Una nit d’insomni ardent de 1949, el jove Ray Bradbury va tenir una idea sonada: sortir a passejar pel bulevard d’una certa ciutat californiana. En menys de cinc minuts les llampades blaves d’un cotxe patrulla l’obligaven a aturar-se. Des de l’interior del vehicle, un policia sense cara li va demanar què dimonis hi feia, allà, de nit, tot sol.

—Bé —va dir Bradbury—, he sortit a posar un peu al davant de l’altre.

El policia, és clar, no va respondre. Passar-nos de llestos en presència de l’autoritat sempre és mala idea. Alguns no ho saben. D’altres no ho volen saber perquè confien en el valor de la paraula i la llibertat d’expressar-la, i això inclou el dret al sarcasme. Què va passar, llavors? Un guant negre va indicar al jove pedestre que s’hi apropés. Li va exigir que s’identifiqués amb nom, adreça, lloc de treball. Les dades van ser registrades en un bloc pautat i, al final, a condició que desfilés ràpidament cap a casa, l’agent va deixar marxar Ray Douglas Bradbury, resident a Los Angeles, escriptor pulp de relats fantàstics.

És fàcil afigurar-nos el retorn a casa de Bradbury, inflamat per la indignació de qui, malgrat la presumpció d’innocència, ha ensopegat amb el poder abusiu. A Bradbury el burxaven mil interrogants. En quina mena de món poden acusar-nos de caminar sense rumb? A quin govern l’inquieta que els ciutadans abandonem la llar per vagarejar una estona? De qui és el carrer? Per què...? Pot ser que Bradbury fos jove i un ingenu pel que fa als mètodes que garanteixen la seguretat pública. Pot ser que Bradbury ignorés que el cos policial sempre ha viscut al límit de la distopia. Sigui com sigui, l’enuig no el va ajudar a agafar el son, que era l’objectiu del passeig, i Bradbury va tenir la segona idea sonada de la nit: explicar l’anècdota. En clau literària, però explicar-la. D’aquell tràmit desagradable, doncs, en va sorgir un conte. Amb el títol ras i curt d’«El vianant» va ser publicat en una revista novaiorquesa i, tanmateix, Bradbury sentia que no havia alliberat tota la tensió continguda... Poc després, va repescar la sensació d’impotència davant el despropòsit policial i la va incorporar en una novel·la curta que es titulava El bomber i que, a la fi, constituiria el primer esborrany del llibre que ara ens ocupa. Així va néixer el món de Fahrenheit 451. Una distopia en què la cultura de l’entreteniment més frívol ha desplaçat la cultura, en general. És un món feliç, sempre que no et desviïs del lloc que tens marcat —consell: no surtis a fer un tomb perquè sí; no captis l’atenció de les autoritats o procediran a neutralitzar-te—. És un món, d’altra banda, on els llibres són material subversiu i la seva tinença, un delicte que es redimeix per via del foc. És un món irreal i, al mateix temps, prou familiar. Ens sorprèn i, a la vegada, tot plegat ens sona... Oi que ens sona?

Curiosament, Bradbury va escriure la novel·la al soterrani d’una biblioteca, en una saleta de màquines on et llogaven la màquina d’escriure per vint cèntims l’hora. Bradbury va invertir-hi menys de deu dòlars, i en nou dies ja enquadernava el mecanoscrit definitiu. L’apressava la fràgil economia familiar tant com l’exigència d’espolsar-se un pensament que, episodi policial a banda, li feia pudor de socarrim: s’ensumava que l’auge dels mitjans de masses —un cert ús, més pendent del consum ràpid i el rèdit immediat— passaria factura a la cultura humanista del llibre i als segles escrits que tresorejava.

Desconec els índexs de lectura pels volts de 1953, l’any que es va publicar Fahrenheit 451, i no puc acarar-los amb els del nostre segle XXI. Però vet aquí un fet: fa més de seixanta anys que diverses generacions lectores obrim el llibre de Bradbury, ens deixem enlluernar per la força de les seves imatges i el posem en comú amb l’aire polític que ens ha tocat respirar; cada generació el seu aire, s’entén.

Per alguna mena de màgia alquímica difícil de verbalitzar, les imatges alliberades per Bradbury tenen el poder de gravar-se a la retina lectora. Qui dubta que les imatges flamejants ens fascinen com cap altra cosa? I aquí tenim una novel·la en la qual s’encenen uns quants focs, perquè és el càstig reservat al malaltís delicte bibliòman. Llegim i quedem embadalits cada cop que les flames castiguen els fulls d’una novel·la, els arruguen i ennegreixen, els fan volar en forma de guspires. El foc és tan hipnòtic que sembla que somiem. La història protagonitzada per Guy Montag, de fet, té la qualitat dels somnis que tot d’una poden declinar cap al malson kafkià. Tot és vagament familiar; tot és estrany. A Fahrenheit 451, Bradbury es val d’un recurs inspirat en el món oníric —on les coses no són el que solen ser durant la vigília—, una petita inversió que ho canvia tot: en comptes de sufocar-los, els bombers s’afanyen a provocar incendis que arrasin els temuts llibres. Val a dir que, en anglès, aquesta tergiversació ja la instiga el llenguatge, perquè un bomber és un fireman, al capdavall, un home del foc. I entre les moltes flames del text, s’apareixen d’altres imatges que mai no ens abandonaran: els cotxes-escarabat que acceleren a tot gas per l’autopista, la màquina serpentina que ha de purgar un estómac ple de narcòtics, els helicòpters molestosos com insectes, o el llebrer programable que ens persegueix si la policia ens ha posat en el punt de mira... Tots els ginys amb què s’arma el govern per imposar la pau social ens amenacen sota formes animals. De nou, com en els millors malsons.

