PRELUDI

Aquest llibre ha de començar necessàriament amb dues anècdotes que cal elevar a categoria. La primera ens transporta al 1917, quan un dels estudiosos italians que més sabien de la presència hispànica en terres transalpines, Benedetto Croce, publicava a l’editorial Laterza, de Bari, un llibre ben recomanable: La Spagna nella vita italiana durante la Rinascenza. El 1945, a Buenos Aires, i molt possiblement a partir d’una segona edició italiana dels anys vint, Francisco González Ríos traduïa aquest llibre al castellà per primer cop. El 2007, l’editorial sevillana Renacimiento —amb pròleg ara d’Antonio Prieto— en reeditava una nova traducció castellana. A la pàgina 46, el text es torna críptic. En un determinat moment, Croce cita Dante i la seua Divina Commedia (en especial els cants del «Paradiso») per mostrar la importància que els regnes de Castella i Lleó i d’Aragó havien tingut al segle XIII italià i en general a l’Europa mediterrània, gràcies, entre altres raons, a les conquestes de Còrdova (1236), de Sevilla (1248) i de Cadis (1250), a la pressió sobre Múrcia i sobre Granada i a la victòria del rei Jaume I a València (1238). Doncs bé, la traducció castellana de González Ríos recull el passatge en què Croce cita Dante quan enalteix la glòria de l’escut castellanolleonés —dappertutto fulgeva la gloria del «grande scudo, in che soggiace il leone e soggioga», en l’original de Laterza—, però quan arriba a l’escut de la Corona d’Aragó, l’original de Croce parla dei rossi «pali» di Aragona, que esdevenen, a la traducció, la incomprensible expressió de las rosas pálidas de Aragón. Roses pàl·lides? Els contundents «pals rojos» de l’escut quadribarrat de les armes del rei d’Aragó —per una traducció errònia que desconeix no sols l’heràldica sinó la història— es transmutaven en un grapat de flors poc vistoses, en un símbol esclarissat d’un passat ben desconegut.

Benedetto Croce i el seu llibre La Spagna nella vita italiana (1917), una primera reflexió sobre la presència plural hispànica a Roma.

La segona anècdota és encara, si això pot ser, més sagnant. L’exreina d’Espanya Victòria Eugènia —muller d’Alfons XIII—, ja a l’exili de Roma després de la proclamació, el 14 d’abril de 1931, de la Segona República espanyola, va escriure una carta a la seua cosina Alice per comunicar-li la mort del seu espòs i exrei. Era el 4 de març de 1941. Hi podem llegir:

Como un entierro en España es impensable en estos momentos, aunque el Rey ha pedido que sea llevado a El Escorial en cuanto sea posible, hemos enterrado a Alfonso en una Iglesia española de Roma, la de Nuestra Señora de Montserrat, junto a dos papas españoles: Inocencio III y Alejandro VI.

Innocenci III, un papa espanyol? Evidentment es volia referir a Alfons de Borja, en realitat Calixt III, nascut a Canals (a la comarca de la Costera) el 1378. Doncs sí. Un error que diu molt... Dos papes «espanyols» (més aviat tots dos valencians) i Victòria Eugènia s’enganya en el nom d’un d’ells. I tot just havien acabat de soterrar el seu marit en la mateixa capella on eren aquells dos papes!

Aquestes anècdotes són més que això. Per mi, són la prova del gran desconeixement popular i acadèmic —i reial, fins i tot!—, no sols de la formidable presència dels homes i les dones de la Corona d’Aragó en terres italianes, i en especial a Roma, sinó de l’especial relació que unia els territoris de la Corona amb aquells indrets... i àdhuc de la mateixa Corona d’Aragó. González Ríos, el 1945, en el retòric llenguatge del moment, no s’estava d’afirmar que

... aquella España de Alfonso V de Aragón, esforzada y guerrera, cumplida su unidad después de la lucha secular librada en nombre de la fe, ambiciosa de hegemonía política, llevó a Italia la pujanza de su alta estirpe de los godos y propendió indirectamente a la unidad de los Estados italianos.

Difícil errar tant en tan poques línies. En un garbull de conceptes, dinàmiques i èpoques històriques, barreja Espanya amb la Corona d’Aragó, els gots amb la unitat italiana, la unitat dinàstica —que no vindria, en el millor dels casos, fins decennis després que morira el Magnànim— amb la uniformitat..., i fins i tot deixa intuir que Garibaldi, Mazzini o Cavour deuen el seu impuls revolucionari i unitari del 1861 poc menys que a la presència «espanyola» a la península Itàlica en un llunyà segle XV.

Les estats de la Couronne d’Arragon en Espagne, ou sont l’Arragon royaume, la Catalogne principté., la Valence royaume, et les isles de Maiorque royaume. / par le S. Sanson d’Abbeville ; Somer sculp. A Paris: chez Pierre Mariette, 1653. Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC).

La confusió ha continuat en l’època actual. Un dels llibres —d’altra banda ben interessant i àmpliament il·lustrat— que tracten de la presència hispana a la capital italiana, publicat el 2006 pel Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC), afirma des del principi que el propòsit n’és el de cercar el hecho español [...] ese que se mantiene vivo y visible en la Roma actual, i tot seguit enumera els episodis, les persones i les glòries que troba més interessants en relació amb aquest objectiu. Revisem els noms que hi cita: Velázquez, Juan de Pareja, Juan de Córdoba, Fernández Navarrete, Miguel de Cervantes, Alfonso Paradinas, Ludovico Torres..., per seguir així: En muchas fachadas verás conchas de Santiago, castillos, leones [...] Recuerdos y presencias con apellidos Ruiz, Torres, Núñez, Ávila, Aranda, Valle, Valdés, Vives, Ferrer, Velasco, Campillo... Cap esment de les quatre barres d’Aragó, ni dels Borja, ni dels reis nostrats, ni dels Vic... Sols l’esment de dos cognoms (un Vives i un Ferrer) indica una presència un poc diferent de la castellana, i amb una breu referència —críptica, d’altra banda— a una virgen que ayuda a un niño a serrar un monte despatxa el capítol de la intensa presència valenciana, catalana, aragonesa i mallorquina a Roma en referir-se a la imatge de la Mare de Déu de Montserrat, present en una església romana de gran tradició. I el més curiós és que quan llig el llibre (d’altra banda, torne a dir, ben ric gràficament), el lector hi troba passatges que certifiquen la importància del contingut «aragonés», tant quantitatiu com qualitatiu, com quan es comenta la població espanyola que residia a Roma, per exemple, el 1526.

Se sap que dels 53.000 o 55.000 habitants de la ciutat aquell any, no arriba a un miler eren espanyols (per cert, una quantitat superior a la de francesos o d’alemanys). Dit això, la frase següent els caracteritza: Muchos de ellos provenían de la Corona de Aragón, eran valencianos o catalanes dedicados al comercio de la lana y los tejidos... Enrique Cruselles (2006) ens parla, per exemple, de la ruta comercial València-Roma, molt freqüentada a finals del segle XV per artesans de la capital del regne de València que comercialitzaven els seus articles directament a la capital romana, com ara Joan Gironella, assaonador, Joancho de Celana, sabater, Joan Esteve, velluter, o Miquel Bonencontre, flassader, a més dels qui hi venien excedents agrícoles, com Pere Espina, Lluís de Vera, Baltasar Forés, Jaume Marga, Pere Pallarès o Onofre Pellera. Per no parlar de personalitats eminents que habitaren a la Roma del tombant del XV al XVI —que el mateix llibre que comentem recull, per cert!— i que marcaren aspectes essencials de la vida romana i àdhuc europea, com ara el metge valencià Gaspar Torrella, nascut el 1452 i que, al servei del segon papa Borja (i després del seu successor Juli II), va arribar a tenir una gran fama en cercles acadèmics, o un altre metge, Pere Pintor, que va dedicar recerques i llibres a esbrinar la causa de la mortalitat més intensa del seu temps: la produïda per la pesta. I per no parlar de Miguel de Molinos (nascut a Muniesa, Aragó, el 1628), una de les figures més representatives de la mística contemplativa espanyola, fundador del quietisme, doctor en teologia a València, que va viure a Roma des del 1663 i fou autor d’una Guía espiritual (1675), definida per María Zambrano com una carta de ruta para navegar entre un laberinto de escollos. La doctrina de Molinos va guanyar fama i adhesions de diferents cardenals de Roma, tot i que va ser perseguit —o potser per això— per la inquisició. Menéndez Pelayo li va dedicar gran atenció estudiant 12.000 cartes que evidencien el seu paper de guia espiritual per a nombrosos personatges de l’Europa del seu temps. El llibre que comentem no s’està de dir que cal situar la figura de Molinos como precursor del pensamiento moderno a la altura de Galileo, Giordano Bruno y Lutero.

La Confederació Català-Aragonesa al morir Ferràn II «lo Catòlich». Geografia General de Catalunya, [vol.1], 1908-1918. Francesc Carreras Candi. Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC).

Mapa político de España en que se representa la división territorial con la clasificación política de todas las Provincias de la Monarquía, según el régimen especial dominante en ellas. Francisco Jorge Torres Villegas. Cartografía hispano-científica ó sea los mapas españoles en que se representa bajo sus diferentes fases. Imprenta de don José María Alonso, 1852. Collecció particular Josep Vicent Boira.

Aquests judicis i aquests personatges, confrontats amb la desproporció entre la percepció de la presència de noms i esdeveniments de la Corona d’Aragó, d’una banda, i de Castella, de l’altra, resulten encara més incomprensibles. I no sols des de la perspectiva espanyola. Quants italians saben allò que Joan Francesc Mira, un 2004, ja va apuntar? Que cap altre poble, país o nació no ha tingut mai una relació tan intensa, tan pròxima i tan íntima amb els italians —i per tant, tot i que no sols, amb Roma— com els territoris de la Corona d’Aragó. I encara més: Mira no s’està de dir que els lligams d’una gran part d’Itàlia amb Catalunya, València i Mallorca (i amb Saragossa) han estat, durant molt de temps, més forts, vius i densos que els que ha mantingut el país transalpí amb territoris veïns com ara la Dalmàcia, els Balcans, Corfú, Ragusa o Rodes (Venècia i l’Adriàtica); amb les regions alpines i de l’Europa central (la plana del Po, de la Savoia a Trieste i a Ístria), o fins i tot amb la vall del Roine, França i els Països Baixos (la Toscana, la Llombardia i el Piemont). La presència humana (mercantil, cultural, artística, religiosa, militar, literària...) de la Corona d’Aragó a Nàpols, a Sicília, a Sardenya i a Roma, especialment a Roma, arribà, per Mira, a constituir un sol espai de vida comuna que el pas del temps no ha acabat d’esborrar. I aquest llibre n’és una prova! Tant de bo els amics italians en foren conscients... Faig meua la queixa de Joan Francesc Mira sobre els oblits d’aquesta relació, una desmemòria que va en els dos sentits d’aquest vincle:

Pel que en sé, la meua impressió és que no, tot i que allà, pel que repetidament he constatat, ni ho saben ja ni se’n recorden. I nosaltres tampoc no hem fet gran cosa, en realitat no hem fet res, per renovar, ací o allà, aquell coneixement i aquell record.

