Capítol 7

SOBRECÀRREGA DE MEMÒRIA

L’evolució no ha dotat els humans de la capacitat de jugar a futbol. Certament, ens ha donat cames per clavar puntades de peu, colzes per fer faltes i boques per renegar, però l’únic que ens permet fer això és, potser, practicar llançaments de penal en solitari. Per organitzar un partit amb els desconeguts que trobem al pati de l’escola una tarda qualsevol, no solament ens hem de coordinar amb deu companys que potser no coneixem de res, sinó que també hem de saber que els onze jugadors de l’equip rival juguen amb les mateixes regles que nosaltres. Altres animals que entaulen una agressió ritual amb desconeguts ho fan bàsicament a través de l’instint: a tot el món, els cadells porten incorporades als gens les normes per jugar a lluites. Els adolescents humans, però, no disposen de gens preparats per al futbol. No obstant això, poden jugar-hi amb perfectes desconeguts perquè tots han après un conjunt idèntic d’idees sobre aquest esport. Aquestes idees són completament imaginàries, però si tothom les comparteix, tots podem jugar a futbol.

Això mateix és el que passa, a gran escala, amb els regnes, les esglésies i les xarxes comercials. Amb una diferència important: les regles del futbol són relativament simples i concises, semblants a les que es necessiten per cooperar en un grup de caçadors-recol·lectors o en un poblet. Cada jugador les pot emmagatzemar fàcilment al cervell i encara li quedarà espai per a cançons, imatges i llistes de la compra. En canvi, els grans sistemes de cooperació que impliquen no pas vint-i-dos sinó milers o fins i tot milions d’humans requereixen l’ús i l’emmagatzematge d’una enorme quantitat d’informació, molta més de la que un sol cervell humà pot contenir i processar.

Les grans societats que formen algunes altres espècies, com ara les formigues i les abelles, són estables i duradores perquè la majoria de la informació que es necessita per sostenir-les està codificada en el genoma de l’animal. Una larva d’una abella femella, per exemple, pot créixer fins a convertir-se en una reina o una abella obrera depenent del menjar amb què s’alimenta. El seu ADN té programats els comportaments necessaris per als dos papers: el del protocol reial i el de la diligència proletària. Els ruscos són efectivament estructures socials molt complexes que contenen tota mena d’abelles obreres —recol·lectores, infermeres i encarregades de la neteja, per exemple—, però ara per ara els investigadors no hi han detectat abelles advocades. Les abelles no necessiten advocats perquè no hi ha perill que oblidin o violin la constitució del rusc. La reina no escatima el menjar a les abelles encarregades de la neteja i elles no fan mai vaga per demanar un sou més alt.

Els humans, en canvi, no paren de fer coses d’aquesta mena. Com que l’ordre social dels sàpiens és imaginat, els humans no poden preservar la informació crítica perquè funcioni d’una manera senzilla fent còpies del seu ADN i anant-les passant als seus descendents. S’ha de fer un esforç conscient per mantenir les lleis, els costums, els procediments i els principis; altrament, l’ordre social s’ensorraria de seguida. Per exemple, el rei Hammurabi va decretar que la gent es divideix en nobles, súbdits i esclaus. A diferència del sistema de classes del rusc d’abelles, aquesta divisió no és natural: en el genoma humà no hi ha cap rastre d’aquesta llei. Si els babilonis no haguessin pogut tenir present aquesta «veritat», la seva societat hauria deixat de funcionar. D’una manera semblant, l’ADN que Hammurabi va passar als seus fills no tenia codificada la norma segons la qual un noble que matés una súbdita hauria de pagar 30 sicles de plata. Hammurabi va haver d’instruir els seus fills a consciència perquè sabessin les lleis de l’imperi, i els seus fills i els seus néts van haver de fer el mateix.

Els imperis generen una quantitat d’informació enorme. A part de les lleis, han de portar el compte de les transaccions i els impostos, els inventaris dels subministrament militar i els vaixells mercants i els calendaris de les festes i les victòries. Durant milions d’anys, la gent va emmagatzemar la informació en un sol lloc: el cervell. Desgraciadament, el cervell humà no és un bon aparell d’emmagatzematge de les bases de dades dels imperis, per tres raons principals.

