L’any 1997 es va enderrocar la fonda Llebreta de la Seu. Fins aquí, tot normal. Les fondes neixen, creixen i, en acabar la vida útil, hi entren les excavadores. Ningú no va vessar una llàgrima pel vell casalot que s’aixecava al costat del convent de Sant Agustí, prop de l’escala dels Gitanos, a la frontissa que connectava el nucli antic de la ciutat amb el Segre. Però la Llebreta havia estat la fonda de referència de la ciutat, molt abans de la construcció de l’Andria i de la fonda Bartolo. Apareixia als relats dels viatgers vuitcentistes com un establiment humil però acollidor. A l’hora de sopar, enviaven un mosso amb un esparver a pescar truites a la tolla del Tronc, que eren servides a la brasa amb all i julivert, acompanyades per una rosta de cansalada i amanida d’escarola. El local era un reducte de tipisme essencial, perfecte per al gust dels turistes romàntics, que buscaven emocions (relativament) fortes. Tot eren avantatges: els amos parlaven un francès aproximatiu; les puces i les xinxes que niaven a les màrfegues, escrivien els viatgers, eren uns paràsits domèstics i amables, menys agressius que les que pul·lulaven per la majoria de les fondes pirinenques coetànies.
En aquell temps jo feia d’arxiver municipal —d’arxivador, com en deien sovint, confonent el moble amb la persona—. Una canongia, un lloc de treball tan privilegiat que —segons paraules literals del regidor d’Hisenda— «hauries de pagar per estar-t’hi». Potser no és aquest el moment més escaient per relacionar algunes de les peripècies d’aquella època, vinculades només d’una manera molt tangencial a la ciència arxivística. Apuntaré, a tall de mostra, que un dia van engegar un tret contra els vidres de l’arxiu, sense amenaça prèvia ni causa aparent: un projectil del calibre 22, «munició de senyoretes», va sentenciar el sergent de la policia municipal. En una altra ocasió, vaig haver de fer d’arxiver-arqueòleg-forense per esclarir la troballa d’una calavera en un contenidor, on l’havia dipositat un metge que tancava la consulta. I una vegada va pujar per l’escala de gat que menava fins a la torre on hi havia l’arxiu ni més ni menys que el gran Joan Perucho, que havia de fer una conferència a l’institut i volia tafanejar una mica entre les velles actes del consolat, amb l’esperança que potser hi trobaria alguna revelació sorprenent, un misteri, un arcà.
I bé, més enllà de les obligacions administratives, de tant en tant hi anaven a espetegar personatges singulars. Algú que jurava que havia resseguit i cartografiat el túnel que connectava («recte com un canó d’escopeta!») el Seminari Conciliar amb el convent de les Monges Vetlladores; un altre individu assegurava que havia trobat unes escriptures misterioses en una cova secreta dels Set Inferns, com si fossin papirs del Qumran; en realitat eren quatre accions caducades i infestades de fongs de la Productora Eléctrica Urgelense. Un pretendent a la corona asteca volia saber-ho tot sobre Maria Xipaguazin Moctezuma, princesa dels mexiques, malcasada amb un aristòcrata local i enterrada en vida a Toloriu, a mitjan segle XVI. Gent així. De tarambanes i capscalents, els que vulgueu.
El 17 de gener de 2002, festa de Sant Antoni Abat, s’esqueia en dijous. A l’arxiu feia el fred habitual dels geners anticiclònics. Hi havia força gent a la plaça dels Oms: els banderers de la confraria dels pagesos, una gernació de fidels que havien anat a missa a buscar el panet d’anís, una dotzena de devots propietaris de gossos i cavalls que esperaven que el senyor rector sortís a beneir-los. Mentre jo tafanejava per la finestra, vaig veure com avançava una senyora, fent tentines, vigilant de no relliscar per la part obaga de la plaça, sempre glaçada. De seguida em van avisar, des de la policia municipal, que baixés: una senyora em volia veure i no era qüestió d’enviar-la d’expedició a la torre. Era aquella dona, que anava de negre rigorós: l’exemple perfecte de vídua de poble, recent i aplicada. El seu marit —un paleta especialista en pedaços i reformes, el senyor Melitó— s’havia mort, amb el cor obturat entre caneló i caneló, durant el dinar de Sant Esteve.
—L’acompanyo en el sentiment, senyora.
Jo no sabia quina cara fer, però pensava que havia estat una mort dolça, ben fart. Em va dir, entre sanglots, que el seu home, que era un sant, també tenia un defecte: «És que m’ho arreplegava tot. Tenia el garatge ple de trastos». Ara que el pobre Melitó ja no hi era, ella no en faria res, però tampoc no ho volia llençar al riu. La filla, que estudiava Magisteri a Lleida, en un rampell d’optimisme havia suposat que a l’ajuntament li ho comprarien.