Com sabem, la Corona d’Aragó és el nom que rep un sistema polític organitzat, conformat per un conjunt de territoris que estigueren sota la jurisdicció del rei d’Aragó, si fa no fa entre el 1162 i el 1715. Un ús estricte, doncs, de l’expressió hauria de fer referència sols als testimoniatges generats dins aquest dilatat període d’un dels estats d’Europa amb més llarga pervivència. Tanmateix, he preferit fer servir el nom per a referir-me a qualsevol episodi personal o històric a Roma protagonitzat per valencians, catalans, balears i aragonesos en qualsevol època, vist que ara ja no hi ha cap expressió política, social o cultural que englobe els quatre territoris sota una mateixa estructura. Val a dir que la Corona d’Aragó no es reduïa de cap manera als regnes peninsulars i a les Illes Balears, sinó que va comprendre —en uns moments o altres de la seua vida— Sicília, Còrsega, Sardenya, Nàpols, Atenes, Neopàtria, Montpeller i els seus encontorns i fins i tot Jerusalem! Per això els reis d’Espanya, fins a Joan Carles I, han estat reis de Jerusalem des de Ferran el Catòlic, que el 1510 va ser reconegut com a tal per butlla papal i va fer-ne servir el títol durant tota la primera dècada del segle XVI. L’extralimitació temporal en l’ús de l’expressió es combina, doncs, amb una restricció de l’abast geogràfic, i ens limitarem a parlar de ciutadans de Catalunya, del regne de València, de l’Aragó, de Mallorca, de Menorca i de les Pitiüses. Esperem de la benvolença del lector una disculpa per aquestes llibertats temporals i espacials.

LA CORONA D’ARAGÓ, UN PASSAT DIFUMINAT

Molt a prop de la catedral de Barcelona, pràcticament a tocar de l’absis, s’aixeca un edifici que sovint passa desapercebut als milers i milers de turistes que visiten la capital catalana. Tampoc els habitants de la ciutat comtal el coneixen gaire. I no cal dir la resta de catalans... i de valencians, aragonesos i habitants de les Illes Balears. Tanmateix, l’edifici és testimoniatge pur del passat de tots ells: un cas excepcional a Europa. Ens referim a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Corona d’Aragó? A Barcelona? La reacció de sorpresa és comprensible. La manca de memòria de la nostra pròpia història està sols a l’altura de l’afany que alguns tenen d’ocultar-nos-la, difuminant-la en una poc clara i massa simple història d’Espanya, un país, al capdavall, complex i plural. Al Palau dels Virreis, situat al carrer dels Comtes, es troba un dels arxius més notables del continent europeu, que en matèria de colleccions històriques de documents equival a dir de tot el món. I dels més antics. L’any 2018, l’Arxiu va complir setcents anys d’existència ininterrompuda amb personalitat jurídica pròpia. Sens dubte, un cas únic. Cinc-cents anys funcionant com el dipòsit de la trama legal dels reis dels territoris de la Corona d’Aragó (del segle XIV al XVIII) i dos segles més (el XIX i el XX) al servei dels investigadors i erudits en justificarien un major coneixement. Amb la Corona d’Aragó passa com amb la física teòrica: coneixem els efectes d’alguns fenòmens, però sabem poc de com es generen i qui els ocasiona. Així, si volguérem, podríem visitar un dels arxius europeus més interessants i més veterans, però desconeixem moltes coses de l’estructura política i territorial que el va engendrar i nodrir durant segles: la Corona d’Aragó.

Tot i això, el desconeixement no és total, ni està a l’altura d’altres estats desapareguts en el violent anar i vindre de la mil·lenària història europea. L’any 2011, un historiador anglès, Ivor Norman Richard Davies, va publicar un llibre injust amb aquesta història. El títol era Vanished Kingdoms: The History of Half-Forgotten Europe, que va aparéixer al cap d’uns anys en castellà amb el títol de Los reinos desaparecidos. La historia olvidada de Europa. Davies hi repassava la història de quinze regnes o territoris polítics europeus dels quals, llevat de l’URSS, de Bizanci i potser de l’Éire poca gent podria dir més de quatre conceptes coherents, i dubte si per ventura encertarien la geografia sobre la qual s’estenien. L’Alt Clut, la Sabàudia, l’Etrúria o el Rosenau en formaven part i, oh sorpresa!, també l’Aragó, entés com l’imperi mediterrani que va estendre els seus dominis des del 1137 fins al 1714. I dic que és una mica injust perquè, així com llegir quelcom sobre Borússia —un altre dels casos estudiats per Davies— invita el ciutadà actual a pensar en un equip de futbol, i Galítsia o Rutènia ens semblen convidar a un viatge amb Tintín per la misteriosa Europa oriental, la Corona d’Aragó no ha estat del tot oblidada, ni és un regne fantasmagòric, ni un nom polsós que sols figura en els llibres d’història altament especialitzats, com ara la Burgúndia, el nom llatinitzat de la Borgonya.

Potser no sabem dir gran cosa de la història de la Corona d’Aragó, però el nom no ens passa desapercebut.

La Corona d’Aragó, a banda d’una formació politicoterritorial i dinàstica determinada, amb el seu alfa i omega històric entre les configuracions estatals europees, sempre ha evocat alguna cosa entre els vells ciutadans dels estats que la compongueren. Desapareguda com a entitat política viva a partir de la guerra de Successió hispànica a començament del segle XVIII, ha retornat, però, a l’escenari de les teories polítiques, socials i culturals en diverses ocasions durant els segles posteriors, especialment a la darreria del segle XIX i al segle XX. I avui continua concitant l’atenció d’institucions, acadèmics i estudiosos des que, en un llunyà 1908, un primer Congrés d’Història de la Corona d’Aragó va aplegar a Barcelona especialistes de tot arreu per debatre i intercanviar recerques aprofitant la celebració del seté centenari del naixement del rei Jaume I, l’any 1208. Cal dir que el 2017 s’ha celebrat a les ciutats de Roma i Nàpols la vintena edició (ara es fa cada quatre anys) d’aquest congrés de llarga tradició.

La Corona d’Aragó no és avui —no ho ha estat mai— una peça de museu arraconada, corcada i polsosa en l’aparador de la història comuna de catalans, valencians, aragonesos i balears. De manera tossuda —i de vegades inexplicable, atesa la força dels adversaris—, en diverses ocasions de l’esdevenir recent ha aparegut com un model polític per a generacions de diferents èpoques, suscitant una certa simpatia entre polítics, periodistes i estudiosos, i coincidint, de manera significativa, amb embranzides recentralitzadores de la política espanyola. Aquella manera d’estructurar políticament sota una mateixa dinastia fins a quatre estats diferents (el Principat de Catalunya, el Regne de València, el d’Aragó i el de Mallorca), dotats de cultures polítiques diferents, quatre «constitucions» diverses i dues —si més no— llengües, sempre ha despertat una certa admiració i un xic de nostàlgia entre els partidaris de concebre la configuració política espanyola d’una manera diferent de la centralitzadora i jacobina. Regnes iguals (aeque principaliter, el lema de la Corona d’Aragó, ‘igualment importants’, ho podríem traduir), concepció plural de la monarquia, pactisme com a forma de relació amb el monarca, equilibri de relacions polítiques i estructuració horitzontal dels membres, conjunció d’esforços en camps com el militar, l’assistencial (hospicis, confraries i hospitals) o el comercial (consolats)... Aquests trets no van morir quan Felip V va ordenar d’implantar el decret de Nova Planta als territoris insurgents de la Corona d’Aragó, ni quan, a conseqüència de la guerra que va posar els Borbons al tron d’Espanya, aquella va veure retallada la seua extensió geogràfica amb l’amputació per sempre de parts integrants històriques de la Corona d’Aragó, com ara Sardenya, Sicília o Nàpols. L’esperit va continuar.

La Corona d’Aragó, amb la seua existència —mai idíl·lica ni exempta de conflictes interns—, mostrava que, si més no, hi havia «una altra» manera d’ordenar la convivència peninsular. La creació, el 1494, del Consell Suprem d’Aragó (amb dos representants per cadascun dels estats de la Corona) va obrir la porta a una estructura política de caire plural i quasi confederal que es va extingir per la força el 1707, però que ha reviscut, com a idea, en nombroses ocasions: en els escrits d’il·lustrats valencians com Joan Antoni Maians (germà del gran Gregori, que el 1785 va escriure que es observación de un hombre sensato que el reino de Aragón es el que ha producido mayores hombres de España y que esta crianza se ha acabado con los Fueros); en el partit «aragonés» del comte d’Aranda; en el Memorial de Greuges del 1760; en les Corts de Cadis, amb les posicions polítiques del català Capmany i del valencià Borrull; a mitjan segle XIX en l’embranzida romàntica, històrica i política de Víctor Balaguer (que va fundar el diari La Corona de Aragón, definit per ell mateix com un abrazo que en nombre de la tradición y de la historia damos a los cuatro reinos [...] el guante que arrojamos a los déspotas y a los tiranos); en els acords federals del Pacte de Tortosa del 1869; en els homes de la Renaixença, com ara el valencià Teodor Llorente, que feren de la ruta del Cister un motiu de retrobament fraternal (del monestir de Santes Creus es va escriure el 1882 que «la història del regne d’Aragó, en aquell temps de son esplèndid apogeu, sembla que s’hage petrificat en aquest monument, mig eclesiàstic, mig seglar, monacal i nobiliari a la vegada, pacífic i ensems guerrer»); en el catalanisme polític federalista de finals de la centúria; en la convocatòria del primer Congrés d’Història de la Corona d’Aragó el 1908, i, a la fi d’una centúria agitada i cruel, els anys noranta del segle XX, en els escrits historicistes, no exempts de rerefons polític, d’Ernest Lluch i en els escrits polítics, no exempts de rerefons històric, de Pasqual Maragall.

Curiosament, avui, quan alguns malden per estendre un pensament polític espanyol basat en les velles glòries imperials de la Corona de Castella i Lleó, potser desconeixen que aquell imperi espanyol on mai no es ponia el sol basava el seu sistema administratiu quasi fil per randa —com ha recordat l’hispanista John Elliott— sobre l’herència de l’imperi medieval catalanoaragonés, adaptat i ampliat per a afrontar les necessitats d’un imperi. En altres paraules, l’hegemonia hispànica dels Àustries, que tant obnubila algunes persones avui, era una reproducció, a una escala major, de l’estructura administrativa i del tarannà polític i cultural de la Corona d’Aragó.

Els exemples de l’associació entre Corona d’Aragó, llibertats i igualtat de tracte —especialment en comparació amb la manera d’estructurar govern i territoris a Castella— són nombrosos. Vegem-ne alguns.

El 1760, una representació dels antics territoris de la Corona d’Aragó presentà a Carles III, tercer fill de Felip V, un escrit —que després ha rebut el títol de Memorial de Greuges— que manifestava la conveniència de recuperar algunes de les llibertats suprimides arran de la desfeta de la guerra de Successió. Més enllà del contingut, ens interessa mostrar com presentaven aquella estructura política i territorial denominada Corona d’Aragó, com una alternativa al model centralitzador borbònic:

Pensarán quizá algunos, que teniendo los españoles un mismo rey conviene tengamos una misma ley, para que sea perfecta la armonía, correspondencia y unión de las partes de esta monarquía. Mas por poco que lean y por corta reflexión que hagan conocerán claramente, que así como el cuerpo humano no es uno y perfecto porque sus partes, aunque distintas y desemejantes, obedecen a la cabeza o al alma que reside en ella, así también es uno y perfecto el cuerpo de la monarquía porque sus partes o provincias, aunque tengan diferentes leyes municipales, obedecen y están sugetas a Vuestra Magestad [...] La diferencia del govierno y de las leyes municipales de los reynos de España ni se oponen en un ápice a la soberanía de Vuestra Magestad, ni a la unión entre sus vassallos, ni a la verdadera política; antes bien la misma política, la prudencia y la misma razón natural dictan, que siendo diferentes los climas de las provincias y los genios de sus naturales deben ser diferentes sus leyes.

