D’acord amb la incertesa de la primavera a les muntanyes, el matí següent va ser estranyament càlid, amb un aire suau i humit al sol emboirat de primera hora. Quan en Gurney es dirigia cap al seu Outback, la dolça aroma de l’herba mullada del prat li va evocar un record infantil del parc del Bronx on havia passat tantes hores estivals, lluny de les tensions que havien empresonat el matrimoni dels seus pares en un estat permanent d’infelicitat.
Va introduir l’adreça del Departament de Policia de Larchfield al GPS i va sortir, deixant enrere els pensaments sobre aquell parc i aquell matrimoni.
El trajecte el va portar a través d’un paisatge que era a estones pintoresc i a estones depriment. Hi havia extensions de camp bucòlic: magnífics prats verds i sitges vermelles, rierols serpentejants i marges de pedra centenaris, vessants coberts de flors silvestres. I també hi havia tristos emblemes de declivi econòmic: les finestres trencades i les parets envaïdes per males herbes de centrals lleteres antigament pròsperes, estables i granges en ruïnes, pobles deserts on fins i tot els cartells de EN VENDA es desintegraven.
Quan s’apropava als contraforts de les Adirondack, les antigues pastures i els boscos d’arços estaven envaïts per embulls de pi i tsuga, i el terreny s’anava boscant cada cop més. Els negocis dispersos incloïen motels petits, càmpings, armeries i botigues d’estris de pesca. Tots semblaven necessitats d’una renovació. Finalment el GPS li va fer deixar la carretera estatal i el va dirigir cap a Skeel Swamp Road, una carretera sinuosa a través de terres baixes amb troncs d’arbre sortint dels estanys de castors que els havien podrit les arrels. Poc més enllà dels estanys un rètol descolorit anunciava que entrava a Cemetery Flats. L’única estructura visible en els dos quilòmetres següents era Dick & Della’s Place, un vell restaurant de carretera envoltat de furgonetes. Un quilòmetre i mig més endavant un cartell li donava la benvinguda a Bastenburg.
En entrar a l’àrea comercial, Skeel Swamp Road adoptava el nom de Center Street i el límit de velocitat es reduïa a quaranta quilòmetres per hora, la qual cosa concedia a en Gurney prou temps per fixar-se en els elements definitoris d’aquell indret.
A més de dues franquícies de menjar ràpid, va passar per un centre de reciclatge de llaunes de refresc Quick Cash, una botiga de roba Hardly Used, una cerveseria Thirsty Boys, la pizzeria i bugaderia Maria’s, el Paradís del Fumador, pocions i locions Dark Moon, un establiment de menjar per emportar Drac Daurat, arts marcials Home de Ferro, una casa de préstecs, un fiançador, una benzinera sense nom, dos salons de tatuatge i un saló de perruqueria i manicura.
A l’aparador de l’últim local del districte pel qual passava hi havia un rètol memorable:
ESGLÉSIA DELS PATRIARQUES
PER DÉU, LA PÀTRIA I EL DRET DE PORTAR ARMES
En deixar la zona comercial, la carretera s’elevava gradualment cap a un cingle apartat. Quan es trobava a mitja pujada, un BMW blau fosc el va avançar, circulant almenys al doble del límit de velocitat permès, malgrat el mal estat del ferm i la presència d’un cotxe patrulla de la policia de Bastenburg aparcat al voral. El BMW va passar pel seu costat com una fletxa, però el vehicle policial es va quedar on era. Quan en Gurney hi va arribar, va veure que l’agent semblava alerta, però no feia cap senyal d’emprendre una persecució.
Quan va assolir finalment la cresta de la muntanya i va poder veure la vall següent, en Gurney es va sorprendre de com era de diferent de la que acabava de travessar. En lloc dels desolats estanys, un rierol lluent serpejava entre prats verd maragda. Al mig de la vall el rierol s’eixamplava en un llac de color blau cel amb salzes verd llimona a les ribes. El final del llac estava delimitat per la imatge de postal d’un poble de Nova Anglaterra, rematada per un campanar d’església blanc.
