—Senyora Myerson? Vol seure? Ja està. Respiri. Vol que truquem a algú, senyora Myerson?
La Carla es va desplomar al sofà. Va doblegar el cos endavant, pressionant la cara contra els genolls. Es va adonar que gemegava com un gos.
—En Theo —va aconseguir pronunciar—. Truqui a en Theo, sisplau. El meu marit. El meu exmarit. Hi ha el contacte al meu telèfon. —Va alçar el cap i va fer una ullada a l’habitació, no va veure el telèfon—. No sé on és, no sé on...
—El té a la mà, senyora Myerson —va dir la detectiu amb veu suau—. Té el telèfon agafat a la mà.
La Carla va mirar avall i es va adonar que, efectivament, tenia el mòbil aferrat amb força amb la mà tremolosa. Va brandar el cap i va donar el mòbil a l’agent.
—Ja no sé ni què faig —va dir.
La dona va prémer els llavis fent un lleu somriure i va posar una mà a l’espatlla de la Carla tot just un moment. Després va sortir a fora amb el telèfon per fer la trucada.
L’altre policia, l’inspector Barker, es va aclarir la gola.
—Entenc que la mare d’en Daniel és morta, oi?
La Carla va assentir.
—Fa sis..., no, vuit setmanes —va dir, i va veure que a l’inspector se li alçaven les celles disparades fins on abans devia tenir l’inici dels cabells—. La meva germana va caure —va continuar la Carla— a casa. Va... va ser un accident.
—I té les dades de contacte del pare d’en Daniel?
La Carla va negar amb el cap.
—No. Viu als Estats Units des de fa molt temps. No s’ha interessat mai per la vida d’en Daniel. Només són... —A la Carla se li va trencar la veu, va agafar aire i el va treure a poc a poc—. Només eren l’Angela i en Daniel. I jo.
En Barker va assentir. Es va quedar en silenci, dret com un pal d’escombra davant de la llar de foc, esperant que la Carla es refés una mica.
—Que no fa gaire temps que viu aquí? —va preguntar, després del que la Carla es va imaginar que ell considerava una pausa respectuosa. El va mirar, perplexa. Ell va assenyalar amb un dit llarg les caixes que hi havia al terra de la sala d’estar, els quadres repenjats a la paret.
La Carla es va mocar fort.
—Fa prop de sis anys que tinc la intenció de penjar aquests quadres —va dir—. Algun dia aniré a comprar claus i ho faré. Les caixes són de casa la meva germana. Cartes, fotografies, ja sap. Coses que no volia que es perdessin.
En Barker va assentir. Es va plegar de braços, va canviar el pes d’una cama a l’altra i va obrir la boca per dir alguna cosa, però va quedar tallat pel cop sec de la porta de l’entrada. La Carla es va sobresaltar. La dona policia, l’agent Chalmers, va entrar esverada a l’estança i va acotar el cap en senyal de disculpa.
—El senyor Myerson ve cap aquí. Ha dit que no trigaria gaire.
—Viu a cinc minuts d’aquí —va dir la Carla—. A Noel Road. Saben on vull dir? En Joe Orton hi va viure als anys seixanta. El dramaturg. És on el van assassinar, crec que el van matar a cops, o el van apunyalar? —Els dos agents la miraven impassibles—. Bé, ara... tant és —va dir la Carla. Durant uns instants horribles es va pensar que se li escaparia el riure. Per què ho havia dit, allò? Per què parlava d’en Joe Orton, de gent morta a cops? Sens dubte s’estava tornant boja. Els policies semblava que no se n’havien adonat, o no els importava. Potser era habitual que la gent es comportés com si fos beneita quan rebia la notícia de l’assassinat d’un membre de la família.
—Quan va ser l’última vegada que va veure el seu nebot, senyora Myerson? —va preguntar en Barker.
La Carla va quedar amb la ment en blanc.
—Jo..., ostres, el vaig veure... a casa de l’Angela. A casa de la meva germana. No és gaire lluny, només a uns vint minuts caminant, a l’altra banda del canal, a Hayward’s Place. He estat ordenant les seves coses, i en Daniel va venir a buscar alguns estris seus. Feia anys que no vivia allà, però encara tenia coses a la seva antiga habitació, llibretes de dibuix, sobretot. Era un artista amb molt de talent. Dibuixava còmics. Novel·les gràfiques. —Es va estremir de manera involuntària—. Això va ser... fa una setmana? Dues? Ostres, no me’n recordo, estic feta un embolic... —Es va gratar el cap fent lliscar els dits entremig dels cabells curts.
—No pateixi, senyora Myerson —va dir la Chalmers—. Ja ens en cuidarem més tard d’aquests detalls.
—Així, quant de temps feia que vivia al canal? —va preguntar en Barker—. Vostè sap quan...
El picaporta va sonar fort i la Carla es va tornar a sobresaltar.
—Theo —va sospirar, després de posar-se dreta—. Gràcies a Déu.
La Chalmers va anar a obrir la porta abans que pogués fer-ho la Carla, i va tornar a la sala d’estar acompanyada d’en Theo, suat i amb la cara vermella.
—Déu meu, Cee —va dir, i de seguida va agafar la Carla i la va abraçar amb força—. Què coi ha passat?
La policia ho va tornar a explicar tot: com havien trobat mort el nebot de la Carla, en Daniel Sutherland, aquell matí en una casa flotant amarrada a prop de De Beauvoir Road, al canal Regent. Que l’havien apunyalat unes quantes vegades. Que probablement l’havien assassinat entre vint-i-quatre i trenta-sis hores abans de trobar-lo, i que podrien concretar-ho quan disposessin de més informació. Els van fer preguntes sobre la feina i els amics d’en Daniel, i sabien si tenia problemes de diners o si prenia drogues?
