A LA CIUTAT PROHIBIDA

Al català li aniria bé una mica de calma. Tocar el banjo en un balancí, passar uns dies en un balneari, fer una ruta gastronòmica pel Priorat. Parlo de la llengua catalana, un idioma que viu en un estat de crispació permanent, entre amonestacions i vetos, correccions i renys, neguits i desaires. De català ningú no en sap mai tant com caldria, segons una creença molt estesa (i molt errònia). Això col·loca l’idioma en el mateix rang d’una religió ancestral: els iniciats segueixen un camí ascendent, escarpat i sinuós, que culmina amb uns coneixements secrets i uns rituals ocults, com els adoradors de Mitra a la Bàrcino del segle III. No és irrellevant que aquesta petita ciutat costanera fos un dels nuclis més actius i devots de la religió mitraica, abans de la conversió a la fe cristiana. Segons el grau d’iniciació, els devots de Mitra havien de dur corona, espasa, vel, llàntia, casc, llança, cinturó, falç, fona, fuet o toga. Ni Louis Vuitton fabrica tants complements.

Després de divuit segles, tots aquests graus de misteri i saviesa ascendent perviuen en com entenem la llengua catalana. El català s’ha convertit en un seguit de coneixements reservats a uns escollits: altes autoritats acadèmiques, catedràtics i professors d’universitat, correctors il·lustres, traductors egregis, escriptors venerables. La llengua ha quedat fora del domini del conjunt dels catalans, de la seva intuïció i els seus records, de les seves vides. Se’ls exigeix que estiguin a l’aguait en tot moment i que no s’abandonin a la mol·lície lingüística. Viure així és un patir i un sobresalt constants.

El català hauria de tenir uns graus més alts de despreocupació, riquesa i llibertat. Cal descordar-li una mica la cotilla, deixar-lo respirar, fer-li confiança, escriure’l i dir-lo amb naturalitat i espontaneïtat, sense ennuegar-nos a cada pas. Aquesta és la proposta amable del català tranquil.

Els catalans no podem estar patint en tot moment per la incorrecció, la interferència, la ultracorrecció, els usos impropis, les deformacions, els malentesos, els vulgarismes, els cultismes, els registres col·loquials, els formals i els hipnòtics —el català que enraonem sota els efectes de la hipnosi. Ens cal naturalitat, aplom, cordialitat i optimisme, i ens convé tenir-ne. Al català li falta una mica de ¡Murcia, qué hermosa eres!

Cal donar-li un punt de joc, de vitalitat, d’esperit festiu i convicció, i —admeto que la paraula és controvertida— de veritat. Aquella veritat que ens connecta amb la nostra vida. Per a tot plegat, és clau mantenir vius els records: el català de la infantesa i la joventut, de la vida quotidiana, la família, el càmping, l’hospital, el dòmino, el club de tennis i el d’intercanvi de parelles —que si es fonguessin en un de sol seria molt més pràctic. Perquè el català és, per damunt de tot, la llengua que vam aprendre i que hem enraonat i enraonem. La de casa, com deia Rusiñol de la seva dona, i també la dels amics, les feines, les botigues, les entitats i el policia de trànsit que et multa. No és una llengua engabiada en uns diccionaris. Les paraules no fan pudor de prestatge.

Tenim el costum d’aplicar correctius en tot moment, amb un rigor estricte i un aire doctoral digne del professor Rath de L’àngel blau, abans de caure sota els encants de Lola Lola —un nom artístic, espero, i no un bateig desafortunat. Fa cent anys que seguim aquesta tònica implacable, severa i una mica embogidora, des dels temps de la normativització de Fabra. La història del català comprèn els últims cent anys de norma gramatical i de diccionari de l’IEC i, alhora, els nou-cents anys anteriors sense tot aquest pes de la normativa. No disposar de norma també va tenir algunes virtuts: el català va evolucionar amb una gran llibertat i un punt de despreocupació i inconsciència. De vegades ens divertíem i tot.

Aquest és el punt de partida del català tranquil: estaria bé prescindir de tota aquesta allau de correccions, postil·les, avisos i renys, i reservar-los per als casos estrictament necessaris. Perquè un bon tou de les solucions prohibides, que se’ns veten i se’ns convida a substituir per altres de correctes, han sorgit de dins les mateixes entranyes de la llengua. Que no siguin normatives, que no estiguin incloses a les pàgines del Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC2, des d’ara), no els resta catalanitat, ni naturalitat, ni oportunitat, ni atractiu.

A continuació em disposo a desplegar un seguit de casos il·lustratius del que proposa el català tranquil, des del respecte i la modèstia més absoluts. Potser alguns s’hi indignaran, perquè no reverencio la normativa amb la unció exigida habitualment, que és semblant a la que s’imposa davant la custòdia de la processó de Corpus. No m’empeny cap esperit demolidor en contra de l’acadèmia. Ni retrets agres, ni acusacions enverinades, ni denúncies públiques. El català tranquil no vol soroll, ni raons, ni paraules més altes que d’altres. Però tampoc no s’arronsa amb les polèmiques, els debats, les discrepàncies, perquè gairebé sempre són enriquidores i ens ajuden a mirar-nos la llengua des d’angles nous. Els partidaris dels plurals en -as i els plurals en -es, els defensors de la normativa de Fabra i els seus contraris, els lights i els heavys, els descastellanitzadors a ultrança i els que no hi combreguem. El català tranquil no defuig el debat i la polèmica. És tranquil, no estaquirot.

xarrup, sorbet. Dues paraules que tenen el mateix sentit: «Menja gelada poc consistent, aromatitzada amb licors, amb sucs de fruita, etc.» (copio l’entrada de sorbet del DIEC). En alguns casaments, el serveixen com un digestiu entre plat i plat; quan no és gaire bo recorda molt els vomitoris dels antics romans.

Des del segle XIX que els catalans ingerim sorbets, gairebé sempre en banquets elegants, convits, festes molt celebrades, homenatges, contubernis. Però ho escrivíem en castellà, sorbete, o en francès, sorbet. També en anglès se’n diu sorbet.

A alguns catalans sorbet no els convencia gaire, perquè el van considerar un castellanisme. Van interpretar que procedia del verb castellà sorber, que el Diccionario de la lengua española de la Real Academia (DLE, des d’ara) defineix en aquests termes: «Beber aspirando». Com «instruir deleitando». Els castellans, dels gerundis en fan pans.

Per aquesta raó va néixer xarrup, una invenció popular que es pretenia homòloga a sorbet. En català, sorbet no apareix al Diccionari català-valencià-balear d’Alcover i Moll (Alcover, des d’ara). L’últim tom (el 10, Son-Zu) es va publicar el 1962. Hi busques sorbet i només hi apareix l’església de Sant Martí de Sorbet, a tocar de Terrassa. Algun dia m’agradarà anar a l’Aplec del Sorbet.

En realitat, sorbet no es tracta ben bé d’un castellanisme, com sembla: prové de l’italià sorbetto, que a la vegada surt del turc serbet. Seguint aquest camí arribaríem a una llimonada siriana, que n’és l’origen, tot i que no cal. Quedem-nos a l’Àsia Menor, que hi corre més aire i s’hi està més bé.

Quan de vegades deixo anar:

—Ara mateix em prendria un xarrup.

a l’acte algú altre em replica, instructiu i pela-raïms:

—Sorbet. És sorbet, no diguis xarrup. En català la forma correcta és sorbet. Ve del turc serbet. Molts catalans creuen erròniament que prové del sorber castellà, quan no és així. Per tant, sorbet no és un calc, sinó un mot català.

Tot seguit, em tombo cap al cambrer i demano amb tota la serenitat possible:

—Un xarrup, sisplau.

