5

La taverna es diu La Perdició. Una capa espessa de sutge cobreix les parets, però qualsevol que s’hi esforci una mica pot veure el mural. És el ball de la mort. Pagesos i ciutadans, nobles i capellans, envolten agafats de la mà un esquelet que toca un violí tan negre com el quitrà. La pintura fa que molta gent se senti incòmoda, i de clients no n’hi ha gaires fins que es fa tard i el grau d’intoxicació ha despullat la decoració de tota importància. L’hostaler, en Gedda, s’ha oposat a tot intent de convence’l que encalcini les parets. El mural el va pintar Hoffbro en persona, contesta ell amb un rugit, i és una obra mestra.

En Cardell el detesta, sobretot després que el seu acord amb en Gedda establís que s’ha de mantenir raonablement serè. En Cardell és aquí per posar ordre, es dedica a fer fora els que porten problemes i cobra un xíling més o menys a la setmana i una comissió extra per cada vegada que expulsa algú amb èxit. Amb el salari de guàrdia va molt just per viure, i aquest ingrés addicional és ben rebut. Des del seu lloc al banc vora la porta, nota per centèsima vegada la presència de l’esquelet que busca arreu amb la mirada des de les òrbites buides dels ulls. En Cardell s’estremeix i s’omple la boca de tabac per mastegar.

Té la sensació que aquesta nit no portarà res de bo, un sentiment que no està faltat d’una certa expectació. Des del capvespre que es cova un ambient de turbulència. Els bevedors es barallen entre cervesa i aiguardent. Enmig de la gentada, qualsevol empenta deriva de seguida en paraules gruixudes. Tot sovint s’ha d’aixecar del seient i anar a posar pau, mirant de raonar amb els homes, que només el senten i l’entenen quan els agafa pel coll, els aixeca de terra fins que es queden amb els peus penjant sobre els taulons de fusta i els engega al mig del carrer.

Un grup de mariners entra apressadament per la porta, tots a l’una, agafats del braç fins que el més feble ha de trencar la cadena i això fa que els altres es diverteixin rient-se’n. Canten a brams, a plens pulmons, una cançó obscena. Enmig de bajanades i frases sense sentit, en Cardell sent que presumeixen de conquistar verges, i ara sí que té la certesa que la nit s’acabarà malament.

Una colla de joves descarats i borratxos que troben honrós cobrir-se les espatlles els uns als altres. Els coneix bé. Abans era com ells. Els estima i els odia. Des del seu lloc a la porta els estudia igual que un llop contempla un ramat d’ovelles sabent que només és qüestió de temps que siguin seves.

No triga gaire a passar. Un home baixet i panxut ensopega amb la sivella de la seva pròpia sabata i vessa la beguda a l’esquena d’un mariner. Al cap de pocs instants fan enfilar-se el culpable a sobre de la taula i l’obliguen, pobre desgraciat, a ballar mentre l’envolten per tots costats i inclinen el sobre de la taula fins que la fusta cruix. Un de la colla s’ha tret el ganivet i el fa servir per caçar els dits dels peus de l’home.

En Cardell veu que en Gedda el mira fixament des de l’altra punta de l’establiment. A en Gedda no li importa que els clients vessin begudes o sang, però el mobiliari costa diners. Sense ni tan sols haver de pensar-hi, la mà bona d’en Cardell va a cordar-se les corretges que li subjecten el braç esquerre a lloc.

La guerra li va ensenyar que no hi ha honor en la batalla. Tot i així, hi ha un ritual que cal respectar, tan previsible com mancat de sentit. El segueix amb una rutina a la qual ja està acostumat. Una mà a l’espatlla del mariner, diplomàcia fingida enmig del clamor. Gestos que demanen calma. Algú li crida a l’orella que se’n vagi a fer punyetes. Algú altre li escup a la cara. El cor li batega com un tambor a l’orella i el món es torna vermell. I amb tot, es controla ell mateix. Abaixa les espatlles en senyal de submissió davant dels somriures de triomf dels altres.

