En una època, quan eren joves, van creure que la llibertat, la felicitat, l’amor i tot el que una persona podia anhelar més a la vida, arribaria a ritme de jazz, que era la música del futur, la banda sonora del nou món nascut de les ruïnes de la Gran Guerra. Ho van creure, i alguns es van esforçar per fer-ho possible.
Els temps moderns van despertar a ritme de foxtrot, de shimmy, de one-step, de xarleston, de cake walk, de black bottom i de ragtime; així va néixer el jazz: als anys vint tothom volia ballar sense parar, ballar per mirar endavant, ballar per agradar, ballar per sentir-se viu, bell, noble. Era la revolta estètica dels joves contra l’encarcarament de la serenitat, l’ordre, la mesura i la raó noucentistes. Als music-halls triomfaven els espectacles de ritmes sensuals i excitants, on els cossos dels intèrprets es movien amb un contorsionisme voluptuós, eròtic. Els vells cafès del Parallel, la Rambla o Nou de la Rambla es convertien en dàncings, i els tronats i rígids balls vuitcentistes acceleraven el compàs fins al paroxisme amb la introducció del jazzband, l’instrument que va capgirar la sensibilitat musical del segle: bombos, timbals, plats, triangles, panderetes, caixes xineses i tota mena d’estris de percussió en impacte sonor constant van convertir la música popular en un estrident esclat d’optimisme i vitalitat sense fi. A aquesta màquina rítmica aviat s’hi van afegir el saxofon, el trombó de vares, la trompeta de pistons, el banjo i el piano. Havien nascut les orquestrines de jazz, de cinc o set músics. Era allò el que els fills d’aquell naixent temps d’esperança demanaven a la vida, i estaven disposats a aconseguir-ho i a ser protagonistes de la seva pròpia història.
Es diu que tot va començar l’octubre del 1919 als salons del recentment inaugurat hotel Ritz. Un indret tan exclusiu havia de satisfer els desigs de la seva aristocràtica i cosmopolita clientela, per extravagants que fossin. Per això van contractar l’orquestra Nic-Fusly, una formació de set músics locals que va ser la primera d’incorporar un jazz band. L’èxit va ser fulgurant, i els salons de l’hotel es van convertir en el lloc de moda de la burgesia barcelonina i dels seus visitants. Poc després, la menorquina Pilar Alonso cantava Tot ben anglès, un famós cuplet que descrivia la nova ànima que s’apoderava de la ciutat. Beure whisky, fumar cigarrets anglesos, ballar el foxtrot, portar ulleres de carei, interessar-se pel futbol i deixar anar algun anglicisme estaven en voga. I els que s’ho podien permetre també van començar a visitar establiments on s’anunciava la imminent arribada dels nous Ford, Chevrolet o Studebaker.
Capital europea de l’espectacle durant la Gran Guerra i refugi per a artistes, traficants, espies i tota mena d’aventurers, la Barcelona alegre i enriquida gràcies al conflicte bèl·lic gaudia de la vida a expenses d’una classe obrera miserable i abocada a la revolta, explotada i famèlica. Però ni el malestar social, ni els assassinats, ni les bombes ni la dictadura de Primo de Rivera no van eixordar les cadències frenètiques d’una música que maldava per ser moderna, tot i que sovint es quedava en un intent reeixit a mitges per l’evident falta de domini del temps i l’harmonia; no eren americans. L’autèntic jazz, tal com l’havien creat i l’entenien els negres des de Nova Orleans a Chicago, encara estava lluny de la ciutat, però a través dels ballables i els espectacles el seu esperit s’havia ensenyorit de la bulliciosa nit urbana dels embogits anys vint.
