L’Antany és un lloc situat al bell mig de l’univers.
Si volguéssim creuar l’Antany de nord a sud a bon pas, trigaríem una hora. I d’est a oest, el mateix. I si a algú se li acudís de vorejar l’Antany a pas lent, tot contemplant-ne els detalls i reflexionant-hi, necessitaria un dia sencer. Des de bon matí fins al vespre.
El termenal nord de l’Antany és el camí que mena de Taszów a Kielce, un camí molt transitat i perillós, perquè desperta ànsies de viatjar. D’aquesta frontera en té cura l’arcàngel Rafael.
Al sud, el que en marca els confins és el poble de Jeszkotle, amb la seva església, el seu asil de vells, i unes cases rabassudes que envolten la plaça major, sempre amarada de fang. El poble és una amenaça, perquè desperta el desig de posseir i ser posseït. Pel costat del poble, qui custodia l’Antany és l’arcàngel Gabriel.
De sud a nord, des de Jeszkotle fins al camí de Kielce, transcorre el camí ral, i l’Antany s’hi estén a banda i banda.
Els prats humits de la riba, un tros de bosc i el palau són la frontera oest de l’Antany. El palau té unes cavallerisses on cada muntura costa l’equivalent de tot l’Antany. Els cavalls són propietat de l’hereu, i els prats són del senyor rector. A la frontera oest hi ha el risc de tornar-se orgullós. La guarda l’arcàngel Miquel.
A l’est, el límit de l’Antany coincideix amb el riu Blancoi, que en separa les terres de les de Taszów. Més endavant, el Blancoi es desvia cap al molí, mentre que la frontera, abandonada, continua tot dret a través d’herbassars i per entre vernedes. El perill que amenaça per aquest costat és l’estultícia, filla de l’afany de fer-se el savi. Aquí, guarda la frontera l’arcàngel Uriel.
Al mig de l’Antany Déu ha erigit un monticle cap on, cada estiu, acudeixen eixams de borinots. Per això, els homes han batejat aquest tossal amb el nom de turó dels Borinots. Perquè és cosa de Déu crear i cosa dels homes posar noms.
Des del nord-est cap al sud corre el riu Negre, que s’uneix al Blancoi prop del molí. El Negre és profund i fosc. Travessa els boscos i el bosc hi emmiralla la seva cara barbuda. Pel Negre hi naveguen fulles seques i, dins de les seves profunditats, lluiten per la vida insectes imprudents. El Negre estreba les arrels dels arbres, soscava el bosc. De tant en tant, forma xucladors a la seva superfície tenebrosa, perquè és un riu que s’enfada i es desferma sovint. Cada any, amara els prats del rector i, un cop allà, es colra al sol. Permet que les granotes es multipliquin a milers. El mossèn s’hi baralla tot l’estiu i, cada any, cap al final de juliol, el riu acaba cedint i es deixa portar a la llera com si li fes un gran favor.
El Blancoi és som i vivaç. Desplega el seu llit ample per la sorra i no té res a amagar. És transparent i reflecteix el sol amb el seu fons límpid i sorrenc. Sembla un gran llargandaix lluent. Tresca entre els pollancres i fa giragonses juganeres. Les seves entremaliadures són difícils de preveure. Un any és capaç de convertir una verneda en una illa, però després s’allunya de la línia d’arbres i no hi torna durant decennis. El Blancoi travessa espessoralls, prats i herbassars. Llueix un color de sorra i d’or.
Vora el molí els rius s’acoblen. Primer, corren arrambats, encara indecisos i tímids a causa d’aquesta proximitat tan enyorada, però tot seguit conflueixen i es perden l’un dins de l’altre. El riu que neix al gresol que hi ha a l’altura del molí ja no és ni el Blancoi ni el Negre. En canvi, és molt poderós i mou sense cap esforç les moles que trituren el blat que l’endemà serà pa.
L’Antany està situat a la riba dels dos rius, i també a la d’aquest tercer, que és fruit del seu desig mutu. El riu que neix de la unió del Negre amb el Blancoi vora el molí es diu Riu i, més endavant, s’escola tranquil i satisfet.
L’estiu de l’any mil nou-cents catorze, dos soldats tsaristes amb uniformes de color clar van venir muntats a cavall a buscar en Michał. En Michał va veure com s’acostaven des de Jeszkotle. L’aire xardorós portava les seves rialles. En Michał, amb el seu davantal emblanquinat de farina, es va plantar al llindar de casa seva i va esperar, tot i que sabia molt bé què volien.
—Vy kto?1 —van preguntar.
—Menia zovut Mikhail Jozefovitx Nebeski2 —va respondre exactament com calia.
—Nu, iest’ u nas siurpryz.3
Va agafar el paper i va anar a ensenyar-lo a la seva dona. Ella va plorar tot el dia mentre equipava en Michał per a la guerra. El plor la va afeblir i la va fer tan pesant que no va poder creuar el llindar de casa per tal de seguir el marit amb la mirada fins al pont.
Quan van caure les flors de les patateres i, al seu lloc, van borronar els petits fruits verds, la Genowefa es va adonar que estava prenyada. Va comptar els mesos amb els dits i es va remuntar a la primera dallada d’herba de la primavera, cap a la darreria de maig. Allò devia haver passat aleshores. Ara, es desesperava perquè no havia estat a temps de dir res a en Michał. Potser la panxa que creixia un dia sí i l’altre també era el senyal que en Michał tornaria a casa, que hi havia de tornar per força. La Genowefa tota sola administrava el molí tan bé com ho hauria fet en Michał. Vigilava els mossos i estenia rebuts als pagesos que li portaven gra. Parava l’orella per sentir la remor de l’aigua que movia les moles i la fragor de les màquines. La farina li empolsinava els cabells i les pestanyes de manera que, al vespre, quan es mirava al mirall, hi veia una dona gran. Després, aquella dona gran es despullava davant del mirall i s’examinava la panxa. Es ficava al llit i no podia entrar en calentor malgrat els coixins i els mitjons de llana. I trigava molt a adormir-se, perquè tant dins del son com dins de l’aigua s’hi entra començant pels peus. Tenia, doncs, tot el temps del món per pregar. Començava pel parenostre, després venia l’avemaria, i per a les postres deixava la seva preferida, la pregària somnolenta a l’Àngel de la Guarda. Li demanava que tingués cura d’en Michał, perquè potser a la guerra feia falta tenir més d’un àngel de la guarda. Després, els precs es transformaven en imatges de guerra, unes imatges senzilles i pobres, perquè la Genowefa no coneixia cap altre món que l’Antany ni cap altra guerra que les batusses de dissabte a la plaça major, quan els homes borratxos sortien de cal Szlom. Llavors, s’arrencaven l’un a l’altre els capots, rodolaven per terra, es rebolcaven dins del llot, empastifats, bruts i llastimosos. Així doncs, la Genowefa s’imaginava la guerra com una lluita cos a cos enmig del fang, de bassals i de deixalles, una lluita en què tot se soluciona amb un cop de puny, d’una revolada. Per això no podia entendre que la guerra durés tant de temps.
De vegades, quan anava al poble a comprar, escoltava les converses de la gent.
—El tsar és més poderós que els alemanys —deien.
O bé:
—La guerra s’acabarà per Nadal.
Però no es va acabar ni aquell Nadal, ni cap dels quatre següents.
Tot just abans de les festes la Genowefa va anar a comprar a Jeszkotle. Quan creuava el pont, va veure una noia que caminava al llarg del riu. Anava esparracada i descalça. Els peus nus se li enfonsaven amb audàcia en la neu i hi deixaven unes empremtes profundes i menudes. La Genowefa va sentir esgarrifances i es va aturar. Va mirar la noia de dalt estant i va buscar dins de la bossa un copec per donar-l’hi. La noia va aixecar els ulls i les mirades de totes dues es van encreuar. La moneda va caure a la neu. La noia va fer un somriure. En aquest somriure, però, no hi havia ni agraïment ni simpatia. Hi van lluir unes dents grosses i blanques. Van brillar uns ulls verds.
—Això és per a tu —va dir la Genowefa.
La noia va seure a la gatzoneta i, amb el dit, va descolgar a poc a poc la moneda de la neu; després es va girar i, sense badar boca, va reprendre el camí.
Jeszkotle tenia un aspecte tan gris com si algú li hagués robat els colors. Allà, tot era negre, blanc o gris. A la plaça major hi havia grups d’homes. Enraonaven sobre la guerra. Ciutats destruïdes. Els béns dels seus habitants escampats pels carrers. La gent fuig de les bales. Els germans es busquen. Fa de mal dir què és pitjor: els russos o els alemanys. Els alemanys enverinen amb un gas que rebenta els ulls. Hi haurà fam abans de la nova collita. La guerra és només la primera de les plagues que han de venir.
La Genowefa va esquivar els munts de fems de cavall que fonien la neu davant de la botiga d’en Szenbert. Sobre un cartró clavat a la porta hi havia escrit això:
DROGUERIA
Szenbert i cia.
té en estoc
de primera qualitat
sabó de saïm
anyil
midó de blat i d’arròs
oli espelmes llumins
pólvores contra insectes
De sobte, les paraules «pólvores contra insectes» li van regirar l’estómac. Va pensar en aquell gas que utilitzaven els alemanys i que rebentava els ulls. Els escarabats de cuina senten el mateix quan se’ls esquitxa amb les pólvores de can Szenbert? Va haver de respirar profundament una vegada i una altra per no perbocar.
—En què la puc servir? —va dir amb una veu melodiosa una jove embarassada de molts mesos. Va llançar una llambregada a la panxa de la Genowefa i va fer un somriure.
La Genowefa va demanar querosè, llumins, sabó i un raspall nou. Va acariciar amb el dit la cerra punxant.
—Faré una neteja a fons abans de les festes. Fregaré els terres, rentaré les cortines i escuraré l’estufa.
—Nosaltres aviat també tindrem la nostra festa. La Consagració del Temple. Vostè és de l’Antany, oi? La conec.
—Ara ens coneixem totes dues. Quan surt de comptes?
—Pel febrer.
—Jo també.
La dona d’en Szenbert es va posar a arrenglerar les pastilles de sabó damunt del taulell.
—Vostè mai no s’ha preguntat per què som tan ximpletes que parim mentre hi ha guerra pertot arreu?
—Potser el Senyor...
—El Senyor, el Senyor... El Senyor és un bon comptable i vigila que li quadrin les columnes del «deure» i de l’«haver». Els números han de sortir. Tants han anat a mal borràs, tants han de néixer... Per cert, vostè està tan bonica que segur que serà nen.
La Genowefa va recollir el cistell.
—M’aniria millor que fos una noia, perquè el meu marit és a la guerra i un xicot fa de mal pujar sense un pare.
La dona d’en Szenbert va sortir de darrere del taulell i va acompanyar la Genowefa fins a la porta.
—A totes ens aniria bé tenir filles. Si de sobte comencéssim a parir filles i només filles, hi hauria pau i tranquil·litat al món.
Tots dues van deixar anar una rialla.
L’àngel va veure el naixement de la Misia d’una manera diferent que la Kucmerka, la llevadora. Els àngels tot ho veuen d’una manera diferent. Perceben no pas les formes físiques, que el món genera sense parar i tot sol destrueix, sinó el seu significat i la seva ànima.
L’àngel que Déu va adjudicar a la Misia va veure un cos adolorit i replegat sobre si mateix, un cos que onejava dins de l’ésser com un estripall de roba: era el cos de la Genowefa que paria la Misia. En canvi, l’àngel va veure la Misia com un espai fresc, clar i buit en què d’un moment a l’altre havia d’aparèixer una ànima atuïda i mig inconscient. Quan la criatura va obrir els ulls, l’àngel de la guarda va donar gràcies a l’Altíssim. Després, la mirada de l’àngel va topar amb la de l’ésser humà per primera vegada, i l’àngel va tremolar en la mesura que ho pot fer un àngel, que no té cos.
Amagat darrere de la llevadora, l’àngel va rebre la Misia en aquest món: li va desembrossar un espai per viure, la va mostrar als altres àngels i a l’Altíssim, i va xiuxiuejar amb uns llavis incorporis: «Mireu, mireu, aquesta és la meva ànima.» L’omplia a vessar una insòlita tendresa angelical, una compassió amorosa, que és l’únic sentiment que experimenten els àngels. Perquè el Creador no els ha concedit ni instints, ni emocions ni necessitats. Si els n’hagués donat, no serien éssers espirituals. L’únic instint que posseeixen els àngels és el de compadir. L’únic sentiment dels àngels és una compassió infinita i feixuga com el firmament.
Després, l’àngel va veure com la Kucmerka rentava la criatura amb aigua calenta i l’eixugava amb un drap suau de franel·la. Tot seguit va fitar els ulls de la Genowefa, envermellits per l’esforç.
Contemplava els esdeveniments com qui mira l’aigua que passa. No li interessaven en si, no li despertaven cap mena de curiositat, perquè sabia molt bé d’on venien i cap on fluïen, en coneixia l’inici i la fi. Veia un corrent de successos semblants o dissemblants, propers en el temps o allunyats, units per una relació de causa i efecte o del tot independents. Però tampoc no hi atribuïa gens d’importància, a això.
Els esdeveniments són per als àngels com una mena de somnis o de pel·lícules sense començament ni fi. Els àngels no s’hi saben implicar, perquè no els serveixen per a res. L’home aprèn del món, de les circumstàncies, adquireix coneixements sobre les coses i sobre ell mateix, s’emmiralla en els esdeveniments, delimita fronteres, possibilitats, posa noms. Un àngel no ha d’agafar res de fora, sinó que aprèn a còpia de buscar al seu interior. Conté tota la coneixença del món i de si mateix. Déu l’ha fet així.
Un àngel no té la facultat de raciocini dels homes, no sap treure conclusions ni emetre judicis. No pensa d’acord amb la lògica. Hi ha gent que els consideraria estúpids. Però ells des del començament porten dintre seu el fruit de l’arbre del coneixement del bé i del mal, una saviesa en estat pur que tan sols pot ser enriquida per un simple pressentiment. Aquesta és una mena de raó desproveïda de raonaments i, en conseqüència, d’errors i de la por que se’n deriva, una raó sense els prejudicis que neixen d’una percepció equivocada. Tanmateix, com totes les altres coses creades pel Senyor, els àngels són inconstants. Això explica per què el de la Misia sovint no hi era quan ella el necessitava.
L’àngel de la Misia, quan s’absentava del món terrenal, n’apartava la mirada i contemplava altres àngels i altres mons, uns de superiors i altres d’inferiors, que estan assignats a cada cosa, a cada animal i a cada planta de l’univers. Veia una enorme escala d’éssers, una construcció extraordinària que englobava Els Vuit Mons, i veia també el Creador embrollat en l’acte de crear. Però aniria errat aquell que pensés que l’àngel de la Misia contemplava el rostre del Senyor. Els àngels veuen més coses que els homes, però no pas tot.
Quan tornava amb els pensaments del seu viatge per altres mons, li costava concentrar-se en el de la Misia, que, semblant en això als mons de tots els humans i de tots els animals, era fosc i ple de patiments com un estany tèrbol i cobert de llentilla.
La noia descalça que la Genowefa va obsequiar amb un copec es deia Espigueta.
L’Espigueta va aparèixer a l’Antany pel juliol o per l’agost. La gent li va posar aquest nom perquè arreplegava dels camps les espigues que hi quedaven després de la sega i les coïa a la brasa. Després, a la tardor, robava patates i, pel novembre, quan els camps eren nus, es passava la vida a la fonda. De tant en tant, algú la convidava a una copa de vodka i hi havia dies que li oferien una llesca de pa amb cansalada. Però la gent no està gaire disposada a donar alguna cosa a canvi de no res, de franc, i en una fonda menys que enlloc, o sigui que l’Espigueta va començar a fer de puta. Una mica beguda i encalentida per la vodka, sortia amb homes i s’hi lliurava a canvi d’un rast de botifarres. I com que era l’única dona jove i fàcil de tota la comarca, els homes li anaven al darrere com gossos.
L’Espigueta era ben plantada i ufanosa. Tenia uns cabells clars i una pell clara que el sol no havia espatllat. Acostumava a mirar tothom de fit a fit amb insolència, fins i tot el mossèn. Els ulls els tenia verds, i un se li desviava una mica cap a un costat. Els homes que posseïen l’Espigueta entre els matolls sempre es quedaven amb un mal gust de boca. Es cordaven els calçons i tornaven a la fonda amb la vermellor a les galtes. L’Espigueta mai no va voler ajeure’s com Déu mana. Deia:
—Per què hauria d’estar ajaguda sota teu? Soc igual que tu.
S’estimava més repenjar-se en un arbre o en una paret de fusta i arromangar-se la faldilla per damunt del cap. A la foscor, el cul li resplendia com la lluna.
Vet aquí com l’Espigueta anava aprenent el món.
Hi ha dues formes d’aprenentatge. Per fora i per dins. La primera és considerada la millor i, fins i tot, l’única que hi ha. És per això que la gent aprèn viatjant a països llunyans, a força de mirar i llegir, a les universitats o a classe —aprèn gràcies a allò que s’esdevé al seu exterior. L’home és un ésser estúpid que ha d’aprendre. Així doncs, s’arrebossa de coneixements, els espigola com una abella i en té cada vegada més, els fa servir i els transforma. Però allò que és estúpid dintre seu i que necessita educació no canvia gens. L’Espigueta aprenia a còpia de captar a fora i desar a dins.
Les coneixences que només se’ns enclasten no ens canvien gens ni mica per dintre, o ho fan tan sols en aparença, a l’exterior: mudem de vestit. Qui, per contra, aprèn a força de rebre dins, experimenta transformacions contínues, perquè incorpora al seu ésser tot allò que va coneixent.
Així doncs, l’Espigueta, a mesura que rebia dintre seu pagesos pudents de l’Antany i de tota la rodalia, es convertia en ells i, com ells, sovint agafava pítimes, tenia por de la guerra i s’excitava. Això no era tot. Quan els rebia dintre seu entre els matolls de darrere de la fonda, hi rebia també les seves dones, els seus fills i les seves casetes de fusta resclosides que envoltaven el turó dels Borinots. D’alguna manera rebia dintre seu tot el poble, tot el dolor i tota l’esperança que hi havia.
Aquestes eren les universitats de l’Espigueta. I el seu diploma va ser una panxa creixent.
