El feminisme a Catalunya no va néixer ahir. Des de mitjans del segle XIX fins avui dia, en què vivim una nova eclosió, el moviment feminista a Catalunya ha comptat amb una pluralitat de veus i ha tingut, des de mitjans del segle XIX i al llarg de tot el segle XX, figures rellevants. Dones, algunes d’elles encara avui dia molt poc conegudes, que amb les seves opinions i posicionaments han apuntalat el feminisme a Catalunya, l’han dotat d’unes bases sòlides i l’han enfortit progressivament. Les seves reflexions han suposat en diferents moments de la Història un punt d’arrencada o una inflexió en la creació d’una consciència col·lectiva a favor de la igualtat dels drets de les dones. Les arrels, doncs, del feminisme a Catalunya són ben fortes, i des d’aleshores podem parlar d’un llarg viatge.
En ple segle XXI, aquesta antologia mira enrere per anar als orígens, posa en valor les aportacions del passat i analitza l’evolució del feminisme a casa nostra a través dels textos clau que, des d’aquells inicis fins a finals de la dècada dels setanta, ens acompanyen, i mostren les qüestions més rellevants i els punts de vista més significats pel que fa a la lluita per l’emancipació de les dones. Constitueix, doncs, una breu història fonamental del feminisme català. Desfem el camí per fixar cadascun dels avenços presents i, en definitiva, per transitar i entendre millor el present i el futur. Perquè no voldríem que el feminisme actual, l’anomenada quarta onada feminista —la que estem vivint—, es quedés en un feminisme superficial, pancartista, d’eslògan i prou. Per això cal dotar-lo de contingut.
S’imposa recuperar la feina feta abans que les dones d’avui agafessin el relleu i onegessin les pancartes que diuen «Totes som la manada», «El patriarcat em dona patriarcades». S’imposa veure com les dones han enfortit progressivament el discurs feminista i han negociat les reivindicacions per plantar cara als reptes que al llarg del temps plantejava cada època. S’imposa anar a les besàvies, a les àvies, a les mares, a les germanes grans; anar a les idees, a les propostes concretes que van ajudar que avui les dones estiguin infinitament millor que si el feminisme hagués nascut ahir. I, sobretot, s’imposa saber què ha fet possible que el moviment feminista, la lluita de les dones per elles mateixes, s’hagi mantingut al llarg del temps amb tanta fermesa i hagi arribat avui, en plena nova onada feminista, tan pletòric.
Hem de conèixer la història, hem de conèixer les nostres predecessores, hem de fer que la cadena no es trenqui. Oprimides i convertides en ciutadanes de segona, des de la Il·lustració les dones han exposat i cridat fort les seves queixes i han cridat encara més fort les seves reivindicacions. Si els negaven els drets de ciutadania, elles els reclamaven; si els negaven el dret a sufragi, elles l’aconseguien. I així un seguit de reclamacions justes, entre les més recents el dret a gestionar el propi cos (l’anticoncepció, l’avortament...), que a Occident va ocupar les darreres dècades del segle passat i que encara avui segueix vigent.
Sabem que no tots els països occidentals han tingut el mateix recorregut feminista: en cada cas, les diverses conjuntures sociopolítiques han resultat determinants. A Catalunya, com a la resta de l’Estat, les dones han viscut des de temps immemorials en un estat d’endarreriment que les condemnava a la subalternitat, és a dir, a dependre sempre i en tot de pares, marits i germans. Ni les lleis les defensaven ni la societat les convidava a cap mena d’emancipació. No és fins al segle XX que comencen a albirar l’esperança de conquerir alguns drets i llibertats gràcies a la República, el primer cop en què les dones deixen de ser considerades ciutadanes de segona. La mateixa Montserrat Roig (1946-1991) afirmava: «Jo no soc filla del Maig del 68 perquè soc filla de la Caputxinada i dels ideals de la República». D’altra banda, la lluita sufragista que es va dur a terme amb contundència a Anglaterra va fer possible que les dones catalanes aterressin al debat pel vot —pels volts dels anys vint i inicis dels trenta— ja contagiades de sufragisme, i amb moltes dones a les llistes electorals. La Dictadura, però, va condicionar que el feminisme no tragués el cap fins a la darreria del franquisme, tot i que després d’un prolongat silenci va ser determinant en l’esclat de l’activisme: urgia canviar les coses més de pressa que enlloc i el feminisme es va esmerçar i, en un temps breu, va assolir grans fites. En especial quan amb l’arribada de la democràcia va començar la lliure circulació de les idees i va entrar al país tota l’energia feminista que havia subvertit algunes certeses a l’estranger. Girant la vista enrere, ara veiem com van ser d’importants aquells anys màgics, la dècada dels setanta, aquella tercera onada feminista que anava molt més enllà del dret a vot i exigia nous drets i llibertats, que ara considerem bàsics però abans estaven absents. És prova fefaent d’aquest deute històric que a les manifestacions actuals hi siguin també presents moltes dones que als anys setanta ja van cridar alt i fort, com per exemple l’activista afroamericana Angela Davis. Demostren que aquell feminisme d’ahir és el que ha permès el feminisme d’avui.
