El rapte

La fada Marylina dormia tan tranquil·la en sa casa transparent i invisible a l’ull humà en el cedre del bosc quan, de sobte, un lleu esclafit li va fer obrir els ulls i parpellejar breument.

Un càlid i suau raig de sol matutí es va filtrar per les seues precioses pestanyes daurades i la seua boca es va obrir per a deixar escapar un badall.

—Miniminimini —va dir.

Després, mentre es tornava per acomodar-se en una altra posició sobre els coixins de colors suspesos en l’aire, va pensar: «Xispi no ha vingut a despertar-me, encara puc continuar dormint una estona més». I el seu dit gros del peu va jugar amb la seda dels coixins.

De sobte, la fada va escoltar un gran bufit molt prop d’ella i, de sobte, un muntó de xicotetes partícules es van expandir sobre el seu cos deixant-la completament immòbil i amb els ulls tancats. A pesar de no poder-se moure, les seues sensacions continuaven percebent tot el que ocorria.

Va sentir com rodejaven i lligaven els seus peus amb una prima cinta; després, unes mans suades van nugar també les seues. Finalment, uns braços robustos i forts i van alçar el seu cos i el van embolicar amb un gros llenç de textura suau,

«Què està ocorrent?», es va preguntar. No podia utilitzar els seus poders ni obrir els seus ulls. I tampoc podia xiular per a cridar a Xispi, el seu xicotet pardal de confiança i amic, perquè no tenia veu. Cada vegada estava més desconcertada.

«És un rapte, segur», va pensar. Algú se la portava a qui sap quin lloc, en contra de la seua voluntat. Va percebre una forta olor a sal que emanava del cos de la persona que la mantenia lligada i va deduir que es tractava d’un home de mar.

«Per descomptat! —va exclamar per a si—, és un pirata»*.

Ell desconegut la va deixar en el sòl i, al cap d’un instant, Marylina va escoltar com serraven el cedre on estava sa casa transparent. Immòbil, sense poder fer res, la fada va assistir impotent a la tala del seu arbre amic mentre sentia els seus alarits de dolor. Per alguna raó, algú havia decidit destruir sa casa i esborrar tot el seu rastre.

Les seues llàgrimes van començar a brollar tan de pressa i amb tanta intensitat que, en uns moments, s’haguera format un oceà si els segrestadors, al veure brollar aquell torrent del llenç, no hagueren deixat de serrar. Llavors, sense perdre un segon, la van agafar i van escapar corrent.

La fada havia aconseguit detindre la massacre de l’arbre amb el seu plor, encara que el cedre havia quedat malferit. Els crits que donava mentre el talaven continuaven retrunyint en el cap de Marylina. Els arbres no podien moure’s, ni caminar i molt menys eixir fugint davant d’un perill. No tenien veu per a comunicar-se amb els humans i impedir-los que els destruïren, cremaren o arraparen la seua corfa, Era una vida de patiment, subjecta a l’egoisme dels éssers humans que obraven sense cor.

Cavil·lava sobre aquella injustícia mentre un dels segrestadors l’agafava amb força sobre el cavall en que galopaven, Pressentia la brisa del matí a través del llenç i va saber que es dirigien al nord, feia el seu vent volgut, amb el que solia realitzar innumerables tasques d’ajuda a qui la necessitara i, hui, ella era incapaç d’ajudar-se a si mateixa.

“Quina substància haurien utilitzat per a immobilitzar-la i llevar-li els seus poders?», es preguntava.

La seua vareta màgica s’havia quedat davall dels coixins on dormia i no va tindre temps d’agafar-la abans de quedar paralitzada, Es donaria compte Xispi del que havia ocorregut? Com havien pogut veure sa casa si era invisible a l’ull humà?

Totes aquestes preguntes, i més, rondaven pel cap de Marylina mentre el seu cos s’agitava damunt del llom del cavall. Van transcórrer uns minuts i, per fi, va escoltar les veus de diversos homes que donaven ordes per a posar en marxa una embarcació.

—Pugeu veles! Pugeu els cavalls! Lleveu l’àncora! Remers als vostres llocs!

De nou, van tornar a depositar el seu cos en el sòl. Podia percebre que estava sobre fusta mullada. La van deixar sola un instant i, si haguera pogut, hauria sigut el moment ideal per escapar ja que estaven ocupats amb les tasques de salpar el galió.

Va parpellejar una altra vegada i, al fi, els seus ulls es van obrir; la substància començava a dissoldre’s i podia veure. A través d’una badall del llenç que l’embolicava, va observar tot el moviment del vaixell. Els mariners corrien d’una banda a l’altra fent maniobres per a salpar. Van hissar la bandera i Marylina, al veure en el pal major la calavera amb dos ossos sobre drap negre, no va tindre el menor dubte: eren pirates a l’orde de qui sap qui.

«Qui podia estar tan interessat en una fada fins al punt d’haver pagat a uns pirates per a raptar-la?»^ es va preguntar.

Una mà grotesca va obrir el llenç i la va mirar fixament. Era un homenàs gros, fort, desdentat; les poques dents que tenia a la vista brillaven pels encastos d’or. El seu cap estava cobert per un mocador negre i un barret triangular.

Marylina va abastar a veure la seua suada camisa a ratlles blanques i verdes, i a oldre el seu pudent alé a ron quan va dir:

—Escolta, bonica! De seguida ens ocuparem de tu.

—Capità! —es va escoltar cridar, I l’home es va donar la volta ràpidament.

Un fort eriçó va recórrer a Marylina. Allí estava, abandonada, sense poders. No podia cridar els seus amics de la mar perquè no podia parlar ni cantar, i no tenia a mà l’agenda de nacre que li havia regalat el polp Tocatodo de la mar Roga per a demanar-li auxili; només havia recuperat la visió al poder moure els músculs de les seues parpelles.

I a què es referiria el capità amb: «De seguida ens ocuparem de tu»?

El sol va aguaitar per l’horitzó a les nou en punt del matí i Xispi es va despertar en el seu niu del bosc; va refilar, va aletejar i va volar en cercle per arreplegar la mel i les panses de raïm que tots els matins portava a Marylina per a desdejunar.

Al posar-se en la finestra de la casa transparent, la va notar decantada; però no es va sorprendre. Va pensar que hauria sigut pel vent que havia bufat durant la nit.

No obstant això, quan va aguaitar el seu xicotet cap i va veure que els coixins de colors en els que dormia la fada estaven tots remenats, sí que es va estranyar perquè Marylina era molt ordenada.

Va entrar en la casa i va buscar a la fada. De sobte, va descobrir en el sòl la diadema de flors fresques que ella sempre portava i se li van caure del bec la mel i les panses de raïm.

—Tri-tri —va cridar Xispi, alarmat—. La fada no està ací.

Inquiet, va revolejar i va revolejar i de seguida va trobar la vareta màgica. Prop d’ella, va trobar escampades en grans quantitats unes partícules de color groc. Però el més estrany fou quan es va acostar a l’armari i va veure allí el seu vestit de tul del color de l’arc iris amb cristalls: Marylina ni tan sols s’havia canviat la roba de dormir!

Va eixir volant molt de pressa i va escoltar la crida del cedre:

—Xispi Xispi —va dir el cedre, dolorit—. La fada no està ací l’han segrestat uns pirates i se l’han portat lluny. De no ser pel seu plor, m’hagueren matat, mira com m’han deixat el tronc!

Xispi va obrir els seus ulls de bat a bat i les seues plomes es van tornar més blaves i grogues per l’enuig. A continuació i amb molta paciència i cura, va elaborar un bàlsam de fang, sàlvia, ortiga i romer que li havia ensenyat a preparar la fada per a curar ferides sagnants.

De seguida se la va aplicar a la corfa de l’arbre i va dir:

—Tranquil, vell amic; prompte tornarà Marylina i ella acabarà de curar-te.

L’arbre va somriure agraït; el seu dolor s’anava calmant amb aquell ungüent, i, tancant els ulls, va intentar descansar per oblidar tan mala experiència.

Xispi estava preocupat, què podia fer? L’única pista eren les partícules que havien quedat a casa de Marylina.

«Com haurien descobert la casa en l’arbre sí era transparent i invisible a l’ull humà? Quina substància seria la que havia deixat immòbil a la fada?» No tenia la menor idea. Havia d’agafar les partícules i portarse-les a l’únic que tindria les respostes de tot.

Va entrar en la casa de la fada i, amb el seu bec, va arreplegar algunes de les minúscules partícules de color groc, les va depositar en un dels mocadors de fulls verds que utilitzava Marylina quan havia de dir «axís» i, alçant el vol, es va dirigir a l’únic lloc on podria esbrinar el misteri.

Va arribar a la cascada del bosc, allí on la fada prenia els seus banys diaris i solia pentinar el seu cabell de fils d’or amb la pinta de vidre que l’ havia regalat el rei Venusio de l’Atlàntida. Xispi sabia que, per darrere de l’aigua que queia cristal·lina, hi havia una gruta en què Marylina guardava el llibre de màgia, ocult en una cripta per resguardar-lo dels perills. El tenia allí des dels temps en què Roncadora, la bruixa més roïna i més lletja de la història, havia lluitat contra Marylina.

Va travessar l’aigua de la cascada i va sacsar les seues plomes.

Havia acompanyat moltes vegades a Marylina fins a la gruta i escoltat les paraules màgiques; ara intentaria repetir-les perquè el vell amic poguera ajudar-lo.

Es va acostar al monòlit de pedra on, dins d’una esfera de vidre, estava el llibre de Marylina. I colpejant amb el seu bec, va repetir en forma telegràfica:

Esfera de Luz y Sabiduría:
abre tus puertas
para que mis preguntas
hallen respuesta.
OM RA
LA LUM

L’esfera que protegia al llibre es va esfumar de colp i el va deixar a l’abast de Xispí.

—Hola, amic; sóc jo el que busca la teua ajuda hui —va dir Xispi desesperat—. Marylina ha sigut raptada i no sé per on començar. Has d’ajudar-me.

El llibre va moure els seus fulls suaument i va deixar al descobert l’índex.

—No no...! —va protestar el xicotet pardal—. Necessite que em dónes idees.

Un espurneig mesclat amb aletejos va fer que el llibre parlara.

—Bé... bé... bé... no et sulfures, la paciència és l’amiga de les bones decisions —va dir el llibre. I va preguntar—: Tens quelcom que puga servir de pista?

—Doncs... la casa estava desordenada, ni tan sols va poder agafar la seua vareta màgica i no la van deixar posar-se el seu vestit d’arc iris. A més, la seua diadema de flors fresques es va quedar tirada en el brut i unes partícules de color groc estaven per totes les bandes.

—Això mateix! —va exclamar el llibre—. Unes partícules i senyals d’haver sigut portada a la força. No hi ha dubte, és un rapte!

