Borrell II va governar sobre la meitat de la Catalunya Vella al llarg de mig segle, durant el qual es va extingir a França el govern de la dinastia reial carolíngia que havia ungit la seva família amb la dignitat comtal. Alhora, el califat musulmà d’al-Àndalus es va convertir en una amenaça greu i el seu or, que circulava per Catalunya, va conduir l’economia barcelonina a la inflació. Com a governant, Borrell va fer front a aquestes adversitats i als seus principals rivals: els seus cosins de Besalú i Cerdanya. Es va esforçar per millorar la senyoria, el govern i la justícia i, per tant, la seva pròpia posició als comtats, que va deixar preparats per a un futur imprevisible.
Malgrat el llarg govern de Borrell II sobre Barcelona (945-993), se n’ha escrit ben poca cosa. Els motius són obvis: quasi no hi ha relats històrics sobre la seva persona, la seva reputació és confosa per les llegendes posteriors, i no sempre va ser un governant d’èxit. Se li ha atribuït, en particular, la iniciativa de portar Catalunya cap a la independència, el 987, quan la dinastia reial carolíngia que havia establert el seu avi, el comte Guifré el Pelós, al capdavant dels comtats va ser substituïda pels Capets, però és un error. Borrell va buscar l’ajut dels Capets, tot i que els altres comtes catalans no degueren estar d’acord amb la seva decisió. Tot i així, dos-cents documents, o més, de la seva època o de poc després fan referència a Borrell i, segons diuen, va ser un governant intel·ligent i inventiu, dotat d’un sentit de la responsabilitat vers el seu poble i d’un bon instint per a la política en un moment en el qual el comte de Barcelona encara estava lluny de governar sobre el conjunt Catalunya.
Borrell es va incorporar al govern com a comte el 945, al costat del seu pare, Sunyer, comte de Barcelona, Girona i Osona (c. 911-947). Sembla que la família tenia per costum incorporar els fills al govern quan tenien l’edat legal adequada, que, d’acord amb la llei goda vigent a Catalunya, era als catorze anys. Per tant, probablement Borrell va néixer el 931 i, de fet, el seu pare va donar fe de la seva existència per primer cop a la catedral de Girona tres anys després. El germà gran de Borrell, Ermengol, aleshores ja era comte d’Osona, i sembla que Borrell estava destinat a Girona, mentre que es deixava Barcelona al germà petit, Miró.
Cap al 945, però, Ermengol va ser mort, i Borrell i Miró es van fer càrrec conjuntament de tots els comtats de Sunyer quan el seu pare es va retirar a un monestir, el 947. Aquell any, Borrell també va heretar el comtat d’Urgell del seu oncle Sunifred II, cosa que va fer que Borrell i Miró s’encarreguessin del govern de gairebé tota la zona catalana de frontera amb al-Àndalus. Això els oferia una gran oportunitat d’expansió, però també comportava una amenaça permanent, que va estar present en la vida de Borrell com a governant fins més enllà de la mort de Miró, el 966.
Els altres elements importants en la vida de Borrell van ser els comtes de Besalú i Cerdanya —els seus cosins—, i els d’Empúries i Rosselló. Els territoris de Borrell eren més grans que els de la resta de la família, però els seus cosins estaven més ben protegits dels musulmans, i el comte Gausfred d’Empúries (c. 930-991) tenia una relació més estreta amb els reis de França. Sembla que les accions de Borrell sovint van anar encaminades a millorar les relacions tant amb els governants d’al-Àndalus com amb els comtes veïns.