Quant a la cosa pública, és un punt a favor de la narració, i del conflicte experimentat pel seu heroi, que el món de Fahrenheit 451 operi com una dictadura subtil, disfressada rere la màscara de l’oci i l’espectacle feliç. És més complicat rebel·lar-se contra un règim basat en el pa i el circ de les pantalles sedants i les pastilles antidepressives. Al protagonista no li resulta fàcil. No: Montag comença a fer-se preguntes i inicia un camí de descobriment, penós, que el durà a la constatació que viu en una societat demencial, accelerada pel frenesí tecnològic, en la qual les relacions personals s’han reduït a mínims. Montag descobrirà que, malgrat tot, existeix una alternativa al present, una vida més humana que admet la utilitat dels llibres i la sapiència del passat... Una de les darreres imatges que ens regala la novel·la —inesborrable, també—, és la dels ciutadans errants que han optat per passar a la clandestinitat i desoir els cants de sirena de la cultura del lleure. Aquests rebels han triat un camí alternatiu, no pas el full de ruta de les autoritats. Molts d’ells són gent llegida. Molts han corroborat que la literatura, potser, no ens farà més feliços però sí més savis —si més no, més crítics i més atents a les pífies del passat; això vol dir menys manipulables—. Els veiem marxant en colla, resseguint les vies abandonades dels antics trens. Avancen a poc a poc, contravenint la velocitat que el món modern imposa, però avancen. I ho fan a peu, el súmmum de la desobediència.

 

* * *

 

La tardor de 2016, l’artista Anna Dot (Vic, 1991) va presentar el projecte S’amagaven darrere els arbres, basat en la novel·la de Bradbury. Partia d’un encàrrec curiós: cada any la Nau Côclea de Camallera, en complicitat amb el Museu Memorial de l’Exili, demana a un artista que treballi entorn de la figura de Walter Benjamin, tot recordant que el filòsof alemany va morir a Portbou, poc després de travessar la frontera, tement-se la fatal deportació... S’homenatja Walter Benjamin perquè representa, amb noms i cognoms, la tragèdia anònima de l’expatriat —una tragèdia vigent—. Amb la seva proposta, Dot destacava que els camins de la frontera pirinenca han estat una ruta d’escapada de doble sentit: en certa data, el bàndol perdedor havia fugit de les represàlies feixistes, salvant les muntanyes cap a la França republicana; en un altre moment, pels mateixos camins, hi havien circulat els qui volien eludir la guerra i embarcar —res de quedar-se a l’Espanya de Franco— cap a terres més favorables. Sembla que Dot va detectar ràpidament la semblança entre aquestes desfilades de refugiats i els grups de resistents de Fahrenheit 451. Feta l’analogia, l’artista va aplegar una colla de col·laboradors per tal que repetissin, a peu, el pas de muntanya que segurament van seguir Benjamin i tants altres. Un detall important: Dot va lliurar als col·laboradors textos de Benjamin que, pel seu contingut marxista, havien estat desautoritzats pels censors espanyols. Els va demanar que els memoritzessin i després els cremessin. Igual que a Fahrenheit 451 els insurgents transporten obres prohibides, els participants de S’amagaven darrere els arbres experimentaven la sensació de passar textos de contraban pel simple fet de retenir-los a la memòria. Els cervells esdevenien l’arma del delicte. Els cervells, il·legals. El projecte de Dot era una manera molt poètica de recordar-nos que l’existència de llibres prohibits no és una fantasia en la literatura de Bradbury, sinó una realitat més recurrent i estesa del que voldríem.

Justament, aquesta connexió amb la trista realitat històrica és un dels valors més persistents de la novel·la. Fahrenheit 451 funciona com un avís per a totes les èpoques. Compte no creuem la línia de la deshumanització tecnològica, ens diu Bradbury primer de tot, i compte amb la persecució d’idees perquè pot degenerar en persecució de persones... Oi que ens sona? Bradbury insisteix en diversos passatges que l’Estat autoritari no troba tan perillosos els llibres —al capdavall, mers contenidors— com els principis ètics i humans que difonen. Si és per mitjà dels llibres, o un altre suport tècnic, que circulen idees subversives no té cap rellevància per als repressors. El mitjà no importa. El poder té por del contagi de les idees i punt. Tem els cervells.

A nosaltres, lectors —no podem evitar adonar-nos que és un llibre el que tenim entre mans—, arribar a l’últim capítol de Fahrenheit 451 ens fa la impressió d’integrar un grup selecte d’herois. Sospitem que llegir és un acte de resistència. Un desafiament íntim i alhora col·lectiu. Ens venç la il·lusió, doncs, de formar part d’una elit cultivada o un grupuscle sediciós que desafia l’ordre establert. Una de dues. Que cadascú triï les raons del seu orgull lector.

VÍCTOR GARCÍA TUR