De la mateixa manera que, com apuntava Montserrat Roig, el feminisme a Catalunya no seria res sense els benaurats anys republicans, el feminisme d’avui no seria res sense la màgia dels anys setanta. Entre els uns i els altres, el desert del franquisme. Aquest llarg silenci imposat per la dictadura el van trencar les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, celebrades l’any 1976 al paranimf de la Universitat de Barcelona. Durant quatre dies intensos gairebé quatre mil dones de procedències i estrats socials diferents van demostrar que el franquisme no havia dissolt l’esperit feminista que es respirava durant la Segona República: «Ha quedado por fin evidenciado que el movimiento feminista no es un movimiento tan minoritario como se pensaba», escrivia Magda Oranich (1945) al llibre El feminismo. Després, amb les primeres eleccions democràtiques —que van tenir lloc l’any 1978— i la possibilitat que els partits polítics reclamessin mesures a favor de les dones, el feminisme va sortir als carrers i va contribuir a posar les bases d’un nou pacte de l’Estat amb les dones, amb una sèrie de conquestes de les quals avui ens beneficiem i que des de llavors hem anat consolidant i ampliant.
Però, tot i que a casa nostra el final del franquisme i l’arribada de la tan anhelada democràcia va suposar el començament del veritable feminisme tal com l’entenem avui dia, com a forma organitzada de pressionar el poder i com a eina cohesionada de transformació, com dèiem, l’impuls feminista ve de lluny. Anem, doncs, als orígens.
El nostre viatge a través dels textos no comença al temps de la Il·lustració amb el pare Feijoo i la seva «Defensa de las mujeres» ni amb Olympe de Gouges i la seva «Declaració dels drets de la dona i de la ciutadana». Tampoc ens detindrem en la Vita Christi, d’Isabel de Villena, que va veure la llum a la darreria del segle XV, i a qui considerem més aviat protofeminista.
El nostre periple comença al bell mig del segle XIX. Pel que fa a Catalunya, és llavors quan trobem les primeres mostres d’un feminisme tímid en les formes però ja agosarat en els continguts: discret i gairebé políticament correcte, però amb les idees clares. Cal començar, doncs, per desfer una idea àmpliament estesa: sovint es situa l’escriptora Dolors Monserdà (1845-1919) a la casella de sortida del moviment feminista intel·lectual català, i no és ben bé així, tot i la seva importància fundacional. Abans que ella comptem amb una primera aportació feminista de la poeta Maria Josepa Massanés (1811-1887), que l’any 1841 va reclamar ni més ni menys que el seu dret legítim a escriure. A ella correspon fins ara, doncs, l’honor d’haver estat la primera a reivindicar obertament els drets de les dones, encarnats en la necessitat d’educar-les i permetre així la seva emancipació intel·lectual. I apuntem fins ara perquè els estudis dels textos escrits per dones a Catalunya encara tenen molt camí per recórrer.
La primera parada del llarg viatge del feminisme a Catalunya, doncs, és una dona de la burgesia i una dona llegida. Durant dècades hem arrossegat la convicció que en el passat el feminisme era cosa de dones benestants, però res més lluny de la veritat. Ja molt abans del canvi de segle XIX al XX, el feminisme també troba el seu espai dins de les fàbriques i especialment dins l’anarquisme, corrent que va saber entendre la doble esclavitud de la dona, víctima de la lluita de classes i de la lluita entre els sexes. Diverses dones d’inqüestionable vàlua, des d’Ángeles López de Ayala (1856-1926) a Teresa Claramunt (1862-1931) o Amalia Domingo (1835-1909), s’hi deixaren la pell tant des del lliure pensament com des dels ideals anarquistes.
Podem afirmar, doncs, que el feminisme neix plural des del punt de vista social i que evoluciona a partir de l’arc que va de la burgesia intel·lectual a l’anarquisme obrer. Evoluciona transitant les primeres dècades del segle XX, marcades per la Primera Guerra Mundial. Cal destacar la primera vaga de dones multitudinària, a Barcelona el 1910, precursora de la que va portar les dones treballadores a encapçalar la Revolució Russa de 1917. L’efervescència republicana dels anys trenta, amb lleis favorables a la condició femenina i una presa de consciència col·lectiva, propiciada per l’ocupació de les dones de l’espai públic, posaria les bases del feminisme, que als anys setanta esclataria ja amb tota rotunditat i sense possibilitat de retorn. S’albiren, aleshores, tres models de feminisme: el feminisme intel·lectual d’una Maria Aurèlia Capmany (1918-1991) —que confia en els partits polítics tant com Massanés confiava en la doctrina cristiana—; el feminisme que defensa la dona com una classe social, de Lidia Falcón (1935) —que creu en la necessitat d’alterar l’ordre establert, com feien els anarquistes i els lliurepensadors, i no confia en els partits existents sinó que considera que cal crear-ne un de nou; i el feminisme radical, molt més transgressor.
