligent i és més dolenta que la tinya i és una mal educada, no s’adona que quan perdi la bellesa ja no li quedarà res de res».

M’havia posat la gavardina, cosa que el senyor de Guermantes, que temia els refredats, va criticar, mentre baixava amb mi, per culpa de la calor que feia. I la generació de nobles que ha passat, més o menys, per les mans de monsenyor Dupanlop, parla un francès tan pèssim (excepte els Castellane), que el duc va expressar així el seu pensament: «Val més no anar cobert abans de sortir a l’exterior, almenys en tesi general». Torno a veure aquella sortida, torno a veure, a menys que no m’equivoqui situant-lo en aquella escala —retrat separat del seu marc—, el príncep de Sagan en el que devia ser la seva darrera vetllada mundana, traient-­se el barret per presentar els seus respectes a la duquessa, fent una revolució tan àmplia del barret de copa amb la mà enguantada de blanc, a conjunt amb la gardènia de la botonera, que sorprenia que no fos un barret de feltre amb ploma de l’Antic Règim, diversos rostres ancestrals del qual apareixien representats amb tota exactitud en el del gran senyor. No es va estar gaire estona al seu costat, però les seves postures, fins i tot d’un instant, bastaven per compondre tot un quadre animat i com una escena històrica. A més, com que va morir després, i en vida només l’havia vist de lluny, es va convertir fins a tal punt per a mi en un personatge de la història, si més no de la història mundana, que de vegades em quedo parat quan penso que una dona, un home que conec són la seva germana i el seu nebot.

Mentre baixàvem l’escala, la pujava, amb una expressió de lassitud que l’afavoria, una dona que semblava tenir uns quaranta anys, encara que en tenia més. Era la princesa d’Orvillers, filla natural, deien, del duc de Parma, la dolça veu de la qual s’escandia amb un punt d’accent austríac. Avançava, alta, inclinada, amb un vestit de seda blanca estampada amb flors, deixant bategar el pit deliciós, vibrant i exhaust, a través d’un arnès de diamants i safirs. Brandant el cap com una euga reial a la qual molestés el ronsal de perles, d’un valor inestimable i un pes incòmode, posava aquí i allà el dolç i encantador esguard, d’un blau que, a mesura que es gastava, es feia encara més acaronador, i feia a la majoria de convidats que marxaven un senyal de cap amical. «A bona hora arriba, Paulette!», va dir la duquessa. «Ah! Em sap molt de greu! Però realment no he tingut la possibilitat material de venir abans», va respondre la princesa d’Orvillers, que havia après de la duquessa de Guermantes aquesta mena de frases, però a les que ella afegia la seva dolçor natural i l’aire de sinceritat imprès per l’energia d’un accent remotament teutó en una veu tan tendra. Semblava que feia al·lusió a complicacions de la vida massa llargues d’explicar, i no vulgarment a altres festes, encara que en aquell moment en venia d’unes quantes. Però no era per aquest motiu que s’havia vist obligada a arribar tan tard. Com que el príncep de Guermantes havia prohibit a la seva dona durant molts anys rebre la senyora d’Orvillers, aquesta, quan es va alçar la prohibició, es va limitar a respondre a les invitacions, per no semblar que es moria de ganes d’anar-hi, deixant simplement la seva targeta de visita. Al cap de dos o tres anys d’aquest mètode, hi anava en persona, però molt tard, com després del teatre. D’aquesta manera, aparentava no sentir gaire interès per la vetllada ni tampoc per ser-hi vista, sinó que simplement anava a fer una visita al príncep i a la princesa, només per ells, per simpatia, en el moment en què, amb tres quartes parts dels convidats ja absents, podria «gaudir més d’ells». «L’Oriane ha caigut realment ben baix», va rondinar la senyora de Gallardon. «No comprenc com en Basin la deixa parlar amb la senyora d’Orvillers. El senyor de Gallardon no m’ho hauria permès mai». Quant a mi, havia reconegut en la senyora d’Orvillers la dona que, a prop del palauet dels Guermantes, em llançava unes mirades meloses i allargassades, es girava, s’aturava davant dels aparadors de les botigues. La senyora de Guermantes em va presentar i la senyora d’Orvillers va estar encantadora, ni massa amable ni incòmoda. Em va mirar, com a tothom, amb els seus ulls acaramel·lats... Però ja mai més, quan me la vaig trobar més endavant, vaig rebre d’ella ni una sola d’aquelles insinuacions en què semblava oferir-se. Hi ha mirades particulars que sembla que ens reconeguin, que un jove no rep mai de certes dones —ni de certs homes— fins el dia que el coneixen i s’assabenten que és amic de certes persones amb qui ells també es relacionen.

Van anunciar que el cotxe ja era a baix. La senyora de Guermantes va agafar-se la faldilla vermella per baixar i tot seguit pujar al cotxe, però potser empesa pels remordiments, o pel desig de complaure i sobretot per aprofitar la brevetat que l’impediment material de perllongar-lo imposava a un acte tan avorrit, va fitar la senyora de Gallardon; tot seguit, com si l’acabés de reconèixer, en un rampell d’inspiració, va tornar a travessar abans de baixar tota la llargada de l’esglaó i es va plantar davant de la seva cosina exultant, tot estenent-li la mà. «Quant de temps!», li va dir la duquessa, que, per no haver de desenvolupar tot el que aquesta fórmula contenia suposadament de retrets i legítimes excuses, es va girar amb un posat espantat cap al duc, el qual, en efecte, plantat amb mi davant del cotxe, treia foc pels queixals en veure que la seva dona havia anat a cercar la senyora de Gallardon i interrompia la circulació de la resta de cotxes. «Realment l’Oriane continua sent tota una bellesa!», va dir la senyora de Gallardon. «A la gent li agrada dir que estem distanciades; però bé podem, per raons que no ens cal comunicar als altres, estar anys sense veure’ns, que tenim massa records comuns perquè res ens pugui separar mai, i en el fons ella sap perfectament que m’estima més que a tota aquesta gent que veu cada dia i que no tenen la seva sang». La senyora de Gallardon era, en realitat, com aquells enamorats desdenyats que volen fer creure per tots els mitjans que són més estimats que aquells a qui afalaga la seva estimada. I (pels elogis prodigats, sense preocupar-se de contradir-se amb el que havia dit poc abans, mentre parlava de la duquessa de Guermantes) va demostrar indirectament que coneixia perfectament les màximes que han de guiar en la seva carrera una gran dama, la qual, al mateix instant en què la seva indumentària més sumptuosa encén, a banda de l’admiració, l’enveja, ha de saber, per tal de desarmar-la, travessar tota una escalinata. «Almenys vagi amb compte de no mullar-se les sabates» (havia caigut un ruixat), va dir el duc, que encara estava furiós per haver-se hagut d’esperar.

Durant el viatge de tornada, a causa de l’exigüitat del cupè, les sabates vermelles es van trobar per força a tocar de les meves, i la senyora de Guermantes, tement fins i tot haver-les fregat, va dir al duc: «Aquest jove es veurà obligat a dir-me, com en no sé quina caricatura: “Senyora, digui’m de seguida que m’estima, però deixi de trepitjar-me d’aquesta manera”». Però el meu pensament estava ben lluny de la senyora de Guermantes. Des que Saint-Loup m’havia parlat d’una jove d’alt llinatge que freqüentava una casa de barrets i de la donzella de la baronessa Putbus, era en aquestes dues persones que, formant un bloc, s’havien resumit els desitjos que m’inspiraven cada dia belleses de dues classes, d’una banda les vulgars i estupendes, les majestuoses cambreres de casa bona inflades d’orgull i que diuen «nosaltres» parlant de duquesses, i de l’altra les joves de les quals sovint en tenia prou, fins i tot sense haver-les vist passar amb cotxe o a peu, d’haver-ne llegit el nom en la crònica d’un ball per enamorar-me’n i, després d’haver buscat conscienciosament en l’Anuari dels Castells, on passaven l’estiu (sovint deixant-me despistar per un nom similar), somniava successivament en anar a viure a les planes de l’Oest, les dunes del Nord o els boscos de pins del Sud. Però ja podia fondre tota la matèria carnal més exquisida per compondre, segons l’ideal que m’havia traçat Saint-Loup, la noia lleugera i la donzella de la senyora Putbus, que a les dues belleses posseïbles mancava el que jo ignorava fins que no les hagués vistes: el caràcter individual. M’havia d’esforçar en va intentant imaginar-me, durant els mesos en què el meu desig s’adreçava més aviat a les noies, com estava feta, qui era, aquella de qui m’havia parlat Saint-Loup i, durant els mesos en què hauria preferit una donzella, la de la senyora Putbus. Però quina tranquil·litat, després de veure’m turmentat constantment pels meus desitjos inquiets per tants éssers fugitius dels quals sovint no coneixia ni el nom, que sempre eren tan difícils de trobar, i encara més de conèixer, impossibles segurament de conquerir, haver pogut extreure, de tota aquesta bellesa esparsa, fugitiva, anònima, dos espècimens selectes, proveïts de la seva fitxa descriptiva, i que estava segur, almenys, que podria aconseguir quan ho desitgés! Posposava el moment de dedicar-me a aquest doble plaer, com el del treball, però la certesa de tenir-la quan ho volgués em dispensava gairebé de lliurar-m’hi, com aquestes pastilles soporíferes que només necessitem tenir a l’abast per no necessitar-les i adormir-nos. El que més desitjava en aquest món eren dues dones de les quals era incapaç, és cert, d’imaginar-me la cara, però de les quals Saint-Loup m’havia dit els noms i garantit la complaença. De manera que, si amb les seves paraules recents havia donat prou feina a la meva imaginació, havia procurat, en canvi, una distensió gens menyspreable, un repòs durable a la meva voluntat.

«I bé!», em va dir la duquessa, «al marge dels seus balls, li puc ser d’alguna altra utilitat? ¿Hi ha algun saló on li agradaria que l’introduís?». Li vaig respondre que temia que l’únic que em picava la curiositat no fos prou elegant per a ella. «Quin és?», va preguntar amb una veu amenaçadora i greu, sense gairebé obrir la boca. «La baronessa Putbus». Aquest cop va fingir encolerir-se de debò. «Ah! No! Em sembla que em pren el pèl. No sé ni per quins set sous coneix el nom d’aquest gripau. Però si és el llimac de la societat! És com si em demanés que li presentés la meva mercera. I ni això, la meva mercera és encantadora. Està una mica tocat de l’ala, pobret meu. En qualsevol cas, li demano si us plau que sigui amable amb les persones que li he presentat, que els deixi la seva targeta de visita, que les vagi a veure i no els parli de la baronessa de Putbus, que no coneixen de res». Vaig preguntar si la senyora d’Orvillers no era una mica lleugera. «Oh! Gens ni mica, s’està confonent, és més aviat puritana. Oi que sí, Basin?». «Sí, en tot cas, no crec que hi hagi hagut mai res a dir sobre ella», va sentenciar el duc.

«No vol venir amb nosaltres al ball de disfresses?», va preguntar. «Li podria deixar una capa veneciana, i conec algú a qui li complauria enormement, començant per Oria­ne, això no cal ni dir-ho, i també a la princesa de Parma. Es passa el dia elogiant-lo i el posa com a model de tot. La veritat és que vostè té sort —perquè és una mica madura— que sigui d’una castedat absoluta. Si no fos per això, segurament l’hauria adoptat com el seu sigisbeu, com es deia en la meva joventut, una mena de cavaller servil».

A mi no m’interessava el ball de disfresses, sinó la cita amb Albertine. Per això vaig refusar la invitació. El carruatge s’havia aturat, el lacai va ordenar obrir la porta cotxera, els cavalls van piafar fins que no va estar oberta de bat a bat, i el carruatge es va endinsar al pati. «A reveure», em va dir el duc. «De vegades em sap greu viure tan a prop de la Marie», em va dir la duquessa, «perquè si bé me l’estimo molt, no m’estimo tant veure-la. Però mai no m’havia sabut tant de greu aquesta proximitat com aquest vespre, perquè m’obliga a quedar-me molt poca estona amb vostè». «Au, va, Oriane, prou de discursos». A la duquessa li hauria agradat que entrés un instant a casa seva. Ella es va posar a riure, igual que el duc, quan vaig explicar que no podia perquè una noia havia de venir precisament a visitar-me ara. «És una hora ben estranya per rebre visites», em va dir ella. «Au va, estimada, afanyem-nos», va dir el senyor de Guermantes a la seva esposa. «Són tres quarts de dotze i encara ens hem de disfressar...». Va topar davant la porta, severament custodiada per elles, amb les dues senyores amb bastó que no havien temut baixar en plena nit del seu cim per impedir un escàndol. «Basin, hem vingut a avisar-lo, temíem que no anés a aquest ball de disfresses: el pobre Amanien acaba de morir, fa una hora». Al duc li va entrar el pànic un instant. Veia el famós ball fondre’s davant dels seus ulls a partir del moment en què les maleïdes muntanyenques l’havien advertit de la mort del senyor d’Osmond. Però es va refer de seguida i va llançar a les seves cosines aquesta paraula en la qual feia entrar, amb la determinació de no renunciar al plaer, la seva incapacitat d’assimilar exactament els girs de la llengua francesa: «S’ha mort! I ara! Quina exageració! Quina exageració!». I deixant les seves parentes a banda que, proveïdes dels seus alpenstocks, es disposaven a fer l’ascensió de nit, es va afanyar a preguntar si hi havia novetats interrogant el seu majordom: «Ja ha arribat el meu casc?». «Sí, senyor duc». «Té un forat per respirar, oi? No tinc cap ganes d’asfixiar-me, redimonis!». «Sí, senyor duc». «Punyeta, és una nit de desgràcies. Oriane, m’he descuidat de preguntar a en Babal si les sabates de punta recargolada eren per a tu!». «Però, estimat, com que el modista de l’Opéra-Comique és aquí ja ens ho dirà ell. Personalment, no crec que faci joc amb els teus esperons». «Anem a buscar el modista», va dir el duc. «Adeu, benvolgut amic, li diria que entrés mentre ens emprovem els vestits, perquè s’ho passi bé una estona. Però ja veig que ens posaríem a parlar; aviat serà mitjanit i no podem arribar tard perquè la festa estigui completa».

Jo també tenia pressa per acomiadar-me del senyor i la senyora de Guermantes al més aviat possible. Fedra acabava cap a dos quarts de dotze. Comptant el temps de venir, Albertine ja devia haver arribat. Vaig anar directe cap a la Françoise: «La senyoreta Albertine és aquí?». «No ha vingut ningú». Déu meu, això volia dir que no vindria ningú? Estava trasbalsat, com més incerta era la visita d’Albertine, més desitjable em semblava.

La Françoise també estava empipada, però per un motiu que no hi tenia res a veure. Acabava d’instal·lar la seva filla a taula per a un suculent sopar. Però quan m’havia sentit arribar, veient que no tenia temps de treure els plats i disposar les agulles i el fil, com si es tractés d’una labor i no d’un sopar havia dit: «Acaba de prendre una cullerada de sopa», em va dir la Françoise, «l’he obligat a succionar una carcassa», per reduir així a no res el sopar de la seva filla, i com si hagués estat un delicte que fos copiós. Fins i tot a l’hora de dinar o sopar, si jo cometia l’error d’entrar a la cuina, la Françoise fingia que ja havia acabat i inclús s’excusava dient: «Volia fer un mos» o «una mossegadeta». Però de seguida em tranquil·litzava, en veure la quantitat de plats que cobrien la taula i que la Françoise, enxampada per la meva entrada sobtada, com un malfactor que no era, no havia tingut temps de fer desaparèixer. Després va afegir: «Au, ves a dormir, ja has treballat prou, avui (perquè volia que semblés que la seva filla no només no ens costava res, que vivia de privacions, sinó també que es matava treballant per a nosaltres). Ara destorbes a la cuina i sobretot molestes el senyor, que espera una visita. Au, puja», va prosseguir com si estigués obligada a recórrer a la seva autoritat per enviar a dormir la seva filla que, a partir del moment que se li havia espatllat el sopar, continuava allà només per dissimular, i si m’hagués quedat allà cinc minuts més hauria tocat el dos per iniciativa pròpia. I, girant-se cap a mi, amb aquell bonic francès popular i tanmateix una mica singular que tenia: «El senyor no veu que les ganes de dormir li parteixen la cara». Jo em sentia alleujat per no haver de parlar amb la filla de la Françoise.

Ja he explicat que era d’un petit poble a tocar del de la seva mare, i tanmateix diferent per la natura del terreny, els cultius, el dialecte, per certes particularitats dels habitants, sobretot. De manera que la «carnissera» i la neboda de la Françoise s’entenien molt malament, però tenien un punt en comú, quan sortien a comprar, que consistia a quedar-se hores «a casa de la germana» o «a casa de la cosina», incapaces com eren de rematar una conversa, conversa en el transcurs de la qual el motiu que les havia fet sortir de casa s’esvaïa fins al punt que si en tornar se’ls preguntava: «I doncs, ¿el marquès de Norpois estarà visible a un quart de set?», ni tan sols es picaven el front dient: «Ai! Me n’he oblidat!», sinó: «Ah! No he entès que el senyor m’havia demanat això, em pensava que només l’havia de saludar de part seva». Si els fugia del cap una cosa dita només feia una hora, en canvi era impossible treure’ls del magí el que una vegada havien sentit a dir a la germana o la cosina. Per exemple, si la carnissera havia sentit a dir que els anglesos ens havien fet la guerra el 70 al mateix temps que els prussians (per molt que jo li expliqués que aquest fet era fals), cada tres setmanes la carnissera em repetia en el transcurs d’una conversa: «És per culpa d’aquesta guerra que els anglesos ens van fer el 70 al mateix temps que els prussians». «Però si li he dit mil vegades que s’equivoca». Ella responia, cosa que implicava que la seva convicció no havia trontollat gens: «En tot cas, això no és motiu per tenir-los mania. Ha plogut molt d’ençà el 70, etc.». Una altra vegada, predicant una guerra contra Anglaterra que jo desaprovava, ella deia: «És evident que val més que no hi hagi guerra, però si cal, val més fer-la de seguida. Com explicava fa una estona la meva germana, després de la guerra que els anglesos ens van fer el 70, els tractats de comerç ens arruïnen. Un cop els haguem vençut, no deixarem entrar a França ni un sol anglès sense pagar tres-cents francs d’entrada, com nosaltres per anar a Anglaterra ara».