Tanmateix, moltes d’aquestes accions no van tenir èxit. Per exemple, el 941 o el 942 Sunyer havia assolit la possessió de l’antiga ciutat metropolitana de Tarragona, però la renovada pressió musulmana cap al 960 va fer que Borrell i Miró l’haguessin de retornar al califa. Els dos germans havien encoratjat un abat visionari, Cesari de Montserrat, perquè aconseguís ser consagrat com a bisbe metropolità de Tarragona a la ciutat de Lleó, cosa que aparentment va fer el 956, però els bisbes catalans que hauria d’haver controlat es van negar a reconèixer-li l’autoritat quan va tornar, i els comtes que li havien donat suport el van abandonar. Sembla que Borrell va dirigir una breu campanya militar contra els seus cosins de Besalú, potser el 957, de la qual només tenim constància per l’ofrena que un d’aquests cosins, Miró Bonfill, va fer a sant Esteve en agraïment per l’ajut donat en la victòria sobre Borrell. Aquell mateix cosí es va convertir, posteriorment, en bisbe de Girona, a despit de Borrell, que havia viatjat a Roma per convèncer el papa que nomenés un dels seus bisbes, Ató d’Osona, arquebisbe metropolità amb l’encàrrec de controlar l’enclavament gironí.
A Borrell també se li ha atribuït una reforma del sistema judicial al comtat de Barcelona, així com el nomenament de jutges ben formats i amb bon coneixement de la llei, que podien resoldre els litigis de manera imparcial i concloent. Aquests nous jutges han estat molt lloats pels historiadors, les seves competències eren indubtables, però un estudi que en ressegueix l’activitat els localitza en primer lloc a Besalú, i només després a Barcelona. També disposem de proves que testimonien que Borrell va perdre alguns judicis, cosa del tot excepcional per a un governant medieval. No només deixen clar els documents d’Urgell que el bisbe Sal·la li va prendre terres —tot i que primer va ser Borrell qui li’n va prendre algunes a ell—, sinó que l’acta, encara conservada a l’arxiu comtal, d’un judici del 977 sobre els drets a Vallformosa, prop de Manresa, deixa constància que va acabar amb la victòria dels habitants del lloc sobre el comte.
No obstant, cap d’aquests fracassos del comte va ser el més notori del seu temps i dels segles posteriors. En va ser un altre: Borrell arrossega la vergonya d’haver estat el governant de Barcelona sota el qual la ciutat va patir l’assalt i el saqueig de l’exèrcit musulmà el 985, a mans de l’infame cabdill Almansor. És cert que investigacions recents suggereixen que els danys causats no van ser gaire greus, i, d’altra banda, no era la primera vegada que els exèrcits musulmans obrien bretxa als murs de la ciutat. Amb tot, sembla que el 985 va ser diferent: els documents de l’època parlen de l’assalt com «el dia que Barcelona va morir», i l’historiador francès Michel Zimmermann ha vist en aquest fet el catalitzador d’una consciència nacional catalana, que va despertar a causa d’un nou sentiment de vulnerabilitat col·lectiva.
Sembla que arran d’aquest fet Borrell es va apropar als reis francs, a qui fins llavors havia preferit ignorar: l’any 986, mentre refeia les fortificacions de la ciutat fronterera de Cardona, feia referència als mandats reials, i el 988 Hug Capet, el nou rei de França, que suposadament tenia una petició d’ajut de Borrell, va enviar una carta al comte prometent-li l’ajut si «vós preferiu obeir-nos a nosaltres en comptes d’obeir els ismaelites [musulmans]». La promesa d’ajut d’Hug, però, era una promesa buida: mai no dirigiria un exèrcit cap al sud, i qualsevol esperança que Borrell i Catalunya tinguessin dipositada en ell no es veuria mai satisfeta. Durant els pocs anys que li quedaven fins a la seva mort, el 993, el comte va haver de resoldre els seus afers sense ajut extern.
Els fets del 985 van comportar que la gent de l’època servés un mal record del comte. Cartes d’aquells temps indiquen que va ordenar a la gent propera que, per seguretat, portessin els seus béns mobles i documents de propietat a l’interior de la ciutat, on evidentment es van perdre, i que va liderar una expedició militar contra l’exèrcit d’Almansor en va, mentre deixava la ciutat a càrrec de dos vescomtes, un dels quals va haver d’acabar essent rescatat del captiveri a Còrdova. S’ha conservat el testament d’un home que va morir en el curs de l’expedició, fet que prova, efectivament, que la temptativa de contenir l’atac d’Almansor va existir. Amb tot, cal suposar que Borrell no devia tenir gaires esperances a derrotar l’exèrcit d’Almansor, molt més gran que el seu, ja que els estudis sobre el servei militar a la Catalunya de Borrell suggereixen que era mínim. El cas és que el comte va anar a enfrontar-se amb els musulmans, i va deixar els seus subordinats i molta gent darrere les muralles de la ciutat perquè devia confiar que així estaven fora de perill. Actuant d’aquesta manera es podria dir que va ser un insensat, però no un covard. L’obligació del comte era protegir la seva gent, i atès que dècades de relacions diplomàtiques amb els califes de Còrdova havien fracassat, va intentar protegir-la en persona al capdavant de les tropes.
