Quina murga que no hi hagi un vol directe a Estrasburg. Ho va dir la Victòria, amb dues maletes a punt, i els seus germans hi van estar d’acord. No s’entén que sigui el cor de la Unió i, per anar-hi des de Barcelona, o passes per París o has de fer escala a Madrid, no hi ha tutia. Molt Parlament Europeu, molta bandera blava, molta mandanga, però...
—Jo acostumo a pujar i baixar en cotxe. Aquesta vegada...
Li havia trucat el Joel i li va dir baixa, que la mare s’acaba. La Victòria, atorrollada, va deixar tot de mares amb fills a la sala d’espera de la consulta de l’hospital, va passar pel pis de la plaça Gutenberg, va fer dos petons a la petita Lisa i des de l’aeroport va trucar al seu marit. Gerard, mon amour, arregleu-vos vosaltres, que jo he de baixar a Barcelona i no sé quan tornaré.
L’endemà de l’enterrament, els tres germans van quedar per esmorzar. El Joel va sortir a comprar una paperina de croissants petits, amb banyes, i els va preparar un termo de cafè aigualit. Tenien una bona estona per a ells, per retrobar la calma i enraonar. S’havien organitzat les hores. Abans de dinar, l’Allan passaria a recollir-los per anar cap a la terminal de sortides internacionals. La Victòria se’n tornava a casa seva, a tocar de la catedral d’Estrasburg. El Rai i l’Allan, vol directe cap a Copenhaguen.
—El pare, tot sol, no se’n sortirà.
—Qui ho diu, que no? És un valent, el pare. La gent de postguerra no s’arronsa.
—I té la senyora Lourdes. No ha de cuinar, no ha de comprar, no ha de fer gran cosa que no fes...
—Em sap greu, Joel, però tal com tenim la vida muntada...
—Ja ho sé.
—Amb la Vito a França i jo a Dinamarca, el dia a dia del pare te’l menges tu. Menjar-s’ho no és el verb, perdoneu...
—Ja t’he entès, Rai... No passa res. S’agrairà el suport, però no us preocupeu per ell...
—No. Si estem preocupats, bàsicament, per tu. —La Victòria li va fer una carícia, per dissimular la ironia—. És de tu, que no ens refiem.
—Ja m’ho muntaré... Miraré d’anar a sopar amb ell dos o tres dies a la setmana. Ja m’ho faré, com sigui. I potser m’arreglo una habitació i algun dia em quedo a dormir amb ell. No ho sé. Total, no tinc qui m’esperi a casa...
—Ara plorarem.
—Que no et senti la Daria.
—Qui dius, perdona? —El Joel es va fer l’orni.
—Al funeral estava molt pendent de tu...
—Una bona noia, la Daria... Però no és fàcil. —Va fer un glop de l’aiguaxirri—. Un divorciat com jo, amb adolescent a casa... A sobre, ara, amb un pare vidu al meu càrrec, perquè els meus germans se’n renten les mans...
—Quins pebrots que tens, Joel. No t’ho creus ni tu...
—Amb els cinquanta, vaig deixar de ser un bon partit.
—Mira, et dic una cosa: si jo fos la Daria —la Victòria es va posar a la seva pell— i sentís que parles de mi com «una bona noia», llavors sí que t’engegaria a la merda. Vaja, volant.
—Si tingués els teus ulls blaus, Rai, potser sí que encara se m’obriria el món.
—Són els ulls de la mare. La millor herència.
El Rai es va emocionar. La Vito, asseguda en una cadira de cul de vímet, li va posar la mà al clatell.
—I demà tots a la feina com si res... —El Joel va intentar variar el rumb—. No és mandra, però és estrany, després de tot això, tornar a treballar... I demà em toca rodatge. No us costarà, a vosaltres?
—Amb què estàs, ara? —El Rai, eixugant-se els ulls amb els dos palmells alhora.
El Joel no suportava parlar dels seus projectes. I per això l’hi preguntaven.