Essent diferents els climes de les províncies i el geni dels naturals han de ser diferents les seues lleis... Però el mateix memorial reflecteix també, juntament amb la particular ordenació politicoadministrativa de la Corona d’Aragó, la necessària sensibilitat davant la pluralitat del fet lingüístic. El fragment és punyent i fins i tot una mica irònic:

A más [...] ay otra especial y más poderosa que obliga a que en Cathaluña, Valencia y Mallorca sean obispos y clérigos de sus yglesias los que nacieron o se criaron en aquellos reynos. Porque, según diximos, en ellos se habla una lengua particular y, aunque en las ciudades y villas principales muchos entienden y hablan la castellana, con todo, los labradores ni saben hablarla, ni la entienden. En las Yndias, cuyos naturales, según se dice, no son capaces del ministerio ecclesiástico, los párrocos deben entender, y hablar la lengua de sus feligreses. ¿Y han de ser los labradores cathalanes y valencianos de peor condición que los yndios, haviéndose dado en aquellos reynos hasta los curatos a los que no entendían su lengua? Quánto convendría que los obispos, así en las Yndias como en España, no teniendo el don de lenguas que tuvieron los Apóstoles, hablaran la lengua de sus feligresses. El mismo juicio hacemos de todos los demás ministros de la yglesia, cuyo espíritu no permite que sean inútiles al pueblo, para cuyo fin se instituyeron, como lo son los que no pueden instruirle.

Uns decennis després, el 1809, Antoni de Capmany —citat per Joaquim Albareda, que al seu torn cita Álvarez Junco— defensava el lligam entre llibertat i política que va representar la Corona d’Aragó. S’hi sentia parlar sovint

de Patria, de pueblo, de Nación, de Constitución, de libertad, nombres que jamás pronunciaron ni las leyes, ni los legisladores en las cortes castellanas, ni suena en ellas más que la voz de Reinos representados como provincias por cierto número de ciudades. Eran sólo dieciocho las que gozaban de esta prerrogativa, sin incluir más villa que la de Madrid, cuando en la Corona de Aragón, que no componía una tercera parte de la de Castilla, gozaban de voto en cortes diecinueve ciudades y setenta y nueve villas.

I a les Corts de Cadis, Capmany va dir:

No pretendo el estado político de las cortes de Aragón por modelo perfecto de una constitución [...] Lo presento para mostrar al mundo poco instruido de nuestra antigua legislación hasta qué grado de libertad llegaron las provincias de aquella Corona en siglos que hoy se quiere llamar góticos, por no decir bárbaros [...]. En fin, era el país que tenía una Constitución, que, por los nudos con que estaba ligada, era por sí misma indisoluble [...]. Hasta que las armas de Felipe V la derribaron con mayor poder, por aquel derecho de conquista que se atribuyó con la Guerra de Sucesión.

El catalanisme polític, que començava a formar-se al segle XIX, també va posar per davant el model polític de la Corona d’Aragó, especialment enfront del model castellà. Així, el 1835, un article publicat a El Vapor, citat per Pere Anguera el 2002, deia:

Vergüenza causa el decirlo [...], desde que los madrileños se imaginaron que ellos solos han nacido en España para mandar, se ha tirado siempre a debilitar poco a poco el poder de la Corona de Aragón, mandando allá gobernantes y empleados castellanos que nunca han descuidado de poner en desuso las leyes y fueros del reino y acostumbrar a los habitantes a usos y costumbres de Castilla [...] obstinados a fundir lo de Aragón en el molde de Castilla.

I finalment, un altre escrit —també sota el nom de Memorial de Greuges i presentat al rei Alfons XII—, del 1885, torna a la càrrega ressaltant l’especificitat del model organitzatiu de la Corona d’Aragó:

Los Estats que varen nàixer al altre extrém dels Pirineus seguiren un camí completament diferent. Reunits los d’Aragó y Catalunya, no se supeditá l’un al altre, sino que mútuament se respectaren institucions y costums. L’interés comú’ls unía; la persona del Rey los hi servia de llas, y apesar de que fins en la llengua’s distingian los dos Estats, ni als aragonesos los hi ocorregué absorbir als catalans, ni á Catalunya catalanisar á Aragó. Units, pero no unificats, prosseguiren la gran obra de la expulsió dels moros, y al esser amos de Mallorca y de Valencia, lluny de tractarlas com á país conquistat, los hi conservaren la autonomía y ’ls hi deixaren donarse las lleys y guardar los usos que cregueren convenients, lligantlas á la Unió ab los mateixos llassos que s’havian format entre Aragó y Catalunya. Fins quan adquirí la Unió territoris y regnes llunyans de la península, los hi aplica en lo possible las mateixas reglas de política expansiva.

És evident que el model polític de la Corona d’Aragó despertava un interés entre els polítics monàrquics, que hi veien un altre model per a governar el regne i que així ho transmeteren als monarques el 1760 i el 1885. Però aquest model també va representar un punt de reflexió per a desenvolupar noves formes polítiques, com la federal, que començaven a gestar-se a Espanya. L’episodi històric més evident fou la revolta federal del 1869 i la convocatòria a Barcelona de representants de les onze províncies en què ara s’havia dividit la part hispànica de la Corona d’Aragó. Iniciativa nascuda a Terol, es va decidir que el lloc millor per a reunir-se i signar un pacte que actualitzara —en llenguatge federal i republicà— els principis de la vella corona havia d’ésser Tortosa (como punto más céntrico entre Cataluña y Aragón, Valencia y las Baleares, diu una publicació d’aquell mateix any). I així va ser. El 17 de maig de 1869 es reuniren en aquesta ciutat representants de la vella Corona d’Aragó —suprimida exactament 142 anys abans—, entre altres objectius, per establecer la fraternal inteligencia y el lazo de unión entre las provincias de Cataluña, Aragón, Baleares y Valencia. D’aquella reunió va sorgir el Pacte de Tortosa, un acord entre republicans federals dels estats de la vella Corona, aplegats sota uns interessos comuns i una realitat geogràfica i històrica compartida; i així hi podem llegir:

Consideraciones elevadas aconsejan como buena esta forma de federación. Aragón, Cataluña y Valencia, unidas por su situación topográfica, solidarias en sus más preciados intereses, confundidas por sus recuerdos históricos, semejantes sino iguales en carácter y costumbres, émulas dignas en su pasión por la libertad; están llamadas, por su naturaleza, á marchar unidas, á vivir aliadas, y á cumplir juntas los altos destinos providenciales de nuestra raza.

Un poc més endavant, el pacte especificava que nos unimos para resistir á la tiranía y á fuer de aragoneses, catalanes y valencianos, evocando en nuestro favor honrosos antecedentes históricos, tenemos derecho á esperar que merecerá la importancia debida nuestra firmísima resolución. Més enllà del preàmbul, la base primera de l’acord establia els ponts entre el passat i el present d’aquell 1869 de manera actualitzada:

1.a Los ciudadanos aquí reunidos convienen en que las tres antiguas provincias de Aragón, Cataluña y Valencia, inclusas las islas Baleares, estén aliadas y estén unidas para todo lo que se refiera á la conducta del partido republicano, y á la causa de la Revolución...

Aquesta via federal sobre el passat històric d’una monarquia plural i igualitària va ser recuperada els anys noranta per Ernest Lluch amb les seues publicacions sobre l’austriacisme i la Catalunya vençuda i, més recentment, per Pasqual Maragall. Sense voler entrar en gaires disquisicions de teoria política, el títol del discurs que aquest va pronunciar el 9 de setembre de 2002 a les Drassanes de Barcelona, De la Corona de Aragón a la propuesta federal, n’és un bon exemple. Les idees d’aquell discurs havien permés a Maragall de formular, per exemple, el 1991, unes bases sòlides per a proposar actualitzacions i aliances urbanes com la xarxa C-6 (les sis grans ciutats que delimitaven el territori de la Corona d’Aragó més Tolosa de Llenguadoc: Palma, Saragossa, Barcelona, València i Montpeller); o, més endavant, plantejar una euroregió (2003) que s’havia de correspondre amb les parts integrants de l’antiga Corona d’Aragó, amb l’afegit de les regions franceses de Migdia-Pirineus i Llenguadoc-Rosselló. Una certa conjunció de polítics en diferents llocs va permetre que aquest projecte esdevinguera una realitat l’any següent (2004), tot i que sense València i amb un Aragó que se’n va eixir al cap de tan sols dos anys, arran de diferents plets que la regió mantenia amb Catalunya i que, justament, no es van saber resoldre en el vell marc de respecte, harmonia i fraternitat de la Corona d’Aragó! El conflicte entre els bisbats de Lleida i Barbastre-Montsó per un centenar d’obres d’art i la confrontació pels béns del monestir de Sixena mostren que la via «intercorona» per a resoldre els problemes fa temps que es va abandonar. Sixena és un cas flagrant d’oblit de la història compartida, atés que, més enllà de les valoracions pericials i jurídiques sobre obres i propietats, aquest lloc havia tingut un paper emblemàtic en el passat de la Corona d’Aragó, havent estat triat per Pere el Catòlic, pare de Jaume I, per a dipositar-hi corona i emblemes després de la seua coronació a Roma pel papa Innocenci III. De lloc de repòs de les insígnies de la casa reial dels segles XIII-XIV a matèria de disputa i trencament al segle XXI...

En la línia de tendència d’aquestes noves aliances territorials de base històrica, cultural i política entre antics membres de la Corona d’Aragó, cal situar-hi així mateix la proposta de l’EURAM (Euroregió de l’Arc Mediterrani), llançada també el 2003 sota principis de racionalitat econòmica i funcional, a diferència de la visió politicodministrativa maragalliana. L’EURAM —amb el suport de l’Institut Ignasi Villalonga d’Economia i Empresa i d’Eliseu Climent— partia d’un estudi fet per mi mateix (Euram 2010. La via europea), que havia resultat guanyador del premi Joan Fuster d’Assaig als Premis Octubre del 2002. Hi defensava la constitució d’una macroregió d’intel·ligència compartida, de base econòmica, de política flexible, creativa i imaginativa en el marc d’una nova geopolítica del segle XXI.

En resum, amb la Corona d’Aragó es complia la frase del poeta Joan Margarit: «El passat ens espera al demà: / va sempre més de pressa que nosaltres». Els estats naixen, viuen i moren, però en alguns hi resta una certa memòria, una certa familiaritat, un cert inexplicable lligam que els fa resistents al pas del temps, a l’oblit i als esforços dels adversaris. Aquest llibre podria haver nascut amb capítols diferenciats, un per a catalans, un per a valencians, un per a aragonesos i un per a ciutadans de les illes Balears, però hauríem traït l’esperit que, justament, ens va conduir a protagonitzar l’apassionant història de presències a Roma que tot seguit us contaré.

La Corona d’Aragó, exigència o record, baluard o tradició? Tot i que Víctor Balaguer, el 1854, ho veia clar (ell pensava que més aviat era record i tradició), no podem negar de cap manera que la idea també ha ajudat a conformar un pensament polític; això sí, poc fructífer en la vida administrativa quotidiana de la política espanyola actual. Tanmateix, sempre trobarem noms de destacats periodistes i pensadors com el d’Antoni Puigverd, que en un article recent titulat «Para reunificarnos» (La Vanguardia, 8 de juliol de 2019), no deixava d’afirmar els dos vessants de la vella idea de la Corona d’Aragó:

La eurorregión impulsada por los catalanes conectaría con la historia sin imponer dogma político alguno (Corona de Aragón). En vez de romper platos legales, obligaría a hacer amigos (habría que repartir juego a Zaragoza, a Montpellier, a València y a otras muchas otras ciudades del entorno). La eurorregión no necesita identidades políticas, no aspira a nuevas fronteras. Cose territorios mutualizando intereses. Permite crear fuerza económica y ensanchar la musculatura catalana (y la de los valencianos, aragoneses, mallorquines y lenguadocianos) sin plantear dilemas de pertenencia. Sería una pista de aterrizaje para las migrañas y tensiones vividas. Una segura pista de despegue.

La Corona d’Aragó, pista d’aterratge o pista d’enlairament...

