Considerant el valor fundacional que l’edat mitjana va tenir per a Catalunya i els catalans, podem dividir-la en quatre etapes: l’embrionària, segles IX i X; la del naixement, segles XI i XII, i la constitutiva i de plenitud, segles XIII i XIV, seguida de crisis i redreçament, segles XIV i X V.

Podem convenir que la invasió musulmana, l’any 711, posà fi a l’antiguitat tardana i encetà l’edat mitjana a la Península. Durant el segle VIII van aparèixer àrees cristianes de resistència contra el domini islàmic al nord peninsular. El nucli bressol de Catalunya va néixer a finals del segle VIII, a partir de la força expansiva dels francs aliats amb hispanogots del nord-est d’Hispània i gots de Septimània. Entre el 780 i el 801, aquestes forces obedients a l’emperador Carlemany van separar la Catalunya Vella —terres de Girona i Barcelona— de l’obediència a l’emir de Còrdova i, dividida en comtats, la incorporaren a l’Europa carolíngia. Els comtes francs i gots que durant el segle IX van governar aquests territoris eren oficials delegats dels monarques carolingis. El primer carolingi en la història de Catalunya, Carlemany, va rebre la corona imperial a Roma, el Nadal de l’any 800. El seu imperi, territorialment parlant, es va desfer després de la mort de l’hereu, Lluís I el Piadós, el 840, a causa de les lluites entre els fills. L’ordre carolingi, basat en la concepció romanocristiana de l’interès general, la res publica, va sobreviure, tot i que es va adaptar a la realitat dels regnes successors, entre ells el de França, del qual van formar part els comtats catalans. Tanmateix, els comtes aviat van emprendre un camí dissociatiu arreu dels regnes carolingis en voler convertir càrrecs i honors comtals en hereditaris. Les biografies de la comtessa Duoda i del comte Guifré ho il·lustren.

Nascuda en el si d’un llinatge franc, Duoda encarna l’èxit cultural i polític dels clergues que van concebre la teocràcia imperial i el renaixement carolingi. El manual que va escriure per a l’educació del seu fill, on la religió és omnipresent i el sobirà i l’Església són la peça central del sistema, és una prova que la cultura difosa pels clergues va arribar a les files de la noblesa fins a convertir Duoda en escriptora. Ella és comtessa de Barcelona pel fet de ser l’esposa del poderós marquès Bernat de Septimània, fill de sant Guillem. Bernat, que havia combatut amb èxit una revolta als comtats catalans entre el 826 i el 827, era comte de Barcelona i Narbona, però, mogut per l’ambició, diuen les cròniques, va intervenir en les lluites internes dels carolingis, una situació que amb raó inquietava Duoda: Bernat va ser capturat i executat a Tolosa el 844, i el seu fill, Guillem, a Barcelona el 850.

De les lluites entre carolingis amb intervenció de la noblesa es passà llavors a la confrontació entre la noblesa i la monarquia, conflicte que culminà a finals del segle IX, quan molts comtes van incorporar els comtats al seu patrimoni. L’acumulació de comtats va donar origen a principats territorials, i alguns comtes van enllaçar amb famílies reials i van assolir la reialesa. És la història del Casal de Barcelona, que arrenca amb la vida i llegenda de Guifré el Pelós, que va rebre encara de mans de Carles II i Lluís II de França els comtats d’Urgell, Cerdanya, Girona i Barcelona, però, a la seva mort, l’any 897, els fills ja no van esperar l’anuència de cap rei franc per succeir-lo. Fou el primer pas cap a la sobirania comtal. Durant el segle X, mentre els fills i nets de Guifré s’enfortien i disputaven el poder, la dinastia carolíngia s’afeblia i era, finalment, apartada pels grans, que entronitzaven els Capets. Tot això passava quan a Barcelona i altres comtats catalans governava Borrell II, que sembla refusava la proposta del rei francès de retre-li homenatge, i així consolidava la independència de fet. Malgrat el deseiximent, els comtes de finals del segle X es consideraven hereus dels carolingis pel que feia a la potestat reial, garants d’un ordre públic d’arrel romanocristiana que avantposava l’interès general al privat, però que va entrar en crisi durant el segle XI.

Els historiadors àrabs es referien als habitants dels comtats com a francs, encara que a finals del segle X ja eren conscients que s’havien separat del regne franc. Els francs, per la seva banda, seguien l’antiga tradició, i els qualificaven de gots i hispans. A l’interior, la gent del país no tenia sentiment de grup encara, però ja començaven a identificar Hispània amb al-Àndalus i a pensar que els comtats en quedaven fora.

