La jove Eulàlia visqué a cavall dels segles III i IV a la Bàrcino romana i, segons la tradició, plantà cara a tot un imperi per defensar la seva fe. Durant segles, els seus conciutadans han teixit llegendes, tradicions i festes que l’han convertit en un dels signes d’identitat més importants de Barcelona i de Catalunya.
Els esdeveniments viscuts a Catalunya des de juny del 2010, arran de la sentència del Tribunal Constitucional contra el nou Estatut d’autonomia, han generat un gran nombre de símbols nous per expressar-se i crear imatges col·lectives. Un d’aquests símbols és la bandera negra amb la creu en aspa i una estrella, una reinterpretació de la bandera negra dels almogàvers, posada al dia amb la creu de santa Eulàlia, que evoca el setge de Barcelona del 1714. Certament, l’èpica resistència de la ciutat davant els atacants borbònics va anar acompanyada d’una efervescència religiosa que tingué en la santa patrona el seu epicentre, amb processons, rogatives i, sobretot, la plena identificació amb la màrtir en el penó, que l’imaginari popular situa en mans d’un malferit Rafael Casanova al baluard de Sant Pere. Donec perficiam!
La figura de santa Eulàlia depassa els límits històrics i és un dels principals símbols de Barcelona i, de retruc, del país. El personatge real, que visqué a cavall dels segles III i IV —aproximadament entre el 290 i el 303—, ens és pràcticament desconegut, però la repercussió que ha tingut al llarg de més de disset segles la converteix en una de les ciutadanes més conegudes de la ciutat i, per extensió, de Catalunya.
La majoria de dades biogràfiques que tenim sobre Eulàlia de Barcelona provenen de la passio, un text del segle VII, probablement redactat el 633 per l’abat, i més tard bisbe, Quirze de Barcelona. L’escrit relata que Eulàlia, pertanyent a un noble llinatge de la Bàrcino romana, era veïna d’una hisenda propera al nucli urbà. Havent-se assabentat que el governador Dacià, seguint el decret de l’emperador Dioclecià, havia començat a perseguir els cristians, va baixar a la ciutat i, un cop fou al fòrum, s’encarà amb Dacià, que seia com a jutge en el tribunal, acusant-lo de perseguir injustament els cristians. El governador, enfurismat, la feu assotar i, en no renunciar ella a la seva fe, va ordenar dur-la al poltre per turmentar-la. Dacià, davant la seva perseverança, la condemnà a morir cremada, i manà que uns soldats li apliquessin unes torxes enceses. Les flames, prodigiosament, es giraren contra els botxins i Eulàlia va expirar. De la seva boca sortí un colom que s’elevà al cel. Un cop morta, el governador la feu posar en una creu, probablement lligada, perquè els ocells la devoressin, sense èxit, ja que de sobte va caure una neu que li cobrí el cos per protegir-lo. Al cap de tres dies, els cristians de la ciutat donaren sepultura a les despulles de la noia.
Aquesta llegenda, construïda al llarg dels segles següents, va anar ampliant i reelaborant el nombre de martiris i prodigis i els identificà amb llocs concrets de la ciutat, establint així una topografia que recorren les tradicions i festes populars. El seu lloc de naixement i residència se situa al desert de Sarrià, nom que es deu al convent de frares caputxins fundat al segle XVI, on ja hi havia una capella dedicada a santa Eulàlia. De la seva infantesa, les tradicions remarquen com n’era de caritativa i les moltes almoines que feia, fins i tot d’amagat dels pares. Els fets prodigiosos són molt abundants, entre ells, l’aparició d’un àngel mentre passejava per un bosc de xiprers que li anuncià que havia de ser santa i patrona de Barcelona. Els xiprers es convertiren en les primeres palmeres de la ciutat. També el martiri que pateix s’enriqueix amb molts detalls escabrosos, s’augmenten les tortures a tretze, tantes com els anys que tenia, i se n’hi afegeixen algunes que no figuraven a la passio: esquinçar-li la carn al poltre amb garfis —anteriorment només li arrencaven les ungles—, ficar-la dreta dins un braser, cremar-li els pits amb foc, ficar-la dins un corral ple de puces, fregar-li les ferides amb pedra tosca o tirar-li oli bullent i plom fos. Igualment, hi ha nous elements en la forma de matar-la: la llancen en una bassa de calç viva i la fiquen dins una bota amb vidres i claus. Aquesta darrera ha donat lloc a la baixada de Santa Eulàlia, carrer que conserva una petita capella dedicada a la màrtir amb uns versos que li dedicà mossèn Cinto Verdaguer: «Veient acostar les flames / també recula Dacià; / la tanca dins una tina / que té sagetes per claus, / tota encerclada de glavis / i ganivets de dos talls. / Baixada de Santa Eulàlia, / tu la veres rodolar / d’un abisme a l’altre abisme / per aquells rostos avall, / deixant per rastre en les herbes / un bell rosari de sang.»
