La dona del mercader, jove i avorrida, dorm sola. Fa deu mesos que ell va salpar de l’illa mediterrània de Cos amb rumb a Egipte, i d’ençà que va marxar no ha arribat ni una carta des del país del Nil. Ella té disset anys, encara no ha infantat i no suporta la monotonia de la vida apartada al gineceu, esperant esdeveniments, sense sortir de casa per evitar murmuracions. No hi ha gaire res a fer. Tiranitzar les esclaves semblava divertit al principi, però no és suficient per omplir els seus dies. Per això s’alegra de rebre visites d’altres dones. Tant és qui truqui a la porta, necessita distreure’s desesperadament per alleugerir el pes de plom de les hores.
Una esclava anuncia l’arribada de la vella Gílide. La dona del mercader es promet una estona de diversió: la seva antiga dida és llenguda i diu obscenitats amb molta gràcia.
—Mameta Gílide! Feia mesos que no venies a casa meva.
—Ja saps que visc lluny, filla, i ja tinc menys forces que una mosca.
—Apa, apa —diu la dona del mercader—, encara et queden forces per fer una bona amanyagada a més d’un.
—Sí, riu-te’n! —contesta la Gílide—. Però això és per a vosaltres, les noietes.
Amb un somriure maliciós, amb astuts preàmbuls, finalment la vella desbota el que ha vingut a explicar. Un jove fort i guapo que ha guanyat dues vegades el premi de lluita en els Jocs Olímpics s’ha fixat en la dona del mercader, es mor de desig i vol ser el seu amant.
—No t’enfadis i escolta la seva proposta. Porta l’agulló de la passió clavat a la carn. Concedeix-te una alegria amb ell, filla. Et penses quedar aquí, escalfant la cadira? —pregunta la Gílide, temptadora—. Quan te n’adonaràs, ja t’hauràs fet vella i les cendres hauran engolit la teva ufanor.
—Calla, calla...
—I a què es dedica el teu marit a Egipte? No t’escriu, et té oblidada, i segur que ja ha mullat els llavis en una altra copa.
Per vèncer l’última resistència de la noia, la Gílide descriu amb eloqüència tot el que Egipte, i especialment Alexandria, ofereixen al marit llunyà i ingrat: riqueses, l’encant d’un clima sempre càlid i sensual, gimnasos, espectacles, munions de filòsofs, llibres, or, vi, adolescents i tantes dones atractives com estrelles brillen al cel.
He traduït lliurement el principi d’una breu peça teatral grega, escrita el segle III aC, amb una intensa aroma de vida quotidiana. Les petites obres com aquesta segurament no es representaven, excepte algun tipus de lectura dramatitzada. Humorístiques, a vegades picaresques, obren finestres a un món proscrit d’esclaus assotats i amos cruels, proxenetes, mares al límit de la desesperació a causa dels seus fills adolescents, o dones sexualment insatisfetes. La Gílide és una de les primeres alcavotes de la història de la literatura, una alcavota professional que coneix els secrets de l’ofici i apunta, sense dubtar, a l’escletxa més fràgil de les seves víctimes: la por universal d’envellir. Tanmateix, malgrat el seu cruel talent, la Gílide fracassa aquesta vegada. El diàleg acaba amb els insults afectuosos de la noia, que és fidel al seu marit absent, o potser és que no vol córrer els terribles riscos de l’adulteri. Que se t’ha estovat el cervell?, li pregunta la dona del mercader a la Gílide, mentre, d’altra banda, la consola oferint-li un trago de vi.
Juntament amb l’humor i el to fresc, el text és interessant perquè ens descobreix la visió que la gent normal i corrent tenia de l’Alexandria de la seva època: la ciutat dels plaers i dels llibres; la capital del sexe i la paraula.
La llegenda d’Alexandria no va parar de créixer. Dos segles després que s’escrivís el diàleg entre la Gílide i la noia temptada, Alexandria va ser l’escenari d’un dels grans mites eròtics de tots els temps: la història d’amor entre Cleòpatra i Marc Antoni.
Roma, que llavors s’havia convertit en el centre de l’imperi mediterrani més gran, encara era un laberint de carrers tortuosos, foscos i enfangats quan Marc Antoni va desembarcar per primera vegada a Alexandria. De sobte, es va trobar transportat a una ciutat embriagadora amb uns palaus, temples, àmplies avingudes i monuments que irradiaven grandesa. Els romans se sentien segurs del seu poder militar i amos del futur, però no podien competir amb la seducció d’un passat daurat i del luxe decadent. Amb una barreja d’excitació, orgull i càlculs tàctics, el poderós general i l’última reina d’Egipte van construir una aliança política i sexual que va escandalitzar els romans tradicionals. I per provocar encara més, es deia que Marc Antoni traslladaria la capital de l’imperi de Roma a Alexandria. Si la parella hagués guanyat la guerra pel control de l’Imperi romà, potser ara els turistes aniríem a ramats a Egipte per fotografiar-nos a la Ciutat Eterna, amb el seu Colosseu i els seus fòrums.
Igual que la seva ciutat, Cleòpatra encarna aquella peculiar fusió de cultura i sensualitat alexandrina. Diu Plutarc que en realitat Cleòpatra no era una gran bellesa. La gent no s’aturava en sec a mirar-la pel carrer. Però en canvi desbordava d’atractiu, intel·ligència i retòrica. El seu timbre de veu tenia una dolçor que deixava clavat un agulló a tothom que l’escoltava. I la seva llengua, continua l’historiador, s’acomodava a l’idioma que volgués com un instrument musical de moltes cordes. Era capaç de parlar sense intèrprets amb etíops, hebreus, àrabs, sirians, medes i parts. Astuta, ben informada, va guanyar diversos assalts en el combat pel poder dins i fora del seu país, tot i que va perdre la batalla decisiva. El seu problema és que només han parlat d’ella des del bàndol enemic.
En aquesta història tempestuosa també hi tenen un paper important els llibres. Quan Marc Antoni es creia a punt de governar el món, va voler enlluernar Cleòpatra amb un gran regal. Sabia que l’or, les joies o els banquets no aconseguirien encendre ni una guspira de sorpresa als ulls de la seva amant, perquè s’havia acostumat a malbaratar-los diàriament. Una vegada, durant una matinada alcohòlica, en un gest de provocativa ostentació, ella va dissoldre en vinagre una perla de mida considerable i se la va beure. Per això Marc Antoni va triar un regal que Cleòpatra no podria desdenyar amb expressió avorrida: va posar als seus peus dos-cents mil volums per a la Gran Biblioteca. A Alexandria, els llibres eren combustible per a les passions.
Dos escriptors morts durant el segle XX s’han convertit en els nostres guies pels racons de la ciutat, afegint capes de pàtina al mite d’Alexandria. Konstandinos Kavafis era un fosc funcionari d’origen grec que va treballar, sense ascendir mai, per a l’Administració britànica a Egipte, a la secció de Regatge del Ministeri d’Obres Públiques. A les nits se submergia en un món de plaers, gent cosmopolita i mala vida internacional. Coneixia pam a pam el laberint de bordells alexandrins, únic refugi per a la seva homosexualitat «prohibida i severament menyspreada per tothom», tal com ell mateix va escriure. Kavafis era un lector apassionat dels clàssics i poeta gairebé en secret.
En els seus poemes més coneguts avui dia hi reviuen els personatges reals i ficticis que poblaven Ítaca, Troia, Atenes o Bizanci. Aparentment més personals, altres poemes furguen, entre la ironia i la gosadia, en la seva pròpia experiència de maduresa: la nostàlgia de la joventut, l’aprenentatge del plaer o l’angoixa pel pas del temps. En realitat, la diferenciació temàtica és artificial. El passat llegit i imaginat emocionava Kavafis tant com els seus records. Quan rondava per Alexandria, veia la ciutat absent bategant sota la ciutat real. Malgrat que la Gran Biblioteca havia desaparegut, els seus ecos, murmuris i xiuxiuejos continuaven vibrant en l’ambient. Per a Kavafis, aquella gran comunitat de fantasmes feia habitables els freds carrers per on ronden, solitaris i turmentats, els vius.
Els personatges d’El quartet d’Alexandria, Justine, Darley i sobretot Balthazar, que afirma haver-lo conegut, recorden constantment Kavafis, «el vell poeta de la ciutat». Al mateix temps, les quatre novel·les de Lawrence Durrell, un d’aquells anglesos asfixiats pel puritanisme i el clima del seu país, amplien la ressonància eròtica i literària del mite alexandrí. Durrell va conèixer la ciutat en els anys turbulents de la Segona Guerra Mundial, quan Egipte estava ocupat per tropes britàniques i era un niu d’espionatge, conspiracions i, com sempre, plaers. Ningú no ha descrit amb més precisió els colors i les sensacions físiques que despertava Alexandria. El silenci escruixidor i el cel alt de l’estiu. Els dies calcinats. El lluminós blau del mar, les esculleres, la riba groga. A l’interior, el llac Mareotis, que a vegades sembla borrós com un miratge. Entre les aigües del port i del llac, innombrables carrers on s’arremolinen la pols, els captaires i les mosques. Palmeres, hotels de luxe, haixix, embriaguesa. L’aire sec carregat d’electricitat. Capvespres de color llimona i violeta. Cinc races, cinc llengües, una dotzena de religions, el reflex de cinc flotes a l’aigua greixosa. A Alexandria, escriu Durrell, la carn es desperta i nota els barrots de la presó.
La Segona Guerra Mundial va arrasar la ciutat. A l’última novel·la del Quartet, Clea descriu un paisatge melancòlic. Els tancs encallats a les platges com esquelets de dinosaures, els grans canons com arbres caiguts d’un bosc petrificat, els beduïns extraviats entre les mines explosives. La ciutat, que sempre havia sigut perversa, ara sembla un enorme orinal públic, conclou. Lawrence Durrell no va tornar mai més a Alexandria després del 1952. Les mil·lenàries comunitats jueva i grega van fugir després de la guerra del canal de Suez, la fi d’una època a l’Orient Mitjà. Viatgers que tornen d’allà m’expliquen que la ciutat cosmopolita i sensual ha emigrat a la memòria dels llibres.
D’Alexandria no n’hi ha només una. Una reguera de ciutats amb aquest nom assenyala la ruta d’Alexandre el Gran des de Turquia fins al riu Indus. Els diferents idiomes han desfigurat el so original, però a vegades encara es distingeix la llunyana melodia. Alexandrita, Iskenderum en turc. Alexandria de Carmània, actual Kerman, a l’Iran. Alexandria de Margiana, ara Mary, a Turkmenistan. Alexandria Escate, que es podria traduir com Alexandria de la Fi del Món, avui Khujand, al Tadjikistan. Bucefàlia, la ciutat fundada en record del cavall que havia acompanyat Alexandre des de petit, després anomenada Jalalpur, al Pakistan. La guerra de l’Afganistan ens ha familiaritzat amb altres antigues Alexandries: Bagram, Herat, Kandahar.
Plutarc explica que Alexandre va fundar setanta ciutats. Volia assenyalar el seu pas, com els nens que pinten el seu nom a les parets o a les portes dels lavabos públics («Jo he estat aquí». «Jo he vençut aquí»). L’atles és l’extens mur on el conqueridor va inscriure una vegada i una altra el seu record.
L’impuls que movia Alexandre, la raó de la seva energia desbordant, capaç de llançar-lo a una expedició de conquesta de vint-i-cinc mil quilòmetres, era la set de fama i d’admiració. Creia profundament en les llegendes dels herois; és més, vivia i competia amb ells. Tenia un vincle obsessiu amb el personatge d’Aquil·les, el guerrer més poderós i temut de la mitologia grega. L’havia escollit de petit, quan el seu mestre Aristòtil li va ensenyar els poemes homèrics, i somiava assemblar-s’hi. Sentia la mateixa admiració apassionada per ell que els nois d’avui dia senten pels seus ídols esportius. Expliquen que Alexandre dormia sempre amb el seu exemplar de la Ilíada i una daga a sota del coixí. La imatge ens fa somriure, i ens ve al cap el nen que es queda adormit amb l’àlbum de cromos obert sobre el llit i somia que guanya un campionat entre els xiscles fervorosos del públic.
Només que Alexandre va fer realitat les seves fantasies d’èxit més desenfrenades. L’historial de les seves conquestes, assolides tan sols en vuit anys —Anatòlia, Pèrsia, Egipte, l’Àsia central, l’Índia—, el catapulta al cim de les proeses bèl·liques. En comparació amb ell, Aquil·les, que es va deixar la vida en el setge d’una ciutat que va durar deu anys, sembla un simple principiant.
L’Alexandria d’Egipte va néixer, com no podia ser d’una altra manera, d’un somni literari, d’un xiuxiueig homèric. Mentre dormia, Alexandre va notar que s’acostava un vell de cabells blancs. Quan va ser al seu costat, el misteriós desconegut va recitar uns versos de l’Odissea que parlen d’una illa anomenada Faros, envoltada pel sonor onatge del mar, davant de la costa egípcia. L’illa existia, estava situada a prop de la planícia al·luvial on el delta del Nil es fon amb les aigües del Mediterrani. Alexandre, segons la lògica d’aquella època, va creure que la seva visió era un presagi i va fundar en aquell indret la ciutat predestinada.
Li va semblar que era un lloc bonic. Allà, el desert de sorra tocava el desert d’aigua, dos paisatges solitaris, immensos, canviants, esculpits pel vent. Ell mateix va dibuixar amb farina el traçat exterior en forma de rectangle gairebé perfecte, mostrant on s’hauria de construir la plaça pública, quins déus haurien de tenir temple i per on correria el perímetre de la muralla. Amb el temps, la petita illa de Faros quedaria unida al delta amb un llarg dic, i albergaria una de les set meravelles del món.
Quan van començar a construir, Alexandre va continuar el seu viatge, deixant una petita població de grecs, de jueus i de pastors que durant molt de temps havien viscut als llogarets dels voltants. Els nadius egipcis, segons la lògica colonial de totes les èpoques, van ser incorporats com a ciutadans d’estatus inferior.
Alexandre no tornaria a veure la ciutat. Menys d’una dècada més tard, tornaria el seu cadàver. Però l’any 331 aC, quan es va fundar Alexandria, tenia vint-i-quatre anys i se sentia invencible.
Era jove i implacable. De camí cap a Egipte, havia vençut dues vegades seguides l’exèrcit del Rei de Reis persa. Es va apoderar de Turquia i Síria, declarant que les alliberava del jou persa. Va conquerir la franja de Palestina i Fenícia; totes les ciutats se li van rendir sense oposar resistència, llevat de dues: Tir i Gaza. Quan van caure, després de set mesos de setge, l’alliberador els va aplicar un càstig brutal. Els últims supervivents van ser crucificats al llarg de la costa —una filera de dos mil cossos agonitzant a la vora del mar—. Van vendre com a esclaus les dones i els infants. Alexandre va ordenar lligar el governador de la torturada Gaza a un carro i arrossegar-lo fins que es morís, igual que el cos d’Hèctor a la Ilíada. Segurament li agradava pensar que estava vivint el seu propi poema èpic, i de tant en tant, imitava algun gest, algun símbol, alguna crueltat llegendària.
Altres vegades, considerava més heroic ser generós amb els vençuts. Quan va capturar la família del rei persa Darios, va respectar les dones i va renunciar a utilitzar-les com a ostatges. Va ordenar que continuessin vivint sense que les molestessin en els seus propis allotjaments, conservant els vestits i les joies. També els va permetre enterrar els morts caiguts durant la batalla.
Quan va entrar al pavelló de Darios va veure or, plata, alabastre; va percebre l’olor fragant de la mirra i les aromes, l’adorn de catifes, de taules i bufets, una abundància que no havia conegut a la cort provinciana de la seva Macedònia natal. Va comentar als amics: «En això consistia, pel que sembla, regnar». Aleshores li van presentar un cofre, l’objecte més preciós i excepcional de l’equipatge de Darios. «Què creieu que és prou valuós per guardar-ho aquí?», va preguntar als seus homes. Cadascun va fer suggeriments: diners, joies, essències, espècies, trofeus de guerra. Alexandre va negar amb el cap i, després d’un breu silenci, va ordenar que col·loquessin a dins d’aquella caixa la seva Ilíada, de la qual no se separava mai.
No va perdre mai cap batalla. Sempre va afrontar com qualsevol altre, sense privilegis, les penalitats de la campanya. Tot just sis anys després de succeir el seu pare com a rei de Macedònia, als vint-i-cinc, havia derrotat l’exèrcit més gran de la seva època i s’havia apoderat dels tresors de l’Imperi persa. No era suficient per a ell. Va avançar fins al mar Caspi, va travessar els actuals Afganistan, Turkmenistan i Uzbekistan, va creuar els passos nevats de la serralada de l’Hindu Kush, i després un desert d’arenes movedisses fins al riu Oxus, l’actual Amudarja. Va continuar endavant per regions que cap grec havia trepitjat abans (Samarcanda i el Panjab). Ja no aconseguia victòries brillants, sinó que es desgastava en una esgotadora lluita de guerrilles.
La llengua grega té una paraula per descriure la seva obsessió: póthos. És el desig d’allò absent o inabastable, un desig que fa patir perquè és impossible de calmar. Defineix el desassossec dels enamorats no correspostos i també l’angoixa del dol, quan enyorem de manera insuportable una persona morta. Alexandre no trobava repòs en les seves ànsies d’anar sempre més enllà per fugir de l’avorriment i la mediocritat. Encara no havia fet trenta anys i ja tenia por que el món no fos prou gran per a ell. Què faria si un dia s’acabaven els territoris per conquerir?
Aristòtil li havia ensenyat que l’extrem de la Terra era a l’altra banda de les muntanyes de l’Hindu Kush, i Alexandre volia arribar fins als confins. La idea de veure el caire del món l’atreia com un imant. Trobaria el gran Oceà Exterior del qual li havia parlat el seu mestre? O les aigües del mar caurien en cascada sobre un abisme sense fons? O el final seria invisible, una boira espessa i un fons en blanc?
Però els homes d’Alexandre, malalts i malhumorats per les pluges de l’estació dels monsons, es van negar a endinsar-se més a l’Índia. Els havien arribat notícies d’un enorme regne indi desconegut més enllà del Ganges. El món no donava senyals d’acabar-se.
Un veterà va parlar en nom de tots: a les ordres del seu jove rei, havien recorregut milers de quilòmetres, massacrant pel camí almenys set-cents cinquanta mil asiàtics. Havien hagut d’enterrar els seus millors amics caiguts en combat. Havien suportat fam, freds glacials, set i travessies pel desert. Molts havien mort com gossos als vorals a causa de malalties desconegudes, o havien quedat horriblement mutilats. Els pocs que havien sobreviscut ja no tenien les mateixes forces que quan eren joves. Ara, els cavalls coixejaven amb les potes adolorides, i els carros de proveïment s’encallaven en els camins enfangats pel monsó. Fins i tot les sivelles dels cinturons estaven rovellades, i les racions es podrien a causa de la humitat. Calçaven botes foradades feia anys. Volien tornar a casa, acariciar les seves dones i abraçar els seus fills, que amb prou feines es recordarien d’ells. Enyoraven la terra on havien nascut. Si Alexandre decidia continuar l’expedició, que no comptés amb els seus macedonis.
Alexandre es va enfurismar i, igual que Aquil·les al principi de la Ilíada, es va retirar a la seva tenda de campanya entre amenaces. Va començar una lluita psicològica. Al principi, els soldats van guardar silenci, després es van atrevir a esbroncar el seu rei per haver perdut els estreps. No estaven disposats a deixar-se humiliar després d’haver-li regalat els millors anys de la seva vida.
La tensió va durar dos dies. Després, el formidable exèrcit va girar cua en direcció a la seva pàtria. Alexandre, al capdavall, va perdre una batalla.
Ptolemeu va ser company d’expedició i amic íntim d’Alexandre. Pels seus orígens, no tenia cap mena de vincle amb Egipte. Nascut en una família noble però sense lluïssor a Macedònia, mai no es va imaginar que un dia arribaria a ser faraó del ric país del Nil, que va trepitjar per primera vegada amb gairebé quaranta anys, sense conèixer la llengua, els costums i la complexa burocràcia. Però les conquestes d’Alexandre i les seves enormes conseqüències van ser una d’aquelles sorpreses històriques que cap analista prediu, almenys abans que succeeixin.
Malgrat que els macedonis eren orgullosos, sabien que la resta del món considerava el seu país atàvic, tribal i insignificant. Sens dubte, dins del mosaic d’estats independents grecs estaven molts esglaons per sota del pedigrí dels atenencs o els espartans. Mantenien la monarquia tradicional, mentre que la majoria de ciutats estat de l’Hèl·lade havien experimentat amb formes de govern més sofisticades i, per empitjorar la situació, parlaven un dialecte que per als altres era difícil d’entendre. Quan un dels seus reis va voler competir en els Jocs Olímpics, li van donar permís per fer-ho després d’un meticulós escrutini. És a dir, se’ls admetia a contracor com a part del club grec. Per a la resta del món, simplement no existien. En aquella època, Orient era el focus de la civilització, ben il·luminat per la història, i Occident, el territori fosc i salvatge on vivien els bàrbars. A l’atles de les percepcions i els prejudicis geogràfics, Macedònia ocupava la perifèria del món civilitzat. Probablement, pocs egipcis sabien situar en el mapa la pàtria del seu pròxim rei.
Alexandre va posar fi a aquella actitud de menyspreu. Va ser un personatge tan poderós, que tots els grecs el van adoptar com a seu. De fet, l’han convertit en un símbol nacional. Quan Grècia va estar sotmesa durant segles a la dominació turca otomana, els grecs van teixir llegendes en les quals el gran heroi Alexandre tornava a la vida per alliberar la seva pàtria de l’opressió estrangera.
Napoleó també va ascendir de cors provincià a francès sense pal·liatius a mesura que conqueria Europa: el triomf és un passaport al qual ningú no posa objeccions.
Ptolemeu sempre va estar a prop d’Alexandre. Escuder del príncep a la cort macedònia, el va acompanyar en la seva meteòrica campanya de conquestes, enquadrat en l’exclusiu regiment de cavalleria dels Companys del Rei, i va ser un dels seus guardaespatlles personals de confiança. Després del motí del Ganges, va experimentar les penalitats del viatge de tornada, que van superar les pitjors previsions: van patir l’agressió conjunta de la malària, la disenteria, tigres, serps i insectes verinosos. Els pobles rebels de la regió de l’Indus atacaven un exèrcit exhaust per les marxes sota la humida calor tropical. A l’hivern de la tornada, només quedava una quarta part dels efectius que van arribar a l’Índia.
Després de tantes victòries, patiments i morts, la primavera de l’any 324 aC va ser agredolça. Ptolemeu i la resta de les tropes gaudien d’un breu descans a la ciutat de Susa, al sud-est de l’actual Iran, quan l’imprevisible Alexandre va decidir celebrar una festa grandiosa que, per sorpresa, incloïa en el programa unes noces col·lectives per a ell i els seus oficials. En uns festejos espectaculars que van durar cinc dies, va casar vuitanta generals i partidaris amb dones, o més probablement nenes, de l’aristocràcia persa. Ell mateix va afegir a la seva nòmina d’esposes —els seus costums macedonis permetien la poligàmia— la primogènita de Darios i una altra dona d’un poderós clan oriental. En un gest teatral i molt calculat, va estendre les cerimònies a la seva tropa. Deu mil soldats van rebre un dot reial per casar-se amb dones orientals. Va ser un esforç per afavorir els matrimonis mixtos a una escala que mai més es va tornar a intentar. A la ment d’Alexandre hi bullia la idea d’un imperi mestís.
Ptolemeu hi va tenir la seva part a les noces massives de Susa. Li va correspondre la filla d’un ric sàtrapa iranià. Com la majoria dels oficials, potser hauria preferit una condecoració pels serveis prestats i cinc dies de festa sense complicacions. En general, els homes d’Alexandre no tenien cap ganes de confraternitzar, i encara menys d’emparentar-se, amb els perses, als quals poc temps abans massacraven al camp de batalla. En el nou imperi s’anaven forjant tensions, que aviat esclatarien, entre els nacionalismes i la fusió cultural.
Alexandre no va tenir temps d’imposar la seva visió. Va morir al principi de l’estiu següent a Babilònia, amb trenta-dos anys, abrusat per la febre.
Mentre dicta les seves memòries a Alexandria, un vell Ptolemeu amb els trets d’Anthony Hopkins confessa al seu escriba el secret que el persegueix i el turmenta: la mort d’Alexandre no va ser per causes naturals. Ell mateix i altres oficials el van enverinar. La pel·lícula —Alexander (Alexandre, en la traducció al català), del 2004, dirigida per Oliver Stone— converteix Ptolemeu en un home fosc, un Macbeth grec, el guerrer lleial a les ordres d’Alexandre, i més tard el seu assassí. Al final del llargmetratge, el personatge s’arrenca la màscara i descobreix un rostre fosc. És possible que fos així? O hem de pensar que Oliver Stone es permet una llicència, igual que a JFK, a les teories conspiratives i a la fascinació popular pels líders assassinats?
Segurament els oficials macedonis d’Alexandre estaven nerviosos i ressentits l’any 323 aC. Aleshores, la majoria dels soldats del seu exèrcit eren iranians o indis. Alexandre estava permetent l’ingrés de bàrbars fins i tot en els regiments d’elit, i a alguns els ennoblia. Obsessionat per l’exaltació homèrica del valor, pretenia reclutar els millors, al marge del seu origen ètnic. Els seus antics companys d’armes trobaven ofensiva i detestable aquesta política. Però n’hi havia prou per vulnerar una lleialtat profunda i córrer l’enorme perill que implicava eliminar el seu rei?
Mai no sabrem del cert si Alexandre va ser assassinat o si va morir a causa d’un procés infecciós (com la malària o una simple grip) que va destrossar un cos esgotat, ferit de gravetat en nou llocs diferents durant les campanyes i sotmès a un sobreesforç gairebé inhumà. En aquella època, la seva mort sobtada es va convertir en una arma llancívola que els successors del rei van fer servir sense escrúpols en la lluita pel poder, culpant-se els uns als altres del suposat magnicidi. El rumor de l’enverinament es va escampar ràpidament; era la versió dels fets més impactant i dramàtica. Enmig de l’embull de libels, acusacions i interessos successoris, els historiadors no poden resoldre l’enigma, sinó només valorar els pros i els contres de cada hipòtesi.
La figura de Ptolemeu, amic fidel o potser traïdor, queda atrapada en un territori de penombra.
Frodo i Sam, els dos hòbbits, han arribat al sinistre paratge de les escales de Cirith Úngol, a les muntanyes occidentals de Mórdor. Per superar la por, parlen sobre la seva inesperada vida d’aventures. Tot succeeix a prop de l’abrupte final de Les dues torres, la segona part d’El Senyor dels Anells, de J. R. R. Tolkien. Samseny, els màxims plaers del qual són el bon menjar i una gran història, diu: «Em pregunto si algun dia apareixerem a les cançons i a les llegendes. Estem ficats en una, per descomptat; però vull dir si la posaran en paraules per explicar-la a la vora del foc o per llegir-la en un llibrot amb lletres vermelles i negres, d’aquí a molts i molts anys. I la gent dirà: “Sí, és una de les meves històries preferides”».
Era el somni d’Alexandre: tenir una llegenda pròpia, entrar en els llibres per romandre en el record. I ho va aconseguir. La seva vida breu és un mite a Orient i Occident; l’Alcorà i la Bíblia se’n fan ressò. A Alexandria, durant els segles posteriors a la seva mort, es va anar teixint un relat fantàstic sobre els seus viatges i aventures, escrit en grec i després traduït al llatí, al siríac i a desenes de llengües més. El coneixem com El llibre d’Alexandre, i ha arribat fins als nostres dies amb successives variacions i supressions. Delirant i desenraonat, alguns estudiosos pensen que, al marge de certs textos religiosos, va ser el llibre més llegit en el món premodern.
Al segle II, els romans li van afegir el sobrenom Magne («el Gran»). En canvi, els seguidors de Zoroastre l’anomenaven Alexandre el Maleït. Mai no li van perdonar que calés foc al palau de Persèpolis, on va incendiar la biblioteca del rei. Allà s’hi va cremar, entre d’altres, el llibre sagrat dels zoroastrians, l’Avesta, i els fidels van haver de reescriure l’obra de memòria.
Els clarobscurs i les contradiccions d’Alexandre ja es reflecteixen en els historiadors del món antic, que ofereixen una galeria de retrats diferents. A Arrià el fascina, Curci Ruf descobreix zones fosques, Plutarc no es pot resistir a una anècdota emocionant, ja sigui fosca o lluminosa. Tots fantasiegen. Deixen que la biografia d’Alexandre llisqui cap a la ficció, cedint als seus instints d’escriptors que ensumen una gran història. Un viatger i geògraf de l’època romana va dir amb ironia que els que escriuen sobre Alexandre, sempre prefereixen allò meravellós abans que la veritat.
La visió dels historiadors contemporanis depèn del seu grau d’idealisme i de l’època en què escriuen. A principis del segle XX, els herois encara gaudien de bona salut; després de la Segona Guerra Mundial, l’Holocaust, la bomba atòmica i la descolonització, ens hem tornat més escèptics. Ara hi ha autors que fan jeure Alexandre al divan i li diagnostiquen megalomania furiosa, crueltat i indiferència cap a les seves víctimes. Alguns l’han comparat amb Adolf Hitler. El debat continua, matisat per sensibilitats noves.
A mi em sorprèn i em fascina que la cultura popular no l’abandoni com un fòssil d’altres temps. En els llocs més inesperats, m’he topat amb incondicionals d’Alexandre capaços de dibuixar en un tovalló un croquis ràpid dels moviments de tropes de les seves grans batalles. La música del seu nom continua sonant. Caetano Veloso li dedica «Alexandre» en el seu disc Livro, mentre que els britànics Iron Maiden van titular «Alexander the Great» un dels seus temes més llegendaris. El fervor per aquesta peça de heavy metal és gairebé sagrat: el grup de Leyton no la interpreta mai en directe, i entre els fans circula el rumor que només sonarà en el seu últim concert. Gairebé a tot el món, la gent continua posant el nom d’Alexandre als seus fills —o Sikander, que és la versió àrab del nom—, en memòria del guerrer. Cada any s’imprimeix la seva efígie en milions de productes que l’autèntic Alexandre ni tan sols sabria utilitzar, com samarretes, corbates, fundes de mòbil o videojocs.
Alexandre, el caçador de la immortalitat, ha irradiat la llegenda que somiava. Tanmateix, si em preguntessin —tal com deia Tolkien— quina és la meva història preferida per explicar a la vora del foc, no triaria les victòries ni els viatges, sinó l’extraordinària aventura de la Biblioteca d’Alexandria.
«El rei ha mort», va apuntar a la seva tauleta astrològica un escriba babiloni. Per casualitat, el document ha arribat gairebé intacte fins a nosaltres. Era el dia 10 de juny de l’any 323 aC, i no calia llegir la posició de les estrelles per endevinar que començaven temps perillosos. Alexandre deixava dos hereus fràgils: un germanastre a qui tothom considerava mig idiota, i un fill nonat al ventre de Roxana, una de les seves tres esposes. L’escriba babiloni, instruït en història i en els mecanismes de la monarquia, potser va reflexionar, en aquella tarda carregada d’auguris, sobre el caos de les successions que desencadenen guerres confuses i cruels. Això és el que molta gent temia llavors i és exactament el que va passar.
La collita de sang va començar aviat. Roxana va assassinar les altres dues vídues d’Alexandre, per assegurar-se que el seu fill no tindria competidors. Els generals macedonis més poderosos es van declarar la guerra els uns als altres. Al llarg dels anys, en una metòdica carnisseria, anirien matant tots els membres de la família reial: el germanastre idiota, la mare d’Alexandre, la seva dona Roxana i el seu fill, que no va arribar a fer els dotze anys. Mentrestant, l’imperi es desintegrava. Seleuc, un dels oficials d’Alexandre, va vendre els territoris conquerits a l’Índia a un cabdill nadiu per l’increïble preu de cinc-cents elefants de guerra, que va fer servir per continuar lluitant contra els seus rivals macedonis. Exèrcits de mercenaris es van oferir durant dècades al millor postor. Després d’anys de combats, ferocitat, venjances i moltes vides segades, van quedar tres senyors de la guerra: Seleuc, a Àsia; Antígon, a Macedònia, i Ptolemeu, a Egipte. De tots ells, Ptolemeu va ser l’únic que no va tenir una mort violenta.
Ptolemeu es va instal·lar a Egipte, on passaria la resta de la seva vida. Durant dècades, va lluitar a sang i foc contra els seus antics companys per mantenir-se en el tron. I en els moments de pausa que li deixaven les guerres civils entre macedonis, intentava conèixer l’immens país que estava governant. Allà, tot era impressionant: les piràmides; els ibis; les tempestes de sorra; les ones de dunes; el galop dels camells; els estranys déus amb cap d’animal; els eunucs; les perruques i els caps afaitats; les riuades humanes en els dies de festa; els gats sagrats, que era delicte matar; els jeroglífics; el cerimonial de palau; els temples d’escala sobrehumana; l’enorme poder dels sacerdots; el negre i fangós Nil arrossegant-se pel seu delta en direcció al mar; els cocodrils; les planícies on les abundants collites es nodreixen dels ossos morts; la cervesa; els hipopòtams; el desert, on res no perdura llevat del temps destructor; l’embalsamament; les mòmies; la vida ritualitzada; l’amor al passat; el culte a la mort.
Ptolemeu devia sentir-se desorientat, confós, aïllat. No entenia la llengua egípcia, era maldestre a les cerimònies i sospitava que els cortesans es reien d’ell. No obstant això, havia après d’Alexandre a comportar-se amb atreviment. Si no aconsegueixes entendre els símbols, inventa-te’n uns altres. Si Egipte et desafia amb la seva antiguitat fabulosa, trasllada la capital a Alexandria —l’única ciutat sense passat— i converteix-la en el centre més important de tot el Mediterrani. Si els teus súbdits desconfien de les novetats, fes que tota l’audàcia del pensament i la ciència conflueixin en el seu territori.
Ptolemeu va destinar grans riqueses a aixecar el Museu i la Biblioteca d’Alexandria.
Malgrat que no en queda constància, m’atreveixo a imaginar que la idea de crear una biblioteca universal va néixer a la ment d’Alexandre. El pla té les dimensions de la seva ambició, porta l’empremta de la seva set de totalitat. «La Terra», va proclamar Alexandre en un dels primers decrets que va promulgar, «la considero meva». Reunir tots els llibres és una altra manera —simbòlica, mental, pacífica— de posseir el món.
La passió del col·leccionista de llibres s’assembla a la del viatger. Tota biblioteca és un viatge; tot llibre és un passaport sense caducitat. Alexandre va recórrer les rutes d’Àfrica i d’Àsia sense separar-se del seu exemplar de la Ilíada, que consultava, segons diuen els historiadors, per buscar-hi consell i per alimentar el seu afany de transcendència. La lectura, com una brúixola, li obria els camins d’allò desconegut.
En un món caòtic, adquirir llibres és un acte d’equilibri al caire de l’abisme. Aquesta és la conclusió a la qual arriba Walter Benjamin en el seu esplèndid assaig titulat Ich packe meine Bibliothek aus (‘Desembalo la meva biblioteca’). «Renovar el vell món: aquest és el desig més profund del col·leccionista quan es veu impulsat a adquirir noves coses», escriu Benjamin. La Biblioteca d’Alexandria era una enciclopèdia màgica que va congregar el saber i les ficcions de l’Antiguitat per impedir-ne la dispersió i la pèrdua. Però també va ser concebuda com un espai nou, del qual partirien les rutes cap al futur.
Les biblioteques anteriors eren privades i estaven especialitzades en les matèries útils per als seus propietaris. Fins i tot les que pertanyien a escoles o grups professionals amplis eren només un instrument al servei de les seves necessitats particulars. L’antecessora que se li aproximava més —la biblioteca d’Assurbanipal a Nínive, al nord de l’actual Iraq—, es destinava a l’ús del rei. La Biblioteca d’Alexandria, variada i completíssima, incloïa llibres sobre tots els temes, escrits a tots els racons de la geografia coneguda. Les seves portes estaven obertes a totes les persones àvides de saber, als estudiosos de qualsevol nacionalitat i a tothom que tingués aspiracions literàries provades. Va ser la primera biblioteca de la seva espècie i la que va estar més a prop de posseir tots els llibres que existien aleshores.
A més, es va aproximar a l’ideal mestís de l’imperi que somiava Alexandre. El jove rei, que es va casar amb tres dones estrangeres i va tenir fills semibàrbars, planejava, segons explica l’historiador Diodor, trasplantar població d’Europa a Àsia, i a l’inrevés, per construir una comunitat d’amistat i vincles familiars entre els dos continents. La seva mort sobtada li va impedir dur a terme aquest projecte de deportacions, curiosa barreja de violència i desitjos fraternals.
La Biblioteca es va obrir a l’amplitud del món exterior. Va incloure les obres més importants d’altres llengües, traduïdes al grec. Un tractadista bizantí va escriure sobre aquell temps: «De cada poble es van reclutar savis, els quals, a més de dominar la llengua pròpia, coneixien perfectament el grec; a cada grup se li van confiar els seus textos respectius, i així es va preparar de tots una traducció». Allà es va fer la popular versió grega de la Torà jueva coneguda com la Bíblia dels Setanta. La traducció dels textos iranians atribuïts a Zoroastre, de més de dos milions de versos, es recordava encara segles després com una empresa memorable. Un sacerdot egipci anomenat Manethó va elaborar per a la Biblioteca una llista de les dinasties faraòniques i les seves proeses, des de temps mítics fins a la conquesta d’Alexandre. Per escriure aquest compendi de la història egípcia en llengua grega, va buscar, consultar i extractar documents originals conservats en desenes de temples. Un altre sacerdot bilingüe, Berós, coneixedor de la literatura cuneïforme, va bolcar al grec les tradicions babilònies. A la Biblioteca tampoc no hi faltaria un tractat sobre l’Índia que va escriure, basant-se en fonts locals, un ambaixador grec a la cort de Pataliputra, ciutat al nord-est de l’Índia ubicada a la vora del Ganges. Mai abans s’havia emprès una tasca de traducció d’aquesta envergadura.
La Biblioteca va fer realitat la millor part del somni d’Alexandre: la seva universalitat, el seu afany de coneixement, el seu inusual desig de fusió. Als prestatges d’Alexandria s’hi van abolir les fronteres i hi van conviure, per fi en calma, les paraules dels grecs, els jueus, els egipcis, els iranians i els indis. Aquell territori mental potser va ser l’únic espai hospitalari per a tots ells.
Borges també estava fascinat per la idea d’abraçar la totalitat dels llibres. El seu relat La biblioteca de Babel ens endinsa en una biblioteca prodigiosa, el laberint complet de tots els somnis i paraules. Tanmateix, de seguida percebem que el lloc és inquietant. Allà hi experimentem com les nostres fantasies es tenyeixen de malson, transformades en oracle de les pors contemporànies.
L’univers (que altres anomenen Biblioteca), diu Borges, és una mena de rusc monstruós que existeix des de sempre. Està format per interminables galeries hexagonals idèntiques comunicades per escales en espiral. A cada hexàgon hi trobem llums, prestatges i llibres. A dreta i esquerra del replà hi ha dos cubicles, un serveix per dormir dret i l’altre és un urinari. A això es redueixen totes les necessitats: llum, lectura i latrines. En els passadissos hi viuen uns estranys funcionaris que el narrador, un d’ells, defineix com a bibliotecaris imperfectes. Cada un s’encarrega d’un determinat nombre de galeries de l’infinit circuit geomètric.
Els llibres de la Biblioteca contenen totes les combinacions possibles de vint-i-tres lletres i dos signes de puntuació, és a dir, tot el que es pot imaginar i expressar en tots els idiomes, recordats o oblidats. Per tant, ens diu el narrador, en algun lloc dels prestatges hi ha la crònica de la teva mort. I la història minuciosament detallada de l’avenir. I les autobiografies dels arcàngels. I el veritable catàleg de la Biblioteca, així com milers i milers de catàlegs falsos. Els habitants del rusc tenen les mateixes limitacions que nosaltres: dominen tot just un parell de llengües, i el temps de la seva vida és breu. Per tant, les possibilitats estadístiques que algú localitzi en la immensitat dels túnels el llibre que busca, o simplement un llibre comprensible per a ell, són molt remotes.
I aquesta és la gran paradoxa. Pels hexàgons del rusc hi ronden buscadors de llibres, místics, fanàtics destructors, bibliotecaris suïcides, pelegrins, idòlatres i bojos. Però ningú no llegeix. Enmig de l’esgotadora sobreabundància de pàgines atzaroses, s’extingeix el plaer de la lectura. Totes les energies es consumeixen en la recerca i el desxiframent.
Podem entendre-ho simplement com un relat irònic ordit a partir de mites bíblics i bibliòfils que discorren per arquitectures inspirades en les presons de Piranesi o en les escales sense fi d’Escher. Tanmateix, als lectors d’avui, la biblioteca de Babel ens fascina com a al·legoria profètica del món virtual, de la desmesura d’internet, d’aquesta gegantina xarxa d’informacions i textos, filtrada pels algoritmes dels buscadors, on ens extraviem com fantasmes en un laberint.
En un sorprenent anacronisme, Borges presagia el món actual. El relat conté, certament, una intuïció contemporània: la xarxa electrònica, el concepte que ara denominem web, és una rèplica del funcionament de les biblioteques. En els orígens d’internet s’hi pressentia el somni de fomentar una conversa mundial. Calia crear itineraris, avingudes, rutes aèries per a les paraules. Cada text necessitava una referència —un enllaç—, a través de la qual el lector pogués trobar-lo des de qualsevol ordinador a qualsevol lloc del món. Timothy John Berners-Lee, el científic responsable dels conceptes que estructuren la web, va buscar inspiració en l’espai ordenat i àgil de les biblioteques públiques. Imitant els seus mecanismes, va assignar a cada document virtual una adreça que era única i permetia localitzar-lo des d’un altre ordinador. Aquest localitzador universal —que en el llenguatge de computació es diu URL— és l’equivalent exacte de la signatura d’una biblioteca. Després, Berners-Lee va idear el protocol de transferència d’hipertext —més conegut per la sigla http—, que actua com les fitxes de sol·licitud que emplenem per demanar al bibliotecari que busqui el llibre que volem. Internet és una emanació —multiplicada, vasta i etèria— de les biblioteques.
M’imagino l’experiència d’entrar a la Biblioteca d’Alexandria en uns termes semblants al que vaig sentir quan vaig navegar per primera vegada per internet: la sorpresa, el vertigen dels espais immensos. És com si contemplés un viatger que desembarca al port d’Alexandria i apressa el pas cap al reducte de llibres, una persona que s’assembla a mi en l’afany de lectura, envaïda, gairebé encegada, per les emocionants possibilitats de l’abundància que comença a entreveure des dels pòrtics de la Biblioteca. Cadascun a la nostra època, devíem pensar el mateix: no havia existit mai enlloc tanta informació reunida, tant coneixement possible, tants relats amb els quals experimentar la por i el delit de viure.
Tornem enrere. La biblioteca encara no existeix. Les bravates de Ptolemeu sobre la gran capital grega a Egipte xocaven amb una realitat ben llardosa. Dues dècades després de la seva fundació, Alexandria era una petita ciutat en construcció poblada per soldats i mariners, un grup reduït de buròcrates lluitant contra el caos i aquella peculiar fauna de negociants astuts, delinqüents, aventurers i estafadors garlaires que busquen una oportunitat en una terra verge. Els carrers rectes, traçats per un arquitecte grec, estaven bruts i feien tuf d’excrements. Els esclaus tenien l’esquena plena de fuetades. S’hi respirava un ambient de western, de violència, energia i depredació. El letal khamsin, el vent de l’est que segles després turmentaria les tropes de Napoleó i de Rommel, sacsejava la ciutat quan arribava la primavera. En la distància, les tempestes del khamsin semblaven taques sangonoses en el cel llunyà. Després, la foscor esborrava la llum i la sorra ho envaïa tot, alçant uns sufocants i encegadors murs de pols que entraven per les escletxes de les cases, assecaven la gola i el nas, coïen als ulls, provocaven bogeria, desesperació i crims. Després d’hores de tromba opressiva, aquests murs de pols s’esfondraven al mar, acompanyats per un sanglot de l’aire aspre.
Ptolemeu va decidir que s’instal·laria precisament allà amb tota la seva cort i que atrauria els millors científics i escriptors de l’època fins a aquell ermàs a la perifèria del no-res.
Van començar les obres frenètiques. Va fer construir un canal per unir el Nil amb el llac Mareotis i el mar. Va dissenyar un port grandiós. I va ordenar aixecar un palau a la vora del mar protegit per un dic, una enorme fortalesa per poder-s’hi atrinxerar en cas de setge, una petita ciutat prohibida a la qual molt pocs tindrien accés, la llar del rei inesperat a la seva ciutat improbable.
Per edificar els seus somnis va gastar molts i molts diners. Ptolemeu no s’havia quedat amb la part més gran, però sí la més sucosa de l’Imperi d’Alexandre. Egipte era sinònim de riquesa. A les ribes fèrtils del Nil hi creixien fabuloses collites de cereals, la mercaderia que permetia dominar els mercats en aquella època tal com ho fa avui dia el petroli. A més, Egipte exportava el material d’escriptura més utilitzat en aquell temps: el papir.
El jonc per fer papir enfonsa les arrels a les aigües del Nil. La tija fa el gruix del braç d’un home, i pot arribar a mesurar entre tres i sis metres d’alçada. Amb les fibres flexibles, la gent humil fabricava cordes, estores, sandàlies i cistells. Els antics relats ho recorden: el canastrell on la seva mare va abandonar el petit Moisès a la riba del Nil era de papir empastifat amb brea i asfalt. En el tercer mil·lenni abans de Crist, els egipcis van descobrir que amb aquells joncs podien fabricar fulles per a l’escriptura, i en el primer mil·lenni ja havien estès aquest descobriment als pobles del Pròxim Orient. Durant segles, els hebreus, els grecs i després els romans van escriure la seva literatura en rotlles de papir. A mesura que les societats mediterrànies s’alfabetitzaven i es tornaven més complexes, necessitaven cada vegada més papir, i els preus pujaven amb l’auge de la demanda. La planta era molt escassa fora d’Egipte, i com el coltan dels nostres telèfons intel·ligents, es va convertir en un bé estratègic. Va arribar a existir un poderós mercat que distribuïa el papir en rutes comercials a través de l’Àfrica, Àsia i Europa. Els reis d’Egipte es van apropiar del monopoli de la manufactura i el comerç de les fulles; els experts en llengua egípcia creuen que la paraula «papir» té la mateixa arrel que «faraó».
Imaginem-nos un matí de feina als tallers faraònics. Un grup d’operaris del rei arriba de matinada a les ribes del riu per segar joncs, i el brogit dels seus passos desperta els ocells adormits, que alcen el vol des del canyar. Els homes treballen a la fresca del matí, i al migdia dipositen al taller grans braçats de joncs. Amb moviments precisos, els escorcen i tallen la tija triangular en tires primes d’uns 30-40 centímetres de llargada. Col·loquen a sobre d’una post plana la primera capa de tires verticals, i després una altra capa de fibres horitzontals en angle recte amb la primera. Amb un mall de fusta colpegen les dues capes superposades de manera que la saba que segreguen els joncs actuï com a cola natural. Allisen la superfície dels fulls escalabornant-los amb pedra tosca o amb conquilles. Finalment, encolen les làmines de papir una a continuació de l’altra, per les vores, amb una pasta de farina i aigua, fins a formar una llarga tira que guarden enrotllada. El més habitual és unir unes vint làmines i polir-ne amb molta cura les juntures fins a aconseguir una superfície llisa on no s’encalli la canya de l’escriba. Els mercaders no venen fulls solts, sinó rotlles; si algú vol escriure una carta o un document breu, en tallarà el tros que necessiti. Els rotlles mesuren entre 13 i 30 centímetres d’alçada, i la longitud més habitual oscil·la entre els 3,2 i 3,6 metres. Però l’extensió és tan variable com la quantitat de pàgines dels nostres llibres. Així, per exemple, el rotlle més llarg de la col·lecció egípcia del Museu Britànic, el papir Harris, feia originalment 42 metres.
El rotlle de papir va suposar un avenç fantàstic. Després de segles buscant suports i d’escriptura humana sobre pedra, fang, fusta o metall, el llenguatge va trobar finalment la seva llar en la matèria viva. El primer llibre de la història va néixer quan les paraules, amb prou feines aire escrit, van trobar recer a la medul·la d’una planta aquàtica. I, a diferència dels seus avantpassats inerts i rígids, el llibre va ser des del principi un objecte flexible, lleuger, preparat per al viatge i l’aventura.
Rotlles de papir que alberguen en el seu interior llargs textos manuscrits traçats amb càlam i tinta: aquest és l’aspecte que tenen els llibres que comencen a arribar a la naixent Biblioteca d’Alexandria.
Els generals d’Alexandre van quedar fascinats per ell després de la seva mort. Van començar a imitar els seus gestos, la seva vestimenta, el capell que solia portar, la manera d’inclinar el cap. Continuaven celebrant els banquets tal com a ell li agradava i reproduïen la seva imatge a les monedes que encunyaven. Un dels Companys del Rei es va deixar créixer una cabellera ondulada i lleument esbullada per assemblar-s’hi més. El comandant Èumenes afirmava que Alexandre li apareixia en somnis i parlava amb ell. Ptolemeu va fer córrer el rumor que era el germanastre d’Alexandre per via paterna. En certa ocasió, diversos hereus rivals van accedir a reunir-se en una tenda de campanya presidida pel tron buit i el ceptre del difunt rei; mentre deliberaven, van tenir la sensació que l’absent els continuava guiant.
Tots enyoraven Alexandre i acariciaven el seu fantasma, però al mateix temps estaven ocupats a fer miques l’imperi mundial que ell els havia llegat, a liquidar un rere l’altre els seus familiars més propers i a trair les lleialtats que els havien unit. Oscar Wilde pensava precisament en amors d’aquest tipus quan va escriure, a Balada de la presó de Reading: «Cada home mata allò que estima».
També en la lluita pel record d’Alexandre, Ptolemeu va posar-se al capdavant amb astúcia. Una de les seves jugades més brillants va consistir a apoderar-se del cadàver del jove rei. Havia entès més bé que ningú l’incalculable valor simbòlic d’exhibir les seves restes mortals.
La tardor de l’any 322 aC, una comitiva va sortir des de Babilònia en direcció a Macedònia per enterrar Alexandre al seu país natal. Duien el cos, embalsamat amb mel i espècies, a dins d’un taüt d’or, en un carro fúnebre que les fonts descriuen com un entendridor desplegament kitsch de baldaquins, cortines porpra, borles, escultures daurades, brodats i corones. Ptolemeu s’havia fet amic de l’oficial que estava al comandament del seguici. Amb l’ajuda d’aquest còmplice, va aconseguir que la ruta es desviés cap a Damasc, els va interceptar amb un gran exèrcit i va segrestar el fèretre. El comandant Perdicas, que ja tenia a punt la tomba reial a Macedònia, es va enfurismar quan es va assabentar del rapte i va llançar un atac contra Egipte, però va acabar executat pels seus propis homes després d’una campanya desastrosa. Ptolemeu va guanyar la partida. Va traslladar el cadàver a Alexandria i el va exposar en un mausoleu obert al públic que, igual que la tomba de Lenin a la plaça Roja de Moscou, es va convertir en una gran atracció i focus de turisme necròfil. Allà el va veure encara el primer emperador romà, August, que va dipositar una garlanda sobre la tapa de vidre del sarcòfag i va demanar per tocar el cos. Segons les males llengües, quan li va fer un petó se li va trencar accidentalment el nas —besar una mòmia comporta certs riscos—. El sarcòfag va ser destruït en alguna de les grans revoltes populars que van sacsejar Alexandria i, malgrat els rumors, els arqueòlegs no aconsegueixen trobar el rastre de la tomba. Hi ha qui pensa que el cadàver potser va tenir un final digne del cosmopolita Alexandre (trossejat i convertit en milers d’amulets disseminats per l’ample món que una vegada va conquerir).
Expliquen que quan August va homenatjar Alexandre al seu mausoleu, li van preguntar si també volia veure el sepulcre dels Ptolemeus. «He vingut a veure un rei, no uns morts», va contestar. Aquestes paraules condensen el drama dels diàdocs, els successors d’Alexandre —tothom els considerava una colla de mediocres suplents, un gris apèndix de la llegenda—. Els faltava la legitimitat del carisma, i només entroncant amb un mort podien infondre autèntic respecte. Per això es disfressaven d’Alexandre de totes les maneres possibles, desitjant que els confonguessin amb ell, com aquells conscienciosos imitadors d’Elvis dels nostres dies.
Dins d’aquest joc de semblances i analogies, el rei Ptolemeu va voler a Aristòtil com a mestre dels seus fills, tal com ho va ser d’Alexandre. Però el filòsof s’havia mort l’any 322 aC, pocs mesos després que el seu famós alumne. Una mica decebut per haver d’abaixar el llistó, Ptolemeu va enviar els seus missatgers a l’escola d’Aristòtil a Atenes, el Liceu, per oferir feina a Alexandria, generosament pagada, als savis més brillants de l’època. Dos d’ells van acceptar l’oferta; un educaria els prínceps, i l’altre organitzaria la Gran Biblioteca.
El nou encarregat de l’adquisició i l’ordre dels llibres es deia Demetri de Falèron. Ell va inventar l’ofici, fins aleshores inexistent, de bibliotecari. Els seus anys joves l’havien preparat per a les tasques intel·lectuals i per al comandament. Va ser estudiant del Liceu i després, durant una dècada, va entrar en el remolí de la política. A Atenes havia conegut la primera biblioteca organitzada aplicant un sistema racional: la col·lecció del mateix Aristòtil, amb el sobrenom «el lector». Aristòtil, en més de dos-cents tractats, va buscar l’estructura del món i la va parcel·lar (física, biologia, astronomia, lògica, ètica, estètica, retòrica, política, metafísica). Allà, entre les prestatgeries del seu mestre i l’assossec de les seves classificacions, Demetri devia comprendre que posseir llibres és un exercici d’equilibri sobre la corda fluixa. Un esforç per unir els fragments dispersos de l’univers fins a formar un conjunt dotat de sentit. Una arquitectura harmoniosa enfront del caos. Una escultura de sorra. Un refugi on protegim tot allò que tenim por d’oblidar. La memòria del món. Un dic contra el tsunami del temps.
Demetri va trasplantar a Egipte el model de pensament aristotèlic, que en aquella època era a l’avantguarda de la ciència occidental. Es deia que Aristòtil havia ensenyat als alexandrins a organitzar una biblioteca. La frase no es pot interpretar de manera literal, perquè el filòsof no va viatjar mai al país del Nil. El seu influx hi va arribar per camins indirectes, a través del seu alumne avantatjat, que va desembarcar a la jove ciutat fugint dels sobresalts de la política. Tanmateix, malgrat les seves bones intencions, Demetri va sucumbir a les intrigues de la cort de Ptolemeu. Va conspirar, va caure en desgràcia i va ser detingut. Però el seu pas per Alexandria va deixar empremtes duradores. Gràcies a ell, un fantasma protector es va instal·lar a la Biblioteca, el d’Aristòtil, l’apassionat dels llibres.
Cada cert temps, Demetri havia d’enviar a Ptolemeu un informe sobre el progrés de la seva feina, que començava així: «Al gran rei, de part de Demetri. Obeint la seva ordre d’afegir a la col·lecció de la Biblioteca, per completar-la, els llibres que encara hi falten, i de restaurar adequadament aquells que han estat maltractats pels atzars de la fortuna, he posat molta cura en la meva tasca i ara n’hi faig rendició de comptes».
I no era una feina fàcil. Amb prou feines es podien aconseguir llibres grecs sense recórrer llargues distàncies; en els temples, palaus i mansions del país hi abundaven els rotlles, però en egipci, i Ptolemeu no es rebaixaria a aprendre l’idioma dels seus súbdits. Només Cleòpatra, l’última de l’estirp i, segons els testimonis, impressionant poliglota, va arribar a parlar i a llegir la llengua faraònica.
Demetri va enviar agents amb la bossa plena i armes al cinyell en direcció a Anatòlia, les illes del mar Egeu i Grècia, a la recerca d’obres en grec. En aquella mateixa època, tal com ja he dit, els oficials de duanes tenien instruccions d’escorcollar tots els vaixells que atracaven al port d’Alexandria i requisar qualsevol text que hi trobessin a bord. Els rotlles acabats de comprar o confiscats anaven a parar a uns magatzems on els ajudants de Demetri els identificaven i en feien inventari. Aquells llibres eren cilindres de papir sense portada ni llom —i sense aquelles contracobertes i faixes vermelles que ens recorden com és d’aclamada, vibrant i magistral l’obra en qüestió—. Era difícil reconeixe’n el contingut a primera vista, i quan algú posseïa més d’una dotzena de llibres i volia consultar-los sovint, era una autèntica molèstia. Per a una biblioteca, aquest problema plantejava un gran repte, que es resolia de manera imperfecta. Abans d’apilar els llibres a les lleixes, col·locaven a l’extrem de cada rotlle un petit rètol —molt propens a caure— amb la indicació de l’autor, l’obra i la procedència de l’exemplar.
Expliquen que, en una visita del rei a la Biblioteca, Demetri va proposar incorporar a la col·lecció els llibres de la llei jueva, en una versió cuidada. «Què t’impedeix de fer-ho?», va preguntar el rei, que li havia donat carta blanca. «Es necessita una traducció, perquè estan escrits en hebreu».
Poques persones quedaven que entenguessin l’hebreu, fins i tot a Jerusalem, on la majoria de la població parlava arameu, la llengua en la qual segles després predicaria Jesús. Els jueus d’Alexandria —una comunitat poderosa que ocupava tot un barri de la ciutat— van començar a traduir les seves escriptures sagrades al grec, però de manera lenta i fragmentària, perquè els fidels més ortodoxos s’oposaven a les innovacions. Era un debat candent a les sinagogues de l’època, tal com ho va ser per als catòlics la fi de les misses en llatí. Per tant, si l’encarregat de la Biblioteca volia una versió completa i acurada de la Torà, l’hauria d’encomanar.
Segons la tradició, Demetri va demanar permís per escriure a Eleazar, summe sacerdot de Jerusalem. En nom de Ptolemeu, li va demanar que enviés a Alexandria erudits experts en la Llei i capaços de traduir-la. Eleazar va respondre amb alegria a la carta i als regals que l’acompanyaven. Després d’un mes de viatge a través de la sorra abrusadora del Sinaí, van arribar a Egipte setanta-dos savis hebreus, sis per cada tribu, la flor i nata de la doctrina rabínica, i van ser allotjats en una mansió a l’illa de Faros, al costat de la platja, «immersa en una pau profunda». Demetri els visitava sovint amb el seu personal per comprovar l’avenç de la tasca. En aquell refugi tranquil, es diu que van acabar la traducció del Pentateuc en setanta-dos dies, i després van tornar a la seva ciutat. En record d’aquesta història, la Bíblia grega es coneix com la «Bíblia dels Setanta».
El que explica aquests esdeveniments, un tal Arístees, assegura haver-hi assistit en persona. Avui sabem que el document és una falsificació, però hi ha dades reals camuflades entremig del fullatge d’aquesta faula. El món estava canviant i Alexandria n’era el mirall. La llengua grega s’estava convertint en la nova llengua franca. No era, esclar, l’idioma d’Eurípides i Plató, sinó una versió assequible que anomenaven «koiné», una cosa semblant a aquell anglès ranquejant amb el qual ens entenem als hotels i els aeroports quan anem de vacances. Els reis macedonis havien decidit imposar el grec a tot l’imperi, com a símbol de domini polític i de supremacia cultural, deixant al proïsme l’esforç d’aprendre’l si es volia fer entendre. No obstant això, una mica de la universalitat d’Alexandre i d’Aristòtil havia calat en el seu orgullós magí xovinista. Sabien que necessitaven entendre els seus nous súbdits per poder-los governar. Des d’aquesta òptica s’expliquen els esforços econòmics i intel·lectuals per traduir els seus llibres, i especialment els seus textos religiosos, que són mapes de les ànimes. La Biblioteca d’Alexandria no va néixer només per oferir un refugi al passat i la seva herència. També era l’avançada d’una societat que podríem considerar globalitzada, com la nostra.
Aquella primitiva globalització es va anomenar «hel·lenisme». Costums, creences i formes de vida comunes van arrelar en els territoris conquerits per Alexandre des d’Anatòlia fins al Panjab. L’arquitectura grega era imitada en llocs tan remots com Líbia o l’illa de Java. L’idioma grec servia per comunicar-se als asiàtics i als africans. Plutarc assegura que a Babilònia llegien Homer, i que els nens de Pèrsia, de Susa i de Gedròsia —regió avui repartida entre el Pakistan, l’Afganistan i l’Iran— cantaven les tragèdies de Sòfocles i Eurípides. Pels camins del comerç, l’educació i el mestissatge, una gran part del món va començar a experimentar una notable assimilació cultural. El paisatge des d’Europa fins a l’Índia estava esquitxat de ciutats amb trets reconeixibles (carrers amples que es creuaven en angle recte segons el traçat hipodàmic, àgores, teatres, gimnasos, inscripcions en grec i temples amb frontons decorats). Eren els signes distintius d’aquell imperialisme, tal com avui dia ho són la Coca-Cola, els McDonald’s, els anuncis lluminosos, els centres comercials, el cine de Hollywood i els productes Apple, que uniformitzen el món.
Igual que a la nostra època, hi havia forts corrents de descontentament. En els pobles conquerits, molts súbdits es resistien a ser colonitzats pels invasors. Però també hi havia rondinaires grecs que recordaven temps d’aristocràtica independència i no s’adaptaven a la nova societat cosmopolita. Ah, la puresa perduda del passat! De sobte, sorgien estrangers pollosos de tots els racons. En un món d’horitzons ampliats, l’emigració creixia mentre els salaris de la feina lliure es ressentien per la competència dels esclaus orientals. Va augmentar la por de l’altre, del diferent. Un gramàtic que es deia Apió rondinava perquè els jueus ocupaven el millor barri d’Alexandria, al costat del palau reial, i Hecateu, un grec que va visitar Egipte a l’època de Ptolemeu, deplorava la xenofòbia jueva. També hi va haver friccions, a vegades sagnants, entre comunitats. L’historiador Diodor relata que una multitud furiosa d’egipcis va linxar un estranger per haver matat un gat, animal sagrat per als egipcis.
Els canvis provocaven ansietat. Molts grecs que durant segles havien viscut en petites ciutats administrades pels seus propis ciutadans, de sobte es van trobar incorporats en extensos regnes. Van començar a estendre’s el desarrelament, la sensació d’estar desplaçats, de viure perduts en un univers massa gran, governats per poders llunyans i inaccessibles. Es va desenvolupar l’individualisme; es va aguditzar la sensació de solitud.
La civilització hel·lenística —angoixada, frívola, teatral, convulsa, atordida per les ràpides transformacions— albergava impulsos contradictoris. Parafrasejant Dickens, «era el millor dels temps; era el pitjor dels temps». Van florir alhora l’escepticisme i la superstició; la curiositat i els prejudicis; la tolerància i la intolerància. Algunes persones van començar a considerar-se ciutadanes del món, mentre que en altres s’exacerbava el nacionalisme. Les idees reverberaven i viatjaven més enllà de les fronteres, barrejant-se amb facilitat. Triomfava l’eclecticisme. El pensament estoic, que es va imposar durant tot l’hel·lenisme i l’època imperial romana, ensenyava a evitar el patiment a través de la serenitat, l’absència de desitjos i l’enfortiment interior. Els budistes orientals es podien sentir identificats amb aquest programa d’autoajuda.
El fracàs dels ideals del passat va desfermar entre els grecs una intensa nostàlgia d’altres temps i, alhora, la diversió de parodiar els vells relats heroics. Si Alexandre havia conquerit el món aferrat al seu exemplar de la Ilíada, poc temps després un poeta anònim va posar en solfa aquelles llegendes en una epopeia còmica, la Batracomiomàquia, que narrava la batalla entre les tropes d’Inflagaltes, rei de les granotes, i de Robaengrunes, príncep dels ratolins. La fe en els déus i en els mites s’extingia deixant enrere un vestigi combinat d’irreverència, desconcert i enyorança. Dècades més tard, Apol·loni de Rodes, nostàlgic bibliotecari d’Alexandria, va homenatjar l’èpica antiga en el seu poema sobre les aventures de Jàson i els Argonautes. Els cinèfils d’avui dia descobriran la mateixa tensió en el western crepuscular Sense perdó de Clint Eastwood, enfront del somriure iconoclasta i irònic de Tarantino dinamitant el gènere a Django desencadenat. La broma i la melancolia convivien en una amalgama que es pot reconèixer molt bé en els nostres dies.
Ptolemeu havia acomplert els seus propòsits. Fins que Roma la va desbancar, Alexandria va ser el centre d’aquella civilització que traspassava fronteres. A més, era la capital del poder econòmic. El flamant Far, una de les meravelles del món, exercia la mateixa funció simbòlica que les Torres Bessones del World Trade Center de Nova York.
Al sud d’Alexandria, uns enormes graners foscos trencaven la línia de l’horitzó. Allà s’hi emmagatzemaven les collites de les riques planícies al·luvials banyades pel Nil. Milers de sacs eren transportats als molls a través d’una xarxa de canals. Els vaixells egipcis salpaven plens a vessar amb rumb a les principals ciutats portuàries de l’època, on esperaven amb ànsia els seus carregaments per conjurar el fantasma de la gana. Els grans centres urbans de l’Antiguitat havien crescut més enllà de les possibilitats de les zones rurals circumdants. Alexandria garantia el pa, que era sinònim d’estabilitat i condició indispensable del poder. Si els egipcis decidien apujar els preus o reduir el subministrament, tot un país es podia enfonsar en la violència i els motins.
