1
Està tot perdut?
En el moment en què la primera fletxa màgica va encertar la torre, el gel puríssim de què estava feta es va estremir i es va obrir una petita esquerda a la paret llisa que resplendia com un diamant. Al cap d’un instant l’esquerda es va eixamplar fins a esberlar la perfecció de Picdecristall, la residència de l’Argíria, la guardiana del que quedava dels Cinc Regnes ruïnosos.
L’Argíria era allà, disposada a defensar amb tots els mitjans possibles l’últim baluard d’esperança dels atacs del seu enemic més acèrrim, el Senyor de la Discòrdia. Però el poder de la màgia fosca de l’Ivarr, unit a la seva ferma determinació d’arrasar tot el que quedava dels Cinc Regnes, el convertien en un adversari molt difícil de derrotar.
Els seus atacs no s’aturaven mai: les fletxes màgiques colpien la torre sense treva ni pietat.
L’Argíria provava d’oposar-s’hi amb totes les seves forces, però la torre cedia cada vegada més.
El gel de què estava feta s’esmicolava cop rere cop, esquitxant l’aire límpid del Nord.
Picdecristall s’ensorrava, i quan l’Ivarr es va adonar que ja tenia la victòria a l’abast va assestar l’atac definitiu.
Mentre els enormes blocs de gel que componien el pic s’ensorraven l’un rere l’altre, els ulls de l’Ivarr buscaven frenèticament el rostre de la seva enemiga entre els núvols de pols blanca que s’alçaven al cel. Fins que per fi es van encreuar les mirades. L’Argíria era on ell havia previst: al bell mig de Picdecristall.
Una esgarrifança d’alegria li va recórrer tot el cos: ja assaboria el triomf que l’esperava després de la desaparició de la Guardiana.
I en canvi hauria d’estar preocupat.
L’Argíria també era l’única dipositària del pergamí que revelava el misteri de la Corona de Llum! I si ella desapareixia, ell no descobriria mai el secret que amagava.
L’Ivarr s’ho va rumiar un instant, però després se li va dibuixar un somriure desdenyós al rostre: ben cert, ell no podria llegir el pergamí, però tampoc el llegirien les hereves del Gran Regne. Les hereves no podrien recompondre la Corona de Llum..., no podrien salvar el Gran Regne..., ningú més s’oposaria al seu poder il·limitat!
Però, just en aquell instant, l’Argíria va parlar. Un segon abans que la runa de Picdecristall engolís la seva figura per sempre, la seva veu es va alçar per damunt del terrabastall, transportada pel Vent del Nord.
—No t’enganyis, Ivarr. També sense mi, les hereves sabran trobar el camí que les portarà a tu! Les hereves trobaran la Corona de Llum i et derrotaran... No podràs fer res contra elles!
Enfurismat, l’Ivarr va llançar l’última fletxa, la més potent, i després es va quedar contemplant el que quedava de Picdecristall fins que la polseguera que havia alçat l’esfondrament es va dipositar del tot i un silenci inusual va embolcallar aquell indret.
El Senyor de la Discòrdia va fer una rialla esfereïdora. Havia guanyat! Tot i així, l’inquietava un pensament. Les misterioses últimes paraules que havia pronunciat l’Argíria abans de desaparèixer encara li ressonaven a la ment.
«Les hereves trobaran la Corona de Llum i et derrotaran... No podràs fer res contra elles!».
Però després va arronsar les espatlles. De la mateixa manera que havia derrotat l’Argíria destruint Picdecristall, també derrotaria les hereves i destruiria tots els seus somnis.