Deixant de banda una gran honradesa i, quan parlaven, una sorda obstinació a no deixar-se interrompre, a reprendre vint vegades el fil allà on l’havien deixat quan els havien tallat, cosa que acabava donant a la seva conversa la solidesa indestructible d’una fuga de Bach, era així el caràcter de la gent d’aquest poblet que, voltat de castanyers, salzes, camps de patates i de remolatxes, no arribava als cinc-cents habitants.

La filla de la Françoise, al contrari, creient-se una dona moderna que surt dels senders massa fressats, parlava l’argot parisenc i no es perdia cap de les bromes associades. Com que la Françoise li havia dit que jo venia de casa d’una princesa, va dir: «Ah! Segurament una princesa de pa sucat amb oli». Veient que esperava una visita, va fer veure que es pensava que jo em deia Charles. Li vaig dir ingènuament que no, i ella ho va aprofitar per col·locar un: «Ah! Em pensava que sí!». I em deia ‘Charles attend’.2 No era de gaire bon gust. Però no em vaig quedar tan indiferent quan em va dir com a consolació pel retard d’Albertine: «Ja es pot florir esperant, que no vindrà pas. Ai! Les mosses d’avui dia!».

Així el seu parlar diferia del de la seva mare; però el més curiós de tot, el parlar de la seva mare diferia del de la seva àvia, nativa de Bailleu-le-Pin, que estava a tocar del poble de la Françoise. Tanmateix, els dialectes diferien lleugerament, igual que els dos paisatges. El poble de la mare de la Françoise, a la falda d’un pendent i que baixava fins a un barranc, estava poblat de salzes. I, ben lluny d’allà, en canvi, hi havia a França una petita regió on es parlava gairebé el mateix dialecte que a Méséglise. Ho vaig descobrir al mateix temps que me’n sentia decebut. Una vegada, en efecte, vaig trobar la Françoise parlant tranquil·lament amb la donzella de la casa, que era d’aquest poble i en parlava el dialecte. Elles gairebé s’entenien sense problemes, mentre que jo no entenia res de res, elles ho sabien i tanmateix no deixaven, excusades —creien— per l’alegria de sentir-se al seu poble, encara que nascudes l’una ben lluny de l’altra, de parlar davant meu aquesta llengua estrangera com quan no vols que t’entenguin. Aquests estudis pintorescos de geografia lingüística i de companyonia pròpia de la servitud es repetien gairebé cada setmana a la cuina sense que em proporcionessin cap mena de satisfacció.

Com cada vegada que la porta cotxera s’obria, el conserge premia un botó elèctric que il·luminava l’escala i, com que no hi havia llogaters que no haguessin tornat, vaig deixar immediatament la cuina i vaig anar a seure a l’avantcambra, espiant, allà on la cortineta massa estreta que no cobria completament la porta vidrada del nostre pis deixava passar la fosca ratlla vertical feta per la penombra de l’escala. Si de cop aquesta ratlla es tornava d’un ros daurat, era perquè Albertine acabava d’entrar a baix i al cap de dos minuts seria a casa meva; ningú més no podia venir ja a aquella hora. I així m’estava, sense poder desenganxar els ulls de la ratlla que s’obstinava a quedar-se fosca; em vaig inclinar del tot per estar segur de veure-m’hi bé; però ja podia guaitar que el negre tret vertical, malgrat el meu desig apassionat, no m’oferia l’embriagadora alegria que hauria sentit si l’hagués vist transformar-se, gràcies a un encantament sobtat i significatiu, en una lluminosa barra d’or. Era ben bé inquietud el que sentia per aquesta Albertine, en la qual no havia pensat ni tres minuts seguits durant la vetllada a casa dels Guermantes! Però, despertant els sentiments d’espera temps enrere experimentats a propòsit d’altres noies, sobretot de Gilberte, quan trigava a venir, la privació possible d’un simple plaer físic em provocava un cruel patiment moral.

Vaig haver d’anar a la meva habitació. La Françoise em va seguir. Com que ja havia tornat de la meva vetllada, li semblava que era inútil que conservés la rosa que duia a la botonera i va venir a treure-me-la. El seu gest, recordant-me que Albertine segurament ja no vindria, i obligant-me també a confessar que volia estar elegant per a ella, em va causar una irritació que es va redoblar pel fet que, en apartar-me bruscament, vaig aixafar la flor i la Françoise em va dir: «Hauria valgut més que me la deixés treure abans de fer-la malbé d’aquesta manera». D’altra banda, qualsevol cosa que digués em feia sortir de polleguera. En l’espera, patim tant per l’absència del que desitgem que no podem suportar una altra presència.

Un cop la Françoise va haver sortit de la habitació, vaig pensar que, si era per acabar fent-me el presumit ara amb Albertine, resultava ben desagradable que m’hagués mostrat tantes vegades davant seu mal afaitat, amb una barba de dies, els vespres en què la deixava venir per reprendre les nostres carícies. Tenia la sensació que, despreocupant-se de mi, em deixava sol. Per arreglar una mica la meva habitació, per si de cas Albertine finalment venia, i perquè era una de les coses més boniques que tenia, vaig posar per primer cop des de feia anys, sobre la taula a tocar del meu llit, el portafolis decorat amb turqueses que Gilberte havia encarregat per protegir l’opuscle de Bergotte i que, durant tant de temps, havia volgut guardar a prop meu mentre dormia, al costat de la bala d’àgata. D’altra banda, potser tant com Albertine, que continuava sense arribar, la seva presència en aquell moment en «una altra banda» que, evidentment, havia considerat més agradable i que jo desconeixia, em provocava un sentiment dolorós que, malgrat el que havia dit feia menys d’una hora a Swann sobre la meva incapacitat de ser gelós, hauria pogut convertir-se, si hagués vist la meva amiga a intervals menys allunyats, en una necessitat ansiosa per saber on, amb qui passava l’estona. No gosava enviar ningú a casa d’Albertine, era massa tard, però amb l’esperança que tal vegada estigués sopant amb les seves amigues en un cafè i que li vingués al cap la idea de trucar-me, vaig girar el commutador i, restablint la comunicació amb la meva habitació, la vaig tallar entre la centraleta i la consergeria, a la qual normalment estava unida a aquella hora. Tenir un petit receptor al petit passadís on donava l’habitació de la Françoise hauria estat més simple, menys incòmode, però inútil. Els progressos de la civilització permeten a cadascú manifestar qualitats insospitades o nous vicis que els fan més preuats o insuportables als seus amics. És d’aquesta manera que l’invent d’Edison havia permès a la Françoise adquirir un nou defecte, que era el de negar-se, per més útil o urgent que pogués ser, a servir-se del telèfon. Trobava la manera d’escapolir-se quan li volíem ensenyar a fer-lo servir, com d’altres en el moment de ser vacunats. Per això tenia el telèfon a la meva habitació i, perquè no molestés els meus pares, havíem substituït el timbre per un simple soroll de torniquet. Per por de no sentir-lo no em bellugava gens. La meva immobilitat era tan gran que, per primer cop des de feia mesos, vaig fixar-me en el tic-tac de la pèndola. La Françoise va venir a posar una mica d’ordre. Parlava amb mi, però jo detestava aquesta conversa, sota la continuïtat uniformement banal de la qual els meus sentiments canviaven minut rere minut, passant de la por a l’ansietat, de l’ansietat a la decepció més completa. En contrast amb les paraules vagament cofoies que em creia obligat a adreçar-li, sentia que devia fer tanta cara de pena que vaig fer veure que tenia reumatisme per explicar-li el desajust entre la indiferència simulada i l’expressió dolorosa que mostrava; a més, temia que les paraules pronunciades, de fet, a mitja veu, per la Françoise (no a causa d’Albertine, perquè ella considerava que feia estona que havia passat l’hora de la seva possible arribada) poguessin impedir-me sentir la trucada salvadora que no arribaria mai. Per fi la Françoise se’n va anar a dormir; la vaig acomiadar amb una rude dolçor perquè el soroll que fes en anar-se’n no cobrís el del telèfon. I vaig continuar escoltant, patint; quan esperem, de l’orella que recull els sorolls al cervell que els despulla i els analitza, i del cervell al cor al qual transmet els resultats, el doble trajecte és tan ràpid, que ni tan sols podem percebre’n la durada, i sembla que escoltem directament amb el cor.

Em torturava la incessant revifalla del desig, cada vegada més ansiós i mai satisfet, del soroll d’una trucada; arribat al punt culminant d’un ascens turmentat per les espirals de la meva angoixa solitària, des del fons del París populós i nocturn de cop proper, al costat de la biblioteca, vaig sentir de sobte, mecànic i sublim, com en el Tristany el xal agitat o la caramella del pastor, el soroll de baldufa del telèfon. M’hi vaig precipitar, era Albertine. «¿No el destorbo trucant a aquestes hores?». «No, i ara...», vaig dir reprimint l’alegria, perquè el que deia de l’hora tardana era segurament per disculpar-se per arribar al cap d’un moment, tan tard, no perquè no hagués de venir. «Que vindrà ara?», vaig preguntar en un to indiferent. «Bé, doncs... no, a menys que no em necessiti absolutament».

Una part de mi, a la qual l’altra es volia afegir, era en Albertine. Calia que vingués, però no li ho vaig dir d’entrada; com que estàvem en comunicació, em vaig dir que sempre podria obligar-la al darrer moment a venir a casa meva, o bé a deixar-me córrer al seu costat. «Sí, soc a prop de casa meva», va dir, «i una mica lluny de casa seva; no he llegit bé la seva nota. L’acabo de trobar ara i m’ha fet por que no m’estigués esperant». Intuïa que m’estava enredant i ara, enfurismat, més encara per necessitat de molestar-la que de veure-la, la volia obligar a venir. Però primer preferia rebutjar el que intentaria obtenir al cap d’uns instants. Però, on era? Es barrejaven altres sons amb les seves paraules: el timbre d’una bicicleta, la veu d’una dona que cantussejava, una fanfàrria llunyana ressonaven tan clarament com la veu estimada, per demostrar-me que era ben bé Albertine en el seu medi actual la que era a prop meu en aquell moment, com un terrós de terra amb el qual s’han arrencat totes les gramínies al seu voltant. Els mateixos sorolls que jo sentia a ella també li xocaven a l’orella i posaven traves a la seva atenció: detalls de veritat, aliens al tema, inútils en ells mateixos, tan necessaris per revelar-nos l’evidència del miracle; trets sobris i encantadors, descriptius d’algun carrer parisenc, trets penetrants també i cruels d’una festa desconeguda que, en sortir de Fedra, havien impedit a Albertine de venir a casa meva. «D’entrada l’adverteixo que ara no és un bon moment perquè vingui, perquè a aquesta hora em molestaria molt...», li vaig dir, «em moro de son. I després, en fi, mil complicacions. M’agradaria dir-li que no hi havia cap malentès possible en la meva carta. Vostè m’havia respost que hi estava d’acord. Per tant, si no ho havia entès, què és, doncs, el que havia entès?». «Li he dit que hi estava d’acord, l’únic que ja no recordava què havíem acordat exactament. Però veig que s’ha enfadat i em sap greu. No hauria d’haver anat a veure Fedra. Si hagués sabut que portaria tants problemes...», va afegir, com totes les persones que, enxampades en falta per una cosa, fan veure que és una altra la que els retreuen. «Fedra no hi té res a veure, amb el meu disgust, ja que soc jo qui li ha demanat que hi anés». «Aleshores, està enfadat amb mi, és una murga que sigui tan tard aquest vespre; si no hauria anat a casa seva, però ja vindré demà o demà passat per excusar-me». «Oh, no! Albertine, li demano si us plau, després d’haver-me fet perdre una vetllada, deixi’m en pau almenys uns quants dies. No estaré lliure fins d’aquí a una quinzena de dies o tres setmanes. Escolti, si li sap greu que ens quedem amb una impressió de còlera i tal vegada en el fons té raó, aleshores, tant per tant, fatiga per fatiga, preferiria, ja que l’he esperada fins a aquesta hora tardana i que vostè encara és fora de casa, que vingués de seguida, vaig a prendre’m un cafè per despertar-me». «¿No ho podríem deixar per a demà? Perquè la dificultat...». En sentir aquestes paraules d’excusa, pronunciades com si no hagués de venir, vaig sentir que al desig de tornar a veure el rostre vellutat que ja a Balbec dirigia tots els meus dies vers el moment en què, davant del mar malva de setembre, em trobaria prop d’aquesta flor rosa, intentava dolorosament unir-se un element ben diferent. A Combray jo ja havia après a conèixer aquesta terrible necessitat d’un ésser a propòsit de la meva mare, i fins a voler morir-me quan enviava la Françoise a dir-me que no podria pujar. Aquest esforç de l’antic sentiment per combinar-se i no ser sinó un únic element amb l’altre, més recent, i que, per part seva, tenia com a únic objecte voluptuós la superfície acolorida, el rosa carnal d’una flor de platja, aquest esforç sovint l’únic que acaba fent (en el sentit químic) és un cos nou, que només pot durar uns instants. Aquell vespre, almenys, i per força temps encara, els dos elements van romandre dissociats. Però en sentir les darreres paraules per telèfon, vaig començar a comprendre que la vida d’Albertine estava situada (no materialment, sens dubte) a una distància tan gran de mi, que m’haurien calgut fatigoses exploracions per posar-li la mà al damunt, però, a més, organitzada com fortificacions de campanya i, per a major seguretat, de la mena d’aquelles que més endavant es van començar a anomenar «camuflades». D’altra banda, Albertine formava part, en un grau més elevat de la societat, d’aquella mena de persones a les quals la portera promet al nostre portador que lliurarà la carta quan ella torni —fins al dia que ens adonem que és precisament ella, la persona que hem conegut a fora i a la qual ens hem permès d’escriure, que és la portera, de manera que viu realment (però a la porteria) a l’edifici que ens ha indicat (el qual, d’altra banda, és una casa de cites on la portera és la madama), o bé que dona com a adreça un edifici on té còmplices que no ens revelaran el seu secret, d’on li faran arribar les nostres cartes, però on no viu, on només deixa les seves coses—. Existències disposades en cinc o sis línies de replec, de manera que quan volem veure aquesta dona, o informar-nos-en, hem anat a picar massa a l’esquerra, o massa a la dreta, o massa endavant, o massa endarrere, i així podem estar mesos, o anys, ignorant-ho tot. En el cas d’Albertine, intuïa que mai no esbrinaria res, que entre la multiplicitat barrejada dels detalls reals i els fets enganyosos no aconseguiria orientar-me mai. I que sempre seria així, a menys que no la fiqués a la presó (però s’escapen) fins al final. Aquell vespre, aquesta convicció tan sols va fer passar una ombra d’inquie­tud, però una inquietud en la qual ja sentia estremir-se com un preludi de llargs patiments.

«Miri, no», vaig respondre, «ja li he dit que no estaré lliure fins d’aquí a tres setmanes, i demà no més que un altre dia». «Bé, doncs... m’afanyo... és una murga perquè soc a casa d’una amiga que...». M’adonava que ella no es pensava que jo acceptés la seva proposta de venir i que, per tant, no era sincera, i vaig voler posar-la contra l’espasa i la paret. «I a mi què m’importa la seva amiga? Vingui o no vingui, és el seu assumpte, no soc jo qui li demana de venir, és vostè qui m’ho ha proposat». «No s’enfadi, salto dins d’un fiacre i em planto a casa seva en deu minuts». Així, d’aquest París de les profunditats nocturnes del qual havia emanat fins a la meva habitació, mesurant el radi d’acció d’una persona llunyana, el missatge invisible, el que aviat sorgiria i apareixeria, després d’aquella primera anunciació, era aquesta Albertine que havia conegut temps enrere sota el cel de Balbec, quan els cambrers del Grand-Hôtel, en posar els coberts, quedaven enlluernats per la llum del sol ponent, els finestrals estaven oberts del tot, les alenades imperceptibles del vespre transitaven lliurement des de la platja on s’atardaven els darrers passejants fins al menjador, on els primers comensals encara no s’havien assegut, i en el mirall situat darrere de la barra travessava el reflex rogenc del casc i s’allargassava una bona estona el reflex gris del fum del darrer vaixell a Rivebelle. Ja no em preguntava què hauria pogut fer arribar tan tard Albertine, i quan la Françoise va entrar a la meva habitació per dir-me: «La senyoreta Albertine és aquí», si vaig respondre sense moure el cap va ser només per dissimular: «¿Com és que la senyoreta Albertine arriba a aquesta hora?». Però, alçant aleshores la mirada cap a la Françoise com curiós de rebre la seva resposta que havia de corroborar l’aparent sinceritat de la meva pregunta, vaig advertir amb admiració i fúria que, capaç de rivalitzar amb la mateixa Berma en l’art de fer parlar els vestits inanimats i les faccions del rostre, la Françoise havia sabut alliçonar la seva camisa, els seus cabells, els més blancs dels quals havien emergit a la superfície, exhibits com una partida de naixement, al seu coll encorbat per la fatiga i l’obediència. La planyien d’haver-se vist arrencada del son i l’escalfor del llit, en plena nit, a la seva edat, obligada a vestir-se a correcuita i arriscant-se a agafar una pneumònia. Per això, tement semblar que m’excusava per l’arribada tardana d’Albertine, vaig afegir: «En tot cas, estic molt content que hagi vingut, tot va sobre rodes», i vaig deixar esclatar la meva profunda alegria. No va durar gaire estona intacta després de sentir la resposta de la Françoise. Sense proferir cap queixa, fins i tot semblant contenir com podia una tos irresistible, i limitant-se a creuar-se sobre el pit el xal com si tingués fred, va començar a explicar-me tot el que li havia dit a Albertine, sense oblidar-se de preguntar-li per la seva tia. «Precisament li comentava que el senyor devia estar patint perquè la senyoreta no venia, perquè no són hores de venir, aviat es farà de dia. Però devia ser en algun lloc on s’ho devia estar passant bé perquè no m’ha dit només que estava contrariada per haver fet esperar el senyor, m’ha respost amb un gest com que tot li importava un rave: “Val més tard que mai!”». I la Françoise va afegir aquestes paraules que em van perforar el cor: «Parlant així, s’ha delatat. Potser li hauria agradat més dissimular, però...».

