Sovint em demanen com vaig començar el meu camí a la cuina. I tot va començar de ben petit. Soc el segon de nou germans i, entre el repartiment de tasques de la casa, a mi em tocava acompanyar la mare a comprar i ajudar-la a carregar les bosses; com us podeu imaginar, la compra no era petita. Anàvem al mercat barceloní per excel·lència, la Boqueria. Arribàvem ben d'hora al matí per ser els primers clients perquè la meva mare volia escollir sempre el millor gènere. A mi em seduïa el tràfec dels botiguers, el soroll, les olors, els colors... Aquesta va ser la meva primera escola gastronòmica, i la més valuosa, ja que, sense un producte de primera qualitat, no és possible la bona cuina.

Un cop feta la compra calia cuinar per a tothom. La cuina era —i és, per a mi i per a tantes famílies— el centre de la casa. No debades la paraula llar prové del lloc on hi havia el foc, els fogons. I jo hi era des de petit, observant la mare, que cuinava per a tots, i ajudant sempre que calia.

Més endavant vaig passar molts anys viatjant per motius de feina. En aquests viatges, entre reunions, descobria la gastronomia de cada lloc i vaig començar a pensar com podia millorar aquells plats que tastava als restaurants. Així la cuina es va convertir en una afició i una passió. En parallel, vaig completar els coneixements adquirits a casa amb alguns cursos a l'Escola d’Hostaleria Hofmann, que em van donar una base molt important a l'hora d'elaborar arrossos, foies, fons i brous, etc.

La meva feina em permet connectar-me allà on sigui —soc comercial de cru, d'aquí el meu sobrenom, Rafuel—, així que passo molt de temps a casa, entre l'ordinador i les trucades. Aprofitant aquesta flexibilitat, vaig començar a elaborar receptes a casa que ja havia provat en molts restaurants de tot el país. Practicava i, si calia, canviava els ingredients que no tenia per d’altres que sí que estaven al meu abast o que, al meu parer, eren una millor alternativa. Vaig descobrir que el plaer de cuinar a casa ofereix un munt d'oportunitats que no són possibles quan dinem o sopem fora. Per exemple, complir el ritual d'anar al mercat, sentir l'aroma dels ingredients a la cuina, tenir reunida la família a taula i, fins i tot, per què no dir-ho!, tenir el plaer de fer una bona becaina després d'haver gaudit d’un dinar elaborat per un mateix.

A més, mentre seguia coneixent nous restaurants, i gairebé sense adonar-me'n, em vaig trobar fent fotos dels plats per recordar-los i fer-los a casa. En aquell moment, Pinterest era l'eina que tenia a mà per guardar les imatges en carpetes. D'altra banda, a Instagram, que acabava d'arrencar, podia aplicar filtres perquè els colors quedessin més bonics. Penjava les meves fotos a internet i, al principi sense adonar-me’n, els seguidors van anar pujant. Aleshores vaig entendre el poder de les xarxes socials.

A través d'una sola imatge podia comentar amb persones de tot el món què ens havia semblat el restaurant en qüestió o quines opcions tenia un producte determinat i intercanviar receptes. Amb moltes actualitzacions pel mig, aquestes fotos es van convertir en vídeos en què tallar el rovell d'un ou semblava el fet més increïble del món. I així fins al dia d'avui, que elaboro les receptes pas a pas d'una manera fàcil, ràpida i senzilla perquè tothom les entengui i pugui cuinar-les a casa.

Em demanen moltes vegades com visc això de ser influencer. Podria començar dient que em considero una persona senzilla i propera però també molt perfeccionista, algú que gaudeix cuinant a casa i per als de casa. Les meves filles són, sens dubte, les crítiques gastronòmiques més dures que tinc!

D'altra banda, m'agrada respondre a totes les persones que m'escriuen. Per a mi, és una qüestió d'educació. Si algú ha dedicat un minut del seu temps per veure la meva recepta, comentar-la i donar-me la seva opinió..., cal donar-li les gràcies i respondre els seus dubtes, és clar. Faria el mateix a la vida normal, més enllà de les pantalles.

I, finalment, m'agrada compartir receptes que tots coneixem, però adaptades al que a mi m'agrada. Des de les meves truites sucoses farcides de formatge fins als biquinis, que ja són tot un reclam. Així i tot, oferir varietat és important, a més de realista. No mengem cada dia el mateix! De manera que cuinar un plat de pasta, donar opcions d'aperitius o mostrar un guisat més elaborat és quelcom que se cenyeix a la meva realitat, al meu dia a dia, al que cuino i menjo a casa meva, gaudint amb la família.

Les meves receptes porten ingredients de temporada i de proximitat. I, a més, de tant en tant cal ensenyar alguns processos bàsics. No és sobrer explicar la manera idònia de condimentar una amanida. O com cal fregir les patates perquè quedin daurades i cruixents. I explicar que, com més bo sigui el producte, menys cal cuinar-lo.

Però res de tot això no funcionaria sense la interacció amb els seguidors. Amb el temps detectes comportaments, el que agrada i el que no, intueixes per què i quan els likes pugen més, al marge dels algoritmes. Quan vaig superar el mig milió de seguidors, això em va fer pensar molt. Per a mi no és tan important créixer en seguidors com mantenir els que ja tinc. I per això és vital respondre als missatges i tenir a punt els continguts, fer que siguin adients, que responguin a la demanda i, si és possible, anticipar-se al que es pugui posar de moda a nivell gastronòmic.

A hores d'ara en la història d'internet, ser influencer és una feina, cal estar a l'altura de les expectatives, penjar continguts periòdicament i sense despistar-se... Tinc clar que no cal perdre el món de vista i que tenir personalitat és fonamental. La mostro, per exemple, en les meves fotos i vídeos: sé que no són perfectes tècnicament —encara que vaig fer uns cursos per aprendre i millorar—, però transmeten la proximitat que m'interessa i conviden a menjar. I, a poc a poc, canvio detalls o afegeixo altres plans per veure com reaccionen les persones que els veuen i conèixer la seva opinió.

Malgrat tot, res de tot això tindria sentit sense un factor essencial: que el menjar sigui saborós. Ho ha de ser tant per als que en gaudiran cuinant-lo a casa com per als que senzillament es miren els vídeos i els viuen amb mi des del sofà, o a la feina, fent encàrrecs, etc. Tothom és una part fonamental en cadascuna de les meves publicacions. Per això amb aquest llibre us convido a tots a cuinar i també:

A menjar!