Encara que sigui una ciutat jove i poderosa, la nostàlgia s’amaga en els fonaments d’Alexandria mateix. El rei enyora uns temps passats que no ha conegut, però l’obsessionen: l’època daurada d’Atenes, els dies efervescents de Pèricles, els filòsofs, els grans historiadors, el teatre, els sofistes, els discursos, la concentració d’individus extraordinaris en una petita capital orgullosa que es va proclamar «l’escola de Grècia». Durant segles, els macedonis, en el seu país gairebé bàrbar al nord de Grècia, sentien a parlar de l’esplendor d’Atenes, i aquelles notícies i rumors els fascinaven. Van convidar el vell Eurípides a passar els últims anys amb ells, i també van aconseguir atraure Aristòtil a la cort. Aquells convidats il·lustres eren la seva esperança. Intentaven imitar els refinaments d’Atenes, volien sentir-se cultes i perdre la fama humiliant de ser menys grecs que els altres. La seva mirada fronterera, perifèrica, admirativa, engrandia el mite.
En aquest punt, recordo el jardí dels Finzi-Contini a la novel·la de Giorgio Bassani. L’he llegit i rellegit moltes vegades, i crec que és un dels meus llibres preferits. La gran mansió dels jueus rics de Ferrara, amb el seu jardí, la seva pista de tennis i els alts murs que l’envolten, representa aquell lloc on vols ser admès, però quan t’hi conviden, et sents com un foraster insegur. No pertanys a aquell món, per molt enamorat que n’estiguis. T’hi deixaran entrar durant un únic estiu encantat, gaudir de les llargues partides de tennis, explorar el jardí, caure a la xarxa del desig, però les portes es tornaran a tancar. I aquell espai quedarà unit per sempre a la teva melancolia. Gairebé tots nosaltres, en algun moment de la vida, hem espiat des de fora un jardí dels Finzi-Contini. Per a Ptolemeu, era Atenes. Amb la memòria ferida per la ciutat inassolible, va fundar el Museu d’Alexandria.
Per a un grec, un museu era un recinte sagrat en honor de les muses, les filles de la Memòria, les deesses de la inspiració. L’Acadèmia de Plató i, més tard, el Liceu d’Aristòtil tenien la seva seu en bosquets consagrats a les muses perquè l’exercici del pensament i l’educació podien entendre’s com actes metafòrics i lluminosos de culte a les nou deesses. El Museu de Ptolemeu va arribar més lluny: va ser una de les institucions més ambicioses de l’hel·lenisme, una versió primitiva dels nostres centres d’investigació, universitats i laboratoris d’idees. Al Museu s’hi convidaven els millors escriptors, poetes, científics i filòsofs de l’època. Els escollits mantenien el lloc per a tota la vida, alliberats de qualsevol preocupació material, de manera que poguessin dedicar totes les seves energies a pensar i a crear. Ptolemeu els assignava un salari, habitatge gratuït i un lloc en un luxós menjador col·lectiu. A més, els eximia de pagar impostos, potser el millor regal en temps de voracitat de les arques reials.
Durant segles, el Museu va reunir, tal com desitjava Ptolemeu, una rutilant constel·lació de noms: el matemàtic Euclides, que va formular els teoremes de la geometria; Estrató, el millor físic de l’època; l’astrònom Aristarc; Eratòstenes, que va calcular el perímetre de la Terra amb una exactitud impressionant; Heròfil, pioner de l’anatomia; Arquimedes, inventor de la hidrostàtica; Dionís de Tràcia, que va escriure el primer tractat de gramàtica; els poetes Cal·límac i Apol·loni de Rodes. A Alexandria hi van néixer teories revolucionàries, com el model heliocèntric del sistema solar, que, rescatat en el segle XVI, provocaria el gir copernicà i la condemna de Galileu. Es va trencar el tabú de les disseccions de cadàvers —i també, segons les males llengües, de presos vius de les presons—, que van permetre avançar en el camp de la medicina. Es van desenvolupar noves branques del saber, com la trigonometria, la gramàtica i la conservació de manuscrits. Allà, l’estudi filològic dels textos va desplegar les ales. Es van fer grans descobriments, com el cargol sense fi, que encara s’utilitza per bombejar. I, disset segles abans del cavall de força de Watt, Heró d’Alexandria va descriure una màquina de vapor, tot i que només la va utilitzar per propulsar el moviment de ninots mecànics i altres joguines. La seva obra sobre els autòmats es considera un precedent primerenc de la robòtica.
La Biblioteca ocupava un lloc essencial en aquella petita ciutat de savis. Poques vegades a la història s’ha fet un esforç així, conscient i deliberat, per reunir en un únic espai les ments més brillants de l’època. I mai abans els millors pensadors havien tingut accés a tants llibres, a la memòria del saber anterior, als xiuxiuejos del passat amb els quals podien aprendre l’ofici de pensar.
El Museu i la Biblioteca formaven part del recinte del palau, protegits pels murs de la fortalesa. La vida d’aquells primers investigadors professionals transcorria en l’aïllament de l’espai fortificat. La seva rutina consistia a fer conferències, classes i discussions públiques, però, per sobre de tot, dominava la silenciosa investigació. El director de la Biblioteca, a més, era el mestre dels fills del rei. Quan queia el sol, sopaven tots junts en una sala on a vegades el mateix Ptolemeu s’unia al banquet per escoltar les seves converses, els duels d’enginy, els seus descobriments i les seves vanitats. Potser pensava que havia aconseguit crear la seva pròpia Atenes, el seu jardí emmurallat.
Gràcies a un autor satíric de l’època, coneixem els costums dels membres del Museu, tranquils estudiosos alliberats de qualsevol preocupació, protegits de la intempèrie dels seus temps. «A la populosa terra d’Egipte —diu el poeta i humorista—, s’engreixen molts erudits que gargotegen llibres i es claven bequerades a la gàbia de les muses». Un altre poema feia tornar un escriptor del món dels morts per aconsellar als habitants del Museu que no tinguessin tant de ressentiment els uns cap als altres. Efectivament, les bequerades eren una cosa habitual entre aquells savis de vida descansada, lluny del brogit mundà. Les fonts històriques reflecteixen discòrdies, gelosia, còlera, rivalitats i difamació entre ells. Res que no succeeixi en els nostres actuals departaments universitaris, amb les seves petites i interminables picabaralles.
En els nostres dies, s’ha desfermat una aferrissada competició per alçar el gratacel més alt del món. Alexandria, en el seu moment, va entrar a la lluita: el Far de la ciutat va ser, durant molts segles, una de les construccions més altes del món. Aquell edifici icònic era l’emblema de la vanitat reial, com l’Òpera de Sydney o el Museu Guggenheim de Bilbao, que és el somni eròtic dels governants. I es va convertir, a més, en el símbol d’una època daurada de la ciència.
Al principi, «Pharos» era un lloc; així s’anomenava l’illa del delta del Nil amb la qual va somiar Alexandre i on va decidir fundar la ciutat. Al mar Bàltic, hi ha una altra petita illa que es diu Fårö. És on Ingmar Bergman va rodar la seva pel·lícula Såsom i en spegel (‘A través del mirall’) —entre moltes d’altres—, i allà s’hi va retirar per viure com un ermità abismat. Però nosaltres ja no ens recordem del topònim original; l’edifici s’ha apropiat del nom geogràfic, i per herència del grec, la paraula encara perviu en les llengües actuals.
Abans de començar-ne la construcció, Ptolemeu va encarregar a un enginyer grec que unís l’illa de Faros als molls a través d’un dic de més d’un quilòmetre de longitud, que va dividir el port en dues dàrsenes separades per als vaixells mercants i els militars. Al centre de la munió de vaixells, s’hi va alçar la gran torre blanca. Els àrabs que encara la van veure dempeus a l’època medieval descriuen una estructura de tres cossos —quadrat, octogonal i cilíndric—, comunicats per rampes. Al cim, a una altura d’uns cent vint metres, hi havia un mirall que reflectia el sol de dia i la resplendor d’una foguera a la nit. En el silenci nocturn, els esclaus pujaven per les rampes amb càrregues de combustible que mantenien el foc viu.
Hi ha moltes llegendes al voltant del mirall del Far. En aquell temps, les lents eren alta tecnologia, objectes fascinants capaços de transformar la mirada i el món. Entre els científics del Museu, que intentaven obrir tots els camins del coneixement, també hi va haver experts en òptica; a les seves ordres es va crear el gran mirall. Si bé no es pot saber del cert què van aconseguir, molts segles després, els relats dels viatgers àrabs parlen de lents que permetien vigilar des del Far a gran distància els vaixells que navegaven cap a Alexandria. Es deia que des de dalt de tot del Far es podia veure la ciutat de Constantinoble reflectida a la lluna del mirall. A partir d’aquests confusos records —en part certs, en part exagerats—, potser podríem trobar en el Far l’avantpassat del telescopi, un gran ull capaç d’endinsar-se a la llunyania del mar i les estrelles.
Va ser l’última i la més moderna de les set meravelles de l’Antiguitat. Simbolitza el que Alexandria volia ser: la ciutat far, el centre de l’eix de coordinades, la capital d’un món ampliat, el senyal lluminós que guiava i dirigia el rumb de totes les navegacions. I malgrat que el van destruir les sacsejades de successius terratrèmols del segle X al XIV, podem intuir-ne l’empremta en tots els fars posteriors, que han seguit el seu model arquitectònic.
La Biblioteca, que en cert sentit també era un far, és tanmateix un lloc que cap autor antic ens ajuda a imaginar. En tots els textos, queden imprecisos els detalls sobre l’espai, la distribució de sales i patis, les atmosferes i els racons, com reflectits en un mirall a les fosques.
Llegir és un ritual que implica gestos, postures, objectes, espais, materials, moviments, modulacions de llum. Per imaginar com llegien els nostres avantpassats necessitem conèixer, a cada època, aquella xarxa de circumstàncies que envolten l’íntim cerimonial d’entrar en un llibre.
La manipulació d’un rotlle no és com la d’un llibre de pàgines. En obrir un rotlle, els ulls es trobaven una filera de columnes de text, l’una rere l’altra, d’esquerra a dreta, a la cara interior del papir. A mesura que avançava, el lector l’anava desenroscant amb la mà dreta per accedir al text nou, mentre que amb la mà esquerra enrotllava les columnes ja llegides. Un moviment pausat, rítmic, interioritzat; un ball lent. Quan s’acabava de llegir, el llibre quedava enrotllat al revés, des del final cap al principi, i la cortesia exigia rebobinar-lo —com les cintes de casset— per al pròxim lector. La ceràmica, les escultures i els relleus representen homes i dones, atrapats per la lectura, reproduint aquests gestos. Estan drets, o asseguts amb el llibre a la falda. Tenen les dues mans ocupades; no poden desplegar el rotlle només amb una. Les seves postures, actituds i gestos són diferents dels nostres i alhora els recorden: l’esquena lleugerament encorbada, el cos inclinat sobre les paraules, el lector s’absenta del seu món per uns instants i emprèn un viatge, transportat pel moviment lateral de les seves pupil·les.
La Biblioteca d’Alexandria va acollir molts d’aquests viatgers immòbils, però no sabem del cert quin marc i quins espais oferia per a la lectura. Amb prou feines n’hi ha descripcions, i les que tenim són estranyament vagues. Només podem fer conjectures del que amaguen aquests silencis. La informació més decisiva procedeix d’un autor nascut a l’actual Turquia, Estrabó, que va arribar a Alexandria des de Roma l’any 24 aC per treballar en un gran tractat geogràfic amb el qual volia complementar les seves investigacions sobre història. En la crònica del seu pas per la ciutat —on va conèixer el Far, el gran dic, el port, els carrers quadriculats, els barris, el llac Mareotis i els canals del Nil—, diu que el Museu forma part de l’enorme palau reial. Amb el pas dels segles, el palau s’havia anat ampliant, ja que cada rei hi havia afegit noves dependències i edificis, fins que el conjunt va arribar a ocupar, segons Estrabó, un terç de la ciutat. En aquella extensa fortalesa prohibida, a la qual molt pocs tenien accés, Estrabó hi va observar un atrafegat microcosmos. Després de recorre’l amb una mirada atenta, va redactar una descripció del Museu i del mausoleu d’Alexandre, sense esmentar ni una paraula sobre la Biblioteca.
El Museu —explica— comprèn el perípter (una galeria coberta i adornada amb columnes), l’exedra (una zona semicircular a l’aire lliure, amb seients) i una sala gran, on mengen junts els savis. Viuen en comunitat de béns i tenen un sacerdot, que és el cap del Museu, antigament nomenat pels sobirans i ara per August.
Això és tot.
On era la Biblioteca? Potser l’hem buscat en va i, malgrat que la tenim davant dels ulls, no la veiem perquè no s’assembla a les nostres expectatives. Alguns experts suposen que Estrabó no esmenta la Biblioteca, on sens dubte va treballar, perquè no era un edifici independent. Potser era un conjunt de nínxols oberts en els murs de la gran galeria del Museu. Allà, apilats en prestatges, hi devia haver els rotlles, a l’abast dels investigadors. En habitacions annexes s’hi devien emmagatzemar documents i llibres d’ús menys freqüent, els més valuosos i rars.
És la hipòtesi més versemblant sobre les biblioteques gregues, que no eren sales, sinó prestatgeries. No hi havia instal·lacions per als lectors, que devien treballar en un pòrtic contigu, assolellat i protegit de les inclemències, molt semblant al claustre d’un monestir. Si tot succeïa tal com ens imaginem, aquells lectors del Museu d’Alexandria devien escollir un llibre i devien buscar un seient a l’exedra. O potser es retiraven als seus allotjaments per poder jeure. O potser llegien passejant lentament entre les columnes i davant de la mirada cega de les estàtues. I així transitaven pels camins de la invenció i les rutes de la memòria.
En el nostre temps, en canvi, alguns dels edificis més fascinants de l’arquitectura contemporània són precisament biblioteques, espais oberts a l’experimentació i al joc amb la llum. Pensem en l’admirada Staatsbibliothek de Berlín, dissenyada per Hans Scharoun i Edgar Wisniewski. Allà hi va filmar Wim Wenders una escena de Der Himmel über Berlin (‘El cel sobre Berlín’). La càmera es mou per l’enorme sala de lectura oberta, puja per les escales i s’aboca a l’impressionant espai vertical des de les passarel·les superposades que floten com les llotges d’un auditori. La gent formigueja sota la llum zenital, entremig dels blocs paral·lels d’estanteries, carregant piles de llibres enganxats a la panxa. O s’està asseguda amb diversos gestos de concentració (la mà a la barbeta, el puny aguantant la galta, un bolígraf que gira entre els dits com una hèlice...).
Sense que ningú arribi a percebre-ho, entra a la biblioteca un grup d’àngels vestits amb aquella memorable estètica dels anys vuitanta: amples abrics foscos, jerseis de coll alt i, en el cas de Bruno Ganz, els cabells recollits en una cueta. Com que els humans no els poden veure, els àngels se’ls acosten amb total llibertat, s’asseuen al seu costat o els posen una mà a l’espatlla. Intrigats, s’inclinen sobre els llibres que estan llegint. Acaricien el llapis d’un estudiant, sospesant el misteri de totes les paraules que surten d’aquell petit objecte. A la vora d’uns nens, imiten sense entendre’l el gest de seguir les ratlles amb el dit índex. Observen al seu voltant, amb curiositat i sorpresa, les cares encisades i les mirades submergides en les paraules. Volen entendre què senten els vius en aquell moment i per què els llibres atrapen la seva atenció amb tanta intensitat.
Els àngels tenen el do d’escoltar els pensaments de les persones. Malgrat que ningú no parla, capten al seu pas un murmuri constant de paraules xiuxiuejades. Són les síl·labes silencioses de la lectura. Llegir construeix una comunicació íntima, una solitud sonora que els àngels troben sorprenent i miraculosa, gairebé sobrenatural. Dins dels caps de la gent, les frases llegides ressonen com un cant a cappella, com una pregària.
Igual que en aquesta seqüència de la pel·lícula, la Biblioteca d’Alexandria devia estar poblada de rumors i xiuxiuejos en veu baixa. A l’Antiguitat, quan els ulls reconeixien les lletres, la llengua les pronunciava, el cos seguia el ritme del text i el peu picava a terra com un metrònom. L’escriptura se sentia. Pocs imaginaven que fos possible llegir d’una altra manera.
Parlem un moment de tu, que llegeixes aquestes ratlles. Ara mateix, amb el llibre obert a les mans, et dediques a una activitat misteriosa i inquietant, malgrat que el costum t’impedeix sorprendre’t del que fas. Pensa-ho bé. Estàs en silenci, recorrent amb la vista unes fileres de lletres que tenen sentit per a tu i et comuniquen idees independents del món que t’envolta ara mateix. T’has retirat, per dir-ho d’alguna manera, a una habitació interior on et parlen unes persones absents, és a dir, uns fantasmes visibles només per a tu (en aquest cas, el meu jo espectral) i on el temps passa al compàs del teu interès o del teu avorriment. Has creat una realitat paral·lela semblant a la il·lusió cinematogràfica, una realitat que depèn només de tu. En qualsevol moment, pots apartar els ulls d’aquests paràgrafs i tornar a participar en l’acció i el moviment del món exterior. Però mentrestant te’n mantens al marge, on tu has escollit estar. Hi ha una aura gairebé màgica en tot això.
No et pensis que sempre ha sigut així. Des dels primers segles de l’escriptura fins a l’edat mitjana, la norma era llegir en veu alta, per a un mateix i per als altres, i els escriptors pronunciaven les frases a mesura que les escrivien, i d’aquesta manera n’escoltaven la musicalitat. Els llibres no eren una cançó que es cantava amb la ment, com ara, sinó una melodia que saltava als llavis i sonava en veu alta. El lector es convertia en l’intèrpret que li prestava les cordes vocals. Un text escrit s’entenia com una partitura molt bàsica i per això apareixien les paraules l’una rere l’altra en una cadena contínua sense separacions ni signes de puntuació —calia pronunciar-les per entendre-les—. Solia haver-hi testimonis quan es llegia un llibre. Eren freqüents les lectures en públic, i els relats que agradaven anaven de boca en boca. No ens podem imaginar els pòrtics de les biblioteques antigues en silenci, sinó envaïts per les veus i els ecos de les pàgines. Llevat d’algunes excepcions, els lectors antics no tenien la llibertat de la qual gaudeixes per llegir al teu gust les idees o les fantasies escrites en els textos, per parar-te a pensar o a somiar despert quan vulguis, per escollir i ocultar el que desitgis, per interrompre o abandonar, per crear els teus propis universos. Aquesta llibertat individual, la teva, és una conquesta del pensament independent enfront del pensament tutelat, i s’ha aconseguit pas a pas al llarg del temps.
Potser per aquest motiu, els primers de llegir com tu, en silenci, en conversa muda amb l’escriptor, van cridar poderosament l’atenció. En el segle IV, Agustí va quedar tan intrigat en veure llegir d’aquesta manera el bisbe Ambrosi de Milà, que ho va anotar a les seves Confessions. Era la primera vegada que algú feia una cosa com aquella davant seu. És obvi que li va semblar una cosa fora del normal. Mentre llegeix —ens explica amb estranyesa—, els seus ulls transiten per les pàgines i la seva ment entén el que diuen, però la seva llengua calla. Agustí s’adona que aquest lector no està al seu costat malgrat la seva gran proximitat física, sinó que s’ha escapat a un altre món més lliure i fluid, escollit per ell, està viatjant sense moure’s i sense revelar a ningú on poden trobar-lo. Aquest espectacle li resultava desconcertant i el fascinava.
Ets un tipus molt especial de lector i descendeixes d’una genealogia d’innovadors. Aquest diàleg silenciós entre tu i jo, lliure i secret, és una invenció extraordinària.
Quan va morir, Ptolemeu va deixar resoltes les incerteses professionals per a més de deu generacions dels seus hereus. La dinastia que ell havia iniciat duraria gairebé tres-cents anys, fins que els romans van annexionar Egipte al seu imperi. Tots els reis de la família —n’hi va arribar a haver catorze— es van dir Ptolemeu, i els autors antics no sempre s’esforcen a diferenciar l’un de l’altre (o potser és que perden el compte). Llegint les fonts, es té el miratge d’un sol sobirà vampíric que viu durant tres segles mentre al seu voltant el món hel·lenístic —hedonista, nostàlgic i subjugat— trontolla i canvia de mans.
L’època daurada de la Biblioteca i el Museu coincideix amb el regnat dels quatre primers Ptolemeus. En els oasis entre batalles i conspiracions de la cort, tots van gaudir de la companyia una mica excèntrica de la seva particular col·lecció de savis. Tenien aficions intel·lectuals: Ptolemeu i va voler ser historiador de la gran aventura que havia viscut i va escriure una crònica de les conquestes d’Alexandre; Ptolemeu ii es va interessar per la zoologia; Ptolemeu iii, per la literatura, i Ptolemeu iV era dramaturg en el seu temps lliure. Després, l’entusiasme va anar decaient de mica en mica, i l’esplèndida Alexandria es va començar a esquerdar lleugerament. De Ptolemeu X s’explica que va patir estretors econòmiques, i per pagar el sou dels seus soldats, va ordenar substituir el sarcòfag d’or d’Alexandre per un taüt més barat d’alabastre o cristall de roca. Va fondre el metall per encunyar monedes i va sortir del tràngol, però els alexandrins no li van perdonar mai el sacrilegi. Per aquell grapat de dracmes va acabar, temps després, assassinat a l’exili.
Tanmateix, els bons temps van durar dècades, i els llibres van continuar arribant en cascada a Alexandria. De fet, Ptolemeu iii va fundar la segona biblioteca fora del districte del palau, en el santuari del déu Serapis. La Gran Biblioteca va quedar reservada als estudiosos, mentre que la biblioteca filial es va posar a disposició de tothom. Tal com va dir un professor de retòrica que la va conèixer poc abans de la seva destrucció, els llibres del serapeu «posaven tota la ciutat en condicions de filosofar». Potser va ser la primera biblioteca pública realment oberta a rics i pobres; elits i desafavorits; lliures i esclaus.
La filial s’alimentava de còpies de la biblioteca principal. Al Museu hi arribaven milers de rotlles, de totes les procedències, que els savis estudiaven, acaraven i corregien, i a partir d’aquests textos preparaven uns exemplars definitius i molt acurats. Els duplicats d’aquestes edicions òptimes nodririen els fons de la biblioteca filla.
El temple de Serapis (el serapeu) era una petita acròpolis, enfilada en un estret promontori amb vistes a la ciutat i el mar. S’arribava al cim sense alè després de pujar una escala monumental. Una llarga galeria coberta envoltava tot el recinte, i al llarg d’aquell passadís, en fornícules o petites cambres obertes al públic, s’hi allotjaven els llibres. La biblioteca filla, probablement com la mare, no tenia un edifici propi; era la inquilina del pòrtic.
Tzetzes, un escriptor bizantí, afirma que la biblioteca del serapeu va arribar a reunir quaranta-dos mil vuit-cents rotlles. Ens encantaria saber les xifres reals de llibres que albergaven les dues biblioteques. És una qüestió apassionant per a historiadors i investigadors. Quants llibres devia haver-hi a tot el món, en aquell temps? És difícil de creure els autors antics, perquè les xifres varien escandalosament entre uns i altres, igual que els càlculs de les manifestacions en la nostra època quan fa els comptes el govern i després contraataquen els organitzadors. Repassem ràpidament els números precisos del desacord. Sobre la Gran Biblioteca, Epifani esmenta la xifra sorprenentment exacta de cinquanta-quatre mil vuit-cents rotlles; Arístees, dos-cents mil; Tzetzes, quatre-cents noranta mil; Aulus Gel·li i Ammià Marcel·lí, set-cents mil.
Una cosa sabem del cert: la unitat de mesura dels càlculs bibliotecaris era el rotlle. És un sistema de còmput ambigu —devia haver-hi molts títols repetits i, a més, la majoria de les obres no cabien en un únic rotlle, de manera que n’ocupaven uns quants—. D’altra banda, la quantitat de rotlles devia ser canviant: devia augmentar amb les adquisicions, i devia disminuir a causa d’incendis, accidents i pèrdues.
Les biblioteques antigues —quan encara no s’havien desenvolupat mètodes d’inventari i no hi havia ajuda tecnològica— no podien saber amb exactitud (i potser no els amoïnava gaire) quants títols diferents posseïen en cada moment. Les xifres que han arribat fins a nosaltres, crec que només són projeccions de la fascinació per la Biblioteca d’Alexandria. Nascuda com un somni —el desig d’albergar tots els sabers coneguts—, va acabar adquirint proporcions de llegenda.
Vaig viure una de les etapes més estranyes de la meva vida en una ciutat habitada per milions de llibres. Una ciutat que, potser per inspiració d’aquella peculiar comunitat de paper, ha decidit existir en un passat inventat.
Recordo el meu primer matí a Oxford. Amb totes les credencials en ordre, orgullosa de la meva beca d’investigació, pretenia entrar directament a la Biblioteca Bodleiana i dedicar unes hores al plaer de la primera exploració. Tanmateix, em van interceptar al vestíbul, on un treballador de la biblioteca, després d’escoltar les meves explicacions, em va fer passar a un despatx apartat, com si el meu comportament fos tan sospitós i les meves pretensions tan tèrboles que calgués tractar-los a porta tancada, sense contaminar la innocència dels turistes i els estudiosos. Assegut a l’altra banda d’un escriptori, hi havia un home calb que em va interrogar sense establir contacte visual amb mi. Vaig contestar les preguntes, vaig justificar la meva presència i li vaig ensenyar tots els documents que em va demanar amb cortesia una mica intimidatòria. Es va fer un llarg silenci mentre ell anava introduint informació sobre mi a les seves vastes bases de dades, i després, amb els dits encara sobre el teclat, en una sorprenent pirueta en el temps, es va instal·lar en el passat medieval anunciant-me pomposament que havia arribat el moment del jurament. Em va oferir una petita baralla de targetes plastificades que recollien, cadascuna en un idioma diferent, les paraules que havia de pronunciar. Ho vaig fer. Vaig jurar que obeiria les normes. Que no robaria ni malmetria ni desfiguraria cap llibre. Que no calaria foc a la biblioteca ni ajudaria a provocar un incendi per contemplar amb plaer diabòlic les flamarades rugint mentre engolien els seus tresors fins a reduir-los a cendres. Tots els preliminars semblaven governats per la lògica distorsionada dels territoris fronterers, igual que en els vols als Estats Units, quan t’entreguen aquells surrealistes formularis d’immigració on et pregunten si pretens atemptar contra la vida del president.
De totes maneres, el meu jurament no va ser suficient; vaig haver de sotmetre’m als detectors, deixar que inspeccionessin el contingut de les meves bosses i entregar la motxilla a la consigna abans de poder travessar finalment el torniquet metàl·lic de l’entrada. Mentre em sotmetien a la resta de controls, em vaig recordar d’aquelles biblioteques de l’edat mitjana on s’encadenaven els llibres a les estanteries o als escriptoris per evitar robatoris. Vaig pensar en les fantàstiques malediccions llançades al llarg de la història contra els lladres de llibres, textos obscurament imaginatius que m’atrauen de manera inexplicable, potser perquè idear una bona maledicció no està a l’abast de qualsevol. Una antologia encara per escriure hauria de començar per les amenaçadores paraules inscrites a la biblioteca del monestir de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona, que trobo citades a Una historia de la lectura, d’Alberto Manguel: «Per a aquell qui roba, o demana prestat un llibre i no el torna al seu propietari, que se li mudi en serpent la mà i l’esquinci. Que quedi paralitzat i condemnats tots els seus membres. Que defalleixi de dolor, suplicant a crits misericòrdia, i que res no alleugi els seus patiments fins que pereixi. Que els cucs dels llibres li roseguin les entranyes com ho fa el remordiment que no cessa mai. I que quan, finalment, descendeixi al càstig etern, que les flames de l’infern el consumeixin per sempre».
Aquell primer dia em van assignar una targeta que, tal com vaig saber més tard, era de nivell lumpen a l’escala d’Oxford. Em donava dret a entrar a les biblioteques i colleges, però només per determinades zones i en horaris autoritzats; a consultar llibres i revistes, però no demanar-los prestats; a contemplar —sense gosar participar-hi— les extravagants litúrgies de la vida acadèmica. Aviat vaig esbrinar que Lewis Carroll va estudiar i fer classe a Oxford durant vint-i-sis anys. Aleshores vaig comprendre un enorme malentès: Alícia al País de les Meravelles és pur realisme literari. De fet, descriu a la perfecció les meves experiències durant aquelles primeres setmanes. Els llocs temptadors que podia entreveure per l’escletxa del pany, on hauria necessitat una poció màgica per complir els requisits d’accés. El meu cap xocant contra els sostres. Habitacions tan asfixiants que em venien ganes de treure els braços per les finestres i el peu per la xemeneia. Túnels, rètols, berenars de bojos, converses d’una lògica esmunyedissa. I personatges anacrònics absorts en cerimonials imprevisibles.
També vaig descobrir que a Oxford les relacions —d’amistat, de col·laboració doctoral o plagi, de servitud feudal, sexuals i altres variants— són estacionals i els seus ritmes segueixen el compàs del calendari del curs. Jo havia comès l’error d’arribar a mig trimestre, quan els estudiants ja havien acabat la fase de tempteig i tenien resoltes les necessitats essencials. La residència calvinista on m’allotjava tampoc no contribuïa a la meva integració. Les seves normes de comportament eren tan inhòspites com la ciutat mateix, i els horaris de tornada, conventuals. Recordo la tristesa de la cuina col·lectiva a les set de la tarda, amb les seves vuit neveres alineades; en una, hi havia un espai etiquetat amb el número de la meva habitació, com la signatura del llom d’un llibre, i fins i tot els espais de l’ouera estaven equitativament repartits de dos en dos. Tot disposat perquè cadascun es mantingués en el seu recinte numerat, sense envair el territori ni els comestibles aliens. Baixaves a sopar, feies la teva petita aportació a la bossa d’escombraries comuna i tornaves a l’estreta habitació emmoquetada que et corresponia.
Tenia tanta necessitat de parlar, que vaig començar a pidolar paraules. Vaig fer els meus primers abordatges lingüístics a la Biblioteca Sackler, que era el meu quarter general. Havia observat que el porter tenia una cara jovial i vermella —segurament per l’alcohol— en la qual es podia confiar. També vaig assaltar, atreta pels seus ulls escèptics, una de les vigilants del Museu Ashmolean. Els preguntava pels secrets de la ciutat, pels racons desconeguts de les biblioteques, per l’explicació dels misteris que abundaven en aquell lloc i dels quals ells eren sentinelles. D’aquesta manera vaig escoltar històries fascinants.
Vaig demanar explicacions sobre el sorprenent ritual que se seguia per demanar llibres: els bibliotecaris prenien nota de la teva petició i et citaven un o dos dies després, en una sala de lectura específica, a una hora precisa, per entregar-te el material. Si s’acostava el cap de setmana, el termini es podia allargar fins a tres o quatre dies. On són els llibres?, vaig preguntar. I llavors em van parlar de les dues ciutats superposades.
Cada dia, em van respondre, els bibliotecaris de la Bodleiana reben mil noves publicacions. Han de fer-los lloc, perquè l’endemà al matí arribaran, sense compassió, mil publicacions més. Cada any, la col·lecció augmenta en uns cent mil llibres i dues-centes mil revistes, és a dir, més de tres quilòmetres anuals d’estanteries. I els estatuts no permeten eliminar ni una pàgina de paper. A principis del segle XX, els edificis del circuit bibliotecari van quedar desbordats per l’allau de llibres. En aquella època, em van explicar, es van començar a construir magatzems subterranis i una xarxa de túnels equipats amb cintes transportadores per sota de la ciutat. En temps de la Guerra Freda, quan es van posar de moda els refugis nuclears, aquell laberint del subsol va assolir la seva esplendor mítica. Però l’allau de paper va desbordar els soterranis i amb la seva pressió amenaçava el clavegueram de la ciutat. Llavors van començar a enviar llibres a altres llocs, fora de la ciutat —a una mina abandonada i a naus industrials de la rodalia—. Hi ha bibliotecaris que s’encarreguen del transport, van afegir, tot i que més aviat tenen aspecte d’operadors de grua amb armilles fluorescents.
Gràcies a aquestes converses —les primeres mostres de simpatia que vaig percebre—, em vaig començar a reconciliar amb Oxford. Quan passejava sola, em semblava que sentia l’eco de les cintes transportadores que movien els llibres sota els meus passos, fent-me companyia. Me’ls imaginava allà sota, en els túnels humits i secrets, com les criatures de Fraggle Rock de la meva infantesa, o com els personatges de la pel·lícula Underground. Em vaig relaxar. Vaig abaixar la guàrdia. Vaig acceptar que a Oxford les extravagàncies tenien raons objectives. Em vaig sentir més còmoda, fins i tot lliure, en la meva posició marginal de forastera maldestra. I amb paciència, vaig aconseguir trobar altres memorables inadaptats.
Enmig de la boira de cada matí, quan m’aventurava als carrers borrosos, em feia la sensació que tota la ciutat gravitava sobre un mar de llibres, com una catifa màgica en ple vol.
Un matí de pluja monòtona i ombres d’aigua a les parets, la meva amiga la vigilant em va explicar que el Museu Ashmolean, on ella treballava i jo l’anava a veure, havia sigut el primer museu públic en un sentit modern. Em va agradar saber-ho. Sempre m’emociona ser als llocs on alguna cosa comença, en els territoris de les primeres coses.
Va ser un petit tomb històric, gairebé imperceptible en el seu moment: el 1677, Elias Ashmole va regalar el seu gabinet de curiositats —monedes antigues, gravats, mostres geològiques curioses, animals exòtics dissecats— a la ciutat d’Oxford. Ja no seria més una col·lecció privada, un luxe familiar que heretarien els fills i els nets com a símbol de la seva privilegiada posició social, sinó que pertanyeria als estudiants i a totes les persones curioses que volguessin visitar-lo.
En aquella època, les innovacions, que en un món decididament conservador no tenien gaire bona fama, sempre solien disfressar-se de tradició recuperada. Amb l’afany de reviure antigues glòries, la col·lecció pública regalada per Ashmole, una novetat sense nom ni precedents, es va anomenar «museu». Era una manera de traçar un eix imaginari entre Alexandria i Oxford. Ja existia una Gran Biblioteca; necessitaven el seu Museu. Convençuts de restaurar el passat, havien creat una cosa diferent, que triomfaria: un aliatge d’idees antigues i inquietuds contemporànies. Va ser aquest concepte de museu com a lloc d’exhibició el que es va acabar establint a Europa, i no el model alexandrí de comunitat de savis.
El 1759 es va inaugurar el Museu Britànic de Londres. I a la França del 1793, l’Assemblea Nacional revolucionària va confiscar a la monarquia el palau del Louvre amb totes les seves obres d’art per convertir-lo en un museu. Va ser un nou símbol radical. Els revolucionaris volien abolir la idea que el passat era propietat d’una única classe social. Les coses antigues no podien continuar sent només un caprici de la noblesa, la Revolució Francesa va expropiar la història als aristòcrates. A finals del segle XIX, anar a exhibicions de quincalles antigues, quadres de vells mestres, manuscrits i primeres edicions de llibres, es va convertir en un passatemps de moda per als europeus. I va travessar l’oceà, cap als Estats Units. El 1870, un grup d’empresaris va fundar el Metropolitan de Nova York; el MoMA seria el primer museu privat d’art modern. Un empresari miner anomenat Solomon R. Guggenheim i els seus hereus seguirien aquest camí, que avui dia ha gestat un gran negoci turístic, comercial i fins i tot immobiliari. L’herència d’Alexandria, per una insòlita decisió d’Elias Ashmole, s’ha irradiat fins a formar una poderosa xarxa. Els museus s’han anomenat «les catedrals del segle XXI».
Aquí s’hi amaga una atractiva paradoxa: que tots puguem estimar el passat és un fet profundament revolucionari.
Les biblioteques més antigues de les quals tenim notícia, al Pròxim Orient —Mesopotàmia, Síria, Àsia Menor i Pèrsia—, també van llançar malediccions contra els lladres i destructors de textos.
«A aquell que s’apropiï de la tauleta mitjançant robatori o se l’endugui per la força o faci que el seu esclau la robi, que Shamash li arrenqui els ulls, que Nabu i Nisaba el tornin sord, que Nabu dissolgui la seva vida com l’aigua».
«A aquell que trenqui aquesta tauleta o la posi en aigua o l’esborri fins que no es pugui entendre, que els déus i les deesses del cel i de la terra el castiguin amb una maledicció que no es pugui trencar, terrible i sense pietat, mentre visqui, perquè el seu nom i la seva sement quedin esborrats de la terra i la seva carn sigui pastura dels gossos».
Llegint aquestes esgarrifoses amenaces que profereixen, podem intuir la importància que aquelles remotes col·leccions tenien per als seus propietaris. En aquell temps encara no existia el comerç de llibres, i només els podies aconseguir copiant-los tu mateix (i per això havies de ser un escriba professional) o arrabassant-los als altres com a botí de guerra (i per això havies de derrotar l’enemic en perilloses batalles).
Inventats fa cinc mil anys, els llibres dels quals estem parlant, en realitat els avantpassats dels llibres —i de les tauletes tàctils—, eren les tauletes d’argila. A les ribes dels rius de Mesopotàmia no hi havia joncs per fer papir, i escassejaven altres materials com la pedra, la fusta o la pell, però l’argila era abundant. Per això els sumeris van començar a escriure sobre la terra que sostenia els seus passos. Aconseguien una superfície per escriure modelant petites masses d’argila d’uns vint centímetres de longitud, de forma rectangular i aplanada, semblants a les nostres tauletes de set polzades. I van desenvolupar un estil d’escriptura a base de fenedures de punxó a l’argila tova. L’aigua esborrava les lletres escrites sobre el fang, però a canvi, el foc, que ha sigut botxí de tants llibres, coïa les tauletes d’argila com un forn de terrissaire, fent-les més duradores. La majoria de les tauletes que els arqueòlegs han rescatat es conserven precisament perquè van cremar enmig de les flames d’un incendi. Els llibres oculten històries increïbles de supervivència; en rares ocasions —els incendis de Mesopotàmia i Micenes, els abocadors d’Egipte, l’erupció del Vesuvi—, les forces destructives els han salvat.
Les primeres biblioteques del món van ser llocs humils, petits magatzems amb estanteries adossades a les parets i fileres de tauletes col·locades en posició vertical, l’una al costat de l’altra, sobre els prestatges. En realitat, els especialistes en el Pròxim Orient antic prefereixen anomenar-les «arxius». Allà s’hi guardaven factures, albarans d’entrega, rebuts, inventaris, contractes matrimonials, acords de divorci, actes de judicis, codis legals. I en un petit percentatge, també literatura, sobretot poemes i himnes religiosos. En les excavacions del palau de Hattusa, la capital hitita, a l’actual Turquia, s’hi han trobat diversos espècimens d’un curiós gènere literari: oracions per combatre la impotència sexual.
A la Biblioteca de Hattusa —i abans a Nippur, al sud de Mesopotàmia— hi han aparegut tauletes que contenen catàlegs de les col·leccions. En aquests catàlegs, com que encara no era costum posar títol als llibres, cada obra s’identificava per la primera ratlla del text o per un breu resum del contingut. Per evitar la dispersió dels textos que eren molt extensos, s’esmentava el nombre de tauletes que els formaven. A vegades hi figurava el nom de l’autor i altres dades accessòries. L’existència d’aquests inventaris ens demostra que cap al segle XIII aC les biblioteques començaven a créixer i els lectors ja no podien fer-se’n una idea amb una simple ullada al prestatge de les tauletes. A més, revela un gran avenç teòric: la consciència de la unitat de la col·lecció com a assoliment i com a aspiració. Un catàleg no és un simple apèndix de la biblioteca; és el seu concepte, el seu nexe i el seu apogeu.
Les biblioteques del Pròxim Orient no van ser mai públiques. Pertanyien a les elitistes escoles d’escribes, que necessitaven textos com a model per a l’aprenentatge, o eren prerrogativa exclusiva dels reis. El monarca assiri Assurbanipal, que va viure durant el segle VII aC, va ser el col·leccionista més important de llibres abans de Ptolemeu. Assurbanipal diu en una tauleta que va crear la Biblioteca de Nínive per a la seva «reial contemplació i lectura». Tenia un talent poc corrent en la monarquia d’aquella època i del qual li agradava delectar-se: coneixia l’art d’escriure, «que entre els reis, els meus predecessors, ningú no va aprendre». A la seva biblioteca, els arqueòlegs hi han desenterrat al voltant de trenta mil tauletes, de les quals només cinc mil són literàries. S’hi ha trobat l’habitual barreja de documents d’arxiu, llibres sobre auguris, religió i màgia, juntament amb obres més famoses de la literatura del Pròxim Orient.
La biblioteca de l’orgullós rei Assurbanipal, el precedent més proper de la Gran Biblioteca d’Alexandria, no va posseir la seva universalitat. Era un conjunt de documents i textos útils per a les cerimònies i els rituals públics. Fins i tot les obres literàries hi tenien el seu lloc per motius pràctics, perquè el rei necessitava conèixer els mites fundacionals del seu poble. Sense excepció, totes les biblioteques del Pròxim Orient van deixar d’existir i es van enfonsar en l’oblit. Els escrits d’aquells grans imperis van romandre enterrats sota la sorra dels deserts juntament amb les seves ciutats destruïdes, i les restes descobertes de la seva escriptura eren indesxifrables. L’oblit va ser tan complet, que quan els viatgers van trobar inscripcions cuneïformes a les ruïnes de les ciutats aquemènides, molts es van pensar que eren simples adorns del muntant de portes i finestres. Després de segles de silenci, va ser la passió dels investigadors la que en va desenterrar els vestigis i va aconseguir desxifrar les llengües oblidades de les tauletes.
En canvi, els llibres d’Atenes, Alexandria i Roma no han callat mai del tot. Al llarg dels segles han mantingut una conversa en xiuxiuejos, un diàleg que parla de mites i llegendes, però també de filosofia, ciència i lleis. D’alguna manera, potser sense saber-ho, nosaltres formem part d’aquesta conversa.
La Biblioteca d’Alexandria també tenia avantpassats egipcis, però són els que apareixen més borrosos a la foto de família. Durant els segles faraònics hi va haver biblioteques particulars i biblioteques en els temples, però les notícies que en tenim són vagues. Les fonts esmenten cases de llibres, arxius on s’hi guardava la documentació administrativa, i cases de la vida, dipòsits de la mil·lenària tradició, on copiaven, interpretaven i protegien els textos sagrats. Els detalls més precisos sobre una biblioteca egípcia els relata un viatger grec, Hecateu d’Abdera, que en temps de Ptolemeu i va aconseguir una visita guiada pel temple d’Amon a Tebes. Descriu com una experiència exòtica el seu recorregut pel laberint de sales, patis, passadissos i habitacions del recinte. En una galeria coberta diu haver-hi vist la biblioteca sagrada sobre la qual hi havia escrit: «Espai de cura de l’ànima». Més enllà de la bellesa d’aquesta idea —la biblioteca com a clínica de l’ànima—, amb prou feines sabem res sobre les col·leccions de llibres egipcis.
Igual que l’escriptura cuneïforme, els signes jeroglífics van quedar oblidats durant més d’un mil·lenni. Com pot ser? Per què el llarg passat escrit es va convertir en un embull de dibuixos incomprensibles? En realitat, molt poques persones sabien llegir i escriure a Egipte (només els membres de la casta dels escribes, el grup més poderós del país després del rei i la seva família). Per arribar a ser escriba calia dominar centenars i, amb el pas del temps, milers de signes. Era un aprenentatge lent que només es podien permetre els més rics en escoles exclusives, semblants als nostres MBA per formar alts executius. Entre els escribes que es formaven en aquestes escoles, s’escollien els alts funcionaris i sacerdots del regne, que després intervenien en les lluites successòries dels faraons i ho aprofitaven per imposar els seus criteris i conveniències. No em puc estar de citar un text egipci molt llunyà en el temps i, tanmateix, estranyament familiar. En aquest text, un senyor madur i adinerat, Dua-Kheti, llança una d’aquelles inconfusibles filípiques paternes al seu fill Pepi per fer el gandul a l’escola d’escribes, que està costant un ull de la cara a la família: «Aplica’t als llibres. He vist el ferrer fent la seva feina. Té els dits com urpes de cocodril. El barber afaita fins al final de la tarda i ha d’anar d’un carrer a l’altre buscant a qui pot afaitar [...]. El tallador de canyes ha de viatjar al delta, després de fer més del que els seus braços poden fer, els mosquits l’han destrossat, i les mosques l’han matat. [...]. Mira, no hi ha professió que estigui lliure de director, excepte la d’escriba. Ell és el cap. Si coneixes l’escriptura, t’anirà més bé que en les professions de les quals t’he parlat. Uneix-te a persones distingides».
No sabem si Pepi es va prendre seriosament la reprensió del seu pare i, remugant, va estudiar per obrir-se camí a l’elit social egípcia. En aquest cas, després d’uns anys durs d’assajar els traços i d’aguantar les trompades dels professors, coneguts per la seva mà dura, Pepi s’hauria guanyat el dret d’exhibir els distingits utensilis de l’escriba: pinzells amb cerres de diferents gruixos, una paleta amb ranura, bosses de pigments, una closca de tortuga per barrejar-los i un tauler de fusta noble per col·locar-hi el papir a sobre i tenir un suport ferm, perquè no era costum utilitzar taules per escriure, sinó repenjar-se assegut sobre les cames encreuades.
En canvi, coneixem la història dels últims escribes egipcis, que van ser testimonis del naufragi de la seva civilització. A partir de l’edicte de Teodosi i, l’any 380, el cristianisme es va convertir en religió d’Estat, única i obligatòria, i van ser prohibits els cultes pagans a l’Imperi romà. Tots els temples dels antics déus es van tancar, llevat del temple d’Isis a l’illa de Files, al sud de la primera cascada del Nil. Allà s’hi va refugiar un grup de sacerdots, que eren dipositaris dels secrets de la seva sofisticada escriptura i als quals havien prohibit transmetre el seu saber. Un d’ells, Nesmet-Ajom, va gravar sobre els murs del temple l’última inscripció jeroglífica escrita i que acaba amb les paraules «per a sempre eternament». Uns anys després, l’emperador Justinià va recórrer a la força militar per tancar el temple on els sacerdots d’Isis resistien, fent presoners els rebels. Egipte va enterrar els seus vells déus, amb els quals convivia des de feia mil·lennis. I amb els seus déus, els objectes de culte i el llenguatge mateix. Tan sols amb una generació va desaparèixer tot. I han calgut catorze segles per tornar a descobrir la clau d’aquell llenguatge.
A principis del segle XIX va començar una apassionant cursa per desxifrar els jeroglífics egipcis. Els millors orientalistes europeus es van enfrontar al repte de recuperar la llengua perduda, vigilant-se de reüll els uns als altres. Van ser unes dècades d’exaltació i suspens en el món científic, i també d’enveges i set de glòria. El tret de sortida de la competició va sonar a quaranta-vuit quilòmetres d’Alexandria, el juliol del 1799. L’any anterior, Napoleó, que somiava a seguir els passos d’Alexandre, havia dut les seves tropes a calcinar-se al desert d’Egipte amb la sana intenció de molestar els seus enemics britànics. L’expedició va ser un fiasco, però va servir perquè els europeus s’enamoressin de les antiguitats faraòniques. Als voltants del port d’Ar-Rashid, que els francesos anomenaven Rosetta, un soldat va trobar —mentre treballava a les obres de construcció d’una fortalesa militar— una llosa amb unes inscripcions estranyes. Quan la seva pala va xocar contra aquell feixuc tros de basalt fosc enfonsat al llot, el soldat segurament va proferir un reguitzell de renecs. No sabia que estava a punt de treure a la llum una cosa extraordinària. Aquell tros de pedra seria universalment conegut temps després amb el nom de pedra de Rosetta.
Aquesta peça memorable és un fragment d’una antiga estela egípcia on el rei Ptolemeu V va ordenar gravar-hi un decret sacerdotal traduït a tres tipus d’escriptura —jeroglífica, demòtica (l’última fase de l’escriptura egípcia) i grega—, una cosa semblant a la publicació d’una llei autonòmica dels nostres dies en les tres llengües cooficials de la regió. Un capità del cos d’enginyers que treballava a Rosetta va comprendre que aquella estela trencada era un descobriment valuós, i va fer traslladar els seus 760 quilos de pes fins a l’Institut Egipci del Caire, acabat de fundar per la munió de savis i arqueòlegs que viatjaven juntament amb les tropes de l’expedició francesa. Ells van fer-ne impressions amb tinta, que més endavant distribuirien entre els estudiosos atrets pel repte. Quan l’almirall Nelson va expulsar l’exèrcit napoleònic d’Egipte, es va apoderar de la pedra de Rosetta entre queixes i protestes franceses, i la va traslladar al Museu Britànic, on avui dia és la peça més visitada.
Era l’any 1802. Llavors va començar un duel d’intel·ligències.
El que intenta desxifrar una llengua desconeguda s’endinsa en un caos de paraules, perseguint ombres. És una tasca gairebé impossible si no hi ha una base per entendre’n el sentit, si s’ignora fins i tot el tema del qual tracten les frases enigmàtiques. En canvi, quan existeix una traducció del text misteriós en un idioma conegut, l’investigador ja no està perdut perquè té a les mans un mapa del territori inexplorat. Per això, els lingüistes van intuir de seguida que el fragment grec de la pedra de Rosetta obriria les portes de l’idioma perdut de l’antic Egipte. L’aventura de poder-lo desxifrar va despertar un nou interès per la criptografia, que a finals del segle XIX i principis del XX envairia la imaginació d’Edgar Allan Poe en el seu conte «L’escarabat d’or» i de Conan Doyle a «El misteri dels ballarins».
Durant els primers anys del segle XIX, l’enigma egipci va resistir els assalts dels lingüistes, desorientats per la mutilació de les inscripcions. Escapçat el principi de l’escriptura jeroglífica i el final de la grega, era gairebé impossible establir correspondències clares entre el text egipci i la seva traducció. Però al voltant dels anys vint les peces van començar a encaixar, i els noms propis dels reis macedonis van ser-ne la clau. En la inscripció jeroglífica, apareixien diversos signes esculpits a dins d’uns anells ovalats que els experts anomenen «cartutxos». El primer pas cap endavant va ser suposar que els cartutxos albergaven els noms propis dels faraons. El britànic Thomas Young va aconseguir desxifrar el nom de Ptolemeu, i més tard, el francès Jean-François Champollion va llegir el de Cleòpatra. Gràcies a aquest primer grup de sons desvelats, Champollion, fabulós poliglot, va descobrir semblances entre l’enigmàtic idioma egipci i la llengua copta, que ell dominava. A partir d’aquesta intuïció, durant anys de treball obsessiu comparant inscripcions i esforçant-se per traduir-les, va elaborar un diccionari de jeroglífics i una gramàtica de l’egipci. Va morir poc després, a l’edat de quaranta-un anys, amb la salut destrossada per dècades de sobrietat, fred, pobresa i llargues jornades d’estudi.
El nom de Ptolemeu va ser la clau que va obrir el pany. Després de segles de sigil, els papirs i els monuments egipcis van tornar a parlar.
Avui dia existeix una iniciativa anomenada Projecte Rosetta que aspira a protegir de l’extinció les llengües humanes. Els lingüistes, antropòlegs i informàtics responsables del projecte, amb seu a San Francisco, han dissenyat un disc de níquel on se les han enginyat per gravar-hi a escala microscòpica un mateix text amb la seva traducció a mil idiomes. Encara que es morís l’última persona capaç de recordar alguna d’aquestes mil llengües, les traduccions paral·leles permetrien rescatar els significats i les sonoritats perdudes. El disc és una pedra de Rosetta universal i portàtil, un acte de resistència davant de l’oblit irrevocable de les paraules.
Abans de la invenció de la impremta, cada llibre era únic. Perquè existís un nou exemplar, algú l’havia de reproduir lletra per lletra, paraula per paraula, en un exercici pacient i esgotador. Hi havia poques còpies de la majoria de les obres, i la possibilitat que un determinat text s’extingís completament era una amenaça molt real. A l’Antiguitat, en qualsevol moment, l’últim exemplar d’un llibre podia anar desapareixent en un prestatge, devorat pels tèrmits o destruït per la humitat. I mentre l’aigua o les mandíbules de l’insecte actuaven, una veu era silenciada per sempre més.
De fet, aquesta petita obra de destrucció es va produir moltes vegades. En aquell temps, els llibres eren fràgils. D’entrada, tots tenien més probabilitats de desaparèixer que de perdurar. La seva supervivència depenia de l’atzar, dels accidents, de l’estima que els tenien els seus propietaris, i molt més que avui dia, de la seva matèria primera. Eren objectes delicats, fabricats amb materials que es deterioraven, es trencaven o es disgregaven. La invenció del llibre és la història d’una batalla contra el temps per millorar els aspectes tangibles i pràctics —la durada, el preu, la resistència, la lleugeresa— del suport físic dels textos. Cada avenç, per ínfim que pogués semblar, incrementava l’esperança de vida de les paraules.
La pedra és duradora, per descomptat. Els antics hi van gravar les seves frases, tal com seguim fent nosaltres a les plaques, làpides, blocs i pedestals que habiten a les nostres ciutats. Però un llibre només pot ser de pedra metafòricament. La pedra de Rosetta, amb els seus gairebé vuit-cents quilos de pes, és un monument, i no un objecte. El llibre ha de ser portàtil, ha d’afavorir la intimitat de qui escriu i llegeix, ha d’acompanyar els lectors i ha de cabre en el seu equipatge.
L’avantpassat més proper dels llibres van ser les tauletes. Ja he parlat de les tauletes d’argila de Mesopotàmia, que es van estendre pels actuals territoris de Síria, l’Iraq, l’Iran, Jordània, Líban, Israel, Turquia, Creta i Grècia, i en algunes zones es van continuar utilitzant fins a principis de l’era cristiana. Les tauletes s’endurien, com la tova, assecant-les al sol. Si se’n mullava la superfície, era possible esborrar els traços i escriure-hi de nou. Rares vegades es coïen en forns, com els totxos, perquè llavors l’argila ja no es podia tornar a utilitzar. Les tauletes es guardaven a recer de la humitat, apilades en estanteries de fusta i també en cistells de vímet i gerres. Eren barates i lleugeres, però trencadisses.
Actualment es conserven tauletes de la mida d’una targeta de crèdit o d’un telèfon mòbil, i tota una gamma de mides creixents fins als grans exemplars de trenta i trenta-cinc centímetres. Encara que s’hi escrivís per les dues bandes, no hi cabien els textos extensos. Això era un gran inconvenient: quan una sola obra quedava repartida en diverses peces, hi havia moltes possibilitats que s’extraviessin algunes tauletes i, per tant, parts del relat.
A Europa, van ser encara més habituals les tauletes de fusta, metall o marfil cobertes amb un bany de cera i resina. S’escrivia sobre la superfície de cera amb un instrument afilat fet d’os o de metall, que per l’extrem oposat acabava en forma d’espàtula per poder esborrar fàcilment els errors. Aquestes peces encerades van acollir la majoria de les cartes de l’Antiguitat i també els esborranys, les anotacions i tots els seus textos efímers. Amb aquests objectes els infants s’iniciaven a l’escriptura, tal com nosaltres ho fem amb les inoblidables llibretes pautades.
Les tauletes rectangulars van ser un descobriment formal. El rectangle ens produeix un estrany plaer a la vista. Delimita un espai equilibrat, concret, abastable. La majoria de finestres, d’aparadors, de pantalles, de fotografies i de quadres són rectangulars. I també els llibres, després de successives proves i assajos, han acabat sent definitivament rectangulars.
El rotlle de papir va suposar un fantàstic avenç en la història del llibre. Els jueus, els grecs i els romans el van adoptar amb tant d’entusiasme que van arribar a considerar-lo un tret cultural propi. En comparació amb les tauletes, els fulls de papir són un material fi, lleuger i flexible, i quan s’enrotllen, una gran quantitat de text queda emmagatzemat en molt poc espai. Un rotlle de dimensions habituals podia contenir una tragèdia grega completa, un diàleg breu de Plató o un evangeli. Això representa un prodigiós avenç en l’esforç per conservar les obres del pensament i la imaginació. Els rotlles de papir van relegar les tauletes a un ús secundari (a les anotacions, els esborranys i els textos peribles). Eren com aquells fulls rebutjats de la impressora —els que anomenem «paper en brut»— que fem servir per elaborar llistes de propòsits que incomplirem, o les donem als nens perquè dibuixin.
Tanmateix, els papirs tenien inconvenients. En el clima sec d’Egipte, conservaven la flexibilitat i la blancor, però la humitat d’Europa els ennegria, i els tornava fràgils. Si els fulls de papir s’humitegen i s’assequen diverses vegades, es desfan. Durant l’Antiguitat, els rotlles més preuats es guardaven protegits en gerres, en caixes de fusta o en bosses de pell. A més, només s’aprofitava una banda del rotlle, la cara on les fibres vegetals corrien horitzontals, en paral·lel a les ratlles d’escriptura. A l’altra banda, els filaments verticals obstaculitzaven el moviment del càlam. La cara escrita quedava a l’interior del rotlle, per protegir-la de la llum i del frec.
Els llibres de papir —lleugers, bonics i transportables— eren objectes delicats. La lectura i l’ús habitual els consumien. El fred i la pluja els destruïen. Com que eren matèria vegetal, despertaven la golafreria dels insectes, i cremaven fàcilment.
Tal com he dit, els rotlles només es fabricaven a Egipte. Eren productes d’importació mantinguts per una pròspera estructura comercial que va continuar viva, fins i tot sota la dominació musulmana, fins al segle XII. Els faraons i reis egipcis, senyors del monopoli, decidien el preu de les vuit varietats de papir que circulaven en el mercat. I de manera semblant als països exportadors de petroli, els sobirans egipcis aplicaven al seu gust les mesures de pressió o sabotatge.
Això va succeir, amb inesperades conseqüències per a la història del llibre, a principis del segle II aC. El rei Ptolemeu V, rosegat per l’enveja, buscava la manera de perjudicar una biblioteca rival fundada a la ciutat de Pèrgam, a l’actual Turquia. L’havia creat un rei hel·lenístic de cultura grega, Èumenes ii, reproduint un segle més tard l’avidesa i els mètodes poc escrupolosos dels primers Ptolemeus a l’hora d’aconseguir llibres. També es va llançar a la caça de llumeneres intel·lectuals, i va atraure un grup de savis que van formar una comunitat paral·lela a la del Museu. Des de la seva capital, Èumenes intentava eclipsar la brillantor cultural d’Alexandria en un moment en què declinava el poder polític egipci. Ptolemeu, conscient que els millors temps havien quedat enrere, es va enfurismar davant d’aquest desafiament. No estava disposat a suportar greuges contra la Gran Biblioteca, que simbolitzava l’orgull de la seva estirp. Es diu que va fer empresonar el seu bibliotecari, Aristòfanes de Bizanci, quan va descobrir que planejava instal·lar-se a Pèrgam sota la protecció del rei Èumenes, acusant l’un de traïció i l’altre de robatori.
A més d’empresonar Aristòfanes de Bizanci, el contraatac de Ptolemeu a Èumenes va ser visceral. Va interrompre el subministrament de papir al regne d’Èumenes, per doblegar la biblioteca enemiga privant-la del millor material d’escriptura existent. La mesura podria haver sigut demolidora, però —per frustració del venjatiu rei— l’embargament va impulsar un gran avenç que, a més, immortalitzaria el nom de l’enemic. A Pèrgam van reaccionar perfeccionant l’antiga tècnica oriental d’escriure sobre cuir, una pràctica que fins aleshores havia sigut secundària i local. En record de la ciutat que el va universalitzar, el producte millorat es va anomenar «pergamí». Uns quants segles més tard, aquest descobriment canviaria la fisonomia i el futur dels llibres. El pergamí es fabricava amb pells de vedell, ovella, moltó o cabra. Els artesans les submergien en un bany de calç durant unes quantes setmanes abans d’assecar-les tensades en un bastidor de fusta. L’estirament alineava les fibres de la pell formant una superfície llisa, que després raspaven fins a obtenir la blancor, la bellesa i el gruix desitjats. El resultat d’aquell llarg procés d’elaboració eren unes làmines suaus, primes, aprofitables per les dues cares per poder-hi escriure i, sobretot —i aquesta és la clau—, duradores.
L’escriptor italià Vasco Pratolini va dir que la literatura consisteix a fer exercicis de cal·ligrafia sobre la pell. Tot i que no pensava en el pergamí, la imatge és perfecta. Quan va triomfar el nou material d’escriptura, els llibres es van transformar en això precisament: en cossos habitats per les paraules, en pensaments tatuats a la pell.
La nostra pell és una gran pàgina en blanc; el cos, un llibre. El temps va escrivint a poc a poc la seva història a les cares, als braços, als ventres, als sexes, a les cames. Tot just arribem al món, ens imprimeixen una gran «O» a la panxa, el melic. Després, van apareixent lentament altres lletres. Les línies de la mà. Les pigues, com punts i a part. Les ratlles que deixen els metges quan obren la carn i després la cusen. Amb el pas dels anys, les cicatrius, les arrugues, les taques i les ramificacions varicoses tracen les síl·labes que relaten una vida.
Torno a llegir el Rèquiem de la meravellosa poeta Anna Akhmatova, on descriu les llargues files de dones davant de la presó de Leningrad. Anna va conèixer a fons la desgràcia: el seu primer marit va ser afusellat; el segon va morir d’extenuació en un camp de treball del Gulag; el seu únic fill va ser detingut diverses vegades i va estar deu anys pres. Un dia, quan es va veure al mirall amb el seu aspecte demacrat i els solcs que el patiment li estava formant a la cara, va recordar la imatge de les antigues tauletes mesopotàmiques. I va escriure un vers trist i inoblidable: «Ara sé com traça el dolor rudes pàgines cuneïformes a les galtes». Jo també, en certes ocasions, he trobat persones amb la cara que sembla argila incisa per la pena. I després de llegir el poema d’Akhmatova, ja no ho puc evitar: les tauletes assíries em suggereixen rostres de persones que han viscut —han patit— molt.
Però no només el temps escriu sobre la pell. Algunes persones es fan tatuar frases i dibuixos per adornar-se com pergamins il·luminats. No ho he fet mai i, tanmateix, comprenc aquesta pulsió per deixar empremta, per acolorir i convertir en text el propi cos. Recordo les setmanes extasiades que vaig viure amb una amiga adolescent quan va decidir fer-se el seu primer tatuatge. Va alçar davant meu la gasa que el cobria. Vaig mirar fixament les lletres encara tendres i la carn del braç envermellida; quan el múscul es tensava, les paraules semblava que tremolaven amb un subtil moviment propi. Em vaig sentir fascinada per aquella frase capaç de palpitar, de suar, de sagnar (un llibre viu).
Sempre m’ha intrigat saber què escriu la gent en el llibre de la seva pell. Una vegada vaig conèixer un tatuador i vam parlar sobre el seu ofici. La majoria, em va dir, es tatua amb el desig de recordar per sempre una persona o un fet. El problema és que els nostres «sempres» acostumen a ser efímers, i aquesta mena de tatuatges són els que estadísticament provoquen més penediments. Altres clients trien frases positives, lletres de cançons pop, poemes. Fins i tot quan els textos són clixés, males traduccions o lletres sense gaire sentit, tenir-los gravats al cos els fa sentir únics, especials, bonics i plens de vida. Crec que el tatuatge és una supervivència del pensament màgic, el rastre d’una fe ancestral en l’aura de les paraules.
El pergamí viu no és només una metàfora, la pell humana pot transportar missatges escrits i ser llegida. En situacions excepcionals, els cossos serveixen com a canal ocult d’informació. L’historiador Heròdot explica una estupenda història —basada en fets reals— sobre tatuatges, intrigues i espies de temps antics. En una època de grans turbulències polítiques, un general atenès que es deia Histieu volia esperonar el seu gendre Aristàgores, tirà de Milet, per fer esclatar una revolta contra l’Imperi persa. Es tractava d’una conspiració altament perillosa en la qual tots dos es jugarien la vida. Els camins estaven vigilats i previsiblement als missatgers d’Aristàgores els escorcollarien abans d’arribar a Milet, a l’actual Turquia. On podien portar amagada una carta que els condemnava a la tortura i a la mort lenta si es descobria? El general va tenir una idea enginyosa: li va afaitar el cap al més lleial dels seus esclaus, li va tatuar un missatge al cuir cabellut i va esperar que li tornessin a créixer els cabells. Les paraules tatuades eren: «Histieu a Aristàgores: revolta Jònia». Quan els cabells van despuntar i van tapar la consigna subversiva, va enviar l’esclau a Milet. Per a més seguretat, l’esclau no sabia res de la conjuració. Només tenia ordres d’afaitar-se els cabells a casa d’Aristàgores i dir-li que fes una ullada al seu crani pelat. Sigil·lós com un espia de la Guerra Freda, el missatger va viatjar, va estar tranquil mentre l’escorcollaven, va arribar a la seva destinació sense que el complot es descobrís i es va rapar el cap. El pla va tirar endavant. Ell no va saber mai —ningú no es pot llegir la seva pròpia coroneta— què deien les paraules incendiàries tatuades per sempre més al seu cap.
