—Vull que facis que sembli que han entrat a robar a la força, Olav.
—Per què? —vaig preguntar.
—Perquè no pot semblar el que és, Olav. La policia sempre s’escandalitza quan es tracta de vides de civils. Es passen de diligents en les investigacions posteriors als fets. I quan es troba el cadàver d’una dona que té un amant, tot apunta al marit. En el noranta per cent dels casos amb raó, és clar.
—Setanta-quatre, sir.
—Disculpa?
—Res, una cosa que he llegit, sir.
A Noruega no tenim aquesta formalitat amb ningú, tant li fa el grau de superioritat que tingui. Amb l’excepció de la família reial, és clar, que es tracta de Sa Altesa Reial. En Daniel Hoffmann potser ho hauria preferit. El tractament de «sir» era una cosa que en Hoffmann havia importat d’Anglaterra, juntament amb el mobiliari de pell, les prestatgeries de caoba i els llibres enquadernats en pell amb pàgines velles i esgrogueïdes sense llegir del que devien ser clàssics anglesos. Jo què sé, només reconec els noms habituals: Dickens, Brontë i Austen. En tot cas, els poetes morts feien que l’aire del seu despatx fos tan sec que jo tossia cel·lulosa nebulitzada molt després d’anar-lo a veure. No sé què fascinava en Hoffmann d’Anglaterra exactament, però sabia que hi havia fet una estada d’estudis breu i que havia tornat a casa amb una maleta plena de vestits de tweed, d’ambicions i d’un munt de frases fetes afectades en anglès d’Oxford amb accent noruec. Però sense certificats d’estudis ni cap coneixement, excepte que els diners manen. I que si es vol triomfar en els negocis, cal apostar allà on la competència sigui més dèbil. A l’Oslo d’aleshores, era el mercat de la prostitució. Crec que, en el fons, la seva anàlisi havia estat així de senzilla. A més, en Daniel Hoffmann s’havia adonat que, en un mercat dirigit per xarlatans, idiotes i amateurs, fins i tot un mediocre podia acabar sent Sa Altesa Reial de la colla. Tan sols era qüestió de tenir la flexibilitat moral que calia per reclutar i enviar diàriament dones joves a prostituir-se. I, després de pensar-s’ho una mica, en Daniel Hoffmann va arribar a la conclusió que la tenia. Quan uns anys després va ampliar el negoci al mercat de l’heroïna, ja es considerava un triomfador. I com que fins aleshores el mercat de l’heroïna d’Oslo havia estat dirigit per gent que no només eren xarlatans, idiotes i amateurs, sinó per acabar-ho d’adobar, ionquis, i com que va resultar que en Hoffmann també tenia prou flexibilitat moral per enviar el jovent a l’infern de la droga, allò va ser un altre triomf. L’únic problema que tenia ara en Hoffmann era el Pescador. El Pescador era un competidor força recent al mercat de l’heroïna i, malauradament, va resultar que no era cap idiota. Era ben sabut que hi havia prou toxicomania a Oslo per a tots dos, però s’entestaven a escombrar l’altre de la superfície terrestre. Per què? Doncs suposo que cap dels dos havia nascut amb el meu talent per a la submissió. I les coses es compliquen quan aquesta mena de gent, que ha de manar i seure al tron tant sí com no, descobreix que les seves dones els són infidels. Crec que els Daniel Hoffmann d’aquest món tindrien vides millors i més fàcils si fossin capaços de fer com qui no veu la cosa o, en tot cas, de perdonar que la dona tingués una aventureta o dues.
—Havia pensat a agafar-me vacances pel Nadal —vaig dir—. Convidar algú i marxar plegats de viatge un temps.
—Un company de viatge? No em pensava que coneguessis ningú tan íntimament, Olav. És una de les coses que m’agraden de tu, saps? Que no tens ningú a qui explicar-li secrets —va deixar anar una rialla i va donar un copet a la cendra del cigar. No em vaig ofendre, ho deia amb bona intenció. A l’etiqueta del cigar deia «Cohiba». He llegit en alguna banda que, pels volts del canvi de segle, els cigars eren el regal de Nadal més habitual al món occidental. Seria estrany? Ni tan sols sabia si fumava. En tot cas, no l’havia vista fumar a la feina.
—Encara no ho he preguntat —vaig dir—, però...
—Et pagaré cinc vegades els teus honoraris habituals —va dir en Hoffmann—. En acabat, et podràs endur la persona en qüestió de vacances de Nadal eternes, si vols.
Vaig provar de fer comptes. Com ja he dit, però, soc un negat.
—Té, l’adreça —va dir en Hoffmann.
