Refem el camí, ara a peu. Tornem a passar per davant dels serveis i del museu, que estan porta per porta. El Comas coixeja a bon ritme davant nostre i la feina que tenim per seguir-li el pas. Quan se li fica una cosa entre cella i cella no hi ha qui l’aturi. Truquem a una de les portes que hi ha a mà esquerra, just al principi d’un pòrtic, i ens fan passar a una sala d’espera. Només seure sentim el bip d’un missatge de mòbil. Tots tres traiem el telèfon per silenciar-lo.
—Collons de Veva, encara no hem arribat i ja em demana que no m’oblidi de portar-li el mató! —ens diu el Comas—. És tan friqui de la Moreneta que no para d’enviar missatges! Si ho arribo a saber, no li ensenyo a fer anar el WhatsApp. Encara l’hauré de silenciar!
La senyora Genoveva és la veïna de dalt del Comas. Es van fer amics quan va traspassar a uns xinesos el bar que regentava al Raval amb el seu marit. L’endemà de jubilar-se, el marit va morir d’un atac de cor, i la Veva, que coneix mig barri i cuina divinament, va començar a convidar veïns i coneguts a sopar. Ja fa temps que cada dijous el tiet hi puja a fer alguna partideta, de backgammon o del que sigui.
—No cal que la silenciïs, pobra dona, que no en té cap culpa —el renyo amb el to de joveneta repel·lent que gasto quan l’educo en els misteris del món digital—. N’hi ha prou que silenciïs el so del teu mòbil.
Encara parlem de la Veva quan apareixen dos monjos i un home amb texans.
—Bon dia, soc en Marc Evangelista, cap de comunicació de l’abadia de Montserrat, i aquests són els pares Torras i Tarrés —diu el dels texans, exercint d’amfitrió, abans de deixar-nos de pasta de moniato—. Hola, Francesc. Què fas per aquí?
No m’havia plantejat que un monestir pogués tenir cap de premsa, però encara menys que el Garota el conegués.
—Vangelis! Quina sorpresa! —sento que li diu—. He vingut a fer tasques de suport a l’organització de les jornades internacionals de jocs de taula.
Tasques de suport? Quins pebrots! De xofer, camàlic i, de passada, per alegrar-me les nits! De seguida ens fan saber que el penques del Garota i el tal Vangelis són de la mateixa promoció de periodisme. El Comas també hi fica cullerada. Comencen a passar-se la pilota sense deixar que la toquem cap dels tres que portem faldilles: jo, curta, i els dos monjos, fins als peus.
Quan em passa això desconnecto i el meu caparró inquiet no es pot estar d’imaginar coses. Per exemple que sota un hàbit com el d’aquests monjos bonhomiosos s’hi amaga un depredador sexual com el que va abusar d’un grapat de nens a les colònies. No fa gaire vaig veure un reportatge que em va deixar feta pols. L’any 2019 el monestir mateix va publicar els escandalosos resultats d’una investigació que, poc després, la pandèmia va ajudar a fer oblidar. El Comas diu que podem celebrar aquestes jornades a Montserrat perquè volen millorar la imatge a baix cost, i està segur que ara apadrinaran moltes activitats culturals, sobretot dedicades als joves.
—Doncs poden transmetre les nostres salutacions al pare abat —sento que diu—. Serà un honor poder-li agrair la seva hospitalitat en qualsevol moment que li vagi bé, tant si vol que ens hi acostem com si li vaga venir-nos a veure aquí.
Si li vaga, diu. Després se m’enganxen paraules que ja no fa servir ningú i els meus amics es foten de mi, perquè parlo com els boomers. Quan passes dels vint-i-cinc deixes de tenir la sensació que darrere teu només hi ha canalla. Només cal escoltar iCat o Flaix FM per adonar-te que t’estàs fent gran. L’altre dia hi va trucar una noia desesperada perquè tenia un crush i em va costar mig programa entendre que estava enamorada platònicament del seu profe. Em sembla que em passaré a RAC105. A més, coincideix que aquests últims anys he treballat amb el tiet, bueno l’oncle, que és un enamorat de les paraules, i la banda sonora que sento ja no és tan random. La Laura i la Tània em tenen fregida, amb això. No paren de dir que m’he fet gran de la llengua en amunt i després fan tot de bromes sexuals de les meves anades i vingudes amb el Garota.
—En principi, el pare abat té previst arribar-se a l’hotel Abat Cisneros, després de vespres i abans de completes —li respon el senyor Evangelista aquest que coneix el Garota—, però els horaris de portes endins són una mica més estrictes i potser encara els enxamparem a l’alberg Abat Oliba. No cal que n’estiguin pendents.
L’Abat Oliba, l’Abat Marcet, l’Abat Cisneros, el pare abat... M’adono que a Montserrat tot passa entre abats i em venen al cap alguns jocs de paraules amb Batman que m’estalvio. No vull morir jove. Abatuda.
—Qualsevol moment serà bo —repeteix el Comas.
M’he perdut una part de la conversa, però reconnecto a temps per sentir com el Vangelis tranquil·litza el Comas sobre les condicions de l’alberg on els quinze experts es constituiran en jurat per deliberar.
—De fet, l’alberg Abat Oliba ha estat remodelat fa poc i les seves instal·lacions són molt més modernes que les de l’Abat Cisneros.
Veig que el Vangelis és, sobretot, un bon venedor. En això s’assembla molt al Garota, que, abans amb els llibres i ara amb la feina de l’hospital de Sant Pere on treballa, és capaç de captar l’atenció de qui sigui.
—Moltes gràcies per venir —ens diu, llagoter—. Ens va molt bé que els joves associïn Montserrat amb coses positives.
Ja veig per on va. Formem part d’una operació d’imatge.
—El joc és una expansió de l’esperit que serveix per fomentar l’aprenentatge —afegeix el pare Tarrés amb una veu de sermó.
Miro de reüll el Comas a veure com reacciona davant d’aquest elogi encobert de la seva odiada gamificació, però veig que no s’immuta. Altres vegades, s’indigna quan sent a parlar de fer viure com una experiència de joc una activitat que no ho és. Però avui re de re. Com si sentís ploure. L’única reacció, no sé si conscient, és un badall. L’he vist a venir perquè primer ha aclucat els ulls com si el sol l’enlluernés i, tres segons més tard, li esclata en tota la seva esplendor a l’altura del paladar i fa una boca d’hipopòtam.
—Tanca la boca —li crido—, que et sortirà volant la dentadura postissa!
La típica broma de sobretaula de jocs, que s’ha de respondre fent llengotes.
—Em sembla que nosaltres hauríem d’anar passant —ens diu el Garota mentre es toca el canell—. Aviat arribaran els experts i encara hem de descarregar material de la furgoneta.
—Ara mateix truco a l’encarregat de l’alberg perquè us ajudin —replica el Vangelis.
Entre boomers no calen paraules. Ells sempre tan endreçats i eficaços. El Garota, quan estem junts, fins i tot es planifica les trucades de feina prou espaiades perquè entremig tinguem temps de fotre un clau. Com dues ànimes bessones, agafen les regnes de la situació i abans que arribi el primer expert ja tenim la sala de reunions preparada, amb els roll-ups, els fullets en anglès, la pantalla encesa i les taules en la disposició adequada.