L’hereva Popielski es va assabentar de les desgràcies de l’Espigueta i la va fer portar al palau. Va mirar aquella panxa enorme.
—D’un dia a l’altre pariràs. De què penses viure? T’ensenyaré a cosir i a cuinar. Fins i tot podràs treballar a la bugaderia. I, qui sap? Si tot va bé, potser et podràs quedar la criatura.
Tanmateix, quan va veure la mirada estranya i insolent de la noia, una mirada que vagava amb gosadia pels quadres, els mobles i els entapissats, va dubtar. I quan aquella mirada es va desplaçar cap a les cares innocents dels seus fills i de les seves filles, va canviar de to.
—El nostre deure és ajudar el proïsme. Però el necessitat ha de mostrar bona disposició per acceptar l’ajut. Jo precisament m’ocupo d’ajudar la gent. Finanço l’asil de Jeszkotle. Allà podràs deixar el nadó, és net i hi ha un ambient molt agradable.
La paraula asil va cridar l’atenció de l’Espigueta. Va mirar l’hereva. La senyora Popielska es va sentir més segura d’ella mateixa.
—Abans no arriba la collita, reparteixo roba i aliments, i sé prou bé que la gent no et vol aquí. Ets una font d’anarquia i de relaxació de costums. Portes una mala vida. Hauries d’anar-te’n del poble.
—Que no puc ser on em vingui de gust?
—Tot això és meu, les terres i els boscos, tot.
L’Espigueta va ensenyar les dents blanques fent un somriure d’orella a orella.
—Tot és teu? Pobra gossa, petita i escardalenca...
El rostre de l’hereva Popielski es va glaçar.
—Fora —va dir amb calma.
L’Espigueta es va girar, i es va sentir el repic dels seus peus descalços contra el paviment.
—Puta! —li va dir la Franiowa, la dona de fer feines del palau, i li va estampar la mà a la cara. L’estiu anterior el seu marit s’havia tornat boig per l’Espigueta.
Quan l’Espigueta caminava per la grava gruixuda de davant del porxo tot remenant els malucs, els fusters la van xiular des de la teulada on treballaven. Aleshores, es va arromangar la faldilla i els va ensenyar el cul nu.
A la sortida del parc, es va aturar i va dubtar un instant cap on havia de tirar.
A mà dreta hi havia Jeszkotle; a mà esquerra, el bosc. L’atreia més el bosc. Tan bon punt va entrar entre els arbres, va sentir que, allà, tot feia una olor diferent: més forta, més perceptible. Caminava cap a la casa abandonada del Wydymacz on, de tant en tant, passava la nit. La casa era el vestigi d’un llogarret cremat i, en aquell temps, ja havia estat engolida pel bosc. Els peus de la noia, embotornats pel pes i per la calor, no sentien les dures pinyes que trepitjaven. A la vora del riu, l’Espigueta va sentir el primer dolor, que s’escampava per tot el cos com una cosa aliena. A poc a poc, la va envair el pànic. «Em moriré, ara sí que em moriré, perquè no hi ha ningú que em pugui donar un cop de mà», pensava, esparverada. Es va quedar palplantada al bell mig del Negre i no volia fer ni una passa endavant. L’aigua freda li remullava les cames i el baix ventre. Del riu estant, va veure una llebre, que de seguida es va amagar sota les falgueres. La va envejar. Va veure un peix que serpentejava entre les arrels d’un arbre. El va envejar. Va veure un llargandaix que es va ficar reptant sota una pedra. I també el va envejar. Va tornar a sentir un dolor, aquesta vegada un de més fort, més espantós. «Em moriré», va pensar, «senzillament em moriré. Vaig de part i no tinc cap ajuda.» Volia ajeure’s entre les falgueres que creixien a la riba, perquè li feia falta frescor i ombra, però, a despit de tot el seu cos, va continuar caminant. El dolor va tornar per tercera vegada i l’Espigueta va entendre que no li quedava gaire temps.
La casa enderrocada del Wydymacz constava de quatre parets i un fragment de sostre. Dintre, hi havia runes cobertes d’ortigues. Hi feia olor d’humitat. Pels murs vagarejaven caragols cecs. L’Espigueta va arreplegar grans fulles de repalasses i se’n va fer un jaç. El dolor tornava a venir a onades impacients. Quan, en un cert moment, es va fer insuportable, la noia es va adonar que havia de fer alguna cosa per expulsar-lo de dintre seu, per llançar-lo sobre les ortigues i les fulles de repalasses. Va serrar les barres i va començar a empènyer. «El dolor sortirà per on va entrar», va pensar, i es va asseure a terra. Es va aixecar la faldilla. No va veure res de particular: la paret de la panxa i les cuixes. El cos continuava compacte i tancat. L’Espigueta va provar de mirar cos endins per aquell lloc, però la panxa la destorbava. Aleshores, amb unes mans tremoloses de dolor, va fer un intent de palpar aquella esquerda per on havia de sortir la criatura. Sota els palpissos dels dits va reconèixer la vulva inflada i els pèls aspres del pubis, però l’entrecuix no va sentir el palpeig. L’Espigueta es tocava com si fos una cosa estranya, un objecte.
El dolor creixia i li torbava els sentits. Els pensaments se li estripaven com un tros de roba ratada. Les paraules i les idees es feien miques i la terra les embevia. El cos botit pel part havia pres el poder. I, com que el cos humà es nodreix d’imatges, el cervell mig inconscient de l’Espigueta se’n va inundar.
Tenia la sensació que paria dins d’una església, sobre el paviment fred de davant de l’altar. Sentia la bonior reconfortant de l’orgue. Després es va imaginar que tota ella era un orgue, que tocava i tenia dintre seu un devessall de sons i que, si volia, els podia treure tots alhora. Es va sentir potent, totpoderosa. Però, de seguida, el seu poder es va esvanir a causa d’una mosca, a causa del simple brunzit d’una mosca gran i violàcia arran de l’orella. El dolor va colpir l’Espigueta amb una força nova. «Em moriré, em moriré», gemegava. «No em moriré, no em moriré», gemegava al cap d’un instant. La suor li enganxava les parpelles i li irritava els ulls. Es va posar a sanglotar. Es va repenjar amb les mans i va començar a empènyer amb desesperació. I després d’aquest esforç va sentir un alleujament. Alguna cosa va xarbotar i va saltar fora del seu cos. Ara l’Espigueta estava oberta. Es va deixar caure sobre les fulles de repalasses i hi va buscar la criatura, però no hi havia res més que aigua tèbia. Llavors, va reunir forces i va empènyer de bell nou. Serrava els ulls i empenyia. Recuperava l’alè i empenyia. Plorava i mirava enlaire. Entre les bigues corcades veia el cel sense núvols. I és allà on va veure el seu infant. L’infant es va alçar insegur i es va posar dempeus. La va mirar com mai ningú no l’havia mirat: amb un amor enorme i inefable. Era un nen. Va collir de terra un branquilló, que es va transformar en una petita colobra. L’Espigueta era feliç. Es va ajeure sobre les fulles i va caure en un pou fosc. Van tornar els pensaments, que amb calma i gràcia fluïen per la seva ment. «O sigui que aquesta casa té un pou. Dintre del pou hi ha aigua. Me n’aniré a viure al pou, perquè allà hi fa fresca i hi ha humitat. Als pous, les criatures juguen, els caragols recuperen la vista i el blat madura. Tindré menjar per alimentar el meu fill. On és el meu fill?»
Va obrir els ulls i, esglaiada, va sentir que el temps s’havia aturat. Que no hi havia cap criatura.
El dolor va tornar a venir i l’Espigueta va cridar. Cridava tan fort que les parets de la casa enderrocada es van estremir i els ocells es van espantar. I els homes que rastellaven fenc als prats van aixecar el cap i es van senyar. L’Espigueta es va ennuegar i es va empassar aquest crit seu. Ara cridava cap endins. El seu crit era tan fort que la panxa se li va bellugar. L’Espigueta va sentir entre les cames alguna cosa nova i aliena. Es va aixecar sobre els braços i va mirar el seu fill a la cara. Els ulls de la criatura estaven dolorosament serrats. L’Espigueta va empènyer una vegada més i el nen va néixer. Tota tremolosa per l’esforç, va provar d’agafar-lo en braços, però les seves mans no sabien trobar la imatge que veien els ulls. Tot i així, va respirar alleugerida i es va deixar caure lliscant en la foscor.
Quan es va despertar, va veure al seu costat el nen arraulit i mort. Va provar de posar-se’l al pit. El seu pit era més gran que tot ell, i dolorosament viu. Les mosques giravoltaven per damunt del seu cap.
Tota la tarda l’Espigueta es va esforçar per fer que la criatura mamés. Al capvespre, el dolor va tornar i la noia va expulsar la placenta. Després es va adormir de nou. En somnis, alimentava el nen no pas amb llet, sinó amb aigua del Negre. La criatura era un fantasma d’aquells que es posen sobre el pit i en xuclen la vida humana. Desitjava sang. La noia dormia amb un son cada vegada més intranquil i feixuc, però no se’n sabia despertar. Se li va aparèixer una dona grossa com un arbre. L’Espigueta la veia molt bé. En veia cada detall de la cara, del pentinat i de la roba. Era una dona molt robusta. Tenia uns cabells negres enrinxolats com els de les jueves, i un rostre meravellosament expressiu. A l’Espigueta li va semblar una bellesa. La va desitjar amb tot el seu cos adolorit, però aquell no era el desig ben conegut del baix ventre, d’entre les cames. Sorgia d’algun lloc dins del cos, de damunt de la panxa, de prop del cor. La dona robusta es va ajupir sobre l’Espigueta i li va fer una moixaina. La noia la va mirar de prop als ulls i hi va veure una cosa que no coneixia i ni tan sols sospitava que pogués existir. «Ets meva», va dir la dona enorme, i li va acariciar el coll i els pits inflats. Allà on els seus dits la tocaven, el cos es tornava plàcid i immortal. L’Espigueta es va lliurar pam a pam a aquelles carícies. Després la dona gegant la va agafar en braços i la va estrènyer contra el pit. Amb uns llavis clivellats, la noia li va trobar el mugró. Feia olor de pelatge d’animal, de camamilla i de ruda. I l’Espigueta bevia, bevia i bevia.
Un llampec va caure sobre el seu somni i, tot d’una, la noia es va adonar que continuava ajaguda sobre les fulles de repalasses en una barraca enrunada. Hi havia grisor al seu voltant. No sabia si era l’alba o el vespre. Un altre llampec va caure molt a prop i, en un segon, es va desfermar un xàfec que va ensordir els trons. L’aigua va entrar a través de les escletxes d’entre els taulons del sostre i va esbandir la sang i la suor de l’Espigueta, li va refredar el cos enfebrat, li va portar menjar i beure. L’Espigueta bevia l’aigua directament del cel.
Quan va sortir el sol, es va arrossegar fora de la casa i va excavar una fossa. Després en va treure les arrels embullades. La terra era tova i cedia amb facilitat, com si la volgués ajudar a enterrar la criatura. La noia va ficar el cadàver del nadó dins d’aquest clot irregular.
Va trigar una bona estona a aplanar la terra sobre aquella tomba, i quan, finalment, va aixecar els ulls i va mirar al seu voltant, tot li va semblar diferent. Ja no era aquell món que constava de coses, objectes o fenòmens coexistents. El que veia ara era una mola, un gran animal o un gran home que havia adoptat moltes formes per borronar, morir i renéixer. Al voltant de l’Espigueta no hi havia sinó un gran cos, i el seu —enorme, totpoderós i fort fins als límits de la imaginació— en formava part. En cada moviment, en cada so, aquell cos manifestava el seu poder capaç de crear alguna cosa del no-res i de transformar alguna cosa en no-res amb un simple acte de voluntat.
Li va rodar el cap i va recolzar l’esquena en un pedrís ensorrat. Només de mirar s’embriagava com quan bevia vodka, se li emboirava l’enteniment i sentia a la panxa ganes de riure. En aparença, tot era com sempre: més enllà de la petita clariana verda per on passava el caminoi sorrenc, creixia la pineda envoltada d’una franja d’avellaners. L’oreig movia l’herba i les fulles. En algun lloc, un saltamartí feia cric-cric i brunzien les mosques. Res més. Però ara l’Espigueta podia veure quins lligams unien el saltamartí amb el cel i què era allò que mantenia els avellaners immòbils a banda i banda del corriol silvestre. Va veure també més coses. Va veure la força que penetra pertot i va entendre com actuava. Va veure els contorns d’altres mons i d’altres temps que s’estenen per damunt i per sota dels nostres. I també va veure coses que no tenen nom en la llengua humana.
L’Home Dolent havia comparegut als boscos de l’Antany encara abans de la guerra, tot i que era ben possible que un personatge com aquell hi hagués viscut des de sempre.
Primer, a la primavera, van trobar a l’altura de Wodenica el cadàver mig descompost d’en Bronek Malak, que tothom pensava que havia marxat a Amèrica. Va venir la policia de Taszów, va examinar el lloc i es va endur el cos en un carro. Els policies van tornar a l’Antany algunes vegades més, però sense cap resultat. No van trobar l’assassí. Després algú va comentar de passada que havia vist un foraster al bosc. Anava despullat i era pelut com un mico. S’esmunyia entre els arbres. Aleshores, els altres també es van recordar que havien trobat al bosc uns rastres estranys: una cavorca excavada sota terra, l’empremta d’un peu sobre un corrriol sorrenc, cadàvers d’animals escampats aquí i allà. Algú havia sentit al bosc un udol, un glapit terrible, mig d’home mig de bèstia.
Vist això, la gent va començar a explicar-se d’on havia sortit l’Home Dolent. La cosa havia anat així: abans de convertir-se en l’Home Dolent, l’Home Dolent era un pagès com tots, que va cometre un crim horrorós, tot i que no se sabia ben bé quin.
Fos quin fos aquell crim, el rosec de la consciència no el deixava dormir ni un segon, de manera que, turmentat per la seva veu, provava de fugir d’ell mateix fins que va trobar consol al bosc. Hi va donar tantes voltes que, finalment, es va esgarriar. Li va semblar que el sol ballava al cel i que per això havia perdut el rumb. Va pensar que el camí del nord el portaria a algun lloc. Però després va dubtar del camí del nord i es va dirigir cap a l’est, perquè creia que, a l’est, el bosc s’acabaria d’una vegada. Però, mentre caminava, el van tornar a assetjar els dubtes. Es va aturar, confós i insegur de la direcció que havia de prendre. Va canviar, doncs, de parer i va decidir de dirigir-se cap al sud, però no va trigar gaire a dubtar del camí del sud, i va tombar cap a l’oest. I aleshores va veure que havia tornat al lloc d’on havia sortit, al bell mig de la gran boscúria. O sigui que, el quart dia, va dubtar dels punts cardinals. El cinquè va deixar de confiar en la seva raó. El sisè va oblidar d’on venia i per què havia anat a parar al bosc, i el setè, ja no sabia com es deia.
D’ençà d’aleshores va anar assemblant-se cada vegada més als animals silvestres. S’alimentava de baies i bolets i, més tard, va començar a caçar bestioles. Cada nou dia li esborrava fragments de la memòria: la seva ment es tornava més llisa. Va oblidar les paraules, perquè no les feia servir. Va oblidar com són les pregàries d’abans d’anar a dormir. Va oblidar com s’encén el foc i per a què serveix. Va oblidar com es corden el capot i les sabates. Va oblidar totes les cançons de quan era petit i tota la seva infantesa. Va oblidar les cares dels seus: de la seva mare, de la seva dona, de la canalla. Va oblidar quin gust tenen el formatge, les patates i la sopa d’all.
El procés d’oblidar va durar molts anys i, finalment, l’Home Dolent ja no tenia cap retirada a aquell pagès que havia arribat al bosc. L’Home Dolent no era ell, perquè va oblidar què volia dir ser jo. El cos se li va cobrir de pelatge i, de tant menjar carn crua, les dents se li van tornar blanques i fortes com les d’un animal. La seva gargamella produïa sons rogallosos i estossecs.
Un dia, l’Home Dolent va veure al bosc un vellet que collia buscalls, i va sentir que l’ésser humà li era aliè i fins i tot el repugnava, o sigui que se li va acostar d’un bot i el va matar. Un altre dia es va abraonar sobre un pagès que anava en carro. Va matar l’home i el cavall. Va devorar el cavall, però ni tan sols va tocar l’home: quan era mort li va semblar encara més repugnant que quan vivia. Després va matar en Bronek Malak.
Un dia, l’Home Dolent va arribar per casualitat als termenals del bosc i va albirar l’Antany. En veure les cases, el va envair un sentiment confús on l’enyor es barrejava amb la fúria. Aquell dia, al poble, van sentir un glapit terrible semblant a l’udol d’un llop. L’Home Dolent va esperar una estona a la vora del bosc i després es va girar i, indecís, va recolzar les mans a terra. Molt sorprès, va descobrir que aquella manera de desplaçar-se era més còmoda i alhora més ràpida. Els seus ulls, ara més a prop de terra, hi veien millor i distingien més detalls. El seu nas, encara molt feble, ensumava millor les olors de la brolla. Un bosc, ni que fos petit, era mil vegades més bo que tots els pobles, tots els camins i ponts, totes les ciutats i totes les torres del món. Així doncs, l’Home Dolent se’n va tornar al bosc per sempre.
La guerra va convertir el món en una olla de grills. Es va cremar el bosc de Przyjmy, els cosacs van matar a trets el fill dels Cherubin, faltaven homes per a la sega, no hi havia res per menjar.
L’hereu Popielski de Jeszkotle va estibar els seus béns dins dels carros i va desaparèixer per uns mesos. Després va tornar. El cosacs li havien saquejat la casa i els cellers. S’havien begut el vi centenari. El vell Boski, que ho havia vist, deia que un dels vins era tan vell que el tallaven amb la baioneta com si fos gelatina.
Mentre el molí encara funcionava, la Genowefa en tenia cura. S’aixecava de bon matí i s’ocupava de tot. Vigilava que ningú no fes tard a la feina. Després, quan tot ja rutllava amb el seu ritme fragorós, l’envaïa una onada d’alleujament, càlida com la llet. Tornava a casa i feia l’esmorzar a la Misia, que encara dormia.