La senyora Rosalia vivia a les Cases Barates velles, a ponent de la ciutat. El garatge era un cos estrany adossat a la vivenda, que mai no havia exercit la funció inicial. Allò era un veritable gabinet de curiositats, el producte de quaranta anys de rapinya i recol·lecció. El difunt Melitó, tanmateix, havia aplicat un principi bàsic de classificació. A les poselles de la dreta, el material arqueològic i paleontològic: un munt de destrals neolítiques de pedra polida i una de bronze, molins barquiformes, una tomba sencera feta amb tegulæ romanes, una àmfora africana Keay LV, una calavera de guerrer ibèric travessada per un clau, una vaixella de terra sigil·lada hispànica, una base de premsa de vi, baionetes, puntes de fletxa de ballesta, bales de canó —de ferro— i de trabuquet —de pedra—, un parell de pedrenyals i una primitivíssima colobrina de bronze. I fòssils de totes les eres geològiques i taxonomies possibles, entre els quals destacaven un niu sencer de dinosaures —amb els ous—, un ullal diria que de mamut i el que semblava un trilobit gegant, de la mida d’una post de planxar. A l’esquerra hi havia la secció etnològica: barrals, barralons i barralets, rebastes treballades, collars musicats, eines de tota mida i funció, cocotes de ferro i tres fogaines per fer bulls, quatre acordions diatònics, un tamborí de cordes i la primera bateria de l’Estevet Boig, encara amb la inscripció «Conjunto Alegría» pintada al bombo... Amb tot allò hauríem pogut equipar un parell o tres d’ecomuseus, i encara ens en sobrarien peces.
A la paret del fons hi tenia l’arxiu biblioteca: missals i devocionaris, estampes i recordatoris, retrats de menjador de famílies extenses representades a través de les generacions en collages impossibles. Saques amb pergamins que no havien estat descargolats en sis o set segles, una calaixera amb milers de clixés de vidre (devia ser la mítica col·lecció de l’Oromí, requisada pels milicians de la CNT durant la guerra?). Els llibres sacramentals de la parròquia de la Bastida i de la d’Argestues, capbreus, clavaris, racionals, llevadors de censals i la col·lecció sencera d’un periòdic local de començament del segle XX (La Renovación Urgelense) de la qual ningú no tenia cap notícia. Em sentia com lord Carnarvon penetrant dins de la tomba d’aquell faraó. Un vertigen.
—Mira’t això, nen.
La senyora Rosalia va treure una capsa de llauna d’un racó. La vaig obrir, amb prevenció, com si m’hagués de mossegar. A dins hi havia un escapulari arnat i un quadern amb cobertes de cuiro fosc i ribets daurats, amb una veta vermella que servia per mantenir-lo tancat. El vaig obrir per una pàgina a l’atzar. Estava escrit en un francès acadèmic, esquitxat de tant en tant per paraules i expressions en alemany, amb una preciosa cal·ligrafia del segle XIX. El quadern contenia també alguns papers solts, cartes mai no enviades, croquis, esbossos de mapes i dibuixos.
—D’on ha sortit? —vaig preguntar.
—De la fonda Llebreta —em va dir, fluixet, com si revelés un secret—. Abans de tirar-la a terra, els àmons li van encarregar que en recuperés les baranes, que eren de forja. I, ja que hi era, va aprofitar per remenar-ho tot. Diu que ho va trobar al darrere d’un armari, en un forat, tapat amb quatre totxos antics, dels massissos, com si fos un nínxol paredat. Sempre em deia que això havia de ser molt important, pobret. És d’un soldat gavatxo, del temps de la guerra.
Va insistir que m’endugués la capsa a l’arxiu, com a mostra i penyora de les meravelles de la Col·lecció Melitó, amb la promesa que estudiaríem de seguida quin seria el millor destí per a tot aquell bededeu.
Una setmana més tard vaig demanar-li si podria tornar al garatge per fer-ne un primer inventari. Després d’algunes evasives absurdes em va confessar que ho havia venut tot a un patrici andorrà, que d’alguna manera s’havia assabentat de l’existència del garatge d’Alí Babà i li havia donat cinc-centes mil pessetes pel lot sencer, trinco-trinco. Feia un parell de dies que s’havia plantat davant del garatge amb un camionet i uns camàlics portuguesos, bregats en aquella mena d’operacions, i en mitja hora de feina la va omplir i va cardar el camp, no fos cas que la senyora Rosalia s’ho repensés. El va deixar buit del tot. En el moment de fer efectiva la venda, per vergonya, i suposo que per evitar pressions i remordiments, no em va demanar que li tornés la capsa amb el quadern. Llavors tampoc no me la va reclamar. Ni tan sols me’n va parlar, com si hi hagués el compromís tàcit de passar pàgina i oblidar-ho tot.