Primer, la seva capacitat és limitada. És veritat que hi ha gent que té una memòria impressionant, i en temps antics hi havia professionals de la memòria que podien emmagatzemar al cap la topografia de províncies senceres i totes les lleis d’un estat. No obstant això, hi ha un límit que ni tan sols els mestres mnemotècnics poden superar. Un advocat es pot saber de memòria tota la normativa de la Commonwealth de Massachusetts, però no pas els detalls de tots els processos judicials que han tingut lloc a Massachusetts d’ençà dels judicis de les bruixes de Salem.

Segon, els humans moren i, de retruc, el seu cervell també. Qualsevol informació guardada en un cervell queda esborrada al cap de menys d’un segle. Evidentment, és possible traslladar la memòria d’un cervell a un altre, però després d’unes quantes transmissions, la informació acostuma a distorsionar-se o a perdre’s.

Tercer i més important, el cervell humà està adaptat per guardar i processar només un tipus d’informació concret. Per poder sobreviure, els antics caçadors-recol·lectors havien de recordar la forma, la qualitat i les pautes de comportament de milers d’espècies de plantes i animals. Havien de recordar que un bolet groc i arrugat que creixia a la tardor sota un om era un bon remei per al mal de panxa. Els caçadors-recol·lectors també havien de tenir present les opinions i les relacions d’unes quantes dotzenes de membres del grup. Si la Maria necessitava l’ajuda d’un membre del grup perquè el Joan deixés d’assetjar-la, era important que la noia recordés que el Joan s’havia barallat la setmana anterior amb l’Anna, que per tant fàcilment seria una aliada entusiasta. En conseqüència, la pressió evolutiva ha fet que el cervell humà estigui adaptat per guardar una gran quantitat d’informació botànica, zoològica, topogràfica i social.

Ara bé, quan arran de la Revolució Agrícola van començar a sorgir societats particularment complexes, va aparèixer una mena d’informació completament nova i vital: els números. Els caçadors-recol·lectors no es veien mai obligats a fer anar grans quantitats de dades matemàtiques. Cap d’ells necessitava recordar, per exemple, la quantitat de fruits que hi havia a cada arbre del bosc. De manera que els cervells humans no es van adaptar a guardar i processar xifres. Per mantenir un gran regne, però, les dades matemàtiques eren vitals. No n’hi havia prou dictant lleis i explicant històries sobre els déus guardians. També calia recaptar impostos. Per poder cobrar impostos de centenars de milers de persones, era indefugible recopilar informació sobre els ingressos i les possessions de la gent, informació sobre els pagaments que s’havien fet, informació sobre els endarreriments, els deutes i les multes, informació sobre descomptes i exempcions... Això eren milions de bits d’informació, que s’havien de guardar i processar. Sense aquesta capacitat, l’estat no hauria sabut mai de quins recursos disposava i quins altres recursos podria tenir en el futur. Davant la necessitat de memoritzar, recordar i gestionar totes aquestes xifres, la majoria de cervells humans quedaven saturats o s’adormien.

Aquesta limitació mental va constrènyer dràsticament la mida i la complexitat dels col·lectius humans. Quan la quantitat de gent i propietats en una societat particular superava un llindar crític, calia guardar i processar grans quantitats d’informació matemàtica. Com que el cervell humà no ho podia fer, el sistema s’ensorrava. Durant milers d’anys després de la Revolució Agrícola, les xarxes socials humanes van ser petites i senzilles.

Els primers que van superar aquest problema van ser els antics sumeris, que vivien a la part sud de Mesopotàmia. Allà, el sol implacable que queia sobre les riques planes fangoses va produir collites abundants i pobles pròspers. A mesura que creixia el nombre d’habitants, creixia la quantitat d’informació necessària per coordinar els seus assumptes. Entre l’any 3500 i el 3000 aC, algun geni desconegut sumeri va inventar un sistema per guardar i processar informació fora del cervell, un sistema fet a mida per gestionar grans quantitats de dades matemàtiques. D’aquesta manera, els sumeris van alliberar el seu ordre social de les limitacions del cervell humà, fet que va obrir la porta a l’aparició de les ciutats, els regnes i els imperis. El sistema de processament de dades inventat pels sumeris es diu escriptura.

