—Hi deu haver hagut alguna mena d’error —vaig dir.

El meu rellotge —un dels digitals antics amb els números vermells— marcava les 2.07 de la matinada. A fora era tan fosc que no veia el camí d’entrada.

—Què vols dir? —va dir la meva mare, distreta, mentre em treia roba de l’armari. Uns texans, una samarreta, un jersei, uns mitjons, unes sabates. Era l’estiu, i m’havia despertat amb la panxa suada, o sigui que no hi havia cap motiu per agafar un jersei, però no li’n vaig dir res. Em sentia com un peix en una peixera, parpellejant lentament als visitants tafaners.

—Un error —vaig insistir, amb la mateixa veu mesurada. Normalment m’hauria sentit estranya en roba interior davant de la mare, però això era el que portava posat quan em vaig quedar adormida a sobre dels deures d’estiu ahir a la nit, i el fet que la mare em veiés el pírcing del melic que duia des de feia un any era el que menys em preocupava—. En Matt fa mesos que no em parla. És impossible que hagi preguntat per mi. Devia estar delirant.

El paramèdic havia gravat les conseqüències de l’accident de cotxe amb una càmera que duia a l’armilla. A la gravació, en Matthew Hernandez —el meu antic millor amic— aparentment havia sol·licitat la meva presència en l’última connexió, un ritus que s’havia convertit en una pràctica comuna en casos com aquell, quan les proves de l’hospital suggerien que no s’hi podia fer res, independentment de la intervenció quirúrgica. Calculaven les probabilitats, estabilitzaven el pacient tan bé com podien i convocaven les persones escollides, una per una, perquè connectessin amb la consciència del qui amb prou feines vivia.

—No va fer la petició només al lloc de l’accident, Claire, ja ho saps. —La mare intentava ser amable, se li notava, però l’ambient era massa tens. Em va donar la samarreta fent una ullada al pírcing del melic, però sense fer-hi cap comentari. Em vaig posar la samarreta i després vaig agafar els texans—. En Matt ja té divuit anys ara.

A partir dels divuit anys, la gent que volia participar en el programa de l’última connexió —que pràcticament era tothom— havia de fer un testament amb una llista de les persones amb qui volia compartir una última visita. Jo no podria fer-lo fins a la primavera. En Matt era un dels més grans de la nostra classe.

—Jo no... —Vaig repenjar el cap en una mà—. No puc...

—Pots dir que no, si no vols. —La mare em va posar una mà a l’espatlla.

—No. —Continuava amb el cap repenjat a la mà—. Si aquesta és una de les seves últimes voluntats...

Vaig callar perquè em notava un nus a la gola.

No volia compartir la consciència amb en Matt. Ni tan sols volia ser a la mateixa habitació que ell. Havíem sigut amics, molt amics, però les coses havien canviat. I ara no em donava opció. Què se suposa que havia de fer, negar-me a complir la seva voluntat?

—El metge ha dit que ens havíem d’afanyar. Volen fer les connexions mentre el preparen per a l’operació, de manera que només teniu una hora per repartir-vos entre tu i la seva mare.

La mare estava ajupida davant meu, cordant-me les sabates, tal com feia quan era petita. Duia el batí de seda estampat amb flors. Tenia els colzes gastats i els punys esfilagarsats. L’havia vist dur aquell batí cada dia de la vida des que el pare l’hi havia regalat per Nadal quan jo tenia set anys.

—D’acord —vaig contestar. Cada segon era preciós, com cada gota d’aigua quan hi ha sequera.

—Estàs segura que no vols que t’hi porti? —va preguntar.

Jo estava encantada mirant la flor rosa que tenia a prop de l’espatlla, perduda momentàniament en aquell estampat familiar.

—Sí —vaig contestar—. Ben segura.

 

 

Vaig seure sobre el paper arrugat i es va estripar quan em vaig moure per estar més còmoda. Aquella llitera no era com les altres on m’havia assegut, per fer anàlisis de sang i exploracions pelvianes i proves de reflexos; era més suau, més flonja. Estava dissenyada per al que estava a punt de fer.

Pel camí, m’havia creuat amb infermeres amb l’uniforme quirúrgic de color blau verd i portanotes a la mà. Amb famílies preocupades, assegudes amb les mans agafades a la falda i el jersei recargolat a sobre. Ens tornem protectors al primer senyal de dolor, ens vinclem endavant per protegir les nostres parts més vulnerables.

No era pas el meu cas. No estava ni preocupada ni espantada; estava entumida. Havia anat fins allà flotant, com un fantasma en una pel·lícula.

La doctora Linda Albertson va entrar amb un termòmetre i un aparell de la pressió arterial a la mà per comprovar les meves constants vitals. Em va fer un somriure tranquil·litzador. Em vaig preguntar si el practicava davant del mirall, amb la mirada suau i el gest amable, per no agreujar el dolor dels seus pacients. Devia ser una operació delicada.

—Cent quinze i cinquanta —va dir, després de mirar-me la pressió. Sempre diuen això com si se suposés que has de saber què signifiquen aquestes xifres. I després, com si m’hagués llegit el pensament, va afegir—: És una mica baixa, però està bé. Has pres res, avui?

Em vaig fregar els ulls amb la mà que tenia lliure.

—No ho sé. No ho sé... és mitja nit.

—És clar. —Duia les ungles pintades de color blau cel. Se la veia tan correcta amb aquella bata blanca emmidonada i els cabells recollits en un monyo, que aquelles ungles no s’hi adeien gens, amb el seu aspecte. Cada vegada que movia les mans, els ulls se me n’hi anaven sense voler—. En fi, segur que tot anirà bé. No es tracta d’un procediment particularment exigent. —Devia mirar-la estranyada, perquè tot seguit va afegir—: Físicament, vull dir.

—On és ell? —vaig preguntar.

—A l’habitació d’aquí al costat —va contestar la doctora Albertson—. Ja està a punt per al procediment.

Vaig clavar la vista a la paret com si per pura determinació pogués desenvolupar una visió de raigs X. Vaig intentar imaginar-me en Matt estirat en un llit d’hospital i tapat amb una manta verd clar. Estava tan masegat que no el reconeixeria? O les seves ferides eren de les més dolentes, d’aquelles que s’amaguen sota la pell i et donen falses esperances?

La doctora em va connectar als monitors i es va posar en moviment, amb les ungles blau cel agitant-se, donants copets i prement botons. Els elèctrodes m’envoltaven el cap com una corona, una agulla intravenosa em va perforar el braç. Aquella dona era la meva dama de companyia empolainant-me per a un ball.

—Què en saps, d’aquesta tecnologia? —va preguntar la doctora Albertson—. A alguns dels pacients més grans els hem de fer moltes explicacions, però la majoria de vegades amb els més joves no cal.

—Sé que podrem tornar a reviure records compartits, llocs on vam anar, però res més que això. —Els dits dels peus em van tocar les rajoles fredes del terra—. I que passarà més ràpid que a la vida real.

—Exacte. El teu cervell generarà la meitat de les imatges, i el seu generarà l’altra meitat. Els buits els omplirà el programa, que determina, mitjançant la retroalimentació elèctrica al teu cervell, què és el que pot completar millor els espais —va explicar—. Segurament li hauràs d’explicar a en Matthew què està passant, perquè vas davant de la seva mare i els primers minuts el poden desorientar una mica. Creus que ho podràs fer?

—Sí —vaig contestar—. Vaja, no tinc cap altra opció, oi?

—No, suposo que no. —Va prémer els llavis—. Inclina’t enrere, si us plau.

Em vaig estirar, tremolant amb la bata d’hospital, i el paper arrugat va tremolar igual que jo. Vaig tancar els ulls. Només seria mitja hora. Mitja hora per dedicar a algú que havia sigut el meu millor amic.

—Compta enrere des de deu —va dir.

Com comptar els passos d’un vals. Ho vaig fer en alemany. No sé per què.

 

 

No va ser com dormir, aquella sensació d’enfonsar-te, de pesantor. Va ser com si el món desaparegués a bocins al meu voltant: primer la vista, després el so, després el tacte del paper arrugat i la flonja llitera de l’hospital. Tenia un gust una mica amargant, semblant a l’alcohol, i llavors el món va tornar de nou, però d’una manera estranya.

En comptes de ser a la sala de reconeixements, estava dreta enmig d’una multitud, amb tot de cossos calents al meu voltant, les respiracions accelerades, els ulls clavats en un escenari, tothom esperant mentre els músics es preparaven per tocar. Em vaig girar cap a en Matt amb un somriure, fent saltirons perquè veiés que estava molt emocionada.

Però això només era el record. Ho vaig trobar estrany abans d’entendre per què, i vaig deixar de saltar. L’estómac se’m va encongir quan vaig recordar que això era l’última connexió, i que havia triat aquest record perquè era la primera vegada que jo sentia que érem amics de debò. Que en Matthew real era allà amb mi, amb aquelles vambes gastades i els cabells negres penjant-li sobre el front.