Xispi va aletejar novament i les seues plomes es van tornar encara més durades i blaus.

—Això ja ho sabia! —es va queixar—. Has d’esbrinar per què Marylina no va poder defendre’s.

—A veure... a veure... Deixa que veja les partícules que, m’imagine, portes en eixe full d’arbre.

Amb els nervis, Xispi s’havia oblidat de les partícules grogues que amb tant cura havia arreplegat a casa de Marylina.

—Perdona, tens raó, ací les tinc —va dir.

I amb molta suavitat, les va escampar sobre els fulls obertes del llibre.

—Acaxascaxús... xús... —va esternudar el llibre—. Açò és calèndula, una planta amb flors de color groc molt pareguda a la margarida.

—I què poder té la calèndula? —va preguntar Xispi, intrigat.

—Ah, amic! —va exclamar el Vibre—. És l’ única planta que, triturada bé i amb les paraules adequades, pot fer visibles als éssers fantàstics i llevar-los els seus poders durant algun temps.

—Sant Crispí Roure, sant Cedre, sant Pi! Estem emprenyats! —va soltar Xispi. I es va ruboritzar mentre una xicoteta llàgrima esvarava pel seu ull esquerre. Respirant profund, va preguntar al llibre—: I ara què fem? Com podré trobar a Marylina i ajudar-la a escapar?

—Tranquil —va respondre e! vell llibre—. Primer prepara rems el beuratge adequat perquè quan Marylina es pose en contacte amb tu, pugues portar-se’l.

Tot seguit, el llibre es va obrir en la pàgina 302 i va il·luminar un títol que deia: «Beuratge per a fades la pell del qual ha sigut tocada per la calèndula». I davall, es podia llegir: «En un recipient xicotet de terrissa al sol, col·locar visc del roure més antic, arrel d’angèlica agafada a l’alba, cincenbranca de la vessant d’una muntanya, marduix fresc de l’any, violeta d’hisop en flor, i imperatòria del llac més pròxim. Una vegada junts tots tos ingredients, triturar pacientment i mesclar amb el menjar que sola ingerir el ésser fantàstic...».

Marylina va sentir que algú l’agafava novament i la portava a un altre lloc; era l’homenàs, el capità, tal com el cridaven els homes a càrrec seu, qui s’ocupava d’ella personalment. Van traspassar una porta, la va tancar, i van arribar a una cabina on la va gitar en una llitera.

—Bé, xiqueta; ja que has obert els ulls, em presentaré... Sóc el capità Panxagran. Ens han oferit uns diners més que suficient per raptar-te i ara et portem lluny del teu bosc. Porta’t bé, perquè ens paguen perquè arribes sana i estàlvia --va dir el capità. Va esbossar un somriure que mostrava un parell de dents trontolloses i amb fundes d’or. El seu nas va enrogir de sobte i el seu alé va emanar tot el ron acumulat en dos anys—. Ara et portaran el teu desdejuni.

A continuació, va tancar la porta i se’n va anar.

Marylina va plorar un poc, era l’única cosa que podia fer ja que no havia recuperat la parla; i si plorava molt, temia inundar el vaixell i no poder escapar. Estava atrapada.

En el bosc, Xispi acabava de llegir la recepta magistral que l’ havia mostrat el llibre de màgia de Marylina i recapacitava sobre la manera d’arreplegar totes les plantes de la manera més ràpida i convenient.

—Ara comprenc per que Marylina s’ha quedat sense els seus poders. L’han immobilitzat amb la calèndula i, fins que no es bega aquest beuratge, no els recuperarà —va dir perquè el llibre escoltara la seua deducció.

—Correcte, Xispi; tot està en les teues mans. Has d’elaborar-lo amb les plantes mencionades i així, quan assentes la crida de la fada, descobriràs el camí per arribar fins a ella —va explicar el llibre. I va afegir—: Ara cobrix-me amb l’esfera transparent, recol·lecta les plantes, i espera amb paciència.

L’ ocell va fer el que el llibre li indicava i va eixir de la gruta per arreplegar totes les plantes que necessitava per salvar a Marylina.

En el vaixell, mentrestant, un mariner va entrar en la cabina de la fada i li va deixar sobre la taula un plat ple de creïlles, pèsols i un tros de carn. La fada es va posar més trista encara. Com pensaven que ella podria menjar-se algun amic que hagueren caçat i, a més, se’l serviren tranquil·lament en un plat?

No ho faria de cap de les maneres, abans es moriria de fam.

Aquells humans no sabien el que ella em desdejunava i, per descomptat, tampoc se l’anava a dir. Va preferir tancar els ulls i imaginar-se que encara estava en el seu llit, esperant el dolç bec de Xispi amb les seues tres gotes de mel i les seues cinc panses de raïm.

El menjar es va refredar en el plat, però la fada no es va moure. Un hora després, el capità Panxagran va entreobrir la porta per a controlar a la fada. I al veure que no havia menjat res, es va enfurir.

—Com t’atreveixes a desobeir les meues ordes! —va vociferar—. Molt bé, si no et menges per les bones el que tens en el plat, ho faràs a la força!

Va agafar la cullera i va intentar introduir el menjar en la boca de la fada. Però com Marylina encara no podia obrir bé els llavis, va aconseguir mantindre la boca ben tancada; no obstant això, va sentir tanta pena que va començar a plorar.

El capità va recordar el que havia passat en el bosc i es va espantar, no volia que la seua nau naufragara. I molt molest, perquè no estava acostumat a ser vençut per una dona o el que fóra aquella fada, va abandonar la idea de fer-la menjar a la força.

—Està bé, si no vols menjar, no menjaràs res! Passaràs tres dies, la qual cosa dura la travessia, sense provar mos! Ja em demanaràs tu el menjar! —va exclamar enfadat el capità. I va eixir de la cabina colpejant la porta.

«Si tinguera els meus poders, ja veuries qui obeiria a qui», va pensar Marylina.

La fada tenia caràcter fort i no es deixava doblegar per res ni per ningú. L’única cosa que la treia de polleguera era veure als seus éssers desprotegits patir l’assetjament dels homes.

Al segon dia, el seu cos estava dèbil; no havia pres la seua infusió d’herbes del bosc ni el seu desdejuni ni el raig de sol en la tassa d’or que li havia regalat la seua iaia, la fada Elena. Per un moment, el seu estat d’ànim es va abatre. Aconseguiria acabar la travessia? Sabria el capità Tripanosequé que podia debilitar-se i evaporar-se en el no-res?

Havia començat a recuperar la mobilitat del seu cos; ja obria perfectament la boca, movia els seus braços lentament i començava a caminar. Però encara se sentia un poc cansada.

El seu vestit de dormir, una túnica de tul amb núvols de vapor que s’havien quedat sense vapor, estava fet esquinçalls. El seu cabell de fils d’or estava enredat i brut, perquè feia dos dies que no es banyava en la seua volguda cascada del bosc. Estava feta un fàstic! Si recuperara la parla, el seu cant i els seus tan desitjats poders, els donaria un escarment d’upa a eixos pirates.

A vegades li assaltaven pensaments d’enuig, però eren tantes les desgràcies que estava vivint que no sabia com eixiria de tot aquest greuge.

Xispi va tornar al seu niu del bosc, va preparar la seua xicoteta maleta de fulls d’arbre i va assecar una llàgrima que li recorria el bec. Havia de ser fort, la seua ama el necessitava i no podia fallar; havia de trobar totes les herbes i preparar el beuratge. Però tenia por. Xispi sempre s’havia recolzat en Marylina, ella ho resolia tot i, ara, per primera vegada, havia de ser ell, i només ell, l’heroi. Va recórrer el niu amb la seua mirada i va eixir volant a la cerca de la primera herba que havia de recol·lectar en la vessant d’una muntanya, la gram negre.

Marylina es va alçar i va caminar uns passos; encara estava marejada. Va estirar les cames i els braços. Les ones embravides engrunsaven el vaixell i el colpejaven sense parar. L’olor de mar traspassava la fusta i va veure, per l’ull de bou, un horitzó d’aigua. Va intentar obrir-lo amb les seues mans delicades però, com estava embossat per no haver sigut obert durant molt de temps, li va resultar molt difícil encara que, al fi, ho va aconseguir.

Va respirar profundament l’aire net i fresc. Era ja el capvespre del segon dia i el capità Panxaroina, o quelcom així, l’havia deixat tranquil·la. Havia complit la seua paraula; però Marylina, en la seua soledat, dubtava si havia sigut bona idea no advertir-li de quin era el seua menjar habitual. Si volia estar fort, havia de menjar les seues panses de raïm amb mel. Havia d’idear una estratègia.

Podria colpejar la porta amb els seus punys i, quan el capità acudira, escriure-li en un paper el que ella desitjava. No se’l va pensar massa i es va acostar a la porta; va veure que estava tancada amb clau i la va colpejar amb suavitat, tot el que les seues forces li van permetre, Però al cap d’uns instants, es va desesperar i, traient energies d’allò més profund del seu ésser, va començar a aporrejar-la amb força.

Als pocs minuts, va aparèixer Panxagran amb un gran somriure de satisfacció per haver vençut a la fada,

—Què voleu, la meua reina? —va preguntar, amb sorna.

Com Marylina no podia parlar, li va indicar amb gestos que volia una ploma i un paper per a escriure.

—No vos molesteu, princesa; no sé llegir —va dir el capità—. Encara que escriguéreu mils fulls, em quedaria sense saber què em voleu dir.

La fada va meditar una estona i, gesticulant, li va expressar que volia menjar mentre amb les mans escenificava una abella, la mel i les panses de raïm del vi que solia beure el capità en els menjars.

—Però bé! —va exclamar el capità—. És que mengeu panses de raïm amb mel? ja, ja, ja! De seguida vos les portaré,

I tancant la porta es va anar, deixant després de si una estela de carcallades.

Era un home desagradable, però Marylina havia fet bé; depenia d’ell per a continuar vivint i no li quedava més alternativa que doblegar-se fins que trobara la forma de fugir. Per fortuna, havia recuperat la mobilitat i ja només li faltaven la veu i els seus poders.

Quan el capità va tornar amb la mel i les panses de raïm, la fada ho va celebrar amb molta alegria. Els seus ulls ambre caramel van brillar d’emoció a l’ingerir el primer aliment que es portava a la boca després de dos dies. «Segur que Xispi, el meu amic de l’ànima, estarà buscant-me i prompte donarà amb mi; només és qüestió de temps, d’esperar», va pensar.

