Estic a punt d’arreplegar el valor per preguntar a l’oncle Finn què passa —normalment no em menteix, si més no, quan li pregunto les coses directament—, però abans que pugui fer sortir alguna paraula de la meva gola absurdament seca, es posa a cridar.

—Grace!

I travessa el despatx d’un bot cap a mi.

—Grace, per l’amor de Déu! Grace! Has tornat!

«Tornat? Per què no paren de dir-m’ho? On he anat, si es pot saber? I per què es pensaven que no tornaria?».

Torno a cercar en la meva memòria i torno a topar amb aquell mur gegant. Aquesta vegada no em fa tant de mal com la primera, potser perquè l’impacte és menor, però continua sent incòmode.

Com la senyora Haversham, l’oncle Finn m’agafa tan bon punt em té a l’abast, i em fa una abraçada enorme d’os, alhora que m’embolcalla amb la seva fragància familiar de fusta. És més reconfortant del que m’esperava, i deixo caure una mica el pes contra ell mentre intento endevinar què caram passa. I per què no puc recordar res del que podria causar aquesta mena de reacció en el meu oncle... o en qualsevol de les persones que m’he trobat, ja que hi som.

Només caminava cap a classe, com qualsevol altre alumne de l’escola.

Al final l’oncle Finn s’aparta, però només prou per mirar-me la cara.

—Grace. No em puc creure que hagis tornat amb nosaltres. No saps com t’hem enyorat.

—Enyorat? —repeteixo, decidida a obtenir respostes, mentre reculo un parell de passos—. Què vols dir amb això? I per què es comporten tots com si haguessin vist un fantasma?

Durant un segon, només un, veig un llampec del meu propi pànic a la mirada que l’oncle Finn fa al professor que m’ha portat allà. Però després se li estova la cara i els seus ulls es tornen neutres (no fa gens ni mica de por) i em passa un braç per les espatlles.

—Anem al meu despatx i parlem-ne, d’acord, Grace? —diu.

Mira un moment el senyor Badar.

—Gràcies, Raj. T’agraeixo que m’hagis portat la Grace.

El senyor Badar assenteix en silenci, i em mira de fit a fit abans de tornar cap al passadís.

L’oncle Finn m’empeny suaument cap a la porta del seu despatx —quina mania que tenen tots avui de fer-me anar d’un cantó a l’altre— mentre parla amb la senyora Haversham.

—Pots enviar un missatge a en Jaxon Vega i demanar-li que em vingui a veure de seguida que pugui? I digue’m a quina hora acaba la meva filla... —em mira i després mira l’ajudant— els exàmens, si us plau.

La senyora Haversham assenteix, però la porta que acaba de travessar el senyor Badar s’obre tan fort que el pom peta contra la paret de pedra de darrere.

Les terminacions dels meus nervis estan en alerta roja i tots els pèls que tinc s’han posat drets de cop. Perquè, sense ni girar-me, totes les cèl·lules del meu cos saben exactament qui ha entrat al despatx del meu oncle.

En Jaxon.

Una mirada ràpida a la seva cara em diu tot el que necessito saber. Com ara que està a punt de muntar un sidral dels grossos. I segur que no parlem de fer una festa.

—Grace. —Parla amb veu sufocada, però el terra sota els meus peus tremola quan els nostres ulls es troben.

—Tranquil, Jaxon. Estic bé —dic per calmar-lo, però el que dic no sembla importar. Perquè travessa l’habitació en menys d’un segon, m’extreu de l’agafada passiva de l’oncle Finn i em pren entre els seus braços musculosos.

És l’últim que m’esperava —manifestacions d’afecte davant del meu oncle—, però tan bon punt els nostres cossos es troben, tant se me’n dona. Quan tota la tensió que porto a dins es fon amb el primer frec de la seva pell sobre la meva. I quan finalment sembla que puc respirar per primera vegada des que en Mekhi m’ha cridat al passadís. I potser abans i tot que això.

Mentre m’abandono més a la seva abraçada, m’adono que és això el que m’he perdut. Això és el que no sabia que buscava fins que els seus braços m’han envoltat.

En Jaxon es deu sentir igual que jo, perquè encara m’aixafa més, alhora que deixa anar l’aire en una respiració llarga i lenta. Tremola, s’esgarrifa, i encara que el terra hagi deixat de rodar, el sento vibrar, tot just una mica.

Estrenyo més fort en Jaxon.

—Estic bé —torno a dir, per molt que no entengui per què està tan trasbalsat. O per què a l’oncle Finn el sorprèn tant veure’m. Però la confusió està virant en un pànic amb prou feines contingut a passos de gegant.

—No ho entenc —balbucejo, mentre tiro el cap enrere per mirar en Jaxon als ulls—. Què passa?

—Tot s’arreglarà. —Les seves paraules són nítides i la seva mirada, fosca, intensa i arrasadora, no s’aparta mai de la meva.

És massa, sobretot afegit a tot el que ha passat aquest matí i que era tan estrany. De sobte, és massa. Aparto la mirada fins que recupero la respiració, però tampoc no estic bé, i al final li repenjo el cap al pit una altra vegada i respiro.

El cor li batega fort i ràpidament, massa ràpidament, de fet, sota la meva galta, però em fa sentir com a casa. Encara fa olor de casa, com de taronges i aigua fresca i canyella calenta i especiada. Familiar. Atractiu.

Meu.

Torno a sospirar, m’hi refrego. Ho he trobat a faltar i no sé ni per què. Hem estat pràcticament inseparables des que vaig sortir de la infermeria fa dos dies.

Des que em va dir que m’estimava.

—Grace. —Pronuncia el meu nom com si fos una pregària, fent-se eco inconscientment dels meus pensaments—. La meva Grace.

—Teva —convinc amb un xiuxiueig que espero que l’oncle Finn no senti, alhora que estrenyo la cintura d’en Jaxon amb els braços.

I així de cop, alguna cosa cobra vida a dintre meu, forta, poderosa i devastadora. Em travessa com una explosió, i em fa tremolar fins a les fondàries de l’ànima.

Para!

No!

Amb ell no.