No ho sabien.
—Que no estaven gaire units? —va preguntar la Chalmers.
—Jo amb prou feines el coneixia —va contestar en Theo. Estava assegut al costat de la Carla, es fregava el cap amb el dit índex, tal com feia sempre que estava neguitós per alguna cosa.
—Senyora Myerson?
—No gaire, no. No... Miri, és que la meva germana i jo no ens vèiem gaire sovint...
—Tot i que vivia a l’altra banda del canal? —va insistir la Chalmers.
—No. —La Carla va negar amb el cap—. Feia... feia molt de temps que no veia en Daniel. No teníem relació des que era petit. Quan la meva germana es va morir el vaig tornar a veure, tal com he dit abans. Va estar un temps vivint a l’estranger. A Espanya, em penso.
—Quan es va traslladar a la barca? —va preguntar en Barker.
La Carla va pressionar els llavis mentre brandava el cap.
—No ho sé —va contestar—. De debò que no ho sé.
—No teníem ni idea que estigués vivint allà —va dir en Theo.
En Barker li va llançar una mirada penetrant.
—Tot i que era bastant a prop de casa seva. A Noel Road, oi? Què hi ha? Poc més d’un quilòmetre des d’allà fins a l’amarrador de la barca?
En Theo va arronsar les espatlles i es va fregar el front amb força; la pell de la vora dels cabells li va quedar rosada. Semblava que hagués pres el sol.
—Pot ser, però jo no tenia ni idea que era allà.
Els dos agents van intercanviar una mirada.
—Senyora Myerson? —En Barker la va mirar.
La Carla va negar amb el cap.
—No ho sé —va contestar en veu baixa.
Els policies van quedar en silenci una bona estona. Esperaven que la Carla digués alguna cosa, va suposar, esperaven que parlés ella o en Theo.
En Theo la va ajudar.
—Han dit... han dit vint-i-quatre hores, oi? Vint-i-quatre o trenta-sis hores, oi?
La Chalmers va assentir.
—Pensem que la mort es va produir en algun moment entre les vuit del vespre de divendres i les vuit del matí de dissabte.
—Ah. —En Theo es tornava a gratar el cap i mirava per la finestra.
—Que ha recordat alguna cosa, senyor Myerson?
—Vaig veure una noia —va dir en Theo—. Dissabte al matí. Era d’hora, potser les sis. La vaig veure al camí de sirga, quan passava per davant de casa meva. Jo era a l’estudi i la vaig veure, me’n recordo perquè tenia sang. A la cara, i a la roba, em sembla. No anava pas tota ensangonada, però... tenia sang.
La Carla el va mirar amb la boca oberta, incrèdula.
—Què dius, ara? Per què no m’ho vas dir?
—Estaves dormint —va dir en Theo—. Em vaig llevar, volia anar a preparar cafè i vaig passar per l’estudi a buscar els cigarrets. La vaig veure per la finestra. Era jove, no devia pas tenir gaire més de vint anys, i venia pel camí de sirga. Coixejava. O potser tentinejava? Vaig pensar que anava beguda. La veritat és que... no hi vaig parar gaire atenció, perquè Londres està ple de persones estranyes i d’embriacs, oi? En aquella hora del dia, sovint es veu gent que tot just torna a casa...
—Amb taques de sang? —va preguntar en Barker.
—Bé, potser no. Potser amb sang no. Per això me’n recordo d’aquesta noia. Vaig pensar que devia haver caigut, o que s’havia barallat amb algú. Vaig pensar...
—Però per què no em vas dir res? —va preguntar la Carla.
—Estaves dormint, Cee, no em va semblar que...
—Així, la senyora Myerson estava dormint a casa seva —el va interrompre la Chalmers, amb el front arrugat—. És correcte? Va passar la nit amb el senyor Myerson?
La Carla va assentir a poc a poc, l’expressió era de desconcert.
—Divendres havíem sopat junts, i m’hi vaig quedar a dormir...
—Estem separats, però continuem mantenint la relació, sovint...
—Això no els importa a ells, Theo —va dir la Carla amb brusquedat, i en Theo es va estremir. La Carla es va eixugar el nas amb un clínex—. Perdona. Ho sento. Però això no és important, oi que no?
—No se sap mai el que pot ser important —va respondre en Barker, enigmàtic, i va començar a marxar cap al passadís. Els va donar una targeta de visita, va dir alguna cosa a en Theo sobre la identificació formal, sobre l’enllaç amb la família, i que estarien en contacte. En Theo va assentir, es va guardar la targeta a la butxaca dels pantalons i va donar la mà a l’inspector.
—Com ho han sabut? —va preguntar la Carla de sobte—. Vull dir, qui ha informat de... Qui l’ha trobat?
La Chalmers va mirar el seu superior, després de nou a la Carla.
—L’ha trobat una dona —va contestar.
—Una dona? —va fer en Theo—. Una amiga? Era jove? Prima? Estic pensant en la persona que vaig veure, la que anava bruta de sang. Potser ella...
La Chalmers va negar amb el cap.
—No, és una persona que viu en una altra de les barques del canal, i més aviat diria que és de mitjana edat. Ha notat que no es veia moviment a la barca i ha anat a veure si anava tot bé.
—I no havia vist res estrany? —va preguntar en Theo.
—De fet, ens ha ajudat molt —va respondre en Barker—. És una dona molt observadora.
—Bé —va dir en Theo, que ja es tornava a gratar el cap—, molt bé.
—És una tal senyora Lewis —va afegir en Barker, i la Chalmers el va corregir:
—Senyoreta.
—Exacte —va dir ell. La Carla va veure que a en Theo li desapareixia el color de la cara quan en Barker va afegir—: La senyoreta Miriam Lewis.