Borrell va sobreviure a l’atzagaiada del 985 i, en qualsevol cas, va poder planificar la recuperació i el futur. Alguns dels seus plans ja estaven fixats: el seu primer fill, Ramon, que havia nascut l’any 971 o 972, es convertiria, el 990, en comte d’Osona, com el seu oncle Ermengol, a qui no va conèixer; un segon fill, anomenat també Ermengol, heretaria el comtat d’Urgell. Ells dos i probablement totes les filles conegudes de Borrell —Adelaida, abadessa de Sant Pere de les Puelles a Barcelona, Ermengarda i Riquilda, vescomtessa de Barcelona— van tenir com a mare la primera muller de Borrell, Letgarda, a qui el comte havia anat a buscar al Llenguadoc. En aquell mateix viatge, es va deixar convèncer perquè un jove monjo amb perfil intel·lectual, Gerbert d’Aurillac, l’acompanyés en la tornada a Catalunya, on ampliaria els seus estudis. Temps després, Borrell va portar Gerbert a Roma en l’ambaixada del 970 al papa, afavorint així la carrera que al cap dels anys l’acabaria convertint en el papa Silvestre II (c. 999-1002). Aquesta mena d’obertura a l’exterior era nova per als comtes: les activitats de Borrell situaven Barcelona en un escenari més ampli, en connexió amb reis, papes, califes i emperadors, encara que els contactes no sempre donaven fruit. De la segona esposa de Borrell, Eimeruda, que potser també era de fora de Catalunya, en sabem molt poc, i malgrat les disposicions del testament de Borrell, no sembla que romangués al país després de la mort del seu marit.
Les relacions exteriors de Borrell no van ser els únics àmbits en els quals va intentar millorar i reforçar el seu govern. Ja hem parlat del reclutament de jutges; és possible que Borrell no emprengués aquest canvi en particular, però molts jutges van desplaçar-se aleshores a la rica Barcelona i van passar a formar part de l’administració comtal. Un document del 990 mostra Borrell en una disputa amb el bisbe de Barcelona pel càstig que s’havia d’aplicar a un home del bisbe que havia estat encunyant moneda falsa; Borrell va reconèixer el dret del bisbe a administrar el càstig al seu home, sempre que el bisbe no en retardés l’aplicació. Sembla, en efecte, que Borrell es preocupà de la moneda: pels volts del 982 va tenir lloc una reforma de la moneda d’argent de Barcelona, que la feia més fiable —entre les peces actualment conservades aquesta moneda encara està per identificar—. Potser això explica que la moneda falsa del 990 fos detectada per un agent comtal. Tot i les desavinences, sobretot amb el bisbe d’Urgell, Borrell també va construir edificis eclesiàstics per a ús local, de manera que al final dels conflictes més gent va tenir temples a la seva disposició.
D’altra banda, també veiem Borrell intentant estendre la xarxa de fortaleses als límits del seu territori —«en l’extrem més llunyà de la marca», com diu en una carta—, fent-lo més segur per a la nova ocupació del terreny per tal de continuar avançant. Amb aquest procés que convertia, de fet, les terres frontereres en terres de cultiu, Borrell ampliava molt lentament el seu domini sobre la terra de ningú entre els seus territoris i els de l’islam, cosa que enfortia el seu poder. Mentre poguessin mantenir allunyades les forces del califa o dels governants musulmans locals, Borrell disposava d’una extensió gairebé inesgotable de terres a la frontera per donar als seus fidels si estaven disposats a ocupar-les. Les seves concessions de l’any 986 a la ciutat de Cardona són il·lustratives: els ciutadans tenien privilegis excepcionals per redreçar qualsevol injustícia de què fossin víctimes, però havien de defensar-se sense ajuda.