Aquesta misteriosa xarxa que tramen el temps, la pell i les paraules es troba en el nucli del thriller Memento, dirigit per Christopher Nolan. El seu perplex protagonista, Leonard, pateix amnèsia anterògrada a causa d’un trauma. No pot emmagatzemar els records recents; la consciència de tots els seus actes s’esvaeix al cap de poc temps sense deixar empremtes. Cada matí es desperta sense recordar res del dia anterior, dels mesos anteriors, de tot el temps transcorregut des del tràgic accident que li va provocar el dany cerebral. Malgrat la malaltia, Leonard pretén trobar l’home que va violar i matar la seva dona, i venjar-se’n. Ha creat un sistema que li permet moure’s per un món que s’esborra, sembrat d’intrigues, manipulacions i trampes: es fa tatuar a les mans, als braços i al pit la informació essencial sobre ell mateix, i cada dia hi retroba la seva pròpia història. Amb una identitat amenaçada per l’oblit, només la lectura dels seus tatuatges li permet mantenir la recerca i el propòsit. La veritat del relat se’ns escapa entre l’embull de mentides dels personatges, incloent-hi Leonard, de qui acabem sospitant. La pel·lícula està construïda amb l’estructura d’un puzle fragmentari, com la ment del seu protagonista i com el mateix món contemporani. Indirectament, també és una reflexió sobre la naturalesa dels llibres: extensions de la memòria, els únics testimonis —imperfectes, ambigus però insubstituïbles— dels temps i els llocs on no arriba el record viu.
Unes quantes vegades al mes, entrava per una porta de la part del darrere del palau Medici Riccardi de la Via de’ Ginori, just a continuació del mur emmerletat del jardí. La façana era del color vainilla tan típic de Florència. Necessitava respirar la senzillesa d’aquelles cases i aquells patis abans d’afrontar l’envestida barroca i l’asfixiant cascada de daurats que m’esperaven a l’interior de la Biblioteca Riccardiana. Allà vaig tenir per primer cop entre les mans un manuscrit de pergamí realment valuós.
Durant les llargues hores d’estudi a la luxosa sala de lectura, vaig poder tramar meticulosament cada detall del pla per atrapar la meva presa. La veritat és que no em calia consultar cap manuscrit per a la investigació, però vaig adoptar la meva millor expressió d’honradesa acadèmica davant dels responsables de la biblioteca. L’objectiu de la incursió era exclusivament hedonista: volia tocar i acariciar aquell llibre, desitjava experimentar el plaer sensual tan severament custodiat pels guardians del patrimoni. M’excitava tocar una obra d’art nascuda per a la delectança d’un aristòcrata i la seva colla d’amics privilegiats; allò era la deliciosa transgressió d’una pobra noia que feia malabarismes per pagar el lloguer a Florència. No oblidaré mai aquells minuts d’intimitat —gairebé eròtica— amb un Petrarca del segle XIV. Mentre seguia el ritual d’accés als manuscrits de valor incalculable —entregar la motxilla als bibliotecaris, conservar només un full de paper i un llapis, col·locar-me els guants de cotó, sotmetre’m a la vigilància dels guardians del tresor—, confesso que vaig sentir unes agradables fiblades de mala consciència per les molèsties que estava provocant el meu extravagant fetitxisme llibresc. A vegades m’imaginava que com a càstig s’abalançaria a sobre meu alguna de les al·legories que suraven en les pintures del sostre entre núvols i escuts heràldics. Era especialment amenaçadora la dona rossa i grassoneta que levitava al capdamunt de tot; si no m’equivoco, era la Saviesa brandant l’esfera de l’orbe.
Vaig poder gaudir dels fruits de la meva impostura durant gairebé una hora, i les notes que vaig prendre —representant el paper d’una paleògrafa aplicada— descrivien només les meves felices impressions sensorials. Quan passava les pàgines, el pergamí crepitava. El xiuxiueig dels llibres, vaig pensar, és diferent a cada època. Em van impressionar la bellesa i la regularitat de l’escriptura traçada per una mà experta. Vaig veure els rastres del temps, aquelles pàgines esquitxades de taques groguenques com les mans pigades del meu avi.
Potser l’impuls d’escriure aquest assaig va néixer llavors, a l’escalf d’aquell llibre de Petrarca que crepitava com una suau foguera. Després he tingut altres manuscrits de pergamí entre les mans, i he après a mirar-los més bé, però la memòria sempre s’aferra a la primera vegada.
Mentre acariciava les pàgines del còdex, em va venir al cap la idea que aquell meravellós pergamí havia sigut un dia el llom d’un animal després degollat. En poques setmanes, el bestiar podia passar de la vida al prat, l’estable o la cort, a convertir-se en la pàgina d’una bíblia. Durant el període més ben documentat, l’edat mitjana, els monestirs compraven pells de vaca, ovella, xai, cabra o porc, escollides en vida de l’animal per poder apreciar la qualitat de l’exemplar. Igual que en els éssers humans, les pells dels animals varien segons l’edat i l’espècie. La pell d’un anyell de llet és més fina que la d’una cabra de sis anys. Algunes vaques tenen la pell més deteriorada perquè els agrada fregar-se contra l’escorça dels arbres o perquè els insectes s’hi acarnissen a picades. Tots aquests aspectes, juntament amb l’habilitat de l’artesà, tenien importància per al resultat final. Per pelar i retirar la carn del pergamí, s’estenia la pell, tensa com en un tambor, i es raspava de dalt a baix amb molta cura utilitzant un ganivet de fulla corba. En l’enorme tensió del bastidor, un tall massa profund del ganivet, un fol·licle de pèl mal cicatritzat o l’orifici diminut d’una antiga picada, podien créixer fins a convertir-se en esvorancs de la mida d’una pilota de tennis. Els copistes afilaven la imaginació per reparar els desperfectes de la matèria primera, i a vegades el seu enginy embellia encara més el manuscrit. Un forat en el pergamí podia convertir-se en una finestra per la qual treia el cap una miniatura de la pàgina següent. També conec el cas curiós d’un esvoranc reparat per les monges d’un convent suec amb una labor de ganxet que teixeix una preciosa gelosia de fils entre les lletres.
Mentre sostenia aquell delicat pergamí entre les mans enguantades per no danyar-lo, vaig pensar en la crueltat. Tal com en la nostra època les cries de foca moren a bastonades sobre la neu perquè ens puguem embolcallar amb càlids abrics de pell, els manuscrits més luxosos de l’època medieval també exigien considerables dosis de sadisme. Van existir exemplars bellíssims fabricats amb pells de color blanc immaculat i textura sedosa, anomenades «vitel·les», que procedien de cries acabades de néixer o fins i tot d’embrions avortats en el si matern. M’imagino els gemecs dels animals i la sang vessada durant segles perquè les paraules del passat arribessin fins a nosaltres. Rere l’exquisit treball del pergamí i la tinta s’hi amaguen, com germans bessons rebutjats, la pell ferida i la sang —la barbàrie oculta en els angles cecs de la civilització—. Preferim ignorar que el progrés i la bellesa inclouen dolor i violència. En consonància amb aquesta estranya contradicció humana, molts d’aquests llibres han servit per difondre pel món torrents de paraules sàvies sobre l’amor, la bondat i la compassió.
Un gran manuscrit podia causar la mort d’un ramat sencer. De fet, avui no hi hauria prou animals al món per a la descomunal matança que exigirien les nostres publicacions. Segons els càlculs de l’historiador Peter Watson, si suposem que cada pell ocupa una àrea de mig metre quadrat, un llibre de cent cinquanta pàgines exigiria el sacrifici d’uns deu o dotze animals. Altres experts assignen centenars de pells a un sol exemplar de la Bíblia de Gutenberg. Produir còpies en pergamí d’una obra, que era l’única manera d’afavorir-ne la supervivència, suposava una despesa enorme, a l’abast de molt pocs. No és estrany que posseir un llibre, fins i tot un exemplar corrent, fos durant molt de temps un privilegi exclusiu de nobles i ordes religiosos. En una bíblia del segle XIII, l’escriba, atabalat per l’escassedat de material, anota al marge: «Oh, si el cel fos de pergamí i el mar fos de tinta».
Durant un any vaig viure a Florència. Era estrany anar cada matí a treballar protegint l’ordinador portàtil de les colzades i les empentes de les multituds de turistes. Al llarg de la meva ruta, esquivava la histèria fotogràfica de centenars de persones posant amb un somriure congelat. Veia files perpètues —ondulants centpeus humans— davant dels mateixos museus. Asseguda al carrer, la gent menjava aliments envasats. Els guies conduïen els seus ramats vociferant a través dels micròfons en totes les llengües possibles. A vegades, la multitud bloquejava el pas, com hordes de fans esperant l’arribada d’una estrella del pop. Tothom empunyava el seu mòbil. Crits. Calia obrir pas a les calesses tirades per cavalls apàtics. Olor de suor, de tifes, de cafè, de salsa de tomàquet. Sí, era estrany anar a la feina enmig d’aquell festival d’aglomeració humana i selfies. Quan m’acostava a l’edifici de la universitat i veia des de lluny el mural del Guernica pintat a la paret, respirava amb l’alleujament de qui surt, una mica masegat, d’una estació de metro en hora punta.
La pau i el recolliment també són possibles a Florència, però cal anar-los a buscar, deixant de banda els circuits més freqüentats: cal guanyar-se’ls. Jo els vaig trobar per primera vegada un lluminós matí de desembre en el convent de Sant Marc. A la planta baixa hi rondaven un parell de visitants silenciosos, però al primer pis era jo sola, incrèdula com algú que s’ha escapat d’una ferotge estampida d’animals a la sabana. Sedada per l’atmosfera cristal·lina, vaig visitar una per una les cel·les dels monjos, on Fra Angelico va pintar frescos d’una dolçor franciscana que semblen una declaració d’amor als éssers humils, als innocents, als esperançats, als mansos, als il·lusos. Expliquen que precisament allà, envoltat d’aquella desfilada de preciosos càndids, Cosme, patriarca de la família Mèdici, es retirava a fer penitència pels abusos que cometia per multiplicar la seva fortuna i estendre les seves filials bancàries per tot Europa. El gran home de negocis s’havia reservat una cel·la doble; els poderosos, ja se sap, necessiten més comoditats que la resta de la gent, fins i tot en les seves hores d’expiació.
Entre dues cel·les, a l’inici d’un ampli passadís, vaig descobrir un racó extraordinari del convent. Els experts creuen que aquell espai va acollir la primera biblioteca moderna. Allà hi van recalar els llibres que l’humanista Niccolò Niccoli va llegar a la ciutat «per al bé comú, per al servei públic, perquè estiguin en un lloc obert a tothom, on les persones afamades d’educació puguin recollir-hi, com en camps fèrtils, el ric fruit de l’aprenentatge». Cosme va finançar la construcció d’una biblioteca renaixentista, dissenyada per l’arquitecte Michelozzo, que va substituir les habitacions fosques i els llibres encadenats del món medieval per un emblema dels nous temps: una sala àmplia, banyada amb llum natural, dissenyada per facilitar l’estudi i la conversa. Les fonts descriuen amb admiració l’aspecte original de la biblioteca: una arcada aèria sostinguda per dues fileres de delicades columnes, finestrals a banda i banda, pedra serena, parets de color verd aigua per inspirar la calma, prestatges carregats de llibres, i seixanta-quatre bancs de fusta de xiprer per als frares i els visitants que hi anaven a llegir, escriure i copiar textos. Un accés des de l’exterior feia realitat el somni de Niccolò: la seva col·lecció de quatre-cents manuscrits estava oberta a tots els lletraferits florentins i estrangers. Inaugurada el 1444, va ser, després de la destrucció de les seves avantpassades hel·lenístiques i romanes, la primera biblioteca pública del continent.
Vaig caminar lentament per la sala allargada. Han desaparegut les taules, substituïdes per vitrines on s’hi exposen valuosos manuscrits. Ja no ve ningú a llegir en aquest espai renaixentista de llum i silenci, convertit en museu, i tanmateix, entre aquestes parets s’hi respira l’atmosfera càlida dels espais habitats. Potser aquí s’hi han refugiat els fantasmes, que, com tothom sap, són criatures espantadisses que prefereixen els llocs solitaris perquè tenen por de les terrorífiques hordes dels vius.
Fer a mà una còpia fidel d’un text no és una tasca fàcil. Exigeix una sèrie d’operacions repetitives i esgotadores. El copista ha de llegir en el llibre que li serveix de model un tros de text, retenir-lo a la memòria, reproduir-lo amb una cal·ligrafia bonica i després tornar a l’original apuntant la mirada en el punt exacte on s’havia aturat. Calia una enorme concentració per arribar a ser un bon escriba. Fins i tot la persona més entrenada i atenta introdueix defectes (errors de lectura, lapsus a causa del cansament, traduccions mentals, males interpretacions i correccions equivocades, substitucions de paraules i salts en el text). De fet, la personalitat del copista es retrata en les faltes que comet. Encara que la mà que va copiar un llibre fos anònima, a través dels errors hem pogut saber on va néixer l’escriba, quin nivell cultural tenia, la seva agilitat mental i els seus gustos, i fins i tot la seva psicologia aflora en les omissions i en paraules intercanviades.
És un fet comprovat que tota còpia sembra errors en el text que reprodueix. Una còpia de la còpia reproduirà els errors del model i sempre n’afegirà d’altres de nous de collita pròpia. Els productes artesans no són mai idèntics. Només les màquines poden reproduir en sèrie. Els llibres manuscrits variaven a mesura que s’anaven multiplicant, com aquell joc que consisteix a anar-se explicant la mateixa història a cau d’orella de persona a persona i comprovar que, passant de boca en boca, acaba convertint-se en un conte diferent de l’original.
L’apassionada i embogida competició entre reis col·leccionistes havia convertit Alexandria en l’arsenal més gran de llibres mai conegut. A la Gran Biblioteca s’hi podien trobar moltes obres repetides, sobretot d’Homer. Els savis del Museu van tenir l’oportunitat de comparar versions i detectar les alarmants diferències que presentaven. Van observar que el procés de còpies successives estava alterant sigil·losament els missatges literaris. En molts passatges no s’entenia el que l’autor volia dir, i en altres llocs es deien coses diferents, depenent de la còpia. Quan es van adonar de la dimensió del problema, van comprendre que, amb el transcurs dels segles, els textos s’erosionarien per la força silenciosa de la fal·libilitat humana —tal com les roques s’erosionen per l’escomesa constant de les onades—, i els relats es tornarien cada vegada més incomprensibles, fins a la dissolució del sentit.
Llavors, els guardians de la Biblioteca es van embarcar en una feina gairebé detectivesca, comparant totes les versions que, de cada obra, tenien a l’abast, per reconstruir la forma original dels textos. Buscaven els fòssils de paraules perdudes i estrats de significat per sota de la falta de sentit de les capes superiors. Aquest esforç va fer avançar els mètodes d’estudi i d’investigació i va servir d’entrenament a una gran generació de crítics. Els filòlegs alexandrins van preparar exemplars corregits i cuidadíssims de les obres literàries que consideraven més valuoses. Aquelles versions òptimes estaven a disposició del públic com a matriu per a successives còpies i fins i tot per al mercat de llibres. Les edicions que avui dia llegim i traduïm són filles dels detectius de paraules d’Alexandria.
A més de restaurar els textos en circulació, el Museu d’Alexandria —també anomenat «la gàbia de les muses»— va produir tones d’erudició, disquisicions i tractats sobre literatura. Els seus contemporanis respectaven la descomunal tasca alexandrina, però al mateix temps els encantava burlar-se d’aquells savis, còmics a desgrat seu. La diana preferida de les bromes va ser un estudiós que es deia Dídim, que va arribar a publicar la fantàstica quantitat de tres o fins i tot quatre mil monografies. Dídim va treballar sense descans a la Biblioteca durant el segle I aC, escrivint comentaris i glossaris, mentre el món al seu voltant s’anava ensorrant arran de les guerres civils de Roma. Dídim era conegut per dos sobrenoms: Tripes de Bronze (Chalkénteros), perquè s’havien de tenir les entranyes de metall per poder escriure els seus innombrables i prolixos comentaris sobre literatura, i Oblida-Llibres (Biblioláthas), perquè una vegada va dir en públic que una teoria era absurda i llavors li van ensenyar un assaig seu on la defensava. El fill de Dídim, que es deia Apió, va heretar l’infatigable ofici patern, i es diu que l’emperador Tiberi l’anomenava Pandero del Món. Els filòlegs alexandrins —apassionats, detallistes, cultes, i a vegades pedants i farragosos— van recórrer ràpidament un trajecte que, amb els seus èxits i excessos, també hem fet nosaltres; durant l’hel·lenisme, i per primera vegada a la història, la bibliografia sobre literatura va començar a omplir més llibres que la literatura en si.
La Gran Biblioteca ho adquiria tot, des de poemes èpics fins a llibres de cuina. Enmig d’aquell oceà de lletres, els estudiosos havien d’escollir a quins autors i obres dedicaven el seu esforç. No hi havia discussió possible sobre el gran protagonista de la literatura grega, i en ell es van especialitzar. Alexandria es va convertir en la capital homèrica.
Homer està envoltat de misteri. És un nom sense biografia, o potser només és el sobrenom d’un poeta cec —el nom «Homer» es pot traduir com «el que no hi veu»—. Els grecs no sabien res del cert sobre ell, i ni tan sols es posaven d’acord quan intentaven situar-lo en el temps. Heròdot creia que havia viscut en el segle IX aC («quatre segles abans de la meva època, no pas més», va escriure), mentre que altres autors se l’imaginaven contemporani de la guerra de Troia, en el segle XII aC. Homer era un vague record sense contorns, l’ombra d’una veu a la qual atribuïen la música de la Ilíada i l’Odissea.
En aquella època, tothom coneixia la Ilíada i l’Odissea. Els qui sabien llegir n’havien après llegint Homer a l’escola, i els altres havien sentit explicar de viva veu les aventures d’Aquil·les i Ulisses. Des d’Anatòlia fins a les portes de l’Índia, en el món hel·lenístic expandit i mestís, ser grec va deixar de ser una qüestió de naixement o de genètica; tenia molt més a veure amb el fet d’estimar els poemes homèrics. La cultura dels conqueridors macedonis es resumia en una sèrie de trets distintius, que les poblacions natives estaven obligades a adoptar si volien ascendir: la llengua, el teatre, el gimnàs —on els homes s’exercitaven nus, per a escàndol dels altres pobles—, els jocs atlètics, el simposi —una manera refinada de reunir-se per beure— i Homer.
En una societat que mai no va tenir llibres sagrats, la Ilíada i l’Odissea eren el més semblant a la Bíblia. Fascinats per Homer o enfurismats amb ell, però sense la vigilància d’una classe sacerdotal, els escriptors, artistes i filòsofs grecs es van sentir lliures per explorar, qüestionar, satiritzar o eixamplar els horitzons homèrics. Es diu que Èsquil va dir humilment que les seves tragèdies només eren «les escorrialles del gran banquet d’Homer». Plató va dedicar llargues pàgines a atacar la presumpta saviesa del poeta, i el va expulsar de la seva república ideal. Una vegada va desembarcar a Alexandria un savi ambulant anomenat Zoil, que promocionava les seves conferències declarant-se subversivament «el fustigador d’Homer», i el rei Ptolemeu va assistir en persona al seu espectacle per «acusar-lo de parricidi». Ningú no quedava indiferent davant les epopeies d’Aquil·les i Ulisses. Els papirs desenterrats a Egipte confirmen que la Ilíada va ser amb diferència el llibre grec més llegit a l’Antiguitat, i s’han trobat passatges dels poemes en els sarcòfags de mòmies grecoegípcies —persones que es van endur versos homèrics cap a l’eternitat.
Els poemes homèrics eren més que un entreteniment per a un públic encisat, expressaven els somnis i les mitologies dels pobles antics. Des de temps remots, de generació en generació, els éssers humans ens relatem els fets històrics que han deixat petja en la memòria de les persones, però tenim la mania de convertir-los en llegenda. En el segle XXI, la invenció de gestes heroiques ens pot semblar un mecanisme primitiu i ja superat. Tanmateix, no és així: cada civilització escull els seus episodis nacionals i consagra els seus herois per enorgullir-se d’un passat llegendari. Potser l’últim país que ha forjat el seu univers mític han sigut els Estats Units, amb el western, i han aconseguit exportar la seva fascinació al món globalitzat contemporani. John Ford va reflexionar sobre la mitificació de la història a L’home que va matar Liberty Valance, on el director d’un diari, estripant l’article sòlidament documentat del seu periodista d’investigació, conclou: «Això és l’Oest, noi. I a l’Oest, quan els fets es converteixen en llegenda, s’ha d’imprimir la llegenda». Tant és que l’època enyorada (els temps del genocidi indi, la guerra civil, la febre de l’or, el poder dels salvatges vaquers, les ciutats sense llei, l’apologia del rifle i l’esclavitud) en realitat fos poc gloriosa. Una cosa semblant es podria afirmar —i alguns grecs van tenir el valor de dir-ho— sobre el gran esdeveniment fundacional hel·lè, la sagnant guerra de Troia. I tal com el cine ens ha ensenyat a enamorar-nos dels paisatges polsegosos i grandiosos del llunyà Oest, dels territoris fronterers, de l’esperit pioner i de l’afany de conquerir la terra, Homer emocionava els grecs amb els seus violents i vibrants relats del camp de batalla i de la tornada dels veterans a casa.
Igual que les millors pel·lícules de l’Oest, Homer és més que un simple pamflet patriòtic. És veritat que els seus poemes representaven el món aristocràtic sense rebel·lar-se contra les seves injustícies ni posar-lo en dubte, però també sabia captar els clarobscurs de les seves històries. Hi reconeixem una mentalitat i uns conflictes no tan llunyans dels nostres —o, per ser exactes, dues mentalitats, perquè l’Odissea és moltíssim més moderna que la Ilíada.
La Ilíada narra la història d’un heroi obsessionat per la fama i l’honor. Aquil·les pot escollir entre una vida sense lluïssor, llarga i tranquil·la, si es queda al seu país, o una mort gloriosa, si s’embarca cap a Troia. I decideix anar a la guerra, malgrat que les profecies li adverteixen que no en tornarà. Aquil·les pertany a la gran família de les persones enlluernades per un ideal, valentes, compromeses, melancòliques, insatisfetes, obstinades i propenses a prendre’s molt seriosament a elles mateixes. Alexandre va somiar des de la infantesa assemblar-s’hi, i va buscar la inspiració a la Ilíada durant els anys de la seva fulgurant campanya militar.
En el cruel univers bèl·lic, els joves moren i els pares sobreviuen als fills. Una nit, el rei de Troia s’aventura sol fins al campament enemic per suplicar que li tornin el cadàver del seu fill, per poder-lo enterrar. Aquil·les, l’assassí, la màquina de matar, es compadeix del vell i, davant d’aquella imatge de dolorosa dignitat, recorda el seu propi pare, a qui no tornaria a veure més. És un moment commovedor, en el qual el vencedor i el vençut ploren junts i comparteixen certeses: el dret a sepultar els morts, la universalitat del dol i la bellesa estranya d’aquelles guspires d’humanitat que il·luminen momentàniament la catàstrofe de la guerra. Tanmateix, si bé la Ilíada no ho explica, sabem que la treva serà breu. La guerra continuarà, Aquil·les morirà en combat, Troia serà arrasada, els seus homes, passats a tall d’espasa, i les seves dones, sortejades com a esclaves entre els vencedors. El poema acaba al caire de l’abisme.
Aquil·les és un guerrer tradicional, habitant d’un món sever i tràgic; en canvi, el vagabund Ulisses —una criatura literària tan moderna que va seduir Joyce— es llança amb plaer a unes aventures fantàstiques, imprevisibles, divertides; a vegades eròtiques, a vegades ridícules. La Ilíada i l’Odissea exploren opcions vitals allunyades, i els seus herois afronten les proves i els atzars de l’existència amb temperaments oposats. Homer deixa clar que Ulisses valora intensament la vida, amb les seves imperfeccions, els instants d’èxtasi, els plaers i el sabor agredolç. És l’avantpassat de tots els viatgers, exploradors, mariners i pirates de ficció —capaç d’afrontar qualsevol situació, mentider, seductor, col·leccionista d’experiències i gran narrador d’històries—. Enyora la llar i la seva dona, però s’entreté la mar de bé pel camí. L’Odissea és la primera representació literària de la nostàlgia, que conviu, sense gaires conflictes, amb l’esperit de navegació i aventura. Quan el seu vaixell encalla a l’illa de la nimfa Calipso, amb unes boniques trenes, Ulisses es queda amb ella durant set anys.
En aquell petit edèn mediterrani on floreixen les violetes i el suau onatge banya les platges paradisíaques, Ulisses gaudeix del sexe amb una deessa, delectant-se amb ella de la immortalitat i l’eterna joventut. Tanmateix, després d’uns quants anys de plaer, tanta felicitat el fa desgraciat. Es cansa de la monotonia d’aquelles vacances perpètues i plora a la vora del mar recordant els seus. D’altra banda, Ulisses coneix prou la raça divina per pensar-s’ho bé abans de confessar-li a la seva poderosa amiga que s’ha cansat d’ella. És Calipso qui aborda la difícil conversa: «Així, Ulisses, vols anar-te’n cap a casa, a la teva terra natal? Si sabessis les tristeses que et guarda el destí, et quedaries aquí amb mi i series immortal. Puc presumir de no ser inferior a la teva dona ni en el físic ni en l’estatura, ja que cap dona pot rivalitzar amb el cos i amb el rostre d’una deessa».
És una oferta molt temptadora: viure per sempre com a amant d’una voluptuosa nimfa, en la plenitud del cos, sense vellesa, sense malalties, sense males ratxes, sense problemes de pròstata ni demència senil. Ulisses contesta: «Deessa, no t’enfadis amb mi. Sé molt bé que Penèlope és inferior a tu, però tot i així desitjo anar-me’n a casa i veure el dia de la tornada. Si algun dels déus em maltracta al mar roig com el vi, ho suportaré amb ànim pacient. He patit tant entre les onades, a la guerra...». I després de decidir la seva ruptura —diu el poeta amb una encantadora naturalitat—, el sol es va pondre, va arribar el crepuscle i tots dos se’n van anar a delectar amb l’amor en mútua companyia. Cinc dies després, ell va salpar de l’illa, feliç de desplegar les veles al vent.
L’astut Ulisses no fantasieja, com Aquil·les, amb un destí grandiós i únic. Podria haver sigut un déu, però opta per tornar a Ítaca, la petita illa rocosa on viu, i trobar-se amb la decrepitud del seu pare, amb l’adolescència del seu fill, amb la menopausa de Penèlope. Ulisses és una criatura lluitadora i agitada que prefereix les tristeses autèntiques que no pas una felicitat artificial. El regal que li ofereix Calipso és massa semblant a un miratge, a una fugida, al somni d’una droga al·lucinògena, a una realitat paral·lela. La decisió de l’heroi expressa una nova saviesa, allunyada de l’estricte codi d’honor que movia Aquil·les. Aquesta saviesa ens xiuxiueja que l’humil, imperfecta i efímera vida humana val la pena, malgrat les seves limitacions i desgràcies, encara que la joventut s’esfumi, la carn es torni flàccida i acabem arrossegant els peus.
La primera paraula de la literatura occidental és «còlera» (en grec, ménin). Així comença l’hexàmetre inicial de la Ilíada, submergint-nos de cop, sense contemplacions, en el soroll i la fúria. Amb la ira d’Aquil·les s’inicia la ruta que ens porta als territoris d’Eurípides, a Shakespeare, a Conrad, a Faulkner, a Lorca, a Rulfo.
Tanmateix, més que un principi, Homer és un final. En realitat, és la punta d’un iceberg submergit gairebé del tot en l’oblit. Quan escrivim el seu nom al costat del dels escriptors de la literatura universal, estem barrejant dos universos incomparables. La Ilíada i l’Odissea van néixer en un altre món diferent del nostre, en un temps anterior a l’expansió de l’escriptura, quan el llenguatge era efímer (gestos, aire i ecos). Una època d’«alades paraules», tal com en diu Homer, paraules que s’enduia el vent i només la memòria podia retenir.
El nom d’Homer està associat a dos textos èpics que procedeixen d’un període en el qual té poc sentit parlar d’autoria. Durant l’etapa oral, els poemes es recitaven en públic, perpetuant un costum heretat de les tribus nòmades, quan els ancians recitaven a la vora del foc els vells contes dels seus ancestres i les proeses dels seus herois. La poesia estava socialitzada, era de tots i no pertanyia a ningú en concret. Cada poeta podia fer servir lliurement els mites i cants de la tradició, retocant-los, desfent-se del que considerava irrellevant, incorporant matisos, personatges, aventures inventades i també versos que havia escoltat dels seus col·legues de professió. Darrere de cada relat hi havia tota una galàxia de poetes que no haurien entès el concepte de «drets d’autor». Durant els llargs segles de l’oralitat, el cançoner grec va anar canviant i expandint-se, estrat per estrat, generació rere generació, sense que els textos assolissin mai una versió tancada o definitiva.
Els poetes analfabets van crear centenars de poemes que s’han perdut per sempre. Alguns van deixar una ombra de record en els escriptors antics, i per les seves al·lusions —resums i breus fragments— en coneixem l’argument per sobre. A més del cicle de Troia, n’hi va haver almenys un altre sobre la ciutat de Tebes, on va néixer el desgraciat Èdip. Un cant antiquíssim, anterior a la Ilíada i l’Odissea, estava protagonitzat pel guerrer Mèmnon, nascut a Etiòpia. Si les conjectures sobre la seva antiguitat són certes, significaria, sorprenentment, que la cançó de gesta més antiga que coneixem a Europa narrava les proeses d’un heroi negre.
En la societat oral, els bards actuaven a les grans festes i en els banquets dels nobles. Quan un professional de les alades paraules interpretava el seu repertori de narracions davant d’un auditori, per petit que fos, estava «publicant» la seva obra. Si volem imaginar aquella manera d’explicar i escoltar històries —que encara no és literatura perquè no coneixen les lletres ni l’escriptura—, tenim dos canals d’informació. La Ilíada i l’Odissea ofereixen pinzellades de la vida, l’ofici (i també les penúries) dels aedes grecs. I a més, els antropòlegs han estudiat altres cultures en les quals l’èpica oral ha subsistit —convivint amb la impremta i les noves tecnologies de la comunicació— fins a temps actuals. Encara que ens semblin visitants del passat, els cants tradicionals es neguen a morir i en alguns racons del planeta serveixen per relatar les noves guerres i les perilloses vides del present. Els estudiosos del folklore han gravat la cançó d’un bard cretenc que relata l’atac dels paracaigudistes alemanys a Creta el 1941, i s’emociona tant quan recorda els amics caiguts, que tot d’una li falla la veu, titil·la i emmudeix.
Imaginem-nos una escena de la vida quotidiana en el petit palau d’un senyor local del segle X aC. Se celebra un banquet i, per alegrar la vetllada, l’amfitrió ha contractat un cantor ambulant. Al llindar de la porta, en el lloc dels pidolaires, el foraster s’espera fins que el conviden a seure al saló on els més rics de la regió es cruspeixen carn rostida i beuen, amb les gotes de greix regalimant-los per la barbeta. Quan les mirades es claven en ell, s’avergonyeix de la seva túnica gastada i no gaire neta. Tempra en silenci l’instrument que porta, la cítara, mentre es prepara per a l’esforç de l’actuació. És un gran narrador d’històries, ha practicat des de petit l’ofici de trenar paraules. Amb veu clara acompanyada pels acords de les cordes, assegut tot sol, com un cantautor amb la seva guitarra, embolcalla tots els comensals en la màgia d’un relat apassionant entreteixit d’aventures i combats. Els convidats al banquet mouen el cap, assenteixen, segueixen el ritme amb el peu. De seguida queden encisats. El conte els arrossega al seu interior, els brilla la mirada i sense adonar-se’n comencen a somriure. En això coincideixen els grecs antics i els moderns testimonis de recitacions dels pobles eslaus: la cançó èpica atrapa, envaeix i fascina a qui l’escolta.
No només actua el conjur del relat, ja que l’astut bard també té un repertori de trucs. Quan ha arribat a la localitat, s’ha informat sobre els avantpassats de la família que el contracta, se n’ha après els noms i les peculiaritats, per introduir-los a la trama juntament amb els herois llegendaris. Sempre esquitlla entremig de la narració un episodi que casualment glorifica els paisans dels seus clients. Escurça o allarga la cançó depenent de l’humor i l’ambient de la sala. Si a l’auditori li agraden les descripcions del luxe, adorna l’armadura del guerrer, els arreus dels cavalls i les joies de les princeses —tal com acostuma a dir, aquelles riqueses no les ha de pagar amb els seus diners—. Domina l’art de les pauses i el suspens, i sempre interromp la història en un moment molt calculat perquè el convidin a continuar l’endemà. El recital continua una nit rere l’altra, a vegades durant una setmana o més, fins que l’interès dels amfitrions comença a minvar. Llavors, el músic viatger torna als camins, a la vida vagabunda, per buscar un nou refugi.
En temps de paraules alades, la literatura era un art efímer. Cada representació d’aquells poemes orals era única i succeïa una sola vegada. Com un músic de jazz que a partir d’una melodia popular s’entrega a una apassionada improvisació sense partitura, els bards jugaven amb variacions espontànies sobre els cants apresos. Fins i tot si recitaven el mateix poema, narrant la mateixa llegenda protagonitzada pels mateixos herois, mai no era idèntic a la vegada anterior. Gràcies a un entrenament precoç i disciplinat, aprenien a utilitzar el vers com un llenguatge viu, modelable. Coneixien els arguments de centenars de mites, dominaven les pautes del llenguatge tradicional, tenien un arsenal de frases preparades i de comodins per farcir els versos, i amb aquests vímets teixien per a cada recitació un cant alhora fidel i diferent. Però no hi havia cap afany d’autoria: els poetes estimaven l’herència del passat i no veien cap raó per ser originals si la versió tradicional era bella. L’expressió de la individualitat pertany al temps de l’escriptura; en aquella època el prestigi de l’originalitat artística estava en hores baixes.
Per descomptat, per dominar l’ofici era necessari posseir una memòria prodigiosa. L’etnòleg Mathias Murko —que va obrir el sender després continuat per Milman Parry i Albert Lord— va comprovar a principis del segle XX que els cantors bosnians musulmans dominaven trenta o quaranta cants orals; alguns, més de cent, i d’altres fins i tot cent quaranta. Els cants podien durar set o vuit hores —com els poemes grecs, cada vegada eren versions diferents d’un mateix relat—, i calien unes quantes nits completes (fins a l’albada) per recitar-los sencers. Quan Murko va preguntar a quina edat en començaven a aprendre, li van contestar que ja tocaven l’instrument als braços dels seus pares i relataven llegendes des dels vuit anys. Hi havia nens prodigi, petits Mozart de la narració. Un d’ells recordava que als deu anys acompanyava la seva família als cafès del basar, on absorbia tots els cants; no podia dormir fins que havia repetit les històries escoltades i, quan s’adormia, li quedaven guardades a la memòria. A vegades, els bards viatjaven durant hores per poder escoltar un col·lega de professió. Una única audició d’un cant —dues, si anaven molt borratxos— era suficient per poder-lo interpretar ells mateixos. Així sobrevivia l’herència dels poemes.
Probablement a Grècia va passar una cosa semblant. Els poetes èpics conservaven el record del passat perquè des de la infantesa creixien en un món doble —el real i el de les llegendes—. Quan parlaven en vers, se sentien transportats al món del passat, que només coneixien a través del sortilegi de la poesia. Ells —com llibres de carn i ossos, vius i palpitants, en uns temps sense escriptura i, per tant, sense història— impedien que totes les experiències, les vides i el saber acumulat acabessin en el no-res de l’oblit.
Un nou invent va començar a transformar silenciosament el món durant la segona meitat del segle VIII aC, una revolució plàcida que acabaria transformant la memòria, el llenguatge, l’acte creador, la manera d’organitzar el pensament, la nostra relació amb l’autoritat, amb el saber i amb el passat. Els canvis van ser lents, però extraordinaris. Després de l’alfabet, res no va tornar a ser igual.
Els primers lectors i els primers escriptors eren pioners. El món de l’oralitat es resistia a desaparèixer —encara ara no s’ha extingit del tot—, i al principi, la paraula escrita va patir un cert estigma. Molts grecs preferien que les paraules cantessin. Les innovacions no els agradaven gaire, rondinaven i grunyien quan les tenien al davant. A diferència de nosaltres, els habitants del món antic creien que les novetats tendien a provocar més degeneració que progrés. Alguna cosa d’aquella reticència ha perdurat en el temps; tots els grans avenços —l’escriptura, la impremta, internet...— s’han hagut d’enfrontar a detractors apocalíptics. Segur que alguns rondinaires van acusar la roda de ser un instrument decadent i fins a la seva mort van preferir carregar menhirs a l’esquena.
Tanmateix, era difícil resistir-se a la promesa del nou invent. Tota societat aspira a perdurar i a ser recordada. L’acte d’escriure allargava la vida de la memòria, impedia que el passat es dissolgués per sempre més.
En els primers temps, els poemes encara naixien i viatjaven per via oral, però alguns bards van aprendre el traçat de les lletres i van començar a transcriure’ls en fulls de papir (o els dictaven) com a passaport cap al futur. Potser aleshores alguns van començar a prendre consciència de les inesperades implicacions d’aquella gosadia. Escriure els poemes significava immobilitzar el text, fixar-lo per sempre. En els llibres, les paraules cristal·litzen. S’havia d’escollir una única versió dels cants, la més bonica possible, perquè sobrevisqués a les altres. Fins a aquell moment, el cant era un organisme viu que creixia i canviava, però l’escriptura el petrificaria. Optar per una versió del relat significava sacrificar totes les altres i, alhora, salvar-lo de la destrucció i de l’oblit.
Gràcies a aquest acte audaç, gairebé temerari, han arribat fins a nosaltres dues obres memorables que han conformat la nostra visió del món. Els quinze mil versos de la Ilíada i els dotze mil versos de l’Odissea que ara llegim com si fossin dues novel·les, són un territori fronterer entre l’oralitat i el nou món. Un poeta, segurament educat en la fluïdesa de les recitacions, però en contacte amb l’escriptura, va enfilar diversos cants tradicionals en el fil d’una trama coherent. Va ser Homer aquell personatge al llindar de dos universos? No ho sabrem mai. Cada investigador s’imagina el seu propi Homer: un bard analfabet de temps remots; el responsable de la versió definitiva de la Ilíada i l’Odissea; un poeta que els va fer un últim toc; un copista aplicat que va firmar el manuscrit amb el seu nom, o un editor seduït per aquella estrafolària invenció dels llibres, aire escrit. No deixa de fascinar-me que un autor tan transcendent per a la nostra cultura sigui només un fantasma.
Amb l’escassa informació disponible, és impossible aclarir el misteri. L’ombra d’Homer desapareix en terres de penombra. I això fa encara més fascinants la Ilíada i l’Odissea —són documents excepcionals que ens permeten acostar-nos al temps dels relats alats i les paraules perdudes.
Tu, que llegeixes aquest llibre, has viscut durant uns quants anys en un món oral. Des dels primers balbucejos amb llengua de drap fins que vas aprendre a llegir, les paraules només existien en la veu. Trobaves pertot arreu els dibuixos muts de les lletres, però no significaven res per a tu. Els adults que controlaven el món, ells sí, llegien i escrivien. Tu no entenies què era allò, ni t’importava gaire perquè en tenies prou amb parlar. Els primers relats de la teva vida van entrar pels cargols de les teves orelles; els teus ulls encara no sabien escoltar. Després va arribar l’escola: els pals, les rodones, les lletres, les síl·labes. En tu s’ha acomplert a petita escala el mateix trànsit que va fer la humanitat des de l’oralitat fins a l’escriptura.
La meva mare em llegia llibres cada nit, asseguda a la vora del llit. Ella era la rapsoda; jo, el seu públic fascinat. El lloc, l’hora, els gestos i els silencis eren sempre els mateixos, la nostra íntima litúrgia. Mentre els seus ulls buscaven el lloc on havia abandonat la lectura i després retrocedien unes frases enrere per recuperar el fil de la història, la suau brisa del relat s’enduia totes les preocupacions del dia i les pors intuïdes de la nit. Aquella estona de lectura em semblava un paradís petit i provisional —després he après que tots els paradisos són així, humils i transitoris.
La seva veu. Jo escoltava la seva veu i els sons del conte que ella m’ajudava a escoltar amb la imaginació: el xipolleig de l’aigua contra el buc d’un vaixell, el cruixit suau de la neu, el xoc de dues espases, el xiulet d’una fletxa, passos misteriosos, udols de llop, xiuxiuejos darrere d’una porta. Ens sentíem molt unides, la mare i jo, juntes en dos llocs alhora, més juntes que mai però escindides en dues dimensions paral·leles, dins i fora, amb un rellotge que feia tic-tac al dormitori durant mitja hora i anys sencers transcorrent en la història, soles i alhora envoltades de molta gent, amigues i espies dels personatges.
Durant aquells anys, vaig anar perdent les dents de llet, una per una. El meu gest preferit mentre ella m’explicava contes era fer-me moure una dent tremolosa amb el dit, notar com es desprenia de les seves arrels, com ballava cada vegada més solta, i quan finalment queia deixant anar uns fils salats de sang, posar-me-la al palmell de la mà per mirar-la —la infantesa s’estava trencant, deixava buits en el meu cos i bocins blancs pel camí, i el temps d’escoltar contes s’acabaria aviat, tot i que jo no ho sabia.
I quan arribàvem a episodis especialment emocionants —una persecució, la proximitat de l’assassí, la imminència d’un descobriment, el senyal d’una traïció—, la mare s’aclaria el coll, fingia una picor a la gola, tossia; era el senyal pactat de la primera interrupció. Ja no puc llegir més. Llavors em tocava suplicar i desesperar-me: no, no ho deixis aquí; continua una miqueta més. Estic cansada. Sisplau, sisplau. Interpretàvem aquella petita comèdia, i després ella continuava. Jo sabia que m’enganyava, esclar, però sempre m’espantava. Al final, una de les interrupcions seria de debò, i ella tancaria el llibre, em faria un petó, em deixaria sola en la foscor i s’entregaria a aquella vida secreta que viuen els grans a la nit, les seves nits apassionants, misterioses, desitjades; aquell país estranger i prohibit per als infants. El llibre tancat es quedaria a sobre de la tauleta, callat i tossut, expulsant-me dels campaments del Yukon, o de les ribes del Mississipí, o de la fortalesa d’It, de la fonda de l’almirall Benbow, del mont de les Ànimes, de la selva de Misiones, del llac de Maracaibo, del barri de Benia Kirk, a Odessa, de Ventimiglia, de la perspectiva Nevski, de l’illa Barataria, de l’antre d’Ella-Laranya a la frontera de Mórdor, de l’ermot a prop de la mansió dels Baskerville, de Nijni Nóvgorod, del castell d’Aniràs i no Tornaràs, del bosc de Sherwood, del sinistre laboratori d’anatomia d’Ingolstadt, de l’arbreda del baró Cosimo d’Ombrosa, del planeta dels baobabs, de la misteriosa casa d’Yvonne de Galais, del refugi de Fagin, de l’illa d’Ítaca. I encara que jo obrís el llibre en el lloc oportú, assenyalat pel punt, no serviria de res, perquè només hi veuria ratlles plenes de potes d’aranya que es negarien a dir-me ni una sola paraula. Sense la veu de la mare, la màgia no es feia realitat. Llegir era un embruix, sí: aconseguir que parlessin aquells estranys insectes negres dels llibres, que llavors em semblaven enormes formiguers de paper.
El tòpic ens porta a imaginar que les cultures orals són primitives, rudimentàries i tribals. Si avui dia mesurem el desenvolupament d’un país en funció del grau d’alfabetització de la seva població, no és estrany que projectem a aquella etapa prehistòrica el nostre concepte d’un món endarrerit i extint. Tanmateix, sabem que no va ser així —almenys, no necessàriament—. La cultura inca peruana, per exemple, va conquerir i governar un poderós imperi, sense el suport de l’escriptura (més enllà d’un sistema de missatges mitjançant nusos en cordes o quipus), i va ser capaç de crear un art propi i una arquitectura ciclòpia que atrau cada any masses de turistes cap a les altures andines de Cusco i el Machu Picchu.
Per descomptat, l’absència d’escriptura era un inconvenient cultural. Com més gran era la complexitat que assolien les societats orals, més constant i angoixant es tornava per als seus habitants l’amenaça de l’oblit. Necessitaven preservar les lleis, les creences, els descobriments, el coneixement tècnic: la seva identitat. Si no transmetien els seus triomfs, cada generació hauria de tornar a començar fatigosament des del principi. Però només podien comunicar-se a través d’un sistema d’ecos, lleuger i fugaç com l’aire. En la fràgil memòria humana, trobaven la seva única esperança de permanència en el temps. Per això, entrenaven la memòria fins a expandir al màxim la seva capacitat, eren atletes del record en lluita amb els seus propis límits.
En el seu esforç per perpetuar-se, els habitants del món oral es van adonar que el llenguatge rítmic era més fàcil de recordar, i arran d’aquest descobriment va néixer la poesia. En recitar versos, la melodia de les paraules ajuda a repetir el text sense alterar-lo, perquè la música es trenca quan la seqüència falla. A tots ens van fer aprendre poemes a l’escola i ara, al cap dels anys, després d’haver oblidat tantes coses, comprovem que encara els recordem amb una nitidesa impressionant.
No és casual que, en la mitologia grega, les muses fossin filles de la deessa Mnemòsine (d’on prové la paraula «mnemotècnia»), la personificació de la memòria com a activitat: el record i l’evocació. En aquella època —com en totes les èpoques—, ningú no podia crear sense ser capaç de recordar. Malgrat les seves radicals diferències, si una cosa tenen en comú el bard oral i l’escriptor postmodern és la manera d’entendre la seva obra com a versió, nostàlgia, traducció i constant reciclatge del passat.
El ritme no és només un aliat de la memòria, sinó que també és un catalitzador dels nostres plaers —la dansa, la música i el sexe juguen amb la repetició, el compàs i les cadències—. El llenguatge també posseeix infinites possibilitats rítmiques. L’èpica grega flueix en hexàmetres, que creen un peculiar ritme acústic a través de combinacions de síl·labes llargues i breus. El vers hebreu, en canvi, prefereix els ritmes sintàctics: «Per a tot hi ha el moment oportú, i un temps per a cada cosa en aquest món. Temps de néixer i temps de morir. Temps de plantar i temps d’arrencar la planta. Temps de matar i temps de guarir. Temps d’enrunar i temps de construir...». Es podria dir que aquestes frases de l’Eclesiastès canten, i de fet, el músic Pete Seeger va compondre una cançó inspirant-se en aquestes paraules —Turn! Turn! Turn! (To everything there is a season)— que va encapçalar les llistes d’èxits el 1965. En l’origen de la poesia, el plaer del ritme es va posar al servei de la continuïtat cultural.
A més de la música lingüística, van descobrir altres estratègies per a la conservació del record. Els poemes orals transmetien les seves ensenyances en acció, en forma de relats, i no de reflexions; les frases abstractes són pròpies del llenguatge escrit. Cap poeta no hauria dit al seu públic una cosa tan poc captivadora com: «Les mentides debiliten la confiança». En comptes d’això, preferiria explicar la història del pastor bromista que es divertia alarmant la gent del poble amb els seus crits («Que ve el llop!»). En el temps de l’oralitat, sempre hi havia alguna aventura en marxa, i els personatges s’equivocaven i patien les conseqüències, en la seva pell de ficció, perquè la comunitat aprengués les lliçons. L’experiència adquiria sentit i es transmetia en forma de relat: llegenda, conte, faula, cas, acudit, endevinalla o record. El món quimèric de l’oralitat imaginava històries plenes de vitalitat i moviment en les quals els vius tenien tractes amb els morts, els humans amb els déus i els cossos amb els fantasmes, i en les quals la connexió entre el cel, la terra i l’infern permetia un camí d’etern retorn. De fet, els contes tradicionals humanitzaven fins i tot els animals, els rius, els arbres, la lluna o la neu, com si tota la natura desitgés sumar-se a l’alegria i al vertigen de la narració. La literatura infantil encara manté viu aquest antic plaer per l’acció exuberant i l’alegre convivència entre animals parlants i nens.
La Ilíada i l’Odissea —com els poemes perduts d’aquella època— eren, en paraules d’Eric A. Havelock, enciclopèdies orals per als grecs que recopilaven el seu coneixement popular heretat. Explicaven, amb un ritme enèrgic i apassionant, el mite de la guerra de Troia, seguit del difícil retorn a casa dels conqueridors grecs. La trama, el dramatisme i l’aventura atrapaven l’atenció del públic. I, a dins del relat, camuflades en el ràpid riu d’episodis, se succeïen breus ensenyances en grups de versos disposats per ser memoritzats. Qui escoltava les recitacions aprenia nocions de navegació i agricultura, procediments per construir vaixells o cases, normes per celebrar una assemblea, prendre una decisió col·lectiva, armar-se per al combat o preparar un enterrament. Interioritzava com s’ha de comportar un guerrer a la batalla, com se li ha de parlar a un sacerdot, com cal pronunciar un desafiament o reparar una ofensa, com comportar-se a la llar, què esperen els déus dels humans, què dicten les lleis, els costums i el codi d’honor. En els versos homèrics no parla un individu rebel i bohemi que expressa la seva originalitat, sinó la veu col·lectiva de la tribu.
Entre les ensenyances heretades hi trobem valuoses dosis de saviesa antiga, però també expressions d’ideologia opressiva. En el primer cant de l’Odissea, Telèmac fa callar la seva mare, Penèlope, sense contemplacions: «Mare, ves-te’n a la teva habitació i cuida’t de la teva feina, el teler i la filosa, i vigila que les esclaves compleixin les seves tasques. La paraula ha de ser cosa d’homes, de tots, i sobretot cosa meva, perquè jo soc el que mana en aquest palau». Quan llegim ara aquest episodi, ens sobresalta l’aspror de l’adolescent que comença a sentir-se home i vol agafar les regnes de la llar relegant la seva mare a les labors de la filosa. Però el poeta aprova aquesta precoç afirmació del domini masculí en boca del jove fill d’Ulisses, i la proposa al seu públic com a exemple. Per als grecs, la paraula pertanyia als homes; era la seva prerrogativa. A la Ilíada, el mateix Zeus renya la seva esposa Hera durant un banquet per intentar fer-li revelar les seves intencions, i la humilia en públic amb un groller «calla d’una vegada!», expressat en solemnes hexàmetres èpics. Amb els seus actes i paraules, els personatges homèrics oferien constantment models de comportament a la llar, on el cap de família s’erigia en amo i senyor.
Més endavant, la Ilíada ens ofereix un exemple de classisme, també associat a la qüestió candent de l’ús de la paraula. Quan un home del poble, que es deia Tersites —l’únic plebeu que apareix en el poema, descrit com el més lleig dels grecs que van anar a Troia—, gosa intervenir en l’assemblea de guerrers, Ulisses l’empeny amb el ceptre i li diu en to imperatiu que deixi parlar els que són millors que ell, és a dir, els reis i generals. Malgrat l’exabrupte, el revoltós Tersites té prou valor per deixar anar un discurs reivindicatiu criticant la cobdícia del rei Agamèmnon: «Atrida! De què et queixes una altra vegada? Les teves tendes de campanya estan plenes a vessar de riqueses i de dones. No està bé que el qui mana arruïni els seus guerrers». El poema descriu com Ulisses fereix el llengut i coix Tersites, mentre la concurrència de soldats que presencia l’escena aplaudeix, aclama i esclata a riallades («Amb el ceptre l’esquena i les espatlles li va colpejar. Es va encorbar i una llàgrima li va saltar. Un morat sangonós li va brollar a l’esquena per obra de l’auri ceptre i va seure ben esporuguit»).
Mentre gaudim de l’èpica homèrica, amb el seu poder de fascinació i els seus instants de bellesa aclaparadora, ens hem de mantenir en guàrdia com a lectors, conscients que prové d’un món dominat per l’aristocràcia patriarcal grega, que l’autor enalteix sense qüestionar-ne els valors. La possibilitat de narrar una història lliure i transgressora és aliena a una època en què els poetes eren sentinelles de la tradició. Caldria esperar fins a la invenció de l’escriptura i dels llibres perquè alguns escriptors —sempre en minoria— comencessin a parlar amb la veu dels díscols, els rebels, els humiliats i ofesos, les dones silenciades o els estomacats i lletjos Tersites.
És una gran paradoxa: provenim d’un món perdut que només podem albirar quan desapareix. La nostra imatge de l’oralitat procedeix dels llibres. Coneixem les paraules alades a través del seu contrari, les paraules immòbils de l’escriptura. Un cop transcrites, aquelles narracions van perdre per sempre la seva fluïdesa, l’elasticitat, la llibertat d’improvisació i, en molts casos, el llenguatge característic. Salvar aquella herència va exigir ferir-la de mort.
Ferida i tot i així fascinant, la gran riquesa de l’imaginari auroral de la nostra cultura ha sobreviscut sense esvair-se del tot en els confins del temps. Sentim els seus ecos distants en la transcripció de mitologies, faules, sagues, cançons folklòriques i contes tradicionals. Transformada, refosa i reinterpretada, la trobem a la Ilíada i l’Odissea, a les tragèdies gregues, a la Torà —i a l’Antic Testament—, al Ramaiana, a les Edda, a Les mil i una nits. I precisament aquests relats exiliats —refugiats literaris en el país estranger dels textos escrits— són l’espina dorsal de la nostra cultura.
Quan la musa va aprendre a escriure —en paraules de Havelock—, es van desencadenar uns canvis extraordinaris. Els nous textos es van poder començar a multiplicar en una infinita varietat perquè ja no estaven subjectes a l’economia de la memòria. El magatzem del coneixement va deixar de ser exclusivament acústic, es va convertir en un arxiu material i per tant es podia ampliar sense límits. Així, la literatura va guanyar la llibertat d’expandir-se en totes les direccions, ja no s’havia d’administrar amb avarícia l’acotada capacitat del record. I aquesta llibertat també va impregnar els temes i els punts de vista del relat. A diferència de l’oralitat, que afavoria les formes i les idees tradicionals, reconeixibles per al seu auditori, el discurs alfabetitzat podia obrir-se a horitzons desconeguts perquè el lector tenia temps per assimilar i meditar amb tranquil·litat les idees noves. En els llibres hi caben plantejaments excèntrics, veus d’identitats individuals, desafiaments a la tradició.
En abandonar l’oralitat, el llenguatge va experimentar uns reajustaments arquitectònics: la sintaxi va desplegar noves estructures lògiques, i el vocabulari es va tornar més abstracte. A més, la literatura va trobar nous camins fora de la disciplina del vers. Com el burgès gentilhome de Molière, que un bon dia es va adonar que feia més de quaranta anys que parlava en prosa sense saber-ho, els autors grecs van descobrir que els seus personatges podien deixar de dialogar en hexàmetres.
La prosa es va convertir en el vehicle d’un sorprenent univers de fets i teories. Els enunciats innovadors van eixamplar l’espai del pensament. Aquesta ampliació de perspectives es va produir a l’origen de la història, la filosofia i la ciència. Per referir-se a la seva tasca intel·lectual, Aristòtil va escollir la paraula theoria i el verb corresponent theoreîn, que en grec al·ludeixen a l’acte de mirar alguna cosa. Aquesta elecció és molt reveladora: l’ofici de pensar el món existeix gràcies als llibres i la lectura, és a dir, quan podem veure les paraules i reflexionar-hi a poc a poc, en comptes de només sentir-les pronunciar en el ràpid fluir del discurs.
Totes aquestes transformacions es van produir a un ritme lent. Sovint ens imaginem que els nous invents foragiten ràpidament els antics hàbits, però aquests processos no es mesuren en anys llum, sinó més aviat en anys «estalactita». De mica en mica, com gotes que rellisquen a la pedra i deixen enrere uns fins reguerons de calcita, les lletres van crear noves consciències i mentalitats. L’abandonament de l’oralitat a l’antiga Grècia va ser una llarga etapa que va anar des del segle VIII fins al segle IV aC. Aristòtil, que va reunir una àmplia col·lecció de llibres —inspiradora de l’ambiciosa Biblioteca alexandrina—, segurament va ser el primer home de lletres europeu en el sentit estricte.
En realitat, no hauríem de parlar de substitució, sinó d’un curiós lligam entre l’oralitat i el llenguatge escrit, un delicat entreteixit. És paradoxal, per exemple, que a les escoles gregues els infants aprenguessin a llegir amb la Ilíada i l’Odissea. Homer sempre va conservar el seu lloc central en l’ensenyament; com en els temps de l’enciclopèdia oral, va ser el mestre indiscutible de tota l’Hèl·lade. D’altra banda, és indubtable que els grans rondallaires i els individus hàbils elaborant discursos van continuar encisant els grecs, tal com demostra la seva inesgotable passió per la retòrica. En general, el lideratge polític de les ciutats estat gregues requeia en persones dotades d’un verb eloqüent. Allà no hi va existir mai aquella divisió característica del món medieval entre senyors feudals amb molt de múscul i poc cervell, i els cultes lletrats que redactaven els seus documents. Els grecs adoraven l’oratòria eficaç acompanyada d’una certa gràcia expressiva. L’estereotip humorístic de l’Antiguitat els presenta sempre gallejant, parlotejant, importunant. Arran d’aquest amor desmesurat per la paraula i el seu frenesí de debat, els romans que van conquerir Grècia els consideraven xarlatans sense remei.
Si afinem l’oïda, encara sentim ressonar les paraules alades en els cors de la tragèdia, en els himnes de Píndar, en la història plena de relats que va escriure Heròdot, en els diàlegs de Plató. Al mateix temps, totes aquestes obres tenen un caire innovador pel que fa al llenguatge i a la consciència individual. Tal com acostuma a passar, no hi va haver una ruptura completa ni una continuïtat absoluta. Fins i tot l’aposta literària més innovadora conté sempre fragments i restes d’innumerables textos previs.
El cas de Sòcrates presenta una peculiar amalgama d’aspectes nous i vells. Sòcrates, un petit artesà, es va passar la vida rondant pels gimnasos, pels tallers i per l’àgora d’Atenes per mantenir converses filosòfiques amb qui es volgués aturar a parlar amb ell. Aquest gust per la vagabunderia xerraire i el desinterès per la llar, a més de fer desgraciat el seu matrimoni amb Xantipa, li va fer guanyar la fama d’excèntric. Era un formidable conversador que sempre es va negar a posar per escrit les seves ensenyances. Acusava els llibres d’obstaculitzar el diàleg d’idees, perquè la paraula escrita no sap contestar les preguntes i objeccions del lector. Segurament se sentia més proper als antics bards de vida a l’aire lliure que no pas als escriptors de cara pàl·lida i aspecte ullerós. Tanmateix, la musa de la filosofia, que va seduir Sòcrates i li va inspirar el seu feliç absentisme laboral, era filla de l’escriptura. En el món de les tradicions, un personatge com ell, amb els seus orígens humils i la seva impactant lletjor —era molt baixet, amb el nas xato i una panxa imponent—, no hauria tingut dret a prendre la paraula en públic, sinó que hauria tingut la mateixa sort que Tersites. Tanmateix, en la il·lustrada Atenes del seu temps, els aristòcrates no només van renunciar a estomacar-lo en públic, sinó que el van respectar i van costejar la seva activitat filosòfica ambulant.
Sòcrates no va ser l’únic gran pensador que, a l’enforcall de la comunicació, es va abstenir d’escriure. Igual que ell, Pitàgores, Diògenes, Buda i Jesús de Natzaret van optar per l’oralitat. No obstant això, tots ells sabien llegir i dominaven l’escriptura. A l’Evangeli de sant Joan, Jesús s’ajup i escriu amb el dit a la sorra, just abans de llançar el seu famós desafiament: «El qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra». Joan no ens revela què deia la frase escrita a la sorra —potser el vent es va endur una màxima tan memorable com l’anterior, o potser només una llista d’encàrrecs—, però l’essencial és que llegim tota l’escena. Els deixebles van assumir la tasca que els seus mentors havien desestimat i, gràcies a les cròniques dels apòstols, persisteix una imatge nítida del seu pas pel món. Malgrat que aquells mestres van optar per l’oralitat, els llibres van ser el vehicle decisiu per expandir el seu missatge. Quan la memòria era l’únic dipòsit de les paraules, els discursos dissidents tenien escasses possibilitats de perpetuar-se més enllà del reduït cercle d’adeptes.
És important matisar: en la nova civilització de l’escriptura, l’oralitat va perdre el monopoli de la paraula, però no es va extingir i, de fet, continua vivint entre nosaltres. Fins al segle XX, els qui sabien llegir eren una minoria en totes les societats, i encara ara hi ha centenars de milions d’analfabets al món. Tal com saben els antropòlegs, la veu dels cants i els mites no ha callat mai del tot. En el període d’entreguerres, Milman Parry, un investigador de la Universitat de Harvard, va viatjar als Balcans per ser testimoni de recitacions èpiques a l’estil d’Homer i intentar desxifrar l’enigma homèric. Per a sorpresa seva, la història del seu viatge científic es va convertir en una nova epopeia d’estil antic. Un bard analfabet va interpretar el 1933 un cant que ascendia el filòleg a l’inesperat rang d’heroi mític: «Un falcó gris va volar des dels bonics confins d’Amèrica, sobrevolant països i ciutats, fins a arribar a la vora del nostre mar. La nostra història el recordarà a través del temps». Un altre investigador nord-americà, Hiram Bingham, que un parell de dècades abans havia donat a conèixer el jaciment del Machu Picchu, entraria a l’imaginari popular convertit en Indiana Jones i brandant el seu famós fuet. Durant un breu període, alguns professors universitaris van aconseguir una plaça a la plantilla heroica de l’univers èpic.
Malgrat que aparentment pugui semblar paradoxal, l’oralitat deu enormes triomfs als avenços de la tecnologia. Des de temps remots, el poder de la veu humana només podia arribar a les persones físicament presents. La ràdio i el telèfon van fulminar aquestes limitacions: el so tant dels discursos solemnes com de la xerrameca quotidiana està en condicions d’arribar a tota la població del món. Amb la proliferació dels telèfons mòbils, els satèl·lits i la cobertura, les nostres paraules viatgen d’un extrem a un altre de la geografia planetària amb unes ales més llargues que mai.
El cine, que va començar sent un espectacle mut, va perseguir ansiosament el trànsit al sonor. Mentre va durar l’etapa silenciosa, les sales van donar feina a uns curiosos personatges, els explicadors, que pertanyien a l’antiga tribu dels rapsodes, trobadors, titellaires i narradors. La seva feina consistia a llegir els rètols de les pel·lícules per al públic analfabet i animar la sessió. Al principi, la seva presència era tranquil·litzadora perquè la gent s’espantava quan veia per primera vegada una projecció. No entenien com podia sorgir un carrer —o una fàbrica, un tren, una ciutat, el món— d’un llençol. Els explicadors ajudaven a suavitzar la raresa del cine, quan les imatges en moviment van entrar a les nostres vides. Anaven equipats amb estris com botzines, carraques i closques de coco per reproduir els sons que es veien a la pantalla. Assenyalaven els personatges amb un punter. Responien a les exclamacions del públic. Improvisaven expressius monòlegs al fil de l’acció. Interpretaven, donaven caràcter a la trama silenciosa. Desfermaven riallades. En el fons, intentaven omplir l’inquietant buit que creava l’absència de veus. Els explicadors més divertits i eloqüents van arribar a ser anunciats en els programes dels cines perquè molts espectadors anaven a les sales atrets per aquests personatges, i no per les pel·lícules.
Heigo Kurosawa va ser un admirat benshi, narrador de pel·lícules mudes per al públic japonès. Es va convertir en una estrella; la gent anava en massa a escoltar-lo. Va introduir el seu germà petit Akira, que aleshores volia ser pintor, en els ambients cinematogràfics de Tòquio. Al voltant del 1930, amb la vertiginosa arribada del sonor, els benshi van perdre la feina, la seva fama es va eclipsar i van quedar oblidats. Heigo es va suïcidar el 1933. Akira va dedicar tota la seva vida a dirigir pel·lícules com les que va aprendre a estimar en la veu del seu germà gran.
Mentre estic submergida en el capítol anterior, concentrada en les veus distants de temps remots, m’atrapa l’ona expansiva de l’agitada actualitat. Després de la notícia, s’ha desfermat la verborrea de comentaris, indignacions i ironia a les nervioses xarxes socials. Sonen els «és possible?» i els «ja era hora», la polèmica assoleix el punt d’efervescència. Els diaris i les emissores de ràdio consulten els seus experts habituals. No hi ha treva. Twitter vomita la penúltima novetat inaudita: l’acadèmia sueca ha concedit el premi Nobel de Literatura a Bob Dylan.
Assisteixo divertida a la cacofonia mediàtica d’apocalíptics i integrats. Els entusiastes celebren que les jerarquies i l’esnobisme literari finalment hagin esclatat en l’aire. Els indignats desconfien del postís avantguardisme del vetust comitè suec. Sospiten que aquí no hi ha intenció de dessacralitzar o expandir el concepte d’escriptor, ni una derrota dels duaners uniformats que vigilen els límits de la literatura i sol·liciten un visat d’entrada; en aquesta elecció hi veuen simple oportunisme i set de repercussió pública. Els més exaltats prefereixen anomenar-ho «banalització» i es pregunten escandalitzats quin serà el pas següent després d’aquesta insensatesa. Darrere del cantautor assaltaran el sancta sanctorum de l’acadèmia una colla de fills bastards de la paraula: guionistes de cine i televisió, autors de còmics, monologuistes, dissenyadors de videojocs i projectes transmèdia, epigramistes de Twitter? Són ells les tribus del futur?
Jo, envaïda pel llibre que escric, penso en Homer. Penso en la multitud de bards itinerants ocults rere el seu nom. Ells van ser els primers. Cantaven per entretenir els rics als seus palaus i la gent humil a les places dels pobles. En aquella època, ser poeta era una qüestió de soles gastades, de pols dels camins, de l’instrument a l’esquena, de recitals al vespre i de ritme al cos. Aquells artistes caminants, els espellifats enviats de les muses, savis bohemis que explicaven el món en cançons, mig enciclopedistes i mig bufons, són els avantpassats dels escriptors. La seva poesia va venir abans que la prosa, i la seva música, abans que la lectura silenciosa.