No tenia motius per estar gaire sorprès. Acabo d’explicar que la Françoise rarament donava compte, en els encàrrecs que li fèiem, sinó del que ella havia dit i aleshores s’hi esplaiava amb ganes, i no tant de la resposta esperada. Però si, excepcionalment, ens repetia les paraules que els nostres amics havien dit, per breus que fossin, normalment s’ho feia venir bé per, a través de l’expressió, pel to en què assegurava que havien estat acompanyades, conferir-los una intenció ofensiva. Eventualment, la Françoise acceptava haver patit d’un proveïdor —a la botiga del qual l’havíem enviada— un afront, d’altra banda probablement imaginari, per tal que, com que s’adreçava a ella, que ens representava, que havia parlat en nom nostre, aquest afront ens colpís de rebot. Només calia respondre-li que ho havia entès malament, que patia un deliri persecutori i que tots els botiguers no feien conxorxa en contra seu. A més, els seus sentiments m’importaven ben poc. No passava el mateix amb els d’Albertine. I, repetint-me aquestes paraules iròniques, «val més tard que mai!», la Françoise m’evocava els amics en companyia dels quals Albertine havia acabat la vetllada, passant-s’ho millor, doncs, que amb la meva. «Ves quina gràcia, porta un petit barret pla, amb aquells ullassos, fa una pinta ben còmica, sobretot amb aquell abric, que hauria d’haver enviat a la sargidora perquè cau a trossos. Em fa riure», va afegir, com mofant-se d’Albertine, la Françoise, que rarament compartia les meves impressions, però sentia la necessitat constant de donar-me a conèixer les seves. No volia ni tan sols semblar comprendre que aquesta manera de riure significava menyspreu i burla, però per tornar-m’hi cop per cop, vaig respondre a la Françoise, encara que no conegués el petit barret pla de què parlava: «El que vostè anomena “petit barret pla” és una cosa simplement encantadora...». «És a dir, que és un bunyol», va dir la Françoise expressant, aquest cop francament, el seu autèntic menyspreu. Aleshores (en un to suau i pausat perquè la meva resposta fal·laç semblés l’expressió no de la meva ràbia sinó de la veritat, i alhora per no perdre el temps i no fer esperar més Albertine), vaig adreçar a la Françoise aquestes paraules cruels: «Vostè és meravellosa», li vaig dir melosament, «amable, dotada de mil qualitats, però és al mateix lloc que quan va arribar a París, pel que fa tant als seus coneixements de la moda com per pronunciar correctament les paraules i no fer pífies». I aquest retret era particularment estúpid, perquè aquestes paraules franceses que estem tan orgullosos de pronunciar exactament no són altra cosa que pífies comeses per boques gal·les que pronunciaven a través del llatí o el saxó, ja que la nostra llengua no era res més que la pronúncia defectuosa d’algunes altres. El geni lingüístic en estat viu, el futur i el passat del francès, vet aquí el que m’hauria d’haver interessat en les faltes de la Françoise. L’«assargidora», per «sargidora», ¿no era igual de curiós que aquests animals supervivents d’èpoques remotes, com la balena o la girafa, i que ens mostren els estats que la vida animal ha travessat? I vaig afegir, «veient que després de tants anys ha estat incapaç d’aprendre, veig que no n’aprendrà mai. Però quedi’s tranquil·la, això no li impedeix ser una persona excel·lent, cuinar un meravellós bou amb gelatina, i mil altres coses. El barret que vostè troba simple és una imitació d’un de la princesa de Guermantes que ha costat cinc-cents francs. D’altra banda, penso regalar-li’n un d’encara més bonic, a la senyoreta Albertine». Era conscient que el que podia molestar més la Françoise era que gastés diners en persones que no li queien bé. Em va respondre amb quatre paraules que em va fer intel·ligibles un sobtat ofec. Quan més tard em vaig assabentar que patia d’una malaltia del cor, quants remordiments vaig sentir per no haver renunciat mai al plaer feroç i estèril de replicar així a les seves paraules! La Françoise detestava encara més Albertine perquè, pobra, no podia augmentar el que la Françoise considerava les meves superioritats. Somreia amb benevolència cada vegada que la senyora de Villeparisis em convidava. En canvi, estava indignada perquè Albertine no practiqués la reciprocitat. M’havia vist obligat, fins i tot, a inventar suposats regals seus en l’existència dels quals la Françoise no hi va afegir cap gota de fe. Aquesta manca de reciprocitat la indignava sobretot en matèria alimentària. Que Albertine acceptés els sopars de la mamà, quan a nosaltres no ens convidaven a casa de la senyora Bontemps (la qual, tanmateix, només passava a París la meitat del temps, ja que el seu marit acceptava «càrrecs» com abans, quan estava tip del ministeri), això li semblava per part de la meva amiga una indelicadesa que criticava indirectament recitant aquesta cançoneta popular a Combray:

—Mengem el meu pa.

—Em sembla bé.

—Mengem el teu.

—Ja no tinc gana.

Vaig fer veure que estava escrivint. «A qui escriu?», em va preguntar Albertine en entrar. «A una amiga meva ben bufona, a Gilberte Swann. No la coneix?». «No». Vaig renunciar a fer preguntes a Albertine sobre la seva vetllada perquè ja veia que li faria retrets i que no tindríem temps, per l’hora que era, de reconciliar-nos prou per passar als petons i les carícies. Per això volia començar per aquí des del primer minut. A més, si bé estava relativament calmat, no estava gaire content. La pèrdua de tota brúixola, de tota direcció, que caracteritza l’espera, persisteix encara després de l’arribada de la persona esperada i, substituint en nosaltres la calma en favor de la qual ens imaginàvem la seva vinguda com un gran plaer, ens impedeix d’assaborir-ne cap. Albertine era aquí, però els meus nervis fets miques, encara crispats, continuaven esperant-la. «¿Puc gastar un val, Albertine?». «Tants com en voldrà», em va dir amb tota la seva bondat. No l’havia vista mai tan bonica. «Un altre? Però ja sap que m’agraden molt, moltíssim». «I a mi encara mil cops més», em va respondre. «Oh! Quin portafolis més bonic que té aquí!». «Agafi’l, l’hi regalo com a record». «És massa amable...». Si ho volguéssim ens podríem curar de tot sentimentalisme si, a l’hora de pensar en la nostra estimada, intentéssim ser aquells que serem quan ja haguem deixat d’estimar-la. El portafolis, la bala d’àgata de Gilberte, tot plegat només havia rebut el seu valor d’un estat purament interior, ja que ara tan sols eren als meus ulls un portafolis, una bala qualsevol.

Vaig preguntar a Albertine si volia beure alguna cosa. «Em sembla que allà hi ha unes taronges i aigua», em va dir. «Això em va perfecte». Així, vaig poder tastar, amb els seus petons, aquesta frescor que em semblava superior a ells a casa de la princesa de Guermantes. I, a mesura que bevia, la taronja espremuda en l’aigua semblava lliurar-me la vida secreta de la seva maduració, l’acció benaurada que exerceix contra certs estats del cos humà que pertany a un regne tan diferent, la seva impotència per revifar-lo, però, en canvi, els múltiples efectes d’irrigació gràcies als quals podia resultar-li saludable: cent misteris que la fruita em desvelava a la sensació, en cap cas a la intel·ligència.

Quan Albertine va haver marxat, vaig recordar que havia promès a Swann escriure a Gilberte i em va semblar més educat fer-ho de seguida. Ho vaig fer sense emoció, i com si estigués posant la darrera línia d’un avorrit deure de classe, vaig traçar al sobre el nom de Gilberte Swann amb el qual abans cobria les meves llibretes per donar-me la il·lusió de cartejar-me amb ella. I és que, si abans era jo qui escrivia aquest nom, ara el costum havia encarregat aquesta tasca a un dels nombrosos secretaris que hi té associats. Aquell podia escriure el nom de Gilberte encara amb més calma perquè, situat recentment a casa meva pel costum, contractat recentment al meu servei, no havia conegut Gilberte i només sabia, sense posar cap realitat a aquestes paraules, perquè m’havia sentit parlar-ne, que era una jove de la qual jo havia estat enamorat.

Jo no podia acusar-lo de ser eixut. L’ésser que jo era actualment respecte d’ella era el «testimoni» més ben triat per comprendre el que ella mateixa havia estat. El portafolis, la bala d’àgata, s’havien convertit simplement per a mi respecte d’Albertine en el que d’antuvi havien estat per a Gilberte, el que haurien estat per a qualsevol altra persona que no hi hagués fet brillar el reflex d’una flama interior. Però ara sentia un nou torbament que alterava al seu torn la potència veritable de les coses i les paraules, i quan Albertine em va dir, per donar-me les gràcies altre cop: «M’agraden tant les turqueses!», li vaig respondre: «No les deixi morir, aquestes», confiant-los a elles, a les pedres, el futur de la nostra amistat, que, així i tot, no era capaç d’inspirar cap afecte a Albertine com tampoc ho havia estat a l’hora de conservar allò que no feia tant m’unia a Gilberte.

En aquesta època es va produir un fenomen que només mereix ser mencionat en tant que es troba en tots els períodes importants de la història. En el mateix moment en què escrivia a Gilberte, el senyor de Guermantes, acabat d’arribar del ball de disfresses, encara cofat amb el casc, pensava que l’endemà es veuria obligat a dur oficialment el dol, i va decidir avançar vuit dies la cura d’aigües que tenia prevista. Quan, tres setmanes després, va tornar (i per anticipar, perquè acabo d’enllestir la meva carta a Gilberte), els amics del duc que l’havien vist, tan indiferent al principi, convertir-se en un antidreyfusista furibund, es van quedar bocabadats sentint-lo (com si la cura no hagués actuat només sobre la seva bufeta) respondre’ls: «Doncs bé, revisaran el procés i l’absoldran; no es pot condemnar un home contra el qual no tenen res. Han vist mai un vell xaruc com Froberville? Un oficial preparant els francesos per a la carnisseria! (per referir-se a la guerra). Quins temps més estranys!». Ara bé, el duc de Guermantes havia conegut al balneari tres dames (una princesa italiana i les seves dues cunyades). Quan va sentir que comentaven uns llibres que estaven llegint, una obra de teatre que es representava al Casino, el duc es va adonar de seguida que estava davant de dones d’una intel·lectualitat superior, i amb qui, tal com deia, no hi tenia res a fer. Per això l’havia complagut tant la invitació a jugar al bridge de la princesa. Però tan bon punt va arribar a casa seva, quan ell li deia, en el fervor del seu antidreyfusisme sense escletxes: «Bé doncs, ja no es parla de la revisió del maleït cas Dreyfus», s’havia sentit tan estupefacte en sentir la princesa i les cunyades dir: «No hi hem estat mai tan a prop. No es pot retenir a la garjola algú que no ha fet res». «Ah? Ah?», havia balbotejat primer el duc, com qui descobreix un sobrenom curiós que haguessin usat en aquella casa per ridiculitzar algú que fins aleshores havia cregut intel·ligent. Però, al cap d’uns quants dies, com per covardia i esperit d’imitació, quan sent que algú crida: «Eh, tu! Jojotte!», sense saber per què, a un gran artista que anomenen així, en aquesta casa, el duc, encara molest pel nou costum, repetia tanmateix: «Efectivament, si no hi tenen res en contra». Les tres encantadores dames pensaven que no anava prou àgil i el burxaven: «En realitat, ningú intel·ligent de debò no es pot haver cregut que hi tinguessin res en contra». Cada vegada que es destapava un fet «aclaparador» contra Dreyfus i el duc, pensant que això convertiria les tres encantadores dames, els l’anunciava, es posaven a riure i li mostraven, amb una gran subtilesa dialèctica, que l’argument no tenia cap valor i que era totalment ridícul. La qüestió és que el duc havia tornat a París sent un dreyfusista convençut. I, evidentment, no pretenem que les tres encantadores dames fossin, en aquest cas, missatgeres de la veritat. Però val la pena fer notar que, cada deu anys, quan hem deixat un home posseït per una autèntica convicció veritable, de vegades passa que una parella intel·ligent, o una sola dama encantadora, comencen a freqüentar-lo i al cap d’uns mesos el condueixen a opinions contràries. I en aquest aspecte hi ha molts països que es comporten com l’home sincer, molts països que s’han deixat plens d’odi per un poble i que, al cap de sis mesos, han mutat de sentiments i capgirat les seves aliances.

Vaig deixar de veure Albertine per un temps, però vaig continuar, com que la senyora de Guermantes ja no m’esperonava la imaginació, a veure altres fades i les seves residències, tan inseparables d’elles com el mol·lusc que l’ha fabricat i s’hi refugia, la valva de nacre o d’esmalt, o la torreta emmerletada de la seva closca. No hauria sabut classificar aquestes dames, sobretot perquè el problema era insignificant i impossible no només de resoldre sinó també de plantejar. Abans de la dama, calia abordar el seu palauet fabulós. Ara bé, una d’elles sempre rebia després de dinar els mesos d’estiu i calia baixar la capota del fiacre fins i tot abans d’arribar a casa seva de tan fort com picava el sol, el record del qual, sense adonar-me’n, passaria a formar part de la impressió del conjunt. Estava convençut d’anar simplement al Cours-la-Reine; en realitat, abans d’arribar a aquella reunió que un home pràctic no s’hauria pres seriosament, havia experimentat, com en un viatge a través d’Itàlia, un enlluernament, unes delícies que quedarien per sempre més unides al palauet en la meva memòria. A més, per culpa de la calor de la temporada i l’hora, la dama havia tancat hermèticament els porticons dels amplis salons rectangulars de la planta baixa on rebia. Al principi em costava reconèixer la mestressa de casa i els seus visitants, fins i tot la duquessa de Guermantes, que amb la seva veu ronca em demanava que anés a seure vora seu, en una butaca de Beauvais que representava El rapte d’Europa. Després distingia a les parets uns tapissos immensos del segle XVIII que representaven vaixells amb pals florits amb malva-roses, sota els quals em trobava com al palau no del Sena, sinó de Neptú, a la riba del riu Oceà, on la duquessa de Guermantes es convertia en una mena de divinitat de les aigües. No acabaria si hagués d’enumerar tots els salons diferents d’aquest. Aquest exemple basta per demostrar que incloïa, en els meus judicis mundans, impressions poètiques que mai no tenia en compte a l’hora de fer balanç, fins al punt que, quan sospesava els mèrits d’un saló, la meva suma no era mai la bona.