En aquells moments, el meu objectiu principal és demanar unes postres, acabar l’àpat i anar-me’n a casa a veure Sálvame. No vull rebre una lliçó accelerada de turc.

Des dels anys vuitanta, en un munt de cartes de restaurant hi apareix escrit xarrup. Així ho diuen molts cambrers i així ho demanen els clients. Fa quaranta anys llargs que centenars de catalans diuen i repeteixen xarrup. Va néixer d’una ultracorrecció? Sí. Però s’ha estès pertot arreu, molts catalanoparlants l’han adoptat, és una paraula viva i popular, nascuda de dins de l’idioma, pràctica i còmoda, creada a partir d’una paraula genuïna, xarrupar. Sovint se senten planys i gemecs perquè el català no disposa de creació lèxica. Però quan apareix una paraula nova, popular i espontània, l’esbandim, la vetem, la corregim, la desdenyem, ens en burlem i hi escopim. No m’estranya gens que no tinguem gaire creació lèxica.

Per què no poden conviure xarrup i sorbet? Uns catalans diuen xarrup i uns altres, sorbet. La primera és més popular. Va néixer arran d’un malentès. I què? Aquest és l’origen de moltes paraules i de moltes decisions vitals, com ara casar-se, tenir fills o comprar-se una bicicleta estàtica. N’hi hauria prou que el DIEC entrés:

xarrup m. Sorbet.

Dues paraules, un gelat. Cadascú ho diria com volgués. Davant de xarrup, però, alguns esgrimeixen un argument altament pintoresc:

—Alerta, xarrup és una paraula que ja existeix. El seu sentit és un altre.

Segons el DIEC, xarrup és el glop d’un líquid que hom xarrupa. I què? Moltes formes comparteixen dos, tres, quatre o encara més sentits. Un gat és un estri mecànic i alhora un animal pelut de cap arrodonit i llengua aspra. Quan es va inventar l’automòbil, els mecànics no es van dir amoïnats els uns als altres:

—No en diguem gat, que gat és l’animaló que caça rates i esgarrapa coixins. No cometem aquest error gravíssim. Si ens confonguéssim, seria terrible!

No hem de patir. Cap mecànic català no ha intentat canviar una roda amb un mamífer domèstic conegut com a Mixeta, Cuca o Picarol. Els mecànics saben el que es pesquen. No són uns figatoves. Tenir el calendari de la Pirelli penjat a la paret enforteix el caràcter.

Xarrup és una paraula que, a més a més, ajudaria a crear constel·lació. Totes aquelles paraules que pertanyen a una família rica i completa tenen més possibilitats de sobreviure: xarrup, xarrupar, xarrupeig, xarrupejar, i aquella dita catalana una mica maliciosa, xarrupa que vessa. Per la seva banda, les paraules aïllades, que no formen part de cap constel·lació, tenen menys opcions de sobreviure. Com nyèbit, nyicris i nyanyo, totes elles paraules sense família i en risc de desaparèixer. En un embús de trànsit, no és gaire recomanable cridar «nyèbit!» perquè et poden prendre per un catedràtic de sànscrit.

Xarrup, el gelat, va néixer arran d’una ultracorrecció: el seu origen és bord, aquest punt no el discutirem. Però actualment apareix en un munt de cartes de restaurant, i molts cambrers, cuiners i clients diuen xarrup totalment inconscients que és una ultracorrecció ominosa i detestable, aliena a la llengua normativa, una paraula bastarda, fruit d’uns amors desordenats, dit a la manera de Las ruinas de mi convento.

Xarrup de llimona de la Fonda Europa de Granollers.

Fa anys que xarrup persisteix i resisteix els escarafalls, els tocs d’atenció i els rebutjos encesos. Però no s’acaba de fondre. Potser, en un gest magnànim, seria hora d’acceptar-la. En català un grapat de paraules normatives tenen l’origen en una ultracorrecció originada en segles pretèrits i han adquirit carta de naturalesa.

guixeta, taquilla. En soc conscient, la sola menció de guixeta escruixirà els esperits sensibles i indignarà els filòlegs respectables. Perquè guixeta és un tabú entre els catalans de bé, només comparable a l’incest. És una paraula que es combat amb una virulència homèrica. Qui gosa pronunciar-la és advertit de seguida, mitjançant amenaces velades i inquietants:

—Guixeta? Has dit guixeta? Que sàpigues que m’he quedat amb la teva cara.

Els que diuen guixeta han arribat a rebre anònims intimidatoris:

Tenim notícia que vas dir guixeta a la sortida de missa de dotze de la parròquia de Sant Raimon de Penyafort. Atén-te a les conseqüències.

Alguns obren la porta i es troben un gat mort dins d’una capsa de sabates.

Fins i tot he presenciat com la Molt Il·lustre Presidenta de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans la rebutjava amb una vehemència furibunda, en un acte a la Casa de la Convalescència. El nom del lloc és especialment idoni, perquè jo vaig quedar convalescent.

Des del seu naixement, als anys vint del segle homònim, guixeta ha rebut escarnis i menyspreus de tot ordre i natura. Francesc de Borja Moll en va escriure: «El mot guixeta, adoptat per alguns per evitar el castellanisme [taquilla], és un gal·licisme encara menys admissible». Joan Coromines la considerava una paraula pròpia de «la gent pedant i vulgar». Ja ho veuen, és una paraula marcada per la indignitat.

Sobre el castellanisme taquilla, Moll anota: «És paraula molt arrelada en el català, i pràcticament insubstituïble». Déu nos en guard de substituir res. Però anem a pams: actualment, se sent tant taquilla com guixeta, d’una manera espontània i benhumorada. Potser —i espero que la còlera de l’Olimp acadèmic no caigui damunt meu— no ens hauríem d’enrabiar tant. Potser no caldria corregir-ho a cada moment. Potser, aventuro, podríem mantenir una actitud cordial i oberta amb els pobres mortals que diuen guixeta. El català tranquil és una aposta per la serenitat, la il·lusió i l’alegria de viure. Com una pel·lícula de Frank Capra.

Per ella mateixa, la llengua catalana no va generar una paraula que denominés aquest lloc on es despatxen entrades, bitllets o passatges. Per aquest motiu, va recórrer a dos manlleus: el castellanisme taquilla —normatiu— i el gal·licisme guixeta —no normatiu, sols present al Diccionari descriptiu de la llengua catalana de l’IEC, que és com el CIE de les paraules (hi estan tancades mentre esperen una resolució). En un origen, des del segle XIX, els catalans deien taquilla, i a alguns els semblava una paraula impròpia, un castellanisme a esbandir. El 1925, a la conversa filològica núm. 639, el mateix Fabra en planteja la substitució tot rebutjant les solucions finestreta, finestró o finestrell (tots ells, homòlegs catalans del castellà ventanilla). I conclou Fabra: «Ens cal cercar algun mot»; per entendre’ns, calia un mot que substituís taquilla. Malgrat aquest desig explícit, en aparèixer guixeta els lingüistes li van saltar a la caròtida. I encara hi salten, excepte Magí Camps, que a Parla’m amb estil (Eumo) escriu: «Hi ha qui defensa que guixeta, provinent del francès, hauria de ser acceptada per l’IEC. No m’hi oposo, perquè és un mot de llarg recorregut d’ús en la nostra llengua, i ha conviscut prou harmoniosament amb taquilla, que prové del castellà». Camps corre el risc d’aparèixer sota les aigües del port de Barcelona amb els peus dins de blocs de ciment.

A la conversa filològica núm. 642, Fabra deixa clar que no troba gens encertada la proposta finestrell, de Joaquim Casas-Carbó. D’altres proposen finestró, taquella o bitlletell. Però Fabra no ho veu clar, i l’entenc.