Un Nobel per a l’oralitat. Que antic que pot arribar a ser el futur!
De petita, em pensava que els llibres havien estat escrits per a mi, que l’únic exemplar del món era a casa meva. N’estava convençuda: els meus pares, que durant aquella època de la seva vida eren gegants esplèndids i totpoderosos, s’havien ocupat, a les estones lliures, d’inventar i fabricar els contes que em regalaven. Les meves històries preferides, que assaboria al llit, amb la manta fins a la barbeta, a través de la veu inconfusible de la mare, existien, evidentment, només perquè jo les sentís. I complien la seva única missió en el món quan jo li exigia a la gran narradora: «Més!».
He crescut, però segueixo tenint una relació molt narcisista amb els llibres. Quan un relat m’envaeix, quan la seva pluja de paraules cala a dintre meu, quan entenc gairebé de manera dolorosa el que explica, quan tinc la seguretat —íntima, solitària— que el seu autor m’ha canviat la vida, torno a creure que jo, especialment jo, soc la lectora a qui aquell llibre estava buscant.
No he preguntat mai a ningú si sent una cosa semblant. En el meu cas, tot es remunta al país de la infantesa, i crec que hi ha un motiu essencial: el meu primer contacte amb la literatura va ser com a lectura en veu alta; com a enforcall on conflueixen tots els temps —el present de l’escriptura i el passat de l’oralitat; com a petit teatre d’un únic espectador, com a cita fidel, com a pregària alliberadora—. Si algú llegeix per a tu, desitja el teu plaer; és un acte d’amor i un armistici enmig dels combats de la vida. Mentre escoltes amb somiadora atenció, el narrador del llibre es fon en una única presència, en una sola veu. I, de la mateixa manera que el teu lector modula per a tu les inflexions, els somriures tènues, els silencis i les mirades, la història també és teva per dret inalienable. No oblidaràs mai qui et va explicar un bon conte en la penombra d’una nit.
Una dona escolta llegir el seu amant adolescent en cadascuna de les seves trobades eròtiques. Em fascina imaginar-me aquells moments descrits a El lector, de Bernhard Schlink. Tot comença amb l’Odissea, que el noi traduïa a les seves classes de grec de l’institut. Llegeix-me’l, li diu ella. Tens una veu molt maca, noi. Quan ell intenta fer-li un petó, ella aparta la cara: primer m’has de llegir alguna cosa. A partir d’aquell dia, el ritual de les seves trobades inclou sempre la lectura. Durant mitja hora —abans de la dutxa, el sexe i el repòs—, en la intimitat del desig, ell va descabdellant històries mentre la dona, la Hanna, escolta amb atenció, a vegades rient o bufant amb menyspreu, o fent exclamacions indignades. Al llarg dels mesos i els llibres —Schiller, Goethe, Tolstoi, Dickens—, el noi de veu insegura aprèn les habilitats del narrador. Quan arriba l’estiu i els dies s’allarguen, dediquen encara més temps a la lectura. Una tarda calorosa, just en acabar un llibre, la Hanna es nega a començar-ne un altre. És la seva última trobada. Al cap d’uns dies, el noi arriba a l’hora habitual i truca al timbre, però la casa està buida. Ella ha desaparegut de cop, sense donar explicacions: el final de la lectura ha marcat el final de la seva història. Durant anys, ell no pot veure un llibre sense pensar a compartir-lo amb la Hanna.
Temps després, mentre el noi estudia Dret en una universitat alemanya, descobreix per atzar la fosca història de la seva antiga amant: va ser guardiana en un camp de concentració nazi. Allà també feia que les presoneres li llegissin llibres, una nit rere l’altra, abans d’abocar-les al tren que les conduïa a una mort segura a Auschwitz. Per certs indicis, lligant caps, comprèn que la Hanna és analfabeta. Reconstrueix la història d’una jove emigrada del món rural, sense educació, acostumada a feines senzilles, que s’embriaga amb el lloc de comandament en un camp femení a prop de Cracòvia. Sota aquesta nova llum s’explica la duresa de la Hanna, que a vegades fregava la crueltat, els mutismes, les reaccions incomprensibles, la set de lectures en veu alta, la marginació, els esforços per ocultar-se, l’aïllament. Els records amorosos del jove estudiant es tenyeixen d’horror i, tanmateix, pren la decisió de gravar l’Odissea en cintes de casset i fer-les-hi arribar a la presó per alleujar la seva solitud. Mentre la Hanna compleix la llarga condemna, ell no para d’enviar-li gravacions de Txékhov, Kafka, Max Frisch, Fontane. Atrapats en el seu laberint de culpa, espant, memòria i amor, tots dos es resguarden en l’antic refugi de les lectures en veu alta. Aquells anys de narracions compartides reviuen les mil i una nits en què Xahrazad va aplacar amb els seus relats el sultà assassí. Nàufrags de la catàstrofe de la Segona Guerra Mundial i amb les ferides europees encara en carn viva, el protagonista i la Hanna retornen a les antigues històries buscant l’absolució, la cura, la pau.
Nosaltres, els habitants del segle XXI, donem per fet que tothom aprèn a llegir i escriure durant la infantesa. Ens sembla un coneixement assequible, a l’abast de qualsevol. Ni tan sols ens passa pel cap que entre nosaltres pugui haver-hi persones analfabetes, com la Hanna.
Però n’hi ha (sis-centes setanta mil a Espanya, el 2016, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística). Jo en vaig conèixer una. Vaig ser testimoni de la seva impotència davant de situacions tan quotidianes com orientar-se pel carrer, trobar l’andana correcta en una estació, desxifrar la factura de la llum —tot i que em pregunto si algun dels que sabem llegir entén l’embull de les tarifes elèctriques—, trobar la papereta escollida per votar o triar un plat en un restaurant. Només els llocs coneguts i les rutines repetides tranquil·litzaven la seva angoixa davant d’un món en el qual era incapaç de moure’s com la resta de la gent. Dedicava un esforç esgotador a ocultar la seva condició d’analfabeta —m’he oblidat les ulleres a casa, em podria llegir això?—, i aquesta necessitat de fingir acabava marginant-la de les relacions normals amb els altres. Recordo sobretot la desemparança, el repertori de petites mentides necessàries per demanar ajuda als desconeguts sense passar vergonya, la minoria d’edat sense fi. A La cérémonie, el cineasta Claude Chabrol va captar el costat fosc i inquietant d’aquesta silenciosa exclusió mostrant la violència reprimida de la protagonista, que irònicament es diu Sophie. Es basava en una novel·la negra de Ruth Rendell, A judgement in stone (‘Un judici de pedra’), que descriu l’obsessió desesperada —i al final sagnant— d’una dona analfabeta per protegir el seu secret.
Llegim més que mai. Estem envoltats de cartells, rètols, publicitat, pantalles, documents. Els carrers estan plens de paraules, des dels grafits de les parets fins als anuncis lluminosos. Parpellegen en els telèfons mòbils i a les pantalles dels ordinadors. Textos en diferents formats conviuen amb nosaltres a casa nostra com tranquils animals de companyia. No n’hi havia hagut mai tants. Els nostres dies estan travessats per contínues ràfegues de lletres escrites i alarmes que n’anuncien l’arribada. Dediquem unes quantes hores de la jornada i del temps d’oci a teclejar sobre diferents teclats. Quan ens demanen que emplenem un formulari davant d’una finestreta, ningú no té la cortesia de preguntar-nos si sabem llegir. Fins i tot en les situacions més corrents quedaríem exclosos si no fóssim capaços d’escriure amb rapidesa.
Ana María Moix em va explicar una vegada que, als anys setanta, un migdia va quedar per dinar amb la prodigiosa colla del boom llatinoamericà: Mario Vargas Llosa, Gabriel García Márquez, Alfredo Bryce Echenique, José Donoso, Jorge Edwards... Van entrar en un restaurant de Barcelona on s’havia d’apuntar la comanda i donar-la per escrit al cambrer. Però ells, tot bevent i conversant, es van desentendre del menú i de les aproximacions interrogatives dels cambrers. Al final, els va haver d’interrompre el maître, irritat per tanta xerrameca apassionada i tan poc interès gastronòmic. Se’ls va acostar i, sense reconeixe’ls, va preguntar amb veu enutjada: «Que ningú no sap escriure en aquesta taula?».
Avui dia assumim que, al nostre voltant, la gran majoria de la gent llegeix i escriu. Darrere d’aquesta situació hi ha una llarguíssima ruta de segles. Igual que la informàtica, l’escriptura al principi va ser el vedat tancat d’un reduït nombre d’experts. Les successives simplificacions han permès que milions de persones utilitzin aquestes eines a la vida quotidiana. Per a aquesta progressió —que en el cas dels ordinadors s’ha fet en només unes dècades—, han calgut milers d’anys en la història de l’escriptura. La rapidesa dels canvis no és un dels trets distintius del passat remot.
Fa sis mil anys, van aparèixer els primers signes escrits a Mesopotàmia, però els orígens d’aquesta invenció estan envoltats en el silenci i el misteri. Un temps després, i de manera independent, l’escriptura també va néixer a Egipte, l’Índia i la Xina. L’art d’escriure va tenir, segons les teories més recents, un origen pràctic: les llistes de propietats. Aquestes hipòtesis afirmen que els nostres avantpassats van aprendre el càlcul abans que les lletres. L’escriptura va venir a resoldre un problema de propietaris rics i administradors palatins, que necessitaven fer anotacions perquè els era difícil portar la comptabilitat de manera oral. El moment de transcriure llegendes i relats arribaria més tard. Som éssers econòmics i simbòlics. Comencem escrivint inventaris, i després invencions (primer els comptes; tot seguit els contes).
Els primers apunts eren dibuixos esquemàtics (un cap de bou, un arbre, una gerra d’oli, un homenet). Amb aquests traços, els antics terratinents inventariaven els ramats, els boscos, el rebost i els esclaus. Al principi, imprimien aquestes formes a l’argila amb petites marques, i més endavant les traçaven amb càlams. Els dibuixos havien de ser senzills, i sempre els mateixos, perquè es poguessin aprendre i desxifrar. El pas següent va ser dibuixar idees abstractes. En les primitives tauletes sumèries, dues ratlles creuades descrivien l’enemistat; dues ratlles paral·leles, l’amistat; un ànec amb un ou, la fertilitat. M’agrada imaginar-me els nostres ancestres assaborint l’excitació de plasmar per primera vegada els seus pensaments; quan van descobrir que l’amor, l’odi, el terror, el desànim i l’esperança es podien escriure.
Ben aviat es va plantejar un problema: calen massa dibuixos per explicar el món interior i exterior —des de les puces fins als núvols, des del mal de queixal fins a la por de morir—. El nombre de signes no parava de créixer, sobrecarregant la memòria. La solució va ser una de les més grans genialitats humanes, original, senzilla i d’incalculables conseqüències: deixar de dibuixar les coses i les idees, que són infinites, per començar a dibuixar els sons de les paraules, que són un repertori limitat. Així, a través de successives simplificacions, van arribar les lletres. Combinant lletres hem aconseguit la més perfecta partitura del llenguatge, i la més duradora. Però les lletres no han deixat mai enrere el seu passat de dibuixos esquemàtics. La nostra «D» representava originàriament una porta, la «M» el moviment de l’aigua, la «N» era una serp, i la «O», un ull. Encara ara, els nostres textos són paisatges on pintem —sense saber-ho— l’onatge del mar, on s’amaguen animals perillosos i mirades que no parpellegen.
Els primitius sistemes eren veritables laberints de símbols. Barrejaven dibuixos figuratius —pictogrames i ideogrames—, signes fonètics i marques diferenciadores que ajudaven a resoldre ambigüitats. Dominar l’escriptura exigia conèixer fins a un miler de símbols i les seves complicades combinacions. Aquest coneixement —intricat i meravellós— estava només a l’abast d’una selecta minoria d’escribes que exercien un ofici privilegiat i secret. Els aprenents, d’origen noble, havien de sobreviure a una despietada formació. Un text egipci diu: «El noi té l’orella a l’esquena; només escolta quan el pegues!». A les escoles d’escribes, els nois, amb l’esquena cosida de cicatrius, s’endurien durant anys a força de pallisses i de disciplina violenta. No es consentia ronsejar, i el càstig per als mals estudiants podia arribar a ser l’empresonament. Tanmateix, si suportaven la crueltat i la monotonia de l’aprenentatge, escalaven al cim de les jerarquies religioses. Els mestres de l’escriptura formaven una aristocràcia a vegades més poderosa que la dels cortesans analfabets o que el sobirà mateix. La conseqüència d’aquest sistema d’ensenyament va ser que, durant molts segles, l’escriptura només va donar veu al poder establert.
La invenció de l’alfabet va esfondrar murs i va obrir portes perquè moltes persones, i no només un conclave d’iniciats, poguessin accedir al pensament escrit. La revolució es va gestar entre els pobles semítics. Partint del complicat sistema egipci, van arribar a una fórmula d’una simplicitat extraordinària. Només van retenir els signes que representaven les consonants simples, l’arquitectura bàsica de les paraules. Els vestigis més antics de l’alfabet es van trobar en una paret rocosa plena de grafits, a prop d’una àrida carretera a Wadi el-Hol («la Vall Terrible»), que travessa el desert entre Abidos i Tebes, a l’Alt Egipte. Aquestes senzilles inscripcions d’emigrants, datades l’any 1850 aC, estan relacionades amb l’antiga escriptura alfabètica de la península del Sinaí i del territori cananeu a Síria-Palestina. Cap al 1250 aC, els fenicis —cananeus que habitaven en ciutats costaneres com Biblos, Tir, Sidó, Beirut i Ascaló— van arribar a un sistema de vint-i-dos signes. Van quedar enrere les escriptures antigues que exigien una esgotadora càrrega per a la memòria i una llarga especialització a l’abast només de ments privilegiades. Utilitzar menys de trenta lletres per representar totes les paraules de la llengua li devia semblar un mètode molt tosc a un escriba egipci, acostumat a fer servir centenars de signes. Devia arrufar el nas i arquejar les celles davant de la nostra anodina lletra «E», derivada d’un bonic jeroglífic egipci —un home alçant els braços— que tenia un poètic significat: «Dones alegria amb la teva presència». En canvi, per als astuts navegants fenicis, la qüestió adquiria un caire molt diferent. La simplificada escriptura alfabètica alliberava el comerciant del poder de l’escriba. Gràcies a això, cadascun podia portar els seus propis registres i dirigir els seus negocis.
L’ona expansiva de l’invent no va afectar només els mercaders, sinó també moltes persones que, fora dels cercles del govern i dels col·legis sacerdotals, lluny dels sentinelles de l’ortodòxia, per primera vegada van poder accedir a les històries de la tradició per escrit, distanciar-se del seu embruix oral i començar-ne a dubtar. Així va néixer l’esperit crític i la literatura escrita. Alguns individus es van atrevir a deixar empremta dels seus sentiments, les seves incredulitats i la seva pròpia visió de la vida. De mica en mica, els llibres es van convertir en vehicle d’expressió individual. A Israel, les veus dels combatius profetes, que no eren necessàriament escribes ni sacerdots, van irrompre a la Bíblia; a Grècia, persones sense orígens aristocràtics es van convertir en buscadors curiosos de respostes per explicar el món circumdant. Tot i que els rebels i els revolucionaris en continuaven sortint tan mal parats com abans, els seus ideals tenien noves possibilitats de sobreviure’ls i difondre’s. Gràcies a l’alfabet, algunes causes perdudes s’han guanyat amb el pas del temps. Si bé la majoria dels textos van continuar apuntalant el poder de reis i senyors, es van obrir intersticis per a veus indòmites. Les tradicions van perdre part de la seva solidesa inamovible. Les idees innovadores van sacsejar les vetustes estructures socials.
Al voltant de l’any 1000 aC, trobem l’escriptura fenícia en un poema esculpit a la tomba d’Ahiram, rei de Biblos (avui anomenada Jubail), ciutat famosa pel comerç d’exportació de papirs, i d’on procedeix la paraula grega amb la qual es designa el llibre: biblíon. D’aquest sistema dels fenicis descendeixen totes les posteriors branques d’escriptura alfabètica. La més important va ser l’aramea, de la qual provenien les famílies hebrea, àrab i índia. També va derivar d’aquesta mateixa matriu l’alfabet grec, i més tard el llatí, que ha arrelat en els territoris que s’estenen des d’Escandinàvia fins al Mediterrani, així com en els grans espais antigament colonitzats per occidentals.
Els grecs van adoptar l’escriptura fenícia de manera totalment lliure, sense cap mena d’imposició. Van acomodar l’invent a les seves necessitats i, al lent compàs d’un canvi desitjat, van anar posant per escrit les tradicions orals més preuades, salvant-les de les fragilitats de la memòria. Van gaudir de la mateixa independència en la seva època oral i en la seva vida alfabètica. És un cas excepcional; moltes cultures orals, per contra, han acabat en una brusca col·lisió, assetjades o envaïdes per pobles que els han imposat per la força la seva llengua i la paraula escrita. Els antropòlegs i etnòlegs han pogut trobar testimonis vius d’aquest canvi cap a l’escriptura en països colonitzats on la irrupció de l’alfabet, unida al trauma de les invasions, està marcada per un rastre de violència.
La novel·la No longer at ease (‘S’ha acabat la tranquil·litat’), de l’escriptor nigerià Chinua Achebe, reflexiona sobre aquest conflictiu amor a les lletres invasores. Després del desembarcament occidental i dels primers indicis de l’aniquilació del món mil·lenari en el qual van néixer, els personatges d’aquesta història descobreixen fascinats l’escriptura. Al mateix temps pressenten amb dolor que, a mans dels colons, aquest màgic instrument els despullarà del seu propi passat. La civilització estrangera posseeix l’embruix per perpetuar-se; mentrestant, l’univers indígena s’ensorra. «El símbol del poder blanc era la paraula escrita. Una vegada, abans d’anar-se’n a Anglaterra, Obi havia sentit a parlar amb profunda emoció sobre els misteris de la paraula escrita a un pacient analfabet: «Les nostres dones es feien dibuixos negres al cos amb la saba de l’uli. Era maco, però durava poc. Si durava dues setmanes de mercat ja era molt. Però a vegades la nostra gent gran parlava d’un uli que no es decolorava, tot i que ningú no l’havia vist. Avui el veiem en l’escriptura de l’home blanc. Si vas als tribunals nadius i mires els llibres dels escrivents de fa vint anys o més, encara estan com el dia que els van escriure. No diuen una cosa avui i una altra demà, o una cosa aquest any i una altra l’any que ve. En un llibre, l’Okoye d’avui no pot ser l’Okonkwo demà. A la Bíblia, Pilat diu: “El que és escrit, és escrit”. És un uli que no es destenyeix mai».
No sabem el seu nom, ni on va néixer, ni quant de temps va viure. Li diré «ell», perquè me l’imagino home. Les dones gregues de l’època no tenien llibertat de moviments, tenien prohibida la independència i la iniciativa per fer una cosa així.
Ell va viure en el segle VIII aC, fa vint-i-nou segles. Va canviar el meu món. Mentre escric aquestes ratlles, sento agraïment per aquest desconegut oblidat que amb la seva intel·ligència va aconseguir un avenç meravellós, si bé potser no va ser conscient de la transcendència del seu descobriment. Me l’imagino viatger, potser illenc. Segur que va ser amic d’aguerrits mercaders fenicis de rostre bronzejat. Segurament va beure amb ells a les tavernes dels ports, de nit, aspirant l’olor de salnitre en l’aire barrejada amb el fum que pujava d’un platet de sípia sobre la taula, tot escoltant històries de mar. Vaixells cavalcant en les tempestes, onades com muntanyes, naufragis, costes estranyes, misterioses veus de dona enmig de la nit. Però el que a ell el fascinava sobretot era un talent dels mariners aparentment humil i sense èpica. Com podien escriure tan de pressa uns senzills mercaders?
Els grecs havien conegut l’escriptura a l’època de l’apogeu cretenc i dels regnes micènics, amb les seves constel·lacions de signes arcans al servei només de la comptabilitat palatina. Sistemes sil·làbics de gran complexitat i un ús molt limitat, elitista. Els temps de saquejos i invasions, juntament amb la pobresa dels últims segles, gairebé havien sepultat en l’oblit aquells laberints de signes. Per a ell, per a qui l’art de l’escriptura era un símbol de poder, els ràpids traços dels mariners fenicis van ser una revelació. Va sentir admiració, vertigen, desitjos de posseir el seu secret. I va decidir desxifrar els misteris de la paraula escrita.
Va aconseguir un o uns quants informants lletrats, potser pagant-los de la seva pròpia butxaca. El lloc on van succeir les trobades probablement va ser una illa (les millors candidates són Santorini, Melos i Xipre), o fins i tot la costa libanesa (com per exemple, el port d’Al-Mina, on els mercaders eubeus tenien tractes constants amb els fenicis). Va aprendre dels seus improvisats mestres la màgica eina que permetia atrapar l’empremta de les infinites paraules amb tan sols vint-i-dos simples dibuixos. Va saber apreciar l’audàcia de l’invent. Al mateix temps, va descobrir que l’escriptura fenícia contenia endevinalles: només s’anotaven les consonants de cada síl·laba, deixant al lector la feina d’endevinar-ne les vocals. Els fenicis havien sacrificat l’exactitud per una major facilitat.
A partir del model fenici, ell va inventar, per a la seva llengua grega, el primer alfabet de la història sense ambigüitats, tan precís com una partitura. Va començar adaptant uns quinze signes fenicis consonàntics en el seu mateix ordre, amb un nom semblant (aleph, bet, gimel... es van convertir en alfa, beta, gamma...). Va agafar les lletres que no eren útils per a la seva llengua, les anomenades consonants dèbils, i va utilitzar els seus signes per a les cinc vocals que com a mínim es requerien. Només va ser innovador allà on es va veure capaç de millorar l’original. El seu triomf va ser enorme. Gràcies a ell es va difondre a Europa un alfabet millorat, amb tots els avantatges del descobriment fenici i amb un nou avenç afegit: la lectura va deixar d’estar subjecta a la conjectura i, per tant, es va tornar encara més accessible. Imaginem-nos com seria llegir aquesta frase sense vocals: mgnm-ns cm sr llgr qst frs sns vcls. Pensem per un instant en la dificultat d’identificar la paraula «idea» a partir de la consonant «D», o «aeri» amb tan sols una «R».
No sabem res sobre aquest desconegut; només ens en queda la fantàstica eina que ens va regalar. La seva identitat és una empremta esborrada per les ones, però no hi ha dubte que va existir. Els experts pensen que la invenció de l’alfabet grec no va ser un procés anònim a càrrec d’una col·lectivitat sense nom ni cara. Va ser un acte individual, deliberat i intel·ligent, que va exigir una gran sofisticació auditiva per identificar les partícules bàsiques —consonants i vocals— que formen les paraules. Un esdeveniment únic que es va produir en un moment determinat i en un únic lloc. En la història de l’escriptura grega no hi ha indicis d’un trànsit gradual des d’un sistema menys complet fins a un de més acabat. Tampoc no hi ha rastres de formes intermèdies, assajos, vacil·lacions ni retrocessos. Hi va haver algú —no esbrinarem mai qui—, un savi anònim, assidu de les tavernes fins a la matinada, amic dels navegants forasters en un lloc banyat pel mar, que es va atrevir a forjar les paraules del futur donant forma a totes les nostres lletres. I nosaltres seguim escrivint, en essència, de la mateixa manera que ho va imaginar el creador d’aquest instrument prodigiós.
Gràcies a l’alfabet, l’escriptura va canviar de mans. A l’època dels palaus micènics, un reduït grup d’experts i escribes anotaven en tauletes d’argila la comptabilitat del palau. Els monòtons inventaris de riqueses són l’únic rastre escrit d’aquella època. En canvi, a la Grècia del segle VIII aC, el nou invent va revelar un paisatge diferent. Les primeres restes alfabètiques que coneixem van aparèixer en gots de ceràmica o sobre pedra. Les paraules que els terrissaires i els picapedrers van gravar ja no parlen de vendes i possessions —esclaus, bronze, armes, cavalls, oli o bestiar—. Eternitzen instants especials de les vides de persones normals i corrents que participen en banquets, que ballen, beuen i celebren els seus plaers.
Han sobreviscut unes vint inscripcions datades entre l’any 750 i el 650 aC. La més antiga és el vas de Dípilon, trobat en un antic cementiri d’Atenes. L’exemple més remot d’escriptura alfabètica, si bé incomplet, és un vers sensual i evocador: «El ballarí que dansi amb més destresa...». Aquestes senzilles paraules ens traslladen a un simposi celebrat en una residència grega, amb rialles, jocs, vi i un concurs de ball per als convidats, amb el premi del vas mateix. Homer va descriure a l’Odissea aquest tipus de competicions festives, que eren freqüents en els banquets i per als grecs formaven part del seu concepte de la bona vida. Segons els termes de la inscripció, sembla que el tipus de dansa era acrobàtica, enèrgica, carregada d’erotisme. Per això ens imaginem que el guanyador del concurs devia ser molt jove, capaç de fer aquell gran esforç físic, les tombarelles i els salts que el ball exigia. Se’n va sentir tan orgullós que sempre va conservar el record d’aquell dia feliç i, molts anys després, va demanar que l’enterressin amb el trofeu de la victòria. A la seva tomba, després de vint-i-set segles de silenci, hi hem trobat el vas i, gravat a la terrissa, aquell vers que conserva ecos de música i empremtes d’uns bells passos de ball.
La segona inscripció més primerenca —del voltant del 720 aC— també es va trobar en una tomba de l’illa d’Ischia, a l’extrem occidental del món grec. Diu: «Jo soc la deliciosa copa de Nèstor. Qui begui d’aquesta copa aviat serà presa del desig d’Afrodita, coronada de bellesa». És un homenatge a la Ilíada, escrit en hexàmetres. La copa de Nèstor demostra que fins i tot en una illa perifèrica, en un món de comerciants i navegants, el coneixement d’Homer era impecable. I ens revela que la màgia de les lletres convertia senzills objectes quotidians, com una copa o un atuell de terrissa, en possessions valuoses que acompanyaven els seus propietaris fins a la tomba. Una nova època estava començant. L’alfabet va treure l’escriptura fora de l’atmosfera tancada dels magatzems de palau, i la va fer ballar, beure i sucumbir al desig.
En la infantesa balbucejant de l’escriptura, les veus que narraven històries van abandonar la boira de l’anonimat. Els autors volien ser recordats, vèncer la mort amb la força dels seus relats. Sabem qui són. Ens diuen els seus noms perquè els salvem de l’oblit. A vegades, fins i tot surten dels bastidors del relat per parlar en primera persona, un atreviment que mai no es permet l’invisible narrador de la Ilíada i l’Odissea.
Percebem el canvi quan llegim Hesíode, que va crear les seves principals obres al tombant de segle, és a dir, al voltant de l’any 700 aC. Els seus hexàmetres conserven el regust de l’oralitat, però contenen un ingredient nou: el germen del que avui anomenem «autoficció». A la seva manera abrupta i desinhibida, Hesíode —autor, narrador i personatge— ens dona detalls sobre la seva família, les seves experiències i la seva forma de vida. Potser es podria dir que és el primer individu d’Europa i un llunyà avi literari d’Annie Ernaux o Emmanuel Carrère. Hesíode explica que el seu pare va emigrar de l’Àsia Menor a Beòcia «fugint no precisament de l’abundància, la felicitat i la riquesa, sinó de l’escassetat». Amb el seu habitual humor àcid, diu fàstics del llogaret llardós on la família es va instal·lar, anomenat Ascra, «poblet miserable, dolent a l’hivern, dur a l’estiu, i mai bo».
Descriu com va néixer la seva vocació poètica. Hesíode era un jove pastor que passava els dies en la solitud de la muntanya, dormint a terra amb el bestiar del seu pare. Mentre vagava per les pastures d’estiu, es va construir un món imaginari fet de versos, música i paraules. Un món interior alhora celestial i perillós. Un dia, amb el ramat pasturant al peu del mont Helicó, va tenir una visió. Se li van aparèixer les nou muses, li van ensenyar el seu cant, li van insuflar el seu do i li van posar a les mans una vara de llorer. En adoptar-lo, li van dir una frase inquietant: «Sabem dir mentides que semblen veritats, i sabem, quan volem, proclamar la veritat». És una de les reflexions més antigues sobre la ficció —aquesta mentida sincera—, i potser també una confessió íntima. M’agrada pensar que Hesíode, el nen poeta envoltat de silenci, bels i tifes de bestiar, com segles més tard Miguel Hernández, revela aquí la seva obsessió per les paraules. Les paraules que estima i l’aterren pel poder que tenen en el món, pel mal ús que se’n pot fer.
A Els treballs i els dies, aquest pastor poeta relata l’èpica del seu present, no les proeses del passat. Descriu un tipus diferent d’heroisme: la dura lluita per sobreviure en condicions difícils. Utilitza els solemnes hexàmetres homèrics per parlar del temps de sembra i de poda, de castrar porcs i del grall de les grues, d’espigues i de carrasques, de la terra bruta, del vi que escalfa les fredes nits del camp. Forja mites, faules d’animals i màximes d’adusta saviesa rústica. Arremet contra el seu germà Perses, amb qui s’ha barallat a causa de l’herència. Aireja sense pudor les escabroses lluites familiars pel repartiment del patrimoni, i no el preocupa semblar avariciós; al contrari, és un camperol orgullós de saber quant val la terra. Ens explica que el gandul i pocavergonya del seu germà ha posat un plet contra ell, i no satisfet amb aquesta tremenda maldat, està intentant subornar el jutge. Tot seguit, es posa a denunciar la rapacitat dels petits cacics i els tripijocs dels tribunals. Fa servir expressions meravellosament mordaces, com «jutges endrapapernils». Furiós i ombrívol a l’estil dels profetes, amenaça amb el càstig diví les autoritats que, per engreixar la seva bossa, afavoreixen sempre els poderosos i rampinyen als camperols pobres. Hesíode ja no canta els ideals de l’aristocràcia. És un hereu del lleig Tersites, que a la Ilíada li recriminava al rei Agamèmnon que s’enriquia a costa de l’esforç de tots en una guerra que només el beneficiava a ell.
Molts grecs de la seva època desitjaven uns fonaments més justos per a la vida en comú, i un repartiment més equitatiu de les riqueses. Els treballs i els dies parlava a aquelles persones sobre el valor del treball pacient i laboriós, sobre el respecte a l’altre i la set de justícia. El temps de l’alfabet va fer possible que l’àcida protesta d’Hesíode perdurés. Malgrat —o potser gràcies a— les seves paraules insultants contra els reis, el poema va acabar convertint-se en un llibre imprescindible i després en un text escolar. Entremig dels solcs d’una petita hisenda en litigi de la miserable Ascra, al nord-oest de l’Àtica, comença la genealogia de la poesia social.
Al començament —segons Eric A. Havelock—, l’alfabet era un intrús sense posició social. L’elit de la societat continuava recitant i actuant. L’ús de l’escriptura es va estendre a passos lents, graduals, suaus. Al principi i durant segles, els relats agafaven forma a la pàgina en blanc de la ment i es feien públics quan es llegien en veu alta. Encara estaven concebuts, en certa manera, per a la comunicació oral. Les versions escrites dels llibres només eren una assegurança contra l’oblit. Els textos més antics servien com a partitures musicals del llenguatge, que només els especialistes —autors i intèrprets— utilitzaven i llegien. Al públic, la música de les paraules li arribava a través de l’oïda, no per la vista.
Al voltant del segle VI aC va néixer la prosa i, alhora, els escriptors pròpiament dits, que ja no construïen les seves obres en els misteriosos passadissos de la memòria, sinó que s’asseien a traçar les lletres en tauletes o papirs. Els autors mateixos van començar a escriure els seus textos, o a dictar-los a un secretari. Les poques còpies que se’n feien, si és que se’n feia alguna, amb prou feines circulaven. Per això, no hi ha empremtes d’indústria ni de comerç de llibres a l’època arcaica.
Tanmateix, l’oralitat mateixa es va transformar en contacte amb l’alfabet. Un cop escrites, les paraules van començar a quedar ancorades en el seu ordre, com notes en un pentagrama. La melodia de les frases es mantenia igual per sempre; el torrent espontani, l’agilitat en la resposta i la llibertat del llenguatge parlat van desaparèixer. A l’època micènica antiga, els aedes itinerants acostumaven a cantar les llegendes heroiques tocant un instrument i deixant-se endur pel follet de la improvisació; però amb l’aparició dels llibres escrits van ser substituïts pels rapsodes, que recitaven textos memoritzats —sempre idèntics i sense acompanyament musical—, clavant cops de bastó com si fos un metrònom per marcar el ritme.
A l’època de Sòcrates, els textos escrits encara no eren una eina habitual i despertaven recels. Els consideraven un succedani de la paraula oral —voluble, alada, sagrada—. Malgrat que l’Atenes del segle V aC ja disposava d’un incipient comerç de llibres, no seria fins un segle després, en temps d’Aristòtil, quan s’arribaria a contemplar sense estranyesa l’hàbit de llegir. Per a Sòcrates, els llibres eren ajudes de la memòria i el coneixement, però creia que els veritables savis farien bé de desconfiar-ne. Aquesta qüestió va inspirar un diàleg platònic titulat Fedre, que transcorre a pocs passos de les muralles d’Atenes, sota l’ombra d’un frondós plàtan a la vora del riu Iliso. Allà, a l’hora càlida de la migdiada, amb el fons sonor de les cigales, neix una conversa sobre la bellesa que deriva misteriosament cap a l’ambigu do de l’escriptura.
Fa segles, li diu Sòcrates a Fedre, el déu Theuth d’Egipte, inventor dels daus, el joc de dames, els números, la geometria, l’astronomia i les lletres, va visitar el rei d’Egipte i li va oferir aquestes invencions perquè les ensenyés als seus súbdits. Tradueixo les paraules de Sòcrates: «El rei Thamus li va preguntar quina utilitat tenia escriure, i Theuth va replicar: “Aquest coneixement, oh, rei!, farà més savis els egipcis; és l’elixir de la memòria i de la saviesa”. I llavors Thamus va dir: “Oh, Theuth!, per ser el pare de l’escriptura li atribueixes avantatges que no té. És oblit el que produiran les lletres en aquells que les aprenguin, en descuidar la memòria, ja que, fiant-se dels llibres, arribaran al record des de fora. Per tant, serà l’aparença de la saviesa, no la seva veritat, el que l’escriptura donarà als homes; i quan hagi fet d’ells entesos en tot sense una veritable instrucció, la seva companyia serà difícil de suportar, perquè es creuran savis en comptes de ser-ho”».
Després d’escoltar l’exòtic mite egipci, Fedre diu que està d’acord amb el seu mestre. És el més habitual en els educats seguidors de Sòcrates, que mai no gosen portar-li la contrària. De fet, en els diàlegs de Plató, els deixebles diuen constantment frases com: «És ben cert, Sòcrates», «T’ho concedeixo, Sòcrates», «Veig que tornes a tenir raó, Sòcrates». Malgrat que el seu interlocutor ja s’ha rendit, el filòsof llança una última estocada: «La paraula escrita sembla que parla amb tu com si fos intel·ligent, però si li preguntes alguna cosa, perquè desitges saber-ne més, continua repetint-te el mateix sense parar. Els llibres no són capaços de defensar-se».
Sòcrates tenia por que, per culpa de l’escriptura, els homes abandonessin l’esforç de la pròpia reflexió. Sospitava que, gràcies a l’auxili de les lletres, es confiaria el saber als textos i, sense l’afany de comprendre’ls a fons, n’hi hauria prou amb tenir-los a l’abast de la mà. I així ja no seria saviesa pròpia, incorporada a nosaltres i indeleble, part del bagatge de cadascú, sinó un apèndix aliè. L’argument és agut, i encara ens impacta. Ara mateix estem immersos en una transició tan radical com l’alfabetització grega. Internet està canviant l’ús de la memòria i la mateixa mecànica del saber. Un experiment fet el 2011 per D. M. Wegner, pioner de la psicologia social, va mesurar la capacitat de recordar d’uns voluntaris. Només la meitat d’ells sabien que les dades que havien de retenir es guardaven en un ordinador. Els que van pensar que la informació quedava gravada, van relaxar l’esforç per aprendre-la. Els científics denominen «efecte Google» aquest fenomen de relaxació memorística. Tendim a recordar més bé on es guarda una dada que no pas la dada en si. És evident que el coneixement disponible és més gran que mai, però gairebé tot s’emmagatzema fora de la nostra ment. Sorgeixen preguntes inquietants: amb aquesta allau de dades, on queda el saber? La nostra mandrosa memòria és com una agenda d’adreces on buscar informació, sense rastre de la informació? En el fons, som més ignorants que els nostres memoriosos avantpassats dels vells temps de l’oralitat?
La gran ironia de tot això és que Plató va explicar el menyspreu del mestre pels llibres en un llibre, conservant així les seves crítiques a l’escriptura per a nosaltres, els seus lectors futurs.
Més enllà de certs límits, l’única possibilitat d’expandir la nostra memòria depèn de la tecnologia. Aquestes transformacions són alhora perilloses i fascinants. La línia que separa les nostres ments d’internet s’està tornant cada vegada més borrosa. S’ha instal·lat entre nosaltres la sensació que sabem tot allò que podem localitzar amb Google. Quan es reuneix un grup de gent, acostuma a haver-hi algú que es posa a comprovar les dades de la conversa amb el seu telèfon intel·ligent. Se submergeix a la pantalla com una au aquàtica i, després d’una consulta ràpida, emergeix amb el peix al bec, aclarint tots els dubtes sobre el nom d’aquell actor o quins són els dies perfectes per pescar el peix plàtan.
Després dels seus experiments des dels anys vuitanta en endavant, Wegner pensa que si recordem on trobar informacions importants, fins i tot sense retenir el coneixement concret, estem ampliant les fronteres del nostre territori mental. És el fonament de la seva teoria transactiva. Segons Wegner, ningú no ho recorda tot. Emmagatzemem informació en les ments d’altres —a qui podem anar a preguntar—, en els llibres i en la gegantina cibermemòria.
L’alfabet va ser una tecnologia encara més revolucionària que internet. Va construir per primera vegada aquesta memòria comuna, expandida i a l’abast de tothom. Ni el saber ni la literatura completa caben en una sola ment, però gràcies als llibres cadascun de nosaltres troba les portes obertes a tots els relats i tots els coneixements. Podem pensar, tal com vaticinava Sòcrates, que ens hem convertit en una colla d’ignorants envanits. O que, gràcies a les lletres, formem part del cervell més gran i més intel·ligent que ha existit mai. Borges, que pertanyia al grup dels que pensen de la segona manera, va escriure: «Dels diversos instruments de l’home, el més extraordinari és, sens dubte, el llibre. Els altres són extensions del seu cos. El microscopi i el telescopi són extensions de la vista; el telèfon és extensió de la veu; després tenim l’arada i l’espasa, extensions del braç. Però el llibre és una altra cosa: el llibre és una extensió de la memòria i de la imaginació».
Sòcrates li va dir a Fedre, aquell brillant migdia, als afores d’Atenes, que les paraules escrites són signes morts i fantasmals, filles il·legítimes de l’únic discurs viu: l’oral.
El poeta Friedrich Hölderlin, nascut vint-i-tres segles més tard, hauria desitjat viatjar en el temps fins a aquell dia llunyà i aquell prat tranquil «sota l’ombra dels plàtans, on l’Ilis corria entre les flors, on Sòcrates conquistava els cors i Aspàsia passejava entre la murtra, mentre ressonava l’àgora sorollosa i el meu Plató forjava paradisos».
És una cosa que passa sovint: els temps que uns consideren decadents mentre els viuen, són la regió de la nostàlgia per a altres. Hölderlin creia que era un antic atenès trasplantat a la inhòspita Alemanya. La seva veritable pàtria era aquell segle daurat contra el qual Sòcrates malparlava perquè destruïa l’autèntica saviesa.
Amb només trenta anys, el poeta alemany va començar a patir crisis mentals. Diuen que tenia accessos d’ira, agitació i atacs de verborrea que no podia controlar. Declarat malalt incurable, els seus parents el van ingressar en una clínica. L’estiu del 1807, Hölderlin va rebre la visita d’un ebenista que es deia Ernst Zimmer, entusiasmat pel seu llibre Hyperion, i va decidir endur-se’l a viure a casa seva, a la vora del riu Neckar. Allà va viure el poeta fins a la seva mort, el 1843, sempre cuidat per la família del seu lector.
Pràcticament sense coneixe’l, Zimmer va decidir recollir, alimentar i cuidar en la seva demència l’autor de la novel·la que tant apreciava. Les paraules callades d’un llibre van forjar, durant gairebé quatre dècades, un vincle més fort que el parentiu entre dos estranys. Potser les lletres només són signes morts i fantasmals, filles il·legítimes de la paraula oral, però els lectors sabem insuflar-los vida. M’encantaria explicar-li aquesta història al vell i rondinaire Sòcrates.
Farenheit 451 és la temperatura a la qual cremen els llibres i el títol que Ray Bradbury va escollir per a la seva fantasia futurista. O no tan futurista.
La història es desenvolupa durant una època ombrívola en un país on està prohibit llegir. Els bombers ja no s’ocupen d’apagar incendis, sinó de cremar els llibres que alguns ciutadans rebels amaguen a casa seva. El govern ha decretat que tothom sigui feliç. Els llibres estan plens d’idees nocives i, a més, la lectura solitària es presta a la melancolia. La població s’ha de protegir dels escriptors, que contagien pensaments malignes.
Els dissidents són perseguits. Es refugien en els boscos del voltant de les ciutats, als camins, a la riba dels rius contaminats, a les vies fèrries abandonades. Viatgen constantment, sota la llum de les estrelles, disfressats de vagabunds. S’han après de memòria llibres sencers i els guarden a dins del cap, on ningú no els pot veure ni sospitar que existeixen. «Al principi, no es tractava de cap pla preconcebut. Cada home tenia un llibre que volia recordar, i ho va fer. Després vam anar entrant en contacte uns i altres, vam viatjar, vam crear aquesta organització i vam establir un pla. Transmetrem oralment els llibres als nostres fills i deixarem que ells esperin. Quan la guerra s’acabi, algun dia, algun any, els llibres podran ser reescrits. Les persones seran convocades una per una, perquè recitin el que saben, i ho imprimirem fins que arribi una altra edat de foscor, durant la qual potser haurem de repetir tota l’operació». Aquests fugitius, que han vist com allò que estimaven acaba destruït, han de recórrer un llarg camí de fugida, sempre espantats, sense cap altra certesa que els llibres arxivats rere els seus tranquils ulls.
La novel·la sembla una faula distòpica, però no ho és. Una cosa molt semblant va passar de debò. L’any 213 aC, quan un grup de grecs intentaven reunir la totalitat dels llibres a Alexandria, l’emperador xinès Shi Huangdi va ordenar que es cremessin tots els llibres del seu regne. Només va perdonar els tractats d’agricultura, medicina i profecia. Volia que la història comencés amb ell. Pretenia abolir el passat perquè els seus opositors l’invocaven amb l’enyorança dels antics emperadors. Segons un document de l’època, el pla es va dur a terme sense pietat («Els que se serveixin de l’Antiguitat per denigrar els temps presents seran executats juntament amb els seus parents. Els qui amaguin llibres seran marcats amb un ferro candent i condemnats a treballs forçats»). L’odi de Shi Huangdi va provocar la destrucció de milers i milers de llibres —entre d’altres, tots els escrits del confucianisme—. Els esbirros de l’emperador van anar porta per porta, apoderant-se dels llibres per fer-los cremar després en una pira. Més de quatre-cents lletrats reticents van ser enterrats vius.
L’any 191 aC, sota una nova dinastia, es van poder reescriure molts d’aquells llibres perduts. Corrent uns riscos increïbles, els professionals de les lletres havien conservat a la memòria obres senceres, en secret, a recer de la guerra, les persecucions i els homes de les fogueres.
No va ser l’única vegada que va passar una cosa així. Quan Alexandre va ocupar la ciutat de Persèpolis i hi va calar foc, van cremar-hi tots els exemplars del llibre sagrat del zoroastrisme. Els seus fidels el van reconstruir gràcies al fet que el recordaven paraula per paraula. Al mateix temps que Bradbury imaginava la seva fantasia distòpica, durant els anys de crueltat de l’estalinisme, onze amics d’Anna Akhmatova anaven memoritzant els poemes del seu corprenedor llibre Rèquiem a mesura que l’escrivia, per preservar-los de qualsevol desgràcia que li pogués passar a l’autora. L’escriptura i la memòria no són adversàries. De fet, al llarg de la història s’han salvat l’una a l’altra: les lletres resguarden el passat, i la memòria, els llibres perseguits.
Durant l’Antiguitat, quan encara perduraven guspires de la cultura oral, quan hi havia menys llibres i es rellegien més, no era estrany que els lectors s’aprenguessin obres senceres de memòria. Sabem que els rapsodes recitaven en diverses sessions els quinze mil versos de la Ilíada i els dotze mil de l’Odissea. També algunes persones corrents eren capaces de repetir fidelment llargs textos literaris. Agustí d’Hipona recorda en un dels seus llibres el seu company d’estudis Simplici, que recitava discursos complets de Ciceró i tots els poemes de Virgili —és a dir, milers i milers de versos— des del final fins al principi, en ordre invers. Quan llegia, tallava les frases que el commovien a «les tauletes de la memòria» per recordar-les i recitar-les a voluntat, com si estigués mirant les pàgines d’un llibre. Un metge romà del segle II que es deia Antil va anar encara més lluny i va afirmar que memoritzar llibres era bo per a la salut. Sobre aquest tema, tenia una divertida i extravagant teoria. Els que mai no han fet l’esforç de memoritzar un relat, uns versos, un diàleg —deia—, tenen més dificultats per eliminar del seu cos certs fluids perjudicials. En canvi, els que poden recitar llargs textos de memòria, expulsen sense problemes aquestes substàncies perjudicials mitjançant la respiració.
Potser sense saber-ho, nosaltres —com els fugitius de Bradbury, els lletrats xinesos, els seguidors de Zoroastre o els amics d’Anna Akhmatova— conservem certes pàgines que ens importen resguardades a la ment. «Jo soc La República de Plató», diu un personatge de Farenheit 451. «Jo soc Marc Aureli». «El capítol u del Walden de Thoreau viu a Green River; el capítol dos, a Willow Farm». «Hi ha un poblet amb només vint-i-set habitants que alberga els assajos complets de Bertrand Russell, dividits en tantes pàgines com persones hi ha». Un dels espellifats rebels, amb els cabells bruts i les ungles llardoses, fa broma: «No jutgi mai un llibre per les cobertes».
En certa manera, tots els lectors portem a dintre íntimes biblioteques clandestines de paraules que ens han deixat empremta.
Els llibres van haver de crear el seu públic. I en fer-ho, van transformar la manera de viure dels grecs.
L’alfabet va començar a arrelar en un món de guerrers. Només rebien ensenyament —militar, esportiu i musical— els fills de l’aristocràcia. Durant la infantesa, els educaven els seus preceptors a palau. Quan arribaven a l’adolescència, entre els tretze i els divuit anys, aprenien l’art de la guerra dels seus amants adults —la pederàstia grega tenia funció pedagògica—. Aquella societat consentia l’amor entre combatents madurs i els seus joves escollits, sempre d’alt rang. Els grecs creien que la tensió eròtica incrementava el valor de tots dos: el guerrer veterà desitjava brillar davant del seu jove preferit, i l’estimat intentava estar a l’altura del prestigiós guerrer que l’havia seduït. Amb les dones relegades als gineceus, les ciutats estat eren clubs d’homes que s’observaven els uns als altres, emulant-se i enamorant-se, obsessionats per l’heroisme bèl·lic. En els parèntesis entre batalla i batalla, es dedicaven als banquets, els tornejos i la caça. Posaven en pràctica els seus ideals cavallerescos en les carnisseries més sangonoses. L’historiador Tucídides explica que tots els habitants de Grècia sempre duien armes a sobre, perquè ningú no es podia sentir segur ni a les ciutats ni als camins. També diu que els atenesos van ser els primers que van començar a deixar l’armament a casa i a comportar-se d’una manera lleument menys ruda.
En algun moment del segle VI aC, l’educació va deixar de ser essencialment militar i atlètica. Tot i així, la formació per al combat no va desaparèixer, evidentment, perquè els habitants de les ciutats antigues vivien barallant-se sense parar amb els estats veïns i clavant les seves llances als que habitaven una mica més enllà de la frontera. Però de mica en mica va començar a guanyar terreny l’ensenyament de les lletres i dels números. Només en alguns reductes com l’arcaïtzant Esparta es van mantenir els tretze anys obligatoris d’aïllament i disciplina militar.
I llavors va passar una cosa inesperada. La febre de l’alfabet es va estendre més enllà dels cercles nobles, que consideraven l’educació com un privilegi propi. Els orgullosos aristòcrates van haver d’aguantar un nombre creixent d’arribistes que, amb un atreviment insuportable, pretenien iniciar els seus fills en els secrets de l’escriptura i estaven disposats a pagar per aconseguir-ho. Així va néixer l’escola. L’ensenyament personal d’un entrenador o un amant ja no era suficient per cobrir les necessitats de tothom, i es va anar convertint en una pràctica minoritària. Cada vegada més joves —lliures però sense cognoms nobles— reclamaven educar-se i, sota la pressió de les seves aspiracions, van aparèixer els primers llocs col·lectius per a l’aprenentatge.
Per datar aquest esdeveniment decisiu, cal rastrejar els textos antics per buscar pistes. Descobrim l’existència d’una de les primeres escoles, gairebé de resquitllada, en un text de pertorbadora actualitat. Es tracta del relat d’un succés de crònica negra a la remota illa d’Astipàlea. L’escriptor Pausànies explica en el seu Descripció de Grècia un assassinat múltiple que va commocionar la gent de l’arxipèlag Dodecanès l’any 492 aC. El crim encara habitava a la memòria dels illencs durant el segle II aC, quan l’escriptor viatger el va sentir explicar. La lúgubre història sembla una barreja de Bowling for Columbine i la llegenda de Samsó. Pausànies relata que un jove ressentit contra el món i amb antecedents violents va irrompre en una escola per desfogar el seu odi perpetrant una matança de nens: «Diuen que el púgil Cleòmedes d’Astipàlea va matar en un combat el seu contrincant Ico d’Epidaure. Per la seva brutalitat, els jutges olímpics li van retirar la victòria. Cleòmedes va embogir de ràbia. Quan va tornar a Astipàlea, va entrar a l’escola, on hi havia seixanta nens, i va ensorrar amb la força dels seus braços la columna que aguantava el sostre. L’edifici va caure sobre els seus caps i els va matar a tots».
Més enllà del lúgubre final, aquesta història ens revela que una petita illa del mar Egeu, de tot just tretze quilòmetres d’amplada, a principis del segle V aC tenia una escola on, un dia qualsevol, hi estudiaven seixanta alumnes. Altres testimonis sembla que confirmen la versemblança d’aquesta dada. En aquella època, l’alfabet estava impregnant la vida grega fins i tot en aquells poblets remots que només abandonen la rebotiga de la història quan els assota una catàstrofe natural o si s’hi comet un crim esgarrifós.
La meva mare em va voler ensenyar a llegir i jo m’hi vaig negar. Tenia por. A l’escola hi havia un nen que es deia Alvarito, fill de mestres, que n’havia après a casa. Quan els altres encara tartamudejàvem amb les cartolines de les síl·labes, ell ja llegia tot seguit amb una perfecció inconscient. Una facilitat impressionant, difícil de suportar. La venjança es va desencadenar al pati de l’escola. El perseguien. Cridaven: «Quatre ulls, porquet!». Li van trepitjar la maleta. Li van penjar l’anorac a les branques de la figuera, d’on no podia despenjar-lo perquè no tenia gens d’agilitat. L’Alvarito havia infringit el codi de l’escola; s’havia passat de llest. Els seus pares el van haver de canviar de centre.
A mi no em passarà això, vaig pensar amb orgull. A més, no tenia cap necessitat d’anar per davant dels altres. La mare em llegia contes cada vespre. El nostre petit teatre nocturn no correria perill mentre jo no sabés llegir. En canvi, el que volia de debò era aprendre a escriure. Ignorava que les dues coses van juntes i es necessiten.
Un dia, per fi, tinc un llapis entre els dits. No es deixa subjectar fàcilment, cal domesticar-lo. El pressiono amb força contra el paper perquè no s’escapi, però a vegades es rebel·la i es trenca el nas contra la llibreta. Llavors necessito una maquineta per fer-li punta. Em puc veure; estic asseguda amb altres nens en una taula rodona de color vainilla. Inclinada cap endavant, dibuixo pals, ponts, cercles, corbes. Trec la llengua entremig dels llavis, seguint el desplaçament de la mà. Files d’emes enganxades amb les seves veïnes. Files de bes amb la seva panxolina. No m’agrada la barra transversal de la te (complica la cosa).
Al cap d’un temps, ascendeixo: ja puc ajuntar lletres. L’ema allarga una cueta fins a la a. Al principi tot sembla molt complicat, un embull de guixots. Segueixo endavant. Com que soc esquerrana, refrego el puny per sobre de les ratlles a mesura que avanço i les vaig esfumant. Deixo un rastre gris. Amb la mà ennegrida, continuo. Fins que un matí, sense adonar-me’n, per sorpresa, li arrenco el secret a l’escriptura. Faig màgia. Mama. Els pals i les rodones canten en silenci. He atrapat la realitat amb una xarxa de lletres. Ja no hi ha només línies; ara és ella la que apareix de sobte en el paper: la seva veu tan maca, les ondes dels cabells castanys, la mirada càlida, el somriure que ensenya unes incisives prominents i, per això, perquè li fan vergonya les seves dents desordenades, sempre acaba amb un gest tímid. L’he cridat amb el meu llapis, és aquí. Mama! Acabo d’escriure i de comprendre la meva primera paraula.
En totes les societats que utilitzen l’escriptura, aprendre a llegir té alguna cosa de ritus iniciàtic. Els infants saben que estan més a prop dels grans quan són capaços d’entendre les lletres. Sempre és un pas emocionant cap a l’edat adulta. Segella una aliança, esqueixa una part superada de la infantesa. Es viu amb felicitat i eufòria. Tot posa a prova el nou poder. Qui s’havia d’imaginar que tot el món estava adornat amb cadenetes de lletres, com una gran revetlla? Ara s’ha de desxifrar el carrer: far-mà-cia, pas-ti-sssse...ri-a, es llooo-ga. Les síl·labes esclaten a la boca com focs artificials, llançant guspires. A casa, a la taula, pertot arreu t’assalten els missatges. Comencen les ràfegues de preguntes: què vol dir baixencalories?, i aiguamineralnatual?, i consumirpreferentment?
A la societat jueva medieval se celebrava amb una cerimònia solemne el moment de l’aprenentatge, quan els llibres feien partícips els infants de la memòria comunitària i del passat compartit. Durant la festa de la Pentecosta, el mestre feia seure a la seva falda el nen que s’iniciaria en l’aprenentatge. Li ensenyava una pissarra on hi havia escrits els signes de l’alfabet hebreu, i tot seguit un passatge de les Escriptures. El mestre llegia en veu alta, i l’alumne ho repetia. Després, s’untava la pissarra amb mel i l’iniciat la llepava, perquè les paraules penetressin simbòlicament en el seu cos. També s’escrivien lletres en ous durs pelats o en pastissos. L’alfabet es tornava dolç i salat, es mastegava i s’assimilava. Entrava a formar part d’un mateix.
Com vols que no sigui màgic l’alfabet, que desxifra el món i revela els pensaments? Els grecs antics també experimentaven el seu encís. En aquell temps, les lletres s’utilitzaven per representar, a més de paraules, números i notes musicals. Cadascuna de les seves set vocals simbolitzava un dels set planetes i dels set àngels que els presideixen. S’utilitzaven per a embruixaments i amulets.
En aquelles remotes escoles gregues —tardes grises, plugim, monotonia rere les finestres—, els nens cantaven a cor les lletres: «Hi ha alfa, beta, gamma i delta, i èpsilon, i també zeta...». Després, les síl·labes: beta amb alfa, ba. El mestre les dibuixava i després, agafant la mà de l’alumne amb la seva, li feia repassar el traç per sobre. Els nens repetien mil vegades els models. Copiaven o escrivien un dictat de breus màximes d’una ratlla. Igual que nosaltres, aprenien poemes de memòria —els seus «Olles, olles de vi blanc» i «A la vora de la mar»— i tot un reguitzell de paraules rares. Recordo una d’aquelles cantarelles d’infantesa: nin non, dorm nin, un nen blanc, un nen negre, un granet de sal, un granet de pebre, nin non, non nin; no he tornat a sentir mai més aquests jocs de paraules tan estranys.
La didàctica era obsessiva i pesada. El mestre-domador recitava, i els alumnes repetien. L’aprenentatge avançava a ritme lent (no era estrany que nens de deu o dotze anys encara estiguessin aprenent a escriure). Quan n’eren capaços, començaven a llegir, repetir, resumir, comentar i copiar una selecció de textos essencials, gairebé sempre els mateixos. Sobretot d’Homer, i també d’Hesíode. I d’altres indispensables. Els antics, que veien els infants com una mena d’adults en miniatura, sense gustos ni talents propis, els oferien els mateixos llibres que llegien els adults. No hi havia res semblant a l’actual literatura infantil o juvenil, cap mena de facilitat. Encara no s’havia inventat la infantesa, encara no havia arribat Freud per atribuir una importància crucial als primers anys. Aleshores, el millor que podies fer per un nen era submergir-lo de cap en el món adult i treure-li la infantesa a refregades, com si fos brutícia.
L’alfabet podia ser màgic, però el mètode d’ensenyament sovint era sàdic. Els càstigs corporals eren inseparables de la rutina escolar dels nens grecs, tal com ho havien sigut per als escribes egipcis o jueus. En una petita obra humorística d’Herondas, el mestre brama: «On és bastó de cuiro, la cua de bou amb què assoto els rebels? Doneu-me-la abans que esclati de còlera!».
Durant els segles de lenta expansió de l’alfabet, els grecs van continuar cantant poemes, però ja no ho feien de la mateixa manera. Certes veus es van atrevir a dir el que cap text antic havia gosat dir abans. Per desgràcia, ens queden només els bocins d’aquells versos. Fins a l’any 500 aC, no es conserva cap llibre complet de filosofia ni de poesia, i els poemes sencers o les citacions textuals dels autors de prosa són l’excepció. Però aquests petits fragments que s’han salvat són tan poderosos que fins i tot sent incomplets ens commouen.
Aquella va ser la gran època de la lírica, quan els poemes —breus en comparació amb la Ilíada—, escrits per ser cantats, van deixar de mirar cap al passat, com les llegendes tradicionals dels vells temps. Parlaven de l’onatge dels dies propers, s’aferraven a les sensacions que experimentaven. Ara. Aquí. Jo.
Per primera vegada, l’escriptura s’alia amb les paraules díscoles, irreverents, que xoquen contra els valors de la seva època. Aquest corrent extraordinari comença amb Arquíloc —fill bastard d’un grec noble i una esclava bàrbara—, mercenari i poeta. Durant la seva curta vida —del 680 al 640 aC—, es va haver d’espavilar tot sol, sense fortuna ni privilegis, llogant-se per combatre en guerres alienes. Tal com va dir ell mateix, la seva llança li donava cada dia un rosegó de pa i li servia el vi que bevia. Soldat de fortuna a les fronteres entre la cultura i la barbàrie, va conèixer realitats sòrdides rere els ideals bèl·lics.
Segons el codi d’honor, s’havia d’aguantar la posició en el camp de batalla, sense retrocedir ni fugir. En una escaramussa contra els exèrcits tracis, Arquíloc va haver d’escollir entre morir a la seva posició, rere l’alt i feixuc escut, o deixar l’escut tirat i fugir corrent per sobreviure. A l’antiga Grècia existia un insult gravíssim: ser un «tiraescuts», rhípsaspis. Es diu que les mares espartanes, quan acomiadaven els seus fills abans del combat, els advertien que tornessin «amb l’escut o a sobre de l’escut», és a dir, duent-lo al braç per haver lluitat amb valor, o estirats a sobre, convertits en cadàvers.
Què va decidir, Arquíloc? Tocar el pirandó i, a més, proclamar-ho en els seus versos: «L’escut que vaig tirar a pesar meu en un arbust, una peça excel·lent, ara el branda un traci. Però vaig salvar la pell. Què m’importa aquell escut? Que es perdi. Un altre de tan bo me’n compraré». Cap guerrer homèric no s’hauria atrevit a admetre una cosa així, ni hauria tingut el sentit de l’humor necessari per fer-ho. Però a Arquíloc el divertia presentar-se com un antiheroi i ridiculitzar descaradament les convencions. Tot i que era valent —altrament, no s’hauria pogut guanyar la vida a la guerra durant dècades—, estimava la vida «que ja no es pot recuperar ni comprar quan l’últim alè travessa la barrera de les dents». Sabia que el soldat que fuig a temps serveix per a una altra batalla, i per escriure altres poemes. Precisament per la seva sinceritat desafiadora, em resisteixo a imaginar-me’l covard, sinó més aviat realista i càustic.
En els seus versos, el llenguatge és franc, sense embuts, fins a fregar la brutalitat. Amb ell, un decidit realisme irromp en la lírica grega. Obre les portes a una nova poesia insolent. No amaga el seu temperament venjatiu, apassionat, burleta. Per al seu desig sexual, troba paraules explícites: «Tant de bo pogués tocar la mà de Neòbula... i abalançar-me, disposat a l’acció, sobre el seu cos i acomodar el ventre sobre el ventre i les cuixes sobre les cuixes». Un brevíssim fragment conservat demostra que no l’acovardia parlar de sexe oral en la seva poesia: «Com un traci o un frigi que amb una canya llepa la cervesa, ella, amb el cap cot, s’afanyava».
Arquíloc va morir al camp de batalla com Aquil·les, però va deixar clar que la promesa de glòria pòstuma li semblava una altra fanfarronada: «Ningú, després de mort, és honrat pels seus conciutadans. Preferim, vius, l’alabança dels vius». Richard Jenkyns, professor d’Oxford, el considera «el primer emprenyador d’Europa». Crec que a ell aquest epitafi li hauria arrencat una riallada.
No hi ha restes arqueològiques dels llibres més antics d’Europa. El papir és un material perible i fràgil que no sobreviu a climes humits més enllà d’uns dos-cents anys. Avui només podem rastrejar en els textos grecs les primeres mencions de llibres concrets, reals, que algú va veure i tocar en un lloc el nom del qual no es va voler recordar. Aquesta cerca em porta al trànsit del segle VI al V aC. Es diu que en aquella època el filòsof Heràclit va dipositar un exemplar de la seva obra Sobre la natura en el temple d’Artemisa, a Efes.
Efes era una ciutat estat situada a Anatòlia, l’antiga Àsia Menor, avui Turquia. El que ara entenem per filosofia va sorgir a principis del segle VI aC, de sobte, sense cap causa visible, en aquella estreta franja costanera que ocupaven els grecs, a la vora del món asiàtic. Els primers filòsofs van ser fills de la frontera, de la barreja de sangs, del límit. Mentre la Grècia continental continuava ancorada en el passat, els habitants de la perifèria mestissa es van aventurar a idear novetats radicals.
El naixement de la filosofia grega va coincidir amb la joventut dels llibres, i no per atzar. A diferència de la comunicació oral —basada en relats tradicionals, coneguts i fàcils de recordar—, l’escriptura va permetre crear un llenguatge complex que els lectors podien assimilar i meditar amb tranquil·litat. A més, desenvolupar un esperit crític és més fàcil per a qui té un llibre a les mans —i pot interrompre la lectura, rellegir i aturar-se a pensar— que no pas per a l’oient captivat per un rapsoda.
A Heràclit li van posar el sobrenom de «l’enigmàtic», i més tard, «el fosc». En la seva obra, l’opacitat de la vida i les seves extraordinàries contradiccions sembla que s’infiltrin en el text, impregnant-lo. Amb ell comença la literatura difícil, en la qual el lector s’ha d’esforçar per trobar el significat a les frases. Pare de Proust, amb les seves oracions laberíntiques plenes d’amagatalls; de Faulkner, i els seus monòlegs confusos, sovint dislocats, i de Joyce, que a Finnegan’s Wake fa la impressió que escriu en diversos idiomes alhora —alguns de la seva invenció—. No vull dir que hi hagi parentiu entre ells perquè els seus estils s’assemblin. En realitat, d’Heràclit ha arribat fins a nosaltres només un conjunt de màximes breus, estranyes i poderoses. No, el que tenen en comú és la seva actitud envers la paraula: si el món és críptic, el llenguatge adequat per representar-lo serà dens, misteriós i difícil de desxifrar.
Heràclit pensava que la realitat s’explica com una tensió permanent. Ell ho anomenava «guerra» o lluita entre contraris. Dia i nit; son i vigília; vida i mort es transformen l’un en l’altre i només existeixen en la seva oposició; en el fons, són les dues cares de la mateixa moneda («La malaltia va fer bona i amable la salut; la gana, la sacietat; l’esforç, el descans... Immortals mortals, mortals immortals, vivint la mort d’altres i la vida d’altres morint»).
A Heràclit li corresponia per herència el rang de rei de la seva ciutat. Va cedir al seu germà petit aquell càrrec que, des de l’arribada de la democràcia, en realitat era un sacerdoci. Pel que es veu, considerava simples «traficants de misteris» els mags, els predicadors i els endevins. Diuen que es va negar a fer lleis per als efesis, preferia jugar amb els nens al temple. També diuen que va arribar a tornar-se molt altiu i desdenyós. No li importaven els honors ni el poder, estava obsessionat a trobar el logos de l’univers, que significava «paraula» i també «sentit». A la primera frase del quart evangeli —«Al principi era el logos»—, parla Heràclit.
