Bon dia reina! Km portes el darrer dia d feina? Cafetonet a la 2a coberta en 10 min?
Avui, la Irene es jubila i els companys de Presidència li han preparat un esmorzar sorpresa de comiat. Ella s’ha emocionat molt quan ha sortit a coberta i, en lloc de la Mercè tota sola, s’hi ha trobat tota la colla que l’aplaudia.
L’han petonejada, li han regalat un ram de roses i han menjat porcions de coca de recapte de pebrot, carbassó i pernil salat. Per un dia han substituït el cafè i les infusions pel cava i, just quan es disposaven a fer el brindis per a l’homenatjada, fins i tot hi ha comparegut el Molt Honorable President i ha improvisat unes paraules de reconeixement que l’han feta plorar com una bleda.
Els companys han anat recordant anècdotes de quan encara eren a Palau i a la Mercè se li ha encomanat la plorera. No pas per l’amiga que era a punt d’abandonar el vaixell, sinó per tots ells. Per haver hagut de marxar d’aquell noble edifici i haver-se convertit poc menys que en la tripulació de Vacaciones en el mar.
Quant feia, d’allò? Cinc o sis anys ben bons… El Gòtic s’havia col·lapsat. Milers i milers de turistes en taponaven, a tota hora, les artèries principals. El cor de Barcelona rebentava. L’accés a la plaça de Sant Jaume pel carrer del Bisbe era del tot impossible i calia obrir-se pas a cops de colze per avançar pel carrer de la Ciutat, Sant Honorat, Ferran i Jaume I. Els funcionaris cada cop s’havien de llevar més d’hora per arribar a Palau i haver-se d’enfrontar diàriament a aquella gentada els afectava els nervis. La mateixa Irene havia patit un parell d’atacs d’angoixa en veure’s rodejada per aquella marea humana vinguda de tots els racons del planeta.
—Excuses! —va exclamar la Mercè el dia que els van reunir al Saló Sant Jordi per comunicar-los que el govern havia decidit abandonar el Palau, després de set segles, i traslladar la institució a un nou emplaçament més espaiós i de fàcil accés.
Ella, que de la mà dels papàs havia anat a rebre Tarradellas, que acabada de llicenciar havia entrat a treballar amb el president Pujol, que havia aguantat estoicament les maragallades de l’exalcalde olímpic, que s’havia hagut de medicar per suportar el govern Montilla, que havia recuperat la il·lusió per la feina amb el president Mas i no tenia mai un no per als Molt Honorables, sentia que els turistes la feien fora de casa seva!
—Feia temps que ens estaven fent mobbing els turistes i, al final, han aconseguit expulsar-nos de Palau! —es lamentava aquella nit, enrabiada, mentre prenia un gintònic amb trossets de cogombre amb el Josep, encara que entre setmana no prenien alcohol.
La tragèdia, però, era molt més greu del que la Mercè s’hauria pogut imaginar. Poques setmanes després, el país quedava trasbalsat quan el Financial Times publicava a portada que la Generalitat havia venut el Palau a un fons d’inversió nord-americà que pensava obrir-hi un hotel de cinc estrelles gran luxe en una de les operacions més importants de l’any per al sector.
La notícia va crear una onada d’indignació popular. Es va convocar una concentració de protesta a les portes de Palau, a través de les xarxes socials, però es va haver de suspendre poc després perquè la plaça Sant Jaume era plena de turistes i era impossible concentrar-s’hi.
La premsa nacional també s’hi va mostrar rotundament en desacord. «El govern es ven la nostra història», «Tragèdia nacional» o «30 monedes de plata» eren alguns dels titulars de portada. Fins i tot, un dels diaris més propers a Palau va dedicar-hi un editorial de to abrandat en què s’acusava el govern pràcticament de sacrilegi: «No hi haurà oblit ni perdó per als qui han permès que nou-rics arribats d’arreu del món aviat sojornin —i forniquin!— dins d’uns murs que, al llarg dels segles, han contemplat els episodis més sagrats de la nostra història».
El govern es va haver de comprometre a duplicar les subvencions als mitjans de comunicació perquè aquell gripau fos més fàcil d’empassar i, efectivament, per obra i gràcia d’uns quants centenars de milers d’euros, en pocs dies la venda del Palau va passar de ser una «vergonya nacional» a una «operació econòmica magistral».
El mateix diari que dies abans havia promès ni oblit ni perdó obria edició amb una exclusiva: «La Generalitat fa una aposta valenta per la modernitat» i reproduïa a tota plana la fotografia d’un imponent vaixell atracat al port de Barcelona destinat a ser la nova seu de la institució.
Es tractava d’una nau concebuda com a creuer de luxe que durant uns anys havia passejat turistes milionaris per les illes gregues. El vaixell, amb capacitat per a 1.662 persones i 542 membres de tripulació, tenia gairebé 215 metres d’eslora, un pes de 37.584 tones i un calatge de 7 metres. Com a creuer de luxe, disposava de 724 cabines, 9 de les quals eren suites amb balcó. La majoria havien estat reconvertides en despatxos, llevat de les més luxoses, on s’havia ubicat la residència oficial del president.
El mateix president apareixia, a les pàgines interiors, fotografiat en diversos espais de la nau. Per exemple, somrient juntament amb el seu cap de gabinet a la sala de màquines i acompanyat del conseller d’Economia a l’antic casino de l’embarcació. Tanmateix, on se’l veia més cofoi era al pont de comandament, amb les mans al timó i tocat amb la característica gorra dels capitans de vaixell.
La Mercè no va acabar mai de pair aquell canvi. Deia que li provocava mareig i, de fet, cada matí se seguia prenent una biodramina amb el cafè amb llet.
La Irene, en canvi, va adaptar-s’hi de seguida. Acostumada a navegar amb la barqueta que tenien a Cadaqués, era dona de mar, i a mig matí, fes fred o calor, sortia a coberta per gaudir de la brisa marítima i la salabror mentre es menjava un mini de jabugo amb pa de pipes.
—No siguis burra! —li va etzibar a la Mercè, poques setmanes abans del trasllat, quan aquesta li va confessar que s’estava plantejant demanar una excedència—. Els d’aquí davant sí que ho tenen fotut, però nosaltres… Serà com si ens n’anéssim de vacances!
La Irene es referia, lògicament, als funcionaris de l’ajuntament. El govern municipal havia decidit seguir els passos de la Generalitat i abandonar també la seva històrica seu a la col·lapsada plaça de Sant Jaume. Els grups municipals havien acordat traslladar-se a l’Edifici Fòrum, projectat pels arquitectes Jacques Herzog i Pierre de Meuron.
—He sentit a la tele que l’alcalde ha dit, textualment, que és un trasllat molt meditat perquè el seu és un govern que toca de peus a terra; com volent dir que la Generalitat corre el risc d’anar a la deriva… Serà dropo! Però si el Fòrum el van fer a sobre d’una depuradora d’aigües residuals! Depèn de com bufa el vent, fot una pudor insuportable! —s’exclamava la Irene, assegurant que ella allà baix no hi aniria a treballar ni boja.
I, avui, era el seu darrer dia a bord.
—Sense persones com la Irene a la tripulació, el país no hauria pogut navegar plàcidament cap a Ítaca —va afirmar el president per cloure el seu discurs, i tothom va aplaudir i va cridar «Visca Catalunya!» i «Visca la Irene!».