A la primavera del mil nou-cents disset, el molí es va aturar. No hi havia res per moldre: la gent s’havia menjat totes les reserves de cereals. L’Antany va trobar a faltar aquell soroll familiar. El molí era un motor que posava el món en marxa, una maquinària que el feia girar. Ara se sentia només la remor del Riu. La seva força es malbaratava. La Genowefa voltava pel molí abandonat, i plorava. Hi rondava com un fantasma, com la Dama Blanca. Blanca de farina. Al vespre, s’asseia a l’escala de casa seva i contemplava el molí. A la nit, hi somiava. En somnis, se li apareixia com un vaixell amb les veles blanques, d’aquells que havia vist als llibres. Dins del seu enorme cos de fusta, hi havia pistons ben engreixinats que es bellugaven amunt i avall. Panteixava i esbufegava. La Genowefa el desitjava. Es despertava suada i inquieta. Quan el dia acabava de despuntar, es llevava i, al costat de la taula, brodava un domàs.
En temps de l’epidèmia de còlera de l’any divuit, quan van encerclar el poble amb una franja de terra llaurada, l’Espigueta va anar al molí. La Genowefa va veure com hi donava voltes i mirava les finestres. Semblava consumida. Era esprimatxada i feia la impressió de ser molt alta. Els cabells rossos se li havien enfosquit i li queien per les espatlles com un drap brut. Duia la roba esparracada.
La Genowefa la va observar per la finestra, i quan l’Espigueta va mirar en aquella direcció, es va retirar endins. Li tenia por. Tothom li tenia por. L’Espigueta era ben boja i potser tenia també alguna malaltia. Desvariejava, llançava renecs. Ara, quan donava voltes al molí, recordava una gossa famolenca.
La Genowefa va donar una llambregada al quadre de la Mare de Déu de Jeszkotle, va fer el senyal de la creu i va sortir de casa.
L’Espigueta es va girar, i la Genowefa va sentir esgarrifances. Quina mirada més terrible que tenia aquella Espigueta!
—Deixa’m entrar al molí —va dir.
La Genowefa va anar a la cambra a buscar la clau. Sense badar boca li va obrir la porta.
L’Espigueta es va avançar i es va ficar dins de l’ombra fresca. Un cop dintre, es va llançar de genollons per recollir grans escampats per terra i monticles de pols que, al seu temps, havien estat farina. Rastellava els grans amb els dits ossuts i se’ls ficava a la boca.
La Genowefa seguia tots els seus passos. Vista de dalt, la silueta ajupida de l’Espigueta semblava una pila de pellingots. Quan la noia es va sadollar de grans, va seure a terra i va esclafir a plorar. Les llàgrimes li regalimaven per les galtes brutes. Tenia els ulls tancats i somreia. A la Genowefa se li va fer un nus a la gola. On viu, aquesta? Té parents? Què ha fet per Nadal? Què ha menjat? Va veure com era de fràgil el seu cos i es va recordar de l’Espigueta d’abans de la guerra. Aleshores, era una xicota ufanosa i molt bonica. Ara li va mirar els peus descalços i nafrats, amb unes ungles tan fortes com les urpes dels animals. Va allargar la mà per tocar-li els cabells grisos. Llavors, l’Espigueta va obrir els ulls i va mirar de fit a fit la Genowefa. De fet, no la va mirar als ulls, sinó directament a l’ànima, ben endins. La Genowefa va enretirar la mà. Aquells no eren pas els ulls d’un ésser humà. Va sortir d’una revolada i va veure amb alleujament la seva casa, les malves i el vestidet de la Misia que pampalluguejava entre els ribers i les cortines. Va agafar de la casa una fogassa i va tornar al molí.
L’Espigueta, amb un farcell ple de grans, va emergir de la foscor de la porta oberta. Va mirar per damunt del cap de la Genowefa i se li va il·luminar la cara.
—Ets molt bufona —va dir a la Misia, que s’havia acostat a la tanca.
—Què ha passat amb el teu nen?
—Es va morir.
La Genowefa va allargar les mans amb la fogassa, però de sobte la noia se li va arrambar i, tot engrapant el pa, li va enclastar els llavis a la boca. La Genowefa va fer un bot i es va tirar enrere. L’Espigueta va deixar anar una rialla. Va ficar la fogassa dins del farcell. La Misia va començar a somiquejar.
—No ploris, bufona, ton pare ja ve cap a casa —va mormolar l’Espigueta, i es va dirigir cap al poble.
La Genowefa es va refregar la boca amb el davantal fins que li va quedar vermella com un tomàquet.
Aquella nit li va costar adormir-se. L’Espigueta no podia equivocar-se. L’Espigueta coneixia el futur, tothom ho deia.
I a partir de l’endemà la Genowefa va començar a esperar. Però no com abans. Ara ja comptava les hores. Ficava les olles plenes de patates sota les flassades perquè triguessin més a refredar-se. Feia el llit. Omplia d’aigua el bací per a l’afaitada. Desplegava sobre la cadira la roba d’en Michał. L’esperava com si hagués anat a Jeszkotle a comprar tabac i hagués de tornar d’un moment a l’altre.
El va esperar així tot l’estiu, tota la tardor i tot l’hivern. No s’allunyava de casa, no anava a l’església. Pel febrer va tornar l’hereu Popielski i va encomanar una feina al molí. D’on havia tret el blat per moldre? No ho sabia ningú. I també va deixar als pagesos grana per a la sembra. A can Serafin va néixer una criatura, una nena, cosa que tothom va interpretar com l’anunci de la fi de la guerra.
La Genowefa va haver de contractar gent nova per al molí, perquè molts dels vells no havien tornat de la guerra. L’hereu li va recomanar com a gerent i ajudant un cert Niedziela, un veí de Wola. En Niedziela era expeditiu i digne de confiança. Trescava entre el pis de dalt i el de baix, i escridassava els pagesos. Anotava amb guix sobre la paret la quantitat de sacs de blat molt. Sempre que la Genowefa anava al molí, en Niedziela es movia encara més de pressa i cridava encara més fort. Mentre ho feia, s’allisava un miserable bigotet que no s’assemblava ni de bon tros als mostatxos tofuts d’en Michał.
La Genowefa pujava a dalt de mala gana i només quan era realment necessari: un error en la facturació del gra o una aturada de les màquines.
Un dia, quan buscava en Niedziela, va veure els mossos que carregaven uns sacs. Anaven despullats de cintura cap amunt, amb els torsos esquitxats de farina com unes rosques gegants. Els sacs els tapaven els caps i feien que tots semblessin iguals. No veia el que eren en realitat: el jove Serafin o el fill d’en Malak. Veia només homes. Els torsos nus atreien la seva mirada i li torbaven l’esperit. Va haver de girar-se i mirar cap a una altra banda.
Un dia en Niedziela va venir acompanyat d’un mosso jueu. El noi era molt jove. Encara no devia haver fet els disset anys. Tenia els ulls foscos i els cabells negres arrissats. La Genowefa es va fixar en els seus llavis: grans, de línies ben dibuixades, més foscos que tots els que coneixia.
—Encara n’he llogat un altre —va dir en Niedziela, i va ordenar al noi que s’afegís als escarrassos.
La Genowefa va parlar amb en Niedziela amb el cap en un altre lloc i, quan per fi la va deixar estar, es va empescar un pretext per quedar-s’hi encara una estona. Va veure com el noi es treia la camisa de fil, la plegava ben plegada i la penjava de la barana de l’escala. La va commoure la imatge del seu pit nu, esvelt tot i que musculós, i de la pell colrada, sota la qual polsava la sang i bategava el cor. Va tornar a casa, però d’ençà d’aleshores sovint trobava motius per baixar a la porta on els pagesos deixaven els sacs de blat i recollien els de farina. O bé hi anava a l’hora de dinar, quan els homes es reunien per menjar. Els mirava les espatlles esquitxades de farina, els braços nerviüts i la lona dels pantalons amarada de suor. Sense voler, buscava amb la mirada aquell que per a ella era l’únic, i quan el trobava, la vermellor li pujava a les galtes i li venien fogots.
Aquell noi, l’Eli —era com havia sentit que li deien—, li feia por, la inquietava i l’avergonyia. Cada vegada que el veia, el cor li bategava com enfollit i la respiració se li accelerava. Provava de mirar-lo amb indiferència i fredor. Uns cabells negres i rinxolats, un nas marcat i uns llavis estranys, molt foscos. I l’arc fosc i pelut de l’aixella quan s’eixugava la suor del front amb el braç. Caminava banzim-banzam. Alguns cops el noi va captar la seva mirada i es va espantar com una bestiola que s’ha acostat massa a un home. Finalment, un dia, van topar en una porta estreta. Ella li va fer un somriure.
—Porta’m a casa un sac de farina —li va dir.
D’ençà d’aleshores va deixar d’esperar el seu marit.
L’Eli va deixar el sac a terra i es va treure la gorra de lona. L’amanyogava entre les mans empolsegades de farina. Ella li va donar les gràcies, però ell no se’n va anar. Va observar que es mossegava els llavis.
—Et vindria de gust prendre una mica de compota?
Va assentir. Li va atansar el got i se’l va mirar mentre bevia. Abaixava unes pestanyes llargues i molt femenines.
—Voldria demanar-te una cosa...
—Mani.
—Vine al capvespre a tallar-me la llenya. Et va bé?
Va fer que sí amb el cap i va sortir.
El va esperar tota la tarda. Es va fer una trossa i es va mirar al mirall. Després, quan ell ja hi era i tallava la llenya, li va portar pa i llet quallada. Es va asseure sobre el socó i es va posar a menjar. Ni tan sols ella mateixa no sabria dir per què li va parlar d’en Michał i de la guerra. Ell va dir:
—La guerra ja s’ha acabat. Tothom torna a casa.
Li va donar un saquet de farina. Li va demanar que tornés l’endemà, i l’endemà també li va demanar el mateix.
L’Eli tallava la llenya, escurava l’estufa i feia petites reparacions. Parlaven poc i només de foteses. La Genowefa li llançava llambregades d’amagatotis, i com més se’l mirava, més s’hi complaïen els seus ulls. I va arribar el moment que ja no podia deixar de mirar-lo. El devorava amb la mirada. A la nit somiava que feia l’amor amb un home, que no era ni en Michał, ni l’Eli, sinó un estrany. Es despertava amb la sensació d’estar bruta. Es llevava, omplia la palangana d’aigua i es rentava de cap a peus. Volia oblidar el somni. Després mirava per la finestra com els treballadors s’aplegaven al molí. Veia que l’Eli llançava llambregades cap a la seva finestra. S’amagava darrere de la cortina, descontenta d’ella mateixa quan s’adonava que el cor li bategava com després d’una llarga cursa. «No pensaré més en ell, ho juro», decidia, i es posava a trescar. Però cap al migdia anava a veure en Niedziela i, quina estranya coincidència!, sempre hi trobava l’Eli. I, sorpresa per la seva pròpia veu, li demanava que anés a casa seva.
—T’he fet un tortell —li va dir un dia, i li va ensenyar la taula.
S’hi va asseure amb timidesa i va posar la gorra davant seu. Ella, des de l’altre costat de la taula, va mirar com menjava. Ho feia a poc a poc i amb compte. Algunes molles blanques se li enganxaven als llavis.
—Eli!
—Mani —va aixecar els ulls i la va mirar.
—T’ha agradat?
—Sí.
Va allargar la mà per damunt de la taula i va provar de tocar-li la cara. Ella se’n va apartar d’un bot.
—No em toquis —li va dir.
El noi va acotar el cap. Va enretirar la mà cap a la gorra. Callava. La Genowefa va tornar a seure.
—Digues. On volies tocar-me? —li va preguntar en veu baixa.
Va aixecar el cap i la va fitar. A ella li va semblar que veia als seus ulls uns esclats vermells.
—T’hauria tocat aquí —li va assenyalar un lloc del coll.
La Genowefa es va passar la mà pel coll i va sentir sota els dits la pell càlida i el batec de la sang. Va tancar els ulls.
—I després?
—Després t’hauria tocat els pits...
Va respirar profundament i va arquejar el cos cap enrere.
—Digues, on exactament.
—Al lloc més suau i calent... Per favor... Deixa’m...
—No —va fer.
L’Eli es va posar dempeus d’un salt i se li va plantar al davant. Ella en va sentir l’alè, que feia olor de llet i de tortell, com l’alè d’una criatura.
—Et prohibeixo que em toquis! Jura pel teu Déu que no em tocaràs!
—Meuca! —va escopir, i va llançar a terra la gorra rebregada. Va ressonar un cop de porta.
L’Eli va tornar aquella mateixa nit. Va tustar la porta amb delicadesa i la Genowefa va saber de seguida que era ell.
—M’he deixat la gorra —va xiuxiuejar—. T’estimo. Juro que no et tocaré fins que tu mateixa no ho vulguis.
Es van asseure al terra de la cuina. Els deixants vermells de les brases els il·luminaven les cares.
—He de saber si en Michał és viu o mort. Encara soc la seva dona.
—Esperaré. Però digues: quant de temps?
—No ho sé. Deixaré que em miris.
—Ensenya’m els pits.
La Genowefa es va abaixar de les espatlles la camisa de dormir. Els pits nus i la panxa van lluir, vermellosos. Va sentir com l’Eli s’aguantava l’alè.
—Ensenya’m fins on em desitges —li va xiuxiuejar.
Es va descordar els pantalons i la Genowefa va veure el seu membre botit. Va notar que l’envaïa aquell plaer del somni que coronava tots els afanys, totes les mirades i tots els espasmes. Era un plaer que estava fora de control i ja no es podia aturar. Allò que va venir a continuació va ser espantós, perquè excloïa que mai pogués haver-hi res més. Es consumava, revessava, acabava i començava de nou, però alhora feia que tot el que s’esdevingués d’ara endavant fos anodí i desplaent, i que la fam que es despertés tingués més força que mai.
L’hereu Popielski va anar perdent la fe. No va deixar de creure en Déu, però Déu i tota la seva trepa es van tornar insípids, unidimensionals com els gravats de la seva Bíblia.
L’hereu tenia la sensació que tot rutllava quan els Pełski de Kotuszów venien a fer-li una visita, quan al vespre jugava al whist, quan parlava d’art, o quan baixava al celler o podava les roses. Tot rutllava quan els armaris feien olor d’espígol, quan seia davant del seu escriptori de fusta de roure amb el portaploma d’or massís a la mà, o a la nit, quan els palmells de la seva dona li feien una frega a l’esquena adolorida. Però, tan bon punt sortia de casa per anar a algun lloc, encara que fos només a la plaça major de Jeszkotle, sempre plena de brutícia, o als poblets de la rodalia, perdia la resistència física al món.
Només hi veia cases ensorrades, tanques podrides, llambordes desgastades per l’acció del temps, i pensava: «Vaig néixer massa tard, el món és a punt d’acabar-se. Ja no hi ha res a fer.» Tenia migranyes, li havia empitjorat la vista —vivia amb la sensació que ara tot era més fosc—, el fred li entrava al cos pels peus, i pertot arreu sentia les fiblades d’un mal indefinit. La buidor i la desesperança l’envoltaven. I no trobava ajuda enlloc. Tornava al seu palau, s’entaforava al seu gabinet, i així aturava per una estona la descomposició del món.
Però, malgrat tot, el món es va acabar descomponent. L’hereu se’n va adonar en veure els cellers quan va tornar de la seva fugida precipitada davant de l’amenaça dels cosacs. Tot estava destruït, fet miques, capolat, cremat, trepitjat i escampat per terra. Va valorar les pèrdues enfonsant-se fins al turmell en el vi.
—Caos i destrucció, caos i destrucció! —xiuxiuejava.
Després es va ajeure sobre el llit, a la seva casa saquejada, i va pensar: «D’on ve el mal del món? Per què Déu permet que hi hagi mal, si és bo com diuen? O potser Déu no és bo?»
Els canvis que es produïen al país van esdevenir un bon remei contra la malenconia de l’hereu.
L’any divuit hi havia moltes coses a fer, i res no guareix l’home de la tristesa tan bé com l’acció. Durant gairebé tot l’octubre, l’hereu va anar agafant embranzida per dedicar-se a obres socials, fins que, pel novembre, ja del tot lliure de la malenconia, va caure en l’altre extrem. Ara, per variar, gairebé no dormia i li faltava temps per menjar. Viatjava amunt i avall per tot el país, va visitar Cracòvia i li va semblar una princesa que s’acaba de despertar d’un encanteri. Va organitzar les eleccions a la primera Dieta i va ser fundador d’un grapat d’associacions, de dos partits polítics, i de la Unió de Propietaris de Piscifactories de la Polònia Menor. Pel febrer de l’any següent, quan es va proclamar l’anomenada petita constitució, l’hereu Popielski va agafar una calipàndria i va tornar a la seva habitació, al seu llit, al rectangle de la finestra, és a dir, al lloc d’on havia sortit.
Es va anar recuperant de la pneumònia com qui torna d’un llarg viatge. Llegia molt i va començar a escriure un dietari. Tenia ganes de parlar amb algú, però tothom li semblava banal i poc interessant. O sigui que es feia portar al llit els llibres de la biblioteca i n’encomanava de nous per correu.
Al començament de març va fer el seu primer passeig pel parc, i va tornar a veure un món lleig i gris, ple de descomposició i de destrosses. De poc li van servir la independència de la pàtria i la constitució. En un caminal del parc, va veure un guant vermell de nen dins d’una pila de neu mig fosa, i —ves a saber per què— aquella imatge se li va gravar profundament a la memòria. Una revifalla cega i obstinada. La inèrcia de la vida i de la mort. La màquina inhumana de la vida.
Els esforços que havia fet l’any passat per construir-ho tot de bell nou se n’havien anat en orris.
Com més vell es feia l’hereu Popielski, més terrible li semblava el món. Un jove s’entreté amb el seu floriment, amb el seu avenç constant i amb l’eixamplament de les seves fronteres: l’espai entre el llitet de nen i la paret, la casa, el parc, la ciutat, el país, el món i, després, ja a l’edat adulta, arriba l’hora de somiar amb una cosa encara més gran. Al voltant de la quarantena fa un capgirell. Es cansa d’estar sempre tan tens, de ser tan vigorós. I, una nit o un matí, creua la frontera: arriba al cim, fa un pas endavant i comença la davallada cap a la mort. Aleshores es presenta la pregunta: més val baixar amb orgull de cara a les tenebres o mirar enrere cap a tot allò que va ser i ja no és, salvar les aparences i fer veure que no hi ha cap foscor, sinó que han apagat el llum del dormitori?