És cert que aquests motius d’error quedaven lluny de ser els únics, però ara no tinc temps, abans de sortir cap a Balbec (on, per desgràcia, passaré una segona temporada, que també serà l’última), de fer un retrat de l’alta societat que ja trobarà el seu espai bastant més endavant. Diguem tan sols que, a aquesta primera falsa raó (la meva vida relativament frívola i que feia suposar una fascinació per l’alta societat) de la carta a Gilberte i el retorn als Swann que semblava indicar, Odette hauria pogut afegir-ne una segona igual d’inexacta. Fins ara m’he limitat a imaginar els diferents aspectes que pot adoptar, als ulls d’una mateixa persona, l’alta societat, pressuposant, és clar, que aquesta no canvia: si la mateixa dama que no coneixia ningú comença a anar a casa de tothom i aquella altra que gaudia d’una posició dominant es veu marginada, estem temptats de veure-hi únicament alts i baixos purament personals que de tant en tant provoquen, en una mateixa societat, a conseqüència de les especulacions de la borsa, una ruïna clamorosa o un enriquiment inesperat. Ara bé, no es tracta només d’això. En certa mesura, les manifestacions mundanes (força inferiors als moviments artístics, les crisis polítiques, l’evolució que dirigeix el gust del públic cap al teatre d’idees, després cap a la pintura impressionista, després cap a la música alemanya i complexa, després cap a la música russa i simple, o cap a les idees socials, les idees de justícia, la reacció religiosa, el fervor patriòtic) són tanmateix el seu reflex llunyà, esquerdat, incert, pertorbat, canviant. De manera que ni tan sols els salons poden ser retratats en una immobilitat estàtica que fins ara ha pogut convenir per a l’estudi dels personatges, que també es veuran arrossegats per un moviment històric. El gust per la novetat que empeny els homes de l’alta societat, més o menys francament àvids d’informar-se sobre l’evolució intel·lectual, a freqüentar els ambients on es poden posar al dia, els fa preferir normalment alguna amfitriona fins ara inèdita, que representa encara ben fresques les esperances d’una mentalitat superior, tan marcides i desgastades en les dones que fa temps que exerceixen el poder mundà, de les quals ja coneixen els punts forts i febles, que ja no els estimulen la imaginació. I cada època es veu així personificada en noves cares femenines, en un nou grup de dones que, estretament unides al que esperona les curiositats més innovadores, que semblen acabades de sorgir, juntament amb la seva indumentària, en aquest precís moment, com neix una espècie desconeguda del darrer diluvi, belleses irresistibles de cada nou Consolat, de cada nou Directori. Però ben sovint, les noves amfitriones són simplement, com certs homes d’Estat que s’estrenen en el ministeri però que de fet feia quaranta anys que picaven a totes les portes sense veure-les obrir-se, dones que, si bé no eren conegudes en societat, no deixaven de rebre, des de feia temps, i a manca de res millor, «quatre íntims». Certament, no sempre era aquest el cas, i quan amb l’eflorescència prodigiosa dels Ballets Russos, reveladora, l’un rere l’altre, de Bakst, de Nijinski, de Benois, del geni de Stravinski, la princesa Yourbeletieff, jove padrina de tots aquests grans homes nous, va aparèixer amb un plomall immens i trèmul al cap, desconegut per a les parisenques i que totes es van afanyar a imitar, convidava a pensar que els ballarins russos havien portat aquesta exòtica criatura en les innombrables maletes i com el seu tresor més preuat; però quan al seu costat, a la seva llotja de prosceni, veiem en totes les representacions dels «russos», vetllant com una autèntica fada, ignorada fins aleshores de l’aristocràcia, la senyora Verdurin, podrem respondre a la gent de l’alta societat procliu a pensar que acaba de desembarcar amb la tropa de Diaghilev, que aquesta senyora ja existia en diferents èpoques, i havia passat per diversos avatars dels quals l’actual només diferia dels anteriors pel fet que era el primer que conduïa finalment, ferm i en marxa amb un pas cada vegada més accelerat, a l’èxit tant de temps i tan vanament esperat per la Patrona. Per a la senyora Swann, és cert, la novetat que ella presentava no tenia el mateix caràcter col·lectiu. El seu saló s’havia cristal·litzat al voltant d’un home, d’un moribund, que havia passat gairebé de cop, en els moments en què el seu talent s’esgotava, de la foscor a la gran glòria. L’entusiasme per les obres de Bergotte era immens. Es passava tot el dia, exhibit, a casa de la senyora Swann, que xiuxiuejava a un home influent: «Parlaré amb ell i li farà un article». D’altra banda, estava en condicions de fer-ho, i fins i tot una petita obra per a la senyora Swann. Més a prop de la mort, es trobava una mica millor que a l’època que venia a preguntar per la meva àvia. I és que els grans dolors físics li havien imposat un règim. La malaltia és el més escoltat dels metges: a la bondat, al saber, només els fem promeses; al patiment, l’obeïm.

El cert és que el petit clan dels Verdurin despertava ara un interès molt més viu que el saló lleugerament nacionalista, més aviat literari, i abans que res bergòttic, de la senyora Swann. El petit clan era, en efecte, el centre actiu d’una llarga crisi política arribada a la màxima intensitat: el dreyfusisme. Però la majoria de la gent de l’alta societat eren tan antirevisionistes, que un saló dreyfusista semblava una cosa tan impossible com en una altra època un saló de partidaris de la Comuna. La princesa de Caprarola, que havia conegut la senyora Verdurin a propòsit d’una gran exposició que havia organitzat, havia anat a fer-li una llarga visita amb l’esperança de corrompre alguns elements interessants del petit clan i afegir-los al seu propi saló, visita en el transcurs de la qual la princesa (imitant a petita escala les duquesses de Guermantes) s’havia oposat a les opinions imperants i declarat que la gent del seu ambient eren ximples, cosa que a la senyora Verdurin li havia semblat ben coratjós per part seva. Però aquesta valentia no l’animaria, més endavant, a gosar saludar, sota el foc de les senyores nacionalistes, la senyora Verdurin a les curses de Balbec. En el cas de la senyora Swann, els antidreyfusistes li estaven agraïts que fos «benpensant», cosa que, casada amb un jueu, tenia un mèrit doble. Això no obstant, les persones que no havien anat mai a casa seva s’imaginaven que només rebia alguns israelites que no eren aigua clara i alumnes de Bergotte. Així es classifiquen dones molt més meritòries que la senyora Swann al darrer rang de l’escala social, ja sigui a causa dels seus orígens, ja sigui perquè no els agrada sopar als restaurants ni les vetllades on no se les veu mai, cosa que s’explica erròniament perquè no hi han estat convidades, o perquè no parlen mai de les seves amistats mundanes, sinó només de literatura i art, o perquè les persones oculten que van a casa seva o, per no ser descorteses amb els altres, elles amaguen que les reben, ras i curt, mil raons que acaben convertint una o altra d’entre elles, als ulls de determinades persones, en una dona a qui no reben. Així era en el cas d’Odette. La senyora d’Épinoy, que amb motiu d’una col·lecta que organitzava per a la «Pàtria francesa» va haver d’anar a visitar-la, com si hagués entrat a casa de la seva mercera, convençuda, d’altra banda, que només hi trobaria rostres, no ja menyspreats, sinó directament desconeguts, es va quedar palplantada quan la porta es va obrir, no per introduir-la al saló que ella suposava, sinó a una sala màgica on, gràcies a una mena de canvi a cortina alçada en un espectacle d’il·lusionista, va reconèixer en les enlluernadores figurants, mig estirades en divans, assegudes aquí i allà en butaques, adreçant-se a la mestressa de la casa pel nom de pila, les alteses i les duquesses que ella mateixa, la princesa d’Épinoy, tenia gran dificultat per atreure a casa seva, i a les quals en aquell moment, davant dels ulls complaents d’Odette, el marquès de Lau, el comte Louis de Turenne, el príncep Borghèse, el duc d’Estrées, duent-los suc de taronja i pastissets, feien les vegades de forner i de coper. Com que la princesa d’Épinoy, sense adonar-se’n, situava la qualitat mundana a l’interior dels éssers, es va veure obligada a desencarnar la senyora Swann i a reencarnar-la en una dona elegant. La ignorància de la vida real que menen les dones que no l’exposen als diaris estén així, sobre certes situacions (contribuint d’aquesta manera a diversificar els salons), un vel de misteri. En el cas d’Odette, al principi, alguns homes de la més alta societat, curiosos de conèixer Bergotte, havien anat a sopar en la intimitat a casa seva. Ella havia tingut el tacte, adquirit recentment, de no fer-ne ostentació; hi van trobar —record potser del petit nucli del qual Odette havia conservat, després del cisma, les tradicions— el seu lloc a taula, etc. Odette els portava amb Bergotte, cosa que acabava de rematar-ho, a les «estrenes» interessants. Parlaven d’ella a algunes dones del seu món capaces d’interessar-se per tantes novetats. Aquestes estaven convençudes que Odette, íntima de Bergotte, havia col·laborat d’alguna manera o altra en les seves obres, i es pensaven que era mil vegades més intel·ligent que les dones més destacades del Faubourg, per la mateixa raó per la qual posaven tota l’esperança política en certs republicans convençuts, com ara el senyor Doumer i el senyor Deschanel, mentre que veien França al caire de l’abisme si la confiaven al personal monàrquic que convidaven a sopar, els Charette, els Doudeauville, etc. Aquest canvi de situació social d’Odette s’acomplia per part seva amb una discreció que el feia més ferm i més ràpid, però no es deixava ensumar gens ni mica pel públic propens a informar-se a les cròniques de Le Gaulois sobre els progressos o la decadència d’un saló, de manera que un dia, en un assaig general d’una peça de Bergotte que es feia en una de les sales més elegants en benefici d’una obra de caritat, es va produir un autèntic cop d’efecte quan, a la llotja central, que era la de l’autor, va anar a seure, al costat de la senyora Swann, la senyora de Marsantes, i aquella que, gràcies a la progressiva retirada de la duquessa de Guermantes (tipa de rebre honors i delerosa d’estalviar-se qualsevol esforç), s’estava convertint en tota una lleona, en la reina de l’època: la comtessa Molé. «Quan ni tan sols sospitàvem que havia començat a grimpar», van dir d’Odette en el moment que van veure entrar la comtessa Molé a la llotja, «ha superat el darrer esglaó». De manera que la senyora Swann es podia pensar que m’aproximava a la seva filla per esnobisme. Odette, malgrat les seves brillants amigues, no va deixar d’escoltar la peça amb una extrema atenció, com si hagués estat allà només per veure-la, de la mateixa manera que abans travessava el Bois per higiene i per fer exercici. Uns homes que temps enrere no li anaven tant al darrere van atansar-se fins al balcó de la llotja, molestant tothom, a penjar-se-li a la mà per apropar-se al cercle imposant de què s’havia envoltat. Ella, amb un somriure més d’amabilitat que d’ironia, responia amb paciència les seves preguntes, aparentant més calma de la que s’hauria esperat i que potser era sincera, ja que aquella exhibició no era res més que l’exhibició tardana d’una intimitat habitual i discretament amagada. Darrere d’aquestes tres dames que atreien totes les mirades hi havia Bergotte, flanquejat pel príncep d’Agrigent, el comte Louis de Turenne i el marquès de Bréauté. I és fàcil comprendre que, per a homes que eren rebuts a tot arreu i que només podien esperar un escreix de prestigi buscant l’originalitat, aquesta demostració del valor que creien posseir deixant-se atreure per una amfitriona amb fama de ser una gran intel·lectual i al costat de la qual esperaven conèixer tots els autors dramàtics i tots els novel·listes de moda, era més excitant i viva que les vetllades a casa de la princesa de Guermantes que, sense cap programa ni atractiu nou, se succeïen des de feia tants anys, més o menys similars a la que hem descrit llargament. En aquest gran món, el dels Guermantes, que ja no acaparaven tota la curiositat, les noves modes intel·lectuals no s’encarnaven en diversions a imatge seva, com en aquelles obretes de Bergotte escrites per a la senyora Swann, com en aquelles autèntiques sessions de Salut Pública (si l’alta societat s’hagués interessat per l’afer Dreyfus) que reunien, a casa de la senyora Verdurin, Picquart, Clemenceau, Zola, Reinach i Labori.

Gilberte també afavoria la situació de la seva mare, perquè un oncle de Swann acabava de deixar gairebé vuitanta milions a la noia, cosa que feia que el Faubourg Saint-Germain comencés a fregar-se les mans. El revers de la medalla era que Swann, cert, moribund, tenia opinions dreyfusistes, però això tampoc no perjudicava la seva dona i fins i tot li feia servei. No la perjudicava que li diguessin: «Està xaruc, ximple, ningú li fa cas, només compta la seva dona i ella és encantadora». Però fins i tot el dreyfusisme de Swann afavoria Odette. Si hagués estat sola, potser s’hauria atrevit a fer insinuacions a dones elegants que haurien estat la seva perdició. Mentre que els vespres que arrossegava el seu marit a sopar al Faubourg Saint-Germain, Swann, que es quedava capficat al seu racó, no se n’estava, si veia que Odette es feia presentar alguna senyora nacionalista, de dir en veu alta: «Vejam, Odette, que no hi toca? Intenti controlar-se. Seria molt ordinari per part seva deixar-se presentar antisemites. L’hi prohibeixo». La gent de l’alta societat, rere els quals tothom corre, no estan acostumats ni a tant d’orgull ni a tanta mala educació. Per primer cop veien algú que es creia «més» que ells. La gent ja començava a parlar d’aquestes esbroncades de Swann, i les targetes amb el canto doblegat plovien a casa d’Odette. Quan aquesta anava de visita a casa de la senyora d’Arpajon provocava un viu i simpàtic moviment de curiositat. «¿No la molesta, que l’hi hagi presentat?», deia la senyora d’Arpajon. «És molt amable. Va ser la Marie de Marsantes qui me la va presentar». «I ara, al contrari, sembla que és d’allò més intel·ligent, és encantadora. Tenia ganes, al contrari, de conèixer-la; digui’m, on viu?». La senyora d’Arpajon deia a la senyora Swann que s’ho havia passat molt bé a casa seva el dia abans i que havia deixat plantada alegrement per ella la senyora de Saint-Euverte. I era cert, perquè preferir la senyora Swann era mostrar que s’era intel·ligent, era com anar a un concert en comptes d’anar a prendre el te. Però quan la senyora de Saint-Euverte anava a casa de la senyora d’Arpajon i coincidia amb Odette, com que la senyora de Saint-Euverte era molt esnob i com que a la senyora d’Arpajon, tot i mirar-la des de dalt, li interessaven les seves recepcions, la senyora d’Arpajon no li presentava Odette perquè així la senyora de Saint-Euverte no sabés qui era. La marquesa es pensava que devia ser alguna princesa que sortia ben poc ja que no l’havia vista mai, allargava la visita, responia indirectament al que deia Odette, però la senyora d’Arpajon es mantenia impertèrrita. I quan la senyora de Saint-Euverte, vençuda, se n’anava: «No l’he presentat», deia l’amfitriona a Odette, «perquè a la gent no li agrada gaire anar a casa seva i convida moltíssim; no se l’hauria pogut treure del damunt». «Oh! No passa res», deia Odette afligida. Però es quedava amb la idea que no agradava anar a casa seva, cosa que en certa mesura era veritat, i treia la conclusió que la seva situació era ben superior a la de la senyora de Saint-Euverte, encara que la d’aquesta fos molt elevada, i Odette no en tingués cap.

No se n’adonava i, encara que totes les amigues de la senyora de Guermantes es relacionessin amb la senyora d’Arpajon, quan aquesta convidava la senyora Swann, Odette deia amb expressió escrupolosa: «Vaig a casa de la senyora d’Arpajon; potser em trobarà un pèl antiquada, però em sorprèn per la senyora de Guermantes» (que, de fet, no coneixia). Els homes distingits es pensaven que si la senyora Swann coneixia poca gent de l’alta societat era perquè devia ser una dona superior, probablement una gran intèrpret, i anar a casa seva seria com una mena de títol extramundà, com per a un duc ser doctor en ciències. Les dones completament nul·les se sentien atretes per Odette per una raó oposada; sabent que anava a un concert de Colonne i que es declarava wagneriana, concloïen que devia ser una «farsant» i se sentien enlluernades per la idea de conèixer-la. Però, insegures en la seva pròpia posició, tenien por de comprometre’s en públic mostrant que es relacionaven amb Odette i, si en un concert de caritat entreveien la senyora Swann, giraven el cap, considerant impossible saludar davant dels ulls de la senyora de Rochechouart una dona ben capaç d’haver anat a Bayreuth..., és a dir, que se’n podia esperar qualsevol cosa.

Totes les persones de visita a casa d’una altra es transformaven. Sense parlar de les metamorfosis meravelloses que es produïen a casa de les fades, al saló de la senyora Swann, el senyor de Bréauté, de sobte posat en valor per l’absència de les persones que normalment l’envoltaven, per l’expressió de satisfacció que lluïa pel fet de trobar-se allà igual que, si en comptes d’anar a una festa, s’hagués encaixat els monocles per tancar-se a llegir La Revue des Deux-Mondes, pel ritual misteriós que semblava acomplir quan anava a visitar Odette, el mateix senyor de Bréauté semblava un home nou. Hauria donat el que fos per veure quines alteracions hauria patit la duquessa de Montmorency-Luxemburg en aquell nou medi. Però era d’aquelles persones a qui mai no se li podria presentar Odette. La senyora de Montmorency, molt més condescendent amb Oriane que aquesta amb ella, em sorprenia molt quan em deia, a propòsit de la senyora de Guermantes: «Coneix persones de talent, tothom l’adora, crec que si ella mateixa n’hagués tingut una mica més, hauria pogut organitzar un saló. La veritat, però, és que no li interessava gaire, i té raó, així és feliç, amb tothom anant-li al darrere». Si la senyora de Guermantes no tenia un «saló», aleshores, ¿què era un saló? L’estupefacció que em van provocar aquestes paraules no era gaire més gran que la que vaig causar jo a la senyora de Guermantes quan li vaig dir que m’agradava anar a casa de la senyora de Montmorency. Oriane la veia com una vella cretina. «Jo rai, que m’hi veig obligada, és la meva tia; però vostè! Ni tan sols sap atreure gent agradable». La senyora de Guermantes no s’adonava que la gent agradable em deixava fred, que quan ella deia «saló Arpajon» jo veia una papallona groga, i «saló Swann» (la senyora Swann rebia a casa seva a l’hivern de sis a set), una papallona negra amb les ales cobertes de neu. I encara aquest darrer saló, que de fet no ho era, el considerava, si bé inaccessible per a ella, excusable per a mi, a causa de «la gent talentosa». Però la senyora de Luxemburg! Si ja hagués «produït» alguna cosa que s’hagués fet remarcar, hauria conclòs que una part d’esnobisme pot conviure amb el talent. I vaig posar la cirereta de la seva decepció quan li vaig confessar que no anava a casa de la senyora de Montmorency (com ella creia) per «prendre notes» i «fer un estudi». D’altra banda, la senyora de Guermantes no s’equivocava més que els novel·listes mundans que analitzen cruelment des de fora el comportament d’un esnob o suposat com a tal, però no se situen mai al seu interior, a l’època en què floreix en la imaginació tota una primavera social. Jo mateix, quan vaig voler saber quin era aquell gran plaer que sentia en anar a casa de la senyora de Montmorency, em vaig quedar una mica desil·lusionat. Vivia, al Faubourg Saint-Germain, en un antic palauet ple de pavellons separats per uns jardinets. Sota la volta, una estatueta, que atribuïen a Falconet, representava una font de la qual, de fet, brollava una humitat constant. Una mica més lluny, la portera, sempre amb els ulls vermells, ja fos de tristesa, neurastènia, migranya o refredat, no responia mai, i feia un gest vague indicant que la duquessa era a casa i deixava caure de les parpelles algunes gotes dins d’un bol ple de «nomoblidis». El plaer que em causava veure l’estatueta, perquè em feia pensar en un petit jardiner de guix que hi havia al jardí de Combray, no era res al costat del que em causaven l’escalinata humida i sonora, travessada d’ecos, com la de certs establiments balnearis d’altres temps, amb gerros plens de cineràries —blau sobre blau— a l’avantsala, i sobretot la dringadissa de la campaneta, que era exactament la de l’habitació de l’Eulalie. Aquesta dringadissa portava el meu entusiasme a l’extrem, però em semblava massa humil perquè el pogués explicar a la senyora de Montmorency, de manera que aquesta senyora sempre em veia en un estat d’embriaguesa sense esbrinar mai quina n’era la causa.