—Per comprar les entrades?

—Al bitlletell!

Sembla un sainet d’Emili Vilanova.

La solució va quedar pendent. El castellanisme taquilla no convencia ningú. Per això guixeta va irrompre amb una força notable i encara sobreviu, malgrat totes les caceres de la guineu que pateix.

Hi va haver una fal·lera per buscar l’homòleg català de taquilla. Segons ens explica Fabra, a la secció «El lector diu...» de La Publicitat se n’havien rebut deu o dotze propostes. La direcció del diari va decidir no continuar-les publicant, sospito que per indicació del mateix Fabra. Devia témer que els catalans comencessin a dir taquella com uns esperitats. La prudència guarda la vinya.

El 2 de juliol de 1924, al número 85 de la revista Xut! apareix guixeta en una peça de Xavet, que és un pseudònim: «L’espectador pagano sabrà ja, en passar per la guixeta, que en Moca paga mil pàfies i en nyoca mil cent-centes». És l’aparició més antiga que he sigut capaç de descobrir. Observin la cursiva de guixeta —com la de pagano—, que ens indica que és un manlleu. Alhora, l’ús col·loquial ens informa que és una paraula corrent.

Després vindria un número del Papitu de 1930, una revista satírica i eròtica de gran acceptació: «Te’n vas a la guixeta de l’estació i demanes: “Un bitllet per Madrid. Do-re-mi-fa-sol”». Ara no intentarem entendre l’acudit, aquí no hem vingut a riure.

Papitu estava escrit en un català popular, senzill, quotidià, sense maldecaps. Hi apareix escrit guixeta. També l’escriuen tot sovint escriptors prestigiosos, com Prudenci Bertrana, que escriu guixeta el 1930, a la novel·la L’hereu. Bertrana mor el 1941, a vuitanta-quatre anys. En una edició de la mateixa novel·la del 1948, el corrector ho substitueix per taquilla. Imagino que totes les guixetes dels escrits de Josep Pla d’abans de la guerra es devien fondre a les obres completes de Destino dels anys seixanta i setanta. Així va desaparèixer guixeta de la literatura catalana. Però no al carrer.

En els últims cent anys, els catalans no han deixat de rebre sermons. Quan deien taquilla, algú els recriminava que en català es deia guixeta. Ara la situació s’ha capgirat: quan diuen guixeta, algú els recrimina que en català es diu taquilla. No m’estranya que tinguin tantes crisis d’ansietat i hagin de passar temporades en balnearis.

Una solució raonable seria acceptar guixeta com a normativa al costat de taquilla. Dos manlleus que conviurien com Josep i Maria. Taquilla compta amb una certa constel·lació: taquiller -a, taquillatge, fer taquilla; guixeta, no. Viu tota sola, com aquelles primeres taquilleres del metro de Barcelona, que la normativa municipal exigia que fossin solteres o vídues. No em queda del tot clar què impedia a una dona casada despatxar bitllets en una garita sense que la moral en sortís perjudicada. Una guixeta de metro no em sembla un lloc adequat per consumar un adulteri.

En el món del teatre, tant he sentit taquilla com guixeta. Fins i tot he sentit guixeta inversa com a equivalent de taquilla inversa (una modalitat de pagament que consisteix que els espectadors paguen després de la funció, segons el seu grau de satisfacció o somnolència). Uns diuen un castellanisme i els altres, un gal·licisme, com bé explicava Magí Camps. Fer-s’hi mala sang seria impropi d’homes adults i reposats.

Per aquesta raó, estaria bé que el DIEC tingués aquesta entrada:

guixeta m. Taquilla.

Joan Coromines, en una carta a Carles Riba durant la postguerra, escriu: «Encara hauria pogut afegir que vídua és un d’aquests falsos purismes que fan mal, perquè la gent pedant i vulgar, un cop han dit o escrit això (o bé guixeta, llumí, tarja i altres futilitats així), ja creuen haver donat proves sublims de catalanitat, i no tenen escrúpol a deixar el seu parlar esmaltat de castellà».

Coromines és un altre que abomina de guixeta. Però és molt aclaridor que la col·loqués en el mateix rang que vídua, perquè el DIEC acull tant vídua com viuda (i vidu i viudo). Totes dues són normatives i vàlides. El mateix suggereixo per a guixeta i taquilla. Per una vegada a la vida, siguem una mica pràctics. Potser ens agrada i tot.

En els nostres dies, guixeta no sembla una paraula gens insòlita o inadequada. Al revés, està arrelada en una part notable de la societat catalana, que hi recorre sense cap entrebanc, li és útil i s’hi ha acostumat. Ho van aprendre dels pares, i els nets ho continuaran dient amb aquella alegria. Si tots ells són pedants i vulgars, no em treu el son. Això és com el mal gust: allò que uns consideren de mal gust, a uns altres els entusiasma. Som un sol poble, independentment de quins pantalons ens posem.

Fins aquí he defensat dues hipercorreccions que desperten irritació i disgust entre lingüistes, correctors, professors i ultrancers. Per això es veten i es ridiculitzen. Als incauts que les pronuncien se’ls considera uns illetrats i uns imbècils.

Jo mateix no havia fet servir mai guixeta, tota la vida havia dit taquilla, fins que vaig veure que guixeta patia una persecució implacable. Em vaig adonar que a tots aquells catalanoparlants normals i corrents que deien guixeta se’ls corregia, renyava i escarnia sense misericòrdia. M’hi vaig revoltar i ara dic guixeta de tant en tant. Francament, no cal que tots siguem filòlegs per anar a comprar entrades del Holiday On Ice.

Arribats a aquest punt, entreveig a l’horitzó un munt d’individus que salten de la cadira indignats —i alguns es fereixen:

—Però, què pretén aquest pixa-reixes? Que ara diguem guixeta i xarrup, després de dècades de combatreho? Que s’ha begut el seny?

No, no. Tothom ha de continuar dient taquilla i sorbet si és el que li surt. Però si algú diu (o escriu) guixeta i xarrup, tampoc no és la mort de ningú. No se l’ha de corregir ni avergonyir-lo davant dels fills. Defenso, i aquest és un dels punts principals del català tranquil, una actitud més pacient i amable, més oberta i comprensiva, amb tot el que s’ha generat des de dins del català. Sempre mantenint les dues formes, com a acceptables i normatives.

Algunes paraules, com acabem de veure, s’han generat pel mecanisme de la ultracorrecció. En moments angoixants, i el català ha sofert persecució política i desprestigi social, el purisme ha sigut una sortida. Miquel Pueyo ho explica a Tres escoles per als catalans (Pagès, 1996):

El purisme, en tant que obsessió temorenca per la decadència i la corrupció de l’estructura lingüística, té la seva coartada en l’increment constant del grau d’interferència de la llengua E [la castellana] sobre R [la catalana]. [...] Provoca un seguit d’anomalies pernicioses, com la confusió entre llengua estàndard i llengua literària o un interès exagerat per allò que és genuí, clàssic, nostrat, antic... per damunt dels criteris que regeixen habitualment l’activitat normativitzadora d’una llengua en condicions normals.

Quan apareix la ultracorrecció, és raonable combatre-la. Si ara algú digués Ramó en lloc de Ramon, se l’hauria d’advertir amb tacte i discreció. Però algunes ultracorreccions han arrelat en grans sectors de la població i no hi ha consciència que en un origen fossin deformacions o manies. I s’han convertit en paraules normals i corrents, que es fan servir amb naturalitat. Com veurem més endavant, ultracorreccions d’altres segles formen part del català actual.