El 1852 ja havien transcorregut 145 anys des de la batalla d’Almansa, que va abolir els furs del Regne de València, i 138 anys des de la caiguda de Barcelona davant el setge de les tropes filipistes. Al cap de pocs anys, tota Espanya havia quedat reduïda a les lleis de Castella. Per a tenir una idea aproximada de la distància temporal entre aquells anys, podem pensar que és com si avui parlàrem d’un fet passat cap al 1875, com la tercera Guerra Carlina. Doncs bé, aquell 1852 Francisco Jorge Torres Villegas publicava una obra titulada Cartografía hispano-científica, o sea, Los mapas españoles, en que se representa a España bajo todas sus diferentes fases. Era la primera antologia cartogràfica espanyola, composta de mapes temàtics per a explicar la història i la realitat d’aquella Espanya de mitjan segle XIX. En el primer volum hi trobem un mapa interessant: Mapa político de España en que se presenta la división con la clasificación política de todas las provincias de la Monarquía según el régimen especial dominante en ellas. A primera vista, hi destaca la divisió del regne d’Espanya en quatre conjunts: l’Espanya «uniforme» o «purament constitucional» (formada per les Canàries i la Corona de Castella i Lleó), l’Espanya «foral» (les províncies basques i Navarra), l’Espanya «colonial» (Ceuta, Melilla, les Filipines, Cuba...) i l’Espanya «incorporada» o «assimilada». Aquesta darrera era ni més ni menys que l’antiga Corona d’Aragó. Aquest mapa, popularitzat per Miguel Herrero de Miñón, Enric Lluch, Joseba Agirreazkuenaga i Luis Sánchez Granjel, mostrava que, quasi 150 anys després d’haver perdut la seua identitat jurídica i administrativa, la realitat geopolítica de la Corona d’Aragó encara era ben present per a comprendre la conformació d’Espanya. Si l’adjectivació del mapa de Torres Villegas (l’Espanya «incorporada o assimilada») era ben clara, el text que l’acompanyava encara n’era més, de transparent, perquè es referia a la representació cartogràfica d’aquella Espanya com els territoris que eren todavía diferentes en el modo de contribuir y en algunos puntos del derecho privado. Aquesta pervivència dels trets polítics, culturals i socials dels estats de la Corona d’Aragó, segle I mig després d’haver desaparegut com a tals, no pot caure en l’oblit.

Les onze províncies espanyoles en què havia restat dividida la Corona d’Aragó eren només això, sobre el paper, com ens recorda Rafael Company, de qui prenem les següents idees. Però, més enllà, encara restava el record d’allò que foren i surava una certa interpretació explicativa d’això que Espanya era en realitat. Uns territoris incorporats, en principi, militarment en virtut del justo derecho de conquista en la guerra de Successió i assimilats dins el procés de creació d’un determinat model polític d’Espanya que, per a molts, encara perdura.

Aquest llibre podria haver triat altres marcs territorials per a gaudir de Roma, però he triat el que em sembla que millor explica, per si mateix, aquesta nodrida presència a la capital d’Itàlia. Catalans, valencians, aragonesos i ciutadans de les Balears visqueren, treballaren, s’enamoraren, passejaren, aprengueren, ensenyaren i moriren a la Ciutat Eterna com allò que eren i sense perdre la seua identitat, però no provenien d’onze províncies ni de quatre comunitats autònomes. La major part d’ells foren ciutadans i súbdits de la Corona d’Aragó, una entitat política i cultural que no es va extingir a principi del XVIII, com molts creuen. Motiu d’orgull i d’inspiració per al present.

El 1888, Francesc d’Assís Ubach i Vinyeta, poeta nascut a Tiana (Maresme) i mort a Barcelona el 1913, va pronunciar un discurs davant l’Acadèmia de Bones Lletres. Entre altres coses, va inspirar els oients rememorant la grandesa de la Corona d’Aragó i rebutjant el menyspreu d’alguns envers la seua història. Menyspreu que havia fet que en determinats àmbits es començara a apellidar Coronilla a la corona que ciñera la frente de Pedro el Grande [...], trono de San Fernando al de la España toda, pendón de Castilla al que lo era de la nación y lengua española a la castellana. Espere que aquest llibre retorne d’alguna manera una part de l’esplendor d’aquella Corona d’Aragó, reflectida en aquest cas en la ciutat de Roma i en els seus monuments, com un espill brillant reflecteix a distància la llum d’una espelma solitària. Espere promoure no sols el gaudi d’una passejada romana, sinó un major coneixement i una major estima del lector envers la seua pròpia història, ni que siga fruint de testimonis situats a centenars de quilòmetres de casa seua. I és que, com va escriure Luis Landero, les històries, per fantàstiques que siguen, no mai són innocents. I aquesta que el lector té entre les mans, tampoc ho és.

LA «NOSTRA» PRESÈNCIA A ROMA

Tanmateix, aquest que el lector té a les mans no és un llibre polític, ni tampoc pretén discutir o debatre sobre el concepte d’Espanya, ni d’espanyolitat, ni endinsar-se en la polèmica sobre què volien dir les fonts històriques i documentals en parlar de «nació», de spagnoli o de catalani a Itàlia. Lluny de la meua pretensió complicar-me la vida intentant d’esbrinar la definició de les identitats nacionals hispanes a Roma! La polisèmia del terme «nació» a l’edat mitjana, i fins i tot a l’edat moderna, ha estat posada en relleu per molts historiadors, com ara Vicent Baydal. Ser de «nació catalana» o de «nació espanyola» podia fer referència a una realitat etnolingüística, política i territorial, de lligams biològics o dinàstics, o emprar-se fins i tot per proximitat, per a col·lectius que, en contraposició amb uns altres, compartien uns trets culturals, polítics o geogràfics. El filòsof i teòleg Nicolas de Clamanges, al segle XV, en una carta adreçada al papa Benet XIII —de qui era secretari—, parlava de Vicent Ferrer, nat a la ciutat de València el 1350, com un home nascut a l’Aragó, referint-se, per extensió i de manera evident, a un dels territoris que formaven part de la Corona del mateix nom: Né en Aragon, il passe en Italie; à peine arrivé, il se met à prêcher en langue italienne avec une telle facilité, une telle intelligence et une telle distinction que vous l’auriez cru positivement Italien. Et les Italiens avouent qu’ils ne se comprennent pas mieux entre eux qu’ils ne le comprennent, jusqu’aux petites filles elles-mêmes, com cita la investigadora Chiara Concina el 2019.

El que he pretés ha estat més aviat escriure una guia fortament sentimental, sentidament passional, de la presència valenciana, catalana, mallorquina i aragonesa a Roma, reconstruint un paisatge viscut, un fragment de l’especial i íntima relació entre la vella —i per a mi entranyable— Corona d’Aragó i la Ciutat Eterna, tan volguda, que ha fet que molts de nosaltres ens trobem com a casa passejant per places i carrers romans, gaudint de les esglésies, llegint els vells llibres de viatges sobre els seus paisatges o passant els dits, de manera voluntàriament pausada, per les lletres de les velles làpides mig esborrades d’un altre temps, com si així poguérem participar de la història passada, ni que siga per un instant.

Aquesta és bàsicament una guia de Roma per a valencians, catalans, aragonesos i mallorquins. Però també per a altres que vulguen conéixer millor la història de les Espanyes. Es podria fer un viatge per Roma tan sols resseguint la presència d’homes i dones —poques dones— que hi visqueren essent ciutadans d’algun dels estats que conformaven aquella corona confederal, unida per la sobirania d’un rei i pels lligams que, de manera històrica i tenaç, es van construir entre riba i riba de la Mediterrània occidental. I dic que es podria fer el viatge i crec sincerament que encara es pot fer. No ens perdríem gran cosa de la Roma turística en ferho si tan sols atenguérem a aquesta variable: perquè en quasi tots els indrets que els turistes del món visiten d’aquesta ciutat hi ha un o més testimonis d’aquest nostre passat.

Res no em faria més feliç que saber que el lector o la lectora viatjara a Roma amb aquest llibre a la maleta, com feien els viatgers antics. Aconsellava Henri Beyle, més conegut com a Stendhal —a qui citarem en aquestes planes a partir del seu llibre sobre la ciutat, editat el 1828—, que a aquesta ciutat calia anar-hi proveït de quatre coses: una guia, una brúixola, un plànol i el permís de residència. La topografia tradicional (i política) romana així ho aconsellava: «...moltes vegades hom es troba en una vall tortuosa entre dos turons: aleshores el viatger s’orienta gràcies a una petita brúixola collocada en el revers del rellotge i a un petit plànol de Roma de la grandària de la mà, que sempre cal portar a sobre, igual que el permís de residència». Tant de bo aquesta guia siga com la brúixola stendhaliana del viatger modern que arriba de València, de Barcelona, de Saragossa o de Palma.

Com passava amb les guies tradicionals, el viatge hauria de començar a casa, llegint aquesta guia, per després ser capaç de passejar-se per Roma amb la guia a la mà, per descobrir el que hi resta i lamentar-se davant l’absència. No és, per descomptat, una guia convencional. No assegure que tot el que es diga en aquest llibre —a diferència de les guies tradicionals— serà trobat pel lector. És apropiat, pel fons i per la forma, de recordar la frase que Stendhal va escriure al seu llibre: «totes les anècdotes ací contingudes són certes o, si més no, l’autor les creu certes». Així és. Tampoc és aquest llibre un manual d’història de l’art, amb atribucions d’autories i escoles, fruit de la recerca més acurada en la matèria. Però el que és cert és que alguna vegada allò que narrem hi ha estat, amb més o menys exactitud, amb més o menys seguretat pel que fa a l’autoria i a l’origen, però hi ha estat. I això és el més important per a mi.

No sé si el lector ha experimentat el plaer de recórrer una ciutat amb una antiga guia a la mà. Jo ho he fet, entre altres llocs, a Viena, amb una vella Baedecker del 1911. Paper bíblia, cartografia detalladíssima, tapes vermelles amb lletres gravades; informació pràctica sobre preus i horaris, fa temps desproveïda de practicitat. En altres paraules, viatjar a una ciutat que ja no existeix, però que té el mateix nom, una ciutat reconeixible i alhora desconeguda. Quin plaer passejar per una Viena que puc reconstruir amb la meua imaginació! En aquell viatge, podia recórrer els carrers de la ciutat imperial amb el vell mapa de la guia a la mà —ho vaig fer—, i em sorprenia la satisfacció íntima de descobrir-hi encara els vells testimonis d’un racó recomanat, d’una església descrita, d’un indret de la ciutat ja lloada per l’autor de la guia fa més de cent anys. M’imaginava transportat al 1911, amb els ulls d’un viatger anònim amb la meua Baedecker a la mà, visitant les sales dels museus, penetrant en els palaus i en els monuments de la que era capital imperial. I no m’importava en absolut que no hi trobara exactament el que aquelles planes, fines i delicades, em transmetien. M’era prou saber-me partícip d’una tradició del viatge, reposat i calmat, membre del selecte club dels visitants pacients, camarada dels fidels observadors de la història cultural urbana, present o passada, continuador atent de la saga dels viatgers literaris i de les ciutats interpretades, enemic acèrrim de la descripció asèptica i enumerativa. Una cosa així m’agradaria transmetre amb aquest llibre.

