CAPÍTOL 3

L’Eiden dormia tan profundament que semblava que no s’arribaria a despertar mai més. La seva germana estava ajaguda al seu costat i li agafava la mà intentant transmetre-li tot el seu amor. Mentrestant, els altres havien decidit passar a l’acció. El drac ho estava arrasant tot i havia arribat l’hora de frenar-lo, o acabaria trobant l’Eiden.

En Mako, però, no ho veia gens clar. Com podien lluitar cinc sirenes contra un drac impressionant capaç de calcinar-los en un segon? Per no parlar d’aquells enormes ullals i la mirada gèlida...

—Marxem ja? —va preguntar la Diana, impacient.

Amb l’Eiden malalt, cada minut que passava se li feia insuportable. La missió suïcida havia estat idea seva, i els ulls li brillaven amb una determinació i una fúria que els seus amics no li havien vist mai. Va caminar cap a la porta amb fermesa, però a l’últim moment va dubtar. Va girar el cap per contemplar l’Eiden una última vegada i es va mossegar el llavi, sense saber què fer.

—No et preocupis. Jo el cuidaré —li va assegurar la Liv.

En sortir del magatzem els va sorprendre la serenor de l’exterior. Per por del drac, la gent s’havia refugiat a l’interior de les seves cases. Els nois van dirigir-se cap a l’indret on s’havia celebrat el Festival de la lluna de maduixa: tot estava destruït.

—Edlyn, tinc unes armes guardades en un bagul al meu apartament; ja saps, per si de cas —li va explicar l’Illa breument—. Et veus capaç d’invocar-les amb algun conjur?

—Cap problema —va respondre ella, seriosa.

La sirena va arrufar les celles i els seus amics van callar. Uns segons més tard, el seu voltant va vibrar i l’aire es va ondular de manera gairebé imperceptible. Les armes que el consell de la llacuna havia proporcionat als dos mentors es van materialitzar: un arc amb tres fletxes enverinades, una espasa, una preciosa llança de plata, un potent arpó i un escut de bronze amb una sirena gravada. En Lluc va agafar l’espasa, l’Edlyn es va afanyar a agafar l’arc i les fletxes, en Mako va córrer cap al magnífic arpó i l’Illa va recollir l’escut de bronze. La Diana va arribar l’última i es va quedar amb la llança de plata, però tant li feia el tipus d’arma que tingués per lluitar contra el monstre.

—Tenim un pla? —va preguntar en Mako—. Com aconseguirem que el drac vingui cap a nosaltres?

—Em sembla que no caldrà que ens preocupem gaire —va contestar l’Illa tot assenyalant un punt del cel.

La bèstia volava cap a on eren.

—Tothom a la seva posició! —va ordenar en Lluc.

Potser va passar perquè l’Edlyn encara no dominava gaire la màgia, però les armes de la Diana i en Mako se’ls van esfumar de les mans.

Estaven desarmats!

—Moltes gràcies, Edlyn —es va queixar el noi—. Com se suposa que he de lluitar contra el drac en aquestes condicions?

—Si et quedes a prop meu no et passarà res —va assegurar-li en Lluc mentre feia un gràcil moviment amb l’espasa.

La Diana, en canvi, no es va preocupar. Encara era de nit; la lluna la protegia i magnificava els seus poders.

L’Illa i en Lluc van avançar una mica per defensar els seus tres pupils, i en Mako va fer una passa enrere. En aquell moment el drac semblava encara més monstruós que quan els havia atacat durant el festival. L’Edlyn buscava un bon angle des d’on apuntar-lo amb una de les fletxes i la Diana, senzillament, va quedar-se al seu lloc, respirant fondo per canalitzar l’energia de la lluna de maduixa. Quan va sentir-se prou concentrada, va alçar les mans cap al cel i va construir una barrera protectora que els separava de la bèstia. Jugaven amb avantatge: el drac no podia traspassar la barrera de llum de lluna.

L’Edlyn va llançar la primera fletxa. Per culpa dels nervis, va fallar el tir i no va tocar el drac, que es va dirigir enfurismat cap a la barrera protectora. El conjur va aguantar l’envestida sense ressentir-se. L’Edlyn va empassar-se la saliva i, amb els dits tremolosos, va fer un altre intent. La segona fletxa enverinada va fregar una ala del drac i li va fer una petita ferida, però el monstre no se’n va adonar. La noia tremolava de cap a peus: només li quedava una fletxa. Era impossible.

—Edlyn, sé que pots fer-ho —la va animar la Diana—. N’estic segura.

Les paraules de la seva amiga van encoratjar-la: l’última fletxa va dibuixar una diagonal magnífica i va impactar en el cos del drac.

La bèstia va bramar enfurismada i es va desestabilitzar, però no va caure. Ningú sabia quant trigaria el verí a fer efecte, però dubtaven que en una sola fletxa hi hagués prou quantitat per derrotar-lo.

Si mataven el drac, l’Eiden es recuperaria? La Diana ho desitjava de tot cor. Com es trobava el noi en aquells moments? Seguia patint? Tant de bo haguessin pogut parlar abans de la lluita, però tenien pressa i no hi havia prou intimitat...

Quan es va adonar que havia perdut la concentració ja era massa tard. No estava pendent de la batalla perquè no podia deixar de pensar en l’Eiden i, durant un moment, la barrera protectora de llum de lluna va caure. El drac va notar el canvi de vibracions en l’aire i va llançar-se cap a ells sense pietat. Va expulsar una flamarada per la boca en direcció a l’Edlyn, que va rodar per terra per esquivar-la. L’Illa es va amagar sota l’escut de bronze per evitar una nova flamarada. La Diana estava horroritzada. El drac estava a punt de matar-los i tot era culpa seva!

Havia arribat el moment d’en Lluc, que va córrer cap al drac sostenint l’espasa, amb la intenció de derrotar-lo. Però la bèstia se’l va treure de sobre amb un cop de cua que el va llançar uns quants metres enrere. El noi va volar pels aires i va aterrar d’esquena a l’herba.

L’espasa va caure a prop d’en Mako, que la va mirar fixament. Però el drac no parava quiet ni un moment: va obrir la boca per expulsar una nova flamarada on eren l’Edlyn i la Diana. En Mako es va adonar que aquesta vegada no podrien esquivar-la. No hi havia cap altra opció: va recollir l’afilada espasa de terra i la va enarborar mentre s’encaminava cap al drac i proferia un desesperat crit de guerra. La bèstia va deixar les noies i es va girar colèrica cap a en Mako. La Diana va ser conscient que el drac estava a punt d’acabar amb ell; el seu amic no tenia cap possibilitat de sobreviure. No ho permetria! En l’últim moment, la sirena Aysun va recuperar la concentració i va dirigir tot el seu poder cap a en Mako i l’espasa.

I llavors el noi, amb la força de la lluna de maduixa concentrada en l’arma i una determinació de ferro, va enfonsar l’espasa en el coll del drac, que va bramar amb agonia i, per fi, va exhalar el seu últim sospir. Els cinc amics van contemplar com el cos del drac es desintegrava lentament, fins a fusionar-se amb les aigües de la llacuna sense deixar cap rastre.

En aquell precís instant, al magatzem del cafè Ondina, la Liv va fer un bot i els ulls li van llampeguejar amb una brillantor gèlida i blavosa. Va durar només un segon; després es va centrar de nou en el seu germà petit, que ja respirava molt més tranquil.