Signat, Kuixim

L’escriptura és un mètode de guardar informació a través de signes materials. El sistema d’escriptura sumeri ho feia combinant dues menes de signes, que es gravaven en tauletes d’argila. Un tipus de signes representava els números. Hi havia signes per a l’1, el 10, el 60, el 600, el 3.600 i el 36.000. (Els sumeris utilitzaven una combinació de sistemes de numeració de base 6 i de base 10. Tenim uns quants llegats importants del seu sistema de base 6, com ara la divisió del dia en 24 hores i del cercle en 360 graus.) L’altre tipus de signes representava persones, animals, mercaderies, territoris, dates, etc. Combinant els dos tipus de signes, els sumeris van ser capaços de preservar molta més informació de la que qualsevol cervell humà pogués recordar o qualsevol cadena d’ADN pogués codificar.

En aquest primer estadi, l’escriptura es limitava als fets i a les xifres. La gran novel·la sumèria, si és que n’hi va haver mai cap, no es va traslladar mai a les tauletes d’argila. Escriure requeria molt de temps i el públic lector era molt reduït, de manera que ningú va veure cap raó per utilitzar l’escriptura per res que no fos arxivar dades essencials. Si busquem les primeres paraules sàvies que ens han arribat dels nostres avantpassats, fa 5.000 anys, tindrem una gran decepció. Els primers missatges que els nostres avantpassats ens han deixat diuen, per exemple: «29.086 mesures ordi 37 mesos Kuixim». La interpretació més probable d’aquesta frase és: «Un total de 29.086 mesures d’ordi rebudes al llarg de 37 mesos. Signat, Kuixim». Per desgràcia, els primers textos de la història no contenen reflexions filo sòfiques, ni poesia, ni llegendes, ni lleis, ni tan sols victòries reials. Són documents econòmics ben ensopits que fan constar el pagament d’impostos, l’acumulació de deutes i la possessió de propietats.

13. Una tauleta d’argila amb un text administratiu de la ciutat d’Uruk, c. 3400-3000 aC. Aparentment, la tauleta fa constar una quantitat de 29.086 mesures d’ordi (uns 140.000 litres) rebudes al llarg de 37 mesos per Kuixim. Kuixim podria ser el títol genèric d’un funcionari o el nom d’un individu concret. Si Kuixim correspon, efectivament, a una persona, podria ser el primer individu de la història de qui coneixem el nom. Tots els noms aplicats anteriorment en la història humana —els neandertals, els natufians, la cova de Chauvet, Göbekli Tepe— són invencions modernes. No tenim ni idea del nom amb què els constructors de Göbekli Tepe es referien a aquest lloc. Amb l’aparició de l’escriptura, comencem a sentir la història a través de les orelles dels seus protagonistes. Pot ser que quan els veïns del Kuixim el cridaven, diguessin realment «Kuixim!». És revelador que el primer nom documentat de la història pertanyi a un comptable, i no pas a un profeta, un poeta o un gran conqueridor.[41]

Només un altre tipus de text ha sobreviscut d’aquells temps antics, i és encara menys emocionant: llistes de paraules, copiades una vegada i una altra per escribes aprenents com a exercicis pràctics. Encara que un alumne avorrit hagués volgut escriure algun poema en lloc de copiar una escriptura de venda, no ho hauria pogut fer. L’escriptura sumèria més antiga no era completa, sinó parcial. L’escriptura completa és un sistema de signes materials que pot representar si fa no fa tota la llengua parlada. Per tant, pot expressar completament el que la gent és capaç de dir, incloent-hi la poesia. L’escriptura parcial, en canvi, és un sistema de signes materials que només pot representar una mena concreta d’informació, pertanyent a un camp d’activitat limitat. L’escriptura llatina, els antics jeroglífics egipcis i el braille són escriptures completes: es poden utilitzar per escriure documents tributaris, poemes d’amor, llibres d’història, receptes de cuina i lleis comercials. En canvi, l’escriptura sumèria més antiga, igual que els símbols matemàtics moderns i la notació musical, són escriptures parcials. L’escriptura matemàtica es pot fer servir per fer càlculs, però no pas per escriure poemes d’amor.