Aquest llibre és una invitació al viatge. Al viatge real a Roma, amb aquesta guia sentimental a la mà, per a visitar esglésies i racons on la presència dels estats de la Corona d’Aragó fou intensa i extensa. Recuperar els noms i els cognoms, els fets i la memòria. Recuperar el paisatge d’una comunitat política que, fora dels grans estats europeus (especialment Anglaterra i França, i Espanya més endavant), no va tenir rival quant a presència romana entre els segles XIV i XVI. I també és una invitació a fer un viatge cap al nostre passat, un desplaçament interior sovint oblidat. La guia no pot menystenir altres interpretacions annexes: per exemple, fer una ullada a una conformació política —la Corona d’Aragó— que unia allò divers i que era capaç de respectar els esperits i les idiosincràsies particulars dins un projecte compartit i multilingüe. Massa ràpidament hem oblidat les virtuts que aquella estructura administrativa va tenir i les lliçons que se’n poden traure per a l’Espanya actual. Però permeta’m el lector que barre el pas, i em costa, tot siga dit, a interpretacions polítiques que em desviarien del recte camí que vull enfilar: explorar les presències de la Corona d’Aragó a Roma en un moment especial no sols per a nosaltres sinó per a tot l’Occident. Perquè aquesta presència —impulsada per la política dels reis d’Aragó al sud de la península italiana des del 1442, especialment a Nàpols i a Sicília, i per l’arribada de la família Borja a Roma, primer amb Alfons i després amb Roderic— hauria estat de menor repercussió i conseqüència si s’haguera esdevingut al segle XI, al XIII o fins i tot al XVII o al XVIII. Però es va esdevenir tot just quan aparegueren els primers escrits humanistes, quan s’obria camí el Renaixement, quan l’interés per l’art, per les lletres, pel passat clàssic i per un nou ésser humà es desenvolupava. Just en eixe moment, els homes i les dones de la Corona d’Aragó arribaren a Roma i hi deixaren la petjada. La conjunció temporal i espacial és espectacular. En el centre del nou món humanista occidental, en el cànon en què fins i tot avui ens movem, s’instal·laren persones provinents de València, de Barcelona, de Saragossa, de Mallorca... I no sols contribuïren a construir una ciutat, sinó que en foren moltes vegades els únics protagonistes, com Alfons i Roderic de Borja, ajudant a estampar una imatge que encara és ben viva en la Roma actual. Cal rescatar per això aquest especial instant en què les manifestacions intel·lectuals, artístiques, polítiques i culturals de la Corona d’Aragó es concentraren a la Ciutat Eterna. Rescatar i recuperar.

En certa manera, pretenc repoblar un atles deshabitat. La ciutat de Roma avui és plena de monuments i d’esglésies, de carrers i racons, però a la majoria d’aquests indrets s’ha esborrat la memòria d’allò que foren en relació amb nosaltres i amb la nostra història. Basíliques, edificis i racons sobreviuen com illots en una mar calma, desproveïts de la memòria humana que els recobria i els explicava en part. Pretenc retrobar la llegibilitat d’una part de la història romana materialitzada en pedres i en espais. Com deia un vell geògraf, és en l’espai on llegim el temps. Aquesta és una frase ben encertada. Roma ha patit un procés de «desespacialització» pel que fa a la Corona d’Aragó. Per això cal retornar-li la seua topografia real, la poètica de l’espai romà en relació amb la nostra història, retrobar els espais del record, de la memòria de les velles glòries i de les antigues gestes de sants i cardenals, de papes i reis, i de les feines quotidianes de mercaders i artesans, de sacerdots i comerciants, de soldats, de pintors i escultors. Així, a poc a poc, l’atles deshabitat de Roma es tornarà a repoblar, els colors i els sons tornaran a omplir-se d’episodis de la nostra història i els carrers i les places de la Ciutat Eterna reverberaran les vibracions de les veus de valencians, catalans, aragonesos i mallorquins. Visitarem els principals monuments de la ciutat, però ens passejarem també per esglésies amagades i desconegudes, on trobarem la petjada —o la memòria— de la Corona d’Aragó. I així els llocs tornaran a la vida. Ni que siga mentre dure la passejada calma i tranquil·la del viatger per Roma.

Som, doncs, davant un gran museu imaginari, amb peces reals encara dempeus i d’altres ja desaparegudes. Recorde’s, doncs, el lector, davant les unes o les altres, de dedicar un pensament a la persona que hi va estar al darrere. Autor memorable o protagonista desconegut, però un ésser humà de carn i ossos que molt probablement es va enamorar de Roma com jo.

ESPANYA, VALÈNCIA I ROMA, ELS ORÍGENS

La relació mitològica entre Espanya i Roma va ser una constant historiogràfica al segle XVI que, tanmateix, se’ns dibuixa en dues direccions diferents, si bé relacionades. Per una part, els historiadors al servei de la monarquia de Felip II maldaren per relacionar de manera directa espanyols i romans —lògicament en benefici de la implicació hispànica en els afers pontificis—, atribuint a Espanya la glòria i la virtut romanes i fent del regne filipí l’hereu del bo i millor de l’imperi romà. Al mateix temps, a la capital del vell regne de València, Pere Antoni Beuter arriba a proposar una relació tan directa entre València i Roma que la primera en realitat havia arribat a tenir el nom de la segona molt abans que aquesta esdevinguera caput mundi.

Thomas J. Dandelet ha analitzat l’increment de la producció retòrica que reivindicava un lloc preferent per a Espanya a Roma a mesura que el domini de Felip II s’estenia per Itàlia. Fent servir els textos d’Ambrosio de Morales (1513-1591) i de Florián de Ocampo (1499-1558), Dandelet mostra l’interés que la monarquia hispànica tenia per presentar els romans com a punt de contrast i comparació amb els espanyols. El que calia era atribuir una part de la glòria romana a Espanya. I així, en la finalització de la incompleta Crónica d’Ocampo (que ja proposava que Roma havia pres el nom de Romi, la filla del rei «espanyol» Atlante, atorgant així a Espanya i a Roma una gènesi compartida), Morales relata l’immediat reconeixement dels romans vinguts a Hispània com els governants que aquesta mereixia, especialment per les virtuts que, en certa manera, compartien. Quan els romans, per fets de la història, es corromperen i perderen aquelles virtuts, foren els espanyols els encarregats de mantenir-les, com feien ara (al segle XVI, cal entendre) pertot arreu. Des d’aquest punt de vista, Roma i Itàlia formaven una certa unitat amb Espanya, i si al segle I la força i l’energia provenien de l’est cap a l’oest, al XVI havia de ser a l’inrevés. Per això els monarques espanyols sovint eren representats com els legítims descendents dels antics emperadors romans. Calia, doncs, presentar Espanya com un element central del passat clàssic, hereva històrica de l’imperi romà i legítima protectora, doncs, de la Roma actual. Dins d’aquesta tradició, Dandelet cita el dominic Alfonso Chacón, que va treballar a Roma en aquella època i va fer, per exemple, de la columna de Trajà un símbol no sols de la grandesa de Felip II, sinó de la seua veritable relació, en atribuir a tots dos, a Trajà i a Felip, un origen «espanyol», i en fer participar els «espanyols» en l’exèrcit romà que va derrotar els dacis, com representa la famosa columna. Una operació política i simbòlica semblant havia estat muntada sobre la figura de Ferran d’Aragó, equiparat en textos de l’època amb Cèsar, Escipió i Gai Mari per les seues victòries sobre els turcs (per exemple al Trionfo della Fama de Jacopo Sannazaro, del 1492).

Mentre açò passava en l’escenari romà, a València, el capellà i cronista Pere Antoni Beuter (1490-1554) va començar a compondre, entre altres obres, una història del regne de València i del cap i casal, amb una primera part escrita el 1538 on tractava de la fundació de l’urbs valentina. Fent-se ressò d’altres escriptors de menor reconeixement, va ser el primer a encunyar una de les més precioses llegendes de la ciutat de València: la que li atribueix un agermanament directe, sense intermediaris, amb Roma.

Pere Antoni Beuter va ser un il·lustrat teòleg. Va conéixer i va llegir els principals contemporanis; entre ells, els que van tindre un paper important en la difusió de les idees clàssiques lligades al nou esperit renaixentista. No és estrany, per això, que València es lligara directament amb dos dels referents principals del renaixement cristià: la Bíblia i Roma. Per als contemporanis de Beuter, València havia estat fundada l’any 3855 des de la creació del món, 1.364 anys abans de l’encarnació de Jesús i 294 anys abans que Ròmul fundara Roma. En el moment en què Beuter va publicar la seua crònica (1538), la ciutat tenia, doncs, una vida d’uns 2.840 anys. No estant totalment d’acord amb aquests càlculs, Beuter sí que manllevava a altres autors un origen fabulós per a la ciutat: València havia estat creada per un tal Rom, vinté rei de la mítica estirp reial que governava Espanya des del temps del diluvi, descendent directe de Jàfet, fill al seu torn de Tubal, que va ser un dels nets de Noé i el primer home que, després del diluvi universal, va trepitjar la península Ibèrica. El rei Rom, que segons les cròniques va regnar 33 anys en el tron d’Espanya, «edificà la ciutat de Roma en Spanya, en la provincia Contestànea que aprés se dix, prop de la mar a la ribera del riu Túria [...] Aquesta ciutat de Roma d’Espanya, venint en poder de romans fou nomenada València». No hi ha dubte: València era la Roma d’Espanya, nascuda abans que la itàlica i que va portar amb orgull el nom del seu fundador, Rom.

La seqüència final de la transmutació nominal arriba en el moment en què, després de la invasió de la península Ibèrica pels exèrcits romans en temps d’Escipió, aquests «mudaren lo nom a esta ciutat, dient-li València, perquè no y hagués altra Roma en lo món sinó la sua». D’aquesta manera, la victoriosa Roma romana havia de prevaldre sobre la Roma valenciana (València, en l’actualitat). En la llegenda que uneix totes dues ciutats, no són un factor menor algunes fonts escrites per a la reconstrucció del passat, que fa servir Beuter i que tornen a unir Roma amb les terres de la Corona d’Aragó.

Per exemple, l’ús dels escrits d’Annio de Viterbo (en realitat el dominic Giovanni Nanni, nascut a Viterbo cap al 1432 i mort a Roma el 1502, segons es diu assassinat per Cèsar Borja). Annio de Viterbo va realitzar, segons els experts, la més influent elaboració del passat en justificació de l’antiguitat de la península Ibèrica mai feta fins llavors. Sota el segon papa valencià va aconseguir el càrrec de mestre del Sacre Palau, conseller papal en teologia, i la seua obra principal, Commentaria o Antiquitates, va ser editada a Roma el 1498, amb una dedicatòria als Reis Catòlics. En aquesta obra, sufragada per l’ambaixador espanyol davant la cúria i pare del poeta del mateix nom, Garcilaso de la Vega, Annio assegura comentar per primera vegada originals d’obres perdudes, entre les quals les de Berosus i de Manethó. Segons el mateix Annio, aquests documents havien sobreviscut en sepulcres i altres llocs a recer de les invasions fins a l’arribada dels Reis Catòlics. En altres casos, assenyala que va rebre els originals de Berosus, per exemple, de dominics armenis a Gènova el 1474 o que foren trobats a Màntua el 1488. La imaginació de Joannis Annius Viterbensis és desbordant, i sembla que la relació entre València i Roma a través del suposat rei Rom li ve de l’equivalència semàntica entre el nom llatí valentia i el grec rhóme. Beuter va caure en el parany: com assenyala José Antonio Caballero López, Annio de Viterbo va ser un propagandista al servei de la maquinària política dels Reis Catòlics, un autèntic constructor d’historiografia humanista enfrontada a la medieval, dotat d’una gran influència en l’Espanya del moment, i que va aportar als Reis Catòlics una legitimitat històrica notable.

Un altre dels noms associats a Beuter va ser el d’Alonso de Proaza (nascut probablement a Astúries cap al 1445). Nomenat catedràtic de retòrica per la Universitat de València el 1504, va ser un dels seguidors del lul·lisme (doctrina del beat Ramon Llull) i autor d’una Oratio luculenta de laudibus Valentiae (1505), una oda a la ciutat que l’havia acollit tan amablement. Traduïda al castellà (Romance hecho por el bachiller Alonso de Proaza en loor de la cibdad de Valencia), Proaza hi assenyala allò que Beuter, anys després, recollirà:

Valencia ciudad antigua / Roma primero nombrada / primeramente de Roma / y de su gente abitada / gran tiempo cartagineses / hizieron en ti morada / después del pueblo Romano / colonia fuiste llamada / nunca sierva ni pechera / siempre libre y franqueada...