Xispi volava ràpid cap a la vessant d’una muntanya a la cerca de cincenbranca, pensant si la sabria reconèixer fàcilment. Després d’una estona d’intens vol, va divisar la primera muntanya i va aterrar en la vessant. Va observar la vegetació i va demanar als seus sants, sant Crispí Roure, sant Cedre i sant Pi, que li ajudaren a trobar i reconèixer la cincenbranca. Es va quedar quiet i, de sobte, va divisar a la llunyania a una anciana vestida de negre amb un mocador del mateix color que li embolicava el cap coberta de cabells blancs. Pujava la vessant arreplegant plantes i herbes aromàtiques.

—¡Què bell ocell, els teus colors són brillants com el sol del matí! —va lloar l’anciana, I li va demanar—: Canta’m quelcom.

Per a la seua sorpresa, Xispi va començar a cantar les cançons que l’ havien ensenyat uns rossinyols de la Xina quan va estar amb Marylina al palau de l’emperador. La dona va quedar meravellada de que el ocell li obeïra; llavors, va comprendre que Xispi l’entenia.

—És que potser entendre el que parle? —va preguntar la dona.

—Tri-tri-tri —va dir Xispi,

—Oh, quina meravella! -—va dir l’anciana—. Vine a posar-te en el meu muscle,

Xispi la va obeir, i l’anciana el va acariciar suaument i el va besar.

—Estaràs molt cansat, veritat? Presa, beu aigua d’ací.

I traient un recipient de fang amb un gran orifici tapat per un tap de suro, el va destapar i se la va acostar perquè saciara el seu set. Xispi es va posar sobre el bord de l’atuell i va començar a beure pausadament.

Al finalitzar, es va sentir millor, més descansat, i es va atrevir a dir-li a la dona:

—Anciana, busque la cincenrama. Podries ensenyar-me quin és?

La dona va dilatar els ulls, sorpresa per haver escoltat a Xispi a la perfecció, Al principi va pensar que eren al·lucinacions per culpa del sol del capvespre; no obstant, es va acostar a la planta i se la va assenyalar a Xispi dient:

—És aquesta planta rosàcia de flors grogues, Vols que t’ajude a tallar-la?

—Tri-tri —li va contestar Xispi.

L’anciana li va tallar la herba, se la va entregar, i Xispi se la va guardar en la seua xicoteta maleta de viatge i li va fer una besada en !a galta amb el seu bec.

—No vols comptar-me per a què la necessites? —li va preguntar l’anciana sense eixir de la seua sorpresa.

Xispi va girar el seu cap abans de remuntar el vol i la va mirar amb ulls tristos.

—Ho assente, no puc dir-t’ho, és un secret —va dir.

I es va allunyar volant en la immensitat del cel.

Va volar i va volar molt lluny, fins que va trobar un arbre que li va resultar acollidor per a passar la nit i allí, amagant el cap davall les seues diminutes ales, es va adormir.

En el seu tercer dia de viatge pel mar, Marylina es va despertar en el vaixell i va sentir quelcom estrany en la seua gola; va tractar d’emetre un so i el so va aparèixer. Podia parlar, quina meravella! Per a comprovar-ho, es va posar a parlar amb tot el que la rodejava.

—Hola, llit, hola, ull de bou, hola, parets, hola, vaixell...! —va cridar amb alegria per tindre la seua veu de nou i poder expressar-se.

El capità Panxagran va escoltar els seus crits i va acudir de seguida a la seua cabina.

—Què vols dona, no et pots quedar quieta? —va preguntar, enfadat,

—Vull que em digues on anem, per que vaig ser raptada, quina substància heu vessat en el meu cos i..,

—Espera... espera! Eres la meua invitada i no tinc per què respondre’t.

—Sí que ho tens —va dir la fada amb fermesa, segura de si mateixa—. No se li pot negar a un presoner els seus drets fonamentals.

—Escolta... escolta... no me vingues amb eixes coses, Jo només sé que el rei Jan de Samarkanda volia que raptàrem una fada i tu estaves disponible.

—Jo, disponible? Amb totes les coses que tinc per fer! Que barbaritat! I per a què em necessita? Ara no tinc poders...

—Prompte els tindràs, no et preocupes, xiqueta; ho recuperaràs tot. Així com has recobrat la mobilitat i la parla, també tornaran els teus poders. Però tardaran un temps,

—I tu, com saps eixes coses? —va preguntar Marylina, intrigada,

—Perquè el rei Jan em va dir que hi havia descobert en els seus llibres una planta anomenada calèndula que immobilitzava a les fades, i jo conec moltes bruixes que preparen excel·lents pocions, ja, ja, ja! —va riure Panxagran, fent la impressió que les seues dents d’or li botarien de la boca—. Com veus, el rei i jo fem molt bones molles. Un bon lot d’or obtindré per emportar-te viva davant dels seus ulls!

—I feta una despulla! —va replicar Marylina, indignada. I va exigir—: Necessite un bany i roba neta, capità!

—A les seues ordes, la meua senyora —es va burlar Panxagran—. De seguida vos envie tot.

Xispi va aletejar amb suavitat i es va despertar. Per un moment, va pensar a portar a Marylina la mel i les panses de raïm; però de seguida va recordar que no estava en sa casa del bosc. Va plorar un poc, encara que va contindre les seues llàgrimes al donar-se compte que pitjor estaria la fada en mans dels seus raptors i sotmesa a les seues maldats.

Va alçar el vol i va planejar en l’aire. El cel estava blau, però tenia molts núvols. Va consultar la seua llista d’herbes i va veure que la pròxima que havia de recol·lectar era arrel d’angèlica. On la trobaria? I va reflexionar: «Arrel...? Doncs en la terra».

Des de l’aire va veure a un conill marró i blanc que entrava i eixia del seu amagatall portant en el seu musell xicotetes herbes fresques.

«Ell m’ajudarà —es va dir Xispi—. Els conills coneixen bé totes les arrels.»

Quasi era migdia quan, per la porta de la cabina de Marylina, van entrar dos robustos pirates carregant un gibrell replet d’aigua neta.

El capità els observava des de la porta, controlant tota l’escena.

—Ací teniu la millor aigua fresca del món, un sabó que vaig adquirir a Jamaica i, d’un vaixell que abordem, uns vestits que portava per a una princesa d’Aràbia. Supose que seran de gran valor, perquè eren per a la seua boda. És el que deien plorant els mariners als que se’ls robem! Ja, ja, ja! —va riure el capità—. Ara són els vostres, ¡senyora. Qui millor que vós per a lluir-los!

I emportant-se amb si a la seua tripulació, el capità va tancar la porta i es va anar.

Xispi va descendir fins a posar-se en una roca llisa. «He perdut de vista al conill», es va lamentar. I va començar a estirar el coll per a veure si el divisava, Al cap d’un instant, el conill marró amb taques blanques va eixir a tota velocitat del seu amagatall entre uns matolls i es va posar a buscar quelcom. Xispi el va seguir, sense que es donara compte, i el va veure detindre’s en un xicotet toll d’aigua neta que s’havia format entre les roques a causa de la pluja dels dies anteriors. Li va veure beure, traient a penes la seua llengua rosa de la boca, i agitar el seu cos lleument mentre tirava per a irrites les seues orelles. Al veure-li tan concentrat, va decidir no interrompre.

I quan va finalitzar, li va dir:

—-Amic, em cride Xispi.

El conill es va sobresaltar ja que no esperava visites; però al veure a Xispi es va incorporar sobre les seues dos potes posteriors i va moure el seu nas per a olorar al visitant.

—Hola, Xispi —li va saludar—. Jo em cride Burlaner, i Desitges aigua, amic?

—No , no, moltes gràcies —va dir Xispi—, Veuràs, necessite la teua ajuda. Busque una arrel cridada angèlica, la coneixes?

—Sí, sí, clar! —va contestar Burlaner—. Qui no coneix la llegenda de l’ arrel d’angèlica! Però has d’agafar-la a l’alba; si no, perd els seus efectes màgics.

—Sí, sabia això de l’alba; però la llegenda? No sé quin és —va dir Xispi.

—Aleshores, escolta. Fa molts anys —va començar a explicar Burlaner—, vivia prop d’ací, en un poblat, una xiqueta molt bona cridada Angèlica. Amava tant els animals del bosc que sempre separava per a ells un poc del menjar que li posava sa mare en el plat. Un dia, son pare li va prohibir que ho seguira fent i llavors ella, amb tristesa, va escapar de la seua llar. Alguns veïns la van veure creuar el llac de la comarca en una barca i dirigir-se a altres pelats de la mà dels gnoms. Quan per fi van encontrar l’embarcació, només van trobar unes arrels que després foren plantades; i d’elles van créixer unes plantes molt belles que hui serveixen per a donar aliment a molts animals i també per a curar.

—Ja comprenc —va dir Xispi, pensatiu—, Llavors podràs acompanyar-me demà pel matí a arreplegar-la?

—No ho dubtes —va respondre Burlaner, amb alegria—. I ara, t’invite a dormir en el meu cau.

Els dos amics van anar, un corrent i el un altre votant, a casa de Burlaner, I a l’hora de dormir, Xispi es va arrupir molt prop del cos del conill i els dos van tancar els ulls plàcidament i es van adormir.

Maryíina es va despertar vestida amb un preciós vestit daurat, ple de perles i pedres precioses. La seua pell olia a maduixa i de nou brillava el seu cabell de fils d’or. Se sentia bé després del meravellós bany que havia pres la nit anterior, i prou reposada per la mel i les panses de raïm que ei capità Panxagran li havia oferit.

A l’alçar-se, va intentar cantar; però la seua veu encara estava apagada. Va mirar per l’ull de bou i va divisar terra a la llunyania. Una gavina es va acostar i va emetre diversos gralls per a saludar-la.

-—Hola -—va dir la fada—, m’alegre de que em reconegues així vestida. Pots dir-me quines terres són aquelles que estic divisant?

—Estàs arribant a Leningrado, fada —va contestar la gavina—- On vas?

—M’han dit que a Samarkanda. —va respondre Marylina.

—Doncs et queda per creuar un llarg territori —va dir la gavina.

I va emprendre el vol per agafar més peixos en la mar.

«Més territori? —es va dir la fada, desil·lusionada—. Espere poder suportar-ho.»

El conill es va moure un poc per a canviar de posició i Xispi va soltar un esternut; la pelussa de Burlaner li feia cosquerelles en el bec i li havia despertat. Es va alçar de seguida i, a bots curts, va arribar fins a l’entrada de l’amagatall del seu amic. Va aguaitar el seu cap pel forat i va veure que un magnífic sol despuntava en l’horitzó.

—Burlaner, Burlaner! —li va cridar Xispi—. Hem de donar-nos pressa.

El conill va badallar i es va refregar els ulls amb les potes davanteres i, d’un bot, va eixir del seu cau despedit com un raig. Si Xispi no haguera estat atent, segur que li haguera perdut la pista.

Des de l’aire, a pocs metres d’allí, va observar com el conill furgava davall d’una fabulosa planta de boniques tiges verdes. Quan va descendir. Burlaner li va dir:

—Ací la tens, Xispi’, arrel d’angèlica, per éssers nobles.