Els seus ulls van trobar els meus, desconcertats i molt oberts. Al nostre voltant, la multitud no va canviar, i els músics continuaven col·locant els instruments i preparant els amplificadors.

—Matt —vaig dir, amb la veu tremolosa—. Ets aquí?

—Claire —va fer ell.

—Matt, això és una connexió —vaig dir. No podia suportar dir-li que era l’última. De totes maneres, segur que sabria a què em referia—. Estem dins dels nostres records compartits. M’entens...?

Va mirar al seu voltant, a la noia de la seva esquerra amb el cigarret penjant de la boca, amb algunes marques de pintallavis, i el noi prim de davant seu amb la camisa de quadres massa estreta i el pèl facial a clapes.

—L’accident —va dir, amb la veu mandrosa i la vista desenfocada—. El paramèdic em va fer pensar en tu.

Va allargar el braç pel costat del noi prim per tocar la vora de l’escenari amb els dits, que se li van embrutar de pols. I llavors va somriure. No solia fixar-m’hi gaire, en el seu aspecte, però en Matt estava molt guapo aquell dia, amb la pell molt morena després d’haver passat l’estiu al sol, i el seu somriure, en contrast, tan blanc i brillant.

—Estàs... bé? —vaig preguntar. Acabava de descobrir que estava a punt de morir i, tanmateix, se’l veia molt calmat.

—Suposo —va contestar—. Segurament és més pel còctel de medecines que m’han donat que no pas per alguna mena de «pau interior per rendir-me al destí».

Tenia raó. La doctora Albertson devia haver perfeccionat la singular combinació de substàncies que feia calmar una persona moribunda perquè fos capaç d’apreciar la seva última connexió, en comptes de submergir-se en un estat de pànic. Tanmateix, en Matt no havia reaccionat mai a les coses de la manera que jo m’esperava, per tant, no m’hauria sorprès gens veure que, davant de la mort imminent, estava tranquil com l’aigua estancada.

Em va mirar.

—Aquest és el nostre primer concert de Chase Wolcott, oi?

—Sí —vaig dir—. Ho sé perquè d’aquí a poc la noia del teu costat et farà una cremada amb el cigarret.

—Ostres, sí, la noia que era una joia. Lapislàtzuli. O potser robí.

—No cal que triïs el tipus de joia.

—És el que dius tu sempre.

El somriure em va desaparèixer de cop. Alguns costums de l’amistat són com la memòria motora, que funciona fins i tot quan tota la resta de coses han canviat. Jo sabia totes les nostres bromes, el funcionament i la coreografia de la nostra amistat. Però això no esborrava el lloc on érem ara. A hores d’ara, qualsevol persona normal ja hauria quequejat la segona disculpa, desesperada per arreglar les coses abans que s’acabés el temps. Qualsevol persona normal també hauria estat plorant, sabent que era l’última vegada que veia en Matt.

«Sigues normal», em deia a mi mateixa, desitjant que em vinguessin les llàgrimes als ulls. «Tan sols ara, tan sols per ell».

—Per què soc aquí, Matt? —vaig preguntar. Els ulls ben secs.

—Que no em volies veure? —va dir.

—No és això. —I no era mentida. Volia i no volia veure’l; volia, perquè aquesta seria l’última vegada que el veuria, i no volia, perquè..., bé, pel que li havia fet. Perquè era massa dolorós i no havia sigut mai el meu fort això d’aguantar el dolor.

—No n’estic pas tan segur, que no sigui això. —Va inclinar el cap—. Mira, és que vull explicar-te una història, simplement. I tindràs paciència amb mi, perquè saps que aquest és l’únic temps de què disposo.

—Matt... —Però era inútil discutir amb ell. Tenia raó, probablement aquell era tot el temps de què disposava.

—Vinga, va. No és aquí on comença la història. —Em va agafar la mà, i l’escena va canviar.

 

 

Vaig reconèixer el cotxe d’en Matt per l’olor: galetes passades i un ambientador ranci amb «olor de cotxe nou» penjat al retrovisor. Sota els meus peus cruixien papers arrugats i patates fregides escampades per terra. A diferència dels cotxes nous, tots elèctrics, aquell era un antic híbrid, de manera que feia un soroll entremig d’un xiulet i un brunzit.

El tauler de comandaments li il·luminava la cara de color blau des de sota i li feia brillar els ulls. Havia acompanyat tots els altres a casa —la gent de la festa que vivia per aquella zona— i m’havia deixat a mi l’última, perquè era la que estava més a prop de casa seva. Ell i jo no havíem parlat mai de debò abans d’aquella nit, quan vam coincidir en una partida de strip poker. Jo havia perdut el jersei i els dos mitjons. Ell estava a punt de perdre els calçotets quan va anunciar que era hora de tornar a casa. Que oportú!

Fins i tot en el record, em vaig ruboritzar pensant en la seva pell nua a la taula de pòquer. Tenia el cos típic d’una persona que acabava de fer l’estirada, llarg i malgirbat i una mica encorbat, com si se sentís incòmode amb l’altura que havia adquirit.

Vaig agafar un dels papers rebregats de terra i el vaig allisar sobre el meu genoll.

—Saps qui són els Chase Wolcott? —vaig preguntar. El paper era la factura del seu nou disc.

—I tant que els conec —va dir, mirant-me—. Me’n vaig comprar el disc el dia que va sortir a la venda.

—Sí, bé, jo el vaig encarregar amb tres mesos d’antelació.

—Però te’l vas comprar en CD?

—No —vaig admetre—. Això és superretro. M’he d’inclinar davant de l’únic fan autèntic que tenen?

Es va posar a riure. Tenia un riure maco, mitja octava més agut que el seu to de veu, força greu. Desprenia una calma que em feia sentir bé, tot i que normalment em trobava incòmoda quan anava en cotxe amb algú que gairebé no coneixia.

—Només acceptaré reverències —va dir.

Va prémer uns quants botons del quadre de comandaments i la música es va engegar. La primera cançó, «Traditional Panic», era més ràpida que les altres, amb una estranya barreja de campanetes i guitarra elèctrica. La cantant era una dona, una veritable contralt que a vegades sonava com un home. M’havia disfressat d’ella en els últims dos Halloweens, i ningú no havia endevinat de qui era la meva disfressa.

—Què en penses? De l’àlbum, vull dir.

—No és pas el meu preferit. És molt més optimista que els seus altres discos; és una mica..., no ho sé, com si fossin massa convencionals, o alguna cosa per l’estil —vaig contestar.

—Vaig llegir un article sobre el guitarrista i líder, el que escriu les cançons. Es veu que ha patit depressions tota la vida, i quan va fer aquest àlbum s’acabava de recuperar d’una temporada força fatal. Està... està molt enamorat de la seva dona, i esperen un fill. Per això ara, quan l’escolto, penso que està molt millor, saps què vull dir?

—Mira, a mi sempre m’ha costat connectar amb les coses positives. —Vaig tamborinar amb els dits sobre el tauler de comandaments. Duia tots els anells posats: un fet de gomes, un antic anell d’aquells que canvia de color segons l’estat d’ànim, un altre fet de resina amb una formiga preservada a dins, i un amb tot de punxes a la part de sobre—. No em fan sentir feliç.

Va arquejar les celles.

—La tristesa i la ira no són els únics sentiments que compten com a sentiments.

—No és pas això el que vas dir —vaig etzibar, desconnectant-nos del record a tots dos i tornant-nos a la realitat de la connexió—. Vas estar una estona en silenci fins que vas arribar al camí d’entrada de casa meva, i llavors em vas preguntar si volia anar a un concert amb tu.

—Però he suposat que voldries saber què pensava en aquell moment concret. —Va arronsar les espatlles, amb les mans repenjades al volant.

—Tot i així, no estic d’acord amb tu sobre aquest àlbum.

—A veure, quant de temps fa que no l’escoltes?

No vaig respondre de seguida. Havia deixat d’escoltar música feia un parell de mesos, quan va començar a perforar-me el pit com una agulla. En canvi, tenia la ràdio engegada tot el dia, en programes de tertúlies, i deixava que aquelles veus suaus em ressonessin a les orelles fins i tot quan no parava atenció al que deien.

—Un quant temps —vaig dir.

—Doncs escolta’l ara.

Ho vaig fer, mirant el nostre barri a través de la finestra. Jo vivia a la part bona i ell a la part dolenta, segons les definicions habituals. Però la casa d’en Matthew, malgrat que era molt petita, sempre desprenia calidesa, plena d’objectes kitsch del passat dels seus pares. Tenien totes les figuretes de fang que en Matthew havia fet de petit a la classe de ceràmica, alineades a l’ampit d’una de les finestres, tot i que estaven pintades amb colors cridaners i eren molt i molt desiguals. En una paret hi havia els tapissos brodats en canemàs de la seva mare, plens de frases sobre la llar i la família.