 

 

 

LES INTERMITÈNCIES DEL COR

 

La meva segona arribada a Balbec va ser ben diferent de la primera. El director havia vingut en persona a esperar-me a Pont-à-Couleuvre, repetint fins a quin punt es preocupava per la seva clientela «titulada», la qual cosa em va fer témer que no m’hagués ennoblit fins que vaig entendre que, en l’obscuritat de la seva memòria gramatical, «titulada» significava habitual. D’altra banda, a mesura que aprenia noves llengües, parlava pitjor les antigues. Em va anunciar que m’havia allotjat a dalt de tot de l’hotel. «Espero», va dir, «que no s’ho prendrà com una marca de descortesia, em preocupava oferir-li una habitació indigna de vostè, però ho he fet per la qüestió del soroll, perquè així no tindrà ningú damunt seu per perforar-li el trepant (per timpà). Quedi’s tranquil, manaré tancar les finestres perquè no donin cops. En això soc intolerable». (Aquestes paraules no expressaven el seu pensament, que era que sempre seria inflexible en aquesta qüestió, encara que potser sí que era el dels seus cambrers de planta.) Les habitacions val a dir que eren les primeres de l’altra vegada. No eren més avall, però jo havia ascendit en l’estima del director. Podia manar encendre la llar de foc si així ho volia (ja que, per ordre dels metges, havia anticipat a la meva partida per Pasqua), però tenia por que no hi hagués «esquerpes» en el sostre. «Sobretot, esperi sempre, abans d’encendre una flama, que la precedent s’hagi consumat (per consumit). Perquè el més important és evitar incendiar la llar de foc, i més encara perquè, per decorar una mica l’habitació, vaig fer posar-hi a sobre un gran gerro de porcellana xinesa d’imitació que es podria fer malbé».

Em va informar amb molta aflicció de la mort del degà del Col·legi d’Advocats de Cherbourg: «Era un vell rutinari», va dir (probablement per perdulari) i va deixar entendre que la seva fi s’havia avançat per una vida gens senyalada, cosa que significava gens assenyada. «Ja des de feia algun temps, veia que s’arraulia al saló (segurament volia dir que s’ensopia). Els darrers temps, havia canviat tant, que si no haguéssim sabut que era ell, en veure’l amb prou feines era reconeixent» (sens dubte per recognoscible).

Feliç compensació: el primer president de Caen acabava de rebre la «carbata» de comanador de la Legió d’honor. «És clar que té capacitats, però sembla que la hi han donat sobretot per la seva gran “impotència”». De fet, a L’Écho de Paris parlaven d’aquesta condecoració el dia abans, i el director només havia pogut llegir «el primer pàrraf» (per paràgraf). La política del ministre Caillaux quedava ben servida. «D’altra banda, em sembla que tenen raó», va dir. «Ens posa massa sota l’afluència alemanya» (sota la influència). Com que aquest tipus de temes en boca d’un hostaler em semblaven tediosos, vaig deixar d’escoltar-lo. Vaig pensar en les imatges que m’havien animat a tornar a Balbec. Eren ben diferents de les d’altres èpoques, la visió que venia a buscar era tan enlluernadora com boirosa la primera; no per això em decebrien menys. Les imatges escollides pel record són tan arbitràries, tan estretes, tan escàpoles com les que la imaginació havia forjat i la realitat destruït. No hi ha cap raó perquè, fora de nosaltres, un lloc real posseeixi els quadres de la memòria més que els del somni. I, a més, una realitat nova potser ens farà oblidar, fins i tot detestar, els desitjos que ens han empès a viatjar.

Els que m’havien fet anar a Balbec es devien en part al fet que els Verdurin (les invitacions dels quals no havia aprofitat mai, i que estarien sens dubte encantats de rebre’m, si anava a la seva casa de camp per disculpar-me per no haver pogut anar a visitar-los mai a París), sabent que uns quants fidels passarien les vacances en aquella costa, per la qual cosa havien llogat, i per a tota la temporada, un dels castells del senyor de Cambremer (La Raspelière), havien convidat la senyora Putbus. El vespre que me’n vaig assabentar (a París), en un rampell de bogeria, vaig enviar el nostre jove lacai a informar-se si aquesta dama portaria a Balbec la seva donzella. Eren les onze del vespre. La portera va trigar molt a obrir i no va enviar a fregir espàrrecs el meu missatger de miracle, ni va cridar la policia, es va limitar a rebre’l a disgust, tot donant-li la informació sol·licitada. Va dir que, efectivament, la primera donzella acompanyaria la mestressa, primer a un balneari a Alemanya, després a Biarritz, i finalment a casa de la senyora Verdurin. Des d’aleshores em vaig quedar tranquil i content de tenir un programa tan atapeït. M’havia pogut estalviar aquelles diligències pels carrers on estava desproveït, davant de les belleses que hi trobés, d’aquesta carta de presentació que seria envers el «Giorgione» haver sopat aquell mateix vespre a casa dels Verdurin, amb la mestressa de casa. D’altra banda, potser ella em veuria amb més bons ulls si sabés que jo coneixia no només els burgesos llogaters de La Raspelière, sinó també els propietaris, i sobretot Saint-Loup que, no podent recomanar-me a distància a la donzella (que ignorava el nom de Robert), havia escrit a favor meu una carta calorosa als Cambremer. Ell pensava que, al marge de tota la utilitat que em podrien proporcionar, em resultaria interessant parlar amb la senyora de Cambremer, la jove, de soltera Legrandin. «És una dona intel·ligent», m’havia assegurat. «Fins a un cert punt, naturalment. No te’n dirà coses definitives» (les coses «definitives» havien estat substituïdes per les coses «sublims» per a Robert, que modificava, cada cinc o sis anys, algunes de les seves expressions predilectes tot conservant-ne les principals), «però és un personatge, té una personalitat, una intuïció, deixa anar la frase justa en el moment adequat. De tant en tant és pesada, diu ximpleries per fer “flor i nata”, cosa que encara la fa més ridícula, perquè no hi ha res menys sofisticat que els Cambremer, no sempre està “al darrer crit”, però, en conjunt, és una de les persones més suportables de freqüentar».

Tan bon punt van rebre la carta de recomanació de Robert, els Cambremer, ja sigui per un esnobisme que els feia desitjar ser indirectament amables amb Saint-Loup, ja sigui per reconeixement del que havia fet per un dels seus nebots a Doncières, i més probablement sobretot per bondat i tradicions hospitalàries, van escriure llargues cartes oferint-me d’anar a casa seva o, si preferia més independència, buscar-me un hotel. Quan Saint-Loup els va objectar que m’instal·laria al Grand-Hôtel de Balbec, van respondre que, almenys, esperaven una visita a partir de la meva arribada, i que, si trigava massa, no dubtarien a venir i insistir a convidar-me a les seves garden-parties.

Sens dubte, res no vinculava de manera essencial la donzella de la senyora Putbus a la regió de Balbec; no seria per a mi com la camperola que, sol, a la carretera de Méséglise, sovint havia cridat en va, amb tota la força del meu desig.

Però els meus intents d’extreure d’una dona com l’arrel quadrada de la seva incògnita, que sovint no resistia a una simple presentació, quedaven enrere. Almenys a Balbec, on feia temps que no anava, gaudiria —a manca del lligam necessari entre la regió i la dona en qüestió— d’aquest avantatge: que el sentiment de la realitat no hi quedaria suprimit, per a mi, pel costum, com a París on, ja fos a la meva pròpia casa, ja fos en una habitació coneguda, el plaer amb una dona no podia oferir-me ni per un instant la il·lusió, enmig de coses quotidianes, que m’obria accés a una nova vida. (Perquè si bé el costum és una segona natura, ens impedeix conèixer la primera, de la qual no té ni les crueltats ni els encants.) Ara bé, aquesta il·lusió potser la podria atènyer en una regió llunyana on reneix la sensibilitat, davant d’un raig de sol, i on precisament m’acabaria exaltant la donzella desitjada, però, com veurem, les circumstàncies van fer que aquesta dona no només no anés a Balbec, sinó també que el que em feia més por és que hi pogués anar, de manera que no només no vaig aconseguir el principal objectiu del meu viatge, sinó que ni tan sols el vaig perseguir. El cert és que la senyora Putbus no va anar a casa dels Verdurin tan al principi de la temporada; però aquests plaers que hem escollit poden ser llunyans si estem segurs que arribaran i que, mentre els esperem, ens podem consagrar a la mandra d’haver d’intentar agradar i a la impotència d’estimar. A més, a Balbec, no hi anava amb un esperit tan poc pràctic com el primer cop; sempre hi ha menys egoisme en la imaginació pura que en el record; i sabia que precisament m’estaria en un d’aquests llocs on abunden les belles desconegudes; una platja no n’ofereix menys que un ball, i anticipava de pensament les passejades davant de l’hotel, pel dic, amb la mena de plaer que m’hauria procurat la senyora de Guermantes si, en comptes de fer-me convidar a sopars brillants, hagués donat més sovint el meu nom en la llista de cavallers a les amfitriones que organitzaven balls a casa seva. Fer amistats femenines a Balbec em resultaria tan fàcil com difícil havia estat en el passat, perquè ara hi tenia tantes relacions i contactes com me’n faltaven en el meu primer viatge.

Em va treure de les meves cabòries la veu del director, del qual no havia escoltat les dissertacions polítiques. Canviant de tema, em va dir que el primer president s’havia posat molt content en assabentar-se de la meva arribada i que vindria a veure’m a la meva habitació aquell mateix vespre. La idea d’aquesta visita em va espantar tant, perquè em començava a sentir cansat, que li vaig demanar que hi posés algun obstacle (cosa que em va prometre) i, per a més seguretat, que fes pujar, només la primera nit, un empleat per fer guàrdia al meu pis. No semblava apreciar-los gaire. «Tota l’estona he d’anar-los al darrere perquè els falta massa inèrcia. Si jo no hi fos, no es bellugarien ni un pèl. Posaré el liftier plantat a la seva porta». Vaig preguntar si, per fi, era el «cap dels grums». «Encara no té prou antiguitat a la casa», em va respondre. «Té companys més grans a l’hotel i això clamaria a Déu. Cal anar amb “granulacions” amb tot. Reconec que té una bona aptitud (per actitud) a l’ascensor. Però encara és massa jove per a situacions semblants. Amb d’altres que són més veterans faria massa contrast. No és prou seriós, i això és la qualitat primitiva (segurament la qualitat primordial, la qualitat més important). Ha de tenir una mica més de rasquis (el meu interlocutor devia voler dir «de pesquis»). La veritat és que cal fiar-se de mi. Sé de què parlo. Abans d’obtenir els meus galons com a director del Grand-Hôtel, vaig fer les meves primeres batalles sota la direcció del senyor Paillard». Aquesta comparació em va impressionar i vaig donar les gràcies al director per haver vingut personalment fins a Pont-à-Couleuvre. «Oh! De res. Només m’ha fet perdre un temps infinit» (per ínfim). A més, ja havíem arribat.

Trasbals de tota la meva persona. Des de la primera nit, com que tenia una crisi de fatiga cardíaca, intentant dominar el dolor, em vaig ajupir amb prudència lentament per descalçar-me. Però tan bon punt vaig tocar el primer botó de la botina, se’m va inflar el pit, ple d’una presència desconeguda, divina, els sanglots em van sacsejar, les llàgrimes em van brollar dels ulls. L’ésser que venia a socorre’m, que em salvava de la sequedat de l’ànima, era aquell que, força anys abans, en un moment de desesperació i solitud idèntiques, en un moment que ja no tenia res de mi, havia entrat, i m’havia tornat a mi mateix, perquè era jo i més que jo (el continent, que és més que el contingut i me’l portava). Acabava de veure, en la meva memòria, inclinat sobre el meu cansament, el rostre tendre, preocupat i decebut de la meva àvia, tal com havia estat el vespre de la nostra arribada; el rostre de la meva àvia, no la que m’havia sorprès i retret que l’enyorava tan poc i que només tenia d’ella el nom, sinó de la meva àvia de debò i en recuperava, per primer cop des dels Champs-Élysées on havia patit l’atac, en un record involuntari i complet, la realitat bategant. Aquesta realitat no existeix per a nosaltres mentre el nostre pensament no l’hagi recreada (altrament, tots els homes que han participat en un combat gegantesc serien grans poetes èpics); i així, en un desig boig de precipitar-me als seus braços, només en aquell instant —més d’un any després del seu enterrament, per culpa d’aquest anacronisme que tantes vegades impedeix al calendari dels fets coincidir amb el dels sentiments— acabava de ser conscient que s’havia mort. Havia parlat d’ella moltes vegades des d’aquell moment i també hi havia pensat, però rere les meves paraules i pensaments d’home ingrat, egoista i cruel, no hi havia res que s’assemblés a la meva àvia perquè, en la meva lleugeresa, en la meva fal·lera pel plaer, acostumat a veure-la malalta, només conservava dins meu en estat virtual el record del que havia estat. En qualsevol moment en què la considerem, la nostra ànima en conjunt només té un valor pràcticament fictici, malgrat el nombrós inventari de les seves riqueses, perquè ara les unes, ara les altres, no estan a disposició, ja es tracti de riqueses efectives com les de la imaginació, i, en el meu cas, tant com de l’antic nom de Guermantes, com d’aquelles, molt més greus, de l’autèntic record de la meva àvia. Perquè als trastorns de la memòria se sumen les intermitències del cor. Sens dubte és l’existència del nostre cos, similar per a nosaltres a un recipient que contindria la nostra espiritualitat, que ens indueix a suposar que posseïm perpètuament tots els nostres béns interiors, les nostres alegries passades, els nostres patiments. Potser també és igualment inexacte pensar que s’escapen o tornen. En tot cas, si romanen dins nostre, la majoria de les vegades és en un terreny desconegut on no ens són de cap utilitat, i on fins i tot els més habituals són rebutjats per records d’un altre ordre i que exclouen qualsevol simultaneïtat amb ells en la consciència. Però si copsem el marc de sensacions on es conserven, tenen el poder d’expulsar tot el que és incompatible amb ells, d’instal·lar només en nosaltres el jo que els va viure. Ara bé, com que el jo que de sobte tornava a emergir no havia existit des d’aquell vespre remot en què la meva àvia m’havia desvestit en arribar a Balbec, no va ser, naturalment, després de la jornada actual ignorada per aquest jo, sinó —com si hi haguessin en el temps sèries diferents i paral·leles—, sense solució de continuïtat, immediatament després de la primera nit d’un altre temps, que em vaig adherir al minut en què la meva àvia s’havia inclinat sobre meu. El jo que era aleshores, desaparegut des de feia tant de temps, tornava a ser tan a prop meu, que em semblava sentir encara les paraules immediatament anteriors i que en realitat eren un somni, com un home mig despert creu sentir a la vora els sorolls del somni que s’esvaeix. No era més que aquest ésser que intentava refugiar-se en els braços de la seva àvia, esborrar les traces de les seves penes fent-li petons, aquest ésser que m’hauria costat imaginar, quan era un o altre d’aquells que s’havien succeït dins meu des de feia un temps, tant com els esforços que ara m’haurien calgut, estèrils d’altra banda, per sentir de nou els desitjos i les alegries d’un d’ells que, per un temps almenys, havia deixat de ser. Recordava com, una hora abans del moment en què la meva àvia, embolicada amb la seva bata, s’havia inclinat així cap a les meves botines, mentre vagarejava pels carrers asfixiants de calor, davant la pastisseria, havia pensat que mai podria, de tan gran com era la necessitat que sentia de fer-li petons, esperar l’hora que encara em calia passar sense ella. I ara que renaixia aquesta mateixa necessitat, sabia que ja podia esperar hores i hores que mai no tornaria a ser al meu costat, i acabava de descobrir-ho perquè, sentint-la per primer cop viva, autèntica, inflant el meu cor fins a rebentar-lo, retrobant-la per fi, acabava de comprendre que l’havia perduda per sempre. Perduda per sempre; no ho podia entendre i m’esforçava per experimentar el dolor d’aquesta contradicció: d’un costat, una existència, una tendresa que sobrevivien dins meu tal com les havia conegut, és a dir, fetes per a mi, un amor en què tot trobava en mi fins a tal punt el seu complement, el seu objectiu, la seva direcció constant, que el geni dels grans homes, tots els genis que havien pogut existir des del principi del món, no haurien valgut a ulls de la meva àvia ni un sol dels meus defectes; i de l’altre, tan aviat vaig reviure, com a present, aquella felicitat, sentir-la travessada per la certesa —llançant-se com un dolor físic a repetició— d’un no-res que havia esborrat la meva imatge d’aquesta tendresa, que havia destruït aquella existència, havia abolit retrospectivament la nostra mútua predestinació, havia convertit l’àvia, en el moment en què jo la retrobava com en un mirall, en una simple estranya que un atzar havia fet passar uns anys al meu costat, com hauria pogut ser al costat de qualsevol altre, però per a qui jo no era, abans i després, res, no seria res.