No debades s’ha dit que aquest elogi urbà segueix fil per randa els models de descripcions laudatòries iniciats al Renaixement... justament a Roma!, com ara la Roma instaurata i la Roma triumphans de Flavio Biondo, i que tingueren a Barcelona (Barcino, 1491, de Jeroni Pau) i a València (Oratio, 1505, de Proaza) la seua continuació (Mercedes Gómez-Ferrer, dins Bramante en Roma, Roma en España, 2014). En el cas valencià, el joc toponímic era quelcom més que una manipulació de les fonts i dels textos clàssics: podem dir que era un autèntic programa polític ciutadà que unia directament la ciutat de València a una altra que admirava i de la qual reconeixia la força i el magnetisme.

Un altre informant de Beuter va ser Gaius Iulius Solinus, de qui va prendre la idea que Roma es deia abans Valentia. Gai Juli Solí, escriptor del segle IV d.C., va escriure en el seu llibre De mirabilibus mundi: Sunt qui uideri uelint Romae uocabulum ab Euandro primum datum, cum oppidum ibi offendisset, quod extructum antea Valentiam dixerat inuentus Latina, seruataque significatione inpositi prius nominis, Romam Graece Valentiam nominatam. Roma era València en grec. Probablement, la font d’Annio també.

Que València fora Roma abans que aquesta és important per a enquadrar l’ambició d’aquesta ciutat en el trànsit de l’edat mitjana al Renaixement. El cas és que la ciutat de València, al segle XVI, es trobava embeguda en plena moda clàssica: se cercaven arrels, es removien escrits, s’indagava en el passat. I del passat emergien honors i rangs. València, al segle XVI, es feia creditora d’un passat a l’altura del seu present. La història s’explica així: un cop destruïda Sagunt per Anníbal, «per esta causa enviaren los romans a Gneo Scipió en Spanya [...] Per a memòria perpètua que los romans en quant podien eren leals amichs de sos amichs, restant Saguntho destroÿda, en memòria dolorosa de la enemistat dels carthaginesos, prop de Sagunto restaurà y renovà a Roma, millorant y ennoblint-la en perpètua memòria de la amor dels romans, posant-li lo nom de València...».

Així doncs, com a manera de saldar el deute de la destrucció de Sagunt, aliada de Roma, va ser «refundada» València. Per a Beuter, amb Gneu Corneli Escipió la ciutat renaixia de les seues velles glòries i es tancava el cercle que, de forma directa, havia unit aquesta ciutat del Mediterrani amb la capital del món, Roma.

Encara dins el segle XVI, tenim un altre testimoni de l’especial relació urbana romanovalenciana. Ens referim al Colloquium Romani Paschini et Valentini Gonnari, escrit per Joan Baptista Anyes i publicat el 15 de febrer de 1543. Anyes fou un humanista culte de la societat valenciana del moment, nascut a València el 30 de març de 1480 i mort el 6 d’agost de 1553. Autor de diverses obres, sempre escrites en llatí o en valencià, es va dedicar a la carrera eclesial conreant la prèdica associada al seu esperit literari, fent costat sempre al segment més noble i elevat de l’aristocràcia, del patriciat urbà i de la jerarquia eclesiàstica valenciana (Alonso, 1996). Amerada de cultura renaixentista, aquesta obra és un col·loqui, representable amb els seus setanta-vuit dístics llatins, entre dues figures escultòriques, el Pasquino de Roma i l’en Gonnari de València. De les dues, tan sols en sobreviu la romana; la valenciana, que estava a la Llotja de l’Oli, va desaparéixer amb la destrucció de l’edifici. Més enllà del contingut de la peça (dedicada a la noblesa valenciana de l’època), del caràcter cortesà del diàleg i del llatí selecte i cultista emprat, així com de les vicissituds lingüístiques i culturals del moment, cal fixar-se en el diàleg figurat entre els representants de dues ciutats que, tant en l’imaginari elevat com en el popular, en certa manera es trobaven especialment vinculades, de tal manera que no és estrany trobar-hi passatges com ara el següent, en veu del Pasquino: Vestra meae par est non Roma per omnia Romae?, és a dir «La vostra Roma no és en tot igual a la meua Roma?». O l’elogi que aquest ret a la «Roma valenciana» fent esment de grans nobles habitants de València (el duc de Calàbria, na Mencía de Mendoza i el príncep de Salern): His tribus est nostra non vestra Valentia Roma / Omnibus et tot ditior orbe bonis!, que podríem traduir per: «Amb tals tres, la vostra València no ultrapassa la nostra Roma en tot gènere de béns i és més rica que tot l’orbe?». I finalment, tan sols un altre exemple en boca de l’estàtua romana: «En això la vostra València va igualar la nostra Roma. / Imita i recrea tot allò que és nostre. / Res no les distingeix ja en el seu viure, / sinó que ens ultrapassa la vostra Minerva. / Adeu».

La idea que la ciutat de València tenia aquesta vinculació especial amb Roma va continuar ben viva al llarg dels segles: ja hem vist al pròleg la citació (Valencia es Roma segunda..., de Lope de Vega), i entre els cronistes, Gaspar Escolano, a principis del segle XVII, hi torna a insistir —tot i que també recull el possible origen fenici de la ciutat segons la llegenda de la ciutat de Tyris—, i Francisco Diago (el 1613), en repassar l’origen de la capital valenciana, no dubta a recollir la crònica (falsa) de la vida de l’apòstol Jaume —suposadament escrita per sant Cecili—, on es diu que Santiago va arribar a predicar a València y la llama expresamente Roma [...], aunque con additamento de pequeña, porque en effecto lo era en comparacion con la de Italia.

«ROMA LA PEQUEÑA»

Aquesta visió de lligams històrics i culturals —el 1985, Joan Fuster ja va escriure que «València fou la ciutat més italiana de fora d’Itàlia»— se’ns torna a materialitzar a finals del segle XIX, quan Andrea Leonetti, un dels primers autors a reivindicar la figura del papa Alexandre VI, malmesa per la «llegenda negra», escriu textualment, al primer volum dels tres dedicats a Roderic de Borja, que València era la Roma delle Spagne. Ja al segle XX, aquest paral·lelisme apareix de nou en les paraules d’un valencià, Josep Martínez i Ruiz, més conegut per Azorín (Monòver, 1873; Madrid, 1967). En un llibre escrit cap al 1940, titulat Valencia, l’autor dedica setanta-quatre capítols a rememorar la seua joventut d’estudiant de lleis a la universitat de la capital valenciana. Un dels capítols rep el significatiu títol de «Valencia y Roma». El text azorinià comença amb un recordatori de les clavegueres romanes que els incipients estudis historiogràfics i arqueològics de l’època estaven desenterrant (recordem que Azorín evoca la València de finals del segle XIX). A partir d’ací, i sense citar Beuter en cap moment, l’escriptor monoverí arriba a la mateixa conclusió que aquell: Roma és present a València.

Y en la ciudad de la sobrehaz, multitud de reminiscencias de Roma esparcidas por todo el caserío. Las hay en las fachadas de las casas, en los rincones, en las inaccesibles alturas, en el interior de las mansiones, en una esquina. Se descubren a veces inscripciones y lápidas romanas al golpear el pico del albañil en derribos [...] De esas lápidas, muchas estaban medio borradas por el tiempo. Pero todas decían: Roma.

Així, diu l’escriptor de Monòver, la romanitat de la ciutat, ben demostrada, reviu en cada pedra esculpida y nos pone el pensamiento en Roma. Fins i tot arriba a dir que el mateix nom de València és típicament romà. I el breu capítol acaba amb un paràgraf que no ens podem estar de reproduir:

Hubo un día que cierto moralista ofuscado, ordenó que en los cimientos de una gran fábrica que se iba a construir —el puente de Serranos— fueran enterradas las bellas lápidas. Ese moralista furente era enemigo de la Historia. Deseaba enterrar a Roma. Pero Roma es inmortal, y acaso, en el fondo de la conciencia valenciana, aliente el espíritu romano.

ELIES TORMO I EL SEU ESTUDI

La font principal d’aquest llibre són els dos volums que un valencià, Elies Tormo i Monzó (Albaida, 1869; Madrid, 1957), va publicar a Madrid el 1942 sota el títol de Monumentos de españoles en Roma y de portugueses e hispano-americanos. Es tracta de dos grans toms editats per la Dirección General de Relaciones Culturales del Ministerio de Asuntos Exteriores d’Espanya, que ostenten, a les portades, una impressionant àliga negra de sant Joan amb la simbologia del règim que tot just feia tres anys, el 1939, havia guanyat la Guerra Civil espanyola. Tipografia, disseny i cromatisme (hi dominen el negre i el roig) pregonen l’orientació falangista i imperialista del règim que en patrocinava l’edició.

Tormo ja era gran en aquell moment. El 1939 tenia 70 anys i havia passat la Guerra Civil espanyola a Roma, a l’Escuela Española, mantenint una intensa relació epistolar amb els seus fills. Un d’ells, dels set que en tenia, Germán, va morir durant la guerra, així com el seu gendre Luis Iturralde, marit de la seua filla Adelina. En comparació amb això, fou menor la pèrdua de propietats i part de la seua biblioteca. A la primera plana del llibre de referència, s’hi enumeren els títols del valencià: jubilat de la Universidad de Madrid, numerari de la Real Academia de la Historia i de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, corresponent de l’Academia Nacional de Belas-Artes de Lisboa, Gran Cruz de la Orden de Isabel la Católica a Espanya i Grã-Cruz da Ordem Militar de Sant’Iago da Espada a Portugal. A sota dels títols, un gravat amb el cap de Trajà (al volum primer, en representació de l’antiguitat clàssica) i un altre amb sant Francesc de Borja (al volum segon, per la cristiandat).

Elies Tormo i Monzó, autor de la recerca de referència que ha donat lloc a aquest llibre.

Portades del primer volum de l’original Monumentos de españoles en Roma..., en la seua edició de 1939 (esquerra) i de 1942 (dreta). Col·lecció particular Josep Vicent Boira.