En canvi, la meva casa, que ara teníem a mà dreta, era majestuosa, amb uns focus que il·luminaven els laterals blancs i uns pilars a la façana que feien pensar en un intent de voler crear un Monticello en miniatura. Vaig recordar, en algun racó molt amagat de la memòria, aquella sensació de temor que vaig sentir quan vam aparcar al camí d’entrada. No havia volgut entrar a casa en aquell moment. I tampoc no hi volia entrar ara.

Durant una estona vaig estar en silenci escoltant el segon tema —«Inertia»—, que era una de les poques cançons d’amor del disc i parlava de la inèrcia que duia el guitarrista cap a la seva dona. La primera vegada que la vaig sentir, vaig pensar que era un sentiment molt poc romàntic aquell, com si simplement l’hagués conegut i s’hi hagués casat perquè alguna força l’empenyia cap a la noia sense poder-ho evitar. En canvi, ara hi captava aquell impuls cap a un objectiu particular, com si tots els fets de la seva vida l’haguessin conduït fins allà. Com si fins i tot els errors i els moments foscos l’haguessin empès cap a ella.

Vaig parpellejar per treure’m les llàgrimes dels ulls.

—Què intentes fer, Matt? —vaig preguntar.

Va arronsar les espatlles.

—Només vull reviure els bons moments amb la meva millor amiga.

—D’acord —vaig contestar—. Doncs porta’ns als teus moments preferits.

—Tu primer.

—D’acord —vaig repetir—. Al capdavall, aquesta és la teva festa.

—Ploraré si em venen ganes de fer-ho —va dir, mentre el cotxe i la seva olor de galetes desapareixien.

 

 

El coneixia de nom, tal com a vegades saps els nom de la gent que va a l’escola amb tu, encara que no hi hagis parlat mai. Coincidíem en un parell de classes, però no ens havíem assegut mai junts, no havíem tingut mai cap conversa.

En l’espai entremig dels nostres records, vaig pensar en el primer cop que el vaig veure, al passadís de l’escola, amb la motxilla penjada a una espatlla, els cabells que li queien arran d’ulls. Llavors duia els cabells una mica llargs i se li arrissaven al voltant de les orelles. Tenia els ulls de color avellana, li destacaven en contrast amb la pell morena —els havia heretat de la seva mare, que era alemanya, no del seu pare, que era mexicà—, i tenia granets a la zona de les galtes. Ara s’havien convertit en cicatrius d’acne que només es veien quan hi havia molta llum, com petits recordatoris de quan teníem catorze anys i la pell greixosa.

Ara, observant com es materialitzava, em preguntava com era que no havia sabut veure des d’aquell primer instant la capacitat d’amistat que tenia aquell noi a dintre seu, com una petita espelma encesa. Per a mi havia sigut una persona més, durant molt de temps. I després s’havia convertit en l’única persona: la que m’entenia i, després, més endavant, l’única que em podia suportar. Ara ningú no m’aguantava. Ni tan sols jo mateixa.

 

 

Primer vaig notar grans de sorra entremig dels dits dels peus —encara calenta del sol, tot i que ja feia hores que s’havia post—, i després em va arribar l’olor agradable de la foguera i vaig sentir els espeternecs. A sota meu hi havia una escorça rugosa, un tronc al costat, i a l’altra banda, en Matt amb els bongos a sobre la falda.

Aquells bongos no eren seus —pel que jo sabia, en Matt no tenia cap mena de tambor—, els havia pispat al nostre amic Jack, i ara els tocava de tant en tant com si volgués fer la guitza. Ja l’havien escridassat tres vegades. En Matt tenia la capacitat de molestar i divertir la gent al mateix temps.

A la meva dreta, les onades picaven contra les roques, unes enormes pedres que la gent pintava amb missatges d’amor, quan la marea baixava. Alguns estaven tan gastats que només en quedaven fragments de lletres. En el meu primer any d’institut vaig fer un treball d’art sobre aquelles roques, les vaig documentar totes, des de la frase més nova fins a la més antiga, mostrant com s’esvaïa l’amor amb el pas del temps. O alguna cosa per l’estil. Ara m’estremia només de pensar-hi. Que ingènua que era, i que pretensiosa.

A l’altra banda de la foguera, en Jack tocava la guitarra, i l’Anna —la meva amiga de tota la vida— cantava una versió melancòlica de «Brilla, brilla, estel petit», rient mentre entonava. Jo tenia un bastó que havia trobat a la bardissa de la vora de la sorra. Li havia arrencat l’escorça i hi havia enganxat un núvol de sucre; ara, el núvol de sucre era una bola de foc.

—O sigui, que el teu pla era malgastar un núvol perfectament bo —em va dir en Matt.

—A veure, saps en què es converteix un núvol quan el deixes cremar? —vaig dir—. No. Perquè no t’hi pots resistir, o sigui que no has arribat mai tan enllà.

—Hi ha coses al món que no necessiten una resposta, ja ho saps. Em dono per ben satisfet si em puc menjar els núvols torradets la resta de la meva vida.

—Per això vas haver de deixar l’art.

—Què vols dir? Perquè no tinc curiositat per saber què passa amb els núvols cremats?

—No! —Vaig riure—. Perquè ets capaç de sentir-te ben satisfet en comptes d’estar... perpètuament inquiet.

Va alçar les celles.

—M’estàs dient que soc un babau? Com un golden retriever o alguna cosa així?

—No! —Vaig brandar el cap—. Vull dir que, per una banda, si fossis un gos, òbviament series un labradoodle...

—Un labradoodle?

—...i per l’altra, si tots fóssim iguals, el món seria ben avorrit.

—Segueixo pensant que t’has posat una mica condescendent. —Va fer una pausa i em va somriure—. Però ho puc passar per alt, perquè és evident que encara estàs en la teva fase adolescent-idealista-estudiant-d’art...

—Fals! —vaig exclamar, assenyalant-lo amb el dit—. La definició de «condescendent» també encaixa en el fet de dir-li a algú que està passant per una fase.

La resposta d’en Matt va ser prendre’m el pal de la mà, bufar les flames que estaven desintegrant el núvol, treure’l de la punta i passar-se’l d’una mà a l’altra fins que es va refredar. Tot seguit, se’l va ficar a la boca, tot socarrimat, però encara enganxifós.

—Apa, s’ha acabat l’experiment —va dir, amb la boca plena—. Au, anem.

—On?

No va contestar, em va agafar pel colze i em va estirar per allunyar-me de la foguera. Quan vam trobar el camí just abans d’arribar a les roques, es va posar a córrer i no vaig tenir cap més remei que seguir-lo. Vaig córrer darrere seu pendent amunt, rient, amb l’aire càlid de l’estiu fregant-me les galtes i fent-me voleiar els cabells.

I després me’n vaig recordar.

Ens estava guiant cap al penya-segat de la duna: un petit espadat de sorra que sobresortia a la vora de l’aigua. Anava contra les normes de la platja saltar des d’allà dalt, però la gent ho feia de totes maneres, sobretot nanos de la nostra edat que encara no havien desenvolupat la part del cervell que pensava en les conseqüències. Un regal i alhora una maledicció.

Vaig veure en Matt que agafava embranzida al penya-segat, volava en l’aire durant uns instants i llavors queia a l’aigua.

Em vaig aturar a uns metres de la vora. Després vaig sentir que reia.

—Au, vinga! —va cridar.

Jo em sentia més còmoda fent només d’observadora d’aquelles trapelleries, convertir-les en un mite dins la meva ment, en una llegenda. Observava la vida per poder-hi trobar una història a dins, això m’ajudava a donar sentit a les coses. Però a vegades em cansava del meu propi cervell, sempre tan inquiet.

Per tant, aquesta vegada no em vaig conformar només a mirar. Vaig retrocedir uns quants passos, vaig agitar les mans tremoloses i em vaig posar a córrer. Vaig anar directa cap a la vora de l’espadat, amb sabates i texans i tot. I llavors, un moment d’infart, ingràvida i lliure.

El vent als turmells, l’estómac encongit, i de cop vaig tallar l’aigua com un ganivet. El corrent em va embolcallar tota. Vaig bellugar les cames com una granota per pujar cap a la superfície.

—Això sí que és autèntic! —va cridar en Matt, quan vaig sortir a la superfície.

Quan les nostres mirades es van trobar vaig recordar on era en realitat. Estirada en un llit d’hospital. Inconscient de l’estona que havia passat.

—A mi també m’agrada aquest record —em va dir, somrient, aquesta vegada dins la connexió i no en el record—. Excepte la part en què em vaig adonar que duia l’antiga cartera del meu pare a la butxaca, just en el moment del salt. Va quedar feta un nyap.

—Ostres —vaig sospirar—. No m’ho vas dir.