Xispi es va acostar a l’arrel i la va tallar amb el seu bec; després, la va guardar dins de la seua maleta de viatge junt amb cincenbranca.

—Gràcies, Burlaner, sempre t’estaré agraït. Si alguna vegada vas al bosc en què visc, no tens més que pronunciar el meu nom i et serà concedit tot el que necessites.

—Així serà, Xispi —va acceptar el conill.

I els dos amics es van fondre en un abraç.

La porta de la cabina de Marylina es va obrir de forma violenta i, davant dels seus ulls, va aparèixer !a cara del capità Panxagran.

—Bé, xica, fi del trajecte —va dir el capità, feliç—. Ara em pagaran per entregar-te i continuaràs el viatge cap a Samarkanda amb la escorta del rei Jan. Espere que estigues d’acord —va afegir burlaner. I va esbossar un somriure,

—No, no estic d’acord —va replicar la fada arrugar el nas, un gest que feia quan estava enfadada—. Però a causa de les circumstàncies... obeiré.

El capità va ignorar el gest i li va oferir el seu braç per a conduir-la fora de la cabina. A l’eixir, Marylina va veure el vaixell on havia viatjat durant tres llargs dies.

Era una embarcació imponent, de fusta robusta i resistent, amb grans veles enfrontades al vent i ansiosa per tornar-se a la mar. La tripulació estava composta per homes de diferents llocs del món els que, al veure, van deixar caure els rems de colp i van obrir les mandíbules; uns es van posar respectuosament de peu i altres van soltar algunes exclamacions. La van mirar embadalits, atònits per veure tanta bellesa.

La mona del capità va fer algunes volantins en el sòl del vaixell i va pujar de pressa pel pal major, rascant-se el cap al mateix temps i emetent xicotets sons que van fer riure a tots. Fins ella s’havia donat compte que era una fada.

—A treballar, desgraciats! —va ordenar el capità, molt enfadat per aquella ganduleria—. jNo és un mos per als vostres ulls! Continueu si no voleu que vos arranque les orelles!

El vaixell es va trontollar amb la seua veuarra. Els homes temien el capità Panxagran i no gosaven desafiar-li. Tots van tornar al seu lloc en silenci, ignorant el pas de Marylina que eixia triomfant com una verdadera reina,

Al final de l’escaleta de fusta per la qual va abaixar al moll, esperava una carrossa d’or amb set cavalls blancs; i al comandament d’ells, un destre cotxer. Deu homes uniformats de blau i roig, amb els seus caps adornades per uns cascos daurats amb plomalls de colors, l’ esperaven per a custodiar-la i protegir-la durant el viatge. Era l’escorta real.

Un dels soldats es va acostar a Panxagran i li va donar una bossa molt gran i pesada; era l’or que pagava el rei per Marylina, El capità va somriure i va entregar a la fada. El soldat la va alçar i, portant-la en braços perquè no es mullara els piules en la neu, la va pujar a la carrossa.

—Benvinguda, senyora —va dir el soldat—. En la carrossa disposeu de mantes per als vostres peus i mans, aquestes terres són molt fredes. Només heu de dir-me què voleu per al menjar i els vostres desitjos seran complaguts. El nostre rei ha donat l’orde que el vostre viatge siga el mes plaent possible.

La fada no ho va dubtar ni un instant i va demanar de seguida el seu menjar de herbes del bosc, mel i panses de raïm. A més, en qualsevol moment eixiria el sol i llavors podria beure el seu adorat raig. Havia pres la decisió que, estant captiva, intentaria passar-ho el millor possible.

I així ho faria. Es deixaria complimentar i demanaria tot el que volguera i desitjara, per això era una fada.

El color gris del cel feia joc amb la terra coberta per una espessa capa de gel. Davant d’aquell panorama, va trobar a faltar el sol i la pluja del seu bosc, als seus amics i a Xispi.

Al pujar a la carrossa, va veure que les rodes havien sigut substituïdes per uns patins per a poder circular millor sobre el camí gelat i, sens dubte, més ràpid,

Xispi volia aprofitar la llum del matí per a trobar als roures i va alçar el vol. Algun d’ells li ensenyaria on trobar el visc. Va volar i va volar, i la brisa del matí el va portar, quasi sense donar-se compte, fins al bosc més bell de roures rancis. Per algun encantament, els elementals s’havien confabulat amb Xispi perquè socorreguera a Marylina. L’aire, amic de la fada, havia començat el joc. Enyorava a Marylina, els seus cantells i vols, i segur que els altres, la terra, l’aigua i el foc, també entrarien en la batalla per ajudar-la en quant fóra necessari.

D’aquesta manera, Xispi conduït per l’aire, es va trobar d’improvís sobre la branca d’un roure, aletejant per a mantindre l’equilibri i no caure, i esperant que cessara d’espentar-lo.

—Sau Cristóbal Salze, amic dels viatges, aquest sí que ha sigut un vol —va exclamar.

El vent es va detindre quan va complir l’objectiu de portar a Xispi al lloc adequat, i es va retirar fins que els esdeveniments tornaren a necessitar-li. El xicotet pardal va estudiar el lloc i va comprovar que era un magnífic bosc de roures. Es va posar tan content que va començar a cantar i a cantar d’alegria, Prompte tindria el seu visc!

—Hola, pardal —va dir un roure despertant del seu llarg son—. Que bonic cant tens!

Al escoltar la veu del roure, Xispi va deixar de cantar i va volar fins una de les seues branques i es va posar en ella.

—Hola, roure —sóc Xispi, el ocell de la fada Marylina.

—Oh, quina sort! Sempre he escoltat als meus majors parlar de la fada Marylina. Podries deixar-me el teu autògraf en la meua corfa, Xispi? És que sóc un fervent admirador d’ella i mai vaig pensar que podria estar tan prop d’algú que la coneguera. Em cride Remember, què et trau per ací?

Xispi va colpejar amablement tres vegades amb el seu bec la corfa de l’arbre i va escriure el seu nom, concedint així al roure el que li havia sol·licitat.

—Doncs ja que m’ho preguntes, t’ho comptara. La fada ha sigut segrestada per uns pirates —va dir, i un Oh d’exclamació va sorgir de Remember i es va prolongar fins a l’últim dels roures que habitava aquell bosc—. No sabem on està i, com li van escampar calèndula per la pell, ha perdut els seus poders. Per això ara, el seu llibre de màgia i jo estem preparant una poció per a salvar-la. Podries dir-me quin de vosaltres és el roure més antic per arreplegar el visc del seu tronc?

—El que em dius “ens deixa els meus germans i a mi molt tristos; espere que tingues molta sort i aconseguisques ajudar-la. Nosaltres, a través de les nostres arrels, se’l comptarem a la nostra mare terra perquè estiga alerta i, en el moment que la fada recolze els seus peus en el sòl, ens advertisca en quina part del món es troba. I per a avisar-te, se’l direm als pardals i ells, en cadena, t’ho comunicaran. Estàs d’acord, Xispi?

—-Sí, sí, és una idea meravellosa; esperaré les notícies dels meus congèneres. M’acabes de solucionar un gran problema—va dir Xispi—. Ara, em podries indicar...?

—D’acord, perdona... L’any passat el més antic de nosaltres era Delfos però un humà desaprensiu va tallar el seu tronc. Després el va succeir... —i un cor va exclamar junt amb Remember— ...Amaranda! Una preciositat, saps? Però a principis d’any va contraure una malaltia infecciosa transmesa per un mosquit i el seu tronc se va anar desfent a poc a poc fins que es va afonar per complet. Ara, la verdadera reina, per antiguitat, és Yunodaeva. Segur que t’encantarà, Xispi: els fulls de la seua copa s’han tornat blanques i un vapor d’aigua rodeja tot el seu tronc. La seua saviesa ens ha omplit l’ànima; sempre té ensenyances per a cada un de nosaltres. Si voles en línia recta, no pots perdre’t; el seu tronc és el més ample i rugós. I al seu voltant trobaràs el visc que necessites per a salvar a Marylina, Però recorda, Yunodaeva és molt sensible i hauràs de demanar-li permís per a tallar-lo.

Xispi va assentir, prenent nota del seu consell, i va eixir volant a la cerca del roure.

Era impossible passar prop de Yunodaeva i no quedar-se mirant-la. Era un roure preciós, únic en el seu gènere. Els núvols de vapor embolicaven el seu tronc rugós i li donaven un aire romàntic. Cada arruga, formada amb amor, contenia un tros d’història escrita en l’idioma dels roures. Allí estava inscrita la genealogia de tots. Yunodaeva era molt estricta amb les anècdotes, i cada cosa que ocorria, cada naixement, boda, mort o qualsevol succés, ho escrivia en el seu tronc per a la posteritat.

Les seues fulles, en compte de verdes, eren blanques; les seues arrels eren enormes. I sí que un la contemplava amb atenció, podia percebre la imatge d’un rostre amable dibuixat en el seu tronc. Un visc molt verd i ben desenrotllat rodejava tot al voltant; pareixia una xicoteta falda embolicant la seua cintura i alguns ocells, mentre pujaven i baixaven, revolejaven entre les seues branques grosses i ben llargues.

—Bon dia, Yunodaeva —va saludar Xispi amb el seu tri-tri.

—Bon dia, Xispi —va dir Yunodaeva— No has de comptar-me massa perquè quan un ésser parla amb un de nosaltres, és com si se’l comptara a tots a la mateixa vegada. És un instint de comunicació propi del nostre regne vegetal. Sé que Marylina, la meua benvolguda amiga, té problemes, veritat? Dis-me en què et puc ajudar.

—Necessitaria tallar un poc del teu visc —va dir Xispi, amb timidesa.

—Això està fet, Xispi, Quan continga la respiració, curta un poc i tot solucionat.

El ocell va veure com Yunodaeva feia una inspiració profunda i, després, contenia la respiració per alleujar el dolor del tall. Llavors, ell va aprofitar per a tallar amb el seu bec un poc de visc i posar-lo en la seua xicoteta maleta de viatge.

—Gràcies, senyora roure —va dir Xispi, amb alegria—, Marylina es posarà molt contenta quan li compte tot el que m’heu ajudat.

—Per a ella, tot el que siga necessari; amb la qual cosa ens vol, què atalaia cosa podríem fer! —va exclamar Yunodaeva. I de nou, va tornar ansa son etern.

Embargat per un gran sentiment de felicitat, Xispi va tirar una mirada al bosc i va observar que tots els roures dormien una altra vegada i no va voler despertar-los per a despedir-se; només va llançar un bes a l’aire i se’n va anar volant.

