Mai m’havia fet tanta il·lusió veure una noia, però la Scarlett, des que l’havia conegut, em feia sentir coses que em pensava que no experimentaria fins que no fos molt més gran. En teoria, aquella noia no em podia despertar cap mena de sentiment. En teoria, ni tan sols era possible que jo sentís res per ella.
El timbre de la porta va sonar i em vaig eixugar les mans als texans. Devia ser la Scarlett. Els meus pares seien al sofà de davant meu, llegint. Van alçar la vista i van somriure.
—Estàs a punt, Noah? —va preguntar el pare.
Vaig assentir un sol cop i em vaig posar dret.
—Sempre estic a punt.
Hi havia moltes coses en joc que depenien de la meva capacitat per ficar-me la Scarlett a la butxaca. Havia d’aconseguir que funcionés. Em vaig mirar al mirall del rebedor un moment, vaig agafar aire i em vaig donar ànims per dins. Pensar en la meva comunitat em donava forces. La meva gent i jo estàvem separats per molts quilòmetres de distància, però saber que em feien costat m’animava.
Vaig obrir la porta i la vaig veure allà, amb una bossa d’una botiga a les mans, i somrient tant com probablement somreia jo. Quan estava amb ella, tot era eufòria.
El temps m’havia passat volant. M’encantava la primavera; tot tornava a la vida, i l’aire era força més càlid.
—Preparat per a la nostra nit de pel·lícules? No em puc creure que no hagis fet mai una nit de pel·lícules amb la teva colla.
Vaig arronsar les espatlles i em vaig enretirar a un costat per deixar-la passar.
—Prefereixo l’aire lliure.
—Home, doncs t’has estat perdent una cosa genial.
—Hola, Scarlett —va dir la mare, que va sortir de la sala d’estar de manera oportuna just quan ella entrava a casa. Haurien de parar de treure el cap pertot arreu tan sovint, perquè, si no, es faria molt incòmode.
—Hola, senyora York.
—Digue’m Bethan, recordes? —va dir la mare.
La Scarlett va assentir.
—És veritat.
—Quins plans teniu per a avui?
Alçant la bossa, la Scarlett va respondre:
—Menjar porqueries i mirar pel·lis.
—Sona divertit. Deixa la porta de l’habitació oberta, sisplau, Noah.
Vaig arrufar el front. Se suposava que confiaven en mi, però cada vegada que em deien que deixés la porta oberta o que no precipités les coses, em sentia jutjat, com si qüestionessin la meva lleialtat. Jo coneixia la manera correcta d’encarar-ho. No ficaria la pota.
La Scarlett m’agradava, sí. Podia enganyar la meva família, però no em podia enganyar a mi mateix. Allò no volia dir que ho hagués d’engegar tot a rodar per un enamorament adolescent.
—Ho faré —vaig respondre en un to una mica més brusc del que normalment feia servir quan m’adreçava als pares. «Confieu en mi».
Assentint amb el cap amb un gest sec, la mare es va tornar a refugiar a la sala d’estar.
—Vinga —vaig dir—, a veure si és veritat que una nit de pel·lícules és tan genial com dius!
Somrient, la Scarlett em va passar pel costat, dirigint-se cap a les escales que conduïen a la meva habitació. No vaig poder evitar observar-la. Era menuda, però les cames primes i la constitució lleugera la feien semblar més alta. Els cabells morens terrosos li queien com una cascada per l’esquena en unes ondulacions soltes i despentinades.
—A veure —va dir, girant-se cap a mi, un cop vam ser a la meva habitació—, quina vols mirar primer? Batman Begins o Spider-Man?
Vaig arronsar les espatlles.
—No n’he vist cap, o sigui que tu tries.
—Què? No has vist mai les pel·lícules de Batman ni de Spider-Man?
—No.
—Noah, on has viscut els últims setze anys?
Vaig forçar una rialla i vaig agafar Batman Begins de la seva mà estesa.
—Aquesta primer.
—A veure, sé del cert que com a mínim has menjat crispetes, però, sisplau, digue’m que també has tastat les Oreos.
Somrient, vaig respondre:
—Vaig viure en una granja remota d’una illa minúscula, no en una bombolla.