L’escriptura parcial no pot expressar el ventall sencer d’una llengua parlada, però pot expressar coses situades fora de l’àmbit de la llengua parlada. Les escriptures parcials com ara el sumeri i l’escriptura matemàtica no es poden utilitzar per escriure poesia, però permeten portar els comptes dels impostos de manera molt eficaç.

Als sumeris tant els era que la seva escriptura no fos adequada per escriure poesia: no la van inventar per copiar la llengua parlada, sinó per fer coses que la llengua parlada no era capaç de fer. Hi ha algunes cultures, com les dels Andes precolombins, que al llarg de tota la seva història només van utilitzar escriptures parcials i no es van preocupar mai per les limitacions de les seves escriptures ni van sentir cap mena de necessitat de tenir-ne una versió completa. L’escriptura andina era molt diferent del seu equivalent sumeri. De fet, era tan diferent que molta gent afirmaria que ni tan sols és una escriptura. Els andins no escrivien sobre tauletes d’argila ni sobre paper, sinó que feien nusos en un conjunt de cordetes de coloraines anomenat quipu. Cada quipu estava format per moltes cordetes de llana o cotó de diversos colors en les quals es trenaven nusos en diferents punts. Un sol quipu podia tenir centenars de cordetes i milers de nusos. Combinant diferents nusos amb diferents cordetes i colors, es podia deixar constància d’una gran quantitat d’informació matemàtica, com per exemple la referida a la recaptació d’impostos i a les propietats de la gent.[42]

Durant centenars d’anys, potser milers, els quipus van ser fonamentals per als assumptes de les ciutats, els regnes i els imperis.[43] Van arribar al seu apogeu durant l’Imperi inca, que va governar de deu a dotze milions de persones i es va estendre pel que avui és el Perú, l’Equador i Bolívia, així com algunes zones de Xile, l’Argentina i Colòmbia. Gràcies als quipus, els inques van poder guardar i processar grans quantitats d’informació, sense la qual no haurien pogut mantenir la complexa maquinària administrativa que requereix un imperi d’aquestes dimensions.

14. Un quipu dels Andes del segle XII.

De fet, els quipus eren tan eficaços i precisos que durant els anys posteriors a la conquesta espanyola de l’Amèrica del Sud, els espanyols mateixos van fer-los servir a l’hora d’administrar el seu nou imperi. El problema és que els espanyols no sabien com llegir i utilitzar-los, cosa que va fer que depenguessin dels professionals indígenes. Els nous dominadors del continent es van adonar que això els situava en una posició fràgil, ja que els experts en quipus natius podien enganyar i estafar fàcilment els seus nous governants. Per això, tan bon punt es va consolidar el domini de la Corona espanyola, els conqueridors van retirar progressivament els quipus i els documents del nou imperi es van elaborar a partir de l’escriptura i la numeració llatina. Molt pocs quipus van sobreviure a l’ocupació espanyola, i la majoria dels que ens han arribat són indesxifrables, ja que, desgraciadament, l’art de llegir quipus s’ha perdut.

Els miracles de la burocràcia

Al final, els mesopotamis van començar a voler anotar altres coses a part de les avorrides dades matemàtiques. Entre el 3000 aC i el 2500 aC van anar afegint cada vegada més signes al sistema sumeri, fins que el van convertir en una escriptura completa que avui anomenem cuneïforme. Cap al 2500 aC, els reis utilitzaven l’escriptura cuneïforme per promulgar decrets, els sacerdots la utilitzaven per deixar constància dels oracles i alguns ciutadans menys eminents la utilitzaven per escriure cartes personals. Aproximadament a la mateixa època, els egipcis van desenvolupar una altra escriptura completa: la jeroglífica. A la Xina, a l’entorn del 1200 aC, i a l’Amèrica Central, entre el 1000 i el 500 aC, es van desenvolupar altres escriptures completes.