Cap a la meitat de la suau baixada cap a aquell món de postal, un petit rètol a la vora de l’herba segada tenia la paraula «LARCHFIELD» inscrita en lletres de coure polit sobre fons blau fosc. Fins i tot la superfície de la carretera era diferent aquí: més llisa, més silenciosa, lliure de les escletxes i els clots tapats del costat de la muntanya que pertanyia a Bastenburg.
Quan passava per una cruïlla a l’extrem més proper del llac, en Gurney es va fixar que Skeel Swamp Road es deia ara Waterview Drive. El trajecte el va portar per la ben cuidada vora del llac, al costat dels salzes que havia observat des del cim, fins al límit de la plaça del poble. El GPS el va dirigir cap a Cotswold Lane… i va anunciar de seguida que havia arribat a la seva destinació. El rellotge del tauler de comandament marcava les 8:59.
Es va arrambar a la vorada sota un auró gegantí que tot just començava a treure fulla. En mirar al voltant, va pensar que potser s’havia produït un error cartogràfic o que en Morgan li havia donat malament l’adreça. Tenia a mà esquerra la plaça en qüestió, un rectangle de zona verda amb una gespa impecable, senders de grava, bancs de pedra i parterres de flors delimitats per boixos. A mà dreta s’estenien una vorera ombrejada i una fila de tres grans cases victorianes els amplis porxos de les quals estaven envoltats de liles. No es veia enlloc res semblant a una comissaria de policia.
Va poder distingir l’adreça al pal del porxo de la casa que tenia més a prop. La va reconèixer com el número que havia introduït al GPS. Va enfilar el camí de pedra calcària blava que portava a l’escala del porxo. Allà hi havia una discreta placa fixada sobre la paret de fusta blanca a tocar de la porta principal. Quan s’hi havia acostat prou per llegir les paraules que hi figuraven —«PREFECTURA DE POLICIA DE LARCHFIELD»—, la porta es va obrir i en va sortir en Mike Morgan.
—Has vingut! Començava a estar preocupat!
En Gurney va indicar la casa amb un gest.
—Aquesta és la teva comissaria de policia?
—Sí. Ja t’ho explicaré després. Ara mateix hem d’anar a la finca dels Russell. —Va assenyalar una calçada que discorria al costat de l’edifici—. Deixa el teu cotxe allà darrere. Hi anirem junts amb el meu.
En Gurney va dur l’Outback a un aparcament situat darrere la casa, on va veure tres cotxes patrulla de la policia de Larchfield, dos Dodge Charger sense distintius i el Tahoe d’en Morgan. Quan va baixar del seu vehicle i va pujar al d’en Morgan, es va fixar que les zones posteriors a les dues mansions victorianes contigües eren també aparcaments asfaltats. Els vehicles estacionats en un d’ells eren civils i de gamma alta. A l’altre, hi havia un Lexus platejat amb una roda del darrere aixecada amb un gat mecànic.
—La casa de l’esquerra és l’ajuntament —va explicar en Morgan—: l’oficina de l’alcalde, el jutge de pau, el consell municipal, aplicació de codis, etcètera. La de la dreta és la funerària Peale. La del mig és la nostra central. Hi ha una peculiaritat en la zonificació urbana del poble: una clàusula arquitectònica que exigeix que els edificis públics i comercials s’ajustin als criteris de disseny residencial, una part del control històric dels Russell sobre tots els aspectes de Larchfield.
En Gurney es va prendre un moment per assimilar-ho abans de canviar de tema.
—Alguna novetat a l’escena del crim?
—Un parell de coses. Un dels nostres nois ha descobert un escalpel quirúrgic a terra sota una prestatgeria, dins d’una estructura semblant a un hivernacle a la part del darrere de la casa. La mateixa zona on va tenir lloc la intrusió. Hi havia sang a l’escalpel, segurament l’arma homicida. Sembla com si l’assassí hagués ensopegat i caigut quan fugia, amb la qual cosa l’escalpel se li va escapar de la mà.
—Empremtes?
