La primera vegada que vaig veure el mar tenia cinc anys. El vaig veure de molt lluny, tot i que passejava per la platja. Però com que hi havia marea baixa, l’aigua s’havia retirat un bon quilòmetre i estava replegada sobre l’horitzó. Em va saber greu, era com si el meu nou company de joc s’hagués amagat, i l’únic que es veia del mar —mira, deia la mare mentre m’ho assenyalava amb el dit, el veus?— era una ratlla gairebé negra sota un cel pintat de núvols grisos. Sota la ratlla negra n’hi havia una altra, més prima i tota blanca. Allò és l’escuma salada, va explicar-me la mare. I d’aquella escuma en sorgia una immensa plana de fang, dividida en una part clara i dura, que marcava la vora que no es mulla mai, i una de fosca i tova, plena d’ondulacions que semblaven costelles cobertes d’una pell color de xocolata. Això és el fons del mar, va dir la mare, i juntes vam buscar forats per on respiressin crancs i petxines, vam descobrir meduses mortes, que portaven el reflex del cel en els seus cossos gelatinosos, vam veure algues llargues i entortolligades que jo m’imaginava com cabells de sirenes adormides, enterrades entre els crancs i les petxines. La mare i jo caminàvem una mica de gairell sobre aquesta frontera entre la terra i el mar, amb un peu descalç sobre la sorra seca i l’altre que s’enfonsava en el fang. Quan era l’hora de tornar vam agafar dues branques que la marea havia deixat enrere i que ens van servir com a bastons per no perdre l’equilibri. Feia de mal caminar, però no volíem tenir-ho ni massa fàcil amb els passos lleugers sobre la part dura de la platja, ni massa difícil amb els dos peus enganxats al fang que ens arribava al turmell. La vida és així, va dir la mare: una mica de cada. Vaig pensar que em deia una veritat important, perquè qui et porta a passejar sobre el fons del mar sense que et toqui l’aigua ha de ser ben savi.
L’endemà va fer sol, i aleshores la mare i jo vam tornar a la platja amb banyadors i tovalloles. Vam triar l’hora de la marea alta, que era a les deu del matí, i ens hi vam quedar fins a les quatre de la tarda, fins que el mar s’havia replegat de nou sobre l’horitzó. De tant en tant la mare s’aixecava de la seva tovallola i anava a estirar les cames i mullar els peus, o s’acostava a la pensió i preguntava als amos si el capità havia trucat per dir quan arribaria. Llavors tornava amb una mirada buida que jo ja coneixia, però amb les mans plenes d’alguna cosa per menjar i beure —amanida d’arengada i un parell d’ampolletes de ginebra per a ella, patates fregides i suc de poma per a mi—, mentre jo jugava absorta a la vora d’aquell mar ras i misteriosament minvant: quan aixecaves la vista, tot semblava ser al seu lloc. Si, passats uns minuts, tornaves a mirar, l’aigua ja havia baixat un metre i la tovallola de la mare estava despoblada. Però no em vaig preocupar ni avorrir en cap moment: construïa castells de fang, colleccionava pedres i petxines, intentava trepitjar l’escuma de les onades i cavava pous a la sorra.
A la tarda, mentre tornàvem a la pensió, ja vam notar totes dues una tibantor estranya a la cara, i com la brisa més lleugera ens feia venir calfreds. Deu ser la sal, va dir la mare, però després de la dutxa teníem la pell adolorida i vermella, i tot i que ens sentíem com si ens cremessin vives, tremolàvem sota les mantes extres que els nostres hostes ens havien portat, a més de draps molls i pastilles i aigua i pomada.
La febre em va durar dos dies. Quan vaig tornar a obrir els ulls encara embotornats, la mare seia al meu costat, amb els ulls igualment inflats, però ja es veia que era de plorar.
—On és el capità? —vaig preguntar.
—Se n’ha anat amb la marea —va respondre la mare.
—Però d’aquí sis hores tornarà —vaig dir, orgullosa d’haver entès el ritme de les aigües del nord.
La mare, que feia tuf de ginebra, es va aixecar i va començar a guardar la nostra roba a la maleta.
—No volem esperar tant, ocelleta. Ja no.