Doncs bé, la imatge del guant vermell que emergia de sota el munt de neu bruta va convèncer l’hereu que l’engany més gran de la joventut és tenir qualsevol mena d’optimisme, creure amb fermesa que alguna cosa canviarà, millorarà, que hi ha un progrés general. Se li va trencar el receptacle ple de desesperació que havia dut dintre seu tota la vida com un flascó de cicuta. L’hereu va mirar al seu voltant i va veure patiment, mort i putrefacció, tan normals i corrents com la brutícia. Va travessar Jeszkotle de banda a banda i va veure l’escorxador kosher, la carn estantissa que hi penjava dels ganxos, el captaire glaçat de fred davant de la botiga d’en Szenbert, el petit seguici fúnebre que anava darrere del taüt d’un nen, els núvols baixos damunt de les cases baixes de la plaça major, i la foscor que es ficava per totes les escletxes i començava a embolcallar-ho tot. Semblava una autoimmolació lenta i incessant en què els destins humans, vides senceres, eren pastura de les flames del temps.
De tornada al palau, havia de passar davant de l’església. Va decidir, doncs, de treure-hi el nas, però no hi va trobar res. Va veure-hi el retaule de la Mare de Déu de Jeszkotle, però a l’església no hi havia cap déu capaç de restituir-li l’esperança.
La Mare de Déu de Jeszkotle, tancada dins del marc ornamentat del retaule, tenia una vista de l’església molt limitada. Penjava en una nau lateral i, per això, no podia veure ni l’altar, ni l’atri amb la pica de l’aigua beneita. Una columna li tapava el púlpit. Només podia veure la gent que passava: persones que havien entrat soles a l’església per pregar-hi una estona o corrues senceres que s’arrossegaven cap a l’altar per combregar. Durant les misses, tan sols veia desenes de perfils humans, d’homes i de dones, d’infants i de vells.
La Mare de Déu de Jeszkotle era tota ella pura voluntat de socórrer els malalts i els baldats. Era una força inscrita en un quadre gràcies a un miracle del Senyor. Quan els fidels aixecaven la cara enlaire, bellugaven els llavis, s’agafaven el ventre amb les mans o les plegaven a l’altura del cor, la Mare de Déu de Jeszkotle els donava esma i poder de guariment. En donava a tothom sense fer cap excepció, i no pas per pietat, sinó perquè això formava part de la seva natura: donar poder de guariment als que en necessiten. El que passava després ja ho decidien els humans. Alguns deixaven que aquella força actués dintre seu, i aquests eren els que recuperaven la salut. Després tornaven amb presentalles —membres del cos en miniatura fets amb plata, coure o, fins i tot, amb or massís—, enfilalls de corall i cadenes amb què adornaven el quadre.
D’altres permetien que el poder se’ls escolés com l’aigua d’un recipient esquerdat i que es filtrés a la terra. I tot seguit perdien la fe en els miracles.
Una cosa semblant li va passar a l’hereu Popielski quan es va presentar davant del quadre de la Mare de Déu de Jeszkotle. Ella va veure com s’agenollava i provava de pregar. Però, com que no podia, es va alçar amb fúria i va contemplar els valuosos exvots i les coloraines de la sagrada pintura. La Mare de Déu de Jeszkotle va veure que el que feia falta a aquell home era una força benigna i reconfortant per al cos i per a l’ànima. I n’hi va donar. L’en va inundar, l’en va banyar. L’hereu Popielski, però, era impermeable com una bola de vidre, o sigui que la força bona li va regalimar per la superfície i va caure al paviment fred de l’església, que va respondre amb una tremolor delicada i amb prou feines perceptible.
En Michał va tornar l’estiu de l’any mil nou-cents dinou. Va ser un miracle, però en un món en què la guerra ha fet trontollar totes les lleis els miracles es donen sovint.
En Michał va trigar tres mesos a tornar a casa. El lloc d’on havia sortit —Vladivostok, una ciutat a la riba d’un mar llunyà— era gairebé a l’altra punta del globus. S’havia alliberat del sobirà de l’est, del rei del caos. Però, com que tot allò que existeix fora dels límits de l’Antany és borrós i confús com un somni, en Michał se’n va oblidar tan bon punt va entrar al pont.
Estava malalt, exhaust i brut. La cara se li havia cobert de cerres negres i, entre els cabells, li pul·lulaven eixams de polls. Els pellingots de l’uniforme de l’exèrcit derrotat li penjaven com d’un pal, i hi faltaven tots els botons. En Michał havia canviat aquells botons brillants amb l’àliga dels tsars per un tros de pa. A més a més, tenia febre, diarrea i la sensació desagradable que el món on havia començat el seu periple ja no existia. La imatge del Negre i del Blancoi que s’unien en les seves noces inacabables li va retornar l’esperança. Els rius i el pont estaven intactes, i també havia quedat intacta aquella xardor que esberlava les pedres. Del pont estant, en Michał va veure el molí blanc i els geranis vermells de les finestres.
Davant del molí jugava una criatura. Una nena petita amb dues trenes gruixudes. Devia tenir tres o quatre anys. Al seu voltant rondaven, totes serioses, unes quantes gallines blanques. Unes mans femenines van obrir la finestra. «Ara vindrà el pitjor», va pensar en Michał. El va enlluernar el raig de sol que havia rebotat contra el vidre en moviment. Es va dirigir cap al molí. Va dormir dia i nit i, en somnis, va comptar tots els dies dels darrers cinc anys. La seva ment, cansada i atordida, s’equivocava i es perdia en laberints onírics, de manera que va haver de tornar a començar el recompte moltes vegades. Mentrestant, la Genowefa va examinar l’uniforme encartonat per la pols enclastada, en va tocar el coll suat, va ficar les mans a les butxaques plenes d’olor de tabac. Va acariciar les sivelles de la motxilla, però no va tenir prou coratge per obrir-la. Després va penjar l’uniforme de la tanca per tal que tothom que passés davant del molí l’hagués de veure per força.
En Michał es va despertar l’endemà a punta de sol i va contemplar la criatura adormida. Anava anomenant en veu alta les coses que veia:
—Té uns cabells marrons, espessos. Celles fosques, pell fosca, orelles petites, nas menut... Tots els nens tenen el nas menut... Mans molsudes, de criatura, però s’hi veuen les ungles. Rodones.
Després es va acostar al mirall i s’hi va mirar. Hi va veure un estrany.
Va donar la volta al molí i va amoixar la gran roda de pedra que no parava de girar. Va recollir amb la mà una mica de pols farinosa i la va tastar amb la punta de la llengua. Va enfonsar les mans dins de l’aigua, va passar el dit pels taulons de la tanca, va olorar les flors i va moure la roda de la màquina de tallar palla. La màquina va carrisquejar i en va sortir una panna d’ortigues aixafades.
Es va ficar entre l’herba alta que creixia darrere del molí i hi va fer un riu.
Quan va tornar a la cambra, ja es va veure amb cor de mirar la Genowefa. No dormia. El va fitar.
—Michał! No m’ha tocat cap home.
Com tots els humans, la Misia va néixer feta a miques, incompleta, a trossos. Cada cosa va arribar pel seu compte: veure, olorar, entendre, sentir, pressentir i experimentar. El seu cosset obeïa reflexos i instints. Tota la vida futura de la Misia havia de consistir a reunir-ho tot en una sola peça i, a continuació, permetre que es descompongués.
Necessitava algú que es plantés davant seu i li fes de mirall on pogués veure’s com una sola peça.
El primer record de la Misia es remuntava a la imatge d’un home esparracat que s’acostava al molí. El seu pare amb prou feines s’aguantava dret i, més tard, solia plorar a la nit amb el cap amagat entre els pits de la mare. Per això, la Misia va decidir que ella i el pare eren iguals.
D’ençà d’aleshores sentia que, en les coses realment importants, no hi havia cap diferència entre un adult i una criatura. Tant la criatura com l’adult eren etapes transitòries. La Misia es fixava amb atenció en els canvis que experimentava i en aquells que afectaven els altres, però no sabia on aniria a parar tot allò ni quina finalitat tenia. En una capseta de cartró guardava records d’ella mateixa —d’ella de molt petita i d’ella de més gran—: uns peücs de llana, una gorra minúscula com si hagués estat feta a la mida d’un puny i no pas a la del cap d’un nadó, una camisola de fil i el primer vestit. Després posava el seu peu de sis anys al costat d’aquell peüc i començava a endevinar les fascinadores lleis del temps.
D’ençà de la tornada del pare, la Misia podia contemplar el món. Abans, tot havia estat borrós i indecís. La Misia no tenia cap record d’ella mateixa d’abans de la tornada del pare. Com si no hagués existit. Recordava algun objecte aïllat. En aquella època, el molí li semblava un gran monòlit sense començament ni fi, sense terra ni sostre. Després, el va veure d’una altra manera, amb la ment. Va descobrir que tenia un sentit i una forma. El mateix li va passar amb altres coses. Abans, quan la Misia pensava «riu», això significava una cosa freda i molla. Ara veia que el riu fluïa d’un lloc a un altre, que el mateix riu existia abans i després del pont, i que hi havia també altres rius... Les tisores. Abans eren una eina sofisticada i difícil d’utilitzar que la mare feia servir perquè tenia poders màgics. Des que el pare havia recuperat el seu lloc a taula, la Misia va veure que les tisores eren un mecanisme senzill que tenia dos talls. Es va engiponar una cosa semblant amb dos branquillons plans. Encara durant molt de temps va provar de tornar a veure les coses tal com les havia vist abans, però el pare li havia canviat el món per sempre.
La gent es pensa que viu amb més intensitat que els animals, els vegetals i, no cal dir-ho, les coses. Els animals intueixen que viuen amb més intensitat que els vegetals o les coses. Els vegetals somien que viuen amb més intensitat que les coses. I les coses duren, i en aquesta duració hi ha més vida que enlloc.
El molinet de la Misia va néixer per obra d’unes mans que van unir fusta, porcellana i llautó en un sol objecte. La fusta, la porcellana i el llautó van materialitzar la idea de moldre. De moldre grans de cafè per cobrir-los després d’aigua bullent. No hi ha ningú de qui es pugui dir que ha inventat el molinet, perquè crear no vol dir res més que recuperar la memòria del que existeix fora del temps, és a dir, des de sempre. L’home no és capaç de crear del no-res. Aquest és un privilegi de Déu.
El molinet té una panxa de porcellana i, en aquesta panxa, un forat per on el fruit de la feina s’escola dins d’un calaixet de fusta. La panxa està cofada amb un barret de llautó proveït d’una petita maneta revestida de fusta. Dins del barret hi ha un cau que es pot tancar —és allà on es fiquen els grans cruixents de cafè.
El molinet va néixer en una manufactura i després va anar a parar a una casa on cada matí molia cafè. El sostenien unes mans càlides i vives. L’estrenyien contra un pit on, sota una capa de percala o franel·la, bategava un cor humà. Després, la guerra amb el seu ímpetu el va traslladar de la seguretat d’una lleixa de la cuina a una caixa que va haver de compartir amb altres objectes, i des d’allà, a bosses de viatge i a sacs, a vagons on s’amuntegava la gent que fugia amb pànic de la mort violenta. El molinet, com totes les coses, s’impregnava de tot aquell caos que regnava al món i assimilava imatges de trens sota una pluja de bales, regueres de sang que s’escampava mandrosament i cases abandonades amb finestres que, cada any, esdevenien joguines en mans d’un vent diferent. Absorbia la calor de cossos humans agonitzants i la tragèdia d’haver de deixar enrere tot el que hom coneix. El van amanyagar moltes mans i totes li van transmetre una quantitat innombrable d’emocions i de pensaments. El molinet els acceptava, perquè tota matèria té la capacitat de retenir allò que és efímer o passatger.
En Michał el va trobar molt lluny, cap a l’est, i se’l va ficar a la motxilla com a botí de guerra. Al vespre, al campament, acostumava a olorar-ne el calaixet —feia flaire de seguretat, de cafè i de casa.
La Misia s’asseia amb el molinet al banc del jardí i feia anar la maneta. En moments com aquest el molinet girava suaument com si jugués amb ella. La Misia contemplava el món des del seu banc i el molinet girava i molia el buit. Però un dia la Genowefa hi va ficar un grapat de grans negres i li va dir que els molgués. Aleshores, la maneta ja no va girar tan suaument. El molinet es va ennuegar, però de seguida va començar a treballar i a grinyolar d’una manera lenta i sistemàtica. S’havia acabat el joc. En la feina del molinet hi havia tanta serietat que ara ningú no gosaria aturar-lo. Tot ell havia esdevingut mòlta. I després, al molinet, a la Misia i a tot el món, s’hi va afegir l’olor de cafè acabat de moldre.
Si alguna vegada mirem els objectes de prop i amb els ulls tancats per no deixar-nos enganyar per les aparences que totes les coses creen al seu voltant, si ens permetem el luxe de la desconfiança, podrem veure, encara que sigui només per un instant, el seu rostre veritable.
Les coses són éssers submergits en una realitat diferent on no hi ha ni temps ni moviment. Se’n veu tan sols la superfície. La resta, sumida en un altre lloc, defineix el significat i el sentit de cada objecte material. Per exemple, d’un molinet de cafè.
El molinet de cafè és un fragment de matèria en què algú ha infós la idea de moldre.
Els molinets molen, per tant existeixen. Però ningú no sap què significa el molinet en general. Ningú no sap què significa res en general. Potser el molinet és un bocí d’alguna llei fonamental i total de transformació, una llei sense la qual el món no podria continuar existint o seria del tot diferent. Potser els molinets de cafè formen l’eix de la realitat al voltant del qual tot gira i es desenvolupa, i potser són més importants per al món que l’home. I potser el molinet estimat de la Misia és la pedra angular d’allò que es diu l’Antany.
La primavera tardana era l’època de l’any que el senyor rector odiava més.
Pels volts de Sant Joan, el Negre, el molt barrut, li inundava els prats.
El capellà era per naturalesa violent i susceptible pel que fa a la seva dignitat, o sigui que sentia ràbia només de veure que alguna cosa tan poc concreta i tan flasca, tan fada i tan enze, tan escorredissa i tan poruga li arrabassava els prats.
Amb l’aigua, de seguida apareixien unes granotes impúdiques, nues i fastigoses, que no paraven de muntar l’una sobre l’altra per copular de la manera més toixa. I ho feien amb l’acompanyament d’uns sorolls repugnants. El diable devia tenir una veu, si fa o no fa, semblant: grinyolaire, lúbrica, enrogallada per la luxúria i tremolosa a causa d’un desig impossible de satisfer. A més de granotes, als prats del mossèn hi apareixien serps d’aigua, que avançaven fent ziga-zagues tan repulsives que al rector de seguida li venien basques. Només de pensar que un cos allargat i llenegadís com aquell podia fregar-li la sabata, s’estremia de fàstic i se li regirava l’estómac. La imatge de la serp se li gravava profundament a la memòria i, durant molt de temps, l’envaïa en somnis. Als enllacats hi apareixien també peixos, i el senyor rector els tenia una mica més de simpatia. Els peixos es podien menjar. Per tant, eren bons, eren criatures de Nostre Senyor.
El riu inundava els prats de cap a cap en tres nits a tot estirar. Després d’aquesta invasió, descansava emmirallant el cel. I així feia el dròpol tot un mes. Durant aquest mes, l’herba ufanosa es podria sota l’aigua i, si l’estiu era calorós, per damunt dels prats hi surava un tuf de podridura i de descomposició.
A partir de Sant Joan el mossèn baixava cada dia a mirar com aquelles aigües fluvials negres ofegaven les flors de Santa Margarida, les campanetes de Sant Roc i l’herba de Santa Clara. De tant en tant, tenia la sensació que els innocents caparrons blancs i blaus de les flors enfonsades dins l’aigua fins al coll li demanaven socors. En sentia les veus agudes, que li recordaven el ning-ning de la campaneta durant l’Elevació. No hi podia fer res. La vermellor li pujava a les galtes, i serrava els punys fent un gest d’impotència.
Pregava. Començava per sant Joan, que santifica tota mena d’aigües. Però, mentre recitava les pregàries, sovint li semblava que sant Joan no li feia gens de cas, que estava més aqueferat amb el solstici, amb les fogueres que encenia el jovent, amb la vodka, amb el rumb de les corones de flors que suraven riu avall,4 i amb la fregadissa de cossos entre els matolls. Fins i tot, tenia una mica de tírria a sant Joan, un sant que permetia que, cada any, amb la puntualitat d’un rellotge, el Negre li inundés els prats. O sigui que va començar a pregar directament a Déu.
L’any que va venir després de la inundació més gran de totes, Déu va dir al senyor rector: «Ves i separa el riu dels prats! Porta terra i erigeix un dic que mantingui el riu dins de la llera.» El mossèn va donar gràcies al Senyor i es va posar a organitzar la construcció del dic. Dos diumenges seguits va clamar des del púlpit dient que el riu destruïa els dons de Déu, i va arengar els parroquians a oposar-se als elements segons aquest pla: que un home de cada mas dediqués dues jornades de la setmana a traginar terra i a construir el dic. A l’Antany li van tocar els dijous i els divendres, a Jeszkotle, els dilluns i els dimarts, i a Kotuszów, els dimecres i els dissabtes.
El primer dia que corresponia a l’Antany, van anar a treballar només dos pagesos: en Malak i en Cherubin. El rector, molt enfadat, va pujar al seu xarret de ressorts i va fer una ronda per totes les cases del poble. Va resultar que en Serafin s’havia trencat un dit, el jove Florian l’havien cridat a files, a can Chlipa acabava de néixer una criatura, i en Światosz s’havia herniat. De manera que el capellà no va aconseguir res. Decebut, va tornar a la rectoria.
Al vespre, quan pregava, va tornar a demanar a Déu un consell. I el Senyor li va respondre: «Paga’ls.» En sentir la resposta, el mossèn es va atorrollar una mica. Tanmateix, com que el seu Déu li tenia una retirada sorprenent, de seguida va afegir: «A deu cèntims la jornada pel cap alt, perquè, altrament, no et sortiran els números. Tot el fenc que hi puguis arreplegar no arriba a valer ni quinze zlotys.»
Vist això, el capellà va tornar en xarret a l’Antany i hi va contractar uns quants homes forçuts per construir el dic. Va llogar en Józek Chlipa, el pare de la criatura que acabava de néixer, en Serafin, el del dit trencat, i encara dos jornalers més.