—Borroses però potser recuperables. Al laboratori fan el que poden. —Va prémer el botó d’encesa del motor.
—Has dit que hi havia un «parell» de coses.
—El gos dels Russell. L’han trobat mort al darrere de la casa, al costat del bosc. Feia l’efecte que li havien copejat el cap amb un martell. El metge forense ha accedit a donar-li una ullada, però no estava gens content. Ha dit que hauríem d’enviar l’animal a un patòleg veterinari. És molt susceptible amb tot el que respecta al seu estatus.
En Morgan va sortir de la seva plaça fent marxa enrere i va enfilar la calçada. Abans d’arribar al final, un BMW blau fosc va girar bruscament pel mateix passatge venint del carrer lateral i es va aturar a escassos centímetres del morro del Tahoe.
—Valga’m Déu! —En Morgan va fer una ganyota. Va posar marxa enrere i va fer recular el tot terreny a poc a poc fins a l’aparcament. El BMW va recórrer el camí d’accés i va parar al seu costat. En Morgan va abaixar la finestra. L’altre conductor va fer el mateix.
Tenia els cabells foscos tallats molt curts, uns ulls petits que no parpellejaven i la boca torçada cap avall. Va fitar llargament en Gurney abans de centrar l’atenció en en Morgan.
—Hem de parlar. —El seu to estava mancat d’emoció, però el seu esguard era insistent.
—Sens dubte —va dir en Morgan. Tenia un tic a la comissura dels llavis—. Però ara mateix he d’anar a Harrow Hill. Té alguna informació concreta sobre…?
L’home el va interrompre.
—Sobre el que ha passat amb en Russell, no. Però hem de parlar. Hi ha molt en joc. Estic segur que se’n fa el càrrec. Així doncs, truqui’m. Abans de migdia.
Després de llançar una altra llambregada a en Gurney, va girar el cotxe i va desaparèixer pel camí d’accés.
—Valga’m Déu —va dir en Morgan per segon cop. Va exhalar lentament, amb les mans sobre el volant.
En Gurney el va fitar.
—Qui diantre era aquest?
—En Chandler Aspern —va respondre en Morgan com si aquell nom tingués un gust amarg. Va posar la marxa i va treure el Tahoe a poc a poc de l’aparcament.
No va ser fins que van arribar a Waterview Drive, la carretera que circumdava el llac, que va parlar de nou. El tic encara li crispava la comissura de la boca.
—És l’alcalde de Larchfield. Durant anys el pitjor maldecap de l’Angus Russell. Tots dos tenen mansions enormes a Harrow Hill. Tècnicament, tota la terra és propietat de la família Russell, però l’Aspern en té arrendada la meitat durant cent anys, un contracte que l’Angus Russell estava boig per trencar.
—Per què?
—Perquè la terra ha quadruplicat el seu valor des que es van negociar les condicions.
—De quants diners parlem?
—És concebible que l’Aspern pogués vendre l’arrendament de la seva meitat de Harrow Hill, amb els drets d’explotació, per una xifra propera als seixanta milions de dòlars. Si en Russell hagués aconseguit invalidar el contracte, aquests drets d’explotació li haurien revertit a ell. Però hi havia un problema més important que els diners. Tot era qüestió de control. En Russell estava sempre fermament decidit a fer la seva. A més, menyspreava l’Aspern. I el sentiment era mutu.
—Per què li va arrendar la terra inicialment?
—No ho va fer. El tracte es va forjar fa anys entre els seus pares, que eren socis comercials, i tots dos van morir poc després de concloure l’acord.
—De manera que la teva víctima tenia almenys un enemic seriós.
En Morgan va deixar anar una rialla nerviosa.
—Tant de bo només n’hi hagués un. Els fanàtics del control com l’Angus Russell col·leccionen enemics a dotzenes.
—Suposo que hi ha un testament. Què saps dels seus beneficiaris?
—El més probable és que tot es canalitzi per mitjà de fideïcomisos privats i que no hi hagi béns importants que passin per una validació testamentària pública. Potser no n’hi ha cap. No m’estranyaria veure que el gruix de la seva riquesa va a parar a la seva esposa i a la seva germana.