L’empresari Fernando Bayés va portar la primera autèntica banda de músics negres al Principal Palace, el més cèlebre music-hall de la Rambla. Al cabaret Palacio de Cristal una orquestrina local ja anunciava ballables amb l’epítet jazz band. Cada dia hi havia ball al Savoy i a l’Excelsior. L’orquestrina Verdura ho feia al dàncing del teatre Apolo i l’orquestrina Tzigana de Jaime Planas a l’Eden Concert. De París arribaven els discos de la casa Pathé, i gràcies als que editaven aquí les companyies Gramófono i Odeón l’orquestra Ambassador de Paul Whiteman va popularitzar el tema Whispering, el primer hit de la història del jazz. Les famílies acomodades tenien gramola, i els pobres se sabien les cançons que interpretaven les pianoles de manubri amb les partitures que importava la Casa Beethoven. Les revistes Zig zag, Oh la Révue! o Paris qui jazz van augmentar el to sofisticat i cosmopolita, i músics d’aquí com Lorenzo Torres Nin i la seva formació, la JazzBand Demons, tocaven cada dia de les sis de la tarda a les quatre de la matinada al Cabaret Catalán. Ell va ser el primer de rebre una oferta important per anar a tocar a París, i li van doblar el sou per tal que no marxés.
Un cop passat el primer moment de curiositat, la cultura musical clàssica i benpensant es va abraonar sobre la nova moda. Els crítics van qualificar el ball de les orquestrines de salvatge, simiesc, còmic i decadent. La sardana era una música seriosa; el jazz, frívola. L’any 1926 els sectors més conservadors del catalanisme, amb el suport de la revista Scherzando, van organitzar un homenatge pòstum a Juli Garreta, que es va convertir en un acte de desgreuge pels excessos d’aquells balls incivilitzats i bruts. D’aquella jornada, el periòdic Baix Empordà va publicar:
Morí Juli Garreta quan la salvatgeria del jazz anava tenyint de negre la civilització; quan les danses exòtiques d’immoralitat perfecta enllotaven l’albor de l’esperit popular; quan el món tot —i amb ell la nostra terra— es llençava al vertigen de la dansa i fins l’aire era empestat per les fúries del xarleston i el colorit diabòlicament voluptuós de la música de revista.
Però feien tard. Els balls i les orquestres amb instruments de corda havien caducat definitivament. Els Dazzling Jazz, Jazz New York Tortellà, Excelsior Jazz, The Bird Boys i una llarga rastellera de formacions quasi anònimes, i gairebé totes amateurs, omplien cada diumenge els escenaris dels ateneus, casinos i societats culturals de viles i pobles amb la seva intensitat expressiva i els seus balls sensuals. El jazz ja no era patrimoni exclusiu de la sofisticada burgesia de la capital.
La tot just creada Ràdio Barcelona, reticent en principi a programar aquells ritmes que qualificava de semibàrbars i delirants, no va trigar a canviar de parer per tal de satisfer els nombrosos oients que demanaven l’emissió de música moderna. Cada dia difonia una hora de balls moderns, en què composicions d’autors locals rivalitzaven amb els èxits que arribaven dels Estats Units. La crítica se’ls va tirar al damunt per permetre que aquella música negroide i selvàtica envaís el país sencer. És clar que els puristes no podien fer res contra la BBC, que emetia sessions de ball de la famosa orquestra de l’hotel Savoy, o el programa Radio Jazz, de Radio Paris. Des de Barcelona totes dues emissores d’ona curta se sintonitzaven sense dificultats amb un bon aparell. Això sí, la polèmica va seguir ben encesa durant força temps.
Més enllà de la revolució en la música i el ball, el jazz va sacsejar la rígida moral pública de l’època. La nova forma de relacionar-se i una certa relaxació de costums als locals de diversió van portar un halo de llibertat. La resta venia d’Amèrica. Les ganes de gaudir dels plaers de la vida ja no eren només cosa dels homes; elles es van escurçar les faldilles per damunt del genoll, encenien cigarrets, es van tallar els cabells estil garçon i es van calar un barret fins als ulls. Les imatges de les flappers a les revistes il·lustrades van empènyer les ànsies d’emancipació de les noies de classe benestant. Una nova dona, rebel i presumida, intel·ligent i subtil, va emergir en els ambients més cosmopolites.
Era com si la rítmica fressa d’un jazz band estigués anunciant l’adveniment inexorable de la modernitat.
La sentiu? Noteu com el ritme s’apodera de les vostres cames? Doncs obriu les cortines de vellut i entreu al saló, que comença el ball.