Ha d’arribar un moment en què hem de deixar de corregir i acceptar que, de dins de l’idioma, sorgeixen formes noves. Si no fos així, encara estaríem corregint melic com uns obsessius compulsius:

—Melic no és català, en català és l’omelic. Li hauria de caure la cara de vergonya.

En algun moment de la història, els catalans vam badar i vam interpretar que «l’omelic» en realitat havia de ser «lo melic», amb aquest article determinat masculí que el Gran Diccionari de la llengua catalana (GDLC, a partir d’ara) descriu com a arcaic, dialectal i ocasional. Seria, doncs, un article d’ocasió.

Actualment, tot de correctors experts suprimirien melic i en el seu lloc hi posarien omelic, insistint en l’etimologia de la paraula. Aquesta és la pràctica habitual en centenars de casos, quan la llengua col·loquial ha produït formes noves —i legítimes, ben constituïdes, populars i que tothom reconeix com a catalanes. N’és una de ben clara vànoa, creada a partir de l’evolució natural de vànova. Vànoa, sota la forma bànua, apareix en escrits notarials del 1854. També a Torcimany, de Lluís d’Averçó, els últims anys del segle XIV. També la deia la meva àvia Carmen, nascuda el 1899, i la diu la meva mare, nascuda el 1929, durant l’Exposició Universal. Queda clar que un nombre notable de catalans han dit vànoa durant segles, tenaçment. Però el DIEC2 només accepta vànova. Podrien conviure vànoa i el normatiu vànova.

Una altra solució popular que encara no és normativa: octaveta per octavilla. El Diccionari català-castellà d’Enciclopèdia Catalana —i és el millor que tenim, dada que no ens deixa en gaire bon lloc— m’aclareix que, en català, l’octavilla castellana és full de mà, full volant o full volander. No ens enganyem, això no ho diu gairebé ningú. Jo mateix només seria capaç de pronunciar full volander si conversés amb els germans Antoni i Pròsper de Bofarull en una sessió d’espiritisme. Fem servir doncs el castellanisme octavilla o bé la solució catalana adaptada, octaveta. Per què apareix aquesta segona forma? Perquè alguns catalanoparlants s’estimen més el diminutiu d’aparença catalana: -eta en lloc de -illa. Octaveta apareix el 1871 a la publicació valenciana L’Ametralladora Carlista (una capçalera sensacional, no ens enganyem) i guanya terreny a la dècada dels setanta del segle XX, en el marc de la transició democràtica —les octavetes hi van tenir un paper cabdal. En català també se’n deia i se’n diu octavilla, encara que molt menys sovint, i des del 1975 octaveta guanya clarament la partida. Per aquesta raó, el dia que la Secció Filològica de l’IEC es decideixi a admetre que full volander no és una solució òptima, farien bé d’acceptar totes dues formes: octaveta i octavilla.

—En català, com és: octaveta o octavilla?

—Totes dues són bones.

Cada vegada que responem «totes dues són bones», ens guanyem un espai de calma i bon humor, equiparable a un bany de fang. El català tranquil equival a una teràpia termal.

Nihilista rus tirant octavetes.

tarja, targeta. Ja sé que tarja és una hipercorrecció de targeta, el petit rectangle de cartolina amb dades personals escrites a l’anvers —en una cara, no a Flandes—: el nom, l’adreça postal i l’electrònica, el telèfon, la professió, l’escut heràldic si ets membre de la noblesa. També n’hi ha de crèdit o de transport. La tarja va arribar a començament del segle XX com a sinònim de targeta. L’escriuen Prudenci Bertrana, Dolors Monserdà o Joan Santamaria. També apareix a En Patufet els anys deu i vint. Per aquells anys, llegeixo tarja postal, una variant de targeta postal.

Van interpretar, entenc, que tarja tenia un aire més català perquè no coincidia amb la paraula castellana tarjeta, una raó que no és gaire vàlida. Però tant és. Fa un segle llarg que tarja viu entre nosaltres i s’ha fet un lloc als nostres cors. No cal que cada vegada que sentim tarja, deixem anar el mateix sermó:

—Perdona, amic meu, t’interrompo breument per informar-te que tarja, en el sentit que l’empres, és un error greu, perquè en català normatiu és targeta. Procura esmenar-te d’ara endavant.

Sisplau, estalviem-nos tota aquesta reprensió més pròpia d’un catecisme dialogat del segle XIX que no pas d’una conversa amical i distesa. Humilment, defenso que tarja i targeta siguin sinònims i alhora normatius. L’altre dia, en una botiga de Barcelona, una dependenta xinesa em va preguntar:

—Pagarà amb tarja?

I fa un temps, a Les Set Portes, vaig mantenir aquest diàleg breu amb un cambrer:

—Tarja o efectiu?

—Targeta.

No va caldre aclarir res. Cadascun ho va dir a la seva manera, totes dues paraules conviuen sense sobresalts. Com aranja i pomelo, dues maneres correctes i normatives de designar aquella fruita àcida que frega el sadomasoquisme.

O, encara, en un rètol d’una impremta del carrer Provença de Barcelona:

Targes comercials o visita

S’entén i queda clar. L’impressor es va estimar més targes que no pas targetes. Tant és.

Però ara, si ens movem dins de la normativa, això no és possible. Si dius tarja algú et corregirà i intentarà avergonyir-te des de l’autoritat diccionarial. El diccionarisme és un dels nostres mals. Allò que no hi apareix, no serveix.

Tarja apareix —escrita— el 1390, i targeta, el 1803 (quan llegiu aquesta data, heu d’entendre que és Diccionario castellano-catalán-latino d’Esteve, Belvitges i Juglà). Si dius tarja, algun arquitecte, decorador o perepunyetes professional t’adverteix a l’acte:

—Compte, que tarja és una «obertura rectangular practicada a la part superior d’una paret o d’un envà, sobre una porta, generalment de tancament fix o de fulla abatible»! Tarja no pot ser targeta perquè té un altre sentit!

Tots ells ignoren què és la polisèmia. Potser no és un terme gaire conegut. Una vegada, una senyora de la Bisbal va interpretar que em referia a la Polinèsia.

La polisèmia és la capacitat de les paraules de tenir més d’un sentit. Allò que permet l’equívoc, el matís, el joc, l’engany, la poesia. Fet i fet, la literatura. O la vida mateixa. Fer servir només paraules unívoques és adequat quan redactem el manual de la torradora de pa, que no és una peça literària, encara que alguns ho defensin amb dents i ungles, «perquè tota escriptura és literària». Són aquells que llegeixen dietaris.

El català tranquil defensa acceptar tant tarja com targeta, tant xarrup com sorbet, tant guixeta com taquilla. Que convisquin en pau i harmonia —i bons aliments.

Molt probablement, el català tranquil despertarà rebuig i antipatia —cap a la proposta, cap a mi, cap a la meva mare, que serà acusada d’exercir la prostitució. Som molt sentits, els catalans. Segles de persecucions, vexacions i desdenys han desembocat en una defensa acèrrima, rígida i obtusa d’un model inalterable de llengua catalana, que ha convertit alguns en embalsamadors de cadàvers. I la seva és la llengua tal com la va deixar Pompeu Fabra el 1948, en expirar a Prada. Només cal restaurar-la de tant en tant, com el cos abacallanat de Ho Chi Minh.

No proposo obrir la porta a tot el que és corrent en català col·loquial. Ni acollir alegrement tot calc del castellà, un maldecap habitual en la llengua actual. Ara bé, hi ha molts casos que caldria revisar, sense que s’esberlés cap gerro. Per dir-ho ras i curt, no voldria que els meus besnets repetissin exactament les mateixes lletanies que he sentit tota la vida:

—No diguis recolzar, digues donar suport.

—No diguis guixeta, digues taquilla.