Durant el segle XI, amb la contribució de personatges com Oliba i d’una comtessa com Almodis, va prendre forma el principat feudal català, nascut arran de la reordenació que seguí la crisi del poder públic. Abat de Ripoll i de Cuixà i bisbe de Vic, Oliba va treballar per apropar les branques comtals, restablir la pau interior amb les assemblees de pau i treva, crear un mausoleu memòria del poder i mostrar nous camins de futur als governants. La parella formada pel comte Ramon Berenguer I (1035-1076) i la comtessa Almodis en va ser beneficiària i artífex. Servint-se de les institucions feudals i de l’or d’al-Àndalus, van teixir la xarxa de fidelitats necessària per incorporar els altres comtes i la noblesa al nou sistema de poder feudal, i per encetar l’expansió ultrapirinenca —la compra dels comtats de Carcassona i Rasès, 1067-1070—, que continuà el seu net, Ramon Berenguer III (1097-1131), amb la incorporació per matrimoni de la Provença. A la Mediterrània, aquest comte va dur a terme una campanya de saqueig contra Mallorca (1114) en col·laboració amb la ciutat de Pisa; a les fronteres amb al-Àndalus, va promoure la restauració de Tarragona, i, a l’interior, va incorporar els comtats de Besalú (1111) i Cerdanya (1117) a la seva sobirania. Ateses les dimensions, el seu principat de Barcelona ja era Catalunya. Així ho entenia el cronista Enric de Pisa, que, en cantar les gestes dels expedicionaris del 1114, parla de catalans i Catalunya. A partir d’aquí es va anar estenent l’ús popular d’aquests noms, al mateix temps que es consolida l’expressió comtat de Barcelona, en singular, per designar l’espai de sobirania del comte de Barcelona a Catalunya. També per via matrimonial Ramon Berenguer IV (1131-1162) va assolir un èxit esclatant en aconseguir que el rei Ramir II d’Aragó li donés la seva filla Peronella per muller, i amb ella el govern del regne aragonès. Es creava així la Corona d’Aragó l’any 1137. No menys important en la biografia de Ramon Berenguer IV va ser la conquesta de Tortosa, el 1148, i Lleida, el 1149, que culminava l’expansió territorial a Catalunya, i la defensa militar dels drets familiars a Occitània.

En temps d’aquests comtes, Ramon Berenguer III i Ramon Berenguer IV, i en consonància amb les dimensions que l’autoritat i el domini territorial del comte de Barcelona havia assolit a Catalunya, els juristes romanitzats de la cort van inventar la teoria del Principat, que estava de moda en els centres de cultura jurídica d’Itàlia i Provença, on renaixia l’interès per la «cosa pública». Aquesta teoria va ser llavors introduïda als Usatges de Barcelona, que, tal com es presenten a les Constitucions i altres drets de Catalunya (segles XV-XVIII), és una compilació de dret consuetudinari realitzada al segle XII, segurament per algun jurista de la cort, a partir de la integració de redaccions i compilacions anteriors. En el conjunt del codi hi ha un grup d’articles, els Usatici antiqui, que té relació amb la crisi del poder públic del segle XI, quan s’imposà una concepció subjectiva del dret expressada a través de les institucions feudals. Aquests articles, que determinaven els poders del comte com a potestat feudal als seus comtats, foren reformats més tard, en la darrera redacció, per tal d’adaptar-los a la figura del comte com a príncep sobirà del conjunt territorial català. Els articles nous, incorporats a la darrera compilació, els Usatici comitis, ja són més moderns, del segle XII, i el comte de Barcelona hi apareix com a príncep titular d’un poder públic renascut, superior a les jerarquies feudals, i amb una autoritat que abasta tant l’àmbit territorial dels seus dominis com els seus habitants, posseïdors de drets i de deures que deriven d’una potestat pública. El jurista compilador fins i tot li atribueix el principi romà segons el qual «ço que al Príncep plau, ha força de Ley» (Usatge 69). Es bastia així, i amb articles que en precisaven les atribucions, entre les quals la de dictar paus i treves, la figura del príncep com a sobirà dels catalans. Els Usatges també donaven a la cúria o cort judicial de palau el rang de tribunal superior que, com a tal, aplicava en les resolucions aquest codi donant-li, de fet, primacia normativa —la de dret a partir de les Corts de Barcelona de 1251—. Tanmateix, no es van eliminar del conjunt els articles que legitimaven les institucions feudals i els drets dels senyors a les seves senyories, cosa que provocà una dualitat que donà base legal als conflictes posteriors entre la monarquia i els senyors feudals.