Per a ell, la clau de tot era el canvi. Res no és permanent. Tot flueix. No ens banyarem dues vegades en el mateix riu. Aquesta imatge aquàtica d’un món sempre canviant, que ja va impressionar Plató, forma part de nosaltres. L’hem reescrit i reformulat milers de vegades. Des de Manrique —«Nuestras vidas son los ríos que van a dar en la mar, que es el morir»— fins a Bauman i la seva modernitat líquida. Borges, fascinat pel riu d’Heràclit, li va dedicar, entre altres, aquest poema: «Heráclito camina por la tarde de Éfeso. La tarde lo ha dejado, sin que su voluntad lo decidiera, en la margen de un río silencioso. Su voz declara: “Nadie baja dos veces a las aguas del mismo río”. Se detiene. Siente que él también es un río y una fuga. Quiere recuperar esa manana y su noche y la víspera. No puede».
Crec que les frases estranyes d’Heràclit atrapen el misteri i l’admiració que van ser l’origen de la filosofia. I també el present. Per escriure aquest capítol, he rellegit les escasses restes que ens han arribat dels seus pensaments abruptes. M’han semblat una explicació de l’actualitat que ens sacseja com un sisme. Al límit de la violència, ens debatem entre extrems oposats: la globalització i la llei de la frontera; el mestissatge i la por de les minories; l’impuls d’acollida i la fúria d’expulsar; l’ànsia de llibertat i el somni de construir refugis emmurallats; l’afany de canvi i la nostàlgia de la grandesa perduda.
La tensió d’aquestes contradiccions pot arribar a ser gairebé insuportable. Per aquest motiu, ens sentim atrapats. Però, segons les tesis d’Heràclit, una petita alteració en els dinàmics equilibris de forces ho canvia tot. També per això, l’esperança de transformar el món sempre té raó.
Vol ser famós a qualsevol preu. No ha destacat mai en res però es rebel·la contra la idea de ser un més. Somia en secret que la gent el reconeix pel carrer, murmura i l’assenyala. Una veu interior li xiuxiueja que algun dia es convertirà en una celebritat, com els campions olímpics o els actors que sedueixen el públic bocabadat.
Ha decidit que farà alguna cosa gran; només li falta descobrir què.
Un dia, per fi, traça un pla. Incapaç de fer proeses, sempre pot passar a la història com a destructor. A la seva ciutat hi ha una de les set meravelles del món, que venen a visitar reis i viatgers des de terres molt llunyanes. En un promontori rocós, enfilat entremig dels núvols, el temple d’Artemisa domina tots els barris d’Efes. Van caldre cent vint anys per construir-lo. L’entrada és un espès bosc de columnes. A l’interior, folrat d’or i plata, hi descansa la imatge sagrada de la deessa que va caure del cel, a més de les valuoses escultures de Policlet i Fídies, i fantàstiques riqueses.
La nit sense lluna del 21 de juliol de l’any 365 aC, mentre a la remota Macedònia hi naixia el gran Alexandre, ell s’esquitlla entre les ombres i s’enfila pels esglaons que condueixen al temple d’Artemisa. Els guardians nocturns dormen. En el silenci trencat pels ronquets, s’apodera d’un llum, aboca l’oli i cala foc a les teles que adornen l’interior. Les flames llepen el teixit i pugen cap al sostre. Al principi, l’incendi repta lentament, però quan aconsegueix ferir les bigues de fusta, comença la ràpida dansa del foc, com si fes segles que l’edifici somiava a abrandar-se.
Ell mira hipnotitzat les flamarades que rugeixen i s’enrosquen. Després, surt tossint de l’edifici per veure com il·lumina la nit. Allà a fora, els guàrdies el capturen sense problemes. El tanquen encadenat a dins d’un calabós, on és feliç durant unes hores solitàries, aspirant l’olor de fum. Quan el torturen, confessa la veritat: que havia planejat incendiar l’edifici més bell de la terra per ser conegut arreu del món. Expliquen els historiadors que totes les ciutats de l’Àsia Menor van prohibir, sota pena de mort, revelar el seu nom, però no van aconseguir esborrar-lo de la història. Figura a totes les enciclopèdies, incloent-hi les virtuals. L’escriptor Marcel Schwob va ser el seu biògraf en un capítol de les Vides imaginàries. Sartre també li va dedicar un relat breu. Ha prestat el seu nom al trastorn psicològic dels que, només per aparèixer uns minuts a la televisió o ascendir entre els més vistos a YouTube, són capaços de fer qualsevol barbaritat gratuïta. L’exhibicionisme al preu que sigui no és un fenomen exclusivament contemporani.
El seu nom maleït era Eròstrat. En memòria seva, el desig patològic de popularitat s’ha anomenat «síndrome d’Eròstrat».
L’incendi que va provocar per catapultar-se a la fama va deixar reduït a cendres aquell rotlle de papir que Heràclit havia regalat a la deessa. Irònicament, el filòsof creia que de manera cíclica el foc aniquila l’univers, i en la seva obra profetitzava una conflagració còsmica final. L’univers no ho sé, però els llibres —que en totes les seves formes cremen bé— tenen un trist historial de destrucció entre les flames.
Quants llibres existien a l’edat daurada de Grècia? Quin percentatge de la població era capaç de llegir-los? Ens falta informació. Tenim dades casuals, brins d’herba que volen en l’aire i no permeten calcular l’extensió del prat. A més, la majoria de les dades es refereixen a un lloc excepcional, la ciutat d’Atenes. La resta és penombra.
Buscant empremtes d’aquella invisible alfabetització, trobem les imatges de lectors representats en pintures ceràmiques. A partir del 490 aC, els gerros de figures vermelles apareixen decorats amb escenes que representen nens aprenent a llegir i escriure a l’escola, o persones assegudes en una cadira amb un rotlle obert sobre la falda i llegint. Sovint, l’artista traça lletres o paraules de mida augmentada en els papirs que dibuixa, a vegades amb tanta minuciositat que es poden llegir —es tracta de versos d’Homer, de Safo...—. En gairebé tots els casos, el llibre conté poesia. També apareix un llibre de text sobre mitologia. El més curiós és que els protagonistes habituals d’aquests petits quadres són dones, però, en canvi, paradoxalment, a les escenes escolars no hi apareixen nenes. Aquesta contradicció ens planteja un misteri. Potser les dones lectores pertanyien a famílies de llinatge i les educaven a casa. O potser es tractava d’un motiu iconogràfic, més que una realitat quotidiana. No ho sabrem mai.
En una làpida datada entre l’any 430 i 420 aC, hi apareix esculpit un jove de perfil, absort en les paraules d’un rotlle que desplega sobre els genolls, el cap lleument inclinat, les cames encreuades a l’altura dels turmells, just en la mateixa postura en la qual jo estic escrivint. Sota el relleu que dona forma a la cadira, s’hi veu un embalum de pedra desgastada amb aspecte de gos arraulit allà al costat. El relleu comunica l’assossec de les hores passades entre llibres. Aquell atenès mort estimava tant la lectura que se la va endur a la tomba.
En el trànsit del segle V al IV aC, apareixen per primera vegada uns personatges fins llavors desconeguts: els llibreters. En aquella època, la nova paraula bybliopólai (‘venedors de llibres’) apareix en els textos dels poetes còmics atenesos. Segons el que ens expliquen, en el mercat de l’àgora s’hi instal·laven parades de venda de rotlles literaris entre les que oferien verdura, all, encens i perfums. Per un dracma, diu Sòcrates en un diàleg de Plató, qualsevol pot comprar un tractat de filosofia al mercat. Sorprèn que ja existís una disponibilitat tan fàcil de llibres i, més encara, d’obres filosòfiques difícils. Si s’ha de jutjar pel seu preu reduït, segurament es tractava de còpies en format petit o de segona mà.
Poc en sabem sobre els preus dels llibres. El cost dels rotlles de papir suggereix que la norma oscil·lava entre dos i quatre dracmes per exemplar —l’equivalent a la paga d’un a sis dies d’un jornaler—. Les elevades xifres esmentades dels exemplars rars —Llucià de Samòsata parla d’un llibre que rondava els set-cents cinquanta dracmes— no són índex dels preus normals dels llibres ordinaris. Per a les classes pròsperes, fins i tot en els estrats més modestos, els llibres eren una mercaderia relativament assequible.
A finals del segle V aC, ja va començar la immemorial tradició de les burles contra les rates de biblioteca, l’arquetip de les quals serà don Quixot. Aristòfanes, donant la benvinguda amb sorna a la intertextualitat, es riu dels escriptors que «espremen les seves obres a partir d’altres llibres». Un altre autor de comèdia va utilitzar la biblioteca privada com a decorat d’una escena. Allà, un mestre ensenya amb orgull al famós heroi Hèracles les seves estanteries plenes de llibres d’Homer, Hesíode, els tràgics i els historiadors. «Agafa qualsevol llibre que t’agradi i després llegeix-te’l; fes-ho amb calma, mira els títols». Hèracles, que en la comèdia grega sempre apareix representat com un golafre, tria un llibre de cuina. Sabem del cert que en aquella època circulaven manuals de les més variades matèries per satisfer la curiositat lectora, i entre ells, el manual per excel·lència, que era el llibre de receptes culinàries a càrrec d’un xef sicilià de moda.
Els llibreters atenesos tenien clients d’ultramar. Es va iniciar l’exportació de llibres. La resta del món grec buscava la literatura creada a Atenes, especialment els llibrets de tragèdies, que eren el gran espectacle de l’època. El teatre àtic captivava fins i tot els qui no suportaven l’imperialisme atenès, tal com passa ara amb la poderosa indústria del cine nord-americà. Xenofont, que va escriure a la primera meitat del segle IV aC, explica que a la perillosa costa del Salmidès, actualment turca, va trobar el litoral sembrat de restes de naufragis. Hi havia «llits, capses petites, molts llibres escrits i altres coses de les que els mercaders acostumen a transportar en caixes de fusta».
Va haver d’existir una certa organització per abastir el mercat de llibres, i persones que regentaven tallers de còpia. Però no tenim dades per reconstruir-ne l’envergadura i el funcionament, i per tant ens endinsem en el tremolós territori de la suposició. Segurament els tallers feien còpies de llibres amb el permís dels autors que buscaven un públic més ampli que el seu cercle d’amics. Però també reproduïen textos sense consultar els seus creadors. A l’Antiguitat, desconeixien els drets d’autor.
Un deixeble de Plató va encarregar còpies de les obres del seu mestre i es va embarcar rumb a Sicília per vendre-les. Va tenir l’astúcia d’endevinar que allà hi havia mercat per als diàlegs socràtics. Els seus contemporanis donen a entendre que aquella iniciativa de venda li va valer una pèssima reputació a Atenes, però no per apropiar-se del copyright del seu mestre, sinó perquè s’havia ficat en negocis, una cosa absolutament plebea i impròpia d’un home de bon llinatge que, a més, pertanyia al cercle de Plató.
L’Acadèmia platònica va tenir, sens dubte, una biblioteca pròpia, però la col·lecció del Liceu aristotèlic devia superar amb escreix totes les seves predecessores. Estrabó diu d’Aristòtil que va ser «el primer que sapiguem que va col·leccionar llibres». Es diu que Aristòtil va comprar tots els rotlles que posseïa un altre filòsof per la immensa suma de tres talents (divuit mil dracmes). Me l’imagino acumulant durant anys, en un continu degoteig de diners, els textos essencials per abastar tot l’espectre de les ciències i l’art d’aquella època. No hauria pogut escriure el que va escriure sense una lectura constant.
Un petit racó d’Europa començava a ser devorat per la febre dels llibres.
Aristòtil parla d’autors de tragèdia que escrivien més per als lectors que per al públic dels teatres. Afegeix que els seus llibres tenen «gran circulació». Què podria significar una gran circulació en aquella època germinal?
Una altra frase atribuïda a Aristòtil revela un món poc conegut. Explica que els llibreters transportaven grans quantitats de llibres en carros. Potser es refereix a marxantons que portaven la literatura pels camins, sotraguejant de poble en poble a camp ras.
En realitat, tal com diu Jorge Carrión, les llibreries sedentàries són una anomalia moderna en una tradició sobretot nòmada i poètica. Van ser viatgers els qui van nodrir de manuscrits la Biblioteca d’Alexandria; mercaders de tinta i paper els qui van empènyer idees com rodes per la Ruta de la Seda; venedors ambulants de llibres usats —entre altres mercaderies— els qui s’instal·laven en fondes i en fires fins fa quatre dies, després de recórrer grans distàncies carregats amb baguls, caixes voluminoses i paradetes de posar i treure. Avui són els bibliobusos i els biblioburros —depenent de la geografia— els que mantenen viu el costum dels llibres rodamons.
La llibreria ambulant, de Christopher Morley, relata aquesta existència nòmada. Als Estats Units, als anys vint del segle passat, el senyor Mifflin recorre el món rural nord-americà en un estrany carruatge amb aspecte de tramvia tirat per un cavall blanc. Quan alça les cobertes laterals, resulta que l’allargat vagó és una parada de llibres —estanteries sobre estanteries, totes plenes a vessar—. A dins de la caravana no hi falten comoditats: una estufa d’oli, una taula plegable, un jaç per dormir, una cadira de vímet i geranis a les diminutes lleixes de les dues finestres.
Durant molts anys, el senyor Mifflin havia exercit de mestre en una escola rural, «trencant-se l’espinada per un sou miserable». Per motius de salut, decideix anar-se’n a viure al camp. Construeix amb les seves pròpies mans el seu carruatge —el qual bateja com a «Parnàs ambulant»— i compra una bona quantitat de llibres en una botiga de segona mà de Baltimore. Si bé no li falta ni la picardia ni la retòrica del comerciant, Mifflin es considera un predicador dels camins, cridat a divulgar l’evangeli dels bons llibres. Carreteja la mercaderia de granja en granja, per les rutes polsegoses on conviuen els carros de fusta amb els primers automòbils fabricats en sèrie. Quan arriba a la vora d’un porxo d’una casa de camperols, baixa d’un salt del pescant, travessa el corral on les gallines graten el terra i s’esforça per convèncer una dona que pela patates de la importància de llegir. Intenta convertir els grangers al seu credo entusiasta. «Quan vens un llibre a algú, no només li estàs venent dotze unces de paper, tinta i cola. Li estàs venent una vida totalment nova. Amor, amistat i humor i vaixells que naveguen a la nit. En un llibre hi cap tot, el cel i la terra, en un llibre de debò, vull dir. Renoi! Si en comptes de llibreter fos forner, carnisser o venedor d’escombres, la gent correria a rebre’m, ansiosa per comprar-me la mercaderia. I aquí em teniu, amb el meu carregament de salvacions eternes. Sí, salvació per a les seves petites i atribolades ànimes. I no us imagineu pas com costa que ho entenguin».
La gent de pell colrada i mans morades pel gebre no han tingut mai l’oportunitat de comprar literatura, i encara menys que algú els expliqui què significa la literatura. Mifflin ha comprovat que, com més s’endinsa en el camp, menys llibres es veuen, i els que troba són pitjors. Amb la seva peculiar eloqüència, clama que faria falta un exèrcit de llibreters com ell disposats a visitar en persona les llars dels camperols, explicar contes als seus fills, parlar amb els professors de les petites escoles i pressionar els editors de revistes agrícoles per aconseguir que els llibres circulin per les venes del país; en resum, portar el Sant Graal a les remotes granges de Maine.
Si aquesta era la situació a Amèrica del Nord ja ben entrat el segle XX, com devia ser la d’aquells mercaders que esmenta Aristòtil, entre oliveres assolellades, quan els llibres eren joves i tot succeïa per primera vegada?
Alexandre havia desencadenat el vertigen i els terrors de la globalització. Fins llavors, la majoria dels grecs havien sigut ciutadans de petites nacions que abastaven poc més que una població i la rodalia. Cadascun d’aquells països mínims s’enorgullia de la seva pròpia política i cultura, eren ferotgement independents i s’embrancaven en escaramusses freqüents amb els seus veïns en nom de l’amor a la llibertat. Quan les ciutats de Grècia van ser annexionades a les noves monarquies, els seus habitants van quedar orfes en massa. Aquelles orgulloses comunitats van trontollar quan van deixar de ser centres independents per convertir-se en una vasta perifèria imperial. Els que el dia anterior havien sigut ciutadans, ara eren súbdits. Van continuar combatent els uns contra els altres i entretenint-se amb aliances, tractats, arbitratges i declaracions de guerra, però després de perdre la independència, les batalles ja no tenien un sabor tan intens. Davant del buit, les noves estructures estatals —incipients, autoritàries i bolcades a les lluites dinàstiques— no oferien cap punt d’ancoratge. A la deriva, els grecs van buscar altres aferralls. Van abraçar credos orientals, rituals exòtics, filosofies salvadores. Alguns es van refugiar en una religió acabada de crear: la religió de la cultura i l’art.
Davant de l’eclipsi de la vida ciutadana, certes persones van decidir dedicar les seves energies a aprendre; a educar-se amb l’esperança de mantenir-se lliures i independents en un món sotmès; a desenvolupar fins al màxim possible tots els seus talents; a aconseguir la millor versió possible d’ells mateixos; a modelar el seu interior com una estàtua; a fer de la seva pròpia vida una obra d’art. Era l’estètica de l’existència que tant va impressionar Michel Foucault quan estudiava els grecs per a la seva Histoire de la sexualité. En l’última entrevista que va concedir, fascinat per aquesta idea antiga, Foucault va dir: «Em crida l’atenció el fet que en la nostra societat l’art s’hagi convertit en una cosa que concerneix als objectes, i no a la vida ni als individus. Per què un home qualsevol no pot fer de la seva vida una obra d’art? Per què un determinat llum o una casa poden ser obres d’art i no pot ser-ho la meva vida?».
Si bé aquesta idea no era nova, a l’època hel·lenística es va convertir en un refugi per als desorientats orfes de les llibertats perdudes. En aquell període, la paideía —en grec, «educació»— es transforma per a alguns en l’única tasca en la qual val la pena consagrar-se a la vida. El significat de la paraula es va enriquint i, quan els romans com Varró i Ciceró necessiten traduir-la al llatí, escullen el terme humanitas. És el punt de partida de l’humanisme europeu i les seves irradiacions posteriors. Els ecos d’aquesta constel·lació de paraules no s’han apagat encara. L’Enciclopèdia il·lustrada va rescatar l’antiga paideía —que descendeix de l’expressió en kyklos paideía—, que encara ara ressona en l’experiment global i poliglot de la Viquipèdia.
A vegades s’oblida que aquesta antiga fe en la cultura va néixer com un credo religiós, amb el seu costat místic i la seva promesa de salvació. Els fidels creien que, en la vida d’ultratomba, les ànimes dels escollits viurien en prats regats per fresques fonts on hi hauria teatres per als poetes, cors de dansa, concerts i col·loquis al voltant de la taula d’eterns banquets —en aquest cas, regats amb vi generós—. Seria un lloc celestial per als filòsofs més xerraires: allà ningú no s’irritaria amb ells ni els demanaria que callessin d’una vegada.
Per això trobem en tants monuments funeraris —epitafis, baixos relleus o estàtues— el record de la cultura dels difunts. S’acomiaden de l’existència terrenal amb el posat d’homes de lletres, oradors, filòsofs, aficionats a l’art o músics. Aquelles tombes no pertanyen, tal com es creia en un principi, a intel·lectuals d’ofici, professors o artistes. Ara sabem que, en la majoria dels casos, eren comerciants, metges o funcionaris. Però volien ser recordats per un únic motiu: perquè es van iniciar en la tasca de la intel·ligència i les meravelles de l’art, sabers protegits per les muses.
«L’únic que val la pena és l’educació —escriu en el segle II un seguidor d’aquest culte—. Tots els altres béns són humans i petits i no mereixen ser buscats amb tenacitat. Els títols nobiliaris són un bé dels avantpassats. La riquesa és un regal de la sort, que la dona i la pren. La glòria és inestable. La bellesa és efímera; la salut, inconstant. La força física cau presa de la malaltia i la vellesa. La instrucció és l’única de les nostres coses que és immortal i divina. Perquè només la intel·ligència rejoveneix amb els anys, i el temps, que tot ho arrabassa, afegeix saviesa a la vellesa. Ni tan sols la guerra que, com un torrent, tot ho escombra i ho arrasa, et pot prendre el que saps».
Les antigues creences s’havien esfondrat, però, a canvi, la immortalitat es posava a l’abast de tothom, a través de la cultura, la paraula i els llibres. No oblidem que el Museu d’Alexandria, al qual pertanyia la Gran Biblioteca, era un temple on el sacerdot oficiava els rituals de les muses. És entendridor pensar en aquells grecs que van somiar a trucar a les portes del cel empunyant els seus rotlles.
Entre els segles III i I aC, el paisatge es va transformar i els llibres van trobar refugi en nous horitzons. Els papirs egipcis revelen que, sense arribar a ser total, en l’època hel·lenística l’alfabetització es va estendre molt, fins i tot més enllà de la classe dirigent. Per descomptat, els rics eren els primers d’entrar a l’escola i els últims d’abandonar-la. No obstant això, almenys a la Grècia europea, els infants de condició lliure tenien més opcions que en cap altra època de rebre una educació primària —les lleis escolars de Milet o de Teos així ho donen a entendre—. La legislació d’aquesta última ciutat aclareix que l’ensenyament bàsic es dirigia tant als nens com a les nenes, i pel que sembla era un fet estès. És més, en un gran nombre de ciutats de l’Egeu i de l’Àsia Menor hi va haver una puixant oferta d’ensenyament per a noies de famílies adinerades —per fi s’obren escletxes que permeten albirar l’entrada de nenes estudiants a les aules i les primeres generacions de lectores.
La possibilitat d’educar-se s’estava expandint a través d’immenses extensions geogràfiques. Es podria fer una llarga llista d’intel·lectuals nascuts en ciutats insignificants amb noms sonors i llunyans com Kütahya, Eucàrpia, Rodiàpolis, Amàsia, Selèucia de l’Euleo... No només es van fundar biblioteques a les capitals —la Biblioteca d’Alexandria i la seva rival de Pèrgam—. També naixien institucions culturals més modestes a la perifèria. Una inscripció del segle II aC trobada a la petita illa de Cos recorda les donacions de diversos patrocinadors privats a la biblioteca local.
De cap a cap dels dos nous continents envaïts pels macedonis —Àfrica i Àsia—, els teatres, els gimnasos i els llibres expressaven la consciència de la seva identitat grega. Per als indígenes, dominar la llengua dels seus governants llegint Tucídides i Plató ajudava a escalar fins a posicions de prestigi. Els conqueridors, evidentment, imposaven la seva cultura convençuts d’estar civilitzant bàrbars. En un lloc tan remot com Aï Khanum, a l’Afganistan, s’hi conserven textos grecs gravats en pedra, sens dubte arribats a aquelles terres llunyanes en el vehicle dels llibres, cada vegada més viatgers.
Hi ha una cosa que crida l’atenció: els escriptors d’aquesta enorme extensió geogràfica llegien i citaven els mateixos autors, començant per Homer i arribant fins a Aristòtil i Menandre. El fet d’haver après a escriure i llegir amb aquells llibres era gairebé l’únic que tenia en comú un grec nascut a l’actual Iran i un altre nascut a Egipte, tots dos tan lluny de casa.
El rescat i la cura d’aquella literatura no es podia deixar a l’atzar. I d’això se’n van ocupar els savis que poblaven el fantàstic laberint de llibres erigit a Alexandria.
Vet aquí una vegada, a la Gran Biblioteca, un home de memòria prodigiosa. Cada dia de la vida es dedicava a llegir els rotlles pel seu ordre, un prestatge rere un altre. I les paraules acariciades pels seus ulls se li gravaven a la ment, transformant-la de mica en mica en un arxiu màgic de tots els llibres.
Es deia Aristòfanes de Bizanci. El seu pare era comandant de mercenaris i l’havia instruït per al seu ofici aventurer i perillós. Però ell va preferir els viatges immòbils, les múltiples vides imaginàries del lector. Al seu front, rere els flocs de cabells grisos com liquen, s’hi dibuixaven unes arrugues paral·leles que suggerien les línies d’un text indesxifrable. Qualsevol hauria dit que aquell home prim i molsós, sempre en silenci però habitat per infinits fantasmes xiuxiuejants, s’assemblava cada vegada més als llibres que devorava.
Un dia es va celebrar a Alexandria un concurs de poesia. El rei va escollir sis personatges il·lustres de la ciutat com a jutges literaris. En faltava un altre per aconseguir un nombre imparell, i algú va deixar anar el nom d’Aristòfanes. Els set jutges van escoltar com recitaven els poetes, però mentre els altres aplaudien, Aristòfanes es limitava a callar amb posat inexpressiu. Va deixar deliberar els altres sense barrejar-se en la discussió. Només al final va demanar que el deixessin parlar, per dir que tots els concursants menys un eren farsants. Es va aixecar, va entrar als pòrtics de la biblioteca i, fent servir només la memòria, va extreure una muntanya de rotlles de diferents estanteries. Allà hi havia, paraula per paraula, recòndits, els poemes que els escriptors tramposos havien saquejat. Els lladres de paraules no van poder enganyar Aristòfanes. Per a ell, cada vers era tan inconfusible com una fesomia, i recordava el seu lloc a les prestatgeries igual que altres coneixen el lloc de cada estrella en el cel nocturn.
Diu la llegenda que el rei d’Egipte va nomenar director de la Biblioteca aquell memoriós lector.
Aquesta anècdota, relatada per Vitrubi, demostra que el plagi i els escàndols són tan antics com els mateixos concursos literaris. A més, la història d’Aristòfanes de Bizanci ens revela el creixement de la Gran Biblioteca, que un segle després de la seva creació ja només podia tenir cabuda en una memòria fabulosa. Havia arribat el temps dels catàlegs i les llistes.
En realitat, tal com explica l’assagista Philipp Blom, qualsevol col·leccionista necessita el seu inventari. Les coses que s’esforça a reunir poden tornar-se a dispersar algun dia, venudes o saquejades, sense deixar cap rastre de la passió i els coneixements que impulsaven al seu anterior amo. Fins i tot als més humils col·leccionistes de segells, llibres o discos els dol pensar que segurament en el futur aquells objectes escollits un a un per íntims motius tornaran al revoltim i el garbuix de les botigues de vell. Només en un catàleg, la col·lecció sobreviu al seu propi naufragi. És la prova que va existir com a conjunt, com a pla meticulós, com a obra d’art.
En el catàleg s’hi manifesta el poder del nombre. Ja he dit abans que, segons les fonts, cada poc temps el rei Ptolemeu passava revista als prestatges de la Biblioteca i preguntava al seu encarregat: «Quants llibres tenim, ja?». La xifra que sortia de la boca del bibliotecari resumia l’èxit o el fracàs del seu grandiós pla. Aquesta escena té una certa semblança amb un episodi protagonitzat per Don Joan, a qui es podria considerar l’arquetip literari del col·leccionista insaciable. A l’òpera Don Giovanni, Mozart i el seu llibretista Da Ponte hi van incloure la famosa «Ària del catàleg», on el criat Leporello aporta un inventari de conquistes: «Aquest és el catàleg de les dones que ha estimat el meu senyor, un catàleg que jo mateix he elaborat. Observeu, llegiu amb mi. A Itàlia, sis-centes quaranta, a Alemanya, dues-centes trenta-una, i cent a França, a Turquia noranta-una, però a Espanya ja són mil tres!». Els Ptolemeus, com Don Joan, necessitaven servidors-comptables que els garantissin que la suma dels seus èxits continuava augmentant, que tenien dret a sentir-se cada vegada més importants i poderosos. De la mateixa manera, les xarxes socials són els Leporellos del nostre món virtual. Alimentant el narcisisme i la pulsió col·leccionista que tenim a dins nostre, porten el compte del nombre d’amics, seguidors i «m’agrada» que som capaços d’aconseguir.
La Biblioteca d’Alexandria, que va intentar fregar l’infinit, també va tenir un gran catàleg. Sabem que ocupava almenys cent vint rotlles, cinc vegades més que la Ilíada d’Homer. Per si mateixa, aquesta dada conserva un bri de la magnífica col·lecció perduda. I demostra que, en aquell moment, el mar de llibres havia desbordat els dics de la memòria humana. Mai més no tornarien a habitar en una única ment —tal com es diu que va habitar a la d’Aristòfanes— la suma del saber, la poesia i els relats escrits.
Del gran catàleg se’n va encarregar al segle III aC un poeta nascut en territori libi, Cal·límac de Cirene, el primer cartògraf de la literatura. A les galeries, pòrtics, sales interiors i passadissos de la Biblioteca d’Alexandria, amb les seves prestatgeries plenes a vessar, ja era possible perdre-s’hi. Calia un mapa del territori, un ordre i una brúixola.
Cal·límac es considera el pare dels bibliotecaris. Me l’imagino emplenant les primeres fitxes bibliogràfiques de la història —que devien ser tauletes— i inventant-se algun remot antecedent de les signatures. Potser va conèixer els secrets de les biblioteques babilòniques i assíries, i es va inspirar en els seus mètodes d’organització, però va arribar molt més lluny que cap dels seus predecessors. Va traçar un atles de tots els escriptors i de totes les obres. Va resoldre problemes d’autenticitat i falses atribucions. Va trobar rotlles sense títol que calia identificar. Quan dos autors es deien igual, va investigar la identitat de cadascun per diferenciar-los. En alguns casos es confonien noms i sobrenoms. Per exemple, el veritable nom —avui oblidat— de Plató era Aristocles. Actualment ja només el coneixem pel que sembla el seu sobrenom del gimnàs, Plató, que en grec significava ‘esquena ampla’ —el filòsof devia estat molt orgullós de les seves habilitats pugilístiques a l’arena.
En resum, el nou geògraf dels llibres va haver de fer front a una infinitat d’interrogants amb paciència i amor pel detall minuciós. De cada autor, Cal·límac en va redactar una biografia brevíssima, en va investigar les dades distintives —el nom del pare, el lloc de naixement, el sobrenom— i va elaborar una llista completa de les seves obres per ordre alfabètic. El títol de cada llibre anava seguit d’una citació de la primera frase del text —si es conservava— per facilitar-ne la identificació.
La idea d’utilitzar l’alfabet per ordenar i arxivar textos va ser una gran contribució dels savis alexandrins. A la nostra vida quotidiana, nosaltres ho hem assumit com una cosa ben corrent, tan clara i útil que ni tan sols ens sembla un invent. I tanmateix, és una eina —igual que el paraigua, els cordons de les sabates o el llom dels llibres— que algú va idear en un moment d’inspiració precedit per una llarga recerca. Alguns investigadors pensen que aquesta senzilla genialitat potser va ser precisament el que Aristòtil va ensenyar als bibliotecaris d’Alexandria. La hipòtesi és atractiva, però impossible de demostrar. En qualsevol cas, el sistema es va imposar gràcies als intel·lectuals del Museu. Nosaltres, amb un abecedari diferent, seguim imitant els seus gestos.
El catàleg de Cal·límac —anomenat Pínakes, «Taules»— no s’ha conservat, però en textos de segles posteriors hi apareixen prou referències i al·lusions per tenir una idea força aproximada de com era. També han arribat fins a nosaltres llistes que segurament van ser copiades dels Pínakes. Per exemple, els títols de setanta-tres peces teatrals d’Èsquil per ordre alfabètic, i més de cent de Sòfocles. Aquestes enumeracions són un autèntic inventari de pèrdues —avui dia només podem llegir set tragèdies completes de cada un.
En una de les seves decisions de més repercussió, Cal·límac va organitzar la literatura per gèneres. Va classificar —per sempre més— els llibres en dos grans territoris: el vers i la prosa. Després, va parcel·lar cadascun d’aquests països literaris en províncies: èpica, lírica, tragèdia, comèdia; història, oratòria, filosofia, medicina, dret. I al final, una última secció de miscel·lània per a les obres que no encaixaven en cap dels principals gèneres. Allà hi figuraven, per exemple, quatre llibres de rebosteria. L’ordenació alfabètica per gèneres, que ha arribat fins a les nostres biblioteques actuals, obeïa a criteris simplement formals, útils, però arbitraris. Des de llavors, els llibres mixtos, experimentals, fronterers i desobedients a les lleis dels gèneres —també n’hi havia a l’Antiguitat— han suportat els inconvenients de ser inclassificables.
Malgrat el seu formalisme, els Pínakes es van convertir en una eina de cerca essencial, el primer gran mapa de la literatura, un portolà per navegar pel gran oceà de la Biblioteca d’Alexandria. I, seguint l’empremta d’Aristòtil, una audaç taxonomia del saber i la invenció. Durant tota l’Antiguitat, el catàleg de Cal·límac es consultava i s’actualitzava constantment. Va tenir un enorme èxit i va assentar els fonaments de les ciències bibliogràfiques i enciclopèdiques, branques del saber que estan al servei de totes les altres.
M’imagino que Cal·límac somiava a salvar de l’oblit tots els petits mons encapsulats a l’interior dels llibres, fins i tot els més recòndits, i d’aquí va treure l’energia i la paciència per a aquell immens esforç. Al capdavall, ell mateix era un escriptor preocupat pel futur de les paraules. Ironies del destí, la seva pròpia obra es va perdre gairebé completament.
Pel que sabem, va ser un poeta transgressor, que defensava amb dents i ungles l’experimentació creativa. L’avorrien els fidels imitadors d’un passat literari irrecuperable. Li agradaven la brevetat, la ironia, l’enginy i la fragmentació. A vegades, no hi ha res com conèixer bé els clàssics per saber per on es poden obrir nous camins.
Silenciosament, les biblioteques han anat envaint el món.
Entre els anys 1500 i 300 aC, van existir cinquanta-cinc biblioteques, només per a un públic minoritari, en algunes ciutats del Pròxim Orient, però cap a Europa. Segons dades de l’any 2014 a Espanya, el 97 per cent de la població disposa almenys d’una biblioteca pública al lloc on viu —hi ha un total de 4.649 biblioteques en tot el país—. Aquestes xifres expliquen la història d’un enorme canvi i d’una fantàstica multiplicació. Tot i que ha passat bastant desapercebuda, es tracta d’una de les realitats antigues que ens han colonitzat amb més eficàcia. Si ens preguntéssim, com aquells estrafolaris membres del Front Popular de Judea de La vida de Brian, què han fet els grecs i els romans per nosaltres?, contestaríem sense dubtar: calçades, clavegueres, lleis, democràcia, teatre, aqüeductes. Potser inclouríem a la llista l’èpica dels gladiadors, aquella colla de sorollosos lluitadors mig nus que tant fascinen els guionistes de Hollywood, o els conductors de quadrigues, però no ens passaria mai pel cap l’èxit assossegat de les biblioteques públiques, avui més vives que mai.
No he oblidat la primera biblioteca de la meva infantesa. Des de ben petita, sabia que en tots els contes hi ha un bosc; quan entra en els seus misteriosos camins, el protagonista sempre topa amb la màgia i acaba trobant alguna meravella. Jo també caminava entre arbres, de la mà del meu pare, durant les llargues tardes de juliol. Solíem anar tots dos a una biblioteca petita al Parque Grande. Era una caseta que, per l’aspecte i la teulada, a mi em semblava treta d’un conte o potser d’un país alpí. Entrava a dins en la penombra, escollia un tebeo i tornava a sortir al lluminós exterior del parc amb el tresor entre les mans, i llavors triàvem un banc per seure. I me’l llegia a consciència, des de la primera lletra fins a l’última, absorbint els dibuixos i les paraules, mentre la tarda queia lentament i sentia la música metàl·lica de les bicicletes que passaven. Quan acabava, tornava el tebeo que havia sigut el meu botí durant unes hores, sortia del bosc i tornava a casa amb la imaginació bullint en la frescor del capvespre.
Les meravelles d’aquell parc ascendit a la categoria de bosc per la meva mirada infantil eren, evidentment, pura fantasia; els llibres i els herois que els habitaven; el murmuri dels àlbers i els seus xiuxiuejos misteriosos que semblava que prometien un conte; la biblioteca. M’havia convertit en una addicta als tebeos, i cada tarda exigia dosis més grans.
Els més de deu mil bibliotecaris que treballen a Espanya —centenars de milers a tot el món— alimenten la nostra addicció a les paraules. Són els guardians de la droga. A ells els confiem la suma dels nostres coneixements i els nostres somnis, des dels contes de fades fins a les enciclopèdies, des dels opuscles erudits fins als còmics més miserables. Ara que moltes editorials destrueixen els seus fons per evitar despeses d’emmagatzematge, allà hi trobem el dipòsit de les paraules descatalogades; el cofre del tresor.
Cada biblioteca és única i, tal com algú va dir una vegada, sempre s’assembla al seu bibliotecari. Admiro aquells centenars de milers de persones que encara confien en el futur dels llibres o, més ben dit, en la seva capacitat d’abolir el temps. Que aconsellen, animen, planegen activitats i creen pretextos perquè la mirada d’un lector desperti les paraules adormides, a vegades durant anys, d’un exemplar apilat en una estanteria. Saben que aquest acte tan quotidià, en el fons —Llàtzer, aixeca’t— és la resurrecció d’un món.
Els bibliotecaris tenen una llarga genealogia que comença en el Creixent Fèrtil de Mesopotàmia, però amb prou feines sabem res sobre aquells llunyans avantpassats del gremi. El primer que ens parla amb la seva pròpia veu és Cal·límac, a qui ens podem imaginar amb un perfil nítid en la seva pacient tasca de catalogació i en les seves llargues nits d’escriptura. Després de Cal·límac, molts escriptors han exercit de bibliotecaris durant alguna època de la seva vida, entre parets de llibres que alhora conviden i paralitzen. Goethe, Casanova, Hölderlin, els germans Grimm, Lewis Carroll, Musil, Onetti, Perec, Stephen King. «Déu em va fer poeta i jo em vaig fer bibliotecària», va escriure Gloria Fuertes.
I Borges, el bibliotecari cec que s’ha convertit ell mateix gairebé en un gènere literari. Explica un amic de l’escriptor que una vegada va recórrer amb ell la Biblioteca Nacional de Buenos Aires. Borges es movia entre les prestatgeries com un peix a l’aigua. Abraçava amb la mirada, ja sense veure’ls nítidament, cadascun dels prestatges. Sabia on era cada llibre, i quan l’obria, trobava de seguida la pàgina precisa. Perdent-se en passadissos entapissats de llibres, movent-se per llocs gairebé invisibles, Borges s’obria camí en la foscor de la biblioteca amb la delicada precisió d’un equilibrista; com Jorge de Burgos, aquell guardià cec —i assassí sigil·lós— de la biblioteca abacial d’El nom de la rosa, que Umberto Eco, entre l’homenatge i la irreverència, es va imaginar inspirant-se en ell.
A principis del segle XX, aquest ofici exercit per homes des dels temps de Nínive, Babilònia i Alexandria en endavant, es va començar a transformar en un territori pacíficament envaït per dones. El 1910, representaven gairebé el 80 per cent del total. I com que només a les dones solteres els era permès treballar, l’imaginari col·lectiu va forjar la caricatura de la bibliotecària solterona, malhumorada, antipàtica, amb monyo gris, ulleres, roba antiquada i moltes ganes de rondinar. La mentalitat d’aquella època no tan llunyana creia que una dona que treballés entre llibres només es podia lamentar amb amargor del nòvio que mai no li va posar l’anell al dit i de la seva prole inexistent. A Que bonic que és viure, estrenada el 1946, hi trobem un reflex d’aquest estereotip. Crec que és un moment insuperablement paròdic, però per desgràcia està rodat sense gens d’ironia. El personatge protagonista, George Bailey, interpretat per James Stewart, està a punt de suïcidar-se la nit de Nadal. Llavors, intervé el seu àngel de la guarda per mostrar-li com seria el món si ell no hagués nascut i així convence’l que la seva vida no és un despropòsit inútil. Després de veure com tots els seus amics i familiars haurien sigut més desgraciats sense ell, en George pregunta per la seva dona: on és la Mary? L’àngel vacil·la; no... no em demanis això. En George, angoixat, imaginant-se el pitjor, agafa l’àngel per les solapes. Si saps on és la meva dona, digue-m’ho. No t’ho puc dir. Sisplau. No t’agradarà, George. On és, on és?, pregunta en George, amb desesperació. Es va quedar soltera, George... Està a punt de tancar la biblioteca. En George deixa caure l’àngel i corre cap a la biblioteca. Llavors, apareix a la pantalla la Mary, que efectivament està tancant la porta de la Biblioteca Pública de Pottersville. Porta l’uniforme complet: vestit jaqueta amb aire de monja, monyo, ulleres gruixudes. Camina amb la bossa agafada contra el pit, acomplexada i infeliç. La banda sonora de la pel·lícula crea una atmosfera lúgubre. I, davant l’expressió horroritzada d’en George, s’espera que l’espectador, posant-se les mans al cap, pensi: no, una bibliotecària no!
Aquests tòpics, tal com ha demostrat la investigadora Julia Wells, continuen presents en el cine contemporani. Moltes bibliotecàries de ficció segueixen apareixent com dones rabiüdes que llancen uns furibunds «xxxt!» a qui s’atreveix a parlar en els seus dominis. I aquí topo amb una trista ironia històrica. Durant els anys immediatament anteriors al rodatge de la pel·lícula de Frank Capra, en l’Espanya de la postguerra, la majoria de les bibliotecàries que van exercir durant la República van ser considerades perilloses revolucionàries i sotmeses a processos de depuració. En general, eren el revers del fantasma de la Mary a Que bonic que és viure: noies modernes, avantguardistes, pioneres a les universitats espanyoles. Les autoritats franquistes van investigar les seves activitats públiques, la seva vida professional i la seva conducta privada. Les que van poder mantenir la feina en el Cos Públic de Bibliotecaris i Arxivers van patir unes humiliants retallades de sou, destinacions forçoses, i van quedar inhabilitades per a llocs de direcció. Penso en María Moliner, a qui van rebaixar divuit llocs en l’escalafó, excloent-la per a tota la seva carrera de càrrecs de comandament o de confiança. Relegada primer a l’Arxiu d’Hisenda de València i després a l’Escola d’Enginyers de Madrid, va elaborar tota sola el seu fantàstic diccionari. La biblioteca de la infantesa de la meva mare no era una caseta encantada en el bosc, com la meva; era l’edifici on treballaven dues dones represaliades.
Les biblioteques i els bibliotecaris tenen la seva pròpia història universal d’infàmia: atacs, bombardejos, censura, depuracions, persecució. Han inspirat una galeria de personatges fantàstics, com Jorge de Burgos a El nom de la rosa, capaç de convertir un llibre d’Aristòtil en arma del crim, o la Mary, que viu alhora en dues dimensions espaciotemporals, com a feliç mare de família i com a turmentada bibliotecària (i no sabem quina d’aquestes vides prefereix). Però el més extraordinari de tot és el camí recorregut des dels orígens orientals —amb els gremis d’escribes i les castes de sacerdots que mantenien el coneixement vigilat— fins a les biblioteques actuals, obertes a tothom qui vulgui llegir i aprendre.
En els seus prestatges hi conviuen junts llibres escrits en països enemics, fins i tot en guerra els uns amb els altres. Manuals de fotografia i d’interpretació dels somnis. Assajos que parlen de microbis o de galàxies. L’autobiografia d’un general al costat de les memòries d’un desertor. L’obra optimista d’un autor incomprès i l’obra fosca d’un autor d’èxit. Els apunts d’una escriptora viatgera al costat dels cinc volums que necessita un escriptor sedentari per explicar amb pèls i senyals els seus estats de somni. El llibre imprès ahir i al seu costat el que acaba de fer vint segles. Allà no s’hi coneixen les fronteres temporals ni geogràfiques. I per fi estem tots convidats a entrar-hi: estrangers i locals, gent amb ulleres, amb lentilles o lleganyes, homes que porten monyo o dones amb corbata. Això sembla una utopia.
Mallarmé, al segle XIX, va escriure: «La carn és trista i, ai, he llegit tots els llibres». Probablement, el poeta al·ludia al tedi d’una existència saturada i marcida. Tanmateix, llegides des dels temps d’Amazon i Kindle, les seves paraules ens recorden amb ironia que l’aspiració de conèixer tots els llibres és només un somni impossible dels bibliòfils més bojos. La humanitat publica un llibre cada mig minut. Suposant un preu de vint euros i un gruix de dos centímetres, caldrien més de vint milions d’euros i uns vint quilòmetres de prestatgeries per a l’ampliació anual de la biblioteca de Mallarmé.
El catàleg de Cal·límac va ser el primer atles complet dels llibres coneguts. El continent cartografiat va resultar ser enorme, i els grecs es van sentir, almenys, tan sobrepassats com nosaltres. Cap persona no llegiria mai la totalitat dels rotlles guardats a la Biblioteca d’Alexandria. Ningú no ho sabria tot. Cada vegada més, el coneixement de cada un seria un arxipèlag mínim en l’incommensurable oceà de la seva ignorància.
Aleshores va néixer l’ansietat de seleccionar: què s’ha de llegir, veure, fer abans que sigui massa tard? Pel mateix motiu, avui dia continuem obsessionats per les llistes. Fa només uns quants anys, Peter Boxall va publicar l’enèsima llista dels llibres —en aquest cas, 1.001, com les nits de Xahrazad— que s’han de llegir abans de morir. Actualment, proliferen les seleccions dels discos que val la pena escoltar, de les pel·lícules que convé no perdre’s o dels llocs on hauríem de viatjar. Internet és la gran llista dels nostres dies, fragmentària i infinitament ramificada. Qualsevol manual d’autoajuda apreciat, encaminat a fer-te milionari, a ajudar-te a conquerir l’èxit o a redimir-te de l’obesitat, incorpora el consell bàsic de fer llistes. Així perseveraràs en els propòsits inventariats, i la teva vida millorarà. Les enumeracions tenen a veure amb l’ordre com a ansiolític, és a dir, amb el nostre sistema defensiu per neutralitzar l’expansió del caos. També tenen a veure amb l’angoixa, amb la por, amb el dolorós convenciment que tenim els dies comptats. D’aquí que intentem reduir les coses que ens desborden a deu, cinquanta, cent epígrafs.
Quan van recórrer amb la vista el desmesurat catàleg, sens dubte els savis de la Gran Biblioteca van quedar infectats pel mateix virus invasor de les llistes. Quins eren els llibres imprescindibles de cada gènere? Quines narracions, quins versos, quines idees haurien d’arribar a les generacions futures?
A l’època de la reproducció manuscrita, la supervivència d’un llibre antic exigia un esforç enorme, perquè el material es deteriorava i s’havia de tornar a copiar cada cert temps. Aquestes còpies successives també obligaven a revisar l’edició i comentar-la perquè el pas dels anys no n’enfosquís el sentit. Per tant, els savis de la Biblioteca, amb els seus dies comptats, no podien garantir aquesta dedicació a tots els llibres del catàleg. S’havia d’escollir. Les seves llistes van ser, com la majoria de les nostres, un programa de treball, però a més, van crear un sistema de referències que ha arribat fins avui. A The Infinity of Lists (‘La infinitat de les llistes’), Umberto Eco sosté que en realitat les llistes són l’origen de la cultura, part de la història de l’art i la literatura. Afegeix que a les enciclopèdies i als diccionaris hi trobem formes elaborades de les llistes. I tots —repertoris, bibliografies, índexs, taules, catàlegs, diccionaris— fan més comprensible l’infinit.
Els grecs tenien una paraula per als autors inclosos a les llistes: enkrithéntes, ‘els que han superat el cribratge, els tamisats’. La paraula escollida suggereix la metàfora rural del sedàs, que separa i distingeix el gra de la palla. En una escala menor que la dels nostres temps, a l’Antiguitat també abundaven les llistes d’autors enkrithéntes als quals era necessari llegir abans de morir. Coneixem els títols d’uns manuals d’època imperial que sonen tan actuals com les novetats contemporànies: Conèixer els llibres, de Tèlef de Pèrgam, Sobre la selecció i adquisició de llibres, de Filó Herenni, o El bibliòfil, de Demòfil de Bitínia. Aquests tractats encaminaven els lectors en l’elecció de llibres, assenyalant les obres essencials. Algunes d’aquelles llistes antigues han arribat fins a nosaltres, i si bé presenten diferències entre si —les seleccions s’actualitzen constantment—, mantenen un rerefons comú. Després de rastrejar-les i comparar-les, crec que totes es remunten als savis d’Alexandria i al catàleg de Cal·límac. I penso que el sentit originari d’aquelles seleccions va ser concentrar esforços per impedir que un grapat de llibres meravellosos, els preferits, s’esvaïssin en l’oblit.
Escollir és, en certa manera, salvaguardar. Avui dia continuem elaborant llistes de paisatges i monuments, declarant-los patrimoni de la humanitat, per intentar protegir-los de les onades de destrucció.
Alexandria és un punt de partida. Allà, els diners dels reis i la tenacitat dels estudiosos van aconseguir una gran feina de conservació i salvament. Potser per primera vegada, els grecs van entendre que les fràgils paraules dels llibres eren una herència que els seus fills i els fills dels seus fills necessitarien per explicar la vida; que una cosa tan efímera —el dibuix d’una ràfega d’aire, la vibració musical dels nostres pensaments— s’havia de preservar pensant en les generacions futures; que les antigues històries, llegendes, contes i poemes són testimonis d’unes aspiracions i d’una manera d’entendre el món que es nega a morir.
Crec que la gran originalitat dels savis de la Biblioteca d’Alexandria no té a veure amb el seu amor pel passat. El que els va fer visionaris va ser entendre que Antígona, Èdip i Medea —aquells éssers de tinta i papir amenaçats per l’oblit— havien de viatjar a través dels segles; que no es podia privar d’aquests personatges milions de persones que encara havien de néixer; que inspirarien les nostres rebel·lies, que ens recordarien com poden ser de doloroses certes veritats, que revelarien els nostres racons més foscos; que ens bufetejarien cada vegada que ens enorgullíssim massa de la nostra condició de fills del progrés; que ens continuarien important. Per primera vegada, van preveure els drets del futur —els nostres.
Mentre escric, s’acaba el desembre enmig de l’habitual neurosi de les llistes —dels més venuts als més ben vestits de l’any—. Els últims dotze mesos queden resumits en aquestes llistes-pòdium que publiquen tots els diaris i s’aboquen a les xarxes. La realitat es transforma en un gran torneig, i ens apassiona saber qui són els guanyadors.
Per una vegada, la culpa d’aquesta pulsió no és d’internet. Els grecs van ser els pioners de la classificació amb les seves famoses llistes: els set savis i les set meravelles. Envaïts com nosaltres per la febre culinària, van anticipar la Guia Michelin elaborant el seu propi palmarès gastronòmic. Trobem llistes dels set grans cuiners grecs en un curiós assaig del segle II titulat Deipnosofistas. En aquesta obra, un cuiner erudit ensenya al seu aprenent els noms dels set xefs més il·lustres i l’especialitat de cadascun: Agis de Rodes i els seus perfectes rostits de peix; Nereu de Quios, que cuinava un congre digne dels déus; Caríades d’Atenes, el mestre dels ous en salsa blanca; Làmpries i el caldo negre; Aftonet, creador de l’embotit; Eutí, el gran cuiner de les llenties; Aristó, l’inventor de nombrosos guisats, entre els quals la cuina per evaporació —el que avui anomenaríem «cuina d’autor». I conclou: «Ells s’han convertit en els nostres segons set savis». No hi falten trets d’una ironia molt actual: en el mateix assaig, un il·lustre artista dels fogons afirma amb molta sorna que, «de tots els condiments, el més important a la cuina és la fanfarroneria».
Els escriptors, evidentment, també van ser pastura de llistes, fins i tot abans de la fundació de la Biblioteca d’Alexandria. Ja al segle IV aC, els grans noms de la tragèdia eren un repertori tancat: Èsquil, Sòfocles i Eurípides. Mig segle després de la mort de l’últim d’ells, la reposició de les seves cèlebres obres teatrals s’havia convertit en l’ingredient principal dels programes escènics. Atreien més públic que els seus successors vius. El govern atenès va decidir crear un arxiu estatal per protegir —com a bé públic— les versions genuïnes de les tragèdies d’Èsquil, Sòfocles i Eurípides, i només d’ells tres.
Els tràgics grecs serien, per sempre més, un trio. Segurament va ser a la Gran Biblioteca on es van forjar altres llistes famoses —els nou poetes lírics, els deu oradors—. Des d’aquells temps remots, les llistes prefereixen certs nombres dotats d’un halo màgic (tres, set, nou, deu).
Sens dubte, existeix el plaer d’enumerar. Ho sé; ho he viscut. Durant els seus últims mesos, el meu pare va dedicar moltes hores, i les poques forces que li quedaven, a navegar per webs d’esport. Buscava fotos de partits de futbol de la bona època —la seva, esclar—, cap a finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta del segle passat. Per al pare, qualsevol futbol passat va ser millor. Si una cosa l’emocionava, era trobar alguna antiga alineació que havia memoritzat de petit. Primer la cantava en veu alta, llegint-la a la pantalla, assaborint l’ordre precís de les paraules. Després l’apuntava en una llibreta d’espiral i fulls quadriculats que encara conservo. M’ensenyava amb orgull les seves llistes, equips de fantasmes, files i files de noms escrits amb la seva lletra maca però una mica tremolosa pels estralls de la malaltia. Les estrofes d’aquelles cançons —onze cognoms apresos de memòria i després oblidats— tenien el poder de retornar-lo a la infantesa. Les llistes també són una part íntima de l’autobiografia de cada persona.
L’escriptura, diuen els experts, va néixer per fer comptabilitat, és a dir, llistes de cabres, espases i àmfores de vi. Potser per això, la literatura sempre ha seguit inventant com inventariar. En el cant ii de la Ilíada, es desgrana una llarguíssima enumeració de les naus gregues que combaten contra els troians. La Bíblia no seria la mateixa sense els deu manaments i les genealogies infinites. Una escriptora japonesa del segle X, Sei Shonagon, va introduir cent seixanta-quatre llistes en el seu Llibre del coixí. Hi anotava tot allò que fos possible catalogar en ordre descendent i per escrit. Encapçalava les seves enumeracions amb epígrafs suggeridors com «Coses que acceleren els batecs del cor», «Coses que han de ser breus», «Coses que perden quan són pintades», «Coses que estan a prop però distants», «Persones que semblen satisfetes d’elles mateixes», «Núvols i coses que m’agraden particularment».
En el penúltim capítol del seu Ulisses, Joyce detalla una prolixa llista dels estris que es poden trobar al calaix de la cuina de Leopold Bloom. Tinc debilitat per les sis propostes per al proper mil·lenni d’Italo Calvino. I per les enumeracions de Borges, en particular els seus Poema de los dones. I per la temptativa de Perec, assegut en un cafè de la plaça Saint-Sulpice, d’esgotar un lloc parisenc.
Joe Brainard va publicar el 1975 el llibre Me’n recordo, en el qual enfila els seus records en una emotiva llista al llarg de cent cinquanta pàgines. «Me’n recordo de quan creia que res vell podia tenir valor». «Me’n recordo de llegir dotze llibres cada estiu perquè em donessin un diploma de la biblioteca municipal. M’importava un rave llegir, però m’encantava aconseguir diplomes. Me’n recordo que agafava llibres amb la lletra gran i un munt de dibuixos». «Me’n recordo que tenia una llista on anava apuntant els estats visitats». «Me’n recordo d’imaginar-me que algun dia em llegiria tota l’enciclopèdia sencera i ho sabria tot».
No puc ometre la «contribució a l’estadística» de Wisława Szymborska: «De cada cent persones, les que tot ho saben: cinquanta-dues;/ les insegures de cada pas: gairebé tota la resta;/ les disposades a ajudar, sempre que no duri gaire: fins a quaranta-nou:/ les bones persones sempre, perquè no poden ser d’una altra manera: quatre, o potser cinc;/ les capaces de ser felices: com a màxim, vint-i-tantes;/ les inofensives d’una en una, però salvatges en grup: més de la meitat, segur;/ les cruels quan les circumstàncies hi obliguen: això val més no saber-ho ni tan sols aproximadament [...];/ les mortals: cent de cent./ Xifra que ara per ara no experimenta cap canvi».
Ens passem la vida fent llistes, llegint-les, memoritzant-les, estripant-les, llençant-les a les escombraries, esborrant els objectius acomplerts, odiant-les o apreciant-les. Les millors són les que donen importància al que enumeren i intenten donar-hi sentit. Les que acaricien els detalls i la singularitat del món, impedint que perdem de vista allò que és valuós. Tot i que ara, en ple bombardeig de final d’any, ens saturen tant que venen ganes de posar-les a la llista negra.
Només hi ha una presència femenina en el cànon literari grec: Safo. És temptador atribuir aquest clamorós desequilibri al fet que les dones no escrivien a l’antiga Grècia. Però només és veritat en part. Malgrat que per a elles era més difícil educar-se i llegir, moltes van vèncer els obstacles. D’algunes, en queden fragments trencats de poemes; de la majoria, amb prou feines un nom. Aquesta és la meva llista provisional d’escriptores gairebé esborrades: Corinna, Telesil·la, Mirtis, Praxil·la, Eumetis (també anomenada Cleobulina), Beo, Erinna, Nossis, Mero, Anyte, Mosquines, Hèdila, Filinna, Melinno, Cecília Trèbul·la, Júlia Balbil·la, Demo, Teosèbia.
M’intriguen els versos que ja no llegirem mai de cadascuna d’elles, perquè, per a mi, el grec va començar amb veu de dona: la veu de la meva professora d’institut. Recordo que, al principi, les seves classes no em van impressionar gaire —quant que triguem a reconèixer els qui ens canviaran la vida—. Aleshores jo era una adolescent decidida a vendre molt cara la meva admiració. Esperava professors carismàtics, segurs de si mateixos, d’aquells que —els havia vist en algunes pel·lícules— entren a l’aula amb aire rebel, planten el cul a la vora de la taula i es posen a parlar, enginyosos, brillants, divertits. Exteriorment, la Pilar Iranzo no encaixava en aquesta fantasia. Altíssima i prima, encorbava lleument les espatlles com disculpant-se per guanyar tothom en alçada. Anava vestida amb una convencional bata blanca. Quan parlava, les llargues mans de pianista agitaven l’aire amb nerviosisme. A vegades vacil·lava explicant la lliçó, com si de sobte les paraules li fugissin del cap. Escoltava amb una atenció intensa, feia més preguntes que afirmacions i semblava que se sentia especialment còmoda a l’empara del signe interrogatiu.
Ben aviat, la sorprenent Pilar va trencar els murs del meu escepticisme. D’aquells dos anys aprenent d’ella, recordo el plaer del descobriment, l’extraordinària alegria de l’aprenentatge. Érem un grup tan petit d’estudiants que vam acabar seient tots al voltant d’una taula i formant rotllanes com conspiradors. Apreníem per contagi, per il·luminació. La Pilar no s’atrinxerava darrere de les declinacions, les fredes dates i xifres, les teories abstractes, els artefactes conceptuals. Era transparent: sense ardits, sense faramalla, sense posats, i ens va descobrir la seva passió per Grècia. Ens deixava els seus llibres preferits, ens explicava les pel·lícules de la seva joventut, els seus viatges, els mites en els quals es reconeixia. Quan parlava d’Antígona, ella mateixa era Antígona; i quan parlava de Medea, ens semblava el conte més terrorífic que havíem sentit mai. Quan les traduíem, ens feia l’efecte que les obres clàssiques s’havien escrit per a nosaltres. Ens vam oblidar de la por de no entendre-les. Van deixar de ser lloses pesants, imposades. Gràcies a la Pilar, alguns de nosaltres vam annexionar un país estranger al nostre món interior.
Mentre estudiava la carrera, solia visitar la Pilar durant les seves hores de guàrdia, al seminari de grec. Quan es va jubilar, la vaig continuar veient en una cafeteria de prop de casa seva. Necessitava agrair-li aquella forma tan imprudent d’ensenyar, confiant en tots nosaltres. Creient que ens mereixíem saber. Compartint la seva manera íntima i misteriosa d’escoltar les veus del passat.
En aquelles trobades, parlàvem durant hores, saltant en el temps, des del present dels nostres assumptes fins a l’Antiguitat grega que era el nostre nexe. Però topàvem amb una paradoxa: comprendre que hauria sigut terrible viure a l’època que tant ens fascinava, allà on les dones es mantenien allunyades del poder, on no tenien llibertat, on mai no deixaven de ser menors d’edat. La Pilar, que havia dedicat tants anys a transmetre la lluminosa herència de Grècia, sabia que aquella època l’hauria condemnat a romandre a l’ombra. Enyorava les paraules de les escriptores perdudes i els seus poemes nascuts en el silenci.
La història de la literatura comença de manera inesperada. El primer autor del món que firma un text amb el seu propi nom és una dona.
Mil cinc-cents anys abans d’Homer, Enheduanna, poeta i sacerdotessa, va escriure un conjunt d’himnes els ecos dels quals ressonen encara en els salms de la Bíblia. Els va rubricar amb orgull. Era filla del rei Sargon i d’Accad, que va unificar la Mesopotàmia central i meridional en un gran imperi, i tieta del futur rei Naram-Sin. Quan els estudiosos van desxifrar els fragments dels seus versos, perduts durant mil·lennis i recuperats al segle XX, li van posar el sobrenom de «la Shakespeare de la literatura sumèria», impressionats per la seva escriptura brillant i complexa. «El que he fet jo no ho ha fet mai ningú abans», va escriure Enheduanna. També li pertanyen els símbols astronòmics més antics. Poderosa i audaç, es va atrevir a participar en l’agitada lluita política de la seva època, i per això va patir el càstig de l’exili i la nostàlgia. Tanmateix, mai no va deixar d’escriure cants per a Inanna, la seva divinitat protectora, senyora de l’amor i de la guerra. En el seu himne més íntim i recordat, revela el secret del seu procés creatiu: la deessa lunar visita la seva llar a mitja nit i l’ajuda a «concebre» nous poemes, «donant naixement» a versos que respiren. És un procés màgic, eròtic, nocturn. Enheduanna va ser —que sapiguem— la primera persona que va descriure el misteriós part de les paraules poètiques.
Aquest prometedor començament no va tenir continuació. L’Odissea, tal com he dit abans, presenta l’adolescent Telèmac fent callar la seva mare perquè la seva veu no pot ser escoltada en públic. Mary Beard ha analitzat amb un humor molt fi aquest episodi del poema homèric. «La paraula ha de ser cosa d’homes», diu Telèmac. Es refereix al discurs públic amb autoritat, no a la conversa, la xerrameca o les tafaneries, que qualsevol —dones incloses, sobretot les dones— podia practicar.
El silenciament de Penèlope inicia una llarga llista d’imperatius repetits al llarg de tota l’Antiguitat grecollatina. Per exemple, el filòsof Demòcrit, defensor de la democràcia i de la llibertat, tan subversiu en molts aspectes del seu pensament, no tenia cap inconvenient a recomanar «que la dona no s’exerciti en el parlar, ja que això és terrible». Callar en públic, va escriure, havia de ser considerat com el millor adorn femení. Aquella civilització tenia aquesta idea tatuada a la ment: la paraula pública pertanyia només als homes. El territori de la política, l’oratòria i, en gran mesura, la literatura, eren els seus dominis. No hem d’oblidar que la democràcia atenesa es va fonamentar en l’exclusió de totes les dones —i dels estrangers i els esclaus, és a dir, de la major part de la població—. Tal com deia el protagonista de la sèrie britànica dels anys vuitanta Sí, ministre: «Tenim dret a escollir el millor home per al càrrec, al marge del seu sexe».
És veritat que aquella exclusió no es vivia de la mateixa manera en tota la geografia grega. I aquí neix una altra paradoxa: Atenes, la capital dels experiments polítics i la gosadia intel·lectual, va ser potser la ciutat grega més repressiva amb les dones. En aquell lloc que tant admirem, elles —si havien nascut en famílies riques— amb prou feines trepitjaven el carrer; es quedaven confinades a casa, teixint entre els murs del gineceu, lluny de l’espai públic i de l’ebullició de l’àgora. Cal dir que els pobres no tenien ni els diners suficients ni els mitjans necessaris per permetre’s aquell apartheid familiar; però d’altra banda, aquelles vides estretes, la misèria, la suor i la força dels costums tampoc no permetien grans marges de llibertat.
Com totes les diversions àtiques, el teatre era un club masculí. Els autors, els actors i els cantants del cor eren homes —per molt que avui dia ens costi imaginar un barbut atenès interpretant Antígona o Electra—. A l’època clàssica, quan Atenes liderava Grècia, l’absència de dones creadores va ser més estrident que mai.
Existia un altre món més obert a la costa d’Anatòlia i a les illes properes a l’Egeu (Lesbos, Quios, Samos...), terra d’emigrants grecs a la frontera amb Àsia. Allà les prohibicions no eren tan estrictes, ni el tancament tan asfixiant. Les nenes rebien educació i, sempre que fossin riques i nobles, algunes dones podien fer sentir la seva veu —alguns investigadors pretenen descobrir en aquella zona els últims vestigis d’un matriarcat perdut—. Segons Plató, a l’illa de Creta, «a la pàtria li deien màtria». A la famosa batalla de Salamina, va combatre al capdavant d’una flotilla l’única comandant en cap coneguda. Es deia Artemísia i venia de la ciutat costanera d’Halicarnàs, a l’Àsia Menor, on regnava. Tot i que era grega, es va aliar amb els invasors perses. Es diu que els atenesos van oferir pel seu cap una recompensa de deu mil dracmes, «ja que consideraven inadmissible que una dona fes la guerra a Atenes».