—No diguis he dinat macarrons, digues per dinar he menjat macarrons.

Descansem un moment. Deixem de corregir-nos els uns als altres. Cal mirar la llengua amb proximitat, cordialitat i alegria, no com si estiguéssim tancats en una masmorra. Cada catalanoparlant és posseïdor de l’idioma. Se’l sent seu. Per això participa en els debats sobre un o altre aspecte lingüístic, un costum que desespera i indigna els experts, perquè només ells se’n consideren autoritzats —i aspiren a cobrar per això. Que s’hi posin fulles, o un cataplasma de col i vinagre. Els catalans se senten seva la llengua, i aquesta és una notícia esplèndida.

Per continuar, ens hem de calar la gorra de plat amb comandament i comanament. Segons el DIEC2, la forma normativa és comandament, que és l’acció de comandar:

comandar v. tr. [LC] Tenir sota la pròpia autoritat, dirigir, manar, en la milícia o en altres àmbits.

També és manar, imperar, ser l’amo. No el puto amo, que com sap tothom és Pep Guardiola.

El comandament és qui comanda. Però en català el verb corresponent, evolutiu, és manar, no pas mandar. Per tant, tots els càrrecs de cossos de seguretat catalans diuen comanament en lloc de comandament. Sempre. Fa dècades que ho observo. Des dels Mossos d’Esquadra a totes les guàrdies municipals o els cossos de protecció forestal. També els polítics, els periodistes, els locutors de ràdio. Sempre diuen comanament. Fins i tot la presidenta de les Illes Balears, Francina Armengol, en una roda de premsa sobre el coronavirus (ho vaig veure en directe a la televisió i m’ho vaig apuntar amb bolígraf blau en un braç).

Comanament és una ultracorrecció. I què? Per una raó o una altra, a un nombre notable de catalans els agrada la paraula i la repeteixen sense manies. No són uns calets, ni unes llucietes, ni uns pelacanyes sortits del Tubo de la Risa. En absolut. Els mateixos alts comandaments dels cossos de seguretat, uniformats, amb galons i medalles i unes gorres de plat fenomenals, es diuen a ells mateixos comanaments. Potser no seria del tot desencertat acceptar comanament com a paraula d’ús popular, quotidià, comú, convivint amb l’elegant i etimològicament irreprotxable comandament. Els pols no es desglaçarien més ràpidament.

Alt comanament militar amb un sandvitx de mortadel·la.

Un altre cas popular que va sorgir en algun moment per generació espontània és àrbit. M’ho va indicar el meu corrector de capçalera, lingüista imaginatiu i articulista polèmic Rudolf Ortega. Àrbit no és cap calc del castellà, perquè en castellà és árbitro, amb aquests encadellats de consonants que no se’ls salta un gitano. En català normatiu és àrbitre, que és la forma respectuosa amb l’etimologia i la que va recollir Fabra. Joan Coromines escriu a l’Etimològic: «a evitar el vulgar àrbrit, en què tant insisteixen alguns» (uns indesitjables que no es mereixen l’aire que respiren, hi afegeixo jo). Per tant, àrbit seria la deformació de la deformació, pràcticament el geperut de Notre-Dame. En tot el Corpus de la Llengua Catalana només n’apareix un, escadusser:

«árbit absolut del seu honor, de sa fortuna y de sa llibertat»

Està extret de Barcelona: son passat, present y porvenir, de l’historiador Salvador Sanpere i Miquel, de 1879. Un sol cas, i sota el regnat d’Alfons XII. Després d’ell, tothom escriurà àrbitre, com un sol home. Potser alguns catalans ho pronunciaven en la intimitat més estricta, entre els llençols:

—Digue’m porcades, àrbit del meu cor.

Però no ho escrivien. Quedava en l’àmbit de la xarcuteria amorosa.

Tot i així, actualment una bona colla de catalans encara diuen i repeteixen àrbit. En la seva faceta llegendària de columnista lingüístic, Rudolf Ortega va publicar un article sobre aquest aspecte, titulat Àrbit, això és penal!, a El País del 19 d’octubre de 2014. Si tenen el sistema Google instal·lat a casa, els animo que el llegeixin.

Per què diem àrbit i no àrbitre? Perquè ens és més còmode, perquè és com es deia a casa, perquè ens estalviem aquest festival de erres. Cal vigilar molt, amb les erres. El dia que vaig entrar a la cinquantena vaig decidir que em començaria a cuidar i que a partir d’aquell moment diria mabre en comptes de marbre. Mai cribratge, sempre cribatge.

No és cap mal, àrbit. Del llatí arbiter -tri, en català dona àrbitre, que muta en àrbit. És col·loquial, popular, distès, despreocupat i mandrós, totes elles virtuts principals en un idioma. I en la vida mateixa.

Àrbit és molt útil en un estadi o camp esportiu, si en algun moment d’exaltació màxima has de proferir una idea concisa, clara i directa:

—Àrbit! Forat negre! Ves-te’n a l’Àfrica amb els micos!

Vull manifestar el meu rebuig a tota manifestació racista i xenòfoba. Jo també estic indignat amb aquest exabrupte que acabo d’escriure i que mereix la meva repulsa més encesa.

Quina és la lacra de la paraula àrbit, quin pecat original arrossega? Que és considerat un vulgarisme. Als catalans la vulgaritat ens horroritza. Som distingits, civilitzats, selectes i elegants. Per res del món ens permetríem pronunciar una paraula vulgar, abans ens deixaríem esquarterar per quatre tractors. Però, atenció, la consideració de vulgarisme varia segons els temps, els àmbits, els països, les classes socials i el món interior de cadascú. El 1932, Fabra considerava que borratxo era un vulgarisme i remetia a ebri, embriac. Segons Fabra, en un català correcte i formal, hauríem d’escriure «Twitter és un bar d’ebris».

El 1803, Esteve, Belvitges i Juglà, autors del Diccionario castellano-catalán-latino, consideraven àpat una paraula vulgar i esqueixada, equiparable a la castellana comilona. Ara àpat ens sembla digna del camarlenc de la reina d’Anglaterra.

També tenien basarda per una paraula vulgar. Contràriament, ara ens sembla un mot de registre poètic i culte. No és gaire freqüent. Una vegada la vaig deixar caure en un dinar de cinc comensals, en un hostal de la Conreria:

—Fa basarda.

I tothom va entendre:

—Que tarda [el segon plat].

Bisbe, un embotit destinat a arruïnar els nostres índexs de colesterol, també el trobaven un vulgarisme insofrible. Com suar la cansalada o la carcanada, que consideraven intolerable, impropi de cavallers i canonges. Tot indica que tenien bola a la indústria porcina, probablement arran d’algun desengany amorós amb una pubilla de la Plana de Vic.

L’expressió anar buscant tres peus al gat, i en té quatre també és vulgar, segons el tercet Esteve, Belvitges i Juglà, que ens guien urbanament i moral. No em vull imaginar què devien pensar davant de la frase feta buscar pèls als ous.

Fins i tot consideraven hola una salutació d’una vulgaritat exasperant:

hola interj. vulg. Que s’usa per cridar algú. Hola.

En aquells temps, tot apunta que s’havien produït situacions terriblement incòmodes.

—Hola, Maria dels Remeis.

—No siguis vulgar, Anastasi.

La vulgaritat ens amenaça constantment, ens encongeix el cor, ens deixa escruixits. Però tot aquest malson s’acabaria si l’IEC acceptés àrbit com a normatiu i àrbit i àrbitre coexistissin en pau i bons aliments. Si calgués, aniria acompanyat de la marca «col·loquial, popular, familiar». Tot seguit de cridar en un estadi

—A cagar a la via, àrbit de merda!

aclariríem en un to pulcre i moderat:

—Empro àrbit perquè em comunico en un registre informal.