—El tema és... Si ens surt bé, pot portar cua. És un dels grans escàndols que s’han tapat en aquest país.
—I tampoc no ens el diràs, està clar...
—La discreció és un valor.
—Que som els teus germans, Joel, coi...
—Precisament. Quan l’emetem ja ho veureu. Ho faig per preservar la vostra seguretat.
—Mira... —La Victòria, falsament ofesa—. A vegades et punxaria els ulls amb xinxetes.
Els pisos alts de Sarrià acostumen a ser alegres, de sol a sol. La cuina del Joel tenia una bona claror i un aire volgudament italià. Havia triat la fusta clara dels armaris, amb els marcs d’un verd llepat amb brotxa i, sobre la campana, hi havia col·locat els pots de vidre que deixaven la pasta eixuta a la vista. Al damunt de la taula, unes tovalles de quadrets blancs i vermells, comprades en un mercat de carrer, eren un tros d’Amalfi al bell mig de Barcelona. Era un conjunt rumiat, a la mil·lèsima, com tot el que acostumaven a fer els Estrada.
Mentre buidaven el termo de cafè, van tornar a un joc d’infantesa que, de cop, perdia tota la innocència. Havien d’explicar-se alguna cosa d’ells mateixos que la seva mare no sabés. Una vivència. Una tafaneria. Una malifeta. El que fos. S’hi valia tot. L’única condició era que la seva mare no ho hagués sabut mai. Arribat aquell moment, ja no ho sabria mai més.
Va començar la Vito, que era la que havia repescat la idea. Un homenatge singular a la mare, ara que el món continuaria girant, sí, però sense ella.
Va advertir que allò que explicaria seria, també, una novetat per als seus dos germans. Aquella història —una anècdota molt curiosa, en va dir— era el seu secret. No l’havia explicat mai. A ningú.
Com sabien bé tots els Estrada, quan la Victòria havia acabat la carrera de medicina i s’havia especialitzat en pediatria, havia guanyat una beca per anar a passar un any al Consell d’Europa. Treballaria sis hores al dia al servei mèdic que, dins mateix de l’edifici, atenia els funcionaris de la institució. Es va instal·lar a Estrasburg, va compartir un pis amb una altra becada de Suïssa del mateix departament —la Marielle— i cada dia agafaven l’autobús i anaven juntes a la consulta al Palau d’Europa, del Consell d’Europa, a l’avinguda Europa. La redundància enfarfegava. Com que de nens en veia pocs —perquè els funcionaris no sabien que tenien dret a poder visitar els seus fills—, la Victòria també es va oferir per fer pràctiques a l’hospital públic. Volia fer currículum i agafar experiència. Necessitava veure casos, tocar nens, explorar-los, percebre les diferències a cada moment màgic del creixement. Guarir personetes, carai, que per això s’havia fet metge.
Al Palau d’Europa, un cop al mes, hi baixava tota la terregada del Parlament Europeu. Deixaven Brussel·les i, en peregrinació, centenars de polítics i milers de funcionaris de la Unió es desplaçaven per fer-hi quatre sessions plenàries. De dilluns a dijous. A la tarda, així que s’aixecava la sessió de l’hemicicle, tothom sortia a tot estrop cap a casa seva per aprofitar el cap de setmana de tres dies. Les corredisses i els cops de colze per encalçar el primer taxi eren tan habituals que, en alguna ocasió, havien hagut d’enguixar un eurodiputat que s’havia fotut de lloros.
En un dijous com qualsevol altre, quan la neu de març ja s’havia fos, un eurodiputat de Girona va sentir que la Victòria parlava per telèfon, asseguda a la barana de la gran escalinata de la porta del Palau. L’home va treure’s un Marlboro de l’infern de l’americana i va fer com si res, pipada rere pipada, esperant-se sota les banderes dels estats membres. Així que va penjar la trucada, el polític s’hi va acostar sense vergonya.