El manuscrit és un volum en vuitè de dos-cents setze fulls, sense foliar, amb coberta de cuiro amb decoracions de pa d’or: es va enquadernar, segons proclama una etiqueta encolada a la guarda, a la llibreria Perisse, de Lió. El soldat gavatxo de la senyora Rosalia en realitat era prussià, tot i que escrivia en un molt bon francès acadèmic. Es deia Ulrich von Wilamovitz.
Qui era? En sabem poques coses certes, espigolades d’aquí i d’allà. Està pendent —per a quan em jubili— una investigació a fons en arxius polonesos, txecs i alemanys. Aquesta fragmentació és conseqüència de la història convulsa de Silèsia, una regió dividida avui en tres estats, però que a la primera meitat del segle XIX formava part nuclear de l’Imperi prussià.
Perdonin la pluja de noms que els caurà a partir d’ara, però és del tot necessària. L’Ulrich va néixer el 5 de març de 1810 a Grottkau —Grodków en polonès—. La família, catòlica, procedia de més al nord, de Pomerània: el cèlebre hel·lenista (i gairebé homònim!) Ulrich von Wilamowitz-Möllendorf seria un descendent d’aquesta branca original. El pare, Julius von Wilamovitz, era coronel de cavalleria, condecorat pel comportament heroic a la batalla de Waterloo, on va combatre al davant del segon regiment d’hússars silesians, integrats en la brigada de Von Sydow. Després de la guerra, Julius von Wilamovitz, que va ser recompensat amb el grau de general, va ser destinat al regiment Von Peucker, aquarterat a Breslau (o Wrocław, es pot triar).
I la sorpresa: la família de la mare, Anna Maria Magdalena Hölzel, nascuda a Viena el 1771, procedia d’Àustria, un brot de la nombrosíssima diàspora catalana que es instal·lar a la cort de l’arxiduc després de la derrota del 1714. La besàvia, Mariagna Guàrdia, era filla de Francesc Guàrdia, ajudant de cambra d’Antoni Desvall, el mític marquès del Poal. En exiliar-se, va esdevenir oficial de la cort imperial austríaca. Segons sembla, les dones de la família van conservar el català: així, el petit Ulrich va poder aprendre l’idioma de l’àvia, Marie Hölzel.
L’Ulrich, que era el més gran de tres germans, va estudiar al Maria-Magdalenen-Gymnasium de Breslau. Els registres escolars, que s’han conservat, ens donen algunes dades interessants: excel·lent en Ciències, Llatí i Francès, regular en Grec, Història i Filosofia. I amb un comportament rebel, com ho palesen les nombroses mencions a càstigs corporals i a expulsions temporals. El Magdalenem tenia fama de ser un col·legi estricte, amb un altíssim nivell educatiu. En aquesta escola, fundada al segle XIII —una de les més antigues del món germànic—, hi havia estudiat, una generació abans, Friedrich Wilhelm Riemer, secretari de Goethe.
Als disset anys, el jove Ulrich va passar a la Facultat de Ciències de la Universitat de Leipzig, on va ser un alumne destacat del gran botànic Eduard Friedrich Pöppig. Entre el 1829 i el 1830 va participar en una expedició científica dirigida per Hermann Friedrich Richter, de la qual se’n coneix molt poca cosa: el 1833 un incendi a la impremta de Johann Jacob Weber, a la Nikolaistrasse, va consumir l’original de la memòria i totes les proves d’impressió. Se sap, pels registres de comptes de la facultat, que van recórrer part del llevant de la península Ibèrica i, pel que es pot deduir de la correspondència de Richter, van fer una estada de tres mesos al cap de Creus, per estudiar-ne la flora. És possible que el coneixement —ni que fos fràgil i insegur— de la llengua catalana hagués estat un mèrit suficient perquè l’enrolessin.
La música era una part essencial de l’educació de la burgesia germànica de l’època. A Breslau havia estudiat violí amb Karl Erst Liebcht. A Leipzig va continuar els estudis amb Ambrosius Hoffmeister i el napolità Gasparo da Terracina. El 1834 es va incorporar a l’orquestra del Gewandhaus, coincidint pràcticament amb l’arribada de Felix Mendelssohn, amb qui hauria pogut tocar només unes setmanes: sembla que, per fortes pressions paternes, la primavera del 1835 va sol·licitar l’ingrés a l’exèrcit prussià.