El capità era un home molt alt i molt prim, tant que, quan feia un rar petó en públic a la mare —vull dir, al meu davant—, s’havia de corbar com una tulipa mentre ella es posava de puntetes. També era, als meus ulls, un home vell, vint-i-un anys més gran que la meva mare, i duia els cabells llargs en forma de cua. Ens visitava dos o tres cops a l’any, durant un parell d’hores, i, si s’entenia amb la mare, es quedava una setmana amb nosaltres, en general a l’estiu i en algun lloc fora de la ciutat, com aquell poble vora mar. Era ell que triava el dia de la visita a casa, i era ell que triava l’indret on estaríem junts per aquelles vacances curtes. Sempre hi arribàvem per separat, perquè els nostres punts de partida mai no eren els mateixos: casa nostra era casa meva i de la mare, casa seva era una adreça canviant i sovint desconeguda. La manera més segura de contactar-hi era enviar-li una carta a un apartat de correus, en un aeroport llunyà que es deia el Prat, i en general ens trucava un parell de setmanes més tard, o simplement apareixia sense dir-nos res: d’una altra ciutat, d’un altre país, fins i tot d’un altre continent.
El dia que ens venia a visitar a casa el trobava quan tornava de l’escola —sempre era una sorpresa, mai m’ho anunciaven—, i ell sortia de l’habitació de la mare per asseure’s amb mi durant una estona a la cuina, perquè desplegués els meus dibuixos sobre la taula. Se’ls mirava amb aquells ulls cansats i deia, amb un accent nasal:
—Gens malament, nena, a veure si has heretat el talent del teu pare, eh?
No m’agradava quan m’ho deia, sentia que no tenia dret a reclamar que fossin seus, ni les meves ganes de dibuixar ni l’amor de la meva mare, que ens observava des de la porta, mig vestida i escabellada, amb els braços plegats. No sé si ens mirava amb la melancolia del que podria haver sigut —una família normal, amb pare, mare i filla en una escena quotidiana— o amb l’esforç per memoritzar el moment, tan volàtil. Només sé que cada vegada que el capità s’aixecava de la cadira per acomiadar-se, els ulls de la mare ja reflectien un buit igual al d’aquell dia de la platja. Cada vegada. I cada vegada ella li agafava el braç, demanant-li que es quedés una mica més, què tal un cafè, quan tornes, per què em tractes com una puta, la nena et necessita, no te’n vagis...
—Doncs ja no cal que vinguis mai més!
Després d’haver-nos deixat plantades aquell estiu, ja no el vaig tornar a veure i al final vaig deixar de pensar-hi. La mare s’havia equivocat: jo no el necessitava. Ella potser sí, fins que ja no, perquè a vegades ens curem de trobar a faltar una persona, malgrat que ens costi, tot i que ens hagi fet més mal que bé.
—L’únic bé que m’ha fet —em va dir la mare amb un somriure— ets tu, ocelleta.
Amb això en teníem prou. Pocs mesos després la mare va conèixer un home jove i maco i enamorat com ella. De seguida vam anar a viure amb ell sense ni haver de canviar de barri, i poc després jo ja tenia, a més d’un pare nou, un germanet, i un parell d’anys més tard una germaneta. Tot plegat ens el va fer oblidar, o alguna cosa semblant.
La segona vegada que vaig veure el mar tenia vint anys. Érem tres amics de la universitat —una altra noia, un noi i jo— i havíem viatjat fins a la punta més occidental de la costa europea, conduint durant dues nits i dos dies, gairebé sense aturar-nos, beguts per la promesa d’unes vacances d’estiu just abans dels exàmens de final de curs. Quan vam aparcar el cotxe, ja sentíem el soroll de les onades que es trencaven, i vam córrer per enfilar-nos a les dunes, baixar a la platja i llançar-nos amb crits i rialles a l’Atlàntic, en aquella hora ja enfosquit per la posta de sol. Una mica més enllà, un grup de surfistes encara provava de cavalcar les onades imponents que nosaltres perforàvem amb els nostres cossos, i quan emergíem ja els vèiem arribar elegantment a la vora. L’escuma ens corria pels braços en forma de bombolles, i l’aigua gelada ens estovava els ossos adolorits pel viatge i ens encenia la pell. Quan vam sortir, ens vam asseure sobre la sorra per observar aquella immensitat de cel i mar tenyida de roses i daurats. Les onades s’anaven retirant i, de sobte, em vaig recordar que, feia més de mitja vida, havia tingut un pare que va desaparèixer rere l’horitzó, com ara el sol, arrossegat per la marea baixa. Per a la meva sorpresa vaig començar a plorar, i els altres em van abraçar.