—No tenia fills?
—No.
—Societats benèfiques?
—Les considerava totes un frau.
—Tenia amics íntims? Institucions locals?
—No crec que tingués cap amic. Pel que fa a institucions, una possibilitat seria l’església de la seva germana. La Hilda Russell és la pastora episcopal de Saint Giles, l’església de la plaça amb el campanar blanc. I també hi ha el Russell College, sufragat per l’avi de l’Angus. Dona al llac.
—L’Angus t’hi va contractar com a cap de seguretat?
—Sí.
—I després com a cap de policia del poble?
—Sí.
—Tenia poder per fer-ho?
—Oficialment, vaig ser nomenat pel consell municipal.
—Però l’Angus controlava el consell extraoficialment?
—L’Angus controlava extraoficialment moltes coses. Algunes persones importants li devien molt: diners, favors, la seva predisposició a mantenir en secret els detalls vergonyosos que descobria sobre ells, etcètera. Tenia un poder enorme, i gaudia exercint-lo.
—Quines conseqüències creus que tindrà aquesta mort per a la teva posició?
Els músculs de la mandíbula d’en Morgan es van tibar visiblement, igual que les seves mans sobre el volant. Va començar a parlar, es va interrompre i va començar de nou.
—Una bona part dependrà de com es porti aquest cas… que es gestioni sense problemes… que el desenllaç sigui clar.
—Com veus l’Aspern en aquest procés?
—No sé a què et refereixes.
—El veus com un amic o un enemic?
—Com un amic segur que no. No és així com es relaciona amb la gent. Ho veu tot en clau d’aliats de negocis i enemics: què pot fer la gent per ell o què pot fer ell als altres.
En Gurney hi va assentir, provant d’ordenar tot allò que en Morgan li havia explicat. Però es va adonar que era massa d’hora per començar a classificar informació, amb tantes coses encara per esbrinar, i va dedicar la seva atenció a la zona per la qual transitaven.
Waterview Drive resseguia la silueta del llac, que en Gurney calculava que devia fer uns tres quilòmetres de llargària per un d’amplada. Les cases que el vorejaven es dreçaven en àmplies parcel·les verdes que s’estenien des del voral de la carretera fins a la riba del llac. Les propietats estaven separades entre elles per bardisses exuberants de llorer i rododendres. Les cases eren bàsicament grans construccions d’estil colonial tradicional, pintades en una paleta discreta de tons oliva, grisos, torrats i marrons vermellosos que li van recordar la sang seca.
Els cotxes eren tan palesament luxosos com els immobles. Es va adreçar a en Morgan, que es mossegava el llavi d’una manera obsessiva.
—Quina classe de gent viu a Larchfield?
—Els denominadors comuns són la riquesa, el privilegi i la voluntat de pagar una quantitat obscena de diners per una casa només per viure al costat d’algú altre que va estar disposat a pagar una quantitat obscena de diners per una casa. Com sempre, aquells que es consideren la crema de la societat acostumen a ser-ne l’escòria.
A en Gurney el va sorprendre aquell to d’amargura.
—Fa l’efecte que detestes viure aquí.
—La Carol i jo no vivim «aquí». No ens ho podíem permetre de cap manera, ni tan sols quan ella treballava. Estem isolats en un lloc entre això i Bastenburg. Al mig del no-res la terra és més barata.
Aquesta actitud d’autocompassió era coneguda per en Gurney des de la temporada que havien compartit al Departament de Policia de Nova York. El tornava a treure de polleguera. Cosa d’un parell de quilòmetres més endavant, amb el resplendent llac blau a mà esquerra i un vessant densament boscat a la dreta, en Morgan va alentir la marxa i es va endinsar al bosc per una pista de terra i grava marcada com a «CAMÍ PRIVAT».
—Això és el peu de Harrow Hill, el costat que pertany als Russell.
En Gurney va mirar endavant, allà on la pista començava a enfilar-se més dreta a través de la fosca del bosc. Els verds llòbrecs de les tsugues esparracades i els sortints de roca negra situaven aquell vessant molt lluny del món de postal de Waterview Drive.
