—Sense famílies no hi ha històries.

La dona que em diu això prepara cafè al seu apartament d’Amsterdam. Es diu Hesseline, Lien com a diminutiu. Té més de vuitanta anys i una bellesa senzilla: una pell clara sense maquillatge perceptible; un rellotge petit de plata, però cap altra joia; i ungles brillants, sense pintar. Té una manera de fer enèrgica, però també una mica bohèmia; va vestida amb una jaqueta de punt gris fosc amb un mocador estampat de color vi. No recordo haver-la vist mai, avui és el primer cop. Tot i això, sé que aquesta dona es va criar amb el meu pare, que va néixer als Països Baixos immediatament després de la guerra. Havia format part de la meva família, però ja no n’era. Es va enviar una carta, i una connexió es va trencar. Fins i tot ara, gairebé trenta anys després, a la Lien encara li resulta dolorós parlar d’aquestes coses.

De la seva cuina americana blanca passem a la sala d’estar, banyada pel sol hivernal filtrat, en part, a través de vitralls encaixats als vidres. Hi ha llibres, catàlegs de museus i suplements culturals escampats sota una taula de centre de vidre. Els mobles són moderns, igual que els quadres penjats a les parets.

Parlem en neerlandès.

—Deies al teu mail que estaves interessat en la història familiar i que potser volies escriure un llibre —diu—. Això de la família no m’acaba de fer el pes. Els Van Es van ser importants molt de temps, en la meva vida, però ara ja no. Quina mena de llibres escrius?

El seu to és amistós, però tira pel dret. Li parlo una mica de la meva feina com a professor de literatura anglesa a la Universitat d’Oxford —els llibres i articles acadèmics que escric sobre Shakespeare i la poesia del Renaixement—, però tot això ja ho ha trobat a internet.

—Quina motivació tens? —em pregunta.

La meva motivació? No n’estic segur. Em sembla que la seva història podria ser complexa i interessant. Deixar constància d’aquestes coses és important, sobretot ara, donat l’estat del món, amb l’extremisme un altre cop en augment. Aquí hi ha una història sense explicar que no vull deixar perdre.

Aquest matí lluminós de desembre parlem de política internacional, d’Israel, de política holandesa, de la situació a la Gran Bretanya, on el govern de coalició de David Cameron està a punt d’acabar el seu mandat de cinc anys. Passem ràpidament d’un tema a l’altre, gairebé com si fos una entrevista de feina.

Després de potser una hora, aparta la tassa buida i diu amb fermesa:

—Sí, tinc fe en això. Seiem a la taula? Tens llibreta i bolígraf?

No havia volgut presentar-me a casa seva com un reporter i, per tant, li haig de demanar paper i alguna cosa per escriure, però de seguida estem asseguts al menjador, en una taula de fusta laminada pàl·lida. Puc preguntar qualsevol cosa que vulgui sobre tot el que ella recordi: el que la gent va dir i va fer; quina roba duia i què menjava; les cases on va viure, i el que havia somiat.

Seiem enmig de la modernitat càlida de l’apartament i la nostra primera trobada s’allarga hores. Els documents —fotografies, cartes, diversos objectes— apareixen gradualment a mesura que ella hi pensa, i cap a mitja tarda, quan la llum de fora ja s’esvaneix, la taula és ben plena de records. Entre ells, una novel·la infantil amb una portada de color groc brillant amb un vaixell de vapor, i una rajola de ceràmica amb la caricatura d’un home que s’ofega. També hi ha un àlbum de fotos de pell d’imitació vermella amb un llom molt gastat. A la primera pàgina hi ha una fotografia d’una parella atractiva amb les paraules «mama» i «papa» escrites a sota amb tinta blava.

La dona de l’esquerra de la fotografia [a la pàgina anterior] és la mare de la Lien, que es deia Catharine de Jong-Spiero. Està asseguda a la vora d’una cadira de rotang, amb un respatller molt alt que l’envolta. El sol li il·lumina la cara de ple, i somriu amb una mica de timidesa. El seu marit Charles, el pare de la Lien, seu a terra davant d’ella, en mànigues de camisa, amb les mans grosses reposant tranquil·lament als genolls. Reposa l’esquena contra les cames de la seva dona, que li té una mà a l’espatlla, i ell aixeca la vista amb una mirada segura i irònica. Té un aire de despreocupació, se’n riu del fet d’haver de posar per a una fotografia d’una manera que la seva dona, amb el somriure ben fixat, no és capaç de manifestar.

Aquest posat de despreocupació també es troba en unes quantes fotografies més enganxades a la primera pàgina de l’àlbum. En una, està assegut dins un cotxe al darrere, envoltat per un grup de joves elegants. En secret, alça dos dits de la mà, com si fossin orelles de conill, per darrere del cap de l’amic que posa davant seu, amb uns guants i un bastó a la mà. En una altra, està dret, amb el barret a la mà, davant d’un gran portal negre, amb la cama i la sabata lluent en primer pla. Hi ha cap a una dotzena d’aquestes fotografies antigues. La més atrotinada de totes —trencada, doblegada i reenganxada amb cola esgrogueïda— és d’una colla a la platja, uns vint nois i noies en banyador, que somriuen i s’abracen. Una dona vestida de blanc, al centre, té a les mans el que sembla una pilota de voleibol. «Mama, papa, tieta Ro, tieta Riek i oncle Manie», diu el text manuscrit a sota.

Tot i que no tinc pràctica fent entrevistes, la nostra conversa aviat agafa un ritme determinat. Li faig un munt de preguntes, burxo per aclarir algun detall, prenc notes.

—Com era l’habitació?

—D’on venia la llum?

—Quins sorolls podia sentir?

Tan sols quan tots els detalls d’un episodi queden exhaurits i ella ja no me’n pot dir res més, passem al següent.

Ja és fosc quan la Lien menciona el seu àlbum de poemes: una mena llibre de notes amb poesies que feien gairebé totes les nenes dels Països Baixos. D’entrada no el troba, però després de buscar en una altra habitació, em suggereix que pugi dalt d’una cadira i miri al capdamunt de la llibreria, on està encaixat, protegit de la pols per una bossa de plàstic transparent. És un àlbum enquadernat en tela gris, d’uns vuit per deu centímetres, amb unes flors descolorides a la coberta. A dins, a la primera pàgina, hi ha unes rimes signades «el teu pare» i amb la data «La Haia, 15 de setembre de 1940». Comencen d’aquesta manera:

En aquest llibret hi poden escriure els amics

per desitjar-te un futur ben eixerit.

Que et preservi durant molts i molts anys

amb molts de somriures i cap llàgrima mai.

M’estic allà dret un moment, llegint la lletra cursiva. A l’altra banda, a l’esquerra, hi ha tres retallables antics de colors pastel: al capdamunt, un cistell amb flors; a sota, dues nenes amb barret de palla. La de la dreta somriu i sembla contenta, com la mare de la Lien a la foto, però la noia retallada de l’esquerra arrufa els llavis mentre agafa ben fort el seu ram. Mira cap a un costat, com si no s’atrevís a tornar la mirada a l’espectador.