Sense anar més lluny, d’acord amb la teoria del Principat, que atribuïa al príncep el dret de pau i treva, el comte rei Alfons el Cast (1162-1196) la proclamà per a tot Catalunya —de Salses a Tortosa i Lleida— a l’assemblea de Fondarella (1173), però no n’aconseguí del tot l’aplicació a causa de l’oposició dels feudals, que es mantingué fins que, a partir de Pere el Catòlic i Jaume I, la pau i treva es limità als homes i terres del rei i de l’Església. Aquests desacords iniciats a Fondarella, que derivaren en el primer conflicte constitucional de la història de Catalunya, s’expliquen per la resistència de la noblesa a acceptar el govern territorial que el comte rei volia implementar, amb el control consegüent de l’ordre públic, la repressió de les guerres privades i l’establiment de la pau. Alfons, a més, va pretendre cobrar un impost general, el bovatge, i arbitrar en els conflictes entre pagesos i senyors. La vida del noble i trobador Guillem de Berguedà és il·lustrativa d’aquestes difícils relacions entre Alfons i la noblesa. De personalitat controvertida i canviant, Guillem tenia un verb tan acerat com la seva espasa. Al llarg de la seva vida va patir presó, va formar part del seguici reial i va militar amb les armes i la poesia contra el rei, a qui, en llengua provençal i en cançons plenes d’invectives, qualifica de deschauzit, envilit.

Per fonamentar l’edifici polític del Principat, monjos de Ripoll al servei del comte rei van redactar les Gesta comitum Barcinonensium, que legitimaven històricament la sobirania del Casal de Barcelona. I a palau, Ramon de Caldes, jurista i degà de la catedral de Barcelona, ajudà el monarca a seleccionar els documents justificatius dels seus poders a Catalunya i Occitània, que es van copiar en un cartulari solemne, el Liber feudorum maior. Partint d’inventaris de dominis comtals anteriors, Alfons també millorà el control d’ingressos i despeses de palau. El seu successor, Pere el Catòlic (1196-1213), va intentar donar continuïtat a aquesta política i proclamà una pau i treva «per tot Catalunya, és a dir, de Salses fins a Lleida» (Barcelona, 1198), però topà amb les resistències de la noblesa. Victoriós contra els musulmans a Las Navas de Tolosa (1212), Pere el Catòlic va ser derrotat i mort a Muret el 1213, quan lluitava contra els croats de Simó de Montfort, derrota que posà fi a la presència del Casal de Barcelona a Occitània. Aquest final no feia honor a una època d’èxits col·lectius com la construcció territorial i política de Catalunya; l’arribada de la llengua catalana a l’escriptura —les homilies d’Organyà, les traduccions del Liber iudicum i els inventaris de greuges—, i la contribució al renaixement cultural del segle XII del qual és representant Abraham bar Hiyya, una de les primeres grans personalitats de la ciència hebraicocatalana i europea. En aquesta eclosió de Catalunya hi va tenir un paper decisiu el creixement agrari encetat als segles IX i X, que arribà a la maduresa a l’XI i XII, ja que va fer possible el renaixement urbà i la divisió del treball. Va aparèixer llavors una xarxa de mercats que en interrelacionar camp i ciutat i catalans de comarques diferents també va fer país.

Durant el segle XIII i la primera meitat del XIV, la monarquia, sostinguda per una societat en creixement, va dirigir l’expansió cap a al-Àndalus i la Mediterrània. Mentre la població augmentava, i mercaders i banquers acumulaven, el sistema polític es transformava empès per oligarquies urbanes aliades de la monarquia, que així resistia millor les pressions de la noblesa. Tres monarques evoquen aquesta fase de plenitud: Jaume I (1213-1276), que en la crònica del seu regnat narra la conquesta de Mallorca i del regne de València; Pere el Gran (1276-1285), que guanyà Sicília al preu d’un enfrontament èpic amb els Anjou i la monarquia francesa immortalitzat pel cronista Bernat Desclot, i Jaume II (1291-1327), que amb l’ocupació de les terres d’Alacant donà forma definitiva al País Valencià, i incorporà Sardenya (1323) a la Corona. Cristal·litzà aleshores un sistema de govern format per l’administració central, amb funcionaris especialitzats al voltant del monarca —canceller, tresorer, mestre racional, batlle general—; l’administració territorial, amb batllies i vegueries; l’administració local o municipal, amb assemblees de prohoms i governs de consellers, i les Corts, on els tres estaments pactaven amb el rei les lleis fonamentals, les grans empreses militars, i els ajuts per executar-les. La mentalitat resultant, el pactisme, és part essencial del pensament i la pràctica política catalana. En la construcció d’aquest Estat medieval dins de la Corona hi van tenir un paper fonamental el dret romà redescobert i els juristes, molts de formació eclesiàstica, com ara el més eminent, Ramon de Penyafort. En els fonaments que sostenien l’edifici català en construcció, la cultura i l’espiritualitat hi van aportar també força i solidesa. Només cal recordar l’obra literària i filosòfica de Ramon Llull, el primer autor universal en llengua catalana; la ciència d’Arnau de Vilanova, metge de papes i reis i professor a la universitat de medicina de Montpeller, i la devoció franciscana de la reina Elisenda de Montcada, que va crear a Pedralbes un espai de religiositat femenina i va posar els fonaments d’un monument emblemàtic del gòtic català. Tota aquesta força creativa va ser essencial en la consolidació del país i l’acumulació de reserves per al futur.