Disposaven d’un sol carro i, per això, la feina anava molt a poc a poc. El mossèn tenia por que el temps primaveral no frustrés el seu pla. Feia córrer els pagesos tant com podia. Ell mateix s’arromangava la sotana, trescava entre els homes, ensopegava amb els sacs i fuetejava els cavalls amb les xurriaques, però sobretot vigilava de no fer-se malbé les sabates de cuir bones. L’endemà va venir a treballar només en Serafin, el del dit trencat. El rector, enfadat, va tornar a fer una ronda en xarret pel poble, però va resultar que els bracers o bé no eren a casa, o feien llit.
Aquell dia el rector va agafar odi a tots els pagesos de l’Antany —uns dròpols durs d’esquena i cobdiciosos. Va provar de justificar davant del Senyor aquest sentiment indigne d’un servidor de Déu. Li va tornar a demanar consell. «Apuja’ls el jornal», li va dir el Senyor. «Dona’ls quinze cèntims per jornada. Ja sé que, enguany, no trauràs cap benefici del fenc, però l’any que ve te’n rescabalaràs amb escreix.» Era un consell savi. La feina va començar a rutllar.
Primer portaven en carros sorra de més enllà del turó; després, n’omplien uns sacs de xarpellera amb què emplastraven el riu com si estigués ferit. Fet això, ho cobrien tot de terra i hi sembraven herba.
El rector contemplava la seva obra amb joia. Ara el riu estava del tot aïllat dels prats. El riu no veia cap prat. Cap prat no veia el riu.
El riu ja no va tornar a provar de sortir del lloc que li havien assignat. S’escolava amb calma, pensarós i impenetrable per a la vista humana. Al llarg dels dos marges els prats es van cobrir de verdor, i després hi van florir les dents de lleó.
Als prats d’un mossèn les flors diuen pregàries a tota hora. Hi preguen les flors de Santa Margarida, les campanetes de Sant Roc i les vulgars dents de lleó grogues. De tant pregar, els cossos de les dents de lleó esdevenen cada vegada menys materials, cada vegada menys grocs, fins que, pel juny, es converteixen en plomalls subtils. Aleshores, el Senyor, commogut per la seva pietat, envia aires càlids perquè s’enduguin les ànimes plumíferes de les dents de lleó directament al cel.
Els mateixos aires càlids van portar pluges per Sant Joan. El riu creixia centímetre rere centímetre. El senyor rector va deixar de dormir i de menjar. Creuava els prats i el dic per anar a donar una ullada al riu. Mesurava amb un pal el nivell de l’aigua i mastegava renecs i oracions. El riu no li feia cas. Corria per la seva llera ampla, giravoltava formant xucladors i minava les ribes primparades. El vint-i-set de juny els prats del mossèn van començar a embeure’s d’aigua. El rector, amb el pal a la mà, recorria el dic acabat de fer de punta a punta i contemplava amb desesperació la facilitat amb què l’aigua s’esmunyia per les esquerdes, s’hi introduïa ves a saber com i en penetrava els fonaments. La nit següent, les aigües del Negre van destruir la barrera de sorra i, com cada any, es van escampar pels prats.
El diumenge següent el mossèn va comparar des del púlpit les entremaliadures del riu amb l’obra de Satanàs. Va dir que Satanàs atempta contra l’ànima humana a cada instant, dia rere dia. Com l’aigua. Que, vist això, l’home ha de fer l’esforç constant de construir barreres. Que la més petita negligència en el compliment dels deures religiosos de cada dia debilita les barreres i que la tenacitat del temptador és comparable a la de l’aigua. I que el pecat es filtra, s’escola i degota sobre les ales de l’ànima, i així la immensitat del mal amara l’home i l’estimba dins d’un dels seus xucladors per enfonsar-l’hi pels segles dels segles.
Després d’un sermó com aquell el mossèn va trigar a desacalorar-se una bona estona i no podia agafar el son. No podia adormir-se per l’odi que li despertava el Negre. Intentava de convèncer-se que no tenia cap sentit odiar un riu, un corrent d’aigua tèrbola que no era ni una planta ni un animal, sinó una forma del relleu. Com era possible que ell, un capellà, pogués tenir un sentiment tan absurd com ara l’odi envers un riu?
I tanmateix, allò era odi. No era només qüestió del fenc mullat. El problema era la toixesa i la tossuderia insensata del Negre, la seva imprevisibilitat i la seva beneiteria sense límits. Quan hi pensava, sentia a les temples els batecs de la sang, que circulava pel seu cos més de pressa. Tenia bellugadissa de cames. Es llevava i es vestia a les hores més intempestives de la nit, i després sortia a contemplar els prats. L’aire fresc el deixondia. Somreia dintre seu i es repetia: «Com es pot tenir mania a un riu, a una simple clotada? Un riu és un riu, i no cal donar-hi més voltes.» Però, quan arribava a la riba, reincidia. L’envaïen el fàstic, la repugnància i la ràbia. Amb molt de gust l’hauria colgat sota terra des de les fonts fins a la desembocadura. Mirava al seu voltant per assegurar-se que ningú no el veia i, tot seguit, arrencava una branca de vern i fuetejava el cos allargassat i desvergonyit del riu.
—Ves-te’n! Quan et veig, després no puc dormir —li va dir la Genowefa.
—I jo no puc viure si no et veig.
El va mirar amb els seus ulls grisos i lluminosos, i ell va tornar a sentir que aquella mirada l’havia tocat al bell mig de l’ànima. La dona va deixar les galledes a terra i es va apartar del front un floc de cabells.
—Agafa les galledes i acompanya’m al riu.
—Què dirà el teu marit?
—És al palau.
—I què diran els mossos?
—Que m’ajudes.
L’Eli va aixecar les galledes i la va seguir pel corriol pedregós.
—T’has fet un home —va dir la Genowefa sense girar-se.
—Penses en mi quan no ens veiem?
—Penso en tu quan tu penses en mi. Cada dia de l’any. Em visites en somnis.
—Déu meu, per què no pares de jugar amb mi d’una vegada? —L’Eli va deixar les galledes a terra amb energia—. Quin pecat he comès jo o els meus pares? Per què he de patir tant?
La Genowefa es va aturar i es va mirar els peus.
—Eli, no blasfemis.
Van callar una estona. L’Eli va aixecar les galledes i es van tornar a posar en marxa. El corriol s’havia eixamplat prou perquè poguessin caminar l’un al costat de l’altre.
—No ens veurem mai més, Eli. Estic prenyada. A la tardor tindré una criatura.
—Aquest nen hauria de ser meu.
—Ara les coses són clares i el problema s’ha resolt tot sol...
—Fugim a la ciutat, a Kielce!
—Som tan diferents... Tu ets jove, jo soc vella. Tu ets jueu, jo soc polonesa. Tu ets de Jeszkotle, jo de l’Antany. Tu ets un home lliure, jo soc casada. Tu ets moviment, jo soc inèrcia.
Van entrar a la passarel·la de fusta i la Genowefa va començar a treure la bugada d’una de les galledes. L’esbandia dins de l’aigua freda. Les aigües fosques s’enduien l’escuma blanquinosa.
—M’has fet girar el cervell —va dir l’Eli.
—Ja ho sé.
Va deixar la bugada i per primer cop va recolzar la galta contra la seva espatlla. El xicot va sentir la flaire dels seus cabells.
—Em vaig enamorar de tu la primera vegada que et vaig veure. A l’acte. Un amor com aquest no pot acabar mai —va fer ella.
—És amor, això?
No li va respondre.
—Des de les meves finestres es veu el molí —va dir l’Eli.
La gent es pensa que la bogeria és el resultat d’un esdeveniment gran i dramàtic, d’un patiment insuportable. Tothom està convençut que l’home es torna boig per algun motiu —perquè l’ha abandonat l’amant, perquè se li ha mort la persona més estimada, perquè s’ha arruïnat, o perquè ha vist de prop la cara de Déu. La gent també creu que l’home es torna boig de sobte, tot d’un plegat, i en circumstàncies extraordinàries, i que la follia li cau al damunt com una xarxa parany, li encadena la raó i li torba els sentiments.
La Florentynka, per contra, es va tornar boja d’una manera del tot normal i —es podria dir— sense cap motiu. Abans sí que n’hauria tingut —el dia que el seu marit en duia més al cap que als peus i es va ofegar al Blancoi, o quan dels seus nou fills en van morir set, o quan va tenir un avortament rere l’altre, o quan es desempallegava dels que haurien pogut néixer, cosa que, en dues ocasions, per poc no li va costar la vida, o quan se li va cremar el graner, o quan els dos fills que havien sobreviscut la van abandonar i es van perdre per aquests mons de Déu.
Ara la Florentynka ja era vella i totes aquestes vivències pertanyien al passat. Eixuta com un encenall i esdentegada, vivia en una caseta de fusta al peu del turó. Algunes finestres de casa seva donaven al bosc, i altres al poble. A la Florentynka li havien quedat dues vaques que l’alimentaven, a ella i als seus gossos. Tenia també un petit hort ple de pruneres infestades de cucs i, a l’estiu, davant de casa seva hi florien grans mates d’hortènsies.
La Florentynka es va tornar boja d’una manera imperceptible. Primer tenia migranyes i no podia dormir a la nit. Li feia nosa la lluna. Explicava a les veïnes que la lluna la sotjava, que la seva mirada amatent penetrava a través de les parets i els vidres, que la seva lluïssor li posava paranys als miralls, als vidres i als reflexos de l’aigua.
Després, la Florentynka va començar a sortir cada vespre davant de casa per esperar la lluna. S’elevava per damunt dels herbats, sempre la mateixa, tot i que amb una forma cada vegada diferent. La Florentynka l’amenaçava amb el puny. La gent va veure aquell puny aixecat cap al cel, i va dir: s’ha tornat boja.
La Florentynka tenia un cos menut i escardalenc. Després d’un període de fertilitat femellenca imparable li havia quedat un ventre rodó, que ara tenia un aspecte ridícul, com si s’hagués ficat una fogassa sota la faldilla. Després del període de fertilitat femellenca no li havia quedat cap dent, d’acord amb la dita: «Una criatura, una dent caiguda.» Tot es paga en aquest món. Els seus pits —o més ben dit, aquella cosa en què el temps converteix els pits d’una dona— eren plans i allargassats. S’abraçaven al cos. La seva pell recordava el paper crespat que es fa servir per embolicar les boles de l’arbre de Nadal, i hi traslluïen unes venes blavenques, el senyal que la Florentynka encara era viva.
Tot això passava a l’època en què les dones morien abans que els homes, les mares abans que els pares, les mullers abans que els marits. Perquè des que el món és món havien estat recipients que revessegaven humanitat. Les criatures en sortien com els pollets dels ous. I l’ou fet miques s’havia de recompondre tot sol. Com més forta era la dona, més vegades paria i, per tant, esdevenia més feble. Als quaranta-cinc anys, el cos de la Florentynka, alliberat del cercle viciós dels parts, va assolir una mena de nirvana d’eixorquia.
Des que la Florentynka s’havia tornat boja, el nombre de gats i de gossos que vivien a casa seva va anar en augment. Ben aviat els veïns la van començar a considerar la taula de salvació de la seva consciència i, en comptes d’ofegar els cadells, els abandonaven sota les mates d’hortènsies. A través de la Florentynka, dues vaques nodrisses alimentaven un bon grapat d’animals expòsits. Ella sempre els tractava amb respecte, com si fossin persones. Al matí els deia «bon dia», i quan els portava els seus platets de llet, no s’oblidava mai de dir-los «bon profit». Per acabar-ho d’adobar, no els anomenava «gats» ni «gossos», perquè això sonava com si parlés d’objectes, sinó que se’ls adreçava amb cortesia pel cognom i deia sempre «el senyor i la senyora Gat», o «el senyor i la senyora Gos».
La Florentynka no es tenia pas per boja. Era cert que la lluna la perseguia, però ho feia com qualsevol altre perseguidor normal i corrent. Tanmateix, una nit va passar una cosa estranya.
Com totes les nits de lluna plena, la Florentynka es va endur els senyors i les senyores Gos i es va enfilar al turó per maleir la lluna. Els senyors i les senyores Gos es van ajeure al seu voltant sobre l’herba, mentre ella s’esgargamellava:
—On és el meu fill? Com el vas enganyar, gripau platejat i ple de greix? Vas entabanar el meu home i el vas arrossegar dins de l’aigua! Avui t’he vist al pou, t’he atrapat amb les mans al plat quan enverinaves l’aigua...
A can Serafin es va encendre el llum i una veu masculina va llançar un crit dins de la foscor:
—Muts i a la gàbia, guillada! Volem dormir.
—Dormiu, dormiu. Per mi, podeu dormir fins al dia del judici. Per què dimonis vau néixer, si només feu que dormir?!
La veu va callar i la Florentynka es va asseure a terra i va mirar la cara de la seva perseguidora. Era un rostre ple d’arrugues, lleganyós, picat d’una verola còsmica. Els senyors i les senyores Gos jeien sobre l’herba i, als seus ulls foscos, també s’hi emmirallava la lluna. Van restar una estona en silenci i després la vella va posar la mà al cap d’una gossa robusta i peluda. Aleshores, va entrellucar a la ment una pensada que no li pertanyia i que ni tan sols era una pensada, sinó un esbós de pensada, una imatge, una sensació. Allò era aliè a la seva manera de pensar no tan sols perquè —com intuïa— venia de fora, sinó també perquè era molt diferent: de contorns ben dibuixats, en blanc i negre, profund, sensual i olorós.
Allà hi havia un cel amb dues llunes, l’una al costat de l’altra. Hi havia un riu fred i alegre. Hi havia cases atractives i esparverants alhora. La línia del bosc era un paisatge que provocava una excitació estranya. Dins de l’herba, branquillons, pedres i fulles plenes d’imatges i de records. Al seu costat s’estenien com corriols uns deixants plens de significats. Sota terra, uns passadissos càlids i vius. Tot era diferent. Tan sols els contorns del món havien quedat intactes. Llavors la Florentynka va entendre amb la seva ment humana que la gent tenia raó: s’havia tornat boja.
—És cert que parlo amb tu? —va preguntar a la gossa robusta i peluda que li havia recolzat el cap a la falda.
Sabia que sí.
Van tornar a casa. La Florentynka va repartir pels plats les escorrialles de la llet del vespre. Ella mateixa també es va asseure a taula. Sucava dins de la llet bocins de pa i els mastegava amb les genives sense dents. Mentre menjava, va mirar un dels gossos i va provar de dir-li alguna cosa només amb imatges. Va deixar anar el pensament, es va «imaginar» una cosa com ara: «Soc aquí i menjo». El gos va aixecar el cap.
Així doncs, aquella nit, gràcies a la lluna perseguidora o a la seva follia, la Florentynka va aprendre a parlar amb els gats i els gossos. Les converses consistien a enviar imatges. El que s’imaginaven els animals no era tan compacte i concret com el parlar dels homes. Hi faltaven reflexions. A canvi, hi havia coses vistes per dins, sense aquella actitud distant humana que provoca alienació. Per això, aquest món semblava més amical.
El més important per a la Florentynka eren les dues llunes que apareixien a les imatges dels animals. Era sorprenent que els animals veiessin dues llunes i els humans només una. La Florentynka no ho podia entendre i, per això, finalment, va deixar de voler-ho entendre. Les dues llunes eren diferents i fins i tot, en un cert sentit, oposades, tot i que idèntiques alhora. Una era tova, humida i tendra. L’altra era dura com la plata, dringava amb alegria i feia llum. Així doncs, la perseguidora de la Florentynka tenia una naturalesa doble i, per això mateix, constituïa una amenaça encara més gran.
Quan tenia deu anys, la Misia era la més baixa de la classe i, per això, seia a la primera fila. Sempre que la senyoreta es passejava entre els bancs, li feia una moixaina al cap. De tornada a casa, la Misia arreplegava coses que necessitava per a les nines: clofolles de castanyes per fer-ne plats, barretets d’aglans per a les tasses, molsa per als coixins.
Quan arribava a casa, però, li costava decidir amb què s’estimava més jugar. D’una banda l’atreien les nines, volia vestir-les i fer menjarets que no es veien, però que tanmateix existien. Tenia ganes d’embolcallar amb bandoles els seus cossets immòbils, d’explicar-los abans que s’adormissin historietes senzilles de pepes. Però tan bon punt les agafava en braços, es desanimava. Les Karmil·les, les Judits i els Bebès deixaven d’existir, i la Misia només veia uns ulls plans pintats sobre unes cares de color rosa, unes galtes enrojolades i uns llavis sempre serrats que no eren capaços de rebre cap aliment. Aleshores, posava de bocaterrosa allò que encara feia no gaire havia estat la Karmil·la i li escalfava el pompis. Però sabia prou bé que pegava a les serradures cobertes de roba. La nina no es queixava i no protestava. Vist això, la Misia li girava la cara —aquella cara rosada— cap a la finestra i deixava de fer-li cas. Se n’anava a furgar al lligador de la mare.
Era meravellós entrar d’esquitllentes al dormitori dels pares i seure davant d’aquell mirall de dos batents que fins i tot era capaç de mostrar allò que no es veia en condicions normals: les ombres dels racons, la part del darrere del cap... La Misia s’emprovava collarets i anells, destapava flascons i dedicava una bona estona a desvelar els misteris del pintallavis. Un dia que la Karmil·la l’havia decebut com mai, es va atansar la barreta als llavis i se’ls va empastifar de carmesí. El vermell del pintallavis va fer avançar el temps i la Misia va veure com seria unes desenes d’anys més tard, al moment de morir. Es va netejar la boca d’una revolada i va tornar amb les nines. Va agafar-les per les manetes barroeres i farcides de serradures i les va fer aplaudir en silenci.
Però sempre acabava tornant al lligador de la mare. Allà s’emprovava els sostenidors de setí i les sabates de taló. Dels enagos de puntes se’n feia vestits llargs fins a terra. Tanmateix, quan es mirava al mirall, es veia ridícula. «I si faig un vestit de gala per a la Karmil·la?», pensava, i, entusiasmada amb aquesta idea, tornava amb les seves nines.
Un dia, quan era a la cruïlla del lligador i de les nines, la Misia va descobrir el calaix de la taula de la cuina. Hi havia de tot. Tot un món.