La monotonia del paisatge no avorria a Marylina, al contrari. Estava molt entretinguda veient l’incessant caure de la neu que quedava surant i suspesa en l’aire; uns xicotets flocs blancs, lleugers i agradables, que es quedaven sobrepostos en la seua roba i el seu cabell jugant fins a desaparèixer.

Els cérvols eixien del seu amagatall per a veure, tos rabosots corrien i botaven, els llops udolaven al seu pas, i fins a un ós gegant va alçar la seua mà en senyal de salutació.

Ella els va somriure a tots, dissimulant la tristesa que sentia per estar captiva i no poder realitzar el que en veritat desitjava que no era una altra cosa que estar amb els seus amics del bosc.

—Ai, Xispi —va sospirar—. Tant de bo pugues donar amb la pista per a salvar-me...

Van tardar molts dies en creuar el territori que els conduïa a Samarkanda. En un d’ells, al voltant del migdia, el sol va aparèixer en el cel cobert de núvols. La fada va aguaitar el seu cap per la finestra de la carrossa i, enèrgicament, va dir;

—Pareu, per favor! Necessite una tassa.

La guàrdia del rei es va detindre de seguida i, d’imnediat el soldat que l’escortava més estretament es va acostar fins a ella.

—Com et crides? -—va preguntar la fada.

—Em cride Vladimir Petrovix, senyora, a les seues ordes —va respondre el soldat, dreçat i orgullós de pertànyer a la guàrdia del rei.

—Vladimir —va dir la fada—, necessite que m’acostes una tassa de la vaixella que portem en el maleter de la carrossa.

—Desitja un te, senyora? —va preguntar Vladimir, —No, no —va dir Marylina.

—Ara mateix li porte el que em sol·licita—va reposar el soldat, enrogint de colp—. Li va demanar disculpes per l’atreviment de preguntar-li coses íntimes.

Molt de pressa, es va dirigir al maleter, va traure una tassa, i se la va entregar a Marylina. Ella, llavors, li va demanar que l’ajudara a descendir de la carrossa i el soldat la va agafar de nou en els seus braços i li va preguntar:

—On he de portar-la, senyora?

—Per favor, crida’m Marylina —va dir la fada, cansada de tan ampul·lós tractament. I assenyalant amb el seu dit índex un determinat lloc, va afegir-—: Doncs allí.

Com el lloc indicat estava cobert per la neu, el soldat, abans de deixar-la en ell, va ordenar als seus companys que el netejaren fins que es va poder veure la terra. Llavors, amb suavitat, la va abaixar al sòl. La fada encara anava descalça i Vladimir es va sorprendre de que no tinguera fred i de veure uns preciosos peus tan prims i delicats.

Per fi, després d’uns quants dies, Marylina podia realitzar la seua tan volguda cerimònia del raig de sol; només li faltava la tassa d’or de la seua iaia Elena. De totes maneres, donava igual; la tassa que li havia entregat Vladimir li serviria per a obtindre la mateixa energia. El que la fada no s’imaginaba és que aquella simple acció li anava a donar la llibertat esperada. De nou, la seua adorada iaia li tendia la mà des del país de la Costura.

Marylina va agafar la tassa amb les seues dos mans i, en presència de la guàrdia i del cotxer, va donar un xicotet bot al nord, un altre al sud, un altre a l’est, un altre a l’oest, i va cridar:

—Al centre!

I allí, en el mateix centre, va elevar la seua tassa de porcellana en l’aire i un raig de sol va entrar perquè Marylina se’l beguera.

El seu vestit de princesa àrab brillava més que mai amb els tènues rajos de sol que havien aguaitat amb més força davant de la presència de la fada. Les perles del seu vestit, cosides amb cura, s’agitaven silencioses al seu pas; i les pedres precioses, deixaven escapar llampades de mil colores. El seu cabell llarg i daurat, lluent, li arribava fins a la cintura; i els seus ulls grans i profunds, color ambre caramel, emmarcaven el seu dolç rostre. Pareixia una deessa! Els soldats van contemplar bocabadats la escena, i van quedar profundament sorpresos per la esvelta figura de la fada.

Al finalitzar, ella es va tornar; i donant-se un suau colp en l’estómac, els va dir:

—Ja estic llesta, cavallers. Podem continuar.

Vladimir va acudir muntat en el seu cavall i, perquè la fada no caminara, la va portar en la muntura fins a la carrossa.

Aquells breus instants prenent el raig de sol, havien sigut suficients perquè la Terra, alertada pels roures, estudiara les plantes dels peus de Marylina i s’adonara de que es tractava de la fada tan buscada. La terra estava protegida per la germana de Marylina, Simfonia, i tot el que ocorria, sobre ella estava davall el seu control. Per això els elementals ja havien començat a actuar, i ella havia donat ordes perquè estigueren alertes per tot el planeta i, quan saberen quelcom de la fada, l’advertiren. En aquest cas, fou la terra la que de seguida va advertir a Simfonia que Marylina es trobava a Rússia i de que prompte arribaria a Samarkanda. Era el segon elemental que havia acudit a protegir a la fada, doncs abans ho havia fet l’aire transportant a Xispi fins als roures. Tots depenien de Simfonia, la fada protectora de la terra, qui ara sabia perfectament on es trobava la seua volguda germana.

Simfonia va invocar a la pluja, el tercer elemental, i aquesta va començar a caure silenciosament i suaument per tots els boscos on havia pardals. Ells, per arrecerar-se, es van posar en les branques dels arbres; i a través de les seues xicotetes potes, van rebre !a informació. Els arbres, al seu torn, l’havien obtingut per les seues arrels afones en la terra, llar de Simfonia; tota una cadena d’amor i connexió.

—-Marylina està en Samarkanda! —van cridar els arbres—. Aviseu a Xispi!

La pluja va cessar misteriosament, i els ocells van aletejar, van fer uns quants cercles, i es van unir en el cel formant una corona.

—Cal avisar a Xispi, Marylina està en Samarkanda —van dir a l’uníson.

I van començar a volar en filera per a trobar a Xispi.

Xispi volava a la cerca de la violeta d’hisop en flor, una planta estranya i sensible que creixia en llocs humits i de molta vegetació segons li havia indicat el llibre de màgia de Marylina. Estava abstret en els seus pensaments quan, de sobte, una bandada de pardals es va interposar en el seu vol, el va rodejar, i el va deixar suspès en l’aire, just en el centre del cercle.

—Xispi, Xispi, Xispi1. —cridaven, desesperats.

—Sí, sí, sí... —deia ell.

—Sabem on està Marylina! —van dir, emocionats—. Està en Samarkanda!

Xispi va obrir els ulls de bat a bat, sorprès per la notícia.

—-Això està molt lluny i fa molt fred —va dir pensatiu i trist, mentre se li escapava una diminuta llàgrima—. Espere que Marylina puga resistir-ho...

Un pardal carboner, de plomatge verdós, negre en el cap, coll i cua, i vermell en el pit i ventre, li va dir:

—No et preocupes, Xispi, tu ho aconseguiràs. Salvaràs a Marylina.

Li va animar en tan difícils hores i, ai instant, tots es van unir a ell i li abraçaren en vol. Després, trencant el cercle, van desaparèixer tan ràpid com havien vingut.

A Xispi li pareixia estar només en l’aventura; però llavors, arribava una mà amiga i li solucionava el problema. «En realitat, no estic només —es va dir—. Tot està unit a mi i jo a tot.» Va respirar profund i va prendre forces; encara li faltava recol·lectar tres plantes per a tindre la poció i salvar a la fada.

Després d’uns quants dies de viatge, van divisar en la distància el castell gris, quasi gel, del rei Jan. En la part alta de les muntanyes que el rodejaven es veia una vegetació abundant que va cridar l’atenció de Marylina.

—Ací està, Marylina —va dir Vladímir, acostant-se amb i el seu cavall a la finestra de la carrossa—. El castell del nostre rei Jan.

—Eixa vegetació que es veu darrere, ¿què és? —va preguntar la fada.

—Ací està el poblat que es va construir sobre una muntanya ben allunyada del castell i rodejada d’una espessa vegetació —va contestar alegre el soldat.

—Comprenc —va dir Marylina—. Així, en cas d’un atac, el castell faria la impressió de trobar-se deshabitat i desprotegit, sense guàrdia, i la defensa eixiria d’aquella vegetació, veritat?

—Exacte, senyora. Potser sabeu també sobre tàctiques i estratègies militars?

—No, no... només ha sigut una suposició —va respondre la fada.

Les altes i primes torres de la fortalesa lluïen estendards de bells colors, pareixien guarnides esperant l’ arribada de Marylina. A pocs metres de l’entrada, es va abaixar el pont llevadís per a cobrir l’espai de la trapa de protecció i permetre així l’accés al castell. Els guàrdies es van posar ferms i la carrossa es va detindre.

—Ara continuarem en el meu cavall, Marylina —va dir Vladimir—. El tipus de patins que portem només serveix per anar per la neu. El rei està esperant en la sala de visites; però abans, tenim ordes de mostrar-vos les vostres habitacions.

—Moltes gràcies —va dir la fada, complaguda—, En realitat, m’agradaria prendre un bany i canviar-me de vestit.

L’habitació de Marylina estava ubicada en una de les torres. Hi havia un foc encès en una ximenera, un luxós llit, un bagul ple de vestits, pintes de jade, coral i ambre, olis d’olors agradables per al cos, quadres amb paisatges bellíssims, toves estores per tot el sòl, coixins de colors, una font d’aigua perquè es poguera llavar les mans i el rostre i, sobre una taula, te d’infinits sabors, fruita, mel i panses de raïm de tots els gustos. No faltava cap detall i tot estava exposat amb molt de gust i cura.

Perquè es recuperara del llarg viatge, li van instal·lar una banyera amb exquisits perfums escampats per l’aigua calenta. Mentre se banyava, Marylina va descobrir una xicoteta finestra prop del sostre, corbada en la part superior, que deixava passar un poc de llum. Si volia aguaitar i veure a través d’ella, hauria de trobar quelcom per a pujar-se. «Ja se m’ocorrerà quelcom», va pensar.

Després del bany reparador, va pentinar el seu cabell amb un pinta de coral mentre triava del bagul un dels preciosos vestits que el rei Jan li havia regalat. Tots eren de tul, cada un d’un color diferent; vaporosos, llargs, solts, delicats, dignes d’una fada. Per la quantitat de vestits que hi havia, pareixia que el rei tenia la intenció de retindre durant molt de temps.

Per a aquella ocasió, va triar un de tibant, de color groc taronja a joc amb el seu color de cabell daurat, i que queia solt fins als peus. Va perfumar el seu cos amb un dels olis que tenia per nom «llum de mitjanit»» i es va netejar les dents fregant-los amb uns fulls de plantes aromàtiques. A l’acabar d’arreglar-se, va estirar una corda que penjava de la paret per a cridar als criats.