I a Rodes, una illa propera, ens sorprèn un cas insòlit: el d’una jove que, sense dedicar-se a la prostitució, participa en els banquets masculins. Es deia Eumetis, que significa ‘la de bona intel·ligència’, però tothom la coneixia com a Cleobulina perquè era la filla de Cleòbul, un dels set savis. Igual que Enheduanna, filla d’un rei, Cleobulina tenia intel·ligència política i va saber utilitzar bé la seva influència. Deien que havia convertit el seu pare en un governant més amable i solidari amb els seus súbdits. Des de petita, com si fos un joc, s’inventava endevinalles mentre trenava cintes i malles. Va escriure un llibre d’endevinalles en hexàmetres que encara es recordaria segles després. Un text antic la situa en un simposi, tractant amb tota llibertat amb els homes. Es diverteix, intervé en la conversa, bromeja pentinant i despentinant els cabells d’un dels set savis. Com que era enginyosa i aguda en una època que volia dones silencioses, Cleobulina es prestava a la caricatura. Sabem que un còmic atenès la va parodiar en una obra de teatre titulada —en plural— Les Cleobulines. Es pot suposar que la comèdia, actualment perduda, devia fabricar uns personatges semblants als de Les précieuses ridicules (‘Les precioses ridícules’) de Molière: joves absurdes que perden el cap pels jocs de paraules i, malgrat que es creuen molt llestes, en realitat són unes pedants insuportables. Les dones que escrivien s’enfrontaven a l’amenaça de la burla, d’aquell mirall deformador. Potser per això estimaven el secret, suggerir sense arribar a dir, l’endevinalla, l’interrogant. Tal com escriu Carlos García Gual, «expressar-se per mitjà d’enigmes era, en l’àmbit grec, una cosa pròpia de les dones, també teixidores amb paraules».
Safo —ho explica ella mateixa— era baixeta, morena i poc atractiva. Va néixer en una família aristocràtica en declivi. A diferència de Cleobulina, no era filla de reis. El seu germà gran va dilapidar la fortuna familiar, o el que en quedava. La van casar amb un estrany, com era habitual, i va tenir una filla. Tot l’encaminava a una vida anònima.
Les dones gregues no escrivien poesia èpica, esclar. No coneixien l’experiència de les armes perquè les batalles eren el perillós esport de l’aristocràcia masculina. A més, elles no podien portar la vida lliure i itinerant dels aedes, viatjant de ciutat en ciutat per oferir el seu cant. Tampoc participaven en els banquets, ni en les competicions esportives, ni en les qüestions polítiques. Què podien fer? Protegien records. Igual que aquelles mainaderes i àvies que explicaven contes als germans Grimm, transmetien de generació en generació unes llegendes antiquíssimes. També componien cants per als cors femenins (cançons de casament, cançons en honor dels déus, cançons per ballar). I parlaven d’elles mateixes en poemes per a una sola veu, acompanyats de la lira —d’aquí ve el terme «poesia lírica»—. Es tractava d’uns universos obligatòriament petits i locals. Tot i així, de manera gairebé miraculosa, algunes dones llancen des del seu racó una mirada original i fulminen els murs que les empresonen. Ho va fer Safo. També ho farien altres recluses transgressores com Emily Dickinson o Janet Frame.
Safo va escriure: «Diuen alguns que no hi ha res més bonic sobre la negra terra que un esquadró de genets, o d’infants, o de naus. Però jo dic que el més bonic és la persona estimada». Aquestes paraules senzilles amaguen una revolució mental. Quan es van escriure, en el segle VI aC, van trencar els esquemes tradicionals. En un món profundament autoritari, el poema sorprèn perquè conté múltiples perspectives, i fins i tot sembla que celebra la llibertat del desacord. A més, s’atreveix a qüestionar allò que la majoria admira: les desfilades, els exèrcits, el desplegament i l’ostentació de poder. Segurament Safo hauria cantat el mateix que Georges Brassens sobre la seva mala reputació: «Quan és festa nacional/ jo em quedo al llit igual,/ que la música militar/ mai no m’ha fet llevar». Davant de les avorrides exhibicions de múscul guerrer, ella preferia sentir i evocar el desig. «El més bonic és el que cadascú estima». Inesperat, aquest vers afirma que la bellesa està primer en la mirada de l’amant; que no desitgem qui trobem més atractiu, sinó que el trobem atractiu perquè el desitgem. Segons Safo, qui estima crea la bellesa; no es rendeix a la bellesa tal com acostuma a pensar la gent. Desitjar és un acte creatiu, igual que escriure versos. Afavorida amb el do de la música, la menuda i lletja Safo podia adornar amb les seves passions el minúscul món que l’envoltava, i embellir-lo.
En algun moment, la biografia de Safo va fer un gir. El seu matrimoni va acabar i ella va canviar les rutines de la llar per una nova activitat que no coneixem bé. Recorrent als deteriorats fragments que ens han arribat dels seus versos i a través de notícies sobre ella, podem reconstruir l’ambient poc convencional en el qual va viure aquells anys. Sabem que va dirigir un grup de noies joves, filles de famílies il·lustres. També sabem que es va enamorar en moments successius d’algunes d’elles —Atis, Dica, Irana, Anactòria—, i que juntes componien poesia, feien sacrificis a Afrodita, trenaven corones de flors, sentien desig, s’acariciaven, cantaven i ballaven, alienes als homes. De tant en tant, una d’aquestes adolescents se n’anava, potser per casar-se, i la separació les feia patir a totes. Per acabar, ens diuen que a l’illa de Lesbos hi havia altres grups semblants, dirigits per dones a les quals Safo considera enemigues. I se sent dolorosament traïda per les noies que la deixen per entrar en un cercle rival.
Es pensa —però això només és una conjectura— que eren thíasoi femenins, una mena de clubs religiosos on les adolescents, sota la direcció d’una dona carismàtica, aprenien poesia, música i dansa, honraven els déus, i potser exploraven el seu erotisme poc abans del matrimoni. En qualsevol cas, els amors de Safo per les seves protegides no eren sentiments condemnats, sinó reconeguts i fins i tot desitjats. Els grecs creien que l’amor era la principal força educadora. No respectaven gaire el mestre que ensenyava per diners, corrent darrere la clientela i reclamant el pagament. Per a la seva mentalitat aristocràtica, acceptar una feina remunerada era propi de perdularis. Els agradava més el professor que escollia els nous deixebles quan hi descobria una guspira especial i entregava la seva saviesa, sense el destorb de peticions salarials, enamorant-se i seduint —exactament el que feia Sòcrates—. A Grècia, veien aquest tipus d’homosexualitat pedagògica com una cosa fins i tot més digna i elevada que les relacions heterosexuals.
El poema més conegut de Safo es desenvolupa al casament d’una jove amiga que ja no tornarà al grup. Per a Safo, és la festa de comiat: «Em sembla igual que un déu aquest home/ que està assegut davant teu/ i captiu t’escolta/ mentre li parles amb dolçor. El teu riure encantador/ m’ha torbat el cor dins del pit:/ si et miro, la veu no m’obeeix;/ la llengua se’m trenca/ i sota la pell, em recorre un tènue foc,/ ja no hi veig, les orelles em brunzeixen,/ em brolla la suor, em sacseja un tremolor;/ i estic pàl·lida, més que l’herba./ Sento que em falta poc per morir».
Aquests versos en els quals hi palpita el desig han escandalitzat molts lectors. Un segle rere l’altre, Safo ha patit una veritable allau d’incomprensió, caricatures i comentaris malintencionats furgant en la seva vida privada. Sèneca ja esmenta un assaig titulat: «Safo va ser una puta?». A l’altre extrem, un delicat filòleg del segle XIX va escriure, per guardar les formes i protegir el món de les obscenitats paganes, que «dirigia un internat de senyoretes». L’any 1073, el papa Gregori vii havia ordenat cremar tots els exemplars dels seus poemes, per la seva perillosa immoralitat.
En un fragment de tot just una ratlla que, per atzar, ha arribat fins a nosaltres, llegim: «Jo afirmo que algú es recordarà de nosaltres». I, malgrat que aquella possibilitat semblava impossible, gairebé trenta segles després continuem sentint la veu tènue d’aquella dona baixeta.
Vull pensar que a Atenes hi va haver un corrent de rebel·lia femenina de la qual cap autor grec ens parla i que no figura en els llibres d’història. Per rastrejar les empremtes d’aquest quimèric moviment oblidat, m’he atrevit a bussejar en els textos i llegir entre línies. Si bé mai no sabrem amb seguretat si va existir, la suposició sempre m’ha atret. Això que exposaré només és una hipòtesi, però em fascina.
Les primeres de revoltar-se haurien sigut les heteres, és a dir, prostitutes de luxe, les úniques dones veritablement lliures de l’Atenes clàssica. Comparables en alguns aspectes amb les geishes japoneses, ocupaven un lloc ambigu dins de l’escala social, marcades pels avantatges i els inconvenients de la seva mala reputació: vivien a la intempèrie però es mantenien independents. La majoria d’elles eren gregues nascudes a l’Àsia Menor i, per tant, sense drets de ciutadania. A la seva terra natal havien rebut una educació musical i literària que Atenes negava a les seves filles. Obligades a pagar impostos com els homes, igual que ells, podien administrar els seus propis béns. Tenien accés als cercles de la política i la cultura a través dels seus amants. No estaven sotmeses a la pressió que suportaven les esposes ateneses, tot i que a canvi se sabien doblement excloses (per estrangeres i per putes).
Aquestes dones emigrants, minoritàries, desitjades i socialment vulnerables, tenien més capacitat de protesta que les ateneses recloses als seus gineceus. I durant poc més d’una dècada les seves veus es van sentir gràcies a un enamorament transgressor que va sacsejar les esferes del poder.
Per als atenesos del segle V aC, la distribució de funcions seguia un esquema incontestable. Un orador de l’època el va descriure sense embuts: «Tenim les heteres per plaer, les concubines per a la cura diària del nostre cos, les esposes per donar-nos fills legítims i perquè siguin guardianes fidels de la nostra casa». Quan l’home més poderós de l’Àtica va vulnerar aquest esquema de competències, la ciutat va bullir d’indignació.
Pèricles estava casat amb una dona «apropiada al seu llinatge», mare dels seus dos fills. Però la convivència era difícil i ell va trencar el matrimoni per unir-se amb Aspàsia, una hetera nascuda a l’Àsia Menor. Gairebé cinc segles més tard, l’historiador Plutarc transcriu un reguitzell d’insults contra la subversiva primera dama atenesa agafats de textos de l’època, on és titllada d’impúdica, concubina amb cara de gossa i dona de bordell, entre altres floretes.
Durant bona part de la nostra història, el matrimoni ha sigut per sobre de tot una institució econòmica, una fusió d’interessos compartits. Per als polítics grecs, fins i tot en la democràcia, els casaments segellaven aliances entre grans famílies que mantenien ben subjectes les regnes del govern. I els casaments es desfeien per motius mercantils o estratègics, quan hi havia un altre clan més puixant amb qui emparentar-se. Pèricles, en canvi, va escollir Aspàsia —una estrangera amb mala reputació i sense pedigrí— per un motiu absolutament ridícul: l’amor. Plutarc diu que els ciutadans contemplaven bocabadats com «quan tornava de l’àgora, cada dia l’abraçava i la besava dolçament». I, tal com ho explica Plutarc, entenem que aquesta exhibició d’amor conjugal era a l’Atenes d’aquella època una escandalosa immoralitat. Ens podem imaginar els ciutadans atenesos burlant-se i rient-se de les perversions del seu líder. Si ja era prou estúpid estar enamorat de la seva dona, demostrar-ho en públic ratllava l’obscenitat. Molts pensaven que corrien mals aires i recordaven amb nostàlgia un passat més sa. Aquell segle V aC a Atenes, daurat per a nosaltres, a ells els semblava una època fosca de contuberni, mestissatge i disbauxa.
El que no deien les enraonies és que la intel·ligència d’Aspàsia va ajudar Pèricles en la seva carrera política. En sabem poc d’ella perquè la seva figura ha arribat envoltada d’incògnites i maldiences, però els textos donen a entendre que era una autèntica oradora a l’ombra. Sòcrates solia visitar-la amb els seus deixebles i gaudia de la seva brillant conversa; fins i tot va arribar a anomenar-la «mestra». Segons Plató, va escriure discursos per al seu marit, entre els quals el famós discurs fúnebre on defensava apassionadament la democràcia. Encara ara, els escriptors dels discursos presidencials d’Obama, i abans els de Kennedy, s’han inspirat en les paraules que probablement va enfilar Aspàsia. Tanmateix, ella no apareix en la història de la literatura. Els seus escrits es van perdre o es van atribuir a altres.
Durant quinze o vint anys, fins a la mort de Pèricles l’any 429 aC, Aspàsia va tenir una enorme influència en els cercles del poder. És un misteri com va utilitzar aquesta posició d’inesperat protagonisme. Però en aquell període va passar una cosa sense precedents: els textos dels tràgics, dels còmics i dels filòsofs comencen a discutir —o a ridiculitzar— l’extravagant idea de l’emancipació femenina, una qüestió que abans d’aquella època cap grec no havia esmentat.
En aquelles dècades fulgurants, va parlar des dels escenaris Antígona, la noia que gosa desafiar tota sola la llei injusta d’un tirà en nom dels principis humanitaris, i Lisístrata, que en plena guerra té la fantàstica idea d’aliar-se amb les dones del bàndol enemic per organitzar una vaga sexual conjunta fins que es firmi la pau, i Praxàgora, que al capdavant d’un grup de veïnes ateneses suplanta els homes a l’Assemblea i amb els vots femenins instaura un règim comunista i igualitari, i la rebel estrangera Medea.
Ningú no arriba més lluny que la Medea d’Eurípides. M’imagino el públic d’homes que devia omplir el teatre el matí de la primera representació de Medea, l’any 431 aC. Amb els ulls clavats a l’escenari, atrapats pel magnetisme de la por, van contemplar com una dona agreujada i venjativa desencadenava l’horror més absolut. Van veure l’indicible: una mare assassinant els seus fills amb les seves pròpies mans per ferir el marit que l’abandonava i la condemnava a l’exili. Van sentir paraules absolutament noves. Medea va parlar en veu alta, per primera vegada, de la fúria i l’angoixa que niava a les llars ateneses: «Nosaltres les dones som l’ésser més desgraciat. Comencem per haver de comprar un marit amb dispendi de riqueses i acceptar un amo del nostre cos, i aquest és el pitjor dels mals. Separar-se del marit és escandalós per a les dones, però no per als homes. Quan ells s’avorreixen a casa, surten a distreure’s. En canvi, si nosaltres fem el mateix, no ens deixen sortir dient que s’han de cuidar els fills. Asseguren que, quedant-nos a casa, les dones evitem perills, mentre que l’home, pobret, ha d’anar a batre’s a la guerra». Medea, en conflicte amb el seu confinament i la seva maternitat, acaba dient que preferiria fer tres guerres abans que parir una sola vegada.
Contagiades per Medea, les dones del cor també van abandonant la seva actitud modesta i atemorida. En un moment determinat, una d’elles s’atreveix a dir que les dones no han de quedar excloses de la filosofia, de la política, dels raonaments subtils i dels debats: «Nosaltres també posseïm una musa que ens acompanya a la cerca de la saviesa». En la tragèdia grega, el cor representava la veu de la comunitat. Per tant, allà no parlava l’estrangera díscola, sinó les ateneses de vida ordenada i casolana. Per acabar-ho d’adobar, totes les audàcies de Medea i el seu cor femení les van pronunciar sobre l’escenari uns homes transvestits amb llargues perruques i enfilats a sobre d’unes enormes sabates amb plataforma. Paradoxes de la història, a Grècia van inventar les drag queens, però a cap dona se li permetia ser actriu.
Vull imaginar que les idees noves suraven en l’aire, que algun tipus de moviment social agitava el debat a les places d’Atenes. El teatre sempre ha sigut un escenari de la discussió col·lectiva. Molt especialment a Grècia, les comèdies i les tragèdies palesaven els conflictes més candents. Buscaven la seva inspiració a l’àgora, els carrers i les assemblees, per dur a l’escena les inquietuds polítiques del moment. És versemblant imaginar que Antígona, Lisístrata, Praxàgora i Medea eren presències reals, d’alguna manera, en la vida atenesa d’aquells anys.
M’agradaria creure que aquell corrent de canvi, segurament sostingut pel carisma d’Aspàsia, va impregnar fins i tot el pensament de Plató, que no era ni de lluny un apòstol de la igualtat. De fet, el filòsof va argumentar en un dels seus llibres que, com a càstig, els homes injustos es reencarnaven en dones, i que per això existia el sexe femení. Resulta gairebé increïble que aquell mateix individu, a qui llegim que néixer dona és una condemna i una expiació, escrivís frases extraordinàries en la seva República: «Cap ocupació en el govern de l’estat correspon a la dona per ser dona ni a l’home per ser home, sinó que els dons naturals estan similarment distribuïts entre tots dos, i la dona participa, per naturalesa, de totes les ocupacions, igual que l’home».
Aspàsia és un dels misteris i de les absències més grans dels documents antics. El que va fer, pensar i dir ens arriba filtrat per altres. Ens diuen que es va dedicar a escriure i ensenyar; vull creure que a més, amb la seva poderosa oratòria, va fomentar el primer moviment d’emancipació del qual hi ha notícia. M’agrada imaginar-me que gràcies a ella les dones d’Atenes i d’altres ciutats es van atrevir a traspassar el llindar de les grans escoles filosòfiques. A l’Acadèmia platònica hi va haver almenys dues deixebles: Lastènia de Mantinea i Axiotea de Fliunt. L’última, segons diuen, anava vestida d’home. Una hetera que es deia Leòncia va ser filòsofa al Jardí i amant d’Epicur. Va escriure un llibre sobre els déus —actualment perdut sense haver deixat rastre—, on intentava enfonsar les tesis de filòsofs molt respectats. Segles després, Ciceró li va llançar una agra desqualificació: «Fins i tot una puteta com Leòncia va tenir l’audàcia d’escriure contra Teofrast?».
La més coneguda i transgressora de totes va ser Hipàrquia de Maronea, de l’escola dels cínics. Que sapiguem, és l’única filòsofa a la qual els antics li van dedicar una breu biografia. No va deixar cap escrit, però va ser cèlebre per dinamitar totes les convencions amb la seva conducta pública. Va renunciar a la fortuna familiar i va viure al carrer amb el seu amant Crates, vestida amb parracs. Com que tots dos creien que les necessitats naturals eren bones i no havien d’avergonyir ningú, practicaven el sexe a la vista de tothom, sense espantar els badocs. Un dia, un home va assenyalar Hipàrquia i va preguntar: «És aquesta la que ha abandonat la llançadora?», i ella va contestar: «Sí, soc jo. Et sembla que m’equivoco dedicant a la meva educació el temps que havia de gastar al teler?».
Al capdavall, potser Hipàrquia pensava, amb humor juganer, que la ment és un gran teler de paraules. Encara entre nosaltres, en la terminologia literària es continua utilitzant aquesta imatge de la narració com un tapís. Seguim parlant —amb metàfores tèxtils— de trames, d’ordits, de filar relats, de teixir històries. Què és per a nosaltres un text, si no un conjunt de fils verbals nuats?
Així es descrivia a si mateixa la poeta portuguesa Sophia de Mello Breyner: «Pertanyo a l’estirp d’aquells que recorren el laberint sense perdre mai el fil de lli de la paraula».
Els mites es teixeixen i es desteixeixen, tal com explica la llegenda que feia Penèlope. Durant els vint anys que va estar esperant la tornada d’Ulisses, el palau d’Ítaca es va omplir de pretendents que volien declarar mort el rei absent i ocupar el seu llit. Ella els va prometre que escolliria marit quan acabés el sudari per al seu vell sogre Laertes. Durant tres anys, teixia el sudari durant el dia i, amb molta astúcia, el desteixia a la nit. Asseguda al teler, movia la llançadora i trenava un engany salvador que cada matí tornava a començar.
Els escriptors antics van comprendre de seguida que els camins més fascinants són els que neixen a les esquerdes, en els punts cecs i en les manipulacions del relat. Penèlope va esperar fidelment Ulisses, o el va enganyar en la seva absència? Helena va ser o no va ser a Troia? Teseu va abandonar Ariadna, o va ser raptada? Orfeu estimava Eurídice més que la seva pròpia vida, o va ser el primer pederasta? Totes aquestes variants van coexistir dins de l’embullat laberint de la mitologia grega. Igual que a Rashōmon, hem d’escollir entre relats incompatibles entre si. Aquella primitiva literatura europea ens va llegar aquest gust per la multiplicació dels punts de vista, per les variacions i les diferents lectures, per les narracions teixides i desteixides una vegada i una altra.
Segle rere segle, continuem cabdellant les llegendes que els grecs ens van explicar en forma de calidoscopi ambigu. A l’Ulisses de Joyce, la cantant Molly Bloom, una peculiar i llenguda Penèlope, exposa la seva versió del mite en una llarga frase sense puntuació, que no es compta per ratlles sinó per pàgines —més de noranta—, i està esquitxada d’obscenitats. El llibre es tanca amb aquest atropellat monòleg íntim, mentre jeu al llit al costat del seu marit. Recorda la infantesa a Gibraltar, els amors, la maternitat, el desig, els cossos, les veus, allò inconfessable. L’última paraula de la novel·la li correspon a ella. I és la paraula «sí». Penèlope pot desplegar finalment un erotisme rotund, afirmatiu: «...primer el vaig envoltar amb els braços sí i el vaig atraure a sobre meu perquè pogués olorar el perfum dels meus pits sí i el cor li corria com boig i sí vaig dir sí vull sí».
També la canadenca Margaret Atwood ha viatjat al paisatge homèric de l’Odissea, on els monstres femenins permeten una relectura humorística. La Margaret posa veu a una sirena, una burleta dona-ocell que segons el mite nia en una illa rocosa sense nom, farcida d’esquelets i cadàvers. En el poema, la gran seductora revela el seu secret mortal i dolç, les paraules amb què atrau cap al naufragi i la mort els navegants que gosen acostar-se als seus esculls. En què consisteix el seu poderós embruix? «Aquesta és la cançó que tothom voldria aprendre, la cançó que obliga els homes a saltar per la borda en esquadrons, tot i que veuen els cranis encallats a la platja, la cançó que ningú no coneix perquè tots els que l’han sentit estan morts... T’explicaré el secret a tu, i només a tu. Acosta’t. Aquesta cançó és un crit d’ajuda: ajuda’m! Només tu, només tu pots, perquè ets únic. Ai, és una cançó avorrida, però funciona sempre». Irònica, la sirena reconeix que no cal ser una criatura mitològica i fatal per enredar els herois; n’hi ha prou de cridar-los amb veu xiuxiuejant, demanar-los auxili, afalagar la seva vanitat.
La poeta Louise Glück permet explicar-se a la maga Circe, tia de Medea. Homer la va acusar d’utilitzar els seus ungüents màgics per convertir en porcs els companys d’Ulisses. Ella explica una història infinitament més sarcàstica: «No he convertit mai ningú en porc. Algunes persones ja són porcs; jo faig que ho semblin. Estic tipa del teu món, on l’exterior disfressa l’interior». I quan el seu amant Ulisses decideix abandonar-la, la bruixa, sola a la platja, dialoga amb el mar de tots els relats: «El gran home gira l’esquena a l’illa. Ara, ja no morirà al paradís... Ara és hora que torni a escoltar el pols del mar narratiu, a l’albada. El que ens va dur fins aquí se’ns endurà d’aquí; la nostra nau es bressola sobre les negres aigües del port. S’ha acabat l’embruix. Torna-li la seva vida, mar, que només pots marxar cap endavant».
Les llegendes provenen d’un món arcaic, però en el nostre teler les tornem a trenar amb fils nous. Per molt que Telèmac s’entesti a governar les paraules i a imposar silenci, tard o d’hora neixen versions del mite des del punt de vista de Penèlope i les altres dones, les teixidores d’històries.
En els escenaris d’Atenes es van sentir paraules extraordinàries. Des d’allà van parlar dones desesperades, parricides, malalts, bojos, esclaus, suïcides i estrangers. El públic no podia apartar els ulls d’aquells personatges insòlits. Precisament, «teatre» en grec significava ‘lloc per mirar’. Els grecs havien sentit relats durant generacions, però veure una història com uns espies des de l’escletxa d’una porta era una experiència molt diferent, d’una estranya intensitat. Allà va començar a triomfar el llenguatge audiovisual que encara ens hipnotitza. Les tragèdies, agrupades en trilogies, creaven el mateix tipus d’addicció que les actuals sèries i sagues. Eren obres de terror, com sabia Aristòtil, i les millors són, a més, viatges a la fi de la nit, on s’amaguen les pors ancestrals, els tabús, la sang vessada, el crim familiar, l’angoixa del conflicte sense sortida, el silenci dels déus.
Queda poc, poquíssim d’aquelles obres esgarrifoses (set tragèdies d’Èsquil, set de Sòfocles i divuit d’Eurípides). Se sap que, tots tres sumats, van escriure uns quants centenars de drames, la majoria dels quals han desaparegut. I coneixem, almenys, tres-cents títols perduts d’altres autors. El paisatge de la tragèdia grega és avui dia terra arrasada. Només ens n’han arribat un grapat d’obres, però s’inclouen entre les preferides dels atenesos d’aquella època. Ells no dubtaven de qui eren els millors. Cap a l’any 330 aC, van col·locar estàtues de bronze dels tres dramaturgs davant del gran teatre de Dionís, a la falda de l’Acròpolis. I tal com he dit, van decidir conservar còpies oficials dels seus textos, només els seus. La destrucció ha sigut terrible, però no indiscriminada.
Les tragèdies supervivents ofereixen una estranya fusió de violència i debat verbal sofisticat. Hi conviuen les boniques paraules amb les armes ensangonades. D’alguna manera misteriosa, les tragèdies aconsegueixen ser salvatgement delicades. En general, expliquen mites primitius d’un passat llegendari —la guerra de Troia, el destí d’Èdip— amb uns ecos que encara ressonaven en el present del segle V aC. Però hi ha una curiosa excepció, una tragèdia basada en fets reals. A més, és l’obra teatral conservada més antiga del món. Es tracta d’Els perses, on Èsquil va obrir camí a Shakespeare i potser, sense saber-ho, va inventar la novel·la històrica.
Durant la vida d’Èsquil, l’Imperi persa va fer diverses expedicions de conquesta contra la munió de minúscules ciutats en perpètua disputa que aleshores era Grècia. La defensa d’Atenes depenia d’un exèrcit ciutadà, de manera que Èsquil va lluitar en diversos camps de batalla, entre els quals el de Marató, on va perdre el seu germà, i potser també a la batalla naval de Salamina. En aquells temps la guerra era molt diferent. Intento imaginar-me aquella lluita cos a cos, a curta distància, en una època en què no s’havien inventat les bales ni els explosius. Els combatents es miraven als ulls mentre intentaven matar-se. Enfonsaven amb força llances i espases a la carn de l’enemic, mutilaven cossos, trepitjaven cadàvers, sentien crits de mort, s’embrutaven de terra i de vísceres. Diuen que, en el seu epitafi, Èsquil va esmentar les seves batalles sense dir res de la seva enorme obra literària. Estava més orgullós d’haver participat en la resistència de la petita Grècia contra el poderós invasor persa que no pas dels seus versos.
Crec que la nostra idea del xoc de civilitzacions no hauria sonat estranya a les seves orelles. La lluita entre Orient i Occident és una vella història. Els atenesos sentien l’amenaça constant d’un estat dictatorial tirànic. Si aquell enemic aconseguia sotmetre Grècia, extingiria per sempre la seva democràcia i la seva forma de vida. Les anomenades «guerres mèdiques» van ser el gran conflicte de l’època, i Èsquil va decidir portar-lo als escenaris quan les victòries gregues encara es mantenien fresques a la memòria.
Podria haver-se limitat a escriure un pamflet patriòtic, però el poeta excombatent va prendre una sèrie de decisions inesperades. La més sorprenent de totes va ser adoptar el punt de vista dels derrotats, com Clint Eastwood a Cartes des d’Iwo Jima. L’acció succeeix a Susa, la capital dels perses, i a l’obra no hi apareix cap personatge grec. A més, Èsquil sembla que es va documentar sobre la societat persa —coneix genealogies reals, paraules iranianes i trets de la pompa i el protocol de la cort—. Però el més destacable és que no hi detectem cap rastre d’odi, sinó una inesperada comprensió. L’obra comença a l’esplanada del palau. Els perses estan preocupats perquè no reben notícies de l’expedició bèl·lica. Llavors irromp un missatger que explica la terrible derrota i parla dels herois asiàtics caiguts en combat. Al final arriba el rei Xerxes, que pel camí ha perdut l’arrogància i torna a casa espellifat, amb una inútil carnisseria al darrere.
És una visió insòlita de l’enemic que ha estat a punt de destruir Grècia. Els perses no són descrits com a part d’un eix del mal ni com a criminals per naturalesa. Èsquil ens porta a contemplar la impotència dels ancians consellers que s’oposaven a la guerra i no van ser escoltats, l’angoixa dels qui esperen a casa la tornada dels exèrcits, les divisions internes entre els falcons i els coloms del règim, el dolor de les vídues i les mares. S’intueix la desgràcia dels soldats arrossegats a l’escorxador per la megalomania del seu rei.
El missatger d’Els perses relata amb una dolorosa emoció la batalla de Salamina, que ha arribat a ser un símbol contemporani. Els Soldats de Salamina als quals al·ludeix la novel·la de Javier Cercas són aquells grecs que van aturar la invasió de l’Imperi persa i també els soldats de la resistència contra el nazisme. Cercas sap que pot haver-hi soldats de Salamina en totes les èpoques: els que encaren una batalla decisiva —i aparentment perduda— per defensar el seu país, la democràcia i les seves aspiracions. Salamina ha deixat de ser només una petita illa del mar Egeu, a dos quilòmetres del port del Pireu i, més enllà dels mapes, existeix a qualsevol lloc on algú, en inferioritat numèrica, es rebel·la contra una agressió dominadora.
Les representacions teatrals són més antigues que Èsquil. Ell mateix va escriure altres peces anteriors a Els perses. Però tot s’ha perdut, de manera que aquesta obra per a nosaltres és un començament. Sempre m’ha fascinat que Èsquil, després de lluitar contra els perses cara a cara, cos a cos, i mirant-los als ulls, després de veure morir el seu germà en combat, a prop d’ell, portés a l’escenari la pena dels seus enemics derrotats. Sense burla, sense odi, sense generalitzar les culpes. I així, entre el dol, les cicatrius i l’afany de comprendre l’estrany, comença la història coneguda del teatre.
Èsquil i els seus contemporanis pensaven que la seva guerra contra els perses formava part d’un gran enfrontament entre Orient i Occident, amb majúscules. Influïts per la tràgica experiència del combat, consideraven els seus enemics gent sanguinària i àvida de conquestes. Creien que la seva victòria sobre ells era el triomf de la civilització sobre la barbàrie.
A la península d’Anatòlia, enforcall de diverses cultures, hi va néixer un grec de sang mixta i ment inquieta a qui l’obsessionava el vell conflicte. Per què aquells dos mons —Europa i Àsia— estaven embrancats en una lluita a vida o mort? Per què s’enfrontaven des de temps immemorials? Què buscaven, com es justificaven, quins eren els seus motius? Sempre havia sigut així? Sempre seria així?
Aquell grec amic de les preguntes va dedicar la seva vida a buscar respostes. Va escriure una llarga obra de viatges i testimonis que va titular Historíai, que en la seva llengua significava ‘perquisicions’ o ‘investigacions’. Nosaltres encara utilitzem, sense traduir-la, la paraula que ell va redefinir en donar nom al seu llibre i a la seva tasca: «història». Amb la seva obra va néixer una nova disciplina i, potser, una manera diferent de veure el món. Perquè l’autor de les Històries era un individu de curiositat incansable, un aventurer, un perseguidor d’allò extraordinari, un nòmada, un dels primers escriptors capaços de pensar a escala planetària, gairebé diria que un avançat de la globalització. Parlo, evidentment, d’Heròdot.
En una època en què la majoria dels grecs amb prou feines treien el nas més enllà dels límits del seu poble natal, Heròdot va ser un viatger infatigable. Es va enrolar en vaixells mercants, va avançar en lentes caravanes, va entaular conversa amb moltes persones i va visitar un gran nombre de ciutats dins de l’Imperi persa, per poder relatar la guerra amb coneixement del terreny i amplitud de mires. Com que va conèixer l’enemic en la seva vida quotidiana, en temps de pau, va oferir una visió diferent i més exacta que cap altre escriptor. En paraules de Jacques Lacarrière, Heròdot es va esforçar per esfondrar els prejudicis dels seus compatriotes grecs, ensenyant-los que la línia divisòria entre la barbàrie i la civilització no és mai una frontera geogràfica entre diferents països, sinó una frontera moral dins de cada poble; és més, dins de cada individu.
És curiós comprovar que tants segles després que Heròdot escrivís la seva obra, el primer llibre d’història comença d’una manera rabiosament actual: parlant de guerres entre orientals i occidentals, de segrestos, d’acusacions creuades, de diferents versions sobre els mateixos esdeveniments, de fets alternatius.
En els primers paràgrafs de la seva obra, l’historiador es pregunta per l’inici de les lluites entre europeus i asiàtics. Troba ecos d’aquell conflicte originari en els antics mites. Tot va començar amb el segrest d’una dona grega que es deia Io. Un grup de mercaders, o més aviat de traficants —les diferències entre uns i altres sempre van ser volàtils a l’Antiguitat—, van desembarcar a la ciutat grega d’Argos per exhibir la seva mercaderia. Algunes dones s’hi van atansar atretes per aquells productes exòtics. Tafanejaven totes apinyades al costat de la popa de la nau estrangera quan, de sobte, els venedors, que eren d’origen fenici, se’ls van abalançar a sobre. La majoria es van defensar amb dents i ungles i van aconseguir escapar-se, però Io no va tenir tanta sort. La van capturar i la van dur a la força fins a Egipte, convertida ella mateixa en mercaderia. Aquest segrest, segons el relat d’Heròdot, va ser el principi de tota la violència. Poc després, un destacament de grecs en missió de càstig va desembarcar a Fenícia —avui el Líban— i va raptar Europa, la filla del rei de Tir. L’empat en els abusos va durar poc, perquè els grecs també van segrestar l’asiàtica Medea en el territori de l’actual Geòrgia. En la generació següent, Paris va decidir buscar-se una muller pel procediment del rapte, enduent-se la bella Helena per la força rumb a Troia. Aquesta agressió va fer acabar la paciència dels grecs: va esclatar la guerra i l’enemistat incurable entre Àsia i Europa.
El començament de les Històries conté una fascinant barreja de mentalitat antiga i extraordinària modernitat. És evident que Heròdot creu que les llegendes, els oracles, els contes meravellosos i les intervencions divines han de figurar amb els fets documentats. Vivia en un món en el qual el malson que somiava un rei, provocat per una mala digestió, podia ser interpretat com un missatge dels déus i canviar el rumb d’un imperi o l’estratègia d’una guerra. Les fronteres entre allò racional i allò irracional eren difuses. Tanmateix, Heròdot no va ser un individu crèdul ni reverent. Em fascina el desvergonyiment amb què converteix alguns dels grans episodis mítics de la seva cultura —el rapte d’Europa, el viatge dels argonautes, el començament de la guerra de Troia— en una sèrie de maldats més aviat mesquines. Admiro la lucidesa amb la qual elimina els adorns llegendaris per denunciar la facilitat amb què les dones es converteixen en víctimes en temps de guerra i de venjança, quan es desencadena la violència.
Tot seguit, Heròdot fa una inesperada revelació sobre les seves fonts. Diu que va sentir de gent culta de Pèrsia les explicacions que acaba d’oferir sobre la gènesi del conflicte. Els fenicis, en canvi, expliquen una altra història, «i no em posaré pas a decidir entre ells, inquirint si la cosa va passar d’aquesta manera o d’una altra». Després d’anys de viatges i converses, Heròdot va comprovar que els testimonis que interrogava li facilitaven relats contradictoris sobre els mateixos esdeveniments, moltes vegades oblidaven el que havia passat i en canvi recordaven fets que només van succeir en l’univers paral·lel dels seus desitjos. Així va descobrir que la veritat és fugissera, que és gairebé impossible desxifrar el passat tal com va succeir perquè només disposem de versions diferents, interessades, contradictòries i incompletes dels fets. A les Històries hi abunden frases com: «que jo sàpiga», «al meu parer», «d’acord amb el que vaig saber per boca de...», «no sé si és veritat; només escric el que es diu». Mil·lennis abans del multiperspectivisme contemporani, el primer historiador grec va comprendre que la memòria és fràgil, evanescent, i que quan algú evoca el seu passat, deforma la realitat per justificar-se o per trobar alleujament. Per això, com a Ciutadà Kane, com a Rashōmon, no arribem mai a conèixer la veritat més profunda, sinó només els indicis, les variants, les versions, la seva allargada ombra, les seves infinites interpretacions.
I el més increïble de tot: el nostre autor no consigna la versió dels grecs, només la dels perses i els fenicis. Així, la història occidental neix explicant el punt de vista de l’altre, de l’enemic, del gran desconegut. Trobo que és un plantejament profundament revolucionari, fins i tot vint-i-cinc segles després. Necessitem conèixer cultures allunyades i diferents, perquè és allà on veurem reflectida la nostra. Perquè només entendrem la nostra identitat si la contrastem amb altres identitats. És l’altre qui m’explica la meva història, el que em diu qui soc jo.
Molts segles més tard, un parent intel·lectual d’Heròdot, el filòsof Emmanuel Levinas —lituà, francès adoptiu i jueu—, que va sobreviure a un camp de concentració alemany després de perdre tota la seva família a Auschwitz, escriuria: «El meu acolliment de l’altre és el fet decisiu pel qual s’il·luminen les coses».
Voldria fer un alto en el camí i explicar la versió grega del rapte d’Europa. Per a Heròdot és un simple episodi més en el vergonyós tràfec de segrestos llegendaris, però a mi m’atrau la història de la misteriosa dona que va donar nom al continent on visc.
Tal com tots els grecs sabien, Zeus era un déu faldiller, sempre al darrere de jovenetes humanes. Quan alguna l’atreia, es vestia amb les disfresses més estrafolàries per cobrar-se el seu particular dret de cuixa. Són famoses les seves violacions en forma de cigne, de pluja daurada o de toro. Aquesta última transformació va ser la trampa escollida per capturar Europa, la filla del rei de Tir.
No hi ha precisament amor i harmonia —escriu amb ironia el poeta Ovidi— a la mansió del pare dels déus. Zeus ha tingut una discussió domèstica amb la seva esposa Hera i abandona el palau clavant un cop de porta. Quan ja és fora del mont de l’Olimp, decideix concedir-se una aventura amb una humana per treure’s de sobre el regust amarg de la discussió i del seu matrimoni infeliç. Baixa a la platja de Tir, on ja ha posat l’ull a l’atractiva filla del rei, que passeja amb el seu seguici de criades. Per acostar-se a la presa, el déu pren l’aspecte d’un toro blanc com la neu, amb un coll musculós i —de nou segons Ovidi— una majestuosa papada que li penja sobre les potes del davant. Europa es fixa en l’animal de color lacti i el contempla mentre pastura tranquil a la vora del mar, sense sospitar que davant dels ulls hi té una criatura astuta i maligna, com la balena blanca que molts segles després imaginarà Herman Melville.
Comença la seducció: el toro besa les mans d’Europa amb el seu morro blanc, salta, rodola per la sorra, li ofereix la panxa perquè l’hi acariciï. La noia riu, perd la por, li segueix el joc. Pel plaer de desobeir les velles criades, que li fan senyals i advertències perquè sigui prudent, s’atreveix a enfilar-se sobre el llom del toro. Quan nota les cuixes de la noia als costats del cos, el toro corre cap al mar i galopa, sense immutar-se, sobre les aigües. Europa, aterrida, es gira per mirar la platja. La seva túnica lleugera oneja amb el vent. Mai més no tornarà a veure casa seva ni la seva ciutat.
El galop de Zeus sobre les aigües la condueix a l’illa de Creta, on els fills de tots dos forjaran la impressionant civilització dels palaus, del laberint, de l’amenaçador Minotaure i de les lluminoses pintures que els turistes actuals, vomitats pels creuers, van a fotografiar entre les ruïnes de Cnossos.
Un germà d’Europa, que es deia Cadme, rep l’ordre de trobar-la on sigui. El seu pare el rei l’amenaça amb l’exili si no la torna a casa. Com que Cadme és només un simple mortal, no aconsegueix descobrir l’amagatall que ha escollit Zeus per a les seves malifetes clandestines. Recorre Grècia d’extrem a extrem, cridant Europa fins que el seu nom queda tallat a les roques, les oliveres i els camps de blat del continent desconegut. Cansat d’una cerca que no s’acaba mai, funda la ciutat de Tebes, bressol de la desgraciada estirp d’Èdip. La llegenda diu que va ser Cadme qui va ensenyar a escriure als grecs.
D’ençà que el lingüista Ernest Klein va proposar l’etimologia, molts filòlegs sostenen que la paraula «Europa» té, efectivament, un origen oriental. La relacionen amb l’accadi Erebu, parent del terme àrab actual ghurubu. Tots dos signifiquen ‘el país on es mor el sol’; la terra de l’ocàs; Occident, des del punt de vista dels habitants de l’est del Mediterrani. En l’època que evoquen els mites grecs, la terra privilegiada de les grans civilitzacions s’estenia per la zona de llevant, entre els rius Tigris i Nil. En comparació, el nostre continent era un territori salvatge, el fosc i bàrbar Llunyà Oest.
Si aquesta hipòtesi és certa, el nostre continent té un nom àrab —paradoxes del llenguatge—. Intento imaginar-me els trets de la dona que es va dir Europa, una fenícia; avui diríem siriolibanesa, segurament de pell fosca i faccions pronunciades, amb la cabellera rinxolada, el tipus d’estrangera que avui dia despertaria recels entre els europeus que miren amb les celles arrufades les onades de refugiats.
En realitat, la llegenda del rapte d’Europa és un símbol. Rere la història de la princesa arrabassada de la seva llar, hi batega un llunyà record històric: el viatge del coneixement i la bellesa oriental des del Creixent Fèrtil cap a Occident i, en particular, l’arribada de l’alfabet fenici a terres gregues. Per tant, Europa va néixer en acollir les lletres, els llibres, la memòria. La seva pròpia existència està en deute amb la saviesa segrestada d’Orient. Recordem que hi va haver un temps en què, oficialment, els bàrbars érem nosaltres.
A mitjan anys cinquanta del segle passat, en una Europa dividida pel Teló d’Acer, viatjar més enllà dels territoris aliats era una missió encara més difícil que en temps d’Heròdot. El 1955, un jove periodista polonès que es deia Ryszard Kapuściński anhelava, per sobre de tot, «travessar la frontera». Tant li feia quina ni on, no somiava en llocs embolcallats de l’aura capitalista de l’inabastable, com Londres o París. No, ell només anhelava l’acte gairebé místic i transcendental de travessar la frontera. Sortir del confinament. Conèixer l’altra banda.
Va tenir sort. El seu diari —que responia a l’exaltat nom de Sztandar Młodych (Estendard de la Joventut)— el va enviar com a corresponsal a l’Índia. Abans de marxar, la redactora en cap li va regalar un gruixut llibre de tapa dura: les Històries d’Heròdot. Amb els seus centenars de pàgines, no era precisament un volum lleuger per arrossegar-lo amb l’equipatge, però Ryszard se’l va endur. Li transmetia seguretat en un moment en què se sentia estupefacte, alarmat. La primera escala del vol cap a Nova Delhi seria Roma. Estava a punt de «trepitjar Occident» i, segons el que li havien ensenyat a la seva pàtria comunista, Occident s’havia de témer com la pesta.
El llibre d’Heròdot va ser el seu vademècum i el seu recurs en el descobriment d’aquell misteriós món exterior. Dècades després, amb el bagatge de tots els periples a l’esquena, Kapuściński va escriure un llibre meravellós, Viatges amb Heròdot, que desborda de simpatia cap a l’inquiet grec en qui va trobar un company de camí i ànima bessona: «Li estava molt agraït perquè, en els moments en què em vaig sentir insegur i perdut, sempre va ser al meu costat, ajudant-me [...]. Junts vam recórrer el món durant llargs anys. El meu experimentat i savi grec mai no va deixar de ser un guia excepcional. I malgrat que la millor manera de viatjar és fer-ho en solitari, no crec que ens destorbéssim: ens separava una distància de dos mil cinc-cents anys, a la qual cal afegir-n’hi una altra, fruit del respecte que m’imposava. Mai no em va abandonar la sensació de tractar amb un gegant».
Kapuściński descobreix en Heròdot el temperament d’un incipient periodista, dotat de la intuïció, la vista i l’oïda d’un reporter. Al seu parer, les Històries són el primer reportatge de literatura universal. És l’obra d’un individu intrèpid que solca mars, recorre estepes i s’endinsa en deserts, un home posseït per la passió, l’ànsia i l’obsessió de coneixement. S’havia fixat un objectiu increïblement ambiciós (immortalitzar la història del món) i no deixava que res el desanimés. En el remot segle V aC no era possible documentar-se sobre països estrangers en arxius ni biblioteques. Per tant, el seu mètode va ser, en essència, el del periodista: viatjar, observar i preguntar; treure conclusions del que els altres li explicaven i del que ell mateix veia. D’aquesta manera va aplegar els seus coneixements.
El periodista i escriptor polonès s’imagina el seu mestre grec en situacions com aquesta: després d’una llarga jornada per camins polsegosos, arriba a un poblet a la vora del mar. Diposita a un costat el seu bastó, s’espolsa la sorra de les sandàlies i, sense més dilacions, comença una conversa. Heròdot era fill d’una cultura mediterrània de llargues i hospitalàries taules on, a les tardes i les nits càlides, s’asseuen moltes persones juntes per menjar formatge i olives, beure vi fresc i parlar. En aquelles xerrades —sopant a la vora d’una foguera o a l’aire lliure sota un arbre mil·lenari—, afloraven històries, anècdotes, antigues llegendes, contes. Si apareixia un hoste, se’l convidava. I si aquell hoste tenia bona memòria, reuniria una infinitat d’informació.
Amb prou feines sabem res de la vida privada del viatger Heròdot, i crida l’atenció que en el seu llibre, ple de personatges i d’anècdotes, expliqui tan poc sobre si mateix. Es limita a consignar que era originari d’Halicarnàs, l’actual Bodrum, a Turquia, una ciutat situada en una preciosa badia, un port populós i lloc de pas de les rutes comercials entre Àsia, Orient Mitjà i Grècia. Als disset anys, Heròdot va haver de fugir de la seva ciutat natal perquè un oncle seu va protagonitzar una rebel·lió frustrada contra el tirà propersa. Des de molt jove, es va convertir en un apàtrida, una de les pitjors coses que li podia passar a un grec d’aquella època. Llavors, despreocupant-se del futur, va decidir llançar-se als mars i als camins per intentar esbrinar tot el que pogués sobre el món conegut, des de l’Índia fins a l’Atlàntic, des dels Urals fins a Etiòpia. No sabem quins van ser els seus mitjans de vida a l’exili. Va viatjar, va dedicar una enorme energia a la seva tasca d’investigador i es va abandonar a l’encant dels països que anava recorrent. Va conèixer estrangers hospitalaris i va refrescar la seva ment parlant amb ells sobre costums i tradicions. Va escriure sobre pobles llunyans i adversaris, sense fer cap al·lusió ofensiva ni cap judici pejoratiu de ningú. Segurament va ser, tal com se l’imagina Kapuściński, un home senzill, cordial i comprensiu, obert i xerraire, una persona que sempre s’espavila per entabanar els altres i estirar-los la llengua. Malgrat el seu desterrament forçat, no albergava ni ressentiment ni ràbia. Intentava comprendre-ho tot, entendre per què cada individu actuava d’una manera i no d’una altra. No culpava mai els éssers humans de les calamitats històriques, sinó l’educació, els costums i el sistema polític en el qual els havia tocat viure. Per això, igual que el seu oncle insurgent, es va convertir en un defensor fervorós de la llibertat i la democràcia, i enemic del despotisme, l’autocràcia i la tirania. Pensava que només en el primer sistema l’individu es pot comportar dignament. Preneu-ne nota, sembla que digui Heròdot: un insignificant grup de petits estats grecs ha vençut la gran potència oriental només perquè els grecs se sabien lliures, i per aquella llibertat estaven disposats a donar-ho tot.
Hi ha un passatge de les Històries que em va atrapar i em va meravellar des de la primera lectura. S’hi suggereix que la personalitat de cadascun de nosaltres està modelada —més del que ens agrada admetre— pels hàbits mentals, la repetició i el xovinisme: «Si a totes les persones se’ls donés a triar entre tots els costums, convidant-les a escollir els més perfectes, cadascú escolliria els seus; tan summament està convençut cadascú que els seus propis costums són els més perfectes. Durant el regnat de Darios, aquest monarca va convocar els grecs que eren a la seva cort i els va preguntar per quants diners accedirien a menjar-se els cadàvers dels seus pares. Ells van respondre que no ho farien a cap preu. Tot seguit, Darios va convocar els indis anomenats calàties, que devoren els seus progenitors, i els va preguntar, en presència dels grecs, que seguien la conversa per mitjà d’un intèrpret, per quina suma consentirien a cremar en una foguera les restes mortals dels seus pares; aleshores ells es van posar a vociferar, suplicant-li que no blasfemés. Píndar va fer bé de dir que el costum és rei del món».
Alguns autors creuen que aquest text d’Heròdot conté la llavor de tota la tolerància i la necessitat de comprendre, saber i reflexionar que, segles més tard, seran l’abecé de l’etnologia. En qualsevol cas, revela una enorme perspicàcia en l’observació dels pobles que va visitar, i també de la seva pàtria grega. Els costums són molt diferents en cada cultura, però la seva força és gegantina a tot arreu. En el fons, el que les comunitats humanes tenen en comú és allò que inevitablement les enfronta: la tendència a creure’s millors. Tal com va descobrir la mirada irònica del grec nòmada, tots estem molt disposats a considerar-nos superiors. En això som iguals.
Si per a Kapuściński el llibre d’Heròdot va ser un pes pesant a l’equipatge, devia ser molt més incòmode per als seus lectors de l’època. De fet, va ser un dels primers patracols dels quals hi ha constància i, de ben segur, la primera obra extensa que es va escriure en prosa grega. Ha arribat fins a nosaltres dividida en nou parts amb els noms de les muses, i cadascuna d’aquestes parts devia ocupar un rotlle de papir sencer. Per transportar junts els nou volums, pràcticament devia fer falta tenir un esclau portador.
Sens dubte, la invenció dels rotlles va significar un gran avenç en el seu moment. Eren dispositius llibrers més pràctics que cap dels seus precedents. Per descomptat, tenien molta més capacitat que les tauletes d’argila i eren molt més transportables que els senyals de fum o les inscripcions en blocs de pedra; tot i així, no deixaven de ser farragosos. Tal com he explicat, s’escrivia només en una de les cares del papir, de manera que els rotlles tendien a convertir-se en tires molt llargues, plenes per la banda utilitzable, de columnes amb una escriptura estretíssima. Per obrir-se pas a través d’aquell bigarrat laberint de lletres, el lector havia de dur a terme un molest tragí, enrotllant i desenrotllant constantment metres i metres de text. A més, per rendibilitzar al màxim el car material, els llibres estaven escrits sense deixar espais de separació entre les paraules ni entre les frases, i sense dividir-los en capítols. Si gràcies a una màquina del temps poguéssim tenir a les mans algun exemplar del segle V aC de les Històries d’Heròdot, ens semblaria una sola paraula ininterrompuda i interminable estesa per gairebé una desena de rotlles de papir.
Només els textos breus, com una tragèdia o un diàleg socràtic, cabien còmodament en un únic rotlle. Com més llargs eren els rotlles, més fràgils i incòmodes, i més propensos a trencar-se. Buscar un passatge concret en un exemplar de quaranta-dos metres —el més llarg que es coneix— podia provocar fàcilment rampes als braços i algun lleu torticoli.
La majoria de les obres antigues ocupaven, doncs, més d’un rotlle cadascuna. Al segle IV aC, els copistes i llibreters grecs van desenvolupar un sistema de reclams per assegurar la unitat de les obres distribuïdes en diversos llibres. Aquest mateix sistema ja s’havia practicat amb les tauletes a l’Orient Mitjà. Consistia a escriure al final d’un rotlle les primeres paraules del rotlle següent, per ajudar el lector a localitzar el nou volum que estava a punt de començar. Malgrat totes les precaucions que es poguessin idear, la integritat de les obres sempre estava amenaçada per una incontrolable tendència a la disgregació, el desordre i la pèrdua.
Hi havia caixes preparades per guardar i transportar rotlles. Aquests recipients intentaven protegir els llibres de la humitat, del rosec dels insectes, de la corrosió del temps. A cada caixa hi cabien entre cinc i set unitats, depenent de l’extensió. Curiosament, molts textos conservats de nombrosos autors antics són múltiples de cinc i set —tenim set tragèdies d’Èsquil i les mateixes de Sòfocles, vint-i-una comèdies de Plaute, i parts de la història de Titus Livi preservades en llibres de deu en deu, per exemple—. Alguns investigadors pensen que, en l’atzarós recorregut de la transmissió i les peripècies del temps, aquestes peces es van salvar precisament perquè les van guardar juntes en una o unes quantes d’aquelles caixes.
M’he endinsat en aquests detalls per explicar fins a quin punt eren fràgils i difícils de protegir els llibres en aquella època. Hi havia pocs exemplars en circulació de cada títol, i la seva supervivència exigia uns esforços gegantins. Els incendis i les inundacions, que destruïen els llibres sense remei, eren catàstrofes relativament freqüents. El desgast per l’ús, la fam de les arnes i els estralls del clima humit obligaven a tornar a copiar cada cert temps, un per un, tots els rotlles de les biblioteques i de les col·leccions privades. Plini el Vell va escriure que, en les millors condicions possibles i amb la cura més escrupolosa, un rotlle de papir podia arribar a una vida útil de dos-cents anys. En la majoria dels casos duraria molt menys. Les baixes eren constants i, a mesura que disminuïa el nombre d’exemplars supervivents d’una obra concreta, era cada vegada més complicat tornar-la a trobar per refer-la. Al llarg de tota l’Antiguitat i l’edat mitjana, fins a la invenció de la impremta, es perdien llibres contínuament —o estaven a punt de caure a l’abisme de la desaparició.
Imaginem-nos per un instant que cadascun de nosaltres hagués de dedicar mesos sencers de la seva vida a fer còpies a mà, paraula per paraula, dels llibres més preuats, per evitar-ne l’extinció. Quants se’n salvarien?
Per això, hem de considerar com un petit miracle col·lectiu —gràcies a la passió desconeguda de molts lectors anònims— que una obra tan extensa, i per tant tan vulnerable, com les Històries d’Heròdot, hagi arribat fins a nosaltres vorejant la bretxa dels segles. Tal com escriu J. M. Coetzee, allò clàssic és «allò que sobreviu a la pitjor barbàrie, allò que sobreviu perquè hi ha generacions de persones que no es poden permetre ignorar-ho i, per tant, s’hi aferren a qualsevol preu».
Una sèrie de crims esgarrifosos es comencen a produir entre els murs d’una abadia medieval enfilada a les muntanyes italianes. El rastre letal d’aquelles morts condueix a la gran biblioteca monàstica, on, ocult com un arbre en un bosc o un diamant entre glaçons de gel, hi descansa un manuscrit pel qual els monjos estan disposats a morir i a matar. L’abat encomana la investigació de l’escabrós assumpte a un visitant de pas al monestir, fra Guillem de Baskerville, que ha après l’ofici de l’interrogatori exercint d’inquisidor religiós. Tot succeeix en el tempestuós segle XIV.
El nom de la rosa és una sorprenent novel·la negra ambientada en el món ritual, sigil·lós i farcit d’amagatalls d’un convent. Umberto Eco, jugant amb els tòpics del gènere, i en deferència als lletraferits de totes les èpoques, substitueix l’habitual femme fatale per un llibre fatídic que tempta, perverteix i mata aquell qui gosa llegir-lo. I el lector es pregunta, evidentment, quins perillosos secrets oculta aquell text prohibit, del qual ens diuen que posseeix «el poder mortífer de cent escorpins». Un evangeli ocult i sediciós, profecies catastròfiques d’algun Nostradamus medieval, nigromància, pornografia, blasfèmies, esoterisme, misses negres? No, cap d’aquestes menudeses. Quan Guillem de Baskerville uneix les peces del trencaclosques, esbrinem que es tracta —verge santa!— d’un assaig d’Aristòtil.
De debò? Algú podria sentir-se enganyat. Al capdavall, Aristòtil no és pas precisament un escriptor radical ni una persona coneguda per les seves idees subversives. Avui dia és difícil d’imaginar-se el teòric del just mitjà, l’enciclopedista minuciós, el fundador del Liceu, escrivint un llibre maleït. Tanmateix, Umberto Eco conjectura els perillosos significats d’una obra aristotèlica que mai no llegirem: el tractat perdut sobre la comèdia, la llegendària segona part de la Poètica; és a dir, l’assaig que —ho sabem per al·lusions d’Aristòtil mateix— s’endinsa en l’univers revolucionari del riure.
Quan ens acostem al desenllaç d’El nom de la rosa, topem amb un d’aquells típics discursos d’assassí en sèrie, els minuts de glòria de qualsevol malvat vanitós, durant els quals, tot i que podria liquidar el detectiu i guanyar la partida, prefereix dedicar-se estúpidament a presumir d’intel·ligència. Llavors és quan el monjo homicida explica —amb un sensacional estil apocalíptic— per què els escrits d’Aristòtil sobre el riure són perillosos i han de ser eliminats: «Aquí es capgira la funció del riure, és elevada a art, se’n fa objecte de filosofia i de teologia pèrfida. El riure allibera el camperol de la por del dimoni, perquè en la festa dels necis també el dimoni sembla pobre i neci, i per tant, controlable. Però aquest llibre podria ensenyar que alliberar-se de la por del dimoni és saviesa. Quan riu, mentre el vi li gorgola a la gargamella, el camperol se sent amo, perquè ha capgirat les relacions de domini; però aquest llibre podria ensenyar als doctes a legitimar aquest capgirament. D’aquest llibre en podria saltar l’espurna luciferina que abrandés el món sencer amb un nou incendi. Si un dia, abandonada al testimoniatge indestructible de l’escriptura, l’art de la irrisió esdevingués acceptable, aleshores no tindríem armes per aturar aquesta blasfèmia, perquè cridaria a sotmetent les forces obscures de la matèria corporal, les que s’afirmen en el pet i en el rot, i el pet i el rot s’arrogarien el dret de bufar cap allà on vulguin!».
L’assassí imaginat per Umberto Eco ens dona pistes per entendre l’aparent maledicció que persegueix la comèdia. L’humor antic va patir un gran naufragi. Van desaparèixer tots els exemplars del tractat aristotèlic sobre el riure i, en canvi, ha sobreviscut sense problemes l’altra meitat de l’obra dedicada a la tragèdia. Una multitud de comediògrafs grecs estrenaven en teatres plens i entusiastes, però només s’han salvat les obres d’un d’ells: Aristòfanes. La majoria dels gèneres literaris recollits en el catàleg alexandrí (l’èpica, la tragèdia, la història, l’oratòria, la filosofia) eren seriosos, fins i tot solemnes.
Encara ara el cànon tendeix a expulsar el riure. Una comèdia té menys possibilitats de guanyar l’Oscar que no pas un drama. Ens sorprèn que un escriptor amb vena humorística aterri a Estocolm. Els publicistes i els programadors de televisió saben que l’humor ven, però l’acadèmia es resisteix a elevar-lo al pòdium de l’art. La cultura de masses explota el riure, degradant-lo. Ens entretenen amb realities i sainets, mentre l’alta cultura rebutja l’estètica galdosa i la mira arquejant una cella. Tanta diversió intranscendent —i l’èxit de les sessions de riureteràpia— sembla que redueix el riure a un desfogament individual o una efímera distracció.
L’investigador Luis Beltrán afirma que cometem un error en considerar l’humor un fenomen marginal i estrany. El que és estrany —afegeix— és la serietat, que ha triomfat en aquest recent període de desigualtat cultural i econòmica que anomenem «història». No oblidem que aquesta etapa és només la punta visible de l’iceberg. Hem viscut d’una altra manera durant centenars de milers d’anys. La cultura primitiva, anterior a l’escriptura, a les monarquies i a l’acumulació de riquesa, devia ser essencialment igualitària i alegre. El teòric rus Mikhaïl Bakhtín descriu com en les seves festes, coberts amb màscares i disfresses, els nostres remots avantpassats celebraven, tots junts en una feliç confusió, els seus triomfs en la lluita per la supervivència. Aquest esperit d’igualtat va existir mentre les societats van ser inevitablement pobres, i els seus sistemes d’organització molt simples. Però quan les noves civilitzacions agrícoles i monetàries van fer possible enriquir-se, els qui tenien el graner més ple es van afanyar a inventar-se les jerarquies. Els sectors que des de llavors han dirigit la societat desigual prefereixen el llenguatge de la serietat. Perquè en el riure més genuí encara hi batega la rebel·lia davant la dominació, l’autoritat i els rangs —el temut desacatament.
D’aquesta teoria bakhtiana m’atrau la reivindicació del riure, però no crec en aquell món essencialment igualitari i alegre. Jo me l’imagino terrorífic, autoritari i violent. Coincideixo més aviat amb l’escena imaginada per Kubrick a 2001: Una odissea a l’espai. Quan el primer individu primitiu va descobrir que podia fer servir un os com a arma, sense pensar-s’ho, va anar ràpidament a estavellar-lo contra el cap d’un congènere. Les tribus no eren paradisos assemblearis, sinó que tenien líders. És veritat que, en comparació amb la nostra època, amb prou feines hi havia diferències de riquesa dins dels grups, però penso que això no devia impedir les manifestacions de despotisme: tu no entres aquí, jo em quedo el tros més gran de carn, la culpa de la nostra mala ratxa de caça la teniu vosaltres, us expulsem de la tribu, us massacrem i coses per l’estil. Tampoc crec que el riure intenti sempre restaurar la igualtat; també n’hi ha de cruel i reaccionari: les burles de pati d’escola contra els més dèbils, o els acudits que es devien explicar els nazis en les seves reunions mentre feien un cigarret. I tanmateix...
Tanmateix, existeix un humor rebel que desafia les relacions de dominació, que esquinça l’aura d’un món autoritari, que denuncia l’emperador, despullant-lo. Tal com explica Milan Kundera en la seva novel·la La broma, el riure té una enorme capacitat de deslegitimar el poder, i per això inquieta i és castigat. En general, els admirats líders de totes les èpoques han odiat i perseguit els còmics que gosaven ridiculitzar-los. Els humoristes acostumen a topar amb els règims i amb els individus més intransigents. Fins i tot en les democràcies contemporànies esclaten polèmiques acalorades sobre els límits de l’humor i l’ofensa. En general, les postures sobre aquesta qüestió depenen de si les conviccions en joc són les nostres o les d’altres. La tolerància té conjugació irregular: jo m’indigno, tu ets susceptible, ell és dogmàtic.
Aristòfanes, com Chaplin, encarna el riure rebel i dissident. De fet, sempre he pensat que l’humor de tots dos té un aire de família, una família on Chaplin seria el cosí bonifaci i Aristòfanes, l’avi sarcàstic. A tots dos els interessava la gent corrent i vulnerable; els seus herois no són mai aristòcrates. Segons l’ocasió, Charlot apareix com a vagabund, com a pres fugat, com a emigrant, com a alcohòlic, com a aturat o com a famèlic buscador d’or. Els protagonistes de les comèdies d’Aristòfanes són individus —homes i dones— sense béns ni noblesa, murris atabalats pels deutes que trampegen per no pagar impostos, tips de guerres, amb ganes de sexe i festa, llenguts, potser no famolencs però sempre somiant a fer una bona fartanera de llenties, carn i pastissos. Charlot simpatitza amb els orfes i les mares solteres, s’enamora d’altres pidolaires i, quan en té ocasió, clava una coça al cul als policies. Té la gosadia de ridiculitzar els rics, els grans empresaris, els agents d’immigració, els presumptuosos militars de la Primera Guerra Mundial o Hitler mateix. De mena semblant, les criatures d’Aristòfanes intenten aturar la guerra mitjançant una vaga sexual, ocupen l’Assemblea atenesa per decretar la comunitat de béns, es mofen de Sòcrates o es posen a curar la miopia al déu de la riquesa perquè reparteixi més bé els patrimonis. Després d’una sèrie d’esbojarrades trifulgues i tripijocs, totes les obres acaben amb un banquet pantagruèlic, multitudinari i festiu.
Tant Aristòfanes com Chaplin van tenir problemes amb la justícia.
Les comèdies d’Aristòfanes estaven plenes d’al·lusions personals i de caricatura política, com els guinyols de la televisió. Des de l’escenari, els actors feien bromes amb nom i cognoms —o més aviat, amb nom i patronímic— sobre les persones que seguien l’espectacle des dels seients: es burlaven d’algú per lleganyós i d’algú altre per garrepa, per lleig o per corrupte. La ciutat d’Atenes, on tenien lloc les representacions, es considerava la metròpoli del món i la ciutat més important del planeta, però amb els seus cent mil habitants avui dia ens semblaria una petita capital de províncies. Allà tothom es coneixia i practicaven l’esport intemporal de la murmuració. Aristòfanes es relacionava amb els seus conciutadans a l’àgora, on es reunien al matí per comprar, malparlar contra els governants, vigilar el veí i xafardejar. Congeniava sobretot amb els grups de conservadors nostàlgics del passat i poc amics de les noves tendències. Després, al teatre, gairebé amb la mateixa llibertat de les tertúlies de carrer, posava en solfa a Pèricles o motejava com el Salsitxer un altre líder polític. Els intel·lectuals, els nous educadors i els il·lustrats que confluïen a Atenes li semblaven simples poca-soltes, però els estava agraït pel joc que li donaven per a les comèdies. Poblava les seves obres amb personatges prominents als quals obligava a cometre els actes més ridículs. Utilitzava el llenguatge del carrer i del camp, fins que de sobte es llançava a parodiar les ampul·loses frases de la tragèdia o l’èpica. En paraules d’Andrés Barba, donava respostes materialistes a preguntes idealistes: «Per a nosaltres, Aristòfanes va inaugurar una nova via, establerta i creada a través de la màgia del teatre: a la pau a través del riure, a la llibertat a través del riure, a l’acció política a través del riure». Aquest tipus de comèdia, anomenada «comèdia antiga», va durar com la democràcia atenesa, contra la qual va arremetre tant.