Va arronsar les espatlles.

—Només era una cartera.

Això era mentida, és clar. Cap objecte que hagués sigut del pare d’en Matt era «només» una cosa, des que el seu pare ja no hi era.

—Així, aquest és el teu record preferit? —va preguntar.

—És... és... —Vaig fer una pausa, movent les cames per mantenir-me a la superfície. L’aigua estava fresca, però no glaçada—. Mai no hauria fet una cosa així sense tu.

—Saps què? —Es va inclinar enrere, per quedar flotant—. Jo tampoc no ho hauria fet sense tu.

—Et toca a tu —vaig dir—. El teu record preferit. Vinga.

—D’acord. Però no oblidis que ho has volgut tu.

 

 

Sempre havia pensat que era maco. De fet, no podia evitar pensar-ho, tret que m’hagués tapat els ulls cada vegada que el veia. Especialment després que es tallés els cabells ben curts i se li pogués veure la cara, amb aquella mandíbula prominent. Tenia un clotet a la galta esquerra, però no a la dreta, un somriure tort, i les pestanyes llargues.

Em podria haver enamorat d’ell, si no hagués estat sortint amb algú quan ens vam fer amics. I semblava que en Matt sempre estava sortint amb algú. De fet, li vaig fer de consellera exactament amb tres nòvies mentre vam ser amics: la primera va ser la Lauren Gallagher, una gimnasta menuda però exigent, que el feia exasperar; la segona, l’Anna Underhill, la meva amiga des de primària, que no tenia res en comú amb ell, excepte un riure encomanadís, i la tercera, una coneguda de tots dos, la Tori Slaughter (un cognom ben desafortunat), que es va emborratxar i s’ho va muntar amb un altre noi en una festa de Halloween poc després de la seva cinquena cita. Literalment, dues hores després de la seva cinquena cita, la Tori ja tenia la llengua d’un altre noi a dins de la boca. Aquesta va ser la més difícil, perquè després semblava realment afligida, de manera que en Matt va ser incapaç d’enfadar-se amb ella, tampoc quan ho van deixar. En Matt no sabia aferrar-se a la ràbia, ni tan sols quan tenia dret a fer-ho; era un sentiment que se li esmunyia entre els dits com l’aigua. Excepte amb mi. Amb mi va estar enfadat molt més temps del que ho havia estat mai amb cap de les seves nòvies.

Per la meva banda, vaig tenir una petita aventura amb en Paul (sobrenom: Paul l’Espantós, cortesia d’en Matt) que va consistir en unes quantes sessions de morrejades a la platja un estiu, fins que vaig descobrir tota una col·lecció de mocs ressecs enganxats sota la guantera del cotxe que em van tallar el rotllo de cop. Per tant, vaig preferir quedar-me sola.

Segons el que m’havia explicat l’Anna quan sortia amb en Matt, les noies tenien problemes per aconseguir que en Matt deixés de fer bromes durant més de cinc segons seguits, cosa que molestava bastant quan intentaven conèixer-lo més a fons. Jo no el vaig tenir mai, aquest problema.

 

 

Vaig sentir el repic de la pluja i la dringadissa d’unes campanetes de vent, les que hi havia penjades a la porta d’entrada de casa d’en Matt. Tenia els cabells enganxats als costats de la cara. Abans de trucar al timbre, me’ls vaig pentinar enrere amb els dits i em vaig fer una cua. Els duia llargs en aquella època, però ara el seu pes se’m feia estrany. Estava acostumada que em fessin pessigolles a la mandíbula.

En Matt va obrir la porta, de manera que vam quedar separats per la mosquitera. Duia els pantalons curts de gimnàstica —portaven el seu nom escrit a la part del davant, just a sobre el genoll— i una samarreta vella que li anava petita. Tenia ulleres sota els ulls, vaja, unes ulleres més marcades de l’habitual, perquè en Matt sempre feia cara de son, com si s’acabés de llevar d’una migdiada.

Es va girar i va mirar cap a la sala d’estar, on hi havia la seva mare asseguda al sofà mirant la televisió. Va sortir al porxo i va tancar la porta darrere seu.

—Què passa? —va preguntar, i quan li vaig sentir la veu, tan afectada pel dolor, se’m va fer un nus a la gola. Tant en el record com en la connexió. No m’agradava veure’l d’aquella manera.

—Pots sortir una hora? —vaig preguntar.

—Ho sento, Claire, jo... no estic d’humor per sortir a divertir-me, ara.

—Oh, és que no és pas aquesta la intenció. Fes-ho per mi, si us plau.

—D’acord. Vaig a dir-ho a la mare.

Al cap d’un minut ja sortia amb les velles xancletes (enganxades amb cinta adhesiva per sota) i caminàvem tots dos sota la pluja en direcció al cotxe. El camí d’entrada de casa seva era llarg. Amb la calor de l’estiu la bardissa havia crescut molt i omplia el voral, de manera que havia aparcat al carrer.

La casa d’en Matt era vella, petita i humida. Abans tenia una habitació per a ell sol, fins que la seva àvia es va haver de traslladar a viure amb ells, o sigui que ara dormia al sofà de la sala d’estar. Però tot i viure tan estrets, la seva família sempre tenia la casa oberta als convidats, sempre estava disposada a acollir qui fos. El seu pare m’havia dit «filla» tantes vegades que n’havia perdut el compte.

El seu pare feia tot just tres dies que s’havia mort. L’enterrament havia sigut el dia anterior. En Matt va ajudar a portar el taüt, abillat amb un vestit que li anava gros, arnat dels punys, que havia sigut del seu avi. Jo hi vaig anar amb l’Anna i en Jack i tots els altres amics, amb pantalons negres en comptes de vestit —odiava els vestits—, i vam menjar canapès i li vam dir que ens sabia molt greu. Vaig suar tota l’estona perquè els pantalons que duia eren de llana i a casa d’en Matt no tenien aire condicionat, i estava segura que ell ho havia notat a través de la meva camisa quan em va abraçar.

Ens va donar les gràcies per haver vingut, amb aire absent. La seva mare deambulava per la casa tota l’estona amb llàgrimes als ulls, com si hagués oblidat on era i què se suposava que havia de fer.

Ara, tres dies després, en Matt i jo pujàvem al meu cotxe i deixàvem els seients ben molls amb l’aigua de la pluja. Al portagots hi havia dos gots: un amb granissat de cirera (meu) i l’altre amb batut de maduixa (seu). No vaig dir-ne res, i ell tampoc no va preguntar res abans de començar a beure.

Em va sorprendre, mentre rememorava el record, la tranquil·litat amb què estàvem allà asseguts en silenci, escoltant el repic de la pluja i el brunzit de l’eixugaparabrises, sense parlar d’on anàvem ni de què pensàvem cap dels dos. Aquell tipus de silenci entre dues persones era molt menys freqüent que una conversa banal. Jo no l’experimentava amb ningú més.

Vaig conduir per les carreteres xopes d’aigua a poc a poc, en direcció al pàrquing del costat de la platja, i un cop allà, vaig aparcar. El cel s’estava enfosquint, però no perquè vespregés, sinó perquè es refermava la tempesta. Em vaig descordar el cinturó de seguretat.

—Claire, jo...

—No cal que en parlem —vaig interrompre’l—. Si l’únic que et ve de gust és estar-te aquí assegut, acabar-te el batut i després tornar a casa, em sembla perfecte.

Va abaixar la vista cap a la seva falda.

—D’acord —va dir.

Ell també es va descordar el cinturó i va agafar el batut. Ens vam quedar mirant l’aigua, les onades furioses per la tempesta. Un llamp va il·luminar el cel, i vaig notar la vibració del tro al pit i al seient del cotxe. Em vaig beure tot el xarop del granissat; em va quedar la boca tenyida de color vermell cirera.

Un llamp va caure a l’aigua just davant nostre, una línia llarga i brillant des d’un núvol fins a l’horitzó, i vaig somriure.

En Matt va allargar la mà, buscant la meva, i l’hi vaig agafar. Em va venir una esgarrifança quan li vaig notar el tacte de la pell, i no estava segura si l’havia sentit allà, en el record, o si l’estava sentint ara. No l’hauria notat, una cosa així, en aquell moment?

La mà li tremolava mentre plorava, i jo també vaig parpellejar per aclarir-me les llàgrimes, però no el vaig deixar anar. El vaig continuar agafant amb fermesa, fins i tot quan les nostres mans van començar a suar, fins i tot quan el batut se li va escalfar a la falda.

Al cap d’una estona, se’m va acudir que en aquell punt era on s’acabava el moment: en Matt em va deixar anar i jo el vaig tornar cap a casa. Però dins la connexió, en Matt ens va retenir allà, amb les mans agafades, calentes i fermes. I no el vaig deixar anar.

En Matt va deixar el batut desfet als seus peus i es va eixugar les llàgrimes amb la mà.