—Ja estic llesta per a conèixer al vostre rei —va dir a un criat que la mirava enlluernat sense saber que fer.

En un instant, es va trobar enfront de la porta de l’habitació del rei. A Marylina li palpitava el cor; no sàvia si, a l’obrir-se la porta i veure la seua cara, es podria controlar i no enfadar-se per haver-la portat sense el seu consentiment. Havia de relaxar-se i prendre’s les coses amb tranquil·litat. Va agrair que el criat fora un poc desmanotat i que no encertara a obrir la porta de seguida; així va tindre temps de plantejar-se mentalment una estratègia: armar-se de paciència i esperar a recuperar els seus poders.

Mentre volava, Xispi va descobrir a una papallona de brillants colors que jugava a perseguir-lo.

—Em persegueixes a mi? —va preguntar, innocent.

—Per descomptat —va dir la papallona—, No busques la ..violeta d’hisop en flor?

—Però, com ho saps? —es va sorprendre Xispi.

—Ho estaves pensant mentre volava al teu costat. Em cride Dolç, I tu, qui eres? —va voler saber la papallona, coqueta.

—Sóc Xispi —va contestar, sorprès per la seua sort—. Podries emportar-me al lloc on creix la violeta?

—Sí, sí —va dir la papallona—. És una de les flors que més estime, m’atrauen els seus colors. Em segueixes? Està per allí, prop d’un bell i profund llac.

Mentre volaven junts, la papallona girava de tant en tant, fent cercles per damunt de Xispi, cosa que li posava un poc nerviós; però va pensar que devia de ser el costum de les papallones del lloc perquè ho va fer moltes vegades abans d’arribar. Havia d’acceptar-ho i no enfadar-se, ja que Dolç sabia el camí i ell necessitava aconseguir amb urgència la violeta d’hisop per a salvar a Marylina.

De sobte, la va veure volar en picat i posar-se en una flor de color violeta intens, oberta com una campana cap al cel, gran i bella. El contrast de la papallona amb la flor era un gaudi per a la vista. Dolç va caminar molt lentament per damunt dels seus fulls, obrint i tancant les ales amb suavitat i elegància.

—Ací la tens, Xispi la flor més bella, la violeta d’hisop —va dir. I contenta, va afegir—: Té un sabor exquisit! Prova un poc,,.

—No, no, gràcies, Dolç, no m’abelleix. Només necessite tallar una flor i, amb el teu permís, guardar-la en la meua maleta. No és per a mi, saps?

—El que tu consideres, Xispi. La naturalesa és de tots i per això hem d’amar-la i cuidaria. Jo no he de donar-te permís, ja ho tens —va dir Dolç mentre s’elevava i posava en una altra flor.

Quan va agafar la violeta i la va posar en la seua xicoteta maleta de viatge, Xispi va respirar alleujat, A continuació, es va preguntar on podria trobar la imperatòria del llac.

—Allí, Xispi en el llac més pròxim —li va contestar la papallona, molt sol·lícita.

—De nou has llegit el meu pensament? —va dir Xispi, estranyat.

—Les papallones, com tots els éssers vius, tenim unes antenes que ens connecten amb l’entorn va explicar Dolç—. Gràcies a elles, la vespa pot escoltar a l’arbre demanant socors quan una eruga menja les seues fulles i així acudir a salvar-lo picant a l’eruga i tirant-la de l’arbre. Tots estem connectats amb tot, com tu també ho estàs amb els teus éssers volguts.

—Ara m’adone de per que et crides Dolç —va dir Xispi, enlluernat.

Contemplava a la papallona amb el cor bategant a tota velocitat, però havia d’anar-se i complir amb la seua obligació.

—Ho assente, preciosa, però he d’anar-me’n —va dir—. Tinc una missió que complir i no puc ni he de retardar-me. Algun dia tornaré i te la comptaré amb tots els detalls.

Sense dir ona paraula, la papallona es va posar en el bec de Xispi i li va fer una besada que ell va correspondre amb tota la seua dolçor.

A pesar que el llac es trobava prop, Xispi va començar a sentir-se cansat. No era un llac molt extens, però sí prou gran com perquè els animals foren a beure en ell. Les cristal·lines aigües pareixien miralls i, a mesura que Xispi s’acostava, va poder apreciar les falagueres, nenúfars i la molsa del fons.

Es va posar en una pedra pròxima a l’aigua i va contemplar la seua imatge. Absort, no es va donar compte que venia volant un cigne blanc que després va entrar en les aigües i va començar a nadar pel centre del llac, majestuós, gallard. A penes movia les seues potes per davall de l’aigua, però lliscava amb gran rapidesa. De sobte, va fer un xapoteig amb el cap i el soroll va traure a Xispi del seu estat i el va portar de nou a la realitat.

—Estàs ací, encara? —va preguntar el cigne, amb quelcom de superba.

—Eh? —es va sobresaltar Xispi—. Sí, sí... estic ací. —Se te veu cansat —va dir el cigne—. Em cride Eduardo, i tu?

—Jo? Xispi

—Necessites quelcom o estaràs tota l’estona mirant la teua imatge? Et puc assegurar que no és per a tant, xic, els he vist millors —va bromejar el cigne.

—Oh!, perdona, Eduardo. Tens raó, quasi m’oblide de perquè he vingut fins ací. Coneixes, per casualitat, una planta crida imperatòria?

-—Si t’eleves fins al centre del llac, podràs veure en el fons una flor de color blanc —va indicar Eduardo—. Eixa és la flor de la imperatòria.

Xispi! va seguir les seues instruccions i, des de l’aire, va poder veure en el fons una planta que tenia moltes flors blanques.

—Ui! —va soltar Xispi—. No es com podré arreplegar-la, no puc respirar davall de l’aigua.

—I perquè la necessites? —-va preguntar curiós el cigne.

—És per a una fada a qui vull molt i que la necessita amb urgència —va dir Xispi, molt trist.

—Home, haver-ho dita abans! Si és per a una fada, ara mateix vaig i te l’arreplegue jo; amb la qual cosa adore les fades! Record que, una vegada, estava amb la meua família en un estany i un malvat caçador ens va disparar; per fortuna, una fada va fer que el tir es desviara i no ens va passar res. Encara li estic agraït —va dir el cigne.

I es va submergir fins al fons del llac.

Després d’un instant, va aparèixer amb la imperatòria en el bec, ventrut i feliç de ser-li útil a una fada, i va nadar fins a la vora on ho esperava Xispi aletejant de felicitat per haver aconseguit la planta tan preada.

—Gràcies, Eduardo, ara només em falta el marduix fresc —va assenyalar el pardalet.

—Doncs estàs de sort, Xispi; hui mateix l’he vist mentre volava —va dir el cigne—. És una planta groga que creix prop d’aquelles roques.

—Quina meravella, Eduardo!. Ara mateix vaig arreplegar-la i així finalitzaré la meua missió —va celebrar Xispi.

I ambdós van obrir les seues ales i les van fregar en senyal de despedida.

A pesar del seu cansament, el pardalet es va elevar i, traient forces de flaquesa, va arribar fins a les roques on el cigne li havia indicat que trobaria el marduix. I en el moment que la va veure, la va arreplegar amb tot afecte i la va posar cuidadosament en la seua xicoteta maleta de viatge. Era el moment de tornar al bosc i preparar la poció tan desitjada per a portar-se-la com més prompte millor a la fada a Samarkanda.

Xispi va arribar exhaust al bosc de Marylina. Va dormir tot el dia i no es va alçar per a menjar ni per a veure al llibre de màgia. Necessitava recuperar totes les seues forces si volia emprendre un viatge tan llarg i per un territori inhòspit.

L’endemà fou a visitar al llibre de màgia de Marylina, i li va comptar totes les anècdotes del viatge. Després, entre els dos, van començar a preparar la poció per a la fada.

Mentrestant, amb la seua eterna saviesa, el llibre li va aconsellar:

—Volgut Xispi, encara que sapiem en quin lloc es troba la fada, recorda que allí fa molt fred i que pots arribar a gelar-te. No has d’estar massa temps en aquest territori. Crec que seria convenient que esperares en algun bosc pròxim fins a escoltar el cant de la fada; així, la trobaràs més ràpid i serà mínim el temps en què romandràs exposat al fred. Ella, quan puga, entonarà una cançó i, llavors, serà quan tu hauràs de trobar-la.

Xispi va memoritzar els consells i els dos van finalitzar la poció per a Marylina, Després, la van posar en una xicoteta bossa de pell volta, van afegir el menjar favorit de la fada, i Xispi se la va penjar del coll. Ambdós amics es van despedir i, quan el pardalet es va sentir fort, va emprendre el viatge cap aquelles terres tan gèlides a l’espera de la crida de la fada.

La porta de la sala en què esperava el rei es va obrir Ientament, i es va escoltar un lleu cruixir i la porta va fregar l’estora del sòl. Fins que no va quedar oberta per complet, la fada no va poder veure bé el rei, que l’esperava assentat en el tron.

El tron estava instal·lat sobre tres escalons i era una butaca d’or amb recolzabraços. La seua majestat portava una capa de pell de color negre sobre l’esquena; sens dubte, provinent d’algun animal. El seu cap estava inclinat sobre el pit i portava una corona de gemmes precioses. Tenia el cabell canós i llarg fins als muscles. Les seues mans tenses, agarrades als braços del seu butaca, i les cames a penes obertes, amb un peu més avançat que un altre, feien d’ell una figura i mponent, quasi fantasmagòrica.

A mesura que la fada s’aproximava al tron, el rei fou alçant el seu cap i ella li va poder veure el rostre ple d’arrugues. A poc a poc, el monarca va obrir els seus ulls de color blau clar. Pareixia cansat, sense il·lusió, amb una mirada absent i trist.

—Ben vinguda, Marylina —va dir el rei Jan, amb una veu profunda i greu.

«Benvinguda?—es va preguntar la fada. I va pensar—: Com si la visita l’haguera programat jo! Volgut pare Raig Blau i mare Raig Rosa, refreneu la meua llengua. Vegem què vol aquest poderós rei que càrrega a un bon amic meu en l’esquena,»

—Moltes gràcies, majestat —va contestar al fi Marylina. —Supose que estaràs un poc enfadada perquè t’he portat en contra de la teua voluntat —va dir el rei—, però és la primera vegada que rapte a una fada.

—Suposeu bé, majestat. I podeu dir-me què vos ha motivat a fer-ho?

—Necessitava la vostra ajuda i no coneixia millor manera d’aconseguir la col·laboració d’una fada —va justificar el rei—. Perdona si t’he incomodat.

—Col·laboració! Però si soles havíeu d’haver-ho demanat! Quasi destrosseu al meu adorat arbre, m’heu obligat a deixar el meu bosc indefens, m’heu allunyat del meu hàbitat, he perdut el meu cant i els meus poders... —continuaria queixant-se, quan es va donar compte que cada vegada elevava mes el to de veu i va decidir callar abruptament.