L’humor d’Aristòfanes no va tenir successor. Podríem dir que es va acabar, més que amb ell, abans que ell. A finals del segle V aC, Atenes va ser vençuda per Esparta, que va instaurar un cop d’estat oligàrquic a la ciutat. Van seguir unes dècades de turbulències polítiques i ànims fracturats per la derrota. El temps de la crítica descarada havia passat. El mateix Aristòfanes va continuar escrivint comèdies, però es van tornar cautes, amb arguments cada vegada més al·legòrics, sense al·lusions personals ni sàtira dels governants.
En la generació següent, els grecs van ser annexionats a l’Imperi d’Alexandre i als regnes dels seus successors. Aquells monarques no toleraven bromes. Aleshores va néixer una comèdia nova, sentimental, costumista, d’embolic, el tipus d’humor en el qual pensava Ortega y Gasset quan va escriure: «La comèdia és el gènere literari dels partits conservadors». Pel que sabem, els ingredients de les trames eren repetitius: protagonistes joves, esclaus murris, trobades inesperades, bessons que es confonen, pares severs, prostitutes de bon cor. L’autor més conegut i més aplaudit d’aquella època va ser Menandre.
Menandre és un cas únic en la transmissió de la literatura antiga. Llegit amb entusiasme durant llargs segles, va acabar desapareixent, de manera gradual però completament. Fins que els papirs egipcis ens van tornar amplis fragments de les seves comèdies, només coneixíem citacions de les seves peces. És l’únic autor essencial del cànon que va ser suprimit i extirpat de la tradició manuscrita. Forma part del territori arrasat de la comèdia, on tants autors s’han perdut —hi ha una llarga llista de noms pràcticament muts: Magnes, Mul, Èupolis, Cratí, Epicarme, Ferècrates, un tal Plató que no és el filòsof, Antífanes, Alexis, Dífil, Filemó, Apol·lodor.
Malgrat que els escriptors de la comèdia nova intentaven divertir el públic de manera inofensiva, van acabar molestant. Quan la societat antiga es va tornar més puritana, la immoralitat d’aquells arguments repetitius va començar a ofendre. Els joves amb ganes de gresca, les putes i els pares enganyats no ensenyaven res edificant a les noves generacions. A les escoles, els mestres escollien només algunes màximes de Menandre o fragments seleccionats de les seves obres, vigilant de no debilitar la moralitat dels innocents alumnes. I així, lentament censurades, les seves paraules es van perdre, tal com va passar amb la major part de l’humorisme antic. El monjo destructor d’El nom de la rosa ha tingut molts ajudants al llarg del temps. Aquí topem amb la paradoxa i el drama del riure: el millor és aquell que tard o d’hora troba enemics.
Parlar de «llibres de text» és tan redundant com dir «tauló de fusta», «sortir a l’exterior», «desenllaç final» o «crueltat innecessària». Malgrat el superflu desdoblament, tots entenem a què es refereix l’expressió: als llibres orientats a l’ensenyament. Els grecs ja els coneixien, i potser els van inventar. S’hi recopilaven passatges literaris per a dictats, comentaris i exercicis d’escriptura. Aquest tipus d’antologies tenia un paper molt important en la supervivència dels llibres, perquè la majoria de les obres que han arribat fins avui van ser, en un moment o altre, textos escolars.
Els afortunats nens de la globalització hel·lenística que es podien permetre estudiar més enllà dels rudiments bàsics, rebien una educació essencialment literària. En primer lloc, perquè els seus pares valoraven les paraules —la capacitat de comunicar, diríem ara—, la fluïdesa del discurs i la riquesa verbal que s’aprenen llegint els grans escriptors. Els habitants del món antic estaven convençuts que no es pot pensar bé sense parlar bé: «Els llibres fan els llavis», deia un refrany romà.
En segon lloc, per nostàlgia. Rere els passos d’Alexandre, molts grecs s’havien instal·lat en territoris ignots, des del desert de Líbia fins a les estepes de l’Àsia Central. Allà on apareixien i s’instal·laven grecs, ja fos als poblets del Faium, Babilònia o Susiana, de seguida hi establien les seves institucions, les seves escoles primàries i els seus gimnasos. La literatura ajudava els emigrats a mantenir un llenguatge comú, un sistema de referències compartides, una identitat. Era l’instrument més segur de contacte i d’intercanvi entre els grecs dispersos per la vasta geografia de l’imperi. Extraviats en la immensitat, trobaven una pàtria en els llibres. I no faltaven els indígenes que volien prosperar adoptant la llengua i la forma de vida grega. El que va resumir més bé el nou concepte de ciutadania cultural va ser l’orador Isòcrates: «Nosaltres anomenem grecs els qui tenen en comú amb nosaltres la cultura, més que els que tenen la mateixa sang».
Quin tipus d’educació rebien aquells grecs? Un bany de cultura general. A diferència del que ens passa a nosaltres, no els interessava gens especialitzar-se. Menyspreaven l’orientació tècnica del coneixement. No estaven obsessionats per la feina; al capdavall, per treballar ja tenien esclaus. Tothom qui s’ho podia permetre, evitava aprendre una cosa tan envilidora com un ofici. El que era elegant era l’oci —és a dir, el cultiu de la ment, l’amistat i la conversa; la vida contemplativa—. Només la medicina, inqüestionablement necessària per a la societat, va aconseguir imposar un tipus de formació pròpia. A canvi, els metges patien un clar complex d’inferioritat cultural. Des d’Hipòcrates fins a Galè, tots repetien en els seus textos el mantra que un metge també és un filòsof. No volien deixar-se tancar dins de la seva esfera particular, sinó que s’esforçaven per mostrar-se cultes i introduir en els seus escrits alguna citació dels poetes imprescindibles. Per als altres, les ensenyances i les lectures eren en essència les mateixes arreu de l’imperi, fet que creava un poderós factor d’unitat colonial.
Aquest model educatiu es va mantenir vigent durant molts segles —el sistema romà va ser només una adaptació del mateix concepte—, i es troba a l’arrel de la pedagogia europea. L’emperador Julià l’Apòstata va explicar en un assaig les sortides professionals que s’obrien per a un estudiant format segons la tradició grecollatina dels coneixements amplis. Segons Julià, qui ha rebut una educació clàssica, és a dir, literària, podrà contribuir a l’avenç de la ciència, ser líder polític, guerrer, explorador i heroi. En aquell temps, els lectors aplicats tenien uns amplis horitzons laborals.
Ja he dit que entre els segles III i I aC l’alfabetització va guanyar terreny, fins i tot més enllà de les classes dirigents. L’Estat es va començar a preocupar per reglamentar l’educació, però la seva estructura era massa arcaica i els mecanismes administratius massa fràgils per assumir el repte d’un autèntic ensenyament públic. Els establiments educatius es van incloure dins de les competències municipals, i les ciutats recorrien a la generositat dels benefactors —ells els anomenaven evergetes— per finançar aquest i altres serveis d’interès general. La civilització hel·lenística, com després la romana, va ser essencialment personalista i liberal. En aquella època abundaven els Bill Gates que exhibien múscul de les seves enormes fortunes fent donacions per a obres públiques —camins, escoles, teatres, banys, biblioteques o sales de concerts— i finançant les despeses de les festes patronals. L’evergetisme es considerava una obligació moral de la gent rica, especialment quan aspiraven a càrrecs polítics.
Una inscripció del segle II aC, trobada a Teos, una ciutat de la costa de l’Àsia Menor, recorda un benefactor que va cedir una suma capaç de garantir «que tots els nens nascuts lliures rebin educació». El donant va deixar establert que es contractarien tres mestres, un per a cada grau d’instrucció, i a més especificava que tots tres havien d’ensenyar a nens i nenes. A Pèrgam es va descobrir una inscripció, datada al segle III o II aC, que també documentava la presència de nenes a l’escola, ja que figuren entre les guanyadores en les competicions escolars de lectura i cal·ligrafia. M’agrada imaginar-me aquelles nenes mentre dibuixaven les lletres amb posat seriós, amb la punta de la llengua per fora dels llavis, a punt d’aconseguir un dels primers premis de la història per a nenes. Em pregunto si sabien que eren pioneres, si en les seves fantasies més agosarades van somiar que vint-i-cinc segles més tard continuaríem recordant les seves victòries contra la ignorància.
Gràcies als antics abocadors, podem fer una ullada als textos escrits per gent corrent a Egipte. Ja he explicat que el papir, el material d’escriptura habitual en aquell temps, es conserva en climes molt secs, mentre que la humitat d’un règim normal de pluges el destrueix. En algunes zones egípcies —per desgràcia, no a la regió del delta, on hi ha Alexandria—, s’han pogut recuperar escrits abandonats o llençats a les escombraries fa dos mil anys. Aquests textos es van mantenir on eren, sense deteriorar-se ni desintegrar-se, cobrint-se de mica en mica, al llarg dels segles, amb la capa protectora de la sorra ardent del país. I es van conservar intactes. D’aquí que milers i milers de papirs, descoberts per camperols o per arqueòlegs, hagin arribat a les nostres mans, a vegades amb la tinta gairebé tan fresca com el dia en què una mà antiga els va escriure. El contingut dels textos és molt variat —des de la correspondència d’un orgullós oficial fins a les seves llistes de roba bruta per rentar—. Gairebé tots els papirs estan escrits en grec, la llengua del govern i la població culta. Les dates van des de l’any 300 aC fins al 700 dC, des de l’ocupació grega d’Egipte, passant pels anys de dominació ptolemaica i romana, fins a la conquesta àrab.
Els papirs demostren que molts grecs sense càrrecs a l’administració sabien llegir i escriure, s’ocupaven personalment dels seus tràmits, redactaven documents mercantils i es cuidaven de la seva correspondència sense recórrer a escribes professionals. I a més, llegien per plaer. En una carta a un amic, un home, avorrit, escriu des de la monotonia d’un poblet egipci: «Si ja has copiat els llibres, envia-me’ls, per tenir alguna cosa que ens ajudi a passar l’estona, perquè no tenim ningú amb qui parlar». Sí, hi havia gent que buscava en els llibres un refugi contra el tedi rural. Hem desenterrat restes del que llegien, trossos de llibres i fins i tot obres senceres. No s’han trobat papirs a la humida Alexandria, que es vantava de tenir més lectors que cap altre lloc del món, però tot i així, les troballes de les zones seques ens permeten tafanejar les lectures de l’època. I, si ens fiem de les estimacions basades en el nombre de restes trobades de cada obra, fins i tot podem saber quins eren els llibres preferits d’aquells lectors.
Reconec que, davant de les lectures alienes, sento una curiositat irrefrenable. Als autobusos, al tramvia i al tren, retorço el coll fent unes contorsions inversemblants per intentar tafanejar què llegeixen els viatgers del meu voltant. Crec que els llibres descriuen les persones que els tenen entre les mans. Per això trobo molt emocionant tafanejar en la intimitat d’aquells lectors de la perifèria egípcia a través de la distància dels segles. Segons la cronologia, serien aquells mateixos homes i dones que ens interpel·len amb els seus grossos ulls nostàlgics des dels retrats del Faium, i estan tan vius que ens recorden vagament algú conegut.
Què revelen els papirs sobre ells? El seu poeta preferit, amb diferència, era Homer. Els agradava més la Ilíada que l’Odissea. També llegien Hesíode, Plató, Menandre, Demòstenes i Tucídides, però el segon en el pòdium era Eurípides, fet que em recorda una anècdota meravellosa sobre el poder dels llibres.
Tornem enrere, cap als anys convulsos de la guerra del Peloponès. Els governants de la imperialista Atenes, com si no en tinguessin prou de lluitar contra la poderosa Esparta, van enviar una expedició solcant els mars fins a Sicília per assetjar Siracusa. La campanya va ser un fracàs devastador: uns set mil atenesos, amb els seus aliats, van caure presoners i van ser condemnats a treballs forçats a les pedreres —anomenades latomies— de la pólis vencedora. Allà, segons el que explica Tucídides, s’hi van deixar la pell a cop de martell. Tancats a les profunditats, exposats a una calor abrusadora o al fred, malalts, convivint amb cadàvers, pestilents pels seus propis excrements i orina, alimentats amb dos petricons d’aigua i quatre de farinetes d’ordi al dia, es van anar morint gradualment. Plutarc explica que als siracusans els agradava tant la poesia que van perdonar la vida i van deixar marxar els que van ser capaços de recitar de memòria algun vers d’Eurípides. «Es diu que molts dels que finalment van poder tornar sans i estalvis a casa seva van visitar amb gratitud Eurípides, i alguns li van explicar que s’havien salvat de l’esclavitud recitant fragments de les seves obres que sabien de memòria, i d’altres, que, dispersos i errants després de la batalla, havien aconseguit que els donessin menjar i aigua cantant els seus versos». Per cert, en aquelles mateixes latomies sicilianes actualment abarrotades de turistes, sant Pau hi va predicar la paraula de Jesús, i Churchill hi va pintar aquarel·les.
Homer i Eurípides eren els guanyadors de la competició, els escriptors que esculpien els somnis dels grecs. Durant la infantesa, tots aprenien a llegir i escriure copiant els seus versos, fet que explica la quantitat de papirs descoberts. No s’introduïa els nens en la lectura amb frases fàcils com «La meva mare m’estima». El mètode educatiu consistia en una brusca immersió. Gairebé des del principi, els agafaven pel clatell i els submergien en les frases belles i difícils d’Eurípides, que amb prou feines podien entendre («Bàlsam preciós del son, alleujament dels mals, embolcalla’m», o «No malbaratis llàgrimes fresques en dolors passats»). Molts fragments trobats devien ser, probablement, còpies d’estudiants. Però també hi havia lectors enamorats de la música d’aquells versos. Hi ha un cas especialment commovedor. Els arqueòlegs han trobat un rotlle de papir sota el cap d’una mòmia femenina, gairebé en contacte amb el seu cos. Aquest rotlle conté un cant particularment bonic de la Ilíada. Suposo que aquella lectora entusiasta es va voler assegurar de tenir llibres a l’altra vida i de poder recordar les alades paraules d’Homer més enllà del riu de l’oblit, que, segons les seves creences, travessaria per arribar al món dels morts.
Sota les sorres d’Egipte han aparegut dotzenes d’escrits que van pertànyer a col·leccionistes privats —comèdies, obres filosòfiques, estudis històrics, tractats de matemàtiques i música, manuals tècnics i fins i tot textos d’autors desconeguts per a nosaltres fins a aquell moment—. Penso en aquells bibliòfils anònims i em pregunto com van aconseguir tots aquells llibres minoritaris. Segurament, els rotlles d’Homer, d’Eurípides i d’algun altre autor famós es podien aconseguir sense dificultats a les llibreries d’Alexandria. Però les còpies de llibres poc comuns es devien fer per encàrrec. És el cas d’un exemplar de La Constitució d’Atenes, d’Aristòtil. El més probable és que el seu propietari n’encarregués una còpia en un taller, i possiblement l’establiment que va fer la feina va haver d’enviar un copista a la Biblioteca d’Alexandria per treballar a partir de l’original dipositat allà. Aquests desplaçaments sens dubte devien encarir vertiginosament el preu de l’encàrrec. En aquells temps, aconseguir un llibre rar podia convertir-se en una petita odissea i, de ben segur, en una sagnia per a la butxaca.
Els lectors amb la butxaca plena de teranyines s’havien de consolar anant a les biblioteques. N’hi havia fins i tot fora d’Alexandria i de Pèrgam. Petites i locals, segurament no es podien comparar amb les impressionants col·leccions reials, però almenys devien oferir als seus visitants les obres fonamentals dels grans autors. Coneixem l’existència d’aquests establiments, una vegada més, gràcies a inscripcions en pedra. Sabem, per exemple, que hi va haver una biblioteca a l’illa de Cos, a prop de l’actual Turquia. Ha sobreviscut un fragment d’inscripció que enumera una sèrie de donacions privades. Un pare i el seu fill van sufragar l’edifici i a més van donar cent dracmes. Quatre persones més van regalar dos-cents dracmes i cent llibres cadascuna. Dues més hi van aportar dos-cents dracmes. Els diners es devien destinar, sens dubte, a comprar llibres. Hi ha evidències semblants a Atenes i en altres llocs.
És molt possible que aquelles biblioteques estiguessin associades al gymnasium local de la seva ciutat. Originàriament, els joves hi practicaven atletisme i lluita. «Gimnàs» deriva de la paraula «nuesa», perquè el costum grec era —per a escàndol dels bàrbars— exercitar-se ensenyant sense pudor ni manies l’esplendor del cos masculí untat d’oli. A l’època hel·lenística, els gimnasos ja s’havien transformat en centres d’educació, amb aules, recintes per a conferències i sales de lectura. Sabem que almenys el gymnasium d’Atenes posseïa una biblioteca, perquè es conserva part d’un catàleg en pedra. Pel que sembla, aquesta llista de fons estava gravada a la paret de la biblioteca, on els lectors la podien consultar ràpidament sense la molèstia d’haver d’obrir i plegar un rotlle que, a més, correria el perill de deteriorar-se ràpidament per l’ús continu. Segons el catàleg, la biblioteca estava especialitzada en comèdia i tragèdia. D’Eurípides hi havia més de dos-cents títols, i de Sòfocles més d’una dotzena. També hi figuren quinze comèdies de Menandre. Només hi consten dos llibres en prosa, un dels quals és un discurs de Demòstenes. En canvi, la biblioteca de Rodes, un conegut centre d’estudis retòrics, amb prou feines posseïa obres teatrals —estava especialitzada en assajos de política i història.
Si les evidències d’Atenes i Rodes es poden extrapolar a totes les ciutats amb gimnasos, durant l’hel·lenisme hi devia haver més de cent biblioteques, una delicada xarxa venosa que bombava l’oxigen de les paraules i dels relats de ficció cap a tots els racons del territori.
Demòstenes va quedar orfe als set anys. El seu pare, fabricant d’armes, li va deixar un patrimoni suficient per viure sense penes econòmiques, però els seus tutors van malbaratar l’herència. La seva mare, arruïnada, no tenia diners per pagar-li una bona educació. Passaven dificultats. Els nois del barri es reien d’ell pel seu aspecte esprimatxat, escanyolit i delicat. Fins i tot li van posar un sobrenom: bátalo, que significa ‘anus’, és a dir, ‘marieta’. A més, patia un penós defecte que l’acomplexava i el paralitzava quan parlava. Segurament tartamudejava o tenia dificultats per pronunciar certes consonants.
Diuen que Demòstenes va vèncer els seus problemes amb una sàdica disciplina. S’obligava a parlar amb pedres a la boca. Sortia a córrer pel camp per enfortir els pulmons i recitava versos amb l’alè cansat, panteixant costa amunt. Passejava per la vora del mar en dies de tempesta per millorar la seva capacitat de concentració entre el rugit de les onades. Assajava a casa al davant d’un mirall de cos sencer, repetint frases desafiadores i fent posats. L’escena, explicada per Plutarc, sembla que prepari el terreny al «You talkin’ me?» de Robert De Niro a Taxi Driver. Pobre, orfe, tartamut i humiliat, anys després es convertiria en l’orador més famós de tots els temps. Als antics grecs, com als nord-americans d’avui dia, els encantava una bona història de superació.
El número deu simbolitza la perfecció. Està a la base del nostre sistema decimal. En el món acadèmic representa la qualificació màxima, és a dir, l’excel·lència. Per als pitagòrics era una xifra màgica i sagrada. No és casual que fossin deu els oradors àtics canònics, les obres dels quals mereixien ser conservades i estudiades. Els antics creien que el fascinant poder de les paraules trobava la seva màxima expressió —precisament— en els discursos.
Els grecs sempre van tenir fama de grans garlaires i de litigants inesgotables. Els herois dels seus mites no eren, com en l’imaginari d’altres cultures, simples guerrers brutals i musculosos, sinó que tots sabien proferir, quan s’esqueia, una arenga ben adornada, ja que havien sigut educats per ser experts en la paraula. Les institucions democràtiques d’Atenes van eixamplar l’esfera dels discursos: tots els atenesos —és a dir, els que complien els requisits de ser lliures i homes— tenien la possibilitat de parlar davant dels seus conciutadans a l’Assemblea, on es votaven les decisions polítiques, i decidir, com a membres de jurats populars, sobre la solidesa dels discursos aliens. Pel que sembla, els encantava la xerrameca ininterrompuda, que era l’ingredient principal de la seva vida quotidiana, des de l’àgora fins al Parlament. Aristòfanes va escriure una comèdia paròdica sobre un individu anomenat Filocleó, un autèntic addicte als judicis. Per ajudar-lo a superar la compulsió fiscal, el seu fill munta un jutjat a casa seva i n’hi ofereix la presidència al pare. Com que no hi ha ningú a qui acusar, jutgen el gos de la família per haver-se menjat un tros de formatge a la cuina, improvisant uns llargs al·legats a favor i en contra. La pantomima alleuja Filocleó com un xut de metadona a un ionqui.
Heròdot relata que, la nit anterior a la crucial batalla de Salamina, a la qual havien d’arribar frescos i descansats, els generals grecs es van embrancar en una batussa tumultuària que es va allargar fins a altes hores de la matinada, mentre els soldats rasos remugaven i criticaven la insensatesa dels seus superiors. L’altercat no els va impedir guanyar la batalla, però Heròdot sembla que lamenta aquell temperament baralladís, que al seu parer va ser el que va impedir que els grecs no aconseguissin construir mai un estat fort i unitari. Sí, estimaven les paraules i els arguments incisius. Per això eren capaços de crear uns poemes de bellíssima orfebreria verbal, però també de convertir qualsevol discussió en una batussa estèril i destructiva.
L’oratòria dels advocats i estadistes grecs era bastant diferent de l’actual. En absència de lleis contra els libels i els greuges, els oradors es maltractaven els uns als altres amb un veritable luxe d’injúries. Les interminables acusacions personals i la imputació de baixos motius a l’adversari afegien un interès morbós, gairebé pugilístic, als debats. Van arribar a perfeccionar fins a tal punt l’art de blasmar-se els uns als altres amb insults enginyosos, que l’espectacle devia ser hipnòtic. Als tribunals —tots formats per jurats—, les qüestions legals importaven menys que l’astúcia de l’argumentació. Per als processos privats, la pràctica jurídica exigia que el litigant mateix defensés el seu cas davant del tribunal amb dos discursos successius. No hi havia advocats que exercissin la representació dels seus clients, tal com es fa actualment. L’habitual era que els litigants no confiessin en ells mateixos per compondre la seva defensa o la peroració d’acusació, i en general acabaven contractant els serveis d’un personatge anomenat «logògraf», que estudiava el cas i escrivia un discurs convincent, tan col·loquial i senzill com podia. Llavors, el client se l’aprenia de memòria per recitar-lo davant del tribunal. Així es guanyaven la vida la majoria dels oradors. Pel que fa a la resta, procuraven defensar casos que augmentessin el seu prestigi i contribuïssin a l’arrencada de la seva carrera política.
Els millors discursos polítics i judicials es publicaven poc després de ser pronunciats, quan la polèmica encara estava candent, i la gent els llegia amb el mateix plaer amb el qual ara ens enganxem a les sèries d’advocats. Per cert, una de les meves pel·lícules judicials preferides, Matar un rossinyol, conté una al·lusió a aquella època. L’advocat protagonista, imaginat per Harper Lee i a qui sempre recordarem amb el rostre madur, suós i paternal de Gregory Peck, respon al nom d’Atticus Finch, una referència evident als deu grans oradors àtics del cànon clàssic. I, per descomptat, com tot bon àtic valerós, l’heroi de la petita Scout sap pronunciar un vibrant al·legat —a favor d’un home negre— davant d’un jurat hostil, a l’Alabama racista i empobrida per la Gran Depressió dels anys trenta del segle passat.
Aquells deu oradors mítics van néixer en el transcurs d’un segle —entre el V i el IV aC—, i pràcticament tots es van poder conèixer i vituperar-se cruelment. Els seus anys d’esplendor van coincidir amb la democràcia atenesa, i l’era de les monarquies hel·lenístiques va marcar la fi. De fet, entre els discursos més famosos de Demòstenes hi figuren les Filípiques, una sèrie d’atacs furibunds i apocalíptics contra l’imperialisme de Filip, el pare d’Alexandre. Tots els que des de llavors hem llançat alguna filípica som simples aprenents del devastador Demòstenes.
Un altre dels deu oradors, Antifont, va ser un autèntic pioner que podria figurar a l’avantguarda de la psicoanàlisi i les teràpies de la paraula. L’exercici de la seva professió li havia ensenyat que els discursos, si són efectius, poden actuar poderosament sobre l’estat d’ànim de la gent, commovent, alegrant, apassionant, assossegant. Llavors va tenir una idea innovadora: va inventar un mètode per evitar el dolor i l’aflicció comparable a la teràpia mèdica dels malalts. Va obrir un local a la ciutat de Corint i hi va col·locar un rètol anunciant que «podia consolar els tristos amb discursos adequats». Quan hi anava algun client, l’escoltava amb profunda atenció fins que comprenia la desgràcia que l’afligia. Després, «l’hi esborrava de l’esperit» amb conferències consoladores. Utilitzava el fàrmac de la paraula persuasiva per curar l’angoixa i, segons el que ens diuen els autors antics, va arribar a fer-se famós pels seus raonaments sedants. Després d’ell, alguns filòsofs van afirmar que la seva tasca consistia a «expulsar el rebel pesar mitjançant el raonament», però Antifont va ser el primer que va tenir la intuïció que curar la gent gràcies a la paraula es podia convertir en un ofici. També va comprendre que la teràpia havia de ser un diàleg exploratori. L’experiència li va ensenyar que convé fer parlar el que pateix sobre els motius de la seva pena, perquè buscant les paraules a vegades es troba el remei. Molts segles després, Viktor Frankl, un deixeble de Freud supervivent dels camps de concentració d’Auschwitz i Dachau, desenvoluparia un mètode similar per superar els traumes de la barbàrie europea de la seva època.
Seduïts per la bellesa de les paraules, els grecs van inaugurar el gènere de la conferència, que va tenir una extraordinària fortuna ja durant l’Antiguitat. Els sofistes, mestres itinerants que viatjaven de ciutat en ciutat buscant alumnes, oferien exhibicions per donar-se a conèixer, demostrar la qualitat del seu ensenyament i mostrar les seves habilitats davant de l’auditori. A vegades eren discursos preparats, i d’altres, eren improvisacions sobre temes suggerits pel públic —coses tan desgavellades com l’elogi dels mosquits o de la calvície—. En algunes d’aquelles conferències, les portes estaven obertes a tot tipus de curiosos, però en general acostumaven a estar reservades a un públic més selecte que pagava una entrada. Els sofistes cuidaven molt l’escenografia dels seus discursos, i fins i tot arribaven a presentar-se davant dels seus oients amb l’extravagant indumentària dels antics aedes caminadors, declarant-se hereus d’aquells poetes que amb els seus versos fascinaven els reis i els camperols en la mateixa mesura. A l’època hel·lenística, el fenomen es va expandir. Hi havia una veritable tropa d’intel·lectuals errants —per descomptat oradors, però també artistes, filòsofs o metges higienistes— que recorrien els camins de l’imperi, carretejant d’una banda a l’altra el seu avesat talent amb la seguretat de trobar un auditori sol·lícit fins i tot en els racons més polsegosos del món conegut. La conferència es va convertir en el gènere literari més viu, el que, segons alguns especialistes, defineix més bé l’originalitat de la cultura d’aquella època. Allà és on comença la ruta que condueix a les nostres TED Talks i al negoci multimilionari dels expresidents conferenciants.
En el segle V aC, el formidable sofista Gòrgies va escriure: «La paraula és un poderós sobirà; amb un cos petitíssim i del tot invisible, executa les obres més divines: treure la por, esvair el dolor, infondre alegria i augmentar la compassió». L’eco d’aquestes idees gregues ressonen en la que trobo una de les frases més boniques de l’Evangeli: «Digueu-ho només de paraula i serà salva la meva ànima».
Tanmateix, aquella genuïna passió pel llenguatge va gestar tota una sèrie de tècniques retòriques que van acabar gangrenant la seva espontaneïtat. Els oradors es van aplicar a construir un mètode farcit de fórmules, principis i procediments elaborats fins al més petit detall. Totes aquelles disquisicions sobre estil, juntament amb l’asfixiant estructura d’exordis, proves i refutacions, van tenir unes conseqüències en general nefastes. Per desgràcia, durant tota l’Antiguitat van abundar els mestres pedants d’eloqüència i els artistes de la vana xerrameca. L’amor per les floritures va envair i va espatllar massa literatura. A vegades, traduint textos grecs o romans, se m’ha escapat una riallada. L’escriptor està parlant de les seves emocions més fondes i essencials —dolor, desig, abandonament, exili, solitud, por, temptacions de suïcidi— i, en el moment més inoportú, treu el nas l’alumne aplicat que es va aprendre de memòria les figures d’estil. I la màgia es trenca. El món s’està enfonsant sota els seus peus i ell ho explica amb antítesis, homeotelèutons i paronomàsies.
Des d’aquell temps fins al present, la nostra fe candorosa en les receptes per a la vida ha alimentat molts xarlatans de la retòrica. Avui dia ens inunden decàlegs d’autoajuda que ofereixen les seves miraculoses llistes de l’èxit: deu fórmules per salvar el nostre matrimoni, per esculpir el nostre cos o per convertir-nos en persones altament efectives; deu claus per ser bons pares, deu trucs per fer l’entrecot perfecte, deu frases brillants per acabar un capítol. L’últim, per desgràcia, no el vaig comprar.
L’any 2011, una editorial de Louisville va editar les dues novel·les més famoses de Mark Twain, Les aventures de Huckleberry Finn i Les aventures de Tom Sawyer, eliminant-ne la despectiva paraula nigger —que es podria traduir com a «negrot»— i substituint-la per la més neutral «esclau». El responsable d’aquesta profilaxi literària, un professor universitari especialista en Mark Twain, va declarar que havia pres la difícil decisió d’esmenar el text a petició de nombrosos professors d’institut per als quals Huck Finn, en la seva forma genuïna, ja no és acceptable a les aules pel seu «llenguatge racial ofensiu», que desperta reaccions de visible incomoditat a molts alumnes. Al seu parer, fer aquesta superficial cirurgia és la millor manera d’evitar que els clàssics de la literatura nord-americana quedin definitivament relegats de les escoles actuals. No és un fet aïllat. En els últims anys s’ha produït un constant degoteig de polèmiques relacionades amb els clàssics juvenils, sobretot els que formen part dels programes escolars.
Una legió de pares angoixats pels traumes incurables que els germans Grimm o els germans Andersen poden ocasionar als seus fràgils plançons es pregunten quins valors —i terrors— inoculen La Ventafocs, Blancaneu o El soldadet de plom als nens del segle XXI. Aquests apòstols de la protecció de menors prefereixen les edulcorades adaptacions de la factoria Walt Disney que no pas els contes originals, tan cruels, violents, patriarcals i gastats. Molts d’ells són partidaris, si no d’eliminar la literatura tradicional del nostre imperfecte passat, almenys d’adaptar-la a la bona consciència postmoderna.
L’humorista i escriptor James Finn Garner va publicar a mitjan anys noranta del segle passat un llibre titulat Contes per a nens i nenes políticament correctes. Va ser la seva aportació còmica a aquest debat. La sàtira de Finn Garner no va adreçada als nens, sinó que més aviat és un monòleg còmic entreteixit amb els eufemismes que fem servir els adults del segle XXI. Amb una impecable ironia sempre al límit del despropòsit, reformulava el començament de La Caputxeta Vermella en aquests termes: «Vet aquí que una vegada hi havia una persona jove que es deia Caputxa Vermella i que vivia amb sa mare a la vora d’un gran bosc. Un bon dia sa mare li va demanar que portés un cistell de fruita fresca i aigua mineral a l’àvia —no perquè això fos feina de dones, de cap manera, no, sinó perquè era una obra generosa que contribuïa a crear un sentiment solidari».
En realitat, la controvèrsia és més antiga del que creiem, i les legions de fervorosos partidaris de la fúria censora i altres lligues de la decència poden esgrimir un correligionari enormement prestigiós: el filòsof Plató. L’educació dels joves sempre va ser una de les grans preocupacions de l’aristòcrata atenès, i es va acabar convertint en el seu ofici. Després de sortir mal parat dels seus intents de fer carrera política o, almenys, d’influir en els governants, es va dedicar de ple a ensenyar a l’Acadèmia, l’escola que havia fundat en un bosquet als afores d’Atenes. Segons el que ens expliquen, feia les classes assegut en un seient alt, la kathédra, envoltat de cadires simbòlicament més petites ocupades pels seus deixebles, una pissarra blanca, un globus celeste, un model mecànic dels planetes, un rellotge que presumia d’haver construït ell mateix i mapes amb les representacions dels principals geògrafs. La seva escola pretenia ser un centre per a la formació de les elits governants de les ciutats gregues —avui més aviat el consideraríem un think tank antidemocràtic.
Les ensenyances de Plató sempre m’han semblat extraordinàriament esquizofrèniques per la seva explosiva barreja de pensament lliure i impulsos autoritaris. Entre els seus passatges més llegits hi ha el mite de la caverna, un relat ideal del que hauria de ser un procés educatiu crític. A l’interior d’una gruta, uns individus estan encadenats d’esquena a una foguera flamejant. Els reclusos només veuen els moviments de les ombres projectades a les parets de la caverna, i aquelles ombres són la seva única realitat. Finalment, un d’ells s’allibera i s’aventura a sortir de la cova, cap al món que s’estén més enllà de les projeccions hipnòtiques. En aquest relat hi ha una bellíssima invitació a dubtar, a no conformar-se amb les aparences, a trencar els lligams i a abandonar els prejudicis per mirar la realitat cara a cara. La saga cinematogràfica Matrix va adaptar el missatge rebel d’aquesta al·legoria al món contemporani de la realitat virtual, el planeta mediàtic, els mons paral·lels de la publicitat i el consumisme, les notícies falses d’internet i les autobiografies maquillades que fabriquem per a les xarxes socials.
Tanmateix, en la més famosa utopia platònica, La República, el mateix assaig que acull el mite de la caverna, s’hi amaga la fosca antítesi del seu missatge il·lustrat. El llibre tercer podria ser un manual de pràctiques d’un dictador en potència. S’hi afirma que, en una societat ideal, l’educació hauria d’inculcar per sobre de tot serietat, decòrum i valor. Plató és partidari d’una rígida censura sobre la literatura que llegeixen els joves i la música que poden escoltar. Les mares i les mainaderes han d’explicar als nens només els contes autoritzats, i fins i tot els jocs infantils estan reglamentats. Homer i Hesíode han de ser prohibits com a lectura infantil per diverses raons. Primer, perquè presenten uns déus frívols, hedonistes i propensos a la mala conducta, cosa que no és edificant. Als joves se’ls ha d’ensenyar que el mal no prové mai dels déus. En segon lloc, perquè alguns versos dels poetes parlen de la por de la mort, cosa que inquieta Plató, ja que, al seu parer, s’ha de procurar que els joves morin gustosament a la batalla. «Farem molt bé —afirma— de suprimir els laments dels homes il·lustres, per atribuir-los en canvi a les dones». Plató tampoc no té una bona opinió del teatre. Segons ell, la majoria de les obres tràgiques i còmiques inclouen males persones en les seves trames, i per tant, els actors —tots homes, igual que a l’Anglaterra isabelina— s’han de ficar a la pell de gent indesitjable, com criminals, o éssers inferiors, com dones o esclaus. Aquesta identificació amb les emocions de la xusma no pot ser gens bona per a la formació de nens i joves. Les obres de teatre, si es toleren, només haurien d’incloure personatges heroics, masculins, irreprotxables i de bon llinatge. Com que cap peça compleix els requisits, Plató procedeix a desterrar del seu estat perfecte els dramaturgs, juntament amb els altres poetes.
El pas dels anys no va apaivagar els aires censors de Plató. En el seu últim diàleg, Les lleis, proposa pràcticament la creació d’una policia poètica per vigilar la nova literatura: «El poeta no podrà compondre res que contradigui el que la ciutat considera legal, just, bell o bo; un cop escrit el poema, no el podrà donar a conèixer a ningú, abans d’haver estat llegit i aprovat pels jutges que per a això hagin designat els guardians de les lleis [...] i el que haguem escollit com a director d’educació». El missatge queda emfàticament clar: s’han de sotmetre els textos poètics a una severa censura; a vegades suprimir-los, d’altres esporgar-los, aplicar-los correccions i, sempre que calgui —que serà moltes vegades—, reescriure’ls.
La utopia de Plató és germana bessona de la distòpia 1984. La Societat del Partit Únic imaginada per George Orwell disposa d’un Departament de Ficció, on es produeix tota la nova literatura. Allà hi treballa la protagonista, la Julia, a qui veiem rondant per l’oficina amb les mans sempre greixoses i una clau anglesa a la mà. Es cuida del manteniment de les màquines que escriuen novel·les segons les directrius ministerials. El règim tampoc no es desentén de les obres clàssiques. Aquí és on Orwell sembla que fa realitat els somnis humits de l’autoritari Plató: el seu Ministeri de la Veritat ha posat en marxa un gran projecte destinat a reescriure tota la literatura del passat. Està previst que la fabulosa tasca s’acabi l’any 2050. «Aleshores —diu entusiasmat un dels seus artífexs—, Chaucer, Shakespeare, Milton, Byron... només existiran en versions neolingüístiques, convertits en el contrari del que eren. Tot el clima del pensament serà diferent. En realitat, no hi haurà pensament en el sentit que ara l’entenem. L’ortodòxia significa no pensar, no necessitar el pensament. La nostra ortodòxia és la inconsciència».
Malgrat que les afirmacions de Plató no poden ser més contundents i dràstiques, detecto una certa resistència a prendre’s al peu de la lletra les seves paraules. Quan els admiradors de l’atenès topen amb passatges com aquest, comencen a mirar a una banda i a l’altra, buscant escapatòria. Whitehead va escriure aquella famosa frase, tantes vegades repetida, que despatxa tota la filosofia occidental com a notes de peu de pàgina de la filosofia platònica. Per sortir del pas, ens diuen que Plató s’ha acalorat mentre escrivia, que extrema les seves postures tal com fem tots durant les discussions polítiques a la sobretaula dels diumenges en família.
Tanmateix, Plató sabia molt bé què deia. No li va agradar mai la democràcia atenesa, que en la seva opinió va quedar retratada amb l’assassinat de Sòcrates. Volia instaurar un model polític immutable, en el qual mai més no calguessin canvis socials ni impúdics relats que debilitessin els fonaments morals de la societat. Havia viscut temps convulsos i traumàtics a Atenes. Desitjava estabilitat, desitjava el govern dels savis i no el de la nècia majoria. Si aquell immobilisme només podia ser defensat per un règim repressiu, endavant. Així ho va entendre Karl Popper quan va titular «L’influx de Plató» la primera part del seu assaig The Open Society and Its Enemies (‘La societat oberta i els seus enemics’).
Les lectures dels joves preocupaven a Plató per motius tant pedagògics com pecuniaris. Mestre fundador de la primera acadèmia per als fills de les elits, intentava desacreditar la competència. No li agradava el sistema educatiu del seu temps, en el qual els poetes —gent d’idees erràtiques i escassament edificants— eren els educadors dels grecs. Els nous professors havien de ser filòsofs —és a dir, ell—. En el seu diàleg Les lleis, diu que proposar l’estudi dels poetes a la joventut «és un gran risc», i a canvi suggereix —en un extraordinari exercici de la virtut de la humilitat— les seves pròpies obres com a text per explicar a classe: «En tornar a observar amb una mirada de conjunt aquests pensaments que són obra nostra, he sentit una forta impressió de plaer, ja que dels múltiples raonaments que he pogut llegir en els poemes, no n’he trobat cap de més sensat i més convenient per fer-lo llegir als joves. No tindria cap model millor que aquest per presentar al legislador i a l’educador, i el millor seria que els mestres ensenyessin als nens aquests discursos, així com altres de relacionats amb aquests i que s’hi assemblin». En el fons, es tracta d’una lluita per les ments dels grecs, amb l’educació com a camp de batalla. I de passada, fer negoci.
A aquestes alçades ja no em cal advertir que Plató m’interessa i m’irrita a parts iguals. Davant de les seves idees, sovint em venen ganes de llançar un reguitzell d’aquells insults tan fantàstics que vaig aprendre del capità Haddock: Fil·loxera! Ectoplasma! Filibuster! Pallús! Em pregunto com és possible que un filòsof d’intel·ligència tan irreverent defensi un sistema educatiu que condemna els alumnes a conèixer només textos esterilitzats i faules de virtut. El seu programa suprimeix de la literatura tots els clarobscurs, les excursions a l’abisme, la inquietud, el dolor, les paradoxes, les intuïcions pertorbadores. La poda és esgarrifosa. Si ell mateix hagués escrit segons aquests principis estètics, ara ens avorriria terriblement. I en canvi ens continua fascinant, perquè al contrari del que prescriu, és agut, paradoxal i inquietant.
Però avui dia el desafiament continua en l’aire, tal com saben els professors de Louisville que van voler esborrar l’insult nigger de l’obra de Mark Twain. Els llibres infantils i juvenils són obres literàries completes o manuals de conducta? Un Huck Finn sanejat pot ensenyar molt als joves lectors, però els estafa una ensenyança essencial: que hi va haver un temps durant el qual gairebé tothom anomenava «negrots» els seus esclaus i que, a causa d’aquesta història d’opressió, la paraula s’ha convertit en tabú. No per eliminar dels llibres tot el que ens sembli inapropiat salvarem els joves de les males idees. Al contrari, els tornarem incapaços de reconèixer-les. En contra del que creu Plató, els personatges malvats són un ingredient crucial dels contes tradicionals perquè els nens aprenguin que la maldat existeix. Tard o d’hora en tindran notícies (des dels pinxos que els assetgen al pati de l’escola fins als tirans genocides).
La meravellosa i pertorbadora Flannery O’Connor va escriure que qui «només llegeix llibres edificants està seguint un camí segur, però un camí sense esperança, perquè li falta coratge. Si alguna vegada per atzar llegís una bona novel·la, notaria que alguna cosa se li remou per dins». Sentir una certa incomoditat forma part de l’experiència de llegir un llibre; hi ha molta més pedagogia en la inquietud que en l’alleujament. Podem fer passar pel quiròfan tota la literatura del passat per sotmetre-la a una cirurgia estètica, però llavors deixarà d’explicar-nos el món. I si ens endinsem per aquest camí no ens hauria d’estranyar que els joves abandonin la lectura i, tal com diu Santiago Roncagliolo, s’entreguin a la PlayStation, on poden matar un munt de gent sense que ningú hi posi problemes.
Tinc davant dels ulls un article de premsa recent. Resulta que, a la Universitat de Londres, el sindicat d’estudiants de l’Escola d’Estudis Orientals i Africans exigeix que desapareguin del programa filòsofs com Plató, Descartes o Kant, per racistes i colonialistes.
És irònic: Plató, el caçador caçat.
Els bibliotecaris d’Alexandria no van expulsar els poetes grecs, ni tampoc Plató. A les ribes del Nil, el palau dels llibres oferia hospitalitat als dos bàndols adversaris. Les seves prestatgeries van crear un d’aquells insòlits espais d’armistici on les hostilitats cessen, els enemics es toquen en la promiscuïtat dels prestatges, les fronteres es difuminen i la lectura es converteix en una forma més de reconciliació.
Sabem que la Gran Biblioteca va acollir les idees, els descobriments i els grunys de Plató. Però no sense certa dosi d’ironia, ja que el savi Cal·límac, autor dels Pínakes i il·lustre membre del Museu, va voler deixar constància del caire assassí que podien arribar a tenir els llibres platònics.
L’anècdota figura en un brevíssim text en vers. Potser Cal·límac, com a poeta que era, volia llançar un dard a Plató en nom del gremi. El seu poema descriu el suïcidi d’un tal Cleòmbrot d’Ambràcia, que es va tirar al buit des de dalt d’una muralla. Ens diu que a aquest jove no li havia passat res que fos motiu per empenye’l a la mort, llevat que «havia llegit un tractat, només un, de Plató: Sobre l’ànima». Nosaltres coneixem el diàleg que va fer anar per mal averany el pobre Cleòmbrot amb el títol de Fedó. Molts s’han preguntat per què es devia suïcidar després de llegir aquesta obra, que relata les últimes hores de Sòcrates abans de prendre la seva ració de cicuta. Alguns sostenen que no va poder suportar la mort del savi, però altres argumenten que el seu salt al buit va ser per un raonament del mateix Plató, que afirma que la plenitud de la saviesa ens arribarà només després de la mort. En qualsevol cas, Cal·límac va deixar caure sibil·linament la seva crítica: potser els joves perillen més, al capdavall, llegint Plató que no pas els poetes.
No sabem si el cas de Cleòmbrot va ser aïllat, o si potser el Fedó va sembrar un regueró de suïcidis semblant al que deixaria segles més tard Les desventures del jove Werther. Des de la seva publicació el 1774, la turmentada novel·la de Goethe va arrossegar molts joves europeus amb penes d’amor a engegar-se un tret, imitant el protagonista. L’autor va viure amb alarma el fenomen social —i funerari— en el qual, reedició rere reedició, s’anava convertint el seu llibre. Se sap que les autoritats d’alguns països van arribar a prohibir-lo per motius de salut pública.
Goethe s’havia inspirat en el suïcidi real d’un amic, i en les seves pròpies fantasies adolescents de la mort. Més de cinquanta anys després, en la seva biografia Poesia i veritat, reconeix que només va poder apaivagar aquella pulsió autodestructiva fent que Werther es disparés simbòlicament en lloc d’ell. Però el fantasma que l’escriptor va aconseguir expulsar amb aquell exorcisme literari va passar a turmentar els seus lectors, alguns dels quals van sucumbir al seu macabre influx. Dos-cents anys després, el 1974, el sociòleg David Phillips va encunyar el terme «efecte Werther» per descriure el misteriós reflex d’imitació que presenta la conducta suïcida. Fins i tot un personatge de ficció pot ser l’agent de contagi, desencadenant casos idèntics. Una altra meravellosa novel·la que causa desassossec, The Virgin Suicides (‘Les verges suïcides’), de Jeffrey Eugenides, indaga en el profund enigma psicològic de les morts imitatives.
Sigui com sigui, el cas del lector de Fedó que va saltar des de dalt d’una muralla —la versió grega del viaducte— inauguraria, sense pretendre-ho, un nou filó literari: els relats sobre llibres que causen la mort. No és estrany que el més famós de tots, el Necronomicon, tingui nom grec. Aquest volum maleït, del qual la simple lectura provoca bogeria i suïcidi, és una invenció de H. P. Lovecraft per a l’univers terrorífic del seu The Call of Cthulhu and Other Weird Stories (‘Mites de Cthulhu i altres històries sinistres’). Del Necronomicon, per descomptat, mai no n’arribem a conèixer el contingut perquè ningú no ha sobreviscut per revelar-lo. Corre el rumor persistent que alberga sabers arcans i embruixos que permeten establir contacte amb éssers alienígenes de poders malignes, els Antics. Expulsats en temps immemorials del nostre planeta per practicar la màgia negra, aquests éssers pul·lulen letàrgics per l’espai esperant una oportunitat per apoderar-se del món, que una vegada ja va ser seu.
Lovecraft es va divertir escrivint una minuciosa història del Necronomicon i les seves traduccions amb tants detalls bibliogràfics, que alguns lectors han cregut cegament en la seva existència, i certs antiquaris estafadors han fingit que en tenien un exemplar, posant-lo a la venda per a incauts. La broma bibliòfila comença pel nom del mateix autor, un suposat poeta àrab boig anomenat Abdul Al Hazred. En realitat, es tracta d’un sobrenom infantil del mateix Lovecraft, inspirat pels contes de Les mil i una nits. Al Hazred és una al·lusió a l’anglès all has read, «el qui tot ho ha llegit».
Els relats d’Els mites de Cthulhu són pròdigs en avisos sobre les conseqüències funestes de llegir el Necronomicon. Ens adverteixen que a l’edat mitjana, a causa de la seva influència, van succeir uns fets espantosos, i el llibre va ser condemnat per l’Església l’any 1050. Sempre segons la versió de Lovecraft, malgrat les malediccions es va imprimir una traducció al llatí del llibre sacríleg a l’Espanya del segle XVII. Subsistirien quatre exemplars d’aquella edició, un al Museu Britànic, un altre a la Biblioteca Nacional de París, un altre a Harvard i l’últim a la fictícia universitat nord-americana de Miskatonic, a la també fictícia ciutat d’Arkham. Seguidors bromistes de Lovecraft han falsificat fitxes del llibre per a catàlegs de diverses biblioteques del món, atribuint la procedència de l’edició prohibida a la ciutat de Toledo. Allà on aflora un presumpte exemplar, es disparen les peticions de préstec —pel que es veu, la curiositat pot més que no pas la por del rastre de demència i mort que deixa al seu pas el Necronomicon.
Plató, l’àrab boig Al Hazred i Goethe van escriure llibres capaços d’arrossegar a la perdició amb l’embruix obscur de les seves paraules. Una altra curiosa faceta de la mort lectora són els llibres enverinats. Que jo sàpiga, l’aparició més antiga d’aquests volums assassins es remunta a Les mil i una nits. Al final de la quarta nit i durant tota la cinquena, Xahrazad narra la història del rei Iunan i el metge Ruian. Després de curar la lepra del rei, el metge Ruian descobreix que el desagraït monarca pretén desfer-se d’ell, de manera que idea un pla per castigar-lo. Li regala un llibre, «extracte dels extractes, raresa de les rareses, que conté meravelles inestimables». El cas és que els fulls estan impregnats de verí i al final el rei es mor: «Mes el rei, ple de curiositat, agafà el llibre, obrí la coberta, i provà de girar full. El llibre era vell, i del temps que no havia estat obert tenia quasi tots els fulls enganxats. Es mullà els dits amb la llengua i girà full: les dues planes estaven en blanc. Tornà a mullar-se els dits amb la llengua i desenganxà el segon full del tercer: també estava en blanc. De bell nou es mullà la punta dels dits i desenganxà el tercer del quart full: era blanc el mateix que els altres... Mes el verí que hi havia als fulls del llibre ja havia tocat la llengua del rei Iunan i ja circulava per totes les seves venes».
Si després de veure Psicosi moltes persones hem sentit un calfred a l’hora de dutxar-nos soles en un hotel, aquest conte de Les mil i una nits pot provocar uns estremiments semblants als lectors acostumats a mullar-se la punta del dit per passar pàgina. Unes quantes vegades en les meves lectures he tornat a topar amb un llibre empastifat de verí, com si es comencés a convertir en un clàssic del terror bibliòfil. Recordo el bellíssim tractat de falconeria amb el qual la malvada reina Caterina de Mèdici mata per error el seu fill Carles a La reina Margot, d’Alexandre Dumas, i el tractat sobre el riure d’Aristòtil —del qual ja he parlat—, que provoca una collita roja a la tètrica abadia d’El nom de la rosa. M’agrada especialment l’escena de la revelació del secret: quan el detectiu franciscà Guillem de Baskerville resol el misteri dels crims, no pot evitar un instant d’admiració cap a l’assassí. Reconeix que el llibre és una arma exemplar i sigil·losa amb la qual «la víctima s’enverina sola, just en la mesura que vol llegir».
Per desgràcia, l’últim capítol d’aquesta història dels llibres homicides és estrictament verídic. Penso en els llibres-bomba, volums a l’interior dels quals s’hi col·loquen explosius de gran potència per matar el seu destinatari en obrir-lo. La Casa Blanca rep cada any centenars de llibres amb bombes, que desactiven els organismes de seguretat. Centenars de treballadors de correus, periodistes, porters, secretàries, i homes i dones dels més variats oficis han mort arreu del món per aquesta causa. Qualsevol podria ser víctima d’aquest tipus d’atac. L’estudiós Fernando Báez afirma que desenes de manuals clandestins a internet ensenyen a fabricar llibres-bomba. Pel que sembla, els terroristes expressen preferències per certs autors i abunden les llistes de títols, categories i mides. Alguns grups consideren inadequada la Bíblia, i en canvi, ves a saber per què, troben molt útil El Quixot. El 27 de desembre de 2003, va estar a punt de morir Romano Prodi, president de la Comissió Europea, quan va obrir un exemplar-bomba d’El plaer, de Gabriele d’Annunzio. Com és evident, els polítics i alts càrrecs que no llegeixen estan més protegits.
Ens agrada imaginar-nos-els perillosos, assassins, inquietants, però els llibres són, sobretot, fràgils. Mentre llegeixes aquestes ratlles, una biblioteca crema en algun lloc del món. Una editorial destrueix ara mateix els seus fons no venuts per tornar a fabricar polpa de paper. No gaire lluny de tu, una inundació submergeix dins l’aigua una valuosa col·lecció. Diverses persones es desfan d’una biblioteca heretada en un contenidor proper. T’envolta un exèrcit d’insectes amb unes mandíbules que estan obrint túnels de paper per dipositar les seves larves en un univers de petits laberints en infinites estanteries. Algú està ordenant una purga d’obres molestes per al poder. Un saqueig destructiu s’està produint ara mateix en un territori inestable. Algú condemna una obra per immoral o blasfema i la llença a una foguera.
Hi ha una llarga història d’horror i fascinació que relaciona el foc i els llibres. Galè va escriure que els incendis, juntament amb els terratrèmols, són les causes més freqüents de la seva destrucció. Les flames que aniquilen paraules a vegades esclaten de manera accidental, però en moltes ocasions són intencionades. Cremar llibres és un entestament absurd que es repeteix de manera obstinada al llarg dels segles, des de Mesopotàmia fins al present. La coartada és establir els fonaments d’un nou ordre sobre les cendres de l’anterior, o regenerar i purificar un món que els escriptors han contaminat.
Quan les autoritats censores s’entossudien a fer cremar exemplars de l’Ulisses, Joyce va comentar amb ironia que, gràcies a aquelles flames, sens dubte tindria un purgatori menor. En aquells mateixos anys, la barbàrie nazi executava la seva operació Bücherverbrennung (‘crema de llibres’) a les places públiques de desenes de ciutats alemanyes. Milers de llibres eren traslladats en camions i apilats per destruir-los. Es formaven cadenes humanes per dur-los de mà en mà fins a la foguera. Els investigadors calculen que durant el bibliocaust nazi, van cremar les obres de més de cinc mil cinc-cents autors als quals els nous líders consideraven degenerats, un pròleg dels forns crematoris que arribarien després, tal com havia profetitzat Heinrich Heine el 1821, quan va escriure: «Allà on cremen llibres, acaben cremant persones». La famosa frase, per cert, pertany a una obra de teatre titulada Almansor, on l’obra cremada era l’Alcorà, i els piròmans, inquisidors espanyols.
L’any 2010, quan la comunitat internacional es preparava per commemorar nou anys de dol pels atemptats de l’11 de setembre, el pastor d’una petita església cristiana de Florida va anunciar que cremaria exemplars de l’Alcorà en l’aniversari dels atacs terroristes —per ser exactes, entre les sis i les nou del vespre, la franja horària de màxima audiència televisiva—. La cara de Terry Jones, un rabiüt ministre religiós amb bigoti en forma de ferradura, amb el seu aire indecís entre pròcer vuitcentista i àngel de l’infern bronzejat, va començar a aparèixer diàriament a la premsa mundial i als telenotícies durant aquelles jornades inflamables. Va anunciar que volia convertir l’11-S en el dia internacional de la crema de l’Alcorà i animava a celebrar en família aquella alegre festa vandàlica: el Burn a Koran Day. Les autoritats no podien aturar aquella provocadora crida: cap llei no impedeix calar foc en terreny privat a un llibre adquirit legalment. Per evitar un esclat de protestes i disturbis en països islàmics, el president Barack Obama i el president de la CIA van intentar dissuadir-lo en nom de la seguretat de les tropes desplegades a l’Afganistan i a l’Iraq. L’assumpte es va convertir en una emergència internacional. En un primer moment, el reverend Jones va cedir a les pressions, però el març del 2011 no va poder suportar el pes de la capitulació. Com aquell personatge d’Aristòfanes que organitza un tribunal a casa per processar el seu gos per haver-se cruspit un formatge, Terry Jones va escenificar una pantomima de judici a l’Alcorà. Després de vuit minuts de deliberació, l’autoproclamat tribunal va condemnar el llibre per crims contra la humanitat i va procedir a cremar-ne un exemplar, mostrant les imatges al món a través del corresponent vídeo de YouTube. Diverses persones van morir o van patir ferides greus a l’Afganistan durant els disturbis que va desencadenar la gravació.
El ràpid ascens a la fama —i a la infàmia— del reverend Jones demostra que llençar un llibre a la foguera, fins i tot si l’obra no corre ni el més mínim risc de desaparèixer, és un poderós acte simbòlic, gairebé màgic. La nostra societat global, sofisticada i tecnològica, encara pot trontollar per l’ona expansiva d’un gest de tan antiga barbàrie.
Les fogueres de papir, pergamí i paper són l’emblema d’un vell naufragi repetit. La història dels primers llibres conclou sovint amb el foc. Un melancòlic personatge de Borges reflexiona: «Cada tants segles s’ha de cremar la Biblioteca d’Alexandria». És la breu crònica d’un desastre immens: a la capital del delta va cremar unes quantes vegades, fins a la seva completa devastació, un gran somni de l’Antiguitat. I aquelles flames alimentades per llibres van sembrar foscor.
Cleòpatra va ser l’última reina d’Egipte, i la més jove. Es va posar la corona de les Dues Terres amb tot just divuit anys. Perquè una dona governés el país del Nil, havia de complir un insignificant requisit tradicional: casar-se amb el seu germà, com Isis amb Osiris. Sense deixar-se desanimar per nimietats, Cleòpatra va celebrar les seves noces amb un dels petits de la família, Ptolemeu xiii, de deu anys, a qui es pensava que dominava. Malgrat els llargs anys de convivència prèvia, no va ser un matrimoni ben avingut. Els petits reis ben aviat es van començar a barallar pel poder. Cleòpatra va intrigar pitjor que el petit faraó, i va ser derrocada i expulsada del país sota pena de mort. La jove exiliada va aprendre una valuosa lliçó de convivència familiar: els seus parents eren tan capaços d’assassinar-la com qualsevol.
Aquell mateix any, Juli Cèsar va arribar a Alexandria. Roma ja era una gran potència que s’atribuïa el paper de policia mundial i mediadora en els conflictes aliens. Cleòpatra va comprendre que si volia tornar a regnar necessitava el suport de Cèsar. Va viatjar d’amagat des de Síria, esquivant els espies del seu germà, que tenien ordre de matar-la si tornava a posar els peus a Egipte. Plutarc explica amb molta gràcia l’episodi de la trobada entre la reina destituïda i Cèsar. El capvespre d’un càlid dia d’octubre de l’any 48 aC, una embarcació va atracar silenciosa al port d’Alexandria. En va baixar amb grans precaucions un mercader de catifes que carregava un embalum allargat. Un cop a palau, va demanar de veure Cèsar per entregar-li un regal. Admès a l’habitació del general romà, va desenroscar l’embolcall. De l’interior en va sorgir —acalorada, menuda i suada— una noia de vint-i-un anys que s’estava jugant la vida a l’epicentre del perill per pura ambició de poder. Diu Plutarc que Cèsar va quedar «fascinat per l’atreviment de la jove». Era un home de cinquanta-dos anys amb cicatrius de mil batalles. No va ser el desig el que va dur Cleòpatra cap a aquell home, sinó l’instint de supervivència. Tenia poc temps: si el seu germà la trobava, moriria; si Cèsar no es posava de part seva, moriria. Aquella mateixa nit, Cleòpatra va arribar, va veure i va seduir.
Juli Cèsar es va instal·lar còmodament al palau. Protegida pel seu poderós amant, Cleòpatra va recuperar el tron. Va mantenir el petit Ptolemeu al seu costat, més com a ostatge que com a rei. Van ser dies de vi i d’intrigues a Alexandria. Com que el petit faraó no es resignava a ser un titella, va començar a tramar una revolta egípcia contra els soldats romans. Quan va saltar la guspira de la insurrecció, l’hoste estranger va quedar tancat al palau reial amb la seva escassa tropa. El palau ptolemaic, tal com ja he dit, ocupava tot un barri emmurallat a la vora del mar, on s’alçaven, entre altres edificis, el Museu i la seva Biblioteca. Els savis de la gàbia de les muses —acostumats que els deixessin tranquils per investigar i criticar-se entre ells sense compassió— es van trobar de sobte assetjats amb el general romà en una posició estratègica molt desfavorable. Els assetjadors atacaven des de terra i mar, amb ganes de destrucció. Els ulls alarmats dels estudiosos van veure com es dibuixava en l’aire la corba brillant dels projectils incendiaris que aterraven, un rere l’altre, amenaçadors, a prop del seu tresor de llibres.
Els homes de Cèsar van contraatacar llançant torxes impregnades de resina sobre els vaixells preparats per a l’atac. El foc no va trigar gaire a abrandar les cobertes calafatades amb cera i les maromes de les naus, que es van enfonsar hipnòticament al mar, embolcallades de flames. La devastació es va estendre pel port i per les cases properes. El foc, empès pel vent, saltava pels teulats amb la rapidesa d’una estrella fugaç. Les tropes egípcies van córrer a sufocar l’incendi. Cèsar va aprofitar aquell respir per córrer fins a l’illa de Faros i controlar l’entrada marítima a la ciutat, esperant reforços. Com sempre, el brillant general romà va acabar guanyant la partida tàctica. Ptolemeu xiii es va ofegar oportunament al Nil, deixant la seva germana vídua i totpoderosa.
Plutarc, que va escriure un segle i mig després que tinguessin lloc els fets, assegura que el foc d’aquell incendi provocat pels sequaços de Cèsar va saltar de les naus a la Gran Biblioteca i la va deixar reduïda a cendres, un rotund rèquiem pel somni alexandrí. Així va acabar tot?
Hi ha motius per dubtar-ne. Cèsar, a la seva Guerra civil, parla de la crema de vaixells, però no esmenta la destrucció de la Biblioteca, ni tan sols per justificar-se. Tampoc no en diu res el seu lloctinent Hirti, que va escriure una crònica de La guerra d’Alexandria. Per contra, afirma que els grans edificis de la ciutat eren incombustibles, perquè els havien construït amb marbre i argamassa, sense fusta als sostres i als terres. Cap personatge contemporani plora per l’aniquilació del palau dels llibres. I el geògraf Estrabó, que va visitar Alexandria tan sols uns lustres després de la revolta contra Cèsar, va descriure amb detall el Museu sense al·ludir a cap desastre recent. També callen els escriptors romans i grecs (Lucà, Suetoni, Ateneu). En canvi, el filòsof Sèneca complica el puzle quan escriu: «Van cremar a Alexandria quaranta mil rotlles».
Com en una novel·la policíaca, cada nova veu n’explica una versió diferent i aporta pistes contradictòries. Què en podem treure de clar d’aquest trencaclosques desconcertant? Quina és la realitat desenfocada que s’amaga darrere dels relats i dels silencis? Una possible solució de l’enigma es basa en un detall que esmenten de resquitllada dos autors molt posteriors: Dió Cassi i Orosi. Tots dos diuen que l’incendi provocat per Cèsar va destruir l’arsenal, els dipòsits de gra i uns magatzems del port, on hi havia —per casualitat— uns quants milers de rotlles, llibres que podrien ser noves adquisicions de la Biblioteca que esperaven el trasllat definitiu al Museu, o simplement rotlles en blanc propietat dels mercaders, que els destinaven a la venda per les rutes comercials del Mediterrani.
Potser Plutarc va interpretar malament les fonts que descrivien la crema d’aquell dipòsit de llibres —que en grec també es devien anomenar bibliothéke—, i es va imaginar una foguera apocalíptica al Museu. Potser aquesta primera destrucció de la Gran Biblioteca és, al capdavall, un record inventat, o un malson premonitori, o un incendi mític que, en el fons, simbolitzava l’ocàs d’una ciutat, d’un imperi i d’una dinastia que va començar amb el somni d’Alexandre i va acabar amb la derrota de Cleòpatra.
Les aliances polítiques i sexuals de Cleòpatra —amb Cèsar primer i més endavant amb Marc Antoni— pretenien evitar que la voracitat romana engolís el regne d’Egipte. Només van aconseguir endarrerir la dentegada. Després del suïcidi de la reina l’any 30 aC, el país del Nil va ser annexionat al naixent Imperi romà. Alexandria va deixar de ser la capital d’un territori orgullós per convertir-se en perifèria de la nova globalització.
Els fons per finançar la comunitat de savis, que fins llavors depenien dels reis Ptolemeus, van passar a ser responsabilitat dels emperadors de Roma. El Museu i la seva Biblioteca van remuntar la crisi dinàstica, però ben aviat es va fer evident que els millors temps pertanyien al passat. Aquell ambiciós centre del coneixement i de la creació havia viscut els seus dies daurats gràcies a una barreja explosiva de riquesa, vanitat i càlcul imperialista per part de l’estirp macedònia. Però els diners i la vanitat dels emperadors romans tenien molts altres reclams fora d’Alexandria. No sabem si l’incendi cesarià va arribar a afectar la Biblioteca, però sens dubte la sequera de fons imperials va desencadenar el seu lent enfonsament.