Des d’aquests centres inicials, l’escriptura completa es va escampar pertot arreu i van anar adoptant noves formes i usos. La gent va començar a escriure poesia, llibres d’història, epopeies, obres de teatre, profecies i llibres de cuina. Però la funció més important de l’escriptura va continuar sent l’emmagatzematge de piles d’informació matemàtica, i aquesta funció va seguir sent la prerrogativa de l’escriptura parcial. La Bíblia hebrea, la Ilíada grega, la Mahabharata hindú i la Tipitaka budista van començar sent obres orals. Durant moltes generacions es van transmetre oralment i, encara que l’escriptura no s’hagués inventat mai, haurien sobreviscut. Però els documents tributaris i les burocràcies complexes van néixer juntament amb l’escriptura parcial i, encara ara, totes dues segueixen inexorablement unides com germans siamesos —penseu en les entrades críptiques de les bases de dades informatitzades i en els fulls de càlcul.

A mesura que s’escrivien més i més coses, i sobretot a mesura que els arxius administratius creixien fins a arribar a proporcions gegantines, van aparèixer nous problemes. La informació guardada al cervell d’una persona és fàcil de recuperar. El meu cervell guarda milers de milions de bits d’informació, però jo, de manera ràpida, gairebé instantàniament, puc recordar el nom de la capital d’Itàlia, immediatament després recordar què vaig fer l’11 de setembre de 2001 i a continuació reconstruir la ruta que va de casa meva a la Universitat Hebrea de Jerusalem. Continua sent un misteri la manera com el cervell fa això, però tots sabem que el sistema de recuperació de dades del cervell és d’una eficiència impressionant, excepte quan intentem recordar on hem deixat les claus del cotxe.

Ara bé, ¿com ens ho fem per trobar i recuperar la informació guardada a les cordes dels quipus o a les tauletes d’argila? Si només tens deu tauletes o cent, no hi ha problema. Però ¿i si n’has acumulat milers, com li va passar a un dels contemporanis d’Hammurabi, el rei Zimrilim de Mari?

Imaginem-nos per un moment que som al 1776 aC. Dos habitants de Mari discuteixen sobre la propietat d’un camp de blat. El Jacob insisteix que fa 30 anys va comprar el camp a l’Esau. L’Esau replica que, de fet, va llogar el camp al Jacob per un període de trenta anys, i que ara, un cop vençut el termini, té intenció de recuperar-lo. Criden, es barallen i comencen a donar-se empentes abans d’adonar-se que poden resoldre la seva disputa anant a l’arxiu reial, on hi ha emmagatzemades les escriptures de venda que corresponen a tots els béns immobles del regne. Quan arriben a l’arxiu els envien d’un funcionari a l’altre. Esperen tot prenent unes quantes infusions d’herbes, els diuen que tornin l’endemà i finalment un empleat rondinaire els acompanya a buscar la tauleta d’argila que pertoca. L’empleat obre la porta i els fa entrar en una sala enorme amb les parets plenes de tauletes d’argila, des de terra fins al sostre. No és estrany que l’empleat faci cara de pomes agres. ¿Com se suposa que ha de trobar l’escriptura del camp de blat en disputa, escrita trenta anys enrere? Encara que la trobi, ¿com pot estar segur que aquella escriptura de fa trenta anys és l’últim document referit al camp en qüestió? Si no la troba, ¿queda demostrat que l’Esau no va vendre ni llogar mai el camp? ¿O només que el document s’ha perdut o es va convertir en una pasteta el dia que hi va haver goteres a l’arxiu?

Evidentment, limitar-se a gravar un document sobre argila no és suficient per garantir un processament de la informació eficient, rigorós i adequat. Això requereix mètodes d’organització com els catàlegs, mètodes de reproducció com les fotocopiadores, mètodes ràpids i precisos de recuperació de dades com els algoritmes informàtics, i bibliotecaris pedants (però, amb sort, alegres) que sàpiguen utilitzar aquestes eines.