La figura d’Elies Tormo Monzó ha estat estudiada, entre d’altres, pel doctor en Història de l’Art, catedràtic a la Universitat de València, Luis Arciniega, de qui obtenim les següents dades biogràfiques d’un home que fou —a més dels títols esmentats i enumerats a la plana primera d’aquell llibre— catedràtic (el primer d’Espanya en Història de l’Art), degà, vicerector i rector de la Universidad Central, director de la secció d’art del Centro de Estudios Históricos de la Junta de Ampliación de Estudios, vocal del patronat del Museo del Prado i de la Junta de Iconografía Nacional, Diputado a Cortes, Senador del Reino, Procurador en las Cortes (franquistes) i fins i tot Ministro de Instrucción Pública... Una gran carrera per a un home nascut al si d’una família propietària de petites finques i dedicada a la producció d’aiguardent a la comarca valenciana de la Vall d’Albaida. Va iniciar els estudis a Albaida, per passar després a València i més endavant estudiar-hi lleis a la Universitat, entre 1885 i 1890. Es doctorà el 1892 en Dret i el 1893 en Lletres sota el magisteri de Marcelino Menéndez Pelayo. Establert a Madrid, va iniciar una etapa vital associada a l’advocacia, mentre s’accentuava el seu pensament conservador en ingressar al partit d’Antoni Maura, amb qui mantenia una estreta relació. De fet, fou diputat des del 1903 fins al 1906 —període en el qual fou nomenat comissari general de Belles Arts i Monuments—, més endavant senador i de nou diputat ja sota la dictadura de Primo de Rivera. Ocupà també la cartera ministerial sota el govern del general Berenguer el 1930. Ara bé, en la biografia de Tormo també cal destacar que va ocupar la primera càtedra d’Història de l’Art d’una universitat espanyola el 1913, hereva de la precedent del 1904, que tenia el títol d’Història de les Belles Arts. Home de caràcter conservador i fidel seguidor del règim franquista, tanmateix sempre va defensar punts de vista particulars. Potser un dels episodis més reveladors de la independència de pensament d’Elies Tormo fou la carta que el 2 de febrer de 1939 va escriure al general Francisco Franco, quan encara no s’havia acabat la Guerra Civil. El contingut de la carta ens interessa no sols per a comprendre millor el personatge, sinó perquè en certa manera tenia a veure amb el tema de què tractem. En aquella carta, Tormo reclamava a Franco que, una vegada acabada la guerra, la capital de la nova Espanya havia de ser... Barcelona! La carta és coneguda per la transcripció mecanogràfica que un dels fills de Tormo va fer de molts papers de son pare (dec a Luis Arciniega, com tantes altres en aquest llibre, aquesta informació gràcies a una comunicació personal). En reproduïm ací uns passatges que, pel seu interés, abasten quasi tota la missiva:

Al Generalísimo Franco, Caudillo de España, 2 de febrero de 1939, III año triunfal. Hace meses, Excelentísimo Señor, que me atormentaba la conciencia, la idea y la convicción de que debo escribirle, para solo decirle con hondísima preocupación patriótica mi obsesión, de hace más de 40 años de madurada atención y estudio. Tuviera yo una personalidad del Caudillo conocida, y cumpliría con lo que es mi deber con solo un grito, ya en su oportunidad. El grito sería este ¡¡¡Barcelona capital de España!!! [...] Lo daría con la convicción de 40 años de sentirlo razonado [...] Para el Generalísimo, como para quien por su confianza sea mi lector, debo decir aquí algo de mí. Primeramente que no soy catalán ni he vivido en Barcelona; que por mis estudios he visitado rápida pero frecuentes veces. Vivo en Madrid (de 1896 a 1936) y a Madrid quiero con amor cordial y aun más acaso que a Valencia, la capital de mi provincia; en Albaida nací [...] (ni de familia ni de nada) tengo porque sentir amor a Barcelona. Lo siento a Madrid, de cuya historia soy el único que ha dado cursos, que he publicado libros, que he dado serie[s] de conferencias. Todos mis hijos son madrileños. En sus cementerios mi esposa (madrileña) y el hijo que me asesinaron los rojos en el verano de 1936. Y en Madrid quiero vivir lo que me reste de ancianidad y allí, si no en mi pueblo, ser enterrado. Perdóneme las confidencias: son la prueba de mi imparcialidad al dar el grito del día, «¡Barcelona, capital de España!». Objetividad absoluta. Patriotismo integral [...] la Historia puede ser maestra de la vida. Vive un ex ministro de la Monarquía y de los más talentudos que en 1895 a 1900 discípulo mío de toda su carrera, puede testimoniar mi ardiente convicción desde entonces, del preciso traslado de la capitalidad a Barcelona. Siempre, claro está, vi las supremas dificultades del desplazamiento [...] He sido 9 años Decano, 7 Vicerrector y luego Rector de Madrid, una vez Diputado, diez veces Senador y he gobernado el año del general Berenguer la instrucción pública. No soy un teórico, aunque nunca he sido un político profesional y de partido, propiamente. Basta. Desde antes de 1896, mi dolor de patriota eran los regionalismos de «trayectoria» separatista. Mi obsesión máxima el catalanismo, los vizcaitarrismos... Tras la victoria del Caudillo que milagrosamente salva la integridad de España, dos tremendas contra-trayectorias precisa plantear bien. Ese complejo regionalista de problemas es de muy otra naturaleza vital que los problemas sociales y políticos y militares. Y me reduzco a pedir que exigen una especie de soldadura autógena. Soldadura autógena maravillosamente posible por no haber llamado a la total rotura. Posible pero aun no es segura. El problema vasco se ha de lograr desarraigar por el aspecto religioso principalmente. Por eso (otra grave preocupación mía) la necesidad de un enérgico Gobierno para imponerse a clérigos y frailes; aquí en Roma mismo tantos de ellos aun reticentes o muy tibios. El problema catalán, ofrecese con la seguridad de la panacea: el desplazamiento allá de la cabecera de España. No es necesario razonarlo [...] Una Barcelona hipotéticamente capital con tres o seis millones de habitantes, sería indestructible unificadora, ella que acaba de ser la fautora del lamentable dualismo. No eran (en 1898... etc) no son ahora las únicas razones. Otras hay vitales de orden pacífico. La gran desgracia de la historia de España imperial del siglo XVI, XVII, XVIII, fue vivir su gobierno y sus clases directoras lejos del mar, lejos de la industria, lejos de la agricultura intensiva, lejos de todo y en puro ambiente de señoritismo cortesano [...] de hoy en adelante, rescatada España de los vetos celosos de sus eternos enemigos Francia e Inglaterra, tiene que vivir vida fuerte, pero vida alerta nada de adormilada. ¿Y para qué decir al Caudillo que la tal alerta precisa dos cosas: más al lado del mar y cresta pirenaica a poca pero honesta distancia? Barcelona capital será imprescindiblemente lo que nunca fue Madrid, alejada y dormilona: centinela alerta de mar y tierra. Todavía una última confidencia: al dejar en 1930 el Gobierno juró no volver jamás a cargos ni escalafones de la política, quien septuagenario es del Caudillo con toda alma adictísimo. Elías Tormo (rubricado).

Sabem que el 15 de febrer de 1939 el general Franco va contestar aquesta missiva de Tormo preocupándose por la capital del nuevo Estado, però sense especificar-hi cap mesura sobre la qüestió. En l’arxiu de Tormo hi figura, a més, una altra carta de Franco, ja des del Palacio de Oriente i datada el 8 de febrer de 1947, per la qual li comunica l’acceptació de concedir-li una audiència personal. No sabem si hi tornà a aparèixer aquella proposta de Tormo, que hauria fet d’una de les ciutats de la Corona d’Aragó la capital d’Espanya en aquelles circumstàncies.

De la seua biografia cal destacar-ne els fets relacionats amb aquesta obra: l’inici de la Guerra Civil el va sorprendre a Roma, on ja havia passat alguns estius treballant en l’edició dels dissenys romans de Francisco de Holanda. Jesusa Vega (2016) ens diu que Roma havia estat una ciutat essencial en la vida de Tormo. No debades hi va passar la lluna de mel i la va visitar nombroses vegades amb motiu dels seus estudis. Com gairebé cada estiu, el juliol del 1936 també era a la capital italiana. I hi va romandre durant tota la Guerra Civil espanyola, impartint-hi conferències, fent-hi de guia amb italians, espanyols i americans, i preparant-hi dos llibres, un dels quals fou aquell Monumentos de españoles en Roma... Els dos volums del 1942 són en realitat una segona edició de l’obra: en 1939-40 n’havia estat impresa, per Fratelli Palombi, una primera edició a càrrec de l’Obra Pía Española, una fundació canònica que, des del segle XVIII, estava sota el control de l’ambaixador d’Espanya davant el Papa. De fet, en l’obra de 1942 hi ha comentaris que fan referència a aquella primera versió (la primera redacció es va fer entre juny i setembre del 1937) i altres de posteriors que matisen, corregeixen o completen la informació original. Sembla que Tormo tenia al cap de fer tan sols una aproximació als sepulcres notables, per eixamplar més endavant el seu objectiu als testimonis dels personatges il·lustres i, finalment, a todo lo de todos los Santos españoles, templos y altares monumentales a ellos dedicados inclusive. I encara més, perquè l’obra d’Elies Tormo no es va limitar a sants i reis. Tombes de comerciants i mercaders, d’escriptors, de persones desconegudes també en formaren part. I tot s’ha de dir: es tracta d’una obra magnífica —si n’exceptuem alguns comentaris propis de l’època i de la ideologia de l’autor— pel detall, la minuciositat i l’enorme quantitat de dades sobre la presència ibèrica i hispanoamericana a Roma. Església a església, capella a capella, palau a palau, carrer a carrer, Tormo recull no sols els testimonis artístics i literaris d’aquesta presència, sinó que hi aporta comentaris personals, judicis de valor i experiències viscudes en qualitat d’historiador de l’art.

És especialment brutal el contrast entre el moment en què Espanya i Europa viuen quan s’escriu i s’edita aquest llibre i la matèria de la qual s’hi parla. Em colpeix pensar que mentre el valencià Elies Tormo acabava de redactar el pròleg del seu llibre citant els catorze volums publicats per Vincenzo Forcella entre 1869 i 1884 sobre inscripcions romanes, un 27 d’octubre de 1938, a Barcelona, les tropes de les Brigades Internacionals s’aprestaven a fer la darrera desfilada per l’avinguda Diagonal, que tindria lloc l’endemà, 28 d’octubre. I que tan sols tres dies després, el dia 30, les tropes revoltades del general Franco llançaven una contraofensiva en el front de l’Ebre, que trencà en pocs dies les línies defensives republicanes en les serres de Cavalls i de Pàndols. Quan el llibre veu la llum a l’octubre del 1942, les tropes alemanyes i italianes destacades a l’Àfrica estan a punt de ser derrotades en la segona batalla d’El-’Alamein, els combats a Stalingrad continuen amb força mortal i les tropes combinades d’americans i britànics es preparen per a desembarcar al Marroc i a Algèria. Mentre Espanya i el món es dessagnaven, Tormo es capbussava en la detallada visita i crònica dels monuments hispànics, portuguesos i hispanoamericans a Roma. No és cap crítica, però cal conéixer aquell moment.

D’aquesta obra se’n va fer un primer tiratge de 250 exemplars en papel de hilo verjurado i un segon de 750 en papel registro. Jo en tinc el número 441. Amb paciència —la lectura no és gens fàcil, a causa d’un estil confús i alterat, i pel fet que la distribució de la informació se subdivideix en diferents nivells de lectura, distingits per un cos de lletra major o menor— i una llibreta al costat, vaig repassar d’un a un tots els llocs que Tormo cita en aquests dos volums de dimensions considerables (27 per 35 centímetres) i em vaig adonar que ben bé podria haver subtitulat aquesta magna obra Monumentos de Españoles... y especialmente de Valencianos, Catalanes, Aragoneses y Mallorquines en Roma, tan gran és la nostra presència en les seues planes. L’origen valencià de l’autor podria explicar l’especial sensibilitat mostrada per Tormo envers els protagonistes pertanyents a la Corona d’Aragó, així com la constant referència a l’origen plural (castellà, andalús, català, basc, valencià...) dels homes i les dones que apareixen associats als monuments analitzats. No sempre és així en les obres actuals —del període democràtic, diguem-ne—, que emmascaren sota el títol general i jurídicament vàlid de «espanyols» tota la nostra presència humana —siga del segle que siga— a Roma. Ja en veurem algun exemple, d’aquesta injusta generalització que, en realitat, és una simplificació de la potent història de les Espanyes a la Ciutat Eterna. L’abundància d’esglésies i temples dedicats al culte en aquest volum és normal. No sols perquè sovint són els únics testimonis que han sobreviscut al pas de la història (en comparació amb palaus o cases de famílies nobles o comerciants associades a la Corona d’Aragó), sinó perquè cal conéixer Roma i el seu caràcter i el paper que hi tenen els temples. Stendhal ho va definir fa cent anys: «Una cosa que xoca sempre a les persones que no han vist Itàlia i que lligen viatges: la summa importància que l’autor dona a les descripcions de les esglésies. Digneu-vos a considerar, oh lector!, que, si no fora per les immenses quantitats gastades per la pietat, i després per la vanitat, no tindríem ni una quarta part de les obres mestres dels grans artistes».