En primer lloc, perquè s’hi guardaven fotografies. En una, hi sortia el pare vestit amb l’uniforme de l’èxercit rus al costat d’un company. Es passaven els braços per l’espatlla com dos bons amics. En Michał duia un bigoti d’orella a orella. Al fons, s’enlairava l’aigua d’un brollador. En una altra, hi havia els caps del pare i de la mare. La mare amb un vel blanc i el pare amb el mateix bigoti negre. La Misia va decidir que la fotografia que li agradava més de totes era la de la mare amb els cabells curts i una cinta al front. La mare semblava tota una dama. La Misia també tenia allà el seu retrat. Estava asseguda al banc de davant de la casa amb el molinet a la falda. Damunt del seu cap florien els lilàs.
En segon lloc, perquè, en opinió de la Misia, allà hi havia l’objecte més valuós de la casa: «la pedra lunar», com l’anomenava. El pare l’havia trobada al camp i deia que era diferent de totes les altres pedres. Gairebé rodona, tenia incrustades a la superfície les engrunes minúscules d’alguna cosa molt brillant. Semblava un ornament d’arbre de Nadal. La Misia se l’apropava a l’orella i n’esperava algun so, algun senyal. Però la pedra del cel callava.
En tercer lloc, perquè hi havia un vell termòmetre amb el tub de mercuri trencat. L’argent viu podia, doncs, vagarejar en llibertat pel termòmetre, sense els lligams de l’escala, independent de la temperatura. Ara formava un rajolinet, ara s’arraulia immòbil i es convertia en una boleta com si fos un animal espaordit. Ara semblava negre, ara blanc i platejat i negre alhora. A la Misia li agradava jugar amb el termòmetre i amb l’argent viu empresonat a dins. Creia que el mercuri era un ésser vivent. L’anomenava Guspira. Quan obria el calaix, deia en veu baixa:
—Bon dia, Guspira.
En quart lloc, perquè al calaix s’hi entaforava la bijuteria passada de moda i feta malbé, tota mena de compres de fira irresistibles: una cadeneta trencada d’on havia saltat la pintura daurada bo i deixant a la vista el metall grisenc, o un fermall de banya, delicat i translúcid, que representava la Ventafocs amb els ocells que l’ajudaven a destriar les llenties de la cendra. Entre una pila de paperassa brillaven els vidrets d’unes aliances de quincalla que havien caigut en oblit, els ganxets d’unes arracades i granadura de diverses formes. La Misia admirava aquella bellesa senzilla i inútil. Mirava per la finestra a través del vidret verd d’un anell. El món esdevenia diferent. Preciós. Mai no va poder decidir en quin món s’hauria estimat més viure: en un de verd, en un de grana, en un de blau cel o en un de groc.
En cinquè lloc, perquè barrejada amb totes les altres coses hi havia una navalla de molla que algú havia amagat allà perquè no caigués a les mans de la quitxalla. La Misia li tenia por, tot i que sovint s’imaginava que seria capaç de fer-la servir. Per exemple, en defensa del pare, si algú li volgués fer mal. La navalla tenia un aspecte inofensiu: un mànec d’ebonita de color vermell fosc on s’amagava amb astúcia el ferro. Una vegada, la Misia havia vist com el pare l’alliberava amb un sol moviment del dit. N’hi havia prou amb aquell clic amenaçador perquè la Misia s’estremís. Per això anava amb molt de compte per no tocar la navalla. La deixava tranquil·la al seu lloc, al racó dret del calaix, sota les estampetes de sants.
En sisè lloc, perquè damunt de la navalla s’apilaven les estampetes que el senyor rector repartia entre els nens quan passava per les cases a buscar les estrenes. Totes representaven la Mare de Déu de Jeszkotle o el nen Jesús amb una camisola curta pasturant un anyell. Jesús era rodanxó i tenia uns cabells rossos i enrinxolats. La Misia considerava que un Jesús com aquell es feia estimar. Una de les estampes representava el Totpoderós barbut arrepapat al tron celeste. Déu duia a la mà un bastó trencat i, durant molt de temps, la Misia no sabia què dimoni era allò. Després va entendre que el Senyor portava a la mà un llampec, i va començar a tenir-li por.
Entre les estampes s’hi havia ficat una medalleta. No era de les normals. L’havien feta d’un copec. A l’anvers, hi havia encunyada l’efígie de la Mare de Déu i, al revers, desplegava les ales una àliga.
En setè lloc, perquè al calaix hi feien cloc-cloc els petits ossos de porc que servien per jugar. Quan la mare feia peus de porc amb gelatina, la Misia vigilava que no llencés els ossets. Els que tenien una forma regular s’havien de netejar ben nets i assecar damunt de l’estufa. A la Misia li agradava sentir-los a la mà. Eren lleugers i molt semblants l’un a l’altre, gairebé iguals, encara que provinguessin de porcs diferents. «Com és possible», pensava la Misia, «que tots els porcs que es maten per Nadal o per Pasqua, que tots els porcs del món, tinguin els mateixos ossets de joguina?» De tant en tant, s’imaginava aquests porcs quan encara eren vius, i li sabia greu. La seva mort tenia només una part bona: en quedaven uns ossets que servien per jugar.
En vuitè lloc, perquè al calaix s’hi emmagatzemaven les antigues piles de Volta. Al començament, la Misia ni tan sols les tocava, igual que no tocava la navalla de molla. El pare li havia dit que encara podien estar carregades d’energia. Però el concepte d’energia tancada dins d’una capsa minúscula i plana tenia una gran força d’atracció. Feia pensar en el mercuri empresonat dins del termòmetre. Però el mercuri es podia veure, mentre que aquella energia no. Com és, l’energia? La Misia agafava una pila i, per un instant, la sospesava amb la mà. L’energia era pesant. En una capsa tan petita devia haver-n’hi molta, d’energia. Devien afetgegar-la-hi com la col fermentada dins d’un barril i segur que la hi havien ataconat amb la punta del dit. Després la Misia en tocava amb la punta de la llengua els pols groguencs i sentia un formigueig delicat: les escorrialles de la invisible energia elèctrica s’alliberaven de la pila.
En novè lloc, perquè la Misia trobava al calaix moltes medecines, i sabia que no se les podia ficar a la boca sota cap pretext. Hi havia els comprimits de la mare i l’ungüent del pare. En especial, li feien respecte les càpsules blanques de la mare guardades dins d’una bossa de paper. La mare, abans de prendre-les, sempre estava malhumorada, neguitosa i tenia migranya. I tan bon punt les havia fet baixar coll avall, es calmava i es distreia fent solitaris.
I bé, en desè lloc, perquè hi havia una baralla de cartes per fer solitaris i per jugar a la canastra. Per un costat totes eren iguals: tenien uns ornaments florals de color verd; però quan la Misia les posava de cara amunt, apareixia una galeria de retrats. La nena es passava hores i hores contemplant els rostres dels reis i de les reines. Intentava de descobrir quins lligams els unien. Sospitava que, tan bon punt tancava el calaix, tenien unes llargues converses i potser fins i tot es disputaven reialmes imaginaris. La dama de piques era la seva preferida. Li semblava la més formosa de totes i també la més trista. La dama de piques tenia un marit dolent. I no tenia amics. Se sentia molt sola. La Misia sempre la buscava enmig dels rengles dels solitaris de la mare. També la buscava quan la mare es posava a endevinar el futur. Però la mare s’estava massa estona amb els ulls clavats a les cartes desplegades. Si no passava res sobre la taula, la Misia acabava avorrint-se. Aleshores tornava a furgar al calaix on hi havia tot un món.
A la casa de l’Espigueta, en un vessant del Wydymacz, hi vivien una serp, un mussol i un milà. Les bèsties mai no es feien nosa. La serp s’estava a la cuina, prop dels fogons, i allà l’Espigueta li deixava un plat de llet. El mussol no es movia de les golfes, del nínxol que formava part d’una finestra tapiada. Semblava una estatueta. El milà s’havia instal·lat sota el pinacle de la teulada, al punt més alt de la casa, però el seu veritable estatge era el cel.
Qui més havia trigat a amansir-se va ser la serp. L’Espigueta li deixava a la porta un plat ple de llet, i cada dia el posava una mica més endins. Una vegada la serp es va arrossegar fins als seus peus. La va agafar amb les mans, i devia fer-li perdre l’oremus amb la calor de la seva pell, que feia olor d’herba i de llet. La serp se li va entortolligar al voltant del braç i la va mirar als ulls amb les seves pupil·les daurades. La va batejar Auricona.
L’Auricona es va enamorar de l’Espigueta. La pell càlida de la noia li escalfava el cos fred i el cor glaçat. La serp es delia per sentir els seus efluvis i el frec vellutat de la seva pell, que no tenia parió amb res del món. Quan l’Espigueta l’agafava en braços, li semblava que deixava de ser un rèptil normal i corrent i es transformava en una cosa absolutament nova i molt important. Li portava com a regal ratolins que havia caçat, palets de riu blancs com la llet i bocins d’escorça. Un dia li va portar una poma. La dona la va aixecar a l’altura de la cara tot rient, i el seu riure feia flaire d’abundància.
—Que n’ets de temptadora! —li deia sovint amb tendresa.
De tant en tant, li llançava alguna peça de roba que s’acabava de treure i, aleshores, l’Auricona s’hi cargolava dins i se sadollava amb les restes de l’olor de l’Espigueta. L’esperava en tots els corriols, i anés on anés, en sotjava cada moviment. De dia, la dona li permetia que s’arraulís al seu jaç. La portava al coll com una cadena de plata, se la cenyia a la cintura, la feia servir de braçalets. A la nit, quan dormia, la serp li contemplava els somnis i se li acostava d’amagatotis per llepar-li les orelles.
L’Auricona patia quan l’Espigueta feia l’amor amb l’Home Dolent. Sentia que l’Home Dolent era un estrany tant entre els humans com entre els animals. En moments com aquell s’entaforava sota una pila de fulles o mirava el sol de fit a fit. Al sol hi vivia l’àngel de la guarda de l’Auricona. Els àngels de la guarda de les serps són els dracs.
Un dia l’Espigueta anava al Riu a buscar herbes medicinals i duia la serp al coll. Allà, va topar amb el senyor rector. El mossèn les va veure i, esparverat, va fer un salt enrere.
—Bruixa! —va cridar, i va brandir el bastó—. No t’acostis a l’Antany, ni a Jeszkotle, ni a cap dels meus feligresos. Et passeges amb el diable al coll? No has sentit mai el que diuen les Escriptures? Què va dir el Senyor a la serp? «Posaré enemistat entre tu i la dona, entre el teu llinatge i el seu. Ell t’atacarà al cap i tu l’atacaràs al taló.»
L’Espigueta va deixar anar una rialla, es va arromangar la faldilla i li va ensenyar l’entrecuix nu.
—Vade retro, Satanàs! —va exclamar el rector, i es va senyar una vegada i una altra.
A l’estiu de l’any mil nou-cents vint-i-set, davant de la casa de l’Espigueta va brotar un aleixandri. L’Espigueta el va observar des que va treure de sota terra una tija grassa, robusta i rígida. Va mirar com anava desplegant les seves fulles enormes. Va créixer tot l’estiu, dia rere dia, hora rere hora, fins que va assolir la teulada de la casa i hi va estendre al damunt els seus dossers ufanosos.
—I ara què, noi? —li va dir l’Espigueta amb un to irònic—. T’has obert pas a cops de colze, no has parat de grimpar, i l’únic que has aconseguit és que les teves llavors brotin en un sostre de palla en comptes de fer-ho a la terra.
L’aleixandri feia dos metres ben bons i tenia unes fulles tan revingudes que tapaven el sol a totes les plantes que creixien al seu voltant. A la darreria de l’estiu, ja no quedava cap planta capaç de sobreviure a prop seu. Per Sant Miquel va florir, i l’Espigueta no va poder dormir unes quantes nits per culpa de l’olor agredolça que impregnava l’aire. Els contorns nets del cos potent i nerviüt de la planta es destacaven sobre el cel argentat pels raigs de lluna. De tant en tant, un ventijol feia fru-fru entre els dossers de fulles i arrencava els pètals de les flors pansides. En sentir aquest cruixit, l’Espigueta, amatent, es dreçava sobre el colze i parava l’orella per captar la vida de la planta. Tota la cambra era plena de flaires encisadores.
I una nit, quan l’Espigueta per fi havia agafat el son, se li va presentar un jovençà de cabells rossos. Era alt i forçut. Les seves cuixes i els seus braços semblaven fets de fusta polida. El va il·luminar la claror de la lluna.
—T’he estat mirant per la finestra —va dir.
—Ja ho sé. Fas tan bona olor que em torbes els sentiments.
El jovençà va entrar a la cambra i va allargar els braços cap a l’Espigueta. Ella s’hi va deixar caure i va arrambar la cara al seu tors vigorós i dur. Ell la va aixecar lleument perquè les boques de tots dos es poguessin trobar. Per sota de les parpelles abaixades, l’Espigueta li va entreveure la cara —era aspra com la tija d’una planta.
—T’he desitjat tot l’estiu —va xiuxiuejar amb els llavis arran de la seva boca, que feia olor de caramels, de fruita confitada i de terra en temps de pluja.
—I jo a tu.
Es van ajeure al trespol i es van refregar l’un contra l’altra com dos brins d’herba. Després, l’aleixandri es va asseure l’Espigueta a la falda i, amb moviments rítmics, va començar a posar arrels dintre seu. Penetrava el seu cos fins al fons, en recorria tots els racons i en bevia la saba. En va beure fins al matí, fins que el cel es va tornar gris i es va sentir el cant dels ocells. Aleshores, l’aleixandri es va estremir i el seu cos dur va quedar immòbil com la fusta. Van cruixir els dossers i, sobre el cos despullat i exhaust de l’Espigueta, van ploure unes llavors seques i punxants. Després, el jovençà de cabells rossos va tornar al seu lloc davant de la casa, i l’Espigueta va passar el dia traient-se d’entre els cabells unes llavors petites i oloroses.
La Misia havia estat preciosa sempre, d’ençà que l’havia vist per primera vegada, quan jugava al sorral de davant de casa. Se’n va enamorar de seguida. Encaixava a la perfecció en un lloc petit i buit que hi havia dins de la seva ànima. Li va regalar el molinet que havia portat de l’Est com a botí de guerra. Juntament amb el molinet, es va lliurar a les mans de la nena per poder tornar a començar de bell nou.
Mirava com creixia, com li queien les primeres dents i, al seu lloc, n’apareixien de noves —blanques, massa grosses per a una boca tan menuda. Amb un plaer sensual contemplava el ritual vespertí d’esbadiar les trenes, d’aquells moviments lents i sonosos del raspall. Primer els cabells de la Misia havien estat castanys, i més endavant van agafar un to marró fosc, però sempre hi pampalluguejaven uns esclats vermells com la sang, com el foc. En Michał no va permetre mai que els hi tallessin, ni tan sols quan va estar malalta i se li enganxaven al coixí, amarats de suor. Va ser aleshores que el doctor de Jeszkotle va dir que podia ser que la Misia no se’n sortís. En Michał va perdre el coneixement. Va lliscar de la cadira i va caure a terra. Era ben clar el que el seu cos volia dir amb aquella caiguda: que si la Misia moria, ell també moriria. Així de clar, negre sobre blanc, sense que hi hagués cap dubte.
En Michał no sabia com expressar el que sentia. Creia que aquell que estima ha de donar sense treva. L’obsequiava, doncs, amb regals sorpresa, li buscava pedretes lluents al riu, li afaiçonava flautes amb fusta de bedoll, li fabricava ninots amb closques d’ou, li feia ocells de paper, li comprava joguines a Kielce —feia tot el que podia agradar a una nena petita. Però sobretot tenia interès per les coses grans, per aquelles que duren i alhora són belles, per aquelles que tenen tractes més íntims amb el temps que no pas amb l’home. Aquelles coses havien de perpetuar el seu amor. I havien de perpetuar la Misia. Farien que el seu amor esdevingués etern.
Si en Michał hagués estat un gran sobirà, hauria fet construir per a la Misia un gran edifici, esplèndid i indestructible, al cim d’una muntanya. Però en Michał era un vulgar moliner, o sigui que li comprava roba, joguines i li feia ocells de paper.
La Misia tenia més vestits que cap altra nena de la rodalia. Semblava una de les senyoretes del palau. Tenia nines de debò comprades a Kielce, unes nines que parpellejaven i, quan se les posava de panxa enlaire, proferien un xiscle que havia d’assemblar-se al plor d’una criatura. Les passejava en un cotxet de fusta. Fins i tot en tenia dos, de cotxets: un de normal i un altre de descapotable. Tenia una casa de nines de dos pisos i uns quants ossets de peluix. Anés on anés, en Michał sempre se’n recordava i sempre l’enyorava. Mai no va aixecar la veu per renyar-la.
—Alguna vegada podries tocar-li el crostó —li deia la Genowefa amb un to de retret.
Només d’imaginar-se que pegava a aquell cosset confiat sentia que l’envaïa la feblesa, la mateixa que aquella vegada s’havia acabat en esvaniment. Per això, la Misia sovint s’emparava amb el pare de les ires de la mare. S’entaforava com una bestiola en la seva americana tacada de farina. Ell es glaçava, eternament sorprès per aquella confiança il·limitada.
D’ençà que la Misia va començar a anar a l’escola, cada dia es permetia una pausa breu al molí per anar al pont a veure-la tornar. La seva silueta menuda apareixia al costat dels àlbers, i aquella imatge restituïa a en Michał tot el que s’havia perdut des que la nena havia sortit al matí. Després li revisava els quaderns i l’ajudava a fer els deures. Li ensenyava rus i alemany. Conduïa aquella mà petita per totes les lletres de l’alfabet. Li feia punta als llapis.
Després alguna cosa va canviar. L’any vint-i-nou. Havia vingut al món l’Izydor i el ritme de la vida ja no era el mateix que abans. Un dia en Michał va veure com la Misia i la Genowefa estenien la bugada: totes dues si fa no fa de la mateixa alçada, amb mocadors blancs al cap. I a les cordes, tot de roba interior —camises, sostenidors, enagos—, amb l’única diferència que algunes peces eren una mica més petites que les altres, les de senyora. Per un instant, li va costar entendre a qui pertanyien les petites, i quan va lligar caps, es va confondre com un adolescent. Abans la menudesa de la roba de la Misia el commovia. Ara, quan mirava les cordes amb la bugada estesa, li feia malícia que el temps corregués tan de pressa. S’hauria estimat més no haver vist aquella roba.
