Bel Zaballa
Amb la Carme ens vam conèixer per telèfon. Havia publicat el llibre Visibilitzar o marcar. Repensar el gènere en la llengua catalana (Empúries, 2013), en què recollia les ponències d’unes jornades que havia organitzat a la Universitat de Barcelona, i vaig trucar-li des del diari per parlar-ne. Va ser clara i contundent, i encara avui circula aquell «que s’acabi la comèdia de desdoblar en masculí i femení». Jo aleshores no en sabia gaires coses, d’ella, més enllà del currículum oficial i del que m’havia explicat en aquella entrevista. Aquest interès pel gènere, gairebé militància, i per fer entendre que la llengua no és sexista, sinó que ho són els parlants, que el gènere lingüístic no té a veure amb el biològic, li venia de lluny, però jo encara no sabia, per exemple, que fa molts anys va començar a estudiar suahili perquè, en un treball universitari sobre el gènere, va descobrir que el suahili no en tenia. I au, s’hi va posar amb una sabata i una espardenya, com qui diu, agafant els exemples que trobava en llibres de lingüística i amb una gramàtica i un diccionari de suahili que li va regalar la mare. Feia filologia, però no n’estava gaire satisfeta. Diu que sempre li havien interessat les llengües «estrambòtiques» i que havia provat d’aprendre rus, guaraní i indonesi sense gaire èxit. Com que va triar l’alemany com una de les llengües estrangeres del pla d’estudis, juntament amb l’italià, se’n va anar un estiu a Marburg a aprendre’l. «Allà vaig saber que a la universitat hi havia un Institut d’Estudis Africans. Fins aquell moment jo ni sabia que això es podia estudiar a la universitat.» Aquell estiu es va convertir en quatre anys, primer a Marburg i, després, a la Universitat de Colònia, on va continuar els estudis africans i va començar lingüística. En acabat, se’n va anar a la Universitat de Califòrnia, a Los Angeles. I va acabar la tesi sobre les llengües de l’Àfrica quan ja era professora a la Universitat de Barcelona.
Li demano quantes llengües parla, ingènua de mi: «És una pregunta per a la qual no tinc resposta, i aquí hauríem d’entrar en el concepte de “llengua”, etcètera». Carme Junyent és africanista i especialista en llengües amenaçades. Fa anys, arran de l’encàrrec del llibre Vida i mort de les llengües (Empúries, 1992), va llegir tot el que s’havia publicat sobre la qüestió («aleshores, encara era possible»), i allà li va néixer una nova vocació que l’ha duta a estudiar els processos de desaparició de les llengües al món i a especialitzar-se també en diversitat lingüística. Avui dirigeix el Grup d’Estudis de Llengües Amenaçades, fundat el 1992. I és amb tot aquest vast coneixement que fa temps que avisa que el català presenta tots els símptomes de les llengües en perill d’extinció. S’ha hagut de sentir dir catastrofista, pessimista, derrotista... Les alertes que feia no tocaven. Feien nosa. I mentrestant, els òrgans institucionals anaven enviant missatges optimistes allunyats de la realitat, no fos cas que la gent es deprimís i ho donés tot per perdut, sense preveure la possibilitat que aquell avís fos un revulsiu i empenyés la gent a treure’s la son de les orelles, a entendre què hi havia en joc i arromangar-se per fer-hi alguna cosa. Ara ja no l’acusen tant, de catastrofista. Perquè cada vegada és més clar l’avís que feia: que el català va cap al pedregar si no hi fem res, si ho permetem. Però, justament, aquest és l’avantatge més important: que hi podem posar remei. Un dia em va dir: «Em sap greu, soc la primera a qui li fot que els fets li donin la raó». Tot plegat s’havia d’explicar, com més clar millor, i difondre-ho, que arribés a tanta gent com fos possible. L’editora Isabel Martí ho va veure de seguida; som-hi, doncs.
Vam començar el procés d’aquest llibre de la manera en què ens entenem més bé: entrevistant-la. Calia explicar per què el català perillava, però sobretot què podíem fer cadascun de nosaltres per canviar-ne la direcció. Que els petits canvis són poderosos, ja ho deia el capità Enciam. Segons quants anys tinguis, aquest referent no és que et quedi lluny, sinó que no deus saber ni de què tracta, la cosa. La darrera generació que ha tingut el català com a llengua habitual en l’entreteniment és la generació de Bola de Drac. Després, han vingut anys en què han proliferat els canals de televisió i les plataformes digitals, que han arraconat el català, amb l’amplíssima oferta en castellà. I podem dir això mateix dels canals de YouTube, dels videojocs, d’Instagram, de tantes xarxes socials on molts es pensen que poden arribar a més gent si opten pel castellà i deixen de banda la seva pròpia llengua: res més lluny de la realitat. Calia explicar la mena de comportaments que tenim, molt sovint inconscients, portats per la inèrcia, que empenyen el català cap a aquest punt de no-retorn tan perillós. Explicar com funcionen les llengües, per què en moren tantes, per què algunes altres poques s’imposen. Per a què serveix una llengua, quina importància té més enllà de ser un mitjà de comunicació, i com afecta les persones que la seva llengua mori. És apassionant escoltar la Carme parlar d’aquesta qüestió, perquè fa que t’adonis de totes les implicacions que té una llengua, de la riquesa tan valuosa que aporten, dels mons i dels punts de vista que obren, i del dolor tan brutal que deixa cada desaparició d’una llengua, totes les coses que es perden i se’n van amb ella.