—No et conec.
—No? —Que tot d’una sentís parlar la seva llengua va sorprendre la Victòria—. Jo tampoc...
Ell li va mirar la solapa.
—Victòria Estrada. Anglès i francès.
—I català i castellà, també.
—Ets intèrpret?
—No.
—Ja m’ho semblava. Conec totes les intèrprets de cabina. Aquí i a Brussel·les, i no t’havia vist mai.
—No treballo al Parlament. Soc metge. Del Consell d’Europa.
—De Barcelona, per l’accent...
—És la primera vegada que m’ho diuen.
—Vas a casa? Et porto a l’aeroport...
—Gràcies. Però no visc lluny.
—Així res. Era per si volies que...
—Esclar. És que em quedo aquí. Fins a l’estiu no tornaré a baixar a casa.
—Et veuré el mes que ve, doncs?
—I tu? Puc saber qui ets?
Al mes d’abril, el primer dilluns de plenari a Estrasburg, el Nico Nicolau, democratacristià, del partit dels liberals, amb dos anys d’experiència com a eurodiputat, es va presentar al servei mèdic. Tenia, deia, un mal de coll d’aire condicionat i necessitava el parer d’algú que parlés la seva llengua. Quan la Victòria —bata blanca, pell bruna, cabells recollits en cua— li va treure el pal de fusta de la boca, ell va insistir per convidar-la a sopar, en un bon lloc. Van quedar per dimecres, a la Maison Kammerzell.
La brasserie, a la millor cantonada de la ciutat, la coneixia tothom. Era un edifici gòtic, amb habitacions, al rovell de l’ou. La Victòria, amb vint-i-sis anys i un sou migrat, mai no hauria entrat en aquell restaurant d’ornamentació medieval, façana fosca i plats caríssims. El Nico Nicolau, però, sabia fer les coses. O creia que les sabia fer. Havia reservat un salonet privat, del primer pis, amb vistes a la catedral color d’aram i l’havia rebut besant-li la mà i amb una copa de Dom Pérignon. Al segon plat, mentre es partien un Chateaubriand a la salsa bearnesa, el Nico Nicolau va jugar-se totes les fitxes a un sol número.
—T’he convidat a sopar per demanar-te que et casis amb mi.
La Victòria va pensar, d’entrada, que era una broma. No es coneixien. No havien intimat. No s’havien enamorat. No s’havien fet un petó. Era tot just la tercera vegada que es veien. No havien parlat mai més de dos minuts. Ni tan sols sabia si s’agradaven. Segurament, el Nico Nicolau tenia una bona entrada. Un mal nom, però un primer aspecte més que agradable. Els cabells a lloc, un somriure ordenat i les ungles ben tallades. Notava que fumava. L’hi havia vist el dia que li havia hagut de mirar la gola. Se’n va adonar per l’olor de la roba, quan se li havia acostat a la consulta. Pel poc que l’havia tractat, li semblava un cregut de cap a peus. Quin home, però, en la fase de seducció, no gallardeja per damunt dels estàndards desitjables? Tot podia millorar, per tant. I aquella nit, fins a aquell moment, no hauria descartat que... Però, de cop i volta, va esclatar aquella petició de mà deixada anar com una bomba. La Victòria, serena, no es va neguitejar. Tan sols va pensar que el Nico Nicolau, l’eurodiputat que tenia sopant al seu davant, era de la broma. Abans de respondre, es va torcar els llavis amb el tovalló.
—Per què m’hauria de casar amb tu?
—Perquè no et faltarà mai de res.
—Ah, no... —Va rumiar-se una altra pregunta mentre el Nico Nicolau li aguantava la mirada—. Més ben dit, per què et vols casar amb mi?
—Perquè ho necessito.
—Caram. Tan irresistible, soc?
—Més.
—Per què ho necessites?