—Aleshores es va ofegar? —va preguntar el meu amic.
—No ho crec. Era una manera de dir de la meva mare. Però és cert que era capità d’un vaixell mercantil, o sigui que...
—O sigui que no ho saps. Potser encara és viu. És possible, no? —va dir la meva amiga.
—Mai m’ho havia plantejat. Havia desaparegut i ja està.
—I no tens curiositat?
No vaig saber què respondre, però vaig pensar que, si un silenci no és el mateix que una mort, igualment l’oblit no és el mateix que la indiferència.
Aquella nit i les nou nits seguides vam compartir una habitació amb un llit de matrimoni i un de plegable tan curt que qualsevol de nosaltres havia de dormir-hi amb els peus penjant en l’aire. Primer vam decidir que aniríem canviant i que, per sorteig, la primera a dormir al llit petit seria l’amiga, però ella el va trobar tan incòmode que, després d’un parell d’hores buscant una bona posició, va fer-se un lloc entre l’amic i jo al llit de matrimoni.
La primera nit vam dormir com pedres, rendits del viatge. La segona nit vam fer l’amor, i la tercera, i la quarta, i així fins al final. De dia ens banyàvem, o llegíem, o cadascú anava a la seva, o fèiem esbossos del paisatge i ens retratàvem mútuament (ens consideràvem joves artistes, i portar la llibreta i el llapis amunt i avall ens donava —crèiem— un aire avantguardista). De nit, després de sopar en un baret vora mar, passejàvem una estona fins que algú declarava que tenia son i fred, i, un cop a l’habitació, ens estiràvem al llit com qui només vol xerrar una mica abans de dormir. Llavors les carícies començaven com si dibuixéssim: amb un dit que traça una línia per un cos a penes vestit, seguint una ombra, baixant una corba, pujant un os que sobresurt. Quan l’amic superava les pessigolles i se’ns entregava, la meva amiga i jo fèiem de la seva pell un llenç pintat per les nostres llengües, i ell ens penetrava acompanyat per tres boques i sis mans fins que tots quedàvem saciats. Aquest joc ens semblava molt natural, i de dia no mencionàvem ni una vegada el que passava de nit. Potser havíem fet un pacte, tot i que sense dir-ho en veu alta: que en teníem prou amb el nostre trio. (De fet no vam conversar amb cap dels altres joves que dormien al mateix hostal i es banyaven a la mateixa platja, i que ens semblaven turistes ximples, nens superficials, esclaus de la moda i de la diversió.) No, nosaltres hi érem per compartir una experiència profunda, com va dir la meva amiga un vespre al nostre baret, on vam filosofar sobre la maduresa com a artistes i persones, mentre buidàvem unes quantes ampolles de vi blanc.
—El triangle representa l’harmonia màxima —va afegir.
—El pubis i la divinitat! —va proclamar l’amic.
Jo els escoltava i assentia, però dins el meu cap ressonava la marea, ara alta i murmurejant: la franja escumosa de les onades, il·luminada pels llums del bar, gairebé tocava a la terrassa on estàvem asseguts. Un moviment incessant, constant en la inconstància, suau i violent alhora, seductor i perillós. Sense angles. Em va semblar que no estava feta per declarar manifestos, com els meus amics. Potser preferia ser simplement com la meva mare havia descrit la vida mateixa: una mica fàcil, una mica difícil, segons com i seguint les circumstàncies. Vaig acceptar, amb sorpresa, que sí que havia heretat alguna cosa del meu pare: no pas el talent artístic —quin talent podia tenir un capità d’alta mar?—, sinó el desinterès per establir lligams. Perquè, malgrat que sentia una forta atracció física pels meus dos acompanyants, no veia la necessitat de formar part d’un «triangle diví», ni de tenir una llista d’experiències profundes obligatòries. Al contrari: les nits d’amor em feien voler ser més lliure, i de dia era jo la que passejava sola més estona, cada vegada més lluny, i m’enfilava a les roques per comptar els vaixells a l’horitzó. Ells també es movien com la marea: sense que te n’adonessis. I, de cop, havien desaparegut.