Inventar-se aquests mètodes va ser molt més difícil que inventar-se l’escriptura. Molts sistemes d’escriptura es van desenvolupar independentment en cultures llunyanes en el temps i en l’espai. Cada dècada els arqueòlegs descobreixen unes quantes noves escriptures oblidades. Podria ser que es demostrés que algunes són fins i tot més antigues que aquells traços sumeris sobre argila. Ara bé, moltes no passen mai de ser curiositats, perquè els que se les van inventar no van saber idear maneres eficaces de catalogar i recuperar la informació. El que distingeix Sumèria, així com l’Egipte dels faraons, l’antiga Xina i l’Imperi inca, és que aquestes cultures van desenvolupar bones tècniques per arxivar, catalogar i recuperar els documents escrits. També van invertir en escoles per a escribes, funcionaris, bibliotecaris i comptables.

Un exercici escrit d’una escola de l’antiga Mesopotàmia descobert per arqueòlegs moderns ens permet entreveure fugaçment la vida d’aquests alumnes, fa uns 4.000 anys:

He entrat i m’he assegut i el professor ha llegit la meva tauleta.

M’ha dit: «Hi falta una cosa!».

I m’ha pegat amb la palmeta.

Un dels responsables m’ha dit: «¿Per què has obert la boca sense el meu permís?».

I m’ha pegat amb la palmeta.

El que s’ocupa de fer complir les normes m’ha dit: «¿Per què t’has aixecat sense el meu permís?».

I m’ha pegat amb la palmeta.

El porter m’ha dit: «¿Per què surts sense el meu permís?».

I m’ha pegat amb la palmeta.

El que guarda la gerra de la cervesa m’ha dit: «¿Per què n’has begut sense el meu permís?».

I m’ha pegat amb la palmeta.

El professor de sumeri m’ha dit: «¿Per què has parlat en accadi?».[*]

I m’ha pegat amb la palmeta.

El professor m’ha dit: «No fas bona lletra!».

I m’ha pegat amb la palmeta.[44]

Els escribes antics no solament aprenien a llegir i escriure, sinó també a utilitzar catàlegs, diccionaris, calendaris, formularis i taules. Estudiaven i interioritzaven tècniques de catalogació, recuperació i processament de dades molt diferents de les que utilitza el cervell. Al cervell, totes les dades es relacionen lliurement. Quan vaig amb la meva dona a signar la hipoteca de la nostra nova casa, me’n recordo del primer pis on vam viure junts, cosa que em recorda la lluna de mel que vam passar a Nova Orleans, cosa que em fa pensar en els caimans, cosa que em fa pensar en els dragons, cosa que em fa pensar en L’anell del nibelung i, de sobte, abans que me n’adoni, estic taral·lejant el leitmotiv de Siegfried davant d’un empleat de banca perplex. En la burocràcia, les coses han d’estar separades. Hi ha un calaix per a les hipoteques, un altre per als certificats de matrimoni, un tercer per als registres tributaris i un quart per a les demandes judicials. Altrament, ¿com es pot trobar res? Les coses que pertanyen a més d’un calaix, com ara els drames lírics wagnerians (¿els classifico dins de «música», «teatre» o potser m’invento una nova categoria?) són un maldecap terrible. De manera que un es passa la vida afegint, esborrant i reordenant calaixos.

Per poder funcionar, les persones que operen amb aquest sistema de calaixos s’han de reprogramar perquè deixin de pensar com a humans i comencin a pensar com a funcionaris i comptables. Com sap tothom des dels temps antics, els funcionaris i els comptables pensen d’una manera no humana. Pensen com si fossin arxivadors. No és pas culpa seva. Si no pensessin així, els seus calaixos es barrejarien i no podrien oferir els serveis que el seu govern, la seva empresa o l’organització a què pertanyen els demanen. L’impacte més important de l’escriptura en la història de la humanitat és precisament aquest: de mica en mica ha anat canviant la manera com els humans pensen i veuen el món. L’associació d’idees lliure i el pensament holístic han donat pas a la compartimentació i la burocràcia.