Va tornar a Breslau, destinat al primer regiment de cuirassers de Silèsia. Amb el grau de tinent, va demanar llicència de l’exèrcit l’abril del 1837 per allistar-se a les forces carlistes, després de batre’s en duel —amb pèssimes conseqüències— per motius sentimentals. El dietari comença just en aquest moment.
Tan aviat com vaig considerar que jo era dipositari final del llibre (qui pot reclamar la plena possessió d’un tresor retrobat?), vaig començar a transcriure’l i a traduir-lo, cada cop més fascinat. Però a mesura que anava avançant, les pàgines del quadern, que d’entrada semblaven unes simples memòries de guerra, prenien una deriva que m’horroritzava. Moltes vegades, malgrat la distància en el temps, havia d’abandonar la lectura. Notava la por, l’angúnia, vivíssima, per la qual havia passat Von Wilamovitz, fins i tot quan intentava dissimular-la. La cal·ligrafia del dietari, que era molt polida al començament, esdevenia a voltes tremolosa i gairebé es notava la pressió excessiva que l’Ulrich exercia sobre la ploma, com si escrivís amb les dents serrades i el cor encongit. La relació tan directa que es forma entre l’autor i el lector a través de la lectura d’un manuscrit, en comptes del que hauria de ser —un cordó umbilical—, era un tentacle que se m’enroscava al coll i m’ofegava.
En aquella primera lectura, vaig anar travessant les pàgines amb una angoixa sempre present, que havia de combatre amb les pastilles de lorazepam que, cada vegada amb més freqüència, anava a buscar (robava, de fet) a la farmaciola de casa la meva mare. Era una sensació incòmoda: una mescla impossible de covardia i curiositat. M’atreia com un forat negre, com la pulsió prohibida d’una perversió. Les primeres recerques que vaig fer per mirar de confirmar els fets eren poc concloents, d’una fredor i una vaguetat exasperants, però tampoc no desmentien res: fins i tot, sabent ja el que Von Wilamovitz m’explicava, hi percebia una necessitat clara d’ocultació, la voluntat de cobrir-ho tot amb una capa espessa de silencis i desinformacions.
Ulrich von Wilamovitz és un autor desordenat, retòric, repetitiu, que deixa grans llacunes en el relat i ens col·loca, a canvi, exordis que es fan eterns. És evident que no va deixar un manuscrit concebut per passar a la posteritat, però tot sembla indicar que el va ocultar precisament per assegurar-ne la transmissió. Per això he dubtat. De vegades, pensava que era millor respectar la seva voluntat i deixar-lo abandonat en algun altre forat. Però les coses s’amaguen amb la vaga esperança que algun dia s’acabaran trobant, n’estic convençut. Si no, el foc és el destructor universal, el definitiu.
Hi he treballat durant quinze anys. Ha estat una feinada, temo que llastada per un tractament heterodox. He renunciat a fer-ne una simple traducció, i he optat per una cosa inconfessable: aprofitar-me’n.
He extret les unitats de la trama, les he reordenat, hi he afegit material, m’he inventat passatges de transició, he imaginat diàlegs que amb prou feines trobava esbossats al text, que sembla més aviat un esborrany per a una reelaboració posterior que Von Wilamovitz mai no es va atrevir (o no va voler) escriure. No tenia cap sentit publicar-lo tal qual, ni esporgant-lo ni amb l’auxili d’un aparat crític que contextualitzés el relat, i que aprofités la recerca paral·lela que he fet per mirar d’entendre què hi ha de real (molt) i què hi ha de fictici (ho ignoro). He fet el que no s’ha de fer mai: l’he manipulat, l’he espremut, l’he alterat. Hi he dedicat molt de temps, massa. Com si hagués intentat harmonitzar una melodia estranya.
Un palimpsest, he dit més amunt, i la imatge, tot i que no és del tot exacta (un palimpsest és un pergamí on s’ha esborrat un text per escriure’n un de radicalment nou a sobre), s’acosta força al que he fet. Però si mai algú vol desordre i filologia, el tinc digitalitzat a casa. L’original és en dipòsit a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell.
A partir d’aquest moment, potser que calli i deixi que sigui el vell Ulrich qui els agafi de la maneta i els traslladi a la terrible primavera del 1837, quan totes les batalles eren possibles.
Bon viatge tinguin.
A. V.