El rei es va quedar observant-la sense articular paraula. Es va alçar del seu tron i, capficat, va començar a caminar. Una xicoteta gepa li sobreeixia entre els seus muscles pel pes de la càrrega que suportava en la seua vida. La fada va començar a sentir pena i dolor per aquell home, una sensació que li irradiava el rei sense que ella ho pretenguera.

—Quant dolor t’he causat! —es va lamentar el monarca—. Et torne a demanar disculpes. Quan algú pateix, es torna egoista; i eixe egoisme no li deixa veure la situació dels altres. Segons els meus fetillers, i en quant realitzen la poció màgica, molt prompte recuperaràs el teu cant i poders; no et preocupes. Però no puc permetre que et vages abans de que puga aconseguir la teua ajuda.

—Teniu raó majestat, heu sigut egoista; no obstant això, podeu comptar amb mi. Però quan torneu a necessitar a una fada, només heu de cridar-la i ella, vos assegure, vindrà. Ara, per favor, faciliteu-me una cadira i escoltaré el vostre problema.

El rei va fer un senyal als seus criats els que, ràpidament, van acostar a Marylina una còmoda cadira. Després, ell va prendre assentisc novament en el seu tron.

—El motiu de sol·licitar la teua ajuda és el següent. Durant tota la meua vida he governat al meu poble amb normalitat. Després de la mort de la meua esposa, la reina Eutimia, he educat el nostre fill Gustav jo a soles. I ara que em trobe en els últims anys de la meua vida, quan el meu fill ha complit ja la majoria d’edat per a governar, no puc entregar-li el poder perquè el meu poble s’està autodestruint.

—Ah!, majestat, vos comprenc. Doncs bé, reconeixent que és un tema difícil i complicat de tractar, vos propose que continuem demà i així em trobaré més descansada —va dir la fada.

El rei, que estava ansiós per seguir exposan-li el seu problema, es va quedar bocabadat amb la decisió de la fada de finalitzar la conversació; però no va fer cap comentari. No estava acostumat a tractar amb éssers de tanta personalitat com Marylina. I de mala gana, va acceptar continuar l’endemà.

La fada va dormir plàcidament en l’habitació tan exquisidament preparada per a ella. Quan es va despertar al matí, va veure un tènue raig de sol que es colava per la finestra situada prop del sostre. I a l’observar la paret, va descobrir que estava formada per pedres i que, si posava els peus en els bords que sobreeixien irregulars, podria enfilar fins allí dalt. I sense pensar-ho dos vegades, va botar del llit i, a poc a poc, va anar ascendint amb esforç fins arribar a un reduït ampit on es va assentar per a contemplar l’alba. Al veure el sol, va sentir tanta felicitat que va desitjar cantar i... per a la seua sorpresa, una melodia va eixir de les seues cordes vocals!

—Ja puc cantar! Ja puc cantar! —va exclamar amb alegria—. Prompte m’escoltarà Xispi i vindrà a socórrer-me, només és qüestió de temps.

Llavors, va escoltar el soroll d’uns passos que s’acostaven a l’habitació i va descendir molt de pressa per a preparar-se. Amb seguretat venien a buscaria a propòsit de la xarrada que tenia pendent amb el rei.

Xispi havia començat el viatge per a rescatar la seua ama i amiga. Tal com li havia promès al llibre de màgia, en quant les seues plomes sentiren fred, es detindria en algun lloc pròxim a Samarkanda i esperaria la crida de Marylina; d’aquesta manera, la calor del seu cos suportaria les baixes temperatures.

Va volar i va volar durant llargs i destemperats dies, fins que des de l’aire va divisar un mar de color negre que li va cridar l’atenció; no obstant això, va preferir continuar el seu viatge.

Als pocs aletejos, va tornar a tindre davant dels seus ulls un altre mar i, aquesta vegada sí, va decidir descendir. Segons els cartells que ho anunciaven, es tractava del mar Caspi; un nom que a Xispi li va recordar una paraula semblant però amb un altre significat. No obstant això, no va fer cas i va continuar.

Buscava un lloc que li agradara, i va descobrir la ciutat de Bakú. Era preciosa, diferent del seu bosc, però pròxima a Samarkanda que era el que importava.

Allí, al recer d’alguna teulada d’una casa, esperaria el senyal.

El rei esperava a Marylina molt ansiós, perquè no havia tingut oportunitat de parlar amb ningú tan interessant en molt de temps, i la fada fou conduïda a la seua presència.

—Bon dia, majestat —va saludar la fada, amb veu cantadora.

—Veig que has dormit bé —va dir el rei.

—Sí, així és —va confirmar Marylina—. Bé, com deien ahir, el vostre poble ha generat la malaltia de la separació que consisteix en «jo tinc raó i tu estàs equivocat». Una guerra permanent d’opinions enfrontades, veritat?

El rei va dilatar els seus ulls amb sorpresa; se sentia comprés per aquell ésser d’aparença fràgil, però amb una fortalesa interior indestructible.

—Sí —va afirmar el rei—. Tot va començar quan l’agricultor, l’artesà, l’actor, el ferrer, l’apotecari i el forner es van reunir en palau i em van demanar un poble per a cada un. Ningú desitjava viure amb l’altre. Volien un lloc on habitaren només els agricultors, només els forners, només els actors, només els ferrers... i que cap professional o artesà entrara en el poble del altre. Un verdader caos per a mi, que només tinc un poble i un territori.

La fada va arrugar el nas, va arrugar els llavis, i va dir: —La vida és relacionar-se els uns amb els altres, tots necessitem de tots. Per a existir, precisem el suport dels altres. Majestat, el vostre poble hauria de saber que el que pretén porta a l’aïllament, i el aïllament trac la mort de l’ànima perquè impedeix les relacions amb els altres. Com podem percebre la calor dels altres si no hi ha relació? —va concloure la fada, pensativa.

El rei va guardar silenci, volia que els seus oïdes captaren fins a la suau respiració de la fada; era una oportunitat única que, potser, no tornaria a repetir-se.

Després de un instant, va balbucejar amb timidesa:

—I jo, què he de fer?

—Vós, majestat? Doncs parlar-los de la importància de comprendre que necessitem als altres... I ara, si m’ho permeteu, m’agradaria fer un passeig pels vostres dominis —va dir la fada. I amb determinació, com si el castell fora d’ella, va afegir—: Vos espere demà a la mateixa hora.

I radiant, amb un vestit de tul de color violeta, va abandonar la sala del tron i, acompanyada per un criat, va recórrer totes les instal·lacions del castell. Va admirar el mobiliari, els tapissos, els salons, les innumerables armes; “perquè voldran tantes?”, va pensar. També va visitar la cuina, on va veure moltes dones preparant el menjar per als habitants del castell. Després, desitjosa de visitar la contornada, se’l va dir al criat i aquest va preparar d’immediat un trineu on Marylina es va acomodar, I com tot el que ocorria en el castell era conegut per tots al moment, Vladimir, el soldat encarregat de protegir a la fada, es va unir al grup muntat en el seu cavall blanc.

Van baixar el pont i van eixir a l’exterior. Marylina somreia disfrutant d’aquells instants. Ja fera fred o calor, estaguera plovent o bufara el vent, li encantava disfrutar de la naturalesa; adorava tot el que tinguera vida.

Poc després, es van detindre i VIadimir va excavar un forat en la neu per a mostrar-li els peixos que vivien allí davall; la fada els va cridar, els va acariciar, i els va enviar salutacions per a tots els altres peixos, en especial per al polp Tocatot. En aquell moment era tan feliç que va començar a cantar i, com per encantament, van aparèixer uns violins en l’aire que van posar música al seu cant.

Xispi va començar a obrir els ulls. Havia dormit en una teulada d’una de les cases de Bakú i, com per desgràcia no havia de realitzar la tasca diària de despertar a la fada, va remolejar un poquet, com si estiguera en una espècie de vacances forçades.

De sobte, encara mig endormiscat, va escoltar el cant de la fada i va pensar que es tractava d’un dolç son. Va agitar el seu cap per a destapar les oïdes i va prestar encara més atenció. Esquinçall la veu de Marylina, sens dubte! Després de tant temps, tornava a escoltar-la! Havia de posar-se en marxa i seguir les ones de la cançó per a donar amb ella.

Va agafar la seua xicoteta bossa de pell volta, on portava la poció màgica que tornaria els poders a Marylina, i va emprendre el vol més veloç de la seua vida.

La fada va deixar de cantar; però com molletes de pa que es tiren al sòl, les ones es van quedar en el cel, dibuixant el camí per a Xispi.

A poqueta nit, Marylina es trobava en la seua habitació; però Xispi encara no havia arribat. I el que era pitjor, les ones del cant de Marylina s’havien apagat i el ocell no sabia quina direcció havia de seguir. Va pensar en Marylina i, recordant el que li havia ensenyat Dolç, la papallona, va cridar a la fada amb el pensament.

En aquell instant, ella estava reclinada en el llit i, al rebre la vibració del seu amic, es va sobresaltar.

—Xispi, és Xispi! M’està buscant i no troba el camí! —va cridar.

Molt de pressa, va enfilar per la paret ferint-se en mans i peus; no obstant això, a pesar de sagnar un líquid almivarat i del color de la mel, perquè els éssers màgics tenen almívar en compte de sang, no li va donar importància.

Quan per fi va aconseguir la finestra, Marylina es va assentar en l’ampit i la va obrir; i tot seguit, va començar a entonar una melodia,

—Ací va aquesta cançó per a tu, dolç amic —va dir la fada—. Et cantaré la que més t’agrada, la que vam aprendre a Xina amb els rossinyols del palau de l’emperador.

I preocupada pel seu amic, va cantar amb una mescla d’alegria i tristesa.

Xispi estava suspès en l’aire, sense saber què fer. Les seues plomes ja començaven a posar-se rígides pel fred quan, per fortuna, va escoltar el cant de la fada que arribava per a socórrer-li.

Per fi, a poqueta nit, Marylina, amb els ulls plens de llàgrimes per l’ emoció, va poder veure en el cel al seu amic Xispi que venia a rescatar-la. Es va posar en les seues mans, i la fada, amb dolçor, el va omplir de besos i va arreplegar la xicoteta bossa.

A l’entrar ambdós en l’habitació, ella va descobrir que estava mig congelat. Albergant-li entre les seues mans, li va acostar de pressa al foc de la xemeneia i fins que Xispi va reaccionar; uns minuts més i haguera mort.

Després, li va donar el menjar que tots els dies li portaven a la seua habitació: fruita fresca, mel i aigua clara. I poc després, Xispi es va recobrar per complet.

—Volgut Xispi, quina aventura tan difícil t’ha tocat viure! No sé com podré agrair-t’ho!