—Aquest és el teu record preferit? —vaig preguntar en veu baixa.

—Tu sabies exactament què havies de fer —va dir, també en veu baixa—. La gent esperava alguna cosa de mi, volien que els assegurés que estava bé, tot i que estava fatal. O volien ajudar-me a fer-ho més fàcil per a mi, com si perdre el teu pare fos una cosa fàcil. —Va brandar el cap—. En canvi tu només volies fer-me saber que eres allà.

—Bé —vaig dir—, és que no sabia gaire què dir.

Era més que això, per descomptat. No suportava quan estava preocupada i la gent intentava tranquil·litzar-me, com si entaforessin el meu malestar en una capsa i me la tornessin dient: «Ho veus? No n’hi ha per a tant!». I no volia fer-li això, a en Matt.

—Ningú no sap què dir —va continuar—. Però tothom s’entesta a fer un esforç per trobar les paraules, oi? Merda.

La gent veia en Matt d’una manera particular: era el noi que no parava de fer bromes que no eren bromes, el noi que es burlava i es ficava amb tu fins que tenies ganes d’estrangular-lo. Sempre somrient. Però jo coneixia una persona diferent en ell. La que feia l’esmorzar per a la seva mare cada dissabte, la que discutia amb mi sobre art i música i el sentit de les coses. L’única persona en qui confiava perquè em digués quan era pretensiosa o ingènua. Em preguntava si era l’única que tenia accés a aquesta part de la seva personalitat. Que tenia accés a tot ell en conjunt.

—Ara, mirant enrere, m’adono que aquest també és un dels meus records menys preferits. —Va apartar la mà i va desviar la mirada—. No perquè sigui dolorós, sinó perquè em recorda que quan jo estava malament, tu vas saber com fer-me costat... Però quan tu estaves malament, jo et vaig abandonar.

Em vaig estremir per la brutalitat de la frase, com si m’hagués clavat una bufetada.

—No... —vaig començar—. No t’ho vaig posar fàcil. En soc conscient.

Vam tornar a quedar en silenci. La pluja queia amb força, implacable, contra el sostre del cotxe. Mirava com rebotava en el parabrisa, que havia convertit el mar en un quadre abstracte, en una taca de color.

—Estava preocupat per tu —va dir ell—. En comptes d’enfadar-me, t’ho hauria d’haver dit i ja està.

Vaig intentar pronunciar les paraules que volia dir: «No pateixis per mi. Estic bé». Volia somriure i tocar-li el braç i fer una broma. Al capdavall, era la seva última connexió. Es tractava d’ell, no de mi; es tractava dels últims moments que probablement podríem compartir, perquè estava a punt de morir-se.

—Encara estic preocupat per tu —va dir, en veure que jo no contestava.

 

 

No el vaig deixar entrar en aquest record; el record. Era estranya la importància que tenia la voluntat en la tecnologia de la connexió, en aquell curiós espai entremig de les nostres consciències. Havia d’invocar un record, com si estirés un fil de pescar, per atraure’ns a tots dos cap allà. Si no ho feia, em quedava sola mentalment durant uns instants que semblaven llarguíssims, gairebé eterns.

Després de la mort del pare d’en Matt hi va haver la vetlla i l’enterrament. Algunes persones de l’església d’en Matt i de la feina de la seva mare els van dur menjar; algunes noies van intentar més d’una vegada fer sortir en Matt de casa, implicant-m’hi a mi, l’Anna i en Jack i una pistola d’aigua apuntant contra la finestra de la sala d’estar. Després va venir el procés llarg i feixuc d’ordenar les possessions del seu pare i decidir quines es quedaven i quines donaven. Jo era a casa seva mentre la seva mare plorava entre piles de roba, i en Matt i jo fèiem veure que no ens n’adonàvem. Amb el temps, va semblar que el dolor s’esmorteïa, i la seva mare somreia més, i en Matt va tornar al món, no exactament igual que abans, però se’l veia ferm.

I llavors va tornar la meva mare.

Jo tenia dues mares: la que m’havia criat des de la infantesa, i la que havia abandonat el meu pare sense dir res quan jo tenia cinc anys; simplement, va fer les maletes i va desaparèixer amb el vell Toyota. Va tornar quan jo tenia catorze anys, més pleneta i més vella que quan el meu pare la va veure per última vegada, però, a part d’això, igual que abans.

El pare em va insistir que havia de passar temps amb ella, i ella em va dur a la seva cambra fosca, a una hora d’on vivíem, per ensenyar-me fotografies que havia fet. La majoria eren de persones captades amb expressions naturals o en moments en què no s’imaginaven que algú els estigués mirant. Algunes eren borroses, però totes eren interessants. Les tocava lleument, agafant-les per una punta, en aquella habitació il·luminada de color vermell mentre em parlava de cada imatge, de les seves preferides i de les no tan preferides.

M’odiava a mi mateixa pel fet que m’agradessin aquelles fotografies. Odiava ser en aquella estança fosca, triant les mateixes imatges preferides que ella, parlant amb ella en aquell llenguatge secret de l’art. Però no podia evitar estimar-la, perquè els gens compartits també significaven cors compartits, i era absurd lluitar-hi en contra.

La vaig veure unes quantes vegades, i llavors un dia va tornar a desaparèixer. Una altra vegada sense avisar, sense comiats, sense deixar cap adreça, sense explicacions. L’habitació fosca buida, la casa llogada a una altra gent. No quedava cap prova del seu pas per allà.

De fet, no l’havia «tingut» mai, o sigui que no era just considerar que l’havia perdut. I la meva madrastra, que era la meva mare de debò en tots els sentits, continuava allà, una mica distant, però m’estimava. No tenia dret a sentir-me abatuda, em deia a mi mateixa, i a més, no ho volia.

Tot i això, em vaig tancar en mi mateixa com un animal que s’amaga sota terra i s’arrauleix buscant escalfor. Vaig començar a adormir-me a classe, a adormir-me sobre els deures. Em despertava a mitja nit amb un nus a l’estómac i un plor incontenible. Vaig deixar de sortir els divendres a la nit, i després els dissabtes, i després els dies de cada dia. L’escriptori que tenia estrictament reservat per als projectes d’art va quedar inutilitzat. La mare —o madrastra, o el que fos— em va dur a un especialista en fatiga crònica. L’home em va fer proves d’anèmia. Ella passava hores connectada a internet buscant informació sobre malalties, fins que un metge finalment va suggerir que tenia una depressió. Vaig sortir de la consulta amb una recepta que se suposava que ho havia de resoldre tot. Però no la vaig fer servir mai.

Va ser a l’escola, de tots els llocs possibles, on en Matt i jo vam trobar el nostre final. Fa tres mesos. Estàvem ell i jo sols a l’hora de dinar, al mes d’abril, i hi havia l’aire condicionat engegat a tot drap, de manera que vam anar a seure sota una pomera al jardí de fora. Durant les últimes setmanes jo havia passat les hores de dinar dormint a la biblioteca, amb l’excusa que havia de fer deures, però aquell dia en Matt va insistir perquè dinés amb ell.

Va intentar donar-me conversa, però no hi havia manera de concentrar-me en el que deia, o sigui que bàsicament em limitava a mastegar. En un moment determinat, em va caure la taronja i va marxar rodolant fins a les arrels d’uns arbres d’allà a la vora. Vaig estirar el braç per agafar-la, em va pujar la màniga i va deixar al descobert una ferida recent, curada però inconfusible. M’havia hagut de clavar una fulla afilada per sentir-me plena d’alguna cosa; la ràfega d’adrenalina, de dolor, era millor que la buidor que sentia sempre a dins meu. Abans ja m’havia preocupat d’esbrinar com l’havia d’esterilitzar i fins on podia arribar per no perforar-me res essencial. Només volia saber, volia que el meu cos em digués que encara era viva.

No em vaig molestar a donar-li explicacions. En Matt no era pas estúpid. No s’empassaria que m’havia tallat mentre em depilava o alguna cosa per l’estil. Com si també em depilés els braços.

—Que has deixat els medicaments? —va preguntar, amb veu greu.

—Què ets ara tu, el meu pare? —Em vaig abaixar la màniga i em vaig posar la taronja a la falda—. Deixa-ho córrer, Matt.

—Però els has deixat, o no?

—No. No els he deixat. Perquè mai no me’ls he començat a prendre.

—Què? —Em va mirar amb les celles arrufades—. Tens un metge que et diu que tens un problema i tu ni tan sols proves la solució?

—El metge vol que sigui com la resta de la gent. Jo no soc cap problema.

—No, ets una nena que es nega a prendre les seves vitamines —va dir, incrèdul.

—No em fa falta drogar-me només perquè no em comporto com l’altra gent vol!

—Gent com ara jo?

Vaig arronsar les espatlles.