L’arqueologia, però, desmenteix completament la localització d’aquesta escena, ja que al segle IV la muralla romana hauria barrat completament el carrer, que ni tan sols existia. La mateixa tradició llegendària situa el lloc de la mort de la jove Eulàlia en diversos emplaçaments, els principals al pla de la Boqueria, a la Rambla, i a la plaça del Pedró, al Raval, on, al segle XVII, es construí una font amb una estàtua per marcar l’indret. El cos, segueix el relat, fou dut al lloc d’enterrament, en una zona on segles després hi hagué el monestir de Santa Eulàlia del Camp, prop de l’actual Arc de Triomf. Amb motiu de la invasió musulmana, el cos hauria estat traslladat a Santa Maria de les Arenes, al costat de l’actual basílica de Santa Maria del Mar. Tot i que existí un monestir de Santa Eulàlia del Camp, no sembla que en aquell indret hi hagués hagut una necròpolis important, i menys la que caldria esperar prop del cos d’un màrtir. Per tant, aquesta part de la llegenda tampoc concorda amb les dades arqueològiques.
El culte de santa Eulàlia de Barcelona es troba documentat per primer cop en una passio anomenada De communi, escrita a Saragossa a finals del segle VI, i en un martirologi de les Gàl·lies d’inicis del segle VII que recull la celebració d’una santa Eulàlia el dia 12 de febrer. Aquesta referència en una església que no pertany a la mateixa província implica que la informació provenia d’uns calendaris locals que temps abans ja es feien ressò de la festa. El bisbe Quirze de Barcelona escriví unes quantes dècades després l’himne Fulget hic honor sepulcri en honor de la santa i hi descriu la seva passió i el culte que se li ret prop del seu sepulcre, on Quirze mateix diu que va fundar un monestir. Acompanyant l’himne, la passió, ja descrita, desenvolupa el drama dels darrers dies de la jove màrtir. Finalment, uns textos llargs elaborats per a la missa de la santa completen el conjunt.
Els escrits del bisbe Quirze plantegen un problema que ha generat un debat, que ja dura segles, entre historiadors. El relat conté elements molt semblants als de la passió de santa Eulàlia de Mèrida: el nom, l’edat, algunes tortures, el colom que s’envola quan expira... I se’n va fer una interpretació precipitada: l’Eulàlia de Barcelona seria un desdoblament de la seva homònima de Mèrida, com tantes vegades s’esdevé en el culte dels sants a l’edat mitjana. Àngel Fàbrega, però, ja deixà ben clar l’any 1958 que hi ha prou elements per afirmar l’existència d’una màrtir barcelonina, venerada amb aquest nom, molt abans de la redacció dels textos de Quirze. L’arqueologia referma aquesta hipòtesi, ja que al lloc on se situava el seu sepulcre al segle IX, corresponent al monestir del bisbe Quirze, del segle VII, hi ha un gran cementiri on els enterraments dels segles V-VII s’acumulen prop d’un punt que cal identificar com el d’un cos sant, allí venerat fins a la invasió àrab del segle VIII. Al Museu d’Arqueologia de Catalunya es conserva un sepulcre estrigilat que s’identificava amb el de la màrtir, ja que es feia servir com a pila baptismal a Santa Maria del Mar. Aquesta atribució, però, no té cap fonament.
De la historicitat de santa Eulàlia de Barcelona, només podem afirmar l’existència: 1) de la memòria, molt antiga; 2) d’un nom, Eulàlia; 3) d’un sepulcre que la tradició ubica a Santa Maria del Mar, i 4) d’una data de celebració del seu martiri, el 12 de febrer. La resta, molt probablement, és fruit de la devoció i la incorporació d’elements prestats. Sabem, a més, que formava part d’una comunitat cristiana local, que a la Tarraconense estan documentades des del segle II, i que gràcies a les actes del martiri del bisbe Fructuós de Tarragona ens consta que ja tenien una organització molt desenvolupada a mitjan del segle III. El nom mateix d’Eulàlia, en grec «la que parla bé», no és anòmal en el context de l’època. El culte a noies joves martiritzades està molt arrelat en tota l’Església, com són els casos de santa Eulàlia de Mèrida, el de santa Fe d’Agen o el paradigmàtic de santa Agnès de Roma. Elles simbolitzen la força de la fe i la resistència a l’Imperi en aquelles que socialment són les més febles, per joves i per dones.