El llenguatge dels números

Amb el pas dels segles, els mètodes burocràtics de processament de la informació es van allunyar cada vegada més de la manera natural de pensar dels humans i van agafar cada cop més importància. En algun moment abans del segle IX dC es va fer un pas crític, quan es va inventar una nova escriptura parcial, un sistema que permetia guardar i processar dades matemàtiques amb una eficàcia sense precedents. Aquesta escriptura parcial estava formada per deu signes que representaven els números del 0 al 9. Aquests signes es coneixen com a xifres aràbigues, cosa que porta a confusió perquè se’ls van inventar els hindús (per acabar d’embolicar la troca, els àrabs moderns utilitzen un conjunt de dígits que són molt diferents dels occidentals). Però el mèrit s’atribueix als àrabs perquè quan van envair l’Índia van trobar aquest sistema, van entendre que era molt útil, el van perfeccionar i el van estendre per tot l’Orient Mitjà i després a Europa. Quan es van afegir uns quants signes més a les xifres aràbigues (com ara els de la suma, la resta i la multiplicació), es va crear la base de la notació matemàtica moderna.

Tot i que aquest sistema continua sent una escriptura parcial, s’ha convertit en el llenguatge preponderant al món. Gairebé tots els estats, companyies, organitzacions i institucions —tant si parlen àrab com si parlen hindi, anglès o noruec— utilitzen l’escriptura matemàtica per guardar i processar dades. Tota informació que es pugui traduir a l’escriptura matemàtica s’emmagatzema, es difon i es processa a una velocitat i amb una eficàcia esborronadores.

Una equació per calcular l’acceleració de la massa i sota la influència de la gravetat, segons la teoria de la relativitat. La majoria dels profans en la matèria, quan veuen una equació així, acostumen a quedar-se garratibats de por, com un cérvol enlluernat pels fars d’un cotxe que se li acosta a tota velocitat. La reacció és ben natural i no demostra cap falta d’intel·ligència ni de curiositat. Llevat de rares excepcions, el cervell humà és senzillament incapaç de pensar a través de conceptes com la relativitat o la mecànica quàntica. Els físics, però, sí que en són capaços, perquè deixen de banda la manera de parlar que tradicionalment utilitzen els humans i aprenen a pensar de nou amb l’ajuda de sistemes externs de processament de dades. Hi ha parts crucials del seu processament mental que no tenen lloc dins del seu cap, sinó en un ordinador o en la pissarra d’una aula.

Per tant, una persona que vulgui influir en les decisions dels governs, les organitzacions i les companyies ha d’aprendre a parlar en xifres. Els experts fins i tot s’esforcen per traduir numèricament idees com la pobresa, la felicitat i l’honestedat («el llindar de la pobresa», «nivells de benestar subjectius», «índex de credibilitat»). Hi ha camps sencers de coneixement, com ara la física i l’enginyeria, que ja han perdut gairebé tot contacte amb el llenguatge humà parlat i s’articulen exclusivament a través de l’escriptura matemàtica.

Més recentment, l’escriptura matemàtica ha donat origen a un sistema d’escriptura encara més revolucionari: una escriptura binària informatitzada que consisteix només en dos signes: el 0 i l’1. Les paraules que ara mateix estic picant al meu teclat queden escrites dins de l’ordinador a través de diferents combinacions del 0 i l’1.

L’escriptura va néixer com a serventa de la consciència humana, però a poc a poc s’ha anat convertint en el seu amo. Als nostres ordinadors els costa entendre com parla, sent i somia l’Homo sapiens. De manera que estem ensenyant l’Homo sapiens a parlar, sentir i somiar en el llenguatge dels números, que els ordinadors poden entendre.

Finalment, podria ser que els ordinadors superessin els humans precisament en els camps que han convertit l’Homo sapiens en l’amo del món: la intel·ligència i la comunicació. El procés que va començar a la vall de l’Eufrates fa 5.000 anys, quan uns genis informàtics sumeris traslladen el processament de dades del cervell humà a la tauleta d’argila, culminaria a Silicon Valley amb el triomf de la tauleta. Els humans encara hi serien, però ja no podrien entendre el món. El nou amo del món seria una llarga filera de zeros i uns.