Mentida. Fins que ella no en va treure el paquet, jo no tenia ni idea de què era una Oreo.
—No ho sé. No has mirat gaire la tele, no has organitzat mai una nit de pel·lis, no menges porqueries i no has tingut mai cap nòvia.
—És curiós que tres setmanes després de coneixe’t hagi posat remei a tot el que has dit.
El cor em va fer un bot en adonar-me del que havia dit. Sabia que necessitava el títol de parella, però allò no era ben bé com havia imaginat que passaria. La Scarlett s’havia de sentir especial. Havia de ser romàntic. I no només perquè allò fos el que necessitava per aconseguir que posés fins a l’últim gram de confiança en mi.
Malauradament, a la Scarlett tampoc no li va passar per alt. Se’m va quedar mirant de prop, en silenci.
—Ja ho has fet tot?
—T’agradaria?
Ella va arrufar el front.
—No s’hi val, t’ho he preguntat jo abans!
Rient, vaig deixar el DVD sobre el llit, seguit de la bossa que ella encara tenia a les mans, i vaig inclinar el cap fins a la seva alçada.
—Bé, crec que és una bona idea.
—No fa gaire que ens coneixem —va respondre. Parlava amb veu baixa, gairebé xiuxiuejant.
—Ja ho sé, però de moment m’agrada el que he vist. No t’estic demanant que ens casem, Scarlett. No estàs obligada a estar amb mi per sempre. Mira, tot això és nou per a mi, però m’agrades, i voldria veure on ens porta.
Va fer un somriure que quasi em va parar el cor, cosa que no m’ajudava a controlar el que sentia per ella.
—En aquest cas, m’hi apunto —va respondre.
Ens vam quedar mirant com idiotes mentre l’aire s’espessia. Representava que li havia de fer un petó. Jo no n’havia fet mai cap, a una noia. Ella tenia un exnòvio, de manera que les probabilitats que hagués fet un petó a algú eren molt altes. No volia semblar un ximplet inexperimentat.
Però havia arribat el moment. Jo havia deixat que allò s’allargués massa amb molt poc contacte físic. Ella volia portar-ho més enllà, ja feia temps que ho volia, però jo no podia precipitar les coses i arriscar-me a desgastar la relació.
Allargant el braç, li vaig agafar els malucs amb delicadesa i me la vaig acostar. Les seves mans van caure damunt del meu pit i va separar els dits, passant-me’ls per sobre les espatlles. Sí, sens dubte ho havia fet abans, allò.
Em vaig inclinar cap a ella i el meu cor es va desbocar quan vaig sentir que el seu alè se m’escolava entre els llavis. Allò era territori desconegut, però trobant-me tan a prop seu, amb les meves mans sobre ella i les seves sobre mi, tot em semblava tan natural que em feia por i tot. El que sentia per ella era gairebé tan aclaparador que volia arrencar a córrer i amagar-me d’aquelles sensacions. Jo entenia el que era l’amor. El sentia per moltíssima gent, però allò era diferent. Era confús, excitant, aterridor i molt, molt intens.
Vaig cobrir els tres centímetres que ens separaven quan no vaig poder-ho suportar més. Els seus llavis eren suaus i flonjos, i es fonien amb els meus a la perfecció. La Scarlett era càlida, i m’hi sentia molt a gust. Era més del que m’hauria imaginat mai.
Les seves mans van trobar el camí fins als meus cabells, i la vaig arrambar encara més contra el meu cos. Vaig fregar el seu llavi inferior amb la llengua, i ella va cargolar els dits entre els blens rossos del meu clatell. El cor em palpitava com un timbal cada segon que passava fent-li petons. Ens vam separar alhora.
Vaig veure, per primer cop, que la Scarlett era la llum.
—Què..., Batman Begins, doncs? —vaig preguntar, escurant-me la gola sense deixar-la anar. Vaig intentar controlar la respiració i les pulsacions erràtiques del meu cor, perquè ella no sabés fins a quin punt tot allò m’havia afectat.
Assentint amb un somriure espaterrant, va contestar:
—És una bona pel·li.
Li vaig fer un petó cast i la vaig deixar anar.
—Posa’t còmoda. Vaig a posar-la al reproductor.