Quan el primer cop arriba, no entenen què passa. El braç esquerre s’aixeca des de la cintura i, com que la mà està tallada com si tingués el palmell obert, quasi sembla que acariciï la cara de l’home que té més a prop. Tot de dents volen enmig d’una cascada vermella. En Cardell aprofita la inèrcia del braç per descarregar el cop següent i l’altre, nota un braç que espetega, el pont d’un nas que peta, unes costelles que s’enfonsen, un ull que salta de l’òrbita. Cada impacte es tradueix en una explosió al seu monyó, i el dolor només serveix per alimentar-li la ràbia.

Els altres fugen cames ajudeu-me. L’últim s’ha d’arrossegar de quatre grapes enmig de gemecs i només aconsegueix arribar a la porta empès per la bota d’en Cardell. Quan en Cardell fa mitja volta, la víctima inicial encara és a sobre de la taula, dret, aplaudint i amb un somriure d’orella a orella.

La seva gratitud no coneix límits. Insisteix a homenatjar el seu salvador amb una gerra de vi del Rin i un brindis rere l’altre. En Cardell, per la seva banda, decideix que amb la batussa del vespre n’hi ha hagut prou perquè es mantingui la pau a La Perdició fins que les portes es tanquin a la nit. El terra està empastifat de sang i el rastre porta directament cap a ell, un senyal d’avís per a tothom. No fa cas de les mirades de desaprovació d’en Gedda i beu molt i molta estona. Les baralles són una de les poques coses que el fan sentir viu. Abans solia buscar-les expressament i després assaboria cada victòria amb la sensació passatgera que controlava la seva vida. L’efecte s’ha atenuat amb els anys. Li fa mal el braç. Se sent vell, massa vell per dur aquesta mena de vida. El vi el reconforta. L’home es presenta, el seu nom és Isak Reinhold Blom.

—Soc poeta. Al seu servei.

En Cardell alça una cella mentre l’home s’escura el coll.

—Oh, gran heroi! La teva victòria ens estremeix, has enfonsat els enemics al fang. Jauen cadàvers als teus peus, tenyits de roig, tenyits de sang.

—És així com es guanya la vida?

En Blom arrufa els llavis i encén la pipa d’argila amb la flama de l’espelma.

—Aquesta és la maledicció del poeta; tothom fa de crític. La veritat, però, és que no. Fins a l’hora foscant, la meva morada és la Casa Indebetou, allà dalt vora el Castell. Presto els meus serveis a l’Oficina de Policia. Hi faig de secretari, de fet, des del gener passat.

En Cardell no ha tornat a pensar fins ara en en Cecil Winge i les paraules que li va dir en marxar.

—Per casualitat en coneix un que es diu Winge, Cecil Winge?

En Blom mira encuriosit en Cardell i exhala una columna de fum.

—Un cop has conegut aquest home, no és fàcil que l’oblidis.

—Qui és? Me’n pot dir res?

—Va començar a rondar per la Indebetou a partir del nomenament d’en Norlin com a cap de policia, a primers d’any. Tenen alguna mena d’acord. En Winge té via lliure per fer el que li convingui, dintre d’uns límits raonables. S’interessa per determinats crims, però per d’altres, no.

En Cardell assenteix amb el cap, pensatiu. En Blom fa una pipada amb un so de borbolleig i tot seguit continua:

—Passa que tots dos estudiàvem Dret a Uppsala al mateix temps, en Winge i jo, malgrat que jo era una mica més gran que ell i no ens bellugàvem en els mateixos cercles. Ell es passava la vida enganxat al seu Rousseau. En Winge és un prodigi d’una mena que no ha existit des de Rudbeck. Té tanta memòria que pot reproduir cada paraula que ha llegit com si tingués el llibre al davant. Potser va ser llavors que tot es va torçar. Hi ha gent que llegeix massa i se’ls fiquen idees estranyes al cap. Al principi de la carrera es va convertir en un corcó amb els seus interrogatoris insistents a l’acusat, una cosa que, en general, intentem evitar tant com podem. Tots els seus casos es presentaven amb un grau de detall inacabable, era una tortura. Tot i que ningú que tingués senderi podia dubtar mai de la culpabilitat o la innocència d’algú que en Winge processés, no va aconseguir guanyar-se l’estima del seus col·legues. La majoria dels que estan destinats als tribunals menors volen que s’administri justícia com més aviat millor, si és que això els amoïna gaire, però no eren capaços d’aturar en Winge, perquè era un mestre de l’argumentació lògica. Llavors recorrien a l’escarni i la ridiculització, però l’únic que aconseguien era veure com en Winge s’espolsava tant una cosa com l’altra igual que un gos s’espolsa l’aigua. D’ençà que treballa conjuntament amb en Norlin, hi ha un rosari inacabable d’anècdotes sobre tot el que ha aconseguit per al cos de policia aquest any. Altres homes cometen errors, es distreuen o, si no els falta capacitat d’atenció, sovint el que no tenen és diligència. En el cas d’en Winge, no és així.

En Blom branda el mànec de la pipa per subratllar les paraules. Ha passat massa estona sense fer cap pipada i se li ha apagat. Arronsa una mica les espatlles i la deixa a sobre de la taula.

—Si n’he de dir res que no sigui cap lloança, és que no ha tingut mai gaire encant.

—Això em va quedar molt clar.

—Vaig conèixer la seva dona l’any passat a l’Òpera, i quan en vaig saber el nom i em vaig adonar de qui era el seu marit, em vaig pensar que ho havia sentit malament. És una dona fantàstica, Cardell. Bonica, per descomptat, però també agradable, tendra, enginyosa i exuberant, i aquestes paraules es troben entre les últimes que jo faria servir per descriure el seu marit. Devia tenir una cua de pretendents davant de casa. No entendré mai com és que va triar en Winge. I per això és una ironia del destí que hagi estat ell qui hagi decidit deixar-la, i no a l’inrevés, que és el que s’hauria pogut esperar...

En Blom calla i, de sobte, és com si el bon humor se li hagués apagat, igual que la pipa. El rebombori de la taverna omple el silenci. En un racó, un home amb un abric apedaçat i un bol de captaire sobre la taula comença a tocar una melodia trista regida per un compàs de tres temps, amb una senzilla flauta dolça de fusta.

—Sí, és ben be així, Cardell. Segurament hauria hagut d’esmentar-ho des del primer moment, deu ser cosa del vi. En Cecil Winge es mor de tisi. No ha sigut mai un home de constitució forta, però la malaltia l’ha desgastat de manera considerable. Està pàl·lid, tot i que ho dissimula força bé, no tus quasi mai en públic, i quan ho ha de fer, és amb discreció en un mocador que sempre és de color fosc perquè no s’hi noti la sang. Hi ha rumors que si ha deixat la dona és per estalviar-li haver de veure com decau. Diu que uns experts de molta reputació de l’hospital Seraphim van establir que es moriria fa un mes. Tot el que visqui ara és un regal. Al Turó del Castell no li falten al respecte, però el personal ja li ha posat de malnom Fantasma de la Indebetou.

Més tard, quan en Blom, més borratxo que abans encara, ja fa estona que ha marxat per introduir-se tot trontollant a la nit d’Estocolm, i un cop han apagat els llums d’oli un rere l’altre i els clients han abandonat els barrils de roure capgirats que serveixen de taula, l’hostaler posa una mà a l’espatlla d’en Cardell.

—Et vaig llogar perquè posessis pau, no per provocar un bany de sang. M’espantes la clientela, Mickel. No puc continuar tenint-te aquí.

Posteriorment, poc després de la mitjanit, en Mickel Cardell es desperta a la seva habitació. Li falta l’alè i té el cor accelerat. Li fa mal el braç, el braç que els sentits no accepten que falti. És la segona vegada en dos dies que ni l’alcohol ni les baralles han pogut donar-li tranquil·litat.