Una nit d’aquelles, o potser una mica més tard, la Genowefa, abans d’adormir-se, li va dir amb una veu somnolenta que a la Misia li havia vingut la regla. Després es va adormir enganxada al seu cos, panteixant com una dona vella. En Michał no podia dormir. Jeia despert amb la mirada clavada en la foscor. Quan per fi es va adormir, va tenir un somni abstracte i estranyot.
Va somiar que resseguia una partió i, a banda i banda, hi creixia blat o potser alguna herba groguenca. Va veure que l’Espigueta la travessava amb una falç a la mà. Amb aquesta falç segava les espigues.
—Mira —li va dir la xicota—. Sagnen.
Es va inclinar i, en efecte, va veure que unes gotes de sang havien aflorat a les tiges segades. Això li va semblar antinatural i espantós. Li va venir por. Volia marxar d’allà, però quan es va girar, va veure la Misia entre l’herba. Duia l’uniforme escolar i jeia amb els ulls tancats. Va entendre que havia mort de tifus.
—És viva —va dir l’Espigueta—. El que passa és que primer ha hagut de morir.
I es va inclinar sobre la Misia per dir-li una cosa a cau d’orella. La Misia es va despertar.
—Som-hi. Tornem a casa. —En Michał va agafar la seva filla de la mà i va provar d’arrossegar-la.
Però la Misia era diferent, com si no hagués recuperat del tot els sentits. No el mirava.
—No, pare. Tinc tantes coses pendents... No aniré amb tu.
Aleshores, l’Espigueta va assenyalar amb un dit la seva boca.
—Mira, no mou els llavis quan parla.
Amb aquell somni en Michał va entendre que la Misia havia patit una mena de mort, una mort incompleta, tot i que no menys horrorosa que la de debò.
El novembre de l’any vint-i-vuit havia estat un mes de pluja i vent. I aquest era el temps que feia el dia que la Genowefa anava de part del seu segon fill.
Tan bon punt va arribar la llevadora, la Kucmerka, en Michał va portar la Misia a can Serafin. En Serafin va posar damunt de la taula una ampolla de vodka i, tot seguit, s’hi van afegir més veïns. Tothom volia brindar a la salut de l’hereu d’en Michał Niebieski.
Mentrestant, la Kucmerka feia bullir l’aigua i preparava els llençols. La Genowefa, tot gemegant amb una veu monòtona, donava voltes per la cuina.
Era l’època en què, sobre un firmament tardorenc, Saturn s’havia plantat al bell mig del Sagitari com un gran iceberg. El poderós Plutó, un planeta que ajuda a transgredir totes les barreres, estava clavat dins del Cranc. Aquella nit, agafava en braços Mart i una Lluna delicada. Les orelles sensibles dels àngels destriaven dins de l’harmonia dels vuit cels una dringadissa semblant al so d’un tassa que cau i es fa miques.
Mentrestant, l’Espigueta acabava d’escombrar l’estança i es va asseure a la gatzoneta en un racó, damunt d’un gavell de fenc de la dallada de l’any passat. Va començar a parir. Tot plegat va durar uns quants minuts. Va donar a llum un nadó gran i bonic. L’estança es va omplir de flaire d’aleixandri.
Al mateix temps, a can Niebieski, la Genowefa va començar a tenir problemes tan bon punt va haver aparegut el caparró. Es va desmaiar. La Kucmerka, espantada, va obrir la finestra i va llançar un crit en la foscor:
—Michał! Michał! Que hi ha algú?
Però la ventada li va ofegar la veu i la Kucmerka es va adonar que només podia comptar amb les seves pròpies forces.
—Ets una bleda i no una dona! —va escridassar la partera inconscient per donar-se ànims—. A l’hora de ballar ets la primera, però que pareixin les altres... Ofegaràs el nen, l’ofegaràs! —I li va etzibar una bufetada—. Verge Santíssima, empeny! Empeny!
—És nena o nen? —va preguntar la Genowefa, mig inconscient. I eixorivida pel dolor, va començar a empènyer.
—Tant se val que sigui nen o nena. Vinga, més, més...
La criatura va saltar enfora amb un xap, i la Genowefa va tornar a desmaiar-se. La Kucmerka es va fer càrrec del nadó, que va ploriquejar amb un filet de veu.
—És una nena? —La Genowefa va tornar en si.
—Una nena?... Una nena?... —la va estrafer la llevadora—. Ets una pàmfila. —Van entrar panteixant dues veïnes.
—Correu a dir-li a en Michał que li ha nascut un mascle —va manar la Kucmerka.
A la criatura li van posar Izydor. La Genowefa estava leri-leri. Tenia febre i no podia donar el pit al petitó. Cridava en desvari que li havien canviat la criatura. Quan es va recuperar, el primer que va dir va ser:
—Vull veure la meva filla.
—Has tingut un nen —li va respondre en Michał.
La Genowefa va examinar el nadó una bona estona. Era un nano gran i pàl·lid. Tenia unes parpelles fines que deixaven entreveure unes venes blavenques. El seu cap semblava massa gran, massa massís. Estava molt neguitós, plorava, s’estremia amb cada soroll i feia uns esgarips que no hi havia manera d’apaivagar. El despertaven els cruixits del terra i el tic-tac del rellotge.
—És perquè pren llet de vaca —deia la Kucmerka—. Has de començar a donar-li el pit.
—No tinc llet, no tinc llet —gemegava la Genowefa, desesperada—. Hem de buscar-li de pressa una dida.
—L’Espigueta acaba de parir.
—No la vull —va fer la Genowefa.
Van trobar una dida a Jeszkotle. Era una jueva que havia perdut un dels seus bessons. En Michał havia de portar-la al molí dos cops al dia.
Alimentat amb llet humana, l’Izydor no va deixar de plorar. La Genowefa es passava les nits passejant-lo amunt i avall en braços per la cambra o per la cuina. Va intentar també d’anar-se’n al llit i no fer cas dels plors, però, aleshores, es llevava en Michał i, a la callada, per no torbar els somnis de la Misia, embolicava el petitó amb una manta i el treia fora, a sota del cel estelat. Duia el seu fill al turó, o bé enfilava el camí ral cap al bosc. El balandreig i l’olor dels pins calmaven la criatura, però quan en Michał tornava a casa, n’hi havia prou que creués el llindar perquè els plors recomencessin.
De tant en tant, feia veure que dormia mentre que, de fet, observava per sota de les parpelles abaixades la seva dona, que s’inclinava sobre el bressol per examinar el nadó. El contemplava amb un posat impassible i fred, com si tingués davant seu una cosa, un objecte inanimat, i no pas un ésser humà. La criatura, com si captés aquella mirada, plorava encara més fort i amb una veu més planyívola. En Michał no sabia quines coses passaven pel cap de la mare i del nen, però una nit la Genowefa li va confessar a cau d’orella:
—Aquest no és el nostre fill. És el fill de l’Espigueta. La Kucmerka em va dir «una nena». Me’n recordo perfectament. Després devia passar alguna cosa, potser l’Espigueta va embruixar la Kucmerka, perquè quan em vaig despertar, hi havia un nen.
En Michał es va redreçar i va encendre el llum. Va veure la cara amarada de llàgrimes de la seva dona.
—Estimada, quines coses de pensar! És l’Izydor, el nostre fill. És clavat a mi. Oi que volíem tenir un hereu?
Alguna cosa va quedar a can Niebieski d’aquella breu conversa nocturna. D’ençà d’aleshores tots dos observaven la criatura. En Michał hi buscava ressemblances, la Genowefa li comptava d’amagat els dits, li explorava la pell de l’esquena o li examinava la forma de les orelles. I com més gran es feia el nen, més proves trobava que no era seu ni del seu marit.
El dia del primer aniversari, l’Izydor encara no tenia cap dent. Amb prou feines s’aguantava assegut i no havia crescut gaire. Era clar que tot el creixement es concentrava al cap: tot i que la cara la tenia petita, el cap li creixia de llargada i d’amplada començant per la línia de les celles.
A la primavera de l’any trenta el van portar a Taszów, a cal metge.
—Tot indica que es tracta d’un cas d’hidrocefàlia i que la criatura no durarà gaire. No hi ha res a fer.
Les paraules del doctor van ser un encanteri que va despertar en la Genowefa l’amor congelat per les sospites.
La Genowefa va començar a estimar l’Izydor com s’estima un gos o un pobre animal esguerrat. Era la misericòrdia humana en estat pur.
Aquells van ser bons temps per als negocis de l’hereu Popielski. Cada any la piscifactoria s’enriquia amb un estany nou. Les carpes que hi vivien eren enormes i grasses. Quan arribava la seva hora, es ficaven soles dins de la xarxa. A l’hereu li abellia passejar pels dics, donar-hi voltes i mirar, ara cap a l’aigua, ara cap al cel. L’abundància de peixos li calmava els nervis, els estanys li permetien trobar algun sentit a tot plegat. Com més estanys, més sentit. La ment de l’hereu Popielski, ocupada amb la piscifactoria, tenia feina de sobres: havia de planejar, enginyar, calcular, crear i barrinar. En els estanys s’hi podia pensar tota l’estona i, així, la ment de l’hereu no es desviava cap a regions fosques i fredes que la xuclaven com si fossin aiguamolls.
Els vespres l’hereu els dedicava a la família. La seva dona, esvelta i delicada com un càlam, el bombardejava amb una pluja de problemes, que a ell li semblaven petits i insignificants. Que si el servei, que si el sarau, que si l’escola dels nens, que si el cotxe, que si els diners, que si l’asil. Al capvespre, s’asseia amb ell al saló i, amb la seva veu monòtona, ofegava la música de la ràdio. En altre temps, l’hereu se sentia feliç quan la seva dona li feia massatges a l’esquena. Ara els seus dits afusats fullejaven al ritme d’una pàgina per hora el llibre que llegia des de feia un any. Els nens creixien i l’hereu en sabia cada vegada menys coses. La seva filla gran, una noia amb deliris de grandesa i uns morros permanents, l’intimidava amb la seva presència com si fos una persona estranya i fins i tot hostil. El seu fill s’havia tornat díscol i espantadís, i ja ni se li enfilava a la falda ni li estirava el bigoti. El petit de la casa, estimat i consentit per tothom, era rebec i sovint tenia atacs de ràbia.
L’any trenta-u, els Popielski van fer un viatge amb els nens a Itàlia. Després de tornar d’aquelles vacances, l’hereu Popielski ja sabia que havia trobat la seva veritable passió: l’art. Va començar per col·leccionar àlbums de pintura i, amb el temps, viatjava cada vegada més sovint a Cracòvia, on comprava quadres. Com si això no fos prou, convidava al palau artistes per ferla petar i beure en companyia seva. A trenc d’alba, portava tota la colla als estanys i els ensenyava els cossassos de les seves enormes carpes de color oliva.
L’any següent l’hereu Popielski es va enamorar amb bogeria de la Maria Szer, una pintora joveneta de Cracòvia adepta al futurisme i al taixisme. Com sol passar amb aquesta mena d’enamoraments fulminants, en la seva vida van començar a produir-se coincidències significatives: de sobte, els van sorgir amics comuns i viatges imprevistos. Gràcies a la Maria Szer, en Popielski es va enamorar de l’art modern. La seva amant era com el futurisme o el taixisme: plena d’energia, esbojarrada, tot i que, en algunes coses, terriblement calculadora. Tenia un cos escultural, llis i dur. Quan treballava amb un dels seus llenços enormes, se li enganxaven flocs de cabells rossos al front. Era l’antítesi de la dona de l’hereu. Al seu costat, la senyora Popielski semblava un paisatge clàssic del segle XVIII: plena de detalls, harmoniosa i dolorosament estàtica.
Als seus trenta-vuit anys, l’hereu Popielski va descobrir el sexe. Era un sexe salvatge i enfollit com l’art modern, com la Maria Szer. A tocar del llit, a l’atelier, hi havia un mirall enorme que reflectia tota la metamorfosi de la Maria Szer i de l’hereu Popielski en dona i home. S’hi emmirallaven la roba de llit rebregada, les pells d’ovella, els cossos nus i empastifats de pintures, les ganyotes, els pits impúdics, els membres i les esquenes amb rastres de pintallavis diluïts en la suor.
Quan l’hereu tornava de Cracòvia al palau en el seu cotxe nou, tramava una fugida al Brasil o a l’Àfrica amb la seva Maria, però tan bon punt creuava el llindar de casa seva, s’alegrava de veure que tot era al seu lloc, constant, segur i fiable.
Al cap de sis mesos de disbauxes, la Maria Szer li va anunciar que se n’anava a viure a Amèrica. Deia que, allà, tot era nou, dinàmic i ple d’energia. Que cadascú hi creava la seva pròpia vida com si fos un quadre futurista. Quan va marxar, l’hereu Popielski va agafar una malaltia estranya, de quadre simptomàtic complex, que per simplificar els metges van anomenar artritis. Durant un mes va fer llit i va poder patir a gust sense que ningú no li fes nosa.
Va fer llit durant un mes no pas per culpa del dolor o de la feblesa, sinó perquè havia tornat allò que havia intentat oblidar durant els darrers anys: que el món s’acabava i la realitat es desfeia com un arbre podrit, que la matèria estava florida per dins i que tot el que passava no tenia gaire sentit i no significava res. El cos de l’hereu es va rendir i també es va anar desfent. El mateix va passar amb la seva voluntat. El temps que separava una decisió del seu acompliment es va bombar i va esdevenir infranquejable. L’hereu tenia la gola inflada i com emmordassada. Tot això demostrava que encara era viu, que dins del seu cos transcorrien alguns processos, que hi circulava la sang i hi bategava el cor. «M’ha ben atrapat», pensava i, del llit estant, provava de trobar un lloc per fixar-hi la mirada. Però la mirada se li havia tornat enganxifosa: es passejava pels mobles de l’habitació i s’hi posava com una mosca. Plaf!, es posava damunt d’una pila de llibres que l’hereu havia encomanat, però que no havia llegit. Plaf!, damunt del flascó de medecina. Plaf!, en una taca de la paret. Plaf!, sobre la imatge del cel darrere de la finestra. El cansava mirar la gent a la cara. Les cares li semblaven tan bellugadisses, tan inconstants... Per mirar-les calia estar molt amatent, i l’hereu Popielski no tenia forces per estar amatent. Fugia amb els ulls.
L’hereu tenia la sensació aclaparadora i terrible de faltar a la cita amb el món i amb tot el que té de bo i de dolent. L’amor, el sexe, els diners, els èxtasis, els viatges a països llunyans, els quadres bonics, els llibres savis, la gent meravellosa —tot això li passava de llarg. El seu temps s’exhauria. En moments de desesperació com aquell tenia ganes d’aixecar-se del llit d’un bot i de córrer a algun lloc. Però on i amb quin motiu? Es deixava caure sobre els coixins i s’ennuegava amb un plor no plorat.
La primavera va tornar a portar-li un bri d’esperança de salvació. Quan va tornar a caminar —per cert, amb bastó—, es va aturar a la vora del seu estany preferit i es va fer la primera pregunta. D’on vinc? Es va bellugar, inquiet. D’on he sortit? On són els meus orígens? Va tornar a casa i, a contracor, es va forçar a llegir. Sobre l’antiguitat i la prehistòria, sobre les troballes arqueològiques i la cultura cretenca. I també sobre antropologia i heràldica. Però tota aquella saviesa no el va dur enlloc, o sigui que es va fer una segona pregunta: què es pot saber? I quina utilitat tenen els coneixements que apleguem? Es pot conèixer alguna cosa a fons? Passava hores i hores pensant-hi, i els dissabtes ho debatia amb en Pełski, que venia a casa seva a fer una partideta de bridge. De totes aquelles discussions i cabòries no en resultava res. Va arribar un moment en què va deixar de tenir ganes de badar boca. Ja sabia d’antuvi què diria en Pełski i què li contestaria ell. Tenia la sensació que sempre parlaven de la mateixa cosa, que repetien els seus papers com si fossin actors, i que s’acostaven a un llum com falenes, però tot seguit fugien ben lluny de l’evidència que els podia cremar. Així doncs, finalment es va fer una tercera pregunta: com s’ha de viure? Quines coses s’han de fer i quines no s’han de fer mai? S’havia llegit El príncep de Maquiavel, alguns llibres de Thoreau, Kropotkin i Kotarbiński. Aquell estiu va llegir tant que gairebé no va sortir de la seva habitació. L’hereva Popielski, força alarmada, es va acostar un dia al seu escriptori i va dir:
—Diuen que el rabí de Jeszkotle és un remeier. He anat a veure’l i li he demanat que vingui a casa nostra. Hi ha accedit.
L’hereu va fer un somriure, desarmat per la candidesa de la seva dona.
La conversa no va anar tal com s’havia imaginat. Com que el rabí no parlava polonès, va venir acompanyat d’un jueu jove. L’hereu Popielski no tenia ganes de confessar els seus sofriments a aquella parella estrafolària. De manera que es va limitar a fer les tres preguntes al vell, tot i que —si hem de ser francs— no comptava amb la resposta. El noi dels tirabuixons va traduir les frases poloneses, clares i entenedores, a la llengüa gutural i enrevessada del rabí. I aleshores el rabí va sorprendre l’hereu.
—Reculls preguntes. Això està bé. Jo encara en tinc una per a la teva col·lecció. L’última: cap on anem? Quina és la finalitat del temps?
El rabí es va alçar. Per acomiadar-se va allargar la mà a l’hereu fent un gest molt educat. Al cap d’un instant, ja a la porta, encara va balbucejar alguna cosa, i el noi ho va traduir:
—El temps d’algunes tribus es consuma. Per això et donaré una cosa que, a partir d’ara, hauries de fer ben teva.
L’hereu es va enriolar en sentir el to misteriós i solemne del jueu. Per primera vegada des de feia mesos va sopar a gust i es va mofar de la seva dona.
—T’agafes a tota mena de fetilleries per curar-me de l’artritis. És clar, què hi ha de millor per a l’artritis que un vell jueu que respon a una pregunta amb una altra pregunta?
Per sopar hi havia carpa amb gelatina.
L’endemà el va venir a veure el noi dels tirabuixons i li va portar una caixa de fusta de dimensions considerables. L’hereu la va obrir encuriosit. Dintre hi havia compartiments, i en un d’ells, un llibre vell amb el títol en llatí: Ignis fatuus, o Joc educatiu per a un sol jugador.
