
De vegades sospito que ni l’escola ni la família han parat prou atenció a la formació del caràcter dels nens, de la seva personalitat. I no donar importància a aquest aspecte de l’educació pot dur a la frustració.
Fa anys, tot llegint La tarea del héroe de Fernando Savater, vaig comprendre que sempre creixem imitant els nostres «herois», a qui considerem persones exemplars, i que durant els primers anys de vida aquests herois solen ser, naturalment, els nostres pares o altres familiars propers. Més tard m’he trobat aquesta mateixa idea una infinitat de vegades, explicada des de molts punts de vista diferents.
L’«heroi» que aquest llibre dissenya com a l’ideal és un nen o una nena amable, amistós, atrevit, col·laborador, comprensiu, compromès, curiós, decidit, discret, generós, honrat, inconformista, intel·ligent, optimista, pacient, prudent, respectuós, responsable, senzill, simpàtic, sincer, sociable, solidari, tenaç, valent... Déu-n’hi-do! A qui no li agradaria ser així, i que els seus fills també ho fossin?
Però les fortaleses emocionals, de la mateixa manera que les intel·lectuals, no ens venen donades del tot per la natura, sinó que s’entrenen i s’adquireixen. I finalment es consoliden quan es converteixen en hàbits que formen allò que anomenem «el caràcter».
Aquest té una base genètica, que ens arriba amb l’herència biològica, i una altra part escollida, a la qual contribueixen fermament l’educació dins l’entorn escolar i les experiències socials que anem acumulant al llarg de la vida.
Qualsevol nen o nena pot aspirar a escollir una bona personalitat. Fins i tot, per què no?, a ser una persona excel·lent. Encara que, avui dia, ja se sap que no està de moda aspirar a ser tan fantàstic.
Com poden aconseguir-ho? En primer lloc, cal atrevir-se a treballar dur per aquesta finalitat. En segon lloc, cal conèixer les nostres fortaleses i les debilitats; només així veurem el que ens falta per arribar a ser allò que volem ser.
Aquest llibre traça un dels possibles projectes de nen o nena, del qual es podran sentir orgullosos tant ell o ella com els seus pares. Apropar-se a allò que un desitja esdevenir aporta una immensa satisfacció personal, i l’estima i l’admiració d’aquells que l’envolten. He dit «possible projecte» perquè, evidentment, n’hi ha d’altres. Però els bons, sens dubte, s’assemblaran bastant a aquest.
Així que en aquestes pàgines convidem el lector a treballar per assolir aquest objectiu. Per què s’ha de tenir por d’apuntar ben alt? Ja se sap que la trajectòria d’una fletxa tendeix a anar cap avall. Per això, per encertar el blanc que desitgem, hem de tensar l’arc adequadament.
Avui sembla que l’educació del caràcter torna a ser al punt de mira de molts pedagogs, si bé en èpoques anteriors van centrar-se en altres prioritats. El caràcter representa allò que perdura de l’experiència emocional, és on queden consolidats els trets que intuïm que encaixen millor amb les nostres inclinacions naturals i que ens apropen al «jo» que volem construir.
El llibre conté vint-i-cinc contes breus, alguns d’originals i d’altres procedents de diferents fonts tradicionals, versionats de manera que ressalten un determinat tret de la personalitat. Tot relat és una simulació de la realitat, així que els seus personatges es poden presentar com a models de comportament.
El conjunt de totes les històries aquí explicades descriu les qualitats d’un nen o nena «exemplar» i incita a imitar-les. Així, els pares disposen d’una eina que els permetrà parlar amb els fills de temes estimulants relacionats amb la formació de la personalitat dels infants.