Havíem decidit començar la nostra tornada de nit, fent el mateix recorregut i d’una sola tirada, incloent-hi petites pauses en alguna benzinera de tant en tant. A l’hostal ens van deixar ocupar l’habitació fins al vespre, i, mentre els meus amics feien les maletes i tenien la intenció de descansar una mica abans de sortir —ell seria el qui, segons el nostre tradicional sorteig, conduiria el primer tram—, vaig anar al mar per fer-hi l’últim bany. Havia entès que volien estar sols i que, al final del nostre viatge, ja no seríem tres sinó dos més una. Hi ha coses que comencen i acaben sense que s’hagi de dir res.
En aquella hora hi havia un nen que jugava a la platja, sota els ulls atents de la seva mare. M’hi vaig reconèixer en la seva solitud, absort en la construcció d’un fossat que envoltava el seu castell de sorra, qui sap si esperant la tornada d’algú més. I mira’l. Ja arribava.
Després d’aquelles vacances, vaig tornar a submergir-me en el meu paisatge habitual d’edificis envoltats de camps, que arribaven fins a la vora dels boscos i jeien al peu d’una serralada: només terra a la vista. Vaig deixar de pensar en el mar i en el capità de les marees com qui passa d’una habitació a l’altra, apagant i encenent llums. Vaig passar els exàmens i vaig fer més amics, més amants, perquè creia —perquè crèiem— que l’amistat no excloïa el sexe. I així anava fent, amb la vaga sensació d’estar buscant alguna cosa, sense parar-me a pensar què era exactament.
Fins que un dia —just després d’haver fet vint-i-un anys— vaig rebre carta d’un notari de Barcelona. Que si jo era la filla d’un home amb un nom que m’era conegut, nascuda en una data que m’era familiar, i que, si era que sí, li enviés una partida de naixement. Ho vaig fer. I vaig trucar a la meva mare.
—Em sembla que s’ha mort —li vaig dir.
—Qui? —va preguntar la mare, alarmada.
—El capità.
Vaig sentir com sospirava alleujada.
—Però si va morir fa molts anys, ocelleta.
—Ah, sí?
—Te’n recordes d’aquell viatge al mar del Nord? Quan ens vam cremar com unes gambes i ell no va venir? Era perquè s’havia mort. Ho vaig saber poc després.
—No m’ho vas dir mai.
—Només t’ho volia dir quan preguntessis per ell.
—Però per què?
—Per no pertorbar el teu oblit, suposo.
—I el teu.
—Tens raó. I el meu.
—Llavors, de què va morir?
—No ho sé, ocelleta. Un dia va deixar de pagar la pensió i em van dir que era per defunció.
—No en saps gaire res, oi?
—Em sap greu. L’únic que sabia era el seu nom, que era holandès, que em va seduir i deixar prenyada durant un viatge de batxillerat a Amsterdam, i que tenia un apartat de correus a l’aeroport de Barcelona. Ja sé que és fort, però va ser així, i ara mateix és com si et parlés d’una altra vida. Pensa que aleshores jo era pràcticament una nena.
—En tenies vint-i-tres, no? Quan ell va morir. Eres més gran que jo avui.
—Però infinitament més ingènua, t’ho asseguro. Com és que m’ho preguntes ara?
Amb la mare vam quedar que ens trobaríem aviat: ella em parlaria de tot el que recordés, i jo li explicaria què hi havia darrere de la carta del notari, si és que hi havia alguna cosa.
Una setmana més tard vaig rebre un paquet de Barcelona, acompanyat d’unes ratlles del notari en què m’informava que, segons el testament del capità, m’havia de fer arribar el seu contingut quan hagués fet vint-i-un anys. La primera cosa que em va passar pel cap era que potser no sabia que la majoria d’edat és als divuit. Després em vaig preguntar si potser havia intuït que, als vint-i-un anys, ja seria una adulta més feta, menys impressionable davant d’un senyal que arriba del passat, com un missatge en una ampolla, dut fins a terra ferma per la marea. I vaig pensar que ell havia previst que no seria part de la meva vida, ni dels meus records.