—Vaja, o sigui que m’estàs dient que sentir-te com una merda tota l’estona és una elecció. —Tenia la cara vermella—. Perdona’m, no ho sabia.

—Et penses que vull omplir-me el cos de productes químics per estar entumida tota l’estona? —li vaig etzibar—. Com se suposa que puc ser jo mateixa si un medicament altera la química del meu cervell? Com vols que faci o digui res de profit si pràcticament m’han lobotomitzat?

—Això no és el que...

—Para de discutir com si ho sabessis tot de mi! El fet que tinguis aquest trumfo emocional amagat a la màniga no vol dir que puguis decidir sobre l’estat mental dels altres.

—Un trumfo emocional? Què t’empatolles? —va exclamar, amb les celles alçades.

—Doncs això! —vaig replicar—. Com vols que jo pugui tenir un problema de debò si estic parlant amb en Matt «El Meu Pare es va Morir» Hernandez?

Simplement... em va sortir. Sense pensar.

Sabia que en Matt no utilitzava la mort del seu pare com a eina per manipular els altres. L’hi vaig dir només per fer-li mal. Havia passat un any, però per dins ell encara estava afligit, i se n’avergonyia. Això també ho sabia. Entre nosaltres hi havia el record ben viu d’ell plorant dins del cotxe mentre se m’aferrava a la mà.

Després de setmanes d’ignorar els seus missatges, de mentir-li dient que no podia sortir a fer un tomb, i de replicar per cada cosa que em deia, suposo que el fet que utilitzés la mort del seu pare contra ell va ser la gota que va fer vessar el got. No el culpava. A més, gairebé era com un acte reflex culpar-me a mi mateixa de tot.

—Matt... —vaig començar a dir.

—Mira, saps què? —va dir, mentre s’aixecava—. Fes el que vulguis. Jo ja en tinc prou.

 

 

—M’he equivocat —va dir en Matt, i la seva boca va ser la primera cosa que es va materialitzar en el nou record, amb el llavi inferior més gros que el superior, una mica de perfil, afavorint el costat del clotet—. Hauria d’haver començat la història aquí.

Érem a l’aula d’art. Era tota de color blanc i sempre feia olor de pintura i ceres. Hi havia unes prestatgeries que ocupaven tota la paret del fons, on els alumnes, al final de cada classe, deixaven els seus projectes perquè s’eixuguessin. Abans que comencés a suspendre art perquè no havia entregat dos dels meus projectes, venia aquí sortint de classe en dies alternatius per treballar. M’agradava el brunzit dels llums, la pau de l’entorn. La pau no era una cosa que sabés trobar fàcilment.

Els meus companys de classe estaven col·locats en semicercle davant meu. Jo estava asseguda en una cadira, tenia una taula a la dreta i uns cables que anaven des dels elèctrodes que duia al cap fins a una màquina que hi havia al meu costat. La pantalla estava de cara als meus companys de classe. Fins i tot sense els elèctrodes, podia saber quants anys tenia llavors: el meu primer any d’institut estava obsessionada a pintar-me les ungles de colors cada vegada més lletjos i cridaners, com verd llima, porpra brillant, blau elèctric i taronja llampant. M’agradava agafar una cosa que suposadament era bonica i tornar-la lletja. O interessant. A vegades no distingia la diferència entre les dues coses.

Aquell va ser el meu segon gran projecte d’art en el primer any d’institut, després de les fotografies de les roques amb missatges d’amor. Em fascinava l’interior del cervell, com si pogués donar-me explicacions de tot el que havia passat i estava passant a dintre meu. En un sobtat rampell d’inspiració, vaig demanar una beca per poder comprar aquell equipament portàtil, a l’avantguarda dels avenços mèdics en neurociència. Un metge em va explicar com funcionava en una sessió d’unes quantes hores un dia sortint de classe, i poc després em vaig endur la màquina a l’aula d’art.

No vaig explicar-ne res, simplement em vaig connectar a la màquina i vaig mostrar als companys de curs les meves ones cerebrals i com podia alterar-les. Primer vaig fer un exercici de relaxament, perquè veiessin el meu cervell en estat de meditació; després vaig resoldre problemes de matemàtiques. Vaig escoltar un dels meus humoristes preferits. Vaig explicar el meu record més vergonyós: el dia que vaig esternudar i se’m va omplir la cara de mocs durant una presentació de classe quan feia sisè de primària. Les ones del cervell oscil·laven i canviaven depenent del que feia.

Vaig mantenir les ones cerebrals aïllades de la confusió emocional: la decepció perquè la meva mare no va baixar a esmorzar aquell dia quan jo tenia cinc anys, l’espai buit que solia ocupar el seu cotxe al camí d’entrada. Vaig mantenir en secret el caos del meu cor i les meves entranyes. L’únic que m’interessava era mostrar el mecanisme de la meva ment, com els engranatges d’un rellotge.

Quan vaig acabar, la classe em va oferir uns quants aplaudiments. No gaire entusiastes, però això no era cap sorpresa. No els agradava mai res del que jo feia. Una de les noies va alçar la mà i va preguntar:

—Mmm... Senyor Gregory? Això representa que és art? Perquè l’únic que ha fet ha sigut mostrar-nos el seu cervell.

—És una performance artística, Jessa —va contestar el senyor Gregory, mentre es treia les ulleres—. Pensa en el que tu mateixa acabes de dir: ens ha mostrat el seu cervell. Un acte de vulnerabilitat. Això és insòlit, tant en la vida com en l’art. I per sobre de tot, l’art és vulnerable i valent.

Em va picar l’ullet. El senyor Gregory formava part de la pau que es respirava en aquella aula. Sempre semblava que comprenia què volia transmetre, encara que em costés expressar-ho.

—Per què som aquí? —vaig preguntar a en Matthew de la connexió—. Si encara no ens coneixíem.

En Matt estava assegut al fons de l’aula, en un costat, amb el cap inclinat sobre una llibreta. Em va somriure dins la connexió. Clotets a les galtes, arruguetes al voltant dels ulls, un flaix de dents blanques.

—Aquí és on va començar la nostra història —va dir—. Eres tan... Vull dir que les opinions dels altres eren completament irrellevants per a tu. Era com si mentre tothom estava escoltant una cançó, tu n’estiguessis escoltant una altra. I, ostres, això em va encantar! Ho volia per a mi.

Em va fer sentir estranya, una mica ingràvida, com si m’estigués convertint en paper de seda amb ales de papallona.

—Et penses que no m’importava el que pensessin de mi? —Vaig brandar el cap. No podia deixar que tingués una idea de mi que no era certa, ara no—. És clar que m’importava. Encara ara em fa vergonya quan hi penso.

—Molt bé —va contestar—. Però vaig anar a aquella festa de segon perquè em vaig assabentar que tu hi anaves i... et volia conèixer. Em va encantar aquest projecte. M’agradava tot el que feies a classe d’art. Em va fer la sensació que t’havies obert a mi, i et volia correspondre.

Em vaig notar l’escalfor a les galtes.

—No m’ho vas dir mai, això.

—Home, acabes de dir que pensar en els antics projectes et fa vergonya —va contestar, arronsant les espatlles—. Per això no te’n vaig parlar mai.

—Això era el que m’amoïnava, saps? —vaig dir, en veu baixa—. De la medicació, vull dir. Em feia por que si me la prenia ja no pogués fer això, art. Vull dir que sentir coses, sentir coses intenses, en part és el que m’impulsa a fer coses.

—Creus que no pots trobar-te millor i alhora fer una bona feina?

—No ho sé. —Em vaig mossegar el llavi—. Estic acostumada a ser així. Volàtil. Com un sac de nervis amb cames. Em fa por que si em treuen els moments alts, i també els baixos, especialment els baixos, ja no hi haurà res interessant en mi.

—Claire. —Es va aixecar, va avançar entremig de les cadires i es va ajupir davant meu, amb les mans sobre els meus genolls—. Aquest sac de nervis no ets tu. És només aquesta cosa que viu a dins del teu cap, dient-te mentides. Si te’n deslliuressis... pensa en tot el que podries fer. Pensa en el que podries ser.

—Però, i si... i si em prenc la medicació i em converteixo en una persona insípida i entumida? —vaig dir, amb un nus a la gola.

—Se suposa que no ho farà, això. I, si ho fa, ja provaràs una altra cosa. —Em va estrènyer els genolls amb les mans—. A més, em pots assegurar que «insípida» és gaire diferent de com et sents ara?

No vaig dir res. La major part del temps estava tan a punt de caure en el lloc més fosc i més buit de dintre meu que intentava no sentir res en absolut. Per tant, l’única diferència entre això i una mena d’estat d’insipidesa per la medicació, era que sabia que podia arribar a aquell lloc si ho necessitava, o fins i tot sense necessitar-ho. I en aquell lloc, em deia a mi mateixa, era on hi havia el meu veritable jo. I on hi havia l’art.