Aturem-nos abans, però, a començaments del segle XX, quan Dolors Monserdà passa el testimoni a Carme Karr (1865-1943), una mica més jove que ella i membre destacada de l’alta burgesia. És curiós com al text «El feminisme a Catalunya» (1907) Monserdà parla d’ella com de la primera feminista que ha tingut Catalunya, mentre que justament Karr pensava que la primera havia estat Monserdà, pionera en la defensa de les dones. Ambdues van ser rellevants activistes socials, però mentre que Monserdà no gosava confessar-se feminista, Karr no gosava no fer-ho. Les dues es van interessar per la situació de les dones obreres, cosa que d’alguna manera uneix la seva voluntat emancipadora com a dones acomodades a una voluntat democratitzadora que inclou donar a les dones treballadores les eines per guanyar-se la seva independència. Karr va dirigir la revista Feminal, suplement de La Il·lustració Catalana, que a les primeres dècades del segle XX va resultar fonamental per a la construcció del discurs feminista a casa nostra. En aquesta antologia, no podia faltar una mostra dels articles que allà es van publicar, com «Direccions feministes», de Maria Dolors Batlle, o «El vot de la dona», de la mateixa Karr.
D’altra banda, també cal remarcar que en aquells anys la penúria causada per la Guerra del 14 va tenir com a conseqüència, el gener del 1918 a Barcelona, la que es considera la primera manifestació feminista a Catalunya, l’anomenada «revolta de les dones». Tot i la incertesa de l’Europa en flames, aquells anys van significar el preàmbul del que va ser el punt d’inflexió en la construcció de la identitat femenina a Catalunya: la Segona República. Frederica Montseny (1905-1994) —que arribaria a ministra durant la República— és un nom destacat en aquests anys prerepublicans, juntament amb altres, que es repartiran el joc bé des de posicions més conscienciades, bé des de posicions més moderades.
Amb la proclamació de la República l’any 1931, arriba la veritable bel·ligerància, amb una eclosió de veus femenines, properes al feminisme o descaradament feministes, que omplen l’escena pública. «Lletraferides republicanes», en dic jo, fossin, o no, més o menys republicanes, ja que totes són filles del seu temps. Podem citar Anna Murià (1904-2002), Aurora Bertrana (1892-1974), María Luz Morales (1889-1980), Anna Maria Martínez Sagi (1907-2000), Rosa Maria Arquimbau (1910-1992), i moltes altres. Elles es fan un forat en el periodisme de l’època —de sobte receptiu a la veu de les dones— i ofereixen una mirada fresca sobre les transformacions socials. Reflexionen sobre tots els temes d’actualitat, des de la moda dels pantalons fins a l’esport femení, passant evidentment pel sufragi femení (aconseguit el mateix 1931, tot i que no va ser exercit fins als comicis del 1933), una de les seves preocupacions principals i objecte de molt soroll a la premsa. Durant els breus i gloriosos anys de la República, elles construeixen un relat coral que amb la distància del temps sorprèn per la seva modernitat.
La Guerra Civil Espanyola atura els motors del país en general i del feminisme en particular. En frena l’ascensió, que sens dubte ens hauria convertit en un dels països més avançats dels nostre entorn. La guerra escapça el feminisme i això es tradueix en la impossibilitat de publicar aportacions feministes en aquells anys cruels i en els que vindrien després. Per sort, abans de marxar a l’exili, Mercè Rodoreda (1908-1983), la gran narradora de la literatura catalana, llavors una jove moderna i emancipada, va tenir temps de reflexionar sobre el paper de la dona en el conflicte bèl·lic en la conferència «La dona i la revolució». L’exili no va fer més que agreujar la situació, ja que juntament amb ella van ser unes quantes les escriptores i periodistes republicanes que van haver de fugir i, lamentablement, les seves idees feministes van marxar amb elles. Enrere no va quedar més que terra cremada, o això semblava.
La fi de la guerra va significar el començament d’un temps mort, en el qual el feminisme va brillar per la seva absència. Els intents d’emancipació de les dones que s’havien donat en els anys anteriors van caure en sac foradat, van ser dinamitats. Terra erma i silenci van ser tota l’herència que va deixar el franquisme, durant el qual les dones van ser governades amb mà d’acer per la Secció Femenina, que devia ser molt femenina però no va ser gens feminista.