En un altre compartiment folrat de vellut hi havia un dau octaèdric de fusta de beç. A cada cara hi havia un nombre diferent de punts, d’un a vuit. L’hereu Popielski mai no havia vist un dau com aquell. Els compartiments restants contenien figuretes de llautó que representaven en miniatura homes, animals i objectes. A sota, l’hereu va trobar un tros de roba amb els vorells esfilagarsats, ben plegat. Cada cop més intrigat per aquell regal estrambòtic, va desplegar a terra la roba, que va ocupar gairebé tot l’espai que hi havia entre l’escriptori i els prestages de la biblioteca. Era un joc de taula, una mena de parxís en forma d’un gran laberint circular.
El Negat era l’ànima d’un pagès anomenat Xipoll. En Xipoll s’havia ofegat en un estany un dia d’agost, quan la vodka que havia begut li havia diluït massa la sang. Tornava de Wola i, tot d’un plegat, els cavalls, espantats per unes ombres lunars, van fer bolcar el carro. El pagès va caure dins de l’aigua soma i els cavalls se’n van anar avergonyits. L’aigua de les vores de l’estany era tèbia, escalfada per les xardors de l’agost, i en Xipoll hi jeia amb gran plaer. Borratxo, no es va adonar que moria. Quan aquella aigua tèbia li va amarar els pulmons, li va arrencar un gemec, però no el va eixorivir.
La seva ànima, atònita, una ànima inconfessa, empresonada dins un cos ebri i desproveïda de mapa per continuar el viatge cap a Déu, es va quedar al costat del cadàver que s’anava refredant al vimetar.
Una ànima com aquesta és cega i impotent. S’entossudeix a tornar al cos, perquè ignora totes les altres formes d’existència. Tot i així, enyora la regió d’on ve, on havia residit tota la vida, i d’on va ser expulsada per baixar al món de la matèria. La recorda, la recrea en la memòria, la plora i la troba a faltar, però no sap com tornar-hi. Es deixa endur per les onades de la desesperança. Abandona el cos, un cos en estat de descomposició, i busca el camí pel seu compte. Vagareja per cruïlles i viaranys, intenta fer autoestop a les carreteres. Adopta diverses formes. Entra en objectes i animals, de vegades en persones distretes, però ja no és capaç de sentir-se a gust enlloc. Al món de la matèria, es considera una exiliada, i el món de l’esperit tampoc no la vol. Perquè per entrar al món espiritual cal tenir un mapa.
Després d’aquests periples desesperats, l’ànima torna al cos o al lloc on l’ha abandonat. Però un cos fred i mort significa per a ella el mateix que les runes de la llar per a un home viu. L’ànima prova de moure el cor mort o la parpella morta i flàccida, però no té prou forces ni prou determinació per fer-ho. El cadàver, d’acord amb l’ordre establert per Déu, li diu que no. D’aquesta manera, el cos humà es converteix en una casa odiosa. I el lloc en què el cos ha mort esdevé la presó odiada de l’ànima. L’ànima d’un negat fa cruixir els joncs, es disfressa d’ombres i, de tant en tant, manlleva de la boira una forma que li permet contactar amb la gent. I no pot entendre que la gent l’esquivi, que li tingui horror.
Ara bé, l’ànima d’en Xipoll, enmig de la seva gran confusió, es creia que encara continuava sent en Xipoll.
Amb el temps, dins de l’ànima d’en Xipoll va néixer una mena de desencís i de rebuig de tot allò que era humà. Encara hi vagaven algunes restes de vells pensaments humans, o fins i tot animals, alguns records i algunes imatges. Per tant, creia que encara podia tornar a representar el moment de la catàstrofe, el de la mort d’en Xipoll o d’una altra persona, i que això l’ajudaria a alliberar-se. I es delia per espantar alguns cavalls, per fer bolcar algun carro i per ofegar dins l’aigua algun home. Així, de l’ànima d’en Xipoll en va néixer el Negat.
El Negat va triar com a feu aquell llac silvestre amb el dic i la passarel·la, tot el bosc anomenat Wodenica i els prats que s’estenien des de Papiernia fins al Wydymacz, un lloc particularment abundant en boira. Rondava pels seus dominis, irreflexiu i buit. Només de tant en tant, quan topava amb un home o un animal, el desensopia la ràbia. En aquells moments la seva existència adquiria sentit. Aleshores, s’escarrassava a fer mal a l’ésser trobat —poc o molt, però mal.
El Negat va anar descobrint les seves possibilitats. D’entrada, li semblava que era feble i indefens, una mena de turbulència d’aire, una calitja delicada, o un bassal. Després es va adonar que podia desplaçar-se —per mitjà dels pensaments— a una velocitat més gran del que ningú es pogués imaginar. Lloc que li venia al cap, lloc on arribava en un girar d’ulls. També va descobrir que la boira l’obeïa, que podia governar-la com li vingués de gust. Podia prendre-li la força o la forma, podia dirigir-ne les bromades i tapar-hi el sol, esborrar l’horitzó i perllongar la nit. El Negat va arribar a la conclusió que era el Senyor de la Boira i, d’ençà d’aleshores, sempre pensava en ell mateix en aquests termes: el Senyor de la Boira.
On el Senyor de la Boira se sentia més a gust era sota l’aigua. Va viure anys i panys ajagut sota la seva superfície, damunt d’un jaç de llim i de fulles podrides. De les profunditats estant, contemplava els canvis d’estació i la trajectòria del Sol i de la Lluna. Des d’allà, podia veure la pluja, les fulles caigudes a la tardor, les danses estiuenques dels espiadimonis, els banyistes i les potes de color taronja dels ànecs salvatges. Hi havia dies que alguna cosa el despertava d’aquell son-que-no-era-ben-bé-son, i hi havia dies que no.
No s’hi trencava les banyes. Perdurava.
El vell Boski havia passat tota la vida a la teulada del palau. I si el palau era molt gran, la teulada també havia de ser-ho. Era plena de cabirons, aiguavessos i ràfecs. I estava tota coberta de teules de fusta treballada. Si algú hagués aplanat la teulada del palau i l’hagués estirat a terra, hauria cobert tot el camp que en Boski tenia en propietat.
Havia deixat el conreu d’aquesta terra en mans de la seva dona i dels seus fills —tenia tres noies i un noi eixerit i ben plantat, en Paweł. I ell s’enfilava cada matí de l’any a la teulada per canviar les teules podrides o corcades. La seva feina no tenia fi. Tampoc no tenia inici, perquè en Boski no començava per cap lloc concret i no seguia cap direcció concreta. De genolls, examinava pam a pam la teulada de fusta i es desplaçava ara cap aquí, ara cap allà.
Al migdia la seva dona li portava les olles de fang amb el dinar. En una hi havia el barszcz blanc, i a l’altra patates, fajol amb llardons i recuit, o bé col amb patates. El vell Boski no baixava per dinar. Li passaven les olles dins de la galleda penjada d’una corda que servia per pujar a dalt les teules de fusta.
En Boski menjava i, mentre mastegava, mirava el món que hi havia al seu voltant. Des de la teulada del palau veia els prats, el riu Negre, els cims de les cases de l’Antany i les figuretes humanes, tan petites i fràgils que li venien ganes de bufar i esborrar-les de la faç de la terra com si fossin immundícies. Amb aquesta idea al cap, es ficava a la boca una nova porció de menjar, i una ganyota que hauria pogut prendre’s per un somriure li aflorava a la cara torrada pel sol. A en Boski li agradava aquest moment del dia i la idea de bufar i escampar la gent als quatre vents. De tant en tant, s’ho imaginava d’una altra manera: el seu alè es convertia en un huracà, arrencava les teulades de les cases, tombava els arbres i segava els horts. L’aigua irrompia a les planes, i la gent construïa barques a cremadent per salvar la vida i el patrimoni. A la terra s’obrien uns esvorancs d’on brollava un foc viu. El vapor, producte de la lluita entre l’aigua i el foc, s’enlairava fins al cel. Tot tremolava fins al fonament i acabava ensulsiant-se com la teulada d’una casa vella. La gent havia deixat de tenir importància, en Boski destruïa el món sencer.
S’empassava un mos i sospirava. La visió s’anava esvanint. Es cargolava un cigarret i mirava més a prop, cap al pati del palau, cap al parc i el fossat, cap als cignes i l’estany. Observava els cotxes de cavalls —i, al cap dels anys, els automòbils— que s’aturaven davant del porxo. De la teulada estant, podia veure els barrets de les dames, les calbes dels senyors, l’hereu que tornava d’un passeig a cavall i l’hereva que sempre caminava fent passes curtes. Veia la senyoreta, fràgil i delicada, i els seus gossos, que eren el terror del poble. Veia el vaivé etern de multituds, els gestos i les ganyotes de salutació i de comiat, gent que entrava i gent que sortia, gent que parlava i gent que escoltava.
Però no li feien ni fred ni calor. Acabava el caliquenyo i la seva mirada tornava inevitablement a les teules de fusta, s’hi adheria com una anodonta de riu per nodrir-se’n i sadollar-se’n. I de nou per a en Boski només existien els escaires i els escalaborns —així s’acabava la seva hora de menjar.
La dona s’enduia les olles, que baixaven penjades d’una corda, i tornava a l’Antany a través dels prats.
El fill del vell Boski, en Paweł, volia ser algú «important». Tenia por que, si no s’espavilava, esdevindria tan «poc important» com son pare i passaria la resta de la seva vida com ell, enteulant estúpides cases. Per això, quan tenia setze anys, va tocar el dos de casa on regnaven les seves germanes lletges i es va buscar feina a Jeszkotle, al negoci d’un jueu. El jueu es deia Aba Kozienicki i comerciava en fusta. D’entrada, en Paweł treballava de simple llenyataire i bastaix, però devia causar bona impressió a l’Aba, perquè ben aviat el van fer el responsable de marcar i classificar els troncs.
En Paweł Boski mirava cap al futur fins i tot quan classificava troncs. El passat no li interessava gens ni mica. Sentia una gran excitació només de pensar que podia modelar el futur, influir en allò que havia d’esdevenir-se. A estones, es preguntava com rutllava el món. Si hagués nascut al palau i es digués Popielski, seria igual que ara? Pensaria el mateix que pensa? Li agradaria la Misia de can Niebieski? Encara desitjaria estudiar per a practicant, o potser picaria més alt i voldria ser metge o catedràtic?
Hi havia una cosa que li semblava infal·lible: el saber. El saber i l’educació estaven a l’abast de tothom. És clar que alguns —aquella colla de Popielskis i els seus congèneres— ho tenien més fàcil que altres. I això no era just. D’altra banda, però, ell també podia estudiar, tot i que hi havia de posar més esforç, perquè alhora havia de guanyar-se la vida i ajudar els pares.
Així doncs, després de la feina, passava per la biblioteca municipal per demanar llibres en préstec. La biblioteca municipal estava mal proveïda. Hi faltaven enciclopèdies i diccionaris. Als prestatges s’hi amuntegaven diverses Filles del rei i Sense dot —llibres per a dones estúpides. A casa, amagava els llibres manllevats entre els llençols perquè les germanes no els veiessin. No li agradava que li toquessin les coses.
Totes tres germanes eren grosses, massisses i com escairades. Els seus caps semblaven petits. Les celles se’ls ajuntaven amb els cabells. Lluïen una tofa rossa. Com la palla. La més bonica era la Stasia. Quan somreia, enmig de la cara colrada li brillaven unes dents blanques. L’enlletgien una mica uns peus desproporcionats, uns peus d’ànec. La Tosia, la mitjana, ja estava promesa a un pagès de Kotuszów, i la Zosia, enorme i forçuda, havia d’anar a servir a una casa de Kielce d’un dia a l’altre. En Paweł s’alegrava que totes se n’anessin, malgrat que casa seva no li agradava, com tampoc no li agradaven les seves germanes.
Odiava la brutícia que es ficava per totes les escletxes de la vella casa de fusta, entre els taulons del terra i sota les ungles. Odiava la fortor de fems de vaca que se li enganxava a la roba cada vegada que entrava a l’estable. Odiava l’olor de patates cuites al vapor per als porcs que impregnava tota la casa, totes les coses que hi havia, els cabells i la pell. Odiava la parla tosca que gastaven els seus pares i que, a ell mateix, també li venia sovint a la llengua. Odiava el llenç bast, la fusta sense polir, les llosses, les estampetes de sants i les cames gruixudes de les seves germanes. De tant en tant, aconseguia acumular aquell odi en un lloc a prop de les barres i, aleshores, sentia dintre seu una gran força. Sabia que tindria tot el que desitgés, que tiraria endavant a cops de colze, i que ningú no seria capaç d’aturar-lo.
El laberint dibuixat sobre la tela constava de vuit cercles o esferes anomenades Mons. Com més a prop del centre, més dens semblava el laberint i més carrerons i atzucacs tenia. I viceversa, les esferes exteriors semblaven més clares, més espaioses, i per allà, els viaranys del laberint s’eixamplaven i es feien menys caòtics —com si convidessin a vagarejar-hi. L’esfera que constituïa el nucli del laberint, la més fosca i embullada de totes, es deia Món Primer. Alguna mà maldestra hi havia dibuixat amb llapis blau una fletxa i hi havia escrit: «l’Antany». «Per què l’Antany?», es va sorprendre l’hereu Popielski. «Per què no Kotuszów, Jeszkotle, Kielce, Cracòvia, París o Londres?» Un sistema complicat de vials, cruïlles i camps menava fent moltes marrades cap a l’únic pas que donava accés a la següent zona circular, que es deia Món Segon. En comparació de l’espessor del centre allà hi havia una mica més d’espai. Dues sortides duien cap al Món Tercer, i l’hereu va comprendre de seguida que cada un dels mons següents tindria el doble de sortides que l’anterior. Amb la punta de la ploma estilogràfica va comptar totes les sortides de la darrera esfera del laberint. N’hi havia cent vint-i-vuit.
El llibret Ignis fatuus, o Joc educatiu per a un sol jugador era senzillament un manual d’instruccions escrit en llatí i en polonès. L’hereu el va fullejar pàgina per pàgina i tot li va semblar complicadíssim. Les instruccions descrivien totes les tirades de dau possibles, tots els moviments, cada peó figureta i cada un dels Vuit Mons. La descripció semblava incoherent i era plena de digressions, fins al punt que l’hereu va pensar que tenia davant seu l’obra d’un boig.
«El joc és una mena d’itinerari on, a cada instant, s’ha de fer alguna elecció», deien les primeres paraules. «L’elecció es fa tota sola, però el jugador té sovint la sensació que tria d’una manera conscient. Això el pot esparverar, perquè de sobte se sent responsable del lloc on pot anar a parar i de les coses que allà li puguin passar.
»El jugador veu el seu camí com si fossin esquerdes en una superfície glaçada: línies que es bifurquen, giren i canvien de rumb a una velocitat vertiginosa. O com un llampec del cel que s’obre pas a través de l’aire d’una manera del tot imprevisible. El jugador que creu en Déu dirà: “els decrets de la providència” o bé “la mà de Déu”, l’extremitat totpoderosa i puixant del Creador. I si no creu en Déu, dirà: “l’atzar”, “una coincidència”. De tant en tant, el jugador farà servir l’expressió “la meva elecció lliure”, però sens dubte ho dirà molt fluix i sense gaire convicció.
»El joc és el mapa d’una fugida. Comença al centre del laberint. Per arribar a l’objectiu cal passar per totes les esferes i alliberar-se dels lligams que imposen els Vuit Mons.»
L’hereu Popielski es va saltar la complicada descripció dels peons i de les estratègies d’obertura, i va anar directament a les característiques del Primer Món. Va llegir:
«Al començament no hi havia cap Déu. No hi havia ni temps ni espai. Només la llum i la foscor. I aquell era un estat perfecte.»
Tenia la sensació que aquestes paraules li sonaven.
«La llum es va bellugar per dins i va esclatar. Una columna de claror va penetrar les tenebres i allà va trobar la matèria, que s’hi estava des de sempre. La va colpejar amb totes les forces fins que va despertar Déu, adormit a les seves profunditats. Déu, encara ensopit, encara insegur de ser el que era, va mirar al voltant i, com que no hi va veure ningú més fora d’ell mateix, es va creure Déu. I sense tenir un nom per batejar-se a si mateix, inconcebible per a si mateix, va desitjar conèixer-se. Quan es va mirar per primera vegada, es va sentir la Paraula —a Déu li va semblar que conèixer volia dir posar noms.
»I vet aquí que la paraula baixa rodolant de la boca de Déu i es trenca a miques, que esdevenen les llavors dels Mons. D’ençà d’aleshores, els Mons creixen i Déu s’hi reflecteix com en un mirall. I quan examina el seu rostre emmirallat als Mons, es veu cada vegada més bé, es coneix més a fons, i aquesta coneixença l’enriqueix i, per tant, enriqueix també els Mons.
»Déu es va coneixent per mitjà del transcurs del temps, perquè allò que més se li assembla és inassequible i movedís. Es coneix a través de les roques que, calentes, emergeixen del mar, a través de les plantes enamorades del sol i a través de les generacions d’animals. Quan apareix l’home, Déu experimenta un enlluernament: per primera vegada sap anomenar la línia fràgil que, dintre seu, separa la nit del dia, aquella frontera subtil a partir de la qual allò que és clar comença a ser fosc i allò que és fosc clareja. A partir d’aquest moment, sempre es contempla amb els ulls dels humans. Veu el seu propi rostre multiplicat per mil, s’emprova els mil rostres com si fossin antifaços i —talment un actor— per un instant esdevé una màscara. S’adreça pregàries a si mateix a través de la boca dels homes i descobreix dintre seu una contradicció, perquè de vegades la imatge reflectida al mirall és real, mentre que la realitat es converteix en una imatge emmirallada.
»“Qui sóc?”, es pregunta Déu. “Un déu, o un home? O potser sóc totes dues coses alhora? O cap d’elles? Soc jo qui he creat els humans, o ells m’han creat a mi?”
»L’home el tempta, o sigui que s’acosta d’esquitllentes al llit dels amants i hi troba l’amor. S’acosta al llit dels vells i hi troba el pas del temps. S’acosta al llit dels moribunds i hi troba la mort.»
«Per què no ho hauria de provar?», va pensar l’hereu Popielski. Va tornar a l’inici del llibre i va col·locar davant seu les figuretes de llautó.