Només cal que ens ho proposem.

A l’Etimològic, Coromines explica un aspecte que m’enlluerna i m’acompanya els llargs vespres d’hivern. Al segle XIV, els catalans vam adoptar la paraula caldo perquè brou la consideràvem vulgar, pròpia de la patuleia.

—Mama, tinc gana, vull brou!

—Caldo, nen! Parla bé, colló!

El que un dia és rebutjable i condemnable, corren els anys i es converteix en comú, correcte, neutre. Només cal una mica de sang freda. Fins i tot, a vegades no és cap paraula vulgar, realment, sinó tan sols un malentès. Com ara professó, una paraula comuna a la mateixa altura —en moralitat, bones maneres i condícia— que processó. En parlarem més endavant.

Un altre cas és el de gimcama i gimcana. Parlo d’aquella «cursa de recorregut breu durant la qual els participants han de superar una sèrie de proves o dificultats». Per si algú no acabés de situar-se, en dono una pista aclaridora: és aquell entreteniment col·lectiu en què una vegada la meva tia Carmen va cantar Arrivederci Roma (encara ara se’n recorden). Si fa no fa tothom ha participat en una gimcama. Tots hem saltat a peu coix, hem trencat l’olla, hem buscat una moneda en un cossi ple de farina. Fins i tot tinc notícia que en algunes gimcames s’han expulsat pilotes de ping-pong amb la vagina. Tot plegat, experiències inoblidables que són part de les nostres vides.

Dèiem gimcama degut a l’exotisme de la paraula, que intuïtivament associàvem a la gimnàstica —de gim, com l’aiguagim— i a aquella extremitat locomotora que és la cama, un part del cos molt activa en aquest joc. Totes dues, sense distinció.

Tothom deia gimcama, una mutació acomodatícia, mandrosa, espontània, que aportava una etimologia equivocada i popular. A tot arreu hi llegies gimcama (a vegades escrit gim-kama, com el Kamasutra). A Reus, n’apareixen d’anunciades en una publicació del 1919 i en una altra del 1933. No paraven de muntar gimcames. Una de les proves habituals devia ser la recollida d’avellanes.

Però, una vegada més, l’etimologia ens dona una mala notícia —l’alegria és breu a la casa dels pobres: la forma correcta entrada al DIEC és gimcana. Procedent de l’anglès gymkhana (1861), és una combinació de gym —de l’anglès gymnastics— i de (gend)khana —sala de joc de pilota, en hindi. Immediatament, calia abandonar la paraula catalana popular gimcama i abraçar amb resignació cristiana i agnòstica l’etimològica i normativa gimcana. I així és com es diu en els principals idiomes d’Europa: gymkhana en francès, gymkhana en anglès, Gymkhana en alemany. Els lingüistes esgrimeixen com un argument incontestable la uniformitat amb altres llengües pròximes —alguns pretenen que els catalans diguem vaccí en comptes de vacuna, i l’única manera d’aconseguir-ho seria la lobotomia. Sobretot, que en un congrés internacional de gimcames els catalans no quedéssim com uns sòmines.

—Senyores i senyors, molt honorable senyora Way Mi Pung, presidenta de la Federació Mundial de Gimcanes, il·lustres autoritats, el meu propòsit és acostar-los a la llarga i prolongada tradició de la gimcana a Catalunya...

Gimcana, en català normatiu. Com manen els cànons.

Però el català, una llengua múrria i esparpillada, es va resistir a aquest camp de mines que és gymkhana. En castellà, la RAE proposa gincana, que encaixa amb la seva pronúncia i està escrita amb una grafia que no és cap jeroglífic persa. Una virtut principal d’una acadèmia de la llengua ha de ser la compassió.

Gimcama és una variant catalana de gimcana (també ho és gincama, com ho diuen alguns, i aquesta forma ja és la Metàtesi total, que és un bon títol per a una pel·lícula de Bruce Willis). Apareix al Diccionari descriptiu de la llengua catalana, de l’IEC. Des de la Màxima Autoritat Lingüística —així es coneix l’IEC en alguns ambients—, ens van comunicar que aquest diccionari era la sala d’espera del DIEC, el diccionari normatiu. Al Descriptiu, doncs, els vocables seuen i fullegen l’¡Hola!, mentre esperen que els cridin. De vegades també hi ha Jano, la revista mèdica.

Prova núm. 8 de la gimcama de la festa major de Cardedeu.

Quin mal hi hauria que gimcana i gimcama compartissin la mateixa pàgina del DIEC? Cap. Gimcama no és una anomalia d’abast restringit, no és una paraula habitual tan sols entre els membres del Círcol Eqüestre, sinó que és la manera espontània i natural que molts catalans tenen de pronunciar-ho. Al DIEC conviuen boixac i bojac. Tinc una llista de gairebé cinquanta casos de dobles grafies, que els estalvio perquè tinc bon cor.

Per anar tancant els ànecs i les gallines de Guinea, una altra paraula que durant dècades ha sigut rebutjada per barbarisme i per barbaritat: pallissa. Cal advertir que és un castellanisme clar, perquè paliza és una paraula netament castellana, que el DLE entra així:

paliza f. Serie de golpes dados con un palo o con cualquier otro medio o instrumento.

Aquest és el sentit estricte, tot i que els cops també es poden infligir amb els punys, els peus i el cap (com Zidane), i continuaria sent una paliza. D’aquí s’ha estès a:

Esfuerzo que produce agotamiento.

Derrota amplia.

Persona muy pesada y latosa.

També apareix en la frase feta dar la paliza (donar la llauna o la vara).

Tot i que Coromines esgrimeix un palissa en català antic, emboirat i desaparegut com l’Atlàntida, l’aparició sobtada de pallissa durant els últims anys del segle XIX i tot el segle XX ens assenyala que la pallissa contemporània és un manlleu del castellà. No ens hi hem d’amoïnar gaire.

Al Diccionari de barbarismes del català modern d’Emili Vallès, publicat el 1930, hi llegim:

palissa (cast. paliza) Llisada, llenyada, estomacada, sarró, jaco.

I dues entrada més avall:

pallissa V. Palissa.

Perquè ho entenguin, Vallès col·loca el barbarisme ominós en primer terme i tot seguit la paraula o paraules catalanes corresponents. Els diccionaris de barbarismes recorden molt els manuals d’urbanitat infantils del XIX i començament del XX, en què es contraposen el nen bo i el nen dolent. Al nen dolent l’esperava una vida plena d’emocions i peripècies, com la dels barbarismes.

Gràcies a Vallès, sabem que primer dèiem palissa i que els catalans ho vam ultracorregir en pallissa, com si l’origen etimològic fos palla. En català pallissa és el lloc destinat a guardar-hi la palla, i de fet clavar una pallissa no acabaria de tenir sentit. Tant és, els catalans es feien entendre. A partir d’un moment donat, a pallissa s’hi va empeltar el sentit genèric de ‘cops violents’, sense pal —una idea reforçada gràcies al cinema, perquè en molts westerns la pallissa és un lloc on s’hi donen i reben mastegots a manta, a més a més de practicar-hi el coit. Recentment, la Secció Filològica de l’IEC va acceptar pallissa i ara és una paraula normativa. Tot va bé si acaba bé.

Pallissa —la dels cops, la derrota, la murga— és un manlleu i conté un salt de sentit indesitjable, segons els més estrictes. Com llauna a donar la llauna, que és una adaptació espontània de donar la lata (de lat -a, dilatat). Als catalans no els convencia aquesta lata, n’havien perdut el rastre i en desconeixien el sentit, i van interpretar que havien de dir llauna —l’equivalent de la lata castellana. Una ultracorrecció, és evident. I què? Curiosament, el que ara és una ultracorrecció com el Sagrat Cor de París i el Taj Mahal amuntegats és donar la lata. No ho diu ningú. Per sort, l’IEC, en un atac incontenible de lucidesa i bonhomia, va acceptar donar la llauna. Prou de tanta lata.

