CAPÍTOL 2 ESMORZAR AMB EL MISTERI

Em vaig despertar només quan el xivarri es va fer insuportable. Semblava que a la cuina hi hagués cinquanta persones. Més ben dit, cinc-centes. O un Papa Dodo i tretze tiets, que és el que hi havia. Era ben estrany veure’ls tots reunits: normalment estaven escampats arreu del món descobrint restes submergides, fundant empreses per fregir cocos, protegint l’últim exemplar de qui sap quina planta tropical desconeguda... I amb tot, aquella setmana, per alguna raó, ens havíem acabat trobant tots a la cuina de Vil·la Dodo.

Em vaig posar l’uniforme de l’escola tal com l’havia deixat la nit abans, samarreta, camisa i jersei, amb un sol moviment. I aquí la teniu, la meva família al complet.

El meu pare estava assegut al cap de taula, molt esverat: cada dos segons havia d’intervenir per evitar que una pila de plats caiguessin a terra, per apagar un foc o per tancar un calaix. Els tiets, en canvi, cuinaven, menjaven i parlaven sense parar: la tia Flama sucava el croissant al cafè amb llet i xerrava amb el tiet Siberi, que menjava farinetes de civada amb gust d’animal salvatge. El tiet Phil rondava per la cuina amb una muntanya de llibres per tornar a la biblioteca de l’ajuntament mentre cridava: «Últim avís! Últim avís! O me’ls doneu ara o els tornareu vosaaaltres!». El tiet Manny va respondre llançant-li al vol un exemplar de Món Wrestling, dient que no valia ni un os foradat. La tieta Debra es va posar cafè en una tassa i va preguntar:

—Algú de vosaltres en sap alguna cosa, de l’exposició sobre els Alfabets Perduts? Val el preu de l’entrada o no?

L’únic que estava tranquil era el tiet Wu Long, que xarrupava el te assegut al costat del tiet Arlo, el qual, només de veure’m, em va picar l’ullet.

Però hi faltava algú.

—Oh, és clar, la tia Caterina! —vaig saltar jo.

—Avui tampoc ha baixat —va contestar el Papa Dodo—. Fa gairebé una setmana que no es deixa veure.

—Finalment es deu haver donat per vençuda! —va comentar el tiet Cadmus, passant pel nostre costat. Entre ell i la tia Caterina sempre hi havia hagut una gran (què dic gran, infinita!) rivalitat. Tots dos eren científics, tots dos genials, i tots dos estaven convençuts que els estudis de l’altre eren completament inútils.

—O potser està treballant en una de les seves rareses —vaig murmurar al meu pare.

—Parlant de rareses... —va intervenir la tieta Flama—. Algú em sap dir què és això?

Va deixar una tauleta de pedra damunt la taula.

—Una galeta per a gegants? —va dir sorneguer el tiet Manny.

—Alguna rampoina egípcia —va replicar el tiet Siberi.

La tieta Eta va allargar el coll:

—No és egípcia. És babilònica...

La tieta Debra la va examinar amb interès:

—Te’n pago trenta.

—No la vull vendre, sacre bleu! —es va empipar la tieta Flama—. Només vull saber qui me l’ha posat sota el coixí.

A la cuina va ressonar la veuassa del tiet Manny:

—Ah! Potser és la mateixa persona que em va amagar una pedra de sílex punxeguda als guants... —I em va llançar una mirada assassina.

Vaig sentir aquella esgarrifança a l’esquena que precedeix el moment en què saps que algú està a punt de ficar-se amb tu. Per sort, abans que m’hagués de defensar d’una legió d’oncles aguerrits, el tiet Arlo va clavar un cop de puny a la taula:

BAAAAM!

—Llavors es tracta d’un complot! —va exclamar—. Ahir hi havia una destral a la meva cabina.

—Una sèrie d’objectes equivocats posats al lloc equivocat... —va murmurar entre dents la tieta Tilda—. Com que la Caterina no hi és, ho diré jo: aquest és un cas per al tiet Cadmus.

—Moltes gràcies —va respondre ell, que si hagués existit un premi mundial al més distret l’hauria guanyat ell.

—I què, doncs? Misteri o màgia? —va preguntar el tiet Arlo, tornant a esmorzar.

—El cosmos és tot un misteri. I la màgia és tot el cosmos —va sentenciar el tiet Wu Long.

El Papa Dodo em va donar un copet de colze.

—Oi que fas tard per agafar el bus escolar, John? —va preguntar en veu alta.

I sense pensar-hi un dodosegon més, vam tocar el dos.

El silenci del taller del pare em va caure a sobre com un mantell de neu. Els tiets eren fantàstics, però tots junts eren més pesats que els manillars del tiet Manny. Vam sospirar alhora i vam esclatar a riure.

T’has pres el suc de taronja?

Sí, papa.

I la llet?

Sí, papa.

I l’extracte d’arbre dodo? Ja ho saps, que fa créixer les ales fortes i robustes!

Els dodos no volen, papa.

Ell va arrufar el front.

—Tens raó. Però escriuen, juguen i arreglen coses.

Va mirar al seu voltant.

I parlant d’arreglar..., on és el microones?

No ho sé, però el sento girar.

Que sents què?

Aquesta mena de «brrr» de microones.

Sí. Però on és?

Mentre ho regiràvem tot, l’aire del taller va començar a vibrar. I la taula també: tornavisos, martells, gúbies i tenalles es van posar a dringar com si fos un concert.

BRRRRRRRR.

Va ser un ràpid crescendo que va acabar amb un PLING final del temporitzador. Però, tot i així, no hi havia res engegat al voltant. Just després, del no-res es va materialitzar un punt lluminós que cada cop es feia més gros. Amb un tancar i obrir d’ulls es va convertir en una versió tremolosa de la tieta Caterina, una imatge borrosa que va obrir la boca i va cridar:

—AUXILI! Se m’ha trencat la màquina del teee...

I es va esfumar, engolida pel no-res. Amb prou feines ens vam poder aguantar el riure. Aquella aparició no era més que una altra de les moltes rareses de la tieta.

Vaig dir adeu al pare i vaig marxar per agafar l’autobús escolar.

Segur que si la tieta havia fet malbé la màquina del te, vaig pensar, el meu pare l’hi arreglaria. Després d’arreglar el microones.