Ens trobàvem al seu despatx de la Universitat de Barcelona i passàvem el matí parlant-ne. Preguntant, responent, repreguntant. Havíem d’estructurar el llibre: primer, calia explicar com moren les llengües i per què. I, a continuació, calia explicar per què el català té totes les butlletes per seguir la mateixa direcció. L’altre bloc havia de centrar-se en solucions, perquè aquí hem vingut a donar respostes, a recollir consells i a interpel·lar el lector, que és qui pot actuar. No està tot perdut, encara. Depèn de tu. I on queda, l’Administració? L’Administració hi pot fer molt, sovint molt més. Amb campanyes, amb inversions, implicant-s’hi i no deixant els parlants de la mà de Déu, blindant la llengua, fent complir les lleis lingüístiques ja existents, etcètera. Tampoc no podem oblidar que formem part de dos estats, l’espanyol i el francès, que històricament han legislat en contra de la llengua catalana i l’han perseguida amb intenció de fer-la miques. Però més enllà del paper de l’Administració, que l’ha de tenir i l’ha d’exercir, aquí volíem centrar-nos en el paper dels parlants que formen part d’aquesta societat. Perquè podem fer molt més que no fem, i segurament ho faríem si fóssim més conscients de tot el que hi ha en joc, i que les actituds de cadascun de nosaltres, totes sumades, ajuden el català.
Carme Junyent ho sintetitza en una fórmula que és ben clara: perquè el català pervisqui necessita l’actitud compromesa dels seus parlants, però també la dels qui no el parlen però hi conviuen. Sense ells, sense els parlants de les més de tres-centes llengües que es parlen al país, el català no se’n sortirà. Per això aquest llibre va dirigit als catalanoparlants i als qui no ho són. Als qui tenen el català com a llengua primera, però hi renuncien tot sovint sense adonar-se de com posen en perill la llengua cada vegada que es passen al castellà. I als qui no parlen (encara) català, però s’hi solidaritzen i empatitzen amb els seus parlants, o ho faran quan hagin llegit el llibre i vegin que també d’ells depèn la llengua.
Una vegada transcrites totes les entrevistes i fet el buidatge d’informes i enquestes, era el moment de posar-hi ordre, endreçar la informació i anar resolent punts i estirant fils. El final de l’edició del llibre ens va trobar confinades cadascuna a casa seva arran de la pandèmia de la Covid-19: la feina va continuar telemàticament, correus electrònics amunt i avall. I, de mica en mica, edició rere edició, el document va anar prenent forma i sentit.
Per què hem de cedir sempre, els catalanoparlants?
Per què és nociu canviar al castellà cada vegada?
Què poden fer, els qui no tenen el català com a primera llengua, per ajudar la llengua del lloc on viuen?
Què els ha aportat, a tanta gent arribada de fora, a aprendre el català i parlar-lo?
Què poden fer els catalanoparlants en situacions quotidianes en què se senten forçats a canviar de llengua?
Per què la pobresa lingüística ens converteix en éssers més controlables?
Per què hem trigat tant a dir la veritat sobre la falsa immersió lingüística?
Per què el català és tan poc freqüent entre els joves?
Com és que et preocupa el medi ambient i, en canvi, el català ni et va ni et ve?
Per què el català pot estar en perill d’extinció? I, sobretot, què pots fer tu per evitar-ho?
Amb la voluntat d’explicar la situació de manera clara i sense edulcorants, aquest llibre és una reflexió sobre la importància de la llengua, de les llengües, i una invitació a actuar, cadascú des del seu lloc, en benefici del català. És un manual d’actuació lingüística. És un recull de comportaments perillosos per a la llengua i de consells per capgirar-los.
S’ha acabat el temps de fer creure que, al català, les coses li van bé. Amagar la veritat no serveix de res. Sí que serveix ser-ne conscients i actuar en conseqüència. Amb compromís. Si algú podia explicar-ho i fer-ho entendre era la lingüista Carme Junyent. Encara hi som a temps, tot i que ja comença a sentir-se el tic-tac.
Abril del 2020