Havia treballat quatre anys per a ell sense saber on vivia. I per què ho hauria de saber? Ell tampoc sabia on vivia jo. Tampoc coneixia la seva nova dona, només havia sentit el bocamoll d’en Pine parlar sense parar de com n’estava de bona, i de quants calés hauria pogut guanyar si hagués tingut unes quantes bandarres com ella fent el carrer.
—En general, es passa el dia sola a casa —va dir en Hoffmann—. Almenys és el que em diu. Fes la feina com vulguis, Olav. Confio en tu. Jo, quant menys en sàpiga, millor. Entesos?
Vaig assentir amb el cap. «Com menys en sàpiga», vaig pensar.
—Olav?
—Sí, sir, entesos.
—Molt bé —va dir.
—Deixi que m’ho pensi fins demà, sir.
En Hoffmann va arquejar una cella meticulosament arreglada. No en sé gaire, de l’evolució i aquestes coses, però oi que Darwin deia que només hi ha sis expressions facials universals per expressar les emocions humanes? No sé si en Hoffmann té sis emocions humanes, però crec que el que em volia comunicar amb la cella arquejada —al contrari del que hauria fet si s’hagués quedat bocabadat— era un lleu estupor barrejat amb reflexió i intel·ligència.
—Te n’acabo de donar els detalls, Olav. I ara, després d’això, t’estàs pensant si et fas enrere?
El to d’amenaça amb prou feines era audible. No, en realitat, si hagués estat així, difícilment l’hauria copsat. Soc un negat, no tinc gens d’oïda musical per captar el to i els matisos del que diu la gent. Per tant, podem donar per fet que l’amenaça era prou explícita. En Daniel Hoffmann tenia els ulls blau clar i les pestanyes negres. Si fos una noia, hauria cregut que anava maquillat. No sé per què ho esmento, no té res a veure amb l’assumpte.
—No he tingut temps de contestar-li abans que me’n donés els detalls, sir —vaig dir—. Tindrà la resposta al vespre. Li sembla bé, sir?
Em va mirar. Va bufar el fum del cigar en la meva direcció. Jo seia amb les mans a la falda. Toquejava la visera d’una gorra imaginària.
—Abans de les sis —va dir—. Aleshores marxo del despatx.
Vaig assentir.
Mentre anava cap a casa pels carrers de la ciutat enmig de la borrufada, van tocar les quatre i l’obscuritat va tornar a tapar la ciutat després d’unes hores de claror grisenca. El vent continuava bufant i dels carrerons foscos venia una xiuladissa sense rostre. Com ja he dit, però, no crec en fantasmes. La neu cruixia a sota de les soles de les meves botes, com pàgines de llibres resseques, mentre jo pensava. Solc provar d’evitar-ho, no és un àmbit en què vegi cap marge de millora amb la pràctica, i l’experiència m’ha ensenyat que rarament porta a res de bo. Però havia tornat a pensar en aquell primer càlcul. El despatx sortiria bé. I probablement seria més fàcil que les altres feines que havia fet. A més, el fet que ella hagués de morir tampoc estava tan malament: com ja he dit, crec que tothom —ja sigui home o dona— ha d’acceptar les conseqüències dels seus errors. El que em preocupava més era el que inevitablement vindria després. Aleshores jo seria el paio que havia despatxat la dona d’en Daniel Hoffmann. El que ho sabria tot i tindria el poder de decidir el destí d’en Hoffmann quan la policia posés en marxa les investigacions. Poder sobre un home incapaç de sotmetre’s a res. I a qui en Hoffmann deuria cinc vegades els seus honoraris habituals. Per què m’havia ofert això per una feina que era menys complicada que de costum?
Em sentia com si estigués jugant una partida de pòquer amb quatre mals perdedors, desconfiats de mena i fortament armats, i hagués arreplegat una mà de quatre asos. De tant en tant, les bones notícies són tan improbablement bones que són dolentes.
A veure: el que faria un jugador de pòquer espavilat en aquest cas seria desfer-se de les cartes, acceptar una derrota assumible i esperar tenir més sort —i més convenient— la propera ronda. El meu problema era que ja era massa tard per recular. Sabia que en Hoffmann estaria al darrere de l’assassinat de la seva dona, tant li fa si l’autor era jo com si no.
Em vaig adonar d’on m’havien dut els meus passos. Vaig clavar la mirada a l’interior, que estava il·luminat.
Tenia els cabells recollits en un monyo, com els solia dur la meva mare. Assentia i somreia als clients que parlaven amb ella. Probablement, la majoria sabien que era sordmuda. Li deien «Bon Nadal» i «Que vagi bé». Les típiques gentileses que la gent normal se sol dir.
Cinc vegades els honoraris habituals. Unes vacances de Nadal eternes.