En comptes dels plaers de què havia gaudit els darrers temps, l’únic que hauria pogut assaborir en aquell moment hauria estat, retocant el passat, el de disminuir els dolors que la meva àvia havia tingut temps enrere. Ara bé, no només la recordava amb aquella bata, vestimenta apropiada, fins al punt d’adquirir una dimensió gairebé simbòlica, pels esforços, malsans sens dubte, però també amorosos, que feia per mi; de mica en mica recordava totes les ocasions que jo havia aprofitat per mostrar-li, exagerant si calia, el meu patiment, per causar-li una pena que després m’imaginava esborrada pels meus petons, com si la meva tendresa hagués pogut, igual que la meva felicitat, provocar la seva; i, encara pitjor, jo, que no concebia ara cap altra felicitat que poder-ne retrobar escampada en el meu record pels plans d’aquest rostre modelats i inclinats per la tendresa, m’havia esforçat, temps enrere, amb una ràbia forassenyada, a intentar extirpar-ne fins els plaers més irrisoris, com aquell dia en què Saint-Loup havia fet la fotografia de l’àvia i en què, esforçant-me per ocultar-li la puerilitat gairebé ridícula de la coqueteria que ella mostrava en posar, amb el seu barret d’ala ampla, en una mitja llum afavoridora, no havia pogut evitar mormolar alguns comentaris impacients i ofensius que —ho vaig veure per una contracció del seu rostre— l’havien ferit; ara m’esquinçaven a mi, quan ja mai més podria obtenir el consol de mil petons.

Però ja no podria esborrar mai aquella contracció del seu rostre, i aquell patiment del seu cor o, més aviat, del meu, perquè, com que els morts només existeixen en nosaltres, és a nosaltres mateixos que colpegem sense descans quan ens obstinem a recordar els cops que els vam etzibar. A aquests dolors, per molt cruels que fossin, jo m’hi aferrava amb totes les forces, perquè sentia bé que eren l’efecte del record de la meva àvia, la prova que aquest record estava ben present dins meu. Sentia que només la recordava realment pel dolor, i hauria volgut que s’enfonsessin encara més sòlidament dins meu aquests claus que reblaven en mi la seva memòria. No intentava suavitzar el patiment, embellir-lo, fingir que la meva àvia no era absent i momentàniament invisible, adreçant a la seva fotografia (la que Saint-Loup havia fet i que jo conservava) paraules i pregàries com a un ésser separat de nosaltres però que, servant la seva individualitat, ens coneix i continua unit a nosaltres per una harmonia indissoluble. Mai no ho vaig fer, perquè volia no només patir, sinó també respectar l’originalitat del meu patiment tal com l’havia sofert de sobte sense voler-ho, i volia continuar sofrint-lo, seguint les seves pròpies lleis, cada vegada que reapareixia aquesta contradicció tan estranya de la supervivència i del no-res entrecreuats dins meu. D’aquesta impressió dolorosa i actualment incomprensible, sabia, no ja que potser un dia en podria sostreure un bri de veritat, sinó que, si un dia aconseguia extreure aquest bri de veritat, només podria fer-ho d’ella, tan particular, tan espontània, que no havia estat ni traçada per la meva intel·ligència, ni doblegada i atenuada per la meva pusil·lanimitat, sinó que la mort mateixa, la brusca revelació de la mort que, com un llamp, havia obert en mi, segons un gràfic sobrenatural, inhumà, com un doble i misteriós solc. (Sobre l’oblit de la meva àvia en què havia viscut fins aleshores, no podia ni imaginar d’aferrar-m’hi per extreure’n alguna veritat; perquè en ell mateix no era altra cosa que una negació, la debilitat del pensament incapaç de recrear un moment real de la vida i forçat a substituir-lo amb imatges convencionals i indistintes.) Malgrat això, potser com que l’instint de conservació, l’enginy de la intel·ligència per preservar-nos del dolor, ja començava a construir sobre ruïnes encara fumejants, a posar les primeres bases de la seva obra útil i nefasta, assaboria massa la dolçor de recordar una o altra opinió de l’ésser estimat, de recordar-les com si ella encara les hagués pogut sostenir, com si ella existís, com si jo continués existint per a ella. Però, tan bon punt vaig aconseguir adormir-me, a aquesta hora, més verídica, en què els meus ulls es van cloure a les coses de l’exterior, el món del son (al llindar del qual la intel·ligència i la voluntat momentàniament paralitzades ja no podien alliberar-me de la crueltat de les meves impressions veritables) va reflectir, va refractar la dolosa síntesi de la supervivència i del no-res, en la profunditat orgànica i ara translúcida de vísceres misteriosament il·luminades. Món del somni on el coneixement intern, situat sota la dependència dels trastorns dels nostres òrgans, accelera el ritme del cor o de la respiració, perquè una mateixa dosi d’espant, de tristesa, de remordiments, actua amb una potència centuplicada si se’ns injecta així a les venes; a partir del moment en què, per recórrer les artèries de la ciutat subterrània, ens embarquem sobre les onades negres de la nostra pròpia sang com sobre un Leteu interior de sèxtuples replecs, grans figures solemnes se’ns apareixen, ens aborden i ens deixen, abandonant-nos en un mar de llàgrimes. Jo cercava en va la de la meva àvia quan vaig atracar sota els pòrtics ombrívols; tanmateix, sabia que ella encara existia, però amb una vida disminuïda, tan pàl·lida com la del record; s’intensificava la foscor i el vent; no arribava el meu pare, que m’havia de conduir fins a ella. De cop em vaig quedar sense alè, vaig sentir-me el cor com endurit, acabava de recordar que feia unes quantes setmanes que m’havia oblidat d’escriure a la meva àvia. Què devia pensar de mi? «Déu meu», em deia, «es deu sentir ben desgraciada en la petita habitació que hem llogat per a ella, petita com per a una vella minyona, on s’està tota sola amb la vigilant que li han posat per cuidar-la i on gairebé no es pot moure, perquè sempre està lleugerament paralitzada i no ha volgut posar-se dreta ni un sol cop! Es deu pensar que me n’he oblidat d’ençà que és morta, que sola i abandonada es deu sentir! Oh! He d’anar corrents a veure-la, no puc esperar ni un minut més, no puc esperar que arribi el meu pare, però on s’ha ficat? ¿Com he pogut oblidar la seva adreça? Tant de bo encara em reconegui! Com l’he pogut oblidar durant mesos?». És fosc, no ho trobaré, el vent m’impedeix avançar; però vet aquí el meu pare que es passeja davant meu; li crido: «On és l’àvia? Dona-me’n l’adreça. Es troba bé? Segur que no li falta res?». «És clar que no», em diu el pare, «pots estar tranquil. La seva vigilant és una persona rigorosa. De tant en tant li enviem una petita quantitat perquè li pugui comprar les quatre coses que necessita. De vegades pregunta què se n’ha fet, de tu. Fins i tot li vam dir que et disposaves a escriure un llibre. Semblava contenta. Es va eixugar una llàgrima». Aleshores em va semblar recordar que, després de la seva mort, l’àvia m’havia dit, somicant humilment, com una vella serventa acomiadada, com una estranya: «Ja em permetràs que et vegi de tant en tant, no deixis passar massa anys sense venir a visitar-me. Pensa que has estat el meu net i que les àvies no oblidem». En veure altre cop el rostre tan submís, tan desvalgut, tan dolç que tenia, volia córrer de seguida i dir-li el que li hauria d’haver dit aleshores: «Però àvia, em voldràs tant com vulguis, només et tinc a tu al món, no et deixaré mai». Com la deu haver fet plorar el meu silenci després de tants mesos sense anar allà on jau! ¿Què deu haver pensat? I va ser també entre llàgrimes que vaig dir al meu pare: «Afanya’t, dona’m la seva adreça, porta-m’hi». Però ell: «És que... no sé si la podràs veure. A més, ja saps, està molt dèbil, molt dèbil, ja no és la mateixa, crec que et resultarà més aviat penós. I no recordo el número exacte de l’avinguda». «Però, digues, tu que t’hi coneixes, ¿no és cert que els morts no viuen? Això no pot ser cert, malgrat el que es diu, perquè l’àvia encara existeix». El meu pare va somriure tristament: «Oh! Molt poquet, saps, molt poquet. Crec que faries bé de no anar-hi. No li falta de res. Ho acabem de posar tot en ordre». «Però està sola sovint?». «Sí, però és millor per a ella. És millor que no pensi gaire, només podria fer-li augmentar la pena. Sovint fa pena pensar. A més, saps, està molt apagada. Et deixaré la indicació precisa perquè hi puguis anar; no veig què hi podràs fer i no crec que la vigilant et deixi veure-la». «Però saps prou bé que sempre viuré a prop seu, cérvols, cérvols, Francis Jammes, forquilla». Però ja havia travessat el riu de tenebrosos meandres, havia pujat a la superfície on s’obre el món dels vius; per això, si encara repetia: «Francis Jammes, cérvols, cérvols», la continuació d’aquestes paraules ja no m’oferia el sentit límpid i la lògica que expressaven tan naturalment per a mi feia un instant i que ja no podia recordar. Ja no entenia ni per què la paraula Aias, que m’havia dit feia un moment el meu pare, de seguida havia significat: «Vigila, no agafis fred» sense cap mena de dubte. Havia oblidat tancar els porticons i segurament la llum del dia m’havia despertat. Però no vaig poder suportar tenir davant dels ulls aquelles onades del mar que temps enrere l’àvia es podia estar hores contemplant; la imatge nova de la seva bellesa indiferent es completava de seguida amb la idea que ella no les veia; m’hauria agradat tapar-me les orelles davant del seu soroll, perquè ara la plenitud lluminosa de la platja em cavava un buit al cor; tot semblava dir-me, com aquelles avingudes i la gespa d’un jardí públic on una vegada de petit l’havia perduda: «No l’hem vista», i sota la rotunditat del cel pàl·lid i diví em sentia oprimit com sota una immensa campana blavenca que rematés un horitzó on la meva àvia no hi era. Per no veure res, em vaig girar cap a la paret, però, ai!, el que tenia al davant era l’envà que havia servit temps enrere de missatger matinal entre nosaltres dos, aquell envà que comunicava, tan dòcil com un violí a l’hora d’expressar tots els matisos d’un sentiment, amb tanta exactitud a l’àvia la meva por a la vegada de despertar-la i, si ja ho estava, que no em sentís i no s’atrevís a moure’s, i després, a l’instant, com la rèplica d’un segon instrument, m’anunciava la seva vinguda i m’infonia calma. No m’atrevia a apropar-me a aquell envà més que a un piano que la meva àvia hagués tocat i que encara vibrés amb la seva interpretació. Sabia que ara ja podia picar, més fort i tot, que res no la podria despertar, que no sentiria cap resposta, que la meva àvia no vindria. I només demanava a Déu, si existeix un paradís, poder donar tres copets a l’envà que la meva àvia reconeixeria entre mil, i als quals respondria per altres cops que volien dir: «Sé que t’estàs impacientant, ratolinet meu, no et preocupis, ara vinc», i que em deixés quedar-me al seu costat per a tota l’eternitat, que no seria massa llarga per a nosaltres dos.

El director em va venir a preguntar si no volia baixar. Per si de cas, s’havia preocupat per guardar-me un «emplaçament» al menjador. Com que no m’havia vist, temia que no m’haguessin tornat a agafar els ofecs que patia abans. Esperava que només fos un simple «mal de coll» i em va assegurar haver sentit a dir que es calmaven amb l’ajuda del que anomenava el «caliptus».

Em va entregar una nota d’Albertine. No tenia previst venir a Balbec aquell any però, després de canviar de plans, hi era des de feia tres dies, no a Balbec mateix, sinó a deu minuts en tramvia, en una estació de mar veïna. Per por que jo no estigués massa esgotat, s’havia abstingut de venir el primer vespre, però em demanava quan podria rebre-la. Em vaig informar si havia vingut personalment, no per veure-la, sinó per fer-m’ho venir bé per no veure-la. «I tant», em va respondre el director. «Però ella voldria que fos al més aviat possible, a menys que no tingui motius totalment “necessitosos”. Ja ho veu», va concloure, «aquí tothom el desitja, “a fi de comptes”». Però jo no volia veure ningú.

I això que el dia abans, en arribar, m’havia sentit envaït per l’encant indolent de la vida dels banys de mar. El mateix lift silenciós, aquest cop per respecte, no per menyspreu, i enrojolat de plaer, havia posat en marxa l’ascensor. Elevant-me al llarg de la columna ascendent, vaig tornar a travessar el que temps enrere havia estat per a mi el misteri d’un hotel desconegut, on, quan hi arribem, turistes sense protecció ni prestigi, cada habitual que entra a la nostra habitació, cada jove que baixa a sopar, cada donzella que passa pels passadissos estranyaments delineats, i la noia americana amb la seva dama de companyia que baixa a sopar, llancen damunt nostre una mirada en la qual no es llegeix res del que hauríem desitjat. Aquest cop, en canvi, havia experimentat el plaer tan relaxant de fer l’ascensió d’un hotel conegut on em sentia a casa, on havia realitzat més d’un cop aquesta operació que sempre cal recomençar, més llarga, més difícil que la inversió de la parpella, i que consisteix a estendre sobre les coses l’ànima que ens és familiar en comptes de la seva que ens espantava. ¿Ara hauria d’anar, vaig dir-me sense sospitar el brusc canvi d’estat d’ànim que m’esperava, a altres hotels, on soparé per primer cop i on el costum encara no haurà matat a cada planta, davant de cada porta, el drac terrorífic que semblava vetllar una existència encantada, en la qual m’hauré d’atansar a les desconegudes que als palauets, els casinos, les platges no fan altra cosa, a la manera de polípers gegantins, que agrupar-se i fer vida en comú?

Havia sentit plaer fins i tot que l’avorrit primer president tingués tantes ganes de veure’m; veia, per primer dia, les onades, les cadenes de muntanyes d’atzur del mar, les seves glaceres i cascades, la seva elevació i majestat negligent —només de flairar, per primer cop des de feia tant de temps, en rentar-me les mans, aquella olor singular de sabons massa perfumats del Grand-Hôtel—, la qual semblava pertànyer a la vegada al moment present i a l’estada anterior, surava entre tots dos com l’encís real d’una vida particular en què només tornem per canviar-nos de corbata. Els llençols, massa fins, massa lleugers, massa grans, impossibles de vorejar i subjectar, i que quedaven estarrufats al voltant de les mantes en volutes mòbils, temps enrere m’haurien entristit. Però es van limitar a bressolar, sobre la incòmoda i bombada rodonesa de les seves veles, el sol gloriós i curull d’esperances del primer matí. Però aquest no va tenir temps d’aparèixer. Aquella mateixa nit, l’atroç i divina presència havia ressuscitat. Vaig pregar al director que se n’anés, que demanés que no entrés ningú. Li vaig dir que em quedaria al llit i vaig rebutjar la seva oferta d’en­viar algú a la farmàcia a comprar aquell remei excel·lent. Va estar encantat del meu refús perquè tenia por que els clients no es molestessin per l’olor del «caliptus». Cosa que em va valdre aquest compliment: «Vostè ajusta la fusta» (volia dir: «justa la fusta»), i aquesta recomanació: «Vagi amb compte de no tacar-se a la porta, perquè, en relació als panys, els he fet “induir” d’oli; si un empleat es permetés venir a picar a la seva porta, el “trincaríem” a cops. I que en prenguin bona nota, perquè no m’agraden les «repeticions» (evidentment això significava: no m’agrada repetir dues vegades la mateixa cosa). «Només li volia preguntar si, tal vegada, per refer-se una mica, no li agradaria que li fes pujar una mica de vi anyenc del que tinc a baix en una “borrica” (sens dubte per barrica). No l’hi portaré en una safata de plata com el cap de Ionathan, i l’adverteixo que no és cap château-lafite, però és gairebé “equívoc” (per equivalent). I com que és lleuger li podria fer fregir un llenguadet amb la seva salsa». Ho vaig refusar tot, però em va sorprendre sentir la paraula «salsa» pronunciada com l’arbre «salze» per un home que segurament havia encarregat aquell plat molts cops a la vida.