El relat llegendari continua amb el retrobament de les relíquies després de la conquesta carolíngia de Barcelona. En aquella època, després de la desaparició de l’arquebisbat de Tarragona, Barcelona depenia eclesiàsticament de Narbona. L’any 877 el seu metropolità, Sigebod, demanà al bisbe Frodoí de localitzar les restes de la santa. Tot en va: després de buscar per tot arreu a l’església de Santa Maria de les Arenes, el sepulcre venerat no es troba. Finalment, després de tres dies de dejuni i pregàries, les relíquies són localitzades. L’arquebisbe s’endú el crani a Narbona i la resta del cos es traslladà solemnement a la catedral.
Durant la processó, miraculosament, el cos es fa tan pesat que no el poden moure i, enmig de les pregàries del poble, un àngel s’apareix tot assenyalant amb el dit un dels canonges que el duien. Aquest confessa haver robat un dit del cos sant i el retorna. El sarcòfag deixa de pesar i és finalment conduït a la seu. El punt on això s’esdevingué és l’actual plaça de l’Àngel, on encara es pot veure l’estàtua que recorda aquell fet extraordinari.
El text del descobriment i trasllat del cos de santa Eulàlia, ple de prodigis, és molt tardà, del segle XIV, però probablement parteix d’una base més antiga. L’arqueologia torna a ajudar a desentrellar la llegenda de la història, ja que una làpida de marbre, gravada al segle IX, de la cripta de la catedral de Barcelona relata com Frodoí, el bisbe de la ciutat, va descobrir el cos de la màrtir el 23 d’octubre d’un any indeterminat a la Casa de Santa Maria (del Mar). D’aquesta mateixa època, del segle IX, es conserva també el sarcòfag que contenia les relíquies a la catedral fins al segle XIV.
Hem vist que el culte de la màrtir barcelonina ja s’havia estès més enllà de les nostres terres al segle VII. A més, en tenim una notícia d’inicis del segle IX de l’altre extrem de la Mediterrània; se sap de la veneració que tenia santa Eulàlia a Creta i al Peloponès gràcies a una llegenda, recollida a principis del segle X, que situa l’arribada de les seves relíquies amb les de sant Vicenç a Creta, el 825. Molt probablement foren barcelonins fets captius pels musulmans els que, lluny de la seva llar, seguiren recordant la patrona.
El trasllat del cos de santa Eulàlia a la seu de Barcelona va comportar la modificació de la seva advocació, que des d’aleshores s’anomena de la Santa Creu i Santa Eulàlia. També els comtes, que tenien la residència a tocar dels murs de la catedral, la van tenir per advocada. A banda de promoure obres d’art admirables dins la seu, els sobirans escamparen la seva devoció per tota la Mediterrània occidental, on podem trobar esglésies que li foren dedicades, entre els segles XIII i XV, a Montpeller, Menorca, Mallorca, Eivissa, Múrcia, Càller, Albenga, Palerm...
La identificació més forta és, però, la que es produeix entre la ciutat i la seva patrona. El Consell de Cent la va tenir sempre present, com posa de manifest la taula de la Mare de Déu dels Consellers, de Lluís Dalmau, conservada al Museu Nacional d’Art de Catalunya. La seva imatge es troba arreu i, de la mateixa manera que no podríem imaginar Venècia sense el lleó de Sant Marc, Barcelona no es pot entendre sense la seva jove màrtir. En el moment de màxima esplendor de la ciutat, al segle XIV, amb la construcció de la seu gòtica, li fou reservada la cripta i s’esculpí un magnífic sepulcre, obra del pisà Lupo di Francesco (1327). A l’entrada de la cripta, la gran arcada central i les petites dels laterals estan decorades amb una multitud de caparrons: homes, dones, joves, vells..., tots abillats de diferents maneres, que representen la voluntat dels ciutadans d’estar a prop de la seva patrona.
Encara avui la relació entre Barcelona i la jove màrtir segueix sent molt estreta i, a més de tradicions com la de les tretze oques de la Catedral —tantes com l’edat de la noia, una per cada martiri—, cada 12 de febrer se celebra la festa major d’hivern, dedicada especialment a la mainada, que cada any es reinventa com la gran festivitat cívica. I, al gener, Ses Majestats d’Orient venen a portar alegria a la quitxalla arribant a port amb el vaixell de la ciutat, el pailebot Santa Eulàlia.
ROBERT BARÓ I CABRERA
Bibliografia:
Àngel FÀBREGA, Santa Eulalia de Barcelona. Revisión de un problema histórico, Roma, Iglesia Nacional Española, 1958 [Barcelona, Balmes, 1983].
Oriol PASQUAL I SANPONS (editor), Santa Eulàlia, patrona de Barcelona. Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 2018.
Rosa RIBAS GARRIGA, Culte i iconografia de Santa Eulàlia i Sant Oleguer a Catalunya: una proposta didàctica. Barcelona, Claret, 2009.
Referències:
259 dC, «Els màrtirs de Tàrraco», Història mundial de Catalunya, pàgines 125-132.