Però potser... potser m’equivocava. Estava convençuda que si el meu cervell canviava perdria el meu art, però potser era al contrari, potser descobriria un nou art. Potser sense aquell petit monstre dins del cervell podria fer més, i no menys. Suposo que això era igualment probable. Però creia més en el meu possible destí que no pas en la meva possible curació.

—Escolta, és ben normal voler estar més bé. —Em va tocar la mà.

No sabia per què, però tot i ser unes paraules ben simples, em perforaven tal com ho feia la música en aquell moment. Com una agulla clavada a l’estèrnum i que em penetrava el cor. No em vaig molestar a amagar-me les llàgrimes. En comptes de reprimir-me-les, de contenir-me aquella sensació punyent, em vaig deixar arrossegar pel dolor.

—Però com em puc trobar més bé, ara? —Em vaig tapar els ulls—. Com puc..., com vols que estigui mai bé, si et mors?

Plorava de la mateixa manera que ell havia plorat aquell dia al meu cotxe, i li agafava les mans, que encara les tenia a sobre de la meva falda. Va enllaçar els seus dits amb els meus i me’ls va estrènyer fort.

—Perquè ho has de fer, i ja està —va dir.

—Qui ho diu? —vaig preguntar, de mala manera—. Qui ho diu que hagi de sentir res?

—Jo. Et vaig triar com una de les meves últimes visites perquè... volia tenir una última oportunitat per dir-te que vals molt més que tot aquest teu dolor. —Em va passar els dits pels artells tensos—. Tindràs tots aquests records. I duraran més que el teu dolor, t’ho prometo, i algun dia podràs recordar-los i imaginar-te que soc al teu costat una altra vegada.

—Potser t’equivoques calculant la meva capacitat per suportar el dolor —vaig dir, rient entre sanglots—. Estàs davant d’una deprimida de nivell professional.

—Perdràs algunes persones pel camí —va dir, ignorant la broma d’una cosa ben real—. Però això no vol dir que no valgui la pena lluitar. En absolut.

No me’l creia del tot. Però gairebé.

—No te’n vagis —vaig xiuxiuejar.

 

 

Després d’això, el vaig portar de nou al mar, a les onades que reflectien la lluna, al lloc on ens havíem quedat surant just després de saltar del penya-segat. Tenia les sabates plenes d’aigua i notava que els peus em pesaven, de manera que em costava mantenir-me a la superfície.

—Tens tot el maquillatge escampat per la cara —va dir ell, mig rient—. Sembla que t’hagin clavat un cop de puny als ulls.

—Mira qui parla, a tu se’t transparenten els mugrons amb aquesta camisa.

—Claire Lowell, m’estàs mirant els mugrons?

—Sempre.

Ens vam posar a riure, i les rialles van ressonar per la superfície de l’aigua. Després em vaig llançar a sobre seu, però no per enfonsar-lo —tot i que es va encongir com si gairebé s’ho esperés—, sinó per passar-li els braços al voltant del coll. Ell em va agafar, aguantant-me per l’esquena, amb els dits entrellaçats a la meva cintura.

—Et trobaré a faltar —vaig dir, mirant-lo fixament. Abraçada a ell d’aquella manera, tornava a sentir-me com si fos de paper, closca d’ou i sucre fi i una fulla de tardor. Com és que no m’havia adonat d’aquest sentiment la primera vegada?

Era la cosa més intensa que havia sentit des de feia dies, setmanes, mesos.

—Ha sigut una història maca, oi? —va dir ell—. La nostra història, vull dir.

—La millor.

Em va fer un petó a la vora de l’orella, i amb la seva galta encara enganxada a la meva, va xiuxiuejar:

—Ho saps, que t’estimo, oi?

I llavors va parar de moure les cames, i tots dos ens vam enfonsar junts entre les onades.

 

 

Quan em vaig despertar a l’habitació de l’hospital, una infermera desconeguda em va treure la via del braç i em va posar una bola de cotó fluix amb esparadrap al plec del colze. La doctora Albertson va venir per comprovar que hagués finalitzat el procediment amb totes les facultats intactes. Em vaig fixar en les seves ungles blaves per tranquil·litzar-me mentre ella parlava.

Quan va dir que ja me’n podia anar, vaig marxar esperitada i vaig descuidar-me el jersei allà, com la Ventafocs amb la seva sabata de vidre. I potser, vaig pensar, no se la va descuidar expressament perquè el príncep la trobés... sinó perquè tenia tanta pressa per fugir del dolor que li produïa no aconseguir mai res del que volia, que tant li feia el que perdés pel camí.

Era gairebé de dia quan vaig sortir de l’hospital. Vaig anar per una porta lateral per no trobar-me amb cap familiar d’en Matt. No tenia ganes de tornar a casa, de manera que vaig anar fins a la platja i vaig aparcar al mateix lloc on havia portat en Matt a veure la tempesta. Però aquesta vegada estava sola, i em notava una sensació molt estranya al pit, m’ofegava, com si estigués a punt de desmaiar-me.

La meva ment tenia un mantra per a moments com aquest: «No sentis res» —deia—. «No sentis res i així tot serà més fàcil. Excava i cobreix-te de terra. Arrauleix-te per mantenir l’escalfor, i fes veure que la resta del món no es mou. Fes veure que estàs sola, sota terra, on el dolor no et pot atrapar».

Ulls invidents mirant en la foscor. Batecs del cor alentits. Un cadàver viu és millor que un cor moribund.

El problema d’aquest mantra era que un cop havia excavat, sovint no trobava el camí de sortida, excepte a la vora d’una fulla afilada, que em treia de l’entumiment i em feia sentir alguna cosa.

Però tot d’una, mentre escoltava les onades, vaig pensar que no era just no sentir res per en Matt. S’havia guanyat la meva pena, com a mínim, encara que això fos l’única cosa que tenia per donar-li.

Vaig alçar una mà tremolosa, vaig acostar-la als botons del volum del cotxe i vaig prémer el signe més fins que es va sentir la música pels altaveus. Va sonar l’àlbum correcte, és clar, les campanetes i la guitarra elèctrica competien amb el suau brogit del mar.

Vaig repenjar el cap al volant i vaig escoltar «Traditional Panic» mentre sortia el sol.

 

 

El mòbil em va despertar amb un sobresalt. M’havia quedat adormida al cotxe, amb el cap sobre el volant. El sol ja estava ben alt, i estava xopa de suor per la calor que feia a fora. Vaig mirar el meu reflex al retrovisor mentre contestava, i vaig veure que tenia la costura del volant marcada al front. Em vaig fregar la pell per treure’m la marca.

—Què passa, mare? —vaig preguntar.

—Encara ets a l’hospital?

—No, m’he quedat adormida a l’aparcament del costat de la platja.

—És una broma, això? No sé detectar-ho per telèfon.

—No, és de debò. Què passa?

—Truco per dir-te que ja l’han operat —va dir—. En Matt se n’ha sortit. Encara no estan segurs que es desperti, però almenys és un primer pas.

—Que... què? —vaig exclamar, entretancant els ulls perquè el reflex del sol sobre l’aigua del mar m’enlluernava—. Però les analítiques...

—Les estadístiques no ho són tot, reina. En el cas d’un entre deu, sempre hi ha un «un», i aquesta vegada ens ha tocat.

És ben estrany somriure tan intensament que et fa mal la cara i plorar alhora.

—Estàs bé? —va preguntar la mare—. T’has quedat callada de cop.

—No —vaig contestar—. La veritat és que no.

 

 

Ningú no m’havia dit que fossin tan petits els antidepressius, de manera que va ser tota una sorpresa la primera vegada que me’n vaig posar un a la mà.

Com era possible que em fes tanta por aquella coseta tan minúscula i bonica de color groc clar? Com era possible que em fes més por aquella pastilla que el plor que m’aclaparava i em feia desplomar de genolls a la dutxa?

Però en el seu comiat, ell m’havia demanat que ho intentés. Prova-ho.

I m’estimava. D’acord, potser només m’estimava com un amic, o un germà, o potser volia dir alguna altra cosa. Era impossible saber-ho. El que sabia era que l’amor era com una petita cuca de llum a la llunyania, que titil·lava just quan ho necessitava. Fins i tot en el seu son forçat, el seu cos destrossat per l’accident i apedaçat operació rere operació, em parlava.

Prova-ho.

O sigui que ho vaig fer, mentre tots esperàvem a veure si es despertava. Vaig ser prou valenta per prendre’m les pastilles. Per anar al metge cada setmana i obligar-me a mi mateixa a no mentir quan em preguntava com estava. Per menjar a les hores dels àpats i dutxar-me i suportar l’escola d’estiu. Per llevar-me després d’haver dormit vuit hores en comptes de deixar que el son m’engolís durant tot el dia.