Els equilibris de la plenitud es van trencar durant el segle XIV. La Pesta Negra dels anys 1347 i 1348, els rebrots epidèmics i la fam van afectar Catalunya, on la caiguda demogràfica i productiva va arrossegar la renda feudal. El sistema es desequilibrà, van créixer l’endeutament i la pobresa, i hi hagué fallides bancàries. El regnat de Pere el Cerimoniós (1336-1387), fet de creixement i dificultats, marca el punt d’inflexió. Conscient del pes de Catalunya en el conjunt d’Estats de la Corona, però no volent trencar amb la tradició ni atiar conflictes de titulatura entre territoris, el Cerimoniós es va inspirar en la teoria del Principat dels Usatges per introduir l’expressió Principat de Catalunya, i no regne, en la documentació oficial i en la seva Crònica, i a partir de llavors es va fer d’ús corrent. Les crisis bèl·liques van ser constants durant el seu regnat, i amb elles les demandes de diner, que propiciaren la creació d’un sistema fiscal d’Estat i de la fiscalitat municipal, a més del deute públic. Deute, dispendi i desgovern van marcar el regnat de Joan I (1387-1396), preludi de la crisi dinàstica que s’obriria amb la mort del rei Martí l’Humà (1396-1410) sense hereu, que va portar a l’entronització dels Trastàmara (1412). Aquesta dinastia, originària de Castella, va aportar a la Corona d’Aragó el regne de Nàpols, una conquesta personal d’Alfons el Magnànim (1416-1458). Mentrestant, a Catalunya s’acumulaven les dificultats: crisi social agrària, que va desembocar en la primera guerra remença, liderada per Francesc de Verntallat; crisi social urbana, que portaria a l’enfrontament entre la Busca i la Biga a Barcelona; crisi monetària, que obligava a devaluar per evitar atresorament i fugues de moneda, etc. En contrast, el creixement de la despesa pública, amb la construcció de muralles urbanes i palaus i catedrals esplendorosos, sovint mercès a la captació de capitals a través del deute, mobilitzava diner i alimentava el mercat de treball. Aquestes manifestacions de plenitud en temps de crisi posaven en relleu els desequilibris que van portar a la guerra civil (1462-1472).

El lideratge que Catalunya havia exercit dins la Corona durant els anys de plenitud es perdé en profit del regne de València. Aquí el gironí Francesc Eiximenis va escriure Lo Crestià, una de les seves obres més influents, en la primera versió de la qual defensava un pactisme radical i profetitzava la substitució de les monarquies per governs republicans. Valencians eren, cosa que dona fe de la vitalitat del país, Ausias Marc, el poeta més gran de les lletres catalanes medievals; Joanot Martorell, autor d’una de les novel·les cavalleresques més apassionants de la literatura europea, i Isabel de Villena, la primera gran autora de la cultura catalana.

A Catalunya el regnat de Ferran II (1475-1504) fa de frontissa entre la crisi medieval i la recuperació moderna. Ferran fou el millor dels Trastàmara a la Corona. Malgrat l’autoritarisme, se li reconeix el mèrit d’ajudar a guarir les ferides i retornar la pau al país després de la guerra: va restaurar la Diputació del General, va donar solució al conflicte remença i va contribuir al redreç econòmic. És clar que la solució no va ser obra d’un sol home ni d’un dia. Els fonaments del país i el poble eren prou sòlids i antics per resistir i enfortir-se en l’adversitat.

JOSEP M. SALRACH