—Ser el teu amic i mascota, Marylina, és la recompensa més gran que puc tindre —va dir Xispi, alegre de sentir-se bé de nou.

—Contame-ho tot, per favor —va demanar la fada—. Estic àvida de notícies.

El ocell li va explicar tota l’aventura fins al més mínim detall. L’ajuda del llibre de màgia, dels amics i del camí, dels éssers enviats per Sinfonia, dels roures..., i li va fer prometre a la fada que passaria a saludar a Remember.

-—No ho oblidaré, Xispi —va dir Marylina mentre li feia cosquerelles en el llom—. Però ara, obrim la bossa que té la meua llibertat.

I extraient de la bossa una pasta d’herbes, mel i panses de raïm, se la va prendre i, com per art de màgia, tots els seus poders van tornar en l’acte.

Per a demostrar-te a Xispi com es trobava de bé, va començar a volar per la habitació fent cabrioles. Xispi cantava el seu tri-tri-trí entusiasmat.

—Ai, Xispi! No hi ha res com perdre quelcom que no valores perquè, després, a trobar-ho a faltar i recuperar-ho, te’n adones de lo magnífic que és tindre-ho.

—Tri-tri, Marylina. Podem tornar a casa ja? —va preguntar Xispi.

—No, carinyo —va contestar la fada—. He promès ajudar el rei i encara no puc tornar; però tu tornaràs al bosc en un tres i no res amb els meus poders i m’esperaràs allí. Si t’ocorre quelcom, només has de pensar en mi o picotejar fort en el tronc del cedre enviant-me el teu missatge, i jo t’escoltaré perquè puc sentir-te.

—Ah, per cert! —va recordar Xispi—. Vaig curar al cedre com tu me vas ensenyar; però quan tornes, hauràs d’acabar de curar-lo perquè estava malferit.

—Així ho faré —va dir la fada.

I agafant a Xispi de nou entre les seues mans, va començar a recitar les paraules màgiques per a fer-li tornar al bosc on ambdós vivien:

Ome - San - Sum.
Regresa a mí, Chispi,
ligero en la luz.

La fada estava encantada, podia anar-se’n quan vulguera; però ara la decisió la prenia ella i havia triat quedar-se per ajudar al rei. Mai havia deixat sense donar-li la seua ajuda a algú que l’haguera sol·licitat.

Començava a clarejar quan els criats van vindre a buscar-la per a portar-la davant del rei. Portava quasi tres dies en el castell i ja començava a resultar-li tot molt familiar.

Per a l’ocasió, havia triat un vestit de color roig; volia cridar l’atenció del rei i així; tot el que li diguera quedaria en la seua memòria per sempre.

—Passa, passa, Marylina —va dir el rei, amb impaciència—. Les nostres converses em resulten cada dia més interessants.

El semblant del rei havia canviat en els tres dies que portava en contacte amb Marylina, La seua pell s’havia tornat llisa i les seues arrugues s’havien allisat, els seus ulls es veien més desperts i el blau més profund, la seua esquena pareixia més recta, el seu somriure aguaitava més sovint, i el seu estat d’ànim era més optimista i contagiós.

—Mireu, majestat! —va dir la fada amb energia. I davant dels meravellats ulls del rei, va fer aparèixer una font de pedra de la qual brollava un gran doll d’aigua cristal·lina—. Com veieu, he recuperat els meus poders; però en compte d’anar-me, he decidit quedar-me per la meua voluntat. No retingueu mai a ningú per la força; això fa patir a l’ànima, i una ànima trista pot emmalaltir per això.

El rei va emmudir; sabia que la fada podia anar-se’n en qualsevol moment i deixar-lo assoles. Potser, en el més ocult del seu esser, havia pensat retindre-la per sempre. Com podria sobreviure sense algú tan bell?

—Què més necessiteu de mi? —va preguntar la fada, disposada a ajudar-lo.

—M’agradaria que m’instruïres per a persuadir al meu poble —va dir el rei.

—La manera més senzilla és demostrar-los que tots ens necessitem, i per a això els podeu donar exemples. Tots som ones d’un mateix oceà. Quan l’actor malalt, necessita a l’apotecari; quan l’apotecari està trist, necessita a l’actor; i ambdós, quan tenen fam, necessiten a l’agricultor qui, quan es trenca el seu aladre, acudeix al ferrer,., i així en una cadena de dependència sense fi. Que faria una abella sense la flor, o l’arbre sense la terra, o el blat sense el sol?

La fada va callar de sobte i, amb els seus ulls color ambre caramel, va mirar el rei en silenci. Al cap d’un instant, va afegir:

—No desig dir-te res més. Amb el que ja hem parlat aquestos dies, tens per a meditar molts anys —va concloure Marylina. I acostant-se al rei, va materialitzar de l’aire un vidre de quars, se’l va entregar, i va dir—: Els minerals són els meus amics i podem utilitzar-los com a missatger. Quan necessites la meua ajuda, només has de donar-li un bes al quars i jo em presentaré immediatament.

I sense donar-li temps al rei tan sols per a donar-li les gràcies, la fada es va esfumar en el no-res i va deixar a tots bocabadats.

Ja en l’aire, Marylina es va adonar que viatjava amb el seu vestit de tul roig i va pensar que la seua camisa de dormir havia sigut destruida durant el rapte. Mentre volava a gran velocitat cap al seu bosc, Marylina va començar a bufar i, en pocs minuts, es van formar uns núvols de vapor. La fada es va introduir en elles i es va assentar. Amb molta paciència, va anar agafant trossos menuts de núvols i va tornar a dissenyar-se una vaporosa camisa de dormir a base de delicats núvols. Una vegada acabat, el va transportar amb un encanteri al seu armari del cedre del bosc i es va tornar a posar el seu vestit de l’arc iris amb vidre. A continuació, va descendir en un meravellós prat i va anar arreplegant, una a una, distintes flors silvestres per a fer la seua corona de flors fresques. «He d’estar ben presentable per a saludar a Remember», va pensar.

Quan va estar llesta, va tornar a volar. I una estona després, va divisar des de l’aire el meravellós bosc de roures.

—Ahí està! —va exclamar.

Ja estava a punt d’arribar quan, de sobte, va distingir una ombra fosca que s’acostava al bosc al mateix temps que ella. Al veure, li va produir un eriçó i va pressentir quelcom terrible.

L’ombra pertanyia a un home de mitjana edat, prim, amb el cabell molt llarg i una barba atapeïda i negra; en la mà portava un tronc encès.

—Però que farà eixe home amb el foc? —es va estranyar Marylina.

En la seua candidesa, la fada mai pensava gens roín d’algú; però de seguida va escoltar la crida plena de terror dels arbres. Tots cridaven al uníson demanant auxili. Era una queixa de dolor, angoixa i impotència.

La fada va augmentar la velocitat del seu vol i va entrar en el bosc. Fou llavors quan va sorprendre l’home acostant el tronc encès a les arrels d’un dels roures per a així provocar un foc.

—-Quin horror, intenta cremar el bosc! —va exclamar—. He d’impedir-ho!

Amb tota l’energia de la seua ànima, es va interposar entre el tronc encès i les arrels de arbre. Va agarrar la fusta, la va desfer en l’aire, i el foc, el seu amic i quart element, va obeir la fada extingint-se.

L’home va intentar lluitar, però la força de Marylina era superior a la seua. Sorprès i temorós, es va apartar i va intentar fugir. Encara que, la fada el va atrapar i el va suspendre a l’aire. Els arbres van deixar de cridar i es va escoltar un sospir d’alleujament.

Marylina havia arribat just a temps.

Mentre el mirava sense saber què fer amb ell, es preguntava: «Quin motiu pot tindre un home per a fer quelcom tan horrible? Si el solte tornarà a intentar-ho una altra vegada i els meus amics moriran. Potser podria ensenyar-lo a respectar les plantes amb les que tots els éssers estem relacionats; amb la mort d’un arbre, tots ens morim també un poc, privats de l’oxigen que ens proporciona. Un arbre ens dóna ombra, ens brinda els seus fruits, deixa que en ell nien els ocells per a procrear...».

Sense deixar d’observar-lo Marylina va anar girant al seu voltant i, poc a poc els sentiments de la fada van invadir la fosca ment de l’home i la van omplir de llum.

«Sense ells no tindríem pluja —va continuar—, sense els seus troncs forts i resistents, les inundacions arrasarien tot; sense les seues branques seques no hi hauria calor en les llars...»

—-Com pots estar tan ceg que no veges tot això? —va exclamar, enfadada—. ¡Quina llàstima d’essers tan egoistes! ¡Quina falta d’amor cap a tu mateix!

Marylina no solia enfadar-se, però aquesta vegada la situació ho mereixia.

Una xicoteta llum groga es va encendre en el cor d’aquell home. I a l’instant, els seus ulls es van omplir de pau i un tendre somriure es va dibuixar al seu rostre.

La fada va veure la transformació i el va fer descendir de seguida.

—I be, t’escolte... —va dir la fada.

—Perdona’m, no sabia el que feia... La meua inconsciència m’ha portat a açò. No ho faré més.

—És fàcil dir-ho, però els fets són els que compten —va replicar la fada, I amb un somriure compassiu, va afegir—: A partir de hui, t’anomene «guardabosc del món». Hauràs de cuidar fins a l’últim dels arbres.

L’home li va tornar el somriure i, besant-li la mà, es va perdre en l’espessor.

—Gràcies, fada —va dir un dels roures—, per poc morim tots abrasats. Em cride Remember.

—¡Remember! Per tu he vingut. Em dic Marylina —va dir.

I va abraçar el tronc de l’arbre per a demostrar-li el seu afecte. L’arbre es va ruboritzar i, des del centre del seu tronc, es va escoltar l’accelerat batec del seu cor.

—La meua fada predilecta! —va sospirar Remember—. Hui ha sigut el millor dia per a conèixer-te. Yunodaeva ho escriurà en el seu tronc perquè quede en la memòria de tots.

—Gràcies, Remember; però he de fer una miqueta més per a protegir-vos —va dir la fada—. Els boscos són sagrats i l’home no valora la importància que tenen per a ell. De custòdia, deixaré sobre les vostres copes un núvol carregat d’aigua, I si alguna vegada torna per ací algun desaprensiu per a cremar-vos, només heu de cridar al núvol i ell soltarà immediatament tota la seua aigua fins que jo vinga a ajudar-vos.

Tots els roures van somriure i van decidir regalar a Marylina «la cançó dels roures», I quan un xicotiu va començar a entonar-la, la fada es va acostar per a dir-li:

—Ja veig que comences bé el camí.

Açò fou l’últim que se li va escoltar dir a Marylina perquè, entre somriures i cantells, va tornar al seu bosc on l’esperava Xispi i el seu volgut, volgut... llibre de màgia.