Quan li vaig parlar al metge sobre l’última connexió, només em van sortir paraules de penediment. Aquella connexió m’havia mostrat coses que no havia vist mai abans, tot i que vist en perspectiva semblaven d’allò més òbvies. Hi havia coses que li hauria d’haver dit, per si de cas no es despertava. Ara, només em quedava tenir l’esperança que ja les sabés.

 

 

I es va despertar.

Es va despertar l’última setmana d’estiu, quan feia un temps tan humit que em canviava de brusa dos cops al dia per no anar xopa de suor. El sol m’havia deixat tot el nas pigat i els ulls entretancats de manera permanent. Faltava només una setmana per començar l’últim any d’institut, però per a mi no significava res sense ell.

Quan la mare d’en Matt em va dir que podia anar-lo a veure, vaig carregar la caixa amb els estris d’art al cotxe i me’n vaig anar cap a l’hospital. Vaig aparcar a la lletra C, com sempre, perquè així segur que després me’n recordaria. C era el meu renec preferit.

Vaig endur-me la caixa cap a dins de l’edifici i em vaig registrar al taulell de l’entrada, tal com se suposava que havia de fer. La dona amb cara d’avorrida va imprimir-me una targeta d’identificació sense ni tan sols mirar-me. Me la vaig plantar a la brusa, que m’havia estampat jo mateixa tirant lleixiu en alguns punts perquè quedés a clapes d’un taronja vermellós. Era el segon intent. En el primer, havia destenyit accidentalment just la part del pit, i no havia quedat gens bé.

Vaig caminar lentament cap a l’habitació d’en Matt mentre intentava tranquil·litzar-me fent respiracions profundes. La seva mare m’havia dit el número almenys quatre vegades, a més d’un parell d’indicacions que juntes no tenien ni cap ni peus. Vaig preguntar al control d’infermeria i la noia em va assenyalar l’última habitació a l’esquerra.

La doctora Albertson era a fora d’una de les habitacions, fullejant un informe. Em va mirar i no em va reconèixer. Probablement atenia tantes persones durant el procés de les últimes connexions que era impossible que se’n pogués recordar. Quan es va girar, li vaig poder veure les ungles, que ja no eren blaves sinó d’un to verd elèctric, com l’ungla del meu dit polze, que se m’estava escantellant. Una dona que compartia els meus gustos.

Vaig entrar a l’habitació d’en Matt. Estava estirat al llit amb els ulls tancats. Però només dormia, no estava en coma, segons el que m’havien dit. S’havia despertat la setmana anterior, al principi massa desorientat perquè poguessin estar segurs que es recuperaria. Però de mica en mica s’havia anat refent.

Aparentment. Jo només m’ho creuria quan ho veiés amb els meus propis ulls, i encara.

Vaig deixar la caixa a terra i vaig obrir la tapa. Aquell projecte concret tenia un munt de peces. Vaig agafar el carret on posaven la safata del menjar i la tauleta de nit i els vaig posar de costat. Vaig buscar un endoll per als altaveus i el vell reproductor de CD que havia comprat per internet. Era de color porpra brillant i tot ple d’adhesius.

En algun moment mentre estava fent tots aquests preparatius, en Matt va obrir els ulls i em va mirar. Va girar el cap a poc a poc —encara se li estava recuperant la columna de l’accident—, però ho va fer. Se li van tensar els dits. Em vaig empassar un somriure i un sanglot fent un esforç per mostrar una expressió neutra.

—Claire —va dir, i em vaig estremir quan vaig sentir que pronunciava el meu nom. Em reconeixia—. Crec que he somiat amb tu. O he tingut una sèrie de somnis, en un ordre molt precís, definits per...

—Xiiiit. Estic fent una obra d’art.

—Ah —va fer—. Perdona’m. Jo m’estic recuperant d’una mena de mort.

—Era massa aviat —vaig respondre.

—Ho sento. Mecanisme de supervivència.

Vaig seure al seu costat i em vaig començar a descordar la brusa.

En Matt va alçar les celles.

—Què fas?

—Feina. M’he d’enganxar tots aquests elèctrodes al pit. Te’n recordes? —Vaig alçar els elèctrodes units als cables. Eren els que havia fet servir a classe d’art per a la mostra de les meves ones cerebrals—. I també vull assegurar-me que això sortirà bé.

—Assegurar-te que... Escolta, que m’han tornat a dopar?

—No. Si t’haguessin dopat, estaries al·lucinant que vaig sense la brusa, no? —Vaig somriure i vaig posar un elèctrode a la banda dreta del meu pit i un altre just a sota. Aquests dos enregistrarien els batecs del cor.

—Sense comentaris —va dir—. Veig que portes uns sostenidors molt femenins.

Eren de color blau marí amb un estampat de floretes blanques i roses. Me’ls havia reservat tota la setmana per posar-me’ls avui, tot i que eren els meus preferits i sempre solia posar-me’ls l’endemà d’haver rentat la roba.

—Que no m’agradin els vestits no vol dir que no m’agradin les flors —vaig replicar—. Molt bé, ara no parlis.

Vaig engegar els altaveus, que estaven connectats directament als elèctrodes que tenia al pit. Es va començar a sentir el batec del meu cor, regular i constant. Vaig respirar fondo, aspirant pel nas i expirant per la boca. Tot seguit, vaig engegar el reproductor de CD i vaig posar la segona pista: «Inertia», de Chase Wolcott.

Inertia

I’m carried in a straight line toward you

A force I can’t resist; don’t want to resist

Carried straight toward you.1

La bateria tocava a un ritme constant, les guitarres palpitaven, tocant una melodia propulsora i circular. El batec del meu cor va reaccionar i es va anar accelerant a mesura que escoltava el tema.

—El teu cor... —va dir—. Que ara t’agrada, aquesta cançó?

—Ja et vaig dir que els medicaments m’afectarien el cap —vaig respondre en veu baixa—. Però tot just m’hi estic adaptant, o sigui que no t’emocionis gaire. Pot ser que qualsevol dia d’aquests torni a odiar aquest àlbum.

—Els medicaments —va repetir—. Així, fas el tractament?

—Encara m’estan ajustant les dosis, però sí, he començat un tractament en part gràcies als ànims d’un noi que conec —vaig contestar—. Fins ara, els efectes secundaris inclouen mals de cap i nàusees i una sensació que la vida podria anar bé, al capdavall. Aquest últim és el més empipador.

Li va aparèixer el clotet a la galta.

—Si creus que aquests batecs del cor són genials, t’ensenyaré una cosa encara més fascinant. —Vaig apagar la música.

—D’acord —va dir, mig aclucant els ulls, desconfiat.

Em vaig aixecar i vaig acostar-li la mà a l’espatlla. Els batecs es van accelerar a través dels altaveus. Em vaig inclinar i vaig posar els llavis sobre els seus.

La seva boca es va moure i finalment va reaccionar. Va alçar una mà cap a la meva galta, em va apartar els cabells de la cara i va buscar la corba del coll.

El meu cor era com un tren a tota marxa. Aquella cosa del meu interior —aquell òrgan pulsatiu que em confirmava que era viva, que estava bé, que estava definint molt millor la meva vida— era la banda sonora del nostre primer petó, i era molt millor que qualsevol tipus de música, per molt bo que fos el grup.

—L’art —vaig dir quan ens vam separar— és vulnerable i valent alhora.

Vaig seure a la vora del llit, just al costat de la seva cintura, amb cautela. Els seus ulls de color avellana seguien tots els meus moviments. No hi havia cap indici de somriure als seus llavis, ni al seu front arrugat.

—L’última visita representa que et dona l’oportunitat de dir tot el que li has de dir a una persona abans que se’n vagi —vaig dir—. Però quan vaig marxar d’aquí, pensant que estaves a punt de deixar-me per sempre, em vaig adonar que hi havia una cosa que encara no t’havia dit.

Vaig agafar l’edredó entre el dit polze i l’índex. Tot d’una em tornava a inundar la timidesa. Els batecs del cor se m’acceleraven, cada vegada més ràpid.

—Doncs... —va començar a dir en veu baixa—, digue-ho ara.

—D’acord. —Em vaig aclarir la gola—. D’acord, ho faré. T’ho diré.

Va fer un somriure dels seus.

—Claire... m’estimes?

—Sí —vaig contestar—. T’estimo.

Va tancar els ulls, tan sols un segon, i se li va formar un lleu somriure als llavis.

—Aquests sostenidors són un punt a favor —va dir—, però no calia que t’asseguressis que això et sortiria bé. —Se li va eixamplar encara més el somriure—. Perquè sempre tot m’ha arrossegat cap a tu.

Vaig somriure. Vaig allargar la mà per engegar el reproductor de CD. Em vaig estirar al seu costat al llit de l’hospital, vigilant molt de no fer-li mal.

Ell em va acariciar els cabells i em va fer un petó. En silenci, perquè no calien les paraules, vam tornar a escoltar «Inertia» en repetició.