—Per la meva carrera política. Necessito casar-me, estic en l’edat i des de la central ja m’han dit que en un partit com el meu, democratacristià, no puc arribar als quaranta sense estar casat, sense tenir fills. En altres paraules, que si no faig la vida que esperen que faci, a mi se m’acaba aquesta legislatura al Parlament Europeu. No t’ho diuen així, però se’ls entén tot. No compten mai més amb mi, i llestos.
—Ei... Això sí que és amor. Ara veig que sí que estàs molt enamorat de mi, això ha estat un impuls, una cosa mai vista.
—Ets molt guapa, crec que ens podríem entendre...
—Per tant, tot això és broma. Ho fas per vacillar-me, per tenir un tema de conversa.
—No, no...
—No ho entenc, doncs.
—És la conversa més seriosa que he tingut mai.
—Però és un sopar de negocis, això, per tant no és un sopar romàntic.
—Vist així... Mira, et seré franc. Corre la brama que soc gai. I no passa res, esclar que no, però en el meu partit, als trenta-cinc, si soc solter, si visc a fora, si no se sap res de mi, si no tinc fills...
—I has pensat que jo podria ser la teva tapadora...
—La meva dona.
—Com a eufemisme sona millor, sí.
—Et prometo que no et faltarà mai de res. Només et demano que tinguem fills, un parell, aviat, i tu podràs fer el que vulguis.
—I això ho tindré per contracte? Amb un sou?
—Per contracte, amb un sou, pots tenir la vida sexual que vulguis, amb qui vulguis, discretament, això sí... I en els actes públics ser la meva dona.
Un cambrer va entrar per servir-los més champagne. El polític el va aturar amb la mà, per donar a entendre que no era el moment, que ja ho feia ell. Abans d’omplir les copes, va eixugar l’ampolla perquè no regalimés la rosada. La Victòria va mullar-se els llavis. Acabat de servir, agraïa la frescor.
—Ara, en aquesta situació que ens trobem, jo podria fer tres coses, Nico. Una seria dir-te que sí. Un sí tan fred com el contracte que em proposes, però un sí, al capdavall. Una altra seria dir-te no gràcies, perquè a casa som molt educats i quan ens fan una proposta com a mínim som agraïts. I la tercera...
—A mi m’agrada la primera. —Ho va dir amb franquesa, pensant que se’n podia sortir.
—Sí, sí, ja ho he entès...
—De debò que ens espera una vida bona. Si dius que sí, puc arribar a ser president. Ho tinc ben enfocat. Tinc ambició i tinc contactes i sé com s’han de manegar les coses. Jo, president; tu, primera dama, no ens faltarà mai de res.
—I la tercera, deia...
—Perdona, sí.
—De fet és la que em demana el cor. És aixecar-me, agafar la jaqueta amb dignitat, desitjar-te molta sort amb la puteta que trobis perquè et faci de maniquí o de trampolí per a la teva carrera política, sortir d’aquest restaurant magnífic on no penso tornar a posar els peus i assegurar-te que mai, per més eleccions a què et presentis, no penso votar un cretí com tu.
—Això no ho faràs. He estat sincer. Saps que he anat de cara. T’he fet una proposta, jo... Que no t’agrada? Doncs segona opció. No gràcies i tal dia farà un any, doctora Estrada.
—Vols un consell? No et fotis malalt, aquí al Palau d’Europa...
—No cal fer-se l’ofesa, tampoc. Mira, soc el primer home que et demana de casar-se amb tu, i segurament seré l’únic que te’n dirà els veritables motius, quan t’ho proposi.
La Victòria Estrada Vilalta, pediatra a l’inici de la seva carrera, va madurar de cop. Va enretirar les patates del Chateaubriand, es va aixecar, va agafar la jaqueta com si li haguessin trucat per una emergència, va deixar aquell merda seca assegut a taula i va sortir de la Maison Kammerzell. Xanoxano, se’n va tornar cap a casa, amb el fred insolent a la cara. Va decidir que aquell malson no l’explicaria mai a ningú.