Malgrat les promeses del director, poc després em van portar la targeta amb el canto doblegat de la marquesa de Cambremer. Havia vingut expressament per veure’m i la vella dama havia preguntat si jo hi era, i quan es va assabentar que havia arribat el dia abans i que no em trobava bé, no va insistir, i (segurament no sense aturar-se abans davant de la farmàcia o la merceria on el lacai, saltant del seient, entrava a pagar algun compte o a comprar algunes provisions) la marquesa havia tornat cap a Féterne, en el seu vell carruatge de vuit ressorts tirat per dos cavalls. Val a dir que sovint se’n sentia el rodolar i se n’admirava la fastuositat pels carrers de Balbec i per altres petites localitats de la costa, situades entre Balbec i Féterne. No és que aquells encàrrecs davant de les botigues fossin l’objectiu d’aquelles passejades. Al contrari, era algun berenar o garden-party a casa d’algun petit terratinent o un burgès bastant indignes de la marquesa. Però aquesta, malgrat dominar des de la seva posició elevada, pel seu llinatge i fortuna, la petita noblesa dels voltants, tenia tanta por, en la seva bondat i simplicitat ideals, de decebre a algú que l’havia convidada, que assistia a les reunions mundanes de veïnatge més insignificants. Evidentment, abans que fer tant de camí per anar a escoltar, en un salonet caldejat, una cantant generalment sense talent i que, com a gran dama de la regió i melòmana reconeguda, després hauria d’anar a felicitar amb una efusió exagerada, la senyora de Cambremer hauria preferit anar a passejar o quedar-se als seus meravellosos jardins de Féterne, al peu dels quals l’onatge ensopit d’una petita cala ve a morir entre les flors. Però sabia prou bé que el senyor de la casa, tant se valia si era un noble o un burgès de Maineville-la-Teinturière o de Chattoncourt-l’Orgueilleux, probablement ja havia anunciat la seva visita. Ara bé, si la senyora de Cambremer hagués sortit aquell dia sense fer acte de presència a la festa, un o altre dels convidats que hi havia anat procedent d’una de les platgetes que voregen el mar hauria pogut veure o sentir el carruatge de la marquesa, cosa que l’hauria privat de l’excusa de no haver pogut abandonar Féterne. D’altra banda, encara que aquests senyors havien vist sovint la senyora de Cambremer dirigir-se a concerts a cases de gent on consideraven que no hi havia d’anar, la petita disminució que, al seu parer, patia la situació de l’excessivament bondadosa marquesa s’esborrava tan bon punt eren ells qui la rebien, i es preguntaven, febrils, si assistiria o no al seu berenar. Quin alleujament del neguit que sentien des de feia dies si, després de la peça cantada per la filla dels amfitrions o per algun aficionat de vacances, un convidat anunciava (senyal infal·lible que la marquesa vindria a la recepció) haver vist els cavalls del famós carruatge aturats davant de la rellotgeria o l’adrogueria! Aleshores, la senyora de Cambremer (que, efectivament, no trigaria a entrar, seguida de la seva jove i dels convidats que en aquells moments acollia a casa i després d’haver demanat permís, concedit amb gran alegria, per portar-los amb ella) recuperava tot el seu llustre davant dels ulls dels senyors de la casa, per als quals la recompensa de la seva visita anhelada havia estat potser la causa determinant i inconfessada de la decisió que havien pres feia un mes: infligir-se el maldecap i les despeses d’organitzar una festa de tarda. Després de veure la marquesa present al seu berenar, ja no recordaven el caprici que tenia de visitar veïns poc qualificats, sinó l’antiguitat de la família, el luxe del seu castell, la mala educació de la seva nora, Legrandin de soltera, la qual, amb la seva arrogància, posava en relleu la bonhomia una mica insípida de la sogra. I ja creien llegir, en la secció de mundanitats de Le Galois, la crònica que ells mateixos cuinarien en família, amb totes les portes tancades amb pany i forrellat, al «raconet de la Bretanya on s’ho passen de meravella, la festa de tarda ultraselecta en la qual ningú no s’acomiada si abans els amfitrions no els prometen que la repetiran aviat». Cada dia esperaven el diari ansiosos de no veure-hi aparèixer la seva festa, tement haver tingut la senyora de Cambremer només per als seus convidats i no per a la multitud de lectors. Finalment arribava el dia benaurat: «La temporada és excepcionalment brillant aquest any a Balbec. Estan de moda els petits concerts de tarda, etc.». Gràcies a Déu, el nom de la senyora de Cambremer havia estat ben ortografiat i «citat a l’atzar», però el primer de tots. Només quedava semblar molest per aquesta indiscreció dels diaris, que podia crear conflictes amb les persones que no havien pogut convidar, i preguntar hipòcritament, davant de la senyora de Cambremer, qui havia pogut ser tan pèrfid per enviar aquell eco de societat del qual la marquesa, benèvola i gran dama, deia: «Entenc que puguin sentir-se molestos, però personalment em va complaure molt que tothom sabés que vaig sovint a casa seva».

En la targeta que em van donar, la senyora de Cambremer havia gargotejat que al cap de dos dies oferiria una festa de tarda. I la veritat és que, tan sols dos dies abans, per molt tip que estigués de la vida mundana, hauria estat un autèntic plaer per a mi poder tastar-la trasplantada a aquells jardins on creixien directament a la terra, gràcies a l’orientació de Féterne, figueres, palmeres, planters de rosers, fins al mar, sovint d’una calma i blavor mediterrànies i sobre el qual el petit iot dels propietaris anava a buscar, abans de l’inici de la festa, a les platges de l’altre costat de la badia, els convidats més importants i que servia, amb el velam estès contra el sol, quan tothom havia arribat, de menjador per berenar, i tornava a salpar al vespre per acompanyar de nou els que havia portat. Luxe encisador, però tan costós que, en part per afrontar les despeses que implicava, la senyora de Cambremer havia intentat augmentar els ingressos per diferents vies i, en particular, llogant, per primer cop, una de les seves propietats, ben diferent de Féterne: La Raspe­lière. Sí, dos dies abans, una festa així, poblada de petits nobles desconeguts, en un marc nou, com m’hauria distret de la «gran vida» parisenca! Però ara, aquests plaers no tenien cap sentit per a mi. Vaig escriure, doncs, a la senyora de Cambremer per excusar-me, igual que una hora abans havia enviat a acomiadar Albertine: la pena havia abolit dins meu la possibilitat del desig d’una forma tan completa com la febre forta talla la gana. La meva mare havia d’arribar l’endemà. Em semblava que jo era menys indigne de viure al seu costat, que la comprendria millor, ara que tota una vida aliena i degradant havia fet lloc a l’emergència de records punyents que cenyien i ennoblien la meva ànima, com la seva, amb la seva corona d’espines. Jo ho creia; en realitat, hi ha un bon tram entre les penes autèntiques com la de la mamà —que ens lleven literalment la vida per molt de temps, de vegades per sempre, després de perdre l’ésser estimat— i les altres penes, passatgeres malgrat tot, com era la meva, que es volatilitzen tan de pressa com tard han arribat, que no coneixem fins força després de l’esdeveniment perquè, per sentir-les, hem necessitat abans «comprendre-les»; penes que tantes persones senten i de les quals aquella que ara era la meva tortura només es diferenciava per la modalitat del record involuntari.

Pel que fa a una pena tan profunda com la que experimentava la meva mare, només la coneixeria un dia, tal com es veurà més endavant en aquest relat, però no aleshores, ni com jo me la imaginava. No obstant això, com un recitador que s’hauria de saber el paper i estar al seu lloc des de fa temps, però que ha arribat al darrer moment i només havent llegit un sol cop el que ha de dir, sap dissimular prou hàbilment quan ve el moment de donar la rèplica perquè ningú adverteixi el seu retard, la meva pena tota nova em va permetre, quan va arribar la meva mare, parlar-li com si sempre hagués estat la mateixa. Ella només va pensar que veure aquells llocs on havia estat amb l’àvia (i no era així, de fet) l’havia despertat. Aleshores, per primer cop, i perquè sentia un dolor que no era res al costat del seu, però que m’obria els ulls, em vaig adonar esglaiat del que ella podia arribar a patir. Per primer cop vaig comprendre que aquella mirada fixa i sense plors (cosa que feia que la Françoise la planyés poc) que tenia des de la mort de la meva àvia estava clavada en aquesta incomprensible contradicció del record i del no-res. D’altra banda, encara que continuava portant els vels negres, més ben vestida en aquella regió nova, jo estava més impactat per la transformació que s’havia produït en ella. No n’hi ha prou amb dir que havia perdut tota l’alegria; evaporada, paralitzada en una mena d’imatge implorant, semblava témer ofendre amb un moviment massa brusc, amb un so de la veu massa alt, la presència dolorosa que no l’abandonava mai. Però sobretot, tan bon punt la vaig veure entrar amb l’abric de crespó, vaig fixar-me —cosa que a París se m’havia escapat— que ja no era la meva mare qui tenia davant dels ulls, sinó la meva àvia. Així com en les famílies reials i ducals, quan mor el patriarca, el fill assumeix el seu títol i de duc d’Orléans, príncep de Tarent o príncep de Laumes pot esdevenir rei de França, duc de La Trémoïlle o duc de Guermantes, de la mateixa manera, per un esdeveniment d’un altre ordre i d’origen més profund, el mort s’apodera del viu, que passa a ser el seu successor semblant, el continuador de la seva vida interrompuda. Potser la gran pena que envaeix una filla, tal com ho era la mamà, arran de la mort de la seva mare, no fa sinó esquinçar més aviat la crisàlide, accelerar la metamorfosi i l’aparició d’un ésser que portem a dins i que altrament, sense aquesta crisi que fa cremar les etapes i saltar d’un sol cop diversos períodes, hauria emergit més lentament. Potser en l’enyorança de qui ha deixat d’existir resideix una mena de suggestió que acaba fent aflorar en les nostres faccions similituds que teníem en potència, i sobretot produeix una aturada de la nostra activitat més particularment individual (en el cas de la meva mare, el seu seny, l’alegria sorneguera que tenia del seu pare), que no temíem exercir mentre vivia l’ésser estimat, encara que fos a costa seva, i que compensava el caràcter que n’havíem heretat en exclusiva. Un cop mort, tindríem escrúpols per ser un altre, només admirem el que ell era, el que nosaltres ja érem, encara que barrejat amb una altra cosa, i que a partir d’ara serem exclusivament. És en aquest sentit (i no en aquell altre tan vague, tal fals en què s’entén la majoria de vegades) que es pot dir que la mort no és inútil, que el mort continua influint en nosaltres. Encara té més influència que un viu perquè, com que la veritable realitat només es capta amb la ment, és l’objecte d’una operació intel·lectual, només coneixem de debò el que ens veiem obligats a recrear pel pensament, cosa que la vida de cada dia ens amaga... Per acabar, en aquest culte de la pena pels nostres morts, consagrem una idolatria al que ells han estimat. La meva mare ja no tan sols no es podia separar de la bossa de la meva àvia, més valuosa ara que si hagués estat brodada de safirs i diamants, del seu maniguet, de tots els vestits que accentuaven encara més la semblança entre totes dues, sinó tampoc dels volums de Madame de Sévigné que l’àvia sempre tenia a la vora, exemplars que la mare no hauria canviat ni pels mateixos manuscrits de les Cartes. Abans feia broma a l’àvia, que no li escrivia ni un sol cop sense citar una frase de Madame de Sévigné o de Madame de Beausergent. En cadascuna de les tres cartes que havia rebut de la mamà abans de la seva arribada a Balbec, em va citar Madame de Sévigné, com si les tres cartes no me les hagués adreçat a mi, sinó l’àvia a ella. Va voler baixar al dic a veure la platja de la qual l’àvia li parlava cada dia quan li escrivia. Duent a la mà l’ombrel·la de la seva mare, la vaig observar des de la finestra avançar vestida tota de negre, amb passos tímids, pietosos, sobre la sorra que uns peus estimats havien trepitjat abans que ella, i semblava anar a cercar una morta que les onades haguessin de portar. Per no deixar-la sopar sola, vaig haver de baixar amb ella. El primer president i la vídua del degà del Col·legi d’Advocats es van fer presentar a ella. I era tan extremament susceptible a tot el que tenia a veure amb l’àvia, que es va quedar profundament commoguda, va conservar el record i el reconeixement del que li va dir el primer president, mentre que es va indignar pel fet que, al contrari, la dona del degà del Col·legi d’Advocats no tingués ni una paraula de record per a la difunta. En realitat, el primer president no es preocupava gaire més d’ella que la dona del degà. Les paraules emocionades de l’un i el silenci de l’altra, encara que la meva mare veiés entre tots dos una gran distància, només era una manera diferent d’expressar la indiferència que ens inspiren els morts. Però crec que la meva mare va sentir el consol en les paraules amb què, a pesar meu, vaig transmetre una mica del meu dolor. Aquest consol només la podia fer feliç (malgrat tota la tendresa que sentia per mi), com tot allò que assegurava a la meva àvia una supervivència en els cors. A partir d’aleshores, la meva mare baixava cada dia a seure a la platja, a fer exactament el que havia fet la seva mare, i llegia els seus dos llibres preferits, les Memòries de Madame de Beausergent i les Cartes de Madame de Sévigné. Ni ella, ni cap de nosaltres no hauria pogut suportar que anomenessin aquesta darrera «la marquesa enginyosa», com tampoc La Fontaine «el bon home». Però quan llegia en les cartes aquestes paraules: «filla meva», creia sentir la seva mare que li parlava.

Va tenir la mala sort, en un d’aquests pelegrinatges en què no volia ser destorbada, de trobar-se a la platja una senyora de Combray, acompanyada de les seves filles. Crec que es deia senyora Poussin. Però nosaltres sempre l’anomenàvem «Ja m’ho explicaràs», perquè és amb aquesta frase repetida constantment amb què advertia les seves filles dels mals que els esperaven, per exemple dient a una d’elles que es fregava els ulls: «Quan tinguis una bona oftàlmia, ja m’ho explicaràs». Va adreçar de lluny a la meva mare grans salutacions desconsolades, no en senyal de condol sinó per educació. Encara que no haguéssim perdut l’àvia i només tinguéssim motius per estar contents, hauria fet el mateix. Com que vivia força retirada en un immens jardí a Combray, res no li semblava prou suau i suavitzava fins i tot les paraules i els noms de la llengua francesa. Li semblava massa dur anomenar «cullera» la peça de plata que vessava els seus xarops i deia, com a conseqüència, «cuellera»; hauria temut tractar amb brusquedat el dolç cantor de Telèmac anomenant-lo bastament Fénelon —com feia jo mateix amb coneixement de causa, perquè el meu millor amic era la criatura més intel·ligent, bona i valenta, inoblidable per a tothom que el va conèixer, Bertrand de Fénelon—, i ella es limitava a dir «Fénélon» perquè li semblava que l’accent agut afegia una certa flonjor. El jove, no tan dolç, d’aquesta senyora Poussin, de qui no recordo el nom, era notari a Combray; es va endur la caixa i va fer perdre al meu oncle, en particular, una suma bastant considerable. Però la majoria de la gent de Combray estaven en tan bones relacions amb els altres membres de la família, que l’afer no es va traduir en cap enemistat i es van limitar a plànyer la senyora Poussin. Ella no rebia a casa, però de vegades, quan passàvem per davant de la seva reixa, ens aturàvem a admirar les extraordinàries enramades sense arribar a distingir res més. No ens va emprenyar gaire a Balbec, on només me la vaig trobar una vegada, en un moment en què deia a la seva filla que s’estava mossegant les ungles: «Quan t’hagis fet un bon panadís ja m’ho explicaràs».

Mentre la mamà llegia a la platja, jo em quedava sol a la meva habitació. Recordava els últims temps de vida de l’àvia i tot el que s’hi relacionava, la porta de l’escala que s’havia quedat oberta quan havíem sortit per al seu darrer passeig. En contrast amb tot això, la resta del món semblava amb prou feines real i el meu dolor l’enverinava tot sencer. Finalment, la meva mare em va exigir que sortís. Però a cada pas, algun aspecte oblidat del casino, del carrer on, mentre l’esperava, la primera nit, havia anat fins al monument de Duguay-Trouin, m’impedia, com un vent contra el qual no podem lluitar, avançar; abaixava els ulls per no veure res. I després d’haver recuperat forces, tornava a l’hotel, a l’hotel on sabia que ara era impossible, per molt que esperés, retrobar l’àvia, l’àvia que havia retrobat temps enrere, la nit de la meva arribada. Com que era el primer cop que sortia, molts servents que encara no havia vist em van fitar amb curiositat. A la porta de l’hotel, un jove grum va treure’s la gorra per saludar-me i se la va posar prestament. Vaig pensar que Aimé li havia, segons la seva expressió, «passat la consigna» de tractar-me amb deferència. Però vaig veure que, un l’instant després, se la tornava a treure per a un altre client que entrava. El cert és que, en la seva vida, l’únic que aquest jove sabia fer era treure’s i posar-se la gorra, i ho feia a la perfecció. Havent entès que era incapaç de res més i que en això excel·lia, ho realitzava el major nombre de vegades possible al dia, cosa que li valia per part dels clients una simpatia discreta però general, i una gran simpatia també per part del porter encarregat de contractar els grums i que, fins que va aparèixer aquell ocell rar, no havia aconseguit trobar-ne un que no haguessin d’acomiadar en menys de vuit dies, davant l’astorament d’Aimé, que deia: «I això que, en aquest ofici, no els demanem gaire més que ser educats, i això no hauria de ser tan complicat». El director també es preocupava perquè tinguessin el que anomenava una bella «presència», volent dir que romanguessin al seu lloc, o més aviat per no haver entès bé la paraula «prestància». L’aspecte de la gespa que s’estenia darrere de l’hotel havia estat modificat per la creació d’alguns parterres florits i l’eliminació, no només d’un arbust exòtic, sinó del grum que, el primer any, decorava exteriorment l’entrada amb la tija flexible de la seva figura i la coloració curiosa de la seva cabellera. Havia seguit una comtessa polonesa que l’havia contractat com a secretari, imitant els seus dos germans grans i la seva germana dactilògrafa, arrencats de l’hotel per personalitats de països i de diversos sexes, que s’havien enamorat del seu encant. Només quedava el germà petit que ningú volia perquè era guenyo. Estava molt content quan la comtessa polonesa i els protectors dels altres dos venien a passar una temporada a l’hotel de Balbec. Perquè, malgrat que envejava els seus germans, els estimava, i així podia, durant unes setmanes, alimentar sentiments de família. ¿No és cert que l’abadessa de Fontevrault tenia el costum, abandonant per això les seves monges, de compartir l’hospitalitat que oferia Lluís XIV a aquella altra Mortemart, la seva amant, la senyora de Montespan? Pel que fa al germà petit, era el primer any que venia a Balbec; encara no em coneixia, però havent sentit els seus companys més veterans fer seguir, quan em parlaven, el meu nom a l’apel·latiu de «senyor», els va imitar des del primer dia inflat de satisfacció, ja fos perquè manifestava els seus coneixements sobre una personalitat que considerava coneguda, ja fos per conformar-se a un costum que ignorava cinc minuts abans i que li semblava indispensable no saltar-se. Jo comprenia a la perfecció l’enlluernament que aquest gran palau podia oferir a certes persones. S’alçava com un teatre, i una gran quantitat de figurants l’animava fins a les tramoies. Encara que el client no fos més que una mena d’espectador, es veia barrejat perpètuament amb l’espectacle, no com en aquells teatres on els actors representen una escena a la sala, sinó com si la vida de l’espectador es desenvolupés al bell mig de les sumptuositats de l’escena. El jugador de tennis podia entrar amb jaqueta de franel·la blanca, el porter s’havia posat l’uniforme blau amb galons platejats per lliurar-li les seves cartes. Si el jugador de tennis no volia pujar a peu, no per això deixava de barrejar-se amb els actors, en tenir al seu costat per fer pujar l’ascensor el lift, també sumptuosament vestit. Els passadissos de cada planta dissimulaven una fuga de donzelles i missatgeres, belles sobre el mar com el fris de les Panatenees, i fins als recambrons de les quals els amants de la bellesa femenina servil arribaven per hàbils viaranys. A baix, dominava l’element masculí que convertia l’hotel, a causa de l’extrema i ociosa joventut del personal, en una mena de tragèdia judeocristiana materialitzada i perpètuament representada. Per això, quan els veia, no podia evitar pensar, no certament en els versos de Racine que m’havien vingut al cap a casa de la princesa de Guermantes mentre el senyor de Vaugoubert contemplava els joves secretaris de l’ambaixada saludar el senyor de Charlus, sinó uns altres versos de Racine, aquest cop ja no d’Esther, sinó d’Atalia, perquè des del vestíbul, conegut com els pòrtics al segle XVIII, «un poble esponerós» de tendres grums feia guàrdia, sobretot a l’hora del berenar, com els joves israelites dels cors de Racine. Però no crec que ni un sol d’ells hagués pogut donar ni tan sols la vaga resposta que Joas troba per a Atalia quan aquesta demana al príncep infant: «¿Quin és el teu ofici, doncs?», perquè simplement no en tenien cap. Com a molt, si s’hagués preguntat a qualsevol d’ells, com l’anciana reina:

 

«Però, tot aquest poble reclòs en aquest indret,

a què es dedica?»,

 

hauria pogut dir:

 

«Observo l’ordre pompós d’aquestes cerimònies

i hi contribueixo». 