—No sembla un accés gaire alegre per a una gran propietat —va observar en Gurney.
En Morgan va esbossar un somriure mancat d’humor.
—L’alegria no ha estat mai una virtut dels Russell.
Després de pujar per una successió de costes obagues, van arribar a una entrada en un mur alt de pedra. La reixa ornamentada de ferro estava oberta, però una cinta policial groga barrava el pas. A l’altra banda de la cinta s’estenia una llarga avinguda de faigs alts que s’arquejaven sobre un camí de grava beix. En Gurney va poder veure, centrat al final del camí, el pòrtic d’un enorme edifici rectangular de pedra. No podia evitar sentir que hi havia alguna cosa freda, quasi inhumana, en la perfecta geometria del conjunt.
Un agent jove amb una placa del Departament de Policia de Larchfield a la màniga va aparèixer del no-res amb un portanotes, mirant en Gurney a través del parabrisa. En Morgan va abaixar la finestra del seu costat.
—Bon dia, Scotty.
—Bon dia, senyor. Si no li importa, senyor, per al registre de l’escena del crim, necessitaré el nom del seu acompanyant.
En Morgan el va lletrejar. L’agent el va anotar sobre el portanotes, va abaixar la cinta groga i els va fer passar amb un gest.
El camí recte es dividia al final en dos arcs iguals que convergien sota el pòrtic. Un camí més petit conduïa des de l’altre costat del pòrtic a una cotxera de sis places amb una teulada de pissarra. En Morgan va aparcar davant de la casa principal darrere de sis altres vehicles de policia: quatre cotxes patrulla blancs i negres, un Dodge Charger sense distintius i una furgoneta grisa. Una àmplia escalinata de pedra color crema duia a una porta de caoba polida.
—Quin palau, eh? —va dir en Morgan—. Construït amb pedra de Cotswold que l’avi de l’Angus va fer portar d’Anglaterra.
En Gurney es va fixar en l’alternança d’admiració i menyspreu d’en Morgan davant la riquesa de Larchfield, però es va limitar a respondre amb un grunyit evasiu.
En Morgan va obrir la seva porta.
—Per on vols començar? Dins o fora de la casa?
—Primer he de conèixer la situació del personal: qui hi ha sobre el terreny, quines responsabilitats tenen.
—Les dues persones principals que trobaràs són en Brad Slovak i la Kyra Barstow. En Brad és detectiu, i fa de cap d’investigació del cas i de coordinador de l’escena. La Kyra és la nostra principal experta en proves i instructora del programa de ciències forenses del col·legi universitari. Disposem de quatre agents de patrulla sobre el terreny per ajudar en Brad i la Kyra.
—El metge forense va estar aquí ahir?
—El doctor Ronald Fallow. Viu a la zona, així que va arribar de seguida. Va examinar el cos in situ, el va traslladar a la seva oficina de Clarksburg i va programar l’autòpsia per a aquest matí. Potser tindrem resultats preliminars al final del dia. O potser no. No és fàcil treballar amb en Fallow.
—Què li has dit a la teva gent sobre la meva presència aquí?
En Morgan es va passar la llengua pels llavis, amb els ulls clavats en el tauler de comandament.
—Bàsicament, els he dit que has estat detectiu d’homicidis al DPNY, molt capacitat, que estàs retirat i que ensenyes tècniques d’investigació a l’acadèmia. I com que la major part de la teva experiència policial la vas adquirir a la ciutat, tens interès a observar com un departament de l’interior de l’estat com el nostre aborda un delicte greu.
—Això els has dit?
—És essencialment veritat.
—Deus voler dir que no és del tot mentida.
En Morgan va eludir la distinció arronsant les espatlles. La seva aptitud per generar impressions enganyoses a partir d’afirmacions veraces havia estat sempre un dels seus dubtosos talents. De fet, constituïa un ingredient de pes en els dubtes que tenia en Gurney respecte a la seva participació en el cas.
—Molt bé —va dir—, comencem fent un passeig pel perímetre.