La Scarlett se’m va acostar quan em vaig tornar a asseure al llit. Abans sempre havíem deixat un petit espai entre nosaltres, però en aquell moment el seu braç estava premut amb fermesa contra el meu. Jo volia que s’apropés i que s’allunyés alhora.
—Preparat per viure una nit de pel·lis? —va preguntar quan la pel·lícula va començar.
El braç em pessigollejava d’agafar-la per les espatlles. M’arribava l’olor del seu xampú de fruites del bosc; era tan desconcertant com acollidora.
—Preparat —vaig contestar, mentint. Fos el que fos que passava entre nosaltres era real, i sens dubte jo no estava preparat.
S’acostava Setmana Santa, i jo havia descobert fins a quin punt a la Scarlett li agradaven aquelles festes. Tenia l’habitació plena d’ous decorats, pollets i conills. Unes banderoles blau cel i groc estaven penjades a la paret de sobre el seu llit, recargolades entre si.
El seu entusiasme era tan tendre com addictiu. Com que ja era oficial que estàvem junts, els meus pares ens havien estat observant des de lluny, i els seus..., bé, des de menys lluny. Per molt que volgués estar amb ella completament a soles i sense interrupcions, entenia per què els seus pares tenien la norma de la porta oberta de bat a bat.
Es va repenjar contra mi mentre miràvem Transformers. Els dies de pel·li s’havien convertit una mica en la nostra tradició. Jo m’havia criat sense televisor, i a la Scarlett se li havia ficat al cap ensenyar-me tot el que m’havia perdut. Jo continuava preferint l’aire lliure, però igualment m’encantava passar l’estona amb ella... féssim el que féssim.
—Recordo jugar amb Transformers de petit. En Finn i jo ens barallàvem per veure qui aconseguia el groc. Si més no, crec que eren Transformers.
Ella va alçar la mirada des de la meva espatlla, on tenia el cap repenjat.
—No us imagino a en Finn i a tu barallant-vos. Sou molt amics.
—Ens barallàvem, creu-me. I en Jeremy i tu?
—Ens portàvem millor quan érem petits. No sé si abans de l’incendi ens barallàvem. Segurament sí.
Me la vaig quedar mirant una estona, assimilant la foscor dels seus ulls blaus de mitjanit. Eren inusuals, preciosos.
—Què passa? Encara creus que soc una rareta per no tenir records, oi? —va preguntar.
—No, és clar que no. Trobo estrany que no vulguis recordar, però no que no puguis.
Es va incorporar amb una postura a la defensiva.
—Sí que ho vull, però no puc. Ho he provat unes quantes vegades al llarg dels anys, però sempre acabo sentint-me tan frustrada que acabo pensant que m’estic tornant boja. Provar-ho em provoca dolor, Noah. També físic. Em fa venir mal de cap.
—D’acord —vaig dir—. Perdona. Però si et ve de gust, jo et puc ajudar. Potser et puc treure la pressió del damunt d’alguna manera. No vull que desitgis una cosa però tinguis massa por per anar-la a buscar.
Va prémer els llavis.
—Si mai decideixo tornar-ho a intentar, t’ho faré saber.
Alçant les mans enlaire, vaig respondre:
—D’acord, em sap greu. No et volia fer posar trista.
—Podem mirar la pel·li, ara?
Em vaig repenjar al capçal i vaig allargar el braç cap a ella. A contracor, es va estirar amb mi i va tornar a acomodar-se sobre la meva espatlla. Vaig notar males vibracions, i em vaig adonar que no m’agradava que s’enfadés amb mi, encara que fos poca estona.
—Em sap greu —vaig repetir, xiuxiuejant, i li vaig fer un petó al cap. Allò s’havia d’arreglar. M’amoïnava, i sabia que em duraria fins que no tornéssim a estar bé.
—Tranquil —va respondre, agafant-me amb més força i ensumant la meva olor.
Vaig tancar els ulls, gaudint de veure i notar el que sentia per mi.
Era la primera vegada que discrepàvem de debò, la primera vegada que em defugia i s’enfadava. Jo volia fer tot el que tingués a l’abast per assegurar-me que no tornava a passar mai més, tot i que sabia que era impossible.