A banda d’aquest material, per a l’herència dels Borja a Roma he recorregut a l’estudi clàssic d’un dels màxims especialistes en la matèria: l’historiador de l’art Ximo Company ha dedicat bona part del seu treball a estudiar el patronatge artístic d’Alexandre VI a Roma. Per ampliar algunes històries o aportar dades que matisen o corroboren les notícies de Tormo, he acudit a alguns articles acadèmics, però sense voler fer d’aquesta guia cap manual d’història de la presència de la Corona d’Aragó a la Itàlia medieval o renaixentista.

En certa manera, aquesta guia entronca amb l’esperit de fons de l’obra que ens ha servit de referència. I ho fa en un doble sentit: en primer lloc, perquè és una obra que diferencia el seu propòsit (que és enorme: Roma!) del seu resultat (limitat: aquesta guia), i també pel caràcter una mica agosarat de l’empresa. Escriure de Roma potser hauria requerit haver viscut a la ciutat anys i anys —i no les breus estades que he tingut el plaer de realitzar-hi—, haver-se passejat per totes les esglésies i basíliques i per tots els arxius de la ciutat i haver contactat amb un fum de conservadors, sacerdots i historiadors de l’art. Així ho reconeixia Elies Tormo, catedràtic d’història de l’art i un dels grans estudiosos del patrimoni hispànic a la Ciutat Eterna:

Porque el tema pedía [...] solaces, reposo, tranquilidad, plazo indefinido, estancia en Roma de varios años, y amistades, que no tengo (en las casas religiosas, por ejemplo), y casilleros, y períodos, totales también, de previo despojo de libros, de consulta, de revistas..., etc. Más aún, provisión también de fotografías [...], profusión de propinas [...], tiempo para visiteos, con las latas conversaciones consiguientes: en fin, un gran aparato y un mucho tiempo, un muchísimo tiempo. ¡Ese tiempo que en Roma, clérigos españoles, frailes doctos españoles, artistas, incluso pensionados, arquitectos, españoles, han tenido secularmente sobrante, y no lo aprovechó nadie para una empresa así de fácil y así de culta y así de patriótica, todo a la vez, como es la mía.

Però encara hi ha un segon paral·lelisme entre Tormo i jo: Sé que es un atrevimiento hacer así, como yo hago, libros de un carácter como el que he terminado. Y debo salir a una defensa, preventiva. Aquesta defensa la faig meua també. Diu Tormo:

... en España, y entre mis colegas de estudios, reina un meticuloso exceso de temor, el que yo no siento. Porque a los más (académicos, catedráticos, archiveros, bibliotecarios, arqueólogos, etc.) les horroriza el bochorno de un error cualquiera de que se les acuse en sus trabajos literarios [...] Yo soy más modesto, y lo soy porque considero que también la vida intelectual exige mayormente el magisterio, la enseñanza, y no se enseñan cosas no cometiendo errores, porque somos humanos [...] tener valor para esperar, para desear, y para agradecer en su día, las rectificaciones que le sobrevengan.

La meua guia, doncs, és provisional i agosarada, i el seu caràcter no acadèmic ens permet certa divagació. Perquè descobrir a Roma les petjades privilegiades de valencians, catalans, aragonesos i mallorquins, els testimonis supervivents —i els desapareguts— de la seua presència, és retrobar-hi, també, la nostra història. Tinc l’objectiu de convertir les «pàl·lides roses» d’Aragó en vigorosos pals vermells reconstituïts. Sovint trobe que la relació entre la Corona d’Aragó i Roma s’assembla als vells escuts de què encara podem gaudir als venerables monestirs de Poblet i de Santes Creus, testimonis d’una esplendor passada inigualable, d’una realitat material que pocs són capaços de copsar. I no perquè no vulguen fer-ho, sinó perquè ningú no els ha explicat què foren, què són i què representen.

A l’obra de Francisco Delicado La lozana andaluza (Venècia, 1528), l’autor, en descriure les cortesanes residents a Roma, diu que hay de todas naciones: hay españolas, castellanas, vizcaínas, montañesas, galicianas, asturianas, toledanas, andaluzas, granadinas, portuguesas, navarras, catalanas y valencianas, aragonesas, mallorquinas... Salvant la matèria de què es tracta, és correcta la plural identitat del component hispànic a la capital romana. Espanya a Roma? Massa simple! En tot cas, les Espanyes a Roma!

En les pàgines vinents apareixeran citacions de Stendhal i d’alguna altra font. Com va escriure Alberto Moravia, la petjada stendhaliana a Roma encara era visible a la ciutat abans de les transformacions sorolloses de la segona meitat del segle XX. Avui encara s’hi entreveu:

Roma, prima della guerra, era ancora la città descritta da Goethe e da Stendhal, una piccola città mediterranea, quasi più piena di monumenti che di case, sede delle amministrazioni di due Stati ma priva di una società rappresentativa dell’intera nazione.

A més, per a cada lloc de la visita, com a introducció, he buscat una petita descripció en un llibre editat a València el 1900 (edició econòmica impresa a l’Establecimiento Tipográfico Doménech, al carrer de la Mar, 65): Roma a la vista. Descripción general y guía de la ciudad y sus alrededores, d’Antonio Gil Santacruz, prevere de Sant Andreu de València y autor también de la obrita titulada «La Muger Feliz». L’obra del sacerdot és una posada al dia de les obres de sengles cronistes romans, Mariano Vasi (Roma, 1774; Roma, 1820?) i Antonio Nibby (Amatrice, 1792; Roma, 1839), d’unes quantes guies de finals del XIX i de l’experiència pròpia d’una llarga estada de l’autor a la ciutat dels cèsars. A la pàgina 6 del pròleg, l’autor hi diu: Tenemos la convicción de ofrecer al público, un libro curioso, interesante y necesario, lo mismo para el que visite la monumental ciudad, como para los que no la visiten, si son aficionados a todo lo grande, rico, bello y maravilloso. La tria de Nibby no és aleatòria. El mateix Stendhal, en la seua guia de Roma de principis del segle XIX, ja el va fer servir, perquè opinava que Nibby era «un dels antiquaris més raonables de Roma».

Stendhal, en el seu particular passeig per Roma, va escriure que aquell matí del 3 d’agost de 1827 era la sisena vegada que entrava a la Ciutat Eterna i que, malgrat la reiteració, el seu cor estava profundament commogut. I prosseguia excusant-se que aquesta commoció «és costum immemorial entre les persones afectades emocionalment en arribar a Roma, i quasi em fa vergonya el que acabe d’escriure». A mi no. Per molt que hi viatgem, per moltes hores o dies que hi passem, Roma sempre ens commourà. Ahir, avui i sempre.

Per no caure en la descripció cofoia del viatger que tan sols passa uns dies a Roma, a cada capítol hi afegisc, com a esguard crític i una mena de disculpa davant els amics romans per la imatge satisfeta que done de la ciutat, una citació d’un dels llibres més valents que conec, Contro Roma, recull d’articles d’escriptors i intel·lectuals italians sobre la ciutat publicats originàriament el 1975 i completats amb altres el 2018; aquestes citacions equilibren els bellíssims indrets que recorreguérem amb una visió menys amable de la realitat exasperant dels carrers i les places de Roma. No pense el lector que cadascun d’aquests dards és un retret sense misericòrdia envers Roma. Ben llegits, mostren les dues cares de la ciutat i la impressió que causa, sempre, als qui la visiten.

Aquesta Roma que un dels seus crítics més durs, Mario Soldati, defineix com la ciutat «de pedres del color de la mel, murs de color d’albercoc i de núvols i cúpules barroques»...

Aquesta Roma que un altre crític, Raffaele La Capria, defineix com la ciutat «dels murs de color taronja il·luminats pel sol, de les places amb les estàtues grandioses en el gest, albicants entre les solemnes perspectives barroques, les antigues pedres amb el verd de les fulles perennes i l’esclat del baladre al voltant. El cel blau, exacta i clara llum de Roma [...] Aquesta Roma encara resisteix, irresistible: però fins quan?»

No se sorprenga el lector de l’abundància d’esglésies en aquesta guia. No sols perquè són part del paisatge de la ciutat eterna i sagrada de Roma, sinó perquè cal seguir el consell d’un viatger valencià del segle XVIII, Antonio Ponz, que va escriure al seu monumental Viaje de España, el primer volum del qual fou publicat el 1772: repetidas veces he dicho y no es menester decirlo, porque todos lo saben, que las iglesias es lo primero que se va a ver en las ciudades y pueblos, porque dan por supuesto que en ellas es donde se halla lo más precioso, lo más digno y bien ejecutado de cada país.

La nit de Nadal de l’any 2000, les càmeres de la televisió italiana s’aprestaven a retransmetre la santa missa que anava a celebrar-se en l’altar de Sant Pere. S’acabava d’obrir la Porta Santa amb motiu del jubileu i els fidels omplien de gom a gom l’enorme basílica romana. Un primer pla del text preparat per a la celebració mostrava un escut reconeixible per a una part de l’audiència. Vora l’escriptura gòtica litúrgica, un emblema pregonava l’origen d’aquell volum destinat a fer tan extraordinari paper aquella nit des de fa segles: un bou roig Borja hi apareixia ben clar. Era el manuscrit borgià llatí 425, procedent de la Biblioteca Apostòlica Vaticana. En concret, les càmeres de televisió se centraven en aquell Libellus missae papalis encomanat pel papa valencià Alexandre VI de Borja pocs dies després d’haver estat coronat, el 26 d’agost de 1492. Com destacava un historiador contemporani, quasi a l’inici de la litúrgia, on el text recitava Puer natus est nobis et filius datus est nobis cuius imperium super..., sota la historiada i decorada lletra P que contenia un naixement amb la Mare de Déu i el Xiquet, el miniaturista va representar, sobre un fons de blau celeste amb estrelles daurades, la figura de perfil del segon papa valencià, amb pluvial blanc, domàs d’or i tiara carregada de pedres precioses. Davant seu, com en un espill, un enorme escut borgià. Aquella imatge televisiva, anònima per a molts, ens situa justament davant l’especial relació entre Roma i la Corona d’Aragó. El poder i la glòria dels Borja n’expliquen una part, però no poden donar compte globalment de l’intens lligam entre la capital romana i els territoris de València, Barcelona, Saragossa i Mallorca que pretenem demostrar en aquest llibre. M’inspira un cert orgull saludable pensar en la dimensió global d’aquesta relació, que fou perfectament captada per aquella imatge retransmesa a tantes llars del món. Hi érem i hi som encara, en el cor d’aquella Roma històrica: com si el temps no haguera passat.

Joan Francesc Mira es va definir una vegada com un «valencià d’Itàlia». Espere que el lector, siga d’on siga, puga també, en acabar aquest llibre, evocar amb la mateixa intensitat una relació especial i específica, privilegiada, que ens fa ser, amb una certa justícia històrica, part d’aquell poble romà, tot i haver nascut fora dels set turons que històricament l’encerclen.

Amb Roma ens passa una mica el que relatava un dia el pare Miquel Batllori, un dels millors coneixedors de la presència de la cultura catalana en aquella ciutat i al país d’Itàlia. Diuen que un dia, conversant amb un estret col·laborador del papa Joan XXIII, Batllori li va dir que en el fons estava molt agraït al papa Pius XII. Quan l’interlocutor li va demanar la raó d’aquesta complaença, el jesuïta català li va respondre: «Perquè, si no em vaig fer protestant en aquella època, segur que no deixaré mai l’Església catòlica, encara que sigui romana».

Amor i odi a parts iguals; atracció i, de vegades, repulsió. Però sempre Roma.