La manera com Borrell justifica els seus drets sobre aquestes terres de la frontera, fins i tot quan els seus fidels encara no les havien ocupat, és reveladora. Els reis visigots consideraven que totes les terres ermes eren part del fisc reial, però aquesta norma només es podia aplicar a Borrell si d’alguna manera havia obtingut drets reials. Doncs bé, dos o tres documents de Borrell fan referència a una concessió de drets reials d’aquesta mena, només que per part dels carolingis, no dels visigots: Borrell afirma que un avantpassat seu havia rebut tots els béns i drets fiscals dels comtats de mans d’un rei Carles. S’ha suposat que el rei podria ser Carles el Simple (c. 899-923), i l’avantpassat de Borrell, el seu oncle Guifré II Borrell (c. 897-911). En resum, Borrell va justificar el seu poder com una concessió hereditària de drets reials per part d’un rei llunyà en el temps; això no el convertia en rei, però podia servir per oposar-se a temptatives de reis dels seus temps de prendre-li el poder.
Pel que fa a la interpretació, es podria dir que molts aspectes de la vida i les accions de Borrell van restar en un terreny intermedi a mig definir. Bona part del que va fer en l’exercici del seu càrrec era nou, però es va esforçar a fer que semblés tradicional. No estava al capdavant de tota la Catalunya com tal, però en va designar tots els bisbes i la va representar davant dels califes. No era un subaltern o client dels califes —per exemple, no estava obligat a enviar-los tropes—, però no podia governar amb seguretat sense la seva aprovació. Va adoptar idees i projectes polítics que no eren pròpiament seus, però va trobar la manera de fer veure que sí. A partir del seguiment intermitent que permeten els documents, es pot dir que va mostrar enginy, energia i determinació, i que malgrat els fets negatius que hem esmentat, quan va morir els seus comtats eren més rics i segurs, estaven més ben organitzats i tenien una administració de justícia millor que quan els va heretar. Els seus fills seguirien endavant a partir d’aquesta posició, però, a mesura que Catalunya va anar emergint com a sobirana —ho seria amb Barcelona al capdavant—, s’esdevindria el que havia estat un objectiu de Borrell, i, a diferència d’alguns altres, aquest el va posar en marxa.
Quan l’any 993 va fer testament a Castellciutat, al comtat d’Urgell, Borrell no havia acabat la seva obra. El document conté disposicions pel cas que qualsevol dels que l’havien d’executar morís abans que ell, de manera que esperava sobreviure’ls. De fet, la mort li arribà probablement pocs dies després de la redacció del testament, cosa que sembla congruent amb l’home que es percep a través dels documents: estava treballant en els seus plans fins al mateix moment de la mort.
JONATHAN JARRETT
Bibliografia:
Ramon d’ABADAL I DE VINYALS, Els primers comtes catalans, Barcelona, Vicens-Vives, 1965.
Cullen J. CHANDLER, Carolingian Catalonia: Politics, Culture, and Identity in an Imperial Province, 778-987, Cambridge, Cambridge University Press, 2019.
Jonathan JARRETT, Rulers and Ruled in Frontier Catalonia, 880-1010. Pathways of Power, Woodbridge, Boydell & Brewer, 2010.
Michel ZIMMERMANN, «Naissance d’une principauté: Barcelone et les autres comtés catalans aux alentours de l’an mil», a: Xavier BARRAL i ALTET et al. (editors), Catalunya i França meridional a l’entorn de l’any mil. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1991, pàgines 111-135.
Referències:
801, «La conquesta de Barcelona i la metamorfosi de l’heroi», Història mundial de Catalunya, pàgines 158-164.
985, «L’assalt d’Almansor», Història mundial de Catalunya, pàgines 165-170.