 

De vegades, un dels joves figurants s’avançava cap a algun personatge més important, i després aquella jove bellesa tornava al cor i, a menys que no fos l’instant d’una pausa contemplativa, tots entrellaçaven les seves evolucions inútils, respectuoses, decoratives i quotidianes. Perquè, tret del seu «dia de sortida», «criats lluny del món» i sense sortir mai de l’atri, feien la mateixa existència eclesiàstica que els levites en Atalia i davant d’aquella «tropa jove i fidel», que jugava als peus dels esglaons coberts de tapissos magnífics, jo em podia preguntar si penetrava al Grand-Hôtel de Balbec o al temple de Salomó.

Vaig pujar directament a la meva habitació. Els meus pensaments es focalitzaven en els darrers dies de la malaltia de l’àvia, en els seus patiments, que jo em dedicava a reviure i incrementar amb aquest altre element, més difícil encara de suportar que el patiment mateix dels altres, i als quals s’afegeix per la nostra cruel pietat; quan creiem que ens limitem a recrear els patiments d’un ésser estimat, la nostra pietat els exagera; però potser és ella qui té raó, més que la consciència que tenen d’aquests dolors els qui els pateixen, i als quals roman oculta aquesta tristesa de la seva vida que la pietat, per part seva, veu, i per això es desespera. No obstant això, la meva pietat hauria superat, en un nou impuls, els patiments de l’àvia si aleshores hagués sabut el que vaig ignorar llargament: que, el dia abans de la seva mort, en un moment de consciència i assegurant-se que jo no hi era, havia agafat la mà de la mamà i, després d’haver-hi posat els llavis febrils, li havia dit: «Adeu, filla meva, adeu per sempre més». I potser és aquest record que la meva mare no ha deixat mai de mirar tan fixament. Després els dolços records tornaven. Ella era la meva àvia i jo el seu net. Les expressions del seu rostre semblaven escrites en una llengua que només era per a mi; ella ho era tot en la meva vida, els altres només existien en relació amb ella, amb l’opinió que ella me’n donaria; però no, les nostres relacions van ser massa fugisseres per no haver estat accidentals. Ella ja no em coneix, no la tornaré a veure mai més. No havíem estat creats únicament l’un per a l’altre, era una estranya. D’aquella estranya estava jo contemplant ara la fotografia que li havia fet Saint-Loup. La mamà, que s’havia creuat amb Albertine, havia insistit perquè la veiés arran de les coses tan boniques que li havia dit sobre l’àvia i sobre mi. Per això li vaig donar una cita. Vaig avisar el director perquè la fes esperar al saló. Em va dir que feia temps que la coneixia, no només a ella sinó també a les seves amigues, i això força abans que haguessin assolit «l’edat de la puresa», però que estava molest amb elles per coses que havien escampat de l’hotel. «No deuen ser gaire “il·lustrades” per parlar així. A menys que no les hagin calumniat». Vaig comprendre fàcilment que «puresa» era en realitat «pubertat». Esperant l’hora d’anar a reunir-me amb Albertine, mantenia els ulls clavats, com sobre un dibuix que acabem per deixar de veure a força de mirar-lo, en la fotografia que Saint-Loup havia fet quan, de cop i volta, vaig tornar a pensar: «És la meva àvia, jo soc el seu net», com un amnèsic recupera el seu nom, com un malalt canvia de personalitat. La Françoise va entrar per dir-me que Albertine havia arribat i, en veure la fotografia, va dir: «Pobra senyora, és ben bé ella, es pot veure fins la piga que tenia a la galta; el dia que el marquès la va fotografiar ja estava força malalta, s’havia trobat malament dues vegades. “Sobretot Françoise”, m’havia dit, “el meu net no ho ha de saber”. I ho amagava molt bé, sempre estava contenta en societat. Sola, per exemple, em feia la impressió que de tant en tant tenia la ment una mica monòtona. Però li passava de seguida. I després em va dir de cop i volta: “Si mai em passa res, és important que conservi un retrat meu. No me n’he fet mai cap”. Aleshores em va enviar a dir al senyor marquès si no podria pas fer-li una fotografia, pregant-li que no digués al senyoret que era ella qui l’hi demanava. Però quan vaig tornar a dir-li que sí, ja no se la volia fer perquè es pensava que no feia bona cara. “Això encara és pitjor”, em va dir, “que no tenir cap fotografia”. Però, com que no tenia un pèl de ximple, va acabar per arreglar-se tan bé, posant-se un gran barret d’ala ampla que ja no feia servir si no sortia a l’aire lliure. N’estava ben cofoia, d’aquesta fotografia, perquè en aquell moment no creia que pogués tornar més a Balbec. Jo ja podia dir-li: “Però senyora, no ha de parlar així, no m’agrada sentir la senyora parlar així”, que ella no canviava d’idea. I, mare meva, ja feia uns quants dies que no podia ni menjar. És per això que animava el senyoret a anar a sopar ben lluny amb el senyor marquès. Aleshores, en comptes d’anar a taula, feia veure que llegia i, tan bon punt el cotxe del marquès arrencava, pujava a dormir. Alguns dies volia avisar la senyora que vingués a veure-la altra vegada. I després tenia por d’espantar-la, perquè al final no li va dir res. “Miri, Françoise, sap, és millor que s’estigui al costat del seu marit”». La Françoise, mirant-me, em va preguntar de cop i volta si em sentia «indisposat». Li vaig dir que no; i ella: «Bé, doncs, em té aquí plantada xerrant amb vostè. Potser la seva visita ja ha arribat. He de baixar. No és una persona per a aquest lloc. I com que sempre va esperitada, potser ja ha marxat. No li agrada esperar. Ah! Ara la senyoreta Albertine sí que és algú!». «S’equivoca, Françoise, ella no està gens malament, diria que és massa bona i tot per a aquest lloc. Però vagi a avisar-la que avui no la podré veure».

Quines exclamacions compassives hauria despertat en la Françoise si m’hagués vist plorar! Vaig tenir la precaució d’amagar-me. Si no fos per això, hauria merescut la seva simpatia. Però jo li oferia la meva. No ens posem prou en el cor d’aquestes pobres minyones que no poden veure’ns plorar, com si plorar ens fes mal; o potser els fa mal a elles, ja que la Françoise em va dir quan era petit: «No plori, no m’agrada veure’l plorar així». No ens agraden les grans frases, els testimonis, i ens equivoquem, així tanquem el nostre cor al patetisme del camp, a la història de la pobra criada, acomiadada, potser injustament, per robatori, tota pàl·lida, més humil tot d’una, com si fos un delicte veure’s acusat, que es desfoga invocant l’honestedat del seu pare, els principis de la seva mare, els consells de la seva àvia. El cert és que aquests mateixos criats que no poden suportar les nostres llàgrimes ens faran agafar sense escrúpols una pleuresia perquè a la donzella del pis de baix li agraden els corrents d’aire i no seria educat suprimir-los. Perquè cal que els mateixos que tenen raó, com la Françoise, també s’equivoquin per fer de la Justícia una cosa impossible. Els plaers més humils de les serventes provoquen el rebuig o la mofa dels seus senyors, ja que sempre es tracta d’una minúcia, però ximplement sentimental, antihigiènica. Per això, poden dir: «Com pot ser! Jo que en tot l’any només demano això i ara m’ho neguen!». I, tanmateix, els senyors permetrien molt més sempre que no fos estúpid o perillós per a elles... o per a ells. La veritat és que davant la humilitat de la pobra minyona, tremolosa, a punt de confessar un delicte que no ha comès dient «me n’aniré avui mateix si cal», no s’hi pot oposar resistència. Però també és important saber no romandre insensible, malgrat la banalitat solemne i amenaçadora de les coses que diu, la seva herència materna i la dignitat del «terrer», davant d’una vella cuinera que s’empolaina amb una vida i una ascendència honorables, l’escombra subjectada com un ceptre, portant el seu paper fins a la tragèdia, entretallant-lo de plors, redreçant-se amb majestat. Aquell dia vaig recordar o imaginar escenes semblants, les vaig relacionar amb la nostra vella serventa i, des d’aleshores, malgrat tot el mal que va poder fer-li a Albertine, vaig estimar la Françoise amb un afecte intermitent, cert, però de la classe més forta, d’aquella que té com a base la pietat.

Sens dubte vaig patir tot el dia quedant-me palplantat davant la fotografia de l’àvia. Em torturava. Menys, tanmateix, del que em va torturar al vespre la visita del director. Mentre li parlava de l’àvia i ell em reiterava el seu condol, el vaig sentir dir (perquè li agradava usar paraules que pronunciava malament): «És com el dia que la seva àvia va patir aquell simecope, el volia avisar, perquè a causa de la clientela, ja m’entén, hauria pogut perjudicar la casa. Hauria estat millor que marxés aquella mateixa nit. Però em va suplicar que no en digués res i em va prometre que no tindria cap altre simecope o que partiria a la primera de canvi. El cap de planta em va informar, però, que n’havia tingut un altre. Però, és clar!, vostès són antics clients que volíem complaure, i a partir d’aquell moment que ningú es va queixar...». Així doncs, la meva àvia patia síncopes i me’ls havia amagat, potser a la mateixa època en què jo era menys amable amb ella, en què es veia obligada, mentre patia, a esforçar-se per estar de bon humor per no disgustar-me i semblar que es trobava bé perquè no la fessin fora de l’hotel. «Simecope» és una paraula que, pronunciada així, no hauria imaginat que, aplicada als altres, em pogués semblar ridícula, però que, en la seva estranya novetat sonora, semblant a la d’una dissonància original, va romandre durant molt de temps com una cosa capaç de despertar dins meu les sensacions més doloroses.

L’endemà, a petició de la mamà, vaig anar a estirar-me una estona a la platja, o més aviat a les dunes, allà on és possible amagar-se entre els seus replecs, i on sabia que Albertine i les seves amigues no em podrien trobar. Les parpelles, abaixades, només deixaven passar una llum, tota rosa, la de les parets interiors dels ulls. Després es van tancar totalment. Aleshores l’àvia se’m va aparèixer asseguda en una butaca. Tan feble, que semblava viure menys que una altra persona. Tanmateix, jo la sentia respirar; de vegades un senyal mostrava que havia entès el que dèiem, el pare i jo. Però ja podia fer-li petons que no aconseguia despertar en els seus ulls una mirada d’afecte, una mica de color a les galtes. Absent d’ella mateixa, semblava no estimar-me, no conèixer-me, potser no veure’m. No podia esbrinar el motiu de la seva indiferència, del seu abaltiment, del seu descontentament silenciós. Vaig portar el meu pare a un costat. «Ja ho veus, de qualsevol manera no es pot negar, ha captat exactament cada cosa. És la il·lusió completa de la vida. Si poguéssim fer venir el teu cosí, que afirma que els morts han deixat de viure! Ara ja farà un any que és morta i, de fet, continua viva. Però, ¿per què no vol fer-me un petó?». «Mira com li penja el cap». «Però si li agradaria anar als Champs-Élysées després». «És una bogeria!». «Realment, ¿creus que no li aniria bé, que podria morir encara més? No és possible que ja no m’estimi. Per molt que li faci petons, és que no em somriurà més?». «Què vols! Els morts són els morts».

Alguns dies més tard, em reconfortava mirar la fotografia que havia fet Saint-Loup; no em despertava el record del que havia dit la Françoise perquè aquest no m’havia abandonat i ja m’hi havia acostumat. Però davant la idea que em feia del seu estat tan greu, tan dolorós aquell dia, la fotografia, aprofitant encara les estratègies emprades per la meva àvia i que aconseguien enganyar-me fins i tot després d’haver-me estat revelades, me la mostrava tan elegant, tan despreocupada, sota el barret que li amagava la cara lleugerament, que no la veia tan desgraciada i malalta com m’havia imaginat. I, tanmateix, les seves galtes tenien, sense que ella se n’adonés, una expressió pròpia, un to plomís i demacrat, com la mirada d’una bèstia que se sentís triada i designada, la meva àvia tenia un aspecte de condemnada a mort, un aire involuntàriament ombrívol, inconscientment tràgic que a mi se m’escapava, però que impedia a la mamà mirar mai aquesta fotografia, aquesta fotografia que li semblava menys una fotografia de la seva mare que de la seva malaltia, d’un insult que la malaltia proferia al rostre brutalment bufetejat de l’àvia.

Després, un dia, em vaig decidir a fer dir a Albertine que la rebria properament. I és que un matí de gran calor prematura, els mil crits dels infants que jugaven, dels banyistes que es feien bromes, dels venedors de diaris, m’havien descrit amb traços de foc, en espurnes entrellaçades, la platja ardent que les tímides onades anaven, l’una rere l’altra, a ruixar amb la seva frescor; aleshores va començar el concert simfònic barrejat amb el xipolleig de l’aigua, en el qual els violins vibraven com un eixam d’abelles extraviat al mar. De seguida vaig desitjar tornar a sentir el riure d’Albertine, rebre les seves amigues, aquelles noies que es retallaven sobre el fons de les onades i que s’havien quedat fixades en el meu record com l’encant inseparable, la flora característica de Balbec; i havia decidit enviar a través de la Françoise una nota a Albertine per a la setmana següent, mentre el mar, pujant suaument a cada trencament d’ona, recobria del tot amb un corrent de cristall la melodia, les frases de la qual apareixien separades les unes de les altres, com aquells àngels lutiers que, al capdamunt de la catedral italiana, s’eleven entre les crestes de pòrfir blau i de jaspi escumós. Però el dia que finalment Albertine va venir, el temps s’havia espatllat i tornava a fer fred i, a més, no vaig tenir l’ocasió de sentir el seu riure; ella estava de bastant mal humor. «Balbec està mort, aquest any», em va dir. «Intentaré no quedar-me gaire temps. Ja sap que soc aquí des de Pasqua i d’això ja en fa més d’un mes. No hi ha ningú. No es deu pensar que és divertit, oi?». Malgrat la pluja recent i el cel canviant a cada minut, després d’haver acompanyat Albertine fins a Épreville, perquè Albertine feia, segons la seva expressió, la «llançadora» entre aquesta platgeta, on hi havia la vil·la de la senyora Bontemps, i Incarville, on l’havien acollit «en pensió» els pares de Rosemonde, vaig sortir a passejar sol cap a aquella gran carretera que enfilava el cotxe de la senyora de Villeparisis quan anàvem a passeig amb l’àvia; uns bassals d’aigua que el sol que aleshores brillava encara no havia assecat convertien el terra en un autèntic pantà, i pensava en l’àvia, que temps enrere no podia fer dues passes sense enfangar-se. Però, tan bon punt vaig arribar a la carretera, em vaig quedar enlluernat. Allà on només havia vist amb l’àvia, el mes d’agost, les fulles i com l’emplaçament de les pomeres, ara se’n veia fins a l’horitzó en plena floració, d’un luxe inaudit, amb els peus al fang i vestides de festa, sense prendre precaucions per no perdre el més meravellós setí rosat que mai s’hagi vist i que el sol feia brillar; l’horitzó llunyà del mar fornia a les pomeres com un rerefons d’estampa japonesa; si alçava el cap per mirar al cel entre les flors, que mostraven el seu blau asserenat, gairebé violent, semblaven apartar-se per mostrar la profunditat d’aquest paradís. Sota aquest atzur, una brisa lleugera, però freda, feia tremolar lleugerament els poms rogencs. Mallerengues blaves venien a posar-se a les branques i saltironaven entre les flors, indulgents, com si un aficionat a l’exotisme i als colors hagués creat artificialment aquella bellesa viva. Però feia saltar les llàgrimes d’emoció perquè, per molt lluny que arribés en els seus efectes d’art refinats, es notava que era natural, que aquelles pomeres eren allà, enmig del camp, com camperols en una carretera principal de França. Després, als raigs de sol els van succeir de sobte els de pluja; van ratllar tot l’horitzó, van recloure la renglera de pomeres dins la seva xarxa grisa. Però aquestes continuaven alçant la seva bellesa, florida i rosa, al vent, ara glacial sota el ruixat que queia: era un dia de primavera.