Durant els dos primers segles, la Biblioteca encara va trobar protectors generosos, com Adrià, però el segle tercer va tenir un començament obscur amb les insensates amenaces de Caracal·la. L’emperador estava convençut —a la insignificant distància de set segles— que va ser Aristòtil qui va enverinar Alexandre el Gran i, per venjar el seu ídol, pretenia calar foc al Museu, on encara hi rondava l’espectre del filòsof. La nostra font, l’historiador Dió Cassi, no aclareix si Caracal·la va arribar a cometre aquesta terrible bestiesa, però indica que va suprimir el menjador gratuït dels savis i va abolir molts dels seus privilegis. Temps després, a causa d’un delicte trivial, va ordenar a les seves tropes que saquegessin Alexandria, matant milers d’innocents, i que la travessessin —en una versió mediterrània del Berlín de la Guerra Freda— formant un mur patrullat per guàrdies a intervals regulars, perquè la població d’un sector i l’altre no es poguessin visitar lliurement.
Durant la segona meitat del segle III es va aguditzar la crisi romana. La situació econòmica de l’imperi va anar empitjorant progressivament, i l’interès cultural dels emperadors, atabalats per greus desafiaments bèl·lics i polítics, va anar minvant. En un món en què les glòries d’Alexandria no eren res més que un espurneig llunyà, les ajudes per mantenir la col·lecció van anar patint successives retallades. Cada vegada hi havia menys diners per refer els rotlles deteriorats, envellits o perduts, i per a l’adquisició de novetats. La decadència ja era imparable.
El que va venir tot seguit va ser un cicle caòtic de pillatges i depredacions. En temps de l’emperador Gal·liè, el prefecte d’Egipte es va proclamar emperador i va tallar el subministrament de queviures a Roma. Com que Gal·liè no es podia permetre prescindir dels graners alexandrins, va enviar el seu general Teodot a recuperar la ciutat. El violent atac va deixar Alexandria força malparada. Poc després la va conquerir i la va perdre la reina àrab Zenòbia de Palmira, que deia que era descendent de Cleòpatra. L’emperador Aurelià, i després Dioclecià, es van sumar a l’orgia destructiva d’assetjaments i revoltes sufocades a sang i foc. El soldat i historiador Ammià Marcel·lí va escriure, potser exagerant una mica amb finalitats dramàtiques, que a finals del segle III el barri emmurallat on una vegada es va erigir el Museu s’havia esborrat del mapa.
No tenim cap crònica detallada d’aquell ocàs, però m’agrada pensar que això és precisament el que intentava descriure Paul Auster en el postapocalíptic In the Country of Last Things (‘El país de les últimes coses’). La novel·la relata el viatge d’una dona, Anna Blume, a una ciutat sense nom, en plena desintegració, sacsejada per les seqüeles d’un període de conflictes i purgues. En aquell territori opressiu, els noms dels carrers —Bulevard Ptolemeu, Perspectiva Neró, Terminal Diògenes, Carretera de les Piràmides— suggereixen la cartografia impossible d’una Alexandria saquejada i fantasmal, en el naufragi de la seva memòria.
L’Anna va arribar a la ciutat seguint el rastre del seu únic germà, un jove periodista que va desaparèixer allà sense explicació. L’esperança del retrobament està condemnada al fracàs en un lloc on totes les certeses s’estan esfumant i la catàstrofe final sembla imminent. Un dia, tot deambulant per la ciutat, l’Anna recorre el Bulevard Ptolemeu i desemboca per atzar a l’assolada Biblioteca Nacional («Era un edifici magnífic, fileres de columnes d’estil italià i precioses incrustacions de marbre, un dels edificis més distingits de la ciutat. Tanmateix, els seus millors dies havien quedat enrere, tal com passava amb tota la resta. Un sostre del segon pis s’havia esfondrat, les columnes s’inclinaven, esquerdades, hi havia llibres i papers tirats pertot arreu»).
L’Anna s’instal·la a les golfes de la biblioteca amb en Sam, un corresponsal de la premsa estrangera que va conèixer el seu germà i injecta vida a les seves dèbils esperances de trobar-lo. Si bé la Gran Biblioteca és poc més que una ruïna, serveix de refugi per a nàufrags de temps millors. Allà hi viu una petita comunitat de savis perseguits que, en una provisional treva a les seves ferotges discrepàncies, col·labora per protegir l’últim cabal de paraules, idees i llibres («No sé exactament quanta gent vivia a la Biblioteca en aquella època, però crec que més de cent, potser molts més. Els residents eren tots professors o escriptors, supervivents del Moviment de Purificació que va tenir lloc durant els disturbis de la dècada anterior. Entre les diferents camarilles de la Biblioteca havia sorgit una mena de camaraderia, almenys fins al punt que molts d’ells estaven disposats a reunir-se per parlar o intercanviar idees. Cada matí, durant dues hores [denominades “hores peripatètiques”], es duien a terme col·loquis públics. Deien que hi va haver una època en què la Biblioteca Nacional albergava més d’un milió de volums; aquest nombre ja s’havia reduït molt quan jo hi vaig arribar, però encara en quedaven centenars de milers, una allau extraordinària de paraules impreses»).
El desordre i la catàstrofe també s’han filtrat a la Biblioteca. L’Anna observa que el sistema de classificació s’ha desorganitzat del tot i és gairebé impossible localitzar cap llibre en els set pisos d’arxius. Un llibre perdut en el laberint de sales cobertes de verdet és com si hagués deixat d’existir: ningú no el tornarà a trobar.
De sobte, cau sobre la ciutat una duríssima onada de fred que posa en perill els refugiats de la Biblioteca. Com que no hi ha cap altra mena de combustible, decideixen cremar llibres a l’estufa de ferro. L’Anna escriu: «Sé que sembla horrible, però no teníem cap altra opció; havíem de triar entre això o morir-nos de fred. El més curiós és que si he de ser sincera, no vaig sentir remordiments; crec que fins i tot gaudia tirant aquells llibres a les flames. Potser manifestava una rancúnia oculta; potser només era el simple reconeixement que tant era el que els passés als llibres. El món al qual pertanyien s’havia acabat. De totes maneres, la majoria no valien la pena. Quan en trobava algun que semblava acceptable, el guardava per llegir-lo. Així vaig llegir Heròdot. Però al final, tot anava a parar a l’estufa, tot es transformava en fum».
Així m’imagino els científics i erudits del Museu, contemplant amb horror com el seu tresor de troballes era sistemàticament saquejat, cremava i es desintegrava. En un imperdonable anacronisme, sembla que vegi aquells intel·lectuals saberuts, víctimes d’un brot d’humor negre i nihilista, imitant Bakhtín durant els dies foscos del setge nazi a Leningrad. Diuen que l’escriptor rus, fumador compulsiu, estava tancat en un apartament enmig del terror quotidià dels bombardejos. Tenia reserves de tabac però no podia aconseguir paper de fumar. Per tant, va utilitzar les pàgines d’un assaig al qual havia dedicat deu anys de feina per cargolar els cigarrets. Full per full, calada a calada, es va fumar gran part del manuscrit, amb la seguretat que en un lloc segur de Moscou se’n conservava una altra còpia que, al final, en el caos de la guerra, també es va perdre. Recordo que William Hurt explica l’anècdota —gairebé llegendària— en la fascinant pel·lícula Smoke, de la qual Paul Auster va escriure el guió. Crec que els bibliotecaris alexandrins haurien apreciat la desesperançada comicitat d’aquest relat de supervivència. Al capdavall, els llibres que ells custodiaven també s’estaven convertint en aire, en fum, en sospir, en miratge.
L’Alexandria del segle IV era un lloc turbulent. Els seus habitants, coneguts per la seva cultura i la seva sensualitat, també es dedicaven als passatemps més brutals. La ciutat tenia un llarg historial de revoltes al carrer. Els problemes socials, les diferències religioses i les lluites de poder esclataven en forma de baralles tumultuoses i sagnants a l’aire lliure. Ens podem imaginar una cosa semblant als barris afectats per salvatges batalles urbanes que ens va mostrar Scorsese a Gangs of New York.
A la capital egípcia s’estaven materialitzant les convulsions d’una gran crisi imperial romana. Per alguna misteriosa llei de reincidència, certs territoris reben constantment les descàrregues de tensions mundials i de conflictes que ningú no aconsegueix remeiar. La zona del Llevant mediterrani ha sigut des d’èpoques remotes un d’aquests parallamps geopolítics.
Per les artèries d’Alexandria hi bullien exaltats capitostos de diferents credos (jueus, pagans i cristians, que alhora es dividien en faccions enfrontades: nicens, arrians, origenistes, monofisites i altres). Eren habituals els atacs entre ells, amb una rivalitat mixta de combinatòria variable. Tanmateix, no tot era caos, fúria i aldarulls. Per sota de la violència confusa s’estava gestant un enorme canvi històric. A principis de segle, l’emperador Constantí va legalitzar el cristianisme, i l’any 391, Teodosi va promulgar una sèrie d’edictes que prohibien els sacrificis públics pagans i ordenaven el tancament dels seus principals centres de culte. Al llarg d’aquelles dècades vertiginoses, perseguits i perseguidors van intercanviar els papers. Res no tornaria a ser igual: l’Estat s’havia convertit a la nova fe i havia emprès la demolició del paganisme.
El Museu i la biblioteca filial del Serapeu van ser centres neuràlgics de les batalles religioses. Els dos edificis eren santuaris, i els seus bibliotecaris, sacerdots. Els intel·lectuals que treballaven a les dues institucions formaven un thíaso, és a dir, una comunitat de culte a les muses —les nou deesses que protegien la creació humana—. La seva jornada laboral transcorria entre estàtues de divinitats, altars i altres símbols litúrgics del culte pagà, ja que els Ptolemeus havien mantingut l’antiga tradició oriental de custodiar els llibres a l’interior dels temples. La continuïtat de les biblioteques, creades al servei de la cultura clàssica pagana, no era fàcil en un règim que la perseguia.
El Serapeu —o temple de Zeus Serapis—, que albergava la biblioteca germana, era una de les meravelles arquitectòniques d’Alexandria. Amb els seus elegants patis porticats, els seus déus esculpits, les seves obres d’art i la seva pompa antiquada, era un lloc de devoció i trobada per als pagans que estaven perdent la partida històrica. Allà s’hi reunien, com veterans d’una guerra oblidada, a rondinar, nodrir les seves enyorances i clamar —tal com s’ha fet a totes les èpoques— que qualsevol temps passat va ser millor.
L’any 391, tot va saltar pels aires.
El bisbe Teòfil, líder espiritual de la comunitat cristiana alexandrina, va fer complir els edictes de l’emperador Teodosi amb violència. Grups de zelotes cristians es van llançar a fustigar els pagans. El pànic i l’odi van començar a carregar l’atmosfera d’una perillosa electricitat. En aquells moments de tensió extrema, un escàndol va desestabilitzar la situació. Durant les obres de renovació d’una basílica cristiana construïda sobre una capella del déu Mitra, els operaris van treure a la llum diversos objectes dels misteris pagans. El patriarca Teòfil va ordenar que aquells símbols secrets del culte fossin exhibits en processó pel centre de la ciutat. Ens podem fer una idea de l’impacte d’aquell gest si pensem en el provocador passeig d’Ariel Sharon per l’Esplanada de les Mesquites que, fa tot just dues dècades, va encendre la metxa de la Segona Intifada. Els alexandrins pagans —i, especialment, els professors de filosofia, segons especifiquen les fonts—, en veure que les seves creences eren profanades i exposades a les burles de la multitud, van atacar ferotgement els cristians. Els carrers es van tenyir de sang. Tement les possibles represàlies, els amotinats van córrer al Serapeu i es van atrinxerar a les dependències del santuari. Com a escut, havien capturat ostatges cristians i, un cop a dins, els van obligar a agenollar-se davant dels antics déus il·legalitzats. A l’altra banda de les barricades, una multitud armada amb destrals assetjava el temple.
El setge va acabar després d’uns dies de tensió. Quan ja semblava impossible, es va evitar la massacre. Va arribar una carta de l’emperador que reconeixia com a màrtirs els cristians morts en la batussa, perdonava els pagans rebels i ordenava que s’eliminessin les imatges del Serapeu, tal com exigia la nova legislació religiosa. Un destacament de soldats romans i un reforç d’aguerrits monjos anacoretes arribats del desert es van obrir pas fins a l’interior del santuari; van esmicolar la famosa estàtua de marbre, marfil i or del déu Serapis —que una turbamulta enfurida va arrossegar fragment per fragment fins al teatre per cremar-lo en públic—, i van destruir les instal·lacions. Sobre les restes de l’edifici s’hi va construir una església.
El desmembrament de l’estàtua de Serapis i el pillatge del temple van commocionar els pagans d’Egipte, fins i tot els que no eren particularment devots. S’havia produït una cosa més greu, més definitiva que la profanació d’un antic altar i l’atac a una valuosa col·lecció de llibres. Ho van interpretar com una sentència col·lectiva. Van comprendre que tots ells, amb el seu politeisme hedonista, la seva passió filosòfica i el seu bagatge de clàssics, havien sigut llançats al voral de la història.
Encara commou la veu d’un d’aquests exiliats en el temps, el professor i poeta pagà Pàl·lades. Va néixer i morir a Alexandria en el pas del segle IV al V. El seu profund desarrelament impregna els epigrames —uns cent cinquanta— conservats a l’Antologia grega. Va contemplar com la ciutat fundada per Alexandre el Gran per ser la síntesi d’Orient i Occident bullia agitada pels disturbis sagnants i la intransigència. Va veure les ruïnes dels seus déus vençuts. Va ser testimoni de la destrucció de la Biblioteca i del brutal assassinat d’Hipàtia —a qui va anomenar en els seus versos «estrella immaculada de la saviesa»—. Es va assabentar de la irrupció dels huns i de l’entrada a Roma dels bàrbars germans. Llegint-lo avui, ens impacta el seu testimoni actualíssim d’un altre apocalipsi. Amb el trauma del Serapeu, va escriure el seu desconsolat poema «Espectres»: «No és veritat, grecs, que en la profunda nit, mentre tot s’enfonsa en l’abisme, vivim només en aparença, imaginant que un simple somni és vida? O és que estem vius quan la vida ha mort?».
L’últim hoste del Museu va ser el matemàtic, astrònom i músic Teó, a la segona meitat del segle IV. És difícil imaginar-se el que devia quedar llavors de la vella esplendor de la institució, però Teó va intentar salvar les brases. Enmig de salvatges batalles de carrer i de lluites sectàries, es va dedicar a predir eclipsis solars i lunars, i a preparar l’edició definitiva dels Elements, d’Euclides. Va educar la seva filla Hipàtia —el nom significa ‘la més gran’— en la ciència i en la filosofia com si hagués nascut home. Ella va col·laborar amb el seu pare i, en opinió dels seus contemporanis, va arribar a superar-lo en brillantor intel·lectual.
Hipàtia va decidir dedicar la seva vida a l’estudi i a l’ensenyament. No es va voler casar mai, segurament per la voluntat de mantenir la independència i no tant per amor a la virginitat, tal com suposen les fonts. Malgrat que les seves obres es van perdre —excepte breus fragments— en el caos d’aquells segles turbulents, sabem que va escriure sobre geometria, àlgebra i astronomia. Al seu voltant va reunir un grup molt selecte d’alumnes que acabarien ocupant llocs importants entre les elits del poder d’Egipte. Per influència de les seves creences gnòstiques —i dels seus prejudicis aristocràtics—, no acceptaven en el seu cercle persones de rang inferior, incapaces d’entendre les seves excelses doctrines. Tot indica que Hipàtia va ser classista, però no sectària. No practicava el paganisme, simplement el considerava un element més del paisatge cultural grec que era el seu. Entre els seus deixebles hi va haver cristians —dos d’ells van arribar a bisbes, com Sinesi de Cirene—, pagans i ateus filosòfics. Hipàtia fomentava l’amistat entre tots ells. Però, per desgràcia, començava una d’aquelles èpoques en què els moderats, els que prefereixen la reflexió pausada, els conciliadors —aquells a qui els exaltats anomenen «tebis»— són un blanc fàcil, lluny de la protecció de les files tancades.
Fins al seu tràgic final, va aconseguir viure segons les seves pròpies regles, amb una insòlita llibertat. De jove va ser una dona amb un atractiu llegendari, però amb les idees molt clares pel que feia als homes. Diuen que un alumne, bojament enamorat d’ella, li va proposar matrimoni. Hipàtia, seguidora de Plató, o Plotí, li va explicar que ella només aspirava a l’elevat món de les idees, que no l’atreien els plaers baixos i miserables de la matèria, etc. Com que el pretendent continuava amb el genoll clavat a terra, ella va optar per un insòlit —i escatològic— gest per tancar-li la boca. Coneixem l’anècdota gràcies a Damasci, director de l’escola neoplatònica d’Atenes, que, entre la repugnància i l’admiració, descriu a la seva manera la insòlita escena: «Ella va agafar uns draps que havia embrutat amb la menstruació i va dir: “Això és el que tu estimes, noi, i no és bonic”. Ell es va sentir tan avergonyit i espantat davant d’aquella horrible visió, que va experimentar un canvi en el cor i es va convertir ràpidament en un home millor». Perquè aquesta és la moralitat de la història: esgarrifat per la compresa higiènica, l’alumne d’Hipàtia va deixar d’estimar la podridura dels cossos i va perseverar buscant la perfecció de la bellesa en si mateixa, a través de la filosofia.
En qualsevol cas, Hipàtia va resistir soltera, sense deixar-se distreure de les seves passions intel·lectuals. Antiga mestra de molts dirigents de la ciutat, intervenia en la vida pública, i les autoritats municipals alexandrines la respectaven. Tothom sabia que els alts funcionaris buscaven el seu consell, i la influència política d’aquella dona tan segura de si mateixa va començar a despertar enveges. Circulaven rumors calumniosos sobre els seus suposats poders màgics. El seu interès per l’astronomia i les matemàtiques per força havia d’ocultar un rerefons més sinistre: bruixeria i sortilegis satànics.
En un ambient cada vegada més enrarit, el prefecte Orestes, cristià moderat, va trencar relacions amb el bisbe Ciril, nebot de Teòfil. L’atmosfera explosiva d’aquell desgraciat any 415 està ben retratada a la pel·lícula Àgora, malgrat que Hipàtia, que efectivament continuava fent classes, llavors devia rondar els seixanta anys. Havia esclatat una nova onada de disturbis a Alexandria, aquesta vegada entre cristians i jueus. Es van produir els habituals episodis de violència al teatre, als carrers i a les portes d’esglésies i sinagogues. Ciril va exigir l’expulsió de la nombrosa colònia jueva de la ciutat. Orestes, amb el suport d’Hipàtia i de la intel·lectualitat pagana, es va negar a acceptar la ingerència del patriarca. A les tertúlies es rumorejava que ella era la veritable causa de la discòrdia entre Orestes i Ciril.
En plena quaresma, una multitud exacerbada, a les ordres d’un tal Pere, seguidor de Ciril, va segrestar Hipàtia acusant-la de bruixa. Ella es va defensar i va cridar mentre els agressors s’abalançaven a sobre seu, però ningú no es va atrevir a ajudar-la. Els fanàtics la van poder arrossegar sense traves fins a l’església de Cesari, que en altres temps havia sigut un temple dels déus de l’antiga religió. Allà, a la vista de tothom, la van començar a colpejar brutalment amb trossos de ceràmica. Li van arrencar els ulls de les òrbites i la llengua. Quan ja estava morta, es van endur el cos fora de la ciutat, li van extreure els òrgans i els ossos, i finalment van cremar les restes en una pira. Es van encruelir amb el seu cadàver per intentar aniquilar completament allò que representava Hipàtia com a dona, com a pagana i com a mestra.
Les fonts no es posen d’acord en el grau de responsabilitat de Ciril com a instigador del crim. Les proves del que avui dia anomenaríem «autoria intel·lectual» sempre són molt fugisseres, però les sospites van recaure immediatament en ell. No es va dur a terme una autèntica investigació. Orestes va ser traslladat a una nova destinació, i els espantosos fets van quedar impunes. Pocs anys després, una turba va assassinar el successor d’Orestes com a prefecte. Ciril és considerat actualment sant per les esglésies catòlica, ortodoxa, copta i luterana.
El linxament d’Hipàtia va marcar l’enfonsament d’una esperança. El Museu i el seu somni de reunir tots els llibres i totes les idees havien sucumbit en el brutal ring dels disturbis alexandrins. Des de llavors, la Gran Biblioteca es deixa d’esmentar, com si la seva gran col·lecció hagués desaparegut per sempre.
No sabem què se’n va fer de les restes del naufragi durant aquells segles de silenci. Les biblioteques, les escoles i els museus són institucions fràgils, que no poden sobreviure gaire temps en un entorn de violència. En la meva imaginació, l’antiga Alexandria es tenyeix de la tristesa de tantes persones manses, cultes, pacífiques que es van sentir apàtrides en la seva pròpia ciutat, testimonis de l’espant, ja sense aturador, dels anys de fanatisme. Pàl·lades, aquell vell professor de lletres, va escriure: «Em vaig passar tota la vida conversant en la pau dels llibres amb els difunts. Vaig intentar propagar l’admiració en una època desdenyosa. Del principi al final només he sigut el cònsol dels morts».
Quan ja no n’esperàvem més notícies, la Biblioteca reapareix per última vegada en dues cròniques àrabs. El punt de vista del relat ja no és pagà ni cristià, sinó musulmà, i ens obliga a saltar en el temps fins al vintè any de l’hègira, és a dir, el 642 de l’era cristiana. «He conquerit Alexandria, la gran ciutat d’Occident, per la força i sense tractat», escriu el comandant Amr ibn al-As en una carta al segon successor de Mahoma, el califa Umar i. Després de la feliç notícia, Amr fa inventari de les riqueses i belleses de la ciutat: «Disposa de quatre mil palaus, quatre mil banys públics, centenars de teatres o llocs de diversió, dotze mil comerços de fruita i quaranta mil tributadors hebreus».
El cronista i pensador Ali ibn al-Kifti i el docte Abd al-Latif afirmen que, uns dies més tard, un vellíssim erudit cristià va demanar permís al comandant musulmà per utilitzar els llibres de la Gran Biblioteca, requisats des de la invasió. Amr va escoltar amb curiositat el relat de l’ancià sobre l’antiga esplendor del Museu i la seva col·lecció arrasada pel temps, però valuosa malgrat tot. Amr, que no era un guerrer inculte, entenia la importància d’aquell tresor polsegós i arnat, però no es va atrevir a disposar-ne lliurement, sinó que va preferir enviar una altra missiva per demanar instruccions a Umar.
Abans de continuar endavant, hem de fer una advertència. És veritat que Amr va conquerir Alexandria l’any 640, i també sembla verídic el marc general dels fets, però molts especialistes creuen que Ali ibn al-Kifti i Abd al-Latif es van inventar la història del tràgic final de la Gran Biblioteca. Tots dos van escriure uns quants segles després que es produïssin els fets i, pel que sembla, tenien interès a desacreditar la dinastia del califa Umar davant del culte soldà Saladí. Potser qualsevol semblança entre aquest relat i la realitat és pura coincidència, o potser no.
Una carta necessitava, de mitjana, dotze dies de navegació i un altre trajecte equivalent per terra fins a arribar a Mesopotàmia. Durant un mes, Amr i l’ancià van esperar la resposta del califa. Mentrestant, el comandant va demanar per visitar l’escrostonat edifici de la Biblioteca. El van guiar per una xarxa de carrerons i carrers llardosos fins a un palau en avançat estat d’abandonament, vigilat per un grup de soldats. A dins, els passos feien eco i gairebé s’hi podia escoltar el xiuxiueig de totes aquelles paraules adormides. Els manuscrits descansaven en els prestatges com grans crisàlides dins dels capolls de pols i teranyines. «Convé —va dir el vell— que els llibres es mantinguin conservats i custodiats pels sobirans i pels seus successors fins a la fi dels temps».
Amr es va aficionar a la conversa del vell i solia visitar-lo cada dia. Va escoltar dels seus llavis, com si fos un conte de Les mil i una nits, la increïble història del rei grec que va voler reunir en el seu palau un exemplar de tots els llibres del món i les recerques del seu diligent servent Samira —així és com Ibn al-Kifti anomenava a Demetri de Falèron— per l’Índia, Pèrsia, Babilònia, Armènia i altres llocs.
Per fi, l’enviat d’Umar va arribar a Alexandria amb la resposta del califa. Amr va llegir el missatge amb el cor encongit. «Pel que fa als llibres de la Biblioteca, vet aquí la meva resposta: si el seu contingut coincideix amb l’Alcorà, són superflus, i si no, són sacrílegs. Procedeix a destruir-los».
Desil·lusionat, Amr va obeir. Va distribuir els llibres entre els quatre mil banys públics d’Alexandria, on els van utilitzar com a combustible a les estufes. Diuen que van caldre sis mesos per cremar aquell tresor d’imaginació i saviesa. Únicament van ser perdonats els llibres d’Aristòtil. Entre el vapor d’aquells banys, l’última utopia del seu deixeble Alexandre va cremar crepitant fins al silenci de les cendres sense veu.
Després de dotze anys d’obres i cent vint milions de dòlars, l’octubre de l’any 2002 es va inaugurar, amb uns fastos espectaculars, la nova Biblioteca d’Alexandria, en el mateix enclavament on un dia hi va haver la seva avantpassada. L’edifici representa l’astre del saber il·luminant el món; alberga una immensa sala de lectura articulada en set pisos amb un únic sostre format per milers de plaques de colors que regulen la llum solar durant el dia. El president d’Egipte i prop de tres mil dignataris d’arreu del món van assistir a la cerimònia. Els discursos van proclamar, amb l’èmfasi oportú, que era un moment d’orgull per a la població egípcia; que renaixia l’antic espai de diàleg, entesa i racionalitat; que des d’allà es donaria ales a l’esperit crític. I es va certificar la resurrecció de les glòries passades. Però els fantasmes de la intransigència, obstinats, van assistir a la cita. El periodista de la BBC que va cobrir les celebracions va buscar entre les noves prestatgeries els llibres de l’escriptor egipci Naguib Mahfouz, prohibit per les autoritats religioses del país. No en va trobar cap. Un alt responsable, preguntat per aquella absència, va respondre: «Els llibres difícils s’aniran adquirint lentament». El somni esbojarrat d’aquell macedoni continua la seva interminable batalla amb els vells prejudicis.
Les tres destruccions de la Biblioteca d’Alexandria poden semblar confortablement antigues, però malauradament la tírria contra els llibres és una tradició fermament arrelada a la nostra història. La devastació mai no deixa de ser tendència. Tal com deia una vinyeta d’El Roto: «Les civilitzacions envelleixen; les barbàries es renoven».
De fet, el XX ha sigut un segle d’esgarrifosa biblioclàstia (les biblioteques bombardejades en les dues guerres mundials, les fogueres nazis, els règims censors, la Revolució Cultural xinesa, les purgues soviètiques, la Caça de Bruixes, les dictadures a Europa i Llatinoamèrica, les llibreries cremades o atacades amb bombes, els totalitarismes, l’apartheid, la voluntat messiànica de certs líders, els fonamentalismes, els talibans o la fàtua contra Salman Rushdi, entre altres subapartats de la catàstrofe). I el segle XXI va començar amb el saqueig, consentit per les tropes nord-americanes, de museus i biblioteques de l’Iraq, on l’escriptura va cal·ligrafiar el món per primera vegada.
Treballo en aquest capítol durant els últims dies d’agost, just vint-i-cinc anys després del salvatge atac a la Biblioteca de Sarajevo. Llavors jo era petita, i en la meva memòria, aquella guerra va significar el descobriment del món allà a fora, més gran —i també més fosc— del que m’havia imaginat. Recordo que aquell estiu em vaig començar a interessar per aquells llibres cruixents dels grans que abans no m’importaven. Sí, va ser llavors quan vaig llegir els meus primers diaris, subjectant-los davant de la cara amb els braços oberts, com els espies dels dibuixos animats. Les primeres notícies, les primeres fotografies que em van impactar van ser les d’aquelles massacres de l’estiu del 1992. Al mateix temps, aquí vivíem l’eufòria i els fastos de les Olimpíades de Barcelona, l’Exposició Universal de Sevilla i el triomfalisme sobtat d’un país precipitadament modern i ric. En queda poc, d’aquell somni hipnòtic, però encara mantinc a la retina el paisatge d’un Sarajevo gris i assetjat. Recordo que un matí, a l’escola, la mestra d’ètica ens va fer tancar les llibretes —érem només tres o quatre nens— i, per sorpresa, ens va proposar de parlar sobre la guerra de l’antiga Iugoslàvia. He oblidat què vam dir, però ens vam sentir grans, importants i només a un pas de convertir-nos en qualificats experts internacionals. Recordo que un dia vaig obrir un atles i vaig viatjar amb la punta del dit índex des de Saragossa fins a Sarajevo. Vaig pensar que els noms de les dues ciutats compartien una mateixa melodia. Recordo les imatges de la seva biblioteca ferida per les bombes incendiàries. La fotografia de Gervasio Sánchez —on un raig de sol travessa l’atri destrossat, acariciant la runa amuntegada i les columnes mutilades— és la icona d’aquell agost escabrós.
L’escriptor bosnià Ivan Lovrenovic ha explicat que, en la llarga nit d’estiu, Sarajevo va brillar amb el foc que brollava de Vijećnica, l’imponent edifici de la Biblioteca Nacional a la vora del riu Miljacka. Primer, vint-i-cinc obusos incendiaris van anar a parar a la teulada, malgrat que les instal·lacions estaven marcades amb banderes blaves per indicar la seva condició de patrimoni cultural. Quan la resplendor —diu Ivan— va assolir proporcions neronianes, va començar un constant bombardeig maníac per impedir l’accés a Vijećnica. Des dels turons que contemplen la ciutat, els franctiradors disparaven contra els veïns de Sarajevo, febles i esgotats, que sortien dels refugis per intentar salvar els llibres. La intensitat dels atacs no va permetre que els bombers s’hi poguessin acostar. Finalment, les columnes morisques de l’edifici van cedir, i les finestres van esclatar per deixar sortir les flamarades. A l’albada, havien cremat centenars de milers de volums —llibres rars, documents de la ciutat, col·leccions senceres de publicacions, manuscrits i edicions úniques—. «Aquí no hi queda res», va dir Vkekoslav, un bibliotecari. «Vaig veure una columna de fum, i els papers voleiant pertot arreu, i em van venir ganes de plorar, de cridar, però em vaig quedar agenollat, amb les mans al cap. Tota la vida tindré aquesta càrrega de recordar com van cremar la Biblioteca Nacional de Sarajevo».
Arturo Pérez-Reverte, aleshores corresponsal de guerra, va contemplar el foc de l’artilleria i l’incendi. L’endemà al matí va poder veure, al terra de la devastada biblioteca, les runes de les parets i les escales, les restes de manuscrits que ningú no tornaria a llegir, obres d’art desmembrades: «Quan un llibre es crema, quan un llibre és destruït, quan un llibre es mor, hi ha alguna cosa de nosaltres mateixos que es mutila irremeiablement. Quan un llibre es crema, moren totes les vides que el van fer possible, totes les vides contingudes en el seu interior i totes les vides a les quals aquell llibre hauria pogut donar, en el futur, escalf, coneixements, intel·ligència, gaudi i esperança. Destruir un llibre és, literalment, assassinar l’ànima de l’home».
Les brases van cremar durant dies, fumejant, surant per la ciutat com una nevada fosca. «Papallones negres», van anomenar els habitants de Sarajevo a aquelles cendres dels llibres destruïts que queien sobre els vianants, sobre els solars bombardejats, sobre les voreres, sobre els edificis mig derruïts, i al final es van descompondre i es van barrejar amb els fantasmes dels morts.
Curiosa coincidència: el capità dels bombers incendiaris que vam conèixer a Fahrenheit 451 utilitzava la mateixa metàfora. Amb un llibre entre les mans, dictava les seves poètiques instruccions per destruir-lo: «Crema la primera pàgina; després la segona. Cadascuna es converteix en una papallona negra. Bonic, oi?». En l’ombrívol futur descrit a la novel·la de Bradbury, està totalment prohibit llegir, i tots els llibres són denunciats i destruïts. Allà, les brigades de bombers, en comptes d’apagar incendis, els provoquen i els atien per cremar les llars que amaguen aquells perillosos objectes clandestins. Només hi ha un llibre legal: el reglament de les mateixes brigades encarregades de calar foc a tots els altres. I en aquell únic text permès s’hi llegeix que el cos va ser creat el 1790 per cremar llibres anglesos als Estats Units, i que el primer bomber va ser Benjamin Franklin. No sobreviu cap escrit que permeti rebatre aquestes afirmacions, i per tant ningú no les posa en dubte. Allà on els documents s’eliminen i els llibres no circulen lliurement, és molt fàcil modificar a plaer, impunement, el relat de la història.
En el cas de l’antiga Iugoslàvia, arrasar el passat era una finalitat de l’odi ètnic. Des del 1992 fins al final de la guerra, van patir atacs cent vuitanta-vuit biblioteques i arxius. Un melancòlic informe de la Comissió d’Experts de les Nacions Unides va establir que a l’antiga Iugoslàvia hi va haver una «destrucció intencional de béns culturals que no es pot justificar per necessitat militar». Juan Goytisolo, que va viatjar a la capital bosniana responent a la crida de Susan Sontag, va escriure en el seu Cuaderno de Sarajevo: «Quan va cremar la biblioteca, pastura de l’odi estèril dels salvatges llançadors de coets, va ser pitjor que la mort. La ràbia i el dolor d’aquells instants em perseguiran fins a la tomba. L’objectiu dels assetjadors —eliminar la substància històrica d’aquesta terra per alçar-hi a sobre un temple de falòrnies, llegendes i mites— ens va ferir profundament».
Sobre les cendres dels textos que han cremat, s’hi pot erigir una versió interessada dels fets. Sens dubte, els llibres cremats o destrossats pels obusos també albergaven les seves pròpies interpretacions esbiaixades. Les obres que formen part de les col·leccions bibliotecàries i reposen a les estanteries de les llibreries són parcials, a vegades fins i tot propagandístiques —recordo l’anècdota d’un llibreter londinenc que, durant els mesos dels bombardejos nazis, va cobrir la teulada de l’establiment amb exemplars del Mein Kampf que tenia a la venda a la seva botiga—. Però és la multiplicitat de veus que parlen, matisen i es contradiuen des d’un nombre incalculable de pàgines el que permet confiar que no quedaran angles cecs i hi haurà la possibilitat de detectar les manipulacions. Els qui aniquilen biblioteques i arxius advoquen per un futur menys dispar, menys discrepant, menys irònic.
Malgrat que la Biblioteca d’Alexandria va cremar diverses vegades fins a la total aniquilació, no tot va ser naufragi. Els segles d’esforços per salvar l’herència de la imaginació no van ser en va. Molts dels exemplars que han sobreviscut fins a l’actualitat conserven empremtes textuals i símbols que solien utilitzar els filòlegs alexandrins en les seves edicions. I això vol dir que, en un accidentat trajecte, han arribat a les nostres mans còpies de còpies de còpies la primera baula de les quals es remunta a la Biblioteca perduda. Durant centenars i centenars d’anys, les cuidades edicions dels llibres disponibles a Alexandria es van copiar i disseminar per una xarxa de biblioteques més humils i de col·leccions privades, nodrint una geografia creixent de lectors. Multiplicar el nombre d’exemplars era l’única —remota— possibilitat de salvaguardar les obres. Si alguna cosa ha sobreviscut a les devastacions és gràcies a aquella lenta, suau, fèrtil irrigació de literatura manuscrita que es propagava amb un enorme esforç i arribava a llocs amagats, retirats, segurs; llocs modestos que mai no serien camps de batalla. Les obres que encara llegim van romandre en aquells racons —refugis perifèrics, marginals— durant els segles perillosos, resistint a la devastació, mentre les destruccions, els saquejos i els incendis anaven arruïnant les grans concentracions de llibres, ubicades habitualment en els centres del poder.
Durant l’Antiguitat grecoromana va néixer a Europa una comunitat permanent, una flama que, encara que s’encongeixi, no s’apaga mai del tot, una minoria fins ara inextingible. Des de llavors, al llarg del temps, lectors anònims han aconseguit protegir, per passió, un fràgil llegat de paraules. Alexandria va ser el lloc on vam aprendre a preservar els llibres a recer de les arnes, de l’òxid, del verdet i dels bàrbars amb mistos.
En els suplements literaris d’estiu insisteixen a preguntar als pròcers literaris quin llibre s’endurien a una illa deserta. No sé a qui se li devia acudir per primera vegada això d’incloure la famosa illa a la pregunta, ni per quin estrany mimetisme ha quedat aquí incorporada, exòtica i incongruent. La millor resposta la devem a G. K. Chesterton: «Res no em faria més feliç que un llibre titulat Manual per a la construcció de llanxes». Com Chesterton, jo també voldria fugir d’un lloc així. No m’interessa una illa deserta on hi falti —per descomptat— una llibreria amb l’Odissea, Robinson Crusoe, Relato de un náufrago i Oceano mare.
El més curiós és que es pot seguir el rastre salvador dels llibres en gairebé qualsevol lloc del món, fins i tot en els més sinistres. Tal com explica Jesús Marchamalo en el seu joiós Tocar los libros, el poeta Joseph Brodsky, presoner a Sibèria per un delicte de «parasitisme social», va trobar consol en la lectura d’Auden, i Reinaldo Arenas, reclòs a les presons castristes, en la lectura de l’Eneida. També sabem que Leonora Carrington, ingressada en un psiquiàtric de Santander durant la immediata postguerra, va suportar la sòrdida situació llegint Unamuno.
En els camps de concentració nazis també hi havia biblioteques. Es nodrien dels llibres requisats als presoners quan hi arribaven. Amb els diners usurpats als mateixos presos, es pagaven les noves adquisicions. Malgrat que les SS invertien bona part dels fons en tractats propagandístics, no hi faltaven novel·les populars ni els grans clàssics, juntament amb diccionaris, assajos filosòfics i textos científics. Fins i tot hi havia volums prohibits, amb les enquadernacions camuflades pels presoners bibliotecaris. L’aventura d’aquestes biblioteques va començar el 1933, i sabem que la tardor del 1939 hi havia sis mil títols tan sols a Buchenwald; a Dachau n’hi va arribar a haver tretze mil. Les SS les feien servir com a simple atrezzo per demostrar als visitants que en aquells humanitaris campaments de treball no es descuidaven els interessos intel·lectuals dels presoners. Sembla que durant els primers temps els reclusos van poder disposar dels seus propis llibres, però de seguida els van suprimir aquest privilegi.
Els llibres de les biblioteques —propers però inaccessibles— van proporcionar alguna mena d’alleujament als reclusos? I encara més important: la cultura pot ser un bot salvavides per a una persona sotmesa al maltractament, la gana i la mort?
Tenim un testimoni contundent i visceral, Goethe in Dachau (‘Goethe a Dachau’). L’autor, Nico Rost, va ser traductor holandès de literatura alemanya. Durant la guerra, fins i tot després de la invasió del seu país, va contribuir a publicar autors alemanys incòmodes per als nazis. A més, era comunista —doble desafiament—. Detingut el maig del 1943 i enviat a Dachau, va ingressar com a pacient a la infermeria, on acabaria treballant en tasques administratives. Allà evitava les extenuants jornades de treball a l’aire lliure o com a mà d’obra esclava a les fàbriques d’armament. Però quedar-se a la infermeria era una benedicció perillosa. Si es fixaven en tu, invàlid i parasitari, era fàcil que et destinessin als trens amb rumb a l’extermini.
Enmig de l’angoixa, sense cap informació sobre els avenços dels aliats, delmats per una letal epidèmia de tifus i amb racions d’aliments que minvaven constantment —Nico explica que un company es va aprimar tant que fins i tot li anava gran la dentadura postissa—, els presos estaven cada vegada més convençuts que no aconseguirien sobreviure. En aquelles circumstàncies, Rost va prendre diverses decisions perilloses. La primera, escriure un diari, aconseguint paper amb enormes dificultats, esquitllant-se per gargotejar quatre ratlles cada dia i guardant les seves notes en un amagatall. El més curiós és que aquell diari, publicat després de l’alliberament del camp, no conté el relat de les seves penes, sinó la crònica dels seus pensaments. Escriu: «Qui parla de la gana acaba tenint gana. I els que parlen de la mort són els primers que moren. La vitamina L (literatura) i F (futur) crec que són les millors provisions». Escriu: «Ens contagiarem tots i per la mala nutrició morirem tots. A llegir encara més». Escriu: «En el fons és veritat: la literatura clàssica pot ajudar a donar forces». Cita: «Viure entre els morts amb Tucídides, Tàcit i Plutarc a Marató o Salamina és, al capdavall, el més honrós, quan a un no se li permet una altra activitat».
La segona decisió arriscada de Nico va ser organitzar un club de lectura clandestí. Un kapo amic seu i alguns metges accepten demanar llibres prestats de la biblioteca per als membres del grup. Quan no és possible aconseguir textos, ells mateixos recorden de memòria les frases d’antigues lectures i les comenten. Fan breus conferències sobre la seva literatura nacional —pertanyen a un mosaic de països europeus—. Es reuneixen drets entremig dels llits, dissimulant, espantats, sempre amb un vigilant per donar l’alarma quan s’acosta un alemany. Una vegada, el kapo que solia fer els ulls grossos s’emprenya i dissol el grup amb exabruptes: «Calleu! Prou de xerrameca! A Mauthausen us afusellarien per això. Aquí no hi ha disciplina. És una maleïda guarderia!».
Dos membres del club escriuen llibres mentalment: una monografia sobre dret de patents i un conte infantil per als nens que creixeran entre les ruïnes. Parlen de Goethe, de Rilke, de Stendhal, d’Homer, de Virgili, de Lichtenberg, de Nietzsche, de Teresa de Jesús, mentre els bombardegen i el barracó tremola, mentre referma l’epidèmia de tifus i alguns metges deixen morir com més pacients millor per caure en gràcia a les SS.
La mort canvia constantment la composició del club. Nico, que aglutina i manté el grup, s’esforça per sondejar i captar els nous malalts que van arribant. Els seus amics li diuen «l’holandès boig que devora paper». Aquell diari redactat d’amagat és un gest de rebel·lió a través de l’escriptura i la lectura, que li estaven prohibides. Mentre s’acumulen els cadàvers, ell s’obstina a exercir el seu dret a pensar. El 4 de març de 1945, tot just un mes abans de ser alliberat —però sense saber que la salvació ja era a prop—, es troba en la frontera entre la vida i la mort. Escriu: «Em nego a parlar de tifus, de polls, de gana i de fred». Sap i pateix l’existència de tots aquests turments, però pensa que els nazis els han concebut per desesperar i animalitzar els reclusos. Rost no vol centrar la seva atenció en l’engranatge de l’escorxador; s’aferra a la literatura amb urgència, sense escepticisme, buscant un salvavides. Hi ha alguna cosa paradoxal en aquest comunista que predica el materialisme més radical mentre sobreviu a les condicions extremes gràcies a la fe en una idea.
Les persones amb qui comparteix converses i lectures són dissidents de diversos països (russos, alemanys, belgues, francesos, espanyols, holandesos, polonesos, hongaresos). En l’entrada del 12 de juliol de 1944, afirma: «Formem una mena de comunitat europea —encara que sigui per obligació— i podríem aprendre molt del tracte amb altres nacions». M’agrada pensar que, en realitat, a diferència del que expliquen els saberuts manuals d’història, la Unió Europea va néixer en un perillós club de lectura rere el filat espinós d’un Lager nazi.
Més enllà de la fi d’Europa —on sigui que hi hagi la frontera imaginària del continent—, en el gulag soviètic, unes altres veus descobrien en aquells mateixos anys el sentit de la cultura quan t’envolta la mortaldat. Galia Safónovna va néixer als barracons d’un campament siberià durant els anys quaranta del segle passat. La seva infantesa va transcórrer presonera entre udols de vent, a la vora d’unes mines de fama espantosa, en el país de la neu perpètua. La seva mare, una prestigiosa epidemiòloga, va ser condemnada a treballs forçats per haver-se resistit a denunciar un company de laboratori. En aquella presó gelada, on estava prohibit escriure més de dues cartes a l’any i on escassejaven el paper i els llapis, les presoneres van fabricar d’amagat contes artesanals per a la nena que només coneixia el gulag, cosits a mà, amb dibuixos tremolosos traçats en la foscor i amb el text gargotejat amb plomí. «Que feliç que em va fer cadascun d’aquells llibres!», explicava l’anciana Galia a l’escriptora Monika Zgustova. «De petita, aquells van ser els meus únics punts de referència culturals. Els he guardat tota la vida; són el meu tresor!». Elena Korybut, que va complir condemna durant més de deu anys a les mines de Vorkuta, a la tundra que es troba molt més enllà del cercle polar, va ensenyar a Zgustova un llibre de Puixkin adornat amb antics gravats. «Al camp, aquest volum de procedència desconeguda va passar per centenars, o potser milers de mans. Ningú no es pot imaginar el que significava un llibre per als presos: era la salvació! Era la bellesa, la llibertat i la civilització enmig de la barbàrie!». A Vestides per a un ball a la neu, el seu fascinant llibre d’entrevistes a dones que van sobreviure al gulag, Monika Zgustova mostra fins a quin punt, fins i tot en els abismes de la vida, som criatures assedegades d’històries. Per aquest motiu ens emportem els llibres amb nosaltres —o a dins nostre— a tot arreu; també als territoris de l’horror, com a eficaces farmacioles contra la desesperança.
Nico, Galia i Elena no van ser els únics. A Viktor Frankl li van arrabassar a la cambra de desinfecció d’Auschwitz un manuscrit que contenia les investigacions de tota la seva carrera, i el desig de reescriure’l el va lligar a la vida. El filòsof Paul Ricoeur, detingut pel govern de Vichy, es va dedicar a fer classes i a organitzar la biblioteca del centre de presoners. L’única possessió del joveníssim Michel del Castillo a Auschwitz va ser —simbòlicament— Resurrecció, de Tolstoi. Més endavant va afirmar: «La literatura constitueix la meva única biografia i la meva única veritat». Eulalio Ferrer, fill d’un dirigent socialista càntabre, tenia només divuit anys quan va ingressar en un camp de presoners de França. Un milicià li va proposar canviar un llibre per cigarrets. Era Don Quixot de la Manxa, que va rellegir durant mesos, «esperonat per una lectura que es repetia i m’acompanyava en hores d’ànim propi i de deliri aliè». Tots ells van ser com Xahrazads, es van salvar gràcies al poder de la imaginació i a la fe en les paraules. El mateix Frankl escriuria després que, paradoxalment, molts intel·lectuals suportaven més bé la vida a Auschwitz, tot i tenir una pitjor condició física, que no pas els més fornits. Al final —diu el psiquiatre d’origen jueu—, patien menys els que eren capaços d’aïllar-se del terrible entorn, refugiant-se en el seu interior.
Els llibres ens ajuden a sobreviure en les grans catàstrofes històriques i en les petites tragèdies de la nostra vida. Tal com va escriure Cheever, un altre explorador del subsol fosc: «No posseïm més consciència que la literatura... La literatura ha sigut la salvació dels condemnats, ha inspirat i guiat els amants, ha vençut la desesperació, i potser en aquest cas podrà salvar el món».
El pitjor va ser el silenci. Aleshores no hi havia una paraula per anomenar-ho. Podies dir: a la classe es riuen de mi. O més dramàtica: a l’escola em peguen. Però això només esgarrapava la superfície de la realitat. No et calien raigs X als ulls per veure com es formava a la ment dels adults un diagnòstic instantani: coses de nens.
Era la revelació primerenca d’un mecanisme tribal, primitiu, predador. M’havien retirat la protecció del grup. Hi havia un reixat imaginari i jo era a fora. Si algú m’insultava o em tirava de la cadira a empentes, els altres hi treien importància. L’agressió va arribar a adquirir un aire rutinari, habitual, poc destacable. No vull dir que es produís cada dia. A vegades, sense saber per què, es declaraven estranys períodes de calma, el baldó de la capsa dels trons quedava tancat durant setmanes, la trajectòria de les pilotes a l’hora del pati parava d’apuntar cap a mi. Fins que, de sobte, la professora renyava a la classe algun dels meus perseguidors, i quan sortíem, enmig de l’aldarull dels nens impacients per anar a jugar, en els passadissos pintats de blau, em tornaven la humiliació: saberuda, filla de puta, tu què mires?, que vols rebre o què? I es tornava a obrir la veda.
Els perseguidors es repartien els papers; un era el líder, i els altres, els seus fidels sequaços. S’inventaven sobrenoms per posar-me; feien imitacions grotesques del meu aparell de les dents; em llançaven uns cops de pilota que encara ara sembla que noti el cop sec, l’atordiment que em produïen; em van trencar el dit petit a classe de gimnàstica; gaudien amb la meva por. Els altres m’imagino que ni tan sols se’n recorden. Potser, furgant a la memòria, dirien, bé, li vam fer unes quantes bromes pesades. Col·laboraven precisament així, amb la seva indiferència.
Durant el període més cru, entre els vuit i els dotze anys, hi va haver altres marginades; no vaig ser l’única. Una repetidora, una immigrant xinesa que amb prou feines parlava el nostre idioma, una noia exuberant amb la pubertat avançada. Érem exemplars dèbils de la bandada, els que el depredador observa i aïlla des de lluny.
Molta gent idealitza la seva infantesa, la converteix en el territori sobrevalorat de la innocència perduda. Jo no tinc cap record d’aquesta suposada innocència dels altres nens. La meva infantesa és un estrany revoltim d’avidesa i por, de debilitat i resistència, de dies tenebrosos i d’alegries eufòriques. Allà hi ha els jocs, la curiositat, les primeres amigues, l’amor incondicional dels meus pares. I la humiliació quotidiana. No sé com encaixen aquestes dues parts fracturades de la meva experiència. La memòria les ha arxivat per separat.
Però el pitjor, insisteixo, va ser el silenci. Vaig acceptar el codi vigent entre els nens, vaig acceptar la mordassa. Tothom sap, des dels quatre anys, des de sempre, que delatar està molt malament. El delator és un caguetes, un mal company, es mereix que l’hostiïn. El que passa al pati es queda al pati. Als adults no se’ls explica res —o si de cas el mínim imprescindible perquè no se’ls acudeixi intervenir—. Les esgarrapades me les feia jo sola. Perdia les coses que en realitat m’havien robat i apareixien flotant en l’aigua groguenca del fons del vàter. Vaig interioritzar que l’únic bri de dignitat que tenia a l’abast consistia a resistir, a callar, a no plorar davant dels altres, a no demanar ajuda.
No soc un cas aïllat. La violència entre els nens, entre els adolescents, es desenvolupa protegida per una barrera de silenci tèrbol. Durant anys em va reconfortar no haver sigut la delatora de la classe, l’acusadora, la covarda. No haver caigut tan baix. Per autoestima mal entesa, per vergonya, vaig obeir la norma: certes coses no s’expliquen. Voler ser escriptora ha sigut una tardana rebel·lió contra aquesta llei. Aquestes coses que no s’expliquen són precisament les que és obligat explicar. He decidit convertir-me en aquella delatora que tanta por em feia ser. L’arrel de l’escriptura moltes vegades és obscura. Aquesta és la meva obscuritat. És la que alimenta aquest llibre, i potser tot el que escric.
Durant els anys humiliants, a més de la meva família, em van ajudar quatre persones a les quals no he vist mai: Robert Louis, Michael, Jack, Joseph. Més endavant descobriria que són més coneguts pels seus cognoms: Stevenson, Ende, London i Conrad. Gràcies a ells vaig aprendre que el meu món és només un dels molts mons simultanis que existeixen, incloent-hi els imaginaris. Gràcies a ells vaig descobrir que podia emmagatzemar fantasies acollidores i guardar-les a la meva habitació interior per buscar refugi quan allà a fora refermés la pedregada. Aquesta revelació em va canviar la vida.
Furgo entre els meus vells papers tot buscant un conte titulat «Les tribus salvatges», que vaig escriure en els meus primers anys d’exploració literària. Quan el rellegeixo tant de temps després, em trobo amb una escriptura novella, però renuncio a introduir-hi el bisturí. És un estrany exercici d’arqueologia personal, cavant fins a un estrat del passat on la proximitat dels fets encara em protegia dels filtres benintencionats i tramposos de la memòria. I entre les ratlles inexpertes descobreixo que també jo, en la meva petita tragèdia, vaig trobar el salvavides dels llibres.
Era la capitana del vaixell. Estava a la coberta i tot d’una sento un crit. Terra a la vista! Vaig cap a proa i trec el llarga vista. A l’illa hi ha palmeres i cocoters i roques de formes estranyes. L’illa del tresor! Timoner, tres graus a estribord. Arrieu les veles. Atraquem. Exploraré l’illa jo sola perquè tota la tripulació té por. Els mariners expliquen històries terrorífiques sobre els salvatges que viuen a l’illa.
—Què fas aquí?
—S’està menjant l’entrepà. Ha de menjar molt per ser la més llesta i saber-ho tot.
—Dona’m. Ei, mira, un entrepà de formatge.
—És bo?
—Pse. Ja ho veuràs, ara sí que serà bo.
—Això ha estat bé.
—Té, tira-hi un escopit tu també.
—Ara torna-l’hi. Que se’l mengi.
—Això, menja-te’l. Vinga, va, que ho volem veure. Suposo que no et posaràs a plorar, ara.
—No, no plorarà. Tothom diu que és molt llesta. S’ho menjarà i no ho xerrarà.
Em trobo amb una tribu i m’armo de valor. Havia de passar! Val més no fer-los irritar. En la seva llengua em diuen dimoni blanc i astut. Ara em porten davant dels seus caps. Són dos. Em conviden a menjar el seu menjar, i si no, em maten. Poden ser molt amistosos i poden ser molt cruels. A tot el voltant veig els esquelets de les seves víctimes. Em donen cucs vius en una fulla gran de planta tropical. Se’m regira l’estómac de fàstic, però ho he de suportar i els mastego. Després m’ho empasso. M’ho acabo tot. Riuen d’alegria i em deixen marxar. Salvada! Segons el mapa, el poblat de la tribu és a prop de l’amagatall del tresor. Arribo a una cova de parets humides i desiguals, avanço cautelosa per si hi ha trampes. Després de dedicar uns quants dies a deambular pels passadissos excavats a la roca, trobo el tresor just quan sento la sirena que indica que s’acaba l’hora del pati.
En realitat, som bastant estranys i, tal com diu Amelia Valcárcel, van ser els grecs els que van començar a ser tan estranys com nosaltres. A Alexandria hi van succeir —per primera vegada i a gran escala— algunes rareses que avui dia formen part de la nostra vida normal. El que els Ptolemeus van materialitzar a la seva capital del Nil és una idea alhora extraordinària i familiar per a nosaltres. Després de la revolució tecnològica que havien representat l’escriptura i l’alfabet, els successors d’Alexandre van posar en marxa un ambiciós projecte d’acumulació de coneixement i accés al saber. El Museu va atraure els millors científics i inventors de l’època amb la promesa que podrien dedicar la seva vida a la investigació —a més, s’apel·lava a les butxaques de les seves túniques, amb l’al·licient de l’exempció d’impostos—. La Gran Biblioteca i la seva filial del Serapeu van fer saltar els baldons que mantenien custodiats totes les idees i tots els descobriments. L’atmosfera electritzant al voltant d’aquells rotlles escrits i la seva acumulació a la gegantina Biblioteca devia ser una cosa semblant a l’explosió creativa que significa avui dia internet i Silicon Valley.
Encara més: els encarregats de la Biblioteca van desenvolupar sistemes eficaços per orientar-se entremig d’aquella informació que començava a desbordar tots els dics de la memòria. Inventar mètodes com el sistema alfabètic d’ordenació i els catàlegs, i formar el personal que es cuidaria dels rotlles —filòlegs per esmenar els errors en els llibres, amanuenses per multiplicar-los, bibliotecaris pedants i trempats per guiar els no iniciats pel laberint virtual dels textos escrits— va ser un pas tan important com inventar l’escriptura. Molts sistemes d’escriptura van sorgir de manera independent en cultures distants entre si en el temps i en l’espai, però relativament pocs van aconseguir subsistir. Els arqueòlegs han descobert nombrosos vestigis de llengües oblidades que es van extingir perquè no tenien mètodes eficients per catalogar els seus textos i optimitzar les cerques. De què serveix acumular documents si tot és un desori i les dades necessàries en cada moment són com agulles en pallers infinits? El que va distingir la Gran Biblioteca en el seu temps, com avui dia a internet, van ser les tècniques simplificades i avançadíssimes per trobar el fil precís en el caòtic embull de la saviesa escrita.
Organitzar la informació continua sent un desafiament fonamental a l’era de les noves tecnologies, tal com ja ho va ser a l’època dels Ptolemeus. No és casual que en diversos idiomes —francès, català i espanyol— anomenem els nostres aparells informàtics precisament «ordinadors». Va ser un professor de llengües clàssiques de la Sorbona, Jacques Perret, qui va proposar el 1955 als directius francesos d’IBM, quan estaven a punt de llançar al mercat les noves màquines, que substituïssin el nom anglosaxó computer, que al·ludeix només a les operacions de càlcul, per ordinateur, que incideix en la funció —molt més important i decisiva— d’ordenar les dades. La història de les peripècies tecnològiques des de la invenció de l’escriptura fins a la informàtica és, en el fons, la crònica dels mètodes creats per disposar del coneixement, arxivar-lo i recuperar-lo. La ruta de tots aquests avenços contra l’oblit i la confusió, que va començar a Mesopotàmia, va assolir el punt àlgid, a l’Antiguitat, en el palau dels llibres d’Alexandria, i serpenteja sinuosament fins a les xarxes digitals actuals.
Els reis col·leccionistes van fer un altre pas anòmal i genial: traduir. Mai ningú no havia abordat un projecte de traducció universal amb una curiositat tan àmplia i amb tal profusió de mitjans. Hereus de l’ambició d’Alexandre, els Ptolemeus no es van conformar a cartografiar el món inexplorat, sinó que van voler obrir camins cap a les ments dels altres. I va ser un gir decisiu, perquè la civilització europea s’ha construït per mitjà de traduccions —del grec, del llatí, de l’àrab, de l’hebreu, dels diferents idiomes de Babel—. Sense traduccions, hauríem sigut uns altres. Els habitants de cada regió d’una Europa obstaculitzada per muntanyes, rius, mars i fronteres lingüístiques hauríem ignorat els descobriments aliens, i les nostres limitacions ens haurien aïllat més. És impossible que tots coneguem cadascun dels idiomes en els quals parlen la literatura i el saber i, per desgràcia, la majoria dels coloms no són capaços d’irradiar el do de llengües. Però el nostre antic hàbit de traduir ha construït ponts, ha amalgamat idees, ha originat una conversa polifònica infinita, i ens ha protegit dels pitjors perills del nostre xovinisme rústic, ensenyant-nos que la nostra llengua és una més —i, en realitat, més d’una.
L’acte de traduir, que tots donem per fet, alberga aspectes misteriosos. A La invenció de la solitud, Paul Auster reflexiona sobre aquesta experiència gairebé màgica, aquest joc de miralls. Els seus secrets l’intriguen perquè, durant molts anys, l’escriptor s’ha guanyat la vida traduint els llibres d’altres escriptors. S’ha assegut al seu escriptori, ha llegit un llibre en francès i, tot seguit, amb esforç, ha escrit el mateix llibre en anglès. De fet, és i no és el mateix llibre, i per això aquesta feina sempre l’ha meravellat. Hi ha una fracció de segon en la qual tota traducció frega el vertigen, l’inquietant trobada cara a cara amb el seu doble, el desconcert quàntic de la superposició d’estats. Auster s’asseu a l’escriptori per traduir el llibre d’una altra persona, i encara que només hi hagi una presència a l’habitació, en realitat n’hi ha dues. Auster s’imagina a ell mateix com una mena de fantasma viu d’una altra persona —moltes vegades morta—, que hi és i no hi és, i el llibre de la qual és i no és el que tradueix en aquell precís instant. Llavors es diu que és possible estar sol i no estar-ho en el mateix moment.
El transvasament de llengües és fill d’un concepte que, en gran manera, va inventar Alexandre i que encara denominem amb un nom grec: el cosmopolitisme. La millor part del somni megalòman d’Alexandre —la seva realització, com en qualsevol utopia, va coixejar de manera manifesta— consistia a donar vida a una unió duradora de tots els pobles de l’oikoumene, creant una forma política nova capaç de garantir a tots els éssers humans pau, cultura i lleis. Plutarc va escriure: «Alexandre no va tractar els grecs com a cabdills i els bàrbars despòticament, tal com Aristòtil li havia aconsellat, ni es va comportar amb els altres com si fossin plantes o animals. Per contra, va ordenar que tots consideressin el món la seva pàtria, parents els bons i estranys els dolents». Sens dubte, es tracta d’un resum hagiogràfic que amaga meticulosament els aspectes més escabrosos de l’aventura imperial grega. No obstant això, a través d’un prisma deformat, reflecteix l’excepcional procés de globalització iniciat per Alexandre.
El projecte de crear un regne que s’estengués fins als confins del món habitat va morir amb el jove macedoni, però les seves conquestes van obrir un espai ampliat de relacions humanes. La civilització hel·lenística va ser, de fet, la xarxa més gran d’intercanvis culturals i mercantils que el món havia conegut fins llavors. I les noves ciutats, fundades per Alexandre i pels seus successors com a celebració vivent de la seva glòria, van inaugurar una forma innovadora de viure en l’ocàs de la civilització clàssica. Mentre a la Grècia europea l’existència encara transcorria segons les pautes tradicionals, en els aglomerats carrers de les grans ciutats alexandrines de l’Orient Mitjà i l’Àsia Menor, la quotidiana barreja de gent amb orígens, costums i creences variades va obrir el camí a híbrids atrevits.
Molts estudiosos creuen que qui va encarnar millor els nous horitzons de l’hel·lenisme va ser Eratòstenes, cridat al segle III aC pel rei Ptolemeu iii per dirigir la Biblioteca d’Alexandria. El nou director va rectificar l’antic mapa geogràfic basant-se en les informacions aplegades per l’expedició d’Alexandre. Segons l’investigador Luca Scucciamarra, «Eratòstenes va expressar, amb una claredat sense precedents, el ple reconeixement de la diversitat ètnica i lingüística del gènere humà». L’Alexandria que va conèixer aquest nou cartògraf de la realitat global era una projecció del món futur: una ciutat grega a l’Àfrica, la més extraordinària de les Babels, el més prodigiós punt de contacte d’idees, arts i creences del nostre vell món.
Allà, a la vora del mar Mediterrani, hi va néixer la primera cultura que va voler acollir els sabers de tota la humanitat. Aquesta fantàstica ambició heretava l’afany d’entrar en contacte amb els altres al qual Heròdot va dedicar la seva vida i que va esperonar Alexandre en la seva galopada amb rumb als confins de la terra. Tal com recorda el mestre George Steiner, Heròdot va plantejar la qüestió quan va afirmar: «Cada any enviem els nostres vaixells, amb un gran perill per a les vides i unes grans despeses, cap a l’Àfrica per preguntar: qui sou? Com són les vostres lleis i la vostra llengua? Ells no han enviat mai cap vaixell a preguntar-nos a nosaltres». L’hel·lenisme va perfilar i va estendre la idea del viatge de coneixement, amb dues formes: el desplaçament físic —en caravanes, vaixells, carros, a llom de cavalcadures— i el trajecte immòbil del lector que albira la immensitat del món des dels senders de tinta d’un llibre. Alexandria, representada pel Far i el Museu, va ser el símbol d’aquest doble caminar. A la ciutat gresol hi trobem els fonaments d’una Europa que, amb les seves llums i les seves ombres, les seves tensions i deliris, fins i tot amb la seva periòdica inclinació a la barbàrie, no ha perdut mai la set de coneixement ni l’impuls d’explorar. A Visión desde el fondo del mar, Rafael Argullol reclama per a si mateix un epitafi simple, format per una sola paraula: «Viatjà!». I afegeix: «He viatjat per fugir i per intentar veure’m des d’un altre mirador. Quan aconsegueixes veure’t des de fora, contemples l’existència amb més humilitat i perspicàcia que quan, com un neci ovacionat per altres necis, t’imaginaves el teu jo com el millor jo, la teva ciutat com la millor ciutat, i això que anomenes vida com l’única vida concebible».
Alexandria, en la seva ambigua condició de ciutat grega més enllà de Grècia i germen d’Europa fora de la geografia europea, va inaugurar aquesta mirada exterior sobre si mateixa. Durant els millors temps de la Biblioteca i seguint l’empremta d’Alexandre, els filòsofs estoics es van atrevir a ensenyar per primera vegada que totes les persones són membres d’una comunitat sense fronteres i que estan obligades a respectar la humanitat en qualsevol lloc i circumstància en què la trobin. Recordem la capital grega del Delta com el lloc on bullia tot aquell magma, on van començar a ser importants les llengües i les tradicions alienes, juntament amb la comprensió del món i del coneixement com un territori compartit. En aquestes aspiracions hi descobrim el precedent del gran somni europeu d’una ciutadania universal. L’escriptura, el llibre i la seva incorporació a les biblioteques van ser les tecnologies que van fer possible aquesta utopia.
El més habitual és l’oblit, la desaparició del llegat de paraules, el xovinisme i les muralles lingüístiques. Gràcies a Alexandria, ens hem tornat extremament estranys: traductors, cosmopolites, memoriosos. La Gran Biblioteca em fascina —a mi, la petita marginada de l’escola de Saragossa— perquè va inventar una pàtria de paper per als apàtrides de tots els temps.