Fins ara.
La capsa era rectangular, més grossa que una de sabates, feta de cartró negre molt dur, i amb les cantonades reforçades de llautó. Sobre la tapa hi havia un adhesiu esgrogueït que duia el meu nom, escrit amb tinta pàl·lida i un petit error: Carla en lloc de Karla. Vaig decidir que ho trobaria perdonable i vaig aixecar la tapa. A l’instant em va semblar sentir la remor del mar, però era només el so de la meva pròpia sang que el cor accelerat feia bombar per les venes. Dins de la capsa hi havia un munt de fotos, totes en blanc i negre, tan boniques que només les podria haver fet un artista. Primer, dotzenes de fotos que retrataven escenes marítimes: ocells que descansaven sobre la barana d’un vaixell. Dofins i balenes en alta mar. Una sèrie de variants de dues ratlles en dos grisos diferents: l’abstracció de cel i mar —un mar sense nom— sota diferents angles del sol. El perfil d’un cuiner davant d’una flama, amb la ratlla de l’horitzó emmarcat per una finestra rodona com a fons. El retrat d’un jove mariner amb el rostre envellit per la feina i la soledat, tot ruixat per la bromera. Xemeneies que treien fum, contenidors gegants, escales estretes, passadissos foscos, cabines petitíssimes, en un joc d’ombres i clarors. Homes —només homes— amb el mateix cansament als ulls que tenia el capità, fumant, bevent, afaitant-se davant de miralls petitons, lluint les seves dents d’or, a vegades somrient, a vegades maleint el fotògraf, sempre invisible. Sempre. No vaig trobar cap foto on sortís ell. En canvi, sota les fotos fetes al vaixell, vaig trobar-hi mig centenar de retrats de la mare i meus.
La mare realment semblava una adolescent que flotava entre la infantesa i l’edat adulta. Quan no s’adonava de la càmera era una nena somiadora; quan mirava el fotògraf esdevenia una dona seductora. Hi havia fotos en què m’agafava de la mà, riallera, com si fos la meva germana gran; en d’altres em portava als braços com una veritable mare, amb els ulls foscos d’amor i responsabilitat. Semblava que el capità ens hagués fotografiat en cada visita a casa nostra, un lloc que jo gairebé tenia oblidat, d’on només em quedaven imatges incompletes, com flaixos, de la cuina i de l’entrada. Ara podia retornar a totes les habitacions, trepitjar el terra de parquet (cruixent) de la petita sala menjador, mirar el paper de paret (flors taronges) al costat del meu llit, recordar-me de les rajoles (verdes) del quarto de bany, tot i que, a les fotos, no sortien colors. I ara, per fi, em podia veure en totes les etapes de petita, perquè la mare mai va tenir una càmera, i la primera foto de la meva vida, fins ara, era del dia del seu casament. Abans d’això: cinc anys de records fragmentaris.
No m’ho podia creure. El capità, que no havia format gens part de la meva primera infantesa —almenys no de manera conscient—, me l’acabava de regalar. L’invisible l’havia fet visible.
Fa poc vaig conèixer el mar Mediterrani. Com tots els mars —els que he vist i els que un dia acabaré veient—, aquest també em va fer pensar en el capità. Em fa gràcia saludar-lo quan jugo amb les onades que, potser sí, potser no, guarden alguna traça seva, i penso en aquell dia que la mare i jo vam caminar pel fons del mar del Nord sense tocar l’aigua. Si ell hi hagués estat amb nosaltres, seria l’únic mar on la seva petja hauria quedat marcada, almenys durant les sis hores que dura la marea.
El Mediterrani, amb la seva marea gairebé imperceptible, m’ha semblat el més tranquil dels mars, sense gaires turbulències ni perills evidents, però que, això sí, manté el misteri de l’anar i venir. El dia que m’hi vaig banyar per primera vegada —era com submergir-se en una piscina cristallina i salada, de temperatura agradable— vaig pensar que la seva costa seria un bon lloc per trobar alguns amors, tot i que menys tempestuosos, perquè jo també m’he calmat amb els anys. Potser hi tornaré. Depèn. Perquè em queden molts mars per conèixer, on deixar-me arrossegar per alguna marea i replegar-me sobre l’horitzó. Ser vista i, de sobte, ja no.