Fins que a les acaballes del franquisme es va sentir una veu alta, la de l’escriptora Maria Aurèlia Capmany, que va trencar el silenci tàcit amb la publicació de La dona a Catalunya (1966). Era tan apressant la necessitat que entrés llum a la presó que el franquisme havia aixecat per a les dones que el seu assaig es va convertir en una mena de bíblia feminista. I es va obrir la veda, amb la qual cosa durant el tardofranquisme, encara en la clandestinitat, van aparèixer algunes iniciatives feministes. La dictadura semblava eterna, però havien passat els anys —més dels previstos— i el dictador ja era a les acaballes. Als ambients de la clandestinitat arribaven lectures prohibides, com per exemple Simone de Beauvoir, i l’efervescència que es vivia a l’estranger es colava a través de la música i del cinema. Amb els anys setanta van arribar els nous aires: adeu a l’afonia, tocava recuperar la veu. L’any 1976, un cop mort Franco, totes les energies feministes van convergir en les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, que van crear un nou ecosistema, on el feminisme esdevenia un tema de debat i tornava a ocupar espai als mitjans de comunicació. I del debat a les aules es va passar al carrer, per tal de recuperar l’esperit activista del sufragisme dels anys trenta i per conquerir més llibertats. La Transició s’escrivia també «en femení». I per donar espai a les moltes veus que des de camps tan diversos com l’economia, l’educació o la salut plantejaven nous reptes, es va fundar la revista Vindicación Feminista, una trinxera per a la reivindicació dels drets de les dones que va resultar molt efectiva. Impulsada per Lidia Falcón, i amb la periodista gironina Carmen Alcalde (1936) al capdavant, allà hi van escriure des de Montserrat Roig fins a Ana María Moix (1947-2014): tota una crònica d’una època en ebullició. Ara les dones ja no només col·laboraven a les revistes —com abans de la guerra— sinó que gosaven fer-les: un canvi substancial per a la lectura de nous continguts periodístics.
La recta final d’aquesta antologia ens porta a una dona que va personificar molt bé l’esperit dels combatius anys setanta, la poeta i activista feminista Maria-Mercè Marçal (1952-1999), convertida avui en tot un referent i sens dubte l’autora catalana més citada en els ambients feministes. I és també en aquest moment quan el col·lectiu lèsbic agafa la paraula i fa les seves primeres declaracions públiques, adscrivint-se a les tesis feministes, tot reivindicant les seves particularitats. Una lluita que va tenir una gran abanderada en la figura de Gretel Ammann (1947-2000). Com a colofó de la dècada, l’any 1979 neix el Partit Feminista, un intent que el desig emancipador de les dones entri al Congrés dels Diputats.
De Maria Josepa Massanés (1811-1887) a Maria-Mercè Marçal i Gretel Ammann, el volum present aplega, doncs, un segle i mig de feminisme a Catalunya. Es pot llegir com una aventura on les dones escalen progressivament posicions fins a assolir, si més no en part, els seus desitjos d’alliberament. És cert —no ens enganyem— que el nostre país no ha donat cap Virginia Woolf, ni cap Simone de Beauvoir, ni cap Betty Friedan. Però això no vol dir que les seves veus no siguin rellevants. Ho són, i molt. Déu-n’hi-do la contundència d’aquest grapat d’autores de fermes conviccions que hem reunit aquí, déu-n’hi-do la seva capacitat de plantar cara, l’alçada dels seus envits.
Aquesta antologia, que inclou també textos col·lectius en forma de manifestos de diverses associacions i grups, és un exercici necessari. Hem reunit cinquanta textos, que reproduïm en la llengua, català o castellà, en què van ser publicats. Majoritàriament estan escrits per dones, excepte un del sociòleg Juan Francisco Marsal (1928-1979). Al final del volum oferim un resum de les seves biografies. Ens hem servit de l’ordre cronològic per mostrar la continuïtat d’un moviment, a excepció de l’obligada pausa per culpa del franquisme. Això ens permet resseguir una genealogia rica en intertextualitats i picades d’ullet. L’emancipació de les dones no ha estat un camí de direcció única, sinó que avança i retrocedeix, conquereix terreny i es replega. Ha de negociar amb moltes coses, ha d’aprofitar els moments de força col·lectiva i fer-se valer quan les defenses de l’enemic estan baixes.
Evidentment, aquesta antologia és també un reconeixement a les moltes generacions de dones que han fet de baula de continuïtat del moviment feminista i que l’han mantingut en peu. No sempre els ha estat fàcil, gairebé mai han rebut bones crítiques, però han persistit mogudes per la seva consciència feminista. A la seva continuïtat apel·la aquest llibre, full de ruta del passat que convida a construir un sòlid full de ruta per al futur.
M. ÀNGELS CABRÉ