Un altre manlleu que és perseguit implacablement com un terrorista internacional és el gal·licisme frapar. A mi tant se me’n dona, perquè no el gasto. Però observo una ràbia desbocada cap a frapar per part dels correctors. Quan en veuen un, el suprimeixen a l’acte. Frapar és una paraula que no presenta cap dany col·lateral. Molts la diuen amb tota naturalitat, és pràctica i un punt picant, com l’aigua de Vilajuïga. Forma part dels gal·licismes, molt freqüents abans del 1960, en un llarg període de temps que comença amb la invasió dels exèrcits de Napoleó i s’esllangueix amb els últims sermons de Sartre.

Com que actualment no ens n’arriben gaires, perquè imperen els anglicismes, sento cap als gal·licismes un gran afecte i una tendresa una mica mòrbida —semblant a acariciar un musclo en escabetx. Sobretot cap als gal·licismes que la normativa rebutja sense un bri de pietat. Són part de la nostra història. Ens recorden que, en algun moment, ens van enlluernar les llums de París, la nouvelle vague, Simone de Beauvoir, Carla Bruni.

Frapar és «sorprendre fortament, produir una commoció sobre l’ànim d’algú». Però quan algú ho pronuncia en veu alta, a l’instant rep l’amonestació següent:

—Frapar no és català. En català es pot dir de moltes altres maneres.

Tantes que no hi cabrien en un autocar de l’Alsina Graells, cert. Però aquell individu —la natura humana és capritxosa— s’estima més la paraula frapar. Com els catalans durant el segle XIX, que van abandonar calces i es van decantar per pantalons. Des del 1810. Ningú no els va importunar dient-los:

—Ep! No diguis pantalons, que en català és calces! Pantalons és un gal·licisme i s’ha d’evitar de totes totes!

Un amic, enginyer de cinquanta anys, un bon dia m’explicava un episodi una mica confús amb l’Ajuntament de Barcelona, i va concloure: «Vaig quedar molt frapat». A banda de l’origen francès, és una paraula ben construïda. No diu frappé, que seria un grop dins de l’idioma. També l’adjectiu frapant està ben format. No és una paraula imprescindible, en català tenim sorprenent o sensacional, entre moltes altres. Però els parlants són obstinats i maniosos, tenen els seus tics, i se’ls ha de respectar: tota la vida han dit frapar i ho volen continuar dient. No és cap mal. No cal exterminar els gal·licismes com si sulfatéssim la vinya. N’hi ha molts i —hi insisteixo— responen a períodes de la nostra història: aquelles dides de l’alta burgesia, aquells adoradors d’Édith Piaf, aquelles obres de Derrida llegides a l’estiu a Camprodon. Tots tenen el seu què, el seu moment i la seva circumstància.

Com buguenvíl·lia. Segons el DIEC, és buguenvíllea, perquè l’origen és el comte de Bougainville. El nom en llatí és Bougainvillea spectabilis, tal com el va registrar Linneu (en parlarem més endavant, d’aquest suec).

Però els catalans s’estimen més la forma popular buguenvíl·lia. Suposo que buscant una certa comoditat, perquè aquest -ea en posició àtona no és gaire còmode de pronunciar. El pronunciem a tràbea —una mena de toga romana—, una paraula infreqüent en els nostres dies, excepte si mantens unes pràctiques sexuals grecollatines, com es comenta dels membres de la Fundació Bernat Metge. Fòvea, pícea, pàlea, càvea, tots són cultismes que se’ns engargussen a la gola, sobretot a un català oriental.

El senyor Cortacans, frapat pel preu dels préssecs.

Tot apunta que buguenvíl·lea té un origen culte, perquè és una planta portada a Europa des de l’Amèrica del Sud durant el segle XVIII. Devia experimentar un èxit esclatant, perquè a moltes torres catalanes en van plantar una. Així va sorgir la pronúncia popular buguenvíllia. No ens hi amarguem els dies. Va anar així. Per què buguenvíl·lea i buguenvíl·lia no poden ser tots dos correctes, com boixac i bojac i bitxo i vitxo, sense sortir del regne vegetal? O zenc i zinc, ja dins del regne mineral?

Tot i que buguenvíl·lia no representaria cap maldecap seriós, se’ns continua comminant a escriure’n la forma culta, arran de la devoció etimològica que ens caracteritza, una herència, sospito, de la devoció mariana. Quan algú no creu, se’l corregeix a l’acte i se’l reprèn. En alguns psicotècnics d’accés a places de l’administració pública, una de les proves determinants és escriure correctament buguenvíl·lea. Per tot plegat, alguns catalans a casa no hi tenen buguenvíl·lies i s’estimen més un gessamí.

Encara un altre cas, originat a partir d’una paraula castellana, és candau, que en alguns territoris del País Valencià en diuen candat. Procedeix dels segles de la Decadència, quan candado va penetrar en el català i va mutar en candau. Però el català normatiu ens empeny a dir cadenat. El seu origen és pany de cadena, i d’aquí, cadenat.

Tot i així, els catalans ens hem acostumat a dir candau. Té una aparença més catalana que la Mare de Déu de Núria, amb la mateixa terminació de babau i sarau. Fins i tot és un cognom català, encara que no gaire estès. Del 1990 al 1996, va dirigir la Corporació de RTVE un socialista valencià que es deia Jordi Garcia Candau. Soc molt conscient que això no entendrirà els cors endurits dels membres de la Secció Filològica, com tampoc no els estovaria una senyora que es digués Antònia Xarrup.

Fabra no va acceptar el castellanisme candau i va defensar cadenat a peu i a cavall. Per aquesta raó els fabrians a ultrança defensen cadenat, sense cap altra opció. De vegades el fabrisme és un febrisme.

Candau és una paraula que s’ha guanyat un ventricle en els nostres cors. No seria greu, em sembla, que convisquessin tots dos com a normatius, candau i cadenat, dins del DIEC, un diccionari que estaria bé que anés perdent aquest aire de museu de cera.

Semblant a candau, conclau. Aquesta assemblea dels cardenals per elegir papa (i també el recinte clos on es porta a terme aquest esport de risc), a dreta llei és conclave. Però la terminació -ave —més culta que tota la Reial Acadèmia de Bones Lletres en sessió solemne— ha derivat, amb el pas dels anys i amb tota naturalitat, en -au. Per això en català pseudopopular tenim conclau —i cal remarcar-ne el pseudo, perquè els conclaus de l’Església catòlica no són gaire comentats entre els llenyataires. Tot i que, ben garbellat, conclau també s’ha convertit en un sinònim foteta de reunió solemne, un equivalent del també irònic aquelarre, que és com s’anomenen algunes reunions d’altíssim nivell de La Vanguardia; m’ho va explicar Magí Camps en una excursió inoblidable a la Font Cuitora de la Llacuna, amb aquelles costelles a la brasa i el vi del Penedès (aquí copio l’estil de Coromines a l’Etimològic).

Conclau és una paraula col·loquial idònia per conviure amb el greu i culte conclave, cadascuna en un registre marcat i diferenciat. Que comentes el sistema d’elecció papal en un telenotícies? Conclave. Que ho comentes mentre esperes tanda en un taller mecànic? Conclau. Com el col·loquial decliu en lloc del culte declivi. El decliu dels conclaus, un gran títol per a una novel·la que ara mateix em costa d’imaginar.

El català tranquil es fonamenta en una idea que ens hauria d’alegrar una mica la vida: «El teu català és millor del que creus i t’han dit».

Ja gairebé a punt d’acomiadar el capítol —i anar-me’n a prendre una ginebra amb soda—, un cas que considero molt il·lustratiu és enganxina. No cal dir que l’IEC ens commina a adherir-nos a adhesiu, aquest cultisme bastant nou creat per analogia a partir del participi llatí adhaesus (adherit). Adhesiu, com a nom, no deu tenir més de cinquanta o seixanta anys, calculo. Probablement devia aparèixer amb aquells adhesius de la campanya ¡Contamos contigo! del 1967 (i en què Concha Velasco ens explicava, amb un mallot negre molt insinuant, «Esto es la magnesia y esto es la gimnasia»).

Sé prou bé que la ignominiosa i execrable enganxina és un calc del castellà pegatina —comparteixen mecanisme de formació—, i com a calc hauria de rebre la nostra repulsa més encesa. En català és adhesiu. No deixem el camí recte. Ara bé, adhesiu és un cultisme, o gairebé. Un nano en edat escolar i barbamec és molt improbable que digui adhesiu. Els nens i els nois s’estimaran més una paraula un punt juganera, popular, entremaliada. Com ara calcomania, una paraula una mica idiota apareguda durant el XIX —en català, el 1888—, creada a partir de calc i mania, perquè durant un temps s’havia estès molt la moda de les calcomanies. Com si de l’auge del pírcing n’haguéssim dit tatxamania. Per això, en temps molt recents, va aparèixer enganxina. El punt engomat que contenen és clau en la seva difusió: fer goma, enriolar-se, transgredir, són aspectes clau en un idioma. Per aquesta raó en castellà han tingut tant èxit bodorrio i casoplón.

Enganxina és considerada un barbarisme horripilant. Té uns orígens bords, és cert, i el seu destí natural hauria de ser la Casa de la Misericòrdia, on s’acullen les paraules bastardes i abandonades a la via pública: el Diccionari descriptiu de la llengua catalana, una obra que hauria de tenir un torn. Però enganxina no apareix dins del Descriptiu, que és com un pare adoptiu —i el tutor legal— per a centenars de paraules espúries. La dura i crua realitat és que enganxina vaga descalça pels carrers, com la venedora de llumins d’Andersen. Sabem que és una solució vergonyosa, un calc repugnant que no hauria de merèixer la nostra acollença. Però, observeu-la uns instants, sola i desemparada en la nit més negra i glaçada: la diuen nens innocents, mares abnegades, mestres vocacionals, dependents de papereria de conducta irreprotxable.

No passaria res que en un registre formal —l’empresa, l’administració, l’arquebisbat de Tarragona— es fes servir adhesiu i alhora que la infame, la rebutjada, la suspecta enganxina tingués el seu espai modest en els àmbits populars i més espontanis: els nens, les barriades, els partits de solters contra casats. Que adhesiu —ovació dels academicistes— i enganxina —mocadorada i xiulets— convisquessin entre les pàgines del DIEC com dos cosins en segon grau: educats i distants.

Per últim, un altre cas, que a mi em toca el cor i el tel de la llengua —o el frenet, si s’ho estimen més: vellaco. Aquesta paraula és un aiguabarreig de dues llengües, el català i el castellà. Queda en terra de ningú. D’aquestes paraules híbrides entre dos idiomes en dic porompompeus, en homenatge a Pompeu Fabra i Manolo Escobar, els dos badalonins d’adopció més cèlebres de tots els temps. La paraula porompompeu és un invent del realitzador de televisió Joan Pavia, com a proposta de títol del programa Caçadors de paraules, a TV3. Després de rumiar-hi una mica, es va descartar. Jo el vaig reciclar en el sentit que he comentat abans: un híbrid, un creuament, una mula lingüística.

Vellaco és una adaptació catalana del castellà bellaco, que segons el DLE és:

1. adj. Malo, pícaro, ruin. U. t. c. s.

2. adj. Astuto, sagaz. U. t. c. s.

3. adj. Méx. Dicho de una caballería: Difícil de gobernar.

A l’etimologia hi han escrit: «Origen incierto». En castellà ha donat bellaquería. Però en català vellaco, gràcies a un salt mortal lingüístic, vol dir vell, amb un matís entre despectiu i sorneguer. Fa quatre-cents anys havia significat vil, com el mateix castellà bellaco: «minyons vellacos», es llegeix en algun escrit del Barroc. Però aquest sentit va passar avall i ara ningú no se’n recorda.

Com a vell, vellaco ho diuen la meva mare i l’escriptor Quim Monzó:

La meva mare (abril del 2012): «El veig molt vellaco...».

Monzó, a RAC1 (s. d.): «Nosaltres perquè ja som vellacos, però si fóssim joves aniríem al Saloufest».

Per mi, la meva mare i Quim Monzó són dues autoritats lingüístiques irrefutables. Algun dia he de muntar una taula rodona amb tots dos.

El diccionari Alcover també recull vellac, que és vell. Només a través del català mateix podia néixer la paraula vellaco: conté un malentès, una etimologia falsa, una barreja, una terminació espúria i, a més a més, oh, no!, és divertida. Per tant, no és normativa. Que ningú no es cregués que el català és una mica entretingut. Tot el que no és estrictament estàndard ens repugna, ens regira els budells, ens desperta un odi profund i uns desitjos intensos de fundar una secta satànica.

Vellaco és com soparico, tocinaire, halància i a tot taco. Dins del cap sento Modest Prats repetint el que va escriure a El futur del català (1990): «El resultat que toquem cada dia és un català empobrit miserablement, un model de llengua on es barregen, sense cap mena de control, nivells diversos d’expressió, barbarismes detonants i cultismes estrambòtics». Tot seguit recullo el guant i em pregunto com s’adaptaria la cita, actualment. Penso que seria més o menys així: «El resultat que toquem cada dia és un català que tendeix al català periodístic i televisiu, neutre i no gaire col·loquial, sense arrels ni ressonàncies en la vida dels parlants, empobrit a causa del registre formal i alhora pel calc salvatge del castellà, uniforme, mesurat i convencional, obsessionat amb la norma i la correcció, tant la lingüística com la moral».

No es tracta de desfer el camí del procés depuratiu de Fabra. En absolut. Cal mantenir l’estàndard formal com el tenim: digne, respectable, impol·lut, que s’hi podria menjar sopa. Però alhora cal tenir viu i ric el registre informal, oral i popular, el català de cada dia, el col·loquial, sobre el qual August Rafanell i Albert Rossich van escriure, també a El futur del català: «Quan es traspassa l’àmbit reduït de la intimitat i de la complicitat familiar, aquests joves ja són incapaços d’expressar-se en un català viu i espontani». O el que va escriure Modest Prats, a la mateixa obra —és com un porquet, que tot s’aprofita: «Per primera vegada en la seva vida mil·lenària, el català col·loquial corre el perill de desaparèixer. A més curt o a més llarg termini». O Prats, Rafanell i Rossich: «A diferència del que ha succeït al llarg de tota la història de la nostra llengua, avui el problema resideix en l’ús, i concretament en la part d’aquest ús que toca la funció primària de tot llenguatge, que és la comunicació oral espontània». Un català que no ha d’estar obsessionat en la constant anàlisi química de les seves aigües, sinó que ha de rajar lliure com una font. Però cada vegada és menys així. Dia a dia, se’ns va esvanint una proporció important de català genuí, vivent, natural. No el català dels vells, els pagesos i els cadiraires, sinó el nostre. El dels pares, els germans, els amics, els veïns, els botiguers, els companys del bar.

El català tranquil, una proposta serena per a uns temps convulsos.