A l’altre costat del vent contemplava l’escena, amarada d’aquell amor incondicional, absort per la plasticitat d’aquell desenllaç prenyat d’emocions extremes i d’un sofriment suprem i veritable. L’invocaven sovint quan tot estava perdut, però en aquest cas el va sorprendre la bellesa d’aquell dolor i de les seves víctimes, tot i saber que la sorpresa no era un sentiment al seu abast. Ni aquell ni cap altre li eren propis. Va escampar els sinuosos núvols que cobrien l’escena, carregats d’obscurs auguris sobre aquelles tres vides a la deriva. Per un instant va envejar la seva mortalitat, poder sentir amb aquella intensitat, però ell era la suma de tot el que era viu, la síntesi que ningú podia comprendre sense perdre el seny.
Va esperar fins que van haver sonat els darrers compassos del segon moviment del Concert per a piano en sol major de Ravel. Li agradava sobretot la part del solo de corn anglès d’aquell exquisit adagio. Era una de les seves peces preferides, tot i que era conscient que un creador no pot tenir preferències. Encara recordava el moment en el qual Ravel havia gosat crear tanta bellesa. Primer es va sentir ofès, i tot seguit orgullós. Mirava de no intervenir en les vides dels homes, però sovint eren la seva joguina i el seu mirall, i per això no va ser capaç de permetre que Maurice Ravel interpretés aquella meravella, que sentia robada de la immortalitat, una qualitat que els humans perseguien des del seu primer alè: va fer que el compositor emmalaltís, però més tard se’n va penedir i li va retornar la salut. Havia impedit que fos el mateix Ravel qui estrenés la seva millor obra, i amb això ja es va donar per ben pagat. Calia mantenir a lloc la gosadia dels humans, encara que fos benintencionada. L’equilibri era més fràgil del que aquelles espurnes de carn i ossos imaginaven, i havia de ser la norma perquè tot plegat no es desmuntés.
Recorrent a la seva omnipotència, va agafar la roda del temps i va repetir un cop i un altre l’escena dels darrers moments de vida d’aquelles tres criatures humanes, observant-la des de tots els angles. Els núvols dibuixaven formes impossibles, els extrems de l’equilibri universal eren atrets per la proximitat del nucli de l’existència. Pel cap de la Maria passaven un milió d’imatges alhora cada vegada que tornava a enfonsar-se dins l’aigua amb els seus fruits, encara tendres, aferrats al cos. Quin immens i sublim patiment! El final era sempre el mateix, i amb la mateixa força emocional. Va repetir l’escena una darrera vegada i va sentir el seu darrer alè després que ella digués per última vegada: «Us estimo!», observant els seus ulls mentre l’interpel·lava abans d’enfonsar-se, amb la mirada més plena de vida que mai no havia vist un déu. Sabia que aquell crit no era un retret i per un instant fugisser va tastar la temptació de sentir-se culpable del seu plaer.
Per al totpoderós, l’eternitat era un instant sense vores, i la immortalitat, un bàlsam trampós que l’apartava de les passions i el mantenia en una serenitat inviolable en la qual gaudia de la idea de la fragilitat i de les passions a través de les criatures mortals i efímeres, com la Maria i els seus fills.
El seu plaer va ser satisfet amb una plenitud tan completa que va voler recompensar-los d’alguna manera, i va fer que, de nou, la carn esdevingués verb. Els grans secrets, els millors tresors, la possibilitat d’assolir grans fites, eren en les ànimes més insignificants i invisibles. L’equilibri no s’alteraria per un retoc imperceptible en el compàs infinit. Va decidir que salvant aquelles vides premiaria l’amor —a més de compensar alguns episodis d’ira i de crueltat que encara no havia aconseguit esborrar de la memòria dels humans, però havia disfressat de càstig— i faria encara millor i més justa la seva creació. L’equilibri és a mig camí entre el dolor i el delit, però són necessaris tots dos perquè sigui possible. Aquesta vegada va fer girar la roda del temps encara una mica més enrere, prou perquè les tres vides tornessin a ser damunt del matalàs. Va moure el